L'objectiu de la tesi és analitzar el procés que va seguir la introducció de la llengua castellana en els diversos grups socials, a partir del Decret de Nova Planta. És obvi que aquest procés es troba íntimament relacionat amb l'ensenyament, però també és un procés desigual que dependrà, per una banda, del grup social analitzat i, per l'altra, dels àmbits d'ús. A partir d'aquestes premisses hem organitzat el camp d'estudi en tres grans apartats: a) Ensenyament; b) Àmbits d'ús i c) Anàlisi de textos.a)ENSENYAMENTL'estudi de l'organització de l'ensenyament es presenta clau per saber fins a quin punt van ser efectives les lleis que es dictaren en contra de la llengua catalana. Hem dividit l'estudi en dos grans blocs: el món escolar de l'Antic Règim i el món escolar de l'Estat liberal. En el primer bloc hem analitzat les escoles de primeres lletres, les escoles de gramàtica i finalmente la universitat. Un cop definida la situació de l'ensenyament a Mallorca hem estudiat l'ús i la pervivència de la llengua catalana en el món escolar de l'Antic Règim, per passar després a analitzar les lleis i circulars que es dictaren en contra de la llengua catalana.En el segon bloc tracto de la política educativa de l'estat liberal que es definirà per tots els intents que es portaren a terme per tal de difondre l'escolarització i per aconseguir una organització centralitzada de l'ensenyament. En aquest apartat analitzo l'acció educativa i castellanitzadora de la Societat Econòmica d'Amics de País i l'avanç que s'experimentà en l'escolarització que ens portaràja a una alfabetització en llengua castellana.L'anàlisi dels informes sobre la situació escolar del XVIII, provinents de l'autoritat borbònica, demostren que l'obsessió uniformitzadora i la conseqüent repressió lingüística es situa en el darrer terç del XVIII, conseqüència directa de la "Real Cédula de Aranjuez" de 1768. Aquesta política repressora afectarà a poc a poc totes les classes socials, començant per les classes socials més alte.s i estenent-se després a la resta de classes socials, però de manera extensiva no es veuran els seus fruits fins entrat el tombant de segle. La castellanització de l'escola de primeres lletres se situarà en el XIX, molt possiblement a partir de la primera dècada del XIX.b) ÀMBITS D'ÚSHem centrat la investigació en els diferents àmbits d'ús perquè creiem que és l'única manera d'analitzar com i quan la llengua catalana va perdent presència en l'ús escrit, substituïda per la llengua castellana. Hem plantejat el desenvolupament d'aquest capítol a partir de dos eixos: l'àmbit públic i l'àmbit privat. b.1) Àmbit públicLa recerca portada a terme a diferents arxius municipals m'ha permés arribar a una sèrie de conclusions sobre el joc de llengües que s'estableix: a) Les actes dels ajuntaments sempre es redacten en català fins el 1768. Es veu clarament el tall que pressuposa l'ordre de la "Real Cédula"; però això no obliga a fer canvis de llengua respecte a altres escrits propis de la burocràcia municipal. b) La majoria de persones que ocupaven càrrecs sabien escriure en una i altra llengua, però durant tot el segle XVIII el català es manté com a llengua primera en l'ús normal de la comunicació escrita entre l'ajuntament i el poble. c) Les cartes i ordres de caràcter oficial provinents de Palma són sempre en castellà i d) La correspondència privada es manté en català fins el 1820, dins la dècada del 30 ja són molt escadusseres les cartes escrites en català.Analitzo tota una sèrie de documents notarials d'àmbit privat en què la llengua catalana va mantenir-se fins ben entrat el segle XIX. Divideixo l'estudi de la llengua utilitzada en l'àmbit notarial en dos blocs molt específi'cs: Primerament, analitzo alguns dels llibres d'Art de Notaria que es troben a Mallorca, com són un Art de començaments del XVIII i el "DeNotaria" de 1797. I en segon terme estudio els llibres de diversos notaris per establir el moment de canvi lingüístic en els actes notarials. He resseguit els llibres de 15 notaris, des de començaments del XVIII fins el 1860, per veure quan va ser bandejada la llengua catalana en l'ús comú del notariat i, també,si es poden constatar canvis cronològics entre Palma i els pobles. D'aquesta mostra he extret les següents conclusions: a) La llengua catalana es manté absolutament majoritària, i en molts casos única, en els documents notarials del segle XVIII i primer terç del XIX; si hi ha escrits en castellà, aquests vénen condicionats pels clients dels notaris, però no són més que exepcions. c) A grans trets podríem dir que cap a 1840 el català ja ha perdut presència a Palma, però als pobles es manté fina a la dècada de 1850 i d) Els documents notarials que mantenen per més temps la llengua catalana són els testaments, els contractes d'arrendament i els inventaris.Sobre la llengua utilitzada a l'Audiència cal dir que, malgrat