L'humor permet entendre i organitzar el món. És un aspecte en l'educació de la identitat cultural que comença tan aviat com la canalla pot seguir una narració oral, i que s'intensifica a mesura que la lectura esdevé un hàbit. L'humor escrit ofereix recursos expressius i camps semàntics determinats per la llengua, i continguts i referents culturals determinats pels valors socials; el seu codi inclou convencions amb el lector sobre la presentació i l'argument. Com a estratègia d'adaptació, l'humor es va modificant segons les circumstàncies socials al llarg del temps. El present treball es centra en la literatura per a infants i joves escrita en català com a idioma original i editada entre el 1904 i el 2004. / Humour helps us to understand and organise the world. It is an aspect in the formation of cultural identities which develops as soon as children can follow an oral narrative, and is further intensified as reading becomes a habit. Written humour displays expressive resources and semantic fields determined by the language, and contents and referents determined by social values; its code includes conventions with the reader regarding form and plot. Being a social strategy, humour evolves through time depending on the circumstances. This research focuses on literature for children and adolescents originally written in the Catalan language and published between 1904 and 2004.

Aquest estudi s’ocupa de l’anàlisi de l’obra de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) des de la perspectiva de la teoria crítica de l’espai aplicada a la literatura. Des d’una lectura espacial del significat literari, els objectius a què respon aquesta recerca són: en primer lloc, l’establiment d’un marc teòric referit als estudis de l’espacialitat. En concret, a les principals aportacions que, des del camp de la crítica cultural, la sociologia, l’antropologia i la geografia, analitzen l’espai i les seues representacions. I, en segon lloc, l’aplicació d’aquests enfocaments als estudis literaris, especialment, a la lírica de Vicent Andrés Estellés. L’anàlisi examina la representació literària dels espais com un mecanisme poètic que sobrepassa les funcions de tòpic literari que tradicionalment s’ha atribuït a l’espai en la literatura. Per aquest motiu, hem proposat una lectura concèntrica de la xarxa d’espais poètics que donen forma a l’obra de Vicent Andrés Estellés. Aquesta està estructurada en tres grans eixos: la construcció territorial, els usos literaris de la ciutat i la poètica de la casa. Cadascun d’aquests blocs té per objectiu una anàlisi conjunta dels temes que s’hi desenvolupen ―la memòria col·lectiva, l’amor i la sexualitat i la mort i el dol, respectivament― i dels espais literaris que els donen forma. / Tesi doctoral desenvolupada gràcies a les ajudes per a la contractació de personal investigador en formació de caràcter predoctoral de la Generalitat Valenciana ACIF/2016, expedient ACIF/2016/063.

En aquesta tesi doctoral s’analitza la història de la literatura popular valenciana entre 1873 i 1975 a partir dels autors, de les institucions i de les tendències principals que en van marcar l’estudi i la recol·lecció. L’anàlisi parteix d’una fonamentació teòrica basada en l’epistemologia etnopoètica i en les perioditzacions proposades per a contextos equivalents en altres territoris, especialment del domini lingüístic compartit. Establert aquest marc teòric, es descriuen, s’analitzen i es valoren els elements principals a partir d’una periodització elaborada en relació amb els contextos culturals, històrics i de la pròpia producció folklòrica. En aquest sentit, s’han distingit tres grans períodes: entre 1873 (data del primer document folklòric identificat) i 1912 (data del primer recull en què apareix pròpiament una consciència de disciplina) la literatura popular valenciana apareix encara molt determinada pels corrents literaris romàntics i renaixentistes; entre 1912 i 1939 (amb el final de la Guerra Civil espanyola) es desenvolupen una sèrie de projectes institucionals de gran abast i s’avança en la teorització; i entre 1939 i 1975 (durant la dictadura franquista), tot i la paralització d’iniciatives anteriors, sorgeixen diverses veus que aconseguiran dignificar la matèria i dotar-la d’un volum sòlid de publicacions i, sobretot, d’una gran qualitat, que aplanarà el camí per a les generacions següents.

La tesi doctoral titulada “La revista Canigó (1954-1983), un referent cultural i literari dels Països Catalans” és una aproximació a la realitat social, política, cultural i literària de la Catalunya del règim franquista i del període de la transició. L’anàlisi descriptiva, diacrònica i comparativa de les dues etapes de la revista (mensual i setmanal) correspon a la segona part d’aquesta tesi, centrada en totes les fases de transformació de Canigó, després de contextualitzar prèviament la revista. La reivindicació lingüística va ser un dels temes de la nova etapa com a setmanari, així com també l’ensenyament del català i el tractament de la literatura a les seues pàgines. Aquest estudi és una invitació a endinsar-se en els diversos temes que ha tractat Canigó durant l’etapa mensual (1954-1971), amb Xavier Dalfó com a director, i l’etapa setmanal (1972-1983), amb Isabel-Clara Simó com a directora de la publicació fins el seu tancament.

