Avui dia creix cada vegada més l'interès social en la recuperació, valorització i promoció del patrimoni i la tradició alimentària com a estratègia per generar un recurs econòmic des del territori (Ascher, 2005:119). L'alimentació a través de la cuina i la gastronomia s'ha convertit en un recurs explorat i explotat per part de diverses institucions (Tresserras, Medina, Matamala 2007:218). Els actius del propi territori es converteixen en l'eina per generar un valor econòmic que faci a la comunitat sostenible. Part del model de desenvolupament territorial vigent es fonamenta en la capacitat d'atracció turística dels llocs on el procés de patrimonialització de l'alimentació és un exemple de com un recurs esdevé un producte de comerç i una eina de desenvolupament del territori. ¿De quina manera es construeix el patrimoni? Quins són els agents que participen i quins resultats s'aconsegueixen? Quins beneficis reals aporten l'ús turístic del patrimoni? Quines són les infraestructures que es generen? Quina percepció té la societat del paisatge o de l'entorn resultant? Aquestes són preguntes que han alimentat l'interès d'aquesta investigació. S'ha emmarcat l'objecte d'estudi a la Denominació d'Origen de vins Alella, tant a través d'algunes parts com del tot que conformen el seu àmbit geogràfic. El discurs del procés de patrimonialització i les estratègies que es duen a terme per part dels agents implicats en particular i de la ciutadania en general que formen part de l'àmbit geogràfic de producció de la DO és el focus en què s'ha posat atenció per descriure i analitzar un cas particular de procés de mercantilització de la tradició i el patrimoni. La investigació pretén mostrar i analitzar un cas particular de procés de patrimonialització d'un producte alimentari amb la dificultat que comporta ser un procés de construcció viu, subjecte a variacions, mutacions i canvis. Tradició, patrimoni, herència, transmissió, realitat, invenció, espectacle, representació, còpia, autèntic i diferenciació són conceptes clau que s'han tingut en compte en aquesta investigació. / Nowadays increasingly growing social interest in recovery, enhancement and promotion of heritage and tradition food as a strategy to generate an economic resource from the territory (Ascher, 2005:119). Feeding through the cooking and gastronomy has become a resource explored and exploited by various institutions (Tresserras, Medina, Matamala 2007:218). The assets of the territory itself become the tool to generate an economic value that makes a sustainable community. Part of the current territorial development model is based on the capacity of tourist attraction places where patrimonial process of feeding is an example of how a resource becomes a trading product and territorial development tool. How is built heritage? What are the actors involved and what results are achieved? What real benefits bring heritage tourism use? What are the infrastructures that are generated? What is your perception of society resulting landscape or environment? These are questions that have fueled the interest of this research. It has been framed in order to study in the Denomination of Origin wines Allela, both through some parts and the whole that make geographical area. The speech patrimonialization process and strategies carried out by particular stakeholders and the general public as part of the geographical scope of the DO production is the focus in which attention has been paid to describe and analyze a particular case of commodification of tradition and heritage. The research aims to display and analyze a particular case patrimonialization processing of a food product with the difficulty involved in being an active construction process, subject to variations, mutations and changes. Tradition, heritage, inheritance, transmission, reality, invention, show, representation, copy, authentic and differentiation are key concepts that have been considered in this research.

