La tesis versa sobre la implementación del trabajo productivo en el ámbito de la reclusión penal, en un contexto de cambio de paradigma, tanto en lo penológico (de la “rehabilita-ción” a la “incapacitación”, en cuanto finalidad asignada a la pena), como en lo estruc-tural (del “fordismo” al “postfordismo”, en cuanto a estructura económico-política). La investigación se enfoca en la gestión del trabajo penitenciario en Cataluña, España, por la singular modalidad mixta (público-privada) que lleva a cabo la empresa pública CIRE. Se analizan los conflictos y desafíos que plantea la aplicación del modelo penitenciario consagrado normativamente por el Estado español, por los posibles roles añadidos y significaciones económicas de aquel modelo de gestión. Al postular la hipótesis de su posible funcionalidad económica, la tesis apunta a una desviación de la normativa, que deriva en una opción “economicista” contraria al plexo normativo español, ya que éste le asigna al trabajo penitenciario una función clave en la finalidad de reinserción social y repele, en forma taxativa, que se supedite al aprovechamiento institucional. Siguiendo la plataforma epistemológica de la sociología jurídico penal, la tesis aborda dos niveles de análisis: uno específico, referido a la normativa que regula el trabajo productivo recluso y su contraste con la aplicación concreta de tal objetivo penitenciario, y otro general, referido al modelo penológico como respuesta adaptada a la estructura económica, política y social que lo sustenta. Para ello, se vale del modelo teórico propuesto por Georg Rusche y Otto Kirchheimer en su obra clásica “Pena y Estructura Social”, a partir del cual se revisan tres arquetipos penitenciarios (correccionalista, progresivo y de incapacitación) que marcaron la historia de la prisión, condicionada y modelada según los ciclos del capitalismo. Al analizar, en concreto, el modelo del CIRE, se contrasta con el sistema de California, a modo de referencia, por constituir uno de los ejemplos más representativos de aprove-chamiento de la mano de obra reclusa en los Estados Unidos de América (cuya adminis-tración privada de su sistema productivo carcelario es realizada por el CALPIA). El estudio no elude la consideración del inédito crecimiento del encarcelamiento en el mundo entre 1980 y 2010 (cuyo ejemplo más extremo está dado, precisamente, en los EE.UU.), como posible factor de incidencia que alienta el usufructo de una mano de obra en reclusión de gran magnitud y libre disposición. La confrontación entre el funcionamiento de ambos modelos de gestión productiva del trabajo penitenciario permite observar la gravitación que ejercen las condiciones econó-micas estructurales sobre los sistemas penitenciarios, ya que, cuando éstos asimilan la lógica de mercado y relativizan el objetivo de la resocialización, parecen asimilarse sus prácticas, independientemente del contexto en que cada modelo se ubique e, incluso, por encima de la normativa que lo sustente. El estudio del trabajo intramuros toma también en consideración la situación del trabajo extramuros y las condicionantes macro-económicas que, en las últimas décadas, han ve-nido socavando en Europa las bases sociales del llamado “Estado de Bienestar”. El cambio radical de paradigmas (tecnológicos, económicos, sociopolíticos, culturales, etc.) trajo aparejada la afectación de objetivos sociales como el del “pleno empleo” o la caducidad de concepciones como la del “trabajo estable”. En este contexto, el trabajo intramuros no puede escapar a la lógica del mercado laboral extramuros. Las conclusiones apuntan, en síntesis, la idea de que “la cuestión del trabajo penitenciario frente al cambio de paradigma” puede leerse como el desajuste entre un modelo norma-tivo/institucional y las condiciones estructurales en las que se inscribe. En este sentido, se explican las razones por las que la búsqueda del objetivo de reinserción social puede cons-tituir, o bien una utopía (o “retro-topía”), o bien una aporía. / This thesis deals with the issue of productive work in prison, in a context of paradigm shift, both criminal (of "rehabilitation" to the "incapacitation", on the purpose assigned to the punishment) and structural (from "Fordism" to "post-Fordism", as political economic structure).The research focuses on the management of CIRE in Catalonia, Spain, because of its singu-lar mixed system (public-private), and postulated the hypothesis of a possible economic functionality that contradicts the Spanish law, since it assigns to prison labour purpose of social reintegration and repels institutional profitability.According to the epistemology of legal sociology, the analysis covers two levels: the nor-mative, contrasted with the concrete implementation, and the structural, referred to the penal model as a response adapted to the social, political and economic system that sus-tains it. The research relies on the theoretical model proposed by Georg Rusche and Otto Kirchheimer (in its classic "Punishment and Social structure"), in order to review, from there, the prison archetypes that marked the history of this institution.In economic terms, CIRE model is contrasted with the system applied by the CALPIA in California, as one of the most representative examples of exploitation of prison labor in the United States of America. This confrontation shows common characteristics that de-monstrate the gravity exerted structural conditions on the prison systems, regardless of their particular context and, even, above the norm that informs them.The conclusions pointed out the idea that "the question of prison labour in a context of the paradigm shift" can be read as the disconnect between a legal and institutional model and the structural conditions in which it is inscribed. In this regard, are there explained the reasons why the pursuit of the goal of resocialization may constitute, or a utopia (or "re-tro-topia"), either an aporia.

