Introduction of wireless communications systems in railway communications are at the origin of this thesis. Ifercat, the company in charge of the development of Línia 9 of Barcelona Metro, decided that wireless systems were employed in order to increase efficiency and safety. For this reason, characterisation of ISM 5.8GHz band in tunnel environments for broad band wireless train communications becomes necessary. Tunnel environments constitute harsh environments due to humidity, obstacles, power systems, moving trains, curves¿ The Automatic Train Control system requires a 20MHz bandwidth for train-to-ground video transmission in order to get on-board information and surveillance. Given that Línia 9 was at the early stages of its development at the beginning of the study, a dual-polarised spectral simulator was developed first. Spectral techniques work in both spatial and spatial-frequency domain and are extremely adaptable to changes in the tunnel cross section as the wave front passes down the tunnel. Efficiency of this technique comes from the well-known properties of FFT algorithms. Spectral techniques provide good near-field predictions and can model different antenna configurations easily. On the other hand, boundary conditions present some issues that must be overcome. Long tunnels also represent a problem in terms of required memory space. The parabolic equation has been used to enhance the performance of spectral techniques far from the source. They complement each other well because parabolic conditions require smooth variations in one direction, thus far from the source, where only field components propagating parallel to the tunnel axis remain, in order to provide accurate results. Application of Leontovich boundary conditions ensures proper solution at the change of media and its low computational cost permits acceleration of predictions. These two techniques are then combined to verify the measurement campaigns developed at metro tunnels during the thesis. MIMO schemes are used to enhance the system throughput and simulation predictions are compared to measurements with good results. The work presented in this thesis consisted first on implementing both simulators and verifying their correct behaviour with theoretical analytical solutions. Secondly, predictions are compared with measurement campaigns carried out in Barcelona Metro environments. The study focuses on EM attenuation, field distribution, fading characterisation, antenna location and MIMO processing at the frequency band of interest.

Current dialogue systems can handle friendly and collaborative communication that supports diverse types of interactions, such as menus in which the user is asked to choose an option, form filling in which the user is asked for specific information, commands for expressing users' orders, and complex questions that can even reference previously evoked entities. Consequently, dialogue systems seem to be useful for accessing different types of applications. In particular, spoken dialogue systems are appropriate for devices that do not allow web browsing, such as telephones, or the use of hands, such as vehicle GPS. Practical dialogue systems are mostly adapted to the functionality of the specific application they access, specially those incorporating speech, since voice technology still presents recognition problems in open domains. Because the adaptation of those DS to new applications is expensive and has to be done by experts, many studies have focused on the problem of developing dialogue systems that can be used for different applications and languages. Most relevant of those systems use domain and dialogue models, and have reusable domain-independent components. However the cost of adapting those systems to other types of applications is still high, specially in mixed-initiative systems, in which the dialogue initiative can be taken either by the user or the system. The work in this thesis is particularly concerned with dialogue systems for guiding the user to access web services. The huge amount of web information increase the need of communication systems adaptable to different types of users, languages, services and channels. For this reason, dialogue systems can improve the usability and accessibility of web contents. We have developed a multilingual mixed-initiative dialogue system for guiding the user when accessing web contents. To facilitate the adaptation of the dialogue system to new services and languages, the main functions of the system (language processing, dialogue control and task management) is performed by independent modules). The dialogue system developed consist of four independent general modules (Language Understanding, Language Generator, Dialogue Manager and Task Manager) as well as two knowledge structure accessible by all these modules (dialogue context and domain description). Application and language-dependent resources are incorporated in separated data structures. In order to minimize the need for application and language-restricted data we propose the use of separated general bases for representing linguistic, application and domain knowledge. In order to achieve a friendly communication, the dialogue management module follows a formal dialogue model, based on the information state model, that uses of a rich representation of the dialogue context. The dialogue manager modules also incorporates an independent submodule to adapt the dialogue strategies, according to how well the communication is progressing. This component uses a conversation model (obtained from a previously analysed corpus of dialogues) to determine the degree of the system initiative in the next intervention considering several features on how well the conversation is doing. / Els sistemes de diàleg permeten establir una conversa agradable i participativa, en la que es poden donar diferents tipus d'iteracions, com ara menús amb els que es presenta a l'usuari un conjunt d'opcions per a que n'esculli una, comandaments per expressar ordres, preguntes molt concretes i també preguntes complexes que poden fer referència a entitats prèviament evocades. Precisament perquè els sistemes de diàleg permeten diversos tipus d'iteracions, són adequats per facilitar l'accés de l'usuari a aplicacions diferents. A més, els sistemes de diàleg accessibles mitjançant la veu són molt apropiats per accessoris ens els que no es poden utilitzar les mans, com ara el telèfon o els aparells de GPS instal·lats als vehicles. La majoria de sistemes de diàleg que s'han desenvolupat s'han adaptat a una aplicació concreta, ja que el seu funcionament millora molt quan la cobertura del llenguatge es limita al necessari per expressar un conjunt de tasques determinades. El problema dels sistemes de diàleg desenvolupats per una aplicació concreta és que no són fàcilment adaptables a d'altres, el treball a realitzar és costòs i l'han de realitzar experts. Per a superar aquesta limitació s'han realitzats molts treballs de recerca centrats en el desenvolupament de sistemes de diàleg fàcilment adaptables a diverses aplicacions i llengües. Els treballs més rellevants en aquesta línia proposen l'ús de models de diàleg i del domini i la organització del sistema de diàleg en mòduls generals independents, reutilitzables per diferents aplicacions. Tot i que aquestes propostes redueixen el cost l'adaptació dels sistemes de diàleg a noves aplicacions, no s'elimina, menys quan es tracta de sistemes on la iniciativa de la comunicació és mixta, pot ser tant del sistema com de l'usuari. El treball d'aquesta tesi està centrat en els sistemes de diàleg per guiar als usuaris quan accedeixen a la serveis i continguts disponibles a la web. Hem desenvolupat un sistema de diàleg multilingüe d'iniciativa mixta per guiar a l'usuari quan accedeix als continguts de la web. Per facilitar la adaptació del sistema a nou serveis i noves llengües, les diferents tasques del sistema (processament del llenguatge, gestió del diàleg i accés a l'aplicació) són realitzades per mòduls independents. El sistema de diàleg desenvolupat consisteix en quatre mòduls independents que controlen les quatre tasques principals ( comprensió de la intervenció de l'usuari, generació de resposta, gestió del diàleg i gestió de tasques de l'aplicació) i dues estructures de dades accessibles per aquests mòduls (context del diàleg i descripció del domini). Els quatre mòduls generals del sistema utilitzen estructures dades dependents de l'aplicació (servei) i de la llengua. Amb la finalitat de facilitar la incorporació d'aquestes estructures de dades necessàries per cada nova aplicació proposem la utilització d'estructures de dades generals per representar el coneixement conceptual de l'aplicació i el seu domini, així com el coneixement lingüístic. Per tal de poder assolir una conversa agradable el gestor de diàleg incorpora un model de diàleg formal, basat en el model de l'estat de la informació, que es caracteritza per utilitzar una representació rica del context. El gestor de diàleg també incorpora un submòdul independent per adaptar les estratègies de diàleg considerant els possibles problemes que apareixen a la conversa. Aquest component utilitza un model de conversa ( desenvolupat a partir de l'anàlisi d'un corpus de diàlegs obtinguts en interaccions prèvies amb el sistema) per determinar el nivell d'iniciativa que ha de mostrar el sistema per respondre. En aquest model es consideren diferents dades relacionades amb la comunicació (per exemple, si s'ha entès perfectament la última intervenció de l'usuari, si ha demanat ajuda,...).

