The ultimate aim of this research is to design a Catalan>English bilingual electronic dictionary of somatic idioms. To do so, we undertake a semasiological characterisation of somatic idioms to determine their semantic value and morphosyntactic combinatorial possibilities going from language to abstraction, identifying the differences in conceptualisation between Catalan and English and their equivalence relationship on the basis of their occurrences in corpora. The methodology used for the description of these somatisms is based on lexicogrammar but in a bottom-up manner. The theory of lexicogrammar (M. Gross 1975, 1981) holds that every elementary phrase is constituted by at least one first order predicate that introduces its arguments, represented by nouns or phrases. For example, in the phrase 'Luc admire le courage de Léa', we can find the verbal predicate 'admirer' with its arguments 'Luc' and 'Léa', that are morphologically equivalent to 'Luc est admiratif (pour + devant) le courage de Léa', with an adjective predicate, and 'Luc a de l'admiration pour le courage de Léa', with a nominal predicate, since there is no change in the structure of arguments (Le Pesant & Mathieu-Colas 1998: 8). This entails a systematic description of the syntactic and semantic properties of verbs, predicate nouns and adjectives in the form of tables that represent a class of lexical elements –characterised in terms of syntactic-semantic features (such as human, animal, plant, concrete, abstract, locative and temporal)–which correspond to a certain syntactic category with a series of common distributional and transformational properties. However, this description is insufficient for the complete automatic treatment of language; this is why in 1992 G. Gross adds to lexicogrammar the notion of object classes: semantic groups defined by the syntactic relations they maintain with one or more classes of verbs, called appropriate predicates (Gross 2012: 101). This exhaustive description of the language has made it possible to consider certain linguistic phenomena like fixation for the automatic treatment of language. Considering that computerised corpora play a very prominent role in usage-based linguistics, a trend that considers grammar and use to be closely interrelated, lexicogrammar can represent a theoretical model particularly suitable for the detection and analysis of phraseological units (PhUs) in corpora. In particular, we focus on the description of the 50 most frequent idioms in Catalan containing one of the five most common anthropomorphic somatic lexemes in all languages: hand, head, heart, eye and ear (Mellado 2004). To identify which are these 50 most frequent idioms (10 per each lexeme), we retrieve all the occurrences for each of the five mentioned lexemes from the Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) (~ 52M words with texts from 1833-1988). Then we carry out a semi-automatic extraction of the different combinations of the most frequent bigrams (candidates for idioms of the dictionary) for each somatic lexeme using the software Metaconcor. For example, for mà (hand), we obtain: a mà (at hand), a mà (by hand), entre mans (on [one’s] hands), de mà en mà (from hand to hand), mà d’obra (labour force), mà dura (firm hand), picar de mans (to clap [one’s hands]), lligar de peus i mans (to tie [sb’s] hands and feet), a mans plenes (liberally) and rentar-se’n les mans (to wash [one’s] hands [of]). We also consider the most frequent verbal and nominal co-occurrences of each bigram. Once we have translated the Catalan idioms into English, we apply this step to the English equivalents based on their occurrences in the British National Corpus (BNC) (~ 100M words with texts from 1985-1994). In order to design the dictionary, we undertake a syntactic-semantic description of the Catalan idioms and their equivalents in English –indicating its argument structures and semantic values according to the object class to which we ascribe them (the one referring to the values of <somatisms>)–, based on the occurrences of these units offered by the CTILC for Catalan and the BNC for English. This analysis is expressed through a tagging recognised by automatic language processing systems, based on the one used by the Laboratoire de Linguistique Informatique (LLI) –current LDI (Lexiques, Dictionnaires, Informatique) from the Paris 13 University–, whose dictionaries follow the system of the Laboratoire d’Automatique Documentaire et Linguistique (LADL) (Paris 7) –founded by M. Gross in 1968– and incorporate the notion of G. Gross’ object classes (1992). Having identified the most frequent idioms and their English equivalents, as well as their distributional (syntagmatic relations) and transformational possibilities (paradigmatic relations), we give account of their semantic relations (for both languages): conceptual variations (polysemy), intersynonymic variants (relations of synonymy), their eventual relations of antonymy and hyperonymy and their paradigmatic variants (according to their occurrences in the corpora used). All this information is registered in the dictionary in the form of four coordinated files with fields of different nature (cf. 2): two files containing the arguments of the idioms (one file for Catalan and another file for English) and two files containing the predicates (i.e. the idioms as entries) (one file for Catalan and another one for English). Considering the relevance object classes may have in fixed expressions, our dictionary mostly contains idioms –predicates– that combine invariable (argument human nouns) and variable (anthropomorphic somatic lexemes) elements –arguments–: for example, to wash <one’s> hands (of)/C:<so-ma:elre>/G:v/N0:<hum>/N1:<so-ma:elre>/N3:<ina>/Ca:rentar-se les mans (d’) <alguna cosa>, where N0 refers to the subject (a human), and N1 to the first complement (direct object) in the argument structure of this idiom with the somatic lexeme (so) hand, which in this case has a semantic value of refusal of responsibility (elre) (in other cases this lexeme will be in idioms which may evoke, among