Tesi realitzada al Dept. Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciencies Socials / El text del Subcapítulo 2.5 i el dels dos capítols posteriors (Capítulo 3 y Capítulo 4) ha estat retirat seguint instruccions de l’autor de la tesi / El texto del Subcapítulo 2.5 y el de los dos capítulos posteriores ha sido retirado siguiendo instrucciones del autor de la tesis. / Esta investigación compara el paradigmático proceso de movilización zapatista (EZLN), con la desmovilización del movimiento sindical durante el gobierno de Carlos Salinas Gortari (1988-1994). El contrastante curso de la movilización del campo chiapaneco y del sindicalismo mexicano se estudió a la luz de la agenda de investigación propuesta en la última década por McAdam, Tarrow y Tilly en “Dinámica de la Contienda Política” (2005). Esta tesis pone a prueba esta agenda de investigación, logrando explicar política y dinámicamente los dispares procesos desarrollados por estos emblemáticos movimientos mexicanos durante un mismo período de gobierno. Mientras la tesis indaga extensamente en la política y en la economía mexicana desde 1930, la movilización zapatista se estudia especialmente desde sus orígenes en Chiapas en 1974. Por su parte, el estudio de la desmovilización sindical se realiza desde el inicio de los ciclos de huelga en los setenta, con especial atención en sus históricos ciclos de 1982 y 1987. De tal manera, las movilizaciones durante el gobierno de Salinas de Gortari se estudian en conexión con la trayectoria y los ciclos precedentes, en un período de dos décadas. Por un lado, se indaga en cómo desde la organización pacífica del campesinado indígena en los setenta, se alcanzó durante el gobierno de Salinas el mayor ciclo de contienda en el campo chiapaneco. Y por otro, comparativamente se examina cómo el sindicalismo transitó desde sus históricas movilizaciones durante los ochenta hacia una profunda desmovilización durante el gobierno salinista. En concreto, mediante un análisis histórico-comparativo, provisto de información cualitativa y cuantitativa, se identifican respuestas, principalmente, políticas y relacionales para el curso de la movilización zapatista y la desmovilización sindical. Conjuntamente esta investigación, evalúa las potencialidades y limitaciones explicativas de la agenda de investigación de la “Dinámica de la Contienda Política”, reconociendo su pertinencia para continuar aplicándola y reformulándola frente a nuevos casos en América Latina y el mundo. / This study compares the paradigmatic mobilization process of the Zapatista movement (EZLN), with the demobilization of the labour movement during the government of Carlos Salinas Gortari (1988-1994). The contrasting course of the mobilization of rural Chiapas and demobilization of the Mexican unionism was studied in the light of the research agenda put forward in the last decade by McAdam, Tarrow and Tilly in the book “Dynamics of Contention” (2005). By testing this research agenda, this thesis explains both politically and dynamically the disparate processes developed by these iconic Mexican movements during the same period of government. The thesis uses the backdrop of both Mexican politics and economy since 1930 in order to account for the trajectory of both movements. Particular emphasis is put on the Zapatista movement since its origins in Chiapas in 1974 and on the Mexican union demobilization from the seventies up to its historical cycles of contention between 1982 and 1987. Thus, mobilizations under the President Salinas de Gortari are studied in connection with the trajectory and the preceding cycles, over a period of two decades. On the one hand, this study examines how the peaceful organization of indigenous peasants in the seventies turned into the greatest cycle of contention in rural Chiapas during the Salinas administration. On the other hand, this research looks at how unionism transited from their historic mobilizations during the eighties into a deep demobilization during the Salinas’ government. Specifically, through a comparative historical analysis, supported by qualitative and quantitative data, this study identifies the political and relational responses of the course of the Zapatista mobilization and union demobilization. Overall, this research assesses the potential and limitations of the explanatory research agenda of the “Dynamics of Contention”, and recognizes the importance of continuing applying it and reformulating it to new cases in Latin America and the rest of the world.

