Sostenibilidad implica muchas áreas de desarrollo: economía de países en desarrollo, recursos humanos y justicia social, pero aquí se trabaja la relación de este concepto con el medio ambiente. En la primera parte de la investigación se estudian los antecedentes de la ética ambiental y las tres posturas principales que definen nuestras actitudes hacia el medio ambiente: antropocentrismo, biocentrismo y ecocenrismo. Se menciona aquí el tema de los derechos de los animales como parte de la ética ambiental. En la segunda parte se hace un rastreo histórico del término sosteniblidad, definido como "aquel desarrollo que satisface las necesidades del presente sin comprometer la capacidad de las generaciones futuras para satisfacer sus propias necesidades", y se aborda desde un punto de vista filosófico: ¿qué es lo que hay que sostener y por qué? Si reconocemos que el medio ambiente es un bien básico, entonces su protección es un asunto de justicia distributiva. Una problemática como la del desarrollo sostenible en relación con el medio ambiente, no puede pasar por alto la cuestión de la atribución o negación los derechos de las generaciones futuras, tanto humanas como de plantas y animales, por ello que dentro del valor ético de la sosteniblidad se aborden asuntos de justicia intergeneracional e interespecífica, libertad, autonomía y solidaridad. La tercera parte propone a la responsabilidad como una virtud que nos ayuda a tener actitudes sostenibles, porque la justicia no basta. Es necesario cambiar las actitudes de las personas y se necesitan personas responsables, solidarias, para sostener la vida como bien básico. La responsabilidad es una virtud que ha de educarse. Sentirse responsable y hacerse responsables tanto de nuestros actos como de nuestras omisiones.Hoy en día la intervención humana se ha extendido incluso a la esfera de fenómenos que antes dependían de "lo natural": Manipulación genética de alimentos, alteraciones climáticas y de ecosistemas, y uso de bacterias para armamento, por mencionar algunos. El desarrollo tecnológico, así como los avances científicos en materia de genética, por ejemplo, han suscitado el surgimiento de nuevas preocupaciones éticas que invitan a un replanteamiento de los fundamentos de la ética tradicional. Hemos empezado a considerar moralmente temas que antes parecían incumbir sólo a la ciencia y a la tecnología, hemos visto la necesidad de establecer una base sólida para el tratamiento de cuestiones en las que anteriormente la filosofía había permanecido al margen, y todo ello nos ha obligado inevitablemente a preguntarnos si la ética empleada hasta ahora está a la altura de dichas preocupaciones y si es capaz de ofrecer soluciones a problemáticas cada vez más complejas. La valoración indirecta y antropocéntrica de la naturaleza orientada según necesidades y preferencias humanas, presenta riesgos constantes. Los intereses que predominan en las medidas políticas ambientales son a menudo intereses parciales y egoístas, ligados a un disfrute del que sólo gozarán algunos. A esto hay que agregar que la mayoría de las justificaciones basadas en intereses y valores humanos sólo pueden apoyar medidas de preservación sobre una base demasiado contingente y la preservación de la naturaleza no puede depender de algo tan inestable como los gustos y valores de uso.La crítica a la teoría ética tradicional y las éticas modernas que hace la ética ambiental se centra en el hecho de que en la tradición occidental la relación del hombre con el medio ambiente no se ha planteado específicamente como problema moral. Pero lo fundamentalmente novedoso de la ética ambiental o ecológica es precisamente la invitación que nos hace a examinar más profundamente nuestra manera de relacionarnos con el mundo natural. Contemplar al medio ambiente físico como susceptible de consideración moral supone un importante cambio en la concepción del "hombre como dueño y propietario del mundo".Los problemas que trata la ética ambiental no son muy distintos de los que siempre se ha ocupado la ética: justicia, libertad, bienestar, dignidad. Con lo cual la posibilidad de un desarrollo que satisfaga necesidades presentes de humanos, puede comprender también las necesidades presentes de los demás seres vivos. Mi objetivo es incluir en la esfera moral a los demás habitantes del planeta y a través del desarrollo sostenible dicha consideración de intereses es posible. / Sustainability can be and is related to many areas, such as the economy of developing nations, human resources, social justice, politics and so on but in this particular project the concept of sustainability is studied in relationship to the environment.The first part of the project explores the origins of environmental ethics and the three fundamental bases, anthropocentrism, biocentrism and ecocentrism, in which our human society's attitude towards environment is rooted. The possible attribution of rights to nonhuman animals is advocated here. In the second part, the concept of sustainability is analysed and defined as "development that meets the needs of the present without compromising the ability of future generations to meet their own needs." From a philosophical point of view the question we have to answer is "What do we have to sustain and why?" If we admit that the environment is a primary good, then its protection relates to distributive justice. Sustainable development and environment have direct implications with intergenerational and interspecies problems. The attribution of rights to future generations of human and nonhuman animals must be addressed from the perspective of values such as liberty, autonomy and solidarity.In the