[EN] This research entitled Félix Murcia and artistic direction. Relations between cinema and Visual Arts, allows us to approach the research on art to its professional practice and doing so I such a way also capable of marking new possible scopes for new themes and ways of doing. The fact of investigating artistic direction in Félix Murcia is due to two reasons: on the one hand, the importance and recognized prestige that he has had as artistic director, and on the other, the total absence of artistic research into him and his work. From these two observations it has been established as the central problem of this thesis how to enhance his artistic direction. For the enhancement I have started from a premise that is a key all along this thesis: his plastic look. In order tor solve this problem I have chosen an interdisciplinary methodology. This is, so as long as the own artistic direction turns out to be an activity where many other disciplines converge. Respecting this fact has been of the paramount and has necessarily resulted in the methodological coherence that knows how to state the complexity of the issue that has been dealt with. / [ES] La presente investigación titulada Félix Murcia y la dirección artística. Relaciones entre el cine y las artes plásticas, nos permite acercar la investigación en arte hacia su práctica profesional, y realizarlo de un modo que además pueda significar la creación de nuevas posibilidades de enfoque para nuevos temas y modos de hacer. El hecho de investigar la dirección artística en Félix Murcia obedece a dos razones: de un lado, la importancia y el reconocido prestigio que tiene como director artístico, y de otro, la ausencia total de investigaciones artísticas sobre él y su trabajo. A partir de estas dos constataciones se ha establecido como problema central de esta tesis doctoral cómo poner en valor su dirección artística. Para la puesta en valor se ha partido de una premisa que resulta clave durante toda la tesis: su mirada plástica. Para la resolución de este problema se ha apostado por una metodología interdisciplinar. Esto es así, en la medida en la que la propia dirección artística resulta ser una actividad donde convergen otras muchas disciplinas. Respetar este hecho ha sido capital y, necesariamente, se ha traducido en una coherencia metodológica que supiera dar cuentas de la complejidad del tema que se ha abordado. / [CA] Aquesta recerca, titulada Félix Murcia i la direcció artística. Relacions entre el cinema i les arts plàstiques, ens permet acostar la investigació en art cap a la seua pràctica professional, i realitzar-ho d'una manera que a més puga significar la creació de noves possibilitats d'enfocament per a nous temes i modes de fer. El fet d'investigar la direcció artística en Félix Murcia obeeix a dues raons: d'unabanda, la importància i el reconegut prestigi que te com a director artístic, i d'una altra, l'absència total de recerques artístiques sobre ell i el seu treball. A partir d'aquestes dues constatacions, s'ha establit com a problema central d'aquesta tesi doctoralcom posar en valor la seua direcció artística. Per a la posada en valor s'ha partit d'una premissa que resulta clau durant tota la tesi: la seua mirada plàstica. Per a la resolució d'aquest problema s'ha apostat per una metodologia interdisciplinària, en la mesura que la mateixa direcció artística resulta ser una activitat en què convergeixen moltes altres disciplines. Respectar aquest fet ha sigut capital i necessàriament s'ha traduït en una coherència metodològica que sabera retre compte de la complexitat del tema que s'ha abordat. / Palazón Campillo, ME. (2015). FÉLIX MURCIA Y LA DIRECCIÓN ARTÍSTICA. RELACIONES ENTRE EL CINE Y LAS ARTES PLÁSTICAS [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59069

The aim of this experimental study is to investigate the perception of the expression of four emotional states (dynamic joy, sadness / depression, quiet happiness, anger / stress) in choreographies. Five music excerpts are selected based on different arousal and valence values, and 6 professional choreographers are asked to compose 2 improvised choreographies, with contrasting emotional states, for each music. Each choreography is recorded on video. A qualitative and quantitative detailed analysis is made on the video-recordings, to study the space (occupation and trajectories) and the choreographic elements: body shape, height, weight, tension, actions / effort, dynamics of displacement and body direction. Participants rate music (without choreography) according to the 4 emotional descriptors, and rate the choreographies (without music) according to the amount of energy (high vs. low) and valence (positive vs. negative). The results show that the choreographer's intention of energy and valence influenced respectively the perception of energy and valence. However the evaluators have not always had a clear perception of the two variables, especially valence, and this means that the dances not clearly expressed a positive or negative valence. In general, has been perceived and evaluated better the intention of energy that also seems to influence, to a lesser extent, in the perception of valence. The choreographic elements that have a statistically significant relation with the expression and the evaluation of energy have to do with body parameters (weight, thrusts, tension), gestural (slashing), spatial (ambitus, occupied area/s, occupied square/s), and dynamic (change/s), emphasizing weight driven strong and slashing. On the other hand, the choreographic elements that have explained the expression and evaluation of valence have been the linked to body shape: average opening and average height. The statistical size effect (eta2) in the evaluation of energy and valence of the intention of the choreographer and measured choreographic parameters reveal that the quantified dance parameters best explain the perception of energy: the energy assessment has been based more on elements of choreography (thrusts, tension), than on the intention of the choreographer. However perception and evaluation of valence is best explained by the intention of the choreographer. This indicates that the choreographic parameters that we measured not fully explain the perception of valence. The lower percentages associated with the perceived valence reveal that the positive / negative valence is more confusing and complex to perceive and to express than energy. The influence of music has appeared on some of the choreographic elements considered in our analysis, related to the use of body and space, regardless of the intended emotion: shape, weight, occupied area/s, ambitus/s, occupied square/s. The influence of music on perception of emotions in dance is more limited than expected. However music has an effect on choreography independently of the intention of the choreographer, and this effect can be perceived on a viewing without sound. / El objetivo de este estudio experimental es investigar la percepción de la expresión de cuatro estados emocionales (alegría dinámica, tristeza/depresión, felicidad tranquila, rabia/tensión) en coreografías. Se seleccionan 5 músicas según distintos valores de energía (arousal) y afecto (valence), y se encarga a 6 coreógrafos profesionales la composición de 2 coreografías improvisadas con parámetros emocionales contrastantes para cada música. Cada coreografía se graba en video. Se procede a un análisis cualitativo y