The core argument of the present work is articulated in four points. First, social- science knowledge is crucial to understand and combat HIV/AIDS; second, integrated and engaged social-science is especially vital for such endeavor; third, integrated and engaged scholarship of HIV/AIDS has been prominent in Brazil (since 1990s) and South Africa (since 2000s); Fourth, Brazil’s earlier use of social- science knowledge in HIV/AIDS policy accounts for its success in tackling the epidemic, and South Africa has only recently started making effort in this direction. The theoretical background of the present discussion consists in social-science approaches to problem-solving and policy-making within the debates about the role of social-science in modern states formation. It is about history and epidemiology of the social sciences, but the discussion goes beyond these instances and maintains a normative approach to academics social responsibility to contribute more directly and consciously to national development. In this sense, this is a matter of both cameral social-science (linked to public policy design and evaluation: John Goldthorpe) and public social-science (in support of to civil society for social justice: Alain Touraine, Michael Burawoy). The rationale and main objective of the thesis substantiates in three questions: first, why HIV/AIDS? second, why social-science? and, third, why Brazil and South Africa? In this regard, it is argued that: HIV/AIDS is a complex social problem that needs and allows comprehensive analysis; the role of social-science knowledge in HIV/AIDS interventions, as well as the impact of the epidemic on social-science, are understudied; and, finally, Brazil and South Africa are good examples to demonstrate how the use of social-science knowledge accounts for the success of health policy oriented to HIV/AIDS. Indeed, Brazil was far superior to South Africa until a decade ago (it is still the case, to some extent) in responding effectively to the HIV/AIDS epidemic by implementing a nation-wide comprehensive program of prevention, treatment and care. It is then suggested that this was partly due to a consistent use of social- science knowledge that helped the state to go beyond the concept of risk-groups. Based on these premises, it is here suggested that social scientists played a significant role in Brazil’s National AIDS Program by infusing politics with the concept of social vulnerability to HIV/AIDS. This means that interventions need to go beyond risk-groups and information-based strategies (that characterized the initial HIV/AIDS studies and programs), as demonstrated by the global debate on the locus of behavioral change in HIV/AIDS studies and interventions. Following the shift of approaches from individual and information-based strategies to structural factors and holistic approaches (the latter being in vogue since the 1990s globally), social scientists in Brazil suggested that it was necessary to improve people’s social, cultural and economic circumstances in order to create healthy supporting contexts. This was associated with Brazil state’s political will to prioritize HIV/AIDS and to act collectively, which implied alliances between administrative levels (federal state, local states, and municipalities), civil society and academics. So, social scientists were great protagonists in the battle against the HIV/AIDS in Brazil within this climate of political will and collective action against the epidemic. The same cannot be said in the case of South Africa. This particularly explains the divergent policy outcomes: Brazil’s low and concentrated HIV incidence rate (0.5%), and South Africa’s generalized epidemic and high incidence rate of HIV infection (18%). This is despite the fact that by the HIV emergence the two countries were rather similar societies in terms of general state capacity, civil society involvement, Human Development Index, and epidemiological profile. The former point means that by the HIV outburst the initial risk-group in both countries was constituted by male middle-class homosexuals – as situation that radically and rapidly reversed more in South Africa than in Brazil, although pauperization, feminization and heterosexualization of HIV infection are aspects that characterize both countries today. Brazil’s major political will and cohesiveness, with social scientists’ participation, falsifies arguments according to which Brazil’s superiority – compared to South Africa - in tackling HIV/AIDS is due to the countries’ earlier democratization (1986 vs 1994), the role of World Bank’s loans throughout the 1990s, and Brazilian elites’ tradition of investment in public health. Indeed, first, Brazil’s National AIDS Plan was already well established by the end of 1980s had already made progress towards a comprehensive program of prevention, treatment and care. Brazil’s National AIDS Plan created early on an inter-ministerial body (compressing the ministries of health, education, labor and justice) and defined clear authorities responsible for HIV/AIDS policies. Second, South African elites’ were equally prone to invest in public health, for Brazil was not superior in this field. Hence, the present work suggests that it was political will and collective action that permitted Brazil to act more promptly and aggressively against the HIV/AIDS epidemic until a decade ago. In turn, here’s the core argument – this positive atmosphere facilitated the production and inclusion of massive use- inspired research that informed HIV/AIDS policy about the complexity of the epidemic and the most appropriate measures to reverse it. For example, social research helped Brazil to enlighten Brazilians’ openness towards sex, sexuality and sexual diversity, whereby not only did prevention social actors find it easy to discuss those issues for the sake of prevention initiatives, but also permitted the government to involve gay groups, rather than stigmatizing them. Importantly, Brazil state’s openness towards social-science was part of a general positive attitude towards science, whereby the use of biomedical measures (explanation of HIV-AIDS link and provision of antiretroviral drugs to infected persons) was an essential element in the response to the epidemic. By contrast, holistic and large-scale inquiries and, above all, their use in policy were late to emerge in South Africa (between the end 1990s and early 2000s). This contributed to HIV/AIDS policy being poorly informed by social-science until a decade ago. HIV/AIDS policy in South Africa was consequently characterized by negligence and inaction (in the initial phase), simplistic explanations (like the negative impact of poverty on vulnerability to HIV infection without the exploration of its link with cultural factors), and denial. The state had a hostile attitude towards orthodox biomedical professionals and civil society organizations who sought to combat the epidemic through mainstream science. Therefore, the state went through controversial policies that ultimately prohibited the provision of antiretroviral therapy in the public sector and was hostile to mainstream social theory of HIV/AIDS. This negative political scenario hampered the contribution of social scientists in the battle against the epidemic in South Africa. Contrary to Brazil, HIV/AIDS use-inspired research was not fomented and academics activism was not welcomed by South African state. The situation would only improve in mid-2000s when the state commenced providing public antiretroviral therapies and making progress in prevention programs. Relatedly, the state started then to work in concert with civil society and academics. This was partly a result of a series of high court instructions for the state to accomplish its constitutional duty to provide health services, following a case law-suited by Treatment Action Campaign, the leading civil society AIDS organization. More importantly, HIV/AIDS social-science which was carried out in South Africa until a decade ago relevant, nevertheless. The unfortunate story is that it was not used for policy design and evaluation. Social scientists in South Africa did seek to stress the concept of social vulnerability, warning against the impact of poverty and inequalities, misogyny, magical thinking and traditional healers, just to mention a few. But these insights found no support of the state. It is this early South African scholarship of HIV/AIDS that constitutes the basis for today’s vibrant comprehensive and engaged social-science in the country, whereby South Africa is making-up with its delay. Besides reflection on the complexity of HIV/AIDS and the need for integrated interventions, we can single out some fields of research-action in which the history of HIV/AIDS scholarship materializes: public policy (cameral social-science), peer educators and teachers training, and harm reduction programs for injecting drug users (the latter characterizing especially Brazil). Both in Brazil and South Africa, integrated and engaged scholarship has boosted cross-disciplinarity and multidimensional approaches, as well as debates about academics social responsibility in terms of use-inspired research and research- action. Such debate is largely shaped by reflections on the timing of Brazil’s and South Africa’s responses to the epidemic - early in the former and late in the latter – and the related outcomes with regard to HIV incidence rates. It is to this debate that the present dissertation seeks to contribute by suggesting that the use of social-science knowledge made a difference in Brazil’s success and South Africa’s failure in tackling the HIV/AIDS epidemic until a decade ago. Furthermore, the thesis goes on, social-science engagement with HIV/AIDS, theoretically and practically, will continue to shape the way in which we conceive of the position and the role of social-science knowledge in society.