third part, responsibility is put forward as a virtue which makes the pursuit of sustainability desirable. Justice is not enough; it is essential to change people´s attitudes and develop responsible and co-operative individuals, individuals who affirm that life is a primary good. Responsibility is a virtue that can be transmitted through education; people must recognize their responsibility with respect to their acts and also to their omissions.In recent decades, human intervention in nature has increased and many would say that it has got out of control: global warming, genetically modified organisms, soil, air and water pollution are but a few examples. In this project I have started considering from an ethical standpoint issues formerly seen as exclusive to science or technology. Technological and scientific developments, such as genetic manipulation for example, have posed new moral dilemmas that force us to consider whether traditional ethics need to be revised and rewritten. I have investigated the validity of traditional moral philosophy in relationship to its capacity to give us solutions to more and more complex problems.It is my belief that the anthropocentric approach to the environment produces constant risks because it does not take nonhuman animals into moral consideration. While environmental politics are based exclusively on human desires, interests, needs and preferences, it is obvious that nature will be valued only in relation to what we can obtain from it. However human desires are often selfish, partisan and elitist. And they are almost always short-sighted and unstable. I hold that to take the interests of other nonhuman beings into consideration is an essential part of the theory and practice of a relatively new discipline which we might call environmental or ecological ethics.My criticism of traditional ethics in relation to the environment is based on the fact that traditionally the relationship between Man and Nature is not seen as moral issue. Environmental or ecological ethics urges us to study and analyse - morally - the way in which we interact with the natural world. The moral consideration of the environment represents a very important change in the actual paradigm of the human being as master and owner of the world.Environmental ethics makes reference to questions not very different from the ones studied by traditional ethics: justice, liberty, dignity, and welfare. It is my belief that progress or development which satisfies the needs of present human beings must or should also satisfy the needs of other sentient creatures.My objective is the inclusion of the natural world into the moral community; with the right implementation of sustainable development it is possible to do so.

La frenologia i el magnetisme animal van ser dues de les moltes pràctiques mèdiques alternatives que van aparèixer a finals del segle XVIII, principalment als països de parla alemanya. La frenologia té el seus orígens en les recerques que va realitzar el metge alemany Franz Joseph Gall (1758-1828) sobre l'anatomia i la fisiologia del cervell. La doctrina de Gall era una combinació de teoria del cervell i de ciència del caràcter que es basava en la idea que la ment es trobava en el cervell i que aquest estava format per vint-i-set òrgans localitzats en diferents àrees del cervell. El magnetisme animal, també anomenat mesmerisme en els països de parla anglesa, va aparèixer de la mà de la tradició ocultista europea i sota la influència del newtonianisme i de la correspondent proliferació de fluids que, com l'electricitat o el calòric, va caracteritzar el període final de la Il.lustració. El metge alemany Franz Anton Mesmer (1734-1815) provà de donar una explicació del poder curatiu dels imants basant-se en les lleis de la natura. Mesmer estava convençut de l'existència d'un fluid universal ("magnetisme animal"), present en tots els éssers humans i sensible a l'acció de l'electricitat i dels imants naturals ("magnetisme mineral"). L'aplicació d'imants o electricitat al cos d'una persona malalta permetria reforçar l'acció de la quantitat de fluid, restaurant així el balanç corporal i l'harmonia del sistema nerviós del pacient. A Catalunya, la frenologia i el magnetisme animal es van popularitzar conjuntament amb la fisionomia i la tradicional teoria dels temperaments, formant part d'una amalgama de pràctiques que es presentava com una autèntica ciència de l'home i de la societat. La popularització d'aquestes pràctiques va tenir el seu punt àlgid durant la dècada de 1840 i 1850, un període d'importants canvis polítics, socials i culturals a la societat catalana. Al llarg dels diferents capítols de la tesi, s'estudien les activitats que realitzaven els frenòlegs i els magnetitzadors catalans, prestant especial atenció a les activitats desenvolupades pels indianos Marià Cubí (1801-1875) i Magí Pers i Ramona (1803-1888). També s'estudien les audiències que assistien a les activitats dels frenòlegs i dels magnetitzadors, alhora que s'analitzen els elements de seducció que presentaven les "noves ciències". S'analitzen també les reaccions que les "noves ciències" van despertar entre els sectors més conservadors de les elits intel.lectuals catalanes, així com les actituds vers el nou coneixement de figures claus de la medicina catalana del XIX, com Pere Mata (1811-1877), Pere Felip Monlau (1808-1871) o Antoni Pujadas (1811-1881). L'estudi de les seves actituds vers la frenologia i el magnetisme animal permet determinar quines van ser les estràtegies d'apropiació de les "noves ciències" que van desenvolupar els sectors afins al liberalisme progressista en un context que els era especialment hostil.

