Esta tesis se propone lleva a cabo un análisis de gran alcance del periodismo literario escrito entre 1914 y 1918. Para ello, explora dieciséis obras escritas por autores británicos y norteamericanos que están situadas en una zona liminal desde un punto de vista físico, genérico, temporal y espacial. Los textos estudiados son: First from the Front (Harold Ashton 1914), With the Allies (Richard Harding Davis 1914), Fighting in Flanders (Alexander Powell 1914), The Soul of the War (Philip Gibbs 1915), Over There: War Scenes on the Western Front (Arnold Bennett 1915), France at War (Rudyard Kipling 1915), Kings, Queens and Pawns: An American Woman at the Front (Mary Roberts Rinehart 1915), A Journal of Impressions in Belgium (May Sinclair 1915), Fighting France: From Dunkerque to Belfort (Edith Wharton 1915), A Visit to Three Fronts: Glimpses of the British, Italian and French Lines (Arthur Conan Doyle 1916), With the British on the Somme (William Beach Thomas 1917), My Round of the War (Basil Clarke 1917), The Turning Point: The Battle of the Somme (Harry Perry Robinson 1917), The Glory of the Coming: What Mine Eyes Have Seen of Americans in Action in This Year of Grace and Allied Endeavor (Irvin S. Cobb 1918), And They Thought We Wouldn’t Fight (Floyd Gibbons 1918) y A Reporter at Armageddon: Letters from the Front and Behind the Lines of the Great War (Will Irwin 1918). El viaje físico que llevó a estos periodistas a la zona bélica y las características de dicho viaje permiten agrupar los textos que resultaron de estas expediciones bajo un mismo marco teórico-antropológico. Este marco teórico se basa en las teorías sobre liminalidad tal y como las articuló originalmente Arnold van Gennep en Los Ritos de Paso (1909), que fueron más tarde desarrolladas por Victor Turner. Además de clasificar, contextualizar y discutir críticamente un conjunto de obras que no han sido comparadas con anterioridad, este estudio da respuesta a cuatro preguntas fundamentales: en primer lugar, esta tesis investiga si los textos analizados responden a los marcos críticos con los que hemos aprendido a interpretar la guerra, sobre todo en lo referente al concepto de “el mito de la guerra” establecido por Samuel Hynes en su estudio A War Imagined. En segundo lugar, esta tesis evalúa si algunos de los cambios retóricos y estilísticos que Paul Fussell identificó en la literatura de los combatientes se pueden encontrar en los textos analizados. Asimismo, atiende al desarrollo cronológico de la guerra y evalúa si existe una variación en el modo en que ésta fue representada a medida que avanzó el conflicto. En tercer lugar, el estudio adopta una perspectiva comparatista, confrontando los textos escritos desde ambos lados del Atlántico, para determinar hasta qué punto la nacionalidad de los autores y la postura de sus países en un estadio concreto de la guerra afectó a su forma de escribir. Finalmente, se propone determinar si existen diferencias sustanciales en la forma en que hombres y mujeres concibieron y retrataron su experiencia liminal en el frente.

Análisis textual y lingüístico de la novela de caballería Curial y Güelfa, enfocando como leitmotiv e hilo conductor el vicio capital de la envidia, tal como era visto y entendido en la Europa del siglo XV.

Esta tesis tiene una doble funcionalidad. Por una parte desea rescatar la obra literaria de varias mujeres autoras de la época y por otra parte destacar la permeabilidad de los espacios privados y públicos así como otros espacios limítrofes durante la guerra. Se pretende demostrar que el estudio de estos espacios liminales dentro de una literatura olvidada nos aporta nuevos datos y un conocimiento más amplio sobre la situación de la mujer durante la guerra en la ciudad de Londres, así como el alcance de su emancipación durante la contienda.

