• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 4
  • 4
  • 3
  • Tagged with
  • 11
  • 6
  • 5
  • 5
  • 5
  • 5
  • 4
  • 3
  • 3
  • 3
  • 3
  • 2
  • 2
  • 2
  • 2
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
1

Influències clíniques i ambientals en la prevalença de mutacions en l'oncogèn K-ras en pacients amb adenocarcinoma ductal de pàncrees

Crous Bou, Marta 23 March 2009 (has links)
Antecedents La prevenció primària de l'adenocarcinoma ductal de pàncrees (ADP) està limitada per la falta de coneixement sobre la seva etiologia. El factor de risc més ben establert és el consum de tabac, però explica només una petita proporció de casos. Es discuteix el paper d'altres factors etiològics com els antecedents patològics de diabetis i pancreatitis, la dieta, determinades exposicions ambientals o laborals, i els factors hereditaris. Mutacions puntuals en l'oncogèn K-ras, i la seva conseqüent activació, són presents en més del 80% dels casos d'ADP; és un dels esdeveniments genètics fonamentals perquè el càncer tingui lloc. L'activació d'aquest oncogèn dóna lloc a gran varietat de respostes, des de l'augment de la proliferació cel·lular fins a la inhibició de l'apoptosi, en funció del context cel·lular. Els gens Ras són dianes crítiques per als carcinògens químics; els càncers de pàncrees amb i sense mutacions en l'oncogèn K-ras probablement es desenvolupen a partir de diferents interaccions gen-ambient. Tot i això, els estils de vida i les exposicions ambientals que poden influir en la presència de mutacions en el gen K-ras són pràcticament desconeguts. L'objectiu general d'aquesta tesi és estudiar la relació entre la prevalença de mutacions en el codó 12 de l'oncogèn K-ras i diferents factors ambientals (consum de tabac i alcohol), clínics (antecedents patològics) i genètics (polimorfismes en el gen CYP1B1), en pacients amb ADP. Metodologia La tesi s'emmarca en el projecte PANKRAS II, un estudi multicèntric prospectiu sobre el paper de les mutacions en l'oncogèn K-ras i altres alteracions genètiques en el diagnòstic, el pronòstic i l'etiologia del càncer de pàncrees exocrí. Es van reclutar 602 pacients procedents de 5 hospitals generals del nord-est de la península ibèrica amb patologies relacionades amb el pàncrees, dels quals 185 eren pacients amb ADP. Es va entrevistar personalment més del 85% dels pacients per obtenir informació sociodemogràfica, clínica (antecedents patològics i història familiar de càncer) o sobre els seus estils de vida (dieta, ocupació o hàbits tòxics); paral·lelament es van revisar les històries clíniques d'aquests pacients. Finalment es van realitzar anàlisis moleculars de gens implicats en el procés de carcinogènesi pancreàtica (K-ras, TP53, p-16/CDKN2, SMAD4/DPC4, BRCA2 o CFTR). L'anàlisi de l'associació entre la prevalença de mutacions en l'oncogèn K-ras i els diferents factors clínics, ambientals i genètics s'ha realitzat mitjançant regressió logística no condicional. Resultats i discussió Tot i que el consum de tabac és el factor de risc més ben establert i les mutacions en l'oncogèn K-ras un esdeveniment fonamental en l'etiologia de l'ADP, els nostres resultats mostren que no existeix associació entre ambdós factors. Els carcinògens del tabac presents en el teixit pancreàtic, les nitrosamines, serien les responsables d'alteracions en gens que intervenen en estadis més tardans del desenvolupament del càncer; alhora, altres carcinògens del tabac amb capacitat per activar K-ras, com els hidrocarburs aromàtics policíclics, no tindrien el pàncrees com a òrgan diana. Els carcinògens del tabac intervenen en la carcinogènesi pancreàtica per vies alternatives a l'activació de K-ras. El gen citocrom P4501B1 (CYP1B1) codifica un enzim metabolitzador de carcinògens i estrògens amb un rol important en la bioactivació de procarcinògens ambientals. En les reaccions de detoxificació es generen productes capaços d'unir-se al DNA formant adductes, que poden ser els responsables de les mutacions activadores en l'oncogèn K-ras. Els nostres resultats mostren que el genotip homozigot per l'al·lel valina en el locus m1 del gen CYP1B1, augmenta de risc de tenir un ADP amb mutacions en l'oncogèn K-ras; aquest genotip estaria associat a una activitat detoxificadora més pobra i, en conseqüència, a un procés deficient de biotransformació, metabolització i eliminació de tòxics de l'organisme, que serien l'origen de mutacions en l'oncogèn K-ras. Les mutacions en l'oncogèn K-ras són presents en estadis molt inicials del procés carcinogènic pancreàtic, i també en el teixit de pacients amb pancreatitis o diabetis; ambdues patologies considerades possibles factors de risc per l'ADP. Els nostres resultats mostren que els antecedents patològics de diabetis tipus 2 (DM-2) i de pancreatitis no són més freqüents en els casos d'ADP amb mutacions a K-ras. Així doncs, en pacients d'ADP, tant els antecedents de DM-2 com els de pancreatitis semblen estar associats amb vies d'activació de la carcinogènesi pancreàtica independents de K-ras, potser lligats al dany que pateix el teixit pancreàtic com a conseqüència de la inflamació crònica a la que està sotmès i a mediadors de la resposta inflamatòria, entre d'altres. Tot i que es discuteix el paper del consum d'alcohol en la carcinogènesi pancreàtica, tant l'etanol com el seu metabòlit, l'acetaldehid, estan reconeguts com a carcinògens en humans. Els nostres resultats mostren que el consum d'alcohol al llarg de la vida està associat amb la presència de mutacions en l'oncogèn K-ras en pacients amb ADP. Els efectes carcinogènics i mutagènics de l'etanol i l'acetaldehid podrien jugar un paper