La aproximació que fins el moment present s'ha fet del gòtic català ha assenyalat les formes senzilles, amplies i els procesos constructius sense fractures. En canvi aquesta aparent puresa o integritat formal no es pot entendre, si no com a conseqüència d'un enfrontament entre maneres diferents de plantejar els espais gòtics, amb una o varies naus que s'ajunten, amb diferents maneres de concloure-la en la capçalera, amb maneres diferents d'interpretar els escalonats de les cobertes.La integritat formal només es manifesta en aquelles obres que han estat resoltes en un període relativament curt de temps. Obres menors com les mendicants de nova planta i obres majors realitzades en vida de pocs mestres, com Santa Maria del Mar.L'estudi de les formes de l'estructura de coberta meridionals ha requerit, en primer lloc, una aproximació a les eines de representació del moment (quadern de Villard) i a la seva translació a l'obra (geometria fabrorum) en funció d'unes mides pròpies de l'época. Si bé els tres aspectes són propis de tota la cultura gótica del XIII i XIV, el darrer es tradueix en canes meridionals (de Toulouse, de Montpellier, cana destre i cana catalana...) otorgarà la mida justa a l'espai català, no tan pel que fa a un valor concret i comprobable, sino per la gradació calmada am que es definiran buits i plens, intercolumnis i contraforts.El mestre català devia entendre o intuir l'existencia de certes relacions de masa (entre la que produeix l'empenta i la que s'oposa o equilibra) o la utilitat de una posició transversal d'un mur (contrafort) per recollir les empujes dels arcs. En base a aquests procediments de la estàtica gràfica, s'entendrà que un model es estable (i per tant perdurable en el temps) quan demostri cert grau de seguretat geomètrica, qualifificat en aquest treball factor de forma.Les estructurers cistercenques i mendicants poden entendres com a maquetes de treball on s'investiguen noves possibilitats de forma: espais de naus diverses seran fragmentats, alteralts i sobreposats als cosos menors dels monasteris, coexistint arc diafragma i voltes. La sequencia Fontfroide/ Santes Creus/ Poblet permet entetndre, com al cas del dormitoris, la manera en que evoluciona la promitiva forma de cubrició catalana.Les obres catedralicies acolliran tot el sentit exposat de complexitat (i en ocasions de contradicció) indicat a l'inici. Els models de Toulouse i sobre tot d'Albi no es poden entendre sense el procés d'adaptació que es produeix en el seu entorn (Grandselve, Jacobins, Cordeliers i la resta de catedrals del Tarn). S'exposen certes convergències entre la catedral de Mallorca i les obres del mestre Berenguer de Montagut; es compara l'aparent perfecció formal de Santa Maria amb la destreza técnica i ambiguitat espaial de Manresa; es contrasten les formes produïdes en el Regne de Mallorca i a Barcelona; i presenta noves propostes per a entendre l'origen i la transformació de Perpignan, Mallorca i Girona.En síntesi, la investigació pretén aportar noves línies d'aproximació a la construcció gòtica meridional, mitjançant útils propis de la formació de l'arquitecte, a un temps gràfics i constructius i des de la interpretació curosa i respectuosa de les obres existents.

La Rosa Vera és el nom d'una editorial catalana sota el peu de la qual es varen publicar llibres i col.leccions amb gravats originals entre el 1945 i el 1984, i per on hi desfilaren més d'un centenar d'artistes plàstics i d'escriptors.Jaume Pla, el director tècnic d'aquesta editorial, va escollir aquest nom inspirat en una frase d'un poema de Jacint Verdaguer titulat "Rosa de la Mare de Déu" que li va semblar adient per encapçalar les seves obres.a) Contingut de la tesi- Volum l: Exposició del tema recollida en cinc capítols, conclusions i bibliografia.- Volum II: Apèndix amb l'anàlisi exhaustiva de cadascun dels llibres de La Rosa Vera il.lustrats amb gravats.- Volum III: Apèndix amb l'anàlisi completa de les col.leccions de La Rosa Vera.La tesi està enfocada des del punt de vista d'una gravadora, amb una aportació personal i d'innovació en l'estudi de cada llibre i de cada gravat.b) Fonts utilitzades1. La persona i les obres de Jaume Pla (Rubí, 1914), director tècnic de l'editorial.2. Erasme d'Imbert, fill de Víctor Mª d'Imbert (Barcelona, 1903-1978), editor i promotor de "La Rosa Vera". 