[ES] La presente tesis doctoral tiene el propósito de afirmar la existencia, así como de dar cuenta de las posibilidades, de una metodología propia de mediación entre la obra de arte contemporáneo y especialistas en educación. Su carácter es expandido y atento a la visualidad. Con expandido se entiende por una parte, la cualidad de situarse interrelacionadamente en diferentes contextos: el centro de arte, el aula universitaria y la escolar. Por otra, la de fomentar desplazamientos y cruces del campo educativo al del arte y del campo del arte al educativo. Esto desemboca en la generación de nuevas identidades docentes y nuevas formas de ser artista así como en nuevas formas de colaboración entre estos profesionales, en favor de una revitalización del hecho artístico, mejoras en la educación artística y en la educación interdisciplinar desde el arte. Con atención a la visualidad se entiende el carácter de una mediación en la que la realidad sentipensante, la estética y la visualidad se proponen como ejes de la acción de mediación y como guías que pueden equilibrar la tendencia a la sobrexposición de la subjetividad del receptor de la obra de arte y la tendencia a sobrexponer las cualidades de la obra frente a las experiencias del receptor, de tal modo que se valore un equilibrio relacional obra-sujeto. Esta propuesta de mediación tiene sentido desde un proceso deselitizador del arte, desde una perspectiva reestetizadora de la educación artística y desde una dirección repersonalizadora de la relación del artista-receptor con la obra y del artista con la sociedad. Su planteamiento filosófico de fondo es pragmatista. La investigación se sitúa en un campo entre la práctica del arte y la educación artística. El posicionamiento de la que parte es a/r/tográfico. Todos estos planteamientos se concretan en el contexto espacio y tiempo de nueve años de trabajo en el campo de la docencia desde la materia de Didáctica artística del Grado de Educación en Florida Universitaria por una profesora (la misma que investiga y escribe estas letras) de formación y trayectoria como pintora. La metodología de investigación aplicada es la educativa basada en artes visuales y la a/r/tográfica. Desde este marco metodológico se proponen dos estrategias de investigación: la fotonovela para la mediación artística y la Logotesis para la investigación a/r/tográfica. / [CA] La present tesi doctoral té el propòsit d'afirmar l'existència, així com de donar compte de les possibilitats, d'una metodologia pròpia de mediació entre l'obra d'art contemporani i especialistes en educació. El seu caràcter és expandit i atent a la visualitat. Amb expandit s'entén d'una banda, la qualitat de situar-se interrelacionadament en diferents contextos: el centre d'art, l'aula universitària i l'escolar. Per una altra banda, la de fomentar desplaçaments i entrecreuaments del camp educatiu al de l'art i del camp de l'art a l'educatiu. Això desemboca en la generació de noves identitats docents i noves maneres de ser artista així com en noves formes de col·laboració entre aquests professionals, en favor a una revitalització del fet artístic, millores en l'educació artística i en l'educació interdisciplinària des de l'art. Amb atenció a la visualitat s'entén el caràcter d'una mediació en la qual la realitat sentipensant, l'estètica i la visualitat es proposen com a eixos de l'acció de mediació i com a guies que poden equilibrar la tendència a la sobrexposició de la subjectivitat del receptor de l'obra d'art i la tendència a sobrexposar les qualitats de l'obra enfront de les experiències del receptor, de tal manera que es valore un equilibri relacional obra-subjecte. Aquesta proposta de mediació té sentit des d'un procés des-elititzador de l'art, des d'una perspectiva re-estetitzadora de l'educació artística i des d'una direcció re-personalitzadora de la relació de l'artista-receptor amb l'obra i de l'artista amb la societat. El seu plantejament filosòfic de fons és pragmatista. La investigació se situa en un camp entre la pràctica de l'art i l'educació artística. El seu posicionament és a/r/tográfic. Tots aquests plantejaments es concreten en el context espai i temps de nou anys de treball en el camp de la docència des de la matèria de Didàctica artística del Grau d'Educació a Florida Universitària d'una professora (la mateixa que investiga i escriu aquestes lletres) de formació i trajectòria com a pintora. La metodologia d'investigació aplicada és l'educativa basada en arts visuals i l'a/r/togràfica. Des d'aquest marc metodològic es proposen dues estratègies d'investigació: la fotonovela per a la mediació artística, i la Logotesis, per a la investigació a/r/togràfica. / [EN] This doctoral thesis is aimed at stating he existence, as well as to account for the possibilities, of a methodology of mediation between the work of contemporary art and education specialists. It has both an expanded and an attentive-to-visuality nature. By expanded we mean, on the one hand, the quality of situating itself interrelatedly in different contexts: the art centre, the university classroom and the school classroom. On the other hand, it encourages shiftings and crossovers from the field of education to the field of art and from the field of art to the field of education. This leads to the generation of new teaching identities and new ways of being an artist, as well as new forms of collaboration between these professionals, in favour of a revitalisation of the artistic fact, improvements in art education and interdisciplinary education from art. Attention to visuality is understood as the nature of a mediation in which thinking and sentient reality, aesthetics and visuality are proposed as axes of the action of mediation and as guides that can balance the tendency to overdisplay the subjectivity of the receiver of the work of art and the tendency to overdisplay the qualities of the work against the experiences of