Els limfòcits T autorreactius, responsables de la destrucció de les cèl.lules beta pancreàtiques en la DT1, presenten un repertori TCR esbiaixat segons s’ha demostrat al model experimental del ratolí NOD. Per a definir el repertori TCR autorreactiu en la diabetis humana, hem estudiat les poblacions i expansions monoclonals intra-illot d’un pàncrees de debut i les hem comparat amb les de la sang perifèrica i a la melsa del mateix individu. L’estudi de les cèl.lules T intra-pancreàtiques ha mostrat un repertori divers però amb cinc expansions monoclonals per a les famílies gèniques Vβ1, Vβ7, Vβ11, Vβ17, i Vβ22. Mitjançant el -CDR3, s’ha identificant la mateixa expansió monoclonal Vβ22 als illots i a la melsa, i també se n’ha detectat la seqüència en PBMCs. Per a valorar el biaix als TCR, s’ha analitzat 139 seqüències CDR3 de cadena beta de diferents clons infiltrants i s’ha observat una prevalença d’alguns aminoàcids a l’ NDN, que indica una restricció allunyada de l’atzar. Les seqüències CDR3 de les cinc expansions monoclonals pancreàtiques (incloent la comú a la melsa) s’ajusten a la restricció en NDN definida a partir dels limfòcits del pàncrees. El sub-clonatge i la expansió in–vitro (amb extracte d’illots i anti-CD3) de l’infiltrat pancreàtic, ha mostrat una alteració del repertori original però ha permès aïllar un clon present a l’infiltrat que expressa un doble TCR i que manté també els paràmetres de restricció definits a l’infiltrat original. El clon V22 s’ajusta a la restricció de -CDR3 establerta a l’infiltrat, i representa la única expansió monoclonal del pàncrees observada a la sang perifèrica i la melsa de l’individu. Aquest clon, es podria haver expandit o acumulat in situ per la presència d'un autoantigen comú en ambdós òrgans i d’aquesta manera es postula que la melsa de l’individu podria contribuir a la perpetuació de la malaltia per expansió o retenció d’alguns clons T autorreactius. / Autoreactive T cells, responsible for the destruction of pancreatic beta cells in type 1 diabetes (T1D), have a biased TCR repertoire as has been demonstrated by the NOD mouse experimental model. To define the TCR repertoire of autoreactive cells in human diabetes, we have studied intra-islet populations and monoclonal expansions of a pancreas in diabetic onset and compared them with peripheral blood and spleen populations from the same patient. The study of intra-pancreatic T cells, showed a diverse repertoire but with five monoclonal expansions in the gene families Vβ1, Vβ7, Vβ11, Vβ17, and Vβ22. By TCR’s  chain CDR3 (-CDR3) analysis, the same Vβ22 monoclonal expansion could be identified in the spleen and islets, and the same sequence was detected in PBMCs. To evaluate the existance of a bias in the pancreatic TCR repertoire, we analyzed 139 -CDR3 sequences from different infiltrating clones and prevalence of certain amino acids in the NDN was observed, thus indicating the existance of non-random restriction. CDR3 sequences from that five pancreatic monoclonal expansions (including the one equal in spleen) adjusted to the restrictions defined in NDN from the pancreas lymphocytes. The sub-cloning and in vitro expansion of pancreas infiltrating cells (with islets’ extract and anti-CD3) showed an alteration of the original repertoire, but allowed to isolate a clone expressing two TCRs that did also maintain the restriction parameters defined in the original infiltrate. The clone V22, fits that -CDR3 restriction established for infiltrating cells, and represents the only monoclonal expansion in the pancreas that is also observed in the peripheral blood and spleen of the patient. That clone should have been expanded, or accumulated, in situ in the presence of an autoantigen common to both organs, so is postulated that the spleen could contribute to the perpetuation of the disease by expansion or retention of some T autoreactive T cell clones.

La caracterització genòmica del VHC al 1989, el desenvolupament de tècniques de detecció d’anticossos i, més recentment, la introducció de mètodes moleculars per a la identificació de l’ARN viral han permès pràcticament eliminar el risc de transmissió del VHC associat a la transfusió de productes sanguinis. No obstant, en la pràctica diària, les tècniques de cribatge d’anticossos i inclús els mètodes confirmatoris basats en immunoblots generen resultats indeterminats (presència d’anticossos enfront a un únic antigen viral en absència de virèmia), representant un problema pels Bancs de Sang a l’hora d’informar als donants sobre la causa de l’exclusió definitiva de la donació altruista. Per altra banda, tot i que l’eficàcia del tractament antiviral de la infecció persistent pel VHC ha millorat sensiblement en els últims anys, existeixen grups especials de pacients en els que la teràpia actualment disponible està contraindicada o és francament insuficient, pel que una millor comprensió dels mecanismes de persistència viral o resolució espontània de la infecció poden ser clínicament rellevants. La resposta immune cel·lular CD4+ i CD8+ tipus Th1 potent, multiespecífica i mantinguda és essencial per a la resolució espontània de la infecció, mentre que la infecció persistent es caracteritza per l’absència o la presència de cèl·lules específiques d’antigen funcionalment alterades. Estudis experimentals en ximpanzés han demostrat que l’absència de col·laboració per part dels limfòcits T CD4+ específics d’antigen condiciona la persistència viral, per la qual cosa és possible que la infecció crònica en l’ésser humà sigui deguda primàriament a una disfunció de la resposta CD4+. Les causes d’aquesta disfunció poden ser vàries, incloent la inducció d’anèrgia a través de lligands peptídics alterats tal com s’ha postulat en el cas de la tolerància a cèl·lules tumorals. En base a aquestes troballes, es van plantejar dos objectius principals de la tesi: (1) determinar el significat dels patrons d’immunoblot indeterminat en donants de sang i (2) avaluar la possible presència de limfòcits T CD4+ anèrgics en pacients amb infecció persistent, determinar la especificitat antigènica, i estudiar la possibilitat de restaurar la capacitat funcional de les cèl·lules T CD4+ específiques del VHC ex vivo. Els resultats dels estudis han permès demostrar en primer lloc que aproximadament la meitat dels donants amb patró d’immunoblot indeterminat representen curacions espontànies de la infecció, suggerint la utilitat de la tècnica d’ELISpot-IFN-γ per diferenciar donants falsos positius de les tècniques serològiques de cribatge d’aquells que presenten infeccions resoltes espontàniament. A més, es va determinar que la resposta cel·lular Th1 CD4+ enfront al domini helicasa de la proteïna NS3 és el factor discriminant de la resposta immune en infeccions resoltes. En el segon estudi es va demostrar presència de limfòcits T CD4+ específics de NS3 disfuncionals en la majoria dels pacients amb infecció persistent, independentment del seu perfil funcional, mitjançant