L’objectiu d’aquesta tesi doctoral consisteix en una aproximació a l’evolució del poblament i el territori en època antiga a la zona de l’actual Vallès. Es tracta d’un territori coherent a nivell geogràfic i històric, que actualment comprendria les dues comarques vallesanes (Vallès Occidental i Oriental) i que a l’Antiguitat apareix referenciat com a Laietània interior. Aquesta aproximació parteix d’una recopilació exhaustiva de totes les fonts d’informació disponibles, tant de caràcter literari, com epigràfic, numismàtic, documental i, especialment, arqueològic. De fet, la relativa abundant presència d’informació sobre aquesta territori en època antiga és un dels principals atractius a l’hora de plantejar-ne l’estudi. Un cop feta aquesta recopilació, s’ha dut a terme l’anàlisi històrica de l’evolució d’aquesta Laietània interior, situant-la en el context general del nord-est peninsular i d’Hispània, i amb una cronologia que se situaria entre els segles VI aC i el II dC. Aquest marc cronològic vindria determinat pel principal interès del nostre treball: determinar com Roma intervé a nivell territorial a la zona i com aquesta intervenció afectà a les poblacions autòctones. En aquest sentit, tot l’estudi gira al voltant de dos conceptes historiogràfics complexes i difícils de definir com serien, en primer lloc, la “iberització” o sorgiment de la societat ibèrica i, segonament, la “romanització” o sorgiment de la societat hispanoromana. Aquest plantejament s’ha combinat també amb l’anàlisi arqueomorfològica del territori vallesà, per tal de poder determinar la possible existència d’indicis de cadastres d’època romana en aquesta àrea. L’estudi ha permès determinar la importància d’aquesta zona durant l’època antiga gràcies a dos elements bàsics: el seu paper cabdal a nivell viari (com a zona de pas natural entre les comarques gironines i el Camp de Tarragona) i la seva important capacitat productiva agrària. Aquests dos aspectes determinaren la presència d’un poblament dens a la zona vallesana des d’un moment primerenc, permetent la consolidació d’una societat ibèrica com la laietana, ben consolidada i amb una estructura sòcio-econòmica i territorial estratificada i complexa. L’arribada de Roma, però, hem vist que afectà de primera mà aquesta estructura, incidint especialment en el paper de les seves elits i cercant un progressiu control de la regió, inicialment a causa de la seva importància dins de la logística militar de la conquesta romana de la península. Progressivament, però, l’evolució política i social de la pròpia Roma forçà a aquesta a una intervenció cada cop més directa a les províncies, fet que repercutí també a la Laietània interior. En aquest sentit, un primer moment clau de transformació seria la segona meitat del segle II aC., amb la creació d’un seguit de nuclis de tipologia romanoitàlica que, combinats amb una reforma viària i l’aparició de la moneda de Lauro, indicarien l’ interès de Roma en reforçar el seu control d’aquesta zona. El moment, però, que creiem clau per entendre el pas cap a una societat romanitzada seria el període augustal, on la fundació de Barcino a la costa i la potenciació interna dels nuclis d’Ègara (Terrassa) i Caldes de Montbui, juntament a la creació de la via Augusta i l’aparició del sistema productiu basat en la vil·la, permetrien poder parlar per primer cop d’una organització d’aquest territori plenament “a la romana”. En aquest sentit, l’anàlisi arqueomorfològica ha permès detectar una orientació del parcel·lari predominant (Vallès C) que creiem plausible relacionar amb una actuació cadastral romana que suposaria la creació d’una centuriació a l’àrea vallesana en aquest moment augustal. El següent moment clau fou l’època flàvia, quan la concessió del dret llatí a tota Hispània permeté la promoció municipal dels dos principals nuclis de la zona: Ègara de forma segura i el conjunt termal de Caldes de Montbui de forma probable. Aquest procés permeté la integració jurídica definitiva de la Laietània interior i la consolidació del procés de romanització, que arribà ja en el segle II dC. i que tindria la seva major expressió en l’epigrafia honorífica i les importants vil·les documentades, mostra de l’existència d’unes elits locals plenament romanitzades i ja integrades a les estructures sòcio-econòmiques, polítiques i culturals de l’Imperi Romà. / The aim of this PhD thesis is an approach to the evolution of the population and territory in ancient times in the Vallès region. This is a geographic and historic coherent area, which in Antiquity is referenced as Laietània interior. Our approach is based on a comprehensive compilation of all available information sources: classical literature, epigraphics, numismatics, documentary information, and especially, archeology. In fact, the relative abundance of information on this area in ancient times is one of the main attractions when planning their study. Once this collection has been done, we have proceeded to the analysis of the historical evolution of this Laietània interior, placing it in the general context of the northeast Iberian Peninsula and of Hispania, and with a chronology that would be placed between eight centuries (VI BC – II AD). This chronological framework is determined by the main interest of our work: to determine how Rome intervened on a territorial level in the area and how this intervention affected the native populations. In this sense, the study revolves around two complex historiographical concepts really difficult to define: first, the "Iberization" or the emergence of Iberian society and, secondly, the "Romanization" or the emergence of hispanian society. This approach was also combined with the archaeomorphological analysis of the territory of Vallès, in order to determine the possible signs of Roman cadastres in this area. The study reveals the importance of this area during ancient times by two basic elements: its crucial role as a natural area of passage between Girona and Tarragona and its important agricultural production capacity. These two aspects determine the presence of a