El primer de gener de 2005 cloïa el procés de liberalització del comerç internacional dels productes de la indústria del tèxtil i la confecció iniciat deu anys abans amb la signatura de l’Agreement on Textiles and Clothing de l’Organització Mundial de Comerç. Aquest acord contemplava la progressiva desaparició de les mesures proteccionistes que han caracteritzat el sector als països desenvolupats i que esmorteïen els efectes de la producció de tercers països. Aquest fet ha suposat l’inici d’una nova etapa en el territori en què es centra aquesta recerca: les poblacions que a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida (País Valencià) han construït històricament la seua economia sobre els ciments del sector del tèxtil i la confecció. Als seus treballadors, després d’una llarga temporada essent la mà d’obra barata que l’economia de mercat requeria per a solidificar un consum extensiu, la liberalització els ha suposat un nou pes que suportar a la ja feixuga càrrega que comporta un sector especialment precari en les seues formes: han deixat de ser competitius segons els paràmetres culturals hegemònics. La pretensió principal en aquesta tesi doctoral ha estat analitzar la interpretació que els treballadors del sector del tèxtil i la confecció donen a la crisi del sector –amplificada posteriorment per una crisi econòmica mundial– en termes de percepció de la incertesa. El procés de liberalització comercial ha sigut el centre de l’estudi però no en els seus components econòmics, sinó socials. S’ha volgut focalitzar la mirada en un punt generalment obviat quan es parla de les conseqüències de la crisi: la percepció d’incertesa per part dels treballadors, entenent incertesa com la incapacitat de previndre, la inexistència de respostes a la seua quotidianitat. Per extensió, s’acosta al procés de construcció de certeses, entenent aquest procés com una part inherent del benestar, doncs suposa per als individus tindre a les seues mans les regnes del present i del futur. La tesi doctoral s’ha basat fonamentalment en entrevistes en profunditat que han permès esbrinar quin és l’ús que els treballadors analitzats fan dels recursos que els proporcionen els principals canals de provisió de benestar en el marc del que s’anomena règim de benestar sud-europeu i que avui es troben en transformació: família, estat, mercat i esfera relacional. Un ús clarament condicionat per la posició que ocupen a l’estructura social i, en conseqüència, per l’habitus que s’hi genera i que ofereix les maneres possibles i legítimes per a filtrar i gestionar els riscos quotidians on juguen un paper cabdal la classe social, el gènere i l’edat. / The first of January 2005 ended the liberalization process of international trade of textile and clothing products which began ten years earlier with the signing of the Agreement on Textiles and Clothing of the World Trade Organization. That agreement involved the gradual elimination of the protectionist measures which have characterized the sector in developed countries which dampen the effects of production to third countries. This fact meant the beginning of a new era in the regions this research focuses on: the towns of Alcoià, Comtat and Vall d’Albaida (Valencian Country). The economy of all the towns in this area has been historically based on textile and clothing sector. Liberalization has led the employees, after a long season being the cheap labor that the market economy required to solidify an extensive consumption, to a new weight to withstand the heavy load that behaves as a sector particularly precarious in their ways: they have ceased to be competitive according to the hegemonic cultural parameters. The main goal in this thesis is to analyze the interpretation in terms of perceived uncertainty that the workers of the textile and clothing sector crisis suffer which has been amplified by a global economic crisis. The process of trade liberalization has been the center of the study but not in its economic components, but in the social ones. It has been focused on an often overlooked point when talking about the consequences of the crisis: the workers perception of uncertainty, understood as the inability to prevent uncertainty, the lack of answers to their everyday life. By extension, it approaches the process of certainties building, understanding this process as an inherent part of welfare, which means for individuals to have the reins of present and future in their hands. The Ph thesis has been mainly based on interviews that have allowed to find out the use analyzed workers make of the resources provided by the main channels of welfare provision under the welfare regime called South-European which, at the same time, are currently changing: family, state, market and relational sphere. One use which is clearly conditioned by the position in the social structure and, consequently, by the habitus it generates and provides possible and legitimate ways to filter and manage everyday risks where social status, gender and age play an important role.