A La seriedad en la obra de Kierkegaard, “obra” es diu de dues maneres: obra primera, obra en sentit estricte, la producció literària (pel que fa a la serietat) de K.; i obra segona, la serietat de K., aquella que, sense excloure l’obra primera, constitueix la vida tota de K. Obra viscuda i vida en obra, ambdues inescindibles. És el propi d’autor per a qui no pot donar-se l’admirar sense imitar allò admirat (sense perdre amb això la pròpia primitivitat), la doctrina sense l’acció de les obres, el concepte sense pathos, i això tant en la comunicació (als altres) com en la vida. Parlar de la serietat de K. exigeix precisament atendre, encara que sigui mínimament, a la seva biografia personal, així com a allò que s’entén comunamente per serietat; i principalment a com l’entenen autors anteriors i posteriors a K. dintre de la història de la filosofia. Destaco igualment i valoro aquells que han estudiat tot o part d’allò escrit per K., des de l’òptica del que per a aquest és serietat. Serà en una segona part on s’analitza el que entén K. per serietat (i on s’estudia la serietat en K. i no la serietat de K.), a partir de la suposada precomprensió del que sigui la serietat (encara que, per a nosaltres, ja més enriquida per l’aportació de la seva història, feta a la primera part). És del que parteix, sens dubte, el mateix K. qui fins al cap. IV de El Concepto de la Angustia no es decideix a explicar-nos, per mitjà d’un pseudònim, allò que entén per serietat. Però precisament d’aquí neix el perill (al meu judici sempre latent) de confondre allò dit per K. amb allò dit per qualsevol dels seus pseudònims, fet productor d’equívocs i de suposades contradiccions atribuïdes a K. Per això ha estat preocupació meva l’anar corroborant les afirmacions dels pseudònims, en especial les relatives a la serietat, amb les del propi K. en els Papirer. D’aquí la importància del terme transposició en K., mitjançant el qual destaco igualment que el que es diu en un estadi en el camí de la vida (dels quals actualment ja hi ha una precomprensió), essent el mateix, tot i així canvia de significat en ser transposat a un altre. Per això mateix he insistit igualment, en parlar de les distintes categories existencials més afins a la serietat (primitivitat, repetició, interioritat…), així com també en fer-ho de la mateixa serietat, a qualificarles en tot moment en funció de l’estadi (estètic, ètic o religiós) que, en cada cas, correspongui. S’haurà, doncs, de determinar finalment una pretesa serietat estètica (?), una serietat ètica i una serietat religiosa (aquesta per a K. la veritable serietat), amb l’ajut de les dites categories existencials igualment diferenciades per estadis, buscant sempre una distinció sense confusió entre aquells. Confusió d’estadis a la qual, segons K., porta en últim terme la dialèctica quantitativa hegeliana i tot panteisme. Sent els estadis vida, no pura especulació irreal, s’explicarà per què cal estendre el nombre inicial d’estadis, establir ponts entre ells, encara que sense renunciar per això a la diferència qualitativa entre ells ni a la llibertat del salt qualitatiu. Hi haurà doncs distinció, sense separació, entre els estadis; no faltaran, per tant, els elements comuns, encara que transposats d’un estadi a l’altre, ja siguin ètics (els comuns a la primera i segona ètica), ja siguin religiosos (els comuns a la religiositat A i religiositat B, aquesta l’absolutament paradoxal, la religiositat cristiana). Ètica primera i religiositat A exposades, això sí, a la permanent temptació de la falsa serietat, consistent a descansar aquellas exclusivament en sí mateixes, i vistes en tota la seva contradictòria comicitat des de l’estadi superior. La ironia i l’humor figuren no sols com estadis intermitjos, sobreviuen, tal com passa amb l’angoixa, en forma servil o dominada, és a dir, al servei de la fe, en l’estadi superior de la serietat religiosa. Serveixen així de garantia d’aquesta i constitueixen la pedra de toc per a distingir-la de la falsa serietat. La serietat és relació (relació segona). Suposa esforç, tensió finit-infinit (serietat en el subjecte) que tendeix a coincidir circularment amb l’objecte (seriós) i que, per ser allò més seriós, no pot ser altre que el subjecte mateix, el jo (el jo ètic i el jo religiós). La personalitat, l’ésser persona (no simple home), és serietat (la filosofia en K. és antropologia no del home natural o espontani, sinó de l’home per fer), en concret serietat religiosa, l’avançar-se de l’eternitat. En la meva referència a l’Altre (no als altres, el que, per a K., seria en tot cas ocasional) em faig veritablement (és a dir, religiosament) seriós. A això ajuda decisivament la seriositat del pensament de la certesa, però sense saber el quan, de la mort, i, pel mateix, la concepció seriosa de l’Instant temporal en què tot es decideix. Ja que, com a jutge he insistit en això especialmente, el judici de salvació o de condemnació és, per a K., l’únic seriós, si s’entén des de la serietat de Déu: rigor i misericordia. Judici aquest individual, privat, de persona a persona: No judici (ètic) en aplicació d’una llei general i igual per a tots, sinó judici (religiós) davant de Déu. D’aquí, encara que hom no desesperi del perdó dels pecats, la por i el tremolor. K. és teòleg o filòsof? K. és, principalment, un simple escriptor religiós, que, més enllà de la filosofía, per la seva humilitat (simplicitat i humilitat és serietat), no vol ser en cap cas objecte del riure de Déu. / En La seriedad en la obra de Kierkegaard, “obra” se dice de dos maneras: obra primera, obra en sentido estricto, la producción literaria (en lo que respecta a la seriedad) de K.; y obra segunda, la seriedad de K., la que, sin excluir la obra primera, constituye la vida tota de K. Obra vivida y vida en obra ambas inescindibles. Es lo propio de autor para el que no cabe el admirar sin imitar lo admirado (sin por ello perder la propia primitividad), la doctrina sin la acción de las obras, el concepto sin pathos, y ello tanto en la comunicación (a los otros) como en la vida. Hablar de la seriedad de K. exige precisamente atender, aunque sea mínimamente, a su biografía personal, así como a lo que se entiende comúnmente por seriedad; y principalmente a cómo la entienden autores anteriores y posteriores a K. dentro de la historia de la filosofía. Destaco igualmente y