Aquesta tesi vol proporcionar una explicació a un constrast sintàctic entre l'anglès, el català i l'espanyol tot assumint propostes teòriques específiques del marc generativista dins del model de la Recció i el Lligam. Aquestes llengües construeixen les seves seqüències verbals amb auxiliars i verbs lèxics, com es veu als exemples següents: (1) La Maria ha ballat a la festa(2) María ha bailado en la fiesta(3) Mary has danced at the partyNo obstant, quan s'introdueixen altres elements a les oracions, el comportament de l'auxiliar i el verb lèxic contrasta entre l'anglès i les altres dues llengües: (4) Ha ballat la María a la festa? (5) Ha bailado María en la fiesta? (6) Has Mary danced at the party? (7) La María no ha ballat a la festa(8) María no ha bailado en la fiesta(9) Mary has not danced at the partyCom es pot observar, la seqüència AUX+V en català i espanyol ha de romandre adjacent en la construcció interrogativa i la negativa. En anglès, la seqüència s'ha de separar; l'auxiliar passa a ocupar la posició inicial a la interrogativa i la partícula negativa intervé entre l'auxiliar i el verb lèxic. La tesi proporciona una descripció del comportament sintàctic de diverses constructions verbals. Inclou no tan sols les seqüències d'auxilliar i verb lèxic exemplificades més amunt sinó també altres seqüències conegudes com a predicats complexos ( que inclouen tant verbs causatius, com modals o aspectuals). La tesi també analitza un altre constrast que trobem en la sintaxi de les dues llengües romàniques estudiades, es tracta de l'alt grau de cohesió entre els auxiliars i els verbs lèxics en contrast amb les combinacions de verbs causatius, modals o aspectuals i un verb lèxic. S'utilitzen diferents proves sintàcitques per comprovar el grau de cohesió de les seqüències, com ara la pujada del clític. El segon capítol de la tesi inclou una revisió panoràmica de la literatura rellevant del tema. L'objectiu d'aquesta revisió és determinar el grau de cohesió entre els elements verbals de cada construcció, proposar una estructura sintàctica bàsica i descobrir el mecanisme responsable dels contrastos observats. El capítol tercer explica aquest mecanisme, que és el que es pren com a base de les diferències de grau de cohesió observades entre els elements verbals analitzats. El mecanisme és el de la incorporació (Baker 1988), un moviment essencial de nucli-a-nucli altament actiu enllengües polisintètiques com ara el Chichewa. La tesi inclou un capítol d'introducció al marc teòric (capítol 1) i un capítol final on s'exposen algunes consideracions de com adaptar les propostes estrcturals de la tesi a la teoria emergent de les categories funcionals (capítol 4). / Esta tesis quiere proporcionar una explicación a un contraste sintáctico entre el inglés, el catalán i el español asumiendo propuestas teóricas específicas del marco generativista dentro del modelo de la Rección y el Ligamiento. Estas tres lenguas construyen sus secuencias verbales con un auxiliar y un verbo léxico, com vemos en los siguientes ejemplos: (1) La Maria ha ballat a la festa(2) María ha bailado en la fiesta(3) Mary has danced at the partyNo obstante, cuando se introducen otros elementos en las oraciones, el comportamiento del auxiliar y el verbo léxico contrasta entre el inglés y las otras dos lenguas: (4) Ha ballat la María a la festa? (5) Ha bailado María en la fiesta? (6) Has Mary danced at the party? (7) La María no ha ballat a la festa(8) María no ha bailado en la fiesta(9) Mary has not danced at the partyComo se puede observar, la secuencia AUX+V en catalán y español debe permanecer adyacente en la construcción interrogativa y en la negativa. En inglés, la secuencia se debe separar; el auxliar pasa a ocupar la posición inicial en la interrogativa y la partícula negativa interviene entre el auxiliar y el verbo léxico. La tesis proporciona una descripción del comportamiento sintáctico de varias construcciones verbales. Incluye no tan solo las secuencias de auxiliar y verbo ejemplificadas aquí, sino también otras conocidas como predicados complejos (que incluyen verbos causaticos, modales y aspectuales). La tesis también analiza otro contraste que encontramos en la sintaxis de las dos lenguas románicas estudiadas, se trata del alto grado de cohesión entre las secuencias de auxiliar y verbo léxico en contraste con las combinaciones de verbos causativos, modales y apectuales con un verbo léxico. Se utilizan varias pruebas sintácticas para comprobar el grado de cohesión entre los elemntos verbales como la subida de clítico. El segundo capítulo de la tesis incluye una revisión panorámica de la literatura relevante sobre el tema. El objetivo de esta revisión es determinar el grado de cohesión entre los elementos verbales de cada construcción, proponer una estructura sintáctica básica, y descubrir el mecanismo responsable de los contrastes observados. El tercer capítulo explica este mecanismo, que se toma como base de las diferencias en el grado de cohesión observadas entre los elementos verbales analizados. El mecanismo es el de la incorporación (Baker 1988) , un movimiento esencial de núcleo-a-núcleo altamente activo en las lenguas polisintéticas com el Chichewa. La tesis incluye un capítulo de introducción al marco teórico (capítulo 1) y un capítulo final donde se hacen consideraciones sobre como adaptar las propuestas estructurales de la tesis a la teoría emergente de las categorías funcionales (capítulo 4). / This thesis attempts to provide an explanation of a syntactic contrast between English, Catalan and Spanish assuming specific theoretical proposals in the generative framework within the Government and Binding model.These languages construct their verbal sequences by means of auxiliaries and lexical verbs, as in the following examples:(1) La Maria ha ballat a la festa(2) María ha bailado en la fiesta(3) Mary has danced at the partyNevertheless, when other elements are introduced in the sentences, the behaviour of the auxiliary and the lexical verb constrasts between English and the other two languages: (4) Ha ballat la María a la festa? (5) Ha bailado María en la fiesta? (6) Has Mary danced at the party? (7) La María no ha ballat a la festa(8) María no ha bailado en la fiesta(9) Mary has not danced at the partyAs can be observed, the verbal sequence AUX+V in Catalan and Spanish must remain adjacent in the interrogative and the negative constructions. In English, the sequence must be separated, the auxiliary is placed in the initial position in the interrogative and the negative particle intervenes between the auxiliary and the lexical verb. The thesis provides a description of the behaviour of several verbal constructions. It includes not only the verbal sequences of auxiliaries plus lexical verbs exemplified above but also other sequences known as complex predicates (including causative, aspectual and modal verbs). The thesis also analyses another contrast found in the syntax of the two Romance languages studied, namely a higher degree of cohesion between auxiliaries and lexical verbs contrasting with the combination of a causative, aspectual or modal verb and a lexical verb. Several syntactic tests are used to assess the degree of cohesion, such as clitic-climbing. The second chapter of the thesis includes an overview of the relevant literature on the subject. The focus of the overview is to determine the degree of cohesion between the verbal elements in each of the constructions, to propose a basic syntactic structure and to discover the mechanism responsible for the constrasts observed.The third chapter of the thesis explains this mechanism which is taken to be responsible for the differences in degree of cohesion of the sequences analysed. The mechanism is known as incorporation (Baker 1988), an essential head-to-head movement which is highly active in polysynthetic languages like Chichewa. The thesis includes a chapter of introduction to the framework (chapter 1) and a final chapter where some considerations are made on how to adapt the structural proposals in the thesis to the emerging theory of functional categories (chapter 4).