the receiver, in such a way that a work-subject relational balance is valued. This mediation proposal makes sense from a de-eliticising process of art, from a re-aesthetising perspective of art education and from a re-personalising direction of the relationship of the artist-recipient with the work and of the artist with society. Its basic philosophical approach is pragmatist. The research is situated in a field between art practice and art education. The position from which it starts is a/r/tographic. All these approaches take place in the space and time context of nine years of work in the field of teaching Art Didactics for the Degree in Education at Florida Universitaria by a teacher (the same one who is researching and writing these lines) with a background and career as a painter. The research methodology applied is the educational methodology based on visual arts and a/r/tography. From this methodological framework, two research strategies are proposed: the Photo-novel for the artistic mediation, and the Logothesis, for the a/r/tographic research. / Rueda Gascó, L. (2023). Mediación expandida. Un estudio a/r/tográfico y educativo basado en la visualidad entre la obra de arte contemporáneo y docentes de Infantil y Primaria [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/193687

[ES] La presente tesis doctoral aborda la relación existente entre teoría del cuidado y práctica artística. La desigualdad en las labores reproductivas y de mantenimiento con relación al género ha sido puesta en evidencia desde la década de 1970. A partir de la reclamación de la importancia de este tipo de trabajo, y de su posición central en las estructuras sociales, surge la ética del cuidado, pensamiento que se desarrolla especialmente en el ámbito filosófico y político. La investigación llevada a cabo pone de manifiesto que existe una fuerte influencia del pensamiento y las prácticas del cuidado en la creación artística del siglo XXI, especialmente en la zona del sur de Europa. Para abordar esta conexión se plantea un estudio dirigido a profesionales en España, Francia, Portugal e Italia, siendo los ámbitos profesionales objeto de estudio, los relacionados con el comisariado y la gestión cultural, las instituciones culturales y, por último, artistas y colectivos de artistas. Las respuestas obtenidas sobre prácticas laborales con relación al cuidado han sido analizadas y contextualizadas. Asimismo, se estudian y analizan diferentes casos paradigmáticos que presentan una notable vinculación con las prácticas del cuidado como son el Centro HUARTE en España, la bienal Manifesta 12 en Italia o el trabajo de la artista Céline Condorelli en Francia, entre otros. A partir de los mismos se constata que la influencia de la teoría del cuidado desempeña un protagonismo relevante en el ámbito artístico desde la década de 2010. Se aborda también el papel de los comunes urbanos como espacios de generación de infraestructuras de cuidado y los puntos esenciales que definen una estética del cuidado. Finalmente, se concluye que se confirma la hipótesis planteada y se realiza una clasificación de las orientaciones temáticas que el cuidado adopta en el ámbito expositivo contemporáneo. / [CA] La present tesi doctoral aborda la relació existent entre teoria de la cura i pràctica artística. La desigualtat en les labors reproductives i de manteniment en relació amb el gènere ha sigut posada en evidència des de la dècada de 1970. A partir de la reclamació de la importància d'aquesta mena de treball, i de la seua posició central en les estructures socials, sorgeix l'ètica de la cura, pensament que es desenvolupa especialment en l'àmbit filosòfic i polític. La investigació duta a terme posa de manifest que existeix una forta influència del pensament i les pràctiques de la cura en la creació artística del segle XXI, especialment en la zona del sud d'Europa. Per a abordar aquesta connexió es planteja un estudi dirigit a professionals a Espanya, França, Portugal i Itàlia, sent els àmbits professionals objecte d'estudi, els relacionats amb el comissariat i la gestió cultural, les institucions culturals i, finalment, artistes i col·lectius d'artistes. Les respostes obtingudes sobre pràctiques laborals en relació amb la cura han sigut analitzades i contextualitzades. Així mateix, s'estudien i analitzen diferents casos paradigmàtics que presenten una notable vinculació amb les pràctiques de la cura com són el Centre HUARTE a Espanya, la biennal Manifesta 12 a Itàlia o el treball de l'artista Céline Condorelli a França, entre altres. A partir dels mateixos es constata que la influència de la teoria de la cura exerceix un protagonisme rellevant en l'àmbit artístic des de la dècada de 2010. S'aborda també el paper dels comuns urbans com a espais de generació d'infraestructures de cura i els punts essencials que defineixen una estètica de la cura. Finalment, es conclou que es confirma la hipòtesi plantejada i es realitza una classificació de les orientacions temàtiques que la cura adopta en l'àmbit expositiu contemporani. / [EN] This thesis addresses the relationship between care theory and artistic practice. Since the 1970s, inequality in reproductive and maintenance tasks in relation to gender has been highlighted. The ethics of care arises from the claim of the importance of this type of work, and its central position in social structures, it is a thought that is developed especially in a philosophical and political field. The research carried out shows that there is a strong influence of care thinking and practices on the artistic creation of the 21st century, especially in southern Europe. To address this connection, a study aimed at professionals in Spain, France, Portugal and Italy is proposed. The professional fields under study are those related to curating and cultural management, cultural institutions and, finally, artists and artist collectives. The responses obtained on