En el primer capítol de la nostra Tesi mostrem quin és el marc històric i conceptual en el que neix i es desenvolupa la noció de modularitat, afirmant alhora que aquest marc és plenament vàlid per a criticar-la. El fet, però, d'estar situats en l'àmbit cognitiu no és suficient. Calia concretar més. Per exemple, pel que fa l'adquisició del llenguatge -un dels temes clau de la modularitat- cal posicionar-se o bé amb els que parlen de certa dissolució entre el llenguatge i el coneixement general -passant per una sèrie d'estadis- o bé amb qui compta amb pressupòsits més innatistes i d'independència del processament lingüístic respecte d'altres processos mentals.Un dels punts dèbils d'aquesta darrera teoria el suposa 1a semàntica doncs és el component del llenguatge menys "independent". El generativisme utilitza el concepte de paper temàtic per a sortir-se'n. Els papers temàtics són un concepte que costa de casar amb la suposada "independència" del llenguatge. La semàntica inclou una sèrie de problemes que han portat a una multiplicitat de definicions del significat. Aquest apartat del treball és fonamental per a fer veure que dintre del mateix paradigma no solament conviuen disciplines molt diferents sinó explicacions dels fets també molt diferents que afecten per acció o reacció el concepte de modularitat. Un punt dèbil era la semàntica. En canvi, el punt fort de la modularitat és l'innatisme i el fisicalisme, amb dades empíricament fortes. El fisicalisme del llenguatge té com a precursora destacada la Frenologia. Hem tractat especialment el fenomen a Catalunya on va tenir un nombrós grup de seguidors.Després d'haver ubicat el problema, la Tesi ataca ja directament cada un dels requisits que diuen els modulacionistes que respecta el mòdul lingüístic i ho fem seguint una metodologia pròpia de les Ciències Socials, potser antiquada però creiem que eficaç: el mètode marxista -tesi/antítesi/síntesi- Fem esment, abans de començar, al fet que el modulacionisme ja havia estat tractat d'una altra manera a través de la psicologia de les facultats, la psicologia diferencial, els tests d'intel·ligència, etc. que utilitzen per a referir-se als diferents tipus d'intel·ligències unes propietats sospitosament similars a les del llenguatge. Ens centrem en l'anàlisi de les característiques modulars del llenguatge: especificitat de domini, obligatorietat, accessibilitat del sistema central, velocitat, encapsulament informatiu, superficialitat dels productes, arquitectura neuronal específica, patrons de disfunció específics i seqüencialitat ontogènica.La successió de tesis i antítesis raonades sobre la modularitat esdevenen una síntesi en els dos darrers capítols. En el capítol segon, "La connexió matemàtica", hem tractat els límits del mòdul lingüístic atenent a la seva connexió amb la matemàtica. Aquesta connexió és tripartita: l- el llenguatge com a àlgebra, 2- la matemàtica com a forma de llenguatge, 3- i les possibles aplicacions de la teoria matemàtica del Caos a la definició de llenguatge.El tercer i últim capítol proposa difuminar el límit entre el llenguatge verbal i el no verbal a través del que anomeno "signes no verbals supramodulars", com els sorolls i els signes quasiparalingüístics", com ara els gemecs i els riures. S'ha fet imprescindible fer referència a classificacions ja tradicionals, però matisant-les i revisant-les. Els signes supramodulars no són els únics que ballen en el llindar lingüístic; comparteixen amb els signes no verbals convencionals (llenguatges de signes de sordsmuts) una sèrie de trets que fan que els darrers no siguin només una traducció o una versió del llenguatge verbal. Exemples que nosaltres proposem ens donen peu a pensar que o bé aquests signes pertanyen a un mòdul autònom o bé impliquen més aviat una difuminació del mòdul lingüístic en la linea que defensem en la nostra Tesi.