others, proximity or facility [at hand], manual labour [by hand], activity [on (one’s) hands], severity [firm hand], itinerancy [from hand to hand], human resources [labour force], approval, enthusiasm or attention [to clap (one’s hands)], immobility or repression [to tie (sb’s) hands and feet] and abundance [liberally], which will be reflected in the argument file). N3 is the third complement, which here corresponds to a concrete inanimate object (<ina>)(e.g. “I’m entirely opposed to the er (pause) the idea that they should wash their hands of their (pause) er, obligations er, the nineteen sixty eight act (pause) as” [BNC]). In this case there is no N2 complement, which usually refers to an indirect object. Ca indicates the Catalan equivalent of the idiom. Opting for an electronic phraseological dictionary with a semasiological approach implies, on the one hand, finding the PhUs contained in it more easily, since instead of departing from specific concepts, it departs from the semantic values of the units (idioms) grouped in a linguistically well-defined object class. On the other, it offers the advantage of being suitable for Natural Language Processing, as it has a coding recognised by automatic language processing systems, incorporating numerous fields with information of morphological, syntactic-semantic (the most common distributional and transformational properties) and diasystematic nature (if applicable). It also contains a specific field referred to translations into other languages (bilingual or multilingual). Therefore, these repertoires have a dual function: decoding and encoding information. In fact, one of the main advantages offered by semasiological electronic dictionaries over more traditional ones is that they present in different entries each of the argument structures of a predicate, which allows it to be monosemised. Thus, each usage of a predicate is conceived as a lexical unit to which a description is assigned, a sine qua non for machine translation. This is particularly relevant to hybrid systems, which combine statistics with syntax and semantics (e.g. Systran and Sadaw). The eventual product derived from this thesis, as well as the linguistic data (methodology, examples, tagging and files), can be considered unprecedented. Until now, lexicogrammar had been implemented based on linguistic intuition, which could make the creation of object classes somehow biased by the linguist’s idiolect. Using a syntactic-semantic tagging based on the above-mentioned methodology enables precision and objectivity, starting from real language instances (occurrences of these idioms in corpora). All in all, the usability and replicability of the linguistic data provided in the research may offer a wide range of possibilities, since this tagging could be implemented into linguistic analysis tools (e.g. in the form of tags in the “part of speech” label if idioms are used) and the model could be replicated to expressions from other lexico-phraseological fields, different types of PhUs and other languages. / La present tesi doctoral ha rebut el finançament del contracte d’investigació predoctoral Ayudas para la Formación de Profesorado Universitario (Ref. FPU17/0032) concedit pel Ministerio de Educación, Cultura y Deporte d’Espanya (actual Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades). El projecte de tesi s’ha inscrit en el si de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] (Programa per a la Constitució i Acreditació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel∙lència de la Generalitat Valenciana, Ref. ISIC/012/042) i s’ha desenvolupat en el marc dels projectes, xarxes i grups de recerca següents: «Variación y cambio lingüístico en catalán. Una aproximación diacrónica según la Lingüística de Corpus» (MICINUN, Ref. PGC2018-099399-B-100371); (IEC, Ref. PRO2018-S04-MARTINES); Grup d’Investigació VIGROB-125 de la UA; Xarxa de recerca en innovació en docència universitària «Lingüística de Corpus i Mediterrània intercultural: investigació educativa per a l’aplicació de la Lingüística de Corpus en entorns multilingües diacrònics. Aplicacions del Metacorpus CIMTAC» (Institut de Ciències de l’Educació de la UA, Ref. 4581-2018), i Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacronia lingüística i Traducció (Universitat d’Alacant, Ref. GITE-09009-UA).

Pedro de Gracia Dei fue un cronista y poeta de finales del siglo XV y principios del XVI, vinculado durante la mayor parte de su vida a círculos regios y nobiliarios gracias a las relaciones de mecenazgo, como la que mantuvo con la corte de los Reyes Católicos o el entorno de Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Gracia Dei nos dejó como legado literario una modesta pero importante nómina de textos que ha tenido una amplia difusión manuscrita a lo largo de casi cinco siglos, arco cronológico que revela un especial interés por el autor. A pesar de ello, sus composiciones poéticas no han recibido la atención necesaria, como evidencia la escasez de estudios literarios o la ausencia de ediciones críticas. Es por ello que, en esta investigación, nos centramos, por un lado, en la transmisión de la obra en verso de Gracia Dei desde una perspectiva de poesía de cancionero y, por otro, en el análisis detenido de uno de sus poemas: la Criança y virtuosa dotrina. Se trata del único texto poético del autor que llegó a la imprenta y que a día de hoy conservamos, pues, desgraciadamente, las Exçelencias de la reyna doña Isabel se han perdido. La Criança se imprimió en salamanca en una fecha cercana a 1488 y solo se conserva un ejemplar de esta edición que, además, está incompleto por el final. La Criança y virtuosa dotrina es un poema narrativo-alegórico formado por 1264 versos, dedicado a la infanta Isabel, primogénita de los Reyes Católicos. En este trabajo abordamos el estudio literario de la obra desde varias perspectivas que, hasta el momento, no se habían contemplado. Asimismo, ofrecemos, por primera vez, una edición crítica del texto, con una exhaustiva anotación de carácter literario, histórico, lingüístico e interpretativo.

