L'any 1922 Josep Ma Millàs i Vallicrosa publicà "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia" ("Quaderns d'Estudi", Barcelona, XIV, 125-161). Aquest treball constituia una síntesi de la seva recerca sobre les notícies referides a la història de Catalunya, extretes de les fonts àrabs aleshores conegudes. El període estudiat per Millàs era el comprès entre la invasió islàmica d'Hispània i l'algarada d'Almansor contra Barcelona, l'any 985.Aquest estudi de Millàs era, en realitat, la introducció d'una obra que havia de formar part d'un dels projectes establerts per l'Institut d'Estudis Catalans. El projecte en qüestió consistia a editar i traduir els fragments de les diverses fonts araboislàmiques que es refereixen a l'actual territori de Catalunya des de l'inici del període andalusí fins als volts de l'any 1000. A aquest efecte, Millàs preparà una edició que restà malauradament bloquejada al magatzem de l'Institut durant la guerra del 1936. Els plecs impresos d'aquesta edició contenien 131 fragments, extrets de les 16 cròniques araboislàmiques de què Millàs pogué disposar, acompanyats de la seva traducció i de les anotacions pertinents. Ordenats cronològicament, arribaven fins al final de l'emirat de Mul)ammad I (852-886) i foren cabdals per a l'estudi de la història medieval catalana, tal i com palesen alguns historiadors, com Abadal, que els pogueren consultar perquè en disposaren d'un joc.Més endavant, el mateix Institut d'Estudis Catalans encarregà a J. Vernet, deixeble de Millàs, l'edició dels poc més de 200 plecs que es pogueren recuperar, í així foren publicats amb el títol de "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pàgines, amb pròleg de Vernet i amb la reimpressió de l'article de Millàs publicat a "Quaderns d'Estudi" com a Introducció.Aquesta Tesi Doctoral és volgudament una continuació de l'obra de Millàs. És a dir, consisteix en la prossecució, fins l'any 1010, del recull i de l'estudi de les cròniques araboislàmiques estudiades per ell i, en segon lloc, en la seva ampliació amb les que han aparegut des de llavors. En aquest moment, en podem comptabilitzar seixanta-una, escrites per cinquanta autors.a) CronologiaEl límit cronològic final d'aquesta Tesi Doctoral s'ha establert a partit del fet que Millàs pensava cloure el seu treball "als volts de l'any 1000". Per aquest motiu, la data final s'ha fixat en l'any 1010 perquè aquesta fita representà un gir important en les relacions entre els comtes catalans i els corresponents governs andalusins. Així mateix, interrompre la recerca amb el govern d'Almansor significaria deixar de banda la punyent i reiterada actuació del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar (1002-1008) contra territoris catalans.b) L'abast territorialÉs evident que el territori considerat no podia coincidir amb els límits de l'actual Catalunya. Les cròniques àrabs utilitzen els termes al-tagr al'à i al-tagr al-aqsà, amb significat de zona perifèrica "superior" i "extrema", respectivament, per a referir-se a les terres nordorientals de la Península. Segons al-Razï, i des d'una perspectiva geogràfico-administrativa, la Frontera Superior andalusina, en llur sentit més ampli, comprenia els districtes de Tortosa, Tarragona, Lleida, Barb.taniya, Osca, Tudela, Calatayud, Barusa i Saragossa (amb funcions de capital). El terme tagr, però, no es refereix a una zona perifèrica qualsevol, sinó que té un requisit important i indispensable: el fet de limitar amb la zona considerada de guerra pels cronistes musulmans, és a dir, amb els territoris que no formen part de la umma o comunitat de l'islam. La conclusió immediata d'aquesta condició necessària és la d'acceptar la mobilitat del terme. Per tant, a l'hora d'establir el límit septentrional s'han inclós les mencions dels ifrang (entesos com a carolingis), cites geogràfiques sobre poblacions situades més enllà dels Pirineus (com Narbona i Carcassona) i diverses notícies històriques dels monarques i altres personatges francs, quan tenien a veure amb el territori de la Catalunya naixent.Pel que fa al límit occidental, molt ben especificat també per al-Razï quan descriu les poblacions i els castells que depenien de Lleida, s'ha seguit la seva delimitació: el curs del Cinca (que inclou, per tant, Montsó i les avui comarques aragoneses de la Llitera, el Baix Cinca i les Alta i Baixa Ribargorça Oriental i Occidental). Però és obvi que hi figuren moltes notícies històriques que consignen fets protagonitzats, originats, o relatius també, a tota (o a part de) la conca de l'Ebre fins a Tudela i Pamplona i/o també a l'actual província d'Osca.AI-Razi i al-Idrisi han servit, al seu tom, per a establir el límit del sud. Segons la Crònica del Moro Rasis "parte el termino de Tortosa con el de Valencia", i l'actual divisió entre les províncies de Castelló i de Tarragona és a bastament acceptada com a límit septentrional del territori valencià. Cal afegir que al-Idrisi esmenta Alcalà de Xivert, Morella, Torreblanca, Peníscola i Mequinensa com a fortaleses que depenen de la ciutat de Tortosa i per aquest motiu s'inclouen referències a les actuals comarques del Matarranya, dels Ports, de la Plana i del Baix Cinca, zona geogràfica que coincideix amb els tres districtes que aquest autor anomena "de les Oliveres", "dels Ports" i del Matarranya, identificat per primera vegada.c) ResultatsAquesta Tesi consta de 492 fragments que amplien l'obra de Millàs fins l'any 1010. En les poques ocasions que ha calgut, s'han revisat, segons les noves edicions o manuscrits apareguts, les dades ja publicades per Millàs. A més a més dels textos propiamente historiogràfics, s'hi han inclós 167 fragments de contingut geogràfic. Entre les novetats que aporten, destaquen les que fan referència als recursos naturals, que potser podran contribuir a l'elaboració d'un capítol més de la història econòmica del passat de les terres avui catalanes.El desxiframent de força incògnites toponímiques que quedaven per resoldre en els diversos estudis que s'han fet sobre geografia i història andalusines basades en cròniques àrabs constitueix un avenç important. Destaquen els diversos topònims identificats per primera vegada i en especial els relatius a força fortaleses, a les vies de comunicació, als passos de muntanya i als ports. També són interessants els passatges relatius a la idiosincràcia de la gent de la Frontera (i això tant pels diversos grups socials musulmans com pels cristians) i a com s'organitzaven els territoris andalusí i precatalà, o català primerenc.Els autors andalusins Ibn Hayyan i al-Udri són els que més novetats de tipus històric aporten, en especial les relatives a les revoltes contra el poder central protagonitzades pels Banu Qasi i els Banu Sabrit i les lluites entre ells (aliats quan els convenia amb els cristians), les algarades emirals i califals (per mar, per riu o per terra) contra territoris cristians, els tractats de pau signats (a Barcelona primer, i després a Còrdova) entre els representants dels califes i els dels comtes catalans i l'actuació d'al-Mansur i del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar contra les comarques catalanes i aragoneses orientals amb força novetats pel que fa a les rutes seguides i a les poblacions castigades.Mitjançant l'estudi conjunt dels textos que fan referència a l'actual Catalunya i la revisió dels ja publicats per altres estudiosos, s'han pogut constatar amb certesa notícies dubtoses (com la data exacta de la conquesta cristiana de Tarragona, l'any 330/941-942), s'ha avançat en aconteixements fins ara desconeguts (com el d'un fallit atac dels comtes de Barcelona contra Tortosa l'estiu del 964) i s'ha demostrat la verdadera filiació d'algunes dades que havien estat atribuïdes erròniament a terres catalanes. Pel que fa a l'expedició dels comtes Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell a Còrdova en ajut del pretendent al califat, l'any 1009-1010, han estat bàsiques les notícies del volum III d''al-Bayan al-Mugrib d''Ibn 'Idari que han ajudat a restablir algunes llacunes i esdeveniments que la historiografia catalana decimonònica havia ignorat o exagerat. / In 1922 J. Mª Millàs i Vallicrosa published "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia", "Quaderns d'Estudi" (Barcelona), XN (1922), 125-161. This paper was a synthesis of a larger research but the Spanish Civil War (1936-1939) prevented the edition of the complete text, and not until1 987 were 200 copies published in 1987: "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pp. with a preface by Millàs's pupil, J. Vernet. In this study which is essential to an understanding of medieval Catalan historiography, Millàs reproduced, translated and commented on 131 fragments of 16 Arabic chronicles related to the territory now called Catalonia, from the conquest of Hispania in 711 to the end of the reign of Muhammad I in 886.This doctoral dissertation is a continuation of Millàs's research; that is to say, it is a study of the Arabic chronicles published since 1936. It contains 492 new items (167 of them containing geographical and socio-economic information) belonging to 61 new chronicles written by 50 Muslim authors between the ninth and the eighteenth centuries. All these have been translated from Arabic, studied and compared with the studies of contemporary historians (Codera, Lévi-Provençal, Abadal, Rovira i Virgili, Ubieto, Granja, Vernet, Viguera, Chalmeta, etc.). The chronological limit has been drawn at 1010, when the relations between them Andalusian Caliphate and the Catalan counties were radically altered because of the "fitna". The geographical limit surpasses the modem-day Catalonia and includes. Information related to the bassins of the Matarranya and Ebro rivers as far as town of Pamplona in the north-west and the modern region of Castellón de la Plana in the southem part.

