La tesi s'ha centrat en l'estudi del parlar salat, un subdialecte del català central que es caracteritza per una sola isoglossa morfològica: l'ús de l'article derivat del demostratiu llatí IPSE (es, sa). Aquesta varietat ha estat poc estudiada i no té un abast gaire definit. En aquesta recerca, s'ha fixat l'abast actual de l'article salat i se n'ha ofert una visió actualitzada.Tradicionalment, el parlar salat s'ha situat en una estreta franja del litoral de Girona, entre Blanes i Begur, i, després, aïlladament, a Cadaqués, on es manté amb més vigència. Els estudis que hi ha hagut fins ara no han establert els límits geogràfics del fenomen de manera precisa. En aquest treball s'han estudiat les trenta-dues localitats del nord-est de Catalunya on Antoni Maria Alcover va constatar-hi l'ús de l'article salat fa uns cent anys per comprovar-ne la seva situació actual. Alcover és l'estudiós que ha fet una llista més exhaustiva de poblacions que han salat, tant pobles de costa com d'interior.Actualment, es tenen indicis que el tret que defineix i dóna nom a la varietat es troba en un procés de recessió acusat i de pèrdua, ja que només l'utilitzen persones ancianes i, en general, de l'àmbit de la pesca. La tesi, doncs, se centra en l'estudi d'un procés de desdialectalització.La tesi concreta l'estat actual del parlar salat a la Costa Brava. També fixa la cronologia del canvi de l'article derivat d'IPSE al nord-est de Catalunya (és a dir, en quin moment s'ha substituït per l'article literari: el, la) i descriu els factors que han propiciat aquesta substitució (els canvis socials per la irrupció del turisme, la manca de prestigi, etc.).En aquest treball es verifica que el tret que caracteritza i defineix el parlar salat va començar a caure en desús en els anys cinquanta del segle passat i que, avui dia, pràcticament ja s'ha extingit. L'article salat només es manté en parlants de Cadaqués, encara que en aquesta localitat actualment també s'ha deixat de transmetre generacionalment, de manera que els més joves ja no l'usen.En definitiva, en la tesi, es replanteja l'actual divisió dialectal de la llengua catalana ja que es verifica que el subdialecte estudiat no existeix. El tret que permetia definir la varietat del parlar salat ja no es manté. A més, s'ha demostrat que, sense l'article salat, no hi ha cap altra característica local que permeti diferenciar el parlar estudiat de les varietats limítrofes.Secundàriament, en aquest treball, també es descriu l'estat actual d'ús de l'article salat a les localitats valencianes de Tàrbena i la Vall de Gallinera, on tradicionalmente s'ha emprat aquesta forma, ja que van ser llocs repoblats per mallorquins el segle XVII. A més, s'analitza la distribució entre l'article derivat d'IPSE i el derivat d'ILLE en el balear, que és el dialecte que manté amb més vitalitat el primer element. S'hipotetiza que hi comença a haver un canvi a favor de l'article salat i es fa un sondeig d'aquest procés. / This thesis focuses on the study of "parlar salat", which is a subdialect of the oriental Catalan. It is described by an only isogloss: the "article salat" (es, sa), which is from the derivative element of the Latin demonstrative IPSE. This variety, which has been little studied, has a little clear-cut reach. Different authors say it appears on the coast of Girona, between Blanes and Begur, and, isolatedly, in Cadaqués, the only village with speakers of different ages who use it (Veny 2003: 173). Although the studies do not establish the geographical limits of the phenomenon exactly, it is obvious that the feature that describes and gives noun the variety is in an accused process of recession and loss, because the only speakers in most places (apart from Cadaqués) are old people (in general, fishermen).This thesis specifies the current state of "parlar salat". It also fixes the chronology of the change of the "article salat" (the moment it is substituted by the literary article: el, la) and it describes the factors that have propitiated this situation (migration, tourism, standard language, etc.). "Parlar salat" is an example of death of dialect in Catalan, because the feature that characterizes started to disappear in the fifties of the last century and, nowadays, practically, it is extinguished (only there are some speakers in Cadaqués; however, all of them were born after 1983). Therefore, it is necessary to reconsider the current dialectal division of Catalan.

