La tesi estudia una de les figures més rellevants del moviment de la Renaixença, per la quantitat i la intencionalitat programàtica de la feina feta durant quasi tres dècades. Es tracta de l'escriptor Francesc Pelai Briz i Fernández, nascut a Barcelona el 1839 i mort en aquesta mateixa ciutat el 1889, dos mesos abans de fer els cinquanta anys. Autor polifacètic (poeta per damunt de tot, però també narrador, novelálista, dramaturg, traductor, folklorista i editor de textos) i prolífic (prop de cinquanta obres publicades en volum i dos centenars de poesies i treballs de prosa dispersos en publicacions, sense comptar la nombrosa obra que deixà inèdita), aquesta tesi s'acara amb voluntat descriptiva i interpretativa a les dues dimensions principals de Briz: d'una banda, a la seva dimensió de creador literari, i de l'altra, a la seva dimensió d'activista cultural en el camp del catalanisme literari de l'època, una militància patriòtica que respon a un fort sentiment d'adhesió a la terra, però també a un ideari "nacionalista" en el terreny literàrio-cultural i també polític ben ambiciós i inèdit en l'època.D'acord amb aquest plantejament, la tesi s'estructura en dues grans parts: en la primera es descriu la trajectòria de Francesc Pelai Briz en el camp de la creació literària (primera secció) i en el de l'activisme cultural catalanista (segona secció), i es tanca amb una tercera secció dedicada als darrers anys de la vida de l'escriptor i a la recepció i pervivència pòstumes de Briz i la seva obra. D'altra banda, la segona part de la tesi és un estudi, a manera de monografies, de les obres més directament lligades a la seva militància patriòtica: les publicacions periòdiques "Calendari Catalá" i "Lo Gay Saber" (primera secció); els reculls folklòrics "Cansons de la terra" i "Endevinalles populars Catalanas" (segona secció); i una darrera secció per a l'estudi de les edicions de textos medievals catalans. La tesi es clou amb unes conclusions sobre la significació literària i cultural del personatge, en les quals es destaca que fou la suma de passió literària i passió patriòtica allò que va fer possible que Briz es convertís, a partir de mitjan anys seixanta del XIX, en un dels homes més actius i sovint determinants de la Renaixença literària. Es tanca definitivament la tesi amb una secció d'apèndixs (relació completa de l'obra de l'autor; relació de les poesies enviades als Jocs Florals de Barcelona; i un breu apèndix amb documents de l'autor la majoria d'ells inèdits)i amb les fonts documentals i la bibliografia emprades per a l'elaboració de la tesi. / The thesis studies one of the figures more important of the movement of the Renaixença for the quantity and the intentionality of the work done during almost three decades. It treats of the writer Francesc Pelai Briz Fernández, been born in Barcelona in the 1839 and death in this same city the 1889, two months before doing the fifty years. Many-sided author (poet above all else, but also narrator, novelist, dramatist, translator, folklorist and publisher of texts) and prolific (near fifty works published in volume and two hundreds of poetries and works of prose disperseds in publications, without counting the numerous work that left not published), this thesis to look into to the two main dimensions of Briz: the one side, to his dimension of literary creator, and of the other, to his dimension of cultural activist in the field of the literary catalanism of the period, a patriotic militancy that answers to a strong feeling of adhesion to the land, but also to a "nationalist" ideology in literary and cultural (also politician) field very ambitious and new in the period. In accordance with this raising the thesis structures in two big parts: in the first describes the path of Francesc Pelai Briz in the ambit the literary creation (first section) and in the one of the cultural activism catalanista (second section), and closes with a third section devoted to the last years of the life of the writer and to the reception and survival posthumous of Briz and his work. On the other hand, the second part of the thesis is a study, to way of monographs, of the works more directly connected to his militancy patriotic: the periodic publications "Calendari Catalá" and "Lo Gay Saber" (first section); the folks collections "Cansons de la terra" and " Endevinalles populars Catalanas" (second section); and a last section for the study of the editions of Catalan mediaeval texts. The thesis closes with some conclusions on the meaning literary and cultural of the writer, in which highlights that it was the sum of literary passion and patriotic passion what did possible that Briz converted, from about de middle of years sixty of the nineteenth century, in one of the most active men and often determinants of the Renaixença literary. It closes definitively the thesis with a section of appendices (complete relation of the work of the author; relation of the poetries sent to the Floral Games of Barcelona; and a brief appendix with documents of the author the majority of them unknow until today) with the documentary sources and the bibliography employed for the elaboration of the thesis.