Sa Calatrava Mon Amour és l'anàlisi de la relació entre els plans de reforma urbanística del barri de Sa Calatrava (Palma, Mallorca) i les formes d'acció col·lectiva dels residents d'aquest barri. Aquesta recerca ve articulada per una triple hipòtesi: (a) el principal objectiu dels plans de reforma urbanística és produir oportunitats de plusvàlua (fonamentalment immobiliària); (b) el procés econòmic pel qual s'augmenta el valor econòmic no s'efectua solament a través de processos estrictament econòmics, sinó de processos simbòlics que atorguen nous significats culturals al lloc; (c) existeix una relació directa entre la voluntat dels plans urbanístics de produir plusvàlues i l'erosió de les formes d'acció col·lectiva, procés que a la tesi s'expressa amb el terme despolitització. L'elecció de Sa Calatrava com a unitat d'anàlisi respon precisament a la voluntat de la recerca d'estudiar els efectes de la globalització neoliberal en contextos heurísticament apropiats per a la investigació qualitativa de matriu antropològica. Sa Calatrava complia aquest perfil. Per una banda, les seves reduïdes dimensions (menys de 2000 habitants) permeteren un treball de camp etnogràfic detallat amb residència in situ que s'estengué durant dos anys. Per l'altra banda, a mitjans dels anys 90 l'Ajuntament de Palma emprèn un gir clar i explícit de caràcter neoliberal de les seves polítiques urbanístiques pel qual el principal objectiu d'aquestes ja no és la satisfacció dels interessos dels residents, sinó la creació d'oportunitats de plusvàlua que puguin atreure fluxos globals de persones i capitals. Aquest gir es fa especialment manifest en aquells barris del centre històric que, com Sa Calatrava, eren objecte de reforma urbanística. En aquests barris la gentrificació és el procés central que permet la realització de la plusvàlua, tenint no obstant en compte que el bessó d'aquesta plusvàlua no es troba en la venda d'un immoble, sinó en el procés pel qual els immobles d'una zona de la ciutat han tingut una revalorització major a la dels la resta de la ciutatPer a dur a terme aquesta revalorització, i més enllà de les renovacions de l'entorn construït i de les ajudes directes i indirectes a la inversió, dos factors, profundament relacionats, han estat fonamentals. Per una banda ens trobem amb la posada en joc d'una retòrica sobre el valor cultural i patrimonial del barri oficialment adreçada a atreure turistes, retòrica que suposa una eufemització, i per tant una ocultació i legitimació, de l'augment del valor econòmic. Per altra banda ens trobem amb l'eradicació d'aquells elements que s'associaven amb la degradació i l'estigma del barri. Més enllà de l'expulsió de determinats residents, aquesta eradicació s'ha dut a terme mitjançant la pacificació de l'espai públic i de les activitats que s'hi duien a terme (reunions informals, mercadillos setmanals, etc.). Aquesta erosió de l'espai públic com a espai de comunicació i relació pels residents en favor d'una concepció de l'espai públic com a lloc de gaudi estètic pels visitants és un element central de la tesi. Així, serà en bona mesura aquesta erosió de l'espai públic la responsable que quan els gentrificadors vagin poblant el barri hi hagi un profund desconeixement entre aquests i els antics veïns, una cesura entre els dos grups demogràficament identificables. Això ens du a la qüestió final i central de la despolitització. Amb aquest terme volem agrupar tres processos que juguen un paper central en el procés de producció de Sa Calatrava com un espai idoni per a l'extracció de plusvàlues: (1) la despolitització d'aquelles instàncies polititzades, com les Associacions de Veïns, que són captades pel poder polític i juguen un paper clau en la legitimació i articulació de l'embelliment i la pacificació del barri. (2) L'erosió de les possibilitats que emergeixi una acció col·lectiva hegemònica, el que s'observa en l'erosió de les dimensions relacionals de l'espai públic, la divisió dins el barri i en la substitució de categories com veí o resident (i dels drets instituïts associats a elles) per d'altres com visitant o propietari. 3) Quan aparegui l'acció col·lectiva serà canalitzada de tal manera que emfasitzi el valor de canvi de l'espai i la possible producció de plusvàlua. Aquest darrer punt s'observa molt carament en el fet que a Sa Calatrava aquells grups que arriben a articular-se contra el desenvolupament dels plans urbanístics acaben apel·lant al valor cultural i patrimonial del barri i a la necessitat que aquest (que no oblidem que és un element legitimador del procés neoliberal de regereneració) sigui preservat. La conclusió final que s'extreu de la tesi és doncs que la despolització no és un efecte o un epifenomen de la voluntat de benefici que guia l'urbanisme neoliberal, sinó un element central d'aquest en dos sentits. En primer lloc aquesta despolitització és un requisit per a què l'extracció de plusvàlua es pugui realitzar de manera eficient (p.e. per a què no hi hagi protestes articulades). En segon lloc és en si mateixa un objectiu de l'urbanisme neoliberal, que d'aquesta manera pot ser considerat no només com una eines econòmica sinó com a un mecanisme de control polític i governamentalitat. Aquesta entenem que és una característica aplicable a tot el procés de neoliberalització, de tal manera que podem considerar-lo com una estratègia classista. / "Sa