Objetivo: Evaluar la eficacia de un programa de entrenamiento de memoria, denominado Taller de Memoria (TM), aplicado a enfermos con demencia de Alzheimer (DSM-IV, 1997 y NINCDS-ADRDRA, 1984) en fase leve (GDS=4. Global Deterioration Scale. Reisberg, 1982). Metodología: Pacientes con demencia de Alzheimer (DSTA) (24) tratados con inhibidores de la acetilcolinesterasa (IChE), sometidos al programa de memoria (12) (grupo experimental) o sin tratamiento psicosocial (12) (grupo control). La intervención cognitiva (TM), consiste en la aplicación de un programa intervención psicosocial focalizado en memoria durante un año y con 96 sesiones estructuradas de ejercicios cognitivos. Como medidas de eficacia se utilizaron el Mini Mental Status Examination (Folstein et al, 1975), la Alzheimer's Disease Assessment Scale (Rosen, Mohs & Davis, 1984), el test conductual de memoria Rivermead (Wilson, Cockburn, Baddeley, 1991), el Syndrom kurz Test (Erzigheit, 1992), la escala de Blessed (Blessed, Tomlinson & Roth, 1968), el Rapid Disability Rating Scale-2 (Linn & Linn, 1982) y el Neuropsychiatric Inventory (Cummings et al, 1994). Se utilizó un diseño cuasi-experimental pretest-postest con grupo control, con cuatro evaluaciones postest trimestrales. Resultados: el programa aplicado resulta efectivo en la mejoría del rendimiento cognitivo global a lo largo del tratamiento (p=.007), en el mantenimiento de la memoria a partir de los 6 meses (p=.028), en el mantenimiento de las actividades funcionales de la vida diaria (p=.041) y en la mejoría del estado de ánimo (p=.043).Conclusiones: la eficacia del programa de memoria se mantiene a lo largo del año de estudio, manteniendo los sujetos experimentales un beneficio cognitivo (especialmente de memoria), conductual y funcional. Palabras clave: Enfermedad de Alzheimer. Demencia leve. Tratamiento no farmacológico. Programa de entrenamiento estructurado de Memoria. Taller de Memoria. / Objective: to evaluate the efficacy of a memory training program, called "Memory Workshop", applied to early stage Alzheimer's patients (DSM-IV, 1997 and NINCDS-ADRDRA, 1984) (GDS=4. Global Deterioration Scale. Reisberg, 1982). The following assesses the treatment's effects on the cognitive abilities, memory, activities of daily living and well-being of patient.Methods: Patients with mild AD (24) who are treated with a cholinesterase inhibitor (ChEI) received the memory training program (12) (experimental group) or psychosocial support alone (control group). Cognitive intervention consisted of a one-year structured program of 96 sessions of cognitive exercises. Our controlled study employed the following evaluation tools: the Mini-Mental State Examination (Folstein et al, 1975), the Alzheimer's Disease Assessment Scale (Rosen, Mohs & Davis, 1984), the Rivermead Memory Test (Wilson, Cockburn & Baddeley, 1991), the Syndrom Kurztest (Erzigheit, 1989), the Rapid Disability Rating Scale-2 (Linn & Linn, 1982), the Blessed Dementia Rating Scale (Tomlinson & Roth, 1968) and the Neuropsychiatric Inventory (Cummings et al, 1994). The study utilized a quasi-experimental design, pre-test and post-test with a control group, with four trimester post-test evaluations. Results: the program was effective in improving global cognitive performance throughout treatment (p=.007), maintaining memory performance for six months (p=.028), maintaining levels of functional ability (p=.041) and improving personal affect (p=.043).Conclusions: the program maintained its efficacy throughout the study year. The experimental subjects experienced cognitive benefits and improvement or maintenance in conduct and functioning.

La Malaltia de von Willebrand (VWD) és la coagulopatia congènita més freqüent a la població general. Consisteix en una diàtesi hemorràgica causada per una deficiència qualitativa i/o quantitativa del factor de von Willebrand (VWF) que es transmet amb caràcter autosòmic dominant o, menys freqüentment, recessiu. El VWF és una glicoproteïna adhesiva present en plaquetes, cèl•lules endotelials i megacariòcits que té diferents funcions donat que participa en l’hemostàsia primària i col•labora al mateix temps en la secundària. És un mediador de l’adhesió de les plaquetes al subendotel•li en el lloc de la lesió vascular i transporta al FVIII, al que protegeix de la degradació proteolítica prematura. El gen del VWF (VWF) s’extén unes 178 kilobases en el genoma i conté un total de 52 exons, sent un dels gens més grans i complexos descrits en humans. Addicionalment existeixen una sèrie de factors que dificulten de manera considerable la caracterització molecular de la VWD i que han fet que la seqüenciació directa no s’hagi considerat el mètode de referència per al seu diagnòstic. En primer lloc, el VWF és un gen altament polimòrfic i, fins al moment, s’hi han descrit 102 SNPs (Build 132) en regió codificant, el que pot dificultar la identificació de les mutacions i, en segon lloc, existeix un pseudogèn parcial al cromosoma 22 d’aproximadament 30 kb molt homòleg (>96%) als exons 23-34 del VWF. Amb l’objectiu de facilitar l’anàlisi genètic de la VWD, s’ha dissenyat un procediment simplificat basat en la seqüenciació completa del gen, que s’ha utilitzat per identificar la mutació en un total de 40 famílies i demostra la seva validesa com a mètode rutinari de diagnòstic molecular. Amb l’aplicació d’aquest mètode s’han identificat un total de 58 mutacions (41 diferents), 19 de las quals no s’havien descrit prèviament a la literatura. Entre els diferents tipus de mutació responsables de la VWD, aquelles que modifiquen la regió codificant del gen tenen un clar efecte deleteri, però les conseqüències de les mutacions que afecten potencialment l’splicing (PSSM) són menys evidents. Amb l’objectiu d’estudiar l’efecte d’aquestes mutacions s’ha desenvolupat un mètode per a la seqüenciació completa del cDNA del VWF en leucòcits i plaquetes que ens ha permès revelar l’efecte de diverses PSSM. L’aparició de les plataformes de seqüenciació de nova generació (NGS), que són fins 200 vegades més ràpides i econòmiques que la seqüenciació tradicional, ha plantejat nous reptes en el diagnòstic molecular de les malalties hereditàries. Per això s’ha desenvolupat una nova