No description available.

La tesis tiene como objeto de estudio el pensamiento de Jean-RichardBloch, un autor algo descuidado por la crítica literaria pese a que ejerció unpapel destacado en el cenáculo intelectual de la primera mitad del siglo XX.El análisis se inicia mediante un recorrido biográfico que sitúa al escritor enel contexto histórico literario del momento e incide en la repercusión que losacontecimientos sociales tuvieron no sólo en su vida sino en supensamiento.Los capítulos siguientes abordan los principales temas que acaparan laatención de J.-R.B. a lo largo de sus ensayos, comparándolereiteradamente con sus contemporáneos para juzgar con mayor justicia suoriginalidad.En arte Bloch se manifiesta favorable a que el artista se comprometa conlos problemas de su entorno y protesta así, contra las ideas preconizadaspor Gautier en el siglo XIX. El arte se convierte en un órgano capaz deregenerar las afecciones socioeconómicas de una civilización cuyos idealesestán en crisis. Esta última premisa domina su trayectoria: las dos guerrasmundiales, el affaire Dreyfus marcan hitos importantes y conducen a Blocha posturas no siempre de acuerdo con sus pretendidas tesis de izquierdas.Pero pese a la derrota moral que la historia le inflige, el pensador no cedeen su intento de descubrir un nuevo ideal capaz de guiar a su sociedad porun sendero mejor. En esa búsqueda se incluye su recurso al mitonapoleónico que simboliza, a su entender, un prototipo del individualismocorrespondiente al pasado. En ese sentido se orienta su mirada a laentonces U.R.S.S. o a fenómenos nuevos como el deporte y la tecnología.Por último, la tesis estudia el comportamiento de Bloch frente a la guerracivil española: su viaje a esas tierras, su posterior relato del mismo y lasacciones emprendidas para favorecer el triunfo del Frente Popular.En definitiva, a través del corpus ensayístico la tesis aborda las opciones deun hombre que se enfrenta a retos difíciles y cuyos criterios oscilan entre laherencia legada por el siglo XIX y las tendencias modernas, progresistas, enciertas ocasiones, visionarias casi, que le permiten intuir problemas todavíavigentes en nuestra civilización. / This doctoral dissertation examines the philosophy of Jean-Richard Bloch,somewhat slighted by literary criticism despite his outstanding role in theintellectual circles of the first half of the twentieth century.The analysis starts with a biographical account that situates the author inthe historical and literary context of the period, insisting upon the impact ofthese events both in his life and his ideas.The following chapters tackle the main issues that capture the author'sattention in his non-fiction work, repeatedly contrasting it with that of hiscontemporaries with the purpose of achieving greater objectivity as regardsthe originality of his production. As regards art, Bloch manifests apredilection for an artist who is concerned with the problems around him,thus protesting against the opinions circulated by Gautier in the nineteenthcentury. Art becomes thus capable of regenerating socioeconomic afflictionsin a civilisation plunged into a crisis of ideals. This last premise dominateshis literary career: the two World Wars and the Dreyfus affair mark turningpoints and lead Bloch into taking stands that sometimes deviate from hisalleged leftist ideology.Despite the moral defeat that history inflicted upon him, Bloch persists inattempting to discover a new ideal that is capable to lead his society in abetter direction. In that quest he falls back on the myth of Napoleon which,according to the author, symbolises a model of individualism that belongs tothe past, and looks up to the former Soviet Union or to new phenomena likesports or technology.Finally, this doctoral dissertation is concerned with Bloch's reaction to theSpanish Civil War: his trip to Spain and his ensuing account of it, as well ashis actions to favour the victory of the Popular Front.To conclude, this dissertation uses Bloch's non-fiction corpus in order toanalyse the available options of a man confronting complex challenges. Hisprinciples fluctuate between the nineteenth century legacy and moderntendencies, liberal and almost visionary on occasion, which allow him todiscern issues that are still applicable to the present time.