No description available.

Esta tesis doctoral examina la representación de la masculinidad y la identidad nacional en las novelas de Larry McMurtry Lonesome Dove y en las de James Welch Fools Crow y The Heartsong of Charging Elk. Uno de los temas de estudio principales es el encuentro con el Otro, argumentándose que esta confrontación ha posibilitado la creación de un ideal de masculinidad en el héroe del género del Western a la vez que ha facilitado la supresión de la masculinidad tradicional del indio americano. El estudio pone de manifiesto las serias consequencias que el mito del Oeste ha tenido en la masculinidad americana, consecuencias que no se ciñen al plano narrativo sino que trascienden a la vida real donde el imaginario colectivo americano continúa considerando que los mitos del Oeste forman parte esencial de la identidad masculina. El capítulo uno justifica el por qué del estudio comparativo de las obras mencionadas. Investiga además la construcción de la masculinidad hegemónica en la figura narrativa del vaquero americano, así como la conexión entre identidad nacional americana y masculinidad hegemónica. El capítulo dos analiza la presencia del Oeste histórico en la narrativa de Larry McMurtry y James Welch, evaluando la perceptión de la realidad histórica de los dos autores en su obra de no ficción antes de que éstos conviertan los hechos históricos en material para sus novelas. El capítulo tres analiza la naturaleza ambigua de los protagonistas de Lonesome Dove así como los problemas con los que se encuentra el autor a la hora de evidenciar el código masculinista del género del Western. En este capítulo también se somete a estudio el código de fraternidad masculina y la apropiación de la masculinidad del indio americano, procesos que llevan a perfilar la identidad nacional del vaquero americano.Por último, el capítulo cuatro estudia la reconceptualización de la masculinidad tradicional del indio americano en Fools Crow y The Heartsong of Charging Elk y las reflexiones del autor sobre el indio americano urbano y sobre conceptos como el indigenismo. / This doctoral dissertation examines the representation of masculinity and national identity in Larry McMurtry's Lonesome Dove and James Welch's Fools Crow and The Heartsong of Charging Elk. It particularly considers the meeting with the external Other and how this confrontation has shaped the construction of certain masculinity ideals for the Western hero and erased traditional notions of masculinity for the Native American male. The study points at the devastating consequences that the myth of the West has had on American masculinity. This is not only restricted to a narrative level but transcends to the real life sphere where the collective imaginarium still regards the foundational myths of the West as constitutive part of the American male identity. Chapter one states the reasons why a comparative analysis of the novels offers a new perspective on the subject of conflicting masculinity. It also examines the construction of hegemonic masculinity in the cowboy figure as well as the connection between American national identity and hegemonic manhood.Chapter two assesses the accuracy of the historical West portrayed in Larry McMurtry and James Welch's narratives. It focuses on some of their non-fictional work to consider their perception of historical facts before they are diluted in their fictionalized world. Chapter three discusses the conflicting nature of McMurtry's cowboy protagonists in Lonesome Dove as well as the problems the author runs into when exposing the masculinist code of the Western genre. It also deals with the subject of appropriated Native American manhood and fraternal bonding as a means to shape the cowboy's national identity. Finally, chapter four considers Welch's reconceptualization of traditional Native American masculinity as well as his reflections about indigenousness and the urban Native American.