El tema central de la tesi es l'estudi del model de Kerala en relació al paradigma del desenvolupament humà i des d'una perspectiva interdisciplinària. El model redistributiu de Kerala presenta un elevat desenvolupament social a la vegada que, especialment en els últims anys, són creixents les dificultats que el model presenta en termes sostenibilitat donat el trade-off entre creixement i distribució que el mateix presenta. En aquest treball s'estudia la vinculació del model de Kerala amb la naturalesa de l'Estat keralita i amb els trets de la seva societat. Per això el repte teòric que aquí es planteja és el paper de l'Estat en la seva relació amb el procés d'acumulació de capital en el marc d'un país subdesenvolupat com es l'Índia -i en particular de Kerala-, i com l'Estat ha estat influenciat pels diferents interessos econòmics i "no econòmics" presents a la societat. En l'estudi de l'Estat capitalista en els països subdesenvolupats cal incloure nous factors que defineixen la realitat d'aquella societat i que influeixen en la dinàmica i el funcionament de l'Estat, nous factors que no deixen de ser resultat de la coexistència d'elements arrelats en la societat tradicional i de noves institucions fruit de la modernització lligada a la penetració capitalista. La interrelació entre els beneficis econòmics i socials distribuïts per l'Estat -capaç de desenvolupar un grau d'autonomia respecte els interessos de les classes dominants- i l'elevada fragmentació de la societat i del poder fruit de l'organització i articulació de diferents grups socials, és el factor que aquesta tesi apunta com a explicatiu del model de desenvolupament. El cas de Kerala ens mostra l'especificitat d'un model on els vincles Estat-societat han quedat configurats per l'acció col.lectiva organitzada i el paper redistributiu de l'Estat en el marc d'una realitat social concreta -explicada tant per les estructures productives com per les de dominació- que s'ha anat transformant. El model de Kerala ha significat un canvi fonamental en l'esfera de la distribució encara que ha deixat inalterable la de producció, motiu pel qual la sostenibilitat de l'estatratègia comença a posar-se en qüestionament i es planteja el paper de l'Estat en la seva funció de creixement econòmic. El model de Kerala planteja importants qüestions en base a la consecució d'un major nivell de desenvolupament humà del països pobres d'acord amb les pròpies especificitats del món en desenvolupament. La tesi queda organitzada en dues grans parts. A la primera s'exposa el context global indi en que queda emmarcada la tesi analitzant principalment l'estratègia de desenvolupament indi arrel de la independència amb objectius modernitzadors i limitada pels diferents interessos econòmics i condicionants polítics, els trets de l'economia agrícola emfatitzant els impediments al desenvolupament de la reforma agrària, la política econòmica desenvolupada pels diferents governs, la naturalesa de l'Estat indi com a Estat capitalista perifèric i la persistència de la identitat de casta en la societat índia com a element de dominació i de divisió de classe. A la segona part passa a analitzar-se el model de Kerala on després d'una breu introducció sobre les característiques geogràfiques, culturals i polítiques de l'estat, s'estudia la caracterització del model de Kerala basat en un elevat desenvolupament humà i en l'estancament econòmic. Seguidament s'analitzaran els diferents factors que han conduït a l'únic i particular model de desenvolupament que ha seguit Kerala, centrant-nos en l'organització dels diferents grups socials -a nivell de casta i de classe- i l'articulació de les seves demandes així com en el paper que ha jugat l'Estat en l'aplicació de mesures redistributives i igualitàries. A mode de conclusió es fa un repàs dels diferents capítols, exposant-se les principals conclusions a que s'ha arribat al llarg de la investigació.