l’activació transitòria antigen – específica del lligand del CD40 (CD154). També es va demostrar la possibilitat de revertir l’estat disfuncional de les cèl·lules T CD4+ específiques de NS3 mitjançant l’expansió in vitro en absència de l'estímul inductor d'anèrgia i en presència de citocines homeostàtiques (IL-7 i IL-15), proporcionant un nou instrument per entendre els mecanismes de persistència viral i investigar l'ús d'aquestes cèl·lules per a estratègies d'immunoteràpia adaptativa. / The HCV genome characterization in 1989, the development of antibodies detection techniques and, more recently, the introduction of molecular methods for identification of viral RNA have allowed to reduce the risk of HCV transmission associated with blood products transfusion. However, in current practice, the antibody screening techniques and the confirmatory methods based on immunoblot assays generate indeterminate results (antibodies against a single viral antigen in the absence of viremia), representing a problem for blood banks to inform donors about the cause of the definitive exclusion of altruistic donation. Moreover, although the effectiveness of antiviral treatment for persistent HCV infection has improved considerably in recent years, there are special groups of patients for whom currently available therapy is contraindicated or is frankly inadequate. A better understanding of the mechanisms of viral persistence or spontaneous clearance may be thus clinically relevant. Sustained persistence of powerful and multispecific CD4+ and CD8+ Th1 responses are essential for spontaneous HCV clearance, and persistent infection is characterized by the absence or the functional alteration of antigen-specific T cells. Experimental studies in chimpanzees have shown that the absence of HCV-specific CD4+ T lymphocytes cooperation can generate viral persistence, so it is possible that chronic infection in humans may be primarily due to a dysfunction of the CD4+ immune response. The causes of this dysfunction may be various, including the induction of anergy by altered peptide ligands, as has been postulated in the case of tolerance to tumour cells. Based on these findings, we raised two main objectives for this thesis: (1) to determine the significance of indeterminate immunoblot patterns in blood donors and (2) to evaluate the presence of CD4+ T lymphocytes with anergic phenotype in patients with persistent infection, to determine the antigenic specificity, and whether HCV-specific CD4+ T cells dysfunction can be reversed in vitro. Study results have allowed to demonstrate that approximately half of donors with indeterminate immunoblot pattern have resolved a previous HCV infection and suggested that ELISpot-IFN-γ might be a useful tool to distinguish donors with false positive serological techniques results from those with resolved spontaneous infections. In addition, we showed that the CD4+ Th1 immune response against NS3 helicase domain is the discriminate factor in the immune response in resolved infection. The second study showed that HCV-specific CD4+ T cells, although dysfunctional, are present in the peripheral blood of most patients with persistent HCV infection and can be easily detected, irrespectively of their functional profile, by the transient antigen - specific upregulation of CD40 ligand (CD154). We also demonstrated that it was possible to rescue NS3-specific CD4+ T cell response in most chronic HCV patients by in vitro expansion in the absence of HCV-specific antigen and presence of homeostatic cytokines (IL-7 and IL-15), providing a new tool to understand the mechanisms of viral persistence and investigate the use of these cells for immunotherapy of adaptive strategies.

Los linfocitos T (LT) son activados cuando reconocen a través de su TCR el péptido antigénico presentado por el MHC. Esta es la primera señal y ha de ser amplificada para una correcta activación de los LT. Esta amplificación es realizada por parejas ligando-receptor con función co-estimuladora, como B7-CD28, que dan la llamada segunda señal. La zona de contacto entre el LT y la célula presentadota (APC) se denominada sinapsis inmunitaria (SI), y las moléculas accesorias y de señalización se van reorganizando formando una estructura denominada Complejo Supramolecular de Asociación o SMAC. CD6 pertenece a la superfamilia de receptores con dominios ricos en cisteínas tipo Scavenger (SRCR, Scavenger Receptors Cistein Rich). Tradicionalmente ha sido descrito como un receptor con función co-estimuladora pero el mecanismo por el que realiza esta función no es conocido. Este trabajo de tesis doctoral pretende ampliar los escasos conocimientos existentes sobre esta proteína. 1. Estudio de posibles asociaciones de CD6 con otros receptores linfocitarios:Mediante estudios bioquímicos (co-inmunoprecipitación) y de biología celular (FRET y modulación) hemos detectado la asociación física de CD6 a CD5 y al complejo CD3/TCR y proponemos una posible asociación a otras dos moléculas con función de adhesión como son CD44 e ICAM-3. 2. Implicación de CD6 y CD5 en los procesos de activación linfocitaria:Los receptores CD5 y CD6, así como el ligando de CD6 (ALCAM), son reclutados a la zona central de la SI. También describimos el reclutamiento de CD6 a los rafts.La presencia de la proteína recombinante soluble (rs) CD6 (rsCD6), a diferencia de rsCD5, produjo una inhibición de la proporción de SI madura. En estudios de proliferación de PBLs con diferentes estímulos también tanto rsCD6 como rsCD5 demostraron capacidad inhibitoria de forma dosis dependiente de ciertos estímulos. Por tanto la interacción de CD5 y CD6 a sus respectivos ligandos es importante para la correcta activación de los LT, demostrando estas proteínas tener capacidad inmunomoduladora. 3. Posibles asociaciones realizadas por la región citoplasmática de CD6:Mediante ensayos de doble híbrido detectamos la asociación de la región más C-terminal de CD6 a la proteína adaptadora syntenin-1. Syntenin-1 contiene una zona N-terminal seguida de dos dominios PDZ en tándem y fue descrita por primera vez por su interacción con syndecan. Nuestros resultados demostraron que en la interacción CD6-syntenin-1 participan los dos dominios PDZ de syntenin-1 así como los aa más C-terminales de CD6. También esta interacción la demostramos en PBLs humanas así como el acúmulo de syntenin-1 en la zona central de la SI. CONCLUSIONES1- CD6 está físicamente asociado a CD5, lo cual sugiere que estos dos receptores pueden formar una unidad funcional compartiendo señales similares o complementarias.2- CD6 está físicamente asociado al complejo CD3/TCR de forma independiente a CD5. Esta asociación convierte a CD6 en un co-receptor de este complejo y lo capacita para modular las señales mediadas por él.3- CD6 y su ligando se acumulan en la zona central de la SI co-localizando con CD5 y el complejo CD3/TCR. Esta localización está de acuerdo con su capacidad potencial de