Des dels orígens de la llengua, el català ha utilitzat una partícula o article que s'anteposa sistemàticament als noms propis de persona (noms de pila, cognoms i sobrenoms), especialment en les manifestacions lingüístiques orals espontànies. Aquesta partícula o article personal adopta en els inicis les formes en (masculí) i na (femení), provinents dels mots del llatí vulgar DOMINE i DOMINA, i, fins al segle xv, constitueix un tractament de respecte o de cortesia. que precedeix el nom de les persones de tots els estaments socials. Ho testimonien els textos literaris, espistolars, administratius o historiogràfics estudiats i les declaracions processals del XIII al XVII, les quals reflecteixen, encara que parcialment, la llengua espontània o no formal que utilitzaven els declarants en un judici oral.A partir del XV perd el valor de tractament respectuós (primer, en la llengua parlada) i esdevé un mer presentador dels noms propis de persona, tal com s'utilitza avui. Si bé les formes originàries s'han conservat en el balear, a la resta del domini lingüístic l'article personal ha adoptat altres formes o combinacions: en i la, el i la o lo i la, segurament per analogia amb l'article definit. L'ús d'aquest article no té repercussions sintàctiques en català. A diferència de l'article definit, el personal esdevé sintàcticament redundant, expletiu; resulta un apèndix o una mera marca de nom propi de persona, que, d'altra banda, no es fa present en tots els contextos lingüístics. Efectivament, avui se n'exclou l'ús en la interpel·lació, amb els verbs anomenadors, amb el verb fer en l'accepció 'ser propi d'algú', en el cas dels antropònims utilitzats en sentit metalingüístic o en la majoria de noms bíblics.D'altra banda, els mètodes de la lingüística computacional emprats per conèixer els factors que faciliten la llegibilitat dels textos assenyalen, en el cas del català, que l'article personal obté una cota altíssima de freqüència: ocupa el lloc 85 del rang de mots més freqüents utilitzats pels parlants. Aquesta i altres dades del Diccionari de freqüències confirmen que els mots més freqüents són els més curts, els més antics i els més simples morfològicament, i que els més freqüents, a més, solen ser, en totes les llengües, els mots gramaticals o funcionals. En conseqüència, l'article personal, que reuneix aquestes dues propietats, malgrat que no aporta informació estrictament referencial, afavoreix la llegibilitat o la percepció del contingut dels textos en el sentit que, com la resta de mots gramaticals, anuncia formes o estructures força precises, és a dir, anticipa una part del text o discurs.La llengua oral espontània (no planificada) continua presentant avui, de manera sistemàtica i en bona part del domini lingüístic, aquesta marca (amb les diverses formes dialectals) davant els noms propis de les persones, independentment del seu origen, cultura, estatus o de la relació que puguin mantenir amb l'emissor. Aquesta pràctica contrasta amb el portuguès, l'única llengua romànica que també utilitza de manera extensiva l'article davant els noms personals, però únicament quan la persona esmentada manté relacions de coneixença directa o tracte personal amb l'emissor. En italià, francès i castellà, en canvi, l'ús d'un article davant els noms propis de persona és residual, circumscrit a àrees territorials molt delimitades, i sovint connota rusticitat o nivell sociocultural baix.Pel fet que el nom comú inclou, en un conjunt, tots els éssers que comparteixen, en el nivell conceptual, uns mateixos trets semàntics, en el nivell discursiu sovint ha de ser especificat (amb l'article definit, per exemple) i/o complementat de manera restrictiva, si hom vol discriminar un element d'entre tots els que poden ser identificats de la mateixa manera. El nom propi, en canvi, denota elements individuals sense haver d'al·ludir a les seves qualitats o característiques intrínseques: identifica directament i per mitjans propis un referent únic, concret i conegut a partir de la situació de comunicació, del discurs precedent o bé dels coneixements que comparteixen emissor i receptor. És per aquest funcionament que en la majoria de llengües el nom propi no exigeix complements restrictius o una actualització a través de l'article, com de fet també pot succeir en català. Això no obstant, hi ha contextos en què el nom propi pot perdre, en el nivell discursiu, el valor de denotació d'un referent individual i, per tant, pot comportar-se com a comú: com a "un tal Puig", "el Monzó adolescent", "l'entranyable Joan Coromines", "la segona Núria que ha vingut", "Per molts Llulls que hi hagués hagut..." o "Han arribat els Jordis". En aquests casos, el nom és incompatible amb l'article personal, que, d'altra banda, és defectiu respecte al plural: no és possible, doncs, "l'entranyable en Joan Coromines", ni "N'entranyable Joan Coromines", ni "Han arribat ens Jordis".La llengua escrita no sempre recull aquesta marca d'oralitat que és l'article personal. En efecte, la presència de l'article en els textos escrits de registres formals-planificats disminueix en relació amb els usos orals-espontanis de l'idioma; però la frontera que separa l'escriptura de l'oralitat avui és força difusa (era molt més marcada en la llengua antiga); avui aquesta línia és poc precisa, molt probablement a causa dels mitjans de comunicació audiovisuals, que han propiciat l'aparició de nous gèneres o fets de parla que es troben a cavall de la llengua escrita i la parlada. Entre els pols oposats constituïts, d'una banda, per la conversa espontània, i de l'altra, per l'assaig escrit o la notícia de premsa, existeix un seguit de realitzacions lingüístiques que se situen en posicions intermèdies o híbrides, és a dir, que combinen o relacionen l'oral amb l'escrit, com ara els guions de ràdio i de TV, la representació o interpretació teatral i cinematogràfica, els discursos i conferències, o bé els diàlegs de la narrativa literària. Aquesta presència de l'oral en l'escrit o a l'inversa posa en relleu l'existència d'un continuum gradual entre els dos pols extrems. Així, la disjuntiva canal oral / canal escrit ha de ser matisada i completada amb altres binomis si volem justificar el seguit de manifestacions que interrelacionen l'oral amb l'escrit. Efectivament, caldria tenir presents també els binomis planificació / no planificació, temàtica genèrica / temàtica específica, formalitat / no formalitat o bé propòsit informatiu / propòsit interactiu, tots els quals, amb la més variades combinacions i graus d'intensitat possible, donen lloc a aquest continuum de realitzacions lingüístiques. No cal dir que als escriptors, gramàtics i lingüistes del primer terç del XX, els mancava aquesta anàlisi o visió de les manifestacions del llenguatge. En aquest període, d'altra banda, els mitjans audiovisuals no s'havien pràcticament desenvolupat i, per tant, no es donava aquest continuum actual entre l'oral i l'escrit extrems. No ha de venir de nou, doncs, que Ruyra, Rovira i Virgili i el mateix Fabra, en tractar de l'article personal en la polèmica que van protagonitzar des de la premsa el 1925, se centressin gairebé en exclusiva en la identitat de les persones per determinar si havien de dur o no l'article personal. Efectivament, s'entretenien en consideracions sobre el seu estatus o prestigi social, la celebritat, sobre l'època en què havien viscut, si eren persones vives o mortes, catalanes o no catalanes, etc. I no és fins al final de la polèmica que hi introdueixen conceptes com "estil elevat", "temes de política, art, ciències, crítica", "treballs didàctics", "estil del novel·lista i estil del tractadista científic i de l'historiador", en contraposició a la llengua parlada corrent.Consegüentment, és usual la presència de l'article personal en el discurs directe dels personatges de les narracions literàries, dels diàlegs dels films o telesèries i, en textos de no-fícció, de les entrevistes de personalitat i de certs reportatges sobre la vida quotidiana publicats per la premsa. En canvi, sol prescindir-se'n en els textos escrits de projecció pública que adopten un registre formal, que tendeixen a la impersonalitat, al to neutre i en els quals predomina la funció referencial del llenguatge (sovint amb informació altament organitzada i jerarquitzada).Pel que fa a la narrativa literària, s'observa que fins als anys 70 del segle XX hi ha una tendència a suprimir l'article personal en les traduccions. En efecte, es pot comprovar que, malgrat que nombroses narracions traduïdes reflecteixen ambients o situacions informals o quotidianes i, per tant, discursos suposadament espontanis i reals, el traductor es resisteix a emprar-hi l'article personal. Aquesta pràctica seria deguda a la distància que el traductor deu trobar entre les societats o mons de les històries traduïdes i la realitat que viu i coneix el gruix de lectors catalans (lluny, per exemple, de la realitat russa o dels baixos fons nord-americans). Però passats els anys 70, comença a estendre's i a afermar-se l'ús de l'article personal en les traduccions, coincidint amb l'extensió dels audiovisuals (especialment de la televisió), que acosten al gran públic societats o mons abans llunyans, desconeguts o fins exòtics i amb els quals el gran públic acabarà familiaritzant-se. Cau, doncs, una barrera cultural i psicològica que afavoreix l'ús de l'article personal en les traduccions (fins i tot en històries situades a la Xina del XVII o bé en la cultura xicana actual, mescla de llengües i cultures nord-americana i mexicana). Amb tot, l'article personal en la narrativa literària (traduïda o escrita originàriament en català) no està exempt d'usos vacil·lants o incoherents: així, certs autors o traductors, en