El treball té com centre d'atenció principal l'estudi de la historiografia catalana del segle XVII. En primer lloc es presenta un estat de la qüestió sobre el tema, incidint en les causes i motius que han ocasionat que aquest període de la història de la historiografia catalana hagi estat en general poc estudiat i valorat fins fa pocs anys, ja que sovint se li ha considerat un apèndix poc rigorós de la historiografia catalana medieval, tradicionalment ben valorada pels especialistes. Posteriorment es presenta un marc de reflexió teòric en el qual es presenta i analitza el concepte d'historiografia, ressaltant les teories interpretatives i heurístiques de Carbonell, Ricoeur, Gadamer i Kosselleck, entre d'altres. A continuació es presenten una sèrie de trets característics de la cosmovisió i la cultura en temps del Barroc, prestant especial atenció als textos de literats, filòsofs i historiadors d'aquella centúria. A partir d'aquí es porta a terme un recorregut per la historiografia catalana del segle del Barroc. En primer lloc es delimita a nivell cronològic i geogràfic el concepte de Barroc català, tractant de precisar sobretot els orígens del discurs historiogràfic que habitualment es defineix com "Barroc" (els textos generats a partir de la crucial batalla de Lepant l'any 1571, amb un origen immediat en la historiografia generada a partir de l'assalt turc de Malta en 1565) i la seva cesura final (que podria situar-se en la Guerra de Successió provocada arran de la mort sense descendència de Carles II l'any 1700). El recorregut fa esment als períodes i autors més coneguts (Jeroni Pujades o Narcís Feliu de la Penya) però sobretot s'incideix en autors i matèries que sovint han estat poc estudiats, les obres dels quals moltes vegades no s'han reimprès o bé han quedat en la seva versió manuscrita. En aquest sentit, l'estudi de la vida, obra i aportacions d'Esteve de Corbera (1563-1632) i Francesc de Montcada (1586-1635) constitueixen un dels blocs centrals del treball. El primer ja ha estat estudiat per Sánchez Marcos al llarg dels últims anys, i el segon ha estat estudiat en aquest treball, fent esment al seu recorregut biogràfic (conegut a partir de la correspondència amb Felip IV i amb Olivares) i a les seves obres, ja sigui la més coneguda, l' Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1623) i la més desconeguda, la Vida de Boeçio (publicada pòstumament en 1642). Aquesta última és una mostra clara de la tendència neoestoica que es deixa sentir en els literats i historiadors del segle XVII europeu. En aquest sentit, es presenta com annex de la tesi doctoral una selecció d'un centenar de textos representatius de la cultura històrica en la Catalunya del segle XVII, i es presenta el text complet de la Vida de Boeçio amb les pertinents notes aclaridores. Finalment, es reflexiona sobre les aportacions de la historiografia catalana del Barroc al conjunt de la historiografia espanyola del període i, al mateix temps, al conjunt de la historiografia catalana, ressaltant que les aportacions que es van fer en el segle XVII foren en molts casos molt destacables per a la configuració de la historiografia il·lustrada i per als mites i llegendes que van sorgir i van definir la Renaixença vuitcentista a Catalunya.

Isabel-Clara Simó és tot un referent de la literatura catalana del darrer terç del segle XX fins a l’actualitat. De fet, el 2017 fou guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És per això, que aquesta investigació tractarà d’analitzar una gran part dels seus escrits de ficció, més concretament els seus contes. En ella, després d’exposar una introducció que estudie tots els elements que conformen el gènere literari del relat breu, s’oferirà un breu apartat biogràfic i sociocultural que servisca de preàmbul per a l’anàlisi dels contes de l’autora, classificada en dos grans blocs: l’estudi dels contes segons les estructures narratives (contes fantàstics, policíacs i psicològics); i l’estudi dels contes segons les temàtiques (feminisme, erotisme, infantesa, vellesa, conte històric, reflexió sociolingüística i intertextualitat).

El present treball se centra en la traducció al català d’una part de la Vita Christi del monjo cartoixà alemany del segle XIV Ludolf de Saxònia. En concret, s’edita el Segon del Cartoixà (1500), escrit per Joan Roís de Corella, lletraferit valencià del quatre-cents. L’estudi que acompanya l’edició presenta el context personal, social, literari i teològic en què es va publicar aquesta obra i la seua singularitat pel que fa a la resta dels quatre volums de què consta el Cartoixà. Les tècniques traductològiques emprades per Corella es descriuen amb exemples que recullen la diversa casuística que es reflecteix a les notes de l’edició del text, elaborades arran la comparació amb el text llatí que Joan Roís de Corella “arromança”.

