La presente tesis fue galardonada con el Premio Extraordinario de Doctorado, según acuerdo de la Junta de Gobierno con fecha 13 de marzo de 1992. Debido a sus especiales características, una parte del material anexo a esta tesis no se reproduce en la presente edición, pero puede consultarse en la publicación en microfichas. Una selección del material videográfico de apoyo a esta tesis puede visualizarse en : http://www.youtube.com/watch?v=Msua3bM_26M / El primer capítulo trata de la dificultad que supone encuadrar un tema de estudio por lo que comporta de excluir y se justifican múltiples opciones que no se siguen. Del capítulo dos, dedicado a la novela, se recoge el carácter iniciático que para el autor supuso este viaje al Sur, visto como un lugar anárquico, en busca del orden interno que lo sustenta. Y la identificación de Carmen con este Sur en el que el espíritu/intelecto del autor se aproxima a la materia/naturaleza, a la madre tierra que le atrae pero a la que no sabe dominar, y porque le da miedo, la destruye. Carmen representa el eterno enfrentamiento entre los pares de opuestos irreconciliables: Norte/Sur, Vasco/Gitana, Hombre/Mujer, Orden/Anarquía, y la constante búsqueda del individuo para encontrar su conciliación. En la base de la investigación está la elección de la pasión, la muerte, la libertad y el destino que, simbolizados por la flor, el cuchillo, el anillo y las cartas, recorren la mayoría de las reinterpretaciones. En el tercer capítulo, dedicado a la ópera, se recoge el efecto amplificador que la música y el libreto han proporcionado a la novela. En la traslación de códigos que supone el paso de la novela a la escena el elemento decisivo es el hecho de que se convierte en espectáculo: cada Carmen que canta está representando el rito y reviviendo el sacrificio, sacralizándolo. Los tres personajes alrededor de los cuales gira la novela: el viajero, Carmen y Don José se convierten en cuatro. Micaela y Escamillo aportan la dimensión espacio temporal en tanto que parejas ideales para D. José y Carmen respectivamente; si no hubiera aparecido la FATALIDAD alterando el orden del espacio social y provocando la tragedia. El elemento trágico equilibrado por otros cuatro secundarios, Frasquita, Mercedes, Remendado y Dancaire, aportando el elemento ligero y cómico, mientras que los coros confirman el carácter mítico y la dimensión social: Don José puede matar a Carmen pero no a las cigarreras que cantan al placer que sienten al fumar, ni a los bandoleros que exaltan su libertad en las montañas, ni a los niños que parodian a los soldados. La música de Bizet es un ingrediente importante en la popularización de la anécdota y en su devenir mítico. El capítulo cuarto está dedicado principalmente al cine. La colocación de la cámara, la ausencia/presencia de sonido y cromatismo, la utilización de una u otra música, son, junto con la estructura narrativa que se elija en cada caso, así como las respectivas presencias físicas de los protagonistas, elementos que tienden a diversificar la obra. Se demuestra que las inferencias sociales que se traducen en ciertas aportaciones anecdóticas traslucen mucho más de lo que en apariencia representan. La pasión amorosa para Carmen es su forma de vida, el Amor para Carmen no puede ser sino búsqueda y juego. Y como en todo juego, el riesgo forma parte de lo inevitable. La "infidelidad" de Carmen es libertad en el hecho de amar y por tanto fidelidad hacia su propia concepción del amor. Don José no entiende estos códigos y se siente víctima de un sortilegio, del que sólo podrá librarle el "sacrificio" de la culpable. El aire de libertad que respira Carmen, la mujer que no obedece, que no está sometida, es la destilación del aire de libertad colectiva de los pueblos que han aprendido a rebelarse contra la Monarquía en la Revolución Francesa y siguen haciéndolo contra Napoleón, la República, o la Comuna. Al ser esta tesis pluridisciplinar, ha sido acompañada por un trabajo videográfico que la ilustra y la completa. / A study of the novel Carmen by Prosper Mérimée and, more especially, of its protagonist and the subsequent transmutations she has inspired in other creative artists in various media. The thesis is divided into five chapters and also includes a bibliography and six appendices. The first chapter explains the concept and methodology employed. The second deals with the genesis of Mérimée's novel. It starts with a view on life and politics in Spain, from 1830 to 1870 and continues with an approach on Mérimée's life and interests and a description of the novel and its literary precedents. The third chapter refers to Bizet's opera. It starts with a view on the impressions left by travelers visiting Spain in the 1850's, presents Bizet and the librettists Meilhac and Halévy, a functional analysis of the opera and concludes with opinions and commentaries about the work by some of the artists who have interpreted it. The fourth chapter provides a panoramic view on the 50 films on the subject for which there are entries in the filmogra¬phy, and analyses 15 of them. There is a view on the productions by Peter Brook in Theatre and T.V., and on some of the known choreography in ballet, and the work in theatre of Antonio Gala in Carmen, Carmen. The fifth chapter is devoted to the conclusions. The appendices are: 1. The technical script and literary commentary on the videocassette which accompany and complete the thesis. 2. A discography of recordings of the opera from 1908 to 1984. 3. A filmography of over 50 films on the theme from 1904 to 1990. 4. Ephemera: a collection of articles from newspapers and magazines in French, English and Spanish from 1980 to 1990. 5. The text of Les Bohémiens by Pushkin in its translation into French by Mérimée, which is used in the thesis 6. The catalogue of two books illustrated by Picasso which relate to two editions of Carmen.