valoro a quienes han estudiado todo o parte de lo escrito por K., desde la óptica de lo que para éste es seriedad. Será en una segunda parte donde se analiza lo que entiende K. por seriedad (y donde se estudia la seriedad en K. y no la seriedad de K.), a partir de la supuesta precomprensión de lo que sea la seriedad (aunque ya, para nosotros, más enriquecida por la aportación de su historia, hecha en la primera parte). Es de lo que parte, sin duda, el propio K. quien hasta el cap. IV de El Concepto de la Angustia no se decide a explicarnos, por medio de un pseudónimo, lo que entiende por seriedad. Pero precisamente de ahí surge el peligro (a mi juicio siempre latente) de confundir lo dicho por K. con lo dicho por cualquiera de sus pseudónimos, hecho productor de equívocos y supuestas contradicciones atribuidas a K. Por eso ha sido preocupación mía el ir corroborando las afirmaciones de los pseudónimos, en especial las relativas a la seriedad, con las del propio K. en los Papirer. De ahí la importancia del término transposición en K., mediante el que destaco igualmente que lo dicho en un estadio en el camino de la vida (de los que actualmente hay también una precomprensión), siendo lo mismo, sin embargo cambia de significado al ser transpuesto a otro. Por lo mismo he insistido igualmente, al hablar de las distintas categorías existenciales más afines a la seriedad (primitividad, repetición, interioridad…), así como también al hacerlo de la seriedad misma, en calificarlas en todo momento en función del estadio (estético, ético o religioso) que, en cada caso, corresponda. Habrá pues que determinar finalmente una pretendida seriedad estética (?), una seriedad ética y una seriedad religiosa (ésta para K. la seriedad verdadera), con ayuda de dichas categorías existenciales igualmente diferenciadas por estadios, buscando siempre una distinción sin confusión entre aquéllos. Confusión de estadios a que, para K., lleva en último término la dialéctica cuantitativa hegeliana y todo panteísmo. Al ser los estadios vida, no pura especulación irreal, se explicará por qué hay que extender el inicial número de estadios, establecer puentes entre ellos, aunque sin renunciar por ello a la diferencia cualitativa entre los mismos y a la libertad del salto cualitativo. Habrá pues distinción, sin separación, entre los estadios; no faltarán, por tanto, los elementos comunes, si bien transpuestos de un estadio al otro, ya sean éticos (los comunes a la primera y segunda ética), ya religiosos (los comunes a la religiosidad A y religiosidad B, ésta la absolutamente paradójica, la religiosidad cristiana). Ética primera y religiosidad A expuestas, eso sí, a la permanente tentación de la falsa seriedad, consistente en descansar aquéllas exclusivamente en sí mismas, y vistas en toda su contradictoria comicidad desde el estadio superior. La ironía y el humor figuran no sólo como estadios intermedios, sobreviven, como ocurre con la angustia, en forma servil o dominada, es decir, al servicio de la fe, en el estadio superior de la seriedad religiosa. Sirven así de garantía de ésta y constituyen la piedra de toque para distinguirla de la falsa seriedad. La seriedad es relación (relación segunda). Supone esfuerzo, tensión finito-infinito (seriedad en el sujeto) que tiende a coincidir circularmente con el objeto (serio) y que, por ser lo más serio, no puede ser otro que el sujeto mismo, el yo (el yo ético y el yo ético religioso). La personalidad, el ser persona (no mero hombre), es seriedad (la filosofía en K. es antropología no del hombre natural o espontáneo, sino del hombre por hacer), en concreto seriedad religiosa, anticipo de la eternidad. En mi referencia al Otro (no a los otros, lo que, para K., sería en todo caso ocasional) me hago verdaderamente (es decir religiosamente) serio. A ello ayuda decisivamente lo serio del pensamiento de lo cierto, pero sin saber el cuando, de la muerte, y, por lo mismo, la concepción seria del Instante temporal en que todo se decide. Pues, como juez he insistido en ello especialmente, el juicio de salvación o de condenación es, para K., lo único serio, si se entiende desde la seriedad de Dios: rigor y misericordia. Juicio éste individual, privado, de persona a Persona: No juicio (ético) en aplicación de una ley general e igual para todos, sino juicio (religioso) delante de Dios. De ahí, aún sin desesperar del perdón de los pecados, el temor y el temblor. ¿K. es teólogo o filósofo? K. es, principalmente, un simple escritor religioso, quien, más allá de la filosofía, por su humildad (simplicidad y humildad es seriedad), no quiere ser en ningún caso objeto de la risa de Dios / In Seriousness in Kierkegaard’s work, “work” means two things: First work, work in its strict sense, the literary product (concerning seriousness) of K.; and Second work, the seriousness of K., which, without excluding First work, constitutes K.’s whole life. Life-imbedded work and life in-his-work are indivisible. It is a characteristic of this author for whom admiration cannot exist without imitation of that which is admired (and that, without the loss of his own primitivity), nor can doctrine exist without the action of the works, or concept without pathos, and that, both in communicating (to others) as in life self. Speaking of the seriousness of K. requires precisely paying attention, even if it is only minimal, to his personal biography, as well as to what is commonly understood as seriousness; and, most importantly, to how it has been understood by authors before and after K. in the history of philosophy. I also highlight and value those who have studied all or part of what was written by K., from the angle of his vision of seriousness. In a Second part it will be analyzed what K. understands by seriousness (and where seriousness in K. is studied, as opposed to the seriousness of K.), on the basis of the alleged pre-understanding of what seriousness is (although, for us, already enriched by our knowledge of its history, told in the first part). Undoubtedly, it is the same starting point of K. himself, who, only in chapter IV of The Concept of Anxiety, decides to explain, and that by means of a pseudonym, what is understood by seriousness. But it is precisely there where the danger (always lurking, in my opinion) of confusing what is said by K. for what is said by any of his