important en l'aparició de les mutacions en l'oncogèn K-ras en l'epiteli pancreàtic. / Background The primary prevention of pancreatic ductal adenocarcinoma (PDA) cancer is hampered by limited knowledge on its etiology. Tobacco consumption is the best established risk factor, but it explains only a small fraction of cases. It is currently being discussed the role of other etiologic factors including diet, medical history, environmental and occupational exposures, or genetic susceptibility. Activating point mutations in the K-ras oncogene are one of the fundamental genetic events leading to PDA; at diagnosis, about 80% of PDA cases harbour mutations in codon 12 of K-ras. Depending on the cellular and molecular context, oncogenic K-ras activation can result in a wide variety of responses ranging from the activation of a senescence programme to an increased cell proliferation and inhibition of apoptosis. Ras genes are critical targets for chemical carcinogens; K-ras-mutated and wild-type cancers may develop through pathways involving different gene-environment interactions. Although mutations in K-ras are the most frequent alteration of oncogenes in human cancer, the potential lifestyle and environmental influences on their occurrence and persistence are largely unknown. The main objective of the present thesis is to assess the relationship between activating mutations in codon 12 of the K-ras oncogene and environmental, clinical, and genetic factors, (specifically tobacco and alcohol consumption, medical history and genetic polymorphisms in CYP1B1) in patients with PDA. Methodology This thesis is developed in the context of the PANKRAS II project, a multicentre prospective study on the role of mutations in the K-ras oncogene and other genetic alterations in the diagnosis, prognosis and etiology of exocrine pancreatic cancer. A total of 602 subjects were recruited at five general hospitals in the eastern Mediterranean part of Spain; among them, 185 were incident cases of PDA. Over 85% of the patients were interviewed face-to-face during hospital stay, close to the time of diagnosis. Interviews included questions about lifestyle, past clinical history, symptoms, occupation, diet, coffee, alcohol and tobacco consumption. A structured form was used to collect clinicopathological information from medical records, including details on diagnostic procedures, laboratory results and follow-up care. Molecular analyses of genes involved in pancreatic carcinogenesis were also undertaken (i.e., K-ras, TP53, p-16/CDKN2, SMAD4/DPC4, BRCA2 or CFTR). The association between the presence of K-ras mutations and clinical, environmental and genetic factors was assessed by unconditional logistic regression. Results and discussionWhile both smoking and K-ras mutations have important roles in the etiopathogenesis of PDA, our results show no association between the presence of K-ras mutations and tobacco consumption in PDA patients; the two processes may act independently in pancreatic carcinogenesis. Carcinogens from tobacco smoke detected in pancreatic tissue (nitrosamines) might be the responsible of other genetic alterations that act late in the carcinogenic process. On the other hand, pancreatic tissue is not a target organ for tobacco carcinogens that could activate oncogenic K-ras (such as polycyclic aromatic hydrocarbons). Tobacco does not play a major part in the acquisition of K-ras mutations in the pancreatic epithelium. Cytochrome P4501B1 (CYP1B1) is a carcinogen and estrogen-metabolizing enzyme with an important role in the bioactivation of some environmental procarcinogens. The oxidant steps catalyzed by this enzyme create more reactive intermediates that are able to bind with DNA, leading to DNA adduct formation and genetic mutations. Our results suggest that CYP1B1 polymorphisms might influence interindividual differences in susceptibility to pancreatic cancer by the acquisition of K-ras mutations. Val/Val genotype increases the probability of having a K-ras mutated PDA; this genotype might be associated with poor detoxification activity and, consequently, with an impaired elimination of some environmental toxics that can react with DNA to form stable adducts, which may favor mutations in K-ras. Activating point mutations in the K-ras oncogene are present in early stages of the PDA development, and have been also detected in pancreatic tissue from patients with diabetes and pancreatitis, both considered as risk factors for PDA. Our results show no association between the presence of K-ras mutations and medical history of diabetes or pancreatitis in PDA patients. Medical history of pancreatitis and diabetes may favor pancreatic carcinogenesis through pathways independent of K-ras activation; chronic inflammation causes a gradual damage of pancreatic tissue that might contribute to carcinogenic transformation of acinar pancreatic cells through molecular alterations not involving K-ras mutations. Although the role of alcohol in pancreatic carcinogenesis remains inconclusive, there is sufficient evidence for the carcinogenicity of ethanol and acetaldehyde. Our results show a positive relationship between lifetime history of alcohol consumption and the prevalence at diagnosis of K-ras mutations in PDA patients. Acetaldehyde, a cytotoxic, mutagenic, and carcinogenic metabolite of ethanol, is responsible for tumor enhancing effects leading to cell proliferation; it can also bind to DNA, leading to the formation of stable DNA adducts that could cause replication errors and mutations in oncogenes and tumor suppressor genes, and K-ras seems to be one of them.
2