una mateixa obra, l'utilitzen i l'ometen intermitentment en el discurs del narrador o en el dels personatges. D'altres, en canvi, prescindint-ne en el discurs del narrador i utilitzant-lo en el dels personatges, marquen expressament el paper de narrador i el d'actuant, respectivament. En la majoria dels casos el sistema d'article personal emprat és el que combina en amb la. Amb la inauguració, el 1983, de les emissions de Televisió de Catalunya, comença simbòlicament el procés d'incorporació de la llengua a la indústria cinematogràfica associada a la televisió. Aquest fet comporta la utilització de recursos lingüístics col·loquials i d'imitació de l'oralitat en telesèries, telefilms o pel·lícules, mitjançant el doblatge, la subtitulació, la veu en off per als no-vidents o directament a través de l'expressió catalana, en un àmbit reservat fins aleshores al castellà. Aquesta narrativa cinematogràfica, prèviament planificada en guions escrits, exigeix la codificació d'un col·loquial parlat que faci versemblants o creïbles els discursos dels personatges de les històries d'uns productes que són rebuts pel canal oral i visual i que, per tant, evoquen encara més que la narrativa literària una il·lusió calculada de realitat. De manera congruent, doncs, els guions traduïts o escrits directament en català incorporen sistemàticament aquesta marca d'oralitat espontània que és l'article personal.Pel que fa al sistema d'article adoptat, Televisió de Catalunya acabarà establint una distinció que té relació amb l'existència de dos tipus de productes narratius: els de producció pròpia i els de producció aliena. En els primers, que reflecteixen formes de vida quotidiana i ambients identificats com a familiars o propers al teleespectador català, el sistema d'article utilitzat és el que combina les formes el i la. En canvi, en la narrativa de producció aliena (doblada o subtitulada), que sol recrear formes de vida i ambients més o menys allunyats dels que viuen directament els teleespectadors, el sistema d'article utilitzat combina les formes en i la. Així, l'ús alternatiu d'aquests dos sistemes, segons que es tracti de sèries o films de producció pròpia o bé de producció aliena, sembla que respon a un criteri preestablert, segons el qual en, sense deixar de constituir una marca de registres no formals i, per tant, de l'oralitat, seria útil en les obres traduïdes que presenten formes de vida i ambients més o menys aliens als del teleespectador català (si considerem que en és una forma suplantada cada vegada més per el); d'aquesta manera, en esdevindria una marca d'oralitat més o menys neutra, indicadora d'una certa distància entre el món de l'espectador i el món de la ficció. En canvi, l'ús de la forma el, dins l'oralitat de les sèries o films de producció pròpia, serviria per reforçar la versemblança d'una història que vol reflectir formes de vida i ambients coneguts i viscuts pels teleespectadors catalans (considerant que el sigui una forma més vida i estesa, si més no en el català central, varietat en què solen basar-se aquestes narracions televisives). / Since its origins, the Catalan language has featured a particle or article which systematically precedes proper names of persons (first names, last names and nicknames), notably in spontaneously produced oral language. This personal particle or article initially took on the form en (masculine) and na (feminine), deriving from the Latin vernacular DOMINE and DOMINA, and until the fifteenth century denoted respect or courtesy placed before the names of persons of all social ranks. It is found in literary texts, letters, administrative and historiographic documents, and judicial proceedings from the thirteenth to the seventeenth centuries, thus reflecting, albeit only partially, the spontaneous or informal language used by witnesses in oral legal proceedings.Starting in the fifteenth century, the personal article sheds its value as a term of respect (first in spoken language) and serves as a mere preface to proper names of persons as in today's usage. Although it still preserves its original form in the Catalan of the Balearic Islands, in all other Catalan-speaking areas the personal article has adopted other forms or combinations: en and la, el and la or lo and la, most likely on the analogy of the definite article. The use of the personal article is of no syntactic consequence in Catalan. In contrast to the definite article, it is syntactically redundant, expletive. It stands as an appendix to or mere marker of the proper name of a person. Nor does it arise in all language contexts. It is in fact omitted in interpellation, with verbs of designation, with the verb fer in the sense of "belong to one," in the case of anthroponyms used in a metalinguistic sense, and in the majority of Biblical names.Furthermore, the methods of computational linguistics used to identify factors contributing to the readability of texts show that in the case of Catalan the personal article exhibits an extremely high frequency: it ranks number eighty-five (85) among the words most often used by speakers. This and other data from the Diccionari de freqüències confirm that the most frequently used words are those that are shortest, oldest, and simplest morphologically; in addition, they are in all languages usually the most grammatical or functional. Thus the personal article, which features both these characteristics even though it conveys no strictly referential information enhances readability or the grasping of textual content in that along with all other grammatical words it announces fairly precise forms or structures, that is, it anticipates a part of the text or speech.Spontaneous (unplanned) oral language nowadays still features systematically and throughout a large portion of Catalan-speaking areas this marker (in its various dialectal forms) before the proper names of persons, regardless of origin, culture, status or relationship with the speaker. This usage stands in contrast to Portuguese, the only other Romance language with extensive use of the article preceding names of persons, but only when the person mentioned has direct acquaintance or personal dealings with the speaker; whereas in Italian, French and Spanish the use of an article before the proper names of persons is residual, limited to very specific areas, and often connotes rusticity or a low sociocultural level.Since the common noun includes on the whole all beings that share, conceptually, the same semantic traits, in discourse it must often be specified (by the definite article, for example) and/or complemented in a defining manner in order to identify one element among all those that might be identified in the same way. The proper name, however, denotes individual elements without having to allude to its intrinsic qualities or characteristics. It directly identifies by its own means a single, specific, known referent arising from the communicative situation, preceding discourse, or knowledge shared by sender and receiver. For this reason in the majority of languages the proper name needs no defining complements or actualization by means of an article, as can indeed be the case in Catalan as well. Nevertheless, there are discursive contexts in which a proper name might lose its denotative value of individual referent and behave much like a common noun; for instance, "a Mr. Puig," "the adolescent Monzó," "the dearly loved Joan Coromines," "the second Núria that came," "though many Llulls there may have been...," or "the Jordis have arrived." In these cases, the name proves incompatible with the personal article, which is furthermore unfeasible in the plural. Thus we cannot say, "l'entranyable en Joan Coromines," nor "N'entranyable Joan Coromines," nor "Han arribat ens Jordis."Written Catalan does not always exhibit this oral marker we call the personal article. Indeed, the appearance of the personal article in written texts of formal and planned register dwindles when compared with spontaneous oral language use. Still, the dividing line between written and oral is today somewhat blurry (being much more sharply defined long ago); the reason is likely to be found in the audio-visual media, which has given rise to new genres and speech events straddling written and spoken language. Between the two opposing poles, spontaneous conversation on the one hand, and the written essay or news article on the other, lie a range of language events that are intermediate or hybrid, that is, they combine or interrelate oral and written language, as in radio or television scripts, theater or film performance, speeches and lectures, or dialog in literary narrative. This oral appearance within written language, or vice versa, spotlights the gradual continuum existing between these two extreme poles. Consequently, the disjunctive oral means versus written means must be fine-tuned and further distinguished by other contrastive pairs if we wish to justify numerous instances interrelating oral and written language. Indeed, we should also bear in mind criteria such as planned versus unplanned, generic topic versus specific topic, formal versus informal, and informative purpose versus interactive purpose, all of which in a variety of possible combinations and degrees of intensity have given rise to this continuum of language events. Needless to say, writers, grammarians and linguists during the first third of the twentieth century did not avail of this analysis or view of language events. Moreover, audio-visual media during that period had barely begun to develop, so the present-day continuum between the oral and written poles had not yet appeared. It is no surprise, therefore, that Ruyra, Rovira