dense population in the Vallès area from an early time, allowing the consolidation of an Iberian society such as the laietan, well established with a socioeconomic and territorial structure layered and complex. We have seen that the arrival of Rome affected this structure, with special emphasis on the role of elites, looking for a progressive control of the region, initially because of its importance within the military logistics of the Roman conquest of the peninsula. Gradually, however, the political and social evolution of Rome itself forced to an increasingly direct intervention in the provinces, which also can be traced in the interior Laietània. In this regard, a key transformation would start by the second half of the second century BC., when they appeared a series of centers with an italic typology which, combined with a road reform and the beginning of Iberian coinage (Lauro) , indicate the interest of Rome to strengthen their control of this area. The moment, however, we believe is the key to understanding the transition to a Romanized society, would be Augustan period, where the foundation of Barcino on the coast and the strengthening of internal centers like Ègara (Terrassa) and Caldes de Montbui, along the creation of the Via Augusta and the appearance of the production system based on the villa, allow to speak for the first time of an organization of this territory fully in a “Roman way". In this sense, the archaeomorphological analysis detects a predominant orientation in the territory (Valles C) that we believe could be linked to a Roman cadastral action that would create a centuriation in the Vallès area in this Augustan period. The next key moment was the Flavian period, when granting the Latin right to all the Hispania allowed the promotion of two major municipal centers in the area: surely Ègara and possibly the thermal point of Caldes de Montbui. This process allowed the juridical integration of the Laietània interior and the consolidation of the process of Romanization, which arrived at his highest point during the second century AD., having its greatest expression in the honorary inscriptions and important villas documented proof of the existence of local elites fully Romanized and integrated into the socioeconomic, political and cultural structures of the Roman Empire.

No description available.

In the Canadian North, capacity building through post-secondary education is a key policy strategy of territorial and federal governments. However, government support for the University of the Arctic (UArctic), a viable policy instrument that makes an important contribution to the capacity building efforts of the territories, has been inconsistent. This thesis will investigate whether devolution has impacted capacity building through post-secondary education, by using UArctic as a case study.

El present treball doctoral forma part d'un projecte més extens centrat en la romanització a la Catalunya Interior i dirigit pels doctors Josep Guitart i Joaquim Pera i que s'ha centrat principalment en la ciutat de Iesso. El nostre interès pels estudis de territori i la seva evolució històrica ens va portar a plantejar una investigació sobre l'ordenació de l'ager de Iesso i la seva evolució. Els primers estadis de la nostra investigació es van concretar en un primer treball de recerca que ens va servir per familiaritzar-nos tant amb la metodologia dels estudis arqueomorfològics, com per a realitzar els primers treballs de camp i prendre contacte amb el territori. La tesi doctoral que presentem suposa l'aprofundiment en les línies d'investigació iniciades en aquell primer estudi i un intent d'el·laboració de l'evolució del territori de Iesso, o almenys de la part que fou objecte d'una operació cadastral, des d'època ibèrica fins el Baix Imperi.Aquest treball doctoral està dividit en dues parts clarament diferenciades. La primera part és un recull sobre la gènesi i el desenvolupament dels diversos corrents que avui constitueixen l'arqueologia del paisatge. Hem revisat les "escoles" i corrents més importants als països o zones on aquests plantejaments han penetrat més profundament.Hem dedicat especial atenció a la producció científica sobre aquests temes a l'estat espanyol; en primer lloc perquè la recerca realitzada a Catalunya apareix molt lligada als corrents científics que s'han desenvolupat a la resta de l'estat. La segona raó d'aquesta inclusió ve donada pel fet de que els estudis sobre el territori de ciutats romanes de l'estat ens podia servir com un mostrari de casos paral·lels per la nostra recerca. El fet de que en època antiga la província Tarraconense englobès un conjunt de territoris que anaven des de Catalunya a Galícia, fa que en aquesta zona es puguin donar una sèrie d'esdeveniments que afectin per igual a diferents territoris.La segona part del treball està dedicat propiament a l'estudi arqueomorfològic de la ciutat romana de Iesso, evidentment aquesta constitueix el cos central de la tesi doctoral que presentem.En primer lloc fem una petita presentació d'aquest territori des del punt de vista físic, ja que ens sembla necessari intentar donar les característiques que permetin definir, fins on sigui possible, el potencial agrícola de la zona ocupada per la posible centuriació.A continuació ja entrem en el que és l'objecte del nostre estudi amb una introducció sobre la metodologia emprada. La darrera part del treball, que també és la més extensa, la dediquem a l'estudi arqueomorfològic i a l'estudi de les restes arqueològiques que estarien en relació amb la centuriació de Iesso. L'estudi arqueomorfològic ha estat ampliat, amb la consulta dels fons documentals disponibles que podien proporcionar informació sobre la xarxa viària. Així mateix, la informació sobre els jaciments ha estat reelaborada a partir de la revisió de tots els materials disponibles i la prospecció de tots els assentaments.En darrer lloc, amb totes les dades disponibles dediquem el darrer capítol a bastir les conclusions que hem pogut establir a partir de totes les dades que hem aportat en la nostra recerca.

