Notre recherche doctorale porte sur l’étude approfondie, systématique et comparative de l’Exultet de Fondi (Ms. lat. 710), un rouleau liturgique en parchemin, conservé à la Bibliothèque Nationale de Paris, au sujet duquel la littérature scientifique est relativement pauvre en apports significatifs. Cet Exultet a été longtemps considéré comme un « produit périphérique », nous avons donc cherché à démontrer sa réalisation au sein du scriptorium du Mont Cassin et nous sommes abouti à la conclusion que ce volumen a vraisemblablement été commandé par l’évêque de Fondi Benedictus, au début du XIIe siècle. Les caractéristiques matérielles de ce manuscrit en confirment l’excellente facture et permettent de formuler d’importantes observations sur les modus operandi de sa réalisation, commun à d’autres Exultet et codices réalisés au Mont Cassin. L’analyse attentive de l’écriture bénéventaine du Mont Cassin ordonnée et calligraphique, a permis de déterminer l’origine du scribe et de parvenir à une comparaison instructive avec les manuscrits réalises au Mont Cassin sous l’abbé Oderisius et avec vingt-cinq autres codices réalisés dans la première moitié du XIIe siècle, dont on a visionné les microfilms. Les résultats de cette analyse ont permis de considérer l’Exultet de Fondi comme un maillon fondamental dans l’évolution de la bénéventaine entre sa période de maturité et sa décadence. La transcription de la notation ancienne, selon une partition moderne, a rendu possible, à titre expérimental, l’enregistrement du chant liturgique, en respectant l’unicité musicale et textuelle de cet Exultet. L’Initialornamentik et l’appareil décoratif du rouleau permettent de l’attribuer au scriptorium du Mont Cassin. À travers les treize miniatures, le microcosme de la Longobardia Minor reprend vie, le monde byzantin borde et influence les terres de l’Italie méridionale, dans un melting-pot de peuples en une osmose continue. Et si les miniaturistes sont encore fascinés par les fastes de l’âge d’or à l’époque de l’abbé Desiderius, ils s’expriment avec liberté, en mélangeant la tradition autochtone avec des iconographies d’origine orientale et septentrionale. Enfin, l’approche quasi archéologique du manuscrit m’a donné la possibilité de réfléchir d’une manière plus générale sur la phénoménologie des Exultet de l’Italie méridionale et d’apporter un nouveau point de vue à la description de ces rares témoignages, en dépassant le topos de la pure valeur catéchétique des images. / Doctorat en Histoire, histoire de l'art et archéologie / info:eu-repo/semantics/nonPublished

Né dans le premier quart du XVIIe siècle, Jacques Courtois, jeune Franc-Comtois, franchit les Alpes pour s’installer en Italie. Abandonnant une patrie durablement ruinée où il ne pourra jamais espérer revenir s’établir, ce fils de peintre parvint néanmoins à perpétuer la tradition familiale. Actif principalement à Rome, où il décéda en 1676, l’artiste eut une carrière de près de quarante ans, presque exclusivement italienne. Si Courtois bénéficia de son vivant, puis tout au long du XVIIIe siècle, d’une grande renommée, lui dont Bernin aurait affirmé à plusieurs reprises qu’aucun autre peintre contemporain ne parvenait à exprimer aussi bien la terreur des combats, fut ensuite progressivement oublié. Il en fut de même pour son oeuvre, si bien qu’aujourd’hui ils sont tous deux méconnus, ou pour le moins mal perçus. Au fil des siècles, l’histoire de Jacques Courtois s’est progressivement effacée. De minces notices biographiques, parfois légendaires, se sont imposées et de son oeuvre n’a plus été retenue que la peinture de bataille. Paysages et peinture d’histoire furent peu à peu oubliés. Ainsi, d’un travail riche et varié, ne perdure plus guère que l’image d’une monoproduction uniforme. Cette thèse a pour but de faire redécouvrir le personnage et son travail, en proposant la toute première monographie dédiée à l’artiste. Celle-ci consiste en une biographie critique, une analyse et un premier catalogue raisonné de l’oeuvre peint / Born in the first quarter of the 17th century in the Franche-Comté region, Jacques Courtois crossed the Alps to settle in Italy. At the time he was a young man, he left behind a ruined country where he could never hope to live and practise his art. Yet this painter's son managed to perpetuate the family tradition. He worked mainly in Rome, where he died in 1676 after analmost exclusively Italian career spanning nearly 40 years. While Courtois enjoyed great fame during his lifetime and throughout the 18th century, with Bernini apparently declaring onseveral occasions that no other contemporary painter could express the horror of combat sofaithfully, he was gradually forgotten. The same can be said of his work, so much so that today the man and his oeuvre remain a mystery and are even ill-perceived. Over the centuries, the story of Jacques Courtois has gradually faded. A few scattered biographical notes, some based on legend, have gained currency and his work is remembered essentially for his battle scenes. His landscapes and religious paintings have been forgotten little by little. Thus, a rich and varied body of work is now viewed as a uniform production. This thesis aims to reveal the man and his work in a new light by proposing the first monograph dedicated to the artist. It consists in a critical biography, an analysis of his art and the catalogue of his paintings