En aquest estudi s’analitza l’evolució diacrònica dels verbs metre i posar. Més concretament, se’n defineix l’estructura semàntica i els processos de gramaticalització més importants que han experimentat. La investigació tracta un tema nou en la recerca sobre la sintaxi i la semàntica històrica del català i ofereix una resposta a una singularitat d’aquesta llengua dins la major part de les llengües romàniques: el verb metre, ben viu durant el període medieval, experimenta una davallada sobtada des de començaments del segle XV. Alhora, el verb posar, amb uns usos fins aleshores més restringits, comença a assumir-ne els significats. Aquesta tendència no coincideix amb l’observada en llengües veïnes en les quals perviu actualment el verb metre. L’estudi es fonamenta en les dades obtingudes d’un corpus informatitzat, el CIMTAC, que incorpora textos del català antic, modern i contemporani. A l’hora d’estudiar el canvi lingüístic s’han fet servir teories actuals que ofereixen una bona resposta als fenòmens observats. En aquest sentit, s’ha adoptat un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions; en concret, s’ha aplicat la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012) i els conceptes de subjectivació (Traugott i Dasher 2002) i intersubjectivació (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Així mateix, s’han tingut presents els diferents estudis sobre gramaticalització (Traugott i Trousdale 2013; Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) i l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker 1995). Podem sintetitzar les aportacions concretes d’aquesta recerca en les següents: a) Els verbs de moviment bàsics com ara metre i posar, seguint la tendència ja estudiada per Montserrat (2007) amb venir i arribar, són la font conceptual per a la gènesi de perífrasis verbals que expressen nocions aspectuals (com ara el canvi d’estat o la incoativitat), més abstractes i esquemàtiques. b) El triomf de posar sobre metre potser s’ha d’explicar atenent a les restriccions semàntiques i pragmàtiques que pesaven sobre el segon. En un futur caldrà esbrinar la influència que hi pogueren tenir altres sinònims (sobretot, ficar). c) La combinació de les eines teòriques de la Semàntica Cognitiva i la Pragmàtica amb l’anàlisi de l’ús lingüístic reflectit en els corpus textuals digitalitzats és una via d’estudi del canvi lingüístic de molt de rendiment.

Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013).

La transmissió familiar és un dels indicadors cabdals en l'estudi de la vitalitat d'una llengua, car és l'únic mecanisme per a la reproducció natural de parlants nadius. A la Catalunya del Nord, la llengua autòctona es troba en perill d'extinció pel nombre reduït de nous locutors amb llengua inicial català, a conseqüència d'un estés procés de substitució lingüística per la llengua majoritzada al territori, el francés. La literatura s'ha caracteritzat per la manca de sincronia en l'explicació i la datació d'aquest fenomen diglòssic, i per la tendència als estudis quantitatius sobre coneixements i usos lingüístics. En aquesta tesi, l'estudi diacrònic de testimoniatges històrics ha permés establir l'evolució de la vitalitat i de la transmissió familiar del català des de l'annexió de la Catalunya del Nord a l'Estat francés (1659) fins al segle XXI: el procés d'interrupció a favor del francés comença a la capital, Perpinyà, s'estén progressivament per les altres zones urbanes, i afecta, per acabar, el món rural i aïllat dedicat al sector primari. Al moment de la instauració de la Cinquena República (a partir del 1958), el monolingüisme francés ja és comú tant a les famílies autòctones com al·lòctones, tot i que hi apareixen casos extraordinaris de continuïtat i revernacularització. Aquesta tesi fa una aportació a la sociolingüística amb una nova classificació dels nuclis familiars en funció de dues variables: la llengua de comunicació entre els adultes i la de transmissió amb la descendència. A més a més, es basa en l'anàlisi psicosocial d'un corpus de huitanta entrevistes obtingudes mitjançant la metodologia qualitativa de l'entrevista narrativa. A partir de la teoria de l'atribució de Weiner s'han classificat i examinat els arguments inherents als processos de transmissió familiar, utilitzats pels entrevistats amb la intenció de justificar les tries d'interrupció, continuïtat i revernacularització. Finalment, aquesta tesi proposa huit suggeriments d'actuació que es basen en el conjunt llar - família - barri - comunitat i s'adapten específicament a la realitat diglòssica de la Catalunya del Nord.