L’objecte d’aquesta tesi es l’estudi del canvi de llengua que es produeix en l’obra poètica de Pere Gimferrer. Per arribar-hi haurem d’activar un itinerari complex – crític, teòric i metodològic -. La problemàtica que presentem intenta resoldre una qüestió central: tractar d’elucidar si aquest canvi de llengua – del castellà al català, i més tard, del català al castellà – implica necessàriament un canvi d’estil, o si, en canvi, l’estil de poeta resta estable tot i haver canviat la llengua d’escriptura. Si la recerca està orientada a trobar una possible resposta a aquesta qüestió, nosaltres ens proposem com a punt de partida l’anàlisi de les conseqüències que comporta l’escriure en diferents llengües a la modernitat. Per aquesta raó, en la tesi es desenvolupen teòricament les nocions de “frontera”, “extraterritorialitat”, o “llengua estrangera” que ens seran útils per a portar a terme la nostra anàlisi. A la darrera part, a través de la lexicometria, presentem un apropament exhaustiu a les particularitats lèxiques i sintagmàtiques de l’obra de Pere Gimferrer. Finalment, proposem una resposta a la problemàtica proposada. / This thesis sets out to study the language change that occurs in the poetry of Pere Gimferrer. To achieve this, we will activate a complex route - critical, theoretical and methodological -. This issue tries to resolve a central question: to elucidate whether this change of language – from Spanish to Catalan, from Catalan to Spanish- necessarily implies a change of style, or if the style of the poet remains stable even if he changes his writing language. Although the research is oriented to find a possible answer to this question, we propose as a starting point, the analysis of the consequences of writing in several languages in modernity. For this reason we develop the theoretical concepts of "border", "extraterritoriality", "foreign language" or “mother tongue” that will be very useful to carry out our analysis. In the last part of the thesis, and through the lexicometry, we present a comprehensive approach to the specific lexical and phrase structure of Pere Gimferrer’s work, in Spanish and Catalan. Finally, we offer a reply to the problem proposed.

La tesi estudia l'activisme lingüístic de la Lliga Regionalista, el principal partit polític de la Catalunya del primer quart del segle XX. En primer lloc, mostra com els regionalistes van impulsar tant la codificació del català com l'ús d'aquesta llengua en àmbits com l'administració pública, l'escola o els tribunals. A més, analitza l'oposició dels sectors polítics i intel·lectuals castellanistes a l'ús oficial del català, i recull algunes de les polèmiques lingüístiques més rellevants del període. Finalment, relata el desmantellament de l'obra lingüística de la Lliga per part de la Dictadura de Primo de Rivera. Es tracta, en suma, d'una visió de conjunt del que va ser el primer assaig global de política lingüística de la Catalunya contemporània. / La tesis estudia el activismo lingüístico de la Lliga Regionalista, el principal partido político de la Cataluña del primer cuarto del siglo XX. En primer lugar, muestra como los regionalistes impulsaron tanto la codificación del catalán como el uso de esta lengua en ámbitos como la administración pública, la escuela o los tribunales. La tesis da cuenta también de la oposición de los sectores políticos y intelectuales castellanistas al uso oficial del catalán, y recoge algunas de las polémicas lingüísticas más relevantes del período. Finalmente, relata el desmantelamiento de la obra lingüística regionalista por parte de la Dictadura de Primo de Rivera. Se trata, en suma, de una visión de conjunto del que constituyó el primer ensayo global de política lingüística de la Cataluña contemporánea. / The thesis studies the linguistic activism of the Lliga Regionalista, the main political party in Catalonia in the first quarter of the XXth century. Firstly, it shows how the regionalists led the work of codification of the Catalan language and promoted its use in official areas such as the civil service, the education system or the judicial system. It also describes the opposition of the castilianist groups (politicians, civil servants, intellectuals) to the official use of Catalan, and reports some of the most relevant linguistic polemics of the period. Finally, it narrates the dismantling of the regionalist linguistic policy by Primo de Rivera's dictatorship. In short, the thesis offers a comprehensive view of what constituted the first global attempt of language planning in modern Catalonia.