cuantitativo detallado sobre el video, del espacio (ocupación y trayectorias) y de los elementos coreográficos utilizados: forma corporal, altura, peso, tensión, acciones/esfuerzo, dinámicas de desplazamiento y dirección corporal. Se realiza una evaluación perceptiva de las músicas (sin coreografía) según los 4 descriptores emocionales y de las coreografías (sin música) según la cantidad de energía percibida (alta vs baja) y la calidad del afecto (positivo vs negativo). De los resultados emerge que la intención de energía y de afecto de los coreógrafos ha influido respectivamente en la percepción de la energía y del afecto. Sin embargo los evaluadores no siempre han tenido una percepción clara de las dos variables, sobre todo del afecto, y esto quiere decir que las danzas no expresaban claramente un afecto positivo o negativo. En general se ha percibido y evaluado mejor la intención de energía que también parece influir, en menor medida, en la percepción del afecto. Los elementos coreográficos que han resultado estadísticamente significativos para la expresión y la evaluación de la energía, tienen que ver con parámetros corporales (peso, impulsos, tensión), gestuales (acción: hendir), espaciales (ambitus, superficie ocupada/s, velocidad casilla/s), y dinámicos (cambio/s), en particular con peso impulsado fuerte y la acción hendir. En cambio, los elementos coreográficos que han resultado significativos para la expresión y la evaluación del afecto han sido los ligados a la forma corporal: apertura media y altura media. El tamaño del efecto estadístico (eta2) en la evaluación de la energía y la valencia, de la intención del coreógrafo y los parámetros coreográficos medidos, revela que los parámetros de danza cuantificados explican mejor la percepción de la energía: la evaluación de la energía se ha basado más en una apreciación objetiva de los elementos de la coreografía (impulsos, tensión), que en la intención del coreógrafo. En cambio la percepción y evaluación del afecto se explica mejor por la intención del coreógrafo. Esto indica que los parámetros coreográficos que hemos medido no explican completamente la percepción del afecto. Los porcentajes más bajos resultantes para el afecto percibido revelan que el afecto positivo/negativo es más confuso y más complejo de percibir y de expresar que la energía. La influencia de la música se ha manifestado sobre algunos de los elementos coreográficos considerados en nuestro análisis, relativos al uso del cuerpo y del espacio, independientemente de la emoción expresada: forma, peso, superficie ocupada/s, ambitus/s y velocidad casilla/s. Las modificaciones que la música ha provocado en la danza han tenido un efecto más limitado de lo esperado en la percepción de las emociones. Sin embargo la música ha tenido un efecto sobre la coreografía independiente de la intención del coreógrafo, y este efecto se percibe en un visionado sin sonido. / L'objectiu d'aquest estudi experimental és investigar la percepció de l'expressió de quatre estats emocionals (alegria dinàmica, tristesa/depressió, felicitat tranquil¿la, ràbia/tensió) en coreografies. Es seleccionen 5 músiques segons diferents valors d' energia (arousal) i afecte (valence), i s'encarrega a 6 coreògrafs professionals la composició de 2 coreografies improvisades amb paràmetres emocionals per a cada música, Cada coreografia es grava en vídeo. Es procedeix a un anàlisi qualitatiu i quantitatiu detallat sobre el vídeo, de l'espai (ocupació i trajectòries) i dels elements coreogràfics utilitzats: forma corporal, altura, pes, tensió, accions/esforç, dinàmiques de desplaçament i direcció corporal. Es realitza una avaluació perceptiva de les músiques (sense coreografia) segons els 4 descriptors emocionals i de les coreografies (sense música) segons la quantitat d'energia percebuda (alta vs baixa) i la qualitat de l'afecte (positiu vs negatiu). Dels resultats emergeix que la intenció d'energia i d'afecte dels coreògrafs ha influït respectivament en la percepció de l'energia i de l'afecte. No obstant açò els avaluadors no sempre han tingut una percepció clara de les dues variables, sobretot de l'afecte, i açò vol dir que les danses no expressaven clarament un afecte positiu o negatiu. En general s'ha percebut i avaluat millor la intenció d'energia que també sembla influir, en menor mesura, en la percepció de l'afecte. Els elements coreogràfics que han resultat estadísticament significatius per a l'expressió i l'avaluació de l'energia, tenen a veure amb paràmetres corporals (pes, impulsos, tensió), gestuals (acció fendre), espacials (ambitus, superficie ocupada/s, velocitat casella/s) i dinàmics (canvi/s), destacant pes impulsat fort i l'acció fendre. En canvi, els elements coreogràfics que han resultat significatius en l'expressió i l'avaluació de l'afecte han sigut els lligats a la forma corporal: obertura mitjana i altura mitjana. La grandària de l'efecte estadístic (eta2) en l'avaluació de l'energia i la valència, de la intenció del coreògraf i els paràmetres coreogràfics mesurats, revela que els paràmetres de dansa quantificats expliquen millor la percepció de l'energia: l'avaluació de l'energia s'ha basat més en una apreciació objectiva dels elements de la coreografia (impulsos, tensió) que en la intenció del coreògraf. En canvi la percepció i avaluació de l'afecte s'explica millor per la intenció del coreògraf. Açò indica que els paràmetres coreogràfics que hem mesurat no expliquen completament la percepció de l'afecte. Els percentatges més baixos resultants per a afecte percebut revelen que l'afecte positiu/negatiu és més confús i més complex de percebre i d'expressar que l'energia. La influència de la música s'ha manifestat sobre alguns dels elements coreogràfics considerats al nostre anàlisi, relatius a l'ús del cos i de l'espai, independentment de l'emoció expressada: forma, pes, superfície ocupada/s, ambitus/s i velocitat casella/s. Les modificacions que la música ha provocat en la dansa han tingut un efecte més limitat de l' esperat en la percepció de les emocions. No obstant açò la música ha tingut un efecte sobre la coreografia independent de la intenció del coreògraf, i aquest efecte es percep en un visionat sense so. / Meschini, F. (2016). Estudio perceptivo experimental de la expresión coreográfica: espacio, movimiento e influencia de la música [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/74965