El nacimiento del derecho disciplinario se produce claramente en la Baja Edad Media. Allí, la aparición de un aparato burocrático importante y la atribución a los funcionarios u oficiales de una esfera de competencia propia dejando de ser meros mandatarios reales provoca la aparición de una serie de instituciones que bajo el nombre de visita, juicio de residencia pesquisa o purga de Taula (Taula = mesa, lugar donde se desempeñaba el trabajo) persiguen un objetivo común (asegurar una administración leal, justa y eficaz) y recogen todos los rasgos primitivos de lo que hoy denominamos régimen disciplinario de las funcionarios públicos pues se tipifican usos ilícitos que pueden ser cometidos en el ejercicio del cargo y se prevén unos castigos a imponer, todo ello fruto de un procedimiento especial no judicializado.Esta interpretación, que sigue con matices la efectuada por el profesor Nieto y hasta hoy ha sido discutida por nadie, sitúa al derecho disciplinario como un derecho privado que pone en relación al Monarca con sus oficiales, claramente desgajado del derecho penal.Esta circunstancia, por otra parte común todas las instituciones que forman parte del universo que el derecho administrativo, nos sirve para constatar lo que en su origen fue el régimen disciplinario, pero poco más. Por tanto, en la actualidad hemos de partir del derecho positivo vigente para saber lo que es el derecho disciplinario de los funcionarios públicos.En concreto, el punto de partida de nuestro Estudio lo constituye el artículo 25.1 del Texto Constitucional, que como es sabido equipara delito, falta e infracción administrativa. Al respecto, la primera jurisprudencia del TC ya recordó que los principios inspiradores del orden penal son de aplicación, con ciertos matices, al derecho administrativo sancionador, dado que ambos son manifestaciones del ordenamiento punitivo del E. Por tanto, se reconoce una potestad sancionadora a la Administración por motivos de eficacia y de política legislativa, pero ésta no se distingue sustancialmente de la potestad punitiva ejercida por los Tribunales.Esa línea jurisprudencial es también la seguida por el TEDH entre otras en su sentencia OZTURK de 21 febrero 1984, en la que se declaraba la ilegalidad de una sanción de tráfico a un ciudadano turco en Alemania, castigo que había sido impuesto sin respetar el derecho a un intérprete.En ese marco nos debemos preguntar: ¿Cuál es la naturaleza jurídica del derecho disciplinario?En la actualidad, perviven dos grandes corrientes doctrinales que, amparándose en unas presuntas diferencias entre el derecho penal y el derecho disciplinario, concluyen justificando una aminoración de garantías a respetar en el seno de este último.Así, los defensores de la diferenciación cuantitativa, encabezados por el profesor CEREZO MIR consideran que al derecho disciplinario se le encomienda el conocimiento de las conductas más leves siendo las sanciones a imponer igualmente menores a las contempladas en el ámbito penal. Pues bien, de los Textos vigentes precisamente podemos deducir todo lo contrario. Citaré un único ejemplo para no hacer excesivamente plúmbea esta exposición. La sanción típica por excelencia en el derecho disciplinario es la separación del servicio, castigo de carácter perpetuo e irreversible y que no tiene parangón alguno con cualquiera de las penas previstas por el C.P. para los funcionarios públicos, todas ellas de duración temporal.Una segunda doctrina es la llamada teoría de la diferenciación cualitativa o en ocasiones dogma de las especiales relaciones de sujeción. La misma es seguida por casi toda la doctrina administrativa, aunque haciendo derivar diferentes consecuencias. Entre ellos destacaría a los profesores GARRIDO FALLA, GARCÍA DE ENTERRÍA, ENTRENA CUESTA, PARADA VÁZQUEZ o MONTORO PUERTO. En síntesis, sus partidarios consideran que el primero se aplica a la mejor organización del servicio público, mientras que el segundo considera la defensa del orden social general. Configurado de ese modo, el derecho disciplinario seria un derecho interno, doméstico, que únicamente trata de solventar las disputas que surgen en el seno de la Administración-Institución, por oposición a un derecho público, el penal, que defiende cualquier alteración de la convivencia social.De ahí, llegan a deducirse que los principios y garantías que deben ser respetados por uno y otros han de ser distintas.Considero que esa concepción debe ser matizada a la luz de varios argumentos que he recogido en la tesis de los cuales citaré algunos:a) En primer término la constatación que el artículo 25.1 CE no distingue entre distintos tipos de infracciones.b) El examen de los distintos ilícitos disciplinarios arroja el dato de la constante referencia a los conceptos "ciudadanos administrados" o "público" (por ejemplo se tipifica como ilícito la ligera incorrección con el público, la falta de consideración con los administrados, etc.) circunstancia que pone de relieve precisamente la preocupación social del derecho disciplinario y los contornos cada vez más difuminados que le separan del derecho penal.c) Asimismo, la cláusula del Estado Social de Derecho del art. 1.1 C.E. y la tarea constitucionalmente encomendada a la Administración (servir con objetividad los intereses generales) hace que no pueda mantenerse la concepción de la Administración como una caja cerrada aislada de la sociedad. Como dijo en un memorable aserto la doctrina, "los funcionarios no existen sólo porque trabajan para la Administración sino que existen porque trabajan para los ciudadanos a través de una organización (Administración); la Administración no es fin en si misma, sino medio hacia otro fin (servicio a los ciudadanos)". En conclusión, considero que pueden existir diferencias de tipo cualitativo en la concreta tipificación de algunos ilícitos, pero esa constatación no debe servir como excusa para aminorar o inaplicar el conjunto de garantías y principios cimentados en el derecho penal, aunque sí pueden ser adaptados, matizados o incluso modificados atendiendo a las peculiaridades propias del derecho disciplinario. A averiguar esas adaptaciones he dedicado el nudo gordiano de la Tesis.Así son analizados los principios de Reserva de Ley, tipicidad, irretroactividad, "non bis in idem", proporcionalidad, prescripción de faltas y sanciones, ejecutividad de las mismas y el procedimiento legalmente establecido a la luz del artículo 