No description available.

La trompa d'aigua o trompa dels Pirineus és el giny hidropneumàtic pel qual s'introduïa aire al forn en el procediment català d'obtenció directa del ferro a partir dels seus minerals, o de la Farga Catalana. En aquest treball es recopilen, analitzen i valoren totes les referències bibliogràfiques sobre la trompa d'aigua a què s'ha pogut accedir, des de les més antigues del s. XVI, fins a les més modernes.Més anllà de les variants geogràfiques, es distingeixen diferents tipus de trompes segons el mecanismo que usen per mesclar l'aire i l'aigua a la capçalera dels arbres. Amb el pas del temps es van anar introduint algunes innovacions que en van millorar el rendiment, com la posada en càrrega de l'escanyall o la immersió de la caixa dels vents.Es presenten altres aplicacions del mateix principi funcional, com la trompa de buit, el compressor hidràulic d'aire, la bomba d'elevació d'aigua per emulsió amb aire, i altres aplicacions del flux bifàsic.S'ha construït un model pilot de trompa d'aigua a escala 1:3 en el laboratori del Departament d'Enginyeria Elèctrica (DEE) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i se n'ha modelitzat el funcionament. Segons mostra aquest anàlisi teòric, els artesans de les trompes de la farga catalana van aconseguir un aprofitament òptim d'aquest giny. Sense donar una explicació científica als fenòmens que s'hi produeixen, es va arribar a un domini suficient de les trompes per competir durant alguns segles amb la combinació de la roda hidràulica i les les manxes. Aquesta màquina té la simplicitat i i versatilitat adequades per adaptar-se al procés de la farga catalana, i aconseguir a la vegada que el procés s'adapti a la trompa.No va ser fins a finals del s. XIX que es va aconseguir augmentar el rendiment d'aquest tipus de màquines fins als límits que fixa la mecànica de fluids, amb el desenvolupament i construcció de compressors hidràulics d'aire de grans dimensions. Amb l'augment de la pressió de l'aire i la recuperació de l'energia de l'aigua de la caixa dels vents, en forma d'energia potencial, s'aconsegueixen rendiments de conversió de l'energia hidràulica a pneumàtica de fins al 85%, valor molt superior al 15% que devien tenir de promig les trompes d'aigua de les fargues. Malgrat els avantatges de tractar-se d'una compressió isotèrmica, apareixen altres fenòmens secundaris com la dissolució de l'aire en l'aigua, que empobreix en oxigen l'aire comprimit.Amb la intenció de recuperar l'energia del doll d'aigua de la trompa, s'ha construït i assajat un prototip de màquina elèctrica especial amb entreferro inundable que podria integrar la turbina o hèlix a l'interior del rotor. Es tracta d'una màquina d'inducció, amb un alt número de pols, de baixes revolucions, bifàsica, de molt baixa tensió i alta corrent per espira, debanat de simple capa i un conductor per ranura i fase. S'utilitza la connexió Scott per connectar-lo a un sistema de tensions trifàsic, i dos bobines toroïdals per a l'adaptació d'impedàncies. Per primer cop en aquest tipus de màquines s'ha superat el 50% de lliscament en els assajos a temperatura ambient. / The water trompe or trompe of the Pyrenees is the hydro-pneumatic widget which was used to introduce air in the bloomery furnace of the Catalan Forge, it's to say, the catalan method for obtaining iron from his ores. In this document, all the founded bibliographic references to the water trompe have been collected, analyzed and evaluated, from the oldest, dating from XVIth century, to the modern ones.Beyond geographical variations, there are different types of trompes according to the mechanism used to mix air and water at the top of the trees. In process of time, some innovations were introduced that improved performance, as the flooding of the entrance of the trees or the submergence of the windbox.Other applications of the same functional principle are presented, as the vacuum trompe, the hydraulic air compressor, the airlift water pump, and other applications of two-phase flow.A pilot model of the water trompe has been made in a 1:3 scale, at the laboratory of the Department of Electric Engineering (DEE) of the Polytechnic University of Catalonia (UPC), and his operation has been modelled. Theoretical analysis shows that the craftsmen of the Catalan Forge trompes achieved optimal use of this widget. Without giving a scientific explanation for phenomena that occur, it was a sufficient command of the trompes to compete for centuries with the combination of a water wheel and the bellows. This machine is enough simple and versatile to adapt to the Catalan Forge process, and at the same time, to achieve adapt the process to the trompe.It was not until the end of the XIXth century that the performance of such machines was increased to the limits set by fluid mechanics, with the development and construction of large hydraulic air compressors.With the increased air pressure and the recovery of energy from the water outgoing the windbox, in form of potential energythe winds in the form of potential energy, yields of 85% of energy conversion from hydraulic to pneumatic were achieved, a value much higher than the 15% that trompes of forges could have in average. Despite the advantages of dealing with an isothermal compression, there are other secondary phenomena such as air dissolving in water, with the result of reducing oxigen concentration in compressed air respect atmospheric air.With the intention of recovering the energy of the water jet of the trompe, a prototype of a special electric machine has been built and tested. It could integrate the turbine or propeller into the rotor, with a flooded air gap. It's an induction type machine, of a high number of poles, low revolutions, biphasic, very low voltage and high current per turn, with a simple layer winding and only one conductor per slot and phase.Scott connection is used to feed the machine from a three-phase system of voltage. Two toroidal coils are used for impedance adaptation. For the fist time on such type of machines, a sliding of 50% has been axceeded in tests at room temperature.