En aquest estudi examino dos elements innovadors en l'estil narratiu de Bruce Chatwin. El primer correspon a la seva aproximació antropològica a la literatura, el segon correspon a la seva nova manera d'abordar la percepció visual. Pel que fa al primer element, el meu argument és que els conceptes de liminalitat i communitas són els eixos centrals de la seva poètica, fet que atorga a la seva obra unitat ideològica i coherència temàtica. La meva premissa fonamental és que a través dels seus cronotops i personatges liminals confereix tota una nova dimensió de veritat a la narració. A més, la liminalitat el permet construir una nova representació de subjectivitat basada en la naturalesa metamòrfica de l'home per una banda i en la inclusió i ficcionalització de les obsessions personals en el procés de creació literària per l'altra. Finalment, la liminalitat el permet reconèixer la dualitat humana -amb tot el dolor que aquest reconeixement implica-i que ell transmet amb un to compassiu i alhora irònic. Mitjançant el concepte de communitas Chatwin legitima en part la seva manca de compromís polític i justifica la seva actitud envers Englishness, nacionalitat i universalisme. Communitas també dóna sentit a la seva creença en la fusió de forma i contingut en narrativa. Pel que fa al segon element, Chatwin mostra una manera peculiar de veure el món basada en una cerca de tot allò que és estrany, misteriós i extraordinari. També vol captar la subjectivitat sense intervenir: l'autor és un testimoni més que un intrús. La visualització de Chatwin genera un estil del "no passa res" per una banda, i defuig la posa, els simulacres i les vistes panoràmiques per l'altra. A més l'autor dóna prioritat a l'asimetria a fi d'eludir coartacions en la forma i refermar la seva idea que la realitat/l'home s'està fent constantment. La seva visió és democràtica, fruit d'una percepció policèntrica de la realitat i del respecte per les múltiples identitats dins l'individu: Chatwin insta a "veure-les" i a reconèixer-les totes. El meu estudi també analitza el paper pioner de Chatwin en la literatura de viatges moderna. L'autor qüestiona i subverteix la forma i el contingut del gènere i forneix els relats de viatges amb una nova taxonomia. El viatger es veu immers en una nova geografia de l'aventura en la qual la cerca ja no és de reportatge, triomf o autodescobriment sinó que és una recerca estètica. La meva tesi també conclou que la seva manera tan personal de percebre la realitat a casa i a fora de casa va fer que Chatwin percebés la seva pròpia realitat d'una manera diferent: es va definir a sí mateix mitjançant una forma de subjectivitat no-convencional i així va crear una representació d'identitat i veritat diferent de la que s'espera trobar en relats autobiogràfics. / This study examines two innovative elements of Bruce Chatwin's narrative style. The first corresponds to his anthropological approach to writing, the second is his new mode of visual perception. As to the first, I argue that the concepts of liminality and communitas are the central axes of his poetics, thus conferring ideological wholeness and thematic coherence on his work. My underlying premise is that through his liminal chronotopes and personae he adds a whole new dimension of truth to storytelling. Besides liminality enables him to construct a new representation of subjectivity based on the metamorphosing nature of man on the one hand and on the inclusion and fictionalisation of personal obsessions in the process of literary creation on the other. Finally, liminality enables him to acknowledge human duality (with the pain that such recognition means) and in turn transfer this recognition in a both humorous and compassionate mood. Through the concept of communitas Chatwin partly faces his non¬committal political agenda while finding an identifiable way to justify his stance towards Englishness, nationality and universalism. Communitas also gives meaning to his belief in the fusion of form and content within storytelling. As to the second, Chatwin's way of seeing based on a search for both the uncanny and the miraculous determines his style of the uneventfulness on the one hand, and leads him to avoid simulacra, pose and panoramic visions on the other. My findings reveal that he foregrounds asymmetry in order to replace constraint in form and justify his belief in reality/man being constantly in the making. His is a democratic visualisation, born out of both a polycentric perception of reality and the respect for the multiple identities within the individual: Chatwin urges the need to "see" and acknowledge them all. This study also assesses Chatwin's pioneering role in modern travel literature. The writer questions and subverts the form and the content of the genre and provides travel writing with a new taxonomy. The figure of the traveller becomes involved in a new geography of adventure in which the quest is no longer a search of reportage, victory or self-discovery but an aesthetic search in which the landscapes are created first in the imagination. Finally, my study also concludes that Chatwin's particular way of perceiving reality both abroad and at home made him perceive his own reality in a different way: he defined himself through an unconventional kind of subjectivity, thus creating a representation of identity and truth other than the one expected in autobiographical accounts.

Dans le cadre d'une pédagogie spécifique des langues romanes, sont envisageables aussi bien l'exploitation de la parenté génético-typolinguistique que l'optimisation du bagage langagier roman de l'apprenant. Depuis cette perspective didactique et dans le cas concret du français LM, de l'espagnol LE et du catalan LC, nous nous sommes intéressée à l'incidence de la langue romane intermédiaire. Nous avons d'abord jeté un regard contrastif, en guise de propédeutique, sur les trois systèmes linguistiques convoqués afin de typifier leur proximité typologique. Ensuite, nous avons analysé les procédures de construction de sens déployées par des locuteurs francophones dont seulement la moitié avait appris l'espagnol confrontés à la lecture-compréhension d'un texte en catalan. La mise en parallèle du degré de voisinage interlinguistique actualisé par l'input, avec la gestion que ces lecteurs débutants en ont fait pour comprendre la LC, et la prise en compte du profil langagier de ces derniers, nous ont permis de tirer des enseignements didactiques. / To construct specific pedagogy for the learning of Romance languages, it is possible to take advantage of the genetico-typolinguistic affinity, together with the Romance linguistic background of the learners. From such a didactive perspective and in the particular case of French as MT, Spanish as FL and Catalan as Tl, the role of the mediating Romance language will be the focus of this study. A contrastive analysis of the three languages has been made to characterize their particular affinities. The procedures used by French speakers to construct meaning (half of them with knowledge of Spanish), in the situation of reading-understanding a text in Catalan is then studied. After a comparison of the degree of interlinguistic affinity (or proximity), combined with its use by inexperienced readers to understand the TL, and their linguistic profile, some basic didactic conclusions are drawn.