El desenvolupament de la cirurgia moderna va venir determinada per un increment en la demanda de personal sanitari per tal d'atendre els soldats dispersos en els diferents fronts oberts arreu d'Europa. Els Reials Col·legis de Cirurgia són les institucions sanitàries de la Il·lustració més importants que va impulsar la monarquia borbònica espanyola.El Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, fundat el 1760, va ser el segon col·legi creat a Espanya en una àrea geogràfica peninsular fronterera amb França. Des que la monarquia borbònica va clausurar les universitats catalanes el 1714 i va fundar la Universitat de Cervera, l'única institució capaç d'atorgar graus acadèmics universitaris en disciplines relacionades amb la salut a Catalunya era el Col·legi barceloní. Fins i tot els estudiants de medicina de la Universitat de Cervera havien de cursar l'anatomia al col·legi de Barcelona.El programa acadèmic que es va instaurar en els nous col·legis de cirurgia era diferent de la formació tradicional de caire gremial establerta per als cirurgians i barbers. Els nous físics-cirurgians no només volien conèixer sobre terapèutica sinó que estaven igualment atrets per l'anatomia, la fisiologia, i la patologia; en general, els interessava tot allò que fes referència a allò que anomenaven economia corporal. A finals del segle XVIII i principis del XIX, cirurgians, metges i farmacèutics es van reunir en la "Facultat Reunida", i a mitjan del segle XIX, la Facultat de Medicina de la restablerta Universitat de Barcelona va poder atorgar títols de llicenciat en medicina i cirurgia. Per tant, s'ha de considerar de cabdal importància la condició de cirurgià-metge dels programes docents dels nous col·legis de cirurgia espanyols, entre els quals es trobava el barceloní.En aquest context, les regulacions del col·legis de cirurgia van proposar una nova forma de transmissió del coneixement -alhora que un nou mètode pedagògic-. Les ordenances van establir la celebració de "juntes literàries", sessions periòdiques en què els catedràtics del col·legi presentaven dissertacions davant del claustre de professors i els alumnes. Els manuscrits corresponents a les dissertacions del col·legi de Barcelona s'han preservat fins a l'actualitat i han constituït la font primària d'aquesta recerca, la qual ha examinat el rol i la recepció de les noves ciències aplicades a l'art de curar en el període comprés entre els anys 1760 i 1808.L'anàlisi de la documentació ha posat de manifest que la química i la física experimental estaven força presents a les dissertacions del col·legi barceloní. Aleshores, la química començava a ser considerada una professió, una activitat útil que disposava dels seus propis canals de difusió -articles, llibres de text, etc.- En aquest sentit, la memòria de la tesi doctoral dona testimoni de la presència de la química en els actes acadèmics del col·legi de cirurgia, així com també de la crucial capacitat explicativa que aquest saber aportava per elucidar els processos que tenien lloc en l'economia corporal, en la salut i en la malaltia, en un context mèdico-quirúrgic. Cal destacar, a títol d'exemple, que la memòria deixa ben palès com l'estudi dels aires, la química pneumàtica, travessa les fronteres de la química, la física i la medicina.La memòria es fa ressò dels pros i els contres, les controvèrsies suscitades de molts dels tòpics presentats a les sessions (introducció de la vacuna a Espanya, els tumors, el galvanisme, la sífilis, etc.), debats que es troben en aquesta important sèrie documental. Les juntes literàries s'han de contemplar com a pràctiques de comunicació i transmissió del coneixement científic adreçades als alumnes i també a audiències més generals. Aquesta activitat de divulgació del coneixement, cal entendre-la igualment com a fòrum de legitimació professional, d'actualització i d'intercanvi de sabers davant d'experts professionals de la cirurgia i la medicina a la Catalunya de la Il·lustració.Paraules clau: Il·lustració, Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, ciències mèdiques. / The development of modern surgery was driven by the increasing demand for well-trained medical personnel able to attend the soldiers in the several fronts opened in Europe. The Royal Colleges of Surgery are seen as the more important enlightened medical institutions created by the Spanish Borbonic monarchy.The Royal College of Surgery of Barcelona was the second such college created in Spain, founded in 1760. Its Catalan location placed it near French and among Spanish military forces. It is relevant to take into account that from 1714, the Borbonic monarchy had closed all the universities in Catalonia - the University of Barcelona included - for political reasons, and built a new