[ES] Los incendios forestales son un tema de flamante actualidad en la cuenca mediterránea, han pasado de ser un elemento tradicional de gestión agroforestal a devenir la principal amenaza para la supervivencia de los bosques como consecuencia del cambio climático y del abandono de las zonas rurales. Esta tesis aborda el estudio de la terminología catalana de este campo con tres objetivos: compilarla, caracterizarla y ofrecer una aplicación terminológica adaptada a las necesidades profesionales. Desde el punto de vista teórico, se enmarca en la Teoría Comunicativa de la Terminología (Cabré, 1999) y se fundamenta en las investigaciones sobre los lenguajes de especialidad, la terminología y el trabajo terminológico, que tienen como objeto de estudio principal los términos y como producto prototípico los diccionarios. Desde el punto de vista empírico, acomete una investigación terminográfica sistemática monolingüe con equivalencias siguiendo una metodología ampliamente contrastada en terminología catalana. Primero, se analizan las necesidades terminológicas del personal especialista en incendios forestales y su contexto profesional. Segundo, se elabora un corpus de textos de la especialidad, a partir del cual se realiza la extracción semiautomatizada de los términos mediante la estación de trabajo terminológico Terminus, atendiendo a un árbol de campo previamente preestablecido. A continuación, se configura un fichero terminológico de más de un millar de términos seleccionados del campo de estudio y se completa con definiciones, subcampos, contextos, equivalencias y otras informaciones. Tercero, se analiza el listado de términos obtenido desde un punto de vista formal, semántico, neológico y contrastivo, para establecer los rasgos singulares. Finalmente, se desarrolla una propuesta de diccionario terminológico de incendios forestales catalán-castellano-inglés dirigida al personal experto. / [CA] Els incendis forestals són un tema de flamant actualitat a la conca mediterrània, han passat de ser un element tradicional de gestió agroforestal a esdevenir la principal amenaça per a la supervivència dels boscos com a conseqüència del canvi climàtic i de l'abandonament de les zones rurals. Aquesta tesi aborda l'estudi de la terminologia catalana d'aquest camp amb tres objectius: compilar-la, caracteritzar-la i oferir una aplicació terminològica adaptada a les necessitats professionals. Des del punt de vista teòric, s'emmarca en la Teoria Comunicativa de la Terminologia (Cabré, 1999) i té les bases en les recerques sobre els llenguatges d'especialitat, la terminologia i el treball terminològic, que tenen com a objecte d'estudi principal els termes i com a producte prototípic els diccionaris. Des del punt de vista empíric, acompleix una recerca terminogràfica sistemàtica monolingüe amb equivalències seguint una metodologia àmpliament contrastada en terminologia catalana. Primer, s'analitzen les necessitats terminològiques del personal especialista en incendis forestals i el seu context professional. Segon, s'elabora un corpus de textos de l'especialitat, a partir del qual s'escomet l'extracció semiautomatitzada dels termes mitjançant l'estació de treball terminològic Terminus, tot atenent a un arbre de camp prèviament preestablert. A continuació, es configura un fitxer terminològic de més d'un miler de termes seleccionats de l'especialitat i es completa amb definicions, subcamps, contextos, equivalències i altres informacions. Tercer, s'analitza el llistat de termes obtingut des d'un punt de vista formal, semàntic, neològic i contrastiu, per tal d'establir-ne els trets singulars. Finalment, es desenvolupa una proposta de diccionari terminològic d'incendis forestals català-castellà-anglès adreçada a personal expert. / [EN] Forest fires are currently a topical issue in the Mediterranean basin. They have ceased to be a traditional element of agroforest management to become the main threat for the survival of the forests because of climatic change and abandonment of rural areas. This thesis addresses the study of the Catalan terminology of this field with three main aims: compile it, characterize it and offer a terminological application adapted to the needs of the specialists. From the theoretical point of view, it fits in the framework of the Communicative Theory of Terminology (Cabré, 1999) and is based on the studies on specialized languages, terminology and the terminological work, that have the terms themselves as the main object of study, and the dictionaries as a main product. From an empirical point of view, it accomplished a terminographic monolingual systematic research with equivalences following a widely contrasted methodology in Catalan terminology. First, the terminological needs of the specialists in forest fires and their professional context are analyzed. Second, a corpus of specialized texts is created, from which a semiautomated extraction of the terms by means of the terminological workstation Terminus is done, attending to a preestablished field tree. Following this, a terminological file is compiled, with more than a thousand terms selected by field and completed with definitions, subfields, contexts, equivalences and other information. Third, the list of terms obtained is analyzed from a formal, semantic, neologistic and contrasted point of view, in order to establish their distinctive traits. Finally, a proposal for a terminological forest fires dictionary in Catalan-Spanish-English addressed to experts is presented. / Gil Puig, A. (2022). La terminologia catalana dels incendis forestals. Recerca, anàlisi i proposta de diccionari especialitzat català-castellà-anglès [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/186183 / TESIS

En aquest estudi volem aportar arguments a favor de la hipòtesi que, en una llengua com el català, existeix una categoria semàntica referida al marcatge, en el discurs, de la font de la informació enunciada pel locutor. Aquesta categoria la denominem evidencialitat, d’acord amb una línia de recerca sobre el tema (desenvolupada especialment des dels anys 80 del segle XX), i considerem que es realitza amb mitjans diversos i no sols amb sistemes gramaticals. Es tracta d’una aportació, doncs, que contribueix a ampliar el debat sostingut per investigadors com Cornillie, Dendale o Squartini (entre molts altres) que defensen una concepció àmplia de l’evidencialitat com a categoria semàntica, i d’altres com Aikhenvald que argumenten a favor d’una definició més restrictiva del concepte. Amb aquest estudi aportem una visió nova al debat; en primer lloc, perquè es tracta d’un estudi diacrònic i, doncs, no només volem identificar uns marcadors evidencials en sincronia, sinó també les tendències que els generen en diacronia. En segon lloc, perquè es tracta d’un acostament al fet lingüístic basat en l’ús, ja que fonamentem la nostra anàlisi en les dades que obtenim d’un corpus informatitzat (el CIMTAC, amb textos del català antic, modern i contemporani). I, en tercer lloc, perquè a l’hora d’explicar el canvi lingüístic, adoptem un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús; en concret, ens referim a la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott 2012) i al concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013). Més en específicament, per aconseguir aquest objectiu, hem dissenyat un estudi en el qual combinem la reflexió teòrica sobre el concepte d’evidencialitat amb l’anàlisi de construccions concretes amb valor evidencial. Les construccions estudiades deriven de l’anàlisi d’un catàleg de verbs de percepció, coneixement i dicció –i locucions derivades– que són bons candidats per a codificar l’evidencialitat; aquests verbs són dir, entendre, oir, parèixer, semblar, sentir, témer, veure i la perífrasi [voler Vinf].