Si Paul Nougé (1895-1967), cabeza pensante del grupo surrealista de Bruselas, es poco conocido, al contrario que su amigo y cómplice René Magritte, es también porque él hizo todo lo posible para permanecer en la sombra. Habiendo publicado muy poco por propia iniciativa, además adoptó la actitud de escribir a través de las palabras de otros. La dimensión que toma la reescritura en sus intervenciones poéticas no es extraño que sorprenda. Es el caso cuando reescribe uno u otro texto de un autor determinado (las octavillas de Correspondance, Le Dessous des cartes, Le Jeu des mots et du hasard, J. Vaché, Quelques écrits de Clarisse Juranville, La Parole est à Baudelaire, Un miroir exemplaire de Maupassant, por no citar sino los que hemos estudiado). El análisis genético de las "tentativas" nougeanas apenas había sido desarrollado hasta ahora (con excepción de las octavillas de Correspondance y de Un portrait d'après nature), ni siquiera en el caso de los hipotextos conocidos. La comparación del texto de Nougé y de su hipotexto es reveladora, tanto de los procedimientos utilizados como de la orientación ética y antiliteraria que le confiere la reescritura, que se puede calificar con razón de détournement (desviación). Por otra parte, en Nougé se encuentra una serie de textos breves, de falsos anuncios, aforismos y locuciones incluidas en poemas en los que resuena un eco polifónico. Una evocación a veces vaga, a veces precisa, se insinúa en la memoria del lector, le hace detenerse para identificar esa reminiscencia. Nougé retoma las palabras de otros, las palabras de todo el mundo o "lugares-comunes", para asignarles otro destino y alcanzar al lector en lo más profundo de su lengua y de su cultura, en el núcleo de su identidad. Sometemos al análisis un corpus de textos para dar cuenta de los procedimientos utilizados. Decir procedimientos es decir medios y, en este caso, medios de acción utilizados en función de un "fin superior". Es conocido el compromiso comunista de Nougé; no obstante, puesto que sus textos no son en absoluto militantes ni propagandistas y aún menos realistas socialistas, nunca se había cuestionado la relación entre sus prácticas de escritura (y más concretamente de reescritura) y sus convicciones políticas. Esta es, sin embargo, la hipótesis que nos hemos planteado: la reescritura en Nougé tendría una justificación y unos fines revolucionarios. Del marxismo, Nougé obtiene un método, el método dialéctico, y lo combina con el método experimental que practicó a lo largo de su vida de científico para aplicarlo con rigor a sus experiencias de escritura. Todo su trabajo de escritor se orienta a provocar un efecto bouleversant (desestabilizador) en el lector de manera que lo impulse a inventar su vida transformando el mundo. La táctica de Nougé es sutil e insidiosa, pues al obrar sobre el inconsciente del lector por la vía de la desviación de diferentes lugares comunes, remite paradójicamente a una voluntad deliberada, reclama cada vez más conciencia. En esta perspectiva, la reescritura se le presenta como el medio de acción más eficaz, y es la razón ética por la cual se aferra a ella callando su propia voz y evitando abandonarse a sus inclinaciones literarias, a pesar de todo muy reales. Estudiamos en esta tesis cómo se cruzan, se completan y se resuelven los tres grandes ejes que marcaron la trayectoria de Paul Nougé: el compromiso político, la ciencia y la poesía, los tres dominados por una poderosa ética revolucionaria que le hizo tomar el partido de la reescritura y de la escritura fragmentaria, de la discreción e incluso del anonimato. / Si Paul Nougé (1895-1967), chef de file du groupe surréaliste de Bruxelles, est peu connu, contrairement à son ami et complice René Magritte, c'est aussi qu'il a tout fait pour rester dans l'ombre. Ayant très peu publié de sa propre initiative, il a pris en outre le parti d'écrire à travers les mots des autres. L'ampleur que prend la réécriture dans ses interventions poétiques a de quoi surprendre. C'est le cas des écrits où il détourne l'un ou l'autre texte d'un auteur déterminé (les tracts de Correspondance, Le Dessous des cartes, Le Jeu des mots et du hasard, J. Vaché, Quelques écrits de Clarisse Juranville, La Parole est à Baudelaire, Un miroir exemplaire de Maupassant, pour ne citer que ceux que nous avons étudiés). L'analyse génétique des « entreprises » nougéennes n'avait guère été développée jusqu'ici (à l'exception des tracts de Correspondance et d'Un portrait d'après nature), même dans le cas où les hypotextes étaient bien connus. La mise en regard du texte de Nougé et de son hypotexte est révélatrice, tant des procédés mis en αuvre que de l'orientation éthique et antilittéraire conférée par la réécriture, que l'on peut à juste titre qualifier de détournement. Par ailleurs, on trouve chez Nougé une série de textes brefs, fausses réclames, aphorismes, et autres locutions incluses dans des poèmes où résonne un écho polyphonique. Une ressemblance, parfois vague, parfois précise, titille la mémoire du lecteur, le pousse à s'arrêter, à identifier cette réminiscence. Nougé reprend en effet les mots des autres, les mots de tout le monde ou « lieux-communs », pour leur assigner une autre destination et toucher le lecteur au plus profond de sa langue et de sa culture, au cαur de son identité. Nous soumettons un corpus constitué d'une sélection de ces textes à une analyse visant à répertorier les procédés utilisés. Qui dit procédés dit moyens, et, dans ce cas, moyens d'action mis en αuvre en fonction d'une « fin supérieure ». L'engagement communiste de Nougé est connu, mais ses textes n'étant nullement militants ni propagandistes et encore moins réalistes socialistes, la question ne s'est jamais posée du lien entre ses pratiques d'écriture (et plus particulièrement de réécriture) et ses convictions politiques. C'est néanmoins l'hypothèse que nous avons posée : la réécriture chez Nougé aurait une justification et une fin révolutionnaires. Du marxisme, Nougé tire une méthode, la méthode dialectique, et la combine à la méthode expérimentale qu'il a pratiquée tout au long de sa vie de scientifique pour l'appliquer rigoureusement à ses expériences d'écriture. Tout son travail d'écrivain vise à provoquer un effet bouleversant chez le lecteur de manière à pousser celui-ci à inventer sa vie tout en transformant le monde. La tactique de Nougé est subtile et insidieuse, car, agissant sur l'inconscient du lecteur par le biais du détournement de divers lieux communs, elle se réclame paradoxalement de la volonté délibérée, elle fait appel à toujours plus de conscience. Dans cette optique, la réécriture lui apparaît comme le moyen d'action le plus efficace, et c'est la raison éthique pour laquelle il s'y est indéfectiblement tenu, faisant souvent taire sa propre voix et évitant de s'abandonner à ses penchants