modular la activación linfocitaria.4- La región intracelular de CD6 interacciona con syntenin-1, una proteína con dominios PDZ. La demostración de la presencia de syntenin-1 en la zona central de la SI sugiere que esta proteína funciona como una proteína adaptadora permitiendo la unión de CD6 al citoesqueleto o a proteínas señalizadoras durante la formación y/o maduración de la SI.5- La forma recombinante soluble CD6 (rsCD6) ha demostrado tener capacidad inmunomoduladora. Esto demuestra la relevancia de las interacciones mediadas por este receptor en los procesos de activación linfocitaria y plantea la su posible utilidad terapéutica. / T cell activation needs the interaction of co-stimulatory molecules with their ligands presented by the APC. CD6 is a co-stimulatory molecule which exact function is not well known. For all that is the object of this doctoral thesis.1- Study of the interactions of CD6 with other lymphocitary receptors:Biochemical (co-immunoprecipitation) and cell biological studies (FRET and modulation) showed physical association of CD6 to CD5 and to the CD3/TCR complex and we proposed a possible association to others molecules with adhesion function like CD44 and ICAM-3. 2. CD6 and CD5 implication on the lymphocitary activation process:Our results demonstrated that the CD5 and CD6 receptors, and the CD6 ligand (ALCAM), accumulated at the central zone of the immunological synapse (IS). Soluble forms of these proteins showed immunomodulatory capacity.3- Study of interactions thought the CD6 cytoplasmic region:By two-hybrid assays we detected the association of the most C-terminal region of CD6 with the adaptor protein syntenin-1 with a tandem of PDZ domains. Our results showed that in the interaction CD6-Syntenin-1 were implicated both syntenin-1´s PDZ domains and the four amino acids most C-terminals of CD6. Syntenin-1 also accumulated at the central zone of the IS. CONCLUSIONS: 1- CD6 is physically associated to CD5. This suggest that both receptors can form a functional unit shearing similar or complementary signals.2- CD6 is physically associated to the CD3/TCR complex, independently of CD5. This association converts CD6 in a CD3/TCR co-receptor with capacity of modulate its signals.3- CD6 and its ligand (ALCAM) accumulate at the central zone od the IS, co-localizing with CD5 and the CD3/TCR complex. This association agrees with its potential capacity of modulate the lymphocitary activity.4- The intracellular region of CD6 interacts with syntenin-1, a protein with PDZ domains. The demonstration of the presence of syntenin-1 at the central zone of the IS suggests that this protein functions as an adaptor protein allowing the union of CD6 to the citoskelleton or to signalling proteins during the formation and/or maturation of the IS.5- The soluble form of CD6 has immunomodulatory capacity. This demonstrate the relevance of the CD6 mediated interactions during the lymphocitary activation process and propose its possible therapeutic utility.

El ácido docosahexaenoico, un PUFA omega-3, se ha relacionado con efectos inmunosupresores en linfocitos, monolitos y macrófagos pero no existían estudios sobre sus efectos en las células dendríticas (DCs). Por ello se diferenciaron en presencia de DHA monocitos hacia DCs. Las células tratadas con el ácido graso mostraron cambios fenotípicos divergentes en función del estadio de madurez de las mismas. Así, en estadio inmaduro, se produjeron incrementos de expresión de CD83, CD86, HLA-DR y CD36 y disminución de CD1a y CD80. Sin embargo, en estadio maduro, CD83, CD86 y HLA-DR sufrieron descensos en su expresión con respecto a los controles. CD80 y CD1a de nuevo presentaban una expresión disminuida y la de CD36 se encontraba aumentada. Al medir la capacidad de activación de la proliferación linfocitaria de estas células se encontró que esta se encontraba disminuida. La secreción de IL-10 e IL-12 también había disminuido. Este conjunto de efectos era dependiente de la concentración de DHA. El DHA era capaz de desarrollar algún tipo de efecto inmunosupresor en las DCs.Se realizaron experimentos similares con otros ácidos grasos: EPA, ácido linoleico (LA) y ácido oleico. Con EPA y LA se obtuvieron resultados similares a los mostrados por el DHA cualitativamente pero no cuantitativamente. El DHA era el ácido graso más potente y afectaba tanto al fenotipo como a la capacidad secretora de citocinas y activadora de la proliferación linfocitaria en DCs.Estos resultados eran similares a los obtenidos por otros autores en los tratamientos de DCs con activadores de PPARγ lo cual sugería para el DHA una posible actuación a través de este receptor nuclear. Sin embargo, el hecho de que el DHA sea un activador de PPARγ pobre en comparación con EPA, LA o Rosiglitazona sugirió la presencia de otras vías de activación. En concreto, RXR, con el cual se ha demostrado que el DHA es capaz de interactuar.Se trataron DCs con concentraciones en el rango nanomolar de 9cRA, un activador de RXR, obteniéndose que este retinoide era capaz de interferir en la maduración normal de la DC de forma que se obtenía resultados fenotípicos extraordinariamente similares a los producidos por el DHA. También la capacidad de estimulación de la proliferación linfocitaria estaba disminuida. En cambio, las DCs tratadas con 9cRA mostraron una secreción disminuida de IL-12 y normal de IL-10. La activación de PPARγ:RXR simultáneamente a través de ambos monómeros ha sido relacionada con efectos aditivos, sinérgicos o complementarios en muchos tipos celulares. Se cree que esto es debido a la unión de moléculas coactivadoras complementarias al heterodímero. La adición simultánea de Rosiglitazona y 9cRA a las DCs mostró efectos fenotípicos aditivos indicando que probablemente 9cRa estaba actuando a través del heterodímero. Se realizaron experimentos similares combinando el DHA con 9cRA y el DHA con la Rosiglitazona. La combinación con Rosiglitazona mostró cambios mucho más importantes lo cual sugería que el DHA actuaba principalmente uniéndose a RXR en el heterodímero. Finalmente se añadió un inhibidor específico de PPARγ a las células dendríticas: GW9662; el cual fue capaz de bloquear los efectos producidos por el DHA, la Rosiglitazona y el 9cRA. Además, el inhibidor por sí mismo alteraba por completo el proceso de maduración de las células dendríticas implicando que PPARγ debe desarrollar un papel indispensable en el proceso de maduración de la DC y no solo actuar como un activador de la inmunosupresión y también que el DHA, probablemente, actúe a través del monómero RXR del heterodímero PPARγ:RXR en las DCs. / Docosahexaenoic Acid (DHA), an omega-3 PUFA, has been associated with immunosuppressive effects in lymphocytes, monocytes and macrophages, but there were no studies about its effects on dendritic cells (DCs). So human monocytes were differentiated to DCs in presence of growing concentrations of DHA. These cells displayed divergent changes in their phenotypes depending on the maturation stage, downregulating both their lymphoproliferative stimulation capacity and IL-12 and IL-10 secretion levels in mature stage. All these effects were DHA concentration dependent.We performed then similar experiments with other fatty acids: EPA, Linoleic Acid (LA), and Oleic Acid. With EPA and LA the results were similar to that shown by DHA in a qualitative manner but DHA was the most potent fatty acid affecting DC phenotype, lymphoproliferation activation capacity and cytokine secretion.The results obtained with DHA were similar to those obtained in DCs with PPARγ ligands although DHA is considered a poor PPARγ ligand compared to EPA, LA or Rosiglitazone. By the other side, theoretically, the PPARγ heterodimer can be activated both by RXR and PPARγ ligands. 