El Objeto de la tesis son las ciudades de Gibellina y Salemi (valle del Belice, Sicilia), destruidas, en su totalidad o en parte, por un violento terremoto en enero de 1968. El objetivo de la tesis es estudiar la relación entre permanencia y transformación en la arquitectura de la ciudad a través del análisis de un caso extremo donde una catástrofe provoca una fractura repentina en la evolución, física y social, de la historia de un lugar. El proceso de reconstrucción evidencia como estos elementos se combinan en el proyecto arquitectónico y en el uso del espacio construido para que la ciudad se mantenga viva. En los últimos 40 años Gibellina y Salemi han sido un laboratorio de la arquitectura y de las ciencias humanas, en una dimensión analizable en un único estudio; el Belice un banco de pruebas para la cultura política y arquitectónica italiana, que no tenía, entonces, herramientas legislativas para actuar al margen de la cultura de la emergencia. Gibellina y Salemi son el sujeto de una investigación histórica que sitúa la mirada en el presente y en el uso. Las dos ciudades, física y social, dialogan: la primera cambia y requiere que lo haga también la segunda. ¿Cómo la historia interrumpida puede seguir su curso? ¿Cómo la conservación y la innovación de los elementos espaciales y culturales de una comunidad garantizan su supervivencia? ¿Cómo la memoria rememorada hace avanzar hacia el futuro? Estas preguntas nacen de unas hipótesis iniciales. La primera es que la construcción de la ciudad sea un proceso continuo donde territorio y sociedad son los términos de un diálogo constante. La segunda concierne al propio mecanismo de la catástrofe el cual no puede leerse solo como acontecimiento luctuoso, sino como portador de un punto de vista nuevo, de la oportunidad de hacer las cosas de manera diferente. La memoria, para acabar, cobra un papel fundamental combinando permanencia y transformación tanto en el proyecto de arquitectura como en el uso de la ciudad. Si el análisis de un caso concreto puede aclarar los mecanismos de producción, transformación y transmisión de la arquitectura en el tiempo, podremos entender, mediante él, cómo se mantiene a lo largo de la historia la conexión entre un territorio y su cultura. La tesis reordena las etapas de la reconstrucción y propone un punto de vista diferente con respecto a mucha literatura sobre Belice, situando el análisis del texto urbano en su específico contexto histórico, geográfico y cultural, sin expresar juicios a posteriori e investigando las razones contingentes de las elecciones llevadas a cabo. La tesis se compone de tres partes según una estructura cronológica clásica. En la primera se analiza el Belice según los parámetros de construcción y resistencia. La teoría del territorio como paisaje construido y culturalizado se refiere a la tradición italiana desde Assunto hasta Natarelli. La lectura de Rossi es fundamental para entender la ciudad como artefacto que evoluciona en el tiempo. La teoría sociogenética de Muntañola relaciona proyecto, territorio y sociedad, mientras que la psicología ambiental, Pol, ayuda a comprender lo urbano desde el punto de vista del sujeto que lo habita. El análisis de la arquitectura en el tiempo se hace a partir de la teoría del tipo como estructura que, en la tradición de Quatremère de Quincy, es releída y actualizada por Caniggia y Muratori en los setenta y, más recientemente, por Martí y Moneo. Para la reflexión sobre forma, figura y símbolo nos referimos a Colquhoun y para el concepto de espacio prototípico en psicología ambiental a Valera. Fuera de la arquitectura, la topología y la teoría psicogenética de Piaget sugieren un interesante punto de vista para entender la evolución del tipo en el tiempo. Con estas bases se identifican y describen los tipos urbanos y arquitectónicos fundamentales del Belice antes 1968. La segunda parte se apoya en los estudios de Muntañola sobre la poética en arquitectura y utiliza la teoría de las catástrofes del matemático René Thom para defender la duplicidad del concepto de catástrofe: como trauma y como solución. El análisis de estos puntos de vista aplicados a la arquitectura hace reflexionar sobre como “regla” y “modelo” intervienen en el proyecto de arquitectura en un contexto de destrucción de la forma urbana y disolución del contexto social al que pertenece. El estudio de los planes para Gibellina y Salemi ha sido hecho de acuerdo con esta nueva orientación. En la tercera parte, la teoría de la memoria de Ricoeur ayuda a entender como resistencia y transformación se entrelazan en los diferentes proyectos de reconstrucción a través de los elementos de topos, tipo y uso. La relación del texto arquitectónico con su contexto histórico y social se cumple en el “habitar reflexivo”. / Oggetto della tesi sono le città di Gibellina e Salemi (valle del Belice, Sicilia), distrutte, nella loro totalità o in parte, da un violento terremoto nel gennaio del 1968. Obiettivo della tesi è indagare la relazione tra permanenza e trasformazione nell’architettura della città attraverso l’analisi di un caso estremo in cui una catastrofe opera una frattura repentina nell’evoluzione, fisica e sociale, della storia di un luogo. Il processo di ricostruzione mostra come i due elementi si combinano nel progetto architettonico e nell’uso dello spazio costruito per consentire alla città di mantenersi viva. Durante gli ultimi 40 anni Gibellina e Salemi sono state un laboratório dell’architettura e delle scienze