Hemos situado y analizado la obra de Joan Hernández Pijuan, en su contexto "conceptual"; hemos descrito el "firmamento latente del arte, la filosofía y la ciencia", como un espectro artístico lo más amplio posible, hemos relacionado y valorado en conjunto su obra. Así nos hemos apartado, en la medida de lo posible, de los numerosos comentarios y escritos de los críticos de arte, comentándolos junto con nuestro criterio; como base de una investigación que valore y clasifique, en su justa medida, donde y como se sitúa su obra en el mundo del arte; para así "conocer su espacio pictórico" en relación a sus antecesores y como consecuencia a su entorno actual. Aunque parezca que nos apartemos del "tronco" mi deseo ha sido que, en toda la información complementaria planee, ronde o deambule el "espíritu" de su obra y de su pensamiento; y nos ayude por contraste a valorarlo, situarlo y conocerlo mejor.Hemos demostrado que Joan Hernández Pijuan no está donde está por casualidad, sino como consecuencia de una serie de acontecimientos más o menos "ancestrales" y actuales que ha sabido captar en nuestra época, aplicarlos, y coger su bandera. "Es imposible ver el mundo, en este caso el espacio pictórico de la obra de Hernández Pijuan, desde el centro, tan sólo es posible verlo atravesándolo en todas direcciones". Fernando Zobel, apuntaba los adjetivos que, a su entender, mejor cuadraban a Hernández Pijuan: "limpio, sutil, riguroso, cerebral, elegante".La tesis se estructura en diversos apartados que conducen al núcleo de nuestro análisis que es el espacio pictórico. En el primer bloque hemos creído conveniente situar a Hernández Pijoan en el contexto del arte español, y en mayor medida catalán, de su época, para dejar claro su personalidad diferenciada del resto de pintores, señalando su individualidad y su libertad creativa, al margen de toda clase de modas. Un segundo bloque explica sus aspectos formales, el nouveau roman relacionado con su obra, sus lenguajes artísticos en referencia a la influencia del arte extremo - oriental y sobre todo, lo que hemos dado en llamar las imágenes indecibles presentes en sus obras. El tercer bloque se estructura en tres grandes apartados que tratan de explicar su obra en relación a una serie de interferencias culturales que creemos le han podido influir; algunas muy próximas a su entorno, y otras-culturas primitivas o no europeas- que podemos ver al analizar concretamente todas y cada una de sus obras. Hemos creído necesario en este apartado profundizar también en el amplio espectro cultural europeo desde la filosofía presocrática hasta la más actual, pasando por el panorama científico vital, tal como es la vida y el genoma humano, la relación con el arte y la religión, a las que hemos relacionado conceptualmente la obra de Hernández Pijuan. Este relacionar su obra se convierte en el verdadero protagonista de nuestra tesis, en el hilo conductor que explica donde, cuando y porqué se sitúan sus composiciones en la global panorámica del arte de la segunda mitad del siglo XX y los inicios del siglo XXI.El cuarto bloque trata de explicar su trayectoria artística desde la óptica del espacio pictórico, en ocho subapartados, que en las conclusiones reducimos a cuatro etapas claramente diferenciadas, que muestran cada una de sus señas de identidad, sus soluciones plásticas, su pensamiento sobre el arte en general, su obra en particular y sus referencias culturales. Hacemos mención entre otros, de artistas como Giotto, Cèzanne, Monet, Franz Kline, Barnet Newman, Saura, Millares, Van Gogh, Tàpies, Kandinsky y Seurat; filósofos como Platón y Aristóteles; la poesía de Mallarmé, Paul Valery, etc. Todo ello, como en los apartados anteriores con el contrapunto obligado de sus composiciones que muestran gráficamente lo que la literatura explica. Cierra este capítulo dos subapartados: El primero analiza su obra gráfica y el segundo intenta explicar su personalidad a través de sus escasos retratos, y a la vez componer un autorretrato de Hernández Pijuan.A continuación expresamos las Conclusiones junto con la Bibliografía de la tesis: Libros, artículos en periódicos - revistas y catálogos del artista utilizados para la realización de la tesis, a la vez que adjuntamos la Bibliografía completa sobre Hernández Pijuan. Para finalizar adjuntamos un Apéndice Documental. / On a situé et analysé l'oeuvre de Joan Hernández Pinuan, dans son contexte "conceptuel", on a décrit le " firmament latent de l'art, la philosopie et la science", comme un spectre artistique le plus ample possible, et on a relié et évalué l'ensemble de son oeuvre. Alors, on s'est écarté, dans la mesure du possible, de nombreux commentaires et écrits de critiques d'art, en les glosant selon notre critère comme basse d'une étude qui puisse évaluer, avec détail, où et comment se situe son oeuvre dans le monde de l'art, pour "connaître ainsi son espace pictural" en relation avec ses prédécesseurs et comme conséquence à son entourage actuel. Il peut sembler qu'on s'écarte du "tronc", mais mon désir a été que, dans toute l'information complémentaire plane, rôde et déambule "l'esprit" de son oeuvre et de sa pensée; et que par contraste elle nous aide á l'evaluer, le situer et mieux le connaître. On a demontré que Joan Hernández Pijuan ne se trouve pas où il est simplement harsd, mais comme conséquence d'une série d'évenements plus au mois "ancestraux" et actuels qu'il a su capter, dans notre époque, les appliquer et arborer son drapeau. "Impossible de voir le monde et dans ce cas, l'espace pictural de l'oeuvre de Hernández Pijuan, depuis le centre, car il est seulment possible de l'apprécier en le traversant dans tous les sens". Fernando Zobel, designait les adjectifs que, selon lui, cadraient le mieux à Hernández Pijuan: "propre, subtil, rigoureux, cérébral, élégant" La thèse est structrée en différentes parties qui conduissent au noyeau de notre analyse de l'espace pictural. Dans le premier point on a cru opportun, pour mieux connaître sa personnalité différenciée du reste des peintres, de situer à Hernández Pijuan dans le contexte de l'art espagnol, et principalement catalan de son époque, en soulignant son individualité et sa liberté créative, à l'écart de n'importe quelle mode. Le deuxième point explique ses apects formels, le nouveau roman en rapport avec son oeuvre, ses langages artistiques en référence à l'influence de l'art externe - oriental et surtout, ce qu'on a appelé les images indicibles présentes dans ses oevres. Le troisième point est structuré en trois grands parties qui essaient d'expliquer son oeuvre en la rattachant avec une série d'interférences culturelles, qu'ont pu, selon nous, l'influencer; quelques unes très proches à son entourage, et autres cultures primitives ou pas européennes qu'on peut observer si on étudie en détail toutes et chacune de ses oeuvres. On a cru nécessarie dans cette partie d'approfondir aussi dans l'ample espectre cuturel européen qui va de la philosophie presocratique jusqu'à la plus actuelle, en pasant par le panorama scientifique vital, comme la vie ou le génome humain, qu'on a conceptuellement relié avec l'oeuvre de Hernández PijuanMettre en relation son oeuvre devient le protagoniste de notre thèse, car c'est le fil conducteur qui explique, où, quand, et pourquoi ses oeuvres se situent dans la panoramique globale de l'art du Xxème siècle et débuts du XXIéme. Le quatrième point essaie d'expliquer sa trajectoire artisitque de l'optique de l'espace pictural, en huit sous-alinéa, que dans les conclusions on réduit à quatre etapes bien différenciées, qui montrent chacun de ses signes d'identité, ses solutions plastiques, sa pensée sur l'art en général, son oeuvre en particulier et ses références culturelles. On fait mention entre autres à artistes comme: Giotto, Cézanne, Monet, Franz Kline, Barnet Newman, Saura, Millares, Van Gogh, Tàpies, Kandinsky et Seurat; philosophes comme Platon et Aristote; la poésie de Mallarmé, Paul Valery, etc. Tout cela, comme dans les points précédents avec le contrepoint oubligé de ses compositions qui montrent graphiquement ce qui explique la littérature. Ce chapitre se ferme avec deux sous-alinéa: le premier analyse son oeuvre graphique et le deuxième tente d'expliquer sa personnalité à travers ses portraits, et composer au même temps, un autoportrait de Hernández Pijuan. Par la suite on présente les Conclusions avec