Les reformes dels sistemes de protecció social i les retallades que, en general, han sofert les diverses institucions de l'Estat de Benestar durant la dècada dels 80 s'han justificat per raons de tipus "tècnic", basades en els resultats de les anàlisis econòmiques convencionals i oblidant que el problema econòmic clau de les societats modernes és la distribució del producte.L'anàlisi tradicional dels sistemes de pensions de la seguretat social s'ha efectuat des de dues grans famílies de models: per una banda, els del cicle vital i, per l'altra, els de transferències intergeneracionals.El model pur del cicle vital, tal com s'expressa per Modigliani-Brumberg i Ando-Modigliani prediu que la introducció d'un sistema de pensions de repartiment disminuirà l'estalvi total de l'economia i, per tant, l'stock de capital i el ritme d'acumulació, ja que es dóna un efecte de substitució entre l'estalvi privat i les pensions de la seguretat social. Si el model s'amplia per endogeneitzar l'oferta de mà d'obra tal com fa' Feldstein, aleshores un sistema de pensions acostuma a induir un adelantament de la jubilació i, per tant, a incrementar l'estalvi durant el període actiu degut a que s'allarga el període de jubilació. En aquest cas, la coexistència de l'efecte substitució de riquesa i de l'efecte de jubilació induïda porta a que l'efecte total sobre l'estalvi tingui un signe ambigu, depenent de quin fenomen predomini. En tal situació, es recurreix a l'anàlisi empírica per a tractar de resoldre la qüestió. Segons Feldstein, l'anàlisi empírica recolza que la seguretat social té un fort impacte negatiu sobre l'estalvi.En canvi, els models de transferències intergeneracionals mostren que, si hi ha altruïsme dinàstic i els individus deixen herències positives, el sistema de pensions no tindria cap efecte sobre l'estalvi ni l'acumulació de capital.Ambdós tipus de models són molt limitats degut als seus supòsits de partida extremament restrictius..Així, el postulat de certesa o previsió perfecta, la racionalitat absoluta, el marc teòric de mercats de factors i productes pefectament competitius i altres, redueixen molt l'aplicabilitat pràctica d'aquests enfocaments. Però, a més de les reserves de caire teòric, s'ha de ressaltar que hi ha nombrosos factors empJrlcs contraris a la validesa d'aquests models. Així, l'existència d'herències i la comparativament alta propensió a l'estalvi dels vells és contradictori amb el marc del cicle vital. Per altra banda, l'explicació de l'herència per raons merament egoïstes o per imperfeccions del mercat d'assegurances, així com l'evidència que es dóna una equivalència aproximada. refusen la validesa del model de transferències intergeneracionals de Barro.Finalment, els desenvolupaments teòrics associats a la información assimètrica, a la incertesa, a les dinàmiques complexes o a les interdependències multisectorials avalen la caducitat dels enfocaments convencionals des de l'òptica teòrica.Quant als estudis empírics, s'ha comprovat reiteradament que les análisis són molt sensibles a petits canvis en l'especificació. que els resultats són molt depenents de la forma de càlcul de la variable no observable "riquesa esperada de la seguretat social" i que gran part de les proves realitzades amb sèries temporals no tenen capacitat de discriminar entre diferents hipòtesis microeconòmiques. Els problemes d'agregació de les sèries de la manca de perspectiva dinàmica de les dades de secció creuada o de representativitat de les mostres en les dades de panell també dificulten que les dades siguin fiables. Finalment. la metodologia economètrica moltes vegades no considera els problemes de multicolinealitat i autocorrelació, no incorpora altres variables representatives de l'activitat pública i no considera els elements cíclics de les series ni l'estabilitat de les relacions entre variables. Com a conseqüència, l'evidència empírica és molt dispersa i no és conclusiva.Considerant totes aquestes limitacions dels enfocaments convencionals, la tesi es proposa la construcció d'un model alternatiu d'anàlisi que sigui dinàmic i d'equilibri general, capaç d'incorporar comportaments demogràfics realistes, compatible amb diferentes hipòtesis microeconòmiques de comportament de l'estalvi i/o la producció, capaç de dinàmiques inestables o complexes, que reculli el conflicte distributiu i que sigui capaç de reflectir tots aquests comportaments en la dinàmica d'acumulació.En el capítol II es desenvolupa un model de simulació demogràfica mitjançant un sistema d'equacions en diferències finites que és capaç d'incorporar especificacions complexes dels comportaments demogràfics i pot incloure la immigració o la interrelació entre l'economia i la demografia a travers d'equacions addicionals. Així mateix, es desenvolupen uns models simples de projecció de la natalitat i la mortalitat.En el capítol III es desenvolupa un model agregat de creixement cíclic, susceptible de ser desagregat i de ser especificat de forma més complexa. En el model, la producció ve determinada per la demanda, mentres que la demanda ve constituïda per la demanda de consum, que depèn del nivell de salaris i de la propensió a l'estalvi dels capitalistes. La distribució explica l'evolució de la demanda de consum ja que s'adopta la simplificació que tots els salaris es gasten i que només estalvien els capitalistes. La funció d'inversió té una especificació d'accelerador flexible més un component que la fa dependre inversament de la participació dels salaris a la renda nacional.L'oferta de treball ve determinada exògenament pel moviment natural de la població, mentres que la demanda de treball depèn del