Peut-on percevoir une image comme le produit d'une certaine démarche intentionnelle ? Plus précisément, les images ont-elles des " propriétés intentionnelles ", c'est-à-dire des propriétés que l'on voit comme le résultat des actions intentionnelles de l'artiste ? Cette question est intéressante car elle occupe une région intermédiaire entre l'analyse conceptuelle développée par la philosophie analytique de l'art et la recherche empirique en sciences cognitive. Du côté de la philosophie de l'art, elle est connectée à la thèse intentionnelle, selon laquelle l'évaluation d'une œuvre d'art en tant qu'œuvre d'art est nécessairement fondée sur les intentions de l'artiste, et à la thèse expérientielle, selon laquelle l'évaluation d'une image en tant qu'image n'emploie que ce qu'il est possible de voir en la regardant. Il existe des arguments montrant que chacune de ces thèses est essentielle à la description de l'évaluation artistique des images. Pourtant, elles sont en tension car on ne peut pas voir les intentions de l'artiste en regardant une image. Ces deux thèses ne sont conciliables que si on accepte que les propriétés des images peuvent être vues comme le résultat des intentions de l'artiste. En d'autres termes, il faut être en mesure de répondre positivement à la question des propriétés intentionnelles des images. Or, une telle réponse possède une composante empirique qui ne saurait être ignorée. En effet, la question des propriétés intentionnelles des images doit être mise en relation avec différentes branches de la recherche en sciences cognitives traitant de la récupération des intentions d'autrui. L'attitude traditionnelle adoptée par les philosophes de l'art face au versant empirique de cette question consiste à l'éluder, en disant qu'il s'agit là simplement d'un cas où notre perception d'un objet est façonnée par nos connaissances propositionnelles. Ainsi pouvons-nous percevoir les propriétés intentionnelles des images grâce au contrôle exercé par nos connaissances propositionnelles - relatives aux intentions de l'artiste et au contexte de production de l'image, entre autres - sur notre perception. En détaillant les différentes façons dont les connaissances propositionnelles peuvent influencer la perception, on s'aperçoit que cette réponse est très insuffisante. Elle est en tension avec une idée courante en philosophie selon laquelle on peut percevoir les propriétés intentionnelles simultanément aux propriétés représentationnelles ; elle a également des difficultés pour expliquer la détection de certaines qualités, telles que la dextérité du dessinateur, ainsi que pour rendre compte de la reconnaissance de son style et de ses influences. Pour résoudre ces problèmes il est essentiel de définir une voie directe de perception des propriétés intentionnelles, c'est-à-dire qui ne passe pas obligatoirement par les connaissances propositionnelles. Cette seconde voie, la perception motrice, est orchestrée par le savoir-faire moteur de l'observateur. Pour développer l'hypothèse de la perception motrice, il est essentiel de se doter d'une théorie psychologique de l'apprentissage et de la production du dessin. Pour ce faire, la meilleure solution consiste à explorer le versant psychologique de la théorie des schémas graphiques d'Ernst Gombrich en la rapprochant de la théorie du code-commun, selon laquelle la planification de l'action et la perception de certains évènements du monde sont implémentées par les mêmes représentations. Grâce à ce rapprochement, on obtient la théorie visuomotrice des schémas graphiques, selon laquelle le mécanisme fondamental de l'apprentissage du dessin est la récupération directe des plans d'action des autres dessinateurs par observation de leurs dessins. Cette théorie permet de montrer que la perception motrice des images exploite les mêmes structures représentationnelles que celles impliquées dans la planification des actions employant le genre d'outils qui permet de produire des images, afin d'organiser l'information visuelle portée par une image de façon cohérente par rapport à l'action. En d'autres termes, la perception motrice d'une image est contrôlée par une simulation de certains éléments des actions de l'artiste, ce qui permet de percevoir les propriétés de l'image comme des résultats d'actions, c'est-à-dire de percevoir directement ses propriétés intentionnelles. L'accès perceptif aux intentions de l'artiste, et plus spécifiquement du dessinateur, apparaît ainsi comme un thème capable de structurer un dialogue productif entre la philosophie analytique de l'art et les sciences cognitives.