estratègia d’amplificació del gen en un total de 14 PCRs llargues i hem adaptat el procediment desenvolupat prèviament per a la seqüenciació completa del VWF a les noves plataformes de NGS. Aquestes estratègies permetran l’anàlisi simultània d’un gran nombre de mostres de pacients i familiars de manera més ràpida i econòmica que per seqüenciació tradicional. Amb l’objectiu de recopilar tota la informació generada a partir del diagnòstic molecular dels pacients amb VWD i fer-la accessible, hem dissenyat un nou apartat dins d’Hemobase (registre de mutacions per a les Hemofílies A i B) dedicat a la VWD (www.vwf.hemobase.com). Aquesta pàgina d’accés lliure per Internet, conté un registre de les mutacions identificades en pacients amb VWD després de la seqüenciació directa del VWF. El registre permet realitzar cerques, relacionar qualsevol mutació amb la base de dades internacional i accedir directament a les publicacions corresponents. Es pretén que l’estudi molecular dels pacients permeti una millor comprensió dels mecanismes implicats en la fisiopatologia de la malaltia i ofereixi una visió més àmplia de l’epidemiologia molecular a la nostra població. / Von Willebrand Disease (VWD) is the most frequent congenital coagulopathy in the general population. It has been proved to be particularly complex due to a series of factors that make difficult the molecular diagnostic of the disease: the von Willebrand Factor gene (VWF) is large and complex; it is very polymorphic; there is a partial pseudogene in chromosome 22 highly homologous (>96%) to a region of the VWF; and the existence of other genes implied in the disease cannot be discarded. All this set of difficulties causes that the molecular study of the VWD remains confined to basic investigation and the application to the clinical routine has been considerably delayed. With the aim to facilitate the genetic study of the VWD, we designed and optimized a procedure for direct sequencing of the VWF, that allowed us to study 40 families identifying 58 mutations (41 different), 19 of which were new. Among the different types of mutation that cause VWD, those affecting the coding region have frequently a clear deleterious effect; however, the consequences of the potential splice site mutations (PSSM) are less predictable. A method for the complete sequencing of the VWF cDNA in leukocytes and platelets has been developed allowing the elucidation of the effect of several PSSM studied. Next Generation Sequencing (NGS) platforms are faster and cheaper that the traditional sequencing. In order to take advantage of this new technology, we have developed an optimized strategy for the amplification of the VWF by LR-PCRs and we have tailored the previously developed short PCR procedure. The objective is to achieve high performance in the molecular characterization of VWD patients and relatives and to establish the basis for a large-scale molecular study approach. Finally, a database of the mutations identified, responsible for the pathology (www.vwf.hemobase.com), has been established in order to correlate molecular and clinical parameters. The development of suitable tools for the molecular diagnosis of VWD will significantly facilitate the clinical diagnosis and will guide the clinician towards the better therapeutic option.

La malaltia de Crohn és una malaltia inflamatòria intestinal de base immunitària. L’etiologia de la malaltia és desconeguda, encara que en general s’admet la següent definició: la malaltia és conseqüència d’una desregulació de la resposta immunitària en front als antígens comuns de la flora bacteriana intestinal en individus genèticament susceptibles. Un component important de la desregulació immunitària es la hiperactivació dels limfòcits T que es dóna en aquesta i altres malalties de tipus autoimmunitari, i en les que tradicionalment s’ha atribuït una major presència i producció de citocines per part de la població limfocitària Th1 en el teixit inflamat. Recentment, amb la descripció de la citocina IL-23 i la població Th17 se ha posat en dubte el paper principal de la població Th1 en les malalties inflamatòries de base immunitària. De fet, en algunes d’aquestes malalties s’ha descrit un augment de las cèl•lules Th17 així com de les citocines produïdes per aquesta població. L’objectiu d’aquesta tesi ha sigut caracteritzar el paper relatiu de les poblacions Th1 i Th17 en la mucosa intestinal inflamada i en la circulació perifèrica de pacients amb malaltia de Crohn activa o en remissió així com avaluar el paper i l’evolució d’aquestes poblacions limfocitàries en els estadis inicials (primers brots de la malaltia) i avançats de la malaltia. En aquest estudi observem que els períodes d’activitat inflamatòria en la malaltia de Crohn s’associen a una resposta sistèmica exacerbada de la població Th17, essent la producció de IL-17 en sobrenedant del cultiu de sang total, el percentatge de limfòcits CD4+IL-17+ i la producció de IL-17 per part d’aquestes cèl•lules més elevada que en els pacients amb malaltia inactiva i que en els controls sans. Paral•lelament hem descrit que la població Th1 circulant no presenta durant un brot d’activitat un augment tan generalitzat com la població Th17, sinó que només observem un augment en el percentatge de limfòcits CD4+IFN-γ+ circulants i en els dobles productors de IL-17 y IFN-γ. Els pacients que denominem debut (pateixen el primer brot de la malaltia) no presenten a nivell sistèmic un augment de la resposta Th17 ni Th1. A diferència del que observem en circulació perifèrica, en la mucosa intestinal inflamada trobem un augment dels trànscrits de les citocines característiques de la població Th17, tant en els pacients debut com en els que es troben en un estat més avançat de la malaltia. A més, en la mucosa inflamada d’ambdós grups de pacients trobem una major infiltració de cèl•lules IL-17+. A partir d’aquests resultats hipotetitzem un model per a la fisiopatologia de la malaltia de Crohn en el que la generació de limfòcits Th17 memòria podrien estar implicats en la cronicitat i recurrència de la malaltia. Així en les primeres fases de la malaltia només detectem un augment d’aquesta població en la mucosa intestinal, com seria d’esperar d’una