littéraires, pourtant bien réels. Nous examinons dans cette thèse comment se croisent, se complètent et se résolvent les trois grands axes qui ont marqué le cheminement de Paul Nougé : l'engagement politique, la science et la poésie, tous trois dominés par une puissante éthique révolutionnaire qui lui a fait adopter le parti de la réécriture et de l'écriture fragmentaire, de la discrétion et même de l'anonymat. / If Paul Nougé (1895-1967), leader of the Brussels surrealist group, is little known, unlike his friend and associate René Magritte, it is also because he has done everything possible to keep out of the limelight. He published very little on his own initiative and chose to write through other people's words. The scope of the rewriting in his poetic interventions is surprising. Such is the case of the pieces where he reroutes some text or other by a particular author (the pamphlets Correspondance, Le Dessous des cartes, Le Jeu des mots et du hasard, J. Vaché, Quelques écrits de Clarisse Juranville, La Parole est à Baudelaire or Un miroir exemplaire de Maupassant, to mention only the ones we have studied). There had scarcely been any genetic analysis of Nougé's "ventures" until now (except for the pamphlets Correspondance and Un portrait d'après nature), even in the cases where the hypotexts were well known. Examining Nougé's texts and the hypotext is revealing, of both the procedures used and the ethical, anti-literary orientation provided by the rewriting, which we might reasonably call "détournement" (rerouting). Moreover, in Nougé we find a series of short texts, fake advertisements, aphorisms, and other locutions included in the poems where a polyphonic echo resounds. A sometimes vague, sometimes precise, resemblance titillates the reader's memory, impels him to stop, to identify that reminiscence. Nougé takes up other people's words, everyone's words or "commonplaces", assigns them another destination and touches the reader in the deepest places of his language and culture, at the heart of his identity. We submit a corpus made up of a selection of these texts to an analysis whose purpose is to make an inventory of the procedures used. Procedures is another way of saying means and, in this case, means of action activated according to a "higher end". Nougé's commitment to communism is well known, but since his texts are not at all militant or propagandistic and still less socialist realist, no-one ever wonders about the link between his writing practices (and particularly his rewriting practices) and his political convictions. This, nevertheless, is the hypothesis we have put forward: Nougé's rewriting has a revolutionary justification and purpose. From marxism, Nougé takes a method, the dialectical method, and combines it with the experimental method he has used all his life as a scientist to apply it rigorously to his writing experiments. The aim of all his work as a writer is to have an overwhelming effect on the reader so as to compel him to invent his life while transforming the world. His tactic is subtle and insidious since, acting on the reader's unconscious through the rerouting of different commonplaces, it paradoxically demands a deliberate will, calls for even more awareness. From this point of view, he sees rewriting as the most effective form of action, and that is the ethical reason for which he has unfailingly turned to it, often silencing his own voice and refusing to succumb to his literary preferences, which are nonetheless very real. In this thesis we examine the way in which the three great lines that have marked Nougé's path intertwine, complement and resolve one another: political commitment, science and poetry, all three dominated by a powerful revolutionary ethic which has led him to opt for rewriting and fragmentary writing, discretion and even anonymity.

No description available.

El objetivo de esta tesis es desentrañar las claves que pueden ser básicas en una nueva manera de plantear la formación permanente del profesorado para una sociedad pluricultural mediante un despliegue inductivo. El hilo conductor se hará visible a través de la indagación de tres términos, diversidad, desigualdad e interculturalidad, que evolucionan a través de tres décadas en el marco de una escolaridad cada vez más inserta en sociedades pluriculturales. Este hilo conductor nos lleva a la vez a explorar cómo estos términos van introduciéndose en los procesos formativos del profesorado e implican que éste asuma su posición de sujeto cultural interactivo en las relaciones educativas. Esta exploración no se hace en el vació sino a partir de unas hipótesis que intentan responder a las siguientes preguntas: ¿Qué puede hacer la escuela frente a las diversidades para no convertirlas en desigualdades? ¿Qué elementos consustanciales de la escuela hay que explorar, para convertirlos en espoletas de un cambio educativo? ¿Puede una metodología transformativa y crítica, como la que proponemos, transformar las relaciones que se dan en el marco escolar a la vez que educar para el éxito académico del alumnado social y culturalmente diverso?Las dos experiencias empíricas narradas en la primera y segunda parte de la tesis asentarán las bases sobre las que haré la propuesta de formación permanente en el campo de la interculturalidad,objetivo principal de esta tesis(tercera parte). Pero es necesario remarcar que esta propuesta es fruto de un trabajo en equipo que tiene sus raices en el marco del Programa de Formación de Formadores para la Mejora de la Relaciones Interculturales en la Escuela(programa realizado entre 1994-98 y dirigido por la Dra.Teresa San Román ) y se concreta a través de las conclusiones que la Dra. Pepi Soto y yo misma extraímos de las experiencias realizadas en centros escolares durante la segunda etapa del programa marco. . La tesis concluye que la propuesta formativa-transformativa en el marco de las relaciones interculturales explorada introduce cambios en el posicionamiento y la percepción de los docentes respecto a cómo abordar el universo multicultural de sus alumnos, siempre y cuando exista un posicionamiento activo previo,una capacidad para posicionarse como sujetos culturales y un interés en una autoreflexión sobre las propias prácticas y sobre la dinámicas institucionales. El que exista o no este interés no depende unicamente de la voluntad de cada uno de los profesores sino de la propia dinámica institucional, de su historia, de las experiencias previas de ésta en este terreno,etc. Cada realidad es singular, compleja e imprevisible y por tanto no existen fórmulas universales para aplicar. Implica, pués, analizar el escenario donde se da la relación educativa y la relación dialéctica de la práctica docente. Concluyo por fin que si bien es necesario que desde el marco educativo la diversidad sea no solo respetada sino planteada