La thèse est une enquête qualitative sur la relation entre comptabilité, création et contrôle. Son objectif est de s'interroger sur l'utilisation des outils de gestion dans les organisations créatives et des effets qu'elle suscite sur la production et la diffusion de la création dans ces organisations. Trois études longitudinales (une maison d'édition, un squat d'artistes, un théâtre) de deux à neuf ans avec un suivi hebdomadaire nous ont montré que le gestionnaire doit gérer non seulement des paradoxes, mais quelquefois des contradictions entre la création et la gestion : une incertitude quant à la valeur de court et long terme, une difficulté à évaluer du fait d'une maîtrise très floue du risque, un retour des investissements qui non seulement est aléatoire mais reviendra peut-être à la concurrence. La gestion n'est pas neutre, de par sa construction elle modèle une vision économique et sociale et influence un mode de création. Or la création pour être visible a besoin de personnes de renfort. Le langage comptable étant au coeur de toute décision, le gestionnaire est une personne centrale. Le gestionnaire est amené à réfléchir à différentes formes de gestion possibles. Il devient alors un passeur de création. Ces cas ont demandé une conduite et une écriture adaptée à leur objet. Leur écriture emprunte beaucoup au récit et a cherché à restituer les sensibilités et les multiples voix des participants. Cependant, si le récit proposé n'était pas le seul possible, il donne à voir une situation au lecteur en souhaitant respecter les actes et paroles des personnes rencontrées. Il laisse ainsi au lecteur la possibilité d'évaluer et discuter ces récits.

La realitat virtual és una tecnologia molt innovadora que té importants aplicacions en el camp educatiu, on esdevé una eina de renovació de la pràctica docent capaç d'aportar solucions als nous reptes que es plantegen. Amb aquest objectiu, la tesi presenta la metodologia, els resultats i les conclusions d'un estudi de cas centrat en la tasca d'experimentar i observar com uns alumnes de 13 anys aprenen història de l'arquitectura a través de la manipulació d'un complex software de realitat virtual. El treball de camp s'ha efectuat en una aula d'ensenyament secundari, l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès, en un període de temps comprès entre el curs 2004-2005 fins al 2007-2008. Al mateix temps, s'ha integrat dins el currículum educatiu, adoptant la forma d'un crèdit variable trimestral de 30 hores lectives, i s'ha emmarcat en el nivell educatiu de 2n d'ESO, amb un nombre total d'alumnes participants de 133. En aquests moments la realitat virtual és una tecnologia que té importants aplicacions en l'educació. A nivell de l'aprenentatge de la Història i, sobretot de la història de l'arquitectura, són indubtables els beneficis que comporta la possibilitat de passejar lliurement i a temps real per edificis i escenaris històrics reconstruïts virtualment a l'ordinador. Tanmateix, en les poques vegades que s'esdevé una experiència d'aquest tipus a l'aula, els alumnes d'educació primària i secundària només poden fer el paper de visitants dins uns productes que ja es presenten acabats i que han estat dissenyats per empreses de difusió cultural o centres de recerca. Si bé en aquest tipus de visita l'alumne gaudeix d'una àmplia autonomia de moviments, està clar que no pot canviar ni modificar les peces que integren el món virtual i, evidentment no ha intervingut en el seu disseny. En aquest context, la present tesi vol fer un pas més enllà i pretén analitzar què passaria si l'alumne pogués convertir-se en el constructor dels monuments arquitectònics que són objecte d'estudi dins el currículum. És a dir, es tracta d'observar quines implicacions didàctiques comporta el fet que l'alumne pugui construir peça a peça un monument històric com, per exemple, un temple romà o una catedral gòtica, dins el seu ordinador i per mitjà de la manipulació d'un software de realitat virtual. Concretament, la tesi es planteja les preguntes següents: Millora el nivell dels continguts apresos? Quines dinàmiques s'estableixen dins l'aula entre els alumnes i el professor? Quin és l'alumnat més beneficiat? Com afecta a la motivació i l'interès? Quines dificultats troben els alumnes en la manipulació d'un complex software de realitat virtual? Quina és la metodologia de treball i d'aprenentatge que ofereix millors resultats? Com ha de ser el sistema d'avaluació? Les conclusions demostren els avantatges didàctics d'inscriure el treball en un marc d'aprenentatge autònom i actiu, ja que aquest mètode converteix l'alumne en el protagonista del seu aprenentatge i li permet un alt grau d'autonomia i de creativitat. Al mateix temps, l'espectacularitat, la bellesa i el realisme de les imatges virtuals, la gran llibertat de moviments que és fruit de l'elevat nivell d'interacció entre el software i l'usuari, l'estímul a la creativitat, la capacitat de resposta ràpida i, per tant, de satisfacció immediata; el desenvolupament de determinades capacitats cognitives relacionades amb l'agilitat mental, el pensament lògic i la presa de decisions; la proximitat amb el món dels jocs i, en resum, la possibilitat d'un aprenentatge que tot i requerir cert esforç és vist pels alumnes