La terapia génica nació a principios de los años 90 como una estrategia para la sustitución de genes defectuosos en determinadas células o tejidos en el ámbito de las enfermedades hereditarias, aunque desde entonces se han desarrollado múltiples estrategias para tratar enfermedades adquiridas, que incluyen diferentes tipos de cáncer o enfermedades autoinmunes como la esclerosis múltiple (EM). La EM es una enfermedad crónica, inflamatoria y desmielinizante del sistema nervioso central (SNC), mediada por células T CD4+, que produce parálisis y discapacidad. La encefalomielitis autoinmune experimental (EAE) es el modelo animal de la EM, con la que comparte múltiples características clínicas e histopatológicas.La creación de quimerismos moleculares mediante la expresión de transgenes en el sistema hematopoyético se ha asociado a la tolerización por parte del sistema inmune frente a estos transgenes. En este trabajo proponemos expresar un autoantígeno candidato de la EM (el péptido 40-55 de la glicoproteína mielínica de los oligodendrocitos) en el sistema hematopoyético murino con la finalidad de inducir tolerancia frente a éste.Utilizando procedimientos lo más cercanos posible a la clínica humana, hemos comprobado que la creación de quimerismo molecular utilizando el autoantígeno previene muy eficazmente la enfermedad, mientras que en animales con EAE establecida, la transferencia de células hematopoyéticas expresando el autoantígeno mejora significactivamente la enfermedad, si bien en este caso observamos que no se producía quimerismo molecular estable ya que las celulas infundidas que expresaban el autoantígeno eran rechazadas, probablemente debido a la inmunización previa.Esto nos indujo a hipotetizar que la mieloablación no es necesaria y que el efecto terapéutico no era debido a células con capacidad de repoblación sino a células mieloides que expresan el autoantígeno y que tendrían capacidad tolerogénica in vivo.Así, comprobamos experimentalmente que el beneficio terapéutico se producía también en ratones con EAE no sometidos a mieloablación alguna, lo que permitiría obviar por completo el uso de tratamientos de acondicionamiento y haría más factible la aplicabilidad clínica de este tipo de estrategia terapéutica.Para investigar los mecanismos por los cuales se induce tolerancia específica en este modelo, se estudió el patrón de citocinas de los ratones tratados terapéuticamente. Se hallaron niveles más elevados de IL-10 e IL-5 en los cultivos deesplenocitos de los ratones tratados con el autoantígeno, dos citocinas que, entre otras, son secretadas por células T reguladoras de tipo 1 (Tr1). Estos resultados nos sugieren una posible implicación de este tipo celular en la inducción de tolerancia conseguida en este modelo.Además, a raíz de estos experimentos hemos descubierto que el nivel de expresión de un transgén potencialmente inmunogénico (EGFP) en el contexto del trasplante hematopoyético en ratones sometidos a mieloablación parcial encondiciones parcialmente mieloablativas pero en ausencia de inmunosupresion, puede ser determinante en la induccion de una respuesta inmune frente a las células transducidas. También hemos demostrado que la respuesta celular in vitro frente a células transducidas es igualmente dependiente del nivel de expresión del transgén. / Hematopoietic gene therapy is a promising strategy to treat hereditary diseases. In addition, many strategies have been developed to induce tolerance in autoimmune diseases such as multiple sclerosis (MS). MS is a chronic, inflamatory and demyelinating disease of the central nervous system (CNS) mediated mainly by CD4+T cells, that produces discapacity and paralysis. Experimental autoimmune encephalomyelitis (EAE), the animal model for MS, shares clinical and histopathological features with the human disease.Molecular chimerism using hematopoietic cells expressing transgenes is usually associated with tolerance induction to transgene products. In this work we hypothesized that the expression of a candidate autoantigen (the MOG40-55 peptide) inthe murine hematopoietic system would induce specific tolerance in the EAE model.We found that EAE was strongly prevented when molecular chimerism was established prior to EAE induction. On the other hand, when EAE was already established, the transfer of BMC expressing the autoantigen ameliorated EAE clinical outcome and the CNS histopathological lesions. In this therapeutic approach, molecular chimerism was not detected, probably because cells expressing the MOG40-55 peptide were rejected due to the pre-established immune response to this antigen.These results suggested that myeloablation was not necessary to induce specific tolerance. Indeed, clinical amelioration was also observed in mice with EAE infused with BMC expressing the MOG peptide in the absence of any conditioning treatment.This approach is more feasible for human clinical application, it circumvents the risks ofmyeloablation and those of insertional mutagenesis since the transduced cells do not survive in vivo.Regarding the potential mechanisms involved, we analyzed the cytokine pattern upon antigen exposure in the treated mice. Higher levels of IL-10 and IL-5 were found in mice treated with bone marrow cells expressing the autoantigen. Both cytokines are secreted by many cell types, including type 1 regulatory T cells (Tr1). These results suggest a role of transduced cells inducing Tr1 cells in vivo as a potential mechanism of tolerance induction in our model.In the second part of this work we demonstrated that the level of expression of a potentially immunogenic transgene such as EGFP in the context of bone marow transplantation into partially myeloablated mice in the absence of immnuosupression is determinant to induce immune responses towards the transduced cells.