Neoplasias quísticas del páncreas: Análisis descriptivo y factores predictivos de malignidad

Adet Caldelari, Ana Celia 16 November 2010 (has links)
Hasta finales del año 1970 el conocimiento de las lesiones quísticas del páncreas era escaso y se diferenciaba principalmente entre lesiones mucinosas y serosas. A partir del año 1980, el desarrollo y el uso extendido de las nuevas técnicas de imagen incrementó el número de lesiones quísticas detectadas. Se describieron nuevas entidades y su origen, morfología y biología fueron mejor conocidas al poder ser estudiadas con más detalle. Las neoplasias quísticas (NQ) del páncreas son relativamente infrecuentes, suponiendo el 10% de las lesiones quísticas y el 1% de las neoplasias del páncreas. La neoplasia mucinosa quística (NMQ), el cistoadenoma seroso (CS) y la neoplasia mucinosa papilar intraductal (NMPI) constituyen los diferentes tipos de NQ propiamente dichas y representan más del 90% de este tipo de lesiones. Existen, además, tumores que quistifican por degeneración o por necrosis cuando alcanzan tamaños considerables, como el tumor sólido seudopapilar, el carcinoma ductal y algunos tumores endocrinos, pero que no pueden ser considerados NQ propiamente dichas. El conocimiento del tipo de NQ es primordial, ya que mientras los CS son asintomáticos y raramente sufren transformaciones malignas, por lo que pueden ser sometidos a seguimiento sin necesidad de tratamiento alguno, las NMQ y las NMPI tienen el riesgo de evolucionar hacia la malignización o de ser una lesión maligna en el momento del diagnóstico, por lo que deben ser vigilados estrechamente y/o resecados con prontitud.La neoplasia mucinosa papilar intraductal (NMPI) es una lesión pancreática con un alto riesgo de degeneración maligna. Representa aproximadamente el 5% de todas las neoplasias pancreáticas. Se caracteriza por provocar dilatación del conducto pancreático principal y/o de sus ramas, producir abundante secreción mucosa y poder tener una implantación multifocal.Se ha observado que la presencia de síntomas y un tamaño del tumor superior a 30 mm en estos pacientes hace que sea más posible la existencia de malignidad. La resección quirúrgica del mismo en estos casos además de aliviar los síntomas puede evitar la progresión del tumor a carcinoma invasivo si se practica en el momento oportuno.La supervivencia a los cinco años después de la resección curativa es superior al 80% cuando los tumores no son invasivos y oscila entre el 27 y el 60% en los pacientes operados con carcinoma invasivo.El conocimiento más amplio de estos tumores puede ayudar a su manejo clínico. Es importante, poder conocer los pacientes que tienen riesgo de presentar degeneración maligna sobre este tipo de neoplasia y poder así indicar la cirugía antes de la aparición del cáncer. Por esta causa llevamos a cabo este estudio con el fin de evaluar la incidencia, características y supervivencia de los pacientes con NQ y conocer las características de las NMPI y determinar si existen factores predictivos de malignidad. OBJETIVOS:- Evaluar la incidencia, características y supervivencia de los pacientes con neoplasia quística (NQ) atendidos en nuestro hospital en un período de 12 años. - Analizar las características de las NMPI e identificar factores predictivos de malignidad.MATERIAL Y MÉTODO:Análisis retrospectivo de todos los pacientes diagnosticados en nuestro hospital de NQ por tomografía computarizada abdominal (TC), colangio-resonancia magnética (CRM) y/o ultrasonografía endoscópica (USE), desde enero de 1997 a diciembre de 2008.Se evaluó el sexo, la edad, el año de diagnóstico, la forma de presentación, el origen, cuantificación del CA 19.9 sérico, la localización y el tamaño del tumor, tratamiento (seguimiento o tipo de cirugía), diagnóstico histológico (localización y tamaño del tumor, presencia de nódulos e invasión del tumor) y la supervivencia. a) CirugíaTodos los pacientes sometidos a cirugía fueron intervenidos por el mismo equipo quirúrgico. Se operaron los pacientes con tumor mayor de 30mm, los que presentaron sintomatología y/o los que presentaban citología con atipias en la punción aspiración con aguja fina (PAAF).b) SeguimientoTodos los pacientes fueron evaluados cada 6 meses, el seguimiento incluyó examen físico, análisis de sangre y al menos una prueba de imagen. Cuando el seguimiento no se pudo completar, se contactó con el paciente o sus familiares telefónicamente. Se realizó un seguimiento mínimo de 6 meses y la fecha de fin de seguimiento fue el 31 de junio de 2009. c) Análisis estadísticoSe utilizó la prueba de t de Student para calcular las medias de la edad, CA 19.9, tamaño del tumor y días de seguimiento. Se empleó la prueba de &#935;2 para comparar las variables cualitativas.Se realizó un análisis uni y multivariante para identificar factores predictivos de malignidad. Utilizamos la curva ROC (receiver-operating characteristic) para determinar matemáticamente los mejores valores de corte para predecir la malignidad. Se definen los mejores valores matemáticos de corte, como los correspondientes a los puntos localizados en la curva de ROC, más alejados de la línea de referencia. Calculamos así la sensibilidad y especificidad. Se consideró tiempo de supervivencia el transcurrido desde la fecha de diagnóstico hasta la última visita o muerte del paciente. La supervivencia se calculó con el método de Kaplan-Meier, utilizando intervalos de confianza del 95% y el test de rangos logarítmicos.Se consideró significativa una p <0,05. Todos los análisis se realizaron con el paquete estadístico SPSS para Windows (versión 16.0; SPSS Inc. Chicago, IL, Estados Unidos).RESULTADOS: Durante el período del estudio se atendieron en nuestro hospital 120 pacientes con NQ del páncreas, de los cuales fueron excluidos dos por deficiencias en la recogida de datos y en el seguimiento y uno por cambio de diagnóstico durante el estudio.Se analizaron 117 pacientes lo que supone una incidencia de 8 pacientes al año, aunque el 56% fueron diagnosticados en los últimos 4 años. a) Características globales de los pacientesLa edad media de los pacientes fue de 63+14 años y el 56% eran mujeres. Para el diagnóstico se realizó TC abdominal al 53% de los pacientes, CRM al 60,7% y USE al 67,5%. La punción aspiración con aguja fina (PAAF) se practicó al 50,4% de los pacientes. Fueron sometidos a dos o más pruebas diagnósticas 79 pacientes (67,5%). De los 117 pacientes, 88 fueron diagnosticados de NMPI, 21 de CS y 8 de NMQ. El hallazgo fue casual en 52 pacientes (44,5%), siendo la forma de presentación significativamente más frecuente (p<0,034). Manifestaron dolor abdominal 30 (25,6%) y 23 (19,6%) pacientes tenían antecedentes de uno o varios episodios de pancreatitis aguda.La localización más frecuente fue en la cabeza del páncreas, 62 (53%) tumores. Otras localizaciones fueron en la cola pancreática 25 (21,4%) tumores, en el cuerpo 12 (10,3%), en el proceso uncinado 5 (4,2%) y fueron difusos 13 (11,1%).La media de tamaño del los tumores, según las técnicas de imagen, fue de 32+22,8mm (27-37mm). En los pacientes sometidos a cirugía, según el estudio anatomopatológico, el tamaño medio fue de 33+19,4mm (rango 28-37mm).El tratamiento fue la cirugía en 81 pacientes (69,2%). El tipo de cirugía más frecuente fue la duodenopancreatectomía cefálica en 41 (50,6%) pacientes, seguida de pancreatectomía distal en 27 (33,3%), pancreatectomía total en 7 (8,7%) y otros tipos de cirugía en 6 pacientes (7,4%). El estudio anatomopatológico mostró malignidad en 27 de los pacientes operados (33,3%), de éstos 8 (29,6%) fueron carcinoma "in situ" y 19 (70,3%) invasivos. El tiempo medio de seguimiento fue de 96,2 meses (rango 78-113,5 meses). Al final del seguimiento habían fallecido 15 pacientes (13%), un cistoadenoma seroso, dos NMQ y 12 NMPI. CONCLUSIONES: Las NQ son mayoritariamente hallazgos casuales, aunque debe tenerse en cuenta como causa de pancreatitis aguda. En las NMPI la presencia de síntomas y el tamaño del tumor son factores predictivos independientes de malignidad y deben tenerse en cuenta en el momento de decidir la actitud terapeútica. El tratamiento quirúrgico de las lesiones premalignas, en el momento oportuno, puede evitar la evolución hacia carcinoma pancreático.
3

Regulación glucémica y páncreas endocrino en el recién nacido normal e hijo de diabética. Estudio funcional y evolutivo.