This multidisciplinary study has investigated the terminology used to name reproductible images in the context of cultural heritage. With the help of various disciplines such as lexicography, materials science, systematics or the technical history of photography, we analysed the misuse often made of the terminology and made a proposal for the classification of techniques of printmaking, photography, photomechanical printing and electronic printing according to criteria that includes the principle of image formation, the manufacturing technology and the materials composing the objects. This classification, called "iconographic taxonomy" allows to deduce correct terminology and expressions made to designate such images. We can call this naming technique systematic terminology. In conclusion is a proposal to use the taxonomy for the standardization of terminology, with the aim of disseminating it and thus help to better preserve and disseminate concise information on images printed with multiple reproduction techniques. / Este estudio pluridisciplinar ha investigado la terminología utilizada para designar las imágenes obtenidas con técnicas de reproducción múltiple en el contexto patrimonial. Con la ayuda de varias disciplinas como por ejemplo la lexicografía, la ciencia de los materiales, la sistemática o la historia técnica de la fotografía, se ha podido analizar el uso erróneo que a menudo se hace del vocabulario técnico y hacer una propuesta de clasificación de las técnicas de la estampa, de la fotografía, de la impresión fotomecánica y de la impresión electrónica. Los criterios seguidos incluyen el principio de formación de la imagen, la tecnolgia de fabricación o los materiales que componen las imágenes. Esta clasificación, que llamamos "taxonomía iconográfica", permite deducir una terminología y expresiones compuestas para designar los diversos tipos de imágenes reproductibles que llamamos nombres sistemáticos. Como conclusión, se hace una propuesta de de uso de la taxonomía y también de normalización terminológica con la ambición de difundirla y ayudar así a conservar mejor el patrimonio y a difundir información concisa sobre las imágenes impresas por técnicas de reproducción múltiple de la imagen. / Aquesta tesi investiga la terminologia usada per denominar, en català i en l'àmbit de la conservació de béns culturals, les imatges obtingudes per tècniques de reproducció múltiple: les estampes, les fotografies, les impressions fotomecàniques i les impressions electròniques. A partir de la constatació de les mancances en la pertinència de la terminologia usada actualment, en català i en castellà, s'ha realitzat una proposta de classificació i de nomenclatura de les diverses tècniques de creació artística seguint una metodologia d'anàlisi pluridisciplinari que combina aspectes de la ciència del patrimoni, de la història de l'art i de la tècnica, de la lexicografia, de la sistemàtica i de les ciències de la informació. Els mètodes de treball i les bases conceptuals d'aquestes disciplines ens han permès de proposar un sistema de classificació i nomenclatura inspirat de les taxonomies de les ciències naturals, però que utilitza criteris de classificació específics relacionats amb la conservació del patrimoni: el principi tecnicocientífic de formació de les imatges i la naturalesa dels seus materials constitutius. El resultat és una classificació determinada de les tècniques de reproducció de la imatge i unes recomanacions d'ús d'aquesta classificació que es tradueixen en una proposta de terminologia normalitzada en català. Aquesta llista de termes permetran a la comunitat interessada disposar d'una llista de noms o de descriptors correctes i una metodologia d'ús adaptable a les circumstàncies del context, incloent la seva traducció a la llengua castellana. / Maynés Tolosa, P. (2017). La taxonomía iconogràfica. Proposta de classificació i nomenclatura de les imatges reproductibles [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/89087

The present Doctoral Thesis focuses his research monographically on the figure of the Valencian composer D. Vicente Ramón Ramos Villanueva (1954-2012), considered one of the most relevant composers of the contemporary musical Valencian panorama of the last thirty years. Due to the lack of in-depth studies on the author, a short time after his premature death, the objectives of this work are focused on illuminating the different planes that make up the figure of the Valencian composer: biographical, catalographical and analytic-aesthetical. The structure and content of the Thesis is defined as follows: -I. INTRODUCTION: It includes the justification of the subject, the detailed study of the state of the question, the definition of the objectives and the planning of the methodology and sources for the research. -II. RESULTS: Where the body of research is exposed, divided into three planes that interact about the author. ·Biographical plane: Where the human side of the composer is treated, situating ourselves in the understanding of the social, vital and personal conjunctures that conditioned his artistic development (formation, received influences, developed work and aesthetic evolution). For this, a brief description of the socio-musical contexts is presented, followed by an extensive chronological biography divided in artistic-vital stages, narrated in detail and illustrated, and exposing a final approximation to the personality of the author. ·Catalographical plane: Detailed cataloguing of the author's entire corpus, until now non-existent, is carried out, as well as the crucial recovery of the scores of his grave situation of dispersion, gathering them here in a Digital Archive. ·Analytical and musical aesthetic plane: From the scores recovered for the Digital Archive, a musical analysis of the author's chamber production is carried out first, addressing a total of 56 works analyzed that cover the 32 years of musical production of the author. Later on, based on the observation and global analysis of the analyzes, establish the aesthetic, stylistic and thematic foundations of the musical language of Ramón Ramos, being able also in the last instance to determine throughout its different artistic stages the evolutionary line of its Musical aesthetics. -III. CONCLUSIONS: The final conclusions reached after the research carried out in the three levels about the author, as well as the reports on the results obtained, are presented. In addition, it points out the possible pending tasks and the research perspectives that are opened from this Doctoral Thesis. The Thesis ends with the enumeration of IV. BIBLIOGRAPHY consulted, and followed by the documentary ANNEXES and in digital format. / La presente Tesis Doctoral centra su investigación monográficamente en la figura del compositor valenciano D. Vicente Ramón Ramos Villanueva (1954-2012), considerado uno de los compositores más relevantes del panorama musical contemporáneo valenciano de los últimos treinta años. Ante la inexistencia de estudios profundos sobre el autor, escaso tiempo tras su prematuro fallecimiento, los objetivos del presente trabajo están enfocados a alumbrar los diferentes planos que componen la figura del compositor valenciano: biográfico, catalográfico y analítico estético. La estructura y el contenido de la Tesis se define del siguiente modo: -I. INTRODUCCIÓN: Incluye la justificación del tema, el estudio detallado del estado de la cuestión, la definición de los objetivos y la planificación de la metodología y fuentes para la investigación. -II. RESULTADOS: Donde se expone el cuerpo de las investigaciones, dividido en tres planos que interaccionan acerca del autor. ·Plano biográfico: Donde se trata el lado humano del compositor situándonos en la comprensión de las coyunturas sociales, vitales y personales que condicionaron su desarrollo artístico (formación, influencias recibidas, labor desarrollada y evolución estética). Para ello se expone una breve descripción de los contextos socio-musicales, seguido de una amplia biografía cronológica dividida en etapas artístico-vitales, narrada detalladamente e ilustrada, y exponiendo una final aproximación a la personalidad del autor. ·Plano catalográfico: Se lleva a cabo la catalogación detallada del corpus completo del autor, hasta ahora inexistente, así como la crucial recuperación de las partituras de su grave situación de dispersión, reuniéndolas aquí en un Archivo Digital. ·Plano analítico y estético musical: A partir de las partituras recuperadas para el Archivo