work practices in relation to care have been analysed and contextualized. Likewise, different paradigmatic cases that present a notable connection with care practices are studied, such as the HUARTE Center in Spain, the Manifesta 12 biennial in Italy or the work of the artist Céline Condorelli in France, among others. From these cases it is confirmed that the influence of care theory has played a relevant role in the artistic field since the 2010s. It is also addressed the role of urban commons as spaces generating care infrastructures and essential points that define an aesthetics of care. Finally, it is concluded that the proposed hypothesis is confirmed, in addition to a thematic classification of the ways in which care is adopted in the contemporary exhibition field. / Ferriols Montañana, A. (2024). Teoría del cuidado en el arte del siglo XXI. Propuestas de creación artística y gestión cultural en el sur de Europa durante el periodo 2000-2023 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/203127

[ES] La talla es uno de los procesos escultóricos más antiguos. Se trata de una técnica sustractiva en la cual, partiendo de una masa sólida, se da forma a la materia mediante el corte, cincelado o abrasión. Este medio, que se popularizó en el pasado y fue preferido por artistas como Fidias, Miguel Ángel, Brancusi o Barbara Hepworth, implica un proceso lento y laborioso, un desarrollo pausado. Es, en este sentido, un quehacer disonante en el contexto social actual, cuyo modo de vida, rápido y agitado, no lo asumiría con naturalidad en el sistema artístico. Y su uso, en el arte de hoy, ha decaído hasta condicionarlo con la expresión "estar pasado de moda". Esta investigación analiza, desde aproximaciones cuantitativas y cualitativas, lo que se configura como un corpus documental para presentar una guía de artistas contemporáneos, cuyas poéticas siguen mostrando el protagonismo de este tipo de procedimiento escultórico. De este modo, intentamos argumentar razonadamente que no solo resiste al paso del tiempo, sino que ha logrado adaptarse a nuestro contexto creativo actual. / [CA] La talla és un dels processos escultòrics més antics. Es tracta d'una tècnica subtractiva en la qual, partint d'una massa sòlida, es forma la matèria mitjançant el tall, el cisellat o l'abrasió. Aquest mitjà, que es va popularitzar en el passat i que va ser el preferit d'artistes com Fídies, Miquel Àngel, Brancusi o Barbara Hepworth, implica un procés lent i laboriós, això és, un desenvolupament pausat. En aquest sentit, és una tasca dissonant en el context social actual, atés que, la manera de viure actual, ràpida i atrafegada, no ho assumiria amb naturalitat en el sistema artístic. A més, el seu ús, actualment, ha decaigut, fins al punt d'haver estat etiquetada com una tècnica "passada de moda". En aquesta investigació s'analitza, des d'aproximacions quantitatives i qualitatives, el que es configura com un corpus documental, per tal de presentar una guia d'artistes contemporanis, les poètiques dels quals segueixen mostrant el protagonisme d'aquest tipus de procediment escultòric. D'aquesta manera, intentem argumentar raonadament que aquesta tècnica no sols resisteix al pas del temps, sinó que ha aconseguit adaptar-se al context creatiu actual / [EN] Carving is one of the oldest sculptural processes. It is a subtractive technique through which starting from a solid mass the material is shaped by the cutting, the chiseling or the abrasion. This means, which became very popular in the past and which was preferred by artists such as Phidias, Michelangelo, Brancusi or Barbara Hepworth, involves both a slow and laborious process and also a measured development. According to this, it is a dissonant work in the contemporany social context, whose fast and hectic lifestyle would not assume it as a natural issue into the artistic system. Moreover, its use in today's art has declined such an extent that these days it is considered as"out of fashion". This research analyses what it is configurated as a documentary corpus from both qualitative and quantitative approaches, in order to introduce a guide of contemporary artists whose poetics go on showing the importance of this kind of sculpture technique. In this way, we are trying to argue thoughtfully that it has not only resisted the passage of time but it has also been able to adapt it to our current context. / Samo Terrasa, A. (2022). La talla en el mercado del arte en Europa Occidental. Una revisión de la actualidad (2018-2020) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/189152

Con el paso del tiempo, el concepto de un museo se ha sido sometido a cambios. Este proceso evolutivo se ha dado de ser un lugar de almacenamiento o “vitrina” a ser un lugar de estudio e investigación en constante evolución. Esta institución tiene el deber de desarrollarse en función al público al que se enfoca con la pretensión de educar y comunicar. Los museos del futuro serán tal cual hoy se conciba. El proyecto consiste en la implementación del Nuevo Museo de Arte Contemporáneo de Lima, cuya función radica en proteger y albergar obras artísticas desde los años 50 hasta la actualidad con el fin de ser un transmisor cultural. / Over time, the concept of a museum has undergone changes. This evolutionary process has turned from being a storage place or "showcase" to being a place of study and research in constant evolution. This institution has the duty to develop according to the public that it targets with the aim of educating and communicating. The museums of the future will be as they are conceived today. The project consists of implementing the new Museum of Contemporary Art of Lima, whose function is to protect and house artistic works from the 1950s to the present day in order to be a cultural transmitter. / Tesis