“Destino”, des dels anys quaranta i sobretot en els cinquanta i primers seixanta del segle XX, mitjançant una fórmula culta, va protagonitzar un doble debat, polític i cultural. Polític, en defensa de més llibertat i d'un cert liberalisme europeu, però no tant nacional o de país. Cultural, en defensa d'una cultura castellana, i catalana feta aquí, però majoritàriament en castellà (premis Nadal, Brunet de periodisme, etc.). Aquest doble debat anava adreçat a una societat bàsicament catalana, culta i amb inquietuds intel.lectuals, que desitjava tenir una finestra oberta al que passava al món, en tots els camps, de les arts, de la cultura, de la literatura, de la música, del cinema o de la política, etc., i que no ho trobaven en altres mitjans de comunicació, ni molt menys en la cultura oficial del règim. Aquest era partidari d’una cultura de pensament únic, claustrofòbica, que ofegava qualsevol testimoni o iniciativa que s’apartés de la línia oficial marcada. I no ho feia només amb propaganda i consignes; si havia d’emprar la violència per aconseguir-ho, no dubtava en aplicar-la. L’arribada de Fraga al ministeri, i la famosa "Llei de Premsa" de març de 1966, que atorgava, més llibertat d’expressió, per una part; i el sorgiment d'altres publicacions (Serra d'Or) i de grups socials (Òmnium Cultural), i que donaven més contingut a la "identitat nacional" d'aquesta mateixa societat, van anar desplaçant lentament a “Destino”, com a referència, fins a portar-la a la marginalització, per acabar extingint-se, a finals dels setanta. Les disputes amb aquells grups, que utilitzaven la cultura catalana com a “eina per la recuperació de la dignitat i la reconstrucció nacional del país”, en uns moments en que creixia el sentiment nacionalista en el sí de la societat, els enfrontaments amb el règim, la situació perifèrica de “Destino”, i l’aparició a Madrid de revistes com “Tiempo” o “Cambio16”, de caire més modern i d’àmbit estatal, exercint una sistemàtica oposició política que no va fer mai aquella, varen fer inexorable la seva desaparició. Del que s'ocupa aquest treball és de tota aquesta decadència. El debat polític que tracto d’abordar, es circumscriurà només a la política nacional, la de l’Estat espanyol, malgrat fer incursions ocasionals a tres països veïns, França, el Marroc i Portugal, en moments puntuals. Es evident que aquest debat polític té moltes cares, i tractaré de donar, també una pinzellada a altres vessants, com la religiosa (L’Església catòlica anava de la mà del règim, recolzant-se mútuament; la separació Església-Estat no existia), o la crítica social (La universitat fou un pou de maldecaps per a l’Administració i una font d’enfrontaments en aquests anys; la situació de la dona, el feminisme que començava a créixer al nostre país, l’especulació immobiliària,...). Tanmateix, limitaré el debat cultural del treball al voltant de la literatura, en castellà i en català; la llengua com a vehicle d’una cultura. La defensa del català i de la cultura catalana feta en castellà esdevindrà un tema recurrent en les pàgines de “Destino” al llarg d’aquests anys. Què defensaven, cóm ho defensaven i per què ho feien serà fil conductor que ens portarà pel recorregut d’aquesta etapa, des del 1966 fins la mort de Franco, el 1975. / “Destino” and the Catalan culture at the end of Francoism (1966-1975) “Destino” magazine starred a double discussion, cultural and political, directed by a Catalan society, educated, who wished to have an open window to what was happening in the world, in every field, and what was not found it in other media, even in the “official culture” of the system. Political, defending more liberty and European liberalism, not even national or from the country. Cultural, defending the Castilian and Catalan culture done here, but in Castilian (Nadal Prizes, Brunet from journalism, etc.). The system, supporter of an unique thinking culture, claustrophobic, that is drowning any testimony or initiative that was far from the official line. And it did it not only with political material and slogans, but also, if necessary, using violence to get it. Fraga’s arrival to the ministry, and the famous “Press Law” from March 1966, by one side, and the appear of other publications (Serra d’Or) and social groups (Ommium Cultural), that gave more content to “national identity”, from the other, moved “Destino” from reference place to isolation, arriving to extinction at the end of the 70’s. Arguments between these groups, which used Catalan culture as a “dignity recovery tool and country national reconstruction”, put face to face to the system. “Destino”’s peripheral situation, and the appearance of “Tiempo” or “Cambio16” magazines in Madrid, made his extinction inexorable. What this dissertation talks is about all of this decay. Political discussion is only about the Spanish national politics. It also gives you a small view to other aspects, as religious (Catholics and the system were holding themselves) or social criticism (university as a source of conflict during these years; woman’s situation, feminism, real state speculation, etc.). Cultural discussion is limited to literature in Castilian and Catalan, with language as a vehicle of a culture. Defence of Catalan language and culture done in the Castilian language will be a recurrent argument in “Destino” pages during these years. What they defended it, how they defended it and why did they defended it is what take us the route during these years.