Digital se realiza en primer lugar un análisis musical de la producción camerística del autor, abordando un total de 56 obras analizadas que abarcan los 32 años de producción musical del autor. Para posteriormente, a partir de la observación y estudio global de los análisis realizados, establecer los fundamentos estéticos, estilísticos y temáticos del lenguaje musical de Ramón Ramos, pudiendo además en última instancia determinarse a lo largo de sus diferentes etapas artísticas la línea evolutiva de su estética musical. -III. CONCLUSIONES: Se exponen las conclusiones finales alcanzadas tras las investigaciones llevadas a cabo en los tres planos acerca del autor, así como los informes sobre los resultados obtenidos. Además, se apuntan las posibles tareas pendientes y las perspectivas de investigación que se abren a partir de la presente Tesis Doctoral. La Tesis finaliza con la enumeración de la IV. BIBLIOGRAFÍA consultada, y seguida por los ANEXOS documentales y en formato digital. / La present Tesi Doctoral centra la seua investigació monogràficament en la figura del compositor valencià D. Vicente Ramón Ramos Villanueva (1954- 2012), considerat un dels compositors més rellevants del panorama musical contemporani valencià dels últims trenta anys. Davant de la inexistència d'estudis profunds sobre l'autor, escàs temps després de la seua prematura defunció, els objectius del present treball estan enfocats a il¿luminar els diferents plans que componen la figura del compositor valencià: biogràfic, catalogràfic i analític estètic. L'estructura i el contingut de la Tesi es definix de la manera següent: -I. INTRODUCCIÓ: Inclou la justificació del tema, l'estudi detallat de l'estat de la qüestió, la definició dels objectius i la planificació de la metodologia i fonts per a la investigació. -II. RESULTATS: On s'exposa el cos de les investigacions, dividit en tres plans que interaccionen sobre l'autor. ·Pla biogràfic: On es tracta el costat humà del compositor situant-nos en la comprensió de les conjuntures socials, vitals i personals que van condicionar el seu desenrotllament artístic (formació, influències rebudes, labor desenrotllada i evolució estètica). Per a això s'exposa una breu descripció dels contextos sociomusicals, seguit d'una àmplia biografia cronològica dividida en etapes artisticovitals, narrada detalladament i il¿lustrada, i exposant una final aproximació a la personalitat de l'autor. ·Pla catalogràfic: Es du a terme la catalogació detallada del corpus complet de l'autor, fins ara inexistent, així com la crucial recuperació de les partitures de la seua greu situació de dispersió, reunint-les ací en un Arxiu Digital. ·Pla analític i estètic musical: A partir de les partitures recuperades per a l'Arxiu Digital es realitza en primer lloc un anàlisi musical de la producció camerística de l'autor, abordant un total de 56 obres analitzades que comprenen els 32 anys de producció musical de l'autor. Per a posteriorment, a partir de l'observació i estudi global dels anàlisis realitzats, establir els fonaments estètics, estilístics i temàtics del llenguatge musical de Ramón Ramos, podent a més en última instància determinar-se al llarg de les seues diferents etapes artístiques la línia evolutiva de la seua estètica musical. -III. CONCLUSIONS: S'exposen les conclusions finals aconseguides després de les investigacions dutes a terme en els tres plans sobre l'autor, així com els informes sobre els resultats obtinguts. A més, s'apunten les possibles tasques pendents i les perspectives d'investigació que s'obrin a partir de la present Tesi Doctoral. La Tesi finalitza amb l'enumeració de la IV. BIBLIOGRAFIA consultada, i seguida pels ANNEXOS documentals i en format digital. / Oltra García, H. (2017). EL COMPOSITOR VALENCIANO VICENTE RAMÓN RAMOS VILLANUEVA (1954-2012): BIOGRAFÍA, CATÁLOGO DE OBRA Y FUNDAMENTOS ESTÉTICOS A TRAVÉS DEL ANÁLISIS MUSICAL DE SU OBRA CAMERÍSTICA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90471

En la presente tesis analizamos el impacto de las tecnologías digitales en el contexto de los museos, y cómo su inserción demanda la evolución del concepto de museografía hacia una museografía 4.0. Gracias a la reciente llegada de nuevos dispositivos de realidad virtual y aumentada hemos podido definir las principales características que esta museografía debería contemplar, entre las que queremos destacar su capacidad para crear experiencias inmersivas que permitan la incorporación de información digital en el espacio expositivo de una forma natural, creando narrativas que fomenten la interactividad y la participación. Una museografía capaz de diseñar experiencias que se adapten inteligentemente a las necesidades de los visitantes, y permitan la interacción social tanto dentro como fuera del museo, mediante el uso de diferentes medios tecnológicos. Para poder validar desde la praxis algunas de las características de esta museografía 4.0 creamos una serie de experiencias prototipo sobre gafas de realidad aumentada, del tipo visión a través (view through). Con ellas, hemos buscado crear una simbiosis entre elementos reales y virtuales para experimentar nuevas formas narrativas, donde lo virtual y lo real dialoguen en un mismo plano perceptivo. En concreto, en esta tesis, exponemos y evaluamos el desarrollado de las aplicaciones: Jardín, una experiencia piloto para presentar datos digitales sobre cuadros y objetos; Holomuseum, una herramienta de autor diseñada para crear y componer exposiciones holográficas en salas de museos; y Almoina AR, un proyecto definido sobre la colección concreta del museo arqueológico de la Almoina de Valencia, donde se experimenta con un personaje holográfico ficticio que sirve de guía para presentar de forma natural un relato sobre la vida en la ciudad de Valencia durante la época de la República Romana. Relato articulado a través de secuencias con reconstrucciones 3D, música y animaciones que aparecen sobre el propio espacio expositivo del museo y sus ruinas. Como consecuencia de este análisis y experimentación, hemos logrado desarrollar una metodología funcional que ya puede ser utilizada en las prácticas museísticas, y así lo hemos validado con el diseño y desarrollo de nuestras experiencias. Estamos convencidos de que este tipo de prácticas lograrán recuperar la esencia de estas instituciones como lugares sociales en los que relacionarse con otras personas y mantener una experiencia directa y enriquecedora con el patrimonio. / TOWARDS A MUSEOGRAPHY 4.0. DESIGN OF IMMERSIVE EXPERIENCES WITH AUGMENTED REALITY DEVICES In this thesis we analyze the impact of digital technologies in the context of museums, and how their insertion demands the evolution of the concept of museography towards a museography 4.0. Thanks to the recent arrival of new virtual reality and augmented reality devices we have been able to define the main features that this museography should contemplate, among which we want to highlight its ability to create immersive experiences that allow the incorporation of digital information to the exhibition hall in a natural way, creating narratives that encourage interactivity and participation. A museography capable of designing experiences that intelligently adapt to the of visitors' needs and allow social interaction inside and outside museums, using different technological means. In order to be able to validate some of the characteristics of this museography 4.0 from practice, we created a series