El creciente interés en el contenido y en la organización de las entradas léxicas desde una perspectiva teórica, unido a la necesidad desde un punto de vista computacional (o del Procesamiento del Lenguaje Natural) de disponer de léxicos de tamaño "real" ha situado el componente léxico en el centro de atención de muchas investigaciones en lingüística.En las teorías lingüísticas actuales existe una tendencia generalizada a asignar un papel central dentro de la teoría al componente léxico, ya que muchas de las generalizaciones lingüísticas que antes se expresaban en el componente sintáctico, en la actualidad se consideran que tienen una dimensión léxica. El componente léxico contiene en general especificaciones sobre el conocimiento fonológico, morfológico, sintáctico y semántico de las unidades léxicas, convirtiéndose de este modo en un componente básico a partir del cual se proyecta la mayoría de información lingüística. En este sentido, el léxico ya no se concibe como una mera lista de entrada con información asociada, sino como un componente complejo y estructurado.Este nuevo enfoque permite la reducción de las reglas sintagmáticas y consecuentemente la simplificación de la gramática, pero, por otro lado, la cantidad y complejidad de información especificada en este nivel puede comportar también la aparición de información redundante así como crear además problemas de control. Se hace necesario, por lo tanto, no sólo decidir qué tipo de información deben contener las entradas léxicas, sino también cómo estructurar toda esta información con el fin de evitar redundancia y captar las similitudes entre clases de palabras que se comportan de igual forma.La presente investigación se centra, por lo tanto, en la definición y posterior representación de las entradas verbales en una Base de Conocimiento Léxico y, en concreto, en la organización y formalización de la información sintáctica y semántica y la manera en que dicha información interactúa.Se examina de forma específica el nivel de Semántica Compositiva o "VRQS" (Pustejovsky 1991), en el que se indican los componentes semánticos básicos para la descripci6n del significado léxico verbal y la manera en que dichos componentes se saturan o realizan léxicamente (de manera argumental. Morfológica o sobreentendida). La "VRQS" es, en definitiva, una propuesta de organización léxica, en la que los verbos se clasifican en distintas clases semánticas en función del tipo de componentes de significado y la saturación léxica que éstos presentan.El tipo de información incluida en la "VRQS", y especialmente aquélla que hace referencia a la saturación de los componentes semánticos, se encuentra en clara correspondencia con las alternancias de diátesis del verbo. De esta manera, se observa que ciertos componentes semánticos se relacionan estrechamente con alternancias de diátesis concretas y que cada tipo de saturación léxica tiene consecuencias distintas a nivel sintáctico y de la Estructura Argumental.La "VRQS" (acrónimo de la expresión inglesa "Verbal Relativized Quality Structure") permite explicar, por lo tanto, cómo un mismo predicado verbal puede expresar de diferentes maneras sus argumentos; es decir, puede aparecer en Estructuras Argumentales alternativas. En este sentido, se argumenta que cada clase o subclase semántica verbal participa en un conjunto determinado de alternancias de diátesis y, en consecuencia, dichas alternancias pueden ser útiles también como criterio metodológico para clasificar los verbos semánticamente (Levin 1991).Se propone una clasificación de las alternancias de diátesis basada en los distintos cambios producidos, es decir, según las modificaciones que puedan efectuarse en la forma del verbo, en la realización de sus argumentos o bien en la interpretación semántica de éstos. Básicamente se establecen cuatro grandes clases de alternancias: transitivas, intransitivas, oblicuas y pronominales.Dichas alternancias de diátesis se representan en la Base de Conocimiento mediante reglas léxicas.El resultado final es una propuesta de clasificación verbal en términos de los componentes semánticos más destacados del tipo de saturación léxica que éstos presentan y de las alternancias de diátesis que exhiben.El trabajo se ha centrado básicamente en el estudio de tres clases semánticas concretas: verbos de cocción, ingestión y movimiento. La selección de estas clases verbales se ha realizado teniendo en cuenta que se trata de una muestra suficientemente representativa y amplia para poder ilustrar tanto la descomposición del significado en componentes semánticos como el tratamiento de las alternancias de diátesis.La presente investigación trata de ser una contribución al desarrollo de léxicos computacionales para sistemas de Procesamiento del Lenguaje Natural, pero también contiene un componente fundamental de investigación lingüística básica al tratar ampliamente y en profundidad cuestiones tan críticas como la interrelación entre la sintaxis y la semántica, el papel de cada una de ellas en el estudio del lenguaje y una propuesta clara de esta última como el componente determinante de la gramática de una lengua.En consecuencia, gran parte del interés en lingüística (computacional) se ha centrado, por un lado, en la definición y estructuración del contenido de las entradas léxicas y, por el otro, en el desarrollo de lenguajes para la representación del conocimiento léxico que eviten la redundancia de la información y que resuelvan problemas de control y consistencia de los datos especificados a este nivel (bases de conocimiento, representación mediante estructuras tipificadas de rasgos, lenguajes de unificación, mecanismos de herencia, reglas léxicas, etc.)Desde una perspectiva computacional, la necesidad de disponer de léxicos de tamaño "real" para aplicaciones de Procesamiento del Lenguaje Natural ha convenido la adquisición automática o semiautomática de conocimiento léxico y su posterior representación en uno de los intereses fundamentales de la lingüística y en especial de la lexicografía computacional.El presente trabajo se enmarca en esta línea de investigación, el objetivo fundamental del cual es la representación de las entradas léxicas verbales en una Base de Conocimiento Léxico. El proyecto ACQUILEX ha proporcionado el marco adecuado para la realización de esta investigación, facilitando la metodología y herramientas necesarias para la consecución de los objetivos trazados.Dentro del componente léxico, las entradas verbales adquieren un protagonismo extraordinario por considerar el verbo como el núcleo léxico, ya sea de manera explícita o implícita, de la oración. Es decir, el verbo es el que proporciona o proyecta las propiedades, fundamentalmente sintácticas pero también semánticas, de las oraciones en las que aparece. En nuestra metodología, la especificación de la información sintáctica y semántica está estrechamente relacionada y no se puede concebir de manera aislada. / The main aim of this work is to represent verbal lexical entries in a Lexical Knowledge Base. We focus on the definition and organization of the syntactic and semantic information and, mainly, the way these two kinds of information are related. We start from the hypothesis that verbal lexical meaning is the sum of different levels of semantic description: Argumental Structure, Event Structure, Selectional Restrictions and Compositional Semantics. We develop the Compositional Semantic level or "VRQS" (Verbal Relativized Qualia Structure). This level includes the decomposition of the meaning into semantic components and also the way they are saturated in Spanish. We present three different types of saturation -argumental, morphological and "understood¬" - and we show how these sorts of saturation have different syntactic consequences. The sort of information specified in "VRQS" and especially that referring to the lexical saturation of the semantic components is closely related to the diatheses alternations of verbs. In this sense, we find that some semantic components are related to specific diatheses alternations and each sort of lexical saturations has different consequences at the syntactic level and also in the Argument Structures. Thus, it is claimed that every verbal semantic class takes part in a specific set of diatheses and consequently they are also very useful as a method to classify verbs semantically.