The thesis research concerned evolutionary ecology and community ecology of amphibians in two different areas of a Mediterranean region. The goal of the research was to test how anuran species coexist along a lentic freshwater gradient from ephemeral to permanent ponds. The community structure across the gradient has been explained by different ecological models, based on different trade-offs and inherent properties of the species. To test the different models he used four-year field surveys of communities to characterise pond-breeding habitats (with respect to temporariness, predator abundance and competitor abundance) and to evaluate the dynamics and spatial structures of the metacommunity. He also designed lab experiments to quantify species traits and phenotypic plasticity (life-history, morphological and behavioural traits) in response to different circumstances found in nature: pond drying, presence of invertebrate predators and intra- and interspecific competition. Comparative analysis of phenotypic plasticity traits was made in relation to species ecological breadths (quantified from field surveys) and phylogenetic relationships. In general, species that use a wide variety of habitats or unpredictable environments showed a greater plasticity of responses than those occurring in predictable habitats. At the two extremes of the hydroperiod (ephemeral and permanent ponds) there were specialists with limited plasticity, whereas species from intermediate temporary ponds showed higher levels of plasticity. Results therefore supported the hypothesis that interspecific differences in plasticity are adaptive and are related to ecological breadth and unpredictability of habitat. The correlations among traits of the different species reflected trade-offs suggested by the models (colonisation-competition; predator-permanence gradient; and competition ability-permanence gradient), but correlation coefficients did not favour any single trade-off model over the others. These results suggest that the community studied can be interpreted as a metacommunity in which local interactions and regional processes (colonisation-extinction rates) are related, and they emphasise the importance of habitat heterogeneity for both: local and regional diversity maintenance.

DE LA TESIS:El mundo económico actual está inmerso en un proceso de globalización, caracterizado por la existencia en la mayoría de los sectores de una demanda global y una oferta concentrada en unas pocas empresas que operan en el ámbito mundial, una etapa a la que se ha llegado después de numerosos cambios operados en la economía internacional. En este proceso de globalización tienen un papel fundamental las empresas multinacionales, que han pasado de seguir un modelo multidoméstico (en el que las filiales eran autónomas y tenían poca relación con la matriz), a una estrategia global, en la cual las filiales son tratadas como una parte integrante de la corporación, con una conexión clara con la matriz y el resto de filiales, y en donde se produce una mayor integración, en el sentido de que las diferentes fases del proceso de producción se localizan en función de la estrategia de la empresa (integración compleja), produciéndose, en consecuencia, una competencia a nivel global. Además, las nuevas tecnologías permiten la búsqueda de una mayor eficiencia, mediante la separación de funciones, de tal manera que las más intensivas en conocimiento se llevan a cabo en los lugares más avanzados, mientras que las más intensivas en trabajo se desempeñan en los países en vías de desarrollo (UNCTAD, 2001).Las empresas multinacionales son las protagonistas de la inversión directa extranjera, ya que al instalar filiales en el exterior, de nueva creación o mediante la adquisición de empresas ya existentes, realizan una inversión externa que lleva implícito el deseo de control de dicha empresa exterior. Por esta razón se usan indistintamente los términos inversión directa extranjera y empresa multinacional, conceptos que van indisolublemente unidos.A esta dinámica descrita de crecimiento y relevancia del fenómeno de inversión directa extranjera y del papel de las empresas multinacionales no ha sido ajena ni España ni Cataluña. Desde 1996 hasta 2001, mientras que en España el producto interior bruto a precios corrientes creció a una tasa anual acumulativa del 8% y las exportaciones a otra del 14,2% (INE, 2002), las inversiones directas extranjeras lo hacían a un ritmo del 38,5% y