la Bibliographie de la thèse: Livres, articles journalistiques - revues et catalogues de l'artiste employés pour la réalisation de cette thèse, ainsi que la Bibliographie complète sur Hernández Pijuan. Pour finir on joint un Appendice Documentaire. Dans l'espace pictural de l'oeuvre de Joan Hernández Pijuan, la thèse pourrait commencer par "il était une fois", parler de ce qui est arrivé de ses débuts jusqu'à nos jours. Les mots de Gombrich: "une fois tu as été petit et debout a peine tu atteingnait le main de ta mère. Tu te souviens?. Si tu le voudrais tu pourrais raconter un histoire avec ce début: Il était une fois un garçon et ce garçon c'était toi. Et, une fois toi aussi tu as été un bébé enveloppé en couches. Tu ne peut pas t'en souvenir, mais tu le sais. Ton père et ta mère aussi, une fois ils ont étés petits. Et aussi tes grands-parents. Ça fait longtemps de celà. Cependant, tu le sais, on dit qu'ils sont vieux, mais eux aussi ils ont eu de grands-pères et grands-mères qui ont pu leur dire la même chose: il était une fois. Et aisni continuellement, sans laisser de revenir en arrière. Derrière chaque il était une fois il y a toujours un autre. Tu t'es placé au moins une fois entre deux miroirs?. Ce que tu vois en eux ce sont des miroirs et des miroirs, chaque fois plus petits et flous, mais aucun est le dernier. Mème quand on n'en voit plus, il y a encore d'autres miroirs qui se trouvent derrière, devenant le "réductionnisme" le plus absolu. Il nous semble impossible d'imaginer que cela finisse, le grand-père du grand-père du grand-père du grand-père. Si tu y penses doucement avec le temps tu réussiras à le concevoir. Ajoute encore un autre. De cette façon on arrive à une époque ancienne et après à une encore plus ancienne. Toujours au-delà, comme les miroirs. Mais sans jamais retrouver le début. Derrière de chaque début il y a à nouveau un autre "il était une fois". En ce moment on est dans cet espace pictural, cet espace microscopique dans l'histoire de la peinture dont Jean Hernández Pijuan en fait partie, (dictionnaires, livres, catalogues, expositions, prix, académicien, professeur agrégé, etc.) et tout cela sera aussi un objetif d'étude dans cette thèse, et l'espace continue encore, fils, petits-fils, arrière-petits-fils, etc, l'espace pictural persiste, jusqu'à que d'autres prennent la chaîne de la relève et ainsi successivement, tirer du fil, comme disait Joan Hernández Pijuan, se prolonge. " C'est un puits sans fin!". Sens-tu le vertige quand tu regardes en bas? Moi aussi! Si on jete dans ce puits profond un papier brûlant, il tombera doucement, chaque fois plus fond. Et lorsqu'il tombe, il éclairera le mur du puits!. Le vois-tu plus bas? Il continue à fondre; il est arrivé si loin qu'il semble une étoile minuscule dans ce puits obscur; il devient de plus en plus petit et on ne le voit plus". Ainsi arrive avec le souvenir et avec le futur qui deviendra souvenir. Avec lui on projecte une lumière sur le passé et avec les "rêves" celle du futur. Comme dit Maria Girona: " L'important est avoir quelque chose à dire et savoir l'exprimer". C'est ce que, dans le déroulement des années Joan Hernández Pijuan, nous a montré avec son art. / Wir haben Joan Hernández Pijuan's Werk in seinem "konzeptuellen" Zusammenhang festgelegt und analysiert; wir haben das "latente Kunst-, Philosophie und Wissenschaftsfirmament" als ein so weit wie möglich reichender Geist beschrieben, wir haben sein Werk als Ganzes aufgezeichnet und bewertet. Dabei haben wir uns soweit es ging von den zahlreichen Kommentaren und Schriften der Kunstkritiker entfernt gehalten und diese zusammen mit unserem Erachten kommentiert; als gerechte Untersuchungsgrundlage die das "wann" und "wie" der Situation seines Werks innerhalb der Kunstwelt bewertet und klassifiziert; um damit seinen piktorischem Bereich in Bezug auf seine Vorgänger und, als Konsequenz, seine heutige Umwelt kennenzulernen. Auch wenn wir uns anscheinend vom "Stamm" entfernen war es mein Wunsch, dass in der ganzen komplementären Information der "Geist" seines Werks und seiner Gedanken schwebe, sich drehe und umgehe und uns mittels dem Kontrast helfe ihn besser zu kenne, zu bewerten und zu orten. Wir haben bewiesen, dass Joan Hernández Pijuan nicht durch Zufall da ist wo er ist, sondern eher als Konsequenz einer Reihe von mehr oder weniger "urahnenhaften" und aktuellen Geschehen, die er in unserer Zeit erfasst und angewandt hat und verteidigt. "Es ist unmöglich die Welt, in diesem Falle den piktorischen Bereich von Hernández Pijuan's Werk vom Mittelpunkt aus zu sehen, es ist nur möglich dies zu sehen, wenn man seine Welt in von allen Richtungen aus durchkreuzt". Fernando Zobel bemerkte die Adjektive, die seines Erachtens nach Hernández Pijuan am besten beschreiben: "sauber, subtil, rigoros, zerebral, elegant". Die These baut auf verschiedene Abschnitte auf, die zum Mittelpunkt unserer Analyse des piktorischen Bereichs führen. Im ersten Block haben wir es als notwendig befunden, Hernández Pijuan innerhalb der spanischen Kunst, genauer in der katalanischen Kunst seiner Zeit zu orten um damit seine vom Rest der Maler verschiedene Persönlichkeit hervorzuheben wobei wir seine Individualität und schöpferische Freiheit ohne Einfluss irgendwelcher Moden aufzeichnen. Ein zweiter Block erklärt seine formellen Aspekte, das nouveau roman in Bezug auf sein Werk, seine künstlerische Sprachen in Bezug auf den Einfluss der Extremkunst - Orientale und vor allem was wir in seinem Werk als "unaussprechbare" Abbildungen bezeichnet haben. Der dritte Block besteht aus drei Abschnitten, die sein Werk in Bezug auf einer Reihe kultureller Interferenzen, die laut unserer Meinung einen Einfluss auf Ihn hatten, beschreibt. Einige seiner Umwelt sehr nahe gelegen, andere - primitive nicht europäische Kulturen - die wir sehen können, wenn wir jedes einzelne seiner Werke konkret analysieren. Wir haben es für notwendig gehalten in diesem Abschnitt auch tiefer auf den europäischen Kulturgeist vom Standpunkt der pre-Sokratischen bis zur heutigen Philosophie und über das lebenswichtige wissenschaftliche Panorama wie zum Beispiel das Leben und das menschliche Genom, seine Verbindung mit der Religion und der Kunst ein zu gehen, Dinge die wir mit dem Werk von Hernández Pijuan in Verbindung gebracht haben. Dieses sein Werk in Beziehung bringen" wird dann zum echten Darsteller unserer These, zum Leitfaden, der erklärt, wo, wann und warum seine Zusammenstellungen innerhalb des globalen Kunstpanoramas des 20. und Anfang 21. Jahrhunderts ihren Platz finden. Der vierte Block versucht, seine Laufbahn vom Standpunkt des piktorischen Bereichs aus in acht Unterabschnitten zu erklären, die wir in den Schlüssen in vier klar unterschiedenen Etappen zusammenfassen, eine jede mit ihren eigene Identitätsanzeichen, ihren plastischen Lösungen, ihren Gedanken über die Kunst im Allgemeinen und Ihren kulturellen Zusammenhängen. Unter anderen erwähnen wir Künstler wie Giotto, Cèzanne, Monet, Franz Kline, Barnet Newman, Saura, Millares, Van Gogh, Tàpies, Kandinsky und Seurat; Philosophen wie Plato und Aristoteles; die Dichtungen von Mallarmé, Paul Valery, usw. Alles wie in den vorherigen Abschnitten zusammen mit dem entsprechenden Gegensatz seiner Zusammenstellungen, die das, was die Literatur erklärt, graphisch darstellen. Als Abschluss dieses Kapitels kommen zwei unterabschnitte: der erste analysier sein graphisches Werk und des zweite versucht, seine Persönlichkeit durch seine Bilder zu erklären und gleichzeitig ein Selbstbildnis von Hernández Pijuan darzustellen. Anschließend erläutern wir unsere Schlussfolgerungen zusammen mit der Bibliographie der These: Bücher, Zeitungs- und Zeitschriftartikel und Kataloge des Künstlers, die wir zur Erarbeitung der These benutzt haben. Auch die vollkommene Bibliographie Hernández Pijuans wird beigelegt. Zum Schluss fügen wir einen Dokumentenanhang bei. Innerhalb des piktorischen Bereichs von Joan Hernández Pijuans Werk könnte die These mit einem "Es war einmal" beginnen, über das berichten, was am Anfang war und was heutzutage ist. Diese Ideen werden von Gombrich wie folgt ausgedrückt: "Du warst einmal klein und im Stehen konntest du gerade die Hand deiner Mutter erreichen, Erinnerst Du dich dran? Wenn Du wolltest könntest du eine Geschichte die so anfängt, erzählen: Es war einmal ein Kind, und das warst Du. Und Du warst auch einmal ein