que el castellà era la lengua oficial, trobem, durant la primera meitat del segle XVIII, documents escrits en català, provinents de particulars. També podem constatar el desconeixement de la llengua castellana per part dels terstimonis i la necessitat de la traducció oral que s'imposava per poder arribar a una entesa amb el tribunal. b.2) Àmbit privatHe tractat tota mena d'escrits que són fruit de necessitats bàsiques i habituals, és a dir, els usos lingüístics escrits que qualsevol persona pot tenir necessitat de fer servir. He estudiat llibres de l'administració de les cases o heretats, de comptabilitat i correspondència comercial i privada, factures, deutes i contractes d'arrendament. També incloc en aquest apartat documents interns d'alguns convents. L'objectiu era abastar una gran diversitat de documentació per tenir una mostra prou extensa d'usos lingüístics i alhora cobrir un període cronològic força dilatat. La mostra documental que utilitzo cobreix des de finals del XVII fins a la segona meitat del XIX.Sobre els usos de la llengua catalana escrita a l'àmbit privat, cal remarcar que el català es manté fins a la primera meitat del XIX en l'administració econòmica de tipus familiar, és a dir, en els llibres de comptabilitat.de les cases o heretats, en els contractes d'arrendament i en les factures de menestrals i pagesos. En canvi, la correspondència que he trobat demostra una tendència més primerenca cap a la castellanització.c) ANÀLISI DE TEXTOSUn cop analitzats diversos àmbits d'ús de la llengua catalana escrita, he estudiat el tipus de llengua que s'hi utilitzat i això ho he fet a partir d'algunes sèries documentals que m'han aportat una visió cronològica dels canvis lingüístics. És a dir, dins la mateixa tipologia de documents analitzo la llengua emprada a partir de la primera dècada del segle XVIII fins que aquests documents, de manera majoritària, es veuen substituïts per documents en llengua espanyola. Analitzo les següents sèries: Testaments, Contractes d'arrendament agrari i Factures de menestrals.He analitzat sis testaments corresponents als anys 1709, 1722, 1731, 1798, 1819 i 1849. He continuat amb l'anàlisi de sis contractes d'arrendament agrari que pertanyen als anys 1678, 1716, 1736, 1782, 1806 i 1833. I finalment he estudiat una sèrie de factures dels anys 1799, 1818, 1828, 1834, 1857 i 1879. Al final d'aquest apartat m'he plantejat fins a quin punt la llengua que he analitzat amb el codi ortogràfic que es feia servir coincideix amb les propostes ortogràfiques que apareixen a Mallorca en el segle XIX. L'estudi d'aquestes fonts m'ha permès constatar la vigència d'un codi escrit, propi d'un grau de formalitat alt, que molt lentament va perdent els seus trets formals per acostar-se a la parla. El procés de dialectalització que hem pogut constatar ve donat per la pèrdua de norma escrita que, a vegades, serà degut a una manca de formació lingüística en llengua catalana per causa d'una escolarització precària i d'altres vegades, els trets dialectals denotaran una formació en llengua castellana que no permetrà cap mena de formació en llengua catalana. Conseqüència d'aquest últim fet serà la pèrdua del codi formal i l'apropament a la dialectalització com a únic recurs per escriure en llengua catalana. És en aquest darrer context on sorgeixen les noves propostes ortogràfiques.Com a resum final cal dir que la importància de l'ensenyament en el procés d'introducció de la llengua castellana és bàsic perquè no tan sols és la causa directa de la pèrdua del codi ortogràfic tradicional, sinó que aquesta manca va repercutir directament en la capacitat d'escriptura en llengua catalana. I en conseqüència, els àmbits d'ús de la llengua catalana escrita es reduiran cada cop més. A partir de la "Real Cédula" de 1768 podríem considerar que comença aquest procés que no es veurà plenament aconseguit fins arribar al segle XIX. / The doctorate's memory has as main objective the study of the Catalan language in Majorca during the XVIII century and the first half of the XIX one, and the process by which this language was displaced in the pub1ic and private uses by Spanish. This analysis is not based on literary texts but in documental series that hug a wide typology: wills; public, commercial and private correspondence; agrarian lease contracts, notarial and municipal documentation, etc. One of the fundamental contributions is the demonstration that there was a formal code of written Catalan language during the studied period that it was not displaced in their use until the progressive schooling of the population in Spanish. Therefore the results of the political repression against the Catalan language might to be located in the first decades of the XIX century, when the literacy in the Spanish language begins and the progressive illiteracy in the Catalan language, and not in the XVIII century.