Pastor Durán, Xavier 01 June 1987 (has links)
El recién nacido (RN) hijo de madre diabética (HMD) tiene una morbimortalidad superior a los neonatos normales. Dos de las complicaciones más frecuentes son la hipoglucemia precoz (22,4%) y la macrosomía (29,4%). Por este motivo, los objetivos de esta Tesis Doctoral han sido: conocer el funcionalismo pancreático endocrino en estos niños, establecer criterios objetivos para la predicción de la hipoglucemia y la macrosomía, y detectar el hiperinsulinismo para su posterior seguimiento. La muestra ha consistido en 100 RN a término y sin sufrimiento fetal, distribuidos en un grupo control (15), el grupo de HMD (37 HMD tipo A de White y 28 HMD tipos B,C y D de White) y macrosomas no HMD (20). Los HMD se han analizado también bajo el prisma del control metabólico materno valorado mediante la hemoglobina glucosilada (HbA 1) estableciendo el límite de normalidad en el 8,2%. El diseño experimental durante la primera hora de vida estriba en monitorizar el descenso glucémico espontáneo, determinando la glucemia capilar cada 15' y a su vez, en cordón y a los 60' en sangre venosa la insulinemia (IRI), el C-péptido (CPR) y el glucagón (IRG) por radioinmunoensayo (RIA), así como la glucemia por polarografía. Las mismas mediciones se realizaron en la madre 5' previos al expulsivo, determinando además la HbA 1 por cromatografía de intercambio iónico y la tasa de anticuerpos anti insulina. Al 2°, 4° y 7° días de vida, se ha practicado una prueba de sobrecarga oral de glucosa a 1,5 g/kg midiendo la glucemia capilar cada 15' y con determinación previa y ulterior de las mismas hormonas.Otros datos recogidos han sido extraídos de las historias clínicas u obtenidos por somatometría. El análisis estadístico se ha informatizado utilizando el paquete de programas SPSSR.La relación entre la glucemia materna y la fetal ha mostrado un mejor ajuste a una cinética «michaeliana» en todos los grupos neonatales a excepción de los macrosomas no HMD, lo cual apoya la participación en el proceso de difusión facilitada de un transportador saturable que ejercería un efecto de protección fetal frente a la hiperglucemia materna extrema. En los macrosomas no HMD, al tener la placenta mayor superficie, pueden existir un mayor número de receptores no habiéndose alcanzado dicha saturación.El descenso glucémico, que sigue una cinética de primer orden, ha sido más intenso en los HMD con mal control metabólico a lo largo de la gestación. Utilizando la regresión múltiple se ha podido comprobar que el factor de mayor importancia ha consistido en una insensibilidad de la célula A de los islotes de Langerhans ante la hipoglucemia, y en segundo lugar el hiperinsulinismo presente ya al nacer, a pesar de la existencia de una reducción significativa del mismo. Bajo un punto de vista clínico, este descenso puede predecirse de forma significativa mediante la glucemia en cordón o la materna, la edad gestacional, la paridad y la HbA 1 promedio del tercer trimestre del embarazo.La somatometría de los HMD ha mostrado en todo momento unos valores superiores a los RN normales, a excepción de la longitud y del perímetro craneal. Esta diferencia puede ser parcialmente explicable por un aumento del tejido adiposo subcutáneo como efecto final del hiperinsulinismo. La relación placenta/fetal también está significativamente aumentada en e! HMD con respecto a los RN normales, lo cual puede potenciar la ya elevada oferta de nutrientes en estos niños y facilitar aun más la macrosomía. No se han evidenciado diferencias somatométricas ni metabólicas entre los macrosomas HMD y aquellos en cuya madre no se evidenció diabetes mellitas a lo largo del embarazo. Se ha podido constatar la relación del hiperinsulinismo y el control metabólico materno sobre el peso o el pliegue adiposo subcutáneo en los HMD; sin embargo esto no ha sido posible en los otros grupos neonatales. La predicción del peso neonatal no ha sido satisfactoria, debido probablemente al hecho de tratarse de un fenómeno polifactorial. Sí se ha podido predecir con un 87% de eficacia el estado macrosómico en los hijos de aquellas embarazadas consideradas normales durante la gestación mediante análisis del discriminante. Los datos más útiles han sido la superficie corporal materna, la paridad, el antecedente de macrosomía y la edad gestacional. La edad materna o el incremento de peso en la gestación actual no han mostrado participación.En el estudio evolutivo se ha comprobado una evolución ascendente de las glucemias basales influyendo la alimentación de forma que los niños con lactancia artificial presentaban valores superiores. Al estudiar la secreción de la célula B del páncreas se ha manifestado un auténtico hiperinsulinismo en el grupo de HMD con mal control metabólico, especialmente intenso al 2º día y tendiendo a una convergencia hacia el 7º día. La lactancia artificial y la administración del suero glucosado potencian dicho hiperinsulinismo. La ausencia de diferencias en las glucemias se explica por la administración exógena de glucosa y por unas mayores tasas de glucagón. Con respecto al área de la sobrecarga glucídica, este mismo grupo se ha significado sobre los demás, al presentar unas cifras más altas y una evolución ascendente a diferencia del resto de recién nacidos. Nuevamente en este grupo, se aprecia que la elevación del glucagón tras la sobrecarga es más intensa que en el resto, lo cual contribuiría a explicar este fenómeno.El balance metabólico global medido por la ratio IRI/IRG es francamente anabólico en los HMO respecto a los RN normales, tanto en la 1ª hora de vida como en la evolución posterior. Este fenómeno es especialmente manifiesto en los HMO con mal control, los cuales presentan una pérdida porcentual de peso inferior a los demás, coincidiendo pues con dicha interpretación.Un hallazgo original ha sido la elevada ratio molar IRI/CPR en los HMO y macrosomas no HMO respecto a los RN normales. En situaciones más estables como la determinación en sangre de cordón (que equivale al estado intraparto), así como las basales del estudio evolutivo, es cuando las diferencias se han hecho ostensibles. Al producirse distorsiones en el sistema biológico, bien por descenso glucémico y freno de la célula B, bien por estímulo de la misma tras la sobrecarga, dichas diferencias han desaparecido adoptando valores dentro del rango de normalidad. Esta anomalía sugiere la secreción en «reposo» de sustancias con reacción cruzada con el RIA de insulina. Un candidato a considerar es la proinsulina. / "GLUCOSE REGULATION AND ENDOCRINE PANCREAS IN THE NORMAL NEWBORN AND INFANT OF DIABETIC MOTHER. A FUNCTIONAL AND EVOLUTIVE STUDY". TEXT: Hundred newborns have been studied during spontaneous glucose decrease in the first hour of life and after oral glucose overload (1. 5 g/kg) in the 2nd, 4th and 7th days of life. Fifteen were normal babies, 65 infants of diabetic mothers (IDM) and 20 macrosomes non IDM. Glycosylated hemoglobin (HbA 1) was recorded as a control parameter with an upper limit at 8.2%. According that, the IDMs were divided in good and bad maternal control. Glucose, insulin, C-peptide and glucagon were measured in each situation. The best fit between maternal and fetal glucose was obtained with a saturable-kinetics 'model pointing to the role of a carrier in the placental transport of glucose. The glycemic decrease was greater in IDM bad controlled. The most important factor was the lack of a cell response in front of hypoglycemia and the hyperinsulinemia at cord, in spite of a significative reduction. Hypoglycemia could be predicted in IDM with maternal of cord glycemia, gestational age, parity and averaged HbA 1 at 3rd quarter of pregnancy. IDM are heavier than controls at expenses of subcutaneous fat. Insulin and maternal control are related with it. The ratio between placental and fetal weight was greater in IDM providing a positive feed-back with macrosomia. LGA state can be predicted with an accuracy of 87% in the normal pregnant using discriminant analysis. Maternal body surface, parity, LGA infant antecedent and gestational age are related in that prediction. Evolution along the first week of life demonstrated an increase in glucose basal values in all 7 groups. MANOVA analysis pointed out the different behaviour of IDM bad controlled. These babies showed higher C-peptide values and a greater area after glucose overload. This insulin-resistance could be explained by exogenous glucose administration and greater glucagon values in both, basal and afterload situations. A difference has been found with insulin/C-peptide ratio between normal group and all the others. A spurious secretion of proinsulin could be responsible due its cross-reaction with the radioimmunoassay of insulin.
4