Wickelkind. Du kannst dich nicht daran erinnern aber Du weißt, dass es so war. Dein Vater und Deine Mutter waren auch einmal klein. Und so waren es deine Großeltern. Das ist schon lange her. Aber, wie Du weißt, sagen wir sie seien Greise. Aber sie hatten auch Großeltern und konnten damals das gleiche sagen: es war einmal. Und so geht es weiter und weiter in die Vergangenheit. Hinter jedem dieser "Es war einmal" kommt immer wieder ein nächstes. Hast6 Du dich jemals zwischen zwei Spiegel gestellt? Was Du da siehst sind Spiegel und mehr Spiegel, jedes mal kleiner und unschärfer, aber Keiner ist der Letzte. Auch wenn man sie nicht mehr sieht sind da immer Spiegel im Spiegel dahinter und so wird es zum absolutesten Reduktionismus. Ein Ende ist für uns nicht vorzustellen. Der Großvater vom Großvater vom Großvater vom Großvater. Wenn Du darüber nachdenkst wirst Du es im Laufe der Zeit verstehen. Und füge noch einen ein. So kommen wir sehr weit in die Vergangenheit. Und immer weiter, wie in den Spiegeln. Hinter jedem Neuanfang gibt es immer ein"Es war einmal". In diesem Augenblick befinden wir uns im genannten piktorischen Bereich, dieser mikroskopisch kleine Bereich in der Malereigeschichte von der Joan Hernández Pijuan Teil ist (Wörterbücher, Bücher, Kataloge, Ausstellungen, Preise, Akademiker, Professor, usw.) das ist was wir studieren und untersuchen werden als ein weiteres Thema dieser These; von hier ab geht der Bereich weiter, Söhne, Enkel, Urenkel, usw., der piktorische Bereich geht weiter bis andere die Staffel übernehmen, und so geht es weiter, das Ziehen am Leitfaden, wie Joan Hernández Pijuan sagte, geht weiter. "Es ist ein bodenloses Loch!". Wird es Dir schwindelig wenn Du nach unten schaust!? Mir auch! Wenn wir ein brennendes Papier in diesen tiefen Brunnen werfen wird es langsam, immer tiefer, fallen. Und während es fällt wird es di Brunnenwand beleuchten! Kannst Du es immer noch da unten sehen? Es sinkt immer weiter; es ist schon so weit entfernt, dass es wie ein Stern in diesem Dunkel aussieht; es wird immer kleiner und kleiner und wir können es nicht mehr sehen." Das gleiche passiert mit der Erinnerung und mit der Zukunft, die zu seiner Zeit zur Erinnerung wird. So werfen wir ein Licht auf die Vergangenheit und mit den "Träumen" auf die Zukunft. Wie Maria Girona schon sagte: "Das wichtige ist, etwas zu sagen haben und zu wissen, wie man es ausdrückt". Das ist es, was uns Joan Hernández Pijuan mit seiner Kunst im Laufe der Jahre gezeigt hat. / Hem situat i analitzat l'obra de Joan Hernández Pijuan al seu context "conceptual"; hem descrit el "firmament latent de l'art, la filosofia i la ciència" com un espectre artístic el més ampli possible; hem relacionat i valorat la seva obra en conjunt. Així doncs, ens hem allunyat el màxim possible dels nombrosos comentaris i escrits dels crítics d'art, comentant-los junt amb el nostre criteri; com a base d'una investigació que valori y classifiqui adientment; on i com es situa la seva obra en el món de l'art per conèixer el seu espai pictòric relacionat amb els seus antecessors i com a conseqüència del seu entorn actual. Tot i que pot semblar que ens allunyem del "tronc", el meu desig ha estat que a tota la informació complementària hi sigui present d'alguna forma l'esperit de la seva obra i el seu pensament i ens ajudi a valorar-lo, situar-lo i conèixer-lo millor per contrast. Hem demostrat que Joan Hernández Pijuan no és on és per casualitat, sinó com a conseqüència d'una sèrie de fets més o menys "ancestrals" i actuals que ha sabut captar, aplicar i agafar en la nostra època. "Es impossible veure el món, en aquest cas l'espai pictòric de l'obra d'Hernández Pijuan, des del centre, només es pot veure si el travessem en totes les direccions". Fernando Zobel, indicava els adjectius que segons ell millor caracteritzaven Hernández Pijuan: "net, subtil, rigorós, cerebral, elegant". La tesi s'estructura en diversos apartats que condueixen al nucli del nostre anàlisi, que és l'espai pictòric. Al primer bloc hem considerat adient situar a Hernández Pijuan dins del context de l'art espanyol, i en la mida del possible l'art català, de la seva època per deixar clara la seva personalitat diferenciada de la resta de pintors, remarcant la seva individualitat i llibertat creativa, al marge de qualsevol tipus de moda. Un segon bloc explica els seus aspectes formals, el nouveau roman relacionat amb la seva obra, els llenguatges artístics relacionats amb la influència de l'art extrem - oriental i sobretot allò que em anomenat les imatges indicibles presents a la seves obres. El tercer bloc s'estructura en tres grans apartats que expliquen la seva obra en relació a una sèrie d'interferències culturals que creiem que l'han pogut influir; algunes molt properes al seu entorn o altres cultures primitives o no europees que podem veure si analitzem concretament totes les seves obres.Hem cregut convenient analitzar en aquest apartat l'ampli espectre cultural europeu des de la filosofia presocràtica fins la més actual, passant pel panorama científic vital, tal com és la vida i el genoma humà, la relació amb l'art i la religió, les quals hem relacionat conceptualment a l'obra de Hernández Pijuan.Aquesta relació amb la seva obra es converteix en el verdader protagonista de la nostra tesi, en el fil conductor que explica el lloc, el moment i el motiu de les seves composicions dins el panorama artístic global de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI. El quart bloc explica la seva trajectòria artística des de la perspectiva de l'espai pictòric, en vuit sub-apartats, que a les conclusions reduïm a quatre etapes molt diferenciades que mostren cadascuna de les seves senyes d'identitat, les seves solucions plàstiques, el seu pensament sobre l'art en general, la seva obra en particular i les seves referències culturals. Cal destacar, entre d'altres, artistes com Giotto, Cèzanne, Monet, Franz Kline, Barnet Newman, Saura, Millares, Van Gogh, Tàpies, Kandinsky i Seurat; filòsofs com Plató i Aristòtil; la poesia de Mallarmé, Paul Valery, etc. Com en apartats anteriors, tot això es presenta amb el contrapunt obligat de les seves composicions que mostren gràficament allò que la literatura explica. Dos sub-apartats tanquen aquest capítol: el primer, analitza la seva obra gràfica i el segon intenta explicar la seva personalitat a través dels seus retrats escassos i composar un autorretrat d'Hernández Pijuan.A continuació, s'inclou les conclusions i la bibliografia de la tesi: Llibres, articles de diaris - revistes i catàlegs de l'artista utilitzats per a la realització de la tesi, així com la bibliografia completa sobre Hernández Pijuan. Per acabar, adjuntem un Apèndix documental. A l'espai pictòric de l'obra de Joan Hernández Pijuan, la tesi podria començar amb "hi havia una vegada", parlar de qualsevol cosa des dels inicis fins als nostres dies. Les paraules de Gombrich reflexen aquesta idea: "Un cop vas ser petit i, dempeus, les teves sabates eren com la mà de la teva mare. Te'n recordes? Si volguessis, podries contar una història que començaria així: hi havia una vegada un nen i aquest nen eres tu. I un cop, també vas ser un nadó embolicat en bolquers. No ho pots recordar, però ho saps. La teva mare i el teu pare també van ser petits un cop. I també els avis. D'això en fa molt de temps. No obstant això, diem que són ancians però també van tenir avis i àvies que els van poder dir el mateix: hi havia una vegada... I així successivament, sense parar de retrocedir. Darrera de cada hi havia una vegada... segueix havent-hi sempre una altra. T'has col·locat alguna vegada entre dos miralls? Allò que veus són miralls i miralls, cada cop més petits i borrosos, cada cop més borrosos però cap d'ells és l'últim. Fins i tot quan no se'n veuen més, hi segueixen cabent més miralls que també es troben darrera i es converteixen en el "reduccionisme" més absolut. No és impossible imaginar que acabi; l'avi de l'avi de l'avi de l'avi de l'avi. Si ho penses amb deteniment, amb el temps aconseguiràs concebre-ho. Afegeix un altre més. D'aquesta manera arribem a una època antiga i després a una època molt antiga. Sempre més enllà, com als miralls. Però sense trobar mai el principi. Darrera de cada inici torna a haver-hi un altre inici "hi havia una vegada". En aquest instant ens trobem en aquest espai pictòric, aquest espai microscòpic a la història de la pintura a la qual en Joan Hernández Pijuan hi forma part, (diccionaris, libres, catàlegs, exposicions, premis, acadèmic, catedràtic, etc.). Això és allò que estudiarem i investigarem com uns dels objectius més de la tesi i a partir d'aquí l'espai continua cap endavant, fills, nets, besnéts etc., l'espai pictòric continua fins que altres agafin la cadena de relleu i així successivament, l'estirar del fil, tal i com deia Joan Hernández Pijuan, continua."