2.4. CE. / The first problem that I will analyze is the question of the juridical nature of the law. Until now, two doctrines have been used: the first, called "The theory of quantitative differentiation" should be put aside because, for example, the typical sanction "par excellence" in the disciplinary law is the dismissal; this punishment is perpetual and irreversible and is not comparable into other penalties (which have time limits) in the Penal Code tor the public officials.The second doctrine is called the "theory of the qualitative differentiation" or, sometimes, the "dogma of special subjection relation". This theory is followed by practically all of the representatives of administrative (government) theory though they reach different conclusions; between them I would quote GARRIDO FALLA, GARCIA de ENTERRIA, ENTRENA CUESTA, PARADA VAZQUEZ, MONTORO PUERTO. In summing up, supporters of this theory consider that disciplinary law and criminal law seek different ends, diverse objectives. The former looks to obtain well-organised public service and the latter, to defend the general public social order.So configured, disciplinary law wouId be an internal, domestic law that only has to resolve the arguments that appear within the public administration (government), as opposed to a public law which defends against any sort of alteration of the social coexistence.From this we can inter that the principIes and guarantees which have to be respected in both situations must be different.I consider that this conception has to be slightly shaded by the arguments I put forth in my thesis. To quote some of them:a) First, we should observe that art. 25.1 Spanish Constitution does not distinguish between those infractions.b) The analysis of different disciplinary illicities shows a permanent reference to the concepts of "administrated citizens" or "public". (For example, the following behaviours are typified as "faults": a slight discourtesy to the public, incivility with the administered citizen, etc.) And this makes obvious precisely the social occupation of disciplinary law and the less and less defined frontier between this and penal law. c) In this way, the clause "The Social State", art. 1.1. S.C., and the mission constitutionally entrusted to the public administration (to serve objectively the general interest) do not allow us to maintain the conception of the public administration as a closed box, isolated from society. To quote a memorable saying: "public officials don't exist only because they work for the citizen by means of an organisation (the public administration); the public administration is not an end in itself, but rather a means to another service (service to the citizen)".In conclusion, I consider that some qualitative differences can exist within the concrete typify of some illicities, but this argument must not be used to look for excuses to decrease or not ascribe all the guarantees and principles offered by penal law, eventhough they can be adapted and shaded or even modified regarding the special idiosycrasies of disciplinary law. I have dedicated the centre of my thesis to looking for theses adaptations. To that end, I have analysed the principles of legal reserve, typicality, absence of retroactivity, "non bis in idem", proportionality, prescription of faults and sanctions, the execution of them, and the legal process established by the art. 24 S.C.

La aplicación del modelo simulativo de f. Newhall (1976) a series de datos climáticos, del área meridional de Lleida, produce la aparición generalizada del régimen de humedad USTIC. Tal resultado es incoherente con las características de los suelos del clima de esta comarca y ha motivado la elaboración de un nuevo modelo simulativo del régimen de humedad de los suelos, cuyas características principales son: - considerar varios tipos de perfil de suelo. - posibilidad de utilizar datos de precipitación diaria o mensual. - tiene en cuenta la infiltración real del agua de lluvia. - tiene en cuenta las características de los suelos para modelizar los procesos de infiltración y evapotranspiración. - coinciden muy satisfactoriamente los resultados experimentales con los obtenidos mediante el modelo. El modelo simulativo propuesto da como resultado que el regimen de humedad de los suelos del área meridional de Lleida es XEREIC-I y ARIDIC en los de menos capacidad de retención de agua. / Lack of irrigation water in southern Lleida (north-east of Spain) restricts the possibilities of an intensive use of soils. To better this situation we need a good information about soil moisture contents, Esther in the present situation or in a future implantation of some irrigation methods.The present research has been developed from 1984 to 1988. Its first aim has been to study the soil moisture contents in the above mentioned area during these years . The soil moisture contents has been determined in order to establish the real situation of the moisture control section; from twenty-two initial control points we selected two representative ones.The second aim has been to determine the moisture regimes of soils in the above mentioned area in order to determine its classification as Soil Taxonomy (USDA 1975) is concerned, to avoid the problems that arose from the fact of not knowing whether the regime was Aridic or not.In this research, Franklin Newhall's simulation model (1976) has been proved inadequate when applied in a semiarid zone like the studied. Therefore we propose a new simulation model for the soil moisture regimes with the following main properties: (1) possibility of using daily or monthly precipitation data; (2) possibility of taking account the efficiency of infiltration of rainfall water: (3) possibility of using the model soil profiles of different available water capacity; (4) it takes into account local soils and local whether properties; (5) it allows knowing the state of the moisture control section each day during each year of the studied series (7) it is very easy to use in a Personal Computer with MS-DOS operating system.Finally, there is a great coincidence between the experimental mentioned results and the estimation obtained by applying the model proponed in this work. Therefore, the soil moisture regimes in southern Lleida are Xeric and Aridic in soils with lower available water capacity, opposite to Ustic regime obtained by applying the F. Newhall's model.