Selección positiva de células modificadas con genes suicidas como estrategia terapéutica contra el cáncer

Martínez-Quintanilla Martínez, Jordi 21 April 2010 (has links)
El adenocarcinoma de páncreas y el cáncer de colon son una de las causas de muerte, relacionadas con el cáncer, más comunes en los países desarrollados. Los tratamientos convencionales para este tipo de tumores son poco efectivos y es necesario el desarrollo de nuevas terapias. Entre las terapias experimentales destaca la terapia con genes suicidas, que consiste en la eliminación selectiva de las células tumorales que han sido modificadas con un gen suicida. La eficacia de dicha terapia depende de la transducción de una proporción elevada de células tumorales y de un potente efecto colateral in vivo. A pesar de las mejoras enfocadas a incrementar la llegada de los genes suicidas a las células tumorales con vectores más eficientes, los resultados obtenidos en los ensayos clínicos han sido muy reducidos.Con tal de aumentar el porcentaje de las células modificadas con genes suicidas en el tumor, proponemos utilizar los genes de resistencia a drogas en combinación con una droga de selección. En presencia de dicha droga, la población de células modificadas reemplazaría las células tumorales sensibles. Después de esta selección positiva, la terapia suicida induciría la muerte de las células modificadas. El efecto colateral permitiría eliminar todo el tumor aunque este reemplazamiento celular no fuese completo.La primera prueba de concepto se realizó en el modelo colorrectal HCT116 modificado con el marcador de selección dihidrofolato reductasa (DHFR) y el gen suicida timidina quinasa (TK). El gen DHFR otorga resistencia a metotrexato (MTX) y la TK confiere sensibilidad a la prodroga ganciclovir (GCV). En presencia del compuesto MTX, estas células se enriquecieron de un 0.1% a más de un 90% en cocultivos con HCT116 sin modificar. Después de esta selección positiva, la selección negativa con GCV eliminó las células modificadas. El tratamiento con MTX in vivo aumentó la proporción inicial de células modificadas. Este enriquecimiento mejoró la eficacia de la terapia suicida per se en tumores con un 1% o un 4% inicial de células modificadas.En una segunda aproximación, modificamos la línea de adenocarcinoma pancreático NP18 con el gen de resistencia a multidrogas MDR1 y con el gen suicida TK. Las células modificadas mostraron resistencia a docetaxel y sensibilidad a GCV, tanto in vitro como in vivo. La aplicación de la droga de selección en ratones aumentó la proporción de células modificadas de un 4% inicial a un 22%. La estrategia de selección positiva-negativa permitió inhibir completamente el crecimiento tumoral en un modelo murino a partir de tumores con un 10% inicial de células modificadas. Estas dos aproximaciones demuestran que la selección positiva-negativa de células modificadas con un marcador de selección y con el gen suicida TK representa una estrategia efectiva para aumentar la proporción de células que expresan el gen TK en el tumor y mejorar la eficacia de la terapia suicida.Por otro lado, las células madre mesenquimales (MSC) han mostrado su capacidad de dirigir genes suicidas de forma sistémica hacia el tumor. En este apartado, nos planteamos si estas células podían seleccionarse positiva y negativamente en presencia de células tumorales. En primer lugar, se determino el enriquecimiento de las MSC de ratón (mMSC) en cocultivos con NP18, mediante tratamiento con docetaxel. A pesar de observarse una cierta selección positiva de las mMSC en cultivo, este enriquecimiento no sucedió en tumores mixtos tratados con la droga de selección. La generación de MSC de hígado fetal de conejo (rFL-MSC) modificadas con el gen MDR1 y el gen suicida FCU mejoró la selección positiva in vitro y permitió eliminar estas células en presencia de la prodroga 5-FC. Aún así, estas células no se enriquecieron en tumores mixtos tratados con docetaxel. / Thymidine kinase (TK)-mediated suicide gene therapy has been considered for the treatment of cancer. However, despite a bystander effect, the proportion of transduced tumor cells has proven too low to result in efficacy. We propose the use of a drug-selectable marker (DHFR or MDR1) to enrich TK-expressing cells using chemotherapy. This enrichment or positive selection phase may increase the efficacy of suicide gene therapy. The prove of concept was performed in colon cancer cells modified with a fusion gene of dihydrofolate reductase (DHFR) and thymidine kinase (TK). DHFR confers resistance to methotrexate (MTX) and TK confers sensitivity to ganciclovir (GCV). Under MTX treatment, tumor cells transfected with the DHFR-TK fusion gene efficiently replaced the parental cells (from 0.1 to 90% in 35 days). After this positive selection period, negative selection with GCV eliminated the transfected cells. In vivo, positive selection was also achieved and resulted in a statistically significant therapeutic effect.In other approximation we generated stable NP18MDR/TK-GFP transfectants and showed docetaxel resistance in vivo. Mixed tumors of MDR/TK-expressing cells and parental NP18 cells were established and docetaxel was used to increase the proportion of TK-expressing cells. Upon positive selection, the proportion of TK-expressing cells increased from 4% to 22%. Subsequent suicide gene therapy with GCV was more effective compared with a control group without positive selection. Starting with 10% of TK-expressing cells the positive-negative selection strategy completely inhibited tumor growth. Finally we tried to induce positive selection with Mesenchymal Stem Cells (MSC). We determined that mMSC could be enriched in cocultures with NP18 after docetaxel treatment. However, positive selection was not observed in vivo. The modification of rabbit fetal liver MSC (rFL-MSC) with the gene MDR1 and FCU improved positive selection in vivo and allowed negative selection in presence of the prodrog 5-FC. However, positive selection was not observed in mixed tumors. Taken together, these results suggest that a positive-negative selection strategy based on drug resistance genes represents an efficient way to increase the proportion of suicide expressing cells in the tumor and the efficacy of suicide gene therapy.
5

Relació entre Neurogenina3 i la via de senyalització Wnt en la formació de les cèl•lules beta del pàncrees