i Virgili and even Fabra, in coming to grips with the personal article in their newspaper controversy of 1925, focused almost exclusively on the identity of persons to determine whether the personal article ought to be used entertaining considerations about social status and prestige, celebrity, the era in which one lived, whether one was living or dead, Catalan or not, and so on. Not until near the end of the controversy did they bring in notions such as "high style," "topics in politics, art, science, criticism," "didactic works," and "the novelist's style versus the style of the scientific or historical essay" in contrast to ordinary spoken language.Thus the appearance of the personal article is common in the direct speech of characters in literary narration, dialogs in films or on television and, in non-fiction, interviews with celebrities and certain kinds of press coverage of everyday events. It is not usually found, however, in written texts targeting an audience in a formal register, where the tendency is impersonal, the tone neutral, and the referential function of language prevails (often with information that is highly organised and prioritized).Regarding literary narrative, it is noted that until the 1970s there was a tendency to omit the personal article in translations. It can be seen that although numerous narratives in translation reflect surroundings and situations that are informal and quotidian, and therefore discourse which is spontaneous and real, the translator guards against using the personal article. Surely this practice stems from the distance the translator must perceive between the societies or worlds of the stories translated and the reality which the bulk of Catalan readers live in and know (far, for instance, from the reality of Russians or down-and-out Americans). But after the 70s the use of the personal article in translations begins to take root and spread, coinciding with the spread of audio-visual media (especially television), which bring home to a vast audience societies and worlds heretofore remote, unknown or exotic, and with which this vast audience will now become acquainted. The cultural and psychological wall crumbles, bolstering the use of the personal article in translations (even in stories set in seventeenth-century China, or in present-day Chicano culture mixing American and Mexican language and culture).Still, the use of the personal article in literary narrative (whether in translation or in the original Catalan) is not without instances generating doubt or incoherence. Some authors or translators use it off and on in the discourse of the narrator or a character in a single work. Others, by omitting it in the discourse of the narrator and using it with characters, purposely mark the roles of narrator and actor. In most cases, the forms of the personal article used are those combined in the system en and la.The creation of Televisió de Catalunya in 1983 sparked symbolically the process of launching the Catalan language into the film industry associated with television. This ushered in the use of colloquialisms and oral language imitation in television soap opera and films shown on television by means of dubbing, subtitling or off-voicing, or directly in Catalan, now present in a medium until then reserved exclusively for Spanish. This film narrative planned beforehand in written scripts requires codifying of a colloquial language that lends credibility to speech by characters in products enjoyed through both oral and visual means, where the illusion of reality is calculated even more carefully than in literary narrative. It is entirely appropriate, therefore, that scripts in translation or written directly in Catalan systematically include this marker of spontaneous oral language, the personal article.As to the forms of the personal article adopted, Televisió de Catalunya is moving toward drawing a distinction stemming from the existence of two types of narrative products: home produced and foreign produced. The former reflect forms of everyday life and surroundings seen by the Catalan viewer as nearby or familiar, and here the combination used are the forms el and la. Foreign produced narrative (dubbed or subtitled) usually recreates forms of life and surroundings more or less removed from those that viewers experience directly; the combination en and la is used. Thus, the alternate use of these two systems, depending on whether programs or films are home produced or foreign produced, seems to respond to a preestablished criterium, where en, while remaining a marker of informal registers and hence of oral language, would prove useful in translated works featuring forms of life and surroundings more or less foreign to the Catalan viewer (keeping in mind that en is a form being replaced more and more by el). So en is apparently becoming a marker of oral language that is more or less neutral, indicating a certain distance between the world of the viewer and the world of the fiction. On the other hand, use of the form el in the oral language of home produced programs or films would serve to strengthen the credibility of a story that seeks to reflect forms of life and surroundings that are familiar and lived in by Catalan viewers (since el is a living, widespread form at least in central Catalan, which is often used in television narrative).

Aquesta tesi té per objectiu presentar una tipologia dels efectes del títol en el text en poesia i il.lustrar aquesta tipologia en un corpus de poemes catalans contemporanis. Per aconseguir aquest objectiu, a l'autor li ha calgut abans manifestar de manera raonada les seves pròpies assumpcions sobre el títol (capítol 2), revisar críticament algunes aproximacions bibliogràfiques al títol sense el text (capítol 3) i, sobretot, fonamentar la problematicitat de les principals tipologies de relacions entre el títol i el text existents a la bibliografia (capítol 4). El capítol 1 és un capítol introductori on es mostra la necessitat de l'estudi que s'emprèn en els capítols següents. El capítol 2 comença amb unes "aproximacions liminars" a l'objecte d'estudi en les quals es passa revista a unes quantes definicions del títol, es mostra el paral.lelisme entre l'efecte que el títol produeix en el lector i el concepte d'efecte de distanciament formulat per Bertolt Brecht, i es descriu el paper del títol en la lectura; el capítol continua examinant les conseqüències que es deriven de la consideració del títol com a paratext, d'una banda, i com a element estratègic, d'una altra; i acaba explorant les funcions tradicionalment atorgades al títol: designativa, metalingüística i seductora.El capítol 3 revisa alguns estudis de corpus de títols, és a dir, estudis que no tenen en consideració el text i, per tant, el vincle semàntic entre el títol i el text.El capítol 4 analitza set tipologies de relacions entre el títol i el text tenint en compte els principis i requisits d'una tipologia establerts per H. Isenberg i demostra que cap d'aquestes tipologies és plenament satisfactòria. El capítol 5 presenta una nova tipologia de relacions entre el títol i el text en poesia. Aquesta tipologia categoritza els efectes terminals i globals del títol en el text, criteri que permet distingir entre títols neutrals i títols no neutrals, i, a l'interior dels títols no neutrals, títols focalitzadors, temàtics, contrastius, contextualitzadors i mistificadors. Aquests diferents tipus de títol són il.lustrats en un conjunt de 48 poemes catalans contemporanis.El capítol 6, finalment, fa una recapitulació dels continguts tractats i presenta algunes possibles línies de recerca en relació amb el títol que la tesi ha deixat per cobrir. / This thesis presents a typology of the effects of the title on the text in poetry which is illustrated trough a corpus of contemporary Catalan poems. The typology proposed is based, first, on the author's assumptions about the title (chapter 2), and, second, on a critical review of various proposals about the title without the text (chapter 3), and, particularly, about the main typologies of relations between the title and the text (chapter 4).Chapter 1 shows the relevance of the work in the frame of the studies about poetry reading.Chapter 2 approaches the object showing (1) the various definitions of the title, (2) the parallelism between on the one hand the effect of the title on the reader and on the other hand the concept of Verfremdungseffekt, as proposed by Bertolt Brecht, and (3) the paper of the title in the process of reading. On the other hand, the author analyses the consequences of describing the title either as a paratext or as an strategic element. Finally, he explores the functions traditionally associated to the title: designative, metalinguistic, and seductive.Chapter 3 revises several studies of corpus of titles, that is, studies that do not take the text, or the semantic link between the title and text, into account.Chapter 4 evaluates seven typologies of relations between the title and the text taking into account the Isenberg conditions for developing a typology. It demonstrates that none of these typologies is completely satisfactory.Chapter 5 presents a typology of the terminal and global effects of the title on the text in poetry. A first distinction is given between neutral and non neutral titles. Secondly, non neutral titles are classified in several types: focussing, thematic, contrasting, contextualizing, and mystifying. 48 contemporary Catalan poems illustrate this typology.Finally, chapter 6 summarizes the contents of the previous chapters and presents some perspectives for the study about the title which have not being considered in this thesis.

