Este estudio tiene por objetivo fundamentar el análisis y la interpretación de la "construcción" y de la trayectoria discursiva, histórica e ideológica del catalanismo o nacionalismo catalán, a partir de la crítica al paradigma existente basado en la dicotomía entre los conceptos de nación y nacionalismo: el étnico-cultural y el cívico-político.A lo largo de este estudio se ha fijado como cuestión central la crítica al paradigma que define que no hay compatibilidad entre nacionalismo cultural y nacionalismo político, sino que hay una dicotomía irreducible entre ellos. Sin embargo, se puede afirmar que en el caso del nacionalismo catalán, su nacionalismo es tanto cultural como político, pues la apelación a una pretendida realidad objetiva y precedente - la nación cultural - como su fundamento y su contenido efectivo - no es incompatible con el carácter voluntarista y proyectivo de su nacionalismo político, con la voluntad política de alcanzar una mayor autonomía para Cataluña.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals. / "DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"TEXT:This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke. The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia. Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

En la página 5 del "Periódico de la Sociedad de Salud Pública" puede leerse:"Los periódicos de Medicina, dice un sabio, son con el tiempo una mina rica, fecunda, y que se aumenta todos los días; un depósito en el cual el práctico y el teórico hallan igualmente tesoros inagotables; y unos verdaderos archivos, en que están depositados los títulos, los más sagrados del arte de curar, títulos que debe consultar el que quiere tener una idea justa de sus progresos, y de su gloria".Convencidos de esta aseveración, empezamos a remover, con cariño y pasión, las páginas de nuestra vieja prensa médica. Fue entonces cuando nos dimos cuenta de la real existencia de los tesoros inagotables, y a pesar de que nos impusimos el límite arbitrario cronológico de terminar nuestro trabajo en 1900, apenas si hemos dado una pálida imagen del desarrollo de nuestra medicina a través de la prensa.Hemos intentado dar la razón de la edición de una revista, relacionándola siempre con su época. En la medida de nuestras posibilidades hemos presentado al principio de nuestro trabajo, agrupaciones de las revistas según la ideología o escuela a que pertenecieron, tratando de dar una interpretación de las mismas.Las primeras manifestaciones del periodismo médico catalán aparecen a finales del s, XVIII, pero las dificultades para su confección eran enormes. (vid. V. Comenge. "La Medicina en el s. XIX"). Con el Trienio Constitucional aparecieron las posibilidades más aptas para el nacimiento de nuevas revistas, aunque la época dorada del periodismo médico catalán arrancaría con la Revolución de 1868.Hemos considerado como periódico médico toda publicación que con el fin de divulgar la ciencia médica, tenía una frecuencia de aparición bajo el mismo título inferior al año. Por esta razón hemos excluido los anuarios de nuestro estudio. La mayoría de nuestra prensa médica durante el siglo XIX empleó la lengua castellana, una el francés ("Veritas") y otra el catalán ("La Gynecologia Catalana"). Las hubo bilingües castellano-catalán ("Cataluña médica" y "Revista científico-profesional") y otra más trilingüe (castellano-francés-italiano): "Archivos internacionales de Laringología".Por último, queremos agradecer al profesor Usandizaga sus consejos, interés y cariño por nuestro estudio.

No description available.