És un forat sense fons! Sents vertigen quan mires cap a baix? Jo també! Si tirem a aquest pou un paper cremant-se, caurà lentament, cada cop més fons. I en caure, il·luminarà les parets del pou! El veus allà a baix? Continua enfonsant-se; ha arribat des de tan lluny que sembla una estrella minúscula en aquest fons obscur; es fa més i més petit i ja no el veiem". El mateix succeeix amb el recompte i amb el futur que en el seu moment serà un record. Amb aquest projectem una llum sobre el passat i amb els "somnis" projectem la llum del futur. Tal i com diu María Girona: "El més important és tenir alguna cosa a dir i saber expressar-ho". Això és allò que Joan Hernández Pijuan ens ha ensenyat amb el seu art al llarg del temps. / We have set and analyzed Joan Hernández Pijuan's work in its "conceptual" context; we have described, as comprehensively as possible, the "latent firmament of art, philosophy, and science" as an artistic spectrum, we have related and valued his work altogether. We have strayed, to the extent possible, from the numerous comments and writings of art critics, discussing them with our criterion; as the foundation of an investigation that rightly values and classifies where and how his work is set in the art world; in order to "learn about his pictorial space" in connection with his predecessors and as a result of his current environment. Although it seems that we are straying from the "core", my intention is that all complementary information can soar, go around or wander about the "spirit" of his work and thought; so as to help us value, set and know him better. We have shown that Joan Hernández Pijuan has not achieved all the things he has achieved by sheer chance, but as a consequence of a series of relatively "ancient" and current events that he has been able to capture in our times, apply and adopt as his flag. "It is impossible to see the world, in this case the pictorial space of Hernández Pijuan's work, from the core, we can only see it by going through it in all directions". Fernando Zobel pointed out the adjectives that, in his opinion, better described Hernández Pijuan: "clean, subtle, rigorous, cerebral, elegant". The thesis is structured in different sections that lead to the core of our analysis, which is the pictorial space. In the first section, we have thought it advisable to set Hernández Pijuan in the context of the Spanish art, mainly Catalan art, of his times, in order to make it clear that his personality was very different from other painters, pointing out his individuality and creative freedom, regardless any kind of fashion. The second section explains his formal aspects, the nouveau roman related to his work, his artistic languages in connection with the influence of extreme art - Eastern art and above all, what we have called the indescribable images of his works. The third section is structured in three large sections that try to explain his work in connection with a series of cultural interferences that we think may have had an influence on him; some of them are very close to his environment, and others-primitive cultures or non European cultures-that we can see when specifically analyzing each and every work.For this section, we have deemed necessary to describe in greater depth the broad European cultural spectrum from Pre-Socratic philosophy to the most current philosophy, including the vital scientific scene, such as life and human genome, the relationship with art and religion, which we have conceptually related with Hernández Pijuan's work.Connecting his work has truly become the main feature of our thesis, the guiding principle that explains where, when and why his compositions are set in the global scene of art during the second half of the 20th Century and the beginning of the 21st Century. The fourth section tries to explain his artistic career from the point of view of the pictorial space. It is divided into eight subsections, which are summarized in the conclusions in four clearly differentiated periods that show all the signs of his identity, his plastic solutions, his thought about art in general, his work in particular and his cultural references. We mention artists that include, among others, Giotto, Cèzanne, Monet, Franz Kline, Barnet Newman, Saura, Millares, Van Gogh, Tàpies, Kandinsky and Seurat; philosophers, such as Plato and Aristotle; and the poetry of Mallarmé, Paul Valery, etc. As in the previous sections, all this includes the obliged counterpoint of his compositions that graphically show what literature explains. Two subsections bring this chapter to an end: The first one analyzes his graphic work, and the second one tries to explain his personality through his limited portraits, and attempts to compose Hernández Pijuan's self portrait.Next, we present the Conclusions together with the thesis' Bibliography: Books, articles in newspapers - magazines and artist's catalogues used for the thesis. We also attach the complete Bibliography concerning Hernández Pijuan. Finally, we attach a Documentary Appendix. In the pictorial space of Joan Hernández Pijuan's work, the thesis could start as "Once upon a time", in order to talk about his beginnings until the present time. Gombrich's words illustrate this idea: "You were young once, and when standing, you barely reached your mother's hand. Do you remember? If you wanted to, you would be able to tell a story that would start like this: Once upon a time, there was a boy, and that was you. And once, you were also a baby wrapped in nappies. You can't remember, but you know this. Your father and your mother were also young once. Your grandparents too. That was a long time ago. However, we say that they are old people. But they also had grandfathers and grandmothers that may have said this: once upon a time. And so on, we continue going back. Behind each "once upon a time", there is another one. Have you ever stood between two mirrors? What you see in them is mirrors and more mirrors, increasingly small and blurred, but none of them is the last one. Even when you can't see any other mirror, more mirrors still fit in other mirrors, turning into the most absolute 'reductionism'. It is impossible to imagine that it could end; the grandfather of the grandfather of the grandfather of the grandfather. If you take your time and think about it, you'll be able to conceive of it. Add another person. This way, we get to an ancient period, and then, to another period that is even more ancient. Always beyond, as with mirrors. But never getting to the beginning. Behind each beginning, there is another "Once upon a time". Right now, we are in that pictorial space, this microscopic space in the history of painting in which Joan Hernández Pijuan participates, (dictionaries, books, catalogues, exhibitions, awards, academician, professor, etc.). This is what we are going to study and investigate as another goal of this thesis, and from now on, the space continues, children, grandchildren, great-grandchildren, etc. The pictorial space continues until other persons start replacing it, and so on and on, we continue pulling the thread, as Joan Hernández Pijuan used to say."! "It is a bottomless hole!". Does looking down gives you vertigo?! Me too! If we throw a burning paper to the bottom, it will fall slowly, deeper and deeper. And when reaching the bottom, it will light the walls of the well. Can you see it down there? It continues going down; it has gotten so far that it seems a minuscule star in the dark bottom; it is increasingly smaller. We can't see it anymore". That is what happens with memories and with the future, which will eventually be a memory. Memories cast a light on the past, and "dreams" cast a light on the future. As María Girona says: "To have something to say and to know how to express it is the most important thing". This is what Joan Hernández Pijuan has taught us with his art during the course of the years.