Es tracta d'un estudi que, tenint en compte que el subjecte parlant és la peça clau de la comunicació i que quan parla interpreta el món a través del seu psiquisme, vol donar compte dels diferents recursos de què disposa aquest parlant per manifestar obertament les seves actituds (i construir així un text dels que s'anomenen subjectius) o per dissimular-les (i produir un text aparentment objectiu).La tesi s'emmarca en la lingüística de l'enunciació i, més concretament, pren com a referència alguns dels autors que han fet estudis entorn del concepte de subjectivitat lingüística. A partir d'aquestes idees generals, es defineix el terme modalització, un concepte pragmàtic que es refereix a les actuacions concretes dels parlants que produeixen enunciats en què deixen traces de la seva manera de pensar i de sentir, de les seves actituds. Es consideren cinc tipus de modalització que es poden tenir en compte en l'anàlisi discursiva:- Modalització díctica: connectada amb la inscripció en el text dels interlocutors i amb les relacions que s'estableixen entre ells.- Modalització epistèmica: connectada amb el grau de certesa.- Modalització deòntica: connectada amb l'expressió de l'obligació.- Modalització apreciativa: connectada amb l'expressió de judicis de valor.- Modalització reflexiva: comentaris que l'enunciador fa de les seves paraules.Vistos aquests tipus de modalització, es passa a elaborar una taxonomia de recursos lèxics, gramaticals, prosòdics, tipogràfics, etc. que són l'expressió més concreta de les actituds i la presa de posició del parlant. Per exemplificar els recursos que es presenten, s'utilitzen exemples extrets de diferents gèneres acadèmics, com classes, conferències, articles de divulgació, exàmens, redaccions o exposicions orals dels alumnes.La recerca de la tesi és qualitativa (sense objectius estadístics), no delimitada pel que fa al nombre de textos analitzats, descriptiva (no prescriptiva) i oberta (estableix unes bases que es podrien utilitzar en recerques posteriors).El treball ofereix:- Una visió panoràmica d'un conjunt d'estudis rellevants sobre les manifestacions de la subjectivitat lingüística.- Una proposta de definició i classificació del fenomen de la modalització aplicable a l'anàlisi dels discursos.- Una justificació que supera la visió dicotòmica text objectiu-text subjectiu.- Una explicació de com s'aconsegueix en els textos la il·lusió d'objectivitat.- Una llista de procediments modalitzadors, acompanyada de l'anàlisi del paper que juguen en la creació d'una imatge del parlant. / It is a study that, considering that the speaking subject is the key element of the communication process and that when he speaks he interprets the world by means of his psychic character, intents to describe the different resources that allow him to show his attitudes openly (and to construct a text of those which are called subjective) or to disguise his attitudes (and to produce an apparently objective text).The thesis is framed in the linguistics of enunciation and, specifically, it takes as a reference some authors who have done research regarding the concept of linguistic subjectivity.From these general concepts, the concept of modalization is defined: a pragmatic concept that deals with the specific performances of those who speak and produce statements in which they leave prints of their way of thinking and feeling. Five types of modalization are considered:- Deictic modalization: connected with the inscription in the text of the interlocutors and with the relations that develop among them.- Epistemic modalization: connected with the degree of certainty.- Deontic modalization: connected with the expression of obligation.- Appreciative modalization: connected with the expression of judgments of value.- Reflective modalization: comments that the speaker makes about his own words.After this, an inventory of resources that are the expression of the attitudes and the position which the speaker adopts is given.In order to exemplify these resources, examples belonging to different academic genres are given, such as classes, lectures, articles, student papers, etc.The thesis contributes:- An overall vision of important studies about the manifestation of linguistic subjectivity.- A definition and classification proposal of modalization applicable to discourse analysis.- A justification that surpasses the dichotomic vision objective text-subjective text.- An explanation of how the illusion of objectivity is achieved in texts.- A list of modalization procedures that create an image of the speaker.

La tesi és una monografia sobre Ramon Xuriguera i Parramona (Menàrguens, 1901 - Bergerac, 1966), un autor poc conegut i, segurament, infravalorat de la nostra història cultural. L'estudi es divideix en nou capítols que avancen cronològicament. El primer s'ocupa del punt de partida de Xuriguera en el món de la literatura i del periodisme. El segon indaga en els anys de formació a la ciutat de Lleida i es comenta, de manera preferent, el paper fonamental que va tenir en l'intent d'articular unes propostes culturals modernes des de la revista Lleida. El tercer té com eix les tasques desenvolupades a París i l'anàlisi del seu primer llibre, Els exiliats acusen. El quart descriu la tornada de Xuriguera a les Terres de Ponent amb l'encàrrec de dirigir el diari republicà i d'esquerres La Jornada. El cinquè se centra en l'exercici de l'activitat cultural i política a Barcelona: articles per a periòdics i revistes com La Publicitat, Mirador, La Humanitat, La Rambla i L'Horitzó; novel·les i reculls que s'emmarquen dins el corrent de la narrativa psicològica, Volves grises, Desordre i Espills dormits; assaigs de tema polític i literari, Casanovas i L'aportació de l'occident català a l'obra de la Renaixença; i traduccions, Els infants terribles, de Jean Cocteau i Masako, de Kikou Iamata. El sisè examina l'activitat que desenvolupa al llarg de la guerra civil al servei de Catalunya i de la República alhora que redacta articles per a diverses revistes i dóna a conèixer els assaigs La repressió contra els obrers a Catalunya i Goya, pintor del poble, i la novel·la Destins. El setè gira al voltant de l'estada de Xuriguera a les viles occitanes de Mouleydier i Bergerac, un període en què, tot i dedicar-se al periodisme (en publicacions de l'exili català de França i d'Amèrica), a la creació literària (amb les novel·les Els Astruc i Tres nits i els assaigs Novel·les i novel·listes catalans i L'escola de pintura catalana, que han romàs inèdits) i a la traducció (Madame Bovary, de Gustave Flaubert), col·labora amb Joan Casanovas per impulsar el moviment polític conegut com a Unió i amb Josep Queralt per tal de fer renéixer les Edicions Proa a Perpinyà. El vuitè se circumscriu als anys en què, des de París, es converteix en un dels més ferms activistes en defensa de la cultura catalana (les emissions radiofòniques "París, fogar de cultura catalana"; els Jocs Florals del Centenari; el Patronat de Cultura Catalana Popular; i la creació de la delegació francesa d'Òmnium Cultural), malgrat no deixar de banda el periodisme, l'assaig i la traducció (les versions de Jean-Paul Sartre i de Simone de Beauvoir representen la incorporació d'aquests dos autors a les lletres catalanes). El novè i darrer passa revista a la repercussió que va causar en el món català la mort de Xuriguera. L'estudi es completa amb una sèrie d'annexos que tenen la finalitat d'acabar de perfilar la imatge que, sobre la figura de Xuriguera, s'ha anat proporcionant al llarg del discurs: inclouen una relació de l'obra literària, tant la publicada com la inèdita; una selecció dels articles periodístics; l'edició de les novel·les Els Astruc i Tres nits; una extensa mostra de l'epistolari; i una tria dels comentaris crítics apareguts a la premsa coetània sobre la seva producció. / The thesis is a monograph about Ramon Xuriguera i Parramona (Menàrguens, 1901- Bergerac, 1966), an author who is little known and probably little appreciated in our cultural history. The research is divided into nine chapters which, advance in chronological order. The first one is concerned with Xuriguera's firsts steps in the world of literature and journalism. The second one investigates his years of education in the city of Lleida and his fundamental role in some modern cultural proposals from the magazine called Lleida. The third one enquires into his works in Paris and analyses his first book, Els exiliats acusen. The fourth one describes his coming back to the west with the assignment of editing the left-wing republican newspaper La Jornada. The fifth one pays attention to his cultural and political activities in Barcelona: articles for newspapers and magazines such as La Publicitat, Mirador, La Humanitat, and L'Horitzó; works and writings which are in the psychological narrative, Volves grises, Desordre and Espills dormits; political and literary essays, Casanovas i L'aportació de l'occident català a l'obra de la Renaixença, and translations, Els infants terribles, by Jean Cocteau i Masako, by Kikou Iamata. The sixth one inspects his activities in the Spanish Civil War at the service of Catalonia and the Republic as well as his articles for several magazines and essays like La repressió contra els obrers a Catalunya and Goya pintor del poble and the novel Destins. The seventh one talks about Xuriguera's stay in Mouleydier and Bergerac, villages of Provence, a period in which even he devoted himself to journalism (publishing from the Catalan exile in France and America), literary creation (with the novels Els Astruc and Tres nits and the essays Novel·les i novel·listes catalans and L'escola de pintura catalana, which are still unpublished), and to translation (Madame Bovary, by Gustave Flaubert), collaborates with Joan Casanovas to promote the political movement known as "Unió" and with Josep Queralt in order to make "Edicions Proa" reappear in Perpinyà. The eight one centres on the years when, from Paris, he becomes one of the firmest activists defending Catalan culture (the broadcasts "Paris, fogar de la cultura Catalana"; the "Jocs Florals del Centenari"; the "Patronat de Cultura Catalana Popular"; and the creation of the French office of "Omnium Cultural"); however, he never leaves journalism, essay and translation (the translations of Jean-Paul Sartre and Simone Beauvoir represent the incorporation of these two authors to the Catalan arts). The ninth and last one enquires into the repercussions that Xuriguera's death caused in the Catalan world.The investigation is completed with a series of annexes which have the purpose of completing the picture of Xuriguera's personality. They include a list of works, published as well as unpublished; a selection of newspaper articles; the edition of the novels Els Astruc and Tres nits, an extensive sample of his collection of letters; and a selection of the critical commentaries which were published in the contemporary press about his works.