La investigació que es presenta estudia el patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa). S’inicia amb la presentació dels materials recopilats de la tradició oral, que han estat prèviament transcrits seguint uns criteris de fidelitat tant als principis ortogràfics vigents en català com a les característiques dialectals i estilístiques dels textos orals. Els textos rondallístics han estat catalogats seguint el model de l’índex tipològic internacional ATU i es presenten comentats a partir de bases de dades que permeten extreure percentatges i consideracions sobre les quals es fomenten les conclusions exposades. El corpus rondallístic presenta un nombre de 310 versions catalogades, 48 versions no catalogades, 10 versions fragmentàries, completat amb diversos annexos de variants complementàries. S’estudien les característiques del corpus i es demostra amb un aparell de referències bibliogràfiques que la majoria de textos recopilats tenen un reflex en altres versions registrades al País Valencià, tot i que es presenten també 42 versions que presumiblement suposen una primera documentació de determinats tipus. Es destaca que la majoria de textos recopilats són versions de contarelles o acudits. Quant als narradors, es destaca la preeminència de les dones com a informants, com a fonts de les rondalles, i com a transmissores dels gèneres rondallístics de més complexitat i extensió. Quant a la formació dels repertoris, es destaca la possibilitat de confluència de diversos focus, encara que hi destaca el component familiar. S’analitzen els elements que intervenen en l’execució de les rondalles i es destaca la importància de la modulació de la veu i del ritme narratiu i es deixa en un segon plànol els elements gestuals. S’analitzen els contextos en què va manifestar-se la rondalla i es posa de relleu la seua funció com a entreteniment infantil i com a alternativa d’oci en una societat anterior a la generalització dels mitjans de difusió de masses. Es ressalta en les rondalles la possibilitat de reflectir elements de l’entorn dels narradors i oients com un recurs estilístic i així mateix es mostra la presència d’elements rondallístics reflectits en la fraseologia local. En l’estudi lingüístic dels materials es destaca la presència d’elements dialectològics d’origen mallorquí, com l’article salat, que conflueixen amb diversos fenòmens generals del valencià i d’altres de particulars del valencià meridional. Les condicions geogràfiques aïllades de la localitat d’estudi degueren contribuir al manteniment de les característiques arcaïtzants. Bona part de les característiques dialectals locals tenen una continuïtat amb la Marina Alta, tot i que la posició fronterera entre la Marina Alta i Baixa expliquen la confluència a Tàrbena de solucions documentades en ambdues comarques. Es posa de manifest com a característica lingüística fonamental de les rondalles, la presència d’elements literaris que les diferencien d’altres textos orals, com ara, l’ús de fórmules, sobretot amb un caràcter emfasitzant, de reiteracions, de figures retòriques o de canvis de codi, sobretot a favor del castellà, amb una finalitat generalment estilística. Així mateix es destaca el fet que les rondalles no siguen un reflex exacte del registre col·loquial dels narradors, ja que, en determinats segments (diàlegs, fórmules) es presenten elements dialectals particulars. Generalment es detecta una tendència a fer ús de formes dialectals del valencià general i a ometre les solucions més característics del parlar local, com l’article salat, els demostratius reforçats, la desinència verbal –a, o la forma adverbial aquí, tot i que no d’una manera sistemàtica i amb nombroses vacil·lacions. Així mateix es destaca en el registre literari de les rondalles la presència de formes dialectals arcaiques fossilitzades en el context de la rondalla o d’elements lingüístics deformats que es reprodueixen per fossilització.