Les relacions de coreferència s'estableixen entre expressions lingüístiques que es refereixen a una mateixa persona, objecte o esdeveniment. Resoldre-les és una part integral de la comprensió del discurs ja que permet als usuaris de la llengua connectar les parts del discurs que contenen informació sobre una mateixa entitat. En conseqüència, la resolució de la coreferència ha estat un focus d'atenció destacat del processament del llenguatge natural, on té una tasca pròpia. Tanmateix, malgrat la gran quantitat de recerca existent, els resultats dels sistemes actuals de resolució de la coreferència no han assolit un nivell satisfactori.La tesi es divideix en dos grans blocs. En el primer, examino tres aspectes diferents però estretament relacionats de la tasca de resolució de la coreferència: (i) l'anotació de relacions de coreferència en grans corpus electrònics, (ii) el desenvolupament de sistemes de resolució de la coreferència basats en aprenentatge automàtic i (iii) la qualificació i avaluació dels sistemes de coreferència. En el transcurs d'aquesta investigació, es fa evident que la tasca de coreferència presenta una sèrie de problemes de base que constitueixen veritables obstacles per a la seva correcta resolució. Per això, la meva aportació principal és una anàlisi crítica i alhora constructiva de diferents aspectes de la tasca de coreferència que finalment condueix, en el segon bloc de la tesi, al replantejament del concepte mateix de "coreferència". En primer lloc, l'anotació amb coreferència dels corpus AnCora del castellà i el català posa al descobert que el concepte de "referencialitat" no està clarament delimitat i que algunes relacions observades en dades d'ús real no encaixen dins la visió de la coreferència entesa en termes dicotòmics. Això dificulta assolir un alt grau d'acord entre els anotadors d'aquesta tasca.En segon lloc, els experiments realitzats sobre la contribució de més de quaranta-cinc trets d'aprenentage automàtic a la resolució de la coreferència mostren que és més petita que l'esperada. La interacció complexa que es dóna entre els diversos factors així com el fet que el coneixement pragmàtic i del món no es deixa representar sistemàticament en forma de trets d'aprenentatge de parells de mencions són indicadors que la manera en què actualment s'aplica l'aprenentatge automàtic pot no ser especialment idònia per a la tasca. Per això, considero que el millor model per adreçar el problema de la coreferència correspon als sistemes basats en entitats com CISTELL, que permet no només emmagatzemar informació de "dins" del text sinó també recollir coneixement general i del món de "fora" del text.En tercer lloc, es demostra l'existència de diversos factors que qüestionen la manera en què actualment s'avaluen els sistemes de resolució de la coreferència. Es tracta de variacions en la definició de la tasca, l'extracció de mencions a partir de l'estàndard de referència o predites automàticament, i el desacord entre els rànquings de sistemes donats per les mètriques d'avaluació més utilitzades (MUC, B3, CEAF). La desigualtat entre el nombre d'entitats unàries i el nombre d'entitats de múltiples mencions explica el biaix de les mesures o bé cap a un dèficit o bé cap a un excés de "clusters". La mesura BLANC que proposo, una implementació modificada de l'índex de Rand, corregeix aquest desequilibri.Finalment, la segona part de la tesi arriba a la conclusió que l'abandó de la visió tradicional i dicotòmica de la coreferència és el primer pas per anar més enllà de l'estat de l'art. Amb aquest objectiu s'introdueix la noció de "quasi-identitat" i s'ubica en un model de la coreferència entesa com a contínuum. Es postulen tres operacions de categorització -l'especificació, el reenfocament i la neutralització- que regeixen els canvis de granularitat que les entitats discursives experimenten a mesura que avança el discurs. / Coreference relations, as commonly defined, occur between linguistic expressions that refer to the same person, object or event. Resolving them is an integral part of discourse comprehension by allowing language users to connect the pieces of discourse information concerning the same entity. Consequently, coreference resolution has become a major focus of attention in natural language processing as its own task. Despite the wealth of existing research, current performance of coreference resolution systems has not reached a satisfactory level.The thesis is broadly divided into two parts. In the first part, I examine three separate but closely related aspects of the coreference resolution task, namely (i) the encoding of coreference relations in large electronic corpora, (ii) the development of learning-based coreference resolution systems, and (iii) the scoring and evaluation of coreference systems. Throughout this research, insight is gained into foundational problems in the coreference resolution task that pose obstacles to its feasibility. Hence, my main contribution resides in a critical but constructive analysis of various aspects of the coreference task that, in the second part of the thesis, leads to rethink the concept of 'coreference' itself.