L'exili republicà espanyol de 1939 ha estat un dels episodis més dramàtics de la història recent i ha provocat aproximacions tant des de la comunitat acadèmica com des de diferents grups de la societat. Entre els aspectes estudiats, és notablement reconeguda la vessant cultural del mateix exili i l'aportació que va significar per als diferents països d'acollida. Entre aquests punts d'arribada, Mèxic, com a segon país amb major nombre d'exiliades i exiliats, es va convertir en un dels "motors culturals" per a l'exili espanyol. A pesar d'això, aquest episodi va ser un gran desconegut durant els anys de la dictadura, on el règim repressiu va buscar esborrar totalment la memòria dels vençuts i va quedar, per tant, fora del discurs històric oficial. Amb la mort del dictador i els primers anys de la democràcia prompte es va despertar l'interès dels historiadors i historiadores que paulatinament van anar configurant aquest objecte d'estudi amb la incorporació dels nous debats -historiogràfics i socials- al seu desenvolupament. El present treball doctoral s'enfoca en analitzar l'evolució historiogràfica espanyola respecte l'exili cultural republicà espanyol a Mèxic des dels seus inicis fins l'arribada dels anys 2009/10, als setanta anys del final de la guerra civil. Per a aquest objectiu es procedeix a fer una revisió i anàlisi d'un important corpus bibliogràfic que atén no sols a la literatura científica sinó també a publicacions divulgatives i centrades en la recuperació de la memòria d'aquest esdeveniment a fi de comprendre quines línies d'investigació han confluït durant eixe període. L'aspecte cultural es delimita en l'estudi de la historiografia publicada sobre la literatura, el teatre, el cinema, les arts plàstiques i la música desenvolupades a terres mexicanes durant l'exili per comprovar la trajectòria de cada disciplina i les possibilitats d'unió a favor d'una investigació conjunta del fet històric. A més a més es pretén aconseguir un treball compilador, crític i de consulta de cara a futures investigacions al temps que plasmar la importància de la tasca dels historiadors i historiadores en la recuperació i comprensió de les "històries dels vençuts".

El objeto de este trabajo es el arte público de Lima y su relación con los procesos de "hacer ciudad" durante el periodo 1919-1930. En este trabajo la autora identifica el gobierno de Augusto B. Leguía (1919 - 1930) como un momento clave dentro de la historia republicana en que se dio un proyecto racional, armónico y funcional para el desarrollo de la ciudad de Lima Metropolitana. Una primera parte de antecedentes se remontan a la demolición de las murallas de Lima, abarcando las propuestas de modernización de la ciudad hasta el inicio de 1919. La propuesta de la "Patria Nueva", el discurso político y económico del gobierno del Oncenio, es el sustento clave de la concepción de un proyecto urbano y de producción artística-escultórica y paisajística, concentrada, mayormente, en el estilo Neo-Peruano. La autora incluye un registro pormenorizado de todos los monumentos en espacios públicos de la época, analizando tendencias, estilos, y contextos en la ciudad y su entorno, así como una tipología de parques, plazas, alamedas, avenidas y demás espacios públicos. La pertinencia de la investigación va mas allá de cubrir vacíos en la investigación del tema y exponer logros y contradicciones del proyecto urbanístico y de ornato, planteando interrogantes acerca del futuro urbano de Lima. / The subject of this dissertation is Lima's public art and its relationship with the processes of "city making", during the period 1919-1930. In this dissertation, the author identifies the government of Augusto B. Leguía (1919 - 1930), called also the Oncenio, as a key moment in the republican history of Peru, when there was a rational, harmonious and functional proposal of development of the city of Lima. Starting in 1866, when the city walls were demolished, the author analyzes successive modernizing urban proposals up to 1919. The political and economic ideas that support the scheme of the "Patria Nueva" are the basis of an urban design and production of artistic and sculptural landscape, concentrated mostly in the style called "Neo-Peruvian". The author includes a detailed record of spaces and monuments, parks, plazas, malls, streets, built in the Oncenio in public spaces, analyzing trends, styles, and contexts in the city and its surroundings. The relevance of the research goes beyond the covering historic research gaps, in its search of the achievements and contradictions of this project, in order to raise questions about the urban future of Lima.