pseudonyms, which is the source of many misunderstandings and alleged contradictions attributed to K. For this reason, it has been my task to corroborate the statements made in the Papirer by each of the pseudonyms (especially those relating to seriousness), with those of K. Here lies the importance of the term transposition in K., by means of which I emphasize that what is said in a stage in the way of life (of which there is now also a pre-understanding), being the same thing, changes its meaning when it is transposed to another. For the same reason, I have also insisted on speaking about the different existential categories more kindred to seriousness (primitivity, repetition, interiority…), and also about seriousness itself, in describing those categories according to their stage (aesthetic, ethic or religious) in every case. It will be thus needed to finally determine an alleged aesthetic seriousness (?), an ethic seriousness and a religious seriousness (being this last one the true one for K.), with the help of the above mentioned existential categories, also differentiated by stages, trying always to avoid confusion between them. According to K., hegelian dialectics and all pantheisms invariably lead to such a confusion of stages. Since the stages are “life”, and not pure irreal speculation, it will be explained why the initial number of stages should be expanded, and bridges established among them, without renouncing to the qualitative difference between them and to the liberty of the qualitative gap. There will be, consequently, a distinction without separation between the stages; thus, no lack of common elements will be found, even if transposed from one stage to the other, either ethic (those common to the first and second ethic), or religious (those common to religiosity A and religiosity B, the latter being the absolutely paradoxical one: Christian religiosity). First ethic and A religiosity exposed, however, to the permanent temptation of fake seriousness, which consists in their relying exclusively on themselves, and seen in their full contradictory comedy from the superior stage. Irony and humor appear not only as intermediate stages, but survive, as happens with anxiety, in a servile or dominated form; that is, at the service of faith, in the superior stage of religious seriousness. This way, they act as a warrant of faith, as a touchstone to distinguish real seriousness from the fake kind. Seriousness is relation (second relation). It implies endeavor, finite-infinite tension (seriousness in the subject), which tends to concur circularly with the (serious) object and which, being the extreme of seriousness, can be no one else but the subject himself, the ego (the ethic ego and the ethic-religious ego). Personality, the quality of being a person (not merely a man), is seriousness (philosophy in K. is anthropology, not of the natural or spontaneous man, but of the man still to be made), specifically religious seriousness as a prelude of eternity. In my reference to the Other (not to the others, which, for K., would be always occasional), I become truly (that is, religiously) serious. It is of decisive help to this purpose the seriousness of the thought of the certainty of death, but without knowing the when, and, for the same reason, the serious conception of the temporal Instant in which everything is decided. Being a judge myself, I have insisted especially on the fact that judgment of salvation or condemnation is, for K., the only serious thing, understood under the light of God’s seriousness: rigor and mercy. This is an individual, private judgment, from person to Person: not (ethical) judgment, in appliance of a general law and equal to everyone, but a (religious) judgment before God. Hence, without losing hope in the forgiveness of sins, the fear and the trembling. Is K. a theologian or a philosopher? K. is, foremost, simply a religious writer who, beyond philosophy, due to his humility (simplicity and humility are seriousness), does not want to be in any case the object of God’s laughter.

La tesis doctoral presentada es un trabajo de investigación sobre el problema de la conciencia del tiempo en la fenomenología de Husserl defendida en la Universidad de Barcelona en abril del 2007. Tras justificar la importancia que el tema tiene para el pensamiento de Husserl son presentados los diferentes acercamientos a esta cuestión en cada una de las épocas de su pensamiento, distinguiendo fundamentalmente tres periodos: las lecciones sobre la conciencia interna del tiempo (1904/05), los manuscritos de Bernau (1917/18) y los manuscritos C (1929/34).El tratamiento de la cuestión de la temporalidad no es algo accidental en el pensamiento de Husserl. Lejos de tratarse de un tema cuyo estudio fuese motivado por una mera curiosidad o por la necesidad de mostrar su potencial explicativo, la aclaración de qué sea el tiempo y la relación entre el tiempo y la conciencia para la que este se da puede ser considerada uno de las claves de todo el entramado fenomenológico. La fenomenología de Husserl no se acerca al problema de la temporalidad en abstracto para formular una teoría acerca de si el tiempo es cíclico o no, o acerca de en qué consista la eternidad, el sentido de la historia, etc. Tampoco se trata de una teoría psicológica en torno a la percepción subjeti¬va del tiempo: es decir, no se trata de un intento por explicar por qué en oca¬siones el tiempo pasa más o menos deprisa, nuestras sensaciones subjetivas de tiempo. Algo que quedaría del lado de la psicología. La fenomenología del tiempo de Husserl tampoco es un intento de explicación de la finitud o infinitud temporal de mi existencia (al estilo de Heidegger).El tema del tiempo permita seguir la evolución del pensamiento de Husserl desde sus inicios hasta los desarrollos más avanzados de los manuscritos de los años 30, la temporalidad goza del interés intrínseco de ser uno de los aspectos esenciales de la constitución de cualquier objeto. Todo objeto es una unidad dotada de una determinada duración que debe ser constituida por la conciencia a través de algún proceso. Toda dación hace referencia a una serie de aspectos temporales que intervienen en su constitución, así como toda dación se sitúa en un determinado tiempo. Más allá de la estricta constitución de la unidad de un objeto