Nuestro estudio se inserta dentro de la Didáctica de Lenguas y tiene como principal objetivo encontrar un punto de apoyo para el profesor de idiomas en el desarrollo y mejora de la actividad docente dentro del aula. El profesor-investigador se inicia con este propósito en la llamada investigación-acción. La segunda de partida de este estudio es investigar el papel del profesor en lo que respecta al discurso que genera en el aula, en qué medida fomenta la construcción de conocimiento de los aprendientes dentro del contexto de enseñanza-aprendizaje de adultos principales de alemán LE en el ámbito de las EEOOII. Tratándose de un estudio empírico en didáctica, dirigido a investigar una propuesta de enseñanza en un contexto concreto, revisamos, en primer lugar, todas aquellas disciplinas afines a la didáctica de lenguas: teorías lingüísticas y de aprendizaje además de los estudios en adquisición de segundas lenguas. Terminaremos el marco teórico con una puesta al día de todos aquellos que desde una perspectiva sociocultural analizan el discurso del profesor. En una segunda parte analizamos el discurso utilizado por el profesor de alemán LE en la interacción con los aprendientes adultos principiantes durante episodios de negociación de significados. Como método de investigación utilizamos el parámetro cualitativo, y más concretamente, la metodología de la investigación etnográfica, recogiendo y analizando los datos mediante la estrategia de la triangulación. El apartado de Resultados y Discusión da cuenta de los procedimientos discursivos identificados en la investigación que fomentan el proceso de aprendizaje de los aprendientes. Una vez validadas las hipótesis cerramos nuestro estudio con las principales conclusiones que extraemos de este estudio en investigación-acción.

L'objecte d'estudi d'aquesta tesi sorgeix de diverses consideracions. En primer lloc, si bé les referències a l'ús del llenguatge en les obres de H. Pinter són relativament abundoses en la critica corresponent, la major part se centren en el que s'anomena la textura del llenguatge. Això suposa deixar de banda l'estructura dels diàlegs i, per tant, passar per alt el tret distintiu de qualsevol text dramàtic: el seu caràcter interactiu. D'altra banda, aquesta no és una tendència exclusiva de la critica pinteriana. sinó que, en general, hi ha una manca d'estudis sobre l'estructura del diàleg dramàtic. En aquest marc, l'aportació principal de la tesi consisteix a proposar una via d'aproximació alternativa a la producció teatral pinteriana a partir de l'anàlisi detinguda de l'estructura dels seus diàlegs. L'objectiu fonamental de l'anàlisi consisteix a tractar de demostrar que la producció teatral de Pinter tematitza el llenguatge, tot entenent-lo com a mecanisme de poder, susceptible de ser utilitzat per tal de negociar rols i relacions, així com per construir versions de la realitat i mirar d'imposar-les als altres. Aquest objectiu s'assoleix mitjançant l'anàlisi detallada dels diàlegs de sis textos de Pinter provinents de diferents moments de la seva carrera: The Room (1957), The Birthday Party (1957), The Caretaker (1960), The Homecoming (1965), Old Times (1971) i Mountain Language (1988).Per delimitar encara més l'objecte d'estudi, la tesi parteix de les tres funcions del diàleg dramàtic que la semiologia contemporània considera bàsiques: la deictica, la referencial i la pragmàtica. La tercera, que és fonamental en qualsevol obra dramàtica ja que és responsable que el diàleg n'encarni l'acció, assoleix una prominència insòlita en la producció teatral de Pinter fins a principis dels anys 80, prominència que respon precisament a l'intent per part de l'autor de tematitzar una preocupació fonamental pel llenguatge com a mecanisme constructor de relacions i de realitats. En la tesi se suggereix que en l'obra dramàtica de Pinter fins a la dècada dels 80 es produeix un fenomen de desautomatització de la funció pragmàtica que la fa especialment tangible, la problematitza. També s'apunta que aquesta innovació formal és la principal causant de la idiosincràsia dels diàlegs pinterians i, també, allò que pot explicar bona part de la història de la recepció critica de la producció teatral de l'autor.És precisament per tal de respectar aquesta idiosincràsia i, alhora, dur a terme l'objectiu abans mencionat, que les eines que s'apliquen a l'estudi de l'estructura dels diàlegs pinterians provenen de l'anàlisi del discurs: es tracta dels conceptes fonamentals de la teoria dels actes de parla, del principi de Cooperació de H.P. Grice i les diverses possibilitats de transgressió de les seves màximes, del treball de J. Laver sobre la comunicació fàtica, del sistema (pro)nominal i la seva càrrega funcional, i del Principi de Cortesia de G.N. Leech.L'ús d'aquest model analític aporta nova llum sobre els textos pinterians seleccionats i permet d'assolir l'objectiu de la tesi anteriorment esmentat. Així, l'anàlisi de The Room mira de proporcionar una alternativa a les lectures de caire simbòlic que se"n solen fer, tot argumentant que es tracta d'una obra pionera des del punt de vista de l'exploració pinteriana del llenguatge com a mecanisme constructor de relacions i de versions de la realitat. De fet, Rose, el personatge principal, encarna un prototip dins de la producció teatral de Pinter: el del personatge que utilitza el llenguatge per construir una versió de la realitat i tractar d'imposar-la als altres. De The Birthday Party cal destacar-ne l'anihilació lingüística a què es veu sotmès Stanley en