Art and mysticism in the 21st century. Artistic creation as an approach to spirituality is the result of a deep study carried out from the point of view of artistic creation. A study based on mysticism, on the mystics of the 16th and 17th centuries and on the associated symbology and its influence in the art of the 21st century. A research work that takes as reference an endless range of fields such as philosophy, psychology, theology, history, aesthetics and art among others, to go in depth into mysticism, mystery and spirituality. The main objective of the work is the study of mysticism and its influence in art, focusing more intensely on the process of creation of the artistic project that has been carried out for this thesis. From references such as Santa Teresa de Jesus and San Juan de la Cruz, it has been developed a whole poetic and symbolic universe that has been used to generate the proposed sculptural resources. Starting from this analysis, the concepts of spirituality and contemplation, dialogue, pain and silence have been taken to make each one of the personal artistic proposals. In our case this process has helped us, on the one hand, to discover our own inside, our being, in order to search for the absolute and, on the other hand, to propose new methods of creation, new ways of dealing with art itself. A whole field of concepts and references that have helped us to build our own artistic and plastic discourse. This study serves to demonstrate the influence of these authors, themes and symbologies in contemporary art. Good evidence of this are the exhibitions that reveal these concepts, as well as the artists who make use of them. This Doctoral Thesis is a place for reflection on methods of creation and it allows us to appreciate the similarities of the creative process between the mystic and the artist. Both paths bring us closer to our inner world and show that both art and mysticism imply a transforming dimension in mankind. / Arte y mística en el siglo XXI. La creación artística como una aproximación a la espiritualidad es la consecuencia de un profundo estudio, llevado a cabo desde el punto de vista de la creación artística, sobre la mística, sobre los místicos del siglo XVI y XVII y sobre la simbología asociada, y su influencia en el arte del siglo XXI. Una investigación que toma como referente un sin fin de campos como la filosofía, la psicología, la teología, la historia, la estética y el arte, entre otros, para adentrarse en la mística, en el misterio y en la espiritualidad. El trabajo tiene como objetivo principal el estudio de la mística y su influencia en el arte, centrándose, más intensamente, en el proceso de creación del proyecto artístico que se ha realizado para esta tesis. A partir de referentes como santa Teresa de Jesús y san Juan de la Cruz, se ha elaborado todo un universo poético y simbólico que ha servido para generar los recursos plásticos propuestos. Partiendo de este análisis, se han tomado los conceptos de espiritualidad y contemplación, diálogo, dolor y silencio, para elaborar cada una de las propuestas artísticas personales. En nuestro caso, este proceso, nos ha ayudado, por un lado, a descubrir nuestro propio interior, nuestro ser, con el fin de la búsqueda de lo absoluto y, por otro, a plantear nuevos métodos de creación, nuevas maneras de enfrentarse al hecho artístico. Todo un campo de conceptos y referentes que nos han servido para construir nuestro propio discurso artístico y plástico. Este estudio sirve para evidenciar la influencia de estos autores, estas temáticas y estas simbologías en el arte contemporáneo, prueba de ello son las exposiciones que ponen de manifiesto actualmente estos conceptos, así como los artistas que hacen uso de ellos. Esta Tesis Doctoral supone un lugar para la reflexión sobre métodos de creación y nos permite apreciar las semejanzas del proceso creativo entre el místico y el artista. Ambos caminos nos acercan a nuestro mundo interior y ponen de manifiesto, que tanto el arte como la mística conllevan una dimensión transformadora en el hombre. / Art i mística al segle XXI. La creació artística com una aproximació a l'espiritualitat és la consequ¿ència d'un profund estudi, dut a terme des del punt de vista de la creació artística, sobre la mística, sobre els místicos del segle XVI i XVII i sobre la simbologia associada, i la seva influència en l'art del segle XXI. Una recerca que pren com a referent un sense fi de camps com la filosofia, la psicologia, la teologia, la història, l'estètica i l'art, entre uns altres, per endinsar-se en la mística, en el misteri i en l'espiritualitat. El treball té com a objectiu principal l'estudi de la mística i la seua influència en l'art, centrant-se, més intensament, en el procés de creació del projecte artístic que s'ha realitzat per a aquesta tesi. A partir de referents com a Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu, s'ha elaborat tot un univers poètic i simbòlic que ha servit per generar els recursos plàstics proposats. Partint d'aquesta anàlisi, s'han pres els conceptes d'espiritualitat i contemplació, diàleg, dolor i silenci, per elaborar cadascuna de les propostes artístiques personals. En el nostre cas, aquest procés, ens ha ajudat; d'una banda, a descobrir el nostre propi interior, el nostre ésser; amb la finalitat de la cerca de l'absolut i, per un altre, a plantejar nous mètodes de creació, noves maneres d'enfrontar-se al fet artístic. Tot un camp de conceptes i referents que ens han servit per construir el nostre propi discurs artístic i plàstic. Aquest estudi serveix per evidenciar la influència d'aquests autors, aquestes temàtiques i aquestes simbologies en l'art contemporani. Prova d'això són les exposicions, que posen de manifest actualment aquests conceptes, així com els artistes que fan ús d'ells. Aquesta Tesi Doctoral suposa un lloc per a la reflexió sobre mètodes de creació i ens permet apreciar les semblances del procés creatiu entre el místic i l'artista. Tots dos camins ens acosten al nostre món interior i posen de manifest, que tant l'art com la mística comporten una dimensió transformadora en l'home. / Mañas García, A. (2017). Arte y mística en el siglo XXI. La creación artística como una aproximación a la espiritualidad [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90530 / TESIS