En las sucesiones de Sant Llorenç del Munt y Montserrat se reconocen dos sistemas sedimentarios alternantes en el tiempo (abanicos aluviales y costeros, y plataformas carbonáticas) que muestran una profundización de la cuenca hacia el NW. Las facies terrígenas, mucho más importantes volumétricamente que las de plataforma carbonática, se componen de cuatro asociaciones o cinturones de facies principales: abanico aluvial, llanura de abanico costero, frente de abanico costero y talud de abanico costero.En los sistemas de Montserrat y Sant Llorenç del Munt existen, por lo menos, cuatro órdenes diferentes de ciclicidad de tipo transgresivo-regresivo. Estos ciclos están representados por una serie de secuencias transgresivo-regresivas (secuencias de alta frecuencia, secuencias fundamentales. secuencias fundamentales. Secuencias compuestas y megasecuencias compuestas). Estas secuencias transgresivo-regresivas son de naturaleza descriptiva y han sido definidas en base a las relaciones entre diferentes facies, geometrías y trayectorias de la línea de costa. Las secuencias transgresivo-regresivas constituyen en nuestro caso la opción más adecuada para subdividir las sucesiones estudiadas en unidades aloestratigráficas. La opción de una subdivisión basada en la estratigrafía secuencial clásica (escuela EXXON) se han descartado, por la dificultad existente en el reconocimiento de los tres tipos de límites de secuencia posibles. La dificultad para reconocer superficies de máxima inundación en depósitos aluviales, junto con la complicación resultante de la posible existencia de discontinuidades importantes asociadas a momentos de máxima regresión, que se localizarían dentro de las secuencias, nos ha inclinado a desechar la opción de las secuencias estratigráficas genéticas (Galloway, 1989). Las secuencias fundamentales son secuencias transgresivo-regresivas de orden intermedio, lateralmente persistentes y cartografiables. Éstas se subdividen en dos partes o tramos principales: una parte transgresiva basal y una regresiva superior. Sus límites son superficies basales de transgresión, generalmente coincidentes con superficies de máxima regresión. Estas secuencias transgresivo-regresivas son identificables a la escala de afloramiento y sus superficies clave están marcadas por cambios litológicos y de facies claros. Las superficies de máxima inundación también son fácilmente reconocibles. Las secuencias fundamentales reflejan variaciones en el aporte de sedimento, probablemente producto de una combinación entre factores de tipo alocíclico (variaciones relativas del nivel del mar) y autociclicos (migraciones de canales, lóbulos, etc...) Las secuencias compuestas han sido definidas a partir del tipo de apilamiento de las secuencias fundamentales. Estas secuencias también se componen de una parte transgresiva (unidad transgresiva) y otra regresiva (unidad regresiva) separadas por una superficie de máxima inundación. Las secuencias compuestas pueden haberse generado en respuesta a varios factores. La actividad tectónica y los aportes sedimentarios, podrían ser, en ocasiones, los factores dominantes de control en la sedimentación de algunas de las secuencias compuestas, o al menos, de algunas de las tendencias que muestran sus unidades o sus superficies claves. De la comparación con áreas vecinas, se desprende que las superficies de máxima inundación de las secuencias compuestas de Monistrol y Manresa tienen un carácter regional, no local, que podría coincidir con los máximos transgresivos de los ciclos eustáticos 3.6 y 3.5 de Haq et al. (1987). La megasecuencia compuesta se ha definido a partir del análisis de la modalidad de apilamiento de las diferentes secuencias compuestas. Se compone de una sucesión transgresiva en la parte inferior (megaunidad transgresiva) y una regresiva (megaunidad regresiva) en la parte alta. El origen de la megasecuencia compuesta parece estar relacionado con diferentes factores de control, así como con posibles respuestas diferentes del sistema a determinados factores en diferentes, períodos de tiempo. Los cambios eustáticos globales podrían haber favorecido la regresión al final del depósito de la megasecuencia compuesta. La actividad tectónica es uno de los factores de control más importantes, produciendo variaciones en las tasas de acomodación y subsidencia, que probablemente favorecieron la primera incursión marina registrada al inicio de la megasecuencia. La actividad tectónica también parece haber controlado el aporte sedimentario, que resulta ser un factor principal, determinante