No description available.

El present treball doctoral forma part d'un projecte més extens centrat en la romanització a la Catalunya Interior i dirigit pels doctors Josep Guitart i Joaquim Pera i que s'ha centrat principalment en la ciutat de Iesso. El nostre interès pels estudis de territori i la seva evolució històrica ens va portar a plantejar una investigació sobre l'ordenació de l'ager de Iesso i la seva evolució. Els primers estadis de la nostra investigació es van concretar en un primer treball de recerca que ens va servir per familiaritzar-nos tant amb la metodologia dels estudis arqueomorfològics, com per a realitzar els primers treballs de camp i prendre contacte amb el territori. La tesi doctoral que presentem suposa l'aprofundiment en les línies d'investigació iniciades en aquell primer estudi i un intent d'el·laboració de l'evolució del territori de Iesso, o almenys de la part que fou objecte d'una operació cadastral, des d'època ibèrica fins el Baix Imperi.Aquest treball doctoral està dividit en dues parts clarament diferenciades. La primera part és un recull sobre la gènesi i el desenvolupament dels diversos corrents que avui constitueixen l'arqueologia del paisatge. Hem revisat les "escoles" i corrents més importants als països o zones on aquests plantejaments han penetrat més profundament.Hem dedicat especial atenció a la producció científica sobre aquests temes a l'estat espanyol; en primer lloc perquè la recerca realitzada a Catalunya apareix molt lligada als corrents científics que s'han desenvolupat a la resta de l'estat. La segona raó d'aquesta inclusió ve donada pel fet de que els estudis sobre el territori de ciutats romanes de l'estat ens podia servir com un mostrari de casos paral·lels per la nostra recerca. El fet de que en època antiga la província Tarraconense englobès un conjunt de territoris que anaven des de Catalunya a Galícia, fa que en aquesta zona es puguin donar una sèrie d'esdeveniments que afectin per igual a diferents territoris.La segona part del treball està dedicat propiament a l'estudi arqueomorfològic de la ciutat romana de Iesso, evidentment aquesta constitueix el cos central de la tesi doctoral que presentem.En primer lloc fem una petita presentació d'aquest territori des del punt de vista físic, ja que ens sembla necessari intentar donar les característiques que permetin definir, fins on sigui possible, el potencial agrícola de la zona ocupada per la posible centuriació.A continuació ja entrem en el que és l'objecte del nostre estudi amb una introducció sobre la metodologia emprada. La darrera part del treball, que també és la més extensa, la dediquem a l'estudi arqueomorfològic i a l'estudi de les restes arqueològiques que estarien en relació amb la centuriació de Iesso. L'estudi arqueomorfològic ha estat ampliat, amb la consulta dels fons documentals disponibles que podien proporcionar informació sobre la xarxa viària. Així mateix, la informació sobre els jaciments ha estat reelaborada a partir de la revisió de tots els materials disponibles i la prospecció de tots els assentaments.En darrer lloc, amb totes les dades disponibles dediquem el darrer capítol a bastir les conclusions que hem pogut establir a partir de totes les dades que hem aportat en la nostra recerca.

No description available.

No description available.

No description available.