temporal el tema del tiempo afectaría a otros ámbitos vitales de la fenomenología de Husserl. Así, en cuanto que la investigación fenomenológica consiste en la descripción de una serie de daciones, la conciencia de tiempo parece ser uno de los elementos clave en esta investigación: sólo gracias a que una dación es conservada, retenida en la conciencia de alguna manera, puede ser objeto de descripción. Por otra parte, la investigación acerca de la temporalidad de los objetos constituidos permitirá el vital descubrimiento de que en la propia subjetividad no deja en todo instante de operar también algún peculiar "tiempo", o incluso, dicho mucho más rotundamente, de ser ella misma ante todo "tiempo". Habitualmente entendida esta como una sucesión lineal de vivencias, cuando se pone en duda esta premisa de la actitud natural, se descubre que más que un tiempo lo que caracteriza a la conciencia es un movimiento, un temporalizar.PALABRAS CLAVE:Fenomenología, tiempo, conciencia, Edmund Husserl. / This PhD concerns the problem of time- consciousness in Husserl's phenomenology. After justifying the relevance of the subject to Husserl, we present the different approaches to the problem of time-consciousness in every period of his thinking, distinguishing mainly three phases: the lessons about inner time consciousness (1904/05), the Bernauer manuscripts (1917/18) and the C- manuscripts (1929/34).KEYWORDS:Phenomenology, time, consciousness, Edmund Husserl

Durant el període 1995-2002 Catalunya va patir una sequera prolongada que va afectar, en diferent grau, als sistemes fluvials de les Conques Internes Catalanes, especialment per la seva durada que va comprendre des d'un mínim de 2 anys en les conques del nord fins a 6 anys en les del sud. Dins aquest marc, aquesta tesi pretén estudiar l'efecte d'aquesta sequera sobre la qualitat físico-química, les comunitats de macroinvertebrats i els índexs biòtics emprats en el seguiment de la qualitat ecològica dels nostres rius, en concret en l'índex BMWPC, l'ASPT, el nombre de tàxons i l'índex EPT. També s'hi ha fet una actualització del BMWPC, i la predicció mitjançant descriptors ambientals del seu valor amb l'objectiu d'avaluar la integritat de les comunitats de macroinvertebrats en els punts de la xarxa de seguiment de les Conques Internes Catalanes (CIC). S'hi inclou també l'estudi de la variació interanual dels principals descriptors físics, químics i biològics analitzats per conques i separant-hi els paràmetres biològics de tots els altres, per la qual cosa s'ha empleat l'anàlisi de PCA i les distàncies de pertorbació obtingudes a partir d'aquestes anàlisis, d'acord amb la metodologia formulada per Sabater et al. (1991). Els resultats obtinguts mostren que els descriptors que s'han utilitzat són els adequats i aquests són, en part, els mateixos que recomana la Directiva Marc de l'Aigua. Es pot dir que l'efecte de sequera és més important especialment per les comunitats menys alterades i que les reduccions de cabal afecten tan a les estructures de les comunitats de macroinvertebrats (efecte parcialment apaivagat als rius regulats) com a la qualitat físico-química dels rius de les CIC. Pel que fa a l'índex BMWPC no ha mostrat cap davallada de seu valor en resposta a la sequera, ja que s'han mesurat durant tot el període uns valors iguals o un xic millors en funció de l'equilibri que s'obté entre els tàxons sensibles que desapareixen i els lenítics que s'incorporen a cada comunitat, la qual cosa fa que sigui un índex robust en front a la sequera. Per avaluar els canvis en l'estructura de les comunitats de macroinvertebrats és precís l'ús de l'índex ASPT, que valora la qualitat relativa de tota la comunitat i s'ha mostrat com a l'òptim per observar l'efecte de la llarga sequera soferta. En relació amb les distàncies de pertorbació s'ha confirmat que augmenten quan minven els cabals i decreixen quan aquests s'incrementen. / During the period between 1995 and 2002 Catalonia suffered a long lasting drought that affected in varying degrees the river system of the Catalan Internal Basins (CIB), especially in which refers to the time length, ranging from a minimum of two years in the north basins to six years in the southern ones. Within this framework, this thesis aims to study the effects of this drought on the physical-chemical quality, the macroinvertebrate communities and the biotic indices used in monitoring the ecological quality of our rivers. Particularly the BMWPC, EPT, ASPT and richness (number of taxa) indexes were used.The update of the BMWPC, and the prediction of the index changes through environmental descriptors of its value in order to evaluate the integrity of the macroinvertebrate communities in the different points of the control network monitoring the CIB have also been made. The interannual variation of the main physical, chemical and biological descriptors by basins was performed, and analysed by separating the biological parameters from all others. For it, the PCA analysis has been used and the disturbance distances in accordance with the methodology formulated by Sabater et al. (1991) were established.The results obtained show that the descriptors used are suitable and are partially the same ones that the Water Framework Directive recommends. The drought effect is important especially for the less altered communities and the flow reductions affect both the structures of the macroinvertebrates communities (effect partially appeased in the regulated rivers) and the physico-chemical quality of the rivers and the CIB.The BMWPC index has not been showing any decrease of its value in relation to the drought. It is to note that it has been measured during periods with equal or slightly better values in terms of the balance achieved between disappearing sensitive taxa and lentic taxa being incorporated into each community, Then the index, proved to be robust in drought conditions. To assess changes in the structure of the macroinvertebrate communities it is necessary to use the ASPT index which establishes the relative quality of the whole community. It has also been proved to be the optimum index to use in order to study the effect of the drought suffered. In relation to the distances from disturbance, it has been confirmed that they have increased when the flows diminished and decreased when flow increased.