L’œuvre de l’auteur nord-catalan Jordi Pere Cerdà (1920-2011) tisse une cartographie littéraire qui touche toutes les dimensions spatiales —réelle, imaginée et fictionnelle. Les prospections qu’expérimentent ses textes se fondent dans le milieu naturel et rural, célèbrent l’amour, les voisins et les êtres fantastiques du folklore catalan, s’engagent avec les réfugiés face à toutes les frontières et, également, tout abîme intérieur et extérieur qui opprime l’être. Le mappage cognitif et littéraire créé par Cerdà surpasse n’importe quel obstacle pour construire des espaces ouverts et possibles, en communion avec l’autre. En partant d’une approche théorique géocritique, ce travail de recherche approfondit diverses notions autour de la spatialité liées à un contexte agité, plein de transformations au niveau socioéconomique, politique, culturel et linguistique, un contexte qui déterminera la vie d’un auteur et d’un territoire transfrontalier comme celui de la Cerdagne et de la Catalogne du Nord. En définitive, la riche expérience vitale de Jordi Pere Cerdà nous permet de réfléchir sur les relations que nous voulions établir entre les individus et avec notre habitat naturel et culturel, afin de devenir nous-mêmes des membres actifs qui participent à la transformation des espaces qui configurent nos identités. / The work of the North Catalan author Jordi Pere Cerdà (1920-2011) weaves a literary cartography which reaches all spatial dimensions —real, imagined and fictional. The prospections proved by their texts merge with the natural and rural environment, sing to love, neighbours and the fantastic beings of the Catalan folklore. Such prospections also commit themselves with the refugees facing every frontier and, also, facing all interior and exterior abyss that oppresses the being. The cognitive and literary mapping created by Cerdà overcomes any obstacle to construct opened and possible spaces, in communion with the other. Based on the theoretical approach called geocriticism, this research study delves into various notions about spatiality linked to a convulsive context, full of transformations at a socioeconomic, political, cultural and linguistic level; these transformations will determine the life of an author and a cross-border territory such as Cerdagne and Northern Catalonia. In short, the rich experience of Jordi Pere Cerdà allows us to reflect on the relationships we want to establish between individuals, as well as between human groups and our natural and cultural habitat, in order to become active members that participate in the transformation of the spaces that make up our identities. / L’obra de l’autor nord-català Jordi Pere Cerdà (1920-2011) teixeix una cartografia literària que abasta tota dimensió espacial ―real, imaginada i ficcional. Les prospeccions que assagen els seus texts es fonen en el medi natural i rural, canten a l’amor, als veïns i als éssers fantàstics del folklore català, es comprometen amb els refugiats encarant-se a tota frontera i, també, a tot abisme interior i exterior que oprimesca l’ésser. El mapatge cognitiu i literari que crea Cerdà sobrepassa qualsevol obstacle per construir espais oberts i possibles, en comunió amb l’altre. Partint d’una aproximació teòrica geocrítica, aquest treball d’investigació aprofundeix en diverses nocions sobre l’espacialitat lligades a un context convuls, ple de transformacions a nivell socioeconòmic, polític, cultural i lingüístic, el qual determinarà la vida d’un autor i d’un territori transfronterer com el de la Cerdanya i la Catalunya del Nord. En definitiva, la rica experiència vital de Jordi Pere Cerdà ens permet reflexionar sobre les relacions que vulguem establir entre els individus i amb el nostre hàbitat natural i cultural, a fi d’esdevenir membres actius que participen de la transformació dels espais que configuren les nostres identitats.