resposta immunitària local. A conseqüència d’aquesta es generarà una població limfocitària de memòria immunitària que només detectem en circulació en aquells malalts que es troben ja en estadis més crònics de la malaltia. Amb aquesta hipòtesi podem explicar mitjançant mecanismes immunitaris diferents el fet que, en general, la malaltia de Crohn no es manifesta fins la segona o tercera dècada de vida d’un individu, mentre que un cop s’ha manifestat, la recurrència d’activitat inflamatòria és molt més freqüent (degut a la participació dels limfòcits memòria). / One component of the immune deregulation observed in Crohn’s disease is the massive infiltration of T lymphocytes in the inflamed tissue. Classically these hyperreactive lymphocytes have been attributed to the Th1 subpopulation. Recently the description of IL-23 cytokine and Th17 population has questioned the main role given to Th1 population. In this regard, an increase in the frequency of Th17 cells and in the production of their signature cytokines has been already described in some inflammatory diseases. In this study we have observed that active inflammation in Crohn’s disease associates to an increased systemic response of Th17 cells described as overproduction of IL-17 in supernatants of whole blood cultures, increased percentage of CD4+IL-17+ lymphocytes and increased production of IL-17 from these cells related to remission periods of disease or healthy controls. Early patients (patients who suffer their first flare of the disease) do not present a systemic increase of Th1 or Th17 cells despite suffering of active inflammation. Otherwise, in inflamed intestinal mucosa there is an increase in the expression of Th17 cytokines both in early as well as late chronic patients. Moreover we found a significant higher number of Th17 cells infiltrating the mucosa of both groups of patients. Taking these results into account we hypothesize a model for the physiopathology of Crohn’s disease in which the generation of memory Th17 lymphocytes could be involved in the chronicity and recurrence of the disease. Therefore, in early phases of disease we only detect an increase of this population in the intestinal mucosa, as we could expect from a local immune response. As a consequence of this activation there would be a generation of memory lymphocytes that we can detect in peripheral circulation only in that patients that have already suffered repeated flares of the disease. This hypothesis allows us to explain the different immune mechanisms that could be acting during the evolution of Crohn’s disease, as it is the first appearance of disease, generally occurring during the second or third decade of the individual life, and the subsequent appearance of recurrences that are much more frequent and life-long lasting.

INTRODUCCIÓN: El tratamiento de la enfermedad inflamatoria intestinal se ha basado en el uso de aminosalicilatos corticoides e inmunosupresores, que ayudan a controlar los brotes de la enfermedad, aunque no consiguen su curación. El bloqueo de las moléculas de adhesión endotelial, que permiten el reclutamiento de leucocitos desde el lecho vascular hacia el área inflamada, podría ser una diana terapéutica útil en esta enfermedad.OBJETIVOS: 1. Determinar el valor de las moléculas de adhesión endotelial como nuevas dianas terapéuticas en la enfermedad inflamatoria del intestino. 2. Evaluar el posible valor terapéutico de su modulación con anticuerpos monoclonales bloqueantes de las moléculas de adhesión endotelial, péptidos trébol y ciclosporina A.MATERIAL Y MÉTODOS: El modelo experimental utilizado ha sido el de la colitis inducida por DSS en el ratón, que remeda la colitis ulcerosa en humanos. Para cuantificar la expresión in vivo de las moléculas de adhesión endotelial se ha recurrido a la técnica del doble anticuerpo marcado y para evaluar su expresión in vitro. a los cultivos primarios de células endoteliales de vena de cordón umbilical humano. Asimismo, para analizar las interacciones leucocito-endotelio en las vénulas del colon se ha utilizado la microscopía intravital de fluorescencia.RESULTADOS Y CONCLUSIONES: 1. En la colitis experimental inducida por DSS existe un aumento en la expresión de las moléculas de adhesión endotelial ICAM-1, VCAM-1 y MAdCAM-1 y de las interacciones leucocito-endotelio (roadamiento y adhesión) en las vénulas postcapilares del colon. 2. VCAM-1 es la principal molécula responsable del incremento de la adhesión leucocitaria al endotelio y juega un papel fundamental en la fisiopatología de la enfermedad inflamatoria intestinal experimental. 3. El inmunobloqueo sostenido de VCAM-1 tiene efecto terapéutico ya que mejora el curso de la colitis. En cambio, la inmunoneutralización de ICAM-1 o de MAdCAM-1 no altera el curso clínico en este modelo experimental. 4. El aumento de la expresión de las moléculas de adhesión endotelial VCAM 1 y MAdCAM-1 en el colon es proporcional a la gravedad de la colitis inducida. 5. El péptido trébol TFF2 es útil en el tratamiento de la colitis experimental, siendo su administración tópica superior a la sistémica 6 TFF2 produce de forma indirecta, una reducción en la expresión de las moléculas de adhesión endotelial y en el reclutamiento leucocitario que contribuye a su efecto beneficioso. 7. La ciclosporina A mejora la colitis experimental inducida por DSS en el ratón. 8. El efecto terapéutico de la ciclosporina A se debe, en parte, a que reduce la producción de citocinas proinflamatorias y la expresión de las moléculas de adhesión del endotelio, actuando directamente sobre la célula endotelial, lo que decrece el reclutamiento leucocitario hacia el intestino inflamado.SUMARIO: 1- VCAM-1 es la molécula de adhesión endotelial más importante en este modelo experimental de colitis que remeda la colitis ulcerosa en humanos- 2 El inmunobloqueo de VCAM-1, en contraste con el de ICAM-1 o MAdCAM-1, podría atenuar la respuesta inflamatoria sin alterar los mecanismos inmunes fisiológicos ya que esta molécula no está implicada en la recirculación fisiológica de los leucocitos. 