Aquesta tesi doctoral té com a finalitat estudiar la identitat dels patinadors urbans de la ciutat de Barcelona. Per a això, s’han determinat les característiques sociodemogràfiques i socioesportives, així com la prevalença de la passió en els patinadors urbans de Barcelona. Igualment, s’han identificat les experiències que caracteritzen la pràctica del patinatge urbà, la relació dels components de la passió amb les experiències dels patinadors urbans i, finalment, s’han analitzat les experiències del patinador urbà en funció de les característiques sociodemogràfiques, socioesportives i de la passió. Es va construir un qüestionari en línia que recollia dades sociodemogràfiques i socioesportives en relació al patinatge urbà, la versió espanyola de l’Escala de la Passió i l'Escala d'Experiències del Patinatge Urbà. El mostreig es va dur a terme a través de la xarxa social Facebook, mitjançant un enviament sistemàtic de missatges sol·licitant la participació dels membres de grups en línia especialitzats en patinatge urbà a Barcelona. Els usuaris van ser convidats a participar a través d'un missatge al mur de cada grup o pàgina, que podia ser compartit. Els resultats mostren que el patinador urbà tipus de Barcelona és un home d'entre 30 i 39 anys que no viu en parella, té estudis superiors i treballa per compte d'altri. A nivell de pràctica, es tracta d'un patinador de nivell intermedi amb experiència d'entre 1 i 5 anys, que dedica entre 1 i 4 hores a la setmana a patinar, principalment en rutes urbanes. Podem dir que els patinadors urbans són esportistes apassionats, amb una elevada passió harmoniosa i menor obsessiva, que experimenten conseqüències positives i de socialització en major mesura que les conseqüències negatives. El patinatge es revela com una eina important d'inclusió, integració i reproducció social que facilita les relacions socials entre els seus practicants apassionats. Aquesta activitat no està exempta de riscos, però els patinadors en tenen bona consciència i la majoria pren mesures de protecció. En el cas de les modalitats que puntuen més alt en passió obsessiva són també aquelles que requereixen d'un grau elevat de nivell tècnic i constància. / Esta tesis doctoral tiene como finalidad estudiar la identidad de los patinadores urbanos de Barcelona. Para tal efecto, se han determinado las características sociodemográficas y sociodeportivas, así como la prevalencia de la pasión en los patinadores urbanos de Barcelona. Igualmente, se han identificado las experiencias que caracterizan la práctica del patinaje urbano, la relación de los componentes de la pasión con las experiencias de los patinadores urbanos y, finalmente, se han analizado las experiencias del patinador urbano en función de las características sociodemográficas, sociodeportivas y de la pasión. Se construyó un cuestionario en línea que recogía datos sociodemográficos y sociodeportivos en relación al patinaje urbano, la versión española de la Escala de la Pasión y la Escala de Experiencias del Patinaje Urbano. El muestreo se llevó a cabo a través de la red social Facebook, mediante un envío sistemático de mensajes solicitando la participación de los miembros de grupos en línea especializados en patinaje urbano de Barcelona. Los usuarios fueron invitados a participar a través de un mensaje en el muro de cada grupo o página, que podía ser compartido. Los resultados muestran que el patinador urbano tipo de Barcelona es un hombre de entre 30 y 39 años que no vive en pareja, tiene estudios superiores y trabaja por cuenta ajena. A nivel de práctica, se trata de un patinador de nivel intermedio con experiencia de entre 1 y 5 años, que dedica entre 1 y 4 horas a la semana a patinar, principalmente en rutas urbanas. Los patinadores urbanos son deportistas apasionados, con una elevada pasión armoniosa y menor obsesiva, que experimentan consecuencias positivas y de socialización en mayor medida que las consecuencias negativas. El patinaje se revela como una herramienta importante de inclusión, integración y reproducción social que facilita las relaciones sociales entre sus practicantes apasionados. Esta actividad no está exenta de riesgos, pero los patinadores tienen buena conciencia de ello y la mayoría toma medidas de protección. En el caso de las modalidades que puntúan más alto en pasión obsesiva son también aquellas que requieren de un grado elevado de nivel técnico y constancia. / This thesis aims to study the identity of urban skaters in Barcelona. To that end, we determined socioesportive & sociodemographic characteristics, as well as the prevalence of passion in urban skaters from Barcelona. We also identified the experiences that characterize urban skating and also analyzed the relationship of the components of passion with the experiences of urban skaters. Finally, we analyzed the experiences of urban skater according to sociodemographic and socioesportive characteristics as well as passion outcomes. We built an online questionnaire that collected sociodemographic and socioesportive data in relation to urban skating. The questionnaire included both the Spanish version of the Passion Scale and the Scale of Urban Skating Experiences. Sampling was carried out through the social network Facebook by a systematic sending of messages, asking members of the urban skating groups in Barcelona to answer them. Users were invited to participate through a message on the wall of each page or group, which could be also shared. The results show that the average urban skater in Barcelona is a man between 30 and 39 not living with a partner, have higher education and work for others. In terms of practice, it is an intermediate skater with experience between 1 and 5 years in skating, which devotes between 1 and 4 hours a week to skate, especially in urban routes. Urban skaters are sport enthusiasts, with high harmonious and less obsessive passion, experiencing positive consequences and getting better socialization in a greater extent than the negative effects. Skating is revealed as an important tool for inclusion, integration and social reproduction that facilitates social relations among its passionate practitioners. This activity is not free of risks, but the skaters showed good conscience of them, and most of them take protective measures. The modalities that score higher on obsessive passion are also those that require a high degree of technical level and perseverance.