This doctoral thesis deals with the intellectual biography of the writer and journalist Manuel Brunet (Vic, 1889, Figueres, 1956). It reconstructs the life and professional studies of the author, and the most important facets of his literature and journalism. In addition, it examines his literary texts. A special emphasis has been placed on the study of journalistic production of Brunet and on the analysis of the professional profile of the author. Examination and assessment of its production has been accurate, including a classification of the items and a comparison of his journalistic style with that of other contemporary authors, both Catalan (Josep Pla and Joseph M. de Sagarra), French (Charles Maurras and Léon Daudet) and English (GK Chesterton and Hilaire Belloc). The latter part of the work analysises the condition of "victor won" of Manuel Brunet after the Spanish Civil War, and how this author is an example of a whole generation of conservative Catalan nationalist witers who lived a difficult situation after the conflict. / Aquesta tesi doctoral aborda la biografia intel•lectual de l’escriptor i periodista Manuel Brunet (Vic, 1889-Figueres 1956). Reconstrueix la trajectòria vital i professional de l’autor i estudia les facetes més rellevants de la seva producció literària i periodística. A més s’hi analitzen els seus textos literaris. S’ha posat especial èmfasi en l’estudi de la producció periodística de Brunet, així com en l’anàlisi del perfil professional de l’autor. L’examen i valoració de la seva producció ha estat detinguda, amb l’agrupació dels articles per àmbits temàtics i la comparació del seu estil amb el d’altres autors contemporanis, tant catalans (Josep Pla i Josep M. de Sagarra) com francesos (Charles Maurras i Léon Daudet) i anglesos (G. K. Chesterton i Hilaire Belloc). A l’última part del treball, s’aborda l’anàlisi de la condició de “vencedor vençut” de Manuel Brunet després de la guerra, i la forma com aquest autor és exemple de tota una generació d’escriptors catalanistes conservadors que van viure una situació complicada després del conflicte.

La presente tesis aborda el tema de la identidad femenina y las relaciones de poder que la determinan en los relatos de Luisa Valenzuela. Se analizan dos grupos de relatos de la autora que subvierten los modelos dominantes y opresivos de la feminidad. El primer grupo abarca las reescrituras de los cuentos de hadas, mientras el segundo trata la construcción de la feminidad en el ambiente de la última dictadura militar argentina. Los dos grupos de relatos presentan una suerte de crítica respecto a la formación discursiva de la mujer como sujeto. La tesis presenta en los capítulos introductorios varios problemas teóricos que se reflejan en la obra ensayística y narrativa de Valenzuela. Se analizan las relaciones entre el posmodernismo, el posestructuralismo y el feminismo, especialmente en lo que concierne al problema del sujeto femenino. También se presentan las teorías de Luce Irigaray y Hélène Cixous sobre la escritura femenina que guardan muchas similitudes con las de Valenzuela. Estas autoras realizan ante todo el análisis deconstructivo del discurso psicoanalítico sobre la sexualidad femenina y la señalan como el lugar de la represión discursiva falocéntrica, pero también como el instrumento de la conquista de la libertad. Las dos teorizan sobre un lenguaje femenino, a veces fundándose en ciertas ideas esencialistas sobre la identidad femenina. El concepto clave en la poética de Valenzuela es el de “escribir con el cuerpo”. Valenzuela se reafirma en la existencia de una escritura específicamente femenina, que tiene su origen en una sexualidad y experiencia históricas únicas de la mujer. Escribir con el cuerpo significa oponerse a la unión del logos con la cultura falocéntrica, hablar desde una posición de marginalización de las mujeres en la cultura y la sociedad patriarcales. Los cuentos de hadas de Perrault y de los hermanos Grimm representan un tipo de discurso marcadamente falocéntrico y las reescrituras de la autora sirven para deconstruir la arbitrariedad sociocultural que está en base de los textos que pretenden presentarse como transcendentales y cercanos a la mitología, el folklore y los contenidos universales de la psique humana. Se trata de la crítica de los modos más sutiles de la normativización del sujeto femenino a través de las ideas de la belleza, la virtud, la humildad y la pasividad de las heroínas, en contraste con las brujas y las madrastras. Las rescrituras de Valenzuela devuelven la voz narrativa a las heroínas y subvierten las dicotomías entre las construcciones normativas y estigmatizadas de la feminidad. Los relatos que tratan la vida de las mujeres bajo la dictadura militar argentina comparten algunas características importantes con las reescrituras de los cuentos de hadas, pero también presentan diferencias importantes que exigen otro tipo de análisis y una contextualización sociohistórica adicional. El libro de Diane Taylor, Disappearing Acts: Spectacles