umane, in una dimensione analizzabile in un unico studio; il Belice un banco di prova per la cultura politica e architettonica italiana priva, allora, di strumenti legislativi per operare oltre la cultura dell’emergenza. Gibellina e Salemi sono il soggetto di una ricerca storica, che situa lo sguardo nel presente e sull’uso. Le due città, fisica e sociale, dialogano: la prima si modifica e richiede che lo faccia anche la seconda. Come la storia interrotta prosegue il suo corso? Come la conservazione e il rinnovamento degli elementi spaziali e culturali di una comunità ne garantiscono la sopravvivenza? Come la memoria fa avanzare verso il futuro? Queste domande nascono da alcune ipotesi di partenza. La prima è che la costruzione della città sia un processo continuo in cui territorio e società sono i termini di un dialogo costante. La seconda riguarda il meccanismo stesso della catastrofe che non può essere letta solo come evento luttuoso, ma tale da portare con sè il germe costruttivo di un punto di vista nuovo, della opportunità di fare le cose diversamente. La memoria, infine, ha un ruolo fondamentale nel combinare permanenza e trasformazione tanto nel progetto di architettura come nell’uso della città. Se l’analisi di un caso concreto può far luce sui meccanismi di produzione, trasformazione e trasmissione dell’architettura nel tempo, potremo, per suo tramite, capire come il legame tra un territorio e la sua cultura si mantiene nella storia. La tesi riordina le tappe della ricostruzione e propone un punto di vista diverso rispetto a molta letteratura sul Belice, situando l’analisi del testo urbano all’interno del suo specifico contesto storico, geografico e culturale, senza esprimere giudizi a posteriori e indagando le ragioni contingenti delle scelte operate. La tesi si compone di tre parti secondo una struttura cronologica classica. Nella prima, si analizza il Belice secondo i parametri di costruzione e resistenza. La teoria del territorio come paesaggio costruito e culturalizzato si rifà alla tradizione italiana da R. Assunto fino a E. Natarelli. La lettura di A. Rossi è fondamentale per intendere la città come manufatto che si evolve nel tempo. La teoria sociogenetica di J. Muntañola relaziona progetto, territorio e società, mentre la psicologia ambientale, E. Pol, aiuta nella comprensione dell’urbano dal punto di vista del soggetto che lo abita. L’analisi della resistenza dell’architettura nel tempo viene a fatta a partire dalla teoria del tipo come struttura che, nella tradizione di Quatremère de Quincy, è riletta e aggiornata da G. Caniggia e S. Muratori negli anni ’70 e più recentemente da C. Martì e R. Moneo. Per la riflessione su forma, figura e simbolo ci siamo riferiti ad A. Colquhoun e per il concetto di spazio prototipico in psicologia ambientale a S. Valera. Al di fuori dell’architettura, la topologia e la teoria psicogenetica di J. Piaget suggeriscono un interessante punto di vista per capire l’evoluzione del tipo nel tempo. Su queste basi si identificano e descrivono i tipi urbani ed architettonici fondamentali del Belice prima del 1968. La seconda parte si appoggia agli studi di Muntañola sulla poetica in architettura e utilizza la teoria delle catastrofi del matematico R. Thom per sostenere la duplicità del concetto di catastrofe: come trauma e come soluzione. L’analisi dei due punti di vista applicati all’architettura fa riflettere su come regola e modello intervengono nel progetto di architettura in un contesto di distruzione della forma urbana e di dissoluzione del contesto sociale di appartenenza. Lo studio dei piani per Gibellina e Salemi è fatto a partire da questo nuovo orientamento. Nella terza parte la teoria della memoria di P. Ricoeur ci aiuta a capire come resistenza e trasformazione si declinano nei diversi progetti di ricostruzione mediante i tre elementi di topos, tipo e uso. La relazione del testo architettonico con il suo contesto storico e sociale trova compimento nell’abitare riflessivo. / This thesis explores the cities of Gibellina and Salemi (Belice Valley, Sicily), which were entirely or partially destroyed by a major earthquake in January 1968. The aim of the thesis is to study the relationship between permanence and transformation in the architecture of the city by analysing an extreme case in which a disaster causes a sudden fracture in the physical and social evolution of the history of a place. The reconstruction process shows how these elements are combined in the architectural project and use of built-up space in order to keep the city alive. In the last forty years Gibellina and Salemi have been a laboratory for architecture and human sciences on a scale that can be analysed in one study. Belice is a testbed for Italian political and architectural culture which at that time did not possess the legislative means to act outside the emergency culture. Gibellina and Salemi are the subject of historical research focusing on the present and on use. Both cities, physically and socially, maintain a dialogue: the former changes and forces the latter to do so also. How can uninterrupted history continue its course? How do the conservation and innovation of the spatial and cultural elements of a community ensure its survival? How does remembered memory lead us into the future? All of these questions are borne out of initial hypotheses. The first is that the construction of a city is a continual process in which land and society are the terms of ongoing dialogue. The second