La investigació porta per nom “COSSOS QUE PARLEN. El llenguatge invisibilitzat de la Dansa en l’Ensenyament Obligatori” i es qüestiona cóm, sent el cos la part del nostre ésser amb la que ens mostrem a la societat i que ens avança front a la mirada dels i les altres -provocant la imatge que reflectim-, està absent com a eina comunicativa i com a llenguatge expressiu i artistic dintre de l’ensenyament obligatori. La investigació naix de les inquietuds de la doctoranda per apropar l’alumnat a la consciència i vivència del seu cos; de la preocupació pels estereotips que els mitjans de comunicació estan exercint sobre els cossos adolescents i de la gran contribució que des de la dansa es pot fer a l’ensenyament obligatori envers una educació que contemple el cos com llenguatge expressiu i comunicatiu. En la investigació també s’indaga sobre el concepte d’identitat i, a partir de la concepció que els i les joves tenen sobre la seua construcció, s’analitzen pràctiques educatives realitzades a l’institut al voltant del treball corporal i la dansa, per a poder extreure els elements identitaris que la dansa pot aportar, des de l’educació, als i les adolescents. De manera complementària a l’emmarcament teòric es realitza un recorregut pel context normatiu a fi de veure quina és la presència de la dansa en els currículums oficials d’ensenyament secundari obligatori al nostre estat i a la Comunitat Valenciana. A més, es mostra una comparativa amb altres currículums europeus i presenta experiències educatives on la dansa està contemplada com assignatura específica en l’ensenyament obligatori, com és el cas de Canadà, Mèxic i Argentina. Metodològicament s’ha abordat des d’una opció de pluralisme metodològic que contempla la Investigació-Acció, la Investigació Basada en les Arts (IBA) i l’aproximació etnogràfica i autoetnogràfica. Els resultats de la investigació mostren com la majoria de l’alumnat destaca les aportacions positives que han experimentat amb la pràctica de la dansa i valora la seua presència en l’ensenyament obligatori. Expressen que s’han sentit agust i que han notat progressos en el desenvolupament de l’expressivitat corporal que els han dut a millorar també les seues relacions afectives. L’alumnat que ha pogut practicar la dansa durant més temps reivindica temps i espais dintre del currículum per a la seua pràctica. Entre les principals conclussions del treball realitzat destaca el fet que entre els canvis que s’han donat en l’alumnat alguns tenen a veure amb allò̀referent a la seua pròpia persona (estats d’ànim, predisposicio per a ballar i preparació per enfrontar aspectes de la seua vida) mentre que per a que s’hagen donat els altres (aportacions que els fa la participació en diferents esdeveniments) ha fet falta passar per un procés viscut des del col·lectiu. Les de l’alumnat han estat experiències que han propiciat els dos tipus d’identitat, la individual i la col·lectiva.