L'expansió de la societat feudal sobre l'Àndalus en el segle XIII derivà en la conformació de senyories territorials al regne de València, constituït aleshores pel Jaume I d'Aragó. El rei Conqueridor atorgà el feu de Rebollet (1240) a un corsari ennoblit per ell mateix, el lígur Carroccio di Alamanno da Costa (Carròs), que s'ocupà d'assentar colons cristians al castell de Rebollet i a la futura vila d'Oliva, vora la qual instal·là una poblada Moreria. Com ell, el seus successors en l'"honor" de Rebollet (baronia des del 1330, amb mer i mixt imperi) destacaren en les guerres d'expansió meditarrània de la Corona d'Aragó. La seyoria millorà amb la fundació del lloc cristià de la Font d'en Carròs (vers 1330), però fou ocupada i saquejada per Pere el Cruel de Castella (1364-1366), cosa que obligà a reconstruir cases i infraestructures, a repoblar-la i a pactar el senyor amb els vassalls una millora de les condicions d'aquests (1368-1379). Per haver-se extingit la nissaga dels Carròs, Oliva-Rebollet passà als seus parents els Riu-sec i, d'aquests, als Centelles/Riu-sec, vers la fi del segle XIV. Els Centelles d'Oliva s'enfrontaren amb els Vilaragut per l'hegemonia política al regne i obtingueren un gran triomf amb l'entronització de Ferran I d'Aragó (1412). Llavors, Bernat de Centelles impulsava, amb tècnics duts de Silícia (1410), la revolució de la canyamel i dels trapgis de sucre a la Safor. Ell i son fill Francesc-Gilabert I contribuïren a l'expansió itàlica d'Alfons el Magnànim, que atorgà títol de comte d'Oliva a Francesc a Nàpols, el 1449. Retornat a València el 1459, el primer comte destacà pels serveis militars a Joan II d'Aragó en la Guerra Civil Catalana, i augmentà el seu patrimoni senyorial amb l'adquisició de noves senyories. El seu fill Serafí, comte lletraferit, i mecenes d'humanistes, poetes i artistes, fou un dels personatges més influents de la Valància dels anys 1480-1530. Fou important el seu paper a l'hora de sotmetre els agermanats durant la Guerra de la Germania (1520-1522). A més, deixà ornada Oliva amb un magnífic palau goticorenaixentista (1505-1512) i una muralla (1529-1531). El seu nebot i successor, Francesc-Gilabert II alçà la fortalesa de Santa Anna (1543-1545) i altres defenses contra l'ofensiva piràtica turcoberber, però el seu fill i successor, Pere de Centelles, perdré el seny i morí sense descendència (1569). S'obri aleshores una disputa entre parents per la successió al comtat, que fou adjudicat finalment a la duquessa consort de Gandia, Magdalena de Centelles; amb la qual cosa, el comtat d'Oliva passaria a integrar-se en el patrimoni dels Borja, ducs de Gandia (1596).