3. La Biblioteca de Catalunya.4. La Secció de Gravats del Museu d'Art Modern de Barcelona.5. El taller de Jaume Coscolla i Jordi Sànchez, on es varen estampar les últimes obres de "La Rosa Vera".6. Artistes plàstics, escriptors i col.laboradors que varen prendre part en Ia comesa.c) Aspectes innovadors aportats per la tesi1. L'estudi i anàlisi dels IIibres que mai no s' havia fet i que ha esdevingut una de les parts més creatives del treball.2. L'ampliació i aprofundiment de l'estudi de les col.leccions a través de les proves addicionals i els dibuixos preparatoris.3. La realització de tres fitxes tècniques elaborades personalment i que són fruit de l'anàlisi minuciosa de cada obra.4. La distribució i catalogació de la bibliografia.5. El contacte directe amb persones que van col.laborar amb "La Rosa Vera" i el recull d'opinions i articles apareguts sobre aquesta obra pública.d) Què és La Rosa Vera"La Rosa Vera" fou una empresa cultural en pro del gravat original i la bibliofília dirigida tècnicament per Jaume Pla i promocionada per Víctor Mª d'Imbert. La idea va néixer a Barcelona, però després, el 1955, es va estendre a Madrid, sota el patrocini de Juana Mordó, i també a França amb la col.laboració d'artistes estrangers, però que no s'arribà a dur a terme."La Rosa Vera" fou una editorial de reafirmació catalana. Un conjunt de llibres esdevinguts objecte d'art per l'acurada tipografia, per la qualitat del paper, per la integració entre el text i la imatge i per convertir el gravat en única tècnica d'il.lustració."La Rosa Vera" fou l'obra conjunta de més de cent artistes plàstics i artístiques, aportant-hi la novetat de la incorporació d'uns textos escriptors en mútua col.laboració."La Rosa Vera" fou el risc a l'aventura d'enfrontar-se per primer cop a una planxa de metall. El repte de crear un text literari sobre una imatge gravada lliurement i a priori."La Rosa Vera" fou una col.lecció d'estampes "ll.lustrades" per uns textos literaris. La recuperació d'un públic que estima l'obra ben feta. Una innovació en el món del col.leccionisme. La popularització del gravat, oferint la mateixa qualitat que l'original a un preu assequible.A "La Rosa Vera" l'artista plàstic feia un dibuix lliurement, Jaume Pla deia quina era la tècnica de gravat més adient i els l'ensenyava. Després aquell gravat era comentat amb paraules per un escriptor. El canvi de papers entre l'il.lustrador i l'il.lustrat fou una novetat curiosa en el camp de l'estampa i la seva difusió."La Rosa Vera" fou una proposta nova i creativa que, sobretot amb les col.leccions de gravats, va llançar al mercat un gran nombre d'estampes artístiques, aportant-hi la novetat de l'incorporació d'uns textos literaris que les comentaven.Amb "La Rosa Vera" va néixer a Catalunya un dels moviments de gravat capdavanters en l'intent de popularitzar i revaloritzar aquest art, esdevenint un exemple de reivindicació i de defensa de la identitat del país en una època difícil per la nostra cultura. / "La Rosa Vera" is the name of a Catalan publishing company under whose auspices books and collections of original engravings, were pubIished from 1945 to 1984, an enterprise which involved a succession of artists and writers numbering over one hundred.CONTENTS OF THIS THESISVolume I: Introduction to the subject, general conclusions and bibliography.Volume ll: Analysis of the books published by La Rosa Vera.Volume III: Analysis of the collections published by La Rosa Vera.The thesis' subject matter is considered from an engraver's paint of view, bringing to the study of each book and each engraving a new outlook, at once personal and creative."La Rosa Vera" was a cultural initiative whose aim was to promote original engravings and a general appreciation of books; it was technically directed by Jaume Pla and promoted by Víctor Mª d'Imbert. The idea itself arose in Barcelona but later caught on in Madrid, under the patronage of Juana Mordó, and also in France.In "La Rosa Vera" the artist would produce a drawing freestyle, after which Jaume Pla would both advise him which was the most appropriate engraving technique and give him practical tuition in it. A writer was then commissioned to provide a commentary in words to accompany the engraving. This role-reversal between illustrator and illustrated constituted a curious innovation in the field of prints and their dissemination."La Rosa Vera" was a new creative initiative which, particularly with its collections of engravings, launched onto the market a large number of artistic prints in an attempt to introduce this art form to a wider public; it brought the added novelty of literary texts which had been specially written as a commentary on the pictures.With "La Rosa Vera", Catalonia saw the birth of one of the pioneer movements in the field of engraving which aim to popularise and to reassess this art form. This was an example of how the country' s identity was reasserted and defended in the midst of a difficult period for our culture.