9cRA, an RXR ligand, was tested at low concentrations in DCs. The results obtained were similar in phenotype and lymphoproliferative stimulation capacity to those shown by DHA treatments. However, mature 9cRA treated DCs secreted normally IL-10 with IL-12 inhibited. The simultaneous addition of 9cRA and Rosiglitazone on DCs displayed additive effects on DCs phenotype indicating that 9cRA was probably acting through PPARγ:RXR. When DHA and 9cRA or Rosiglitazone were combined, the phenotypic changes were much more additive for Rosiglitazone with DHA than for 9cRA with DHA. This was strongly suggesting that DHA could act mainly activating RXR in the PPARγ heterodimer.Finally, GW9662, an specific inhibitor of PPARγ, blocked the effects unleashed by DHA, Rosiglitazone and 9cRA. Moreover, GW9662 by himself altered normal maturation phenotype on DCs implying that PPARγ must fulfil a significant role in the DC maturation process moreover than the immunosuppression of the DC response and that DHA, probably, was acting through the RXR monomer of PPARγ heterodimer in DCs.

Els sindecans s'uneixen a molècules d'adhesió cel·lular, factors de creixement i poden actuar com a correceptors, i d'aquesta manera poden modular la funció leucocitària. En la present tesi s'ha analitzat l'expressió de sindecans en cèl·lules T CD4 primàries humanes. Per l'esmentat estudi s'han produït anticossos monoclonals contra sindecà-2.S'ha demostrat que, en cèl·lules T CD4 humanes, l'estimulació cel·lular incrementa notablement la quantitat de sindecà-4, i de manera menys notòria també la de sindecà-2. L'expressió de sindecà-2 i sindecà-4 segueix diferents cinètiques d'inducció. Mentre que l'expressió de sindecà-4 és més ràpida i significant, la de sindecà-2 és més tardana i de vida més curta de manera que disminueix la seva expressió d'mRNA a dia 4 d'activació. Aquesta expressió de sindecà-2 i sindecà-4 és aparent tant a nivell d'mRNA com a nivell de proteïna. Els sindecans -2 i -4 s'expressen tant en cèl·lules T CD4 verges (CD45RA+) com en cèl·lules T CD4 memòria (CD45RA-). A nivell funcional, els sindecans -2 i -4 són capaços d'aturar l'activació de la cèl·lula T tant a nivell de proliferació com a nivell de producció de citocines. S'ha demostrat experimentalment que quan s'incuben limfòcits de sang perifèrica amb anticòs anti-sindecà-4 en una reacció limfocitària mixta, decreix la proliferació de les cèl·lules T, però aquest fenomen no s'ha observat al incubar les cèl·lules amb anticòs anti-sindecà-2. Tanmateix, l'entrecreuament de sindecà-2 o sindecà-4 en T CD4 mitjançant anticossos, bloqueja la proliferació cel·lular i redueix la producció de TNF de les cèl·lules T en presència de concentracions òptimes d'anticòs contra CD3. Aquests resultats suggereixen que sindecà-2 i sindecà-4 podrien actuar com a inhibidors de l'activació de la cèl·lula T. La disminució de la proliferació està causada per un bloqueig en el cicle cel·lular. L'entrecreuament de l'anticòs contra sindecà-2 amb les cèl·lules T en presència d'anticòs anti-CD3 causa també una inhibició de la producció de les citocines IL-2, IL-10, TNF i TGFbeta. De manera que es veuen compromesos els dos principals fenòmens que desencadenen l'activació de la cèl·lula T: la proliferació i la producció de citocines.Aquesta inhibició també s'ha observat en cèl·lules Jurkat que sobreexpressen sindecà-2.També s'ha investigat el paper que juguen les vies de senyalització de les MAPK en el control de l'expressió de sindecà-2 en cèl·lules T. S'ha demostrat que la producció de sindecà-2, però no la de sindecà-4, requereix la senyalització de la MAPK p38 alfa/beta en cèl·lules T CD4.D'altra banda, s'ha estudiat la senyalització induïda per sindecà-2 en cèl·lules T i s'ha observat que l'entrecreuament de les cèl·lules T CD4 amb anticòs anti-sindecà-2 promou la fosforilació d'una proteïna que presumptament correspon a la MAPK ERK5. La fosforilació d'aquesta proteïna podria estar directament relacionada amb la inhibició de la producció de IL-2 i per tant podria ser la via de senyalització mitjançant la qual sindecà-2 estaria exercint la seva acció inhibidora. / Syndecans bind cell adhesion molecules and growth factors and can act as correceptors, and in this way they can modulate leukocyte cell function. In the present thesis the expression of syndecans in primary human CD4 T cells has been analyzed. For this study monoclonal antibodies against syndecan-2 have been produced.We show that, the stimulation of human CD4 T cells increases the amount of syndecan-4 remarkably, and in a lower extent that of syndecan-2. Expression of syndecan-2 and -4 show different induction kinetics. Whereas syndecan-4 expression is fast and significant, that of syndecan-2 is more delayed and short-lived decreasing its mRNA expression at day 4. Both CD45RA+ naïve and CD45RA- memory CD4 T cells express syndecan-2 and -4 upon activation.When incubated with human peripheral blood lymphocytes in a mixed leukocyte reaction, anti-syndecan-4 but not anti-syndecan-2 antibodies, decreased T cell proliferation. However, cross-linking of cell-bound syndecan-2 or syndecan-4 via immobilized antibodies blocked proliferation and decreased TNF production of T cells in the presence of optimal levels of anti-CD3. These findings suggest that syndecan-2 and -4 acts as inhibitors of T cell activation. We also investigated the role that MAPK signaling pathways play in control of syndecan expression in T cells. We show that production of syndecan-2 but not syndecan-4 requires signaling via p38 MAP kinase alpha/beta in T CD4 cells. These studies provide evidence for the up-regulation of syndecan-2 and -4 in human primary CD4 T cells during in vitro activation and suggest an inhibitory role or these syndecans in CD4 T cells. We also investigated the signaling pathways induced by syndecan-2 in T cells. We show that the triggering of syndecan-2 with antibodies promotes the phosphorylation of ERK5 MAP kinase. The phosphorylation of this protein could be directly related to inhibition of IL-2 production and therefore could be the signaling pathway that syndecan-2 uses to exert its inhibitory action.