university in the more remote town of Cervera. The only institution in the principality where an academic degree related to health could be obtained was the Royal College of Surgery of Barcelona. Indeed, the students of medicine from the University of Cervera had to practise anatomy in the College. The academic programme developed in the new colleges of surgery was different from the traditional formal education for surgeons. The new physician-surgeons trained there not only were interested in therapeutics but also wanted to know as much as possible about the body's anatomy and physiology, being as they were in competition with its pathology. As a result of this, at the end of the 18th century and the early 19th century, surgeons, physicians and pharmacists were gathered together in the so-called 'Facultad Reunida', which experienced several organisational problems during the following years. Eventually, in the middle of the 19th century, surgeons and physicians were rejoined in the University of Barcelona's Faculty of Medicine when this university had its rights and funding reinstated. But it is important to take into account the dual condition of the physician-surgeons trained in the College of Barcelona.In this setting, a new form of transmission of knowledge - and indeed a new method of teaching - was proposed in the regulations of the new colleges of surgeons in Spain. These regulations established the 'junta literaria': a dissertation would be read and then criticised in a public session with both the students and the board of professors of the college. It is important to stress that these manuscripts are available in the archives and constitute the most important primary source of my research, which examines the role and the reception of the new sciences applied to healing arts.This documentation makes it clear that chemistry and experimental physics came to be especially prominent in the dissertations expounded at the Royal College of Surgery of Barcelona. Chemistry should be considered as a professional, liberal, useful activity, with a continuum from research papers, reviews and textbooks to its proper diffusion. In this sense, my work aims to show how chemistry was included in the academic programmes of the Spanish Royal Colleges of Surgery, and how chemistry in this medical-surgical context could have been a crucial tool to understand the unexplained processes that happened in the human body, in sickness and in health. The development of the study of airs crossed the boundaries between chemistry, physics and medicine.The pros and cons, the controversies aroused by several topics given at the sessions (vaccine, tumours, galvanism, syphilis, etc.), are already present in this important set of documents. The juntas literarias (literary meetings) have provided an extremely rich set of sources, which should be considered as scientific communication practices - as well as a means of exchanging experiences - addressed to the students and other interested audiences. This activity of diffusion of knowledge therefore could be contemplated as a forum from which professional legitimation could be obtained by a peer-reviewing process in front of all the components of a college board.Key words: Enlightenment, medical sciences, Royal College of Surgery of Barcelona.

La metafísica y el lenguaje constituyen los dos conceptos rectores de la lectura de la obra de Nietzsche propuesta en esta tesis. Las primeras secciones se centran en los textos del joven Nietzsche sobre retórica con la intención de presentar unas alternativa en términos retóricos a la epistemología tradicional. Metáfora y metonimia se ofrece como modelos explicativos alternativos mediante los cuales se evitan los presupuestos homogeneizantes de la tradición metafísica. Asimismo, la conceptualidad retórica permite enfrentarse a los lugares comunes de la tradición evitando la lógica antitética de exclusiones del pensamiento que se presupone literal y objetivo. Al poner el acento sobre los elementos retóricos de la obra de Nietzsche se dibuja una imagen de lo que sólo con reservas puede calificarse como su filosofía del lenguaje, al hilo de la cual se desarrolla el enfrentamiento de Nietzsche con la metafísica. Tras el capítulo cuarto, en el cual se propone una lectura de "Sobre verdad y mentira" desde una perspectiva literaria que no obstante no se entiende en oposición a la prosa filosófica, el último capítulo se enfrenta al Nietzsche de Heidegger y a la condena metafísica de éste. El lugar ocupado por la obra de Nietzsche en el marco de la metafísica es matizado hasta configurar un pensamiento que tanto a nivel argumental como estilístico se sustrae radicalmente a las coerciones impuestas por la metafísica.

No description available.