Pujadas i Rovira, Gemma 15 June 2012 (has links)
El pàncrees és una glàndula secretora formada per teixit exocrí i endocrí. El compartiment endocrí està format per les cèl•lules alpha (productores de glucagó), les cèl•lules beta (productores d'insulina), les cèl•lules delta (somatostatina), les cèl•lules PP (polipèptid pancreàtic) i les cèl•lules epsilon (grelina). La Diabetis Mellitus és un grup de malalties metabòliques que es caracteritzen per mantenir nivells elevats de glucosa en sang com a resultat de la incapacitat de produir o utilitzar la insulina. Les cèl•lules productores d'insulina són les cèl•lules beta del pàncrees. Actualment, el tractament de la diabetis es basa en injeccions periòdiques d'insulina. Per solucionar i millorar la vida d'aquests pacients hi ha molts grups que treballen per trobar noves fonts de cèl•lules productores d'insulina que recuperin la massa de cèl•lules beta perdudes durant la diabetis. Per a això, és necessari conèixer detalladament els passos que se succeeixen per generar una cèl•lula productora d'insulina a partir d'una cèl•lula indiferenciada. Durant la organogènesi pancreàtica s'activen un conjunt de factors de transcripció que són essencials per a la correcta formació de l'òrgan, entre ells el factor proendocrí Neurogenina3 (Neurog3), així com també un seguit de senyals extrínsecs (vies de senyalització) que participen en aquest procés. Neurogenina3 és un factor de transcripció de la família bHLH que exerceix un paper essencial en la diferenciació endocrino-pancreàtica, ja que en la seva absència no hi ha formació de les cèl•lules endocrines del pàncrees. En el primer objectiu d'aquesta tesi hem identificat possibles noves dianes de Neurog3, mitjançant l'ús d'un model de diferenciació endocrina in vitro de cèl•lules ductals pancreàtiques, en el qual la sobreexpresió de Neurog3 indueix l'activació del programa transcripcional endocrino-pancreàtic. Mitjançant l'estudi de canvis globals en el perfil d'expressió gènica d'aquestes cèl•lules hem identificat un conjunt de gens relacionats amb la via de senyalització Wingless (Wnt) com a dianes potencials de Neurog3 in vitro. Entre aquests gens, hem centrat els nostres estudis en l'anàlisi del gen que codifica pel lligand de la via Wnt, Wnt9a. El segon objectiu d'aquesta tesi se centra a estudiar la possible participació del lligand Wnt9a en el procés de diferenciació endocrina del pàncrees. Així, vam demostrar per primera vegada la presència en pàncrees embrionari de ratolí del mRNA de Wnt9a, així com la regulació gènica d'aquest lligand per part de factors de transcripció que participen al programa de diferenciació endocrina. Estudiem també el paper de Wnt9a dins de la cascada endocrino-pancreàtica, demostrant un paper regulador de Wnt9a sobre els efectes promoguts per Neurog3 en alguns dels gens endocrins estudiats. Aquests resultats ens han portat al tercer objectiu d'aquesta tesi: caracterització de la diferenciació endocrino-pancreàtica en el model murí gen-anul•lat per Wnt9a. A estadi e18.5 (just abans del naixement) observem un augment generalitzat de les cèl•lules productores d'hormones del compartiment endocrí (cèl•lules β insulina-positives, cèl•lules α glucagó-positives i cèl•lules δ somatostatina-positives) en relació a l'àrea pancreàtica total, que correlaciona amb una major taxa de proliferació d'aquestes. L'anàlisi de l'expressió gènica realitzat a estadi e15.5 (moment de màxima expansió endocrina) no mostra diferències en els nivells del mRNA de Neurog3, indicant que l'augment en el compartiment endocrí observat a e18.5 no es deu a una major especificació endocrina. No obstant això, l'estudi de diferents factors integrants del programa transcripcional endocrí mostra un augment en l'expressió de Pdx1 en els animals deficients que podria explicar l'augment en cèl•lules beta observat a e18.5. Per tant, en aquesta tesi definim per primera vegada la relació directa entre factors de transcripció bHLH i components de la via Wnt en pàncrees, així com identifiquem la presència del mRNA de Wnt9a en pàncrees embrionari de ratolí i en illots adults. Demostrem la regulació gènica de Wnt9a per part de factors de la cascada de transcripció endocrina, així com la regulació d'aquests per part de Wnt9a sota l'acció de Neurog3. Identifiquem, mitjançant l'estudi del model animal gen anul•lat per Wnt9a, un augment del compartiment endocrí abans del naixement, a causa d'una major taxa de proliferació, en absència de Wnt9a. Per tant, el conjunt d'aquests resultats indicaria que la via de senyalització Wnt juga un paper important durant el procés de diferenciació endocrina del pàncrees, suggerint una connexió entre el programa transcripcional endocrí i la via de senyalització intracel•lular Wnt. / The pancreas is a gland consisting of secretory exocrine and endocrine tissue. The endocrine compartment is formed by the alpha cells (glucagon producing), the beta cells (insulin producing), delta cells (somatostatin), PP (pancreatic polypeptide) cells and epsilon cells (ghrelin). Diabetes Mellitus is a group of metabolic diseases characterized by maintaining high levels of blood glucose resulting from the inability to produce or use insulin. Currently, the treatment for diabetes is based on regular injections of insulin. There are many groups working on finding new sources of insulin-producing cells to recover beta cells mass lost during diabetes development. For this reason, it’s necessary to detail the molecular steps that occur from an undifferentiated cell to an insulin-producing cell. During pancreatic organogenesis, a set of transcription factors that are essential for proper formation of the organ are activated, including the proendocrine factor Neurogenin3 (Neurog3), as well as a number of extrinsic signals (signalling pathways). Neurogenin3 is a transcription factor that belongs to bHLH transcription factors family. It plays an essential role in pancreatic-endocrine differentiation, since in its absence there is no formation of endocrine cells. In the first objective of this thesis we have identified potential new targets for Neurog3, using an in vitro model of endocrine differentiation process, pancreatic ductal cells (mPAC), in which adenoviral overexpression of Neurog3 induces the activation of the transcriptional differentiation program. Using whole genomic profile study, we identified a set of genes related to signalling Wingless (Wnt) pathway as potential targets of Neurog3 in vitro. Among these genes, we focused our studies on the analysis of the gene encoding the ligand of the Wnt pathway, Wingless- type MMTV integration site 9A (Wnt9a). The second objective of this thesis focuses on the study of the possible role of Wnt9a during endocrine differentiation. Thus, we demonstrate for the first time, the presence of Wnt9a mRNA in mouse embryonic pancreas, as well as its regulation by transcription factors involved in endocrine differentiation program. We studied the role of Wnt9a within the endocrine differentiation cascade, demonstrating a regulatory role of Wnt9a on some Neurog3 activated genes. Finally, we did the characterization of the endocrine differentiation process in the Wnt9a knock out animal mouse model. At embryonic stage (e) 18.5 (just before birth), we observed a general increase in the major hormone-producing cells of the endocrine compartment (β cell insulin-positive, α cells glucagon-positive cells and δ somatostatin- positive) in relation to the total pancreatic area, which correlated with a high rate of proliferation. The analysis of gene expression performed at (e) 15.5 (time of maximum endocrine expansion) shows no difference in levels of Neurog3 mRNA, indicating that the increase in the endocrine compartment observed at (e) 18.5 is not due to a greater endocrine specification. However, the study of transcriptional endocrine factors shows an increase in the expression of Pdx1 gene in the deficient Wnt9a animals; this could explain the increase in beta cells observed at (e) 18.5. Therefore, this thesis define for the first time the direct relationship between bHLH transcription factors and components of the Wnt pathway in the pancreas, as well as the identification of Wnt9a mRNA in embryonic mouse pancreas and in adult islets. We demonstrate the regulation of Wnt9a by transcription factors of the endocrine cascade and the regulation of some of them by Wnt9a. We have identified an increase of the endocrine compartment, just before birth, in Wnt9a deficient animals, probably due to a higher rate of proliferation in the absence of Wnt9a. Hence, all these results indicate that Wnt signalling pathway plays an important role during pancreatic endocrine differentiation, suggesting a connection between the endocrine transcriptional program and Wnt signalling.
6