Este trabajo de tesis se ha basado en el denominado método edafológico y en el método de los balances y aborda de forma integral el estudio de los suelos de un área con una extensión próxima a los 15 Krn2 sobre la llamada Cordillera Prelitoral Catalana, en el límite de las comarcas del Vallés Occidental y el Vallés Oriental, en la provincia de Barcelona, a la que algunos especialistas de otros ámbitos de la ciencia han dedicado también sus esfuerzos. La pasada importancia de la zona en el orden económico y social se cimentó en la explotación de las canteras de material granítico, empleado a principios de siglo para la pavimentación de las calles de Barcelona, y en el aprovechamiento de las aguas termales a través de una red de balnearios.Los suelos objeto de estudio se asientan sobre un batolito constituido por granodioritas acompañadas por un cortejo filoniano formado por aplitas y pegmatitas. La composición química de estas granodioritas varia entre limites estrechos, si bien esta variabilidad puede ser importante en el caso de elementos como el calcio y el titanio.Las granodioritas se han visto, en el transcurso del tiempo, sometidas a la acción de factores climáticos cambiantes. El clima actual de la zona es, según la clasificación de Thornthwaite (1948), seco subhúmedo, mesotérmico, con muy pequeño o ningún exceso de agua.De acuerdo con los criterios de la SMSS (1975) el régimen de temperatura del suelo corresponde a uno térmico y el régimen de humedad a uno xérico si se respeta el espíritu de la clasificación, aunque en ocasiones se halle más próximo al régimen ústico.La geomorfología muestra la existencia de zonas donde se producen retenciones de agua que originan un acuífero de proporciones significativas con un papel importante en el abastecimiento local. Existen además acuíferos termales asociados al material granodiorítico, que constituyen, al asomarse al exterior, una forma de descarga natural de las aguas basales más antiguas. Las aguas frías se clasifican como bicarbonatado cálcicas, y clorurado sódicas las termales.Desde el punto de vista botánico, la zona se halla situada en la región corológica mediterránea. La vegetación potencial es el bosque mediterráneo cuya degradación se pone de manifiesto por la existencia de matorral silicícola y pastizal de Hyparrhenia. La pendiente y la orientación son los dos factores geomorfológicos con más incidencia en el desarrollo de estos suelos.Pueden diferenciarse tres grandes unidades geomorfológicas: A) zona de escaso espesor del manto de meteorización, B) zona con formaciones superficiales más desarrolladas, una buena parte de las cuales ha sido exportada por la fuerte incisión de la red de drenaje y e) zona que incluye algunas de las formas correspondientes al máximo desarrollo.El estudio y selección de los perfiles de suelo, 24 en total, ha tenido en cuenta para el estudio de los factores de formación la orientación, la altitud, la vegetación y la acción antrópica; en el caso del estudio de los procesos se ha tenido en cuenta la meteorización física, la meteorización química, la formación de minerales de la arcilla, la translocación de la arcilla, la formación de carbonatos secundarios y la descomposición de la materia orgánica.La historia de la formación y posterior evolución de estos suelos se inicia cuando el material entra en contacto lentamente con los agentes meteorizantes. Con el transcurrir del tiempo se produce la arenización de una parte importante del batolito granodioritico. Esta arenización afecta hoya los primeros 20 m. La profundidad de la arenización no es uniforme, variando con la topografía y con la presencia de enclaves más resistentes. La arena está formada principalmente por mica-ilita y caolinita procedente de la meteorización de las plagioclasas originales.En algunos enclaves se observa una individualización del hierro. La evolución granulométrica de estos suelos está estrechamente relacionada con la fragmentación y el arrastre de las partículas. La fracción gravilla alcanza una notable importancia en razón a su composición mineralógica, muy semejante a la del material originario, y al porcentaje que representa en el total del suelo. Habiendo establecido las correlaciones existentes para cada tipo de horizonte entre el incremento/decremento de cada una de las fracciones granulométricas con respecto a cada una de las fracciones de la arena granodioritica, las mejores correlaciones múltiples se obtienen entre las relaciones del limo y la arcilla por un lado y las relaciones de gravilla, arena gruesa y arena fina por otro. El hiperplano de regresión de la relación de arcilla en función de las demás relaciones muestra una correlación del 0,82.Al establecer las variaciones de cada fracción granulométrica que tienen lugar en el transcurso de la evolución se obtiene que el 67 % de las variaciones que experimenta la arcilla, desde la arena hasta el horizonte A pueden ser explicadas por las relaciones calculadas para limo, arena fina, arena gruesa y gravilla. Un 33 % queda sin explicar. La posibilidad de que una parte importante de este 33 % se pierda desde los horizontes superficiales queda puesta matemáticamente en evidencia.Gráficamente ha sido posible diferenciar cuatro tipos de comportamientos físicos con ayuda de la técnica del desplazamiento de las partículas. El efecto de la fragmentación se observa muy claramente en los perfiles incluidos en el tipo F2, que muestran un progresivo aumento del limo y la arcilla en los horizontes superficiales. Estos perfiles no presentan aportes externos de material y pueden ser clasificados entre los Psammnents del primer estadío evolutivo.En los horizontes superficiales de algunos perfiles (Tipo ID) se observa un desplazamiento hacia composiciones más arenosas que recuerda los procesos de disolución. Estas situaciones coinciden con la ausencia de carbonatos.En el tipo Z se incluyen perfiles que presentan cambios bruscos en su granulometría, prueba evidente de episodios de decapitación o acumulación de materiales sobre los suelos o de procesos de desplazamiento de partículas en el interior de los perfiles.Finalmente el tipo E incluye falsas evoluciones eluviación-iluviación.La caracterización de la meteorización química ha sido abordada desde dos puntos de vista: uno en el que se tienen en cuenta los balances químicos y otro en el que se analizan los minerales de la arcilla formados en el curso de la meteorización.El índice dado por la relación SiO(2) / Al(2)O(3) sitúa a los suelos estudiados en el dominio de la bisialitización, en cuanto a la evolución general de los minerales silicatados presentes en la granodiorita se refiere.El elemento más acumulado es, por lo general, el potasio con un peso especifico dentro del IMP (Índice de Meteorización Potencial) del 50 %. La formación de minerales secundarios y los lentos procesos de desarrollo edáfico conducen a una escasa diferenciación de los IMP. Los horizontes C de los suelos más jóvenes muestran una ligerísima pérdida de silicio, un mantenimiento de los niveles de potasio y aluminio y un enriquecimiento relativo en