l'escena de l'in- terrogatori, que arrenca d'arrel el pilar bàsic de la seva existència: el llenguatge, l'eina que li permet de construir mons alternatius per mitigar el seu sentiment de fracàs en el present. Durant l'interrogatori, Goldberg i McCann posen en joc un seguit de recursos verbals per tal de crear una ficció comunicativa que els permeti obligar Stanley a acceptar el paper subordinat de simple "contestador" i, finalment, reduir-lo a la impotència lingüística. L'acció de The Caretaker se centra en el procés d'exploració mútua entre Aston, Mick i Davies, procés en el qual cadascun fa ús d'estratègies d'interacció verbal clarament diferenciades: des de la falta de perspicàcia lingüística d'Aston al control absolut dels recursos verbals de Mick, passant per les limitades i repetitives estratagemes de Davies. L'obra s"estructura al voltant del doble motiu contacte/separació, si bé, com demostra l'anàlisi corresponent, no es tracta d'una equivalència unívoca entre paraula i contacte, silenci i separació.The Homecoming és una de les peces més complexes i controvertides de l'autor. Pinter hi explora l'ús del llenguatge en la construcció d'estructures de poder en l'entorn familiar i en el context de la relació entre els dos sexes, tot apuntant al fet que el repartiment de rols que s'hi sol produir és el resultat d'una lluita pel poder en què el llenguatge, com a mediatitzador de la realitat, juga un paper fonamental. La peça gira a l'entorn de l'encontre entre dues unitats familiars cadascuna de les quals conté una veu subversiva: Lenny i Ruth. L'acostament que protagonitzen al llarg de l'obra culmina amb la construcció d'una nova estructura familiar amb ells al centre. Però la seva victòria està basada en una ambigilitat radical que posa en qüestió el paper subversiu que juguen durant bona part de l'obra: a l'últim, no són capaços de transcendir uns esquemes apresos i imbricats en el propi llenguatge. En The Homecoming també es consolida el recurs consistent en la narració o construcció verbal de versions del passat per part dels personatges amb intencions estratègiques en el present. Aquest recurs es detecta ja, fragmentàriament, en The Room, i va en augment en la producció teatral pinteriana fins que assoleix un punt culminant en Old Times. En aquesta obra, el passat té una existència purament verbal, i Kate, Deeley i Anna, per torns, s'erigeixen en narradors dels vells temps. Les diverses versions del passat, per tant, no són més o menys "certes", sinó que totes exemplifiquen el tema tipicament pinterià de la construcció verbal dels fets segons les necessitats estratègiques del present. En definitiva, en l'anàlisi d'Old Times ha resultat imprescindible insistir en l'enorme pes de la funció pragmàtica: els discursos narratius dels tres personatges són, sobretot, actes de parla i, per tant, el seu principal mitjà d'interacció.En les cinc peces comentades fins ara, i en especial en Old Times, la realitat se'ns presenta com a inconstatable sotmesa a una multiplicació incansable de construccions verbals per part dels personatges. En canvi, les obres politiques de Pinter posteriors a 1980, com ara Mountain Language, posen de manifest un element de ruptura fonamental, ja que si bé el llenguatge com a constructor de relacions i de realitats continua sent la preocupació central del dramaturg, la seva actitud davant d'aquest fenomen sembla haver variat: ara és un atribut exclusiu dels representants de l'estat represor, i és presentat com un mecanisme de control i de manipulació que cal denunciar i condemnar. Paral.lelament, es produeix una reivindicació de la importància de la funció referencial com a via d'expressió de realitats verificables i indubtables, com ara la repressió i la tortura. / This thesis puts forward an alternative approach to the study of language in the plays or Harold Pinter which is based on the analysis of the structure of dramatic dialogue. Six plays by Pinter are selected from different points in his career ("The Room" (1957), "The Birthday Party" (1957), "The Caretaker" (1960), "The Homecoming" (1965), "Old Times" (1971), and "Mountain Language" (1988)), and their dialogue is analysed by means of tools derived from Discourse Analysis: the basic notions in Speech Act theory, H.P. Grice's Cooperative Principle, J. Laver's work on phatic communion, the functional load of the (pro)nominal system, and G.N. Leech's PoIiteness Principle. It is argued that in Pinter's work for the stage language is presented as a power device, as the means through which characters negotiate roles and relationships, and also construct versions of reality which they attempt to impose on others. Such a view of language becomes thematised in Pinter's drama. In his output up to 1980, the thematisation of verbal interaction is reflected in a foregrounding of the pragmatic function of dramatic dialogue which, it is claimed. may account for the frequently mentioned idiosyncratic nature of Pinter's language, as well as for much of the history of the critical reception of his work, Language as power is still the playwright's major concern after 1980, but as his plays have become openly politicised, so they have begun to insist on the value of the referential function as the means to express unquestionable realities, such as torture. The strategic exploitation of the pragmatic function is presented in Pinter's post-1980 plays, such as "Mountain Language", as a tool for political manipulation and oppression and, thus, as a phenomenon to be denounced and condemned.