de la tendencia agradacional-retrogradacional de la megaunidad transgresiva y de la tendencia progradacional de la megaunidad regresiva. Las variaciones climáticas constituyen otro posible factor de control.En la sucesión de la Arenisca de Roda se ha determinado la presencia de dos sistemas sedimentarios: uno elástico, muy desarrollado, y otro carbonático, de menor importancia volumétrica. El sistema clástico es un complejo de abanico costero con influencia mareal que consta de cinco asociaciones de facies diferentes (llanura deltaica-abanico aluvial, "lagoon"-bahía, frente deltaico-"nearshore", sandwaves, prodelta-"offshore") no necesariamente coetáneas durante toda la evolución del sistema y que marcan una polaridad proximal-distal de NE a SW.El complejo de la Arenisca de Roda se caracteriza por una arquitectura deposicional compleja que comprende tres órdenes principales de ciclicidad de tipo transgresivo-regresivo (secuencias fundamentales. secuencias compuestas y megasecuencias compuestas). Se han diferenciado 19 secuencias fundamentales, que son las secuencias de tipo transgresivo-regresivo de menor escala diferenciadas. Estas secuencias constan de un tramo transgresivo inferior y de un tramo regresivo superior. Debido a la variedad de facies y de características según el nivel estratigráfico, se han diferenciado cuatro tipos de secuencias fundamentales (Codoñeras. X, Y y Z). El indicador paleobatimétrico principal utilizado ha sido el paso de facies de "topset" a facies de "foreset". Se han diferenciado cuatro secuencias compuestas, que son secuencias de tipo transgresivo-regresivo, definidas a partir del apilamiento de las secuencias fundamentales según el corte del río Isábena. Estas secuencias constan de una unidad transgresiva basal con un apilamiento retrogradante, y una unidad regresiva superior, con un apilamiento progradante. Estas secuencias sólo son válidas para la sección mencionada ya que en otras secciones el apilamiento de las sucesivas secuencias fundamentales es diferente. En la Arenisca de Roda se han diferenciado dos megasecuencias compuestas, que son secuencias de tipo transgresivo-regresivo definidas a partir del apilamiento de las sucesivas secuencias compuestas y que consta de una megaunidad transgresiva basal y una megaunidad regresiva superior. Concretamente, la Arenisca de Roda incluye, de base a techo, la megaunidad regresiva de una megasecuencia compuesta y la megaunidad transgresiva de la siguiente. Estas megasecuencias compuestas son diácronas: las tendencias de apilamiento son similares, pero los cambios de tendencia no se producen simultáneamente en las diferentes secciones.Existe cierta incertidumbre sobre la importancia relativa de los factores que controlaron el origen y desarrollo de los tres órdenes de ciclicidad definidos. Ello se debe a la ausencia de datos precisos sobre la evolución de la cuenca (datación. Evolución tectónica, evolución climática, subsidencia . )El análisis secuencial de los sistemas deltaicos ha de basarse en una metodología de trabajo que incluye: la estratigrafía física, el análisis de facies y la datación más precisa posible de los depósitos a -estudiar. Además, se deben buscar y utilizar indicadores paleobatimétricos lo más precisos posible y reconocibles en la mayor parte de la sucesión. Sin datos sobre los dos últimos puntos anteriormente mencionados, resulta imposible cualquier intento de interpretación y discusión del valor de las secuencias como instrumentos de correlación.Existen dos grupos de modelos de subdivisión estratigráfica: unos basados más en la interpretación y otros en la descripción. Los modelos más interpretativos son los del grupo Exxon (secuencias deposicionales), mientras que los más "descriptivos" son los propugnados por Galloway (1989a) (secuencias estratigráficas genéticas), Embry y Johannessen (1992), López Blanco (1993) (secuencias transgresivo-regresivas) o Helland-Hansen y Martinsen (en prensa).A pesar de que los diversos modelos o metodologías de la estratigrafía secuencial presentan sus pros y sus contras, en este trabajo se ha optado por la opción de las secuencias transgresivo-regresivas, por dos motivos principales: 1) son de origen descriptivo y no interpretativo; 2) no incluyen discontinuidades mayores en su interior.La organización secuencial de las sucesiones deltaicas está controlada por las variaciones en el tiempo y el espacio de las tasas de actuación de una serie de factores que influyen de manera combinada. Entre estos factores se incluyen: el eustatismo, la subsidencia, el clima, la