hierro y magnesio, prueba de la evolución química que experimentan. A medida que se asciende en el perfil, y en la génesis se comprueba el mantenimiento de los niveles de silicio, a1umnio y potasio en los horizontes AC y Bw. En superficie el equilibrio es la tónica general.El estudio de la evolución mineralógica implica fundamentalmente a biotitas y plagioclasas. En profundidad la alteración de la biotita es prácticamente nula, como lo demuestra la ausencia de clorita en los materiales granosioriticos mejor conservados. La evolución de la biotita pasa por la formación de clorita, vermiculita e ilita. La clorita secundaria está presente en cantidades apreciables, cuando hay posibilidades de lavado, en diaclasas y en horizontes de acumulación. En algunos casos en que los perfiles presentan un mayor grado de evolución se ha hallado un intergrado clorita-vermiculita que deriva de la clorita secundaria. Otro proceso identificado es la transformación de la vermiculita en formas expandibles, habiéndose hallado un interestratificado con propiedades intermedias entre la vermiculita y la esmectita.En el caso de las plagioclasas la posible evolución se inicia con la transformación rápida de la sericita en vermiculita y caolinita y la formación, ciertamente reducida, de esmectita.A pesar de la variabilidad observada en los factores de formación, la mayoría de los suelos muestran unos grados de meteorización y desarrollo muy semejantes. Se trata de suelos que presentan una meteorización preferentemente física y escaso desarrollo y que se ven rejuvenecidos continuamente por procesos de erosión activos desde el plegamiento alpídico.Sólo en posiciones geomorfológicamente muy estables ha sido posible encontrar las pruebas de la actuación de procesos de desarrollo que han conducido a la iluviación de cantidades relativamente importantes de arcilla si se tiene en cuenta la baja tasa de formación de partículas de tamaño arcilla que presentan estos suelos. Las condiciones que favorecen el desplazamiento de la arcilla y su posterior deposición se dan sólo puntualmente y nunca de forma óptima en el área. Únicamente en tres de los perfiles estudiados se ha observado una clara iluviación de arcilla con formación de revestimientos que representan más del 1 % de la sección estudiada. Los escasos horizontes de acumulación de arcilla muestran características relictas y están asociados a condiciones climáticas diversas de las actuales. Un hecho que abona el carácter relicto de la acumulación de arcilla es el proceso actual de lavado de carbonatos desde la superficie, a través de la porosidad debida a la actividad radicular y su acumulación en las paredes de los bioporos o en la micromasa. Este movimiento del carbonato se ha visto favorecido en los suelos más desarrollados por una mejor organización estructural.El proceso más evidente en la dinámica de los carbonatos es la cristalización a partir de soluciones que se desplazan desde la superficie de los perfiles hasta zonas más profundas. El origen edafogenético de los carbonatos se pone de manifiesto porque las acumulaciones de los mismos son más o menos paralelas a la topografía de la superficie, y presentan morfología distintiva respecto de la micromasa.Las tendencias futuras en la evolución de estos suelos, de no mediar ningún cambio en las actuales condiciones, son presumiblemente la progresión de los procesos de meteorización y erosión y la continuidad de los procesos de acumulación de carbonatos. Tal acumulación bien pudiera dar lugar a la formación de horizontes petrocálcicos.Hay que señalar finalmente la necesidad de incluir en el sistema SMSS un nuevo suborden de entisoles en el que puedan incluirse los suelos arenosos derivados de materiales originales que contengan otros minerales, susceptibles de meteorización, además de cuarzo y feldespatos. / This Doctoral Thesis is concerned with the complete study of the soils of an area in the central part of Barcelona province (NE Spain) that takes into account their formation under Mediterranean influence.Environmental factors concerning the genesis and evolution of the soils, such as petrology, geomorphology, climate, vegetation and antropic activities have been considered and studied.The soils have developed from granodioritic material and are located on three geomorphological areas.Field and laboratory data from the study area on morphological, physic-chemical, chemical, mineralogical and micromorphological characteristics of 24 selected soil profiles are shown. According to the USDA system (1989), the profiles belong to three orders: Alfisols, Inceptisols and Entisols.The soils are the result of different soil formation phases: a: in situ soil formation, mostly dominated by physical weathering; b: formation of a soil covering by soil material derived from similar neighbouring soils; c: clay illuviation in stabilized areas,d: and the current carbonate solubilization.An attempt has been made to corre1ate granulometric fractions of the soil horizons with those corresponding to the saprolite. The characterization of weathering processes has also been achieved.We propose to consider an extension of the Entisol order, maybe as a suborder that could take into account those Entisols with sandy texture and weatherab1e minerals other than quartz and feldspars.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària. Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentmentco1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics). / The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

Aquesta recerca s'ocupa de l'evolució semàntica de les perífrasis modals <deure + INF i <haver (a/de) + INF> en català antic, des d'una perspectiva cognitiva. És un estudi de corpus que descriu la gramaticalització de les perífrasis, des que es formen en la llengua llatina fins a la fi del s. XVI. En aquest procés s'observa que des dels significats modals prototípcs, la necessitat deòntica i la necessitat externa, afloren un fum de matisos nous al voltant del futur i l'evidencialitat inferencial. Això provoca canvis en la configuració de la xarxa semàntica i les relacions entre els sentits de cada categoria (Geeraerts 1997). En aquest sentit la gramaticalització d'aquestes perífrasis palesa les regularitats interlingüístiques del canvi semàntic (Traugott & Daser 2002). Aquest estudi reflexiona sobre el canvi semàntic, el mecanismes que hi intervenen i les motivacions que el provoquen. En el marc de la Gramàtica Cognitiva de Langacker (1987, 1991a, 1999b) i les aportacions de Pelyvás (1996, 2000, 2006), es descriu el canvi semàntic en termes d'una atenuació de la força i una progressiva subjectivació. Les construccions evoluciones en la mesura que els usos nous mostren un esquema conceptual diferent del convencional. En efecte, en el cas de les perífrasis <deure + INF> i <haver (a/de) + INF> s'observen canvis en l'esquema conceptual quan afloren els valors de futur i els inferencials, amb la qual cosa la interacció de forces s'esvaeix i deixa al descobert la conceptualització del parlant, el qual esdevé locus de potència.

