El plantejament del treball se centra, partint de l'anàlisi històrica, en l'estudi i investigació del patrimonio artístic-arqueològic d'un vell àmbit històric que es constituí en la zona del Montsec durant els segles XI-XII, el qual ha suposat, com a fase prèvia, la tasca de delimitació territorial de dit àmbit, coincident en termes generals amb el que esdevindria territori del vescomtat i la Canònica de St. Pere d'Ager.Procés històric que hem tractat i fet palés en el primer volum, incidint de forma especial en la figura d'Amau Mir de Tost, fundador d'ambdues institucions, que donarien el marc polític-religiós a la societat allí establerta. En aquest sentit ens interessava deixar ben clara la naixença i consolidació de dites institucions, que hem estudiat per separat, tot tractant prèviament el marc geogràfic i els antecedents històrics, que ja des d'època neolítica hom pot constatar, almenys a nivell arqueològic.Estudi històric a partir del qual hem dut a terme, d'altra banda, l'estudi patrimonial nucli bàsic de la tesi, el qual hem abordat metodològicament des d'una òptica d'inventari. Recullits els distints topònims de la documentació, endegarem el treball de camp, que ens suposà l'anàlisi del patrimoni dels distints indrets i una tasca posterior d'elaboració definitiva, en la qual hem contemplat unitàriament els nuclis amb llurs restes o conjunts monumentals, la seva descripció, els aspectes històrics concrets i àdhuc la seva pròpia delimitació territorial, a través d'un recull toponímic acurat de les partides de llurs .termes respectius. Tot un material de base estructuralment aplegat en el volum tercer, subdividit en tres toms per la gran extensió.El segon volum, en bona part, apareix com fruit de les línies de recerca indicades, puix oferim la síntesi de l'estudi patrimonial, majorment arquitectònic, contemplat desglosadament el civil i l'eclesiàstic. Sobretot, hem incidit en la síntesi de l'arquitectura militar, per tal com és la més difícil d'abordar per la mancança de treballs de conjunt. Hem partit primerament d'un marc teòric sobre la implantació del feudalisme i la constitución de les marques que impulsaren la naixença i configuración dels castells, incidint especialment en la pròpia configuració de la torre, com a element fonamental de tota fortalesa, que en el nostre àmbit esdevindria en dit període de planta circular. Apartat dins el qual hem intentat detectar possibles influències islàmiques en la configuración dels castells cristians,per tal com se situen, almenys pel s. XI, com exemples dels més avançats del mon europeu.Per l'arquitectura eclesiàstica, en canvi, hem seguit d'aprop les pautes establertes des de Puig i Cadafalch. Sobretot pel que fa a l'arquitectura més simple, de petites parròquies, hem destacat un llarg primer període que aniria des dels anys quaranta del s. XI fins gairebé la meitat del XII, quan el gradual canvi d'aparen i l'aparició de la volta apuntada de canó permet preludiar un segon període, pel qual hauriem de parlar per la primera meitat del s. XII del període d'inèrcia o continuïtat del Primer Romànic -solament en la gran arquitectura es veu el pas al segon romànic, com la pròpia Col.legiata de St. Pere d'Àger, que en molts aspectes se situarà com edifici de transició.Per a la realització del treball, en el seu conjunt, hem de dir, que des d'un principi s'ha intentat defugir un estudi fred i positivista del patrimoni. Motiu pel qual, s'ha intentat desenvolupar amb amplitut els aspectes històrics i àdhuc arqueològics, amb una clara voluntat de reconstruir el passat en les seves pròpies dimensions, dins el qual dit patrimoni se situés com resultat del procés polític i socio-econòmic i, en darrera instància, com fruit de la institucionalització civil i eclesiàstica del país.L'enfocament del treball ha tingut en compte inclús, o s'ha plantejat, la necessitat de l'estudi detallat que cal fer-se de les comarques en la seva dimensió històrica, artística i arqueològica; la necessitat d'una micro-historia sistemàtica. / This thesis constitutes fundamentally an artistic and archaeological study of the historical heritage made up of the ancient viscount and canonry -subsequently collegiate church- of Saint Peter of Ager. The study is centred chronologically to the 11th. and 12th. centuries, the period during which the aforementioned institutions were established and consolidated.The study has as its point of departure an historical analysis which, in various sections, focuses on the formation of the feudal estate of Ager, linked as it is with the important figure of Amau Mir de Tost, on the viscount as it was throughout the 12th. century, and on the history of the foundation and institutionalisation of the abbey of Saint Peter. This analysis takes up the first volume of the thesis.The second volume comprises a study of synthesis of the heritage, with a survey in two clearly differentiated sections of the military and religious architecture. Above all, the study has centred on the former type of architecture, a type which has received much less attention from researchers and on which there is no recent work of synthesis. In respect of the architecture of churches, the studies which since Puig i Cadafalch have already been established have been followed, taking into account the fact that the majority of examples may be included within the First Romanesque period.The third volume, which is more extensive, presents all the field-work undertaken. In a systematic way, based on regional administrative divisions and sub-divisions, an analytical study is offered of the artistic -descriptive and historical- archaeological aspects of the different places and their surroundings.