Durante la Segunda Guerra Mundial Estados Unidos ejecutó en América Latina ambiciosos programas para explotar materias primas minerales, vegetales y animales, que involucraron la intervención de todo su potencial científico. Estos programas marcaron el inicio de la intervención oficial estadounidense en los países latinoamericanos, caracterizada por una activa participación del Estado en las negociaciones, y que construyó una dependencia de tecnología estadounidense en el sur, y orientó los programas agrícolas hacia productos "complementarios" (los que Estados Unidos no podía producir en su territorio). En este período se consolidaron las bases para el imperialismo sobre las materias primas en América Latina, ejercido por Estados Unidos desde la segunda mitad del siglo XX.En este trabajo se profundiza en mecanismos para la explotación de recursos vegetales iniciados durante ese período, con los casos de la corteza medicinal de la quina, estratégica para las actividades de guerra, realizada en bosques y plantaciones, y de las estaciones agrícolas cooperativas. / During World War II the United States implemented programs to exploit raw materials in Latin America. This required the intervention of the country's scientific potential, and marked the official start of its intervention in Latin American countries, characterized by an active participation of the State in the negotiations. These programs served to build and consolidate a dependence on United States technology that focused on the development of "complementary" resources (those that the United States could not produce at home). In this thesis this intervention is surveyed in relation to the programs implemented to obtain plant resources, specially two: the one to get the bark of Cinchona through forest exploitation and plantations, and the agricultural cooperatives stations.

La tesi té com a objectius principals:- Reflexionar sobre la traducció -entesa com a pràctica i com a procés o acte -a partir del saber psicoanalític sobre el llenguatge. - Qüestionar la teoria tradicional més estesa sobre la traducció. - Introduir, en el marc general de la reflexió teòrica sobre la traducció, els conceptes generals de la Psicoanàlisi tal i com els exposen Sigmund Freud i Jacques Lacan. Per aconseguir els objectius esmentats la tesi s'ha dividit en dues parts:Part I, on s'exposen els principis teòrics que permeten sostenir la relació entre psicoanàlisi i llenguatge a partir de les obres de Freud La interpretació dels somnis, L'acudit i la seva relació amb l'inconscient, Psicopatologia de la vida quotidiana, i de la col·lecció d'articles de Jacques Lacan publicats a Écrits.Part II, on es problematitza els conceptes clàssics de Veritat, Sentit i Estil que configuren la visió tradicional de la traducció a partir del coneixement que aporta la psicoanàlisi lacaniana, contrastat amb un recorregut històric que permet analitzar la raó per la qual els conceptes esmentats perviuen com a visió canònica de la traducció. La conclusió general és que introduir la hipòtesi de l'inconscient a la teoria i la pràctica de la traducció permet una aproximació nova al tema en la qual es desestabilitzen conceptualment els mites edificats al voltant de la traducció i es possibilita una nova lectura dels ideals clàssics i contemporanis que recorren aquesta activitat. / The dissertation has the following theoretical goals: - To reflect on translation -understood as a practice and as a process or act- taking into account the psychoanalytic theory about language. - To question the traditional theory of translation. - To introduce, in the theory of translation, the main concepts of psychoanalysis as is given by Sigmund Freud and Jacques Lacan. To achieve the above mentioned goals the thesis has been divided in two parts: Part I, where are explained the main key concepts of psychoanalysis and language departing from the readings of Freud's works: The Interpretations of Dreams, The Wit and its relation to the unconscious, and Psicopatology of day to day life, along with the articles of Lacan published in Écrits. Part II, where the traditional concepts of Truth, Sense and Style are problematized departing from the theory of psychoanalysis. This concepts are also analysed using a historical background that has made possible to analyse the prevalence of these traditional concepts within the canonical frame work of translation. The general conclusion is that introducing the hypothesis of the unconscious into the theory of translation enables a new approach that desestabilizes the traditional concepts along with a new reading of the ideals that still permeate the canonical discourse on translation.