L'objectiu d'aquest treball és realitzar una anàlisi crítica del model de llengua, fonètic i morfològic, que es fa servir a Televisió Espanyola a les Illes Balears. Així mateix, he intentat esbrinar si variables com el grau de formalitat del programa poden haver influït en l'adopció d'unes determinades solucions fonètiques o morfològiques. Aquest treball no és merament descriptiu ja que de la descripció i anàlisi d'aquests programes n'he extret unes hipòtesis del que, segons el meu parer, hauria de caracteritzar un model de llengua estàndard oral per a les Illes Balears. Quant a les obres prescriptives, a més de les propostes sobre l'ús de l'estàndard oral de l'Institut d'Estudis Catalans, he tengut en compte els Criteris lingüístics proposats pel Departament de Filologia Catalana per a les emissions de TVE a les Illes Balears (1983) de Gabriel Bibiloni, Proposició per a una normativa estàndard unitària de la llengua catalana (1988) de Jaume Corbera; Proposta de model de llengua estàndard per a l'escola de les Illes Balears (1999) d'Antoni I. Alomar i Joan Melià; La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic (1999) d'Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera, Joan Melià; Gramàtica catalana (1918) de Pompeu Fabra; Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968) de Francesc de Borja Moll. Quant al corpus, he examinat exhaustivament nou tipus de programes amb nivell de formalitat diferent, emesos o bé a final de l'any 1998 o bé durant l'any 1999: Informatiu balear, Report, Temps, Entrevistes, 2002, Panoràmic, Programa Especial, Futbol, Debat. El temps transcrit, i per tant analitzat, a cada un dels programes és de 50-60 minuts, excepte en el programa Temps en què he seleccionat una mostra de 18 minuts (cal tenir en compte que aquest espai té una durada de 3-4 minuts).Referent a l'estructura, el treball es divideix en sis capítols més una bibliografia final: CAPÍTOL I. INTRODUCCIÓ; CAPÍTOL II. DADES FONÈTIQUES I MORFOLÒGIQUES; CAPÍTOL III. ANÀLISI FONÈTICA I MORFOLÒGICA; CAPÍTOL IV. CONCLUSIONS; CAPÍTOL V. TAULES DE DADES; CAPÍTOL VI. TRANSCRIPCIÓ DEL CORPUS ANALITZAT.El corpus analitzat es presenta transcrit ortogràficament, amb les grafies i els signes de puntuació convencionals. A més s'han transcrit fonèticament, amb els símbols de l'Alfabet Fonètic Internacional, tots aquells aspectes de pronúncia que han estat objecte d'estudi del present treballEn darrer lloc cal fer constar que si he triat Televisió Espanyola a les Illes Balears ha estat perquè, com a mínim, els seus responsables han intentat fixar un model de llengua estàndard oral, si més no en els informatius. De fet, a partir d'aquest estudi he pogut constatar que un nombre considerable de trets fonètics i morfològics han estat sotmesos a un control lingüístic, total o parcial, tot i que també és cert que molt especialment en els programes més informals (futbol, debat) els locutors han reproduït les pronúncies i formes morfològiques pròpies del parlar col·loquial. / El objetivo de este trabajo es realizar un análisis crítico del modelo de lengua, fonético y morfológico, que se utiliza en TVE en las Islas Baleares. Paralelamente, he intentado averiguar si variables como el grado de formalidad del programa pueden haber influido en la adopción de unas determinadas soluciones fonéticas o morfológicas.Este trabajo no es meramente descriptivo ya que de la descripción y análisis de estos programas he extraído unas hipótesis de lo que, a mi criterio, habría de caracterizar a un modelo de lengua standard oral para las Islas Baleares. Respecto a las obras prescriptivas, además de las propuestas sobre el uso del standard oral que ha hecho el IEC, he tenido en cuenta los Criteris lingüístics proposats pel Departament de Filologia Catalana per a les emissions de TVE a les Illes Balears (1983) de Gabriel Bibiloni, Proposició per a una normativa estàndard unitària de la llengua catalana (1988) de Jaume Corbera; Proposta de model de llengua estàndard per a l'escola de les Illes Balears (1999) de Antoni I. Alomar y Joan Melià; La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic (1999) de Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera, Joan Melià; Gramàtica catalana (1918) de Pompeu Fabra; Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968) de Francesc de Borja Moll.En cuanto al corpus, he examinado exhaustivamente nueve tipos de programas con diferentes niveles de formalidad, emitidos o bien a final de 1998, o bien durante el año 1999: Informatiu balear, Report, Temps, Entrevistes, 2002, Panoràmic, Programa Especial, Futbol, Debat. El tiempo trascrito y por tanto analizado, a cada uno de los programas es de 50-60 minutos, excepto en el Temps en el cual he seleccionado una muestra de 18 minutos.Referente a la estructura, el trabajo se divide en seis capítulos más una bibliografía final: CAPÍTULO I. INTRODUCCIÓN; CAPÍTULO II. DATOS FONÉTICOS Y MORFOLÓGICOS; CAPÍTULO III. ANÁLISIS FONÈTICO Y MORFOLÓGICO; CAPÍTULO IV. CONCLUSIONES; CAPÍTULO V. TABLA DE DATOS; CAPÍTULO VI. TRASCRIPCIÓN DEL CORPUS ANALIZADO.El corpus analizado se presenta trascrito ortográficamente, con las grafías y signos de puntuación convencionales. Además se han trascrito fonéticamente con los signos del Alfabeto Fonético Internacional todos aquellos aspectos de pronunciación que han sido objeto de estudio del presente trabajo.Finalmente es necesario remarcar que si he elegido TVE en las Islas Baleares ha sido porque sus responsables han intentado fijar un modelo de lengua standard oral, al menos en los informativos. De hecho, a partir de este estudio he podido constatar que un número considerable de rasgos fonéticos y morfológicos han sido sometidos a un control lingüístico total o parcial, aunque también es cierto que en los programas más informales (fútbol, debate) los locutores han reproducido las pronunciaciones y formas morfológicas propias del habla coloquial. / The aim of this work is to achieve a critical analysis of the language pattern used in T.V.E. in the Balearic Islands. This analysis will be taken from a phonetical and morphological point of view.At the same time I have tried to find out if variables such as the formality grade of the programme, may have influenced in the adoption of certain phonetical or morphological solutions.This is not just a descriptive work as from the description and the analysis of these programmes I have extracted some hypothesis which, in my opinion, should characterize a oral standard language for the Balearic Islands.Regarding the prescriptive works, apart from the proposals on the usage of the oral standard language made by I.E.C, I have taken into account the "Criteris lingüístics proposats pel Departament de Filologia Catalana per a les emissions de TVE a les Illes Balears (1983) de Gabriel Bibiloni, Proposició per a una normativa estàndard unitària de la llengua catalana (1988) de Jaume Corbera; Proposta de model de llengua estàndard per a l'escola de les Illes Balears (1999) de Antoni I. Alomar y Joan Melià; La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic (1999) de Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera, Joan Melià; Gramàtica catalana (1918) de Pompeu Fabra; Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968) de Francesc de Borja Moll.In relation to the corpus I have examined nine different tipus of programmes with different levels of formality, broadcasted either at the end of 1998 or during 1999: Informatiu balear, Report, Temps, Entrevistes, 2002, Panoràmic, Programa Especial, Futbol, Debat.