This essay involves comparing the Catalan and Spanish (not Catalan) ethnic groups, the two main groups found in Spain, in terms of linguistics. As both groups have their own language, we will be focusing on what attitude each group has in regards to the Catalan and Spanish language. In addition, we will be investigating their attitudes about the people belonging to these two ethnic groups. The purpose of this study is to affirm if these groups have a positive or negative attitude regarding each other, specifically in terms of language. As language is a part of the ethnic identity, we will also analyze which components of the ethnic identity are most important to each group. In order to achieve this, we will first and foremost study closely, and present, the concept of ethnic identity and its various components. We made use of questionnaires in order to gather information about the Catalan and Spanish (not Catalan) people and their languages, which were answered by 60 Catalans and 30 Spaniards.

Ce travail étudie des espaces littéraires ignorés. La littérature sentimentale de grande consommation du premier tiers du XXe siècle, souvent mal classée, concentre à la fois deux de ces zones. D’abord, la littérature sentimentale produite pour un public masculin était souvent associée à l’obscénité et à la pornographie, et a été soumise à des jugements moraux rigoureux. Deuxièmement, parce que les systèmes de validation littéraire n’ont pas encore trouvé un ajustement approprié pour la littérature de grande consommation. Paradoxalement, la meilleure littérature de masse, écrite avec des ambitions esthétiques, est souvent la plus ignorée. Il faudrait établir les frontières entre ses différents aspects pour comprendre la raison pour laquelle certaines de ces œuvres ont été considérées obscènes ou pornographiques, et pourquoi elles ont été exclues de leurs systèmes littéraires. La comparaison révèle que les processus de la condamnation des deux systèmes, moral et esthétique, sont analogues. Finalement, notre travail vise à analyser la présence de ce genre de roman sentimental masculin dans la littérature catalane —qui avait un marché littéraire et un système canonique tout à fait différent de ceux des autres littératures européennes. Nous pouvons trouver un bon exemple de cette manifestation dans les œuvres de Josep Maria Francès, surtout dans ses romans sentimentaux écrits à l’entre-deux-guerres, La rossa de mal pèl (1929) et Marasme (1938). Cette thèse n’a pas pour but d’analyser en profondeur les œuvres de Francès, mais d’offrir des outils qui puissent permettre une nouvelle compréhension de son travail : le catalogue complet de ses articles de presse, une édition minutieuse de Marasme, roman inédit, et la définition de l’espace occupé par ses romans sentimentaux aussi bien que du genre qu’ils représentent. / This is a thesis about ignored literary spaces. The mass-consumption sentimental literature of the first third of the 20th century, often poorly classified, concentrates both of these areas. First, the sentimental literature produced for men was often associated with obscenity and pornography, and was subjected to severe moral sentences. Secondly, because the literary validation systems have not yet found a suitable fit for consumption literature. Paradoxically, the best mass literature, written with aesthetic ambitions, is the most frequently ignored. It would be necessary to separate some different aspects to understand why some of these works were considered obscene or pornographic, and why they have been excluded from their literary systems. The comparison reveals that the processes of condemnation of both moral and aesthetic systems are analogous. Finally, our work aims to analyze the presence of this kind of sentimental novel for men in the Catalan literature —which had a literary market and a canonical system quite different from the other European literatures. We can find a good example of this manifestation at the works of Josep Maria Francès, mainly his sentimental novels written during the interwar period, La rossa de mal pèl (1929) and Marasme (1938). This thesis does not aim to provide a deep analysis of Francès’ works, but to offer tools that may allow reading it under a different, richer point of view: the complete catalogue of his newspaper articles, a thorough edition of the unpublished novel Marasme and the definition of the ambits occupied by his sentimental novels and of the genre they represent. / Aquesta tesi tracta d’uns espais literaris ignorats. La literatura sentimental de consum del primer terç del segle XX, sovint mal classificada, concentra dos d’aquests àmbits. Primer, perquè la literatura sentimental produïda per a homes s’associava sovint amb l’obscenitat i la pornografia, i estava sotmesa a severes condemnes d’ordre moral. Després, perquè els sistemes de validació literària encara no han trobat un encaix adient per a la literatura de consum. Paradoxalment, la millor literatura de masses, feta amb pretensions estètiques, és la més ignorada. Convindria, tanmateix, separar algunes coses: entendre per què es consideraven pornogràfiques o immorals algunes d’aquestes obres, i per què han estat excloses dels seus sistemes literaris. La comparació revela que els processos de condemna d’ambdós sistemes, moral i estètic, són anàlegs. Finalment, volem analitzar la presència d’aquest tipus de noveŀla sentimental masculina a la literatura catalana —que comptava amb un mercat editorial i un sistema canònic força distint del de les altres literatures europees. En trobem un exemple adient a l’obra de Josep Maria Francès, principalment en dues de les seves noveŀles d’entreguerres, La rossa de mal pèl (1929) i Marasme (1938). L’objectiu principal d’aquesta tesi no és pas fer una lectura profunda de l’obra de Francès, sinó oferir unes eines que possibilitin avaluar-la sota un altre prisma: el buidatge complet dels seus articles periodístics, una edició curosa de Marasme —noveŀla fins ara inèdita— i la definició dels espais que les seves noveŀles sentimentals ocupen i del gènere a què corresponen.

La identitat lingüística valenciana sembla, a primera vista, la d’una regió que forma part de la nació espanyola i de la seua història especifica. Això no obstant, quan s’estudia més a fons el discurs polític que es produeix a la Comunitat Autònoma de València, que ha guanyat un caràcter cada vegada més polèmic sobre tot des de la transició espanyola, remet a una comprensió de la pròpia identitat que no necessàriament coincideix amb el concepte nacional espanyol. En realitat, és un discurs que tracta de determinar la llengua e identitat valenciana autòctona. Què significa ser un valencià que parla valencià? És un parlant de dialecte que per a «entendre’s millor» recorre al espanyol? És el representant d’una llengua independent? És membre d’una família lingüística reprimida a Espanya? I com s’accepta a Espanya? O, com ha de posicionar-se políticament en front del context espanyol? Partint d’aquestes preguntes, fem especial atenció als fronts político-identitaris que han estat representades a les Corts Valencianes entre 2014 i 2016, que seran l’element principal del present treball. Aspirem a reflectir i contextualitzar tant històricament com sociolingüísticament els seus discursos per a arribar a una descripció distanciada i diferenciada de les posicions, percepcions i interpretacions contradictòries sobre el valencià. Partint d’una anàlisi semàntica del discurs de conflicte basat en corpus, mostrarem la gènesi i el desenvolupament de les actuals conceptualitzacions / La identidad lingüística valenciana parece, a primera vista, la de una región que forma parte de la nación española y de su historia cultural específica. Sin embargo, cuando se estudia más a fondo el discurso político que se produce en la Comunidad Autónoma de Valencia, que ha ganado un carácter cada vez más polémico sobre todo desde la transición española, nos remite a una comprensión de la propia identidad que no necesariamente coincide con el concepto nacional español. En realidad, es un discurso que trata de determinar la lengua e identidad valenciana autóctona. ¿Qué significa ser un valenciano que habla valenciano? ¿Es un hablante de dialecto que para «entenderse mejor» recurre al español? ¿Es el representante de una lengua independiente? ¿Es miembro de una familia lingüística reprimida en España? ¿Y cómo se le acepta en España? O, ¿cómo debe posicionarse políticamente frente al contexto nacional español? Partiendo de estas preguntas, prestamos la principal atención a los frentes político-identitarios, que estuvieron representados en las Cortes Valencianas entre 2014 y 2016, que serán el elemento principal del presente trabajo. Aspiramos a reflejar y contextualizar tanto históricamente como sociolingüísticamente sus discursos para llegar a una descripción distanciada y diferenciada de las posiciones, percepciones e interpretaciones contradictorias acerca del significado identitario del valenciano. Basándonos en un análisis semántico del discurso de conflicto basado en corpus mostraremos la génesis y el desarrollo de las actuales conceptualizaciones divergentes, ya que son éstas las que convierten esta «lengua propia» en el ‹símbolo de la divergencia identitaria› dentro de un discurso político producido con y sobre la lengua.