3. Los trabajos que componen esta Tesis Doctoral constituyen la base racional para investigar el efecto de los anticuerpos anti-VCAM-1 en los pacientes con colitis ulcerosa. / INTRODUCTION: Treatment of inflammatory bowel disease is currently based on the use of aminosalicylates, corticosteroids and immunomodulators, which can control flares of disease but are not curative. Blockade of endothelial adhesion molecules involved in the recruitment of leukocytes from the vascular bed to the inflammatory site might be a useful therapeutic strategy in this disease.AIM: To assess the usefulness of modulation of endothelial adhesion molecules with monoclonal antibodies, trefoil peptides (TFF2), and cyclosporin A (CsA) as a therapeutic strategy for experimental colitis. MATERIAL AND METHODS: Dextran sulphate sodium (DSS)-induced colitis, a murine model that mimics human ulcerative colitis, was used. Cell adhesion molecule expression was measured by the dual radiolabeled antibody technique. Leukocyte-endothelial cell interactions were determined in colonic venules by fluorescence intravital microscopy.RESULTS AND CONCLUSIONS: 1. VCAM-1 plays a central role in leukocyte recruitment in colitis since blockade of this adhesion molecule has a higher therapeutic effect than immunoneutralization of ICAM-1 or MAdCAM-1 in this experimental model.2. TFF2 is useful in the treatment of colitis, and topical administration is superior to the systemic route. Indirect reduction in adhesion molecule expression and leukocyte recruitment into the inflamed intestine contributes to the beneficial effect of TFF2 treatment.3. CsA A ameliorates DSS-induced colitis in mice. Reduced adhesion molecule expression resulting from diminished pro-inflammatory cytokine production and from a direct effect of CsA in endothelial cells decreases leukocyte recruitment into the inflamed intestine, contributing to this protective effect. SUMMARY: 1. VCAM-1 is the most important endothelial adhesion molecule in an experimental model of colitis that mimics human ulcerative colitis. 2. VCAM-1 immunoblockade, in contrast to ICAM-1 or MAdCAM-1, can attenuate the inflammatory response without altering the physiological immune mechanisms since this molecule is not involved in the physiological recirculation of leukocytes. 3. The results of this Doctoral Thesis constitute the rationale to investigate the effects of anti-VCAM-1 antibodies in patients with ulcerative colitis.

Background and objectives: Recent research has shown an association between a healthy diet and reduced chronic obstructive pulmonary disease (COPD) incidence. However, the potential role of diet in COPD prognosis is unknown. This thesis aimed to describe the characteristics of diet in COPD patients and to estimate its association with the disease evolution, in terms of pathophysiological impairment and hospitalizations. A secondary objective was to study the role of diet in asthma, as a COPDrelated phenotype. Methods: A dietary ancillary protocol was included in a well phenotyped cohort of 342 COPD patients recruited during their first admission for a COPD exacerbation in Spain. Dietary data of the last 2 years was assessed using a validated food frequency questionnaire (122 items). Levels of oxidative stress and inflammatory markers were measured in serum. Hospital admissions during follow-up were obtained from national datasets. Additionally, data from the International Study of Asthma and Allergies in Childhood (ISAAC) in Mexico was used to assess the effect of diet in childhood asthma. Results: (i) COPD patients report an adequate intake of the main food groups and macro- and micro-nutrients according to local recommendations, excepting vitamin D; (ii) vitamin E and olive oil intakes are associated with reduced oxidative stress in COPD active smokers; (iii) intake of _3 and _6 fatty acids is related to the levels of serum inflammatory markers; (iv) cured meat intake increases the risk of COPD admission during follow-up; and (v) children adherence to a Mediterranean dietary pattern relates to reduced childhood asthma prevalence. Conclusions: Dietary habits may modify COPD prognosis and childhood asthma. Therefore, advice on healthy diet should be considered in chronic respiratory diseases guidelines. / Antecedents i objectius: Estudis recents mostren associacions entre una dieta sana i reduccions en la incidència de malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC). Tanmateix, el possible rol de la dieta en l'evolució de l'MPOC és desconegut. L'objectiu d'aquesta tesi és descriure les característiques de la dieta en pacients amb MPOC i estimar-ne l’associació amb l'evolució de la malaltia en termes d’alteracions fisiopatològiques i hospitalitzacions. Com a objectiu secundari, també es vol estudiar el paper de la dieta en l'asma, com a malaltia estretament relacionada amb l'MPOC. Mètodes: Es va aniuar un protocol d’epidemiologia nutricional en una cohort de 342 malalts d’MPOC, ben fenotipats, reclutats a Espanya durant la seva primera hospitalització per agudització de l'MPOC. Es va administrar un qüestionari de freqüència de consum d'aliments (122 ítems) preguntant per la dieta dels darrers 2 anys. Es van mesurar en sèrum els nivells de marcadors d'estrès oxidatiu i d'inflamació. Les hospitalitzacions durant el temps de seguiment s’obtingueren a partir de registres nacionals. Per últim, s'utilitzaren dades de l'International Study of Asthma and Allergy in Childhood (ISAAC) a Mèxic per a estimar l'efecte de la dieta en l'asma infantil. Resultats: (i) El consum d'aliments i macro- i micro-nutrients fou considerat adient respecte a les recomanacions locals, exceptuant la vitamina D; (ii) la ingesta de vitamina E i oli d’oliva s’associà a menors nivells d’estrès oxidatiu en pacients fumadors actius; (iii) els nivells de ingesta d'àcids grassos _3 i _6 es va relacionar amb els nivells d’inflamació sistèmica; (iv) la ingesta d’embotits i carns curades va incrementar el risc d'hospitalització per MPOC durant el seguiment; i (v) l’adherència a un patró mediterrani d'alimentació s’associà a menor prevalença d'asma infantil. Conclusions: Els hàbits alimentaris poden modificar l'evolució de l'MPOC i el desenvolupament d'asma infantil. Per tant, s’hauria de considerar l’inclusió de consells alimentaris en les guies clíniques per a malalties respiratòries cròniques.