A partir de la relevancia que está adquiriendo el fenómeno migratorio en nuestro país, y considerando la singularidad lingüística de Cataluña, donde el sistema educativo se organiza de forma bilingüe (catalan-castellano), lo que supone que una gran parte de los recién llegados deben adquirir dos segundas lenguas con un nivel de competencia semejante, en el trabajo se describen y analizan las actitudes lingüísticas entre el catalán y el castellano de un grupo de 225 escolares de origen inmigrante de diversas comarcas de Lleida y de la comarca barcelonés a de Osona. La razón de centrar nuestra atención en el tema de las actitudes lingüísticas, se debe ala importancia de éstas de cara a promover una buena integración en la sociedad receptora, al mismo tiempo que para destacar el importante papel que juegan en la adquisición de una nueva lengua. De manera global, los resultados obtenidos nos permiten confirmar unas actitudes positivas hacia el catalán y el castellano en el grupo analizado, pero esta afirmación debe ser matizada en el sentido de que el área de origen determina absolutamente las actitudes puestas de manifiesto por los escolares, y es en el caso de los provienen de Latinoamérica donde encontramos las variaciones más significativas. Podemos decir que la lengua familiar de estos alumnos y alumnas, en casi todos los casos el castellano, juega un papel fundamental a la hora de definir sus actitudes hacia las dos lenguas en presencia y, como viene sucediendo en estudios clásicos que analizan las actitudes lingüísticas en contextos bilingües, sus actitudes tienden a favorecer la lengua adquirida en el medio familiar.

Current dialogue systems can handle friendly and collaborative communication that supports diverse types of interactions, such as menus in which the user is asked to choose an option, form filling in which the user is asked for specific information, commands for expressing users' orders, and complex questions that can even reference previously evoked entities. Consequently, dialogue systems seem to be useful for accessing different types of applications. In particular, spoken dialogue systems are appropriate for devices that do not allow web browsing, such as telephones, or the use of hands, such as vehicle GPS. Practical dialogue systems are mostly adapted to the functionality of the specific application they access, specially those incorporating speech, since voice technology still presents recognition problems in open domains. Because the adaptation of those DS to new applications is expensive and has to be done by experts, many studies have focused on the problem of developing dialogue systems that can be used for different applications and languages. Most relevant of those systems use domain and dialogue models, and have reusable domain-independent components. However the cost of adapting those systems to other types of applications is still high, specially in mixed-initiative systems, in which the dialogue initiative can be taken either by the user or the system. The work in this thesis is particularly concerned with dialogue systems for guiding the user to access web services. The huge amount of web information increase the need of communication systems adaptable to different types of users, languages, services and channels. For this reason, dialogue systems can improve the usability and accessibility of web contents. We have developed a multilingual mixed-initiative dialogue system for guiding the user when accessing web contents. To facilitate the adaptation of the dialogue system to new services and languages, the main functions of the system (language processing, dialogue control and task management) is performed by independent modules). The dialogue system developed consist of four independent general modules (Language Understanding, Language Generator, Dialogue Manager and Task Manager) as well as two knowledge structure accessible by all these modules (dialogue context and domain description). Application and language-dependent resources are incorporated in separated data structures. In order to minimize the need for application and language-restricted data we propose the use of separated general bases for representing linguistic, application and domain knowledge. In order to achieve a friendly communication, the dialogue management module follows a formal dialogue model, based on the information state model, that uses of a rich representation of the dialogue context. The dialogue manager modules also incorporates an independent submodule to adapt the dialogue strategies, according to how well the communication is progressing. This component uses a conversation model (obtained from a previously analysed corpus of dialogues) to determine the degree of the system initiative in the next intervention considering several features on how well the conversation is doing. / Els sistemes de diàleg permeten establir una conversa agradable i participativa, en la que es poden donar diferents tipus d'iteracions, com ara menús amb els que es presenta a l'usuari un conjunt d'opcions per a que n'esculli una, comandaments per expressar ordres, preguntes molt concretes i també preguntes complexes que poden fer referència a entitats prèviament evocades. Precisament perquè els sistemes de diàleg permeten diversos tipus d'iteracions, són adequats per facilitar l'accés de l'usuari a aplicacions diferents. A més, els sistemes de diàleg accessibles mitjançant la veu són molt apropiats per accessoris ens els que no es poden utilitzar les mans, com ara el telèfon o els aparells de GPS instal·lats als vehicles. La majoria de sistemes de diàleg que s'han desenvolupat s'han adaptat a una aplicació concreta, ja que el seu funcionament millora molt quan la cobertura del llenguatge es limita al necessari per expressar un conjunt de tasques determinades. El problema dels sistemes de diàleg desenvolupats per una aplicació concreta és que no són fàcilment adaptables a d'altres, el treball a realitzar és costòs i l'han de realitzar experts. Per a superar aquesta limitació s'han realitzats molts treballs de recerca centrats en el desenvolupament de sistemes de diàleg fàcilment adaptables a diverses aplicacions i llengües. Els treballs més rellevants en aquesta línia proposen l'ús de models de diàleg i del domini i la organització del sistema de diàleg en mòduls generals independents, reutilitzables per diferents aplicacions. Tot i que aquestes propostes redueixen el cost l'adaptació dels sistemes de diàleg a noves aplicacions, no s'elimina, menys quan es tracta de sistemes on la iniciativa de la comunicació és mixta, pot ser tant del sistema com de l'usuari. El treball d'aquesta tesi està centrat en els sistemes de diàleg per guiar als usuaris quan accedeixen a la serveis i continguts disponibles a la web. Hem desenvolupat un sistema de diàleg multilingüe d'iniciativa mixta per guiar a l'usuari quan accedeix als continguts de la web. Per facilitar la adaptació del sistema a nou serveis i noves llengües, les diferents tasques del sistema (processament del llenguatge, gestió del diàleg i accés a l'aplicació) són realitzades per mòduls independents. El sistema de diàleg desenvolupat consisteix en quatre mòduls independents que controlen les quatre tasques principals ( comprensió de la intervenció de l'usuari, generació de resposta, gestió del diàleg i gestió de tasques de l'aplicació) i dues estructures de dades accessibles per aquests mòduls (context del diàleg i descripció del domini). Els quatre mòduls generals del sistema utilitzen estructures dades dependents de l'aplicació (servei) i de la llengua. Amb la finalitat de facilitar la incorporació d'aquestes estructures de dades necessàries per cada nova aplicació proposem la utilització d'estructures de dades generals per representar el coneixement conceptual de l'aplicació i el seu domini, així com el coneixement lingüístic. Per tal de poder assolir una conversa agradable el gestor de diàleg incorpora un model de diàleg formal, basat en el model de l'estat de la informació, que es caracteritza per utilitzar una representació rica del context. El gestor de diàleg també incorpora un submòdul independent per adaptar les estratègies de diàleg considerant els possibles problemes que apareixen a la conversa. Aquest component utilitza un model de conversa ( desenvolupat a partir de l'anàlisi d'un corpus de diàlegs obtinguts en interaccions prèvies amb el sistema) per determinar el nivell d'iniciativa que ha de mostrar el sistema per respondre. En aquest model es consideren diferents dades relacionades amb la comunicació (per exemple, si s'ha entès perfectament la última intervenció de l'usuari, si ha demanat ajuda,...).