La tesi que presentem és una descripció rigorosa de la vida escènica de la ciutat de Tarragona durant el període comprès entre els anys 1864 i 1880. De manera més concreta, posa especial atenció a les manifestacions del teatre català partint d’una aproximació polièdrica al fenomen de l’espectacle. En aquest sentit, s’allunya d’una visió centrada exclusivament en dramaturg/text i el seu context històric i literari i analitza, a més, els espais que empararen els espectacles, així com els intèrprets que van donar-los vida. La metodologia seguida ha estat, més enllà de la recerca en fons històrics, biblioteques i altres centres de documentació, el buidatge sistemàtic dels fons hemerogràfics locals, material bàsic en el capítol dedicat a l’anàlisi de la cartellera. L’objectiu principal que perseguim és ubicar la realitat teatral tarragonina vuitcentista dins de la realitat teatral del conjunt de l’àrea catalanòfona, i entendre com es van rebre i assimilar diversos canvis en la dinàmica espectacular del Dinou. A diferència de la resta d’àmbits estudiats, el període temporal de l’anàlisi de la cartellera és volgudament restringit. Aprofundeix en un dels estadis més significatius del procés pel qual els escriptors i, en especial, els dramaturgs van assumir que el català no només era llengua de tribu, sinó que també era llengua de polis, prenent els mots de Joaquim Mallafrè. Així, a partir de la dècada dels 60 i amb el detonant de l’èxit de Frederic Soler als teatres d’estiu del passeig de Gràcia (1864), es depassa l’estadi del sainet cap a formes dramàtiques de més volada (BACARDIT I GIBERT 2003: 108) i es consolida una cultura popular en català. / La tesis es una descripción rigurosa de la vida escénica de la ciudad de Tarragona durante el periodo comprendido entre los años 1864 y 1880. De manera más concreta, pone especial atención a las manifestaciones del teatro catalán partiendo de una aproximación poliédrica al fenómeno del espectáculo. En este sentido, se aleja de una visión centrada exclusivamente en el dramaturgo/texto y su contexto histórico y literario y analiza, además, los espacios que ampararon los espectáculos, así como los intérpretes que les dieron vida. La metodología seguida ha sido, más allá de la investigación en fondos históricos, bibliotecas y otros centros de documentación, el vaciado sistemático de los fondos hemerográficos locales, material básico en el capítulo dedicado al análisis de la cartelera. El objetivo principal que perseguimos es ubicar la realidad teatral decimonónica de Tarragona dentro de la realidad teatral del conjunto del área catalanohablante, i entender cómo se recibieron y asimilaron diferentes cambios en la dinámica espectacular del siglo XIX. A diferencia del resto de ámbitos estudiados, el periodo temporal del análisis de la cartelera está restringido a propósito. Profundiza en uno de los estadios más significativos del proceso por el cual los escritores y, en especial, los dramaturgos, asumieron que el catalán no solo era lengua de tribu, sino que también era lengua de polis. Así, a partir de la década de los 60 y con el detonante del éxito de Frederic Soler en los teatros de verano del Barcelona (1864), se superó el estadio del sainete hacia formas dramáticas de más envergadura y se consolidó una cultura popular en catalán. En definitiva, esta tesis es una contribución al estudio de la escena decimonónica catalana que parte de este estadio concreto y de una perspectiva local, y que se amplía a lo largo del siglo y el territorio. / This thesis is an accurate description of the theatrical life in Tarragona between 1964 and 1880. More specifically, it focuses on the Catalan dramatic performances starting from a polyhedric approach to the artistic event. Accordingly, our vision is not centred exclusively on the playwright/play and its historical and literary context, but also analyses the spaces in which they were performed and the performers who brought them to life. The methodology followed for the study, beyond the research on historical collections, libraries and other documentation centres, has been the systematic extraction of the local newspaper archives, fundamental data in the chapter regarding the billboard analysis. The major objective of this study is to place the Tarragona’s nineteenth-century theatrical life within the context of the theatrical life in the whole Catalan-speaking area and understand how different changes on the performing arts during this period were received and assimilated. In contrast with the rest of the studied subjects, the billboard analysis covers a deliberately limited period of time. This part goes more deeply into the phase of the process in which the writers, and particularly the playwrights, assumed the fact that the Catalan language was not just language of the tribe but also city language, in the words of Joaquim Mallafrè. Thus, since the 1860s and alongside the tipping point of Frederic Soler’s success in the Passeig de Gràcia summer theatres (1864), the sainet stage is left behind for higher dramatic forms (BACARDIT I GIBERT 2003: 108) and a folk culture in Catalan language is consolidated.

“L’esport te el poder de transformar el mon. Te el poder d’inspirar, d’unir a la gent com poques altres coses”. Aquestes paraules de Nelson Mandela, serveixen per prendre consciència sobre el moment en el qual vivim, moment al qual es parla molt sobre la pràctica esportiva dels ciutadans, sobre els seus hàbits esportius, i sobre cultura esportiva en general. També es valora de manera important la relació entre l’esport i molts altres aspectes vitals en la nostra societat d’avui com la salut, la economia, la cohesió social, la educació, el turisme, la cultura, l’urbanisme, etc. Aquesta investigació pretén abordar la qualitat dels serveis esportius municipals, contrastant les percepcions que d’ells tenen els planificadors, els gestors i els receptors, basant-se en dimensions i indicadors comuns en tots ells, pretenent poder comparar entre diferents municipis, sigui quina sigui la seva dimensió, característiques, etc. També pretén ser una eina extrapolable a qualsevol altre servei públic. / “El deporte tiene el poder de transformar el mundo. Tiene el poder de inspirar, de unir a la gente como pocas otras cosas”. Estas palabras de Nelson Mandela, sirven para tomar consciencia sobre el momento en que vivimos, momento en el que se habla mucho sobre la práctica deportiva de los ciudadanos, sobre sus hábitos deportivos, y sobre cultura deportiva en general. También se valora de manera importante la relación entre el deporte y muchos otros aspectos vitales en nuestra sociedad de hoy como la salud, la economía, la cohesión social, la educación, el turismo, la cultura, el urbanismo, etc. Esta investigación pretende abordar la calidad de los servicios deportivos municipales, contrastando las percepciones que de ellos tienen los planificadores, los gestores y los receptores, basándose en dimensiones e indicadores comunes en todos ellos, pretendiendo poder comparar entre diferentes municipios, sea cuál sea su dimensión, características, etc. También pretende ser una herramienta extrapolable a cualquier otro servicio público. / "Sport has the power to transform the world. It has the power to inspire, to unite people like few other things". These words of Nelson Mandela, used to be conscious about the time we live in, time when there is much talk about the sport of citizens about their exercise habits, culture and sports in general. Is also valued significantly the relationship between sport and many other vital aspects in our society today such as health, the economy, social cohesion, education, tourism, culture, urban planning, etc. This research aims to address the quality of municipal sports services, contrasting perceptions of them have planners, managers and receivers, based on dimensions and common indicators in all of them, trying to compare different municipalities, whatever their size, characteristics, etc. It also aims to be a tool extrapolated to any other public service.