En aquest treball s’ha tractat d’explicar la importància de fer un diccionari de la natura de l’obra literària d’Enric Valor (DOLEV-Natura). Volem continuar la tasca iniciada pel mateix autor, rescatar i desenterrar de l’oblit els vocables més genuïns per als valencians, els de la natura, i aportar-los al català general. Tot açò s’ha fet amb l’ajuda de les eines del Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC) de l’ISIC-IVITRA, cosa que ens ha permés confeccionar el corpus de l’obra literària d’Enric Valor (COLEV). El model que hem pres és el del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) de l’Institut d’Estudis Catalans: es tracta, com el nostre DOLEV-Natura, d’un diccionari descriptiu basat en un corpus i en versió digital. El caràcter digital permetrà, quan es completarà el diccionari integral de l’obra d’Enric Valor, un accés àgil i general al tresor lèxic i fraseològic que l’escriptor de Castalla va llegar a la cultura catalana. Aquest estudi ens ha permés trobar novetats lèxiques i fraseològiques, no recopilades pels diccionaris de referència (DIEC2, DDLC, DNV i DCVB). Amb tot això i amb la resta de vocables i locucions podem afirmar que l’obra literària d’Enric Valor és una autèntica eina en la recuperació del lèxic i la fraseologia del valencià meridional i del valencià general. La seua estratègia, com a escriptor conscient de participar en la normalització de l’idioma, implicava també la incorporació a la seua prosa de formes d’altres dialectes que ja s’havien incorporat al model de l’estàndard comú i s’havien naturalitzat arreu. Recordem que era un gran coneixedor del català general i de l’obra de Fabra, la qual cosa reafirma allò que diuen la majoria dels estudiosos del mestre castallut: era un fabrista convençut i un desenvolupador de la doctrina del “policentrisme convergent”.

No description available.

El present estudi és una mostra d'aplicació de les teories lingüístiques de base cognitiva i la Lingüística de Corpus a l'estudi de l'evolució diacrònica d'uns elements essencials en situacions contraargumentatives: els connectors de contrast. Es fa una anàlisi diacrònica de la gènesi, específicament, dels connectors parentètics que expressen contrast. Aquesta anàlisi fa servir com a eines fonamentals la Pragmàtica del Discurs, la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic d'Elizabeth Traugott i les darreres aportacions sobre el paper dels usuaris -tant emissor com receptor- en el procés de negociació del significat i, doncs, de canvi semàntic. Parem una atenció especial sobre els fenòmens de la Subjectivació i de la Intersubjectivació (Traugott, 2010; Nuyts, 2005; Narrog, 2012) per entendre l'evolució diacrònica lingüística -morfològica, sintàctica i semàntica- i pragmàtica dels valors de noresmenys, nogensmenys i tanmateix: des de la seva font originària de [CÀLCUL] fins als valors actuals com a connectors parentètics de contrast amb matisos adversatius i concessius. Combinem, doncs, d'una banda, la reflexió teórica sobre el paper de la Inferència Invitada i la Pragmaticalització en el canvi semàntic amb, de l'altra banda, l'aplicació d'aquesta reflexió en gènesi dels valors de contrast. L'estudi es fonamenta en les dades d'ús extretes dels corpus textuals digitalitzats, fonamentalment, el CIMTAC, el CICA i el CTILC. Aquests corpus han permès de reconstruir el procés seguit per aquests connectors desde l'edat mitjana fins a l'actualitat: han fet possible una anàlisi qualitativa detallada dels contextos específics que van afavorir la seva gènesi i el canvi semàntic i la gramaticalització que han anat experimentant al llarg d'un període de temps i d'una diversitat de textos i de varietats territorials considerables. La tria d'aquests connectors en concret ha servit també per a mostrar la influència que va tenir el procés de codificació del català del segle XX en la recuperació de material lingüístic pretèrit i en l'adaptació d'aquest material als usos comunicatius de la llengua estàndard.

Estructura en tres capítols, la tesi presenta una anàlisi de les obres musicals que ha generat el Tirant lo Blanc des de la seua publicació i posterior difussió fins a l’actualitat.

Els estudis de principis del segle XX i de la darrera dècada sobre el Cançoner sagrat de vides de sants s'han basat, generalment, en aspectes contextuals relacionats amb la possible autoria de Miquel Ortigues i en la relació amb altres textos semblants de l'època. Aquesta tesi doctoral reprén tots aquells estudis però es fonamenta en el treball directe amb els manuscrits a partir de la fixació textual que ha donat lloc a una edició crítica. L'anàlisi minuciós dels manuscrits ha aportat molta informació sobre aspectes relacionats amb el procés de composició, les fonts literàries, l'autoria i l'estil. Aquesta perspectiva complementa l'edició crítica que hem preparat a partir d'uns criteris gens fàcils d'establir ateses les característiques del manuscrit. La tesi doctoral és el primer pas per a projectar, de nou, el Cançoner sagrat de vides de sants com un conjunt de textos amb voluntat estètica sense prejudicis ni consideracions subjectives. Així mateix, pretenem acostar al públic general i amb rigor filològic un gènere literari ric i fonamental per a la literatura catalana.

No description available.