las inversiones directas hacia el exterior a uno mayor, del 63,4% (DG de Comercio e Inversiones, 2002). En el caso de Cataluña, las cifras comparativas son incluso más llamativas: el PIB a precios corrientes creció en el periodo a una tasa anual acumulativa del 7%, las exportaciones al 13,3%, mientras que las inversiones extranjeras lo hacían a tasas del 88,5% y las inversiones hacia el exterior crecían un 143,6% anual acumulativo.Por otro lado, desde finales de la década de 1990, se está produciendo un hecho histórico en la economía española y catalana, ya que por primera vez, España y Cataluña se han convertido en emisores netos de inversión directa. Este hecho va unido a la creación de múltiples empresas multinacionales españolas y catalanas. Por consiguiente, en el periodo reciente se muestra claramente la importancia en nuestro país del fenómeno inversor y sobre todo de la inversión directa hacia el exterior, que alcanza cifras espectaculares en Cataluña. Habida cuenta de esta tendencia actual y novedosa y dada la importancia de las multinacionales en la fase actual de la economía internacional, resulta pertinente estudiar el fenómeno de la inversión directa en el exterior y centrarse en el comportamiento seguido por la empresa inversora autóctona.En este sentido, esta tesis analiza el proceso de inversión directa productiva hacia el exterior de las multinacionales manufactureras catalanas. Más en concreto, por un lado, se establecen cuáles son los factores determinantes de la realización de inversión directa productiva en el exterior por parte de estas empresas, siguiendo a tal efecto, básicamente, la literatura asociada al paradigma ecléctico dunningniano. Y, por otro lado, como output adicional, y habida cuenta del protagonismo que han adquirido últimamente las diferentes maneras de cooperación entre empresas para invertir en el exterior, y el papel esencial que se le está concediendo en la literatura aplicada, también se investigan las variables explicativas que determinan el que la empresa que invierte en el exterior lo haga mediante filiales propias o que comparta la propiedad con socios, para lo cual la base teórica de referencia es la literatura sobre métodos de entrada en el exterior, que hace hincapié, sobre todo, en la teoría de los costes de transacción. La razón de centrarse en Cataluña obedece al hecho de que se estudia el fenómeno de inversión directa en el ámbito de la empresa multinacional autóctona, mediante el método de obtención de datos vía encuesta; de este modo, es recomendable centrarse en un ámbito más reducido para obtener mejores resultados. Y la razón de estudiar el sector manufacturero es porque en Cataluña, a diferencia del estado español, es este sector el más dinámico y no el de servicios. De hecho, en el año 2000, más del 45% de la inversión en el exterior que partió de España con destino al sector industrial, tuvo su origen en empresas ubicadas en Cataluña. En cuanto a la estructura de esta tesis, en el primer capítulo se estudian las aportaciones realizadas en el marco de la Teoría Económica sobre los determinantes de la inversión directa extranjera y el modo de entrada seguido. En el segundo capítulo se presenta la base de datos que se utiliza en los capítulo tercero y cuarto para estudiar mediante modelos econométricos los factores determinantes de la inversión directa productiva en el exterior de las empresas manufactureras catalanas y la instalación en el exterior de filiales productivas de plena propiedad. En el capítulo tercero se aplican diversos modelos econométricos para estudiar los determinantes de la inversión directa productiva de las empresas multinacionales manufactureras catalanas. Más en concreto, se pretende contrastar una serie de hipótesis provenientes de la literatura teórica analizada, mayormente asociadas a las aportaciones de Dunning, y contrastadas en el ámbito internacional. En el capítulo cuarto se investiga, mediante un modelo econométrico, qué variables explican la apertura, por parte de las empresas manufactureras catalanas, de una filial productiva de plena propiedad en el exterior en lugar de una filial de propiedad compartida (o joint-venture). Como es preceptivo, este trabajo finaliza con la presentación de las conclusiones que recogen los resultados obtenidos en esta investigación, con especial énfasis a las correspondientes a los capítulos tercero y cuarto, por constituir la aportación esencial de este proyecto de investigación.