The proposal presented in this thesis is to provide designers of knowledge based supervisory systems of dynamic systems with a framework to facilitate their tasks avoiding interface problems among tools, data flow and management.The approach is thought to be useful to both control and process engineers in assisting their tasks. The use of AI technologies to diagnose and perform control loops and, of course, assist process supervisory tasks such as fault detection and diagnose, are in the scope of this work. Special effort has been put in integrationof tools for assisting expert supervisory systems design. With this aim the experience of Computer Aided Control Systems Design (CACSD) frameworkshave been analysed and used to design a Computer Aided Supervisory Systems (CASSD) framework. In this sense, some basic facilities are required to be available in this proposed framework:· / ion Tools, for signal processing,representation and analysis to obtain significative information.· To deal with process variables, measures or numerical estimations, and expert observations, with uncertainty and imprecision.· Expert knowledge representation at different levels by using a rule-based system or simple qualitative relations.· Modularity and encapsulation of data and knowledge would be useful for structuring information.· Graphical user interface to manage all those facilities in the same environment as actual CACSD packages.Several tools from the AI domain have been added as Simulink ToolBoxes to deal with abstracted information, qualitative relationship and rule-based ES. Simple and intuitive qualitative relationship can be implemented by means of ablock-based qualitative representation language called ALCMEN. An ES shell, called CEES, has also been embedded into MATLAB/Simulink as a block toallow modularisation and partition of large expert KBs. Finally, the numeric to qualitative interfaces is performed by a set of algorithms, called abstraction tools, encapsulated also in Simulink blocks. The functionality of the wholeframework is able due to the use of object oriented approach in the development and implementation of those tools.In this thesis an attempt is undertaken to make steps towards integration of tools for expert supervision, including once for qualitative and symbolic data representation and management and symbolic knowledge processing. The main research objectives of this work include the following points :1. Incorporation of object-variables into classical numerical data processing system. The aim is to allow structural qualitative and symbolic knowledge representation. Complex information is encapsulated in a single source/sink structure, called object-variable, providing methods for knowledge access and processing.2. Implementation of selected particular tools for qualitative and symbolic knowledge representation and interfacing. Higher abstract level information processing based on the introduced object-variables.3. Embedding an object oriented rule-based expert system into a classical CACSD framework in order to provide high level knowledge processing facilities based on the domain of expert knowledge, heuristics, and logic.The object approach forces engineers to structure knowledge becoming highly locatable, modular and encapsulated. This features are very important to getexpert supervisory system design closer to process. The objective is to approach design tools to process engineers avoiding extra-time in learning application functionality and interfacing process variables and design tools. Thus, objects are used in the process variables descriptions as sources of information, encapsulating tools to provide significant (qualitative or numerical) information. Object oriented features will permit to divide large KBs into smaller ones to deal with complex systems adopting distributed solutions. Consequently, ES becomes more specialised, maintainable, and easier to validate.

Es considera que la cognició biològica fa servir mecanismes com la predicció, l'anticipació i l'atenció per resoldre tasques complexes. S'ha suggerit que aquests mecanismes es materialitzen en els mamífers a través d'interaccions entre les capes corticals, mentre que la seva manifestació en cervells relativament més simples, como el dels invertebrats, és encara poc clara. En la cognició artificial, la naturalesa i la interacció dels mecanismes mencionats roman, en gran mesura, no quantificada. Aquí proposem un enfoc filogènic i basat en models per descobrir com interactuen aquests mecanismes cognitius. Comencem amb el model simple del cervell d'un insecte i demostrem la necessitat dels anomenats forward models per explicar el comportament d'un insecte a escenaris dinàmics. Llavors proposem el marc PASAR per integrar i quantificar la interacció dels mencionats components de la cognició. Validem el PASAR en tasques robòtiques i en un experiment psicofísic humà, demostrant que el PASAR és una eina valuosa per modelar i avaluar la cognició biològica i per construir sistemes cognitius artificials. / Biological cognition is thought to employ mechanisms like prediction, anticipation and attention for solving complex tasks. These mechanisms are suggested to be materialized through inter-layer cortical interactions in mammals, whereas their manifestation in relatively simpler brains, like the invertebrate brain, remains unclear. In artificial cognition, the nature and interplay of the above mechanisms remain largely unquantified. Here we propose a phylogenic, model-based approach to answer how these cognitive mechanisms interplay. We start with a simple model of the insect brain and demonstrate the necessity of the so-called forward models to account for insect behavior in dynamic scenarios. We then propose the PASAR framework to integrate and quantify the interplay of the above components of cognition. We validate PASAR in robotic tasks and in a human psychophysical experiment, proving PASAR as a valuable tool to model and evaluate biological cognition and to construct artificial cognitive systems.

Es tracta de presentar a un autor com Massimo Cacciari en el marc del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia com aquella manera d’interpretar el pensament filosòfic (ontològic) i teològic des de els inicis de la filosofia fins a Nietzsche. Heidegger insisteix al llarg de la seva obra en allò que ha quedat per pensar: l’Ésser. Subratlla aquesta carència com quelcom que afecta al destí de l’ésser i a la pròpia finitud humana. La tradició ha deixat ‘impensada’ la diferència de l’ésser de l’existent i l’existent. Aquesta carència demana, per tant, un ‘pas enrere’ en el que situar de bell nou a la ‘metafísica’. Cacciari es situa en el mateix punt de partida que Heidegger, però el filòsof italià explora una via que va ser pràcticament oblidada per Heidegger: el neoplatonisme. Al llarg d’aquesta investigació veurem, per tant, com els màxims representants del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia son tornats a pensar des de una òptica ‘nova’ per Massimo Cacciari. El nihilisme detectat per Heidegger com l’encadenament d’una ‘metafísica general’ i una ‘metafísica especial’ pot ser revisat des dels comentaris al Parmènides de Plató de la gran tradició neoplatònica. Cacciari comença des de Kant per, en una mena de regressió en el temps, tornar a aquell lloc que la filosofia reclama com ‘amor al Bé’ i que la Crítica kantiana hauria menyspreat com una ‘volada cap a un lloc ignot’. Es tracta de reivindicar, al parer de Cacciari, el lloc de la intuïció filosòfica sense oblidar el que el mateix Heidegger ja va detectar com a paradigma onto-teo-lògic. La teologia, des d’aquesta perspectiva