La tesi presenta la gènesi, formació, trajectòria i vicissituds del Museu Diocesà de Lleida a través de la figura del seu fundador, el que fou bisbe de Lleida Josep Meseguer i Costa (1890-1905) i dels seus successors en la mitra. Amb la documentació aportada, la tesi pretén demostrar la legitimitat de la col·lecció i la propietat de les obres per par del bisbat de Lleida.

La tesis pretende ser una primera aproximación al conocimiento de las prácticas y los usos reales de la cultura escrita por parte de lectores y escribientes sin cualificación en la ciudad y provincia de Santander a lo largo del siglo XIX, abordando para ello el análisis de las prácticas lecto-escritoras cotidianas (escritos dirigidos a la administración, correspondencia privada y libros de cuentas), su función (relación del ciudadano con el poder a través de la reivindicación de derechos o la solicitud de beneficios; mantenimiento de la relación afectivo-familiar y conservación y transmisión de la memoria personal y familiar) y su difusión social (delegación gráfica, prácticas populares, relación oralidad-escritura). El trabajo plantea la cuestión de los diferentes usos de la cultura escrita desde un punto de vista interdisciplinar y partiendo del estudio de los propios materiales escritos. Nuestra contribución tiene como objetivo ilustrar el panorama de las prácticas de cultura escrita en la ciudad y provincia de Santander durante gran parte del siglo XIX a partir del análisis de documentación de carácter privado y popular. La comprensión del fenómeno social que la escritura representó en el pasado se ha llevado a cabo mediante la reconstrucción de sus distintos usos y a través del conocimiento más completo de su significado en el marco de la sociedad que la produce.El objetivo de la tesis no consiste en proporcionar cifras concretas o porcentajes sobre el número de alfabetizados y analfabetos, sino responder a los interrogantes surgidos a partir de los nuevos planteamientos de la Historia Social de la Cultura Escrita, es decir, quién ha realizado el testimonio escrito que estudiamos, quién y cuántos sabían escribir en aquel determinado momento y ambiente y por qué, es decir, la finalidad por la que en cada época se adoptaba la escritura y, más en general, la función que tenía en cada sociedad organizada. Se deseaba deslindar quién escribía y quién no, es decir, estudiar el alfabetismo en uso y en contextos determinados y responder a preguntas sobre quién y por qué utiliza el instrumento escritura como han intentado hacer con anterioridad otros investigadores, "a través de una intersección entre prácticas y gentes que escriben".Mediante el estudio de las expresiones escritas y de las distintas tipologías documentales empleadas y conservadas se ha intentado analizar la difusión de la escritura -entendida no como producción culta de textos sino como empleo concreto del medio escrito- en la vida cotidiana de la provincia de Santander en el siglo XIX.Para alcanzar su reconstrucción se ha acudido a diversas instituciones y archivos en busca de la documentación que permitiese reflejarlas de la mejor y más completa manera posible, haciendo especial referencia a la práctica privada y cotidiana de las clases populares. Se ha tomado en consideración tres prácticas de escritura especialmente significativas: la documentación producida en la relación con la administración que permite observar con detenimiento el fenómeno de la delegación o intermediación de escritura; la correspondencia epistolar privada y la escritura de libros de cuentas, tipología documental en la que se hibrida el mantenimiento de una memoria económica con el registro de la memoria familiar y personal.Nuestra investigación ha permitido constatar cómo la construcción de un poder implica la relegación, si no la destrucción, de determinada categoría de fuentes como son las de origen popular. De igual manera, a través de este trabajo se intenta acabar con la identificación automática de lectura y libro impreso y mostrar que la lectura se lleva a cabo, también en época tipográfica, sobre textos manuscritos.

No description available.