Les persones amb la síndrome de Down (SD) presenten alteracions musculars i esquelètiques del peu, així com una hipotonia muscular general i una lentitud en els moviments. Sovint tenen variacions funcionals i de l’equilibri. Objectius: L’objectiu principal d’aquest projecte va ser valorar el contacte plantar i l’equilibri en situacions de bipedestació estàtica en adults joves amb la SD, abans i després d’aplicar un programa de dansa de 18 setmanes. Els objectius secundaris van consistir en: a) validar i fiabilitzar un instrument per avaluar l’empremta plantar en la població general i en persones amb la SD; b) descriure i classificar el tipus d’empremta plantar en la població amb la SD i comparar amb el grup control (GC); c) dissenyar un programa d’activitat física (AF) basat en exercicis de dansa; d) aplicar el programa en els dos grups d’estudi i comparar l’empremta plantar; e) avaluar els paràmetres relatius al centre de pressió (center of pressure, COP), l’àrea d’oscil·lació, l’amplitud de moviment (range of movement, ROM) en sentit anterior-posterior (AP), medial-lateral (ML) i màxim desplaçament, i les freqüències AP i ML, comparant els dos grups; f) comparar els paràmetres de manteniment de la postura estàtica amb els ulls oberts (UO) i els ulls tancats (UT) a cada grup; g) comparar els paràmetres cinètics del COP abans i després d’aplicar el programa a cada grup; h) comparar tots els paràmetres (entre els UO i els UT; entre el preentrenament i el postentrenament) entre els dos grups d’estudi. Hipòtesi: L’aplicació d’un programa d’AF basat en exercicis de dansa durant 18 setmanes aporta millores en l’equilibri i el control de la postura en els adults joves amb la SD. Metodologia: Es van enregistrar les empremtes en bipedestació estàtica mitjançant un podoscopi òptic simple (llum directe, cromat 220 V, 60x45x33 cm). Es va utilitzar el programari Photoshop CS5 (Adobe Systems Inc, San Jose, Califòrnia). Després d’un procés de validació, van ser avaluades i classificades a partir dels índexs podomètrics. El programa de dansa va ser inclòs en el pla d’estudis de l’AF per a tots dos grups. Els registres de l’equilibri i els paràmetres del COP van realitzar-se en una plataforma de forces (AMTI-USA model SGA6-4, número 3711) durant 30 segons en bipedestació estàtica amb els UO i els UT abans i després del programa de dansa. Resultats: Van ser analitzades 86 petjades de 43 participants, 22 persones amb la SD (discapacitat intel·lectual (DI) lleu i moderada, edat 24.31 [4.97] anys), i 21 GC (sense DI, edat 20.24 [1.92] anys). Per a l’avaluació dels paràmetres del COP i de l’equilibri amb els UO i els UT es van avaluar 11 individus amb la SD i 11 del GC abans i després del programa de dansa. L’anàlisi de l’empremta plantar amb el Photoshop CS5 es va mostrar fiable i vàlida per a les persones amb la SD i sense. Les persones amb la SD van presentar un tipus de peu pla i/o pronador i el GC un peu cau. En la comparació intragrup preentrenament i postentrenament no hi va haver diferències. Els resultats de l’equilibri van mostrar: a) amb els UO, els individus amb la SD oscil·len més que el GC sobretot quant als paràmetres d’amplitud i no tant en els de freqüències d’oscil·lació; b) després de l’entrenament s’observen menys diferències entre els dos grups i persisteixen només quant al ROM ML i l’àrea d’oscil·lació; c) amb els UT les diferències entre grups són només en l’amplitud AP i l’àrea d’oscil·lació, però després de l’entrenament s’accentuen aquestes diferències; d) en la comparació intragrup s’ha observat que el GC oscil·la més amb els UT en direcció AP, però aquesta diferència desapareix després de l’entrenament; e) en el grup amb la SD la condició visual no fa variar cap paràmetre abans de l’entrenament, però després de l’entrenament l’oscil·lació AP és menor amb els UO que amb els UT; f) en mesurar els canvis preentrenament i postentrenament en cada grup, només ha destacat una àrea d’oscil·lació més petita amb els UT en el GC. Conclusions: Els adults joves amb la SD mostren un contacte plantar i un control postural diferents. Els nostres resultats suggereixen que un programa d’AF basat en la dansa pot millorar alguns aspectes de l’equilibri estàtic, sobretot en l’aspecte d’aprofitament de la informació visual. / Las personas con Síndrome de Down (SD) presentan alteraciones músculares y esqueléticas del pie, así como una hipotonía muscular general y una lentitud en los movimientos. Frecuentemente presentan variaciones funcionales y del equilibrio. Objetivos: El objetivo principal de este proyecto fue valorar el contacto plantar y el equilibrio en situaciones de bipedestación estática en adultos jóvenes con SD, antes y después de aplicar un programa de danza de 18 semanas. Los objetivos secundarios consistieron en: a) validar y fiabilizar un instrumento para evaluar la huella plantar en población general y en persones con SD; b) describir y clasificar el tipo de huella plantar en la población con SD y comparar con el grupo control (GC); c) diseñar un programa específico de actividad física (AF) basado en ejercicios de danza; d) aplicar el programa en los dos grupos de estudio y comparar la huella plantar; e) evaluar parámetros relativos