Esta tesis doctoral se centra en el estudio de las polémicas públicas sobre medicina y astrología que tuvieron lugar en España de 1724 a 1727, aproximadamente. Los tres actores principales fueron Benito Feijoo, Diego de Torres y Martín Martínez, tres autores estudiados en profundidad por los historiadores, si bien estas polémicas concretas con frecuencia han sido desatendidas. Esta investigación es un estudio de caso en la historia de la ciencia española del siglo XVIII. Las características de las polémicas médico-astrológicas permiten un estudio detallado de los autores implicados, de sus audiencias prefiguradas y reales y de las ideas y doctrinas científicas implicadas. Siendo así, su análisis se aborda desde el punto de vista de la popularización de la ciencia. La astrología estaba todavía muy presente dentro de la ciencia, en particular de la medicina, la disciplina que Martín Martínez practicaba y que quería reformar. Tenía también implicaciones en teología, que provocaron que Benito Feijoo cuestionase partes de ella, mientras que Diego de Torres defendió la astrología porque pensaba que era una filosofía natural con un importante contenido astronómico y matemático. En este sentido destaca el uso interesado que muchos polemistas hicieron de las obras del mate - mático Tomás Vicente Tosca. Los almanaques eran la forma de astrología más accesible para la población, siendo el publicado por Diego de Torres un verdadero superventas. En un tiempo en el que la nueva élite política y gobernante que había llegado con el ascenso al trono de Felipe V, el primer rey de la dinastía Borbón en España, trataba de construir su propio espacio público, la capacidad mostrada por Diego de Torres de poder manipular, controlar y definir la opinión pública era vista como algo socialmente peligroso por aquellos que apoyaban a la nueva élite gobernante entre las gentes letradas, en particular Benito Feijoo y Martín Martínez. Así, las polémicas médico-astrológicas también representaron una disputa pública sobre el tipo de ideas que había que transmitir a la población; fueron una lucha por definir cómo debía ser la opinión del público. Benito Feijoo y Martín Martínez querían una opinión pública bajo el control y guía de una nueva élite erudita y alineada con los intereses sociales, políticos y económicos de esta nueva élite. Pero Diego de Torres dejaba a sus lectores y seguidores solos frente a la decisión de qué creer, no trataba de convencerles de una opinión en particular tras el proceso de desencantamiento que podía producir sus escritos. Esto dejaba abierta la posibilidad de una articulación sin control de lo que la población creía sobre un tema concreto bajo la forma de una opinión pública concreta, quizás diferente de la que el gobierno y los gru - pos que le apoyaban querían establecer. Esta tesis doctoral también incluye un estudio comparativo preliminar entre la situación y el destino de la astrología en Inglaterra y España. Tanto la Royal Society como la Regia Sociedad de Medicina y otras Ciencias de Sevilla dieron muestras de un cambio en las opiniones de sus miembros sobre la astrología, que con los años pasaron de una actitud de interés a una de fuerte oposición. Gonzalo Antonio Serra - no, el astrólogo más erudito de aquellos años, también médico y participante en las controversias, fue probablemente el primer autor español que dejó claras evidencias escritas de estar al corriente de los trabajos de Isaac Newton y Edmond Halley, algo que consiguió gracias a las obras de William Whiston. / This research is focused on the polemics about astrology and medicine that took place in Spain from 1724 till 1727, approximately. The three main actors of this public controversies were Benito Feijoo, Diego de Torres and Martín Martínez, three authors deeply studied by historians, although these specific polemics have often been neglected. This thesis dissertation is a case study in history of eighteenth century Spanish science. The characteristics of these medical-astrological polemics allow for a very detailed study of the authors involved, their prefigured and actual audiences and the scientific ideas and doctrines involved. Being so, their ana - lysis is done from a popularisation of science point of view. The very existence of the medical-astrological polemics and the fact that the polemists were very well known authors for the population demonstrate the importance at that time of the topics disputed. Astrology was still very present in science, in particular in medicine, the discipline that Martín Martínez practised and wanted to reform. It had some implications in theology that made Benito Feijoo question parts of it, whereas Diego de Torres defended astrology because he thought it was a natural philosophy with a part of astronomical and mathematical content. It is important to mention the partial use that these and other polemists did of the works of the mathematician Tomás Vicente Tosca. Almanacs were the most accessible form of astrology to the population, and the one that Diego de Torres published became a best-seller. In a time when the new ruling elite that had arrived with Philip V, the first Bourbon king of Spain, was trying to build its own public space, the capability of Torres to ma - nipulate, control and define a public opinion was seen as socially dangerous by those who supported this new ruling elite within the learned people, particularly Benito Feijoo and Martín Martínez. Therefore, the medical-astrological polemics also represented a public dispute about the kind of ideas that had to be transmitted to the population, they were a fight to define what the public opinion should be. Benito Feijoo and Martín Martínez wanted a public opinion under the control and guidance of a new erudite elite and aligned with the social, political and economical interests of that elite. But Diego de Torres left his readers and followers alone in front of the decision of what to believe, he did not tried to convince them of any particular opinion after the strong disenchantment that his writings could produce. This left open the possibility of an uncontrolled arrangement of what people thought about any particular topic to form a partic - ular public opinion, perhaps different to the one that the government and its supporting groups wanted to establish. This thesis dissertation also includes a preliminary comparison study between the situation and fate of astrology in England and in Spain. Both the Royal Society and the Regia Sociedad de Medicina y otras Ciencias de Sevilla showed a change in their members' opinions about astrology, which over the years moved from an attitude of interest to astrology to one of strong opposition. The most learned astrologer of those years, Gonzalo Antonio Serrano, also a physician and a participant in the controversies studied, was probably the first Spanish author to show clear written evidences of being aware of the works of Isaac Newton and Edmond Halley, something he could do thanks to the writings of William Whiston.