En el patró fibroestenosant de la malaltia de Crohn els fibroblasts intestinals augmenten en número contribuint al desenvolupament de la fibrosi. Un dels principals promotors de la proliferació d’aquestes cèl•lules és el bFGF. En el present estudi la fracció rica en tocotrienol ha demostrat tenir efectes antiproliferatius en fibroblasts intestinals humans independentment de la procedència dels fibroblasts. Els tocotrienols redueixen tant la proliferació basal com la induïda per bFGF en fibroblasts. L’apoptosi de les cèl•lules efectores en el desenvolupament de la fibrosi sembla ser el principal mecanisme de la seva resolució. Els tocotrienols instauraren un procés complert d’apoptosi en els fibroblasts. A diferència del que passa amb la majoria d’agents proapoptòtics, els tocotrienols provoquen l’activació tant de la via extrínseca com de la via intrínseca de l’apoptosi ja que activa les caspases 8 i 9. Sorprenentment, l’addició de ciclosporina A (CsA), un conegut inhibidor de la via intrínseca de l’apoptosi, bloqueja completament el procés d’apoptosi induït per FRT. Això demostra que tot i l’activació de la caspasa 8 i per tant, de la via extrínseca, en el tractament amb tocotrienols la predominant és la via intrínseca. L’autofàgia té un paper molt rellevant en l’aclariment de cossos apoptòtics. Els tocotrienols han demostrat eficàcia en la inducció d’autofàgia en fibroblasts, ja que provoca la maduració de la proteïna LC3 i l’aparició de vacuoles autofàgiques en el citoplasma d’aquestes cèl•lules. Un cop més la CsA reverteix aquest procés, i per tant inhibeix l’autofàgia, demostrant que aquest procés requereix la participació de la mitocòndria. Les patologies que cursen amb desenvolupament de fibrosi estan associades a alts nivells de TGF-β que resulta en el reclutament de fibroblasts al lloc de la lesió i a un increment en la producció de matriu extracel•lular. A nivell intracel•lular, la fosforilació d’Smad3 és el pas clau que regula les accions del TGF-β. Els tocotrienols han mostrat eficàcia en la disminució dels nivells intracel•lulars d’Smad3 fosforilada induïda per TGF-β. La fosforilació d’Smad3 té efectes oposats en la regulació de l’expressió gènica. Regula positivament l’expressió de TIMP-1, en canvi, regula negativament l’expressió de MMP-3. Tot i ser efectes oposats en quant a expressió gènica, aquests dos fenòmens afavoreixen l’acumulació de matriu extracel•lular. L’exposició a tocotrienols fa que es reverteixi aquest estat profibrogènic ja que indueix l’expressió de MMP-3 però no afecta als nivells de TIMP-1. La síntesi de MEC i especialment la síntesi de COL1, COL3 i COL5 està incrementada en la fibrosi intestinal, aquest fet està directament relacionat amb l’activitat de TGF-β en la zona afectada. Els tocotrienols interfereixen en la síntesi de col•lagen. A més, els tocotrienols disminueixen la fosforilació d’Smad3 induïda per TGF-β, un fet clau en la síntesi de matriu extracel•lular. Aquests resultats permeten hipotetitzar un potencial antifibrogènic dels tocotrienols. Per a confirmar aquest potencial “in vivo” ens calia disposar d’un model experimental de fibrosi intestinal. A diferència del que succeeix amb la colitis, en la que es disposa d’un gran nombre de models animals, hi ha pocs models experimentals específicament dissenyats per a reproduir la fibrosi intestinal. Aquest fet, ha limitat molt el desenvolupament de noves estratègies de tractament antifibrogènic en l’intestí. Mitjançant l’administració intracolònica repetida a dosis baixes de l’haptè TNBS vam poder establir fibrosi intestinal en la rata de manera rellevant i reproduïble. En aquest model de fibrosi intestinal, els animals que van rebre la dosi més alta de tocotrienols provada en aquest estudi van mostrar nivells disminuïts en paràmetres que mesuren la inflamació, això és, es va disminuir l’índex d’activitat de la malaltia i la pèrdua de pes causada pel TNBS així com també va reduir l’expressió de TNF-α. / Excessive fibroblast expansion and extracellular matrix deposition are key events for the development of bowel stenosis in Crohn’s disease patients. Tocotrienols are vitamin E compounds with proven in vitro antifibrogenic effects on rat pancreatic fibroblasts. We aimed at investigating the effects of tocotrienols on human intestinal fibroblast proliferation, apoptosis, autophagy, and synthesis of ECM. Intestinal fibroblasts isolated from patients with Crohn’s disease were treated with tocotrienol-rich fraction from palm oil. Tocotrienols significantly reduced proliferation, enhanced cell death by promoting apoptosis and autophagy. Fibroblast apoptosis, but not autophagy, was prevented by the pan-caspase inhibitor zVAD-fmk, whereas both types of cell death were prevented when the mitochondrial permeability transition pore was blocked by cyclosporin A, demonstrating a key role of the mitochondria in these processes. TRF diminished procollagen type I and laminin γ production these cells. Transforming growth factor-β plays a key role in matrix deposition during fibrosis. Treatment of intestinal fibroblasts with tocotrienol rich fraction prevents Smad3 phosporylation induced by transforming growth factor-β and reduces collagen type 1 and 3 production by these cells. Besides, in a rat model of intestinal fibrosis, treatment with tocotrienols reduces diarrhea, rectal bleeding and weight loss, as well as levels of colonic tumor necrosis factor-α and vimentin expression demonstrating that this compound has anti-inflammatory effects in vivo.