The ultimate aim of this research is to design a Catalan>English bilingual electronic dictionary of somatic idioms. To do so, we undertake a semasiological characterisation of somatic idioms to determine their semantic value and morphosyntactic combinatorial possibilities going from language to abstraction, identifying the differences in conceptualisation between Catalan and English and their equivalence relationship on the basis of their occurrences in corpora. The methodology used for the description of these somatisms is based on lexicogrammar but in a bottom-up manner. The theory of lexicogrammar (M. Gross 1975, 1981) holds that every elementary phrase is constituted by at least one first order predicate that introduces its arguments, represented by nouns or phrases. For example, in the phrase 'Luc admire le courage de Léa', we can find the verbal predicate 'admirer' with its arguments 'Luc' and 'Léa', that are morphologically equivalent to 'Luc est admiratif (pour + devant) le courage de Léa', with an adjective predicate, and 'Luc a de l'admiration pour le courage de Léa', with a nominal predicate, since there is no change in the structure of arguments (Le Pesant & Mathieu-Colas 1998: 8). This entails a systematic description of the syntactic and semantic properties of verbs, predicate nouns and adjectives in the form of tables that represent a class of lexical elements –characterised in terms of syntactic-semantic features (such as human, animal, plant, concrete, abstract, locative and temporal)–which correspond to a certain syntactic category with a series of common distributional and transformational properties. However, this description is insufficient for the complete automatic treatment of language; this is why in 1992 G. Gross adds to lexicogrammar the notion of object classes: semantic groups defined by the syntactic relations they maintain with one or more classes of verbs, called appropriate predicates (Gross 2012: 101). This exhaustive description of the language has made it possible to consider certain linguistic phenomena like fixation for the automatic treatment of language. Considering that computerised corpora play a very prominent role in usage-based linguistics, a trend that considers grammar and use to be closely interrelated, lexicogrammar can represent a theoretical model particularly suitable for the detection and analysis of phraseological units (PhUs) in corpora. In particular, we focus on the description of the 50 most frequent idioms in Catalan containing one of the five most common anthropomorphic somatic lexemes in all languages: hand, head, heart, eye and ear (Mellado 2004). To identify which are these 50 most frequent idioms (10 per each lexeme), we retrieve all the occurrences for each of the five mentioned lexemes from the Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) (~ 52M words with texts from 1833-1988). Then we carry out a semi-automatic extraction of the different combinations of the most frequent bigrams (candidates for idioms of the dictionary) for each somatic lexeme using the software Metaconcor. For example, for mà (hand), we obtain: a mà (at hand), a mà (by hand), entre mans (on [one’s] hands), de mà en mà (from hand to hand), mà d’obra (labour force), mà dura (firm hand), picar de mans (to clap [one’s hands]), lligar de peus i mans (to tie [sb’s] hands and feet), a mans plenes (liberally) and rentar-se’n les mans (to wash [one’s] hands [of]). We also consider the most frequent verbal and nominal co-occurrences of each bigram. Once we have translated the Catalan idioms into English, we apply this step to the English equivalents based on their occurrences in the British National Corpus (BNC) (~ 100M words with texts from 1985-1994). In order to design the dictionary, we undertake a syntactic-semantic description of the Catalan idioms and their equivalents in English –indicating its argument structures and semantic values according to the object class to which we ascribe them (the one referring to the values of <somatisms>)–, based on the occurrences of these units offered by the CTILC for Catalan and the BNC for English. This analysis is expressed through a tagging recognised by automatic language processing systems, based on the one used by the Laboratoire de Linguistique Informatique (LLI) –current LDI (Lexiques, Dictionnaires, Informatique) from the Paris 13 University–, whose dictionaries follow the system of the Laboratoire d’Automatique Documentaire et Linguistique (LADL) (Paris 7) –founded by M. Gross in 1968– and incorporate the notion of G. Gross’ object classes (1992). Having