of Gender and Nationalism in Argentina’s “Dirty War”, analiza las estrategias discursivas y performativas de la propaganda oficial del régimen dictatorial a partir de las ideas posestructuralistas y proporciona instrumentos críticos muy importantes para acercarse a este grupo de relatos. Taylor demuestra de qué manera los discursos y las prácticas autoritarias militares participaron en la construcción simbólica de la feminidad. El “relato maestro” de la dictadura argentina exhibe características más siniestras que los cuentos de hadas, puesto que presenta a las mujeres no sumisas como un Otro deshumanizado, lo que justifica los castigos más brutales. Los dos grupos de relatos analizados en la tesis expanden la idea de la identidad femenina más allá de su construcción dominante. La liberación femenina se persigue principalmente a través de la reapropiación del lenguaje; las heroínas toman la voz narrativa para oponerse a las narraciones canónicas que crean y oprimen a los sujetos femeninos. Valenzuela no propone ningún modelo hegemónico de la feminidad, más bien quiere ampliar el horizonte de las posibilidades para la mujer a través de la subversión de los discursos y las estructuras sociales dominantes. / This thesis attempts to analyze from a feminist perspective the concept of female identity and the depiction of power relations in selected stories of the Argentinian writer Luisa Valenzuela. The study aims to show in which ways the author subverts oppressive models of femininity created in canonical fairy tales which she is rewriting, as well as the manner in which some of her stories denounce the construction of femininity during the last Argentinian dictatorship. In her essays, Luisa Valenzuela has developed a theory about the specificity of women’s writing and the role of a woman in subversion of existing social, cultural and political orders. I tried to establish a theoretical framework about female identity with regard to poststructuralist theories of the subject and their relations to feminism. I also presented the ideas of French feminists, Luce Irigaray and Helene Cixous, about women’s writing and female desire which bear a strong resemblance to the ideas developed by Valenzuela. Moving between poststructuralism and essentialism, Valenzuela’s poetics and politics propose the idea of a woman as a privileged subject of social change, deriving the strength from her historical oppression. She is thus able to reinvent her identity in a freer manner than a man, and even able to access the obscure knowledge, suppressed by the dominant, falogocentric culture. In her rewritings of fairy tales, Valenzuela tries to subvert the traditional discourse about femininity. The tales of Perrault and Grimm created the normative model of femininity, in accordance with the social conception of appropriate women’s behavior of their time. As such, this literary tradition is reflecting and further establishing the patriarchal oppression of women. The traditional heroines of fairy tales have no voice of their own, are submissive, passive and obedient, their primary ambition being to get married. The narrative voice is omniscient, and the very specific, falocentric view is presented as a universal, objective truth. Valenzuela’s rewritings give voice back to women, subvert the dichotomies between normative and stigmatized constructions of femininity, and give agency and autonomy to the heroines who take charge of their destinies. Valenzuela also subverts dominant discourses of femininity in her stories about the ultimate Argentinian dictatorship. The grand narrative of the dictatorial regime constructs femininity as fragile and submissive. These stories describe physical abuse in conjunction with symbolic acts of gendered oppression and as such exhibit more obvious modes of control of women and their bodies and identities, but also denounce the more subtle, discursive and performative ways by which the regime enforces femininity to their political enemies as a means of degrading them. The question of female sexuality and of writing with the body obtains special meaning in this sociohistorical context. The bodies that write are to be interpreted as tortured, abused and stigmatized bodies and are conceptualized as parts of discursive and performative reality rather than natural bodies who try to subvert the system by their connection with mythical or ahistorical essence. The two groups of stories analyzed in the thesis subvert the dominant, falogocentric discourses of femininity and expand the idea of a female identity beyond its canonical production. The main proposition of Valenzuela’s stories is reappropriation of female language, primarily by giving the narrative voice to the heroines who challenge the traditional and dominant narratives by which the female subjects are constructed and subjugated. She does not aim to create any hegemonic model of femininity but rather to question the existing social structures and discourses which stand on a woman’s way to liberation.