[EN] Social mediation of art in the public space. Now, then, never . The present work is an itinerary that begins with crossing the constituting layers of contemporary society' s global nature. At the same time, the work analyses how this ideology impacts on representations engaging with social and political issues and taking place in the public space and, furthermore, it examines how the urban environment is being conformed. In this context, it addresses projects and experiences channelled through emerging contemporary art that serve as a mediator between society and certain issues that have been analysed in terms of critical thinking. The key to mediation is the will of the parties involved, as a result of free decision-making in which everyone acknowledges each other' s autonomy. Within the field of public art, there is a certain type of artistic practice which seeks to establish a dialogue with the society, exploring forms of communication that boost people's critical position. The purpose of these practices is to encourage the capacity for thought and drafting of public opinion, validating the ability of new artistic forms as a stimulant link facing efficient marketing strategies that promote a global construction of a standardized collective worldview. The research refers to a period comprised between 1998 and 2015. The experiences and artistic practices that receive major attention at the core of the research are part of projects that I have conducted or curated -depending on the specific case- and as such they have become practical applications of theoretical approaches which I defend when interpreting the symbolic meaning of public space. In my opinion the way in which the city serves a binding function, not only of individuals but also of ways of living and of social models, is of great interest. Equally important is the fact that the city under the conditions of a particular ideology translates into different forms of urban settings and into different artistic interventions. Similarly, the research was drawn from the premise of understanding that art in it's condition of a human expression cannot ignore the drifts of its own time, in the same way that the artists' work cannot fail to respond to the reality that surrounds it. Thus, the social aspect, understood as the translation of the codes of a given space-time, can and should be an important part of the signifier of current artistic practice, as it has been -in one way or another- over the course of centuries. / [ES] La mediación social del arte en el espacio público. Ahora, después, nunca El presente trabajo es un recorrido que se inicia a través de algunas de las capas que configuran el carácter global de la sociedad contemporánea, a la vez que analiza la repercusión de ese ideario en la representación que tiene lugar en el espacio público y la conformación del entorno urbano. En este contexto se abordan proyectos y experiencias en las que el arte contemporáneo de última creación sirve de cauce, de mediador, entre la sociedad y algunos asuntos analizados desde ámbitos de pensamiento crítico. El elemento clave en la mediación es que exista la voluntad de las partes, como resultado de una libre toma de decisión en la que cada cual reconoce su autonomía. Cierto tipo de expresiones artísticas en el espacio público persiguen esa función de entrar en diálogo con la ciudadanía, experimentando formas de comunicación que favorecen la activación de resortes de posición crítica en las personas. El propósito, en todos los casos, es estimular la capacidad de reflexión y la elaboración de opinión en la ciudadanía, validando la capacidad de las nuevas expresiones artísticas como nexo estimulante, frente a las eficaces estrategias de mercadotecnia que fomentan la construcción global de imaginarios colectivos estandarizados. La investigación se centra en el período 1998-2015. En el núcleo de la investigación se dedica una atención principal a las experiencias y prácticas artísticas resultantes de esos proyectos que he dirigido o comisariado, según los casos, que se han convertido en aplicaciones prácticas de los planteamientos teóricos que defiendo a la hora de interpretar el sentido simbólico del espacio público. Considero de gran interés el modo en la que la ciudad ejerce una función aglutinadora no sólo de personas, sino de formas de vida y de modelos sociales, a la vez que traduce en el espacio público una determinada ideología que se plasma mediante la configuración de distintas formas urbanas y también a través de diferentes tipos de intervenciones artísticas. De igual manera, se parte de la premisa de entender que el arte, como expresión humana, no puede permanecer ajena a las derivas de su tiempo, ni que los artistas puedan mostrarse en sus trabajos indiferentes a la realidad que los rodea. Por ello, el aspecto social, como traducción de los códigos de un determinado espacio-tiempo, puede y debe ser una parte importante del significante de las creaciones artísticas actuales, como lo ha sido -de un modo u otro- a lo largo de los siglos. / [CA] La mediació social de l'art en l'espai públic. Ara, després, mai El present treball és un recorregut que s'inicia a través d'algunes de les capes que configuren el caràcter global de la societat contemporània, alhora que analitza la repercussió d'aquest ideari en la representació que té lloc a l'espai públic i en la conformació de l'entorn urbà. En aquest context s'aborden projectes i experiències en les quals l'art contemporani d'última creació serveix de via, de mediador, entre la societat i alguns assumptes analitzats des d'àmbits de pensament