Calatrava mon amour" is the history of 30 years (from 1975 to the present) of collective action in Sa Calatrava (Majorca, Spain), a neighborhood that during the past fifteen years has been subjected to multiple plans of urban regeneration. Sa Calatrava is a very small neighborhood (around 2000 inhabitants) situated in the eastern part of the seafront of the historical center of Palma, the capital city of Majorca, one of the main tourist destinations in the Mediterranean. My doctoral research, based on a two-year fieldwork, deals with the relationship and coherence between the forms of collective action in Sa Calatrava and the plans of urban regeneration, with their aim to increase the real estate values of the area. The central hypothesis of the research is that the process of neo-liberalization is not only an economic process that imposes a discipline of value but also requires the depoliticization of society. Beyond the depoliticization of grassroots movements and groups, this process of depoliticization is grounded on the loss of control of its own space by inhabitants and consequently the substitution of categories like neighbor/resident by others such as user, buyer or visitor and the erosion of the public and relational dimensions of public space. Gentrification is the way by which real estate surpluses are being obtained in the area, but they are produced somewhere else. It is in the production of Sa Calatrava as a valuable setting through the investment in the built environment (façade refurbishing, street renovations, etc.) and through the creation of a culturally valuable narrative based on heritage and history (officially targeted at attracting tourists) where we must find the social production of a space suitable to the needs of the realtors and constructors. For surplus values to be efficiently extracted the neighborhood must be embellished and pacified, an public space loses its role as a space for communication and sociability. Consistently, conflicts among different groups of residents, as well the loss of control of its own space by inhabitants is not a consequence of the gentrification process, but a consequence of the way space has been produced in order to enhance exchange value. KEYWORDS: economic anthropology, urban anthropology, urban studies, Palma, Majorca, gentrification, neoliberalism, depoliticization, eighbours' Associations, entrepreneurial turn, surplus value, social production of space, neighbourhood, Mediterranean, heritage, tourism, commodification, ethnography, social class, governmentality, pacification, embellishement.

És una investigació, anàlisis, i aproximació a l’obra gràfica de l’artista mallorquí, del segle XX, Pere Quetglas, conegut pel pseudònim de “Xam”. La seva activitat s'ha sistematitzat sobre la base la biografia, tècniques treballades i el seu entorn. Xam, es va exercitar en la caricatura, el dibuix, el cartell, el gravat xilogràfic, la pintura, els monotips, la serigrafia i en el gravat calcogràfic. Del conjunt de tota la seva producció l’autor se centra en l'obra gràfica produïda a partir de 1944, quan pot datar-se la seva primera xilografia, i la seva defunció, l’any 2001, en el qual realitza la seva última litografia. El treball s'insereix en un àmbit sense tradició immediata sobre l'obra gràfica a Mallorca, pràcticament desapareguda després de la important impremta Guasp. S'han pogut documentar més de 400 matrius. Alhora, s'han treballat les estampacions d'aquestes, que ascendeixen a 600 estampes calcogràfiques, xilogràfiques, serigràfiques i litogràfiques. / Es una investigación, análisis, y aproximación a la obra gráfica del artista mallorquín, del siglo XX, Pedro Quetglas, conocido por el seudónimo de “Xam”. Su actividad se ha sistematizado en base a la biografía, técnicas trabajadas y a su entorno. Xam, se ejercitó en la caricatura, el dibujo, el cartel, el grabado xilográfico, la pintura, los monotipos, la serigrafía y en el grabado calcográfico. Del conjunto de toda su producción se centra en la obra gráfica producida a partir de 1944, cuando puede datarse su primera xilografía, y su fallecimiento, en 2001, en el cual realiza su última litografía. La tarea se inserta en un ámbito sin tradición inmediata sobre la obra gráfica en Mallorca, prácticamente desaparecida tras la importante imprenta Guasp. Se han podido documentar más de 400 matrices. A su vez, se han trabajado las estampaciones de estas, que ascienden a 600 estampas calcográficas, xilográficas, serigráficas y litográficas. / The thesis is research, analysis and approach to the graphic work of the Majorcan artist of the 20th century, Pedro Quetglas, known by his pseudonym "Xam". Xam worked in several art fields, such as caricature, drawing, designing and painting posters, woodcut, painting, monotype, serigraphy and calcography engraving. From the sum of his work the thesis is centred in the graphic work produced between 1944, when we can date the first xylography, and his death, 2001, when he finished his last lithography. The task was inserted in a field without immediate tradition on the graphic work in Mallorca, which practically went missing after the important Guasp printing house closed down. It has been possible to document more than 400 blocks and, at the same time, the prints of those which add up to 600 prints on chalcography, xylography, serigraphy and lithography.