En esta tesis se ha abordado el problema de la determinación directa del régimen permanente de circuitos no lineales autónomos con parámetros distribuidos en el dominio temporal. Con la obtención de las ecuaciones de equilibrio en el dominio transformado de Laplace, es posible escribir directamente el sistema de ecuaciones discretizado en el dominio temporal, donde las incógnitas son el periodo de oscilación y las muestras de las variables de control. Así, toda variable genérica V(s) es transformada en un vector de muestras equiespaciadas de v(t), y cada uno de los operadores, derivada y retardo, en una matriz circulante. La formulación obtenida es tal que posibilita el posterior desarrollo analítico de la sensibilidad del sistema de ecuaciones discretizado respecto al periodo de oscilación y las muestras de las variables de control, permitiendo una eficaz resolución del sistema de ecuaciones utilizando métodos globalmente convergentes basados en modificaciones del método de Newton. Además, con el método de análisis propuesto, es posible reconvertir un problema de optimización en un problema de análisis y, en consecuencia, de menor complejidad. La utilización de los aproximantes de Padé multipunto, para aproximar una línea de transmisión RLCG con elementos de parámetros concentrados y una línea de transmisión ideal, permite extender el método propuesto a los circuitos que incorporan líneas RLCG.Una vez determinadas las soluciones en régimen permanente, el siguiente problema a abordar es el estudio de la estabilidad de estas soluciones, utilizándose los resultados de este estudio para detectar bifurcaciones de Hopf, de desdoblamiento de órbitas y puntos límite. En esta tesis se describe una técnica que permite seguir a) la rama que continua tras la aparición de un punto límite y b) la rama de periodo doble existente en una bifurcación de desdoblamiento de órbitas, como se comprueba sobre el circuito de Chua retardado (TDCC),Otra aportación de esta tesis, desarrollada íntegramente en el plano teórico, ha consistido en estrechar los lazos existentes entre el estudio de la estabilidad en el dominio temporal y el dominio frecuencial. El punto de partida se encuentra en la obtención de una transformación que permite trasladar cualquier formulación de análisis del dominio frecuencial al temporal y viceversa. La extensión de estos vínculos al estudio de la estabilidad deriva en la obtención de importantes resultados. Destaca, entre éstos, la obtención de la formulación de estabilidad utilizada por el método de balance armónico (HB), partiendo de un estudio de la estabilidad realizado en el dominio temporal. Estos resultados se complementan con los obtenidos por otros autores que, partiendo de una formulación en el dominio temporal con variables de estado, obtienen una formulación en el dominio frecuencial. Con la finalidad de no avanzar en el vacío, las ideas que aparecen en esta tesis han sido siempre contrastadas, en algunos casos por más de una vía. Así, el circuito de Van der Pol se analiza con el método de HB y con el método propuesto utilizando tres formulaciones distintas. El estudio de la estabilidad de los puntos de equilibrio del TDCC se contrasta con resultados analíticos. La determinación de las regiones de funcionamiento del circuito de Van der Pol excitado y la construcción de su curva solución se comparan con los resultados obtenidos usando HB. Los resultados de análisis del TDCC con línea RLCG son contrastados con los resultados obtenidos utilizando métodos de integración. Finalmente, se realiza una validación experimental del oscilador con línea de transmisión, sobre el cual se resuelve un problema de análisis y otro de optimización. / This thesis has tackled the problem of the direct determination of the steady state analysis of autonomous circuits with transmission lines and generic nonlinear elements. With the equilibrium equations obtained in the Laplace transformed domain, it is possible to directly write the discretized system of equations in the temporal domain where the unknowns to determine are the samples of the control variables, directly in the steady state, along with the oscillation period. Thus, every generic variable V(s) is converted into a vector of equally spaced samples of v(t) and each one of the operators, derivative and delay, into a circulant matrix. The formulation obtained is such that makes it possible the subsequent analytic development of the sensibility of the system of equations discretized with respect to the oscillation period and the samples of the control variables, allowing to solve the system of equations effectively using globally convergent techniques based on modifications of the Newton method. Moreover, with the analysis method suggested here, it is possible to turn a problem of optimization into a problem of analysis and, subsequently, of a lesser complexity. Besides, the use of the multipoint Padé approximants, to approximate an RLCG transmission line with lumped elements and an ideal transmission line, makes it possible to extend the suggested method to the circuits that include RLCG transmission lines.Once the steady state solutions have been determined, the next problem to deal with is the study of the stability of these solutions. The results of this study are used to detect Hopf bifurcations, period-doubling bifurcations and limit points. In this thesis a technique is described which allows us to follow a) the branch that follows after the appearance of a limit point and b) the branch of double period that exists in a period-doubling bifurcation point, as it can be proved in the time delayed Chua's circuit (TDCC).Another contribution of this thesis, totally developed at a theoretical level, has consisted in strengthening the existing bonds between the study of the stability both in the temporal and in the frequency domain. The starting point is a transformation that makes it possible to transfer any analysis formulation from the frequency domain to the temporal one and vice versa. The extension of these links to the study of the stability leads to important results. It stands out, among them, the obtained formulation of stability used by the harmonic balance (HB) method, starting from a stability study made in the temporal domain. These results complement each other with those obtained by other authors who, starting from a formulation in the temporal domain with state variables, obtain a formulation in the frequency domain. With the purpose of validating the ideas that appear in this thesis, these have always been contrasted, in some cases in more than one way. Thus, the Van der Pol oscillator is analyzed with the HB method and with the method suggested here using three different formulations. The study of the stability of the equilibrium points of the TDCC is contrasted with analytic results. The determination of the working regions of the excited Van der Pol oscillator and the construction of its solution curve is compared with the results obtained using HB. The results of the analysis of the TDCC with RLCG line are contrasted with those obtained using integration techniques. Finally, an experimental validation of an oscillator with transmission line is made, in which a problem of analysis and another one of optimization are solved.