La finalidad principal de esta tesis es la de profundizar en el estudio de las dos facetas que conforman la personalidad del Dr. César Comas Llabería (Barcelona, 1874-1956): la fotografía y la radiología. El Dr. Comas fue un ciudadano barcelonés que dedicó más de cincuenta años de su vida al estudio, práctica y difusión de la Radiología, tanto para la obtención de diagnósticos médicos, como para su utilización con fines terapéuticos. Cuando Wilhem Conrad Röntgen, dio a conocer el descubrimiento de los rayos X, muchos científicos de todo el mundo se sintieron atraídos por encontrar métodos para obtener los mismos rayos. César Comas no fue una excepción. Era todavía estudiante del último curso de Medicina y, desde hacia cuatro años fotógrafo de la Facultad. Su afición y estudio a la Electroterapia a la que pensaba dedicarse al terminar la carrera, y al hallarse al frente del Gabinete Fotográfico, le fueron propicias para realizar los primeros experimentos y ser considerado desde entonces el introductor de los rayos X en España.Dos son las vertientes que Comas desarrolló, una como vocación, la medicina, en la que consiguió reconocimiento nacional e internacional, y la otra, como afición, la fotografía, en la que registró una colección de imágenes documentales de la vida, costumbres y crecimiento de la Barcelona de principios de siglo (1900-1925). César Comas fue un hombre bueno. Trabajó gratuitamente en distintos hospitales y cedió las instalaciones del gabinete radiológico particular, instalado en 1898 en Barcelona con su primo Agustín Prió, a las instituciones hospitalarias que no disponían de ellas. El desconocimiento de la perjudicial influencia de los rayos X sobre la piel, hizo que muchos radiólogos sufrieran sus consecuencias y tanto Prió como Comas no fueron excepciones. Si hasta ahora hemos hecho un recorrido por la vida del Dr. Comas en su faceta como radiólogo, ahora vamos a describir el contenido del fondo fotográfico que nos legó. Lo compone un total de 2.779 imágenes fotográficas: 419 en color, 2.350 en blanco y negro, en su mayor parte estereoscópicas sobre vidrio; 24 panorámicas y un bloque de 90 sobre acetato. El planteamiento de la tesis esta dividido en siete apartados que, aunque diferenciados, hay entre ellos una gran cohesión. El primero, César Comas Llabería (Barcelona 1874-1956), lo iniciamos con una recogida de datos biográficos. A continuación tratamos de la procedencia y el contenido del Fondo Comas, compuesto en su mayor parte de material fotográfico. El tercer apartado, El Dr. Comas y el contexto fotográfico de finales del siglo XIX y principios del siglo XX, la fotografía será el hilo conductor que nos acercará a la obra fotográfica del Dr. Comas. El cuarto apartado La importancia de lo documental en la fotografía de Comas, hemos desarrollado de un modo minucioso tres bloques inéditos de distinta temática y de gran valor testimonial. Estos son: Eclipse de sol en Vinaroz, La transformación de la Fábrica Batlló en Universidad Industrial y Comas intérprete del Hospital de San Pablo. Nos ha parecido necesario dejar un único apartado, el quinto, para La fotografía en color, debido a la variedad de procesos utilizados por Comas, entre los años 1908 y 1915, estos son: Autocromo, Omnicolore, Dufay y Paget. Debido a que Comas fue primero fotógrafo antes que radiólogo, hemos dejado para el sexto apartado el desarrollo correspondiente a La Radiología, que iniciamos con una breve introducción sobre el impacto social que produjo y nos detenemos en las radiografías pioneras realizadas por él. Hemos reservado un último apartado el de Reconocimientos, para hacer hincapié del olvido oficial hacia su persona de la ciudad en que le vio nacer, Barcelona. ENGLISH ABSTRACT / This thesis wishes to go deeply into both aspects of Dr. César Comas Llabería (Barcelona, 1874-1956) personality: Photography and Radiology.Dr. Comas was a Barcelona citizen who spent more than 50 days of his life studying, practicing and divulging Radiology.Comas felt attracted by Wilhelm Conrad Röntgen X Ray Discovery, so he tried to reach the same. He was still a student of the last year of Medicine and he had been the Faculty Photographer for four years. His fondness for the Electrotherapy studies -on what he wanted to work after getting the Degree- and his important position in the Photography Cabinet helped him experiment with this new technique and made him be considered the first X Ray user in Spain.He developed two activities through his life: the first as a vocation, Medicine, which made him deserve National and International recognition. The second as an amateur, Photography, which is collected in a large amount of documentary images of the life, customs and growth of Barcelona from 1900 to 1925.César Comas was a generous man. He worked for free in several Hospitals and he handed over his own Radiology Cabinet -He and his cousin Agustí Prió opened their own Cabinet in Barcelona in 1898- to the Hospitals which couldn't afford it. As no one knew the X Ray harmful influence on the skin, many radiologists like Comas and Prió suffered its consequences.2779 Photographs make up the Photograph Fund, 419 of them in colour; 2350 in black and white, mostly stereoscopic on glass; 24 panoramic and 90 on acetate. The thesis is divided in seven parts: First, Biography. Second, The Fund origin and content, mostly Photographs. Third, Documentary Photography. Fourth, Architecture and Testimony. Fifth, Colour Photography with all the processes Comas used: Autochrome, Omnicolore, Dufay and Piaget. Sixth, Radiology. Seventh and last, Comas' Unfair Official Oblivion