[ES] En el transcurso de la Primera Guerra Carlista (1833-1840) las tropas carlistas incitan a la revuelta por todo el territorio nacional con distinta suerte. Más allá del principal frente de combate que se consolida en el norte, los ejércitos carlistas bajo la dirección del general Cabrera dominan un territorio que se extiende por las actuales provincias de Castellón, Valencia, Teruel, Cuenca y Tarragona. Se desarrolla en este territorio un conflicto bélico de características particulares basado en la estructura de partidas y la movilización de columnas volantes, que, prácticamente hasta 1840, permite a Cabrera consolidar un dominio capaz de dar seguridad al pretendiente Carlos en su marcha hacia Madrid, como también oponerse al armisticio de Vergara para resistir hasta el final. Wilhelm Von Rahden, el que fuera jefe de ingenieros y de los demás cuerpos facultativos del ejército de Cabrera, denomina este territorio como "el Reino Mágico de Cabrera", un territorio convertido en una gran fortificación que se transforma en el tiempo, que se expande y contrae, y cuyos recursos son los propios accidentes del terreno, la arquitectura de toda índole adaptada a las condiciones defensivas y las obras que se construyen de nueva planta para reforzar el sistema, principalmente de campaña. Esta tesis pretende identificar el patrimonio arquitectónico que pudo formar parte de esta trama defensiva y arrojar luz sobre una etapa de la historia de España diluida en la memoria, especialmente en lo que atañe a un legado arquitectónico recurrentemente olvidado, invisible, sometido a procesos de destrucción durante y tras el conflicto, difícilmente documentado ante la escasez de fuentes y la destrucción de las mismas, y, en muchas ocasiones, confundido con arquitecturas de otros periodos históricos. / [CA] Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) les tropes carlines inciten la revolta per tot el territori nacional amb diferent sort. Més enllà del principal front de combat que es consolida al nord, els exèrcits carlins sota la direcció del general Cabrera dominen un territori que s'estén per les actuals províncies de Castelló, València, Terol, Conca i Tarragona. Es desenvolupa en aquest territori un conflicte bèl·lic de característiques particulars basat en l'estructura de partides i la mobilització de columnes volants, que, pràcticament fins a 1840, permet a Cabrera consolidar un domini capaç de donar seguretat al pretendent Carles en la seva marxa cap a Madrid, com també oposar-se a l'armistici de Vergara per resistir fins al final. Wilhelm Von Rahden, el que va ser cap d'enginyers i dels altres cossos facultatius de l'exèrcit de Cabrera, denomina aquest territori com "el Regne Màgic de Cabrera", un territori convertit en una gran fortificació que es transforma en el temps, que s'expandeix i contrau, i els recursos de la qual són els propis accidents del terreny, l'arquitectura de tota índole adaptada a les condicions defensives i les obres que es construeixen de nova planta per reforçar el sistema, principalment de campanya. Aquesta tesi pretén identificar el patrimoni arquitectònic que va poder formar part d'aquesta trama defensiva i fer llum sobre una etapa de la història d'Espanya diluïda en la memòria, especialment pel que fa a un llegat arquitectònic recurrentment oblidat, invisible, sotmès a processos de destrucció durant i després del conflicte, difícilment documentat davant la manca de fonts i la destrucció de les mateixes, i, en moltes ocasions, confós amb arquitectures d'altres períodes històrics. / [EN] During the First Carlist War (1833-1840) the carlist troops incited revolt throughout the national territory with different fates. Beyond the main combat front that is consolidated in the north, the carlist armies under the leadership of General Cabrera dominate a territory that spread through the current provinces of Castellón, Valencia, Teruel, Cuenca and Tarragona. A warlike conflict of particular characteristics develops in this territory, based on the party structure and the mobilization of flying columns, which, practically until 1840, allowed Cabrera to consolidate a domain capable of giving security to the pretender Charles on his march to Madrid and also oppose the armistice of Vergara to resist until the end. Wilhelm Von Rahden, who was chief of engineers and of the other optional corps of the Cabrera army, calls this territory "the Magic Kingdom of Cabrera", a territory converted into a great fortification that