En este estudio, mostraremos principalmente la importancia que las imágenes formadas por los componentes fraseológicos pueden adquirir desde un punto de vista no sólo puramente lingüístico, sino también psicolingüístico si se contempla el posible carácter analizable y transparente de muchas EI. Explicaremos cómo se puede utilizar esta iconicidad para fomentar el desarrollo de estrategias de aprendizaje (especialmente vinculadas a la descodificación metafórica o a la asociación icónica con expresiones de la LM) que suponen para el alumno un alto grado de implicación cognitiva. Teniendo en cuenta dos factores importantes para la memorización de nuevas EI -su grado de transparencia semántica y su grado de conexión icónica con la LM-, propondremos en un apartado experimental investigar acerca del impacto memorístico e interlingüístico que se puede atribuir al trabajo de enfoque icónico y verificar la influencia que la combinación de los dos factores citados puede ejercer en este ámbito. / This study will mainly show how important the images formed by the phraseological components could be from not only a merely linguistic point of view but also from a psycholinguistic one, if we consider the possible analyzable and transparent nature of most idioms. We will explain how to use this iconic aspect of idioms in order to encourage the development of learning strategies (especially related to the metaphorical decodification or to the iconic association with L1 idioms) that involve a high degree of cognitive implication for the L2 learner. Considering two important factors for the memorization of L2 idioms - its degree of semantic transparency and its degree of iconic connection with the L1 -, we propose, in an experimental part, to investigate the memory and interlinguistic effects of an image-oriented work and to verify the influence that the combination of the two factors mentioned before could have in this field.

El objetivo central de esta tesis doctoral es intentar establecer una aproximación entre los programas filosóficos de Wittgenstein y Heidegger, de forma particular, en lo que se refiere al grado de influencia de ambos con respecto al abandono de la moderna razón fundamentadora y el arribo a la posmoderna fundamentación lingüística y pragmática. El eje Wittgenstein – Heidegger es utilizado como punto de referencia para analizar la transformación que tiene lugar en la filosofía del siglo veinte con el llamado giro linguïstico. En el primer capítulo se realiza la contextualización histórica tanto de la tradición hermenéutica como de la analítica. Se hace referencia a sus respectivos orígenes y a su evolución hasta arribar al siglo veinte. Teniendo en cuenta lo anterior, en el segundo capítulo se realiza la confontación entre las dos figuras emblemáticas de cada tradición: Wittgenstein y Heidegger, considerando como referente fundamental el ataque de ambos hacia la moderna razón fundamentadora. Si ambos atacan la razón moderna como fundamento, entonces ¿en donde se encuentra ahora la justificación para nuestras prácticas éticas y epistémicas?. Puestas de este modo las cosas es facil distinguir el asomo del nihilismo que es el tema del tercer capítulo. Mientras que en el cuarto capítulo se intenta mostrar la nueva base de fundamentación de nuestras prácticas a partir de la lectura del Wittgenstein de las Untersuchungen y del Heidegger de la década del treinta en adelante. / The main objective of this doctoral thesis is trying to establish an approximation between the philosophical programmes of Wittgenstein and Heidegger, particularly concerning the degree of influence of both of them as regards the abandonment of modern foundational reason and the arrival to the postmodern linguistic and pragmatic foundation. The axis Wittgenstein – Heidegger is used as a benchmark to analyze the transformation that takes place in twentieth-century philosophy with the so-called linguistic turn. The first chapter provides the historical contextualization of both hermeneutical and analytical traditions. Reference is made to their respective origins and evolution up to the twentieth century. Keeping in mind the above mentioned the second chapter presents the confrontation of the two emblematic figures of each tradition: Wittgenstein and Heidegger, having as main referent their attack to the modern foundational reason. If both of them attack modern reason as a foundation, where is the justification of our ethical and epistemical practices? Within this context, it is easy to recognize the appearance of nihilism, which is the topic of the third chapter. Whereas the fourth chapter attempts to show the new base foundation of our practices from the reading of Wittgenstein's Untersuchungen and the Heidegger 1930's onwards.