nivell de produció i de la productivitat que es considera exògena al model. De la interacció entre oferta i demanda de mà d'obra s'obté la dinàmica salarial a partir d'una corba de Phillips de tipus real on es correlacionen positivament el nivell d'ocupació i el creixement dels salaris.Degut a l'efecte dels salaris sobre la inversió i la demanda i degut a la reacció de la inversió a la dinàmica salarial, es genera una dinàmica complexa que. per valors realistes dels paràmetres adquireix un caràcter fluctuant. Es demostra que per un rang molt ample de valors realistes dels paràmetres el model genera fluctuacions cícliques acotades i estructuralment estables en un espai tridimensional ja que compleix les condicions per a aplicar el teorema de bifurcació de Hopf. L'amplitud i freqüència dels cicles resultants és del mateix ordre de magnitud que els que presenta l'economia espanyola o altres economies reals.El model s'amplia incorporant una especificació molt simple del sector financer que, sota certes condicions pot portar a sendes d'acumulació ineficients, inferiors a la taxa garantida. Així mateix, pot provocar canvis dràstics sobre l'estabilitat del model i portar-lo al col. lapse, a dinàmiques catastròfiques o, en altres casos, a l'estabilitat.També s'amplia el model mitjançant la incorporació d'un sector exterior i, finalment, d'un sector públic. La inclusió d'altres elements autònoms de la despesa obliga a ampliar la funció d'inversió i d'incloure'ls. AI mateix temps, si aquesta despesa autònoma presenta les seves pròpies fluctuacions, el sistema es veu sotmés a oscil.lacions externes i es comporta com un oscil.lador forçat. La inclusió d'un sistema públic de pensions de repartiment i d'una assegurança d'atur porta a una reducció dràstica de les fluctuacions d'origen endògen, però no afecta la taxa d'acumulació d'equilibri del sistema ni la distribució de la renda, que ve determinada per la inversió. Si no hi ha control del saldo pressupostari i es genera dèficit, la distribució pot canviar lleugerament a favor dels salaris.Les simulacions conjuntes del model demogràfic i del model econòmic no alteren cap dels resultats anteriors, amb l'excepció que, sota hipótesis demogràfiques molt adverses, si les pensions es financien amb càrrec a les quotes de la seguretat social pagades pels assalariats i els seus empleadors, caldrà que s'incrementin els tipus impositius. La simulació demogràfica mostra que, en la pitjor hipòtesi, el ratio d'actius a passius podria situar-se per sota de 1,5 dintre de 50 anys i que les quotes podrien superar el 50 % de la massa salarial bruta. Es demostra que la intervenció pública per a suavitzar el conflicte distributiu només es pot orientar cap a canvis en els condicionants institucionals de la inversió i cap el foment de la productivitat a travers del canvi tècnic. / The conventional analysis of macroeconomic effects of social security systems is far from satisfactory because his very restrictive micro-foundations and the limited scope of the analysis -stable dynamics, partial equilibrium and others-. Also, the empirical evidence is inconclusive because there are many problems with data, because the use of inadequate statistical tests and because the high sensitivity of the results to the model specification.In our doctoral dissertation we develop an aggregate dynamic general equilibrium model compatible with several different micro-foundations. The model considers the effective demand problems and the income distribution conflict. We demonstrate that the model is able to generate endogenous business cycles and other complex dynamics in a very large value range of parameters. The fluctuations on employment, income distribution, capacity utilisation and investment rate generated by the model are very similar in frequency and extent that those of the real economic systems like, for instance, the Spanish economy.The model may be extended and we incorporate complex demographic dynamics, a financial sector, an external sector, and several specifications of the public sector. It is also possible to disaggregate the model.We develop also a model for demographic projection and we apply it to the Spanish population.Finally, we simulate both the demographic and the economic models and we extract some remarkable conclusions on pension systems with ageing population: First, the slowing population growth has little impact on the GOP growth rate which depends mainly on productivity growth. Second, the pension system and the unemployment insurance have a strong stabilizing effect on endogenous fluctuations. Third, the income distribution is not affected by the pension system because it depends on the investment expenditure. Finally, we demonstrate that the main effect of ageing population is on social security taxes: in the worst demographic hypothesis and with economic recession, the payroll tax rate can rise up to 55 %.

La presente tesis es un estudio realizado entre los años 1997 y 2000, sobre aquellas instituciones públicas y privadas que trabajan para proteger el medio ambiente en Catalunya. La metodología de investigación escogida fue principalmente cualitativa, con la recogida de datos primarios mediante entrevistas directas a responsables y miembros de distintas instituciones. Esta información se ha completado con "datos secundarios", procedentes de bibliotecas, centros de estudio e Internet. El análisis de todo el conjunto de datos obtenidos fue elaborado siguiendo el modelo "FODA" ("Fortalezas, Oportunidades, Debilidades y Amenazas"), y a la vista de las más recientes teorías sociológicas, destacando los estudios de Ulrich Beck.