crític. L'element clau en la mediació és que hi haja la voluntat de les parts, com a resultat d'una lliure presa de decisió on cadascú reconeix la seua autonomia. Cert tipus d'expressions artístiques a l'espai públic persegueixen eixa funció d'entrar en diàleg amb la ciutadania, experimentant formes de comunicació que afavoreixen l'activació de ressorts de posició crítica en les persones. El propòsit, en tots els casos, és estimular la capacitat de reflexió i l'elaboració d'opinió en la ciutadania, validant la capacitat de les noves expressions artístiques com a nexe estimulant, enfront de les eficaces estratègies de màrqueting que fomenten la construcció global d'imaginaris col·lectius estandarditzats. La investigació se centra en el període 1998-2015. En el nucli de la investigació es dedica una atenció principal a les experiències i pràctiques artístiques resultants dels projectes que he dirigit o comissariat, segons els casos, que s'han convertit en aplicacions pràctiques dels plantejaments teòrics que defenc a l'hora d'interpretar el sentit simbòlic de l'espai públic. Considere de gran interés la manera en què la ciutat exerceix una funció aglutinadora no sols de persones, sinó de formes de vida i de models socials, alhora que tradueix a l'espai públic una determinada ideologia que es plasma mitjançant la configuració de diferents formes urbanes i també a través de diferents tipus d'intervencions artístiques. D'igual manera, es parteix de la premissa d'entendre que l'art, com a expressió humana, no pot romandre alié a les derives del seu temps, ni que els artistes puguen mostrar-se en els seus treballs indiferents a la realitat que els envolta. Per això l'aspecte social, com a traducció dels codis d'un determinat espai-temps, pot i ha de ser una part important del significant de les creacions artístiques actuals, com ho ha sigut -d'una manera o una altra- al llarg dels segles. / Pérez Pont, JL. (2015). La mediación social del arte en el espacio público. Ahora, después, nunca [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59456 / TESIS / Premios Extraordinarios de tesis doctorales

[ES] La presente investigación ha tenido como objetivo explorar el de modo en que el arte contemporáneo, puede contribuir a la adaptación biológica de los seres humanos desde la transición a la sostenibilidad de los complejos sistemas sociotécnicos. Debido al hecho de que el cerebro siempre está preparando hipótesis a futuro y conociendo en parte, como emerge la conciencia en él, nos preguntamos de qué forma la ciencia en toda su complejidad y las intersecciones que emergen entre diferentes disciplinas al analizarse contextos reales, el uso de las tecnologías y los diferentes sistemas de innovación contribuyen y pueden mejorar la adaptación cognitiva de los seres humanos ante posibles disrupciones sociales y medioambientales en los ecosistemas. En concreto se ha querido conocer de qué modo podemos aportar información de valor, a través de la pedagogía, el modelado de sistemas y la ciencia de sistemas. Al estudiar las estructuras emergentes en la autoorganización social, que intervienen en la continua transformación de los diferentes regímenes del paisaje dominante o Statu Quo del metabolismo socioeconómico global. A través de una triangulación de metodologías la investigación presupone la capacidad creativa de los seres humanos para abstraer la realidad y percibirla como totalidades, desde las que poner conciencia de nuestras interdependencias biológicas con los ecosistemas. Y situar en el contexto de investigación, la creencia de que, la clave de la sostenibilidad está en la organización de lo vivo, en el código orgánico y en las dinámicas relacionales. Creemos que el acceso al conocimiento es un fenómeno dinámico, espontáneo que se crea y se destruye infinitamente, como lo es el fenómeno de la conciencia. Al estudiar el contexto como agente crítico se ha elaborado una propuesta de cambio a nivel institucional, destacando que es posible, a futuro, que la ciencias de la complejidad integren el sistema valenciano de innovación. Para partir de una posición justificada desde un punto de vista de método científico se ha acotado el objeto de investigación y recurrido a la investigación de acción participativa de realismo crítico y como marco de trabajo o enfoque, la perspectiva multinivel (MLP), que estudia la complejidad de la transición a la sostenibilidad de los sistemas sociotécnicos de forma agregada, desde el campo de la sociología y esta se ha anclado como punto de partida en la sociología de los sistemas complejos adaptativos (SACS) / [CA] La present recerca ha tingut com a objectiu explorar la forma en què l'art contemporani, pot contribuir a l'adaptació biològica dels éssers humans des de la transició a la sostenibilitat dels complexos sistemes sociotècnics. Degut al fet fet de que el cervell sempre està preparant hipòtesi a futur i coneixent en part, com emergeix la consciència en ell, ens preguntem de quina forma la ciència en tota la seva complexitat i les interseccions que emergeixen de entreteixir l¿us de diferents disciplines en analitzar-se contextos reals, l'ús de les tecnologies i els diferents sistemes d'innovació contribueixen i poden millorar l'adaptació cognitiva dels éssers humans davant possibles disrupcions socials i mediambientals als ecosistemes. En concret s'ha volgut conèixer de quina manera podem aportar informació de valor, a través de la pedagogia, el modelatge de sistemes i la ciència de sistemas, de dades i la inteligencia artificial. En estudiar les estructures emergents en l'autoorganització social, que intervenen en la contínua transformació dels diferents règims del paisatge dominant o Statu quo del metabolisme socioeconòmic global, a través del nostre contexte local. Emprant una triangulació de metodologies , la recerca pressuposa la capacitat creativa dels éssers humans per a abstreure la realitat i percebre-la com a