fisiografía de la cuenca, la tectónica en la cuenca, la tectónica en el área fuente, los aportes sedimentarios, la producción de sedimento, y la geometría y topografía de la cuenca). Dichas variaciones pueden ser lineales, oscilatorias periódicas u oscilatorias no periódicas.Existen toda una serie de factores que influyen de manera combinada en la organización secuencial de las sucesiones deltaicas (eustatismo, subsidencia, clima, fisiografía de la cuenca, tectónica en la cuenca, tectónica en el área fuente, aportes sedimentarios, producción de sedimento, geometría y topografía de la cuenca), así como las variaciones en el tiempo y el espacio de las tasas de actuación de estos parámetros. La variación de estos factores puede ser lineal, oscilatoria periódica u oscilatoria no periódica.En contextos de cuencas de antepaís, los factores que influyen en la secuencialidad son muy variables tanto en el tiempo como en el espado, en particular las tasas de subsidencia y aportes sedimentarios, por lo que las secuencias diferenciables en este tipo de cuencas tienen un origen complejo, resultando muy difícil discriminar qué parámetros de control son los principales y cuáles los accesorios.Las secuencias pueden haberse originado en respuesta a cambios de gran magnitud de uno de los factores de control, pero, secuencias de idéntica apariencia pueden haberse originado en respuesta a variaciones de parámetros diferentes.Muchos de los cambios en los parámetros de control no tienen una periodicidad determinada, por lo que las secuencias resultantes tampoco tienen una periodicidad (o duración) determinada.Se puede realizar una subdivisión secuencial más o menos correcta utilizando modelos no interpretativos útiles para subdividir el relleno sedimentario de la cuenca, y que no implican el reconocimiento de uno o varios factores de control de dicha secuencialidad. Sin embargo, para intentar llegar a resultados de tipo predictivo, es necesario controlar (cualitativa y cuantitativamente), el mayor número posible de los factores que controlan la ciclicidad.Variaciones locales de subsidencia, aportes, etc., pueden hacer heterócronos los límites de secuencia a diferentes escalas. Por ello, es necesario precisar el grado de utilidad para la correlación de las secuencias diferenciadas. En general, éstas son únicamente correlacionabies en aquellos sectores en los que los parámetros de control han operado con una magnitud similar y/o presentan una periodicidad de cambio en el tiempo similar. / After the sedimentological study of the Sant Llorenç del Munt, Montserrat an Roda deItaic systems, a stratigraphic subdivision based on three different scale transgressive-regressive sequences has been developed. This subdivision has been established on the coastal facies belts from the deduced shoreline (and associated facies beIts) migration. These transgressive-regressive sequences are formed by a lower transgressive part with a deepening upwards trend and a retrogradational stacking pattern and an upper regressive part, with shallowing-upwards trend and a progradattonal stacking pattern. The lowest scale sequences (metrical) have been named "fundamental sequences". A series of "composite sequences", intermediate scale (decametric to hectometric), have been defined after the study of "the stacking pattern of the fundamental sequences. After the study of the stacking pattern of composite sequences there have been defined a series of large-scale (decametric to kilometric) "composite megasequences".A sequential subdivision based on non interpretative models (which does not imply the recognition of a controlling factor or set of factors) can be effective. However, to reach some predictive results is necessary to estimate (qualitative and quantitatively) the greater number of controlling parameters on the cyclicity. After the analysis of the field examples, there has been demonstrated that there are three main controlling factors of the cyclicity (eustacy, subsidence and sediment supply) working in a combined way. In foreland basins the rates of action of the non-global controlling factors (subsidence and sediment supply) are variable in time and space. That variability makes sequences local for correlation purposes. Sequences will only be correlatables for those areas where the controlling-parameters have operated with a similar magnitude and a similar periodicity. Most of the changes on controlling parameters have not a determined periodicity, so, resulting sequences will not either have a determined periodicity (or duration).