En aquest treball estudiem els errors que es produeixen durant l'adquisició de les consonants del català. Hem dissenyat una prova de denominació de paraules i una prova de repetició de pseudoparaules. Hem administrat la prova a 150 nens i nenes de 3 a 7 anys de diversos centres educatius. Per analitzar els errors, hem utilitzat cinc tipus diferents de variables, amb l'objectiu de mostrar amb exhaustivitat tots els factors que poden contribuir a generar-los. La variable resultat 1 separa els errors de les realitzacions correctes; la variable resultat 2 organitza els errors segons els trets distintius bàsics afectats: mode, lloc d'articulació i sonoritat; la variable resultat 3 separa els errors segons el tipus de procés: substitució, assimilació, elisió, epèntesi o metàtesi; la variable resultat 4 aglutina les dues anteriors; i finalment la variable resultat 5 mostra els errors concrets més representatius. Totes cinc variables es veuen sotmeses al mateix procediment d'anàlisi. Primer s'estudia descriptivament l'evolució dels errors segons el tipus de prova (denominació vs. repetició) i segons els diferents grups d'edat. A continuació es fan proves estadístiques per mesurar la contribució de diversos factors lingüístics i extralingüístics als errors detectats. Els factors que s'estudien són el tipus de prova, l'edat, el sexe i la posició en la llista com a extralingüístics i el mode, lloc, sonoritat del segment, la posició en la síl·laba, el segment adjacent següent i el caràcter accentual com a língüístics. Abordem tot el treball a partir del corrent teòric anomenat fonaments fonètics de la fonologia, segons el qual els processos fonològics estan motivats per condicions de millora de producció i percepció dels sons. I a dintre del marc lingüístic que hem assumit, tenim un interès especial a descobrir si els errors que hem detectat es deuen principalment a la posició sil·làbica, a la naturalesa del segment afectat o al context adjacent. El treball s'organitza en les seccions següents: el primer capítol fa un repàs breu dels models teòrics i dels treballs més representatius de l'adquisició de la fonologia, dels fonaments fonètics de la fonologia i del processament del component oral del llenguatge. El segon capítol ressegueix tots els aspectes metodològics del nostre treball. El tercer capítol presenta els resultats que hem obtingut i les discussions pertinents, sempre organitzat separadament per a cadascuna de les cinc variables que estudiem. Finalment, les conclusions recullen els aspectes més importants de les cinc discussions anteriors. / The purpose of this study is to look into the errors that are frequently produced during the acquisition of sounds of the Catalan language. Two tasks have been designed: one consists of naming words and the other in repetition of pseudowords. The two tasks have been carried out to 150 children between the ages of 3 and 7 from several elementary schools. Five types of different variables have been used in order to examine the errors and to show extensively all factors that could help explain the errors and their causes. The variable resultat 1 distinguishes the errors and the correct utterances; the variable resultat 2 organises the errors according to the basic properties affected: manner of articulation, place of articulation and voicing; the variable resultat 3 organises the errors according to different types of processes: substitution, assimilation, elision, epenthesis or metathesis; the variable resultat 4 joins the information proceeding from the last two variables; and finally, the variable resultat 5 shows the most frequent individual errors (from segment to segment). All variables are submitted to the same type of analysis. First, the evolution of errors in the two tasks (naming vs. repetition) has been looked into descriptively, according to the different age groups. Then the contribution of different linguistic and extralinguistic factors in the production of errors is measured using stadistic tasks. Among the extralinguistic factors, there are the type of task, the age, the sex and the position on the list. Among the linguistic factors, there are the manner of articulation, the place of articulation and voicing of the segment, the syllable position, the nature of adjacent segments and the stress of the affected syllable. This thesis is based on the so-called phonetically based phonology, which puts forward that phonology is influenced by the production and perception conditions. Within this theoretical framework, it is interesting to find out whether the detected errors are caused by the syllabic position, the basic properties of the segment (voicing, manner or place) or the adjacent segments. Results seem to indicate that there are more place articulation errors in the repetition task and more voicing errors in the naming task. Besides, the errors produced by children before the age of 4 involve more than one basic property, whereas after the age of 4 they involve only one property. The factors that mostly seem to account for the presence of errors are manner of articulation, place of articulation, followed by adjacent segment and syllabic position. Therefore, this study argues that it is necessary to take into account all these factors to explain the behaviour of segments and the changes that they suffer during the acquisition of the system of sounds in Catalan.