of prototype experiences on augmented reality glasses, of the view through type. With them, we have sought to create a symbiosis between real and virtual elements to experience new narrative forms, where the virtual and the real dialogue on the same perceptual level. Precisely, in this thesis, we expose and evaluate the development of applications: Garden, a pilot experience to present digital data on paintings and objects; Holomuseum, an authoring tool designed to create and compose holographic exhibitions in museums; and Almoina AR, a project defined on the specific collection of the archaeological museum Almoina in Valencia, where a fictional holographic character is used as a guide to present in a natural way a story about life in the city of Valencia during the time of the Roman Republic. The story is articulated through sequences with 3D reconstructions, music and animations that appear on the museum's exhibition space and its ruins. As a result of this analysis and experimentation, we have managed to develop a functional methodology that can already be used in museum practices, and we have validated this with the design and development of our experiences. We are convinced that this type of practice will recover the essence of these institutions as social places in which to interact with other people and maintain a direct and enriching experience with heritage. / CAP A UNA MUSEOGRAFIA 4.0. DISSENY D'EXPERIÈNCIES IMMERSIVES AMB DISPOSITIUS DE REALITAT AUGMENTADA En la present tesi analitzem l'impacte de les tecnologies digitals al context dels museus, i com la seva inserció demana l'evolució del concepte de museografia cap a una museografia 4.0. Gràcies a la recent arribada de nous dispositius de realitat virtual i augmentada hem pogut definir les principals característiques que aquesta museografia hauria de contemplar, entre les quals volem destacar la seua capacitat per crear experiències immersives que permeten la incorporació d'informació digital en l'espai expositiu d'una forma natural, creant narratives que fomenten la interactivitat i la participació. Una museografia capaç de dissenyar experiències que s'adapten intel·ligentment a les necessitats dels visitants, i permeten la interacció social tant dins com fora del museu, mitjançant l'ús de diferents mitjans tecnològics. Per poder validar des de la praxi algunes de les característiques d'aquesta museografia 4.0 vam crear una sèrie d'experiències prototip sobre ulleres de realitat augmentada, del tipus visió a través (view through). Amb elles, hem buscat crear una simbiosi entre elements reals i virtuals per experimentar noves formes narratives, on el virtual i el real dialoguen a un mateix pla perceptiu. En concret, en aquesta tesi, exposem i avaluem el desenvolupament de les aplicacions: Jardí, una experiència pilot per presentar dades digitals sobre quadres i objectes; Holomuseum, una eina d'autor dissenyada per crear i compondre exposicions hologràfiques en sales de museus; i Almoina AR, un projecte definit sobre la col·lecció concreta del museu arqueològic de l'Almoina de València, on s'experimenta amb un personatge hologràfic fictici que serveix de guia per presentar de forma natural un relat sobre la vida a la ciutat de València durant l'època de la República Romana. Relat articulat a través de seqüències amb reconstruccions 3D, música i animacions que apareixen sobre el propi espai expositiu del museu i les seves ruïnes. Com a conseqüència d'aquest anàlisi i experimentació, hem aconseguit desenvolupar una metodologia funcional que ja pot ser utilitzada en les pràctiques museístiques, i així ho hem validat amb el disseny i desenvolupament de les nostres experiències. Estem convençuts que aquest tipus de pràctiques aconseguiran recuperar l'essència d'aquestes institucions com a llocs socials en què relacionar-se amb altres persones i mantenir una experiència directa i enriquidora amb el patrimoni. Paraules clau: Museu, realitat augmentada, experiència immersiva, interactivitat, disseny, museografia, museologia, intel·ligència artificial, interactivitat, Realitat Virtual, realitat mixta, transmèdia, social, educació, tecnologia, / Martí Testón, A. (2018). Hacia una museografía 4.0. Diseño de experiencias inmersivas con dispositivos de realidad aumentada [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/107375

[EN] Saul Bass is considered as the father of contemporary title sequences. The main contribution of this work consists in verifying the close correspondences between Bass' deviced iconography, figures and visual motifs to summarize and synthesise the profound sense of the story told by the film, preceded by their sequences, since it is this idea that is found as the base of what has been established as the turning point and conceptual axis around his innovation. This is something until nowadays taken as an axiom, for that it is a need to go more deeply into it and to define which these keys of his innovation are. Step by step, Bass is modeling his concept of Bass-Brand; since the beginning he considered creating a visual image recognisible by his personal style, and at the same time he addressed the territory of audiovisual communication and deviced a new concept, a new treatment in the field of titles design in film. A first step would be the creation of the symbol-brand of the movie, as a single product, until reaching the idea of the brand-film with which he suggests that the title sequences must be a metaphorical résumé of the story told by the film. All of this is what he will create, in the collective imagination, that recognisible idea of the author's identity as creator of the title sequence; by itself, Bass-Brand has implicitly not only a concise procedure of formal and aesthetic resolution of this sequence, but the features themselves of his innovation. But Bass, by the means of his metaphores, is not simply proposing us a summary of the argument, of the (main) plot of the story, but he extracts the pure essence of the film and it is about this essence what he wants to talk to us about, and for that he evoques that essence with his metaphores. All of this appears, as we will demonstrate, by revealing the secondary plot of the film. In order to confirm our hypothesis we have established an inquiring technique that has allowed us to analyse this particular rpoblem. We have proposed an analysis model that permits demonstrating this hypothesis in which we study a specific, complex and paradigmatic case inside the audiovisual production of this author, the film Vertigo (Hitchcock, 1958). We have centred on questions such as finding the referents of Bass' audiovisual metaphores by applying this deconstruction of narrative structure technique to the film, and also by indexing the essential ingredients of an audiovisual-narrative construction of these characteristics in order to unveil the profound sense of the told story. The analytical tools that we have used for realizing a descomposition process of the film is based on the identification of the profound structures of the film, thanks to the application of Frank Daniel's sequences paradigma. Likewise, as another tool for our analysis, we rely on the identification of different music segments that are detected in the title sequences, in that in an audiovisual piece, music establishes a configuration that can endorse the self iconic phrases and their signification. In the title sequence we see the color palette and other