como un riqueza para todos, también es verdad que la escuela debe dar la oportunidad a los colectivos minoritarios o socialmente desfavorecidos de aprender los códigos de la cultura dominante que les abrirán las puertas al mundo de la mayoría. Así la formación debería ayudar a los maestros a descodificar el carácter hegemónico de las prácticas educativas y del lenguaje o cultura "del poder" que circula en la transmisión educativa y el alumnado debería aprender a manejarse en el código de la cultura legitimizada, pero sin que esto implicase anular sus propias pertenencias identitarias y culturales. / The aim of this thesis is to unravel the keys which could be basic in a new way of considering the continuous education of the teachers for a pluricultural society through inductive research. The guidelines of the development of this work will be made visible through the exploration of three concepts; diversity, inequality and interculturality, which has evolved through three decades of schooling in the framework of an increasingly pluricultural society. These guidelines lead us also, to explore how these concepts are introduced in the formative processes of the teachers and how they imply that the teachers has to assume that it is also an interactive cultural subject in educational relations. But this exploration is not made in a vacuum but from a group of hipotheses that try to answer the following questions:How is it possible for the school to not transform diversity into inequalities?Which co-substantial elements of the school have to be explored, to transform them into forces for further educational changes?Is it possible for a transformative and critical methodology, such as the one we present here, to change the relations in the school and also to educate a social and culturally diverse of school children for academic success ?Both of the empirical experiences developed in the first and second part of the thesis, establish the basis on which I will make the proposal of continuous education in the intercultural area, which will be the main aim of this thesis. (third part). But in any case, it is necessary to point out that this proposal has been possible thanks to the group work originally rooted in the programme of education of educators for the Improvement of Intercultural Relations in the School (a programme directed between the years 1994-1998 and directed by the Dr. Teresa San Román) and which is formalised through the conclusions that Dr. Pepi Soto and myself made from the experiences in the School Centres during the second stage of the program.This thesis concludes that the formative-transformative proposal in the framework of intercultural relations introduces changes of the positioning and perception of teaching staff on how to deal with the multicultural universe of their students but always when there would exist a previous active positioning, an ability for positioning himself as a cultural subject and an interest in a self-reasoning of their own practices and institutional dinamics. Whether interest exists or not, doesn't depend solely on the will of each teacher, but on the institutional dynamics themselves on their history, on previous experiences in this field, etc. Every reality is singular, complex and unpredictable and thus, there are no universal formulas to apply. This implies analysing the scenario where an educative and dialectical relation exists in the teaching practices.Finally, I conclude that although it is necessary that in the educational field, diversity should not only be respected but also be presented as a richness for everybody, on the other hand is also true that the school has to give the opportunity to the minority and socially disfavoured collectivities to learn the codes of the dominant culture which will open the doors to the world of the majority. Thus training should help teachers to decodify the hegemonical character of the educational practices and the language or culture "of power" which is involved in educative transmission, and the pupils should learn how to handle in the legitimised culture without negatimg their own identitary and cultural heritage.

La línia temàtica que ocupa el contingut fonamental d'aquesta tesi és la presentació de les visions més significatives en materia de identitat moral, i que podem discernir en el fil de la història de las idees. En la retrospectiva històrica que he desenvolupat he volgut mostrar l'evolució del concepte d'humanitat. La reconstrucció d'aquesta idea ha estat possible a través de la recuperació de tres paradigmes conceptuals: la visió del món grec, que s'expressa a través del moment aristotèlic; la visió cristiana, a través del pensament de sant Agustí; i el periode il·lustrat des de la filosofia de Kant. La clau interpretativa utilizada para abordar el pensament dels autors esmentats constitueix un enfoc analític adreçat als conceptes rellevants que composen els seus respectius discursos; tant pel què fa a l'antropologia filosòfica, com al pensament moral i social. A partir d'aquest tipus d'anàlisi ha estat possible el reestabliment del nexe, siempre subjacent, entre la teoria antropològica, i la filosofia moral i social. Per la qual cosa, els diferents conceptes de natura humana, que se'ns descobreixen a través del viatge per les fases claus de la història de la filosofia, mantenen un vincle molt estret amb els valors que prescriuen el marc de la legitimitat moral. Aquest retrat antropològic és, a la vegada, concordant amb els elements que defineixen el fonament d'allò que anomenem social en cada periode històric. La reflexió sobre l'estructura de l'esser humà, entesa com a indissociable del pensament sobre l'acción mora i també del pensament sobre la natura de les relaciones sociales, és el que m'ha permès dilucidar la gènesi i l'evolució en el contingut conceptual de la idea d'humanitat. Aristòtil va comprendre constitutivament a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser natural, des d'aquesta premisa, l'ésser humà és essencialment natura. Quan des de el paradigme aristòtelic la humanitat s'ha pensat com a natura, el seu contingut s'ha explicat en termes de gènere. El gènere es defineix per una qualitat essencial que és l'intel·lecte. Així, per Aristòtil som humans en la mesura que ens reconeixem en el gènere. Aquest reconeixement significa justament retrobar-se en la vida de l'intel·lecte. La vida humana entesa des de l'exercici de l'intel·lecte posseix uns valors concordants: l'amistat, la justícia i la prudència. Aquests valors, als quals Aristòtil anomena virtuts, fan possible que el vincle social es fonamenti en una mateixa forma de vida i en un projecte comú d'existència. La fórmula de reconeixement pels humans que planteja el paradigme aristotèlic condueix a una comunitat de natura. Sant Agustí va comprendre constitutivament