identified the most frequent idioms and their English equivalents, as well as their distributional (syntagmatic relations) and transformational possibilities (paradigmatic relations), we give account of their semantic relations (for both languages): conceptual variations (polysemy), intersynonymic variants (relations of synonymy), their eventual relations of antonymy and hyperonymy and their paradigmatic variants (according to their occurrences in the corpora used). All this information is registered in the dictionary in the form of four coordinated files with fields of different nature (cf. 2): two files containing the arguments of the idioms (one file for Catalan and another file for English) and two files containing the predicates (i.e. the idioms as entries) (one file for Catalan and another one for English). Considering the relevance object classes may have in fixed expressions, our dictionary mostly contains idioms –predicates– that combine invariable (argument human nouns) and variable (anthropomorphic somatic lexemes) elements –arguments–: for example, to wash <one’s> hands (of)/C:<so-ma:elre>/G:v/N0:<hum>/N1:<so-ma:elre>/N3:<ina>/Ca:rentar-se les mans (d’) <alguna cosa>, where N0 refers to the subject (a human), and N1 to the first complement (direct object) in the argument structure of this idiom with the somatic lexeme (so) hand, which in this case has a semantic value of refusal of responsibility (elre) (in other cases this lexeme will be in idioms which may evoke, among others, proximity or facility [at hand], manual labour [by hand], activity [on (one’s) hands], severity [firm hand], itinerancy [from hand to hand], human resources [labour force], approval, enthusiasm or attention [to clap (one’s hands)], immobility or repression [to tie (sb’s) hands and feet] and abundance [liberally], which will be reflected in the argument file). N3 is the third complement, which here corresponds to a concrete inanimate object (<ina>)(e.g. “I’m entirely opposed to the er (pause) the idea that they should wash their hands of their (pause) er, obligations er, the nineteen sixty eight act (pause) as” [BNC]). In this case there is no N2 complement, which usually refers to an indirect object. Ca indicates the Catalan equivalent of the idiom. Opting for an electronic phraseological dictionary with a semasiological approach implies, on the one hand, finding the PhUs contained in it more easily, since instead of departing from specific concepts, it departs from the semantic values of the units (idioms) grouped in a linguistically well-defined object class. On the other, it offers the advantage of being suitable for Natural Language Processing, as it has a coding recognised by automatic language processing systems, incorporating numerous fields with information of morphological, syntactic-semantic (the most common distributional and transformational properties) and diasystematic nature (if applicable). It also contains a specific field referred to translations into other languages (bilingual or multilingual). Therefore, these repertoires have a dual function: decoding and encoding information. In fact, one of the main advantages offered by semasiological electronic dictionaries over more traditional ones is that they present in different entries each of the argument structures of a predicate, which allows it to be monosemised. Thus, each usage of a predicate is conceived as a lexical unit to which a description is assigned, a sine qua non for machine translation. This is particularly relevant to hybrid systems, which combine statistics with syntax and semantics (e.g. Systran and Sadaw). The eventual product derived from this thesis, as well as the linguistic data (methodology, examples, tagging and files), can be considered unprecedented. Until now, lexicogrammar had been implemented based on linguistic intuition, which could make the creation of object classes somehow biased by the linguist’s idiolect. Using a syntactic-semantic tagging based on the above-mentioned methodology enables precision and objectivity, starting from real language instances (occurrences of these idioms in corpora). All in all, the usability and replicability of the linguistic data provided in the research may offer a wide range of possibilities, since this tagging could be implemented into linguistic analysis tools (e.g. in the form of tags in the “part of speech” label if idioms are used) and the model could be replicated to expressions from other lexico-phraseological fields, different types of PhUs and other languages. / La present tesi doctoral ha rebut el finançament