El treball pretén emmarcar-se dins el problema de la transició del feudalisme al capitalisme, i també intenta superar els límits de la clàssica Història Local. Dins d'aquell marc general, s'estudiarà sobratot l'organització políticoinstitucional d'una ciutat baix-medieval, i les relacions sòciopolítiques que s'hi desenvolupen.A l'Edat Mitjana Cervera era un nucli urbà que esdevé centre geogràfic, demogràfic i econòmic d'una regió farcida de petits senyors feudals. Aquesta regió perd població durant el segle XIV i això coincideix amb un augment de la pobresa. AI costat de l'activitat agrícola, que és la predominant amb el cultiu del raïm i el safrà, hi ha una indústria tèxtil, i un col.lectiu de mercaders nombrós i actiu. Els juristes i notaris, formats en el "ius commune", formen una èlite intel.lectual que s'aprofita dels seus coneixements per obtenir beneficis econòmics i també polítics. L'estructura social, quantificable a partir de l'estudi de les taxacions dels "manifests" dels veïns, evidència que la major part de la riquesa taxada pertany a un grup ínfim d'individus. mentre que la massa de la població disposa de poquíssims recursos econòmics.D'ençà de 1026 fins 1182 i 1202, amb la primera estructura pre-municipal, van reunir-se les condicions socials necessàries per a que la comunitat humana instal.lada a Cervera s'organitzés de forma autònoma a través d'un municipi. Aquestes condicions van ser, entre d'altres, i a saber: el desenvolupament d'una vida social; un hàbitat concentrat; una sola jurisdicció i un sol dret; la defensa comuna envers un entorn feudal; i la necessitat d'organització pròpia de qualsevol comunitat humana nombrosa. Tot això va conduir, primer, a una convergència d'interessos polítics, i després, a una divergència d'aquests interessos, i a una dominació d'un grup sobre un altre. De la Confraria (1182) i el Consolat (1202), amb la conjuració dels membres, es va passar, sota la llum de la recepció del dret comú, a la persona jurídica de la "universitas" (1267) i a una organització politica definitiva, estable i complexa (1311, 1331) caracteritzada per: una diferenciació d'òrgans entre decisoris i consultius; una organització interna tendent a l'especialització de les funcions; un sofisticat sistema electiu de càrrecs polítics; la configuració d'un sistema financer; l'assumpció d'atribucions per mitjà de privilegis reials; i, en definitiva, un considerable nivell d'autonomia política respecte del representant de l'autoritat reial.A partir de 1311 i 1331, el règim municipal va ser organitzat a l'entorn del Consell, del qual en formaven part els quatre paers (abans eren jurats) i vint consellers (des de 1331 elegits per circumscripcions anomenades "quarters"). Els prohoms jurídicament no eren membres del Consell, però hi assistien, hi intervenien i rebien càrrecs i missions per mitjà de les comissions delegades pel propi Consell. AI costat de la Paeria hi havia el batlle reial, que durant el segle XIV, cada vegada es mostrava més procliu als interessos municipals. El Consell General subsistia com a reminiscència d'una hipotètica antiga assemblea de veïns o de prohoms, i era reunit de tant en tant.Pel que fa a les atribucions d'aquest Consell, hi ha les de caràcter civil en la concessió i regulació del veïnatge o ciutadania, que podia ser individual o col.lectiva amb tota una altra comunitat. Entre el que avui anomenaríem serveis socials, s'hi trobaven les actuacions en matèria d'ensenyament, sanitat, assistència als pobres i prostitució. En urbanisme el municipi tenia actuacions de diferent magnitud, com des de la construcció d'un monumental sistema defensiu, fins les obres menors o de manteniment. En la regulació de la producció i el comerç s'evidencia la convergència d'interessos diferents; d'una banda el vetllava l'adequat proveïment de la vila, amb la qual cosa s'oferia un servei públic, però d'una altra el Consell era la plataforma política a partir de la qual s'aplicava una política econòmica que beneficiava un determinat grup social. Pel que fa a l'administració de justícia, el segle XIV és l'escenari d'un estira i arronsa entre el rei i el municipi per aplicar la justícia ordinària. En aquest context no és casual que el 1360 els paers, aprofitant un moment de feblesa del rei en la Cort de Montsó, fessin compilar un llibre amb els principals privilegis del municipi, i s'afanyessin a aconseguir que el rei els confirmés. La redacció escrita de les atribucions del municipi en matèria de justícia, que eren resultat d'antigues "usances", sembla manifestar, no l'apogeu d'aquest dret municipal, sinó precisament la seva relativa precarietat davant l'empenta del dret comú i del dret regi. Aquests van precipitar la redacció de les antigues usances per tal d'evitar que poguessin