Las enfermedades pulmonares intersticiales difusas (EPID), constituyen un grupo variado de trastornos inflamatorios difusos de las vías aéreas inferiores causadas por inflamación, fibrosis (cicatritzación) de las paredes alveolares y grosor del espacio intersticial. Como muchas de estas EPID dan lugar a la formación de fibrosis, también se las llama fibrosis pulmonar (FP). Tanto la fisiopatología de la enfermedad como los mecanismos bioquímicos que se desencadenan son poco conocidos. La lesión pulmonar inducida por fármacos como la bleomicina, es heterogénea y rápida en su inicio, con una fase de alveolitis inicial caracterizada por la presencia de edema intersticial y de infiltración de células inflamatorias como los neutrófilos, macrófagos y limfocitos, que a su vez conducirán a una proliferación de los fibroblastos. Después hay una segunda fase, más fibrótica, que se caracteriza por la deposición de colágeno y de otros componentes de la matriz extracelular que resultarán en una distorsión de la arquitectura pulmonar. Como creemos que los parámetros biomecánicos pueden ser de gran utilidad en el seguimiento de las estrategias terapéuticas así como también del conocimiento general de la historia natural de las EPID, queremos saber cuál es la influencia de la respuesta inflamatoria en las diferentes fases evolutivas de la FP sobre la biomecánica del parénquima. Por eso utilizamos un modelo murino de lesión pulmonar de dos semanas o de un mes de durada, inducida por dosis única o dosis repetidas de bleomicina respectivamente. En el primer trabajo, utilizamos tiras de paánquima pulmonar para el estudio biomecánico (elastancia, resistencia (R0) e histeresividad (mi(0)) los días 3, 7 y 15 después de una instilación única sub-letal de bleomicina. Se analizaron también el impacto de la inflamación pulmonar (mieloperoxidasa (MPOL), índice de inflamación pulmonar (LI) y el contenido de agua pulmonar (WL)) y de la remodelación pulmonar (hidroxiprolina (HPL) y fibras elásticas) en los mismos días en los que se hizo el estudio mecánico. Los hallazgos más significativos sugieren que este modelo proporciona nuevas evidencias para la comprensión de la fisiopatología de la lesión pulmonar inducida por bleomicina y la relación entre los cambios inflamatorios y la mecánica del tejido pulmonar. Los parámetros disipativos del tejido pulmonar se vieron modificados después de la lesión: tanto R0 como mi(0) estuvieron correlacionadas con la MPOL, WL y LI. No encontramos correlaciones significativas entre HPL y los parámetros mecánicos, pero si de la elastina con mi(0) i el grosor de la paret alveolar. En el segundo trabajo, usamos tiras de parénquima pulmonar para hacer el estudio mecánico el día 28 después de una instilación única sub-letal o después de tres dosis de bleomicina cada dos semanas. Se analizó el impacto de la inflamación pulmonar (MPOL y LI) y de la remodelación pulmonar (fibras de colágeno) en los mismos días en que se hizo el estudio mecánico. En el modelo de tres dosis repetidas por bleomicina se halló una infiltración de células inflamatorias, un incremento de la MPO y de las fibras de colágeno, la presencia de focos fibroblásticos y un aumento tanto de la elastancia (H) como de la amortiguación tisular (G), 28 dáas después de la última dosis. Sin embargo, en el modelo de dosis única, el colágeno aumentó sin que hubiesen cambios significativos en la mecánica pulmonar.

La malaltia de Parkinson és una de les malalties neurodegeneratives humanes més freqüents, especialment en pacients d'edat avançada amb una simptomatologia provocada especialment per la manca de DA. La gènesi d'aquesta malaltia no és clara, si bé sembla haver un component genètic en un nombre reduït dels casos diagnosticats, la principal causa roman encara desconeguda. La hipòtesi neurotòxica està present des de fa molt temps i el que sembla més lògic és pensar en l'existència d'una condició mixta, es a dir, una predisposició genètica (congènita, heretada o adquirida) i un detonant que podria ser endogen o exogen. Diverses evidencies suggereixen un paper important de la dopamina en el dany neuronal observat durant la malaltia, per aquest motiu, mitjançant diversos experiments, el nostre laboratori ha determinat els efectes de diferents concentracions de dopamina (DA) sobre la viabilitat de les cèl·lules SH-SY5Y. El primer que s'ha fet es comprovar que la DA s'acumula dins la cèl·lula i aproximadament a quines concentracions ho fa. La DA entra ràpidament dins la cèl·lula, on arribarà a unes concentracions inferiors però properes a les utilitzades extracel·lularment.El primer pas dins de la toxicitat produïda per la DA sembla clarament implicar la seva oxidació intracel·lular. Totes les alteracions produïdes per la DA s'han bloquejat amb antioxidants d'acció intracel·lular com la N-acetilcisteïna. Així doncs, per garantitzar que la DA no sigui tòxica, cal que no s'oxidi. És difícil precisar si la toxicitat de la DA pot estar vinculada al seu procés d'oxidació o als metabòlits reactius que es produeixen. En el primer cas la DA, a l'oxidar-se, està donant lloc a peròxid