Aquesta investigació té com a objectiu analitzar la relació entre el discurs religiós del Nacionalcatolicisme i la religiositat viscuda per les classes populars a Lleida durant el període franquista. A través dels documents eclesiàstics de l'època i de la informació recollida en històries de vida es tracta de veure com s'han relacionat ambdós nivells i com les classes populars han viscut la ideologia del Nacionalcatolicisme en aquesta etapa de la història contemporània d'Espanya i de Catalunya. Aquest estudi s'allunya, per tant, de les investigacions sobre les estructures institucionals de l'Església i les relacions d'aquesta amb el règim franquista, així com dels estudis quantitatius de sociologia basats en enquestes sobre el nivell de pràctica religiosa. En aquest cas es tracta d'entendre, a través de l'anàlisi dels documents orals, com es va viure en la vida quotidiana una ideologia que s'imposava des de l'Estat i des de l'Església; com aquella ideologia hegemònica va condicionar la vida de les classes populars i com aquestes, des d'una posició de subalternitat, van respondre amb estratègies diverses a aquests condicionaments.El marc geogràfic d'aquesta investigació és la ciutat de Lleida perquè tots els testimonis orals, així com la documentació escrita, han estat recollits allí.En canvi, com es veurà, sovint es fan referències a la vida religiosa dels pobles o de les partides rurals que envolten la ciutat, ja que la vida dels lleidatans ha estat tradicionalment caracteritzada per una estreta relació entre el nucli urbà i el món rural. A més, fins a la meitat d'aquest segle no es pot dir que Lleida comencès a experimentar un creixement i un procès d'urbanització generalitzat. Per tant, les característiques del nucli urbà no eren abans d'aquesta data massa diferents de la resta i formava amb el territori circumdant un conjunt ben integrat. No tenia sentit, doncs, establir uns límits geogràfics rígids quan el funcionament quotidià de la ciutat i del món rural proper implicava - i implica - una constant dinàmica de relacions diverses.Pel que fa als límits temporals d'aquesta investigació, el franquisme constitueix el seu eix principal. De tot el període franquista però, interessen especialment els anys en què el règim utilitzà la ideologia del Nacionalcatolicisme com a font de legitimitat. Tot i que aquesta ideologia no desaparegué mai de forma oficial, és sobre tot fins els anys 60 que s'utilitzà tant des de l'Estat com des de l'Església. Per tant, em centraré especialment en el període que va des de l'acabament de la guerra civil fins les darreries dels 60, quan la contestació política al règim començà a fer-se fins i tot des de medis eclesials. Cal advertir, però, que temporalment tampoc no es poden donar uns límits rígids ja que la repercussió d'aquella etapa arriba fins els nostres dies i els esquemes mentals que subjauen encara en els discursos religiosos de bona part de la població tenen les seves arrels en una forma de vida més pròpia dels anys 40 i 50 que de la Lleida actual. Les mental.litats canvien més lentament que les estructures polítiques o econòmiques, per tant no es poden establir límits temporals estrictes quan s'estudien les idees i actituds de la vida quotidiana. / Esta investigación tiene como objetivo analizar la relación entre el discurso religioso del Nacionalcatolicismo y la religiosidad vivida por las clases populares a Lleida durante el periodoperíodo franquista. A través de los documentos eclesiásticos de la época y de la información recogida en historias de vida se trata de ver como se han relacionado ambos niveles y como las clases populares han vivido la ideología del Nacionalcatolicismo en esta etapa de la historia contemporánea de España y de Catalunya. Este estudio se aleja, por lo tanto, de las investigaciones sobre las estructuras institucionales de la Iglesia y las relaciones de esta con el régimen franquista, así como de los estudios cuantitativos de sociología basados en encuestas sobre el nivel de práctica religiosa. En este caso se trata de entender, a través del análisis de los documentos orales, como se vivió en la vida cotidiana una ideología que se imponía desde el Sido y desde la Iglesia; como aquella ideología hegemónica condicionó la vida de las clases populares y como estas, desde una posición de subalternidad, respondieron con estrategias diversas a estos condicionamientos.El marco geográfico de esta investigación es la ciudad de Lleida porque todos los testigos orales, así como la documentación escrita, han sido recogidos allí.A cambio, como se verá, a menudo se hacen referencias a la vida religiosa de los pueblas o de las partidas rurales que rodean la ciudad, puesto que la vida de los leridanos ha sido tradicionalmente caracterizada por una estrecha relación entre el casco urbano y el mundo rural. Además, hasta la mitad de este siglo no se puede decir que Lleida empezase a experimentar un crecimiento y un proceso de urbanización generalizado. Por lo tanto, las características del casco urbano no eran antes de esta fecha demasiada diferentes del resto y formaba con el territorio circundando uno conjunto bien integrado. No tenía sentido, pues, establecer unos topes geográficos rígidos cuándo el funcionamiento cotidiano de la ciudad y del mundo rural cercano implicaba - y implica - una constante dinámica de relaciones diversas.Con respecto a los topes temporales de esta investigación, el franquismo constituye su eje principal. De todo el periodoperíodo franquista pero, interesan especialmente los años en qué el régimen utilizó la ideología del Nacionalcatolicismo como fuente de legitimidad. Aun cuando esta ideología no desapareció nunca de forma oficial, es sobre todo hasta los años 60 que se utilizó tanto desde el Sido como desde la Iglesia. Por lo tanto, me centraré especialmente en el periodoperíodo que va desde el acabamiento de la guerra civil hasta las finales de los 60, cuándo la contestación política al régimen empezó a hacerse incluso desde medios eclesiásticos. Hay que advertir, pero, que temporalmente tampoco no se pueden dar unos topes rígidos puesto que la repercusión de aquella etapa llega hasta nuestros días y los esquemas mentales que subyacen aun en los discursos religiosos de buena parte de la población tienen sus raíces en una forma de vida más propia de los años 40 y 50 que de la Lleida actual. Las mentalidades cambian más lentamente que las estructuras políticas o económicas, por lo tanto no se pueden establecer topes temporales estrictos cuándo se estudian las ideas y actitudes de la vida cotidiana.