al centro de presión (center of pressure, COP), área de oscilación, amplitud de movimiento (range of movement, ROM) en sentido anterior-posterior (AP), medial-lateral (ML) y máximo desplazamiento, y las frecuencias AP y ML, comparando las dos grupos; f) comparar los parámetros de mantenimiento de la postura estática con los ojos abiertos (OA) y los ojos cerrados (OC); g) comparar los parámetros cinéticos del COP antes y después de aplicar el programa a cada grupo; h) comparar todos los parámetros (entre los OA y los OC; entre el preentrenamiento y el postentrenamiento) entre los dos grupos de estudio. Hipótesis: La aplicación de un programa de AF basado en ejercicios de danza durante 18 semanas aporta mejoras en el equilibrio y el control de la postura en los adultos jóvenes con SD. Metodología: Se registraron las huellas en bipedestación estática mediante un podoscopio óptico simple (luz directa, cromado 220 V, 60x45x33 cm). Se utilizó el programa Photoshop CS5 (Adobe Systems Inc, San Jose, Califòrnia). Después de un proceso de validación, fueron evaluadas y clasificadas a partir de los índices podométricos. El programa de danza fue incluido en el plan de estudios de AF para los dos grupos. Los registros del equilibrio y los parámetros del COP se realizaron en una plataforma de fuerzas (AMTI-USA modelo SGA6-4, número 3711) durante 30 segundos en bipedestación estática con los OA y los OC antes y después del programa de danza. Resultados: Fueron analizadas 86 huellas de 43 participants, 22 persones con SD (discapacidad intelectual (DI) leve y moderada, edad 24.31 [4.97] años), y 21 GC (sin DI, edad 20.24 [1.92] años). Para la evaluación de los parámetros del COP y del equilibrio con OA y OC se evaluaron 11 individuos con SD i 11 GC antes y despúes del programa de danza. El análisis de la huella plantar con el Photoshop CS5 se mostró fiable y válido en las personas con y sin SD. Las personas con SD presentaron un tipo de pie plano y/o pronador y el GC un pie cavo. En la comparación intragrupo pre y postentrenamiento no hubieron diferencias. Los resultados del equilibrio mostraron: a) con los OA, los individuos con SD oscilan más que el GC sobretodo en cuanto a los parámetros de amplitud y no tanto en las frecuencias de oscilación; b) después del entrenamiento se observan menos diferencias entre los dos grupos, persistiendo solo el ROM ML y el área de oscilación; c) con los OC las diferencias entre grupos son sólo en la amplitud AP y área de oscilación, pero después del entrenamiento se acentúan estas diferencias; d) en la comparación intragrupo se ha observado que el GC oscila más con los OC en dirección AP, pero esta diferencia desaparece después del entrenamiento; e) en el grupo con SD la condición visual no hace variar ningún parámetro antes del entrenamiento, pero después del entrenamiento la oscilación AP es menor con los OA que con los OC; f) al medir los cambios preentrenamiento y postentrenamiento en cada grupo, sólo se ha observado un área de oscilación más pequeña con los OC en el GC. Conclusiones: Los adultos jóvenes con SD muestran un contacto plantar y un control postural diferentes. Nuestros resultados sugieren que un programa de AF basado en danza puede mejorar algunos aspectos del equilibrio estático, sobretodo en el aspecto de aprovechamiento de la información visual. / Individuals with Down syndrome (DS) have musculoskeletal alterations of the foot structure and general hypotonia and slowness of movement. They often present difficulties in muscle function and balance. Objective: The main objective of this project was to evaluate plantar contact and balance during static standing in young adults with DS before and after an 18-week dance program. Other objectives were: a) to test the reliability and validity of an instrument for evaluating the footprint in general populations and in people with DS; b) to evaluate and classify footprints in people with DS and to compare them with a control group (CG); c) to design a specific physical activity (PA) program based on dance exercises; d) to implement the program with both study groups and compare their foot plant; e) to assess parameters relative to center of pressure (COP), sway area, range of motion (ROM) in anterior-posterior (AP) and medial-lateral direction (ML), maximum displacement and the AP and ML frequencies in both groups; f) in each group, to compare the parameters when maintaining static stance with opened eyes (OE) and closed eyes (CE); g) in each group, to compare the kinetic parameters before and after training; h) to compare all parameters (baseline, EO vs EC, and pre-posttraining) between the two study groups. Hypothesis: The implementation of an 18-week PA program based on dance improves balance and postural control in young adults with DS. Method: Static bipedal footprints were recorded using a simple optical chromed podoscope (direct light, 220 V, 60x45x33 cm). They were evaluated and classified through podometric indexes, using Photoshop CS5 program (Adobe Systems Inc, San Jose, California), after a validation process. The dance program was included as part of the regular PA curriculum for both groups. For the assessment of the 30-second balance test