a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser personal. Quan des del paradigme agustinià l'humanitat s'ha pensat com a persona el contingut d'aquesta humanitat s'ha explicat en termes de condició. En aquest cas el reconeixement del caràcter de l'ésser humà es produeix pel retrobament en una situació paral·lela respecte a un principi creador. Tal situació consisteix a tenir el mateix grau de proximitat en l'estatus per part dels ésssers creats i respecte el principi creador. A diferència del gènere aristotèlic la condició agustiniana remet a la singularitat de l'existència. En aquest cas la voluntat és l'atribut dels humans com a éssers creats. La vida humana entesa des de l'exercici de la voluntat posseix també un valor concordant que es la gratuïtat. Aquest valor, que sant Agustí li atribueix a la vegada un sentit ontològic i moral és el fonament de la concepció agàpica de l'amor. El fonament de la teoría social agustiniana és justament el contingut de l'amor quan es defineix com a inclinació indiscriminada i il·limitada. Finalment, en l'últim paradigme que correspon al moment de la filosofia kantiana es compren a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser subjecte. La humanitat del subjecte s'ha explicat en termes d'autonomia. La vida del individu autònom es desenvolupa des de l'anomenada raó pràctica. La vida humana entesa com a individualitat té com a atribut fonamental aquesta raó pràctica. El exercici de la raó pràctica es correspon a la autonomia individual de la misma forma que l'exercici de la voluntat es corresponia a la condició en el pensament de sant Agustí, i l'intel·lecte es corresponia al gènere en la filosofia Aristòtelica. He mostrat en aquesta tesi que el pensament de cadascun dels autors esmentats constitueix respectivament, un paradigme conceptual. Es tracta, tant en el model aristotèlic, com en l'agustinià, com en el mateix model kantià de discursos sobre la realitat de l'ésser humà en el quals conflueixen els pressupòsits antropològics, ètics i socials. El repàs per la coherència en els resultats en aquestes tres formes de pensament constitueix la única fórmula que ens permet, avui, reelaborar una definició dels continguts que conformen el caràcter moral de la nostra humanitat. / The thematic line comprising the basic content of this thesis is the exposition of the principal views in respect of moral identity to be found running through the history of thought. The historical retrospection that I have set out here shows the development of a concept of humanity whose reconstruction has been possible through the recovery of three conceptual paradigms: the view of the Greek world, as expressed through the moment of Aristotle, the Christian view, through the thought of Saint Augustine, and the Enlightenment, as seen in the philosophy of Kant.The interpretive key used to examine the thought of these authors constitutes an analytical approach focusing on the pertinent concepts comprising their respective discourses, both in respect of philosophical anthropology and of moral and social thought. On the basis of this type of approach, it has been possible to re-establish the consistently underlying nexus between anthropological theory and moral and social philosophy. Thus, the different concepts of human nature, revealed in the key periods of the history of philosophy, are seen to be linked closely to the values that prescribe the framework of moral legitimacy. This anthropological view is, in turn, in agreement with the defining elements of social issues in each historical period. Reflection on the structure of human beings, seen as being inseparable from thought on moral action and thought on the nature of social relationships, makes it possible to clarify the origin and evolution of the conceptual content of the idea of humanity.Aristotle understood human beings constitutively on the basis of the ontology of the natural being, taking human beings as essentially nature. Where the Aristotelian paradigm has been applied and humanity thought of as nature, its content has been explained in terms of genus. The genus is defined by an essential quality, namely the intellect. Thus, in Aristotle's view, we are humans insofar as we recognise ourselves in the genus. This recognition signifies a re-encounter in the life of the intellect. On the basis of exercise of the intellect, human life has concordant values: fellowship, justice and prudence. These values, recognised by Aristotle as virtues, permit the existence of a social bond based on a common form of life and a common aspiration to existence. The formula of recognition for human beings set out by the Aristotelian paradigm leads to a commonality of nature.Saint Augustine understood human beings constitutively on the basis of the ontology of the personal being. Where the Augustinian paradigm has been applied and humanity thought of as personal, its content has been explained in terms of condition. In this case recognition of the character of human beings is produced by the re-encounter in a parallel situation in respect of a creator principle. This situation consists of proximity in the status of created being. Unlike the Aristotelian genus, the Augustinian condition refers back to the singularity of existence. In this case, will is the attribute of humans as created beings. Human life understood on the basis of the exercise of will also has a concordant value in gratuitousness. This value, to which Augustine in turn attributes an ontological and moral sense, is the basis of the concept of love as agape. The foundation of Augustine's social theory is precisely the content of love when defined as an indiscriminate and unlimited inclination.Lastly, in the final paradigm, corresponding to the moment of Kantian philosophy, human beings are understood on the basis of the ontology of the subject being. The humanity of the subject has had to be explained in terms of autonomy. The life of the autonomous individual is developed on the basis of what is known as practical reason. Human life understood as individuality has practical reason as its fundamental attribute. The exercise of practical reason corresponds to individual autonomy, just as the exercise of will corresponds to condition in Saint Augustine and intellect corresponds to genus in Aristotle.I have shown in this thesis that the thought of each of these authors constitutes, respectively, a conceptual paradigm. What is found, in the Aristotelian model, the Augustinian model and the Kantian model as well, is a discourse on the reality of human beings in which anthropological, ethical and social suppositions are combined. The review of the coherence of these three forms of thought constitutes the only formula available to us today that will allow a redefinition of the contents making up the moral character of our humanity.