Esta tesis analiza el estado de la cuestión fotoperiodística en su entorno digital y como modalidad relevante en el campo científico de las Ciencias de la Comunicación además de disciplina esencial de la expresión periodística actual. En la primera parte del estudio se realiza una aproximación teórica, ética e historiográfica a la cuestión fotoperiodística y centrada fundamentalmente en la manipulación de la imagen informativa en la prensa diaria. En la segunda se aborda el análisis exhaustivo, a mode de ejemplo, de uno de los iconos más reconocibles del fotoperiodimo moderno: "El miliciano muerto" de Robert Capa. Este estudio integral incluye tanto cuestiones contextuales y de análisis del texto como una argumentación contraria a la interpretación clásica de esta imagen de referencia para el fotoperiodismo. Los últimos capítulos se consagran a la propuesta de un modelo pedagógico para el estudio estructural del fotoperiodismo en la prensa diaria. Éste recoge variables para el análisis tanto de los diarios y de los departamentos fotográficos como de la coherencia ética y calidad informativa de sus imágenes.

El presente trabajo pretende inscribirse en el marco general de la historia de las ideas. En una larga introducción el autor expone el método y el modelo en cuyo horizonte teórico se ha desarrollado su investigación. En esta investigación se analizan las prácticas militares de la baja edad media y del renacimiento a través de los tratados escritos de ambos periodos y este análisis se lleva a cabo con un doble propósito: por un lado se trata de mostrar la vinculación sincrónica de las prácticas militares con el resto de las prácticas sociales, políticas, económicas, religiosas e intelectuales (vinculación manifiesta tanto en el feudalismo como en el absolutismo hasta en punto de que uno y otro se constituyen en gran medida gracias a la guerra); por otro lado, se trata de mostrar la evolución de las prácticas militares a lo largo de ambos periodos y en especial la revolución militar que se produce en el siglo XVI. Esta revolución militar tiene una doble vinculación política y científica: la guerra pasa a ser monopolio del estado y se convierte en una actividad científico- técnica como prueban los textos militares de Maquiavelo y de Galileo. Tanto el nuevo estado como la nueva ciencia mantiene pues con la guerra un estrecho vínculo genealógico.

En el periodo comprendido entre 1588 y 1658 la “Constitución implícita factual” en que se basaba el reparto del poder en la corona de Castilla, sufrió una de las mayores transformaciones cualitativas y cuantitativas, en el sentido de traspaso de soberanía del individuo a la entidad política. Esta cesión se logró gracias a la complicidad de los mediadores locales, que al administrarla consolidaron su posición; pero en fondo su significación fue el crecimiento factual de la entidad política frente al conjunto de la sociedad y el individuo.