neoplatònica, pot ser revisada per convertir-se en una digne dialogant de la filosofia. Els desenvolupaments teològics no poden ser entesos sense el que el neoplatonisme va plantejar en el seu insistent desenvolupament de les apories del Parmènides. L’idealisme post-kantià (Hegel, Fichte) es ‘criticat’ i rebutjat des de la filosofia positiva de Schelling. També presentem en aquest treball la crítica d’Emmanuel Levinas a un pensament sobre Déu en els termes en els que Heidegger el va presentar, és a dir, un Déu pensat només en els termes de la onto-teo-logia. La present investigació es divideix, per tant, en dos parts fonamentals: Heidegger i el paradigma onto-teo-lògic com el desenvolupament especulatiu del nihilisme i la alternativa que E. Levinas proposa a aquest plantejament per considerar una possibilitat no ontològica sobre un pensament sobre Déu (l’Altre): una possibilitat ètica (el rostre de l’altre des del que ‘veure’ l’Altre) i una segona part on presentem la trilogia fonamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima i Labirinto Filosofico) com a interrogació ‘especulativa’ de tall neoplatònic del paradigma detectat per Heidegger. He afegit tres apèndixs que intenten posar de relleu altres maneres d’enfocar el tema plantejat. Un apèndix dedicat al pensament del teòleg Zizioulas, un segon apèndix dedicat a les objeccions que va suscitar l’obra (Dell’Inizio) de Cacciari a Itàlia i un altre dedicat al plantejament tomista sobre el tema des de l’òptica de E. Gilson. / Se trata de presentar a un autor como Massimo Cacciari enmarcándolo en lo que Heidegger llamó la onto-teo-logía como aquella manera de interpretar el pensamiento filósófico (ontológico) y teológico desde los albores de la filosofía hasta Nietzsche. Heidegger insiste a lo largo de su obra en aquello que ha quedado ‘impensado’: el Ser. Subraya esta carencia como algo que afecta al destino del ‘ser’ y a la propia finitud humana. La tradición ha dejado ‘impensada’ la diferencia del ser del ente y el ente. Esta carencia requiere, por tanto, un ‘paso atrás’ en el que situar de nuevo a la ‘metafísica’. Cacciari se situa en el mismo punto de partida del que Heidegger partió, pero el filósofo italiano explora una vía que fue prácticamente olvidada por Heidegger: el neoplatonismo. A lo largo de esta investigación veremos, por tanto, como los máximos representantes de lo que Heidegger llamó onto-teo-logía son repensados desde una óptica ‘nueva’ por Massimo Cacciari. El nihilismo detectado por Heidegger como el encadenamiento de una ‘metafísica general’ y una ‘metafísica especial’ puede ser revisado desde los comentarios al Parménides de Platón de la gran tradición neoplatónica. Cacciari parte de Kant para, en una especie de regresión en el tiempo, volver a aquel lugar que en filosofía se reclama como ‘amor al Bien’ y que la Crítica kantiana habría despreciado como un ‘vuelo hacia un lugar ignoto’. Se trata de reivindicar, al parecer de Cacciari, el lugar de la intuición filosófica sin olvidar lo que el mismo Heidegger ya detectó como pardigma onto-teo-lógico. La teología, vista desde esta vertiente neoplatónica, puede ser revisitada para ser una ‘digna’ dialogante de la filosofía. Los desarrollos teológicos no pueden ser entendidos sin lo que el neoplatonismo planteó en su insistente desarrollo de las aporías del Parménides. El idealismo post-kantiano (Hegel, Fichte) es ‘criticado’ y ‘rechazado’ desde la filosofía positiva de Schelling. Presentamos además la crítica de Emmanuel Levinas a un pensamiento sobre Dios en los términos en los que Heidegger lo presentó, es decir, un Dios sólo pensado en los términos de la onto-teo-logía. La presente investigación se divide, por tanto, en dos partes fundamentales: Heidegger y el paradigma onto-teo-lógico como el desarrollo especulativo del nihilismo y la alternativa que E. Levinas propone a tal planteamiento por considerar una posibilidad no ontológica sobre un pensamiento sobre Dios (el Otro): una posibilidad ética (el rostro del otro desde el que ‘ver’ al Otro) y una segunda parte donde presentamos la trilogía fundamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima y Labirinto Filosofico) como un cuestionamiento ‘especulativo’ de corte neoplatónico del paradigma detectado por Heidegger. He añadido tres apéndices que intentan poner de relieve otros modos de enfocar el tema planteado. Un apéndice dedicado al pensamiento del teólogo Zizioulas, un segundo apéndice dedicado a las objeciones que suscitó la obra (Dell’Inizio) de Cacciari en Italia y otro dedicado al planteamiento tomista sobre el tema desde la óptica de E. Gilson. / It is my intention to present author Massimo Cacciari in relation to what Heidegger called onto-theo-logy, as one way of interpreting the philosophical (ontological) and theological thinking, from the dawn of philosophy to Nietzsche. Heidegger insists throughout his work on what has been “unthinkable”, that is to say, the Being. The philosopher emphasises this lack as something that affects the fate of the “being” and our human finitude. The tradition has left behind a gap, in terms of the difference between the being entity and the entity itself. This deficiency requires, therefore, a 'step back' in order to place 'metaphysics' again. Cacciari is positioned at the same starting point from which Heidegger departed, but the Italian philosopher explores a way that was almost forgotten by Heidegger: Neoplatonism. Throughout this investigation we will see, therefore, how the main referents of what Heidegger called onto-theo-logy are studied from a 'new' perspective by Massimo Cacciari. The nihilism detected by Heidegger as the continuum of 'general metaphysics' and 'special metaphysics' can be revised from the comments on Plato's Parmenides in the great neoplatonic tradition. Cacciari departs from Kant, in a sort of regression in time, back to the common place that in philosophy is defined as 'love of the Good' and Kant's Critique would have despised as a «flight to nowhere». We intend to claim, pointing at Cacciari's particular perception, the place for philosophical intuition, while taking into account what Heidegger himself conceived as the onto-theo-logical paradigm. Theology, viewed from this neoplatonic perspective, may be revisited to become a dialogical counterpart of philosophy. These theological developments cannot be understood without the insistent advances raised by Neoplatonism in the paradoxes of Parmenides. The post-Kantian Idealism (Hegel, Fichte) is 'criticized' and 'rejected' from the positive philosophy of Schelling. We present here, furthermore, Emmanuel Levinas's criticism of the thinking about God in the way Heidegger had submitted it, that is to say, a God thought only in onto-theo-logical terms. This research will, therefore, consist of two major parts: Heidegger and the onto-theo-logical paradigm, as the speculative proposal of nihilism and the alternative proposed by E. Levinas, where he suggests a non-ontological approach to the idea of God (the Other one), i.e., an ethical approach (the face of someone else from which we can see the Other one); and a second part, where we will introduce the basic trilogy of Cacciari (Dell'Inizio, Della Cosa Ultima and Labirinto Filosofico), as a speculative neoplatonic questioning of the paradigm posited by Heidegger. Finally, we have added three appendices with the attempt to emphasize other possible approaches to the issue proposed. An appendix is devoted to the thought of theologian Zizioulas; a second appendix deals with the objections raised to Cacciari's work, Dell'Inizio, in Italy; and the final appendix is devoted to the Thomist approach to our issue from E. Gilson's perspective.