iconographic patterns synthesised, of which dizziness and obsession make use, plus the tragic and obsessive love of Judy, Madeleine the entity, and Scottie characters, proposed on one side by the images, and on the other, by the melodies. It is about a magistral work on transforming narrative contents (and their referents) into pure audio-visual metaphores. Both Bass' and Herrmann's work in these titles are a perfect translation of the themed, emotional, and psychological aspects of the story in which one can appreciate the iconic and sound equivalences of the film's essential discursive elements. / [ES] Saul Bass está considerado como el padre de las secuencias de títulos de crédito contemporáneas. La aportación principal de este trabajo consiste en verificar las estrechas correspondencias entre la iconografía, figuras y motivos visuales ideados por Bass para resumir y sintetizar el sentido profundo de la historia contada por el film, al que anteceden sus secuencias, pues es esta idea la que se encuentra en la base de lo que todos han establecido como punto de inflexión y el eje conceptual en torno al que gira su innovación. Esto es algo que hasta ahora ha sido un axioma, por lo que es necesario profundizar y definir sobre cuáles son esas claves de su innovación. Bass va moldeando poco a poco su concepto de Marca-Bass; desde el principio se planteó crear una imagen visual reconocible por su estilo personal, al tiempo que abordó el territorio de la comunicación audiovisual e inventó un nuevo concepto, un nuevo tratamiento en el campo del diseño de los créditos en el cine. Un primer paso sería la creación del símbolo-marca de la película, como producto singular, hasta llegar a la idea de la marca-película con la que plantea que la secuencia de créditos debe ser un resumen metafórico de la historia contada por el film. Es todo ello lo que creará, en el imaginario colectivo, esa idea reconocible de la identidad de su autor como creador de la secuencia de títulos de crédito; en sí la Marca-Bass lleva implícito no solo un conciso procedimiento de resolución formal y estético de esta secuencia sino los propios rasgos de su innovación. Pero Bass, mediante sus metáforas, no nos propone simplemente un resumen del argumento, de la trama (principal) de la historia, sino que extrae la esencia pura del film y es de ella de la que nos quiere hablar y para ello evoca esa esencia con sus metáforas. Todo esto aparece, como demostramos, al revelar la trama secundaria del film. Para confirmar nuestras hipótesis hemos establecido una técnica de indagación que nos ha permitido poder analizar ese determinado problema. Hemos propuesto un modelo de análisis, que permite demostrar esta hipótesis donde estudiamos un caso concreto, complejo y paradigmático dentro de la producción audiovisual de este autor, la película Vértigo. De entre los muertos (Hitchcock, 1958). Nos hemos centrado en cuestiones como hallar los referentes de las metáforas audiovisuales de Bass aplicando esta técnica de deconstrucción de la estructura narrativa del film, y también en referenciar los ingredientes esenciales de una construcción narrativa audiovisual de estas características para intentar desvelar el sentido profundo de la historia contada. Los instrumentos analíticos que hemos utilizado para realizar una segmentación metódica y proceder a realizar un proceso de descomposición del film se basan en la identificación de las estructuras profundas del film gracias a la aplicación del paradigma de secuencias de Frank Daniel. Asímismo nos apoyamos, como una herramienta más para nuestro análisis, en la identificación de diferentes bloques de música que se detectan en la secuencias de títulos de crédito, en la medida que en una pieza audiovisual, la música establece una configuración que puede refrendar los propios fraseados icónicos y su significación. En la secuencia de títulos de crédito vemos sintetizados la paleta de color del film y los patrones iconográficos de los que se sirven el vértigo y la obsesión, además del amor trágico y obsesivo de los personajes de Judy, el ente Madeleine y Scottie, propuestos por un lado por las imágenes, y por otro por las melodías. Se trata de un magistral trabajo de transformación de contenidos narrativos (su referente) a puras metáforas audio-visuales. El trabajo, tanto de Bass como de Herrmann, en estos créditos es una perfecta traducción de los aspectos temáticos, emocionales y psicológicos del relato en los que se pueden apreciar las equivalencias icónica / [CA] Saul Bass està considerat com al pare de les seqüències de títols de crèdit contemporànies. L'aportació principal d'aquest treball consisteix en verificar les estretes correspondències entre la iconografia, figures i motius visuals ideats per Bass, per a resumir i sintetitzar el sentit profund de la història contada pel film, a què antecedeixen les seues seqüències, doncs és aquesta idea la que es troba en la base del que tots han establert com a punt d'inflexió i eix conceptual en torn al que gira la seua innovació. Això és una cosa que fins ara ha estat un axioma, motiu pel qual és necessari profunditzar i definir sobre quines són eixes claus de la seua innovació. Bass va modelant, a poc a poc, el seu concepte de Marca-Bass; des del principi es va plantejar crear una imatge visual recognoscible pel seu estil personal, al temps que va abordar el territori de la comunicació audiovisual i va inventar un nou concepte, un nou tractament en el camp del disseny dels crèdits en el cinema. Un primer pas seria la creació del símbol-marca de la pel·lícula, com a producte singular, fins a arribar a la idea de la marca-pel·lícula amb què es planteja que la seqüència de crèdits ha de ser un resum metafòric de la història contada pel film. És tot això el que crearà, en l'imaginari col·lectiu, eixa idea recognoscible de la identitat del seu autor com a creador de la seqüència de títols de crèdit; en si, la Marca-Bass porta implícit no tan sols un concís procediment de resolució formal i estètic d'aquesta seqüència, sinó els trets propis de la seua innovació. Però, Bass, mitjançant les seues metàfores, no ens proposa simplement un resum de l'argument, de la trama (principal) de la història, sinó que extrau l'essència pura del film i és d'ella de la qual ens vol parlar, i per a això evoca eixa essència amb les seues metàfores. Tot això apareix, com demostrem, al revelar la trama secundària del film. Per a confirmar les nostres hipòtesis hem establert una tècnica d'indagació que ens ha permés poder analitzar aquest problema determinat. Hem proposat un model d'anàlisi que permet demostrar aquesta hipòtesi on estudiem un cas concret, complexe i paradigmàtic dins de la producció audiovisual d'aquest autor, la pel·lícula Vertígen (D'entre els morts) (Hitchcock, 1958). Ens hem centrat en qüestions com trobar els referents de les metàfores audiovisuals de Bass aplicant aquesta tècnica de deconstrucció de l'estructura narrativa del film, i també en referenciar els ingredients essencials d'una construcció narrativa audiovisual d'aquestes característiques per a intentar desvetlar el sentit profund de la història contada. Els instruments analítics que hem utilitzat per a realitzar una segmentació metòdica i per a procedir a realitzar un procés de descomposició del film es basen en la identificació de les estructures profundes del film gràcies a l'aplicació del paradigma de les seqüències de Frank Daniel. Tanmateix, ens recolzem, com a una ferramenta més per a la nostra anàlisi, en la identificació de blocs diferents de música que es detecten en les seqüències de títols de crèdit, en la mesura en què, en una peça audiovisual, la música estableix una configuració que pot refrendar els frasejats icònics propis i la seua significació. En la seqüència de títols de crèdit veiem sintetitzades la paleta de color del film i els patrons iconogràfics de què es serveixen el vertigen i l'obsessió, a més de l'amor tràgic i obsessio dels personatges de Judy, l'ens Madeleine i Scottie, proposats per una banda per les imatges, i, per l'altra, per les melodies. Es tracta d'un treball magistral de transformació de continguts narratius (i el seu referent) a metàfores pures audio-visuals. El treball, tant de Bass com de Herrmann, en aquests crèdits és una perfecta traducció dels aspectes temàtics, emocionals i psicològics del relat en què es poden apreci / Alcaraz Pagán, MDLN. (2016). LAS CLAVES DE LA INNOVACIÓN DE SAUL BASS EN LA SECUENCIA DE TÍTULOS DE CRÉDITO DE VÉRTIGO [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61992