En el camp dels estudis de la traducció és comuna la distinció entre el codi lingüístic— el text— i els elements culturals que apareixen en el text. El problema, doncs, ha estat fonamentalment trobar la forma lingüística més adequada —manlleus, calcs, amplificacions— de transferir aquests elements perquè el lector comprengui el text en tota la seva dimensió. Consegüentment, ha calgut catalogar de manera inequívoca tots aquests elements en funció de diferents categories. Tanmateix, ningú mai no s’ha plantejat el perquè d’aquesta distinció, ni tampoc si és precisa científicament, ni les conseqüències que se’n deriven. La investigació duta a terme, basada en un enfocament teòric, la traducció com a punt de partida, que intenta anar més enllà de les teories de la traducció habitualment acceptades, se centra en la novel·la escrita per Qian Zhongshu, ‘Weicheng’ 《围城》, i les seves traduccions al castellà i a l’anglès. Els objectius de la investigació son, en primer lloc, qüestionar la distinció tradicional esmentada anteriorment y, en segon lloc, aportar nous instruments d’anàlisi per a concebre la traducció en tota la seva magnitud. Per assolir aquests objectius s’ha limitat l’objecte d’anàlisi a una sèrie d’elements procedents de coneixements i tradicions literàries de l’entorn cultural euroamericà que l’autor introdueix sistemàticament a la novel·la amb una intenció determinada. Així, de l’anàlisi d’aquests elements, anomenats ‘elements interculturals’, l’exemple més significatiu dels quals és, sens dubte, el concepte que dóna títol a la novel·la, ‘weicheng’, s’obtenen una sèrie de resultats que permeten concebre la traducció no com un mer instrument de commutació lingüística, ni com un simple mitjà per a adquirir coneixements sobre una cultura determinada, sinó com una eina complexa i potent de globalització literària i intercultural. / In the field of translation studies a distinction is commonly made between the linguistic code – the text – and the cultural elements that appear in that text. The problem has therefore been to find the most appropriate form of language – loanwords, calques, expansion – to transfer these elements so that that the reader can fully understand the text. Consequently, a need has arisen to classify the elements into clearly defined categories. However, nobody has ever questioned why such a distinction must be made, or even if it is necessary from an academic point of view, or the consequences that it may have. This research, based on a theoretical focus (translation as a starting point) that aims to go beyond the commonly accepted translation theories, is centred on the novel by Qian Zhongshu, ‘Weicheng’ 《围城》 and its translations into Spanish and English. The aims of the research are, firstly, to question the distinction described above and secondly, to propose new instruments of analysis for conceptualising translation in all its magnitude. To achieve these objectives the object of study is limited to a series of elements from the literary knowledge and traditions of the Euro-American cultural environment which are introduced systematically and intentionally into the novel. An analysis of these elements, referred to as ‘intercultural elements’, the most significant example of which is undoubtedly the title itself ‘Weicheng’, offers a series of results that allow translation to be conceived of not just as an instrument for the commutation of languages, or a simple means of acquiring knowledge of a specific culture, but rather as a complex and powerful tool for literary and intercultural globalisation.