concerns the mechanism of the disaster itself, which must not be seen merely as a painful event but as the bringer of a new perspective - the chance to do things differently. Finally, memory plays a key role by bringing together permanence and transformation both in the architectural project and in the use of the city. If analysing a specific case can shed light upon the mechanisms of production, transformation and transmission of architecture in time, we shall thereby be able to understand how the connection between a land and its culture is upheld through history. This thesis reorders the reconstruction stages and proposes a fresh point of view with regard to the bulk of the literature on Belice, placing the urban text analysis within its historical, geographical and cultural context without making judgements and exploring the underlying reasons for the choices made. It is split into three parts in the classical chronological structure. Firstly, Belice is analysed in terms of construction and resistance. The theory of territory as a built and culturalized landscape refers to the Italian tradition from Assunto to Natarelli. The reading of Rossi is vital to understanding the city as an artefact that evolves over time. Josep Muntañola’s theory of sociogenetics links project, territory and society, whilst Enric Pol’s work on environmental psychology provides insight into the urban from the perspective of its inhabitants. My analysis of architecture over time is underpinned by the theory of the type as structure which, in the tradition of Quatremère de Quincy, was revisited and updated by Caniggia and Muratori in the 1970’s and, more recently, by Martí and Moneo. I shall refer to Colquhoun on form, figure and symbol, and to Valera on the concept of prototypical space in environmental psychology. Moving beyond the architectural domain, Jean Piaget’s theory of psychogenetics provides a fascinating point of view for understanding the evolution of type in time. These are the underlying principles that have been taken to identify and describe the fundamental urban and architectural types in Belice before 1968. The second section is based on Muntañola’s studies on the poetic in architecture and uses mathematician René Thom’s catastrophe theory to support the twofold nature of the catastrophe concept: as a trauma and as a solution. The analysis of these points of view as applied to architecture leads to a consideration of how ‘rule’ and ‘model’ intervene in the architectural project in a context of destruction of the urban form and breakdown of the social setting to which it belongs. The plans for Gibellina and Salemi have been studied in accordance with this new direction. In the third part, Ricoeur’s memory theory is useful in understanding how resistance and transformation are intertwined in the various reconstruction projects through the three elements topos, types and use. The relationship between the architectural text and its historical and social setting is brought about by “reflexive inhabiting”.

In the Canadian North, capacity building through post-secondary education is a key policy strategy of territorial and federal governments. However, government support for the University of the Arctic (UArctic), a viable policy instrument that makes an important contribution to the capacity building efforts of the territories, has been inconsistent. This thesis will investigate whether devolution has impacted capacity building through post-secondary education, by using UArctic as a case study.

Dopo aver delineato nel primo capitolo i necessari fondamenti teorici della disciplina relativa all’acquisto della sovranità e dunque della personalità giuridica internazionale anche nel caso di entità territoriali non statuali, è presentata una descrizione delle caratteristiche principali dell’amministrazione internazionale della Bosnia Erzegovina (capitolo 2) e del Kosovo (capitolo 3). Per fornire un quadro il più possibile chiaro, si rende anzitutto necessario indagare l’applicabilità della nozione di Stato a ciascuna delle due entità territoriali prese in esame le quali, sebbene sotto profili istituzionali differenti, sono state parte della Federazione delle Repubbliche socialiste iugoslave. Se per la Bosnia Erzegovina prassi e dottrina si sono dimostrate concordi nel riconoscere lo status di Stato indipendente, nel caso del Kosovo tale sintonia di posizioni non è ad oggi riscontrabile a causa del peculiare e incompiuto percorso di acquisizione della personalità giuridica internazionale. / Legal scholars have increasingly considered the phenomenon of international territorial administrations as a governance device which challenges some of the fundamental patterns of international law. Indeed, international territorial administrations have created normative problems by shaping both concepts of State and sovereignty. In several cases international administrators have exercised full legislative and executive authority in the administered territories, placing them in the role of governmental institutions of a State. This is the case of Bosnia and Herzegovina and Kosovo which have been ruled international administrations vested with the power to adopt acts with direct effect on the legal order of those territories. After briefly examining previous experiments in internationalized territories, this thesis applies this category to Bosnia and Herzegovina and Kosovo and describes how sovereignty was dealt with by international actors.

