L'objectiu d'aquesta Tesi Doctoral ha estat l’establiment de la caracterització i variabilitat de la fracció orgànica i inorgànica dels materials organògens d'edat garumniana del sector central del Pirineu Català, així com les associacions organo-minerals, la valoració de les fàcies organògenes com a possibles roques mare de hidrocarburs i l'aproximació al seu medi deposicional. Els materials estudiats formen part de l'unitat estructural del Pirineu Català, corresponents al tram inferior de les seqüències garumnianes d'edat Maestrichliana, compreses en el tram organogènic de la Formació Tremp en les zones de: Berga (en l'unitat al.lòctona del Mantell Inlerior del Pedraforca) corresponent a les denominades informalment: “Fm. Margues de Perles”, “Nivell Cementos” i “Membre Margues de Sant Corneli”), Tremp (en la Conca de Tremp en l'unitat de mantells intermitjos) i Àger (unitat sudpirenaica). Les tècniques analítiques emprades han estat: a) microscopia òptica: de transmissló, de reflexió amb llum blanca (qualificació de la fracció orgànica i inorgànica, anàlisi maceràtica i mesura de la reflectància) i llum blava violada (qualificació de la fluorescència). Les dues darreres tècniques ens permetran determinar el grau evolutiu de la matèria orgànica, b) microscopia electrònica de raslreig: ens ha permès diferenciar les lasses orgàniques i inorgàniques, les seves morfologies i mesures, el reconeixement del seu quimisme ha possibilitat establir associacions organo-minerals. c) difracció de raigs X: per la determinació i caracterització de la fracción inorgànica associada a la orgànica, i quantificar les classes cristal.lines presents. d) espectroscòpia Mössbauer: emprada en la determinació de les posicions cristal.loquímiques dels àtoms de ferro per a correlacionar-lo amb la maduresa de la fracció orgànica, e) tècnica de piròlisi (“rock-eval”): ens ha informat sobre el tipus i evolució de la matèria orgànica i la seva possiblltat de generar hidrocarburs. La fracció orgànica reconeguda és fonamentalment húmica, amb absència generalitzada d'algues. Està constituïda per macerats de tipus: VITRINITIC (felinita; col.linita; telocol.linila; gelocol.linita; desmocol.linita i corpocol.linita; i vitrodetrinita); LIPTINITIC (cutinita, suberinita, fluorinita, resinita, esporinilas: pol.len i espores, bitominita, liptodetrinita i restes de liplinita algal) i INERTINlTIC (semilusinita, tusinita, macrinita, micrinita, esclerotona i inertodetrinita): ademés de terpentinita i exudatinita. Dins del grup de la Iiptinita cal destacar la nombrosa variabilitat de cossos resinítics fluorescents determinats en el Mb. Sant Corneli i en la Fm. Tremp, els de color groc-verd els atribuïm a coníferes i els taronja a angiospermes. La distribució de la matèria orgànica en els tres sectors depén de les fluctuacions que esdevenen en el medi deposíconal. Les zones Berga i Tremp contenen una fracció orgànica significativa, mentre que en Àger és poc representatiu. Aquests macerals no estroben aïllats sinò que s'associen amb d'altres de diferent grup i/o fracció inorgànica. A partir de l'anàlisi maceràtica hem establert els tipus d'associacions següents: a) nivells orgànics: Tipus I o vitro-inertinílic i TIpus II o inerto-vitrinílic. b) nivells inorgànics: Tipus III o carbonàtic; Tipus IV o argiles i Tipus V o pirític. Des del punt de vista de maduresa o estadi de transformació tèrmica de la matèria orgànica garumniana establim que la reflectància de la vitrinita té un comportament regular en totes les series analitzades. Els paràmetres mesurats permeten definir dues poblacions: a) vitrinites amb reflectància (R) mitja de 0,35 %: corresponen a les mesurades en nivells fonamentalment inorgànics. b) vitrinites amb reflectància (R) mitja de 0,45 %. Aquesta correspon a les mesurades en els nivells fonamentalment orgànics o carbonosos. A la zona de Tremp aquestes vitrinites han presentat valors de R mitja de 0,44 %, a la zona de l'Alt Berguedà la R mitja ha estat de 0.45 %, i finalment al sector d'Àger la R mitja ha estat de 0.42 %. Aquests valors ens situarien en un estadi evolutiu de diagènesi, el qual queda corroborat pels colors de fuorescéncia (grocs i verds fonamentalment) dels macerals liptinítics. Mentre que els valors de reflectància inferiors en els nivells carbonàtcs podrien explicar-se per la menor efectivitat del gradient geotèrmic sobre les restes vegetals originals, motivat per un "efecte curt-circuit” d'aquests nivells carbonàtics que impedirien la seva total evolució. El gradient geotèrmic que ha actuat sobre les restes vegetals originals ha tingut un comportament diferencial segons la natura del nivell que els conté. Un altre paràmetre necessari per classificar els carbons en el seu estadi evolutiu és el poder calorífic superior sobre combustible sec, en el nostre cas té valors superiors a 24 Mj; aquest valor, conjuntament amb els valors de reflectància de la vitrinila (<0.50%) ens permet classificar els nivells orgànogens garumnians com a carbons sub•bituminosos. Tanmateix, el paràmetre geoquímic de maduresa, obtingut per piròlisi rock-eval, de temperatura màxima té un comportament homogeni en els materials garumnians, oscil.lant al voltant dels 430ºC. El conjunt de mostres estudiades ens queda situat a l'àrea límit entre la zona inmadura i la de generació de petroli, al voltant de l'anomenada "finestra del petroli”. Els valors corresponents a COT, S, S(p), IH i IP els considerem merament indicatius, perquè tenen valors fora de l'escala del mètode, atesa la seva natura carbonosa per la qual el calibratge d'aquest mètode no està preparada. El conjunt de paràmetres determinats ens fa que considerem els materials garumnians com a potencials generadors d'hidrocarburs tipus gas en el cas que haguessin estat sotmesos a una major temperatura i/o pressió a nivells d'enterrament aproximadament superiors a 2.500 metres. La fracció inorgàrica determinada es troba en mig de la fracció orgànica (dispersao reblint cavitats cel.lulars) o bé concentrada en llits de diterent potència. El temps de formacó i la seva composició és variable i es relacionen amb l'ambient deposicional. Establim que aquesta té una distribució força monòtona i uniforme en les tres àrees i està constituïda per: siIicats (minerals d'argila: caolinita, il.lita i clorita; i quars), sofre orgànic, sulfurs (pirita), carbonats (carbonat