Antoni Pous, poeta i traductor és un estudi monogràfic de la figura d'Antoni Pous i Argila (Manlleu, 1932 - Barcelona, 1976), activista cultural i home de lletres que va destacar de molt jove, en la immediata postguerra, com a poeta de gran talent; que als anys seixanta va dur a terme una tasca cultural i pedagògica de gran transcendència a Igualada, amb la fundació del grup Lacetània i la creació de la revista Textos; que a partir de 1968 va impulsar de manera decisiva els estudis de llengua i literatura catalanes en l'àmbit alemany, primer des de Tübingen i després des de Zuric, i que finalment, amb la seva tasca de traductor, va introduir a l'àmbit literari català l'obra de dos autors clàssics del segle XX: Walter Benjamin i Paul Celan.La tesi es divideix en quatre grans blocs: el primer, titulat "L'home", reconstrueix la trajectòria vital de Pous a partir dels seus propis escrits, molts d'ells inèdits, i del testimoni de les persones que el van tractar directament, sigui a través de la correspondència que van mantenir-hi o bé de les entrevistes orals fetes expressament per a aquest treball; el segon, titulat "El pensament", analitza els escrits en prosa que ens va deixar Pous, tant els publicats com els inèdits, per tal d'esbossar les seves idees sobre la religió, la filosofia, la política i la literatura; el tercer, amb el títol de "La poesia", recull i comenta la seva obra poètica, en gran part també inèdita, i en traça l'evolució des de la filiació ribiana dels inicis fins a l'hermetisme influït per Paul Celan de la darrera època, passant per la poesia de to social de finals dels seixanta; finalment, el quart bloc, sota el títol de "Les traduccions", cataloga i analitza les versions que Pous va fer de textos poètics, teològics i filosòfics al català, especialment de l'alemany, amb especial atenció a les seves seleccions de textos de Walter Benjamin i Paul Celan, les primeres que es van fer en català, i també les seves versions en alemany, fetes en col·laboració amb Johannes Hösle, de poesia catalana del segle XX.A banda de ser el primer treball exhaustiu sobre aquesta figura fins ara pràcticament desconeguda de les nostres lletres, Antoni Pous, poeta i traductor aporta també dades de primera mà sobre diversos aspectes fins ara poc estudiats de la literatura i la cultura catalanes al llarg del tercer quart del segle XX, com ara la formació de l'anomenat "Grup de Vic" i la relació que aquest grup va mantenir amb Carles Riba, a través de Joan Triadú, o la relació d'amistat i de fecunda influència mútua que Antoni Pous va establir amb Miquel Martí i Pol i Jordi Sarsanedas. / Antoni Pous, poet and translator, is a monographic study on Antoni Pous i Argila (Manlleu, 1932 -- Barcelona, 1976), the cultural activist and man of letters who distinguished himself from an early age as a highly gifted poet, during the immediate post-war period; who in the 1960s developed an important cultural and pedagogical work in Igualada, while founding the group Lacetània and creating the magazine Textos; who since 1968 decisively encouraged the studies of Catalan language and literature in the German-speaking world, first in Tübingen and then in Zürich; and who finally, thanks to his translations, introduced to the Catalan literary world the work of two classical authors from the XXth century: Walter Benjamin and Paul Celan.This thesis is divided into four main parts: the first with the title "The Man", reconstructs Pous' biography based on his own writings, many of them still unpublished, as well as on the testimony of those who knew him personally, using both correspondence and the taped interviews especially made for the present work; the second part, called "The Thought", analyses the prose by Pous, both published and unpublished, in order to outline his ideas about religion, philosophy, politics and literature; the third part, called "The Poetry", collects and comments upon his poetic work, for the most part unpublished, describing the evolution from his first period, influenced by Carles Riba, to the hermetism of his last phase, under the influence of Paul Celan, through his social poetry from the late 1960s; finally, the fourth part is called "The Translations", which catalogues and analyzes the versions made by Pous of poetic, theological and philosophical texts into Catalan, particularly from the German, focusing mainly on his own selection of texts by Walter Benjamin and Paul Celan, the first translations ever made into Catalan, as well as his versions of XXth century Catalan poetry into German, in collaboration with Johannes Hösle.Besides being the first exhaustive study on this figure, up till now practically unknown in our literature, Antoni Pous, poet and translator also provides first-hand, scarcely studied data on different aspects of Catalan literature and culture in the third quarter of the XXth century, as the formation of the so called "Vic Group" and the relationship this group had, through Joan Triadú, with Carles Riba, or the friendship between Antoni Pous, Miquel Martí i Pol and Jordi Sarsanedas, which was one of fruitful and mutual influence.