En el segle XVIII Reus participa de forma activa amb el creixement demogràfic, econòmic i urbanístic de Catalunya, i esdevé la segona ciutat del Principat, quan passa d'uns 4.000 a més de 16.000 habitants el 1802. Expansió iniciada el segle anterior, amb el desenvolupament de les activitats manufactureres de la indústria de la llana, de la pell, de l'espart i la terrissa; i en el XVIII amb una aposta decisiva per la seda (que pren el lloc a la llana) i l'aiguardent, el comerç català del qual té com a port exportador el de Salou.Reus esdevé la capital comercial i econòmica del sud de Catalunya, amb un hinterland que abarca bona part del Camp de Tarragona, el Priorat, la Conca de Barberà, i s'allarga cap a la Ribera d'Ebre, Urgell i les Garrigues. És un centre generador de riquesa, que permet a un conjunt de comerciants acumular capitals i esdevenir nobles, i és focus d'atracció de l'excedent de mà d'obra rural.La classe dirigent local és també la més poderosa econòmicament i té un objectiu clar: fer la ciutat gran i moderna, i a la vegada beneficiar-se'n. Una de les vies d'assolir-ho, serà invertint en obra pública; un altre, exercint un control de les competències pròpies (tot el que afecta el sòl públic); i la que ens ha ocupat, afavorir la construcció d'habitatge, perquè els nouvinguts puguin sumar les xifres de veïns de Reus. Hem estudiat l'accés a l'habitatge a través de tres fonts documentals: la notarial (compravendes), la municipal (llibres d'acords, cadastres) i la parroquial (llibretes de combregants, sagramentals), sense descuidar els fons patrimonials.L'oferta de vivendes arriba de la mà de la iniciativa privada, previ permís o trabes governamentals. Reus creix horitzontalment, ampliant abastament l'ocupació de l'espai urbà, i de forma radial, a l'entorn del centre neuràlgic, la plaça del Mercadal, on el dilluns arriben milers de persones del rerepaís per a comprar i vendre. Es posa sòl a disposició de la construcció mitjançant la creació de censals sobre el seu preu, amb una mena d'establiment.Des de principis de segle el creixement és evident, seguint una dinàmica iniciada en el segle anterior, que s'accelera a partir del 1750, i que continuarà en el posterior. La particularitat és l'oferta, que respon a la demanda d'habitatge popular, cases unifamiliars, d'uns 40 metres quadrats de planta, amb façanes de 3 o 4 metres, que reparteixen l'espai en alçada, amb tres o quatre pisos. Espai reduït, però aprofitat i desitjat pels reusencs, que aspiren a accedir a la plena propietat de la seva llar. L'interès del censal, al 3% des del 1750, en serà una de les claus. La forma de pagament de les cases a finals de segle es formalitza davant de notari en un 50% en censal, un 25% en debitori i un 25% en metàl·lic. La segona forma d'accedir a l'habitatge és l'arrendament, que només afecta a un 30% dels immobles, que permet una gran mobilitat individual i presenta una estabilitat al llarg del segle, tant d'oferta com de preus, en no haver-hi pressió de demanda, excepte en les cases-botiga del Mercadal i carrers adjacents.Les expectatives del creixement de l'activitat constructora fan atractives les inversions i que aquesta vagi agafant una autonomia. En el negoci de la construcció podem parlar de tres agents: els urbanitzadors, els promotors i els intermediaris. Entre els primers distingim els antics propietaris dels horts, els especuladors i les institucions. Els qui tenen gairebé l'exclusivitat són els segons, molts d'ells pertanyents a l'elit governant. N'estudiem un exemple, els Freixa. Els promotors són els qui construeixen el pati per a vendre'l: alguns mestres de cases actuen d'empresaris, però no són menys els particulars (comerciants i mestres artesans) que fan de la promoció una forma d'inversió. Finalment, els intermediaris o agents immobiliaris són els qui n'obtenen més guanys, amb comissions de l'ordre del 33,33%.A principis del segle següent, el mercat es professionalitza més i s'aprecien petits canvis: una lenta concentració de la propietat, un increment dels arrendaments urbans i l'aparició de les cases de pisos. / In the 18th century, Reus played an active role in Catalonia's demographic, economic and urban growth, becoming the Principality's second city, growing from some 4,000 to 16,000 inhabitants by 1802. The expansion began in the previous century, with the development of industrial manufacturing activities for wool, leather, esparto and pottery; and in the 18th century with a decisive switch to silk (which took the place of wool) and spirits, Catalan trade that used Salou as its port for exports.Reus became the commercial and economic capital of southern Catalonia, with a hinterland that included a good part of Camp de Tarragona, Priorat and Conca de Barberà areas and reached as far as Ribera d'Ebre, Urgell and Garrigues areas. It was a wealth-generating centre, which allowed a group of tradesmen to accumulate capital and become nobility, and it was a magnet for the surplus rural workforce.The local governing class was also the most powerful economically and had one clear objective: to make the city bigger and more modern, whilst also benefiting themselves. One of the ways to achieve this was to invest in public works; another was to control the areas they were responsible for (all that affecting public land), and that which we have looked at here, encouraging the construction of housing, so that the newcomers could add to Reus's population statistics. We have studied the access to housing via three documentary sources: notary (purchases), municipal (agreement ledgers, cadastres) and parish (records of church-goers), alongside records of assets.The housing put on sale came from private initiatives, following governmental paperwork or permits. Reus grew horizontally, with an important spread of occupation of urban land, and radially, around the nerve centre, Mercadal Square, where thousands of people from the surrounding area came each Monday to buy and sell. Land was made available for construction with the creation of annuities on the price, with a form of taxation.The growth was obvious from the start of the century, following on from the trend set in the previous century, and accelerating from 1750 onwards and continuing on into the next century. A unique factor was the supply, which responded to the demand for affordable housing; family homes, with 40 square metres per floor, facades 3 or 4 metres across, spreading the space on different levels, over three or four stories. Small spaces, but spaces that the people wanted and made the most of. They represented the homes that they wanted to own. Annuity interest, 3% from 1750, played an important part. The method of payment for these houses at the end of the century was formalised before a notary with 50% as an annuity, 25% as a loan and 25% in cash. The second way of accessing housing was via a lease, only the case for 30% of properties, which allowed for a high level of individual mobility. It remained stable throughout the century, both in terms of the supply and the prices, as there was no pressure in terms of the demand, apart from the house-shops on Mercadal Square and the nearby streets.The growth forecasts for construction activities meant that investments were attractive and that they could achieve a degree of independence. There were three agents in the construction business: urban developers, property developers and intermediaries. In the first group, we can distinguish between former owners of farmland, speculators and the institutions. Those who had an almost exclusive hold on matters were the second, many of whom belonged to the governing elite. We shall study one example, the Freixa family. The property developers were those who prepared the land to then sell: some of the developers were businesspeople, but there was an equal number of private individuals (tradesmen and craftsmen) who developed land as a form of investment. Finally, the intermediaries or property agents were those who made the most profit, with commissions of around 33.33%.At the start of the following century, the market became more professional and small changes became noticeable: a slow concentration of the property, an increase in urban leases and the appearance of apartment buildings.