Calcineurina (Cn), l'única serina treonina fosfatasa dependent de Ca2+ i calmodulina identificada fins al moment, és un enzim clau en la regulació de diverses vies de senyalització cel·lular, entre elles, l'activació limfocitària. Actualment, els protocols d'immunosupressió inclouen l'ús de fàrmacs anticalcineurínics, CsA i FK506, però la seva administració continuada comporta l'aparició de greus efectes secundaris. En els darrers anys s'han descrit diversos inhibidors endògens de Cn, entre ells la família de les calcipressines o regulators of calcineurin (RCAN), que en humans consta de tres membres RCAN1, RCAN2 i RCAN3. Fins al moment de realitzar aquest treball s'havia descrit que RCAN1 interacciona i inhibeix l'activitat fosfatasa de Cn respecte la família de factors de transcripció NFAT a diversos teixits, però no s'havia estudiat a limfòcits T humans. Per això, es va analitzar la interacció de les proteïnes RCAN1 i RCAN3 amb Cn a limfòcits T, així com avaluar el potencial immunosupressor de dites interaccions respecte a la via de senyalització Cn-NFAT.Els resultats obtinguts han mostrat que els transcrits RCAN1-1 i RCAN3-1,2,3,4,5 s'expressen a nivell basal en línies cel·lulars de limfòcits T humans, Jurkat i Hut78, mentre que el transcrit RCAN1-4, no. A més, l'expressió gènica de RCAN1-4 depén d'un senyal de Ca2+-Cn, mentre que l'expressió dels altres dos transcrits analitzats, no. Mitjançant experiments de co-immunoprecipitació s'ha demostrat que en cèl·lules Jurkat, la interacció RCAN1-1-Cn te lloc de manera endògena i mitjançant assaigs de pull down s'han identificat els dos motius de RCAN1-1 implicats, el motiu CIC i el motiu PxIxxT. En el cas de RCAN3-2, s'ha descrit per primer cop que aquesta proteïna sobreexpressada interacciona amb Cn i que ho fa únicament a través del seu corresponent motiu CIC. Assaigs funcionals in vivo han mostrat que únicament el motiu CIC de les RCAN és el responsable directe de la inhibició de la via de senyalització Cn-NFAT. Com a conseqüència, en cèl·lules Jurkat, s'ha demostrat el potencial immunosupressor del motiu CIC de les RCAN respecte l'expressió gènica de diverses citoquines dependents de NFAT. L'acotament del motiu CIC de les RCAN ha permès identificar una seqüència de 21 aminoàcids, a la qual s'ha anomenat C18, i que correspon a la regió mínima de les RCAN capaç d'inhibir la via de senyalització Cn-NFAT. Les interaccions C18-RCAN1-Cn i C18-RCAN3-Cn han estat posades a punt i caracteritzades in vitro mitjançant anisotropia de fluorescència. A més, s'ha demostrat que les proteïnes RCAN i NFAT s'interfereixen en la seva interacció amb Cn i que probablement les interaccions C18-RCAN1-Cn i C18-RCAN3-Cn no impliquen la participació directa del centre actiu de Cn. En conjunt, aquests resultats suggereixen que l'efecte immunosupressor de les RCAN seria més específic que el que promouen els fàrmacs inhibidors de Cn, CsA i FK506, utilitzats actualment. Amb la finalitat d'identificar noves molècules amb potencial immunosupressor es van realitzar diversos cribratges utilitzant quimioteques combinatòries que disruptin la interacció C18-RCAN1-Cn. A partir d'aquests experiments s'han identificat quatre hexapèptids i un producte denominat IDI3A que desplacen de manera dosi-dependent la interacció analitzada. L'avaluació funcional del producte IDI3A ha demostrat que aquest inhibeix in vivo la via de senyalització Cn-NFAT i que per tant, te cert efecte immunosupressor. Aquestes dades indiquen que, tant els pèptids C18 de les RCAN com l'assaig in vitro que s'ha dissenyat, constitueixen dues noves eines útils en la cerca de molècules amb potencial immunosupressor. / Calcineurin (Cn), a calcium and calmodulin dependent serine-threonine protein phosphatase, is a key enzyme involved in many cellular processes, including T cell activation. Activated Cn dephosphorylates many substrates, among them the nuclear factor of activated T cells (NFAT) transcription factors, inducing their translocation to the nucleus. There, NFAT are key components of the cytokine gene expression stimulation that triggers T cell activation. Current immunosuppressive protocols include the administration of CsA and FK506, but their continuous use has been correlated with severe side effects. Recently, several Cn endogenous inhibitors have been described, including the protein family of Cn regulators (RCAN, previously known as calcipressins or DSCR1). In the present study it has been characterized the RCAN1 and RCAN3 interaction with Cn in human T lymphocytes. Moreover, it has been evaluated the functional consequence of these interactions towards the Cn-NFAT signalling pathway in vivo.It has been shown that RCAN1-1 interacts endogenously with Cn in T cells and such interaction takes place through two independent RCAN1-1 sequences, the CIC and the PxIxxT motifs. Moreover, it has been described for the first time that RCAN3-2 binds to Cn and this interaction occurs only through the RCAN3-2 CIC motif. In vivo functional assays have shown that the RCAN CIC motif is the unique direct responsible for the inhibition of the Cn-NFAT signalling pathway. In human T cells, the RCAN CIC motif inhibits NFAT-dependent cytokine gene expression confirming its immunosuppressive effect. Moreover, it has been identified the minimal RCAN-derived sequence spanning 21 amino acids, which is part of the RCAN CIC motif, that retains the ability of inhibiting the Cn-NFAT signaling in vivo. Peptides spanning this sequence from RCAN1 and RCAN3, have allowed to study the binding mechanism of RCAN proteins to Cn. In vitro, these RCAN-derived peptides bind to Cn with high affinity and selectively inhibit the interaction of Cn with NFAT. Indeed, by screening chemical and peptide libraries, four hexapeptides and a product called IDI3A that modulates the RCAN-Cn interaction in vitro have been identified. In addition, it has also been demonstrated that the IDI3A product inhibits the Cn-NFAT signaling pathway in vivo.