Amb l'objectiu de poder fer més eficaç la lluita contra els incendis, s'han analitzat dos models de comportament dels incendis forestals a Catalunya: els incendis periurbans, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i els incendis rurals, a la comarca del Bages. L'anàlisi de l'ocurrència dels focs entre els anys 1987 i 1998 ha permès definir les característiques d'aquests dos àmbits pel que fa a l'efectació dels incendis.En general, l'increment de la massa arbustiva i forestal derivats de l'abandonament dels usos tradicionals dels boscos, juntament amb una major freqüentació, ha comportat l'agument del risc tant d'ignició com de propagació dels focs.L'anàlisi contrastada de les dades dels incendis de l'AMB i del Bages, en el context territorial i humà corresponent, posa de manifest dues situacions ben diverses pel que fa als factors de risc, però igualment vulnerables. L'AMB, que concentra el 50% de la població en l'1,8 del territori català és més vulnerable pel gran nombre d'ignicions. El Bages, en canvi, amb només un 4,2% ho és més a la propagació dels focs.En síntesi, els problemes que han d'afrontar l'AMB i el Bages són:- L'ús molt més dens del territori en el cas de l'AMB afavoreix la proliferació d'ignicions especialment localitzades en la interfase urbàna-forestal. Al Bages, en canvi, sense la mobilitat i fragmentació de l'AMB es fa més difícil de controlar un menor número de focus.- Pel que fa a l'estructura del territori, l'AMB es caracteritza per una gran fragmentació, mentre que el Bages té una major continuïtat de les masses forestals. La comarca es ressent especialment de la tendència d'expansió forestal generalitzada derivada de l'abandonament rural i el canvi d'usos del sòl. - Les actuacions de prevenció són diferents. L'AMB disposa d'un potent dispositiu de prevenció propi, coordinat pel Parc de Collserola, a més de participar en els plans de prevenció general aplicat a tot el territori català. El Bages participa només del sistema de prevenció general aplicat a tot el territori català.Mentre que a l'AMB, tal com ho demostren les estadístiques, el control de la propagació dels incendis està ben solucionat gràcies a la ràpida capacitat de detecció, cal dedicar esforços per reduir l'elevat número d'ignicions. El Bages, en canvi, s'enfronta amb el complex problema de l'increment de superfície forestal sense gestionar. La funció del bosc en un i en un altre àmbit, convida a reflexionar sobre la relació entre els incendis i la gestió territorial. No tot el bosc es pot protegir, però caldria ques en la planificació territorial es consideri la possibilitat de l'incendi i es prevegin les mesures perquè no es presenti o, si es presenta, en minimitzi al màxim les conseqüències. / With the objective of trying to fight more efficiently against fire, two models of behaviour of forest fire in Catalunya have been analysed: the periurban fire in the Metropolitan Area of Barcelona (MAB) and forest fire in the comarca of Bages.In general, the increase of the bush and forest mass, derived from the abandonment of the traditional uses of the woods, together with a major frequentation have increased the risk of ignition and fire propagation.The contrasted analysis of the fire data in the MAB and the Bages, in the corresponding territorial and human context, show two very different situations in relation with the risk factors. The MAB, with the 50% of the population in the 1.8 of the Catalan territory, is more vulnerable because of the number of ignitions, whereas the Bages with only a 4.2 % is more vulnerable to fire propagation.In summary, the problems that the MAB and the Bages have to face up are:- In the MAB, the heavier use of the territory helps the proliferation of ignitions specially located in the urban-fores interphase. On the other hand, it is much more difficult to control a less number of focuses in the Bages, although this territory has less mobility and fragmentation than the MAB.- In relation with the structure of the territory, the MAB has a great fragmentation, whereas the Bages has a major continuity in the forest masses. The comarca suffers the generalized tendency of forest growth derived from the forest abandonment and the change of the uses of the soil.- The actions of prevention are different. The MAB has an own strong prevention system, coordinated by the Collserola park, apart from participating in the general preventive plan applied to all the Catalan territory. The Bages only participates in the general prevention system .As shown in the statistics, the control of the fire propagation in the MAB is well solved thanks to the quick detection efficiency, but it is necessary to make efforts to reduce the high number of ignitions. On the other hand, the Bages faces the complex problem ofthe increase of forest surface without management.In both areas, the forest function should make us think over the relationship between fire and forest management. All woods cannot be protected, but the risk of fire and the ways to prevent it, should be considered in the territorial planification and its consequences should be minimized.