El gironí Josep Claret Rubira (1908-1988), arquitecte de professió i artista-dibuixant de vocació, va obtenir el títol l'any 1933, a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. D'ençà d'aquella data i fins a mitjan dels anys 70, va projectar una quantitat enorme d'edificis de múltiples tipologies i nombrosos plans d'urbanització, arreu de les comarques gironines i menorquines. Amb ideologia primerenca propera a les esquerres catalanistes, es va haver d'adaptar al règim franquista, per poder continuar treballant i vivint a Catalunya. Malgrat que inicialment li deuria costar un gran esforç, el procés d'amotllament el va tenir planer (almenys aparentment), gràcies al seu parentiu -per via matrimonial- amb una família que hi estava estretament vinculada. És autor d'obres d'elevat nivell arquitectònic -amb poques que siguin conegudes i reconegudes- i un clar conformador del paisatge de les seves contrades, fet influent en la societat que hi ha estat habitant i que hi viu encara avui dia. La seva arquitectura és un magnífic exemple del que agradava a les generacions de durant cinc dècades. És també autor d'obres que, moltes vegades, no s'adiuen gens amb el que la Història de l'Arquitectura dóna per bones, però que reflecteixen el gust, les preferències i les prioritats d'una societat determinada. / Josep Claret Rubira (Girona, 1908-1988), architect of profession and artist-sketcher of vocation, obtained his university degree from the School of Architecture of Barcelona in 1933. From this year to the middle seventies, he projected an enormous amount of buildings of multiple typologies and numerous plans of urbanization throughout Girona and Menorca. His early political ideology was close to left wing, so he had to adapt to the pro-Franco regime to be able to continue working and living in Catalonia. Although it had probably been hard at the beginning, the connection process was easy (at least apparently), thanks to his relationship by marriage with a family who was closely linked to it. He is the author of works of high architectural level (being a few of them known and recognised) and a clear organiser of the landscape of his territory, an influential fact in the society that has been living there since then. His architecture is a magnificent example of what people from five decades liked. He is also the author of works that do not often fit in with what is considered correct, according to the History of Architecture, but reflect the taste, the preferences and the priorities of a certain society.

Estudi i edició crítica de les Històries troianes, traducció catalana del s. XIV, obra del protonotari Jaume Conesa, de la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne. Repàs de les principals fites de la matèria troiana, des de la tradició homérica i fins a l’època medieval. Recopilació de dades y aportació de nova informació sobre el traductor. Dades sobre la identitat de Pere Sescomes, possible protraductor. Descripció del context en què sorgí la traducció: La Cancelleria reial del rei Pere el Cerimoniós. Seguiment de la transmissió de l’obra segons els testimonis localitzats en inventaris o altres documents. Influència que exercí la traducció en altres obres literàries, principalment en el Tirant lo Blanch, el Curial e Güelfa o en les proses mitològiques de Joan Roís de Corella. Descripció dels testimonis manuscrits, anàlisi de variants significatives i proposta de stemma. Caracterització del model subjacent a la traducció, és a dir, aproximació al que degué ser el manuscrit llatí de partida. Anàlisi traductològica (mètode i tècniques aplicades). Valoració dels resultats i conclusions. Edició crítica (en volum 2) a partir de la collatio de tots els manuscrits conservats i l’acarament amb l’obra llatina, acompanyada de glossari final i del corresponent aparat crític de variants (volum 3).

Análisis textual y lingüístico de la novela de caballería Curial y Güelfa, enfocando como leitmotiv e hilo conductor el vicio capital de la envidia, tal como era visto y entendido en la Europa del siglo XV.

En aquest estudi s’analitza l’evolució diacrònica dels verbs metre i posar. Més concretament, se’n defineix l’estructura semàntica i els processos de gramaticalització més importants que han experimentat. La investigació tracta un tema nou en la recerca sobre la sintaxi i la semàntica històrica del català i ofereix una resposta a una singularitat d’aquesta llengua dins la major part de les llengües romàniques: el verb metre, ben viu durant el període medieval, experimenta una davallada sobtada des de començaments del segle XV. Alhora, el verb posar, amb uns usos fins aleshores més restringits, comença a assumir-ne els significats. Aquesta tendència no coincideix amb l’observada en llengües veïnes en les quals perviu actualment el verb metre. L’estudi es fonamenta en les dades obtingudes d’un corpus informatitzat, el CIMTAC, que incorpora textos del català antic, modern i contemporani. A l’hora d’estudiar el canvi lingüístic s’han fet servir teories actuals que ofereixen una bona resposta als fenòmens observats. En aquest sentit, s’ha adoptat un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions; en concret, s’ha aplicat la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012) i els conceptes de subjectivació (Traugott i Dasher 2002) i intersubjectivació (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Així mateix, s’han tingut presents els diferents estudis sobre gramaticalització (Traugott i Trousdale 2013; Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) i l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker 1995). Podem sintetitzar les aportacions concretes d’aquesta recerca en les següents: a) Els verbs de moviment bàsics com ara metre i posar, seguint la tendència ja estudiada per Montserrat (2007) amb venir i arribar, són la font conceptual per a la gènesi de perífrasis verbals que expressen nocions aspectuals (com ara el canvi d’estat o la incoativitat), més abstractes i esquemàtiques. b) El triomf de posar sobre metre potser s’ha d’explicar atenent a les restriccions semàntiques i pragmàtiques que pesaven sobre el segon. En un futur caldrà esbrinar la influència que hi pogueren tenir altres sinònims (sobretot, ficar). c) La combinació de les eines teòriques de la Semàntica Cognitiva i la Pragmàtica amb l’anàlisi de l’ús lingüístic reflectit en els corpus textuals digitalitzats és una via d’estudi del canvi lingüístic de molt de rendiment.

Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013).

La transmissió familiar és un dels indicadors cabdals en l'estudi de la vitalitat d'una llengua, car és l'únic mecanisme per a la reproducció natural de parlants nadius. A la Catalunya del Nord, la llengua autòctona es troba en perill d'extinció pel nombre reduït de nous locutors amb llengua inicial català, a conseqüència d'un estés procés de substitució lingüística per la llengua majoritzada al territori, el francés. La literatura s'ha caracteritzat per la manca de sincronia en l'explicació i la datació d'aquest fenomen diglòssic, i per la tendència als estudis quantitatius sobre coneixements i usos lingüístics. En aquesta tesi, l'estudi diacrònic de testimoniatges històrics ha permés establir l'evolució de la vitalitat i de la transmissió familiar del català des de l'annexió de la Catalunya del Nord a l'Estat francés (1659) fins al segle XXI: el procés d'interrupció a favor del francés comença a la capital, Perpinyà, s'estén progressivament per les altres zones urbanes, i afecta, per acabar, el món rural i aïllat dedicat al sector primari. Al moment de la instauració de la Cinquena República (a partir del 1958), el monolingüisme francés ja és comú tant a les famílies autòctones com al·lòctones, tot i que hi apareixen casos extraordinaris de continuïtat i revernacularització. Aquesta tesi fa una aportació a la sociolingüística amb una nova classificació dels nuclis familiars en funció de dues variables: la llengua de comunicació entre els adultes i la de transmissió amb la descendència. A més a més, es basa en l'anàlisi psicosocial d'un corpus de huitanta entrevistes obtingudes mitjançant la metodologia qualitativa de l'entrevista narrativa. A partir de la teoria de l'atribució de Weiner s'han classificat i examinat els arguments inherents als processos de transmissió familiar, utilitzats pels entrevistats amb la intenció de justificar les tries d'interrupció, continuïtat i revernacularització. Finalment, aquesta tesi proposa huit suggeriments d'actuació que es basen en el conjunt llar - família - barri - comunitat i s'adapten específicament a la realitat diglòssica de la Catalunya del Nord.

The ultimate aim of this research is to design a Catalan>English bilingual electronic dictionary of somatic idioms. To do so, we undertake a semasiological characterisation of somatic idioms to determine their semantic value and morphosyntactic combinatorial possibilities going from language to abstraction, identifying the differences in conceptualisation between Catalan and English and their equivalence relationship on the basis of their occurrences in corpora. The methodology used for the description of these somatisms is based on lexicogrammar but in a bottom-up manner. The theory of lexicogrammar (M. Gross 1975, 1981) holds that every elementary phrase is constituted by at least one first order predicate that introduces its arguments, represented by nouns or phrases. For example, in the phrase 'Luc admire le courage de Léa', we can find the verbal predicate 'admirer' with its arguments 'Luc' and 'Léa', that are morphologically equivalent to 'Luc est admiratif (pour + devant) le courage de Léa', with an adjective predicate, and 'Luc a de l'admiration pour le courage de Léa', with a nominal predicate, since there is no change in the structure of arguments (Le Pesant & Mathieu-Colas 1998: 8). This entails a systematic description of the syntactic and semantic properties of verbs, predicate nouns and adjectives in the form of tables that represent a class of lexical elements –characterised in terms of syntactic-semantic features (such as human, animal, plant, concrete, abstract, locative and temporal)–which correspond to a certain syntactic category with a series of common distributional and transformational properties. However, this description is insufficient for the complete automatic treatment of language; this is why in 1992 G. Gross adds to lexicogrammar the notion of object classes: semantic groups defined by the syntactic relations they maintain with one or more classes of verbs, called appropriate predicates (Gross 2012: 101). This exhaustive description of the language has made it possible to consider certain linguistic phenomena like fixation for the automatic treatment of language. Considering that computerised corpora play a very prominent role in usage-based linguistics, a trend that considers grammar and use to be closely interrelated, lexicogrammar can represent a theoretical model particularly suitable for the detection and analysis of phraseological units (PhUs) in corpora. In particular, we focus on the description of the 50 most frequent idioms in Catalan containing one of the five most common anthropomorphic somatic lexemes in all languages: hand, head, heart, eye