Los reservorios del VIH-1 se establecen en fases muy iniciales de la infección. Un estudio reciente documenta la presencia de gran cantidad de ARN vírico en ganglios linfáticos de individuos expuestos dos días después de la aparición de síntomas asociados con la infección aguda, incluso antes de la detección de anticuerpos.También se ha demostrado la existencia de un pequeño pool de células de vida media larga, linfocitos T CD4+ infectados, a partir del cual se puede recuperar el virus mediante técnicas de cultivo ultrasensible, teniendo la mayoría de los linfocitos T CD4+ fenotipo memoria. La vida media de este reservorio es contradictoria, estimándose entre 6 y 43 meses aunque datos recientes sugieren que podría durar más de 60 meses. De todas maneras los linfocitos T CD4+ infectados que permanecen latentes son sólo uno de los reservorios en la infección por el VIH-1 existiendo otros como pueden ser el sistema nervioso central, el semen, el tejido renal y el tejido linfático que es el motivo principal de nuestros estudios.Los principales marcadores para el seguimiento y pronóstico de los pacientes infectados con el VIH-1 son la carga viral plasmática y las subpoblaciones de linfocitos T en sangre periférica. Su eficacia para el estudio de la replicación viral y la inmunodeficiencia o como predictores de la evolución de pacientes con o sin tratamiento ha sido ampliamente demostrada. Sin embargo, en ocasiones, pueden no ser suficiente para el estudio de los cambios acaecidos después de la terapia antirretroviral administrada ya que diversos trabajos han evidenciado discrepancias entre los hallazgos en sangre periférica y en tejido linfático, tanto al valorar la replicación viral como los cambios en los niveles de las subpoblaciones de linfocitos. Incluso se ha descrito la existencia de pacientes con carga viral plasmática indetectable pero con presencia de carga viral en varios compartimentos, entre ellos el tejido linfático. Esto podría explicar casos clínicos de respuesta discordante de pacientes con caída de linfocitos T CD4+ a pesar de tener un buen control de la replicación viralEl manejo de la infección por el VIH-1 se basa actualmente en el uso de tratamientos antirretrovirales altamente efectivos combinados con la monitorización del efecto virológico del tratamiento en plasma. El objetivo de estos tratamientos es suprimir la replicación viral con tal de prevenir el desarrollo de resistencias y la progresión clínica, y permitir así la restauración de la función inmune.En diversos estudios de investigación se produce la discusión de cómo se produce la restauración inmunológica, de cual es la replicación viral residual después de la supresión de la viremia o porque existen discrepancias entre la carga viral y la respuesta de las células CD4+ en algunos pacientes infectados por el VIH-1 que reciben terapia antirretroviral. Este conocimiento de la dinámica de la replicación viral y de las poblaciones linfocitarias es esencial para poder combatir esta infección. Se cree que la CVTL influye sobre la CVP y los parámetros del sistema inmunológico del tejido linfático y de la sangre periférica tanto antes como después de TARGA, además de correlacionarse con los cambios anatomopatológicos en tejido linfático.Está demostrado que los pacientes con CVP < 200 copias/ml y CVTL detectable tienen más posibilidad de fracaso que aquellos con CVTL indetectable. Por lo tanto, el conocimiento de las relaciones entre el tejido linfático y la sangre periférica permitiría identificar marcadores en periferia, más accesibles y repetibles, que nos indicasen qué pacientes están realmente inhibidos en tejido linfático y por tanto tienen menor riesgo de fracaso. Esto permitiría modificar las pautas de TARGA para evitar dicho fracaso. Estos últimos interrogantes y el comportamiento diferente entre la sangre periférica y el tejido linfático ha promovido que las investigaciones actuales profundicen en el estudio de este tejido para poder dilucidar su papel como reservorio de la replicación viral y poder valorar con mayor exactitud el efecto de la medicación antirretroviral y la recuperación inmunológica con inmunoterapia o para pronosticar el tiempo con viremia suprimida después del tratamiento.Siguiendo esta línea, en nuestros estudios, hemos investigado las relaciones entre los cambios producidos en la carga viral y las subpoblaciones de linfocitos en el tejido linfático amigdalar y en sangre periférica con el objetivo de buscar marcadores más exactos para el seguimiento y pronóstico de los pacientes infectados con el VIH-1, así como la influencia de esta carga viral, antes o después de la instauración del tratamiento, en la persistencia de las alteraciones en el sistema inmunológico del tejido linfático1º ARTÍCULO: PREDICTORS OF TONSILLAR TISSUE HIV-1 VIRAL BURDEN AT BASELINE AND AFTER 1 YEAR OF ANTIRETROVIRAL THERAPY. Antiviral Therapyt 8:635-637. ABSTRACT En pacientes naive infectados de forma crónica por el VIH, se observa una correlación entre la carga viral de tejido amigdalar y diferentes parámetros inmunológicos y virológicos de sangre periférica, que no se observan después de 1 año de tratamiento antirretroviral de alta actividad (TARGA). Los regímenes que contienen un inhibidor de la proteasa son los mejores predictores de una buena respuesta virológica en el tejido amigdalar después de un año de TARGA.Palabras clave: carga viral en tejido amigdalar, carga viral plasmática, marcadores, activación inmune.2º ARTÍCULO: IMMUNOARCHITECTURE OF LYMPHOID TISSUE IN HIV-INFECTION DURING ANTIRETROVIRAL THERAPY CORRELATES WITH VIRAL PERSISTENCE. Modern Pathology (2005) 18, 127-136La carga viral plasmática y las determinaciones de las subpoblaciones linfocitarias en sangre periférica son los marcadores usados para monitorizar la infección por VIH. Sin embargo, la replicación viral y la mayoría de los cambios inmunológicos suceden en los tejidos linfoides (TL) Hemos estudiado las biopsias amigdalares de 30 pacientes en estadíos tempranos de la enfermedad, antes del inicio de cualquier tratamiento y después de 12 y 36 meses de tratamiento antirretroviral de alta actividad (TARGA). Se ha investigado el ARN del VIH mediante técnicas de PCR (carga viral en TL), la inmunoexpresión de la proteína p24 viral y la arquitectura del tejido linfoide y subpoblaciones celulares por medio de un morfómetro. La carga viral en TL y la inmunoexpresión de p24, la cual fue encontrada asociada principalmente a células foliculares dendríticas, desciende significativamente después del tratamiento, pero no desaparece en todos los casos, incluso después de 36 meses de tratamiento. Fue observada una mejoría significativa de la arquitectura del TL después del tratamiento, con recuperación de las estructuras foliculares. Estos cambios histológicos se correlacionan con la carga viral en TL. Además, el número de células CD4+ se incrementa, mientras los linfocitos CD8+ y citotóxicos (CD8+granzymeB+) descienden significativamente, la última tanto en el área folicular como interfolicular. Sin embargo estos niveles celulares después del tratamiento no alcanzan los de los pacientes control sanos. Las células naive (CD45RA+) y memoria (CD45RO+) aumentan significativamente después del tratamiento. En conclusión, en la infección por VIH el impacto del tratamiento sólo puede ser establecido completamente en los reservorios de TL, donde la mayoría de los virus se almacenan y se asocian a celulas foliculares dendríticas. TARGA produce una recuperación significativa de la arquitectura del TL y de las subpoblaciones linfocitarias, las cuales estan asociadas a un descenso en la carga viral en TL. Sin embargo estos parámetros estudiados en TL no se restablecen completamente, incluso después de 36 meses de TARGA.Palabras clave: TARGA, VIH, Inmunohistoquímica, tejido linfoide, morfometro, p24.