La participación de los trabajadores en la gestión de la tecnología es un fenómeno sociolaboral escasamente desarrollado. El análisis empírico de quince empresas del sector "auxiliar" del automóvil de Cataluña, mediante estudios de caso, ha permitido constatar que los niveles de participación de los trabajadores o/y de sus representantes en el proceso de innovación tecnológica son muy limitados, pues sólo en una de las empresas, el grado y la extensión de ese tipo de participación alcanzó su máxima expresión. Es decir, sólo en una de las quince empresas estudiadas, la toma de las decisiones relacionadas con las cuatro fases de que consta el proceso de innovación tecnológica (Planificación, Diseño, Implantación y Evaluación), se realizó con el grado de co-decisión, entre la parte social y la dirección. De esa forma, sólo en una empresa, el control de los trabajadores o de sus representantes sindicales sobre ese proceso, alcanzó el nivel más elevado de todos los previstos por esta investigación.En las catorce empresas restantes, la distribución de los niveles de participación y, por tanto, de los tipos de control que se derivaron para los trabajadores fue la siguiente: en dos empresas, la participación en la gestión de la tecnología logró adquirir un grado de tipo bidireccional (negociación con propuestas de ambas partes, aunque la dirección de la empresa se reservaba la última e irrevocable palabra), con una extensión de la participación hasta la fase de Diseño de las tecnologías y, por tanto, incluyendo las fases de Implantación y Evaluación, con lo que los trabajadores accedían a un control de tipo medio. En otras seis empresas, el grado de la participación alcanzado fue de tipo unidireccional (consulta optativa de la dirección a los trabajadores sin compromiso de aceptar sus propuestas), con una extensión que se limitaba a la fase de Implantación -pues sólo en una de esas seis empresas los trabajadores participaban en la fase de Evaluación- por lo que los trabajadores accedían a un control de tipo mínimo. Finalmente, en las restantes seis empresas no se pudo detectar participación alguna ni en grado ni en extensión.Conocidos los niveles de participación existentes en las quince empresas estudiadas, se pasó a analizar en qué medida la "Cultura global" de cada empresa -deducida de la "agregación" de la Cultura directiva y sindical existentes igualmente en cada empresa- podía explicar los niveles de participación en la gestión de la tecnología previamente obtenidos. El alcance de ese análisis permitió comprobar que los niveles de participación obtenidos estaban, altamente, relacionados con el tipo de concepciones ideológico-culturales -ideas, valores y representaciones simbólicas- presentes en la cultura de ambos actores sociales, particularmente, en la de los directivos, que fue la que demostró poseer la mayor hegemonía para determinar la "Cultura global" de cada empresa y, con ello, el grado de ajuste existente entre dicha "Cultura global" y los niveles de participación alcanzados por los trabajadores en la innovación tecnológica.El resultado final fue que la "Cultura global" fue capaz de explicar los niveles de participación detectados en trece de las quince empresas estudiadas.

Desde el punto de vista demográfico, el sector merece interés en tanto de cada 1000 mujeres mayores de 15 años residentes en Asturias, 3,6 se dedican a la prostitución, lo cual representa el 1,2% de la población femenina ocupada y el 1,6% de las mujeres que trabajan en el sector servicios. Desde el punto de vista económico, la prostitución ha movido en Asturias durante el último año alrededor de 6.820.800.000 pts., lo cual representa una media de gasto anual en prostitución por varón mayor de 15 años de 16.250 pts.Contrariamente a lo que se expresa en la mayor parte de la literatura sociológica, y de lo que suele llamar la atención de los medios de comunicación, en términos generales, las condiciones de vida y de trabajo de las prostitutas no son dramáticas. Esto es así en tanto observarnos el colectivo en su conjunto, y no identificarnos la globalidad del mismo con las prostitutas de calle, sector minoritario (en Asturias 6,5%) y en claro retroceso. Su media de ingresos es equiparable a la de los ejecutivos de 2º nivel, con menor carga de trabajo que éstos, y multiplica varias veces la media de salarios femeninos. También en términos generales, el nivel cultural no es excesivamente bajo y sus condiciones de vivienda son aceptables. Para la mayoría de ellas, la jornada laboral es equiparable a la mayoría de los trabajadores/as. Las que trabajan en locales suelen recibir un trato adecuado y estos locales cumplen, en su mayoría, condiciones estructurales e higiénicas totalmente, es en la actualidad relativamente reducido.Todo lo anterior no permite dramatizar su situación, lo cual no es óbice para que se constaten problemas generales, algunos de ellos muy graves, y la existencia de un sector de ellas en condiciones de extrema precariedad. De estos problemas, los más graves y los menos graves, muchos no provienen tanto de dedicarse a la prostitución, como de la pertenencia a un género, a un origen, y/o a una situación social determinada. El primer problema de tipo general, del que derivan muchos otros, es la discriminación en la consideración social atribuida a su actividad, o la consistente en tener que ocultar su actividad para evitar la discriminación. Otro problema es que, en función de lo anterior, su oficio sea reconocido de hecho pero no de derecho, con lo que supone de indefensión ante problemas laborales y de falta de acceso a la Seguridad Social.Quizás el problema más grave sea el de sus hijos, en muchos casos en condiciones de cuidado deficiente o abandono. También hay que señalar la falta de apoyos afectivos y efectivos. Importantes son también los vacíos de cultura sanitaria, especialmente en lo que hace referencia al control de los embarazos y a las enfermedades de transmisión sexual. Aunque minoritarios, no por ello menos merecedores de atención, son los problemas de las menores, las callejeras, las extranjeras, las consumidoras de heroína, las viejas y las retiradas, sectores en los cuales se producen las situaciones de mayor desventaja en todos los aspectos.Como problema en ascenso destaca el de las extranjeras, que ya en la actualidad, representan más de la quinta parte del total de las prostitutas de Asturias. La mayoría procedentes del llamado Tercer Mundo, a las que se les irán uniendo las del este europeo. Traficadas por mafias, viven y trabajan en toda Europa en condiciones similares a las de principio de siglo, prácticamente secuestradas, sometidas al proxenetismo más estricto y discriminadas por las prostitutas blancas. Con el endurecimiento de las políticas de inmigración y las leyes de extranjería en toda la CE, la subsiguiente clandestinidad puede favorecer todavía más la agudización de la explotación de estas mujeres. / The present doctoral dissertation analyzes the living conditions of prostitutes in a particular area of Spain: Asturias. It does not set out on a theoretical or methodological supposition places the prostitutes and prostitution within in the deviation and marginalisation framework.The perspectives of the analysis come from of General sociological theory and Labour Studies. In the research, qualitative techniques (personal interviews, group discussions and observation) have been used, along with quantitative techniques (a questionnaire applied to a representative sample of the total of prostitutes in the region). The research was carried out in the work places and in some of the prostitute's homes. The results differed in many aspects from most of studies already undertaken, even do these, or had taken place exclusively on street prostitutes (that according to this study represents 7% of the total), and on those who were located in institutions, health centres, or centres of social welfare.Prostitutes present, in some aspects, non-favourable conditions with regards to the average female population (stigma, child care, legal-formal rights of work, etc.), in some other aspects their situation is better (earnings, work and personal independence).The majority of the prostitutes do not agree with the proposed elimination of the prostitution, demand the recognition of their dignity and their civil and work rights. Although the traditional systems of exploitations have considerably decreased in the local prostitutes, the same does not apply to the rising number of foreign prostitutes, the majority of whom come from what is known as the Third World. Many of them are to be found in conditions of exploitation similar to those at the beginning of the century. This situation is getting worse by the increasing restrictions set by the new immigration laws.