and ear (Mellado 2004). To identify which are these 50 most frequent idioms (10 per each lexeme), we retrieve all the occurrences for each of the five mentioned lexemes from the Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) (~ 52M words with texts from 1833-1988). Then we carry out a semi-automatic extraction of the different combinations of the most frequent bigrams (candidates for idioms of the dictionary) for each somatic lexeme using the software Metaconcor. For example, for mà (hand), we obtain: a mà (at hand), a mà (by hand), entre mans (on [one’s] hands), de mà en mà (from hand to hand), mà d’obra (labour force), mà dura (firm hand), picar de mans (to clap [one’s hands]), lligar de peus i mans (to tie [sb’s] hands and feet), a mans plenes (liberally) and rentar-se’n les mans (to wash [one’s] hands [of]). We also consider the most frequent verbal and nominal co-occurrences of each bigram. Once we have translated the Catalan idioms into English, we apply this step to the English equivalents based on their occurrences in the British National Corpus (BNC) (~ 100M words with texts from 1985-1994). In order to design the dictionary, we undertake a syntactic-semantic description of the Catalan idioms and their equivalents in English –indicating its argument structures and semantic values according to the object class to which we ascribe them (the one referring to the values of <somatisms>)–, based on the occurrences of these units offered by the CTILC for Catalan and the BNC for English. This analysis is expressed through a tagging recognised by automatic language processing systems, based on the one used by the Laboratoire de Linguistique Informatique (LLI) –current LDI (Lexiques, Dictionnaires, Informatique) from the Paris 13 University–, whose dictionaries follow the system of the Laboratoire d’Automatique Documentaire et Linguistique (LADL) (Paris 7) –founded by M. Gross in 1968– and incorporate the notion of G. Gross’ object classes (1992). Having identified the most frequent idioms and their English equivalents, as well as their distributional (syntagmatic relations) and transformational possibilities (paradigmatic relations), we give account of their semantic relations (for both languages): conceptual variations (polysemy), intersynonymic variants (relations of synonymy), their eventual relations of antonymy and hyperonymy and their paradigmatic variants (according to their occurrences in the corpora used). All this information is registered in the dictionary in the form of four coordinated files with fields of different nature (cf. 2): two files containing the arguments of the idioms (one file for Catalan and another file for English) and two files containing the predicates (i.e. the idioms as entries) (one file for Catalan and another one for English). Considering the relevance object classes may have in fixed expressions, our dictionary mostly contains idioms –predicates– that combine invariable (argument human nouns) and variable (anthropomorphic somatic lexemes) elements –arguments–: for example, to wash <one’s> hands (of)/C:<so-ma:elre>/G:v/N0:<hum>/N1:<so-ma:elre>/N3:<ina>/Ca:rentar-se les mans (d’) <alguna cosa>, where N0 refers to the subject (a human), and N1 to the first complement (direct object) in the argument structure of this idiom with the somatic lexeme (so) hand, which in this case has a semantic value of refusal of responsibility (elre) (in other cases this lexeme will be in idioms which may evoke, among others, proximity or facility [at hand], manual labour [by hand], activity [on (one’s) hands], severity [firm hand], itinerancy [from hand to hand], human resources [labour force], approval, enthusiasm or attention [to clap (one’s hands)], immobility or repression [to tie (sb’s) hands and feet] and abundance [liberally], which will be reflected in the argument file). N3 is the third complement, which here corresponds to a concrete inanimate object (<ina>)(e.g. “I’m entirely opposed to the er (pause) the idea that they should wash their hands of their (pause) er, obligations er, the nineteen sixty eight act (pause) as” [BNC]). In this case there is no N2 complement, which usually refers to an indirect object. Ca indicates the Catalan equivalent of the idiom. Opting for an electronic phraseological dictionary with a semasiological approach implies, on the one hand, finding the PhUs contained in it more easily, since instead of departing from specific concepts, it departs from the semantic values of the units (idioms) grouped in a linguistically well-defined object class. On the other, it offers the advantage of being suitable for Natural Language Processing, as it has a coding recognised by automatic language processing systems, incorporating numerous fields with information of