and the COP parameters (OE and CE) before and after the dance program, a force platform (AMTI-USA model SGA6-4, number 3711) was used. Results: 86 footprints were analyzed from 43 participants, 22 individuals with DS with low to moderate intellectual disability (ID) (mean age 24.31 [4.97] years) and 21 CG participants without ID (mean age 20.24 [1.92] years). Balance and COP parameters were evaluated (OE and CE) in 11 individuals with DS and 11 CG before and after the dance program. The footprint analysis using the Photoshop CS5 was reliable and valid for people with and without DS. Participants with DS had a flat and/or pronated foot and CG participants presented peus cavus. When comparing intragroup pre and post-training foot plant, no differences were found. Balance results showed: a) DS participants swayed significantly more in ROM parameters than in frequencies of sway than the CG with OE; b) after the dance training, differences appear only in ML ROM and postural sway, but not significantly; c) with CE the groups differed only in AP range and area of sway, but these differences increased after the dance training; d) in the intragroup comparison, it was observed that the CG with CE swayed more in the AP direction; this difference disappeared after the program; e) in the group with DS, visual condition did not affect any parameter before the dance training; but after the program, AP sway was less when OE; f) in the pre- and post-training intragroup comparison, the only significant change observed was a smaller area of sway with CE in the CG. Conclusions: The group of young adults with DS and the CG showed different plantar contact and postural control. Our results suggest that a program of PA based on dance training improves certain balance parameters, particularly considering the use of visual information, in both study groups.

Este trabalho busca analisar uma experiência de teatro realizada durante 22 anos com funcionários de uma empresa e refletir sobre a relação possível entre o teatro e a empresa por meio de uma proposta de Dramaturgia Cênica. Para tanto, apresenta-se o resgate histórico do percurso através do levantamento e análise crítica de materiais significativos relativos às diversas encenações realizadas. Estabelece- se, também, um diálogo entre a experiência e alguns referenciais teóricos na perspectiva de um teatro brechtiano para a construção de um modelo que contribua para um processo de humanização, favorecendo transformações pessoais e interferências no ambiente de trabalho e na realidade social em geral. / This dissertation sets out to analyse a theatre work experience developed with employees of one company over the course of 22 years. In it, I seek to reflect on the possible relationship between theatre and the company through a proposal for stage dramaturgy. To achieve this objective, it rebuilts the whole history line of this experience, through a selection and critical analisys of some relevant material about the groups theater productions. It also stabilishes a dialogue between the experience and some theoretical work, particularly about Brechtian theater, aiming to develop a model capable of contributing to the process of humanisation, encouraging personal transformation and changes in the workplace environment and in the broader social reality.

El rendimiento académico durante la adolescencia es un tema que preocupa a docentes, padres, madres, investigadores, etc. Del mismo modo, un estilo de vida sedentario, propio de la sociedad moderna, está afectando cada vez más a la población infantil y adolescente, causando, entre otras, enfermedades y dolencias cardiorrespiratorias propias del adulto. Durante la adolescencia, el abandono deportivo se produce de forma masiva y la principal causa se centra en la falta de tiempo para compaginar deporte y estudios. Además, muchas investigaciones sugieren que el deporte y el rendimiento académico están relacionados de forma positiva. En la presente Tesis se pretende analizar la influencia de ciertas variables personales, contextuales, de hábitos y deportivas sobre el rendimiento académico; así como examinar el rendimiento académico y ciertas variables de hábitos en busca de diferencias entre deportistas y no-deportistas. Un total de 313 adolescentes de 2º ciclo de ESO participaron en el estudio, todos de centros de Castellón de la Plana, de los cuales 124 eran deportistas y 189 no-deportistas. A todos ellos se les administró el cuestionario CHTE sobre hábitos de estudio y el PFYTL sobre práctica física y tiempo libre. Además, se administró un cuestionario a los padres y se obtuvo las notas académicas de los sujetos. Los principales resultados muestran que el perfil de sujeto con mejor rendimiento académico corresponde a las variables de género femenino, centro privado/concertado, nivel de estudios superior del padre y de la madre, mejores hábitos de estudio, menos ocio sedentario, sí practica deporte, sí compite, sí practica con entrenador/a, sus padres practican deporte. Además, de forma significativa, los sujetos deportistas tienen mejor rendimiento académico, mejores hábitos de estudio y dedican menos tiempo al ocio sedentario que los sujetos no-deportistas.