La primera part d'aquesta tesi realitza l'estui econòmic dels aparcaments per a turismes en l'àmbit urbà descrit per l'economia urbana i, en concret, la realitzada per la branca del transport urbà. Ja en la segona part, s'analitza la situació de l'aparcament a la ciutat de Barcelona, tant pel que fa als factors determinants com a la distribució de l'oferta. Finalment, amb l'estudi empíric de les dades de l'evolució dels preus dels aparcaments en habitatges de nova construcció tanquem el cercle de l'evolució del present treball.

Aquesta tesi és el resultat d'una preocupació per la funció i la importància dels recursos naturals en l'activitat econòmica. A les facultats s'ensenya el funcionament de l'activitat econòmica des de diferents perspectives -micro, macro ,posant l'èmfasi en la producció i el consum, i admetent de manera implícita que aquests processos es poden dur a terme de manera indefinida. S'atorga poca importància a la base material sobre la que es realitza l'activitat econòmica, i els recursos naturals, que constitueixen l'element imprescindible dels processos productius, sovint tenen un caràcter exogen.Amb el desenvolupament de la ciència econòmica s'han consolidat diferents aproximacions analítiques per explicar el funcionament dels mercats dels béns normals (reproduïbles) així com la determinació dels preus. Una pregunta rellevant, és, doncs, si aquests mateixos esquemes serveixen per explicar el funcionament dels mercats i la determinació dels preus en el cas dels recursos no renovables, i situant-nos un xic més enllà, si la pròpia ciència econòmica disposa d'instruments vàlids per afrontar l'anàlisi d'aquests recursos.La meva idea és que és necessari tractar els recursos naturals (en aquest cas els recursos no renovables) com a béns econòmics. Si als economistes ens interessen els recursos naturals és precisament perquè són uns béns que acompleixen funcions econòmiques, i que per tant, són objecte de producció (els més heterodoxes dirien extracció) i intercanvi (encara que tinguin unes propietats físiques especials). Com aquests recursos tenen una dimensió econòmica es justifica la seva anàlisi en termes econòmics. Un dels objectius d'aquest treball és precisament mostrar que dins de la ciència econòmica existeixen enfocaments que permeten fer-ho amb garanties.La tesi s'estructura en set capítols. En el capítol primer es presenta una visió retrospectiva sobre el tractament que han rebut els recursos naturals dins de la ciència econòmica des dels seus orígens fins a l'actualitat. En el capítol segon s'exposen les principals contribucions de l'anàlisi neoclàssica dels recursos no renovables, que es desenvolupa amb les aportacions de Gray i Hotelling sobre la teoria de l'esgotament. El tercer capítol es dedica a les implicacions pràctiques de la teoria econòmica neoclàssica dels recursos no renovables. Una de les qüestions que més debat suscita sobre els recursos no renovables és la de la seva escassedat física. I més concretament, de quina manera evoluciona aquesta escassedat al llarg del temps, aspecte que es discuteix en el capítol quart. En el capítol cinquè s'analitzen les conseqüències econòmiques de l'escassedat física dels recursos no renovables. En els dos darrers capítols el treball adopta un enfocament diferent i se centra plenament en els aspectes positius. L'objectiu és analitzar com funcionen els mercats dels recursos no renovables i quins són els principals elements que influeixen en els preus. Aquí una distinció essencial és la del curt, mig i llarg termini, ja que els factors determinants són diferents en cada cas. L'anàlisi de la formació dels preus en el curt termini es du a terme en el capitol sisè, en el que s'aplica l'esquema marshallià a l'àmbit dels recursos no renovables amb les variants que són inherents a aquesta activitat. En el capítol setè i últim, s'analitza l'evolució dels preus d'un recurs no renovable en el mig termini a partir de les teories que proporciona la ciència econòmica, exercici que es du a terme pel cas concret del petroli.