La investigación analiza el proceso de integración económica internacional y la competitividad de los países en transición de la Europa central (PEC) desde una perspectiva global. Defiende que el modelo de inserción de estos países en la economía mundial ha cambiado sustancialmente, pasando a predominar los sectores de sofisticación tecnológica media y alta e intensivos en capital físico y humano, y encuentra como principales impulsores del cambio estructural la apertura exterior y el objetivo estratégico de integración en la UE. El año 1997 aparece como el punto de inflexión clave, vinculado al aumento de las inversiones extranjeras directas y al cambio estratégico de las empresas multinacionales. No obstante, el proceso de globalización también ha influido, por la fuerte irrupción de los países asiáticos y la recuperación de los mercados de los países ex CAEM. El estudio también evidencia una mejora en la posición competitiva de estos países, que se encuentra ya muy próxima a los países de la UE-Sur, y defiende que la competitividad internacional ya no descansa sólo en las ventajas de costes, sino también en variables distintas al precio. No obstante, la investigación pone de relieve que todavía existen importantes retos a superar como el fenómeno de la dualización industrial, las asimetrías territoriales, la escasa capacidad de innovación y la limitada presencia en las regiones emergentes más dinámicas. Aunque en los últimos años se están observando mejoras relativas en algunos de estos aspectos, se considera necesario un papel más activo de los gobiernos y una mayor voluntad de apoyo por parte de la Unión Europea. / "THE INSERTION MODEL AND COMPETITIVE POSITION OF THE CENTRAL-EASTERN EUROPEAN COUNTRIES WITHIN THE CURRENT WORLDWIDE CONTEXT". TEXT:This research looks into the process of international economic integration and competitiveness of the central-eastern European countries from a global perspective. It argues that the insertion model for bringing these countries into the mainstream of the world economy has undergone significant change, where sectors employing a medium to high level of technological sophistication, with a high physical and human capital are gaining the upper hand, finding the international openness and the strategic goal of EU membership as the core of the thrust which is leading structural changes. In this context, the year 1997 can be credited as being the watershed, linked to the rise in foreign direct investment and the strategic changes made by the major multinationals. Nevertheless, the process of globalisation has also born an influence, most notably for the great impact caused by the Asian countries on the international scene and the recovery of markets from states of the former Comecon block. This work also sheds light on the improvement in the competitive position of the central¬eastern European countries, now in a position not far removed from those of the southern EU countries, underlining the assertion that international competitiveness does not depend solely on cost advantage, but on a number of variables apart from just price. It should be pointed out though that research has brought to light a number of important challenges to be overcome, such as that of the phenomenon of the dualisation of industry, territorial imbalances, a shortage of innovational skills and a limited presence in some of the most dynamic emerging regions. Even if in recent years some of the above have experienced movement in the right direction, it is nevertheless felt that governments should be taking a more active role and a greater determination to support the region be expressed in real terms by the European Union.

La anàlisi de l'evolució del fenomen esportiu a la ciutat de Barcelona durant la transició democràtica (1975-1982) és l'objecte d'estudi d'aquesta tesi doctoral. El mencionat període constituí un marc de profundes transformacions jurídiques, socials i polítiques que possibilitaren la definitiva modernització del país i la massiva incorporació de l'esport entre els nous estils de vida dels espanyols. Des d'una perspectiva historiogràfica doncs, aquesta recerca s'apropa a la realitat del fenomen esportiu durant la transició democràtica, amb la intenció de determinar si en paral·lel a la democratització del sistema polític estatal s'esdevingué un procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona. Aquest estudi presenta una estructura cronològica i temàtica, aprofundint en les actuacions entorn a les manifestacions esportives de les diferents administracions -estatal, autonòmica, provincial i municipal-i de l'associacionisme esportiu i veïnal, durant el període 1975-1982. En aquest sentit, s'observa que malgrat la reestructuració governamental estatal característica de la primera meitat de la transició democràtica (1975-1979), seguí essent l'associacionisme esportiu el principal promotor de la transformació del fenomen esportiu a la ciutat comtal. D'ençà de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 i fins a les eleccions legislatives de l'octubre de 1982, l'Ajuntament de Barcelona passà a encapçalar la mencionada transformació a través de la implementació d'una diversificada política esportiva que, al seu torn, accelerà l'evolució de l'associacionisme esportiu cap a plantejaments més propers a l'esport per a tothom. Alhora, cal mencionar la intensificació del col·laboracionisme existent entre les diferents administracions i l'associacionisme esportiu i veïnal com a conseqüència de la definició de les polítiques esportives municipal, provincial i autonòmica, de l'inici del procés de candidatura per als Jocs Olímpics de 1992 i de la convergència entorn a l'afavoriment del procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona. / The analysis of the evolution of the sport phenomenon in the city of Barcelona during the democratic transition (1975-1982) is the object of study of this doctoral thesis. The mentioned period constituted a frame of deep legal, social and political transformations. These changes made possible the definitive modernization of the country and the massive incorporation of the sport between the new styles of life of the Spaniards. From a historiographycal perspective then, this investigation comes near to the reality of the sport phenomenon during the democratic transition. The object of it was to determine if in parallel to the democratization of the state political system a process of sport massification in the city of Barcelona took place. This study presents a chronological and thematic structure, deepening in the performances surroundings to the sport manifestations of the different administrations -state, autonomic, provincial and local- and from the sport and neighbourhood associationism, during the period 1975-1982. In this sense, it is observed that in spite of the governmental reconstruction state characteristic of first half of the democratic transition (1975-1979), sport associationism continued being the main promoter of the sport phenomenon transformation in Barcelona. From the local elections held on 3 April 1979 and until the legislative elections -October 1982-, the Town Council happened to lead the mentioned transformation through the implementation of a diversified sports policy that, as well, accelerated the evolution of the sport associationism towards expositions nearer the sport for all. In turn, it is necessary to mention the intensification of the existing collaborationism between the different administrations and the sport and neighbourhood associationism as a result of the sport policies definition, of the beginning of the process of candidacy for the Olympic Games of 1992 and of the convergence surroundings to the process of sport massification in Barcelona. KEYWORDS: sport, sport massification, Barcelona, democratic transition.

Aquesta tesi doctoral s’ocupa d’investigar la història del Cercle Artístic de Sant Lluc, institució de reconeguda significació dins del món cultural català dels segles XIX i XX que va veure entre els seus protagonistes els germans Llimona, el bisbe Torras i Bages, Antoni Gaudí, Joan Miró i molts d’altres. A partir d’una reordenació i integració de l’Arxiu Històric del Cercle, acompanyada d’importants buidatges, entrevistes i una extensa bibliografia, ofereix un recorregut documentat l’entitat de la qual es pretén donar una imatge de conjunt, contextualitzant-la dins la vida social i cultural de la Catalunya de l’últim segle. La tesi aclara el delicat tema de la relació de l’entitat amb el Modernisme —dins el qual considera que es pogui incloure donant un significat ampli al terme— i delinea la col•laboració dels socis a la connotació civicocultural al Noucentisme. Esbrina la raó per la qual gairebé tots els intel•lectuals i artistes de la preguerra van sentir la necessitat de vincular-se al Cercle Artístic de Sant Lluc, basant-se en la importància fonamental de la seva biblioteca i en el seu paper com a centre aglutinador que, ben lluny de ser una congregació confessional —com s’ha dit freqüentment— va viure una complexa sinergia d’elements contradictoris entre conservadorisme i avantguardisme. Analitza, doncs, com aquesta situació ambigua es troba precisament en l’origen del tancament forçós del Cercle i també de les dificultat per a la reobertura. Posa, a més, de manifest la relació —fins ara no explicada— que es va produir a l’entitat als anys cinquanta entre una viva resistència cultural antifranquista, una indispensable però opressiva protecció eclesiàstica i el recolzament d’una burgesia intel•lectual de diferents tendències polítiques. Insisteix en el clima que va crear dins del