càlcic) i sulfats (iarosita i basanita). La fracció carbonàtica és la fonamental (majoritària i més abundosa). Els carbonats localitzats en aquest estudi son propis d’un ambient d'aigues dolces, precipitats en el propi medi deposclonal que originà la torbera on tingué lloc la gènesi de la matèria orgànica. Tan sols els carbonats de la Formació Perles i Nivell 'cementos' els hi atribuim un origen marí i salobre respectivament. L'anàlisl per espectroscòpia Mössbauer ens ha permès corroborar el contingut de la fracció inorgànica rica en ferro i determinar l'oxidació natural que es produeix en algunes mostres corresponents d'una antiga mina a cel obert. Els materials inorgànics garumnians han patit un grau de transformació lleu. Els minerals de l'argila han estat sotmesos a una fase diagenètica amb prou força que ha provocat la desaparició de l’esmecita, però no ha tingut la potència suficient com per a transformar la caolinita en il.lita. Aquest darrer canvi a l’igual que el de caolinita a clorita han estat puntuals i poc significatius. Les il.lites determinades en els materíats garumnians es troben feblement cristal.linitzades. La baixa proporció d'ankerita ens indica una pobre transformació del carbonat càlcic. A les zones de l'Alt Berguedà i de Tremp hi ha correlació diagenètica entre la fracció argilosa (desaparició de les esmectites) i la matèria orgànica (reflectància 0.40-0.50%). A la zona d'Ager no s’ha pogut establir aquesta correlació per la manca de fracció argilosa. Tanmateix, establim amb el baix índex de cristal.linitat de l'il.lita que es correspon amb el baix grau evolutiu dels materials analitzats, els quals han patit pressions litostàliques poc importants, fet que també és fa patent en l'ànalisi d'espectroscòpica Mössbauer, on hem evidenciant la baixa proporció de transformació de carbonat càlcic en ankerita i la feble evolució orgànica (baixa reflectància de la vitrinita i colors de fluorescència poc intensos). Cadascuna de les anàlisis realitzades ens ha permès caracteritzar progressivament tots els nivells que formen els materials estudiats i establir les fases més representatives: inorgàniques constituïdes exclusivament per matèria mineral (Iutílic-margoses i carbonàtiques); mides formades per matèria orgànica i inorgànica (Iutilico-margoses organògenes, carbonàtiques amb partícules orgàniques i calcàries organògenes); i organògenes (vitré, claré i fusé). En l'aproximació al medi deposicional establim que el Mb. Sant Corneli i la Fm. Tremp presenten petites variacions al llarg del temps, com a resultat de canvis en els factors ambientals. En general, el medi deposicional que les originà era ric en calci i es tractaria d'una torbera pantanosa d'aigues dolces, on hi havia una bona preservació de teixits llenyosos i fluctuacions del nivell d'aigua que varen provocar l'existència de diferents episodis orgànics i d'altres d'inorgànics. Les condicions climàtiques, propies d'un clima humid i subtropical, afavoririen l'abundància d'angiospermes, arbres amb troncs gruixuts, i boscos de coniferes (taxodiaceae), riques en diferents tipus de resinites. La fluctuació de l'alcalinitat en les condicions ambientals provocarien una proliferación de bacteris sulfato-reductors. Els interbancs inorgànics indiquen episodis en els que la torbera deixa d'actuar, prescindint de la presència de matèria orgànica i dominant la formació de minerals. En ambdúes conques -Berguedà i Tremp- es produeix un increment de la fracció inorgànica cap a sostre del dipósit per acabar finalmenl en nivells totalment inorgànics. Aquest esdeveniment indica un trencament de l'equilibri que fins llavors es mantenia entre la formació de carbó i la subsidència de la conca de sedimentació on es constituia. La similitud de tots els paràmetres en els tres sectors estudiats suggereix que en el moment de la seva constitució formaven part d'una única conca sedimentària, possiblement emplaçada molt més al nord. / This Ph.D. Thesis studies the bottom of Garumnien deposition sequence, specifically Tremp Formation, in Central Pyrenean: Berga, Tremp and Ager areas. Organic matter is humic from terrestrial plants, with five resinite groups. Its origin is probably related to their botanical properties and pre- and post-depositional conditions. lnorganic matter of sediments are carbonates; a wide range of accessory are sulphides, silica and clay minerals (kaolinite, iIIite and chlorite). Some minerals could be detritals, while pyrite and some kaolinite are early authigenic; infilling cell lumens or replacing cell walls. Pyrite may be also epigenic. Maturity and source rock potential of organic rich beds in the Garumnian sequences have been investigated using reflected light microscopy. The results have been compared with other maturity parameters (rock-eval, calorific value and diagenetic mineral matter). The vitrinite reflectance (Ro 0.35-0.45%) and the maximal temperature (430ºC) are low and homogeneous in all different areas. These values indicate the samples are rank from immature diagenetic state bordering mature, near to the oil window. There is a correlation between the diagenesis of mineral matter with the organic one. The parameters: calorific value major to 24 MJ and the vitrinite reflectance minor to 0.50% involve the rank classification of Garumnian coal with subbituminous. The macerals are not isolated; they are associated with others and with mineral matter in different proportions: produced by various paleo-environments of coal deposition related to the depth of water. In this study we distinguish five types of associations: vitri-inertinite, inerti-vitrinite, carbonate, argilite and pyrite. Usually these types are inter levels as the result of the different depositional environment depositonal. So you may establish that exist different interbedded the inorganic facies, mixed facies and organic facies. The macerals in the coal subbituminous indicate that the coal-forming peal is accumulated in a predominantly forest, moor swamp environment. The liptirite assemblage suggests that a subtropical and humid climate existed during depositional of the coal. The organic matter decrease within the sedimentary sequence to the uppermost deposits analysed. Paleoenvironments were similar in the Berga, Tremp and Ager areas, it is possible this were part of the same basin located more to the North.