Role of alpha 2,3-sialyltransferases ST3Gal III and ST3Gal IV in pancreatic ductal adenocarcinoma

Pérez Garay, Marta 07 February 2011 (has links)
Este trabajo demuestra que los genes que codifican para los enzimas beta-galactosido alfa-2,3-sialiltransferasa 3 (ST3Gal III), y en menor medida beta-galactosido alfa-2,3-sialiltransferasa 4 (ST3Gal IV), están directamente implicados en etapas clave de la progresión tumoral como la adhesión, la migración y la formación de metástasis en las líneas de adenocarcinoma pancreático humano Capan-1 y MDAPanc-28. También, que las Especies Reactivas del Oxígeno (ROS) generadas durante los procesos de proliferación y diferenciación celular o debido a estímulos oxidantes externos, desempeñan un importante papel en el control de la síntesis de ST3Gal III y SLex, y por lo tanto en la regulación del fenotipo metastático. Además, junto al papel pro-adhesivo de la E-Selectina, este trabajo ha descrito efectos prometastáticos adicionales para esta molécula como inductora de la migración y de la secreción de VEGF a través de un mecanismo E-Selectina-SLex dependiente. / This work shows that genes that codifying for the enzymes beta-galactoside alpha-2,3-sialyltransferase 3 (ST3Gal III), and in a lower extent beta-galactoside alpha-2,3-sialyltransferase 4 (ST3Gal IV) , are directly implicated in key steps of tumour progression such as adhesion, migration and metastasis formation in the pancreatic adenocarcinoma cell lines Capan-1 and MDAPanc-28. Moreover, Reactive Oxygen Species (ROS) generated in these cell lines during cell proliferation-differentiation processes or by external oxidant stimuli, play a role in the control of ST3Gal III and SLex levels and in the acquisition of a more aggressive phenotype. And, together with the pro-adhesive role of E-Selectin for circulating cells, this work uncovers sE-Selectin dependent migration and VEGF secretion through a SLex depending mechanism, supporting additional pro-metastatic effects for sE-Selectin-SLex interaction.
7

Characterization of Galectin-1 in Pancreatic Cancer: A sweet target for a bitter disease

Martínez Bosch, Neus 26 September 2011 (has links)
Pancreatic cancer is nowadays one of the neoplasms with worst prognosis, so research towards the discovery of new molecular targets for therapy and diagnosis is more than urgent. In this direction, we have deeply evaluated the role of Galectin-1 (Gal-1) - a protein that is highly overexpressed in the tumor stroma- in pancreatic tumor progression. Interestingly, we have found that Gal-1 interacts with tissue plasminogen activator (tPA) and that this interplay seems to be involved both in pancreatic tumor epithelial cells and fibroblasts migration, Erk1/2 activation and invasion, suggesting its importance in the tumor/stroma crosstalk in vitro. We have also focused on the biochemical identification of tPA/Gal-1 interaction domains. Furthermore, we have studied Gal-1 role in pancreatic tumor progression in vivo, using murine (xenografts and transgenics) and zebrafish models. We have found that Gal-1 participates in proliferation, angiogenesis, stroma formation and necrosis in Ela-1-myc pancreatic tumors, as well as in the acinar to ductal metaplasia. Importantly, these effects result in an overall significant increase in the survival of Ela-1-myc mice with reduced Gal-1 levels. We have also analyzed Gal-1 role in mouse embryonic pancreatic development, finding interesting parallelisms with tumors. Finally, the molecular mechanisms involved in Gal-1 driving tumor pancreatic progression have been addressed through a transcriptome analysis. All together, our data support Gal-1 as a new molecular target to fight against pancreatic cancer. / Avui en dia, el càncer de pàncrees representa un dels tumors amb més elevats índex de mortalitat, per la qual cosa la recerca dirigida a la identificació de molècules per teràpia i diagnosi són més que necessàries. Amb aquest objectiu, hem avaluat el paper que juga Galectina-1 (Gal-1) - una proteïna altament sobreexpressada en l’estroma tumoral- en la progressió tumoral pancreàtica. Hem trobat que Gal-1 interactua amb l’activador tissular del plasminògen (tPA), participant en la migració, l’activació de Erk1/2 i la invasió, tant en cèl4lules tumorals pancreàtiques com en fibroblasts in vitro, suggerint una importància caudal d’aquesta interacció en la comunicació entre el tumor i l’estroma. Així mateix, ens hem centrat en la identificació bioquímica dels dominis d’interacció entre Gal-1 i tPA. A més, el paper de Gal-1 en la progressió tumoral pancreàtica ha estat adreçat in vivo, utilitzant models murins (xenografts i transgènics) i el peix zebra. Així doncs hem trobat que Gal-1 participa en la proliferació, angiogènesi, formació de l’estroma i la necrosi dels tumors pancreàtics dels ratolins Ela- 1-myc, així com en la metaplasia acinar-ductal. De forma significativa, aquests efectes es tradueixen en un increment important en la supervivència dels ratolins Ela-1-myc amb nivells reduïts de Gal-1. Hem també analitzat el paper que juga Gal-1 en el desenvolupament pancreàtic embrionari murí, trobant paral4lelismes interessants amb els tumors. Finalment, hem volgut ocupar-nos dels mecanismes moleculars involucrats en els efectes produïts per Gal-1 durant la progressió tumoral pancreàtica mitjançant microarrays. Les nostres dades presenten Gal-1 com una nova diana terapèutica per lluitar contra el càncer de pàncrees.
8