El treball reconstrueix la trajectòria professional d’Esteban Salazar Chapela des dels seus inicis fins l’acabament de la guerra civil. L’anàlisi de l’esmentat corpus (ressenyes critiques, articles d’opinió i obres narratives) permet determinar les principals característiques de la seva obra literària i periodística, conèixer les seves conviccions estètiques i ideològiques al llarg de més d’una dècada i precisar la influència que va rebre d’algunes de les figures més rellevants d’aquest període, entre les quals es troba José Ortega y Gasset. L’estudi de la seva vinculació a les principals publicacions periòdiques d’aquell moment, de la seva intervenció als debats públics que van sorgir durant els anys vint i els anys trenta i de les relacions personals i professionals que va mantenir llavors ajuden a situar la seva producció i el seu treball en el context en el qual es van desenvolupar, una època que ha estat revisada a partir del camí recorregut per l’escriptor. / El trabajo reconstruye la trayectoria profesional de Esteban Salazar Chapela desde sus inicios hasta la finalización de la guerra civil. El análisis de dicho corpus (reseñas críticas, artículos de opinión y obras narrativas) permite establecer las principales características de su obra literaria y periodística, así como conocer sus convicciones estéticas e ideológicas a lo largo de más de una década y precisar la influencia que tuvieron en él algunas de las figuras más relevantes del mencionado período, entre las que se encuentra José Ortega y Gasset. El estudio de su vinculación a las principales publicaciones periódicas del momento, de su intervención en los debates públicos que surgieron durante las décadas de los veinte y de los treinta y de las relaciones personales y profesionales que mantuvo entonces ayudan a situar su producción y su trabajo en el contexto en el que se desarrollaron, una época que ha sido revisada siguiendo el camino recorrido por el escritor. / This paper reconstructs the career of Esteban Salazar Chapela from the very beginning until the end of the civil war. The analysis of such corpus (critical reviews, opinion articles and narrative works) allows to establish the main features of his literary and journalistic works and get to know his aesthetic and ideologic convictions along more than a decade. It also allows to specify the influence that some of the most relevant figures of the mentioned period had in him. José Ortega y Gasset is one of these relevant figures. The study of his links with the main periodical publications of that time, of his intervention in the public debates that arose during the twenties and the thirties and of the personal and professional relationships that he had at that time are helpful in order to set his production and his work in the context in which it developed, a time that has been gone through by following the writer’s footsteps.

This thesis aims essentially at a re-evaluation of the marginalisation that conventional critical assessment makes of Jane Austen's epistolary novella 'Lady Susan' (1794-1795). The consensus within Austen studies, one that has largely been unchanged and unchallenged since the time of the first professional academic accounts of Austen's work (and in turn influenced by the C19 view of the writer) is that 'Lady Susan' is an artistic failure, a regressive step in Austen's stylistic development and, most fundamentally, that its epistolarity is a constraint on the technical progress that Austen appeared to be making in work prior to this, most notably, the unfinished third-person novella "Catharine, or The Bower". The thesis provides a close reading of 'Lady Susan' and of 'Catharine' and in marked opposition to the consensus, concludes that 'Lady Susan' is an emphatic step forward in Austen's stylistic progress, most particularly through the manner in which it establishes a moral framework from within which to develop character and plot, its attainment of incipient narrative voice through a complex use and exploitation of epistolary polyphony (thereby foreshadowing the omniscient third-person narrators of Austen's mature fiction, in addition to its experimentation with a form of free indirect speech) and the markedly plausible realism that is present throughout the novella. Austen's termination of the epistolary section (the novella being concluded in third-person narrative - an ending that was added some time later and which is generally viewed as her own recognition of epistolary limitation), in the view of this thesis, therefore cannot be attributed to stylistic inadequacy or constraint, and obliges other motives to be posited. The thesis then proceeds to move from text into context and assesses the extra-literary factors that may have prompted Austen's abandonment of the epistolary section, according a co-centrality to the character of Catherine that has never before been emphasised in Austen studies and the consequences of which suggest the writer’s political engagement with “the French Question”, and with political concerns in general, at an age that is far earlier than most critics usually accept (‘Lady Susan’ was written when Austen was 19). Beyond the text itself, our close assessment of a broad range of critical views (both on ‘Catharine’ and ‘Lady Susan’) lead us to posit that the critical insistence on the novella’s inferiority and regressiveness, both of which claims we strongly refute through our close reading of the text, in fact corresponds to a determinedly evolutionary manner of understanding novelistic development, on that in turn derives from Ian Watt’s account of the rise of this literary form. In accordance with standard academic procedure, the thesis begins with a critical review—in this case, of epistolary studies— including studies that monographically consider Austen’s work. It also considers the role of Austen’s private correspondence in the broader question of literary epistolarity. The thesis terminates by adding to its conclusion the obligatory outlines of what we deem to be valid and necessary further research into this subject and related issues.