com a divertit i estimulant, són característiques de la tecnologia de la Realitat Virtual que incrementen la motivació, la concentració i el rendiment acadèmic i que ens poden indicar el camí per on podria anar l'educació del futur. / "Using virtual reality in the classroom in order to understand architecture"TEXT:This thesis contains the objectives, methodology, the results and the conclusions of an innovative case study carried out in a secondary education classroom in Catalonia (Spain), over a period of time between the 2004-2005 academic year and 2007-2008. The field work was integrated into the school syllabus in the form of a trimestral, optional subject, with a total of 133 students taking part.The objective of the study was to experiment and to observe how 13 year-old pupils learn the history of architecture through the use of a complex virtual reality software, Superscape 3D Webmaster. Within the frame of autonomous and active learning the pupils become the creators of historical buildings object of study. In this way, for example, the students learn the characteristics of Romanesque and Gothic architecture through the challenge of assembling different buildings of their respective styles, piece by piece in virtual reality on their computer.In this context, this thesis analyses aspects such as: the extent of the required content learnt, the dynamics that are established in the classroom between the pupils and the teacher, the students' motivation, which type of students benefit most, what difficulties the students encounter when using the complex virtual reality software, which learning and work methodology offers the best results, and finally analyses the difficulty involved in trying to find a suitable assessment system and proposes a new one.The conclusions show the didactic advantages of carrying out the work in an autonomous and active learning framework, as this method makes the students the protagonists of their own learning and allow them a high degree of autonomy and creativity. At the same time, the spectacular element, the beauty and the realism of the graphics, the freedom of movement resulting from the great interaction between the software and the user, the creative stimuli, the capacity for a quick response, consequently leading to immediate satisfaction; the development of particular cognitive abilities related to mental agility, logical thought and decision-taking; the game-like approach, and all in all, the possibility of a way of learning, that although not effort-free, is seen by the students as being fun and stimulating, are characteristics of Virtual Reality technology which increase motivation, concentration, academic performance and may point to way towards the education of the future.

Este trabajo concebido para la web y situado en "http://www.kilkor.net" es un acercamiento de tipo metafórico al pensamiento artístico. Para ello, se hace uso de las nuevas teorías científicas (nuevo paradigma científico) y sus interconexiones con otros campos muy variados (arte oriental, net-art, yoga, meditación, mantras, danza, biología, conocimiento compartido, ecología, etc.). Estas intersecciones permiten explorar la naturaleza del lenguaje artístico en sus múltiples manifestaciones, creando redes de significado que cada uno teje según una lectura específica del momento.Con ese mismo fin, se ha desarrollado una interficie que elabora mapas de relaciones entre diferentes fichas o nodos (en este caso documentos multimedia) y que considera el caos, la sincronicidad y las metáforas como herramientas de creación de conocimiento. Por lo tanto, resulta imposible un recorrido exhaustivo de este trabajo ya que presenta intrínsecamente una lectura no lineal y siempre circunstancial que viene definida por estos parámetros de sincronicidad, azar e intuición.Como estructura base para establecer estas relaciones, se ha elaborado un corpus teórico en el cual se plantean cinco tipos de estructuras de pensamiento interdependientes e interconectadas entre sí. El objetivo primordial es la creación de nuevos espacios relacionales, por ello podemos decir que los nodos en si no son importantes, las relaciones establecidas entre ellos son las que dan consistencia al corpus teórico.Se trabaja la idea del microcosmos como reflejo de todas las facetas de la existencia en la que ninguna de ellas es realmente fundamental sino una expresión de la interdependencia e interrelación de las mismas. Así, los nodos son como pequeñas joyas, encuentros casuales, con diferente acercamiento. Algunos son el resultado de un largo proceso, otros un afortunado contacto surgido en el momento apropiado. Juntos forman una red de pequeños destellos cuyos gestos forman un contenido único, un mosaico que cada uno va construyendo a su medida en un viaje individual a través de estos espacios y tiempos virtuales. Por lo tanto, hemos desarrollado una herramienta muy flexible de creación de conocimiento que se desarrolla de un modo no lineal y que se centra en tres líneas de investigación:1.- investigación acerca del pensamiento artístico como resultado de una percepción intercultural y multidisciplinar que se manifiesta en cualquiera de los aspectos de los tipos de pensamiento aquí planteados y que a su vez los engloba2.