This is a compound work comprising two independent studies.1. Characterization of gamma-delta-T cell subsets in organ transplantationgamma-delta-T cells are innate-type lymphocytes that preferentially act as regulators of local effector immune responses. Recent reports found an altered distribution of the two main subpopulations of blood gamma-delta-T cells (V-delta-1 and V-delta-2) in operationally tolerant liver transplant recipients. Based on this, gamma-delta-T cells subset quantification was proposed as a biomarker of immunologic risk in liver transplantation. The specific characteristics of gamma-delta-T cell subsets in transplantation remain however unknown. We have investigated here the phenotype, repertoire and functional properties of gamma-delta-T cell subsets in a large population of allograft recipients. Our results indicate that alterations in the gamma-delta-T cell compartment are not restricted to tolerant liver recipients. In fact, most immunosuppressed liver and kidney recipients also display an enlarged peripheral blood gamma-delta-T cell pool mainly resulting from an expansion of V-delta-1 T cells exhibiting an oligoclonal repertoire and different phenotypic and cytokine production traits than V-delta-2 T cells. We propose that persistent viral infections are likely to contribute to these alterations. Our data provide novel insight in the biology of gamma-delta-T cells and a rationale for exploring these lymphocytes in more depth into the pathogenesis of viral infections in transplantation.2. Comparative Transcriptional and Phenotypic Peripheral Blood Analysis of Kidney Recipients under Cyclosporin A or Sirolimus Monotherapy Due to its low level of nephrotoxicity and capacity to harness tolerogenic pathways, sirolimus (SRL) has been proposed as an alternative to calcineurin inhibitors in organ transplantation. However, the exact mechanisms underlying its unique immunosuppressive profile in humans are still not well understood. In the current study, we aimed to depict the in vivo effects of SRL in comparison with cyclosporine A (CSA) by employing gene expression profiling and multiparameter flow cytometry on blood cells collected from stable kidney recipients under monotherapy with either SRL or CSA. In addition, the overall effect of these drugs on immunoregulatory pathways was assessed by measuring a transcriptional signature characteristic of operationally tolerant kidney recipients. Samples from SRL recipients displayed an increased frequency of effector memory T cells and were enriched in NFkB-related pro-inflammatory expression pathways and in monocyte and NK cell lineage-specific transcripts. Furthermore neither SRL nor CSA induced a gene expression profile comparable with that of tolerant kidney recipients. In conclusion, we show here that the overall pattern of SRL effect in vivo is dominated by innate immune cells and NFkB-related pro-inflammatory events. These data provide novel insights on the complex effects of SLR on the immune system in clinical transplantation. / "Biomarcadors fenotípics i transcripcionalsen el transplantament d'òrgans"TEXT: 1. Estudi de les cèl·lules T gamma-delta A l'al·lotransplantament d'òrgans1.1 Objectius- Investigació detallada de la freqüència, fenotip, repertori del TCR i característiques funcionals de les poblacions Vdelta1 i Vdelta2 en sang perifèrica en trasplantats. - Determinar si l'òrgan trasplantat, la teràpia immunosupressora i la presència d'infeccions víriques influeixen en la distribució i propietats de les subpoblacions gamma-delta.- Avaluar el valor clínic de la quantificació de les cèl·lules T gamma-delta com a biomarcador diagnòstic de trasplantats tolerants operacionals de fetge. 1.2 ResultatsEs van quantificar les poblacions de gamma-delta totals, Vdelta1, Vdelta2 i ràtio Vdelta1/Vdelta2 en 201 trasplantats de fetge estables (STA-Liver), 29 tolerants operacionals trasplantats de fetge (TOL), 50 trasplantats estables de ronyó (STA-Kidney), 50 malalts amb insuficiència hepàtica terminal (ESLD) i 34 controls sans (CONT). Vem observar un increment de la població gamma-delta total en tots els grups de pacients trasplantats respecte CONT, que venia determinat per un increment de la població Vdelta1, més significatiu en el cas dels TOL, i una disminució de Vdelta2. Vem demostrar que les freqüències del fenotip són estables en el temps determinant el percentatge d'expressió de Vdelta1 i Vdelta2 dues vegades amb 14 mesos de diferència.El fenotipatge realitzat a les poblacions Vdelta1 i Vdelta2 en 19 pacients STA-Liver, va mostrar que aquestes subpoblacions expressen marcadors cel·lulars de superfície, intracel·lulars i funcionals diferents entre si. Aquests marcadors, però no serviren per diferenciar una cohort de 9 TOL i 10 STA-Liver. Vàrem assajar la utilitat diagnòstica dels percentatges de Vdelta1 i Vdelta2 per diferenciar TOL i STA-Liver utilitzant una corba ROC. Els resultats no varen ser positius.Vam correlacionar la freqüència d'infeccions víriques persistents amb la distribució de les subpoblacions T gamma-delta. CMV i HCV, provocaven una alteració independent entre si i significativa en el ràtio Vdelta1/Vdelta2. Vam estudiar, finalment la diversitat clonal del TCR de la població Vdelta1. Es va clonar i seqüenciar la CDR3 del TCR Vdelta1. Els TOL mostren una tendència, estadísticament significativa, cap a un repertori restringit del TCR Vdelta1. Vam determinar si aquestes seqüències de nucleòtids es traduïen en grups d'aminoàcids compartits en la CDR3 de V&#61540;1 però el resultat fou negatiu.1.3. Conclusions- La majoria dels receptors d'un transplantament mostren un increment en sang perifèrica de la població de cèl·lules T gamma-delta.