Los españoles y españolas republicanos que debieron cruzar los Pirineos en 1939 para huir de las represalias franquistas y fueron luego internados en campos de concentración franceses, dejaron huella de esta experiencia en numerosos testimonios, los cuales han sido escritos y publicados desde momentos muy cercanos a los acontecimientos hasta la actualidad. La tesis pretende, entonces, trazar una historia del testimonio que atiende a una doble perspectiva: por un lado, al análisis de las estrategias textuales que los sujetos han puesto en marcha para representar la experiencia traumática; y por otro lado, a la reflexión sobre las circunstancias en que estos discursos se han publicado y han sido recibidos. En cuanto a lo primero, la investigación se detiene especialmente en los problemas relacionados con la construcción del narrador, el "yo testimonial", a sus desplazamientos y transformaciones, así como también a la representación del espacio y de los vínculos que se estrechan entre éste y el sujeto en el texto. Acerca de lo segundo, se ha incidido en el estudio de los modos de intervención de los discursos en los diversos y cambiantes espacios socio-históricos en los que han circulado. Para ello, los elementos de orden paratextual han aportado significaciones de alta relevancia para pensar cómo han sido leídos y utilizados estos discursos. La hipótesis planteada adquirió una estructura dialéctica: estos relatos testimoniales, que buscan cumplir una función referencial –es decir, no mediada por una explícita intención literaria ni por la voluntad de hacer ficción a partir de la experiencia vivida–, han aportado saberes acerca de los acontecimientos pasados en sus diferentes contextos de recepción y, al mismo tiempo, las circunstancias políticas y sociales en que han surgido han influido en los procedimientos narrativos utilizados por los testigos para representar la vivencia de los campos de concentración. / Spanish republicans who crossed the Pyrenees in 1939 escaping reprisals by Franco´s Dictatorship, subsequently interned in French concentration camps, left a trace of this experience in many testimonies that have been written and published since early on the time of the events until now. This thesis aims to draw a history of the testimony attending to a double perspective: the analysis of textual strategies witnesses developed to represent the traumatic experience and the reflection on the circumstances in which the discourse has been published and received. On the analysis, the research focuses on issues regarding the construction of a narrator, named as “yo testimonial”, his changes and displacements, as well as on the representation of space and the links between the “yo testimonial” and the subject in the text. On the circumstances, the thesis goes into a study of ways of intervention testimonies develop on the various and changing socio-historical contexts in which they have circulated. For that, the paratextual elements offer relevant meanings in order to think how these discourses have been read, and how they have been used. The hypothesis was formulated in a dialectical way: these testimonies assume a referential function –meaning with no literary intention or willingness to make fiction from the experience–providing knowledge about the past events. At the same time, political and social circumstances have influenced the narrative strategies practiced by the witnesses to represent the experience at the concentration camps.