It has been long acknowledged (Carter 1998, Williams 1998; Biber 2006; Hyland 2008) that writing a text not only entails the accurate selection of correct terms and grammatical constructions but also a good command of appropriate lexical combinations and phraseological expressions. This assumption becomes especially apparent in scientific discourse, where a precise expression of ideas and description of results is expected. Several scholars (Gledhill 2000; Flowerdew 2003; Hyland 2008) have pointed to the importance of mastering the prototypical formulaic patterns of scientific discourse so as to produce phraseologically competent scientific texts.Research on specific-domain phraseology has demonstrated that acquiring the appropriate phraseological knowledge (i.e. mastering the prototypical lexicogrammatical patterns in which multiword units occur) is particularly difficult for non-native speakers, who must gain control of the conventions of native-like discourse (Howarth 1996/1998; Wray 1999; Oakey 2002; Williams 2005; Granger & Meunier 2008).The present dissertation aims to analyse native and non-native speakers' usage of five abstract nouns, i.e. agreement, comparison, conclusion, contribution and decision, in medical English. In order to explore non-native speakers' lexical and phraseological command of the five selected nouns, a Worksheet of four exercises was distributed among a community of twenty-four Spanish doctors, who were practising medicine in three different Spanish hospitals; namely, Complejo Hospitalario Universitario de Albacete, Hospital Universitario Puerta de Hierro and Hospital de Navarra.With the aim of assessing non-native speakers' phraseological competence regarding the use of abstract nouns, their written production will be compared against a native corpus. Thus, it can be claimed that this investigation also attempts to contribute to the linguistic characterisation of the discourse of medical science. More precisely, this thesis project intends to explore native speakers' prototypical lexico-grammatical patterns around the five abstract nouns under investigation. This analysis is based entirely on corpus evidence, since all collocational patterns discussed have been extracted from the Health Science Corpus (HSC), compiled by the Grup de Recerca en Lexicologia i Lingüística de Corpus (GReLiC), University of Barcelona. The HSC consists of a 4 million word collection of health science (i.e. medicine, biomedicine, biology and biochemistry) texts, specifically compiled for the current research study.The exploration of the collocational behaviour of abstract nouns in medical English will serve as a benchmark against which to measure non-native speakers' production. / Diversos estudios (Carter 1998, Williams 1998; Biber 2006; Hyland 2008) han constatado que la producción de un texto no sólo implica una adecuada selección de términos léxicos y estructuras gramaticales, sino también un buen dominio de combinaciones léxicas y expresiones fraseológicas. Este hecho se hace particularmente evidente en el discurso científico, en el que se espera que tanto la expresión de ideas como la descripción de resultados sea lo más precisa posible.Numerosos especialistas (Gledhill 2000; Flowerdew 2003; Hyland 2008) han señalado la importancia de dominar las estructuras formulaicas propias del discurso científico para producir textos fraseológicamente aceptables.El estudio de la fraseología característica de registros específicos ha demostrado que la correcta utilización de estructuras fraseológicas; es decir, el dominio de los patrones léxico-gramaticales en los que aparecen las estructuras prefabricadas propias del lenguaje científico supone una gran dificultad para los hablantes no nativos, quienes deben familiarizarse con las convenciones del discurso producido por nativos (Howarth 1996/1998; Wray 1999; Oakey 2002; Williams 2005; Granger & Meunier 2008).La presente tesis doctoral pretende analizar el uso que tanto hablantes nativos como no nativos hacen de cinco nombres abstractos (agreement, comparison, conclusion, contribution y decisión) en su producción de textos médicos. Con el objetivo de examinar el dominio léxico y fraseológico que los hablantes no nativos muestran de los mencionados nombres abstractos, cuatro fichas de ejercicios se repartieron entre una comunidad de 24 doctores que ejercen la medicina en alguno de los siguientes centros hospitalarios: Complejo Hospitalario Universitario de Albacete, Hospital Universitario Puerta de Hierro y Hospital de Navarra.Con la intención de investigar la competencia fraseológica de los médicos españoles participantes en el estudio por lo que respecta al uso de nombres abstractos, su producción escrita se ha comparado con un corpus nativo, el "Health Science Corpus "(HSC), compilado por el "Grup de Recerca en Lexicologia i Lingüística de Corpus" (GReLiC) de la Universidad de Barcelona. Por lo tanto, la presente investigación pretende, por un lado, contribuir a la caracterización lingüística del discurso propio del inglés médico. Más concretamente, este trabajo analiza la producción escrita de científicos nativos en relación a los patrones léxico-gramaticales más frecuentemente utilizados con los cinco nombres abstractos sometidos a estudio. Todos los patrones colocacionales tratados en el presente trabajo han sido extraídos del HSC, el cual consiste en una colección de textos, de aproximadamente 4 millones de palabras, procedentes de revistas científicas de las áreas de la medicina, la biomedicina, la biología y la bioquímica. Por otro lado, el análisis del HSC con respecto al comportamiento colocacional de los nombres abstractos en inglés médico servirá también de corpus de referencia para comparar el uso que de ellos hacen los médicos no nativos.