Análisis de las aportaciones filosóficas y teológicas de la obra homilética de San Vicente Ferrer en el contexto de la Filosofía Medieval y del contexto literario europeo y de las letras catalanas, como estudio previo a una traducción filológica y anotada al portugués de sermones representativos de esta figura intelectual internacional.

Els estudis de principis del segle XX i de la darrera dècada sobre el Cançoner sagrat de vides de sants s'han basat, generalment, en aspectes contextuals relacionats amb la possible autoria de Miquel Ortigues i en la relació amb altres textos semblants de l'època. Aquesta tesi doctoral reprén tots aquells estudis però es fonamenta en el treball directe amb els manuscrits a partir de la fixació textual que ha donat lloc a una edició crítica. L'anàlisi minuciós dels manuscrits ha aportat molta informació sobre aspectes relacionats amb el procés de composició, les fonts literàries, l'autoria i l'estil. Aquesta perspectiva complementa l'edició crítica que hem preparat a partir d'uns criteris gens fàcils d'establir ateses les característiques del manuscrit. La tesi doctoral és el primer pas per a projectar, de nou, el Cançoner sagrat de vides de sants com un conjunt de textos amb voluntat estètica sense prejudicis ni consideracions subjectives. Així mateix, pretenem acostar al públic general i amb rigor filològic un gènere literari ric i fonamental per a la literatura catalana.

No description available.

Programa de Doctorat en Traducció i Interpretació de Llenguatges Generals, Literaris i Específics (Doctorat Europeu).

No description available.

L'objecte d'estudi d'aquesta tesi doctoral són els llibres I, II, IX I X d'una de les obres més conegudes de Ramon Llull, el "Llibre de meravelles", dedicats respectivament a Déu, als àngels, al paradís i a l'infern. Aquest treball fa part d'un projecte més ampli, la finalitat del qual és establir el text crític de la novel·la per a les "NEORL" i estudiar tots els llibres per grups temàtics per tal de completar un buit bibliogràfic evident, especialment significatiu en el cas dels llibres IX i X i per tal de descriure els elements que conformen i determinen la "literatura alternativa" del Beat. Aquesta tesi, doncs, presenta el text crític i l'anàlisi dels quatre llibres estrictament teològics de la novel·la i aquestes són, justament, les dues parts en què es divideix aquest treball.Pel que fa a l'edició crítica, cal recordar que, tot i la popularitat de l'obra i les diverses edicions efectuades, no existeix pròpiament una edició crítica del text català medieval segons els criteris filològics científics. Per aquesta raó, l'edició que es presenta tot seguit se centra exclusivament en la tradició catalana (dotze manuscrits entre els set medievals i els cinc de moderns), ja que s'ha preferit, davant la manca de referents concrets, d'establir amb seguretat l'stemma dels testimonis catalans i, en acabat, completar els resultats amb l'estudi de la resta de testimonis romànics segons els criteris de les NEORL. Un cop completat els procés d'estudi de la tradició manuscrita catalana, es va decidir de canviar el manuscrit base que tradicionalment s'havia editat (cf. 2.5). En definitiva, en aquesta primera part, s'ofereix una descripció esquemàtica dels manuscrits catalans de la novel·la, la recensio, l'stemma i, finalment, el text crític. La segona part de la tesi consisteix en l'anàlisi de la disposició de la novel·la i dels continguts, bàsicament des del punt de vista teològic i des del punt de vista literari. Pel que fa a l'anàlisi doctrinal, s'han aïllat els desplegaments artístics que determinen a priori l'estructura de tot el llibre, que han permet concloure que l'Art és el fonament doctrinal inserit harmònicament en l'estructura i en la trama de la novel·la. Els principis artístics que determinen l'obra són poc nombrosos. En els llibres I, II, IX i X pràcticament es podria dir que es limiten a una desena, com a molt, però s'ofereixen en contextos diversos, sense simplificar, en correspondència amb les qüestions i problemàtiques tractades per Llull habitualment en els seus tractats i en funció de les revisions metodològiques desenvolupades durant el període de transició entre les Arts quaternàries i les ternàries. Pel que fa a l'anàlisi literària, s'ha intentat demostrar que el fil argumental de la novel·la, que dóna cohesió i unitat al text, és justament la descripció del procés d'aprenentatge de Fèlix, cosa que permet la centralitat de l'Art tant des del cantó doctrinal com del cantó literari d'una manera natural. D'una altra banda, s'han aïllat diverses estructures (escenes, diàleg, procés d'aprenentatge) que demostren la rigorositat i la intencionalitat de la disposició dels continguts. Finalment, s'han enumerat els exemples dels quatre llibres i s'han analitzat i contextualitzat (quan s'ha pogut) individualment. En conclusió, s'ha intentat descriure i justificar que la "literatura alternativa" del Doctor Il·luminat parteix de l'Art i de la possibilitat de projectar la metodologia retòricament i moral. El Llibre de meravelles, amb elements enciclopèdics, dels romans cavallerescos o dels textos sapiencials, ofereix als seus lectors potencials un text atractiu, ple de referències, que manté la seriositat i la rigorositat exigida per la superlativitat dels temes tractats; i ho fa amb uns instruments discursius que parteixen de l'Art per arribar plenament al coneixement i a l'amor de Déu. / The first part of the thesis consists in the critical edition of the books I, II, IX and X of the "Llibre de meravelles" (1287-1289) de Ramon Llull (1232-1316). The second part of the thesis consists in the study of literary and philosophical aspects of the book. We have studied the philosophical and artistic context. Also we have studied the structure of the contents (dialogue, learning, scenes, etc.). We have studied the "exempla" from books I, II, IX and X. Llull uses these "exempla" for didactic purposes, making use of certain stylistic constants. The "exempla" of these books provide a good idea of Llull's concept of literature, the formal structure of the novel, the definition of the narrative roles of the characters, and, finally, of the presence of Art in this novel.

Isabel-Clara Simó és tot un referent de la literatura catalana del darrer terç del segle XX fins a l’actualitat. De fet, el 2017 fou guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És per això, que aquesta investigació tractarà d’analitzar una gran part dels seus escrits de ficció, més concretament els seus contes. En ella, després d’exposar una introducció que estudie tots els elements que conformen el gènere literari del relat breu, s’oferirà un breu apartat biogràfic i sociocultural que servisca de preàmbul per a l’anàlisi dels contes de l’autora, classificada en dos grans blocs: l’estudi dels contes segons les estructures narratives (contes fantàstics, policíacs i psicològics); i l’estudi dels contes segons les temàtiques (feminisme, erotisme, infantesa, vellesa, conte històric, reflexió sociolingüística i intertextualitat).

El present treball se centra en la traducció al català d’una part de la Vita Christi del monjo cartoixà alemany del segle XIV Ludolf de Saxònia. En concret, s’edita el Segon del Cartoixà (1500), escrit per Joan Roís de Corella, lletraferit valencià del quatre-cents. L’estudi que acompanya l’edició presenta el context personal, social, literari i teològic en què es va publicar aquesta obra i la seua singularitat pel que fa a la resta dels quatre volums de què consta el Cartoixà. Les tècniques traductològiques emprades per Corella es descriuen amb exemples que recullen la diversa casuística que es reflecteix a les notes de l’edició del text, elaborades arran la comparació amb el text llatí que Joan Roís de Corella “arromança”.

No description available.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària. Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentmentco1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics). / The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.