- amplificación de la creatividad y concepción de nuevas ideas por medio de las relaciones inesperadas y el juego. Apoya el desarrollo de una obra híbrida que concibe la exploración artística a través de otras disciplinas.3.- investigación acerca del lenguaje artístico ya que admite modos de expresión variados utilizando las intersecciones entre lenguajes específicos que mutan en función del contexto y de su relación con un determinado proceso simbólico. / "MAPS, NETWORKS AND SYNCHRONIZATIONS AS A METAPHOR OF THE ARTISTIC THOUGHT" is a PhD thesis done in digital format and fully located at "http://www.kilkor.net". The research pointed the development of an interface based in open source code who makes maps of relations between different subjects such as the new scientific paradigm, the rhythm on multicultural process, the Oriental and Occidental ways of observing things, and interconnected society in terms of sacred thinking and expression.This is mainly a multiuser multimedia database that makes visual relations between the different parts:These relations become represented on maps that can be surfed by anyone, making the stress on the relations and not in the nodes. There is a theoretical part about the new scientific theories (new scientific paradigm) and the interconnections between other multidisciplinary fields like oriental art, occidental net-art, mantras, dancing, meditation, yoga, software, sharing knowledge, biology and so on. This is the reason of having developed an interface that makes maps of relations between different things (in these case, multimedia documents) and that looks at the chaos, synchronicity, and metaphors as tools to develop knowledge.As a main frame to start the links I have stated five types of thought: Linear Thought, Circular Thought, Transformation, Network Thought and Unity Thought. Of course, they are interdependent and interconnected.

"L'Anell de pedra" és una aliança amb la natura i una reflexió oberta sobre la comunicació que s'experimenta en contacte amb ella. Presenta un ordre en la complexitat de l'acte creatiu i manifesta la voluntat de fer un pacte estable. Vol ser una gnosi, un fil d'unió entre el pensament estètic, la sensibilitat espiritual i el paradigma emergent. Amb la informació disponible sobre l'existència paradoxal de les coses, la tesi defineix una gràfica virtual amb tres àrees de realitat: · El món exterior construït amb matèria inerta, base comuna de la realitat.· Les coses sensibles encarnades en el cicle de la vida i la mort.· Allò que emergeix de l'activitat mental, les hipòtesis de treball científic i les obres d'art. Aquests universos estan traspassats per un fil invisible unit a les lleis de la física, als processos metabòlics i bioquímics que constitueixen la base de la vida. La visió del paradigma emergent, post cartesià, unifica la matèria, la vida i la ment i ens obliga a definir de bell nou la relació existent entre l'home i la resta d'éssers vius. La raó humana no és una característica diferenciadora de la resta d'animals, sinó que és una qualitat que ens unifica amb ells, ens situa en la mateixa línia d'evolució de la vida. En la roda dels canvis, en la transformació de la matèria, tant sols estem en altre nivell, en una fase de complexitat diferent.L'art pot ser ara una manera que l'home fa servir per connectar amb l'alè invisible del món, amb el llenguatge encriptat que presenta la natura. Des de la perspectiva de la realitat estètica, l'obra d'art és el vehicle que posa en comunió la matèria i les seves produccions, és el nodol de les xarxes de relació entre la matèria, la vida i la cultura. L'Anell de pedra vol mitigar el dolor de la vida i apaivagar els nivells d'incertesa. La seva forma presenta un ordre amb el qual es mira el misteri inefable del món, en ell queda emmirallat un patró de conducta que s'auto replica, que balla sobre un fons caòtic i genera ontologia. Aquesta percepció de la matèria sensible l'he anomenada "la realitat estètica". Tot emergeix d'aquesta premissa; la qualitat creativa de la matèria. El món que veiem, és la seva obra i en ella intentem trobar-nos i acomodar la nostra existència. La ressonància creadora, les "hierofanies" que emanen d'una muntanya, no són la veu del sagrat, són constatacions de la realitat estètica, intuïcions creatives, "revelacions", fruït d'anàlisis de la raó científica. Hem de pensar, però, que tot és físic, incloent les emocions i els pensaments, tot emergeix d'una memòria implicada en la matèria que es desplega als ulls per mitjà de reaccions físiques i químiques. L'univers es revela a la mirada com holografies, creacions instantànies de la ment que queden unides per xarxes de relació física. En el fons caòtic del món i la ment, tot és atzar i necessitat, intercanvi d'energia i informació.El procediment de treball ha portat varies direccions:· Constatar en l'experiència de camp que la ressonància de la matèria es comunica i traspassa els tres àmbits anunciats. · La recerca i documentació d'aspectes sensibles en la natura, com a eina que ajuda a conèixer la condició humana.