En aquesta tesi es tracta un cas concret i significatiu d'interacció entre anàlisi conceptual i investigació científica en psicologia cognitiva: l'aspecte demostratiu de la percepció, un tret central que ha estat estudiat recentment per filòsofs com ara Peter Strawson, Gareth Evans, Christopher Peacocke, John McDowell, John Campbell i Bill Brewer (encara que ja fou objecte d'atenció per part de Hegel a les primeres seccions de la Fenomenologia de l'espirit). La gran majoria dels filòsofs esmentats postulen un mode de presentació demostratiu perceptual distintiu, i tracten d'explicar en què consisteix. Per aquest propòsit, i en consonància amb una utilització heurística de desenvolupaments recents en l'anàlisi dels modes de presentació de les expresions indèxiques, es proposa que el mode de presentació demostratiu en els judicis de percepció és reflexiu del exemplar (token-reflexive). Aquest enfocament està d'acord amb el de Searle d'una manera general, però en el seu desenvolupament concret s'incorpora l'aspecte atencional enfasitzat per John Campbell i Naomi Eilan. La proposta es modela inicialment mitjançant una descripció ('l'objecte atès en aquest acte d'atenció) que s'interpreta referencialment per explicar el tret de particularitat de la percepció.A la segona part de la tesi s'analitza l'accés conscient a (adonar-se de) aquest mode de presentació (assenyalat per l'expressió demostratiu a la descripció anterior). El problema s'enfoca partint de l'examen d'algunes motivacions per postular que la percepció es dóna normalment en virtut de l'exemplificació de qualitats sensorials o qualia en el subjecte. S'adopta en aquest punt la hipòtesi auxiliar que una concepció dels qualia parcialment funcional i externista defensada en escrits recents per autors com ara Shoemaker i García-Carpintero permet superar amb èxit els coneguts problemes de les teories representacionistes de la percepció si se li afegeix la idea que els qualia dels subjectes de percepció formen part com defensen els autors esmentats de coneixement implícit o "no-tematitzat". Sobre aquesta base, s'argumenta que l'atenció perceptual a l'objecte s'ha d'entendre com "unió" de qualia, dels quals el subjecte de percepció s'adona com a pertanyents a objectes materials.Després d'examinar les principals aproximacions a una teoria empírica general de l'atenció (com ara les de Broadbent, Kahneman, Allport i Posner) en relació, per una banda, als nivells d'explicació en ciència cognitiva (nivells de Marr) i, per l'altra, les anàlisi conceptuals i basades en la psicologia de sentit comú (William James), la investigació es centra especialment en la teoria de l'atenció selectiva deguda a Anne Treisman. S'argumenta que els trets (features) que com a entitats teòriques es postulen en aquesta teoria són qualitats sensorials semblants als qualia, amb la diferència important que els criteris d'individuació dels trets en qüestió responen a les exigències específiques dels mecanismes funcionals postulats a la teoria empírica en qüestió. Aquest parentiu implica que, encara que la proposta formulada en la investigació sobre el mode de presentació perceptual és sostinguda principalment per arguments a priori, es podria veure afectada pel desenvolupament de la investigació empírica, si bé només en el cas que aquesta resultés ser incompatible amb la postulació de qualia. La posició defensada a la tesi es situa així en una perspectiva defensada d'una manera general per Martin Davies segons la qual les anàlisi conceptuals sobre allò mental tenen conseqüències en els nivells dels mecanismes subpersonals, de manera que són revisables si no s'acompleixen les expectatives corresponents en aquests nivells. Tanmateix, aquesta relació de dependència és menys directa que la postulada a la teoria de Campbell, la qual tracta de caracteritzar directament el mode demostratiu perceptual en termes de mecanismes subpersonals. En les pàgines finals de la tesi s'argumenta que aquest enfocament no és capaç d'explicar els aspectes racionals de la utilització de modes de presentació demostratius. / This dissertation is about a specific and significant case of interaction between conceptual analysis and scientific research in cognitive psychology, namely, the demonstrative aspect of perception, a central feature which has been recently discussed by philosophers such as Peter Strawson, Gareth Evans, Christopher Peacocke, John McDowell, John Campbell and Bill Brewer (although it was already treated by Hegel in the first sections of The Phenomenology of Mind). A great majority among the philosophers mentioned postulate a distinctive perceptual mode of presentation, and try to give an account of it. Making an heuristic use of recent developments in the anaylsis of modes of presentation of indexical expressions to this purpose, the contention is made that the mode of presentation in perceptual judgements is token-reflexive. This approach is in agreement with Searle's in a general way, but the present development integrates into it the key attentional aspect emphasized by John Campbell and Naomi Eilan. The proposal is initially modeled by means of a description ('The object attended in this act of attention) referentially conceived on account of the particularity of perception.In the second part of the dissertation the notion of conscious access (awareness) to this mode of presentation is analyzed. (The need for an account of this is obvious from the use of the linguistic demonstrative in the above description.) This problem is approached from the discussion of motivations to postulate that perception occurs normally in virtue of the instantiation of sensorial qualities or qualia in a subject. At this point an appeal is made to the auxiliary hypothesis that a partially functional and externalist view of qualia advocated in recent writtings due to Shoemaker and García-Carpintero allows to overcome successfully the well-known problems that plague representative theories of perception in conjuntion with the view that awareness of qualia is to be understood as implicit or unthematized, also defended by the mentioned authors. On this basis, it is argued that perceptual attention to the object is to be understood by a "binding" of qualia of which the subject is aware as belonging to material objects.After examining the main approaches to a general empirical theory of attention (such as those of Broadbent, Kahneman, Allport i Posner) in connection, on the one hand, to levels of explanation in cognitive science (Marr's levels) and, on the other, to conceptual and folk-psychology analysis (William James), inquiry focuses specially in the theory of selective attention due to Anne Treisman. It is argued that the features postulated as theoretical entities in such a theory are sensorial qualities similar to qualia, the only significant difference between the two being the fact that the individuation criteria of features are responsive to the specific requirements of the functional mechanisms postulate in the empirical theory at issue. This kinship implies that developments in empirical research have a bearing on the proposal on the perceptual mode of presentation advanced in the dissertation, which might be affected by them even if it is supported mainly by a priori arguments. This, however, could happen only if such developments are incompatible with the postulation of qualia. Thus, the position argued for in the dissertation belongs in a perspective (advocated in a general way by Martin Davies) according to which conceptual analysis in the field of the mental have implications for the subpersonal levels of the mechanisms, so that those analysis are to be revised if the expectatives at those levels which such analysis imply turn out not to be fulfiled. Nevertheless, this dependency relation is less direct than the one involved by Campbell's theory, according to which perceptual modes of presentation are to be characterized directly by appeal to subpersonal mechanisms. In the concluding pages of the dissertation it is argued that this approach is not able to account for the rational aspects of the occurence of perceptual modes of presentation.