La tesi és un estudi descriptiu dels poemes que Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit van escriure prenent com a punt de partida l'haikú japonès. L'àmbit d'investigació és el de la literatura catalana d'entreguerres; en conseqüència, no s'hi estudien els haikús que Junoy va escriure en castellà després de la Guerra Civil, però sí, en canvi, els que va escriure en francès, per tal com la seva publicació s'orientà cap al públic lector català. L'objectiu és descriure el model poemàtic subjacent al conjunt de poemes escrits per cadascun dels autors. Partint, d'una banda, d'una anàlisi minuciosa dels poemes, i, de l'altra, d'un estudi de les idees estètiques en les quals s'insereix el conreu de l'haikú, s'explica com el motlle japonès original és manipulat per adaptar-lo a un nou context i convertir-lo en vehicle d'unes idees estètiques diferents.El capítol inicial és dedicat a l'estudi dels referents amb què comptaven Junoy i Salvat-Papasseit. Així, s'analitza l'èxit que l'haikú assolí en la literatura francesa a partir de l'any 1916 i les obres amb què comptaven els escriptors i lectors francesos per documentar-se sobre aquesta forma. També s'hi consideren els experiments dels imaginistes angloamericans. En l'àmbit de la literatura catalana, s'estudien especialment les reticències que Eugeni d'Ors expressà sobre la forma de l'haikú. En el capítol dedicat a Junoy, l'anàlisi dels poemes es posa en relació amb el mediterranisme defensat per l'autor. Junoy s'acosta a l'haikú intentant trobar un punt d'equilibri entre modernitat i classicisme, i els seus haikú es caracteritzen per la tensió entre objectivitat i subjectivitat i per la importància que es dóna al tractament del temps, no solament en cadascun dels poemes, sinó en els cicles en què s'integren. En el capítol dedicat a Salvat-Papasseit, es relacionen els haikús salvatians amb les idees estètiques desenvolupades per Torres-Garcia, Barradas i el mateix Salvat-Papasseit en el context de l'art d'avantguarda europeu. Salvat hi presenta experiències breus en les quals una sensació desperta una intuïció profunda en el subjecte poètic i li permet atènyer un estat que transcendeix el temps cronològic i que es pot relacionar amb la "sensació d'immortalitat" de què parlà Diego Ruiz. Així, l'haikú esdevé una eina per enunciar els nuclis generadors de l'activitat poètica; és per això que Salvat els empra en funció de pròleg dels seus darrers poemaris. / This thesis is a descriptive study of the poems which Junoy and Salvat-Papasseit wrote using the Japanese haiku as a starting point. The field of study is the literature written in Catalan between the First World War and the Spa nish Civil War. Therefore, the haiku that Junoy wrote in Spanish after the Civil War are not considered, but those written in French are, since their publication was oriented towards the Catalan speaking readership. Its aim is to describe the poetical model underlying the poems written by each author. The accurate analysis of the poems and the survey of the poetic ideas according to which they were written makes it possible to explain how the original Japanese form was manipulated in order to adapt it to its new context and to make into a vehicle for aesthetic ideas which are quite different. The first chapter surveys the works which Junoy and Salvat-Papasseit could use as a reference. The success of haiku in French literature from 1916 on, as well as the works available to French authors and readers, are analyzed. The experiments carried out in English by the Imagists are also considered. As to Catalan literature, special attention is paid to the suspicion voiced by Eugeni d'Ors against the haiku form. In the chapter devoted to Junoy, the analysis of the poems is put into relation with the mediterranian aesthetics he promoted. Junoy saw the haiku form as an adequate tool for reaching a compromise between classicism and modernity. His haiku try to balance objectivity and subjectivity and give a great importance to the treatment of the time, not only within each single poem, but also in the poetical cycles in which they are organized. As to Salvat-Papasseit, his haiku are considered under the light of the aesthetical ideas which Torres-García, Barradas and Salvat-Papasseit himself developed in the context of the European Avantguard mouvements. These poems describe short experiences in which a mere sensation arouses a deep intuition within the poetical subject and enables him to reach a state which transcends the chronological time and can be identified with the "sensation of inmortality" described by Diego Ruiz. Thus, the haiku form becomes a medium to anounce the seeds of poetical writing. That is the reason why Salvat used it to write short prologues for his latest books.