· Elaborar la idea que l'art és també el llenguatge de la natura, ja que aquesta està sotmesa al cicle creatiu de la vida i de la mort. · La vida també és art i aparença; pregunta obsessiva que cerca el seu significat en una contínua transformació. CONCLUSIONS: Com a escultor he assajat escenaris per fer accions en la cara fosca de la realitat: les ocultacions. Com a resposta a les meves conviccions, allí, on les simetries fonamentals de les partícules presenten el principi d'incertesa, he presentat l'obra, allí he redactat el compromís conceptual de l'aliança. En el món exterior, en el de les coses tangibles he instal·lat la forma de l'anell de pedra. / "El anillo de piedra" es una reflexión abierta desde la escultura que trata sobre la comunicación débil y sobre la comunión que se establece con la naturaleza. Presenta un orden en la complejidad del acto creativo y expresa la voluntad de establecer una alianza dentro de la oscuridad del mundo. Quiere ser una gnosis, un hilo de unión entre el pensamiento estético, la sensibilidad espiritual y el paradigma emergente, la nueva formulación de la realidad. Con la información disponible sobre la existencia paradójica de las cosas, la tesis define una gráfica con tres áreas de realidad: · El mundo exterior construido con materia exánime pero común a todo lo que nos rodea.· Las cosas sensibles encarnadas en el ciclo de la vida y de la muerte.· Las acciones que emergen de la actividad mental, las ideas, ilusiones, fascinaciones, hipótesis de trabajo científico y las obras de arte. Presenta estos universos traspasados por un hilo invisible, unidos siempre a las leyes de la física, a los procesos metabólicos y bioquímicos que constituyen la base de la vida. La visión del paradigma emergente, post cartesiano, unifica la materia, la vida y la mente y nos obliga a definir de nuevo la relación existente entre el hombre y el resto de seres vivos. Las propuestas de la tesis nos invitan a formar parte del fluir creativo de la naturaleza. Se reflexiona sobre la razón estética y apunta que no es una característica que nos diferencie del resto de los animales, sino que es una cualidad que nos unifica con ellos; nos sitúa en la misma línea de evolución, así, podemos de pensar que tan sólo nos encontramos en una fase diferente.Las aportaciones del procedimiento creativo son:· Constatar en la experiencia de campo que la resonancia de la materia se comunica y traspasa los tres ámbitos anunciados. · La búsqueda y documentación de aspectos sensibles en la naturaleza ha proporcionado una respuesta estética que mitiga los niveles de incertidumbre y nos reconcilia con el mundo.· La vida es arte y apariencia en proceso permanente, cuestión que nos obliga a elaborar una idea firme más allá del escenario de los objetos. El arte es también el lenguaje de la naturaleza, ya que ésta está sometida al ciclo de la vida y de la muerte. Conclusiones: como escultor he ensayado espacios para hacer acciones en la cara oculta de la realidad: las ocultaciones. Como respuesta a mis convicciones, allí, donde les simetrías fundamentales de las partículas presentan el principio de incertidumbre, he presentado la obra, allí he redactado el compromiso conceptual de la alianza. En el mundo exterior, en el de las cosas tangibles y contingentes, he instalado la forma, el Anillo de piedra. / ENGLISH SUMMARY:"Stone ring" is an open reflection and experiment of poor communication, which introduces order into the complexity of the creative act and reveals the will to create an alliance with Nature.It is a work of gnosis, a connection between the aesthetic thought, the spiritual sensitivity and the emergent paradigm; a new world order. By means of information on the paradoxical existence of things, the thesis defines a virtual graphic displaying three areas of reality:· The external world built with spiritless material, common to everything. · Sensible things involved in the cycle of life and death.· Everything that arises from mental activity; ideas, illusions, fantasies, hypotheses of scientific and art works.These universes are connected by an invisible thread which is united to the laws of physics, metabolic and biochemical processes that constitute the basis for life.The post Cartesian vision of the emergent paradigm unifies matter, life and soul, and forces us to redefine the relationship between man and other beings; nature.Reason does not make us different from other animals. In fact, it is a quality that unifies us, that places us in the same evolution chain, despite representing different phases of evolution. The procedure for the project has focused on three main areas:· Prove through field experience that resonance of matter can communicate and move through the three above-mentioned areas· Use research as a tool to document sensitive aspects of nature and reduce levels of uncertainty· Develop the ideas that art is the language of nature, subjected to the cycle of life and death and that life is art and appearance.CONCLUSIONS:As a sculptor, I have conducted research in different settings in order to perform actions on the dark side of reality: concealments. To prove my convictions, I have presented my work where the main symmetries of particles display the uncertainty principle. The display is found in the external world of tangible objects and is where I have placed the Stone ring and ultimately written the conceptual compromise of alliance.