- La distribució alterada en sang perifèrica de les subpoblacions T gamma-delta és estable en un període de temps establert.- Les infeccions per CMV i HCV afecten la freqüència relativa de les subpoblacions gamma-delta i el ràtio Vdelta1/Vdelta2 en sang perifèrica en pacients trasplantats de fetge.- Les cèl·lules T Vdelta1 mostren ser fenotípica i funcionalment diferents de les Vdelta2.- El repertori de CDR3 del receptor de les cèl·lules T Vdelta1 està restringit en receptors de fetge tolerants operacionals.- Ni la quantificació de subpoblacions T gamma-delta ni la seva caracterització fenotípica permeten discriminar de forma acurada entre TOL i els STA-Liver.2. Anàlisi fenotípic i transcripcional de receptors d'un transplantament de ronyó en monoteràpia amb CsA o sirolimus2.1 Objectius- Establir els efectes in vivo de sirolimus i CsA en sang perifèrica utilitzant tècniques de cribatge d'alt rendiment, per generar un perfil fenotípic i transcripcional de les dues cohorts de pacients.- Determinar l'expressió d'una sèrie de biomarcadors associats a tolerància en aquests pacients, a partir d'un perfil generat anteriorment en tolerants operacionals renals.2.2 ResultatsEs varen determinar les diferències fenotípiques de les dues cohorts i vàrem determinar que els pacients tractats amb sirolimus (SRL) mostraven un increment en la població CD4 de memòria efectora (CD45RA-CCR7-) respecte els pacients CSA. El grup SRL també presentava un increment en l'expressió de cèl·lules Tregs (CD4+CD25highFoxp3+) comparat amb CSA.Vam fer estudis de microarray d'Affymetrix a partir de sang perifèrica. Vam fer un anàlisi comparatiu de dades utilitzant SAM (FDR<5%). El resultat d'aquest anàlisi ens va permetre identificar un total de 486 gens upregulated i 586 gens downregulated en el grup SRL respecte CSA.Per interpretar el conjunt de gens diferentment expressats vam utilitzar el mètode GSEA, que ens va permetre identificar un enriquiment en el grup SRL de vies de senyalització relacionades amb mTOR i vies pro-inflamatòries comparat tant amb CSA com amb el grup d'individus sans.Utilitzant Haematolgy Expression Atlas vam identificar una representació significativa de trànscrits específics per monòcits i cèl·lules NK en SRL, i per cèl·lules T CD4+ i limfòcits B en el grup CSA. El software IPA-Tox va identificar NF&#954;B com la via de senyalització més representativa respecte els gens estudiats.Per últim vàrem determinar la prevalença de biomarcadors relacionats amb tolerància operacional en pacients trasplantats de ronyót. Dels 37 pacients estudiats només 1 SRL i 3 CSA varen ser predits com a potencialment tolerants.2.3 Conclusions- Els receptors estables d'un transplantament de fetge en monoteràpia amb sirolimus presenten un increment significatiu de la població TregFoxp3+ respecte tractament amb CsA.¬- El perfil d'expressió en sang perifèrica del pacients tractats amb sirolimus mostra un enriquiment en vies metabòliques pro-inflamatòries i gens involucrats ambla senyalització mTOR.-IPA-Tox identifica, entre les respostes farmacològiques prèviament definides, a NF&#954;B com la via de senyalització més toxicològica a partir dels gens diferentment expressats. - L'aplicació d'una signature de tolerància operacional prèviament definida no és capaç d'identificar diferències entre els pacients tractats amb CsA i els que reben sirolimus.

The aim of this thesis is the characterization of a protein involved in apoptosis. Our group has identified an early step common to different forms of intrinsic apoptosis stimuli. This step requires de novo synthesis of a novel Cyclin, Cyclin O, that upon apoptosis induction in lymphoid cells forms active complexes, primarily with Cdk2. Cyclin O expression precedes glucocorticoid and gamma radiation-induced apoptosis in vivo in mouse thymus and its overexpression induces apoptosis in cultured cells. Knocking down the endogenous expression of Cyclin O by shRNA leads to the inhibition of glucocorticoid and DNA damage-induced apoptosis while leaving CD95 death receptor mediated apoptosis intact. This data demonstrates that apoptosis induction in lymphoid cells is one of the physiological roles of Cyclin O and it does not act by perturbing a normal cellular process such as the cell cycle. In addition we have identified c-Myb a substrate of Cdk2-Cyclin O complexes and we show that c-Myb is downregulated during apoptosis of lymphoid cells. / L'objectiu d'aquesta tesi és la caracterització d'una proteïna involucrada en l'apoptosi. El nostre grup ha identificat un pas primerenc comú en diversos estímuls apoptòtics de la ruta intrínseca. Aquest pas requereix la síntesi de novo d'una nova Ciclina, Ciclina O, que quan s'indueix apoptosi en cèl·lules limfoides forma complexes actius majoritàriament amb Cdk2. L'expressió de la Ciclina O és prèvia a l'apoptosi induïda per glucocorticoids i radiació gamma i la seva sobreexpressió indueix apoptosi en cultius cel·lulars. La baixada dels nivells d'expressió de la Ciclina O endògena amb shRNA provoca una inhibició de l'apoptosi induïda per glucocorticoids o agents que danyen el DNA, mentre que l'apoptosi mediada pel receptor CD95 es manté intacta. Aquests resultats demostren que la inducció d'apoptosi en cèl·lules limfoides és una de les funcions fisiològiques de la Ciclina O i que no es deu a una pertorbació de processos cel·lulars normals com ara el cicle cel·lular. A més a més, hem identificat c-Myb com a substrat dels complexes Cdk2-Ciclina O i demostrem que els nivells de c-Myb baixen durant l'apoptosis de cèl·lules limfoides.