morphological, syntactic-semantic (the most common distributional and transformational properties) and diasystematic nature (if applicable). It also contains a specific field referred to translations into other languages (bilingual or multilingual). Therefore, these repertoires have a dual function: decoding and encoding information. In fact, one of the main advantages offered by semasiological electronic dictionaries over more traditional ones is that they present in different entries each of the argument structures of a predicate, which allows it to be monosemised. Thus, each usage of a predicate is conceived as a lexical unit to which a description is assigned, a sine qua non for machine translation. This is particularly relevant to hybrid systems, which combine statistics with syntax and semantics (e.g. Systran and Sadaw). The eventual product derived from this thesis, as well as the linguistic data (methodology, examples, tagging and files), can be considered unprecedented. Until now, lexicogrammar had been implemented based on linguistic intuition, which could make the creation of object classes somehow biased by the linguist’s idiolect. Using a syntactic-semantic tagging based on the above-mentioned methodology enables precision and objectivity, starting from real language instances (occurrences of these idioms in corpora). All in all, the usability and replicability of the linguistic data provided in the research may offer a wide range of possibilities, since this tagging could be implemented into linguistic analysis tools (e.g. in the form of tags in the “part of speech” label if idioms are used) and the model could be replicated to expressions from other lexico-phraseological fields, different types of PhUs and other languages. / La present tesi doctoral ha rebut el finançament del contracte d’investigació predoctoral Ayudas para la Formación de Profesorado Universitario (Ref. FPU17/0032) concedit pel Ministerio de Educación, Cultura y Deporte d’Espanya (actual Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades). El projecte de tesi s’ha inscrit en el si de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] (Programa per a la Constitució i Acreditació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel∙lència de la Generalitat Valenciana, Ref. ISIC/012/042) i s’ha desenvolupat en el marc dels projectes, xarxes i grups de recerca següents: «Variación y cambio lingüístico en catalán. Una aproximación diacrónica según la Lingüística de Corpus» (MICINUN, Ref. PGC2018-099399-B-100371); (IEC, Ref. PRO2018-S04-MARTINES); Grup d’Investigació VIGROB-125 de la UA; Xarxa de recerca en innovació en docència universitària «Lingüística de Corpus i Mediterrània intercultural: investigació educativa per a l’aplicació de la Lingüística de Corpus en entorns multilingües diacrònics. Aplicacions del Metacorpus CIMTAC» (Institut de Ciències de l’Educació de la UA, Ref. 4581-2018), i Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacronia lingüística i Traducció (Universitat d’Alacant, Ref. GITE-09009-UA).

Pedro de Gracia Dei fue un cronista y poeta de finales del siglo XV y principios del XVI, vinculado durante la mayor parte de su vida a círculos regios y nobiliarios gracias a las relaciones de mecenazgo, como la que mantuvo con la corte de los Reyes Católicos o el entorno de Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Gracia Dei nos dejó como legado literario una modesta pero importante nómina de textos que ha tenido una amplia difusión manuscrita a lo largo de casi cinco siglos, arco cronológico que revela un especial interés por el autor. A pesar de ello, sus composiciones poéticas no han recibido la atención necesaria, como evidencia la escasez de estudios literarios o la ausencia de ediciones críticas. Es por ello que, en esta investigación, nos centramos, por un lado, en la transmisión de la obra en verso de Gracia Dei desde una perspectiva de poesía de cancionero y, por otro, en el análisis detenido de uno de sus poemas: la Criança y virtuosa dotrina. Se trata del único texto poético del autor que llegó a la imprenta y que a día de hoy conservamos, pues, desgraciadamente, las Exçelencias de la reyna doña Isabel se han perdido. La Criança se imprimió en salamanca en una fecha cercana a 1488 y solo se conserva un ejemplar de esta edición que, además, está incompleto por el final. La Criança y virtuosa dotrina es un poema narrativo-alegórico formado por 1264 versos, dedicado a la infanta Isabel, primogénita de los Reyes Católicos. En este trabajo abordamos el estudio literario de la obra desde varias perspectivas que, hasta el momento, no se habían contemplado. Asimismo, ofrecemos, por primera vez, una edición crítica del texto, con una exhaustiva anotación de carácter literario, histórico, lingüístico e interpretativo.