del contracte d’investigació predoctoral Ayudas para la Formación de Profesorado Universitario (Ref. FPU17/0032) concedit pel Ministerio de Educación, Cultura y Deporte d’Espanya (actual Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades). El projecte de tesi s’ha inscrit en el si de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] (Programa per a la Constitució i Acreditació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel∙lència de la Generalitat Valenciana, Ref. ISIC/012/042) i s’ha desenvolupat en el marc dels projectes, xarxes i grups de recerca següents: «Variación y cambio lingüístico en catalán. Una aproximación diacrónica según la Lingüística de Corpus» (MICINUN, Ref. PGC2018-099399-B-100371); (IEC, Ref. PRO2018-S04-MARTINES); Grup d’Investigació VIGROB-125 de la UA; Xarxa de recerca en innovació en docència universitària «Lingüística de Corpus i Mediterrània intercultural: investigació educativa per a l’aplicació de la Lingüística de Corpus en entorns multilingües diacrònics. Aplicacions del Metacorpus CIMTAC» (Institut de Ciències de l’Educació de la UA, Ref. 4581-2018), i Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacronia lingüística i Traducció (Universitat d’Alacant, Ref. GITE-09009-UA).

La presente tesis se centra en el análisis de la efectividad del aprendizaje incidental a través de vídeos auténticos con especial atención a la variable de repetición. Además de la revisión bibliográfica y el estudio crítico de las obras anteriores, la novedad de esta tesis reside en los estudios que la componen: una encuesta y tres estudios experimentales. La encuesta proporciona información sobre las actitudes de los estudiantes de inglés como lengua extranjera (LE) sobre el uso de vídeos auténticos para el aprendizaje de inglés, en general, y su vocabulario, en particular. El objetivo principal de la parte experimental de la tesis consiste en examinar el posible aprendizaje incidental de distintos aspectos de nuevo vocabulario (forma, significado, uso en frases y acento léxico) a través de vídeos auténticos. Se presta una atención especial al posible efecto del aumento de repeticiones de nuevas palabras en vídeos auténticos para el aprendizaje incidental de nuevo léxico. Mientras que los resultados de la encuesta revelan que los estudiantes de inglés asumen la utilidad de ver vídeos auténticos para el aprendizaje de distintas destrezas del inglés, la parte experimental no proporciona una evidencia clara sobre su efectividad. En relación a la variable de repetición, con el aumento de palabras nuevas en vídeos auténticos, los resultados de los estudios demuestran que solo se observa una correlación positiva entre el aprendizaje de la forma de nuevas palabras y el aumento de repeticiones. Sin embargo, para los aspectos de significado y acento léxico, no se constata una relación positiva.

Pedro de Gracia Dei fue un cronista y poeta de finales del siglo XV y principios del XVI, vinculado durante la mayor parte de su vida a círculos regios y nobiliarios gracias a las relaciones de mecenazgo, como la que mantuvo con la corte de los Reyes Católicos o el entorno de Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Gracia Dei nos dejó como legado literario una modesta pero importante nómina de textos que ha tenido una amplia difusión manuscrita a lo largo de casi cinco siglos, arco cronológico que revela un especial interés por el autor. A pesar de ello, sus composiciones poéticas no han recibido la atención necesaria, como evidencia la escasez de estudios literarios o la ausencia de ediciones críticas. Es por ello que, en esta investigación, nos centramos, por un lado, en la transmisión de la obra en verso de Gracia Dei desde una perspectiva de poesía de cancionero y, por otro, en el análisis detenido de uno de sus poemas: la Criança y virtuosa dotrina. Se trata del único texto poético del autor que llegó a la imprenta y que a día de hoy conservamos, pues, desgraciadamente, las Exçelencias de la reyna doña Isabel se han perdido. La Criança se imprimió en salamanca en una fecha cercana a 1488 y solo se conserva un ejemplar de esta edición que, además, está incompleto por el final. La Criança y virtuosa dotrina es un poema narrativo-alegórico formado por 1264 versos, dedicado a la infanta Isabel, primogénita de los Reyes Católicos. En este trabajo abordamos el estudio literario de la obra desde varias perspectivas que, hasta el momento, no se habían contemplado. Asimismo, ofrecemos, por primera vez, una edición crítica del texto, con una exhaustiva anotación de carácter literario, histórico, lingüístico e interpretativo.