is transformed over time, which it expands and it contracts, and whose resources are the own accidents of the terrain, the architecture of all kinds adapted to the defensive conditions and works that are completely new to reinforce the system, mainly field fortification. This thesis aims to identify the architectural heritage that could have been part of this defensive plot and it aims to illuminate a period of the History of Spain diluted in memory, especially regarding an architectural legacy that is recurrently forgotten, invisible, subjected to processes of destruction during and after the conflict, hardly documented due to the scarcity of sources and their destruction, and, on many occasions, confused with architectures from other historical periods. / Navalón Martínez, V. (2021). La fortificación del "Reino Mágico" de Cabrera [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/173710 / TESIS

L’objectiu principal d’este treball ha estat demostrar la rellevància de l’element lúdic com aspecte fonamental de les festes de moros i cristians. Especialment per a l’aparició, evolució i expansió del model que hem definit com festa moderna. Un tipus concret de festa de moros i cristians que apareix durant la primera meitat del segle XIX a Alcoi, motivat per una sèrie de circumstàncies socioeconòmiques que la propicien, en especial la irrupció d’una nova classe social burgesa sorgida del creixement industrial basat en la producció tèxtil i paperera, que troba en les festes de moros i cristians un perfecte escenari per a la participació, a través de la creació de filaes, i de projecció social de la seua nova condició econòmica, mitjançant l’acte de l’entrada de moros i cristians. Un model que poden dir que s’inicia en l’any 1839, moment en que es reglamenta el sistema de participació en filaes i s’incorpora l’entrada a la seqüència festiva, i que s’estén ràpidament per vàries poblacions de l’entorn geogràfic d’Alcoi i del riu Vinalopó, on també eixa nova burgesia industrial, comercial vitivinícola en el cas del Vinalopó, irromp durant les darreres dècades del segle XIX. Unes poblacions, que amb Alcoi compartien des de feia temps la celebració d’una sèrie de festeigs com danses, naumàquies i desembarcaments festius, funcions i combats dramatitzats entre moros i cristians, mascarades, i alardos i funcions de soldadesca, realitzats també a molts altres llocs de la geografia mundial i espanyola que tanmateix no adoptaren el model modern de festa, i que són considerats com antecedents de la mateixa. Uns actes estos, i altres nous i específics de la festa moderna com les entrades, sobre el que s’articulava una seqüència festiva que si bé, en termes semàntics i cronològics, presentava un marcat sentit religiós (es feien en honor al sant patró en la seua data de celebració), i també en menor mesura, militar, en adoptar formes i estructures de l’organització militar de l’època, no podem situar-los (ambdós elements), almenys en allò referent als processos de consolidació i expansió de la moderna festa de moros i cristians, a la mateixa altura que l’element lúdic, motor inequívoc dels dits processos i únic element que de manera transversal trobem en cadascuna de les etapes evolutives dels festeigs antecedents i de la pròpia festa. Un element que és hui el responsable directe de l’aparició d’un variat conjunt d’activitats econòmiques, conegut amb el terme de negoci fester, sorgit per satisfer la demanda de participació en la festa, en especial, en les entrades i desfilades, actes sobre els que es dirigeix principalment la promoció turística i el propi interès, pel grau d’espectacularitat assolida, del turista festiu. Element lúdic, que sempre ha mostrat un clara intencionalitat transgressora, com ho demostra el fet que manera paral·lela a la seqüència festiva pròpia de la festa, articulada al voltant de les entrades, processó del sant patró, simulacres de batalla i ambaixades, hi haguera (hui cada vegada menys) una cara “b” del programa d’actes tipus per on desfilaven i “actuaven” les Mahomes, gegants de cartró pedra de fisiognomia desproporcionada sobre les que s’observa un clar exemple de l’actual dulcificació dels elements transgressors de la festa, els contrabans i ambaixades humorístiques, els espies, les cordes de presos o els cavallets. I que també s’observa en la pròpia la pròpia denominació de les filaes i comparses, poc o gens acord, especialment durant tot el segle XIX, amb el relat oficial de la festa manifestat en les ambaixades.