Aquesta recerca s'ocupa de l'evolució semàntica de les perífrasis modals <deure + INF i <haver (a/de) + INF> en català antic, des d'una perspectiva cognitiva. És un estudi de corpus que descriu la gramaticalització de les perífrasis, des que es formen en la llengua llatina fins a la fi del s. XVI. En aquest procés s'observa que des dels significats modals prototípcs, la necessitat deòntica i la necessitat externa, afloren un fum de matisos nous al voltant del futur i l'evidencialitat inferencial. Això provoca canvis en la configuració de la xarxa semàntica i les relacions entre els sentits de cada categoria (Geeraerts 1997). En aquest sentit la gramaticalització d'aquestes perífrasis palesa les regularitats interlingüístiques del canvi semàntic (Traugott & Daser 2002). Aquest estudi reflexiona sobre el canvi semàntic, el mecanismes que hi intervenen i les motivacions que el provoquen. En el marc de la Gramàtica Cognitiva de Langacker (1987, 1991a, 1999b) i les aportacions de Pelyvás (1996, 2000, 2006), es descriu el canvi semàntic en termes d'una atenuació de la força i una progressiva subjectivació. Les construccions evoluciones en la mesura que els usos nous mostren un esquema conceptual diferent del convencional. En efecte, en el cas de les perífrasis <deure + INF> i <haver (a/de) + INF> s'observen canvis en l'esquema conceptual quan afloren els valors de futur i els inferencials, amb la qual cosa la interacció de forces s'esvaeix i deixa al descobert la conceptualització del parlant, el qual esdevé locus de potència.

"La projecció d'un ideal estètic durant el Noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)" es el primer estudi integral dedicat a aquest artista i teòric del Noucentisme. La tesi analitza amb profunditat la trajectòria d’Aragay com a dibuixant, pintor, gravador i ceramista, però també com a poeta, professor i polític; a més del paper que va exercir com a crític, polemista i teòric de l’art. La tesi posa de manifest la labor artística i intel•lectual d’aquest personatge que va assumir, defensar i projectar, fins el final de la seva vida, aquell ideal estètic de signe mediterraneista i classitzant, que sorgia a Catalunya a principis del segle XX. / "La projecció d'un ideal estètic durant el Noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)" is the first comprehensive work based on this artist and theoretician of the Noucentisme’s movement. The above-mentioned doctoral thesis, studies his career not only as a draughtsman, painter, engraver and potter but also as a poet, lecturer and politician, besides his production as a brilliant polemicist and theoretician of Art. The Thesis stresses an artistic and intellectual work of Aragay who assumed, defended and projected, until the end of his days, those aesthetics ideals of a Mediterranean and Classicistic style that emerged in Catalonia on the early XX century.

La tesi de Crous (2009) descriu les característiques de les estructures gramaticals del català i del mandinga que expressen malalties, signes i símptomes, trets físics i psíquics, etc. (com ser diabètic, estar refredat, tenir febre, tenir un bony (a la cama), tenir mal de panxa o tenir mal a la panxa, venir un atac de tos, agafar febre o fer mal el cap). La tesi demostra que la conceptualització i la categorització dels estats patològics, la manera com els parlants perceben alguns aspectes dels estats (com la temporalitat, l'abast corporal, la causalitat o el grau d'afectació) i les relacions entre aquests estats i els altres dos participants de la situació d'afectació (una persona i les seves parts del cos), no només es posa de manifest en els mots d'una llengua sinó que també intervé en la construcció i en la distribució dels diferents participants dins d'una oració. / Crous' doctoral dissertation (2009) describes the characteristics of Catalan and Mandinga grammatical structures expressing illnesses, signs and symptoms, physical and psychic traits, etc. (like ser diabètic 'to be diabetic', estar refredat 'to have a cold', tenir febre 'to have a fever', tenir un bony (a la cama) 'to have a lump (in one's leg)', tenir mal de panxa 'to have a bellyache' or tenir mal a la panxa 'to have an ache/a wound in one's belly', venir un atac de tos 'to have/suffer a cough attack', agafar febre 'to catch a fever' or fer mal el cap '(someone's head) to hurt'). This dissertation shows that the conceptualization and the categorization of the pathological states, the way speakers perceive some aspects of the states (such as their temporality, the corporal extend, the causality or the degree of affectedness), and the relations between these states and the other two participants in the situation (a person and his/her body parts) are not only manifested in the vocabulary of the language, but also in the construction and distribution of the participants in a sentence.