La tesi IMATGES DE LA FI va ser iniciada l'any 1990 a les envistes de la fi de l'anterior centúria i mil·lenni. La seva pretensió fou de constatar com les produccions artístiques últimes del segle XX venien poblades d'una iconografia abundosa d'escatologia, en la seva accepció més àmplia. Partint d'uns referents filosòfics i intel·lectuals al voltant del concepte del fi (fi de la filosofia, fi del paradigma clàssic, fi de la història, fi de l'art, fi de la modernitat, fi de la divinitat, fi dels temps...) i d'una renovació social dels antics temors mil·lenaristes, la tesi es proposa acollir un banc d'imatges, actituds i formalitzacions de l'art contemporani centrats bàsicament en l'ultima dècada del segle, fer-ne una agrupació temàtica i presentar-ne un corpus de lectures del paper de l'art d' "avantguarda" com a consciència crònica,o, encara més, anticipadora dels temps i com una praxis catàrquica i taumatúrgica.La tesi indaga en les formalitzacions de l'art i els artistes especialment de la dècada final de segle i en l'incipient s.XXI recolzant-se en algunes figures clau de mitjans de la centúria, personalitats i obres "frontissa" de l'avantguarda històrica (especialment Beuys i la seva obra "El final del segle XX", Warhol , Duchamp i altres...). No ha estat difícil trobar en l'art d'aquest període totes les gradacions iconogràfiques de l'horror, la barbàrie, la malaltia, el sofriment i la mort, unes icones d'apocalipsi contemporania que ens posen en connexió sensorial amb períodes remots de la història de l'art. La tesi posa èmfasi en la percepció que l'art de qualsevol període històric ha estat sempre cronista, que ha actuat de consciència col·lectiva, de ressort d'alarma o, per dir-ho en paraules del poeta Rimbaud, de parallamps que recull les energies circumdants. Què en fa l'art d'aquests símptomes mòrbids dels temps? Els posa a la consideració dels contemporanis. I ho fa ben sovint distorsionant, exagerant, provocant per a fer-se sentir, tal com diu el filòsof Gadamer. Per això tan sovint es mostra escatològic, agressiu, salvatge, sarcàstic, irreverent, descarnat, perquè així és la metodologia general de l'art de les últimes aportacions. Qui no compren això tampoc comprendrà l'art del passat i si tan sovint hi ha la percepció general que l'art ha mort, que ha arribat al seu final, és perquè sovint la mateixa vida que és qui ens sembla extingida en la seva capacitat generadora.La tesi parla de la mort de l'art, de l'anacronisme permanent davant l'ardidesa dels nous plantejaments, de les propostes últimes que semblen arraconar les precedents, parla de l'extrema fugacitat dels productes artístics, de la permanent reconsideració de tot allò fet. Qualsevol hipotètica fi de l'art serà el començament d'un art nou, ha dit Gadamer. Al llarg de la tesi veiem com l'art s'erigeix en imatge especular del món del final de segle XX. Hi veiem com aquest art es manifesta amb una àmplia voluntat inestètica o, des de l'estètica de la lletjor, Everithing is wrong, apunta una obra de l'artista Kakobsen, l'accepció, traduïda com a dolent, pecaminós, injust, equivocat, defectuós, inoportú, sense raó, culpable....podria ser la visió que els artistes tenen de l'actualitat del nostre món. Però una altra obra (del 1967), la de l'artista Bruce Nauman, incorpora el següent text en lletres lluminoses: el vertader artista ajuda el món a revelar les veritats místiques... Entre aquestes dues voluntats d'interpretació del món es mou l'art dels nostres dies. També la tesi inclou alguns dels treballs realitzats en escultura per l'autor, la temàtica dels quals s'insereixen en el discurs de diferents capítols.