La tesi és una nova aportació a l'estudi del territori rural, paisatge que ha rebut menys atencions per part de l'Urbanisme, i que actualment esta experimentant una forta transformació, deguda entre altres coses a una forta activitat edificatòria. Objecte d'aquest treball és l'estudi del territori de l'illa d'Eivissa, un territori "no urbà", construït principalment per !'agricultura. Més que la imatge visible d'un paisatge, el territori rural es considera a partir d'una sèrie d'elements construïts sobre el relleu natural, com a relació entre construcció i naturalesa, com una estructura física composta per lògiques "urbanes" (més geomètriques) i lògiques de construcció de l'espai agrícola, (mes vinculades a la geografia, a la topografia), com una arquitectura construïda al llarg del temps, que ha general uns sistemes continus que han mticulat i donat forma a territoris sencers. Mitjançant l'estudi d'un àrea concreta, la tesi proposa una anàlisi, basada en el dibuix, dels criteris, les formes, les estructures, els traçats i els models d'ordre que han guiat la construcció del territori rural de l'illa d'Eivissa. L'estudi es basa en un treball de camp i en una anàlisi del paisatge rural que comença amb els aixecaments a escala 1:100, 1:500, 1:1.500 de les cases rurals més significatives de les vendes de Morna, Atzaró i Balafi, i arriba per zooms progressius fins a una lectura general del territori de l'illa. Aquest mètode de lectura del territori per ampliacions successives a partir de la casa rural, desplaça l'atenció de la casa com a edifici a la casa com a element de construcció d'un lloc, element que per agregació dóna forma a un territori sencer, demostra el paper de la casa com cèl•lula de construcció del territori i al mateix temps permet una lectura de l'espai rural en la qual desapareix la separació entre les escales de !'arquitectura, del paisatge i del territori. El concepte de territori com a construcció física global desenvolupada al llarg del temps, i la definició d'una manera de llegir i representar l'espai rural, adequada a la descripció i comprensió de les seves característiques formals i de les seves regles constructives, es proposa com a tema central de la tesi. L'anàlisi del teixit rural de l'illa d'Eivissa, l'estudi dels elements que ho composen (habitatges, camins, murs de pedra, cultius, parcel•lari...) i de les relacions que han establert amb els elements geogràfics (relleu, drenatges, vegetació...) no s'ha realitzat tant amb una visió arqueològica, patrimonial, de protegir enfront de destruir; el descobriment, mitjançant el dibuix, de les línies de força del teixit, de les persistències que han construït i articulat el territori rural d'Eivissa i en particular la vall de Labritja al llarg dels anys, ha evidenciat la trama estructural del territori, que estructura i articula el paisatge rural, el caràcter abstracte del qual ho converteix en un element de control formal i de projecte que permet una actitud projectual cap al territori, la seva arquitectura i la seva transformació. Com tots els territoris rurals, el d'Eivissa és un paisatge construït, estructural mitjançant un sistema continu i complex, un model d'escala i d'ordre basat en les tècniques agrícoles, que amb sorprenent naturalitat articula tot el territori insular, l'estudi del qual, acompanyat de la lectura de les transformacions actuals, es proposa com a camp de reflexió sobre l'arquitectura, l'urbanisme i el paisatgisme contemporanis. / La tesis es una nueva aportación al estudio del territorio rural, paisaje que ha recibido menos atenciones por parte del Urbanismo, y que actualmente está experimentando una fuerte transformación, debida entre otras cosas a una fuerte actividad edificatoria. Objeto de este trabajo es el estudio del territorio de la isla de Ibiza, un territorio "no urbano", construido principalmente por la agricultura. Mas que la imagen visible de un paisaje, el territorio rural se considera a partir de una serie de elementos construidos sobre el relieve natural, como relación entre construcción y naturaleza, como una estructura física compuesta por lógicas "urbanas" (más geométricas) y lógicas de construcción del espacio agrícola, (mas vinculadas a la geografía, a la topografía), como una arquitectura construida a lo largo del tiempo, que ha generado unos sistemas continuos que han articulado y dado forma a enteros territorios. Mediante el estudio de un área concreta, la tesis propone un análisis, basado en el dibujo, de los criterios, las formas, las estructuras, los trazados y los modelos de orden que han guiado la construcción del territorio rural de la isla de Ibiza. El estudio se basa en un trabajo de campo y en un análisis del paisaje rural que empieza con los levantamientos a escala 1 :100, 1 :500, 1:1.500 de las casas rurales más significativas de las vendas de Morna, Atzaró y Balafi, y llega por zooms progresivos hasta una lectura general del territorio de la isla. Este método de lectura del territorio por ampliaciones sucesivas a partir de la casa rural, desplaza la atención de la casa como edificio a la casa como elemento de construcción de un lugar, elemento que por agregación da forma a un territorio entero, demuestra el papel de la casa cómo célula de construcción del territorio y al mismo tiempo permite una lectura del espacio rural en la que desaparece la separación entre las escalas de la arquitectura, del paisaje y del territorio. El concepto de territorio como construcción física global desarrollada a lo largo del tiempo, y la definición de una manera de leer y representar el espacio rural, adecuada a la descripción y comprensión de sus características formales y de sus reglas constructivas, se propone como tema central de la tesis. El análisis del tejido rural de la isla de Ibiza, el estudio de los elementos que lo componen (viviendas, caminos, muros de piedra, cultivos, parcelario...) y de las relaciones que han establecido con los elementos geográficos (relieve, drenajes, vegetación...) no se ha realizado tanto con una visión arqueológica, patrimonial, de proteger frente a destruir; el descubrimiento, mediante el dibujo, de las líneas de fuerza del tejido, de las persistencias que han construido y articulado el territorio rural de Ibiza y en particular el valle de Labritja a lo largo de los años, ha evidenciado la trama estructural del territorio, que estructura y articula el