Cercle la interacció entre les Seccions (Amics de Gaudí, Coral Sant Jordi, ADB, Teatre Viu, Ciclo de Arte Hoy, entre d’altres) que, des de la música, el teatre, l’arquitectura i, òbviament, les arts plàstiques, van formar un front de lluita —un dels pocs— per a la conservació de la cultura catalana durant el franquisme. S’ocupa en profunditat de les relacions de l’entitat amb l’Església catalana, de la qual, a partir de les orígnes confessionnals, comparteix els notables canvis, acullint figures com Torras i Bages, Manuel Trens o Pare Jordi Llimona. Finalment investiga el procés de retraïment cívic de l’entitat des de la Transició, quan ja no existeix l'enemic comú franquista per unir personalitats de diferent bagatge cultural, extracció social i orientació política, moment en el qual, doncs, es trenca sobtadament una llarga i activa tradició de participació ciutadana mantinguda des de feia quasi un segle. Per completar la imatge de l’entitat, de les seves característiques claus i dels seus elements de continuïtat i ruptura, s’inclou una anàlisi dels recents anys de represa que anuncien una nova fase. L’anàlisi de les qüestions cabdals que vertebren la vida de l’entitat, juntament amb l'estudi detallat dels esdeveniments en els quals desenvolupà un paper protagonista, donen una imatge de la complexitat del recorregut del Cercle Artístic de Sant Lluc i, alhora, ofereixen aportacions clarificadores d’algunes de les dinàmiques essencials del món cultural català des del final del XIX segle. / This doctoral thesis focuses on the history of the Cercle Artístic de Sant Lluc, an art society with a pivotal role in the XIX and XX century Catalan culture. Among its members, there are internationally renowned figures like Antoni Gaudí, Joan Miró or Perejaume. Starting from the reordering of the Cercle Artístic de Sant Lluc historical archive, the thesis incorporates interviews and an extensive bibliographic research, providing a thoroughly documented image of the institution and contextualizing its significance in the cultural and social life of the XIX and XX century Catalonia. The thesis proposes new perspectives on the Cercle Artístic de Sant Lluc relation with the Catalan movements Modernisme and Noucentisme, and on the important cultural resistance against Franco’s dictatorship.

Es evidente que la historiografía sobre los primeros años de nuestro cine reclama una revisión profunda, siquiera para hacerla más completa, porque si bien no es frecuente el hallazago de nuevo material sobre aquella época, sí es cierto que la utilización de las fuentes dista de ser exhaustiva, y por otra parte se siguen produciendo aportaciones que van enriqueciendo nuestro conocimiento del pasado. El trabajo que aquí se presenta es el resultado de una investigación que me ha ocupado muchas horas durante los últimos diez años. Quiero dejar explícito que mi estudio se halla inserto en una labor de equipo, más o menos cohesionado, que se ha venido fraguando bajo el estímulo y orientación de Miquel Porter Moix. Fruto de esta ilusión compartida han ido apareciendo tesis, tesinas, libros, vídeos, cursos, artículos, ciclos de conferencias, exposiciones, encuentros… Todos ellos, de una manera u otra, han sustentado mi labor investigadora. El contacto con las investigaciones de los últimos años hizo que surgiera en mí la idea de que había suficiente cimentación para construir una revisión de la historia del cine barcelonés en sus primeras fases, completando y reinterpretando desde nuevos enfoques la información disponible hasta ahora. Haber limitado el campo de investigación al cine barcelonés comprendido entre los años 1906 y 1923 obedece a varios motivos. En primer lugar, obtener información de otros lugares de Cataluña me resultaba una tarea excesiva y además no gozaría de la precisión que yo pretendía. En segundo lugar, el escaso material existente sobre los inicios del cine en Barcelona (1896-1905) ya ha sido suficientemente estudiado, y poco se podría añadir al respecto. Y en tercer lugar, se trata de una etapa bien definida de la historia general y de la cinematografía de nuestro país, que desde la aparición de “Solidaritat Catalana” hasta la dictadura de Primo de Rivera supuso una de las fases más constructivas y ricas de su historia política, económica, cultural y social. Al mismo tiempo, el cine barcelonés, partiendo de una incipiente estructura empresarial, alcanzó durante estos mismos años un auge de producción que se prolongó durante el periodo de la I Guerra Mundial, para hundirse en una grave crisis en los años de la postguerra. En cuanto a los presupuestos ideológicos o metodológicos en que se inscribe esta tesis, basta decir que son dos bien simples: aproximación a las fuentes y honesta libertad de juicio. Quizás habría que añadir un tercero: el profundo amor al cine y a Cataluña.