El campo de esta investigación es sin duda la arquitectura, pero también la ciencia, más específicamente lo que Felix Guattari se refiere por ciencias duras en un artículo titulado Las tres ecologías: la termodinámica, la topología, la teoría de la información, la teoría de los sistemas, la lingüística, etc., y también, y sobre todo, a lo que Charles Jencks hace referencia en sus textos como las ciencias de la complejidad en The new paradigm in Architecture. The Language of Post-Modernism, y en el texto también de Jencks, The Architecture of the Jumping Universe: A Polemic: How Complexity Science is Changing Architecture and Culture. De hecho los dos textos de Jencks delimitan el campo de esta tesis, ambos relacionan arquitectura y ciències de la complejidad, pautan una referencia temporal que voy a demostrar como imprecisa, y por tanto inducirán un nuevo marco temporal, sirven a la vez para justificar sobradamente la pertinencia de esta tesis, Jencks ha sido uno de los críticos más influyentes de la segunda mitad del siglo XX en arquitectura, y funcionan como una especie de guión inverso, es decir para desandar sobre sus pasos y resituar en el tiempo el objeto de esta tesis: demostrar que el nuevo paradigma en arquitectura basado en el desarrollo de geometrías complejas surge como cuerpo de conocimiento en la década de los 60, concretamente entre 1960 y 1973. Como veremos, en esta tesis se asumen algunos de los principios que definen el campo y que están presentes en los textos antes mencionados: a.- La arquitectura siempre ha mimetizado a la naturaleza. b.- la naturaleza ha quedado totalmente redefinida a partir de las ciencias de la complejidad. c.- la arquitectura, desamortizado el movimiento moderno, entra en una etapa basada en el binomio geometría y complejidad. Con este argumento general pretendo por tanto reubicar el origen del nacimiento de las geometrías complejas y desplazar el statu quo histórico desde finales del siglo XX y principios del XXI a la época comprendida entre 1960 y 1973.

Ce mémoire aborde la chanson comme discours révélateur de la manière dont les auteurs, compositeurs ou interprètes se perçoivent en tant qu'artistes. Les textes sont étudiés selon une approche sociosémiotique fondée sur une analyse de contenu qui prend en considération les questions rhétoriques et formelles et qui ainsi débouche sur une poétique et sur une histoire de la chanson autoreprésentative au Québec. Dans ce mémoire, le discours de la chanson sur elle-même est envisagé dans une perspective historique, à partir de 1957, date de la naissance de l'industrie de la chanson moderne populaire au Québec, jusqu'en 2004. Les paroles de chansons autoreprésentatives révèlent que les artistes sont coincés entre leur désir d'atteindre l'idéal d'un art pur et les hauts standards de rentabilité imposés par l'industrie du disque. Cette problématique permet de constituer l'état d'un champ artisque tel que Pierre Bourdieu le définit, c'est-à-dire que d'un côté il y a le pôle de grande production où se situe l'industrie et ses « produits» et de l'autre, le pôle de production restreinte où se retrouvent les tenants de l'art pour l'art. L'auteur de chansons autoreprésentatives refuse de se soumettre aux positions établies par le champ et il tente de tailler une place de choix: tout d'abord comme chansonnier porte-parole (de 1957 à 1977) se retrouvant partagé entre l'industrie naissante et l'artisanat, ensuite comme anti-vedette (de 1978 à 1989) prenant position contre la vedette sans toutefois atteindre l'idéal d'un art pur, tel que le fait, à son avis, le musicien de la rue, puis comme auteur-compositeur ou interprète (de 1990 à nos jours) étant aux prises avec un conflit interne l'obligeant à départager son côté auteur-compositeur (proche de l'art) de son côté interprète (proche de l'industrie). Tous les aspects de sa production artistique contribuent à la constitution de chacune de ces figures, c'est-à-dire autant par la façon qu'il définit sa condition (Qui chante?) que de la manière qu'il écrit ses oeuvres (Quoi chanter ?), sans oublier ses motivations (Pourquoi chanter ?). L'artiste recherche la reconnaissance et il revendique son statut dans les textes de ses chansons. L'originalité de cette étude réside dans le fait que le discours critique sur la chanson québécoise n'a jamais considéré l'autoreprésentation comme révélatrice d'une condition artistique spécifique. Ce mémoire fournit une meilleure compréhension des tensions qui traversent la chanson et montre l'ambiguité de son inscription dans le champ artistique. Quelles chansons entendrons-nous au lendemain de la crise qui sévit dans le champ artistique de la chanson au Québec? ______________________________________________________________________________ MOTS-CLÉS DE L’AUTEUR : Chanson, Autoreprésentation, Québec, Histoire, Artiste, Auteur-compositeur-interprète, Chansonnier, Porte-parole, Vedette, Anti-vedette, Écriture, Discours, Industrie, Art pour art.