[ES] La COVID-19 ha acelerado el proceso de adaptación al trabajo telemático donde el entorno académico también ha sufrido cambios. La comunidad investigadora ha normalizado la participación en congresos a través del ordenador. El objetivo de este estudio es analizar los elementos que intervienen en el discurso oral en las comunicaciones en congresos digitales académicos para identificar los patrones de comunicación más empleados por los investigadores. Desde inicios del siglo XXI, diversos autores han explorado este género discursivo al considerarlo el homólogo oral del artículo científico. Estos mismos autores demandan más atención a los géneros orales, al considerarlos infraestudiados en comparación con los géneros académicos escritos. Para el análisis se utiliza el Análisis del Discurso Multimodal (ADM). Esta metodología entiende que, solo considerando todos los elementos del discurso se puede tener una idea global de cómo es la comunicación. De este modo, considerar únicamente lo que se dice (el lenguaje) no permite descifrar todo el significado. Por ello, los autores del ADM proponen analizar elementos del aspecto visual, el lenguaje o los gestos del orador. Entre los resultados, destaca el protagonismo de las diapositivas en el discurso, el desarrollo de un patrón para la estructura del discurso y la poca relevancia de los gestos, que apenas son percibidos por la cámara. Estos datos permiten conocer los modelos de comunicación en los congresos digitales, así como atender a los elementos más urgentes que hay que tratar para mejorar la comunicación efectiva a través del ordenador y la cámara web. / [CA] La COVID-19 ha accelerat el procés d'adaptació al treball telemàtic on l'entorn acadèmic també ha patit canvis. La comunitat investigadora ha normalitzat la participació en congressos a través de l'ordinador. L'objectiu d'aquest estudi és analitzar els elements que intervenen en el discurs oral en les comunicacions en congressos digitals acadèmics per a identificar els patrons de comunicació més utilitzats pels investigadors. Des d'inicis del segle XXI, diversos autors han explorat aquest gènere discursiu al considerar-lo l'homòleg oral de l'article científic. Aquests mateixos autors demanden més atenció als gèneres orals, en considerar-los poc estudiats en comparació amb els gèneres acadèmics escrits. Per a l'anàlisi s'utilitza l'Anàlisi del Discurs Multimodal (ADM). Aquesta metodologia entén que, només considerant tots els elements del discurs es pot tindre una idea global de com és la comunicació. D'aquesta manera, considerar únicament el que es diu (el llenguatge) no permet desxifrar tot el significat. Per això, els autors de l'ADM proposen analitzar elements com l'aspecte visual, el llenguatge o els gestos de l'orador. Entre els resultats, destaca el protagonisme de les diapositives a les comunicacions, el desenvolupament d'un patró per a l'estructura del discurs i la poca rellevància dels gestos, que a penes són percebuts per la càmera. Aquestes dades permeten conèixer els models de comunicació en els congressos digitals, així com atendre els elements més urgents que cal tractar per a millorar la comunicació efectiva a través de l'ordinador i la càmera web. / [EN] The Covid-19 pandemic has accelerated the adaptation to remote work, leading to significant changes in the academic environment. The academic community has normalized participation in conferences through computer screens. The aim of this study is to analyze the elements involved in oral discourse during digital conference papers to identify the communication patterns most commonly used by researchers. Since the early 21st century, several authors have explored this discursive genre, considering it the oral counterpart of scientific articles. These authors advocate for more attention to oral genres, considering them understudied in comparison to written academic genres. This study employs Multimodal Discourse Analysis (MDA). This methodology understands that a comprehensive understanding of communication can only be achieved by considering all elements of discourse. Merely focusing on what is said (language) does not reveal the full meaning. Therefore, MDA advocates for the analysis of visual aspects, language, and gestures of the speaker. The results highlight the prominence of slides in discourse, the development of a pattern for discourse structure, and the limited relevance of gestures, which are barely perceived by the camera. These findings provide insights into communication models in digital conferences and draw attention to the most pressing elements that need to be addressed to enhance effective communication through computers and webcams. / López Navarrete, AJ. (2024). ¿Cómo se comunica la investigación a través de la pantalla? Análisis del discurso multimodal en las comunicaciones en congresos digitales en el área de comunicación [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/202718

[ES] La incursión de las tecnologías emergentes y los procesos de digitalización están presentes en la mayoría de los sectores productivos de la sociedad. En el caso del sector cultural, esta relación todavía no está completamente desarrollada. Por ello, está investigación tiene como objetivo el análisis de la aplicación de la transformación digital en las empresas de Gestión Cultural en España como forma de impulsar su innovación y rentabilidad. Todo esto, considerando que las empresas con el giro de gestión cultural se dedican al desarrollo, ejecución y evaluación de proyectos transversales a todos los subsectores de las industrias culturales y creativas. La metodología por emplear consiste en 3 fases: 1) una revisión bibliográfica para aterrizar los conceptos, 2) un mapeo de las empresas de Gestión Cultural en España y una muestra estadística (encuestas, entrevistas y grupos de discusión) con sus profesionales y directivos, y 3) el diseño de una herramienta que permita medir el grado de madurez digital para las empresas de gestión cultural. Los objetivos que se persiguen tienen como eje hacer un mapeo del estado de las empresas dedicadas a la gestión cultural, sus metodologías, servicios y los indicadores clave que permitirán su proceso hacia la transformación digital. El producto resultante de esta investigación consistirá en el desarrollo de una metodología que permita medir los indicadores y el grado