L’objectiu fonamental de la present tesi doctoral és l’estudi i l’edició crítica de les quatre Passions contingudes en el molt important repertori dramàtic mallorquí de finals del segle XVI, conegut com a Manuscrit Llabrés (Ms. 1139 de la Biblioteca de Catalunya). Aquestes quatre Passions escèniques, cadascuna de les quals conté una representació pel Dijous Sant i el Divendres Sant, constitueixen l’eix vertebrador al voltant del qual s’agrupen les altres peces del manuscrit. Les quatre Passions, que ens proposem d’editar i analitzar en la present tesi doctoral, són compostes per les peces dinou (Consueta del Ditious Sanct, folis 73ra-75ra), vint (Consueta del Divendres Sant, folis 75ra-76rb), vint-i-u (Cobles del Devallement de la Creu, folis 76va-77vb) i vint-i-dos (Consueta de la Resurectió de Jesucrist Nostre Senyor, folis 78ra-80vb); per les peces vint-i-set (Consueta del Ditious Sant, folis 103ra-106vb) i vint-i-vuit (Consueta del Divendres Sant, folis 107ra-109rb); per les peces trenta-vuit (Consueta del Ditious Sant, folis 162ra-167vb), trenta-nou (Consueta del Divendres Sant, folis 168ra-170vb) i quaranta-u (Consueta del Devallament, folis 175ra-176vb) i per les peces quaranta-dos (Representatió per lo Ditious de çena, folis 177ra-185va), quaranta-tres (Consueta del Divendres Sant, folis 186ra-188vb) i quaranta-nou (Representatió del Devallament de la Creu, foli 234ra). A banda d’establir el text degudament anotat de les dotze consuetes o obres dramàtiques del cicle de la Passió del Manuscrit Llabrés, totes menys la núm. 21 inèdites, procedirem a l’anàlisi lingüística de les peces editades, endegarem l’estudi de les seves fonts textuals i les situarem en la tradició passionística teatral catalana i europea, tot captant-ne l’originalitat i la significació. / This thesis has as its main objective the study and critical edition of the four passion plays included in the very important dramatic Majorcan play codex (end of the sixteenth century), known as the Llabrés Manuscript (Ms. 1139 of the Biblioteca de Catalunya). These four passion plays, each of which contains a play for Maundy Thursday and Good Friday, can be considered the central pivot for the other plays included in the manuscript either for prefiguring some scene of the Passion of Christ or for illustrating some aspect of the history of Redemption. The four passion plays, edited and analysed in the present thesis, and formed by the plays nº 19 (Consueta del Ditious Sanct, folios 73ra-75ra), nº 20 (Consueta del Divendres Sant, folios 75ra-76rb), nº 21 (Cobles del Devallement de la Creu, folios 76va-77vb) and nº 22 (Consueta de la Resurectió de Jesucrist Nostre Senyor, folios 78ra-80vb); the plays nº 27 (Consueta del Ditious Sant, folios 103ra-106vb) and nº 28 (Consueta del Divendres Sant, folios 107ra-109rb); the plays nº 38 (Consueta del Ditious Sant, folios 162ra-167vb), nº 39 (Consueta del Divendres Sant, folios 168ra-170vb) and nº 41 (Consueta del Devallament, folios 175ra-176vb) and the plays nº 42 (Representatió per lo Ditious de çena, folios 177ra-185va), nº 43 (Consueta del Divendres Sant, folios 186ra-188vb) and nº 49 (Representatió del Devallament de la Creu, folio 234ra). Apart from establishing the text of the twelve consuetes or plays of the Passion cycle of the Llabrés Manuscript, all except for nº 21 unpublished, we offer the linguistic analysis of the plays, we examine their textual sources and we situate them in the Catalan and European tradition of passion plays, taking into account their originality and significance.

Sporting events strongly affect the relations of agents that become involved during the preparation and execution. This relationship can continue or may disappear. The purpose of this study is to explore the generation of cohesive and innovatory networks in two events: a triathlon and a stage-race mountain bike. The data analysis is based on the theory and techniques of social network analysis. Key players in the sports and tourist areas were interviewed before and after the first and second edition. The results indicate differences between the two events, but generally show that there is an evolution in the structure and complexity of the network. Considering the benefits of cohesive and well connected networks, creation and strengthening of networks between these actors should be a priority of public and private strategies / Els esdeveniments esportius afecten intensament les relacions dels agents que s’hi impliquen durant la preparació i execució. Aquesta relació pot continuar o pot desaparèixer. El propòsit d'aquest estudi és explorar la generació de xarxes cohesionades i innovatives en dos esdeveniments: un triatló i una marxa de BTT per etapes. L’anàlisi de les dades es fa a partir de teoria i tècniques de l’anàlisi de xarxes socials. Actors clau de les àrees esportives i turístiques dels municipis van ser entrevistats abans i després de la primera i la segona edició. Els resultats indiquen diferències entre els dos tipus d’esdeveniments, però en general mostren que hi ha una evolució en l'estructura i en la complexitat de la xarxa. Considerant els beneficis que tenen les xarxes cohesionades i ben connectades, la creació i enfortiment de xarxes entre aquests actors hauria de ser una prioritat de les estratègies públiques i privades