La tesi Memòria pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) pretén assolir dos objectius principals. En primer lloc, el treball presenta una proposta teòrica i metodològica global per estudiar –des d’un punt de vista sociopolític i en diversos contextos temporals i geogràfics- el fenomen de la memòria pública. Per això, l’autor elabora una “antropologia de la memòria” i desenvolupa una reflexió sistemàtica sobre “les cultures de la memòria” i “les polítiques de la memòria”. La tesi defineix la memòria pública com el conjunt de pràctiques i discursos commemoratius que convergeixen en l’esfera pública. La memòria pública no és entesa, per tant, com un simple dictat monolític des de les institucions, sinó més aviat com un diàleg o una dialèctica entre les diverses narratives històriques que vertebren els múltiples imaginaris socials. L’autor assumeix que, a través del debat sobre el passat i la seva representació canònica, la societat discuteix indirectament la seva contextura identitària, els seus marcs normatius i la seva orientació de futur. En l’esfera pública, les diverses interpretacions del passat reflecteixen les distintes versions del futur nacional. El treball explicita com la pugna discursiva per l’hegemonia commemorativa va molt lligada al pols social pel poder polític. Per a fonamentar la seva proposta teòrica i metodològica, l’autor acudeix a autors catalans i espanyols, però també presenta els postulats de la historiografia francesa, germànica i anglosaxona al voltant de la memòria social. La segona part de la tesi consisteix en l’estudi d’un cas històric concret. S’aborda “la memòria pública” barcelonina dels primers anys trenta. Així, l’autor indaga els discursos històrics i les pràctiques commemoratives imperants en l’espai cívic, en l’opinió pública i en l’esfera política de la Ciutat Comtal des de 1931 fins a 1936. La tesi repassa la catarsi simbòlica que va viure Barcelona amb la proclamació de la República. Analitza els canvis de noms de carrers i dóna a conèixer la intrahistòria dels nous monuments erigits. El treball palesa la cultura commemorativa dels diversos sectors socials barcelonins, desgrana la narrativa històrica que batega en els llibres de text per a infants i, sobre tot, reflecteix la utilització política de la història. En el fons, l’estudi dels diversos paradigmes commemoratius interessa a l’autor com una finestra privilegiada per copsar els universos mentals i ideològics de quatre grups barcelonins cabdals: el nacionalisme liberalobrerista (l’ERC), el nacionalisme liberalconservador (la Lliga), l’anarquisme faista i l’espanyolisme conservador. La radiografia de les narratives històriques i de les pràctiques commemoratives a la Barcelona republicana permet redescobrir els vincles entre el nacionalisme català i el discurs històric, establir les similituds i diferències doctrinals entre les principals forces polítiques del període i, finalment, revisitar des d’una nova perspectiva l’evolució d’un temps polític apassionat i apassionant. / La tesis Memòria Pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) se ha escrito con dos objetivos básicos. En primer lugar, el trabajo presenta una propuesta teórica y metodológica global para estudiar –desde un punto de vista sociopolítico y en múltiples contextos temporales y geográficos- el fenómeno de la memoria pública. Por eso, el autor elabora una “antropología de la memoria” y desarrolla una reflexión sistemática sobre “las culturas de la memoria” y “las políticas de la memoria”. La tesis define la memoria pública como el conjunto de prácticas y discursos conmemorativos que tienen lugar en la esfera pública. La memoria pública, por tanto, no es un simple dictado monolítico desde las instituciones políticas, sino más bien un diálogo o una dialéctica entre las diversas narrativas históricas que vertebran los imaginarios de los distintos grupos sociales. El autor asume que a través del debate sobre el pasado y sobre su representación canónica, la sociedad discute indirectamente su contextura identitaria, sus marcos normativos en el presente y sus orientaciones para el futuro. En realidad, las distintas interpretaciones del pasado que se dan en la esfera pública reflejan las distintas versiones del futuro nacional. El trabajo constata como la pugna discursiva por la hegemonía en la consciencia histórica de la ciudadanía va muy ligada al pulso social por el poder político. Para fundamentar su propuesta teórica y metodológica, el autor recurre a autores catalanes y del conjunto de España, pero también presenta los principales postulados de la historiografía francesa, germánica y anglosajona. En segundo lugar, la tesis aborda una investigación histórica concreta. Se estudia la