de madurez digital en las empresas objeto de estudio. / [CA] La incursió dels processos de digitalització i les tecnologies emergents estan presents en la majoria dels sectors productius de la societat i el sector cultural no és alié a l'evolució de les estratègies de transformació digital. Per això, està investigació té com a objectiu l'anàlisi de l'aplicació de la transformació digital en les empreses de gestió cultural a Espanya com a manera de millorar les seues condicions i per a impulsar la seua innovació. Tot això considerant que les empreses amb el gir de gestió cultural es dediquen al desenvolupament, execució i avaluació de projectes transversals a tots els subsectors de les indústries culturals i creatives. La metodologia va consistir en: 1) una revisió documental de l'estat de l'art de les estratègies digitals, 2) un mapatge de les empreses actives de gestió cultural a Espanya i 3) l'aplicació de dos instruments de recol·lecció de dades, entrevistes a profunditat i una enquesta dirigida a professionals i especialistes del sector. Els resultats van permetre aterrar la definició d'empreses de gestió cultural, les bones pràctiques en la implementació d'estratègies de transformació digital i la percepció de millora en les entitats. / [EN] The incursion of digitalization processes and emerging technologies are present in most of the productive sectors of society and the cultural sector is no stranger to the evolution of digital transformation strategies. Therefore, this research aims to analyze the application of digital transformation in cultural management companies in Spain as a way to improve their conditions and to boost their innovation. All this, considering that cultural management companies are dedicated to the development, implementation and evaluation of cross-cutting projects in all subsectors of the cultural and creative industries. The methodology consisted of: 1) a documentary review of the state of the art of digital strategies, 2) a mapping of active cultural management companies in Spain and 3) the application of two data collection instruments, in-depth interviews and a survey of professionals and specialists in the sector. The objectives allowed to ground the definition of cultural management companies, good practices in the implementation of digital transformation strategies and the perception of improvement in the entities. / Fragoso Mora, M. (2024). La transformación digital en las empresas de gestión cultural en España [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/203437

[ES] A partir de revisar el concepto de animación como contexto, se aborda la definición y desarrollo del término animación volumétrica, referente a las prácticas de animación creadas a partir de unidades con magnitud física palpable en el espacio, que, por medio del movimiento, y la naturaleza intermitente y diacrónica de la percepción óptica, generan secuencias visuales en su propio volumen. Para el desarrollo práctico y el análisis teórico de este tipo de animación, alejada de las pantallas, se propone un modelo de categorización de obras compuesto por nueve categorías y veintinueve subcategorías. El trabajo de laboratorio de investigación-creación desarrollado en torno a la animación volumétrica se presenta como exégesis del proceso de experimentación, reinvención y adaptación contemporánea de máquinas de animación manuales, por medio de la aplicación de tecnologías modernas de fabricación y técnicas artísticas tradicionales, estableciendo un diálogo entre ellas. A la luz de estos procesos se formula el dispositivo Arandú, y se desarrolla obra personal, que conjuga tanto el desarrollo técnico como las reflexiones teóricas y prácticas por medio de la expresión individual. La obra Quisiera que el café me supiera distinto (Cogua, 2023), emplea el dispositivo Arandú para conectar una reflexión específica y subjetiva a partir del estudio de los ciclos y la recursividad, contextualizada en el ámbito político de Colombia, por medio de un gesto artístico extendido al espectador, reflexionando sobre la naturaleza de la repetición, la inercia, el valor de la pausa, el cambio y el tiempo. / [CA] A partir de revisar el concepte d'animació com a context, s'aborda la definició i el desenvolupament del terme animació volumètrica, referent a les pràctiques d'animació creades a partir d'unitats amb magnitud física palpable en l'espai, que, per mitjà del moviment, i la naturalesa intermitent i diacrònica de la percepció òptica, generen seqüències visuals en el seu propi volum. Per al desenvolupament pràctic i l'anàlisi teòrica d'aquesta mena d'animació, allunyada de les pantalles, es proposa un model de categorització d'obres compost per nou categories i vint-i-nou subcategories. El treball de laboratori de recerca-creació desenvolupat entorn de l'animació volumètrica es presenta com a exegesi del procés d'experimentació, reinvenció i adaptació contemporània de màquines d'animació manuals, per mitjà de l'aplicació de tecnologies modernes de fabricació i tècniques artístiques tradicionals que estableixen un diàleg entre si. A la llum d'aquests processos es formula el dispositiu Arandú, i es desenvolupa obra personal, que conjuga tant el desenvolupament tècnic com les reflexions teòriques i pràctiques per mitjà de l'expressió individual. L'obra Quisiera que el café me supiera distinto (Cogua, 2023), empra el dispositiu Arandú per a connectar una reflexió específica i subjectiva a partir de l'estudi dels cicles i la recursivitat, contextualitzada en l'àmbit polític de Colòmbia, per mitjà d'un gest artístic estès a l'espectador, i reflexionant sobre la naturalesa de la repetició, la inèrcia, el valor de la pausa, el canvi i el temps. / [EN] By reviewing the concept of animation as a context, this work addresses the definition and development of the term volumetric animation. Volumetric animation refers to animation practices created from units with palpable physical magnitude in space that generate visual sequences within their volume through movement and the intermittent and diachronic nature of optical perception. For the practical development and theoretical analysis of this type of animation, distinct from screen-based formats, a categorization model consisting of nine categories and twenty-nine subcategories is proposed. The research-creation laboratory work developed around volumetric animation is presented as an exegesis of the process of experimentation, reinvention, and contemporary adaptation of manual animation machines. This is accomplished through the application of modern manufacturing technologies and traditional artistic techniques, establishing a dialogue between them. Considering these processes, the Arandú device is formulated, and personal work is developed, combining both technical development and theoretical and practical reflections through individual expression. The piece Quisiera que el café me supiera distinto (Cogua, 2023) employs the Arandú device to connect a specific and subjective reflection based on the study of cycles and recursion, contextualized within the political sphere in Colombia, through an artistic gesture extended to the viewer, reflecting on the nature of repetition, inertia, the value of pause, change, and time. / Cogua Rodríguez, CA. (2024). Potencialidades de la animación volumétrica en la creación plástica [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207282

[pt] O estudo discute os impactos gerados pelo uso de