Introducció: La Malaltia d’Alzheimer (AD), és la malaltia neurodegenerativa amb més incidència actualment. La hipòtesi més acceptada sobre l’origen de la malaltia és la “hipòtesi amiloide”, en la que el cúmul de pèptid beta amiloide (Aβ) a l’espai extracel•lular a cervell du a la formació d’oligòmers solubles, fibril•les i plaques provocant una disfunció sinàptica i neuronal i, conseqüentment, dèficits cognitius. Tots aquests esdeveniments van acompanyats de neuroinflamació i de la formació de cabdells neurofibril•lars. Diversos són els models animals utilitzats per a l’estudi l’AD, dintre dels quals hi trobem els gossos de companyia envellits s’ha descrit la Síndrome de Disfunció Cognitiva (CDS). Els gossos amb la CDS es caracteritzen per presentar per alteracions a nivell cognitiu, anatòmic i histopatològic similars les descrites anteriorment i comparables a les observades en els estadis inicials de l’AD. Totes aquestes convergències, fan que el gos amb la CDS sigui considerat un bon model natural d’envelliment humà i dels estadis més inicials de l’AD i que pugui ser de gran utilitat en estudis de tractaments dirigits l’AD. Dintre dels tractaments dirigits a la prevenció de la formació i/o eliminació d’amiloide hi trobem les immunoteràpies anti-amiloide actives. Aquestes, mitjançant l’administració d’un fragment d’Aβ sintètic combinat amb diversos adjuvants i proteïnes transportadores, indueix l’eliminació d’amiloide de Sistema Nerviós Central cap a la perifèria mitjançant diversos mecanismes. Des de l’estudi fet l’any 2000 amb la immunoteràpia (AN1792), dissenyada a partir de l’Aβ42 i QS21 com a adjuvant, que va provocar un 6% de casos de meningoencefalitis en els pacients inclosos a l’estudi, diversos han estat els esforços per dissenyar vacunes eficaces i que evitin els efectes secundaris no desitjats. Objectiu general: En aquest treball es planteja si l’administració d’una immunoteràpia dissenyada a partir d’un adjuvant que indueix respostes de tipus Th2 o anti-inflamatòria juntament amb un fragment C-terminal del pèptid Aβ fibril•lar indueix una millora cognitiva en gossos amb CDS, evitant els efectes nocius observats en immunoteràpies ja testades en humans. / Development of an anti-amyloid therapy for Alzheimer Disease in dogs with Cognitive Dysfunction Introduction: Alzheimer’s Disease (AD) is a neurodegenerative disease where the cognitive deficits are due to the accumulation of the different forms of amyloid beta peptide (Aβ) (oligomers, fibrils and plaques). They also induce neuroinflamation and the formation of the neurofibrillary tangles. Aged dogs with Cognitive Dysfunction Syndrome (CDS) also present cognitive deficits associated to the accumulation of the different forms of Aβ into the brain. Because of the similarities with AD, dogs with CDS are considered a good model for the study of aging human and the first stages of AD. Active anti-amyloid immunotherapy is one of the strategies proposed with the aim to ameliorate the cognitive deficits through the clearance of the amyloid burden from the central nervous system to the periphery. After the harmful side effects due to the administration of the immunotherapy AN1792 in the 21st century, studies with different anti-amyloid immunotherapies have been performed with the aim to prevent and/or ameliorate AD and avoiding the side affects. Objective: This work considers the development of an immunotherapy designed with a Th2 adjuvant and C-terminal fragments of the fibrillar Aβ to induce a cognitive improvement in CDS dogs avoiding the side effects of the immunotherapies tested in humans. Results: The immunization study was performed after the selection of the V5 vaccine designed using the mixture of the Aβ1-40 + KLH-Aβy-40 fragments and the Aluminium Hydroxide (Alum®) as the adjuvant. V5 vaccine was administrated during a fifty days period to CDS dogs (n=12) and housed adult beagle dogs (n=9). Changes in cognitive deficits, in biochemistry and haematologist biomarkers were observed during the follow-up period. With the aim to observe the changes in neuroinflamation responses, a comparative study between brain samples form unimmunized and immunized dogs was performed as well. Increases in the Aβplasma/ AβLCR ratio associated to the reduction of the neuroinflamation responses could diminish the neuronal damage leading to a cognitive improvement without side effects in CDS dogs.