memoria pública de Barcelona en los primeros años treinta. El autor indaga los discursos históricos y las prácticas conmemorativas imperantes en el espacio cívico, en la opinión pública y en el ámbito político de la Ciudad Condal desde la proclamación de la República en 1931 hasta el estallido de la Guerra Civil en 1936. La tesis repasa la catarsis simbólica que vivió la ciudad con el nuevo régimen. Analiza los cambios de nombres de las calles y da a conocer la intrahistoria de los monumentos erigidos. El trabajo plasma la cultura conmemorativa de diversos sectores sociales barceloneses, desgrana la narrativa histórica que subyace en los libros de texto para niños y, sobre todo, refleja la utilización política del pasado. En el fondo, el estudio de los diversos paradigmas conmemorativos interesa al autor como una ventana privilegiada para ojear los universos mentales e ideológicos de cuatro grupos centrales: el nacionalismo liberal-obrerista (ERC), el nacionalismo liberal-conservador (La Lliga), el anarquismo faista y el españolismo conservador. La radiografía de las narrativas históricas y las prácticas conmemorativas de la Barcelona republicana que se lleva a cabo en este trabajo permite redescubrir los vínculos entre el nacionalismo catalán y el discurso histórico, establecer las similitudes y las diferencias doctrinales entre las principales fuerzas políticas del periodo y, finalmente, revisitar desde una nueva perspectiva la evolución de un tiempo político apasionado y apasionante.

La Tesis Doctoral presentada con el título El pianista y compositor Joaquín Malats y Miarons (1872-1912) tiene como objeto el estudio de una de las figuras más notorias del panorama pianístico de finales de siglo XIX y comienzos de siglo XX. Este estudio se sustenta en la convicción de la necesidad de realizar una aportación, lo más rigurosa posible sobre la interpretación pianística a través de uno de los músicos más destacados en el contexto del cambio de siglo. Su desarrollo lleva implícita una revisión de algunos de los aspectos inherentes al hecho musical tanto en España como en Europa: centros de enseñanza y pedagogía, espacios de interpretación musical, escuelas o corrientes interpretativas, crítica musical. La investigación está fundamentada en la localización y estudio de las fuentes (bibliográficas, hemerográficas, administrativas y privadas –contamos con dos legados realizados por su viuda y su hija respectivamente-). La metodología aplicada nos permite estructurar nuestro estudio siguiendo la trayectoria vital del músico, hemos realizado el análisis y valoración crítica de las diferentes actividades musicales desarrolladas insertándolo en el contexto cultural, musical y artístico de este momento. Completan el trabajo cinco anexos documentales. Esta Tesis Doctoral aborda el concierto, el prestigio de los intérpretes, los concursos musicales en los centros de enseñanza, el papel de la crítica musical, la vida personal de estos músicos en el contexto artístico e intelectual, aspectos que determinan la actividad musical en el cambio de siglo.

This doctoral thesis deals with the intellectual biography of the writer and journalist Manuel Brunet (Vic, 1889, Figueres, 1956). It reconstructs the life and professional studies of the author, and the most important facets of his literature and journalism. In addition, it examines his literary texts. A special emphasis has been placed on the study of journalistic production of Brunet and on the analysis of the professional profile of the author. Examination and assessment of its production has been accurate, including a classification of the items and a comparison of his journalistic style with that of other contemporary authors, both Catalan (Josep Pla and Joseph M. de Sagarra), French (Charles Maurras and Léon Daudet) and English (GK Chesterton and Hilaire Belloc). The latter part of the work analysises the condition of "victor won" of Manuel Brunet after the Spanish Civil War, and how this author is an example of a whole generation of conservative Catalan nationalist witers who lived a difficult situation after the conflict. / Aquesta tesi doctoral aborda la biografia intel•lectual de l’escriptor i periodista Manuel Brunet (Vic, 1889-Figueres 1956). Reconstrueix la trajectòria vital i professional de l’autor i estudia les facetes més rellevants de la seva producció literària i periodística. A més s’hi analitzen els seus textos literaris. S’ha posat especial èmfasi en l’estudi de la producció periodística de Brunet, així com en l’anàlisi del perfil professional de l’autor. L’examen i valoració de la seva producció ha estat detinguda, amb l’agrupació dels articles per àmbits temàtics i la comparació del seu estil amb el d’altres autors contemporanis, tant catalans (Josep Pla i Josep M. de Sagarra) com francesos (Charles Maurras i Léon Daudet) i anglesos (G. K. Chesterton i Hilaire Belloc). A l’última part del treball, s’aborda l’anàlisi de la condició de “vencedor vençut” de Manuel Brunet després de la guerra, i la forma com aquest autor és exemple de tota una generació d’escriptors catalanistes conservadors que van viure una situació complicada després del conflicte.