L'objectiu bàsic de la tesi "Aspectes morfofonològics en la morfologia verbal del català nord-occcidental" és aprofundir en la descripció i l'anàlisi de dos aspectes de la morfologia verbal del català que presenten imbricacions morfològiques i fonològiques: a) la distribució i el valor gramatical dels segments velar i palatal que tenen determinades formes verbals i b) l'accentuació de les formes verbals. Treballs anteriors han afrontat l'estudi de parts d'aquests fenòmens, però cap d'ells els ha examinat de manera conjunta, malgrat el reconeixement general de la dependència del sistema accentual verbal de l'estructura morfològica de les formes verbals. Es tracta, per tant, d'estudiar cada un d'aquests dos aspectes de manera independent i de veure, a continuació, com els resultats obtinguts en una part poden ajudar a entendre millor l'altra. A més, es pretén contribuir a valorar l'adequació de diverses propostes formals pel que fa a l'anàlisi de l'estructura morfològica del verb, i de l'accent, en català. Finalment, l'anàlisi proposada es presenta com un marc vàlid per donar compte de la naturalesa i distribució dels segments velar i palatal en totes les varietats o sistemes estudiats alhora; per tant, afavoreix tant l'anàlisi intradialectal com interdialectal i s'intenta justificar tant les generalitats que caracteritzen la distribució d'aquests segments en el dialecte nord-occidental, que és el que s'estudia, com les especificitats que presenten les varietats internes d'aquest dialecte.Les dades escollides formen part del Corpus Oral Dialectal del català contemporani de la Universitat de Barcelona (el COD) i es presenten comparades amb les de dues altres llengües romàniques, l'italià i l'occità, per veure l'abast de l'anàlisi en un marc interlingüístic, i amb dades del català de principis del segle XX provinents del corpus d'Alcover i Moll. Aquesta darrera comparació permet observar l'evolució en la distribució d'aquests dos elements. En relació amb el marc teòric seguit i pel que fa al component morfològic, en termes generals, se segueix l'enfocament morfèmic clàssic, però també es tenen en compte alguns aspectes de la morfologia paradigmàtica per poder explicar l'organització de les formes verbals en patrons paradigmàtics que afecten la distribució de determinats morfs com els que s'estudien en aquesta tesi en termes de relacions implicatives. En aquest context, els estudis que es desenvolupen en el marc teòric de la morfologia natural tenen un paper cabdal. Pel que fa al component fonològic, en general, la distribució de l'accent es justifica com un sistema màximament predictible i no com un element prosòdic que forma part de les representacions lèxiques dels morfemes. El model teòric escollit per dur a terme aquesta tasca és el de la Teoria de l'Optimitat.Una de les novetats d'aquesta tesi és el fet que no només s'analitzen com a plenament regulars els verbs que presenten els segments velar i palatal sinó que també s'analitza com a regular la distribució d'aquests segments. L'estudi presentat també afavoreix una anàlisi segons la qual aquests dos segments són elements de la mateixa naturalesa morfològica, exponents de subclasses verbals, que són pertinents en l'estructura de les formes verbals com a morfs independents de l'arrel i de la flexió. L'anàlisi proposada en relació amb la distribució de l'accent verbal també permet donar compte d'aquells casos que s'havien analitzat anteriorment com a irregulars i aporta noves dades que confirmen l'anàlisi proposada per als segments velar i palatal. / This thesis contributes to the description and analysis of two aspects of the Catalan verbal morphology that show morphological and phonological overlapping: a) the distribution and the grammatical value of the velar and palatal segments that certain verbal forms display between the root and the inflectional suffixes and b) the stress pattern of verbal forms. Previous works have studied parts of these phenomena, but none has addressed both aspects together in depth, despite the fact that many authors mention that the position of stress in Catalan verbs depends to a degree on the morphological structure of the verbal forms. The study is based on data from the north-western dialect of Catalan from the Corpus Oral Dialectal del Català Contemporani (late twentieth century) of the University of Barcelona. These data are compared with those from Alcover and Moll's corpus (early twentieth century) and with data from Italian and Occitan. The analysis presented is a valid framework to account for the nature and the distribution of the velar and palatal segments in each variety and their relation with the position of stress (the intradialectal approach), as well as enables the comparison among all varieties (the interdialectal approach).The morphological aspects of the analysis fit the classical morphemic Item and Arrangement view and hence the segments studied are presented as independent morphs, with the function of being exponents of verbal subclasses. Yet, the analysis takes elements of the paradigmatic view (Word and Paradigm) to explain the distribution of the velar and palatal segments though the whole inflectional paradigm, which is studied in terms of sub-paradigms or morphological patterns that are common to all varieties under study. The variation detected between verbs and between informants with respect to the distribution of these elements is derived from a hierarchy of implicational relations that the sub-paradigms display. The analysis of the phonological component and therefore the distribution of stress in verbs fall within the framework of Optimality Theory. The analysis put forth treats as wholly predictable the position of stress in verbs on the basis of the morphological structure proposed in the first part of the thesis, limiting the irregularity to few cases.