alterar-se fàcilment.La hisenda municipal és un dels aspectes més importants en l'estudi d'un municipi. Els orígens de la fiscalitat ciudadana es localitzen, a Cervera, l'any 1270, quan es traspassa al municipi la responsabilitat de recollir els tributs reials que abans plegava el batlle. El municipi era la persona jurídica que actuava de mediadora entre el rei i els seus sotmesos. Però el pas definitiu cap a la total organització financera va ser obra de sengles privilegis reials de 1311 i 1331: s'instituia un funcionari especialitzat (clavari); els paers perdien el control directe dels diners; i els oïdors de comptes i més tard el racional exercien un control de la despesa pública. De 1270 fins 1331, la necessitat de regular els aspectes financers propis del grup, i la necessitat de regular els aspectes financers entre el grup i el rei, això va ser l'eix a l'entorn del qual es va bastir tota la resta d'edifici municipal.Les fonts de finançament municipal van ser, bàsicament, tres: a) les imposicions, que sovint suposaven un 40 per cent dels ingressos; b) la venda de censals i violaris, que ultra suposar un ingrés immediat, va provocar un intens endeutament crònic. Si en un primer moment es venien censals i violaris per pagar al rei i per redimir-ne d'altres, aviat es van haver de vendre per poder pagar les rendes generades per les vendes anteriors. Aquestes vendes també van tenir transcendència social: perquè els mercaders que compraven censals i violaris efectuaven Inversions no productives i congelaven el seu capital comercial, i perquè els senyors feudals invertien a la ciutat l'excedent econòmic prèviament arrencat al camp; i c) la talla, que era la recaptación directa a partir de l'estimació dels béns. A més de tenir un elevat cost social perquè afectava directament les persones físiques, estava a expenses de manipulació perquè era controlada des del Consell, i els seus membres podien autoexcloure's de la taxació.Però tots els mitjans de finançament estaven a expenses de les despeses, la més important de les quals van ser els pagaments destinats al rei, sobretot per a empreses militars, per mitjà de subsidis extraordinaris o de pagaments ordinaris. Aquestes despeses eren desproporcionades a la capacitat financera pròpia d'aquella organització municipal, i això va precipitar haver de recórrer, perquè els altres mitjans eren insuficients, a la venda de censals i violaris. Aquestes vendes van alterar un sistema financer que encara s'estava creant, i que vivia en un context social "pobre". No hi havia cap font de finançament fixa i estable: les imposicions estaven a expenses del nivell de preus dels productes mercadejats; les talles ho estaven a la capacitat fiscal dels ciutadans; i recórrer a censals i violaris posava de manifest l'eventualitat de qualsevol càlcul. A finals de segle XIV hi havia un desequilibri financer tal, que 3/4 parts dels ingressos es destinaven a pagar rendes de censals i violaris, amb la qual cosa es produia un endeutament crònic que hipotecava qualsevol política fiscal a curt i mitjà termini, i impossibilitava de dedicar recursos a d'altres partides "socials". A aquesta situació s'hi va arribar a causa de la incapacitat fiscal d'una població cada vegada més empobrida; per la minva demogràfica que va accentuar la pressió fiscal en un número inferior de gent; per la creixent pressió de les exigències reials; i per la regressió objectiva dels beneficis generats per les imposicions municipals.En aquest context econòmic i social, el Consell era una institució pública que jugava un fort paper polític, el qual tenia dues vessants: era el resultat de l'organització política d'una comunitat, però també era l'expresió política del domini i hegemonia d'un grup social. Aquest domini i hegemonia s'instrumentalitzà de forma extra-jurídica a través d'una oligarquia ciutadana. Formulem l'existència d'aquesta oligarquia a partir de diferents constatacions: a) Els canvis successius tant en la planta del Consell com en el sistema d'elecció de càrrecs polítics; b) el propi reconeixement reial de què es pretén acabar amb el desgovern i el monopoli polític; c) la repetició en el proveïment de càrrecs polítics. La reproducción d'aquesta oligarquia s'efectuava per mitjà de canals legals preestablerts; o sigui, pels mecanismes d'elecció de càrrecs fixats pel rei. L'èlite en el poder controlava un sistema financer que podia manipular al seu gust, i amb el qual obtenia recursos econòmics dels ciutadans a partir, entre d'altres mitjans, de les talles. Amb aquests recursos era possible obtenir del rei aquells privilegis que fixaven el marc jurídic que els perpetuava al poder. La finalitat de l'oligarquia era perpetuar-se al poder municipal a partir del qual podia obtenir diversos beneficis: a) Controlava l'aparell financer del municipi per a auto-excloure's de les taxacions de béns que eren la base sobre la que es feien les talles, i per a intentar alterar el pagament proporcional i substituir-lo per un pagament d'una quota igual per a tothom; b) Concentrava i ocupava la major part de càrrecs no polítics com a mitjà de promoció política i també per a obtenir-ne beneficis econòmics amb salaris, dietes, o senzillament estant en millor disposició que d'altres veïns.Pel que fa a la composició sòcio-professional de l'oligarquia. els paers del Consell eren individus majoritàriament de taxacions de béns altes; els consellers pertanyien al grup de taxacions mitjanes; i alguns electors fins i tot tenien taxacions baixes. amb la qual cosa esdevé que individus d'extracció social baixa possibilitaven que l'èlite social alta continués en el poder. Per tant, al costat d'una via legal d'accés al poder (els paers i consellers cessants triaven uns electors que a la vegada proposaven per a l'atzar als nous paers i consellers), també prenen un considerable protagonisme els vincles de fidelitat personal més enllà dels estrictes interessos de grup. Professionalment, es tractava de col.lectius urbans (mercaders, juristes, notaris) i també de procedència "agrària" o "rural" (petits feudals, pagesos benestants). Però l'oligarquia socialment no era homogènia. sinó que dins l'èlite hi havia individus de diferent procedència sòcio-professional. AI Consell convergien els interessos polítics d'aquests sectors: manteniment del seu poder polític per a mantenir els seus privilegis econòmics.Tot això va transcendir el marc del municipi i va implicar unes determinades relacions amb l'entorn. L'aprofitament de l'aigua, per exemple, que aparentment afectava camp i ciutat, en eI fons va enfrontar una classe dirigent urbana compromesa amb l'indústria tèxtil i de la pell, i els pagesos de la rodalia que la precisaven per regar. El proteccionisme en la importació de productes agrícoles oposava els petits productors del camp circumdant amb l'èllte pagesa benestant de la ciutat. I la compra de censals i violaris per part de feudals de la rodalia I ciutadans de Barcelona que intervenien en el mercat de rendes va suposar una injecció de capital, però també una sangonera en rendes anuals que s'havia d'amortitzar, en darrera instància per mitjà de les talles. El Consell, en definitiva, esdevé la plataforma institucional d'aquest conflicte d'interessos que aparentment enfronta camp-ciutat, però que en el fons ho és entre grups socials.

Este trabajo fue motivado por el creciente número de crisis financieras internacionales que se habían producido durante la última década (1995-2005) y por la ausencia de un modelo de referencia que pudiera explicar dichos fenómenos. El hecho básico es que estos son consecuencia de decisiones tomadas por agentes económicos. Cualquier decisión no sólo está basada en unos criterios estrictamente económicos sino que incorpora aspectos institucionales.Este trabajo ha tenido como propósito realizar un estudio sobre la incidencia de las instituciones (en el sentido definido por Douglass North) durante la resolución y gestión de una crisis financiera de origen cambiario. Este estudio se inscribe dentro de una corriente de investigaciones en del campo de la Economía Política de las crisis financieras y pretende ser una aportación que permita ampliar el conocimiento actual adentrándose en el terreno institucional y en la toma de decisiones.El análisis ha consistido en un estudio de caso con las siguientes premisas: tres momentos históricos distintos, y por tanto unas instituciones distintas, tanto a nivel mundial (existencia de tres órdenes distintos) como a nivel interno; tres regímenes de tipo de cambio distintos, aunque compartan como característica principal un grado de fijación considerable; y que han sido sacudidos por tres crisis financieras diferentes. Esas características comunes conducían a circunscribir la investigación a un determinado territorio. La elección recayó sobre un país "eternamente fascinante": Argentina.La conclusión principal es que el Sistema Monetario Internacional ha funcionado relativamente bien cuando todos los actores se atenían las mismas instituciones informales. Si se daba este requisito, las sucesivas crisis se superaban elaborando nuevas instituciones formales u organizaciones y el enforcement no era necesario. En el caso contrario, la creación de nuevas instituciones formales u organizaciones no tenían efecto alguno y toda la presión del mundo no frenaba la crisis, a lo sumo, la retardaba con los consecuentes efectos negativos sobre la economía real. Por tanto, las instituciones informales son un elemento fundamental en su influencia sobre los regimenes de tipo de cambio.