Parkinson’s disease (PD) is currently the second most common neurodegenerative disorder after Alzheimer’s disease (AD), affecting 100.000 people in Spain and more than 4 million people worldwide. Being a movement disorder, impairment of motor functions is considered to be the hallmark symptom of PD. However, cognitive dysfunction is now recognized as a common feature, being present since early disease stages and affecting the majority of patients as the disease progresses. In line with this, one of the most common cognitive deficits found in PD patients are verbal semantic and phonemic fluency deficits. Although there are still no established biomarkers for PD, neuroimaging methods offer the possibility of mapping the neurobiological substrates of motor and cognitive impairment in these patients. Amongst the available neuroimaging techniques, structural and functional magnetic resonance imaging (MRI, fMRI) produces images of the brain that provide quantitative values of cerebral atrophy and brain dysfunction, respectively. These techniques are relevant because they shed light into neurodegeneration processes occurring in PD compared to normal aging as well as those pathological processes that specifically underlie cognitive decline in these patients. In addition to neuroimaging, another method that allows studying brain networks and their disruption in PD is transcranial direct current stimulation (tDCS), which, in addition to modulating functional connectivity, provides a tool for cognitive and motor rehabilitation. This thesis comprises three different studies that had two main goals. On one hand, it was aimed at characterizing the brain’s structural and functional correlates of semantic and phonemic fluency cognitive deficits in patients with PD using MRI, fMRI and tDCS methods. On the other hand, given the lack of a comparison of the relative contribution of different existing MRI-based techniques to characterize cortical degeneration in PD, specific changes in different characteristics of the cortical gray matter (GM) layer were assessed to determine whether brain atrophy in PD can be attributed to changes in cortical thickness, cortical folding or GM volume. The first study of this thesis showed that semantic fluency is associated with GM density in cortical frontal and temporal areas in PD patients, suggesting this function relies both on executive functions and semantic memory processes. The second study showed that by stimulating the left dorsolateral prefrontal cortex with tDCS, significant enhancement of functional connectivity occurs in both semantic and phonemic fluency networks in PD, in addition to a significant improvement of phonemic fluency functions. The third and final study showed that amongst the most widely used neuroimaging analysis techniques to assess cortical changes in PD, cortical thickness seems to be the most sensitive, followed by cortical folding and finally GM volume as assessed by voxel-based morphometry. To conclude, the results that were found in this thesis shaded light into previously unstudied issues related to PD, increasing the knowledge on some of the cerebral pathological changes that affect patients with this disorder. In addition they encourage the use of tDCS to explore brain networks in PD and suggest that surface-based techniques such as cortical thickness are useful to assess GM changes occurring in these patients. / Actualmente, la enfermedad de Parkinson (EP) es el segundo trastorno neurodegenerativo más frecuente después de la enfermedad de Alzheimer. Al ser un trastorno del movimiento, el síntoma principal de la EP es el deterioro de las funciones motoras. Sin embargo, la disfunción cognitiva actualmente se reconoce como una característica más de la EP, que está presente desde las fases iniciales de la enfermedad y que afecta a la mayoría de los pacientes a medida que la enfermedad va avanzando. Entre los déficits cognitivos más comunes en la EP se encuentra el deterioro de la fluidez semántica y fonológica que normalmente se atribuye al deterioro de las funciones ejecutivas. Aunque todavía no se han establecido biomarcadores definitivos para la EP, los métodos de neuroimagen como la resonancia magnética estructural y funcional (RM, RMf) y los métodos de estimulación cerebral no invasiva como la estimulación por corriente directa (ECT) ofrecen la posibilidad de estudiar los sustratos neurobiológicos del deterioro cognitivo en estos pacientes. Esta tesis está formada por tres estudios. El primer estudio de esta tesis demostró que la fluidez semántica está asociada con la densidad de sustancia gris en áreas corticales frontales y temporales en los pacientes con EP, lo que sugiere que esta función se basa tanto en las funciones ejecutivas como en la memoria semántica. El segundo estudio mostró que la ECT sobre la corteza prefrontal dorsolateral izquierda, da lugar a un aumento significativo de la conectividad funcional en las redes neuronales de la fluidez semántica y fonológica, además de una mejora significativa de las funciones de fluidez fonológica en la EP. El tercer y último estudio mostró que entre las técnicas de análisis de neuroimagen más utilizadas para evaluar los cambios corticales en la EP, el grosor cortical parece ser el más sensible, seguido por el plegado cortical y el volumen de sustancia gris. Para concluir, los resultados que se encontraron proporcionan información relevante sobre temas que previamente no se habían estudiado en la EP, aumentando el conocimiento sobre algunos de los cambios cerebrales patológicos que afectan a los pacientes con este trastorno