Durante el tránsito Eoceno-Oligoceno en el sector NE de la Cuenca del Ebro y por encima de los depósitos marinos eocénicos, se diferencian tres complejos o sistemas deposicionales: el Sistema Aluvial Pirenaico, el Sistema Aluvial Catalánide y el Sistema Lacustre Catalán o Central.El estudio de mamíferos y carófitas fósiles hallados en los materiales del Sistema Lacustre Catalán ha permitido distinguir tres biozonas de carófitas y cuatro de mamíferos de valor estrictamente local. Estas biozonas abarcan desde el Priaboniense superior hasta la parte alta del Estampiense inferior.La asociación de facies evaporíticas y detríticas presentes en la Fm. Yesos de Barbastro y la Fm. Limolitas de Torà (Priaboniense superior) corresponden a depósitos de "playa-lake". Los procesos de deposición lacustre en este ambiente están controlados esencialmente por la estabilidad y posición del nivel freático y, subordinadamente, por otros factores como el desarrollo de tapices algales y el retrabajamiento por corrientes acuosas de materiales yesíferos previamente depositados. El relieve prácticamente llano que corresponde al momento y lugar de la sedimentación de los depósitos de las Fms. Barbastro y Torà, favorece la formación de lagunas efímeras cerradas, con márgenes someros extensos en una amplia llanura lutítica. Estos depósitos de "playa-lake" pasan gradualmente, en la vertical, a los depósitos carbonatados de lagos someros con influencia evaporítica de la Fm. Calizas de Castelltallat.Los depósitos detríticos de carácter mixto aluvial lacustre de la Fm. Areniscas de Súria (Priaboniense sup. Estampiense inf.) se depositaron en un sistema de abanicos terminales desarrollados en las partes distales del Sistema Aluvial Pirenaico. Este sistema prograda hacia el centro de la cuenca (hacia el S) sobre los depósitos de tipo "playa-Iake" priabonienses. Los depósitos del abanico se forman principalmente por agradación vertical de los materiales transportados en avenidas repentinas ("flash floods") con forma de lámina o manto ("sheet floods"). Las secuencias de progradación de los lóbulos frontales de los abanicos muestran cómo los lóbulos pueden tener su parte distal sumergida en una lámina de agua somera e hipersalina, motivo por el cual se producen procesos turbidíticos de transporte y sedimentación. La parte proximal de los lóbulos suele corresponder a la parte emergida de éstos y sus depósitos se forman a partir de corrientes deceleradas subaéreas en lámina del tipo "sheetflow".Los depósitos carbonatados con niveles de carbón asociados de la Fm. Lignitos de Calaf se encuentran intercalados entre los depósitos fluviales de la Fm. Solsona y corresponden ya a la parte alta del Estampiense inferior. Su sedimentación corresponde a lagos someros, no salinos y, seguramente, con aliviaderos. Estos lagos se sitúan en las partes más distales de los sistemas fluviales distributarios pirenaico (Fm. Solsona) y catalánide (Fm. Artés) y su lámina de agua, aunque relativamente más estable que la de las lagunas evaporíticas, sufre rápidas expansiones y retracciones. Los contornos, extensión y sedimentación de los márgenes de los lagos están fuertemente influenciados por la dinámica sedimentaria de los sistemas fluviales distributarios. Las características del carbón de la Fm. Calaf indican que su acumulación es autóctona y que está compuesto principalmente por material leñoso que se acumula y entierra rápidamente en condiciones anaerobias. El estudio del reparto espacial de los porcentajes litológicos acumulativos en los sondeos de la zona de Calaf indica que los depósitos de carbón más importantes de la Fm. Calaf se acumulan en las zonas palustres marginales de los lagos y, dentro de éstas, en los sectores más protegidos de la influencia detrítica. El desarrollo de turberas se ve favorecido durante los períodos de mayor estabilidad de la lámina de agua.El análisis mineralógico y geoquímico de las arcillas contenidas en las litofacies lutíticas refleja una relación entre la abundancia de algunos minerales del grupo de las arcillas y el paleoambiente en que se depositaron las lutitas. Buena palie de las esmectitas e interestratificados minerales con un componente expansible que componen la litofacies lutitas grises (Lg) son producto de procesos de transformación y/o neoformación mineral en ambientes lacustres. Estos procesos se ven favorecidos en los ambientes lacustres subacuáticos con mayor concentración salina y lámina de agua más perenne. La illita, clorita, caolinita y una parte de las esmectitas y arcillas expansibles presentes en los niveles de lutitas grises, más la totalidad de los minerales de arcilla presentes en las lutitas rojas, tienen un origen exclusivamente detrítico. La proporción de cada uno de los minerales detríticos en cada perfil y unidad depende de la composición de los materiales del área fuente.El análisis geoquímico revela que el contenido en elementos traza, como el Boro, Rubidio y Litio, presente en las arcillas, está más determinado por las cantidades heredadas de estos elementos y por las cantidades absorbidas en procesos diagenéticos tardíos que por las cantidades absorbidas durante los episodios lacustres en que se depositaron las arcillas.La reconstrucción paleogeográfica del sector NE de la Cuenca del Ebro se ha referido a tres etapas significativas de la evolución sedimentaria durante el tránsito Eoceno-Oligoceno: 1ª) Durante el Priaboniense superior el centro de la cubeta y buena parte de la aragonesa están ocupadas por una amplia llanura lutítica del tipo "playa-lake". En los márgenes catalánide y pirenaico se desarrollan sendos cinturones fluviales distributarios que se nutren de la carga aportada por los abanicos aluviales conglomeráticos adosados a los frentes tectónicos. 2ª) Durante el límite Priaboniense-Estampiense en el centro de la cuenca los depósitos de "playa-lake" quedan relegados a la parte occidental, si bien en aquella parte se expanden hacia el N y SE debido a la retracción de los depósitos aluviales terminales. En la parte occidental del centro de la cuenca se crea un área de sedimentación lacustre carbonatada con menor influencia evaporítica. Los depósitos aluviales de los márgenes sufren, durante esta etapa, retracciones en sectores determinados favoreciendo la expansión de la llanura lacustre central. 3ª) Durante el Estampiense inferior la deposición lacustre ha perdido su carácter evaporítico y debido al avance de los sistemas aluviales y a la colmatación de la cubeta, la sedimentación lacustre se restringe a la parte suroriental del área central de la cubeta. En las zonas marginales palustres situadas al NE del depocentro lacustre se desarrollan turberas.Los materiales continentales terciarios depositados después de la regresión priaboniense quedan divididos en dos secuencias deposicionales: una secuencia inferior a Secuencia Castelltallat y otra superior a Secuencia Solsona. El límite entre estas dos secuencias prácticamente coincide con el límite Priaboniense-Estampiense. La Secuencia Castelltallat está integrada por los depósitos lacustres eocenos de las formaciones Barbastro, Torà, Castelltallat y parte inferior de la Fm. Súria. La Secuencia Solsona la integran los depósitos fluviales de las formaciones Solsona, Peraltilla, Calaf y parte alta de las Fms. Artés y Súria. El cambio sedimentario brusco que supone el paso de una secuencia a otra, en el sector central cuenca, se refiere al paso de la cuenca de condiciones de deposición lacustre evaporítica generalizada (Secuencia Castelltallat) a condiciones de sedimentación fluvial dominante con episodios lacustres aislados (Secuencia Solsona). / The purpose of this work is the stratigraphic and sedimentologic study of the Eocene-Oligocene lacustrine deposits outcroping at the must-eastern part (Catalan sector) of the Pyrenean foreland basin (Ebro Basin). Continental deposits shows thicknesses from 1.000 m in the centre and SW margin of the basin to 2.500 m in the northern margin (Pyrenean). These deposits may be subdivided in three depositional systems: Pyrenean Alluvial System, Catalanides Alluvial System and Catalan Lacustrine System. Lacustrine sediments developed on the centre of the basin distaly to the alluvial systems.Two depositional sequences have been distinguished: 1) Castelltallat Sequence (Upper Priabonian) constituted by evaporic lacustrine sediments widely extended throught the centre of the basin, and 2) Solsona Sequence (Lower Rupelian) mainly constituted by fluvial-alluvial deposits with isolated sedimentary bodies corresponding to lacustrine sediments. From the late Eocene to the early Oligocene the lacustrine depocenters shifted from NE to SW as a consequence of tectono-sedimentary evolution of the basin.Castelltallat Sequence begins with playa-lake associations (Barbastro and Torà Fms.). Playa-lake sediments change upwards gradually into shallow lacustrine carbonate rich deposits displaying also with evaporitic influence (Castelltallat Fm).At the early Oligocene, the generalized lacustrine sedimentation developed at the centre of the basin changed abruptly into a mainly fluvial-alluvial (Solsona, Artés and Súria Fm.) sedimentation with isolated and less laterally extensive lacustrine episodes (Solsona Sequence). One of these episodes (Calaf Fm.) shows shallow carbonate rich lacustrine facies and coal deposits associated, developed in no evaporitic conditions. Coal and carbonate isopleth maps in the Calaf area shows that the coal accumulation maxima took place in the margins of the lakes and in the areas of minor detritic influence.The transition of the Pyrenean Alluvial System to the Catalan Lacustrine System took place trought a terminal fan complex (Súria Fm.) which prograded over the Eocene playa-lake deposits.