d'hidrogen i, per tant, a un potencial estrès oxidatiu. En les nostres cèl·lules, l'augment de peroxidació per efecte de la DA és relativament suau, a menys que s'incorpori Fe3+ en el medi com a catalitzador d'aquest procés. En el segon cas s'ha de considerar que la DA està donant lloc a quinones i a aminocroms. Les primeres són prou reactives com per unir-se a grups tiol de forma covalent i per tant, potencialment, poder modificar qualsevol proteïna. Venim a suggerir i en part a demostrar que la DA, oxidant-se a dopaquinona i dopaminocrom, pot reduir-se novament en presència de NADH o NADPH i donar lloc a un cicle redox en el que es pot disminuir considerablement el contingut de la forma reduïda d'aquests coenzims, essencials pel bon funcionament cel·lular. A part d'aquesta alteració redox, s'han observat altres alteracions com a conseqüència de l'oxidació de la DA. Una de les més primerenques és l'acumulació de proteïnes ubiqüitinitzades. Com a conseqüència d'aquest fet i d'altres mecanismes s'activarien una sèrie de vies que modificarien l'expressió de tota una gama de gens implicats en la transducció de senyals i en mort o supervivència cel·lular com GADD153 i C/EBP-beta així com de l'alfa-sinucleïna. L'acumulació d'alfa-sinucleina, conjuntament amb la de les proteïnes alterades per les quinones i les proteïnes ubiqüitinitzades no degradades pel proteosoma pot afavorir la formació d'agregats de nucleació, amb característiques d'agressoma, que donen lloc a la formació al seu voltant de vacuoles autofàgiques i a l'activació d'un senyal d'estrès reticular. La DA desencadena doncs clarament i de forma dosi-dependent un procés d'autofàgia en el citoplasma cel·lular. Pensem que la finalitat de l'autofàgia és un cop més la de salvar la cèl·lula, però si l'agressió no s'atura la cèl·lula s'acaba morint per acció de la mateixa autofàgia, o bé mitjançant un procés apoptòtic en alguns casos o simple necrosi en d'altres. BNIP3 és una proteïna la expressió de la qual també incrementa després del tractament amb DA. BNIP3 ja s'ha descrit anteriorment com factor que s'indueix quan hi ha autofàgia. Un dels factors que la regulen és HIF-1-alfa, factor que s'indueix ràpidament en situacions d'hipòxia o d'estrès oxidatiu i com hem vist després del tractament amb DA. Per tant, la cèl·lula es comporta de forma semi-anaeròbica, de manera que la relació lactat/piruvat augmenta, i com a conseqüència d'aquest fet, els nivells d'AMP han d'estar augmentats, podent-se activar l'AMPK. Aquest procediment per si sol pot explicar l'aturada de la ruta de mTOR observada per part de la DA, sense descartar algun efecte més directe sobre TSC1/TSC2 o Rheb. / "Mechanisms of cell damage triggered by dopamine in SH-SY5Y cells."TEXT:Dopamine (DA) could play a central role in neuronal dopaminergic degeneration in Parkinson's disease and other neurodegenerative disorders. The mechanisms leading to neuronal damage and death are not yet fully understood.We have used human neuroblastoma SH-SY5Y cells that are sensitive to dopamine, with the aim to further understand the molecular mechanisms through which dopamine may damage the cell. DA enters the cell in a dose-dependent and saturating way. DA triggers a redox cycle that causes a slight increase in peroxidation (DCFH) and a decrease in the reductive power of the cell that could be assessed by MTT, NADH concentration and GSH/GSSG relationships. Such an effect is reflected in a decrease in cell viability, a decrease in oxygen consumption and an increase in cytosolic calcium concentration. The transcription factors C/EBPß and GADD153/CHOP increase their expression. Parameters of endoplasmic reticulum stress (grp78) are activated and a consistent autophagy is observed using electronic microscopy.Autophagy is a process characterized by the presence of double or multiple-membrane cytoplasmic vesicles sequestering cytoplasm and organelles such as mitochondria and endoplasmic reticulum.The genes related with autophagy and their products are currently known as ATG. The microtubule-associated protein light chain 3 (LC3) (the mammalian orthologue of yeast ATG8) is a useful procedure for autophagy detection. We show that dopamine increases LC3 expression and its proteolysis product LC3-II which is localized in autophagosamal membranes.The PI3K-AKT-mTOR pathway is involved in autophagy induced by starvation. The activation of S6K (a downstream substrate of mTOR) decreases after incubation with dopamine. This is indicative of a mTOR inhibition by dopamine. 3-Methyladenine blockes autophagy but not the LC3 increase. Beclin 1 (ATG6) is also involved in this process.Moreover, a multiplex ligation-dependent probe amplification (MLPA) showed an increase in BNIP3, NOXA and PUMA expression after DA treatment. BNIP3 and p53 expression were confirmed by WB. BNIP3 is a member of the BH3-only family, which are factors involved in apoptosis and autophagy. Since BNIP3 is induced under hypoxic conditions we studied and found an increase of hypoxia inducible factor (HIF 1alpha) expression, suggesting a hypoxic-like condition caused by dopamine.

La càries dental és un dels problemes de salut més prevalents entre la població escolar de Catalunya. Aquest fet, juntament amb l'elevat cost del tractament d'aquesta malaltia, han motivat que la càries sigui un problema de salut prioritari dins el Pla de Salut de Catalunya. El Departament de Sanitat va iniciar, l'any 1982, actuacions preventives majoritàriament dirigides a la població escolar. Algunes d'elles -programa glopeigs de solucions fluorades, fluoració d'aigües d'abastament públic de Girona- han demostrat la seva efectivitat en les avaluacions realitzades.Els resultats de l'enquesta (1997) permeten: el seguiment de l'evolució d'aquest problema de salut, l'avaluació de les intervencions sanitàries i una aproximació en el compliment dels objectius de salut fixats pel Pla de Salut per l'any 2000.S'ha realitzat una enquesta al.leatòria estratificada prenent l'escola com a unitat de mostreig. El total d'escolars enquestats va ser 2744. Les exploracions vàlides van ser 2643 exploracions (857 1er, 909 6è i 877 8è/2on ESO). Les exploracions es van realitzar entre el 3 de Març i el 30 de Maig de 1997.L'acord entre examinador i calibrador es va situar en un 99%, l'acord interexaminador, estadístic Kappa, es sitúa en un 89,5%. Els criteris diagnòstics emprats van ser els de l'OMS.Els índexs utilitzats han estat: cod (càries peces deciduals + obturacions peces deciduals / escolar), CAOD (càries peces permanents + peces absents + obturacions peces permanents / escolar) i l'índex de restauració (dents obturades / total dents amb història de càries). La prevalença s'ha situat en: 29,8% als 6 anys, en 46,6% als 12 anys i en 51,7% als 14 anys. L'índex cod obtingut és: 0,82 als 6 anys, 0,327 als 12 anys i 0,041 als 14 anys. L'índex CAOD obtingut és: 0,06 als 6 anys, 0,905 als 12 anys i 1,455 als 14 anys. L'índex de restauració obtingut és: un 11,6% als 6 anys, un 44,6% als 12 anys i un 52,2% als 14 anys. Aquesta tercera enquesta de salut dental entre els escolars de Catalunya des de 1984 permet valorar l'evolució de la prevalença de càries en els darrers tretze anys.Aquests resultats confirmen la tendència a la disminució en la prevalença de càries, documentada en l'enquesta de l'any 1991.Comparant els resultats obtinguts en relació als mateixos índexs en la resta de l'Estat i en alguns països del nostre entorn, els indicadors de Catalunya es situen entre els més favorables, coincidint alhora amb la tendència generalitzada de disminució de la càries entre la majoria dels països industrialitzats. Aquest fenòmen no sembla estar associat amb el tipus i ni amb la cobertura assistencial odontològica, i sí amb la política preventiva seguida.L'augment en l'índex de restauració estaria, pressumiblement, relacionat amb l'important increment demogràfic professional en els darrers anys.Els resultats, en relació a les quatre demarcacions catalanes, mostren que Girona és la demarcació amb índexs més favorables; caldría analitzar l'impacte que la fluoració de les aigües ha tingut en aquesta situació més favorable. Dels tres objectius generals fixats pel Pla de Salut de Catalunya per l'any 2000, dos d'ells han estat assolits (Objectiu 45: que almenys el 50% dels escolars de 12 anys estigui lliure de càries -53,4% en l'actualitat-, Objectiu 47: que l'índex CAOD en els escolars de 12 anys sigui inferior a 2 -0,9 en l'actualitat) mentre que el tercer objectiu (Objectiu 46: que almenys el 75% del escolars de 6 anys estigui lliure de càries) és molt a prop de ésser aconseguit (70,2% en l'actualitat). Caldria recomanar la continuitat i la millora en l'accessibilitat d'aquesta política preventiva, a fi d'evitar un canvi en aquesta tendencia tan positiva.

Los propósitos de este trabajo son: el estudio de los resultados obtenidos (seguimiento entre 10 y 20 años, promedio de 13'2 años) en el tratamiento de la artrosis fémoro-patelar mediante el adelantamiento de la tuberosidad tibial anterior (intervención de Maquet), la presentación de un nuevo baremo de valoración de estos resultados y la detección de factores pronósticos de dicha intervención. La serie consta de 55 pacientes (17 hombres, 38 mujeres de edad media de 47'3 años, 7 casos bilaterales) intervenidos entre 1975 y 1985. El número de intervenciones es de 62. La rodilla izquierda afecta en 33 ocasiones y la derecha en 29 ocasiones. El diagnóstico clínico se basa en la práctica de las maniobras del cepillo, del balanceo y la palpación de las facetas rotulianas y el examen radiológico de rutina es el desfiladero fémoro-patelar, según técnica de Ficat. La técnica quirúrgica empleada ha sido siempre idéntica: escisión del alerón rotuliano externo, artrotomía para visualizar las lesiones condriales rotulianas, osteotomía de la tuberosidad tibial anterior y colocación de un injerto para avanzarla. El adelantamiento conseguido fue de 1'4 centímetros de promedio. Se realizaron 15 osteotomías tibiales simultáneas en algunos casos que presentaban un "genu varo" sintomático.Las complicaciones han sido clasificadas en dos grupos: repercusión en el aparato extensor y complicaciones inmediatas (7 cicatrices dolorosas, 4 hematomas de la herida operatoria, 1 flebitis y 1 necrosis cutánea). Todas se resolvieron sin afectar el resultado. La repercusión de esta intervención sobre el aparato extensor ha tenido traducción en los resultados clínicos (4 tendinitis crónicas de tendón rotuliano y 3 fibrosis infrapatelares) lo que representa el 11'2% de fracasos en la intervención de Maquet. Los resultados globales de esta serie han sido satisfactorios ("Muy buenos" y "Buenos") en el 62'5% pero si excluimos los 15 casos con osteotomías tibiales asociadas, los resultados satisfactorios son del 72'5%.La intervención de Maquet está indicada en artrosis fénoro-patelares aisladas exclusivamente. No se han podido precisar factores pronósticos de esta intervención por el análisis estadístico de diversas variables.

Introducció: Les malalties que afecten el sistema locomotor produeixen una gran limitació en la funcionalitat de la població, especialment en les edats avançades de la vida. Per progressar en el coneixement de l'artrosi es va engegar el treball que presentem, com a model experimental que permetés estudiar tractaments en un model animal per a les fases inicials d'aquesta malaltia.Material i Mètode: Per portar a terme l'estudi es van utilitzar 15 bens adults de 3 anys d'edat. En condicions d'asèpsia, el grup d'animals és sotmès a una intervenció al genoll esquerre per crear una lesió condral amb una llima als dos còndils femorals i ròtula sense lesionar tot el gruix de cartílag. En cap cas es pretén arribar a l'os subcondral. El genoll dret, que no es toca, servirà de control. Es divideix els animals en 3 subgrups per ser sacrificats a les 28, 48 i 104 setmanes. Es preparen mostres histològiques osteocartilaginoses per a l'estudi histològic. L'estudi de les mostres ha inclòs una part histològica qualitativa i quantitativa, un estudi bioquímic i l'estudi de la línia osteocondral. Resultats: En el cartílag lesionat es produeix una necrosi cel·lular amb un augment del metabolisme de les cèl·lules restants que es tradueix en un augment en l'activitat replicativa donant lloc als clusters, que en conjunt determinen un augment de la cel·lularitat total a les capes superficials. S'observen canvis histològics i bioquímics típics de l'artrosi com ara disminució de glucosamina (que indica una disminució del queratan sulfat) i augment de galactosamina (que indica un augment de condroitin sulfat). L'estudi de la línia osteocondral no va mostrar diferències en els animals en els que es va crear la lesió respecte als controls. Els resultats s'han analitzat estadísticament per conèixer la significació de les diferències observades entre els grups.Conclusions: L'escarificació de la superfície del cartílag articular del genoll en el be produeix canvis histològics i bioquímics típics de l'artrosi que no guareixen espontàniament. Als dos anys de produir la lesió s'observa una progressió de les lesions que no permet incloure el grup corresponent dins el model d'artrosi precoç. Així doncs, els experiments que utilitzin aquest model per estudiar el tractament de l'artrosi precoç hauran de realitzar-se abans dels dos anys de crear la lesió del cartílag articular.

Les alteracions en el metabolisme dels àcids grassos estan implicades tant en l'aparició de la hipertròfia cardíaca com de la resistència a la insulina, encara que els mecanismes responsables són poc coneguts. Per aquesta raó, l'objectiu general d'aquesta tesi doctoral ha estat aprofundir en el coneixement dels mecanismes responsables de l'aparició d'aquestes dues patologies, així com els efectes de diferents fàrmacs sobre la hipertròfia cardíaca i la resistència a la insulina. Per a la consecució d'aquest objectiu general s'han realitzat una sèrie d'estudis amb els següents objectius específics: I. Determinar els efectes que produeix l'activació de NF-kappaB durant la hipertròfia cardíaca sobre l'expressió dels gens implicats en el metabolisme dels àcids grassos i l'efecte produit pels inhibidors d'aquest factor de transcripció.II. Avaluar si l'activador de PPAR-beta/delta, L-165041, és capaç de revertir la hipertròfia cardíaca en cardiomiòcits neonatals, i en cas que així sigui, determinar el mecanisme responsable.III. Examinar nous mecanismes potencials a través dels quals l'activació de NF-kappaB afecta l'acció dels PPARs en un model de rates amb constricció de la aorta abdominal que desenvolupen hipertròfia cardíaca i determinar l'efecte del tractament amb estatines en aquest model.IV. Estudiar l'efecte de les estatines sobre l'activitat de PPAR-beta/delta en cèl·lules H9c2 estimulades amb LPS i la possible participació del cofactor PGC-1 en aquest procés. V. Determinar si el tractament amb inhibidors de NF-kappaB afecta a la via Akt-GSK3-beta implicada en l'aparició de la hipertròfia cardíaca.VI. Examinar els efectes de l'HTB sobre la hipertròfia induïda per fenilefrina en cardiomiòcits neonatals i del triflusal en un model de rates amb constricció de la aorta abdominal.VII. Estudiar com el tractament amb troglitazona afecta a l'expressió de l'Akt i a l'activitat d'AMPK al múscul esquelètic i la seva implicació en els efectes d'aquest fàrmac sobre el metabolisme dels àcids grassos i la glucosa. Els resultats obtinguts semblen indicar que l'activació del factor NF-kappaB durant la hipertròfia cardíaca redueix l'activitat de PPAR-beta/delta tant in vivo com in vitro, a través d'un mecanisme que implica la interacció entre la subunitat p65 de NF-kappa-B i PPARbeta/delta. D'altra banda l'activació de PPARbeta/delta amb un agonista selectiu inhibeix la hipertròfia cardíaca induïda per fenilefrina en cardiomiòcits neonatals. Aquest tractament també inhibeix l'activació de NF-kappaB induïda per LPS a través d'un mecanisme que implica la interacció física entre aquest subtipus de PPAR i la subunitat p65 de NF-kappaB. Pel que fa al tractament amb atorvastatina, podem concloure que la reducció de l'oxidació dels àcids grassos observada durant la hipertròfia cardíaca, sembla ser el resultat de la reducció tant dels nivells de PPAR-alfa com de PPAR-beta/delta i de la interacció dels dos subtipus de PPAR i p65. Aquests canvis es reverteixen després del tractament amb atorvastatina. A més, l'activació de NF-kappaB induïda per LPS redueix l'expressió de la PGC-1. Aquest fet disminueix la interacció d'aquest coactivador i PPAR-beta/delta provocant un descens en l'expressió dels gens implicats en l'oxidació dels àcids grassos. Aquests canvis es reverteixen en presència d'inhibidors de NF-kappaB com l'atorvastatina i el partenolide. Finalment, l'atorvastatina inhibeix l'activació de la via Akt/GSK3-beta per estímuls hipertròfics, a través d'un mecanisme que implica la supressió de l'activitat NF-kappaB.Finalment, el triflusal, i el seu metabòlit actiu HTB, eviten la hipertròfia cardíaca tant in vitro com in vivo a través de la inhibició de NF-kappaB. En els resultats de resistència a la insulina, sembla que el tractament amb troglitazona incrementa l'expressió de la proteïna Akt en múscul esquelètic, a través de la reducció dels nivells intracel·lulars de ceramides. / Cardiac hypertrophy is a response of the heart to a wide range of extrinsic stimuli, such as arterial hypertension, valvular heart disease, myocardial infarction, and cardiomyopathy. Although this process is initially compensatory for an increase workload, its prolongation frequently results in congestive heart failure, arrhythmia, and sudden death. Among the signal transduction pathways involved in the hypertrophic growth of the myocardium, the nuclear factor (NF)-kappaB signaling pathway plays a pivotal role, since it has been shown that NF-kappaB inhibition blocks or attenuates the hypertrophic response of cultured cardiac myocytes. In addition, cardiac hypertrophy is associated with an increase in glucose utilization and a decrease in fatty acid oxidation, which is characteristic of fetal heart. Defects in mitochondrial fatty acid oxidation enzymes cause childhood hypertrophic cardiomyopathy, and perturbation of fatty acid oxidation in animal models causes cardiac hypertrophy, demonstrating that substrate utilization is important in the pathogenesis of hypertrophy.In this work we demonstrate that activation of PPARbeta/delta by the specific ligand L-165041, atorvastatin and triflusal inhibits cardiac hypertrophy.On the other hand, insulin resistance is a common metabolic abnormality associated with obesity, hypertension and type 2 diabetes mellitus. Skeletal muscle accounts for the majority of insulin-stimulated glucose utilization and is, therefore, the major site of insulin resistance. During the development of insulin resistance in skeletal muscle an impairment of glucose utilization and insulin sensitivity has been related to the presence of increased availability of certain lipid-derived second messengers, such as ceramides, which can attenuate several insulin signaling pathways leading to insulin resistance. Thiazolidinediones (ciglitazone, pioglitazone, rosiglitazone and troglitazone) are oral antidiabetic agents that improve insulin sensitivity and glucose homeostasis in type 2 diabetic patients as well as in various animal models of diabetes and obesity. The findings obtained implicate ceramide as an important intermediate in the regulation of Akt after troglitazone treatment and suggest that prior thiazolidinedione treatment may preserve or delay the onset of insulin resistance by increasing Akt in skeletal muscle.

Es planteja la hipòtesi que el SMS 201 o octreotide, derivat actiu de la somatostatina, posseeix efectes beneficiosos sobre l'oclusió i la isquemia intestinal d'aparició aguda, millorant les conseqüències de les alteracions fisiopatológiques i amb això verificar en quin mesura posseeix un determinat efecte terapeutic.Per a això s'ha planificat un estudi experimental que ha comprès una avaluació bioquímico-clínica, morfològica i de supervivència en 6 patologies a través d'un protocol en el qual ha estat administrat l'octreotide com única opció terapeutica farmacològica. / Se plantea la hipótesis que el SMS 201 u octreotide, derivado activo de la somatostatina, posee efectos beneficiosos sobre la oclusión y la isquemia intestinal de aparición aguda, mejorando las consecuencias de las alteraciones fisiopatológicas y con ello verificar en qué medida posee un determinado efecto terapeútico.Para ello se ha planificado un estudio experimental que ha comprendido una evaluación bioquímico-clínica, morfológica y de supervivencia en 6 patologías a través de un protocolo en el cual ha sido administrado el octreotide como única opción terapeútica farmacológica.

La malaltia coronària ha estat i segueix sent objecte central d'atenció i d'investigació en medicina interna i en medicina psicosomàtica considerant-se com una de les malalties psicosomàtiques «clàssiques». La freqüència d'aquesta malaltia com causa de mort i d'incapacitat laboral en les societats occidentals industrialitzades i la convicció de la importància dels factors psicològics en la etiologia de la mateixa han justificat un considerable interès en la investigació sobre les personalitats afectades i sobre les condicions d'aparició de les seves manifestacions agudes. Això no obstant, encara en el no llunyà 1987, Booth-Kewley i Friedman afirmaven que «després de gairebé un segle d'especulació i tres dècades d'intensa investigació, la naturalesa de la relació entre els factors psicològics i la malaltia coronària és encara poc clara». / La enfermedad coronaria ha sido y sigue siendo objeto central de atención y de investigación en medicina interna y en medicina psicosomática considerándose como una de las enfermedades psicosomáticas «clásicas». La frecuencia de esta enfermedad como causa de muerte y de incapacidad laboral en las sociedades occidentales industrializadas y la convicción de la importancia de los factores psicológicos en la etiología de la misma han justificado un considerable interés en la investigación sobre las personalidades afectadas y sobre las condiciones de aparición de sus manifestaciones agudas. No obstante, todavía en el no lejano 1987, Booth-Kewley y Friedman afirmaban que «después de casi un siglo de especulación y tres décadas de intensa investigación, la naturaleza de la relación entre los factores psicológicos y la enfermedad coronaria es todavía poco clara».

L' ENGROGUIMENT DE LES CUCURBITÀCIES: DIAGNÓSTIC I MICROSCOPIA DE LES RELACIONS VIRUS-PLANTA I VIRUS-VECTOR La malaltia de l'engroguiment de les cucurbitàcies, de gran importància, en els cultius del sud-est espanyol, està produïda per dos Closteroviridae transmesos per mosques blanques, el virus del fals engroguiment de la remolatxa (BPYV) i el virus de l'engroguiment enanitzant de les cucurbitàcies (CYSDV). BPYV és transmès específicament i de forma semipersistent per Trialeurodes vaporariorum (Westwood) i CYSDV per Bemisia tabaci (Gennadius). En els darrers anys, encara que s'ha produït un gran avenç en el coneixement a escala molecular, alguns dels aspectes de la relació virus-planta i virus-vector són encara desconeguts. L' objecte d'aquest treball ha estat l'estudi de les relacions que BPYV i CYSDV estableixen amb les cucurbitàcies i les mosques blanques per ajustar-lo a un dels models virus-planta-vector descrit. Es varen establir tres grups d'estudis: (i) en el primer, destinat a l'establiment d'una tècnica de diagnòstic i a la propagació de BPYV i CYSDV, durant dos anys es varen realitzar mostreigs dirigits a plantes amb símptomes d'engroguiment en cultius protegits de meló i cogombre del sud-est espanyol i en cultius de meló a l'aire lliure de la zona de Lleida, varen evaluar-se distintes tècniques de diagnòstic i es realitzaren assaigs de transmissió amb els vectors, (ii) en el segon grup varen abordar-se les realcions virus-planta, mitjançant estudis citopatològics i de localització en els que va assajar-se immunomarcatge amb or coloidal (IGL) i hibridació in situ (ISH) amb sondes d'ARN i (iii) en el tercer varen estudiar-se les relacions virus-vector, mitjançant comparació de l'anatomia interna de T.vaporariorum i de B. tabaci relacionada amb la transmissió, varen assajar-se dues tècniques d'inclusió en resina per IGL i es realitzaren proves de IGL i ISH.En el sud-est espanyol, l'engroguiment està associat amb BPYV i CYSDV, detectant-se aquest darrer en un major nombre de mostres. En canvi, a l'àrea de Lleida, aquests virus no es detecten i únicament trobem virus transmesos per pugons,essent el virus del mosaic del cogombre (CMV) el més abundant, juntament amb el virus del mosaic de la sindria soca 2 (WMV-2) i el virus del mosaic groc del carbassó (ZYMV). En aquesta zona, els casos d'engroguiment no associats a virus són majors quan les mostres són recollides al final del cultiu. Els estudis citopatològics realitzats amb BPYV i CYSDV mostraren la presència d'alteracions a les cèl.lules del floema, a les que es va observar la proliferació de vesícules membranoses citoplasmàtiques amb distinta morfologia, grans agregats de partícules virals, hipertròfia en mitocòndries i la desorganització de les membranes dels cloroplasts. Cap dels virus estudiats produeix la formació de dipòsits cònics de material electrodens a la zona del plasmalema característics del virus de l'engroguiment infecciós de l'enciam (LIYV), membre tipus dels Crinivirus. Els resultats de les proves de IGL i IHS varen confirmar la limitació d'aquests virus al floema. Les proteïnes de coberta de CYSDV i LIYV es varen detectar en el citoplasma de les cél.lulas acompanyants del floema; i mitjançant ISH, BPYV i CYSDV varen localitzar-se en el citoplasma d'aquestes cèl.lules.El canal alimentari de T. vaporariorum presenta unes característiques anatòmiques semblants a les descrites i observades a B. tabaci, de manera que les diferències en el seu comportament com a insectes vectors no poden explicar-se amb aquest tipus d'observacions. Les proves d' IGL mostraren la localització tant de CYSDV com de LIYV en els trams inicials del canal alimentari i de l'intestí anterior del seu insecte vector, B. tabaci, descartant-se la possible circulació d'aquests virus a l'interior del cos de l' insecte. En base als resultats obtinguts, el model de transmissió que més s'ajusta a la transmissió semipersistent dels Crinivirus per mosques blanques és el de ingestió-regurgitació. / EL AMARILLEO DE LAS CUCURBITÁCEAS: DIAGNÓSTICO Y MICROSCOPÍA DE LAS RELACIONES VIRUS-PLANTA Y VIRUS-VECTOR La enfermedad del amarilleo de las cucurbitáceas, de gran importancia en los cultivos del sudeste español, está producida por dos Closteroviridae transmitidos por moscas blancas, el virus del falso amarilleo de la remolacha (BPYV) y el virus del amarilleo enanizante de las cucurbitáceas (CYSDV). BPYV es transmitido específicamente y de modo semipersistente por Trialeurodes vaporariorum (Westwood) y CYSDV por Bemisia tabaci (Gennadius). En los últimos años, aunque se ha producido un gran avance en el conocimiento a escala molecular, algunos de los aspectos de la relación virus-planta y virus-vector son todavía desconocidos. El objeto de este trabajo ha sido el estudio de las relaciones que BPYV y CYSDV establecen con las cucurbitáceas y las moscas blancas para ajustarlo a uno de los modelos virus-planta-vector descrito. Se abordaron tres grupos de estudios: (i) en el primero, destinado al establecimiento de una técnica de diagnóstico y a la propagación de BPYV y CYSDV, durante dos años se realizaron muestreos dirigidos a plantas con síntomas de amarilleo en cultivos protegidos de melón y pepino del sudeste español y en cultivos de melón al aire libre de la zona de Lleida, se evaluaron distintas técnicas de diagnóstico y se realizaron ensayos de transmisión con los vectores, (II) en el segundo se abordaron las relaciones virus-planta, mediante estudios citopatológicos y de localización en los que se ensayó inmunomarcaje con oro coloidal (IGL) e hibridación in situ (ISH) con sondas de ARN; y (III) en el tercero se estudiaron las relaciones virus-vector, se realizó un estudio comparativo de la anatomía interna de