Né en 1863 dans l’Hérault, Louis Pastre effectue toute sa carrière d’instituteur laïque dans les Pyrénées-Orientales. Deux siècles et demi après l’annexion du Roussillon à la France, le catalan demeure la langue véhiculaire, surtout pour les classes populaires. Dès la fin du XIXe siècle, et avec des signes avant-coureurs redevables entre autres à l’instituteur public Côme Rouffia (1790-1874), la langue régionale s’inscrit aussi dans la dynamique des renaissances félibréenne et surtout catalane qui irradie depuis Barcelone. Une élite intellectuelle s’organise alors pour préserver le patrimoine régional, dans le cadre de la « grande patrie » soutenue par l’école de la Troisième République. Instituteur public en activité, républicain radical et syndicaliste, pédagogue solidariste et didacticien novateur du français, Louis Pastre fut un efficace membre fondateur de la Société d’Études Catalanes, la première organisation régionaliste de la Catalogne du nord des Pyrénées. On étudie sa trajectoire et ses productions pédagogiques, dans le contexte de son activité professionnelle et militante et de ses relations avec les catalanistes barcelonais, jusqu’à ce qu’il formalise, en 1907, une « méthode mixte ». Cette dernière fut un compromis inédit entre les méthodes directe et de traduction, en faveur de l’apprentissage du français par, et pour, le catalan à l’école primaire. Après avoir remis en question les propositions antérieures de pédagogie régionaliste, face à l’hostilité de l’administration et la tiédeur des instituteurs roussillonnais, Louis Pastre se consacrera, jusqu’à sa mort en 1927, au catalan hors de l’école, avec une oeuvre de linguiste extérieure au cadre de cette étude. / Born in 1863 in Languedoc in the French department of Herault, Louis Pastre carries out his whole carrier as a lay teacher in Roussillon or Pyrenées-Orientales department. Two centuries and a half after Roussillon was annexed to France, Catalan remains a common language, especially to the working class. From the end of the nineteenth century and with harbingers grateful forever to the state teacher Côme Rouffia (1790-1874), the regional language also fits into the process of the dynamics of the Felibrige and especially Catalan revivals which shine from Barcelona. Then, an intellectual elite organises itself to preserve the local heritage as part of the « main motherland » that the 3rd Republic School supports. Active state teacher, radical republican and trade unionist, solidaristic teacher and innovative of French, Louis Pastre was an efficient founder member of the Catalan Studies Society, the first regionalist organization in North Pyrenees Catalonia. His career and his educational production are studied in the context of his professional and militant activity and of his relationship with Barcelonese catalanists, until he makes formal a « mixed method » in 1907. The latter was a completely new compromise between the direct methodology and the methodology of translation, in favour of the teaching of French by and for Catalan in primary school. After challenging the previous suggestions about regionalist teaching, facing the enmity administration shows and the reserve of teachers from Roussillon, Louis Pastre devoted himself to Catalan outside school until 1927 (year of his death), with a linguist work which is outside of the frame of this study. / Nascut el 1863 al baix Llenguadoc, Lluís Pastre passa al Rosselló tota la seva vida professional com a mestre laic de primera ensenyança. Dos segles i mig després de l’annexió a França, a l’antiga província de Rosselló esdevinguda, des de la Revolució francesa, departament dels Pirineus-Orientals, el català és encara la llengua vehicular, sobretot per a les classes populars. D’ençà de finals del segle XIX, i amb senyals precursors atribuïbles, entre d’altres, al mestre públic Cosme Rouffià (1790-1874), la llengua regional segueix també la dinàmica de la renaixença felibrenca, i sobretot de la catalana, que irradia des de Barcelona. Llavors, una elit intel·lectual s’organitza per preservar el patrimoni regional, dins el marc de la « gran pàtria » francesa que el sistema escolar de la Tercera República promou activament. Mestre públic en actiu, republicà radical i sindicalista, pedagog solidarista i promotor d’una didàctica renovada de la llengua francesa, Lluís Pastre fou un eficaç membre fundador de la Société d’Études Catalanes, la primera entitat regionalista de la Catalunya del nord del Pirineu. Estudiem la trajectòria i les produccions pedagògiques de Lluís Pastre en el context de la seva activitat professional i militant, així com de les seves relacions amb els catalanistes barcelonins, fins que ell mateix formalitzi, el 1907, un « mètode mixt ». Aquest fou un compromís inèdit, entre els mètodes directe i de traducció, per a l’aprenentatge del francès, mitjançant el català i també a favor de la introducció del català a l’escola primària. Després d’haver posat en qüestió les propostes anteriors de pedagogia regionalista, i enfront de l’hostilitat de l’administració i la tebior dels mestres rossellonesos, Lluís Pastre es dedicà, fins a la seva mort el 1927, a promoure el català fora de l’escola, amb una obra de lingüista que ultrapassa el marc d’aquest estudi.

El pensament religiós de Joan Maragall no havia estat objecte fins ara de cap estudi ampli i sistemàtic. Aquesta tesi pretén oferir una sistematització d'aquest pensament en el marc d'una biografia intel·lectual que permeti visualitzar-ne l'evolució i el desenvolupament. Expositivament, s'ha perioditzat la biografia intel·lectual en quatre etapes: 1) la religió romàntica de la bellesa (1860-1890); 2) de l'exaltació positivista dels forts a la cristianització de l'excelsior (1890-1901); 3) un neoespiritualisme modernista (1901-1906), i 4) l'últim Maragall (1906-1911). És en l'últim període quan Maragall dota el seu pensament d'una terminologia específica i li dóna una forma travada i coherent. Des d'una posició clarament antiascètica no, però, antimística , Maragall detecta l'existència en el temps de moments de suspensió de la temporalitat els «moments d'eternitat» la vivència dels quals permet superar la distinció entre vida terrenal i ultraterrenal. / Until now Joan Maragall's religious thought has not been the object of an extensive and methodical study. This thesis aims to offer a systematization of his religious thought within the framework of an intellectual biography which allows for the visualization of its evolution and development. For the purpose of this analysis, the intellectual biography has been divided in four stages: 1) the romantic period of the religion of beauty (1860-1890); 2) the positivist period, from the exaltation of the strong to the Christianization of the excelsior (1890-1901); 3) the modernist neo-spiritualist period (1901-1906), and 4) the last period (1906-1911). Maragall develops a specific terminology for his thought and gives it a coherent and unified form in the last stage. From a clearly anti-ascetic position though not anti-mystic , Maragall detects the existence of moments when temporality is suspended «moments of eternity» , the experience of which allows for the overcoming of the distinction between earthly and otherworldly.