Novel approaches against pancreatic cancer based on adenoviral targeting and tumor ablation preclinical evaluation of antitumor efficacy

José Segarra-Martínez, Anabel 13 December 2011 (has links)
Els tractaments actuals pel càncer de pàncreas presenten un eficàcia limitada de manera que es necessari el desenvolupament de noves teràpies antitumorals. La teràpia gènica pel càncer de pàncreas basada en l’ús d’adenovirus es troba limitada per la baixa capacitat dels virus d’arribar a les masses tumoral, de distribuir-se pel tumor i d’infectar les cèl·lules tumorals. Nosaltres hem observat que l’administració intraductal d’adenovirus al ducte biliar de ratolins Ela-myc permet arribar als tumors pancreàtics de manera més eficient que per la via sistèmica. A més a més permet transduir la majoria de la massa tumoral restringint l’expressió adenoviral al teixit pancreàtic. D’altre banda, l’administració intraductal del tractament AduPARTat8TK/GCV retarda significativament el creixement tumoral i disminueix la toxicitat associada al tumor. El nou adenovirus AdTATMMP és activat per les MMP2/9 restaurant la capacitat de transducció de l’AdYTGRE in vitro, i incrementant 7,3 vegades la infecció del tumor pancreàtic. El tractament combinat de l’AduPARTat8TK/GCV amb gemcitabina presenta un efecte sinèrgic in vitro, però no millora la eficàcia antitumoral de les teràpies simples. D’altre banda el tractament de l’electroporació irreversible presenta efectes antitumorals significatius en tumors ortotòpics de la línia cel·lular BxPC-3-Luc i allarga la supervivència dels ratolins provocant una toxicitat mínima. / Novel therapies are needed to overcome the limited efficacy of current treatments in pancreatic cancer. Adenoviral gene therapy against pancreatic tumors is challenged by the limitation of viruses to reach the tumor mass, poorly distribute within the tumor and inefficiently transduce tumor cells. We show that intraductal administration of adenoviruses into the common bile duct of Ela-myc mice targets pancreatic tumors more efficiently than systemic delivery with relevant transduction of the bulk of the tumor and restricts expression to pancreatic tissue. Moreover, intraductal administration of AduPARTat8TK/GCV treatment significantly delayed tumor growth ameliorating tumor-associated toxicity. Noticeable the new generated MMP-activatable adenovirus AdTATMMP was susceptible to MMP2/9 activation, restored the transduction capacity of AdYTRGE in vitro, and increased 7.3 times tumor pancreas transduction. The multimodal treatment AduPARTat8TK/GCV and gemcitabine showed synergistic effects in vitro; however, did not enhance the antitumoral efficacy of single therapies. Interestingly, IRE treatment exhibited significant antitumor effects in BxPC-3-Luc orthotopic tumors and prolonged mice survival with minimal toxicity.
9

Modulació de la comunicació intercel·lular com a estratègia per incrementar l'eficàcia de teràpies antitumorals en models de càncer de pàncrees

Garcia Rodríguez, Laura 26 June 2008 (has links)
L'adenocarcinoma ductal de pàncrees és un càncer molt agressiu que actualment representa la quarta causa de mort per càncer als països occidentals. Les teràpies clàssiques, basades en la resecció quirúrgica, la radioteràpia i el tractament amb quimioteràpics com la gemcitabina, no són efectives en la gran majoria del pacients. En aquests darrers anys s'està estudiant l'aplicació de la teràpia gènica com a teràpia alternativa o adjuvant per al tractament d'aquesta neoplàsia. Una aproximació important és la que es basa en la transferència del gen de la timidina quinasa del virus Herpes simplex tipus 1 (TK) i l'administració de la pro-droga ganciclovir (GCV). Un dels atractius que presenta aquest sistema TK/GCV és que disposa d'un mecanisme amplificador de la mort cel·lular, que va més enllà d'eliminar la cèl·lula tumoral modificada genèticament amb el gen TK i que es coneix com l'efecte adjacent. S'ha proposat, que aquest efecte podria ser degut al trànsit dels metabòlits tòxics del GCV a través dels canals intercel·lulars que formen les unions gap.En aquesta tesi hem realitzat una caracterització de l'expressió de les molécules constitutives de les unions gap, les connexines, en l'adenocarcinoma de pàncrees; i hem estudiat el seu paper en l'eficàcia de dues estratègies terapèutiques basades en l'administració de compostos anàlegs de nucleòsids: el sistema suïcida TK/GCV i el quimioteràpic gemcitabina. S'ha estudiat també la possible contribució de l'E-cadherina, element clau de les unions adherents epitelials, en l'efecte citotòxic d'aquestes teràpies i amb especial èmfasi en el sistema TK/GCV.
10

Caracterització dels receptors de l'activador tissular del plasminogen (tPA) en càncer de pàncrees

Roda Noguera, Oriol 30 May 2006 (has links)
El càncer de pàncrees és altament agressiu i representa la cinquena causa de mort al mon occidental. Anteriorment, en el nostre laboratori, vam identificar que el receptor tissular del plasminogen (tPA) hi està sobre-expressat i juga un paper important el la progressió tumoral. En la present tesi hem profunditzat en l'estudi del mecanisme molecular de tPA i seus receptors en aquest càncer. En primer lloc hem caracteritzat en detall la interacció de tPA amb Annexina A2 (principal receptor de tPA en endoteli i altament expressada en pàncrees) demostrant que les dades publicades sobre la seqüència responsable de la interacció no eren correctes. A més a més hem caracteritzat les proteïnes de lisats cel·lulars pancreàtics que interaccionen amb tPA mitjançant un assaig pull down i posterior anàlisi proteòmic. de tot identificant un conjunt de possibles lligands de tPA. D'entre aquests hem seleccionat galectina 1, una lectina que mai s'ha descrit que interaccioni amb tPA, per realitzar la caracterització bioquímica i funcional del seu paper com a nou lligand de tPA en càncer de pàncrees. / Pancreatic cancer is a highly aggressive disease and represents the fifth cause of death in occidental world. Our laboratory has previously reported tissue type plasminogen activator (tPA) over expression in this cancer and its role in tumoral progression. During the present thesis we have studied tPA and its molecular mechanism through its receptors in this tumor.We have first characterized tPA interaction with annexin A2 (its main receptor in endothelium and highly expressed in pancreas). Our results showed that published data about the sequence responsible of this interaction was not correct. We have also identified a set of new putative tPA receptors in pancreatic cell lisates using a pull down assay and proteomic analysis. One of the proteins identified was galectin 1, a lectin with not know relation with tPA. We performed a biochemical and functional characterization of the interaction between these two proteins in pancreatic cancer.

Page generated in 0.2242 seconds