La investigació que es presenta estudia el patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa). S’inicia amb la presentació dels materials recopilats de la tradició oral, que han estat prèviament transcrits seguint uns criteris de fidelitat tant als principis ortogràfics vigents en català com a les característiques dialectals i estilístiques dels textos orals. Els textos rondallístics han estat catalogats seguint el model de l’índex tipològic internacional ATU i es presenten comentats a partir de bases de dades que permeten extreure percentatges i consideracions sobre les quals es fomenten les conclusions exposades. El corpus rondallístic presenta un nombre de 310 versions catalogades, 48 versions no catalogades, 10 versions fragmentàries, completat amb diversos annexos de variants complementàries. S’estudien les característiques del corpus i es demostra amb un aparell de referències bibliogràfiques que la majoria de textos recopilats tenen un reflex en altres versions registrades al País Valencià, tot i que es presenten també 42 versions que presumiblement suposen una primera documentació de determinats tipus. Es destaca que la majoria de textos recopilats són versions de contarelles o acudits. Quant als narradors, es destaca la preeminència de les dones com a informants, com a fonts de les rondalles, i com a transmissores dels gèneres rondallístics de més complexitat i extensió. Quant a la formació dels repertoris, es destaca la possibilitat de confluència de diversos focus, encara que hi destaca el component familiar. S’analitzen els elements que intervenen en l’execució de les rondalles i es destaca la importància de la modulació de la veu i del ritme narratiu i es deixa en un segon plànol els elements gestuals. S’analitzen els contextos en què va manifestar-se la rondalla i es posa de relleu la seua funció com a entreteniment infantil i com a alternativa d’oci en una societat anterior a la generalització dels mitjans de difusió de masses. Es ressalta en les rondalles la possibilitat de reflectir elements de l’entorn dels narradors i oients com un recurs estilístic i així mateix es mostra la presència d’elements rondallístics reflectits en la fraseologia local. En l’estudi lingüístic dels materials es destaca la presència d’elements dialectològics d’origen mallorquí, com l’article salat, que conflueixen amb diversos fenòmens generals del valencià i d’altres de particulars del valencià meridional. Les condicions geogràfiques aïllades de la localitat d’estudi degueren contribuir al manteniment de les característiques arcaïtzants. Bona part de les característiques dialectals locals tenen una continuïtat amb la Marina Alta, tot i que la posició fronterera entre la Marina Alta i Baixa expliquen la confluència a Tàrbena de solucions documentades en ambdues comarques. Es posa de manifest com a característica lingüística fonamental de les rondalles, la presència d’elements literaris que les diferencien d’altres textos orals, com ara, l’ús de fórmules, sobretot amb un caràcter emfasitzant, de reiteracions, de figures retòriques o de canvis de codi, sobretot a favor del castellà, amb una finalitat generalment estilística. Així mateix es destaca el fet que les rondalles no siguen un reflex exacte del registre col·loquial dels narradors, ja que, en determinats segments (diàlegs, fórmules) es presenten elements dialectals particulars. Generalment es detecta una tendència a fer ús de formes dialectals del valencià general i a ometre les solucions més característics del parlar local, com l’article salat, els demostratius reforçats, la desinència verbal –a, o la forma adverbial aquí, tot i que no d’una manera sistemàtica i amb nombroses vacil·lacions. Així mateix es destaca en el registre literari de les rondalles la presència de formes dialectals arcaiques fossilitzades en el context de la rondalla o d’elements lingüístics deformats que es reprodueixen per fossilització.