totalitats, des de les quals posar consciència de les nostres interdependències biològiques amb els ecosistemes. I situar a l'entorn de estudi , la creença, de que la clau de la sostenibilitat està en l'organització del viu, en el codi orgànic, en les dinàmiques relacionals. Creiem que l'accés al coneixement és un fenomen dinàmic, espontani que es crea i es destrueix infinitament, com ho és el fenomen de la consciència. En estudiar el context com a agent crític s'ha elaborat una proposta de canvi a nivell institucional, destacant que és possible, a futur, que la ciències de la complexitat integrin el Sistema Valencià d'Innovació (SVI), i el nacional. Per a partir d'una posició justificada des d'un punt de vista de mètode científic s'ha delimitat l'objecte de recerca i recorregut a la recerca d'acció participativa de realisme crític i com a marc de treball o enfocament, la Perspectiva Multi Nivell (MLP), que estudia la complexitat de forma agregada i com a punt de unió en el campo de estudi de la Sociología dels Sistemes Complexos Adaptatius (SACS) / [EN] The aim of this academic research is to explore how contemporary art can contribute to the biological adaptation of human beings in the transition to sustainability of complex socio-technical systems. Owing to the fact that the brain is always hypothesizing about the future and knowing to some extent how consciousness emerges, the question is raised of how science, technologies and different systems of innovation in all their complexity, and what emerges from the intersections between different disciplines when real contexts are analyzed, can contribute and can improve human beings' cognitive adaptation in the face of social and environmental disruption in ecosystems. Specifically, the intention has been to ascertain how we can contribute information of value in the following ways: By means of pedagogy, systems modelling and systems science. By studying the emerging structures in social self-organization which intervene in the ongoing transformation of the different regimes of the dominant landscape or the Statu quo of the global socio-economic metabolism. By means of the triangulation of methodologies, this study presupposes the creative capacity of human beings to abstract reality and to perceive it as totalities, thereby making us aware of our biological interdependence with ecosystems. This situates in a setting of discovery, the belief, that the key to sustainability is in the organization of the living, the organic code, and relational dynamics. We believe that the access to knowledge is a phenomenon which is both dynamic and spontaneous and which is created and destroyed in one neverending process, as is the phenomenon of consciousness. In the process of studying the context as the critical agent, a proposal for institutional change has been drawn up, a proposal which posits that in the future the Valencian system of innovation could be integrated in the sciences of complexity, a case in point could be UPV and more in particular the experience of a pre-doctoral student. In order to start from a position which can be justified from the point of view of the scientific method the object of this research has been limited, and the approach has been that of participatory action research and critical realism, while the framework or focus adopted was the Multi-Level Perspective (MLP), which studies complexities in aggregate form, connected across Sociology with Adaptative Complex Sytems (SACS) field of study. . / Méndez Gallart, MJ. (2023). Uso transdisciplinar del análisis sistémico en la ecología y en la creación de arte contemporáneo. Cambios de paradigma en la Valencia del siglo XXI [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/192757

[EN] This PhD in Fine Arts is the introduction to a Yantric Theory of Drawing as a result of researching plastic forms from the universal principles present in perceptive reality. Based on the yantra as an active element in the drawing of a integral mandalic vision, Drawing re-presents a vision of the world based on aesthetic distance, in which the sum and multiplication of all the parts is contemplated from one point of view, a naked eye. This perspective is transdimensional, whereby co-creative man is capable of making his own vision real, enjoying the aesthetic experience through the practice of Art. Art is the fifth element in which contact with Beauty takes place in a disinterested way. This thesis in its Form and Consciousness explores the fundaments of these aesthetic formulations through its most yogic roots in India. We will add a metaphor to such aesthetic formulations and explain them through the voice of the artist, in which the process of transmutation of the matter, the transformation of the Nature into Art takes place. The shilpi yogi is the inspiration and aspiration of the being which indwells the imagery artist who develops images of himself, the imprints of personal consciousness transcended through transpersonal art forms. Its being, its Presence, can be modulated through plasticity, from the purest abstraction to the finest figurative art. This thesis represents a plastic voyage to the very heart of India, in which an artist and a sadhu go hand in hand as a symbolic encounter between indosophy and the sublime plastic representative of the tragedy of duality, sunk in life under the weight of chiaroscuro. Light is the Great Symbolic Metaphor and the primordial object of the mystery of Science. The space of the heart is the fifth plastic element on which we base our Yantric Theory of Drawing. We use this to reintegrate the coherence of Art from all times and places, reinterpreting it from an optimistic historical standpoint. Drawing gives us the power to make this real (maya-magic), through the yantric vision. This thesis is the foundational preface to a way to make real the dream of the imagined, a function which Art, the