El present treball se centra en l'activitat dels ferrers en el marc de la construcció arquitectònica i només n'analitza les produccions de serralleria aplicada -bàsicament ferros d'aplicació a portes i reixeria. L'aplicació d'una metodologia basada en la interdisciplinarietat i complementarietat de les fonts ens ha permès aproximar-nos a un tema que a priori podia semblar poc fèrtil. Les fonts escrites ens han proporcionat el fil conductor que articula el discurs científic i dóna sentit a les fonts iconogràfiques i als testimonis materials que, a priori, es presenten dispersos. Les fonts documentals més rendibles quant a dades d'interès són les vinculades a la construcció arquitectònica. Els llibres d'obra o de fàbrica recullen tots els comptes generats per l'activitat constructiva d'un edifici durant un període determinat i, consegüentment, resulten especialment útils per a l'estudi dels oficis de la construcció. Del conjunt d'edificis susceptibles d'estudiar, hem triat la Seu de Barcelona pel fet que conserva una seqüència pràcticament completa de llibres d'obra. Aquesta documentació es complementa amb els riquíssims fons notarials i gremials conservats a l'Arxiu Històric de Protocols Notarials i a l'Arxiu Històric de la Ciutat, respectivament. Així mateix, la Seu barcelonina disposa del millor conjunt de reixes gòtiques que es conserven a Catalunya, totes elles de notable qualitat artística respecte de la producció catalana i peninsular. Tanmateix, en la mesura que ens movem en un tema d'estudi encara per explorar, hem cregut necessari oferir una panoràmica general de les produccions corresponents als segles del romànic, de les quals conservem algunes reixes i ferramentes de portes. Així mateix, calia posar al dia el catàleg publicat a la Catalunya Romànica i intentar establir unes primeres pautes que facilitin el debat posterior. Aquest fet ens ha obligat a ampliar el marc cronològic de l'estudi a tot el període medieval. El punt de partida de la nostra recerca és l'activitat dels ferrers en la construcció arquitectònica, entenent com a tal qualsevol de les activitats productives documentades en els llibres d'obra o de fàbrica, sense discriminació per raons d'artisticitat o estètica: des de feines de suport a la construcció fins a la realització de grans obres de forja monumental. Com a conseqüència de l'estudi de l'activitat productiva, es documenten una gran varietat de tipologies produïdes, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. D'altres només són conegudes a través de les fonts iconogràfiques. Les fonts documentals ofereixen també molts recursos per a l'estudi de l'ofici. El nostre estudi es divideix en sis parts: · La primera és una aproximació a qüestions metodològiques i historiogràfiques i en ella se centren les principals línies d'actuació que regiran la recerca, basades en el diàleg entre les diverses fons per a l'estudi de la indústria derivada del ferro aplicada a l'arquitectura.· La segona contempla l'anàlisi dels factors que intervenen en la cadena productiva; especialment la producció del ferro a la farga i la seva transformació en l'obrador del ferrer. També pretén contextuar la realitat professional de la gent de l'ofici a la ciutat de Barcelona i donar una visió general tant de l'activitat dels ferrers en l'obra arquitectònica com de la varietat de les seves realitzacions. · La tercera part és dedicada a l'estudi de les produccions de serralleria, dividides en ferramentes d'aplicació i reixeria. · La quarta part aplega el catàleg d'obra conservada a Catalunya, ordenat per tipologies. · La cinquena part aplega el material auxiliar elaborat a partir de la recerca documental. Es tracta d'un complet glossari terminològic on es recullen els termes relacionats amb l'ofici i les produccions dels ferrers, ordenats alfabèticament, i un catàleg dels ferrers documentats a Catalunya. · La sisena part reuneix els apèndixs documental i gràfic i la bibliografia general.