Aquesta tesi entra fonamentalment dins del marc de la història de les mentalitats i les idees politiques i socials. I l'esperit amb el qual ha estat abordat és un esperit crític. No podia ser d'una altra manera, puix no he cregut mai en la neutralitat de les ciències socials ni de la història. Com han dit tants i tants investigadors, des del mateix Marx fins a E.H. Carr i R.G. Collingwood, per exemple, l'historiador no pot ser un simple relator dels fets. Està obligat a interpretar i a posicionar-se. Això vol dir que en aquest estudi es trobarà una presa de posició devant dels fets, i conseqüentment judicis de valor, moltes vegades materialitzats amb duresa. Els conceptes de "regressió social", de "conservadurisme social" i de "progressió social", tal com els ha definit un científic social tan poc sospitós de radicalisme com Karl Popper, han estat constants en la història de la humanitat. Sense necessitat de remuntar-nos a edats massa pretèrites, puc assenyalar que "regrés", "conservació" i "canvi" són des del meu punt de vista les claus mentals que dominen l'àmbit intel.lectual i social del segle XIX, i que es perllongaran en el segle XX. Centrant-nos en la nostra recerca, l'àmbit històric que hem escollit és el de la realitat espanyola des del 1930 al 1936. Atesa l'amplitud del terreny plantejat, he afegit una estructuració interna que consta de quatre parts. A la "Part I" faig un breu estudi del pensament del polític Francesc Cambó a la vigília de l'adveniment de la II República, per passar a analitzar el partit que liderava, la "Lliga Regionalista" i el seu paper envers la Dictadura primorriverista, que il.lustra les complicitats entre el regionalisme conservador català i el sistema totalitari que governava Espanya. També s'estudia la naturalesa monàrquica del partit i els seus esforços de Cambó per a salvar la Monarquia (diferenciant-la de la Dictadura) amb l'operació del conegut com a "Centro Constitucional". A la "Part II" es vol fer palesa la contrarietat i la incomoditat amb què la Lliga Regionalista va acollir el nou marc institucional republicà. Es recull la gradual opció de posicions accidentalistes, la tasca del periodista Josep Pla com a crític persistent del reformisme que impulsava la II República i l'actitud devant el procés d'elaboració de la Constitució.A la "Part III" s'analitza la labor agitadora del polític i economista Joan Ventosa i Clavell entre els sectors més reaccionaris del pais mitjançant un seguit de conferències. També es recull l'actitud del conservadorisme català devant de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat el 1932, el rebuig a qualsevol intent reformista per part dels Governs republicans liderats per Azaña, així com l'oposició a la reforma laica de l'ensenyament o a la política agrària seguida per Esquerra Republicana de Catalunya(ERC). També s'analitza la radicalització de la Lliga vers a una posició que es podria definir com d'"esquirolatge polític", en retirar-se del Parlament català el 1934 i buscar l'intervenció del Govern central contra el reformisme agrari propugnat per ERC. Aquest segment acaba amb una breu anàlisi dels fets del 6'octubre de 1934, i que provocaren la suspensió de l'autonomia catalana. A la "Part IV" s'analitza l'acomodació de la Lliga durant el "Bienni Negre" i el seu accés als mecanismes de poder de la minvada autonomia catalana, per entrar finalment en la recta del 1936 amb la seva desfeta i la victòria electoral del Front Popular. Tal com assenyala al subtítol de la tesi, el suport documental de la recerca s'ha basat en un buidat metòdic del diari "La Veu de Catalunya", que va exercir de portanveu oficial de la Lliga. En concret s'ha fet un treball de revisió dels números del diari des del 1930 fins al juliol del 1936, que va significar una dedicació de dos anys amb visites prácticament diàries a l'Hemeroteca de Barcelona. Fou un procés laboriós perquè atès el delicat estat de conservació de la col.lecció del diari, no fou possible obtenir-ne fotocòpies directes i va caldre microfilmar tot el material. El resultat ha estat un petit però sòlid volum documental de més de 1.200 articles, que a banda de servir com a base per a la present tesi doctoral, pot tenir un interès especial per a qualsevol persona que vulgui estudiar aquest convuls període de la nostra història recent. De tot aquest material, es va reatlizar una selecció (246 articles) que permetés justificar el tractament i les conclusions objectives de la tesi. Amb el suport d'una bibliografia escaient, i acompanyada d'una bona provisió de notes a peu de pàgina, el treball adquirí el volum final que ara es posa a disposició de tothom mercès a la seva edició digitalitzada, que reprodueix de manera literal la còpia mecanoscrita dipositada en el Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI).