The main goal of this project is to develop a curriculum for hitting by designing an instructional web site and evaluation unit for high school baseball players at Canyon Springs High School.

This study compares a face-to-face format of teaching with closed circuit interactive television courses offered to off campus students at California State University, San Bernardino. The study provides comparisons of student satisfaction and student performance between the two mediums.

The frame for this critical interpretation of the Kiswahili popular love song “Pili Mswahili” by Moreno Batamba et L’Orchestre Moja One (1981) is the discussion on African contributions to the making of modern Africa. The argument is that “Pili Mswahili” is an instance of the mwananchi’s, common person’s, agentive contribution to the establishment of Kiswahili as a national language in Kenya. The song is read as an urging of non-Swahili Kenyans to accept Kiswahili – which, in spite of its being an important lingua franca in Kenya, was, after all, the language of one ethnic group in a multi-ethnic state where “tribalism” is a major political factor – as their national language. It is shown that “Pili Mswahili” complemented the efforts of the makers and executors of government policy that had nation formation as the ultimate objective. Nation formation is understood to be a key strategy in the African appropriation of the African nation-state that started life as a colonial invention.

[ES] La tipología de los auditorios ha desempeñado un papel fundamental en el desarrollo de la cultura occidental a lo largo de la historia. Como equipamientos para la confluencia de público adaptados a la adecuada visión y audición de un espacio focal, estos recintos han sido el ámbito arquitectónico que ha modulado la manera en que el mensaje emitido era recibido por los asistentes. Sus grandes dimensiones y sus profundas significaciones simbólicas y culturales los convirtieron en campo preferente para la experimentación técnica y artística de las vanguardias. Con la consolidación y expansión de los principios modernos en el tercio central del siglo XX, este tipo arquitectónico exhibió el despliegue de un portentoso repertorio formal, constituyéndose en iconos de alcance global. Se fija como punto de partida esencial la fundamentación histórica de los auditorios modernos, conformando el marco teórico que secuencia la evolución de la tipología. Arranca así un recorrido por algunos de los principales hitos arquitectónicos del panorama internacional que ilustra las transformaciones desde las primeras tentativas de una incipiente modernidad hasta sus últimas experiencias en las que se lograron nuevas cotas de expresividad, deteniéndose en los episodios que mejor explican los cauces por los que se gestaron y transmitieron las tradiciones modernas en torno a los auditorios. A partir de la recopilación y análisis de esta documentación se alcanza el conocimiento crítico requerido para abordar con solvencia el análisis arquitectónico particularizado de una de estas obras emblemáticas: el Paraninfo de la Universidad Laboral de Cheste. Con la potente silueta de su estructura nervada, el Paraninfo destaca en el vasto complejo educativo de la Universidad Laboral de Cheste, proyectada y construida entre 1967 y 1969 por Fernando Moreno Barberá. La extraordinaria escala del edificio, con un aforo superior a las 5.000 localidades, da medida del talento del arquitecto para planificar y construir en condiciones adversas, que dio como resultado una obra de gran calidad arquitectónica capaz de reflejar imágenes asociadas a un heterogéneo elenco de la escena internacional en una personal reinterpretación del legado moderno. La rotundidad expresiva de este singular proyecto exige explorar los mecanismos compositivos empleados en su diseño, rastreando unas posibles influencias que requieren ser examinadas con detenimiento a través de una contextualización crítica. Se acomete finalmente el análisis exhaustivo del Paraninfo, desde una perspectiva histórica y a través de una metodología amplia que incluye todos los aspectos que integran su arquitectura. Se persigue así lograr la sólida comprensión de la relevancia histórica del edificio y la acumulación y síntesis de información que evidencie sus valores. Esta tesis se presenta como una contribución académica para avanzar en el conocimiento de los auditorios modernos y del Paraninfo como testimonio material de su tiempo, completando una página más de nuestra historia. / [CA] La tipologia dels auditoris ha tingut un paper fonamental en el desenvolupament de la cultura occidental al llarg de la història. Com a equipaments per a la confluència de públic adaptats a l'adequada visió i audició d'un espai focal, aquests recientes han estat l'àmbit arquitectònic que ha modelat la manera en què el missatge emés era rebut pels assistents. Les seues grans dimensions i les seues profundes significacions simbòliques i culturals els van convertir en camp preferent per a l'experimentació tècnica i artística de les avantguardes. Amb la consolidació i expansió dels principis moderns en el terç central del segle XX, aquest tipus arquitectònic va exhibir el desplegament d'un portentós repertori formal, constituint-se en icones d'abast global. Es fixa com a punt de partida essencial la fonamentació històrica dels auditoris moderns, conformant el marc teòric que seqüència l'evolució de la tipología. Arrenca així un recorregut per algunes de les principals fites arquitectòniques del panorama internacional que il.lustren les transformacions des de les primeres tentatives d'una incipient modernitat fins a les seues últimes experiències en les quals es va assolir noves cotes d'expressivitat, detenint-se en els episodis que millor expliquen els cursos pels quals es van gestar i transmetre les tradicions modernes al voltant dels auditoris. A partir de la recopilació i anàlisi d'aquesta documentació s'arriba al coneixement crític requerit per abordar amb solvència l'anàlisi arquitectònic particularitzat d'una d'aquestes obres emblemàtiques: el Paranimf de la Universitat Laboral de Xest. Amb la potent silueta de la seua estructura nervada, el Paranimf destaca en el vast complex educatiu de la Universitat Laboral de Xest, projectada i construïda entre 1967 i 1969 per Fernando Moreno Barberá. L'extraordinària escala de l'edifici, amb un aforament superior a les 5.000 localitats, dona mesura del talent de l'arquitecte per a planificar i construir en condicions adverses, la qual cosa va donar com a resultat una obra de gran qualitat arquitectònica capaç de reflectir imatges associades a un heterogeni elenc de l'escena internacional en una personal reinterpretació del llegat modern. La rotunditat expressiva d'aquest singular projecte exigeix explorar els mecanismes compositius emprats en el seu disseny, rastrejant unes possibles influències que requereixen ser examinades amb deteniment a través d'una contextualització crítica. Es duu finalment a terme l'anàlisi exhaustiu del Paranimf, des d'una perspectiva histórica i a través d'una metodologia àmplia que inclou tots els aspectes que integren la seua arquitectura. Es persegueix així aconseguir una sòlida comprensió de la rellevància històrica de l'edifici i l'acumulació i síntesi d'informació que evidencie els seus valors. Aquesta tesi es presenta com una contribució acadèmica per avançar en el coneixement dels auditoris moderns i del Paraninfo com a testimoni material del seu temps, completant una pàgina més de la nostra història. / [EN] The typology of auditoriums has played a fundamental role in the development of Western culture throughout history. As facilities for the gathering of audiences adapted for proper vision and hearing of a focal space, these venues have been the architectural domain that shaped the way the transmitted message was received by attendees. Their large dimensions and deep symbolic and cultural significance made them a prime field for technical and artistic experimentation by the avant-garde. With the consolidation and expansion of modern principles in the central third of the 20th century, this architectural type exhibited the deployment of a magnificent formal repertoire, becoming icons of global scope. The historical foundation of modern auditoriums is established as an essential starting point, forming the theoretical framework that sequences the evolution of the typology. Thus begins a journey through some of the main architectural landmarks of the international scene, illustrating the transformations from the early attempts of incipient modernity to its latest experiences, where new levels of expressiveness were achieved, pausing at episodes that best explain the channels through which modern traditions regarding auditoriums were conceived and transmitted. Through the compilation and analysis of this documentation, it is attained the critical knowledge required to approach the particularized architectural analysis of one of these emblematic works: the Paraninfo of the Cheste Worker University. With the powerful silhouette of its ribbed structure, the Paraninfo stands out in the vast educational complex of the Cheste Worker University, designed and built between 1967 and 1969 by Fernando Moreno Barberá. The extraordinary scale of the building, with a capacity of over 5,000 seats, attests to the architect's talent for planning and constructing under adverse conditions, resulting in a work of high architectural quality capable of reflecting images associated with a diverse ensemble of the international scene in a personal reinterpretation of the modern legacy. The expressive forcefulness of this unique project demands an exploring the compositional mechanisms employed in its design, tracing possible influences that command careful examination through critical contextualization. Finally, the exhaustive analysis of the Paraninfo is undertaken, from a historical perspective and through a broad methodology encompassing all aspects that comprise its architecture. Thus, a solid understanding of the historical relevance of the building and the accumulation and synthesis of information that showcases its values are pursued. This thesis is presented as an academic contribution to advance the knowledge of modern auditoriums and the Paraninfo as a material testimony of its time, adding another page to our history. / Usó Martín, F. (2024). Auditorios modernos y el Paraninfo de la Universidad Laboral de Cheste [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/204586

The Latin American centennial celebrations of independence (ca.1909-1925) constituted a key moment in the consolidation of national symbols and tropes, while also producing a renewed focus on transnational affinities that generated a series of discourses on continental unity. At the same time, a boom in archaeological explorations, within a general climate of scientific positivism, provided Latin Americans with new information about their ‘grandiose’ former civilisations, such as the Inca and the Aztec, which some then argued for as an American equivalent to ancient Greek and Egyptian cultures. These discourses moved from the political to the cultural sphere, themselves shaping ideas about Latin American national and continental identity. In the arts, and particularly in music, artists as a result began to move from using European techniques and depicting European themes, to produce an art that could be considered Latin American. This dissertation explores discourses surrounding the Inca in particular as a source for the creation of a ‘national’ and ‘continental’ art music during the first three decades of the twentieth century, with a concentration on ‘nationalist’ composers of Peru, Ecuador and Argentina. Three main topics bind together my analysis: interpretations of the Inca musical system, the postcolonial style called yaraví, and the composition of opera. To this end, I look into early twentieth-century writings on Inca music and its origins, investigate attempts to reconstruct it, describe how certain composers applied ‘Inca’ techniques into their own works, and consider how this music was perceived by local audiences. Ultimately, I argue that faced with the difficulties of constructing national unity at the time, the turn to Inca culture and music in pursuit of such unity could only succeed within particular intellectual circles, and that the idea that the Inca example could produce a ‘music of America’ would ultimately remain a utopia.

The objective of this research was to determine if students who are enrolled in intensive reading intervention classes due to limited reading and comprehension skill, experience greater alienation than students not enrolled in these classes. Ninth and tenth grade students from March Valley School, a small alternative high school in Moreno Valley, CA participated in this study.

The purpose of this study is to examine if school or community characteristics correlate with suspensions and expulsions. The data examined in this study were drawn from Riverside County schools. The schools were examined to determine if school or social disorganization characteristics correlate with suspension and expulsion rates.

Syftet med den här uppsatsen är att undersöka Lygia Clarks verk ”Structuring the Self” utifrån begreppet per- formativitet, men det är först i samband med att jag relaterar det performativa till Suely Rolniks idéer om en resonant kropp, och den mer vitalistiska begreppsapparat som detta begrepp relaterar till, som jag tycker att idén om det terapeutiska som en performativ konstnärlig strategi blir intressant och relevant. Tanken är att utvidga idén om det performativa genom att relatera begreppet till den vitalistiska tradition hennes arbete från början grundar sig på, och visa på att dessa två begrepp kan mötas och eventuellt berika varandra just genom den terapeutiska metoden. Den övergripande frågan gäller vår möjlighet att ”bli” någonting som ligger utanför den av samhället konstituerade subjektiverings-processen.  Rolnik talar i sina texter om en ”resonant kropp”, en kropp, en subjektivitet i ständig förvandling, en kropp som är både insida och utsida samtidigt. Min läsning av Lygia Clarks verk ”Structuring the Self” är således att denna specifika ”kroppslighet” möjliggör en alldeles specifik form av performativitet som är knuten till och siktar direkt på kroppens affektiva nivåer. Som jag förstod saken lyckades Lygia Clark aktivera denna resonanta kropp via sina ”terapeutiska” metoder. Det ”terapeutiska” fungerar just precis som en metod för att komma åt detta resonanta tillstånd, och i linje med Suely Rolnik väljer jag att se Lygia Clarks metod som en konstnärlig strategi som i slutändan går utöver både konst och terapi: vi har att göra med ett aktiverande av livets kreativa process i sig själv. Jag anser att Lygia Clarks ”Structuring the Self” visar att det vore relevant att välkomna nya frågeställningar i samband med det performativa. Det behöver inte finnas en konflikt mellan ett performativt tankesätt och ett vitalistiskt synsätt, mellan ”no doer behind the deed”, och ett vitalistiskt synsätt där den kreativa impulsen kommer ”inifrån”.