T.vaporariorum y de B. tabaci relacionada con la transmisión, se ensayaron dos técnicas de inclusión para IGL y se realizaron pruebas de IGL e ISH.En el sudeste español, el amarilleo está asociado con BPYV y CYSDV, detectándose este último en un mayor número de muestras. En cambio, en el área de Lleida, éstos virus no se detectan y únicamente están presentes virus transmitidos por pulgones, siendo el virus del mosaico del pepino (CMV) el más abundante, junto con el virus del mosaico de la sandía cepa 2 (WMV-2) y el virus del mosaico amarillo del calabacín (ZYMV). En esta zona, los casos de amarilleo no asociados a virus son mayores cuando las muestras son recogidas al final del cultivo. Los estudios citopatológicos realizados con BPYV y CYSDV mostraron la presencia de alteraciones en las células del floema, en las que se observó la proliferación de vesículas membranosas citoplasmáticas con distinta morfología, grandes agregados de partículas virales, hipertrofia en mitocondrias y la desorganización de las membranas de los cloroplastos. Ninguno de los virus estudiados produce la formación de depósitos cónicos de material electrodenso en la zona del plasmalema característicos del virus del amarilleo infeccioso de la lechuga (LIYV), miembro tipo de los Crinivirus. Los resultados de las pruebas de IGL e IHS confirmaron la limitación de estos virus al floema. Las proteínas de cubierta de CYSDV y LIYV se detectaron en el citoplasma de las células acompañantes del floema; y mediante ISH, BPYV y CYSDV se localizaron en el citoplasma de estas células.El canal alimentario de T. vaporariorum presenta unas características anatómicas semejantes a las de B. tabaci, por lo que las diferencias en su comportamiento como insectos vectores no se pueden explicar con este tipo de observaciones. Las pruebas de IGL mostraron la localización tanto de CYSDV como de LIYV en los tramos iniciales del canal alimentario y del intestino anterior de su insecto vector, B. tabaci, descartándose la posible circulación de estos virus en el interior del cuerpo del insecto. En base a los resultados obtenidos, el modelo de transmisión que más se ajusta a la transmisión semipersistente de los Crinivirus por moscas blancas es el de ingestión-regurgitación. / CUCURBITS YELLOWING: DIAGNOSIS AND MICROSCOPY OF VIRUS-HOST AND VIRUS-VECTOR RELATIONSHIPSCucurbit yellowing disease, specially important in souteastern Spain, is caused by two Closteroviridae transmitted by whiteflies, Beet pseudo-yellows virus (BPYV) and Cucurbit yellow stunting disorder virus (CYSDV). BPYV is transmitted specifically in a semipersistent manner by Trialeurodes vaporariorum (Westwood) (Homoptera:Aleyrodidae) and CYSDV by Bemisia tabaci (Gennadius). In recent years, despite much progress in their knowledge at molecular level, some aspects of the relationships between viruses and their host, and vectors remain still unknown. The objective of this work was to study the relationships of BPYV and CYSDV with cucurbits and with whiteflies to adjust a described virus-host-vector model. Three groups of experiences were envisaged. (I) In the first one, with the goal to find a suitable procedure for detection of BPYV and CYSDV and to propagate these viruses, cucumber and melon plants with yellowing symptoms from southeastern Spain greenhouses and from melon crops growing open field in Lleida basin were collected for two years; different detection techniques were tested and vector transmission assays were made. (II) In the second one, virus-host relations were envisaged through cytopathological and localisation, by immunogold labelling (IGL) and in situ hibridisation (ISH) with ARN probes, studies. (III) And in the third group, virus-vector relationships were studied, a comparative study of the alimentary canal, that is related with virus transmission, of T. vaporariorum and B. tabaci was made; two embedding protocols for IGL were compared; and IGL and ISH were made.In southeastern Spain, yellowing symptoms are associated with BPYV and CYSDV infections. The number of CYSDV infected samples was larger than BPYV ones. In Lledia basin, BPYV and CYSDV were not detected, although aphid-transmitted viruses are present. Cucumber mosaic virus (CMV), Watermelon mosaic virus-2 (WMV-2) and Zucchini yellows mosaic virus (ZYMV) were the most abundant viruses found. Herein, the number of yellowing plants testing negative was higher when surveys were conducted at the end of the growing season.Ultrastructural changes induced by BPYV and CYSDV were detected in phloem cells, exhibiting formation of membranous cytoplasmic vesicles with different morphology, accumulation of virus particles in large masses, hypertrophied mitochondrion and degeneration of chloroplasts. No conical electrondense plasmalemma deposits, typical of Lettuce infectious yellows virus (LIYV) -the type member of the genus Crinivirus-; were observed in BPYV and CYSDV infections. IGL and ISH analyses confirmed that BPYV and CYSDV are phloem-limited. CYSDV and LIYV coat proteins were detected in the cytoplasm of companion cells cytoplasm; and by ISH, BPYV and CYSDV were localised in the cytoplasm.The alimentary canal of T. vaporariorum shows anatomical characteristics similars to those of B. tabaci, so their different vector behaviour could not be explained with this kind of observations. CYSDV and LIYV are detected in the initial part of the alimentary canal and foregut of B. tabaci, thus excluding the possible circulation of these viruses in the vector's body.The data obtained suggest that the most adapted transmission model to whiteflies transmitted Crinivirus in a semipersistent manner is the ingestion-regurgitation model, although some factors involved in this process are still unknown.