Esta tesis trata, en el marco de la lingüística generativa, de la formación de predicados complejos que se acompañan del clítico le en español mexicano, a los que llamamos predicados-le. A primera vista, este tipo de predicados parecen conformar un grupo de predicados idiomáticos del tipo ejemplificado por ándale. No obstante, después de observar la sistematicidad en su formación, nos damos cuenta de que su estudio debe ser descrito en términos derivacionales y composicionales. Sólo por mencionar algunos casos de predicados-le, consideremos los siguientes ejemplos: abrirle, cerrarle, estirarle, cortarle, rasparle, apretarle, limpiarle, moverle, menearle, tocarle, olerle, escribirle, pintarle, buscarle, respirarle, correrle, bailarle, toserle, trabajarle, salirle, entrarle, saltarle, llegarle.Destacamos tres aspectos lingüísticos que hacen de los predicados-le un fenómeno relevante desde el punto de vista gramatical. i) El clítico que aparece en el contexto de los predicados-le debe distinguirse de la forma canónica del pronombre dativo de tercera persona singular. ii) El clítico le atribuye un nuevo significado a la predicación. iii) Finalmente, los predicados-le pueden formarse con bases verbales que pertenecen a clases distintas, pero la combinación del verbo con le siempre produce predicados con propiedades gramaticales constantes. En esta tesis exploraremos los mecanismos de formación de los predicados-le a partir de la identificación y definición de sus constituyentes, y de los mecanismos de su composición.En el capítulo 1 introduciremos las nociones básicas que nos ayudarán a entender el fenómeno de los predicados-le. En §1.1 introduciremos las características descriptivas básicas de los predicados-le. En §1.2 haremos una revisión general de la evolución del clítico le respecto a la categoría DATIVO (§1.2.1); describiremos el proceso de gramaticalización que sufre el clítico le, mediante el cual adquiere la denotación de un nuevo valor semántico que definiremos como propiedad locus (§1.2.1.1); estableceremos el estatus morfosintáctico de le (§1.2.1.2); e introduciremos, con base en Cuervo (2003), el análisis sobre el que construiremos nuestra propuesta analítica (§1.2.2). En §1.3 discutiremos los análisis propuestos hasta ahora sobre los predicados-le: a) el de Masullo (1989), quien analiza las construcciones con le como construcciones antipasivas (§1.3.1), y b) el de Torres Cacoullos (2002), quien propone que le es un intensificador verbal (§1.3.2). Como cierre del capítulo, en §1.4 detallaremos las propiedades descriptivas relevantes de lo que hemos definido como predicados-le.El objetivo del capítulo 2 es investigar el carácter productivo de la formación de los predicados-le y demostrar su naturaleza derivacional. Para ello, exploraremos las propiedades léxicas de las bases verbales sujetas a este fenómeno, e identificaremos los componentes y las restricciones léxicas que intervienen en la formación de los predicados-le. En §2.1 destacaremos las propiedades de los predicados-le en relación a su análisis léxico. En §2.2 exploraremos distintos enfoques del análisis léxico, determinando hasta qué punto cada análisis nos permite identificar las propiedades relevantes de las bases verbales. Nos interesará destacar, por un lado, la compatibilidad de le con los aspectos ontológicos de los eventos denotados por los verbos (§2.2.2), y por otro, la compatibilidad de le con los aspectos sintácticos de las estructuras léxicas (§2.2.3). En §2.3 propondremos nuestra clasificación de bases verbales siguiendo a Demonte (2002), Mateu (2002), Levin & Rappapot (1995) y Rappaport & Levin (1998). En cada apartado de esta sección determinaremos las posibilidades de cada clase de base verbal para formar un predicado-le, así como los efectos interpretativos y gramaticales que se suceden tras su formación.En el capítulo 3 estableceremos los mecanismos sintácticos que legitiman la formación de los predicados-le, definiendo las relaciones formales que se establecen entre los componentes del SV y le. En §3.1 y §3.2 resumiremos las propiedades de los predicados-le que son relevantes para este capítulo. En §3.3 propondremos que, como consecuencia de cambios morfosintácticos en el clítico, le introduce una relación funcional distinta a las de los núcleos dativos. Llamaremos a esta nueva proyección SLe. En §3.4 examinaremos las relaciones sintácticas que SLe mantiene con el argumento externo del predicado y los argumentos internos de las bases verbales. En cuanto al argumento externo, afirmaremos que le provoca la legitimación del sujeto como AGENTE (§3.4.1) y, en cuanto al argumento interno de las bases verbales transitivas, propondremos, basándonos en Kallulli (2006), que le causa la intransitivización de la base verbal (§3.4.2). La intransitivización provoca, a su vez, la degradación del argumento interno, el cual se reanaliza como adjunto de la proyección funcional SLe, adjunto que coaparece con los predicados-le en la forma de a+SD (§3.4.3). En el capítulo 4 propondremos la operación que produce el cálculo semántico de los predicados-le. En §4.1 destacaremos las propiedades más importantes de los predicados-le en relación a su semántica. En §4.2 estableceremos cuál es la denotación semántica del núcleo le. En §4.3 analizaremos las distintas operaciones propuestas en la bibliografía lingüística que explican la modificación semántica de los eventos a partir de un elemento sintáctico, operaciones como la Incorporación Semántica (§4.3.1) o la Restricción (§4.3.2). En §4.4 definimos nuestra propuesta teórica; consideramos que la propiedad locus modifica el evento de la base verbal, y tal modificación da lugar a una sola unidad denotativa, pero sintácticamente compleja. Propondremos que los predicados-le constituyen un tipo de Pseudo Incorporación Semántica. A lo largo de §4.4 revisaremos las propiedades básicas de esta operación. Finalmente, en §4.5 ilustraremos los aspectos formales semánticos de nuestra propuesta.Como epílogo de esta tesis, incluiremos un apéndice con algunas observaciones sobre el carácter discursivo de los predicados-le y su relación con otros fenómenos (e.g. la topicalización, la marcación diferencial de objeto y la dislocación a la derecha), cuestiones que consideramos nuestra línea de investigación más inmediata. / This doctoral thesis looks at the formation of complex predicates which are accompanied by the dative clitic le in Mexican Spanish, or what may be called le-predicates, from the framework of generative linguistics. At first sight, this type of complex predicate might appear to belong to the group of idiomatic predicates exemplified by ándale. Nevertheless, a more careful examination of the systematic nature of their formation shows us that their study is best carried out from a derivational and compositional perspective. By way of illustration, some common examples of le-predicates are abrirle, cerrarle, estirarle, cortarle, rasparle, apretarle, limpiarle, moverle, menearle, tocarle, olerle, escribirle, pintarle, buscarle, respirarle, correrle, bailarle, toserle, trabajarle, salirle, entrarle, saltarle and llegarle.There are three linguistic properties of the le-predicates that underline their importance from a linguistic point of view. i) The clitic that appears in the le-predicate context is clearly distinct from the canonical singular third person dative pronoun le. ii) In these complex predicates, the clitic le introduces a new meaning to the predication. iii) Finally, a le-predicate may be formed using verbal bases from different verbal classes, but the combination of the verb with le always yields predicates with the same grammatical properties.In this thesis we undertake our exploration of the formation of le-predicates from the standpoint of the identification and definition of their constituents and the mechanisms involved in their composition.In Chapter 1, we introduce the basic notions that will help us to understand the le-predicate phenomenon. We define the basic descriptive features of these complex predicates in section 1.1. In 1.2 a general overview is provided of the evolution of the clitic le relative to the DATIVE category; we describe the process of grammaticalization that le undergoes by which it acquires the denotation of a new semantic value which we will define as the property locus (1.2.1.1); we establish the morphosyntactic status of le (1.2.1.2); and then, basing ourselves on Cuervo (2003), we introduce the analysis upon which we will build our own proposal (1.2.2). In 1.3, we discuss the various analyses which have been proposed thus far to account for the le-predicate construction: a) that offered by Masullo (1989), who analyses le-constructions as antipassive constructions (1.3.1), and b) that put forth by Torres Cacoullos (2002), who proposes that le is a verbal intensifier (1.3.2). Finally, to close the chapter, in section 1.4 we elaborate on the relevant descriptive properties of what we have defined as le-predicates.The aim of Chapter 2 is to examine the productive character of le-predicates and demonstrate their derivational nature. In order to do this, we will explore the lexical properties of the verbal bases that may be subject to this phenomenon, as well as identify the lexical components and restrictions which play a role in the formation of the le-predicates. In 1.1, we introduce the properties of le-predictes in relation to the lexical status of their verbal bases. In 2.2, we analyse the issue through the lens of various lexical approaches, in order to determine which of these approaches best allows us to identify the relevant properties of verbal bases. In this regard it is of interest to examine, on the one hand, the compatibility of le with the ontological aspects of the events denoted by the verbs (2.2.2), and on the other, the compatibility of le with the syntactic aspects of lexical structures (2.2.3). In 2.3, we offer a classification of verbal bases that reflects the work of Demonte (2002), Mateu (2002), Levin & Rappaport (1995) and Rappaport & Levin (1998). In each subsection here we will ascertain the possibilities that each verbal base offers for the formation of a le-predicate, as well as the interpretative and grammatical effects that ensue.In Chapter 3, we define the syntactic mechanisms that license the formation of the le-predicates, defining the formal relationships that are set up between the components of the VP and le. In 3.1 and in 3.2, we introduce the properties of le-predicates that are relevant to this chapter. In 3.3, we propose that, as a result of morphosyntactic changes in le, this clitic introduces a functional relationship that is different from that of a dative head. We label this new projection LeP. In 3.4, we examine the syntactic relationships that LeP maintains with the external argument of the predicate and the internal arguments of the verbal bases. Regarding the external argument, we claim that le causes the licensing of the external argument of VoiceP as AGENT (3.4.1), while in terms of the internal argument of transitive verbal bases, we propose basing ourselves here on Kallulli (2006) that le brings about the intransitivization of the verbal base (3.4.2). This intransitivization in turn leads to the demotion of the internal argument, which is reanalysed as an adjunct of the functional projection LeP, an adjunct which co-appears with the le-predicate in the form of a+DP (3.4.3).In Chapter 4, we propose the operation of the semantic composition of le-predicates. In 4.1, we deal with the properties of these le-predicates that are most important in terms of their semantics. In 4.2, we establish the semantic denotation of the le nucleus. In 4.3, we analyse the various operations put forth in the linguistics literature to explain the semantic modification of events by a syntactic element, operations such as Semantic Incorporation (4.3.1) or Restriction (4.3.2). In 4.4, we define our own theoretical semantic proposal, according to which we suggest that the property locus modifies the event of the verbal base, and this modification gives rise to a single but syntactically complex denotational unit. We propose that the composition of le-predicates involves a sort of Semantic Pseudo Incorporation. In the course of 4.4, we review the basic properties of this operation. Finally, in 4.5, we illustrate the formal semantic aspects of our proposal.As an epilogue to this thesis, we include an appendix with several observations on the discursive character of the le-predicate constructions and their relationship with other phenomena (e.g. topicalization, differential object marking and right dislocation), issues that we regard as our most immediate line of further research.