El punt de partida d'aquesta tesi de "Mestres entalladors a Barcelona durant la segona meitat del segle XV i primer quart del segle XVI: de la tradició germànica a la producció local" és un fet concret i acceptat per la historiografia: la important arribada de mestres estrangers a Catalunya durant la segona meitat del segle XV i els primers anys del segle XVI. Efectivament, el període del gòtic internacional havia afavorit la arribada d'artistes procedents d'Europa septentrional a la Península; en territoris catalans, acabada la guerra civil (1462-1472) s'intensifica l'arribada d'aquests mestres. Aquesta circumstància, sumada a la profunda crisis que ha provocat el conflicte bèl·lic condiciona la producció de grans obres d'art realitzades per artistes locals que podrien caracteritzar aquest període. El "Llibre de l'Obra" de la catedral de Barcelona, conservat a l'Arxiu de la mateixa catedral, buidat sistemàticament des de el 1443 fins el 1511, ha estat la principal font d'informació d'aquest treball. Aquest document ens ha permès matisar la presència a la catedral de Barcelona de la família Claperós i concretar la seva intervenció, tant al claustre i la sala capitular com a l'entrada occidental de la catedral.Així mateix, també el "Llibre de l'Obra" ens ha permès analitzar l'activitat del mestre imaginaire alemany Miquel Luch (Lochner), parcialment coneguda per la historiografia i que finalment ens ha estat desvetllat com el punt de partida de la producció artística immediatament posterior, tant a Barcelona com a tota la diòcesis. Miquel Luch apareix documentat per primera vegada el 1483, treballant en les cadires del cor de la catedral de Barcelona, iniciades per Macià Bonafé el 1456, malgrat que el catàleg conegut fins ara de l'artista iniciava l'activitat de Luch en la construcció del pinacles que coronen les cadires altes del cor de la catedral. Paral·lelament, Miquel Luch contractava el retaule destinat a l'església parroquial de sant Pere de Premià de Dalt, de 1487; el retaule per al convent de sant Agustí encarregat per la confraria dels paraires de 1489; el retaule dedicat a Tots els Sants de 1489. A totes aquestes obres documentades cal afegir l'atribució del relleu de la Pietat del canonge Vila, actualment al museu de la catedral. De totes les obres realitzades pel mestre alemany, els pinacles per al cor alt de la catedral de Barcelona mereixen una especial atenció per iniciar-se en ells una producció artística fortament marcada per la tradició germànica i introduïda a les terres catalanes pel mestre alemany: Miquel Luch.Juntament amb Miquel Luch apareix també documentat Joan Frederic també imaginaire alemany que la historiografia tradicionalment a confós amb Joan Casel, escultor actiu a València que es va desplaçar a Barcelona el 1498 i que desprès d'una breu estada per intervenir en l'església del convent de la Mercè, torna a València el 1499.A partir de la presència a Barcelona del mestre Miquel Luch es consolida la utilització de pinacles com a complement decoratiu a les estructures arquitectòniques de retaules destinats principalment a petites parròquies, convents i confraries. La producció d'aquestes estructures de tradició germànica, significativament diferents de la tradició flamenca, són realitzades principalment per entalladors locals que a l'hora s'encarregaven també de la talla d'un altre gran element que juntament amb les cadires de cor i els grans retaules d'altar tenien la funció de moblar els temples gòtics: els orgues. / Carving masters in Barcelona during the second half of the fifteenth century and the first quarter of the sixteenth century: from the German tradition to the local production.During the second half of the fifteenth century, the presence of foreign artists in Catalonia and specially in Barcelona, is particularly clear thanks to references made in documents. Most of the master sculptors come from the Netherlands and Germany; but of all the names we know, the one that most stands out is Miquel Luch (Lochner), always related to his partner, Joan Frederic, often mistaken with Joan Casel, a German origin sculptor mentioned in Barcelona and Valencia documents.The "Llibre de l'Obra" of the Barcelona Cathedral is kept in the Arxiu Capitular which has been the main source of reference for this work. This document ascertains the works made by the Claperós family at the cloister, at the Chapter Hall and at the West Door.The "Llibre de l'Obra" also lets us analyse the activity of the German imaginary master Miquel Luch (Lochner), originally known by the historiography but finally considered as the beginning of the latter carving masters production. Apart from his work on the lower seating and the pinnacles of the choir in Barcelona Cathedral starting in November 1483, in 1487 Miquel Luch was also contracted to do the great altarpiece for the parish church of Sant Pere in Premià de Dalt, which was lost in 1936. Before 1489 he carved the Altarpiece of All Saints, now in the Museu Diocesà de Barcelona. In 1489 he was contracted to do another altarpiece for the chapel that the confraternity of wool merchants had in the convent of Sant Agustí, which he left unfinished on account of his death in 1490. Also attributed to him is the tympanum of the Pietà over the doorway of the Pietà of Barcelona Cathedral. After the arrival of master Miquel Luch in Barcelona, the use of pinnacles as an ornamental complement at the architectural structure of the altarpiece is consolidated. The production of these architectural structures of the German tradition in Catalonia is very different and much more important than the Flemish tradition, and they are made by local carvers who also produced the biggest musical gothic instrument: the organ.

El objetivo de la tesis es demostrar la influencia de la pintura pompeyana en la obra realizada por Picasso entre 1905 y 1907. Influencia que se apoya en el entorno picassiano y en el arte románico catalán a partir de Gósol.El origen de esta tesis se encuentra en los cursos que impartí en la Universidad Ramon Llull (2005-2006). La doble faceta de pintora e historiadora del arte me permitió aportar a los alumnos la experiencia del pintor además de la del historiador. En las clases insistía en la independencia del lenguaje pictórico y estimulaba la búsqueda de todos los cuadros que están detrás de un cuadro. En este sentido, mostraba "La toilette" y el "Pastor con cesto" de Gósol junto a sus modelos pompeyanos. Mi discrepancia con la historiografía (vincula "La toilette" y "El harén" con el "Baño turco" de Ingres) así como la nueva luz que aportaban los parámetros interpretativos pompeyanos sobre el trabajo realizado por Picasso en esta época y la ausencia de investigaciones acerca de la influencia de la pintura pompeyana en la picassiana durante estos años, me decidieron a centrar mi tesis en esta temática.Las lagunas y errores detectados en el estado de la cuestión, me aportaron la seguridad de que la superficialidad con la que se habían estudiado las obras de este ciclo había comportado una simplificación de las mismas y comprendí que podían superarse muchas de las ideas vertidas por la historiografía sobre esta época.Fijación del período: el impacto causado por la venta de los frescos de Boscoreale en París (1903) liberó y canalizó los intereses de Picasso por la pintura pompeyana y el mundo panhelénico. Puede rastrearse la huella de la influencia pompeyana siguiendo las trazas del rojo cinabrio en las composiciones picassianas desde finales de 1904. Comienzo La investigación con "Desnudo sentado" (1905) donde, Picasso, reproduce el cromatismo pompeyano (tierras, rojizos), la apariencia del fresco y adapta la postura de Madelaine a un modelo pompeyano. Cierro la investigación con "Las señoritas" puesto que en este cuadro el artista culmina el diálogo mantenido desde 1905 con la pintura pompeyana y las religiones paganas.El riguroso proceso analítico me ha conducido al interpretativo y este estricto método me ha facilitado respuesta a la pregunta inicial ¿De qué manera ha incidido la pintura pompeyana en la obra picassiana? Pudiendo resolver el enigma desde antes de Gósol hasta "Las señoritas".Principales conclusiones:1- Los