original inoculant, has had throughout history. Such a possibility of form-function-power is endorsed by the most ancient foundations of civilization: the great symbolic potential which was crystalised in Man, the complex system of ancient times which doesn't respond to limits, but rather to constellations, the tantra, inspiration and aspiration of quantic meta-physics. / [ES] Esta tesis doctoral en Bellas Artes es la introducción de una Teoría Yántrica del Dibujo como resultado de una investigación de la forma plástica desde principios universales presentes en la realidad perceptiva. Basada en el yantra como elemento activo dibujístico de una visión mandálica integral, el Dibujo viene a re-presentar una visión del mundo basada en la distancia estética, en la que la suma y multiplicación de todas las partes es contemplada desde un punto de vista y un ojo genuino, transdimensional, en el que el hombre co-creativo es capaz de realizar su propia visión y disfrutar de la experiencia estética a través de la práctica del Arte. El Arte es el quinto elemento en el que el contacto con la Belleza de modo desinteresado tiene lugar. Esta tesis, como Forma y Consciencia explora los fundamentos de estas formulaciones estéticas, a través de sus raíces más yóguicas, en India. A tales formulaciones estéticas les añadimos una metáfora y las explicamos a través de la voz del artista, en el que se da el proceso de transmutación de la materia, la transformación de la Naturaleza en Arte. El silpi yogui es la inspiración y aspiración del ser que habita en el artista imaginero, quien desarrolla sus propias imágenes o la huella de la consciencia personal que se supera a sí misma a través de la plástica de lo trans-personal. Su ser, solo Presencia, se deja modular en el vehículo plástico desde la más pura abstracción a la más fina figuración. Esta tesis representa un viaje plástico al corazón de la India, en el que van de la mano una artista y un sadhu como encuentro simbólico de la indosofía y el sublime representante plástico de la tragedia de la dualidad, sumido en la vida y el peso del claroscuro. La Luz es la Gran Metáfora simbólica y el objeto de misterio primordial de la Ciencia. El espacio del corazón es el quinto elemento plástico en el que se basa nuestra Teoría Yántrica del Dibujo para reintegrar la coherencia del Arte de todos los tiempos y lugares, desde un punto de vista histórico optimista que está en nuestras manos hacer real (magia-maya), a través de la visión yántrica para el Arte, a que da pie el Dibujo. Esta tesis es el prolegómeno fundacional de una vía de hacer real el sueño de lo imaginado, como ha venido haciendo el Arte como inóculo original a lo largo de la Historia. Tal posibilidad de forma-función-poder está avalada por los más antiguos fundamentos de la civilización, el gran potencial simbólico que fue posible cristalizar en el Hombre, el sistema complejo de la antigüedad que no responde a límites, sino a constelaciones, el tantra, inspiración y aspiración de la meta-física cuántica. CLARA M. SEVILLA SEGUÍ / [CAT] Aquesta tesi doctoral en Belles Arts és la introducció d'una Teoria Iàntrica del Dibuix com a resultat d'una investigació de la forma plàstica des de principis universals presents en la realitat perceptiva. Basada en el iantra com a element actiu del dibuix d'una visió integral del mandala, el Dibuix vindria a re-presentar una visió del món basada en la distància estètica, en què la suma i multiplicació de totes les parts és contemplada des d'un punt de vista i un ull genuí, "transdimensional", en què l'home co-creatiu és capaç de realitzar la pròpia visió i gaudir de l'experiència estètica a través de la pràctica de l'Art. L'Art és el cinquè element en què el contacte amb la Bellesa hi té lloc de forma desinteressada. Aquesta tesi, en tant que Forma i Consciència, explora els fonaments d'aquestes formulacions estètiques mitjançant unes arrels basades en sistema del ioga, pel que fa a l'Índia. A aitals formulacions estètiques els afegim una metàfora, i les expliquem per mitjà de la veu de l'artista, l'individu en qui es produeix el procés de transmutació de la matèria, la transformació de la Natura en Art. El silpi iogui és la inspiració i aspiració de l'ésser que habita en l'artista imaginer, qui desenvolupa les seves pròpies imatges o l'empremta de la consciència personal que se supera a si mateixa a través de la pràctica d'allò trans-personal. El seu ésser, tan sols Presència, es deixa modular en el vehicle plàstic des de la més pura abstracció fins a la figuració més fina. Aquesta tesi representa un viatge plàstic al cor de l'Índia, en què una artista i un sadhu, plegats, conflueixen de manera simbòlica en la indosofia i el sublim representant plàstic de la tragèdia de la dualitat, immers en la vida i el pes del clarobscur. La Llum és la Gran Metàfora simbòlica i l'objecte primordial de la ciència. L'espai del cor és el cinquè element plàstic en què es basa la nostra Teoria Iàntrica del Dibuix, el propòsit del qual consisteix a reintegrar la coherència de l'Art de tots els temps i llocs, des d'un punt de vista històric i optimista, que tenim a les nostres mans convertir en real (màgia-maia) a través de la visió iàntrica per a l'Art, a què dóna peu el Dibuix. Aquesta tesi és el prolegomen fundacional d'una via per tal de materialitzar el somni respecte d'allò imaginat, com ha vingut fent l'Art com a inòcul originari al llarg de la Història. Aquesta possibilitat de forma-funció-poder és avalada pels més antics fonaments de la civilització, el gran potencial simbòlic que fou possible cristal·litzar en la figura de l'Home, el sistema complex de l'antiguitat que no respon a límits, sinó a constel·lacions, el tantra: inspiració i aspiració de la meta-física quàntica. / Sevilla Seguí, CM. (2016). Forma y Consciencia: Fundamentos para una Teoría Yántrica del Dibujo [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63259 / TESIS