La investigació que es presenta estudia el patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa). S’inicia amb la presentació dels materials recopilats de la tradició oral, que han estat prèviament transcrits seguint uns criteris de fidelitat tant als principis ortogràfics vigents en català com a les característiques dialectals i estilístiques dels textos orals. Els textos rondallístics han estat catalogats seguint el model de l’índex tipològic internacional ATU i es presenten comentats a partir de bases de dades que permeten extreure percentatges i consideracions sobre les quals es fomenten les conclusions exposades. El corpus rondallístic presenta un nombre de 310 versions catalogades, 48 versions no catalogades, 10 versions fragmentàries, completat amb diversos annexos de variants complementàries. S’estudien les característiques del corpus i es demostra amb un aparell de referències bibliogràfiques que la majoria de textos recopilats tenen un reflex en altres versions registrades al País Valencià, tot i que es presenten també 42 versions que presumiblement suposen una primera documentació de determinats tipus. Es destaca que la majoria de textos recopilats són versions de contarelles o acudits. Quant als narradors, es destaca la preeminència de les dones com a informants, com a fonts de les rondalles, i com a transmissores dels gèneres rondallístics de més complexitat i extensió. Quant a la formació dels repertoris, es destaca la possibilitat de confluència de diversos focus, encara que hi destaca el component familiar. S’analitzen els elements que intervenen en l’execució de les rondalles i es destaca la importància de la modulació de la veu i del ritme narratiu i es deixa en un segon plànol els elements gestuals. S’analitzen els contextos en què va manifestar-se la rondalla i es posa de relleu la seua funció com a entreteniment infantil i com a alternativa d’oci en una societat anterior a la generalització dels mitjans de difusió de masses. Es ressalta en les rondalles la possibilitat de reflectir elements de l’entorn dels narradors i oients com un recurs estilístic i així mateix es mostra la presència d’elements rondallístics reflectits en la fraseologia local. En l’estudi lingüístic dels materials es destaca la presència d’elements dialectològics d’origen mallorquí, com l’article salat, que conflueixen amb diversos fenòmens generals del valencià i d’altres de particulars del valencià meridional. Les condicions geogràfiques aïllades de la localitat d’estudi degueren contribuir al manteniment de les característiques arcaïtzants. Bona part de les característiques dialectals locals tenen una continuïtat amb la Marina Alta, tot i que la posició fronterera entre la Marina Alta i Baixa expliquen la confluència a Tàrbena de solucions documentades en ambdues comarques. Es posa de manifest com a característica lingüística fonamental de les rondalles, la presència d’elements literaris que les diferencien d’altres textos orals, com ara, l’ús de fórmules, sobretot amb un caràcter emfasitzant, de reiteracions, de figures retòriques o de canvis de codi, sobretot a favor del castellà, amb una finalitat generalment estilística. Així mateix es destaca el fet que les rondalles no siguen un reflex exacte del registre col·loquial dels narradors, ja que, en determinats segments (diàlegs, fórmules) es presenten elements dialectals particulars. Generalment es detecta una tendència a fer ús de formes dialectals del valencià general i a ometre les solucions més característics del parlar local, com l’article salat, els demostratius reforçats, la desinència verbal –a, o la forma adverbial aquí, tot i que no d’una manera sistemàtica i amb nombroses vacil·lacions. Així mateix es destaca en el registre literari de les rondalles la presència de formes dialectals arcaiques fossilitzades en el context de la rondalla o d’elements lingüístics deformats que es reprodueixen per fossilització.

No description available.

No description available.

No description available.

No description available.

No description available.

La finalitat del projecte de tesi d'Eduard Baile López és la confecció d'un dicionari específic dels substantius i dels adjetius qualificatius del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, una tasca que parteix de les concordances lematitzades del corpus lèxic tirantià, objecte del projecte de DEA d'aquest doctorand. Les entrades, a més de les definicions semàntiques dels lemes, descrits gramaticalment i regularitzats ortogràficament per a facilitar la consulta, i de les seues accepcions acompanyades sempre d'exemples literals il·lustratius, inclouran informació del comportament sintagmàtic pertinent (locucions i, a manera d'apèndix , parèmies) i de les variants ortogràfiques o flexives amb el nombre d'ocurrències respectiu.