modelos pompeyanos son vehículo para la representación de un proyecto filosófico-mágico-religioso y plástico: la búsqueda del desarrollo espiritual, el conocimiento y la inmortalidad según pautas de las antiguas religiones mistéricas.2- Importancia del esoterismo y opio.3- Rojos, rosas, tierras, ocres y azules proceden de la paleta pompeyana. La transición de la época azul a la rosa viene determinada por la paulatina introducción del rojo cinabrio pompeyano.4- El retrato de Circe ("La mallorquina") inaugura las representaciones del viaje al Hades.5- "Kouroi" y niñitos simbolizan el estado en el que se accede y se sale del Hades.6- "La toilette" y "El harén" representan la iniciación de Fernande.7- Introducción del concepto de "templo-burdel" de "diosa-prostituta".8- Introducción del concepto de "bodegón votivo".9- Eclosión de la influencia pompeyana en Gósol. Traducción del primitivismo ambiental. Fusión conceptual e iconográfica de modelos pompeyanos y románicos.10- El románico proporciona a Picasso la máscara de la divinidad. Los retratos gosolanos de Fernande no son inexpresivos sino divinos: Ceres, Venus...11- Desarrollo de un sistema personal de símbolos mediante objetos cotidianos. Fusión de liturgia pagana y cristiana.12- La búsqueda del equilibrio por saltimbanquis y acróbatas es una metáfora del trabajo de equilibrio realizado por el iniciado.13- Las señoritas es una gran teofanía pagano-cristiana en la que Picasso (artista y sacerdote) revela los misterios mediante los cuales lo mortales, como él, revivirán la experiencia de Baco y alcanzarán la unidad superior.En "Las señoritas", Picasso replantea la antigua función sagrada del sexo. Posiblemente, el problema más grave con el que se ha enfrentado su interpretación ha sido la focalización del sexo como mecánica prostibularia. Esta asociación quizás no ha permitido a la crítica entender el sexo como lo exponía Picasso, como algo sagrado y salvaje al mismo tiempo, uniendo animalidad y misticismo en un único escenario. / "PICASSO'S ICONOGRAPHY BETWEEN 1905 AND 1907. THE INFLUENCE OF POMPEIAN PAINTING".By Conxita Boncompte Coll.TEXT:The objective of the thesis is to demonstrate the influence of Pompeian painting on the work Picasso produced between 1905 and 1907, an influence that was supported by Picasso's milieu and his experience of Catalan Romanesque from his stay in Gósol.The source of my thesis lies in courses I taught at the Ramon Llull University (2005-2006). My dual facets of painter and art historian meant that I could bring my students my experience as a painter as well as a historian. In my classes I insisted on the independence of all pictorial language by encouraging a search for all the pictures that lie behind a picture. I therefore showed "La Toilette" and "Shepherd with Basket" from Gósol alongside their Pompeian models. It was my discrepancy with historiography (which links "La Toilette" and "The Harem" with Ingres' "The Turkish Bath"), as well as the new light thrown by Pompeian interpretative parameters on Picasso's work of the period, and the absence of research on Pompeian painting and its influence on Picasso's work during these years, that decided me to centre my thesis on this issue.Gaps and errors that I detected in the state of the art convinced me that the superficiality with which the works of this period had been studied had drawn a veil of banality over them, and I realised that many of the ideas employed by historiography on the period required a re-reading.Establishing the period: the impact caused by the sale of the Boscoreale frescos in Paris (1903) awakened and shaped Picasso's interest in Pompeian painting and the Panhellenic world. This Pompeian influence can be tracked by following the traces of cinnabar red in Picasso's compositions from late 1904 onwards. The research begins with the "Seated Nude" (1905) where Picasso reproduces Pompeian chromatism (earths, reddish shades), the appearance of the fresco, and adapts "Madelaine'"s posture to the Pompeian model. It ends with the "Les Demoiselles d'Avignon", the picture with which the artist culminates his dialogue, maintained since 1905, with Pompeian painting and the pagan religions.This rigour of the analytical process has led the process of interpretation, and the strict method followed has allowed me to find answers to the questions I set myself at the outset - about the influence of Pompeian painting on Picasso's work - and resolve the enigma from before Gósol to the "Les Demoiselles".Key findings:1- Pompeian models are a vehicle for presenting a philosophical-magic-religious and plastic project: the search for spiritual development, knowledge and immortality based on the ancient mysteric religions.2- The importance of esotericism and opium.3- Reds, pinks, earths, ochres and blues come from the Pompeian palette. The transition from the blue to the pink period was marked by the gradual introduction of Pompeian cinnabar red.4- The portrait of Circe ("La Majorquine") is the first in a series of representations of the journey to Hades.5- "Kouroi" and small children symbolise the state in which we arrive at and depart from Hades.6- "La Toilette" and "The Harem" represent Fernande's initiation.7- The introduction of the concepts of "temple-brothel" and "goddess-whore".8- The introduction of the concept of "votive still-life".9- The emergence of the Pompeian influence in Gósol. The translation of environmental primitivism. The conceptual and iconographic fusion of Pompeian and Romanesque models.10- The Romanesque gave Picasso the mask of divinity. The Gósol portraits of Fernande are not inexpressive but divine: Ceres, Venus, etc.11- The development of a personal system of symbols from everyday objects. The fusion of pagan and Christian liturgy.12- The search of tumblers and acrobats for balance is a metaphor for the work on balance carried out by the initiated.13- "Les Demoiselle"s is a great pagan-Christian theophany in which Picasso (artist and priest) reveals the mysteries through which mortals like him can relive the experience of Bacchus and attain a higher unity.In "Les Demoiselles", Picasso returns to the ancient sacred function of sex. Possibly the most serious problem in its interpretation has entailed the focalisation of sex as a mechanism of the brothel. This association may have hindered critics from understanding sex as Picasso portrayed it, as something sacred but wild, uniting animality and mysticism in the same scenario.

Este trabajo es un estudio descriptivo del doblaje de una serie francesa para adolescentes, que se emitió por la cadena pública de televisión catalana (TVC) con el título de Helena, quina canya! El trabajo pretende demostrar la relación entre la traducción y el sistema en que ésta se inscribe. Esta traducción tenía la particularidad de que:-adaptó los elementos culturales franceses a la cultura catalana.-adaptó la lengua formal del original a una lengua más informal, con más argot (un argot autóctono catalán).La finalidad de esta adaptación era llegar mejor al público adolescente catalán, y conseguir entre este sector una mejor normalización de la lengua catalana (pues éste es uno de los principios fundamentales de TVC). De manera que la versión catalana no es una simple traducción, sino que se convirtió en un modelo de argot juvenil. La traducción tiene una función didáctica.El estudio de caso se ha hecho teniendo en cuenta todos los actores que intervinieron en el proceso (el iniciador de la traducción, el traductor, el corrector, y el equipo de doblaje), así como todos los factores del polisistema catalán: la situación de la lengua y la cultura, la normalización lingüística, el papel de la traducción. La información proviene de entrevistas con el director de programación de TVC, la traductora, el lingüista corrector, y la coordinadota del estudio donde se procedió al doblaje. Seguidamente se analiza el producto, la versión doblada al catalán, a partir de los guiones originales y los traducidos. El trabajo termina cerrando el círculo; contrastando el resultado de la traducción con la intención que se asignó, la de funcionar como argot juvenil, y se evalúa si la respuesta ala intención es positiva.