L'humor permet entendre i organitzar el món. És un aspecte en l'educació de la identitat cultural que comença tan aviat com la canalla pot seguir una narració oral, i que s'intensifica a mesura que la lectura esdevé un hàbit. L'humor escrit ofereix recursos expressius i camps semàntics determinats per la llengua, i continguts i referents culturals determinats pels valors socials; el seu codi inclou convencions amb el lector sobre la presentació i l'argument. Com a estratègia d'adaptació, l'humor es va modificant segons les circumstàncies socials al llarg del temps. El present treball es centra en la literatura per a infants i joves escrita en català com a idioma original i editada entre el 1904 i el 2004. / Humour helps us to understand and organise the world. It is an aspect in the formation of cultural identities which develops as soon as children can follow an oral narrative, and is further intensified as reading becomes a habit. Written humour displays expressive resources and semantic fields determined by the language, and contents and referents determined by social values; its code includes conventions with the reader regarding form and plot. Being a social strategy, humour evolves through time depending on the circumstances. This research focuses on literature for children and adolescents originally written in the Catalan language and published between 1904 and 2004.

L'objectiu general de la tesi és analitzar els objectius i les hipòtesis de què Pompeu Fabra (1891-1948) va partir en la codificació de la sintaxi del català i la metodologia que va fer servir. Per fer-ho s'ha identificat, buidat i analitzat la terminologia de 995 textos de Fabra, classificats segons la seva importància. Com a resultat s'ha obtingut una descripció de les concepcions fabrianes de sintaxi i proposició, de canvi sintàctic, de variació sintàctica, de codificació sintàctica i de la relació que Fabra hi estableix. Els resultats d'aquesta descripció s'han contrastat amb els d'estudis anteriors de l'obra fabriana. Finalment, s'han establert les perspectives que aquest resultats obren a nous estudis sobre les fonts de l'obra de Fabra, les seves coincidències amb altres teòrics del món i la seva influència en obres catalanes posteriors. / The general purpose oh the thesis is to analyse the purposes and hypothesis assumed by Pompeu Fabra (1891-1948), and his methodology when codifying catalan syntax. To do that, the terminology of 995 fabrian texts (which have been classified according to its importance) has been identified, extracted, and classified. The result of these operations is that a description of Fabra's conceptions about syntax and sentence, syntactic change, syntactic variation, and syntactic codification, and of the relationship established by him between these conceptions, has been established. The results of this description have been compared with the results of previous studies on Fabra's works. Finally, we have established the fields of study that these results allow to undertake, on the sources of Fabra's work, the coincidencies of it with other scholars' works in the world and its influence on later catalan studies.

S'estudia l'obra filològica d' Antoni de Bastero i Lledó (1675-1737), des d'una perspectiva de conjunt, per tal de concretar I'activitat d'aquest estudiós en els camps de la lingüística, la filologia o la crítica literària, i fer-ne una valoració adequada als coneixements actuals sobre I'exercici d'aquestes disciplines durant la primera meitat del segle XVIII. La tesi inclou un estudi biogràfic, absolutament necessari per establir moltes de les circumstancies vitals del canonge Bastero, que ens resultaven obscures i que són decisives per explicar el propi interès per la filologia, les relacions amb determinats cercles acadèmics, la datació aproximada dels diversos projectes iniciats, la interpretació correcta de la seva activitat. S'inclou, així mateix, un catàleg exhaustiu de tots els manuscrits conservats d'Antoni de Bastero i que tenen alguna relació amb el seu treball filològic. En total es tenen en compte 69 volums manuscrits, actualment escampats per diversos arxius i biblioteques de Barcelona i Girona, alguns dels quals eren fins ara desconeguts. D'aquests 69 volums, 48 contenen pròpiament obres de Bastero o altres materials publicables, i la resta són materials de treball. En conseqüència, l' obra filològica del canonge es pot concretar en: la producció d'una gramàtica italiana i d'una gramàtica francesa, en català, que va deixar inacabades; la realització de La Crusca provenzale, un magne diccionari etimològic i d'autoritats que recull una gran quantitat d'hipotètics provençalismes italians -només es va publicar el primer volum d'aquesta obra a Roma, l'any 1724, però n'he localitzat pràcticament tot el contingut; l'elaboració d'una extensa antologia de poesies trobadoresques, copiades amb gran rigor d'alguns còdexs de la Biblioteca Vaticana; el plantejament d'una Història de llengua catalana, que havia de ser una gran compilació dels mèrits i les excel·lències d'aquesta llengua -que l'autor identifica amb la provençal- i la seva literatura, i que es va poder desenvolupar nomes de forma parcial. Precisament, la part central de la tesi l'ocupa l'estudi particular i l'edició crítica de les parts redactades d'aquesta obra, que suposa la concreció de la particular percepció lingüística i literària que Bastero havia anat perfilant al llarg dels seus anys d'estudi. Es tracta d'una edició molt complexa, perquè l'obra ens ha arribat només en un esborrany, que presenta múltiples correccions i esmenes i evidencia diferents estadis redaccionals; els manuscrits inclouen, així mateix, nombrosos papers amb anotacions o fragments que, o no pertanyen al cos de l'obra, o bé s'han hagut de resituar en el lloc que els correspon. EI resultat és, tanmateix, un text prou coherent que comprèn quasi la totalitat del Llibre primer -sobre l'origen, el naixement i els diversos noms de la llengua, i sobre el nom de Catalunya- i un capítol del Llibre tercer -sobre la primitiva extensió del català per tot Espanya. EI més rellevant d'aquesta obra és el fet que s'hi basteix una original teoria sobre la formació de les diverses llengües romàniques que té el català com a eix central -proposa la identificació del català provençal amb la lingua romana dels documents alt medievals, en una operació que s'avança quasi cent anys a François Raynouard, que propugnava això mateix, referint-se nomes al provençal, amb un àmplia aprovació de la comunitat científica del seu temps. Destaquen també un excepcional rigor històric i documental, i una notable sensibilitat vers l'oralitat lingüística, que és objecte d'algunes anotacions ben interessants. Tanquen la tesi un seguit d'annexos documentals on es transcriuen diversos documents relacionats amb els aspectes tractats anteriorment. / The philological works of Antoni de Bastero i Lledó (1675-1737) are studied from the perspective of the whole, in order to specify this scholar's studies in the fields of linguistics, philology and literary criticism, and to make an evaluation based on the knowledge of the day in regards to the exercise of these disciplines during the first half of 17th century. The thesis includes a biographical study, absolutely necessary in order to establish the many vital circumstances surrounding Bastero, which were unclear yet decisive in the explanation of his own interest in philology, in his relationships with specific academic circles, in the approximate dating of his varied initial projects and in the correct interpretation of his activities. Included, also, is an exhaustive catalogue of all of Antoni de Bastero's conserved manuscripts which bear any relevance to his philological work. In total there are sixty-nine series of manuscripts scattered in different archives and libraries in Barcelona and Girona, some of which were unknown until now. Of these sixty-nine volumes, forty-eight contain works attributed to Bastero or other publishable material. The rest are working drafts. Consequently, the Canon's philological works can be specified as: the production of both an Italian and French grammar, in Catalan, which were left unfinished; the completion of La Crusca provenzale, a grand etymological and authoritative dictionary which brings together a large number of hypothetical Italian Provençalisms -only the first volume of this work was published in Rome in I724 although we have located almost the entire contents; the elaboration of an extended anthology of troubadour poetry, copied with great rigor from codices found in the Vatican library; the consideration of a Historia de la llengua catana, which was to be a great compilation of the merits and excellencies of this language -which the author identifies with Provençal- and its literature, and which was only partially completed. It is precisely the specific study and critical edition of these completed parts, which presumes the concretization of the particular linguistic and literary perceptions that Bastero was outlining throughout the many years of his studies, witch occupy the central theme of this thesis. The edition in question is quite complex, keeping in mind that this particular work was available only in its draft form, complete with multiple corrections, rectifications and evidence of differing sages of writing; the manuscripts include, in this manner, numerous annotated or fragmented papers which, either do not belong to the body of the text, or have been restored to their corresponding places in the text. The result is, nevertheless, a quite coherent text which comprises almost the entire First Book -regarding the origin, the birth and various names of the language, and regarding the name Catatonia- and a chapter of Book Three -regarding the early diffusion of Catalan throughout Spain. The most noteworthy aspect of this work is that it offers an original theory of the formation of the various Romance languages with Catalan as the centre axis - proposing the identification of Catalan-Provençal with the Iingua romana of late medieval documents, in an operation that precedes, by almost a hundred years, Francoise Raynouard, who proposes the same idea, but with reference only to Provençal, and was highly supported by the scientific community of his day. His exceptional documentational and historical rigor and a notable sensitivity to linguistic orality are also noteworthy and make for some very interesting annotations. The thesis ends with a series of annexed documentation with the transcriptions of various documents related to previously discussed aspects.

Aquesta tesi tracta l'adquisició automàtica de classes semàntiques per a adjectius. La tesi es basa en dues hipòtesis. La primera, que alguns aspectes de la semàntica dels adjectius no són totalment impredictibles, sinó que corresponen a un conjunt de tipus denotacionals, o classes semàntiques. En conseqüència, els adjectius es poden agrupar en funció de la seva classe semàntica. La segona hipòtesi de treball és que la classe semàntica es reflecteix en més d'un nivell de descripció lingüística. Les interfícies entre morfologia i semàntica i entre sintaxi i semàntica són les que s'exploren en detall a la tesi. Com que no ens podíem basar en una classificació establerta prèviament, bona part dels esforços van dirigits precisament a definir una classificació adequada. La proposta de classificació s'assoleix mitjançant una metodologia iterativa. Es combinen aproximacions deductives i inductives, cosa que permet evolucionar d'una classificació inicial basada en la bibliografia teòrica a una classificació final que té en compte els resultats empírics dels diversos experiments. / Esta tesis versa sobre la adquisición automática de clases semánticas para adjetivos. La tesis se basa en dos hipótesis. La primera, que algunos aspectos de la semántica de los adjetivos no son totalmente impredecibles, sino que corresponden a un conjunto de tipos denotacionales, o clases semánticas. En consecuencia, los adjetivos se pueden agrupar en función de su clase semántica. La segunda hipótesis de trabajo es que la clase semántica se refleja en más de un nivel de descripción lingüística. Las interfaces entre morfología y semántica y entre sintaxis y semántica son las que se exploran en detalle en la tesis. Dado que no nos podíamos basar en una clasificación establecida previamente, buena parte de los esfuerzos van dirigidos precisamente a definir una clasificación adecuada. La propuesta de clasificación se logra mediante una metodología iterativa. Se combinan aproximaciones deductivas e inductivas, cosa que permite evolucionar de una clasificación inicial basada en la bibliografía teórica a una clasificación final que tiene en cuenta los resultados empíricos de los diversos experimentos. / This thesis concerns the automatic acquisition of semantic classes for adjectives. Our work builds on two hypotheses: first, that some aspects of the semantics of adjectives are not totally unpredictable, but correspond to a set of denotational types (semantic classes). Therefore, adjectives can be grouped together according to their semantic class. Second, that the semantic class of an adjective can be traced in more than one linguistic level. In particular, the morphology-semantics and syntax-semantics interfaces are explored for clues that lead to the acquisition of the targeted semantic classes.Since we could not rely on a previously established classification, a major effort is devoted to defining an adequate classification. The classification proposal is reached through an iterative methodology. By combining deductive and inductive approaches, we evolve from an initial classification based on literature review to a final classification proposal that takes advantage of the insight gained through a set of experiments.

La tesi doctoral Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil aborda els anys de joventut i de formació política del qui va ser president de la Generalitat de Catalunya (1954-1980). El treball presenta com la progressió i experiència professional de Tarradellas, com a dependent de comerç, viatjant i petit empresari, va influir en la seva actuació política posterior. Situant les habilitats organitzatives apreses en els seus negocis com la base d’una política de gestió, planificació o pragmàtica. Apareixent, en aquest sentit, amb un perfil més propi dels self-made men nord-americans esdevinguts polítics que no pas amb el dels dirigents catalans i espanyols que li eren contemporanis. La tesi s’atura en el moment en que aquesta etapa de formació acaba en començar la Guerra Civil, quan Tarradellas esdevé una figura central del període i ja es pot considerar un polític ‘adult’. El treball també planteja com el testimoni del propi Tarradellas sobre el seu passat, en els anys 1977-1988, va configurar un relat de la seva etapa de formació, comunament acceptat per manca d’un estudi crític, que no es correspon amb l’esdevingut. En aquest sentit, la tesi planteja que aquesta alteració, lluny de ser fruit de la desmemòria, és el resultat de la recerca de la legitimitat com a President i la voluntat de lligar la seva figura amb la del president Francesc Macià (1931-1933) per aconseguir-la. / The thesis Josep Tarradellas (1899-1936). From Origins to the Civil War explores the youth of the President of the Generalitat de Catalunya (1954-1980) and the period of his political education. The research shows how the development and professional experience of Tarradellas, as a shop assistant, sales representative and business man, influenced his later political action. It argues that Tarradellas used the organizational skills learned in his job as the basis of his management, planning and pragmatic policies and appears in this respect, to share a profile more closely related to American businessmen that became politicians, than to his Catalan and Spanish political contemporaries. The thesis stops at the beginning of the Spanish Civil War, when the training of Tarradellas as a politician ends and when he becomes a central figure of the new period as an ‘adult’ politician. The work also argues that Tarradellas set up a false narrative on his youth, during the period 1977-1988, which has been commonly accepted. The thesis suggests that this alteration, far from being the result of forgetfulness, was done with the aim of searching for legitimization as a President in order to tie his image to that of President Francesc Macià (1931-1933).

La identitat lingüística valenciana sembla, a primera vista, la d’una regió que forma part de la nació espanyola i de la seua història especifica. Això no obstant, quan s’estudia més a fons el discurs polític que es produeix a la Comunitat Autònoma de València, que ha guanyat un caràcter cada vegada més polèmic sobre tot des de la transició espanyola, remet a una comprensió de la pròpia identitat que no necessàriament coincideix amb el concepte nacional espanyol. En realitat, és un discurs que tracta de determinar la llengua e identitat valenciana autòctona. Què significa ser un valencià que parla valencià? És un parlant de dialecte que per a «entendre’s millor» recorre al espanyol? És el representant d’una llengua independent? És membre d’una família lingüística reprimida a Espanya? I com s’accepta a Espanya? O, com ha de posicionar-se políticament en front del context espanyol? Partint d’aquestes preguntes, fem especial atenció als fronts político-identitaris que han estat representades a les Corts Valencianes entre 2014 i 2016, que seran l’element principal del present treball. Aspirem a reflectir i contextualitzar tant històricament com sociolingüísticament els seus discursos per a arribar a una descripció distanciada i diferenciada de les posicions, percepcions i interpretacions contradictòries sobre el valencià. Partint d’una anàlisi semàntica del discurs de conflicte basat en corpus, mostrarem la gènesi i el desenvolupament de les actuals conceptualitzacions / La identidad lingüística valenciana parece, a primera vista, la de una región que forma parte de la nación española y de su historia cultural específica. Sin embargo, cuando se estudia más a fondo el discurso político que se produce en la Comunidad Autónoma de Valencia, que ha ganado un carácter cada vez más polémico sobre todo desde la transición española, nos remite a una comprensión de la propia identidad que no necesariamente coincide con el concepto nacional español. En realidad, es un discurso que trata de determinar la lengua e identidad valenciana autóctona. ¿Qué significa ser un valenciano que habla valenciano? ¿Es un hablante de dialecto que para «entenderse mejor» recurre al español? ¿Es el representante de una lengua independiente? ¿Es miembro de una familia lingüística reprimida en España? ¿Y cómo se le acepta en España? O, ¿cómo debe posicionarse políticamente frente al contexto nacional español? Partiendo de estas preguntas, prestamos la principal atención a los frentes político-identitarios, que estuvieron representados en las Cortes Valencianas entre 2014 y 2016, que serán el elemento principal del presente trabajo. Aspiramos a reflejar y contextualizar tanto históricamente como sociolingüísticamente sus discursos para llegar a una descripción distanciada y diferenciada de las posiciones, percepciones e interpretaciones contradictorias acerca del significado identitario del valenciano. Basándonos en un análisis semántico del discurso de conflicto basado en corpus mostraremos la génesis y el desarrollo de las actuales conceptualizaciones divergentes, ya que son éstas las que convierten esta «lengua propia» en el ‹símbolo de la divergencia identitaria› dentro de un discurso político producido con y sobre la lengua.