Drosophila es un modelo versátil para entender las bases genéticas de la señalización celular. En particular, el ojo compuesto de Drosophila proporciona un tejido ideal para estudiar los mecanismos de integración de señales que dirigen la formación de la red de neuronas fotorreceptoras. La vía de Ras/MAPK está involucrada en la determinación de todos los fotorreceptores, pero es particularmente necesaria para la especificación del fotorreceptor R7, ya que su ausencia determina la transformación del R7 en una célula no neural. De manera que durante el desarrollo del ojo, Ras media la decisión entre la diferenciación neural y no neural. Sin embargo, se desconoce el perfil de genes activados por Ras. Con el objetivo de describir este perfil, hemos realizado microarrays comparando diferentes alelos del receptor tirosina quinasa Sevenless (Sev) que participa en la especificación del R7 mediante la activación de la vía de Ras / MAPK. Uno de los genes que responden a la activación de Sev es el gen amyloid protein precursor-like (Appl). El incremento de la expresión de Appl detectado en los microarrays, también se confirmó por hibridación in situ. En un estudio detallado de localización de la proteína, observamos que aunque está presente en todos los fotorreceptores, hay más proteína Appl en R7 y R8, que en los otros. Para evaluar si Ras es necesario para la activación de Appl, realizamos clones con el alelo dominante negativo del gen Epithermal Growth factor Receptor (DERDN). En estos clones no se detectó Appl, mientras que los clones del alelo constitutivamente activo de Ras; RasV12 dieron lugar a la sobreexpresión de Appl. En cualquier otro tejido, RasV12 no produjo expresión ectópica, indicando que Ras es necesario y suficiente para la expresión de Appl aunque esta regulación es dependiente del dominio del ojo. Para ver si el factor de transcripción de la vía; Pnt, es capaz de unirse a Appl para activar su expresión realizamos clones con el alelo de pérdida de función pntΔ88. Estos clones mostraron que la falta de pnt tiene como resultado la ausencia de Appl. En segundo lugar evaluamos la posible unión directa de Pnt a Appl mediante transgénicos de regiones supuestamente enhancers de Appl unido a un promotor mínimo y al gen reportero lacZ. Ninguna de las construcciones fue capaz de dirigir la expresión de lacZ en ojo, sin embargo dos de ellas fueron capaces de dirigirla en cerebro, sugiriendo que estas dos secuencias actúan como unidades reguladoras de la expresión de Appl. Ya que no produjeron expresión en ojo, decidimos sensibilizar la respuesta de las construcciones a Ras, incrementando la actividad de la vía mediante clones RasV12. En este nuevo contexto, los dos ETS que tenían expresión en cerebro, fueron capaces de dirigir la expresión de lacZ. Además la unión de pnt a Appl se confirmó mediante experimentos de InmunoPrecipitación de la Cromatina (CHIP). Ras en ojo es responsable de la determinación de casi todos los fotorreceptores, sin embargo observamos que mientras que la determinación no está afectada en mutantes Appld, sí lo está el funcionamiento del R7. Este fotorreceptor es el único capaz de ver la luz ultravioleta. Mediante experimentos de comportamiento observamos que las moscas Appld tienen disminuida la capacidad de discernir la luz UV. Esta reducción es debida en parte porque el 2% de los axones de R7 de moscas Appld no llegan a hacer la sinapsis. Para tratar de incrementar los efectos observados y poder describir con mayor claridad la función de Appl en ojo, testamos la habilidad de los mutantes Appld de discernir el UV, en combinación con mutantes heterocigotos de proteínas descritas en el proceso de guía de axones. La perdida de función de Appl combinada con el mutante heterocigoto del gen neurotactina (nrt), produjo un claro deterioro de la capacidad del R7 para discernir UV y de los axones pare llegar a hacer la sinapsis demostrando que Appl es necesario para la correcta función del R7. / In a genome wide expression profile search for genes that characterize the Drosophila R7 photoreceptor specification we found Appl, the ortholog of human APP and a key factor in the pathogenesis of Alzheimer’s disease. We analyzed Appl expression in the eye imaginal disc and found that is highly accumulated in R7 photoreceptor cells. The R7 photoreceptor is responsible for UV light detection. To explore the link between high expression of Appl and R7 function, we have analyzed Appl null mutants and found reduced preference for UV light, likely due to mistargeted R7 axons. Moreover, axon mistargeting and inappropriate light discrimination are enhanced in combination with neurotactin mutants. R7 differentiation is triggered by the inductive interaction between R8 and R7 precursors, which results in a burst of Ras1/MAPK activated by the tyrosine kinase receptor Sevenless. Thus, we have studied whether Ras1/MAPK is responsible for the high Appl expression. Inhibition of Ras1 signaling leads to reduced Appl expression, whereas constitutive activation drives ectopic Appl expression. We show that Appl is directly regulated by the Ras/MAPK pathway through a mechanism mediated by PntP2, an ETS transcription factor that specifically binds ETS sites in the Appl regulatory region. Also, the zebrafish appb expression increased after ectopic fgfr activation in the neural tube of zebrafish embryos, suggesting a conserved regulatory mechanism.

L’objecte de la tesis és analitzar, des d’una perspectiva interdisciplinar i transversal, els instruments de compensació del dany derivat d’accident de treball o malaltia professional: prestacions de la Seguretat Social, millores voluntàries, recàrrec de prestacions i indemnització per danys i perjudicis. Combinant l’anàlisi jurídic i dogmàtic amb les tècniques i metodologies pròpies de la Teoria Econòmica, la finalitat de l’estudi és determinar la seva adequació per garantir la prevenció de riscs laborals. / The purpose of the thesis is to analyze, from an interdisciplinary perspective, the compensation instruments of damages derived from a labor accidents or occupational diseases: Social Security benefits, fringe benefits, surcharge on Social Security benefits and pain and suffering awards. From a Law and Economics perspective, the aim of the study is to determine if they are adequate to ensure prevention of occupational hazards.