La transmissió familiar és un dels indicadors cabdals en l'estudi de la vitalitat d'una llengua, car és l'únic mecanisme per a la reproducció natural de parlants nadius. A la Catalunya del Nord, la llengua autòctona es troba en perill d'extinció pel nombre reduït de nous locutors amb llengua inicial català, a conseqüència d'un estés procés de substitució lingüística per la llengua majoritzada al territori, el francés. La literatura s'ha caracteritzat per la manca de sincronia en l'explicació i la datació d'aquest fenomen diglòssic, i per la tendència als estudis quantitatius sobre coneixements i usos lingüístics. En aquesta tesi, l'estudi diacrònic de testimoniatges històrics ha permés establir l'evolució de la vitalitat i de la transmissió familiar del català des de l'annexió de la Catalunya del Nord a l'Estat francés (1659) fins al segle XXI: el procés d'interrupció a favor del francés comença a la capital, Perpinyà, s'estén progressivament per les altres zones urbanes, i afecta, per acabar, el món rural i aïllat dedicat al sector primari. Al moment de la instauració de la Cinquena República (a partir del 1958), el monolingüisme francés ja és comú tant a les famílies autòctones com al·lòctones, tot i que hi apareixen casos extraordinaris de continuïtat i revernacularització. Aquesta tesi fa una aportació a la sociolingüística amb una nova classificació dels nuclis familiars en funció de dues variables: la llengua de comunicació entre els adultes i la de transmissió amb la descendència. A més a més, es basa en l'anàlisi psicosocial d'un corpus de huitanta entrevistes obtingudes mitjançant la metodologia qualitativa de l'entrevista narrativa. A partir de la teoria de l'atribució de Weiner s'han classificat i examinat els arguments inherents als processos de transmissió familiar, utilitzats pels entrevistats amb la intenció de justificar les tries d'interrupció, continuïtat i revernacularització. Finalment, aquesta tesi proposa huit suggeriments d'actuació que es basen en el conjunt llar - família - barri - comunitat i s'adapten específicament a la realitat diglòssica de la Catalunya del Nord.

En aquest estudi volem aportar arguments a favor de la hipòtesi que, en una llengua com el català, existeix una categoria semàntica referida al marcatge, en el discurs, de la font de la informació enunciada pel locutor. Aquesta categoria la denominem evidencialitat, d’acord amb una línia de recerca sobre el tema (desenvolupada especialment des dels anys 80 del segle XX), i considerem que es realitza amb mitjans diversos i no sols amb sistemes gramaticals. Es tracta d’una aportació, doncs, que contribueix a ampliar el debat sostingut per investigadors com Cornillie, Dendale o Squartini (entre molts altres) que defensen una concepció àmplia de l’evidencialitat com a categoria semàntica, i d’altres com Aikhenvald que argumenten a favor d’una definició més restrictiva del concepte. Amb aquest estudi aportem una visió nova al debat; en primer lloc, perquè es tracta d’un estudi diacrònic i, doncs, no només volem identificar uns marcadors evidencials en sincronia, sinó també les tendències que els generen en diacronia. En segon lloc, perquè es tracta d’un acostament al fet lingüístic basat en l’ús, ja que fonamentem la nostra anàlisi en les dades que obtenim d’un corpus informatitzat (el CIMTAC, amb textos del català antic, modern i contemporani). I, en tercer lloc, perquè a l’hora d’explicar el canvi lingüístic, adoptem un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús; en concret, ens referim a la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott 2012) i al concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013). Més en específicament, per aconseguir aquest objectiu, hem dissenyat un estudi en el qual combinem la reflexió teòrica sobre el concepte d’evidencialitat amb l’anàlisi de construccions concretes amb valor evidencial. Les construccions estudiades deriven de l’anàlisi d’un catàleg de verbs de percepció, coneixement i dicció –i locucions derivades– que són bons candidats per a codificar l’evidencialitat; aquests verbs són dir, entendre, oir, parèixer, semblar, sentir, témer, veure i la perífrasi [voler Vinf].

El objeto de esta tesis doctoral se enmarca dentro del ámbito de la Economía de la Educación. Se trata de estudiar los mecanismos de formación de la demanda universitaria que recibe el sistema público presencial en Cataluña. Esta investigación pretende profundizar en las relaciones existentes entre la evolución demográfica de la población y sus repercusiones sobre la demanda universitaria. Para ello se estudiará el paso de la población a través de los niveles educativos previos al acceso a la universidad y del mismo sistema de acceso hasta llegar a convertirse en demanda de educación universitaria.La demanda la generan el conjunto de personas que en un curso solicitan su ingreso en alguno de los estudios ofrecidos por las universidades públicas catalanas. Esta demanda va dirigida a varios estudios: cada uno de los estudios ofrecidos tiene su propia demanda. El conjunto de los demandantes se distribuyen entre los distintos "productos-estudios" que se ofrecen.Un primer objetivo de esta investigación es el análisis de los mecanismos que operan sobre la población en los últimos cursos de secundaria y que configuran las principales fuentes de demanda universitaria. Fruto de este análisis se propone construir un modelo estructural o de flujos que simule el paso de la población a través de los últimos niveles del sistema educativo hasta llegar a convertirse en demanda universitaria y permita realizar previsiones de demanda canalizada a través de las distintas fuentes de demanda y geográficamente distribuida siempre que sea posible.El segundo objetivo de esta investigación es el análisis de la información recogida en la hoja de preinscripción para establecer los patrones de elección de estudios de los distintos grupos de individuos que componen la demanda. El establecimiento y análisis de estos patrones permitirá construir un modelo de distribución de la demanda prevista a la oferta universitaria.