No description available.

Aquesta tesi estudia la traducció catalana de les Dècades de Titus Livi conservada al manuscrit Harley 4893 de la British Library, que data de finals del segle XIV o primers anys del XV. La traducció catalana, feta a partir de la versió francesa realitzada pel benedictí Pierre Bersuire per encàrrec del rei Joan II de França entre 1354 i 1358, s'ha transmès anònima, sense data i incompleta. L'estudi de la traducció comprèn dues parts: l'estudi històric i l'estudi textual. El primer ressegueix la presència de Livi a la Corona d'Aragó, en quin ambient circulava i de quina manera es llegia, i situa la traducció catalana en un entorn i en un moment determinats: la cort de l'infant Joan d'Aragó poc després de 1383. El segon se centra en l'estudi textual, des de la transmissió manuscrita de la versió francesa de Bersuire (i.e. la font de la traducció) fins a l'únic testimoni conservat del Livi català (descripció del manuscrit i anàlisi detallat de les nombroses correccions). La filiació de la traducció catalana amb els testimonis conservats de la versió francesa de Bersuire mostra la gran proximitat entre el text català i un manuscrit francès que havia pertangut al duc Joan de Berry (Ginebra, Bibliothèque Publique, Fr. 77), a qui l'infant Joan d'Aragó havia demanat el text francès el 1383. Els resultats de l'anàlisi textual junt amb la documentació conservada i l'estudi del context històric conclouen, doncs, que la traducció catalana de les Dècades es va fer poc després d'aquesta data a l'entorn de Joan d'Aragó i que l'exemplar francès que es va traduir procedia de la cort del duc de Berry. Tot i que només s'han conservat set llibres de la primera dècada (Bersuire va traduir les dècades primera, tercera i quarta, totes les que es coneixien al segle XIV), la traducció catalana de les Dècades era més completa: va existir una traducció catalana de la tercera dècada, la mateixa que la conservada o una altra. Segueix l'estudi l'edició crítica del llibre I de la traducció catalana de les Dècades, acarada amb el text francès del manuscrit de Ginebra. El llibre I és peculiar: el text conté una immensa quantitat d'errors que provenen de la font francesa i que dificulten la lectura, cosa que no passa amb els altres sis llibres conservats. Aquests errors plantegen uns problemes específics a l'hora de fixar el text i d'establir els criteris d'edició. En apèndix, s'editen fragments dels altres llibres (II-VII) i el glossari sencer, així com el fragment d'una crònica universal catalana de 1425 inèdita (Barcelona, Biblioteca Universitària, ms. 80) que té com a font un passatge de la traducció catalana de les Dècades. / The aim of this thesis is to study the medieval Catalan translation of the Decades by Livy. The translation is extant in MS. Harley 4893 of the British Library, which was copied in the late fourteenth century or the beginning of the fifteenth century. The Catalan translation is anonymous, incomplete and undated. It does not depend on the latin original work, but on the French version made by Pierre Bersuire between 1354 and 1358 at the commission of king John II of France. The study of the Catalan translation is in two main parts: the historic study and the textual study. The first one explains the presence of Livy in the Crown of Aragon _in which circles his work was read and how it was read_ and places the Catalan translation in its historical context: the court of John of Aragon _the futur king Joan I_ soon after 1383. The second part includes the textual study of the Catalan translation: i) the first task was to find the source of the Catalan translation, that is to say, those manuscripts of Bersuire's version closest to the Catalan text by commonality of error; ii) the accurate and systematic corrections made to the Catalan manuscript by a hand other than the scribe's were examined. The comparison between the French witnesses and the Catalan translation revealed that the Catalan text is very close to a manuscript which belonged to duke John of Berry (Geneva, Bibliothèque Publique, Fr. 77), to whom John of Aragon had asked to send him a copy of the French Decades in 1383. The results of the textual analysis and the historical context suggest that the Catalan translation of Livy's Decade was made soon after 1383 in the court of John of Aragon and that the French manuscript used to produce the Catalan translation came from the duke of Berry's court. Although only seven books of the first decade has survived (Bersuire translated all the books known in the fourteenth century, namely decades I, III and IV), the third decade was also translated into Catalan, as part of the same translation or a new one. The thesis contains the critical edition of book I of the Catalan Decades. Book I is littered with a wide range of errors stemming from the French source, and can be difficult to read in some passages, while books II-VII and the glossary are largely devoid of errors. The errors in book I make it difficult to establish the base text and to choose the rules of editing. The French text of Geneva manuscript is edited next to the Catalan text. Samples of books II to VII are given in an appendix, as well as the glossary. The passage of the Crònica universal de 1425 (Barcelona, Biblioteca Universitària, MS 80) which depends on the Catalan Decades is also given in an appendix.

Aquesta tesi se centra en la Teoria de la Metàfora Conceptual i la filosofia experiencialista de George Lakoff and Mark Johnson i en la filosofia existencialista de Jean-Paul Sartre.En el primer capítol estudiem les obres de Lakoff i Johnson sobre la Metàfora (1980, 1999) i també fem una revisió crítica de les més importants reformulacions, ampliacions i crítiques que ha rebut la teoria.En el segon capítol fem una comparació entre experiencialisme i existencialisme a través del concepte d'imaginació un element clau en ambdues teories.En el tercer i darrer capítol examinem les metàfores centrals que podem descobrir en el llibre més important de l'existencialisme: L'être et le Néant de Jean-Paul Sartre (1943a). Com si es tractés d'un nou capítol de Lakoff & Johnson (1999) centrarem la nostra atenció en aquest importantíssim llibre de Sartre per tal de descobrir quines metàfores sostenen el seu sistema. L'anàlisi es basarà en la teoria de la Metàfora Conceptual (tal com es presenta a Lakoff & Johnson 1999) i en la idea clau en aquest mateix llibre que la metàfora és una habilitat essencial que ens permet construir sistemes filosòfics.Finalment, un apartat de conclusions tancarà la tesi per tal de recollir les principals propostes que han estat defensades al llarg del treball. / This dissertation deals with Conceptual Metaphor Theory and Experientialist philosophy by George Lakoff and Mark Johnson and Existentialist philosophy by Jean-Paul Sartre. In the first chapter we study Lakoff and Johnson's works on Metaphor (1980, 1999) and we also do a critical review of the most important revisions, extensions and criticisms related to the theory.In the second chapter we do a comparison between experientialism and existentialism by means of the concept of imagination a key component of both theories. In the third and last chapter we examine the central metaphors that we can discover in the most important book of existentialism: Jean-Paul Sartre's (1943a) L'être et el Néant. As though it were another chapter in Lakoff & Johnson (1999) we will pay attention to this very important book of Sartre's in order to discover which metaphors sustain his system. The analysis will be based on Lakoff & Johnson's Conceptual Metaphor Theory and Lakoff & Johnson's (1999) key idea that metaphor is an essential skill that allows us to build philosophical systems. Finally, a part of Conclusions will close the dissertation in order to summarize the key proposals defended throughout the work.