Durant les últimes dècades, hi ha hagut gran interès en l'exploració de noves tècniques per modular l'absorció d’un fàrmac a través de la pell. Aquests estudis apunten a la necessitat d'obtenir vehicles de mida adequada, alta estabilitat i biocompatibilitat. Els sistemes bicel•lars són nanoagregats constituïts per fosfolípids de cadena alquílica llarga i fosfolípids de cadena curta. Depenent de la composició i de la temperatura aquests sistemes poden tenir diferents formes sent les més comunes les nanoestructures discoïdals anomenades bicel•les, on els fosfolípids de cadena llarga estan ordenats com una bicapa plana i els fosfolípids de cadena curta s’organitzen en les vores, tancant l’estructura. Tenint en compte l'estructura, composició i nanodimensions d'aquests sistemes, el seu ús com a sistemes tòpics d’ alliberació pot ser interessant. El diclofenac de dietilamina (DDEA) i l'àcid flufenàmic (FFA) són potents fàrmacs antiinflamatoris no esteroides (AINEs) amb efectes analgèsics. DDEA i FFA poden provocar efectes secundaris quan s'administren per via oral o per injecció intramuscular. Per tant, la identificació d'estratègies per reduir la toxicitat i augmentar l'efecte farmacològic dels AINEs pot ser de gran rellevància. A més, el FFA és insoluble en aigua i els dissolvents orgànics que són capaços de solubilitzar aquesta droga podrien afectar a la pell. A causa d'això, la inclusió del DDEA o del FFA en sistemes bicel•lars com a vehicle podria ser una bona alternativa. Normalment, els estudis d’absorció percutània de fàrmacs es realitzen en biòpsies de pell amb la funció barrera del estrat corni (SC) intacta. No obstant això, sota diferents condicions patològiques, la funció de barrera del SC es veu afectada. Es per això que s’ha cregut interessant el fer estudis d’absorció percutània tan en pell sana com en pell amb la funció barrera deteriorada. Anteriorment als estudis d’absorció percutània in vitro amb pell porcina s’ha fet una caracterització fisico-química exhaustiva dels sistemes bicel•lars estudiats amb i sense fàrmac. Aquesta caracterització s’ha dut a terme mitjançant diverses tècniques específiques com ara: DLS, DSC, Cryo-TEM, FFEM, SAXS i WAXS. Posteriorment als estudis de permeació cutània, s’ha estudiat els efectes produïts pels sistemes bicel•lars a la pell mitjançant les tècniques de FS-TEM, ATR-FTIR i SAXS-SR. Els resultats obtinguts en la caracterització fisico-química indiquen que els sistemes bicel•lars són capaços d’incorporar tant un principi actiu amfifílic (DDEA) com un lipofílic (FFA). La inclusió de DDEA en els sistemes bicel•lars ocasiona una disminució del seu tamany de partícula i de l’amplada de la bicapa, i un empaquetament lateral ortoròmbic. En canvi la inclusió de FFA indueix un augment del tamany de l’estructura bicel•lar. S’ha visualitzat la formació de nous agregats, com grans estructures multilaminars, estructures ondulades, discoïdals o tubulars, en funció de la temperatura. Els resultats de SAXS indiquen que a 25 °C aquests nanoagregats formen làmines apilades i a 32.5 i 37 °C no es detecta cap apilament ni reducció del tamany de la bicapa respecte als sistemes sense fàrmac. Dels resultats de WAXS es va deduir que la incorporació del FFA indueix un desordre en l’empaquetament lateral passant d’ortoròmbic a hexagonal. En ambdós casos els resultats d’absorció percutània indiquen un efecte retardant de l’absorció del fàrmac quan aquest és inclòs en els sistemes bicel•lars. En canvi quan es fa un pretractament de la pell amb sistemes bicel•lars sense fàrmac i després s’aplica una solució aquosa de DDEA, l’efecte és de potenciador de l’absorció percutània. S’ha dissenyat un protocol in vitro d’absorció percutània utilitzant com a compostos de referència l’àcid salicílic i la cafeïna, que permet simular el comportament d’una pell patològica amb la seva funció barrera deteriorada. Aquest mètode d’absorció percutània contempla unes condicions més realistes per obtenir un perfil d’absorció percutània més rigorós en el cas d’una pell patològica. Utilitzant aquest protocol específic d’absorció percutània, s’ha pogut constatar que els sistemes bicel•lars que contenen DDEA poden exercir un efecte protector sobre la funció barrera de la pell. A més, l’efecte retardant dels sistemes bicel•lars podria afavorir l’acció antiinflamatòria del DDEA a nivell de l’epidermis i la dermis i disminuiria el possible efecte toxicològic a nivell sistèmic. Considerant conjuntament els resultats es pot deduir que els sistemes bicel•lars poden ser bones estratègies de vehiculització de principis actius per a la seva aplicació tòpica.

Desde los inicios de la era de la información la reutilización ha supuesto una práctica habitual para el desarrollo de aplicaciones software. Actualmente, la reutilización de software continúa siendo una aspecto esencial en los sistemas de información actuales por el uso de componentes software, vistos como colecciones de código reutilizables que facilitan el desarrollo de aplicaciones software.La aparición de los servicios web ha proporcionado un modelo diferente para el desarrollo de aplicaciones, ofreciendo la capacidad de acceder a servicios heterogéneos de forma unificada e interoperable a través de Internet. Nuevas aplicaciones web son creadas componiendo o combinando servicios web heterogéneos. Desafortunadamente, los desarrollos actuales prestan escasa atención a la reutilización de composiciones de servicios, como mecanismo para facilitar y reducir la complejidad existente a medida que crece el número de servicios web involucrados en una composición.La contribución más importante de esta tesis ha consistido en aportar una aproximación para la composición de servicios web con el fin de facilitar el desarrollo de aplicaciones web basadas en servicios flexibles y reutilizables. Por una parte, la aproximación propuesta introduce el concepto de componente integrado, visto como una unidad básica reutilizable, que integra las características más relevantes sobre reutilización presente en los sistemas basados en componentes software y en el área de los workflows. Por otra parte, esta aproximación describe una metodología de composición para la creación, composición, reutilización de componentes integrados para transformarlos finalmente en procesos ejecutables.