El treball de tesi Anàlisi dels models d'ocupació del territori durant la protohistòria al curs inferior de l'Ebre pretén analitzar un procés històric emmarcat en un espai geogràfic i cronològic definit, determinant els principals factors que influeixen en l'elecció del lloc d'assentament per part de les comunitats humanes durant la protohistòria, i com aquests varien i incideixen en l'evolució econòmica, política i social d'aquests mateixos grups.A partir d'un corpus documental on es recull la màxima informació sobre els jaciments arqueològics ocupats durant la protohistòria al territori objecte d'estudi, el curs inferior de l'Ebre i la plana litoral de Vinaròs-Benicarló, i de la informació proporcionada pels textos clàssics, la numismàtica i l'epigrafia, s'analitza l'evolució en els patrons de poblament i en l'explotació del territori en aquesta àrea entre els segles VIII i I ANE. En el conjunt de la investigació s'han aplicat tècniques extretes de l'arqueologia espacial i de l'anàlisi estadístic, especialment de l'estadística multivariant.L'elecció de l'espai geogràfic investigat no ha estat producte de l'atzar, doncs tant històricament com geogràficament el curs inferior de l'Ebre (comarques del Baix Ebre i Montsià) es troba íntimament relacionat amb l'extrem septentrional del Baix Maestrat. És important senyalar com a partir del segle VIII ANE es documenta l'aparició en aquest territori dels primers nuclis d'hàbitat estables, accentuant-se aquest poblament durant el segle VII ANE, dins del que podria ser un procés de colonització de noves terres per grups procedents d'àrees veïnes, entrant just en aquest moment en contacte amb el comerç mediterrani representant pel factor fenici. L'evolució d'aquestes comunitats fomentarà l'aparició d'unes elits que consolidaran el seu poder durant el segle següent, modificant els models de poblament i les xarxes comercials.A partir de mitjans del segle V ANE, l'ocupació territorial es veurà fortament alterada, produint-se una profunda modificació en l'organització, constatant-se l'aparició d'una estructura plenament jerarquitzada i especialitzada funcionalment, transformació que podria associar-se a l'aparició d'estructures polítiques de tipus estatal -ilercavons- i de les primeres ciutats d'aquesta àrea -Hibera-Iltirca-Ilerca-. Aquest plantejament es veurà truncat a partir del segle II ANE, moment en que començaran a imposar-se les formes econòmiques i polítiques romanes, desestructurant el sistema econòmic indígena.

Pràctiques de consum ritual al curs inferior de l'Ebre (segles VII-VI ane). Comensalitat, ideologia i canvi social.En aquest treball s'aprofundeix en l'estudi de les pràctiques relacionals que expliquen el funcionament social de les comunitats del primer ferro al curs inferior de l'Ebre (650-550 ane). Es parteix de la idea que en les societats de petita escala, els rituals de comensalitat constitueixen un dels escenaris on les estratègies ideològiques es materialitzen habitualment d'una manera més emfatitzada, ja que a través del banquet s'articulen aspectes socio-econòmics fonamentals com la gestió dels recursos alimentaris, la generació i l'emmagatzematge d'excedents, l'articulació dels sistemes d'intercanvi i el consum i/o exhibició dels béns de prestigi.Per tal d'avançar en aquesta línia d'investigació, s'efectua un estudi detallat dels repertoris (vasos ceràmics, elements metàl·lics, instrumental litúrgic) i es duu a terme un anàlisi aprofundit d'aquells contextos (domèstics i funeraris) que han proporcionat les evidències més clarament relacionades amb els usos rituals de la beguda i els aliments. / Ritual consumption practices in the lower Ebro bassin (s. VII-VI BC). Commensality, ideology and social change.The aim of this work is to study the relational practices that explain the social functioning of the lower Ebro basin communities during the first Iron Age (650-550 BC). Our starting point is that, in small-scale societies, commensality rituals are one of the contexts where the ideological strategies are usually materialized in a more emphasized form, because feasting articulates important socio-economic aspects such as managing food resources, the generation and storage of surpluses, the articulation of systems of exchange and the consumption and/or display of the prestige goods.In order to advance in this line of research, we made a detailed study of the material assemblages (ceramic vessels, metallic elements and liturgical instruments) and performed an in depth analysis of those contexts (consumption spaces, storage spaces and certain graves) which have provided evidences associated with the ritual uses of food and drink.