L'objecte d'estudi d'aquesta tesi, que s'articula en set capítols, és una categoria gramatical del xinès anomenada liàngcí, que no correspon a cap categoria concreta del català o castellà, en tant que eina per a la categorització, recurs literari i element estructurador del discurs. El primer capítol s'ha dedicat a justificar l'adopció de la lingüística cognoscitiva com a marc teòric de referència. En el segon, es revisen aspectes com el de la terminologia, s'analitza la naturalesa de les diferents categories nominals xineses, es tracta la qüestió de la delimitació de la categoria dels mesuradors i, finalment, es descriu des de cadascun dels nivells del llenguatge següents: morfològic, sintàctic, semàntic i cognoscitiu. En el tercer capítol, s'estudien els aspectes semànticocognoscitius (estructura interna de les categories, principis formatius i d'extensió, etc.) i els recursos que té el xinès per simplificar l'ús dels mesuradors. En el quart, es realitza un estudi en profunditat de l'estructura de quatre categories difuses de mesuradors (shuang, duì, tào i fù), bo i mirant de seguir la pista de les extensions naturals i metafòriques internes a partir dels seus membres centrals, alhora que es posen en relleu els encavalcaments que hi ha entre aquestes categories. Per fer-ho es contrasten les dades prescriptives amb les descriptives, obtingudes directament d'informants xinesos. Quant al cinquè capítol, s'ofereix una classificació pròpia dels mesuradors, després d'haver fet una àmplia revisió bibliogràfica sobre el tema.En el sisè s'aprofundeixen les funcions dels mesuradors. Aquest capítol s'ha dividit en tres grans blocs, cadascun dels quals va acompanyat d'exemples il·lustratius. Les funcions des del punt de vista semàntic (individualitzar, quantificar, categoritzar, generalitzar i descriure); les funcions des del punt de vista pragmàtic i discursiu (en què es descriuen els diferents recursos de cohesió textual) i les funcions des del punt de vista socioestilístic, com ara l'ús dels mesuradors per crear figures retòriques (prosopopeia, metàfora, metonímia, sinestèsia, hipèrbole, etc.), com a recurs fonètic i de ritme i en funció de l'usuari i del registre. Finalment, en el setè capítol exposem quina pot ser l'aplicació pràctica en la didàctica de la llengua xinesa i la pràctica traductora de la recerca feta al llarg de la tesi, bo i oferint un enfocament totalment nou respecte dels que s'han aplicat fins ara. / El objeto de estudio de esta tesis, que se articula en siete capítulos, es una categoría gramatical del chino llamada liàngcí, que no corresponde a ninguna categoría concreta del catalán o castellano, en tanto que herramienta para la categorización, recurso literario y elemento estructurador del discurso. El primer capítulo se ha dedicado a justificar la adopción de la lingüística cognitiva como marco teórico de referencia. En el segundo, se revisan aspectos como el de la terminología, se analiza la naturaleza de las diferentes categorías nominales chinas, se trata la cuestión de la delimitación de la categoría de los medidores y, finalmente, se describe desde cada uno de los niveles del lenguaje: morfológico, sintáctico, semántico y cognitivo. En el tercer capítulo, se estudian los aspectos semántico-cognitivos (estructura interna de les categorías, principios formativos y de extensión, etc.) y los recursos que tiene el chino para simplificar el uso de los medidores. En el cuarto, se realiza un estudio en profundidad de l'estructura de cuatro categorías difusas de medidores: shuang, duì, tào, fù. En cuanto al quinto, se ofrece una clasificación propia de los medidores. En el sexto se profundizan las funciones semánticas, pragmático-discursivas y socio-estilísticas de los medidores. Finalmente, el séptimo capítulo se centra en la aplicación práctica en didáctica de la lengua china y la práctica traductora de las conclusiones a las que se hemos llegado a lo largo de la tesis. / The object of study of this doctoral thesis is a Chinese grammatical category called liàngcí, inexistent as such in Catalan and Spanish, as a tool for categorization, as literary resource and discourse structuring device.The first chapter is devoted to justifying the adoption of cognitive linguistics as the theoretical framework for our research.In the second chapter we look into aspects such as terminology and the nature of the different Chinese nominal categories. We study the question of category delimitation of measure words and, finally, we describe it from each one of the following language levels: morphology, syntax, semantics and cognition. In the third chapter, we study the related semantic and cognitive aspects (category structure, formative and extension principles, etc.) as well as the ways Chinese simplifies the use of measure words. In the fourth chapter, we present a detailed study of the semantic structure of four fuzzy categories of measure words (shuang, duì, tào and fù). We have tried to follow the path of natural and metaphorical extensions from its central members and we have also shown the members these categories share. To do so we have compared prescriptive and descriptive data, obtained directly from Chinese collaborators. In the fifth chapter, after an extensive analysis of the literature on the subject, we offer our own classification of Chinese measure words.In the sixth chapter we analyse the functions of measure words, which we have divided into three big groups, each one with its own examples. These are the functions from the semantic point of view (individualization, quantification, categorization, generalization and description); the functions from the pragmatic and discursive point of view (where we describe the different means of textual cohesion) and the functions from the social and stylistic point of view, such as the use of measure words to create figures of speech (prosopopoeia, metaphor, metonymy, synesthesia, hyperbole, etc.), as a way to play with phonetics and rhythm and its use according to the speaker and register.Finally, in the seventh chapter we explain how the research carried out in this thesis can be implemented in the practice of Chinese language teaching and translation, offering a completely new approach to the ones used so far.