paisaje rural, cuyo carácter abstracto lo convierte en un elemento de control formal y de proyecto que permite una actitud proyectual hacia el territorio, su arquitectura y su transformación. Como todos los territorios rurales, el de Ibiza es un paisaje construido, estructurado mediante un sistema continuo y complejo, un modelo de escala y de orden basado en las técnicas agrícolas, que con sorprendente naturalidad articula todo el territorio insular, cuyo estudio, acompañado de la lectura de las transformaciones actuales, se propone como campo de reflexión sobre la arquitectura, el urbanismo y el paisajismo contemporáneos. / This thesis is a new contribution to the study of rural territory, a landscape that has received less attention by Urbanism and is currently undergoing an important transformation, partly due to a strong building activity. Subject of this work is the study of the territory of the island of Ibiza, a "non urban" territory, mainly embossed by agriculture. More than the visible image of a landscape, the rural territory is considered as a number of elements built upon the natural relief, as a relationship between building and nature, as a physical structure composed of "urban" (more geometric) logics, and of agricultural construction logics (more related to geography, topography), as an architecture built over time, which generated continuous systems that have articulated and shaped whole territories. By studying a particular area, the thesis proposes an analysis, based on drawing, of the criteria, forms, structures, tracings and models of order that have guided the construction of rural territory of the island of lbiza. The study is based on a fieldwork and a rural landscape analysis that begins with surveys at l:1 00, 1:500, 1:1500 scales of the most significant rural houses of the area of Moma, Balafi and Atzaró, and arrives by progressive zooms to a general reading of the territory of the island. This method of reading of the territory by successive enlargements from the rural house scale shifts the focus of the house as a building to the house as an element that constructs a place, element that through aggregation shapes an entire territory, demonstrating the role of the rural house as a cell of construction of the territory, and at the same time allows a reading of rural space in which the separation between the scales of architecture, landscape and territory, disappears. The concept of territory as a physical construction developed overtime, and the definition of a way to read and represent rural areas, appropriate to the description and understanding of their formal characteristics and their construction rules, is proposed as a central theme of the thesis. The analysis of the rural structure of the island of Ibiza, the study of the component parts (houses, roads, stone walls, crops, plot ...) and of relationships that they have established with geographic features (relief, drainage, vegetation ...) has not been undertaken so much with an archaeological aim or the wish to protect it against destruction; the discovery, by the drawing, of the lines of force of the tissue, the persistences that have constructed and articulated the rural territory of lbiza and in particular the valley of Labritja over the years, has shown the structure of the territory, which articulates rural landscape, whose abstract nature makes it an element of formal control and project, that allows a projectual attitude towards territory, its architecture and its transformation. Like all rural areas, Ibiza is a man built landscape, structured by a continuous and complex system, a model of scale and order based on agricultural techniques, which articulates with surprising ease all the island landscape, whose study, accompanied by the reading of current transformations, is proposed as a field of reflection on contemporary architecture, urbanism and landscape.

El treball de tesi Anàlisi dels models d'ocupació del territori durant la protohistòria al curs inferior de l'Ebre pretén analitzar un procés històric emmarcat en un espai geogràfic i cronològic definit, determinant els principals factors que influeixen en l'elecció del lloc d'assentament per part de les comunitats humanes durant la protohistòria, i com aquests varien i incideixen en l'evolució econòmica, política i social d'aquests mateixos grups.A partir d'un corpus documental on es recull la màxima informació sobre els jaciments arqueològics ocupats durant la protohistòria al territori objecte d'estudi, el curs inferior de l'Ebre i la plana litoral de Vinaròs-Benicarló, i de la informació proporcionada pels textos clàssics, la numismàtica i l'epigrafia, s'analitza l'evolució en els patrons de poblament i en l'explotació del territori en aquesta àrea entre els segles VIII i I ANE. En el conjunt de la investigació s'han aplicat tècniques extretes de l'arqueologia espacial i de l'anàlisi estadístic, especialment de l'estadística multivariant.L'elecció de l'espai geogràfic investigat no ha estat producte de l'atzar, doncs tant històricament com geogràficament el curs inferior de l'Ebre (comarques del Baix Ebre i Montsià) es troba íntimament relacionat amb l'extrem septentrional del Baix Maestrat. És important senyalar com a partir del segle VIII ANE es documenta l'aparició en aquest territori dels primers nuclis d'hàbitat estables, accentuant-se aquest poblament durant el segle VII ANE, dins del que podria ser un procés de colonització de noves terres per grups procedents d'àrees veïnes, entrant just en aquest moment en contacte amb el comerç mediterrani representant pel factor fenici. L'evolució d'aquestes comunitats fomentarà l'aparició d'unes elits que consolidaran el seu poder durant el segle següent, modificant els models de poblament i les xarxes comercials.A partir de mitjans del segle V ANE, l'ocupació territorial es veurà fortament alterada, produint-se una profunda modificació en l'organització, constatant-se l'aparició d'una estructura plenament jerarquitzada i especialitzada funcionalment, transformació que podria associar-se a l'aparició d'estructures polítiques de tipus estatal -ilercavons- i de les primeres ciutats d'aquesta àrea -Hibera-Iltirca-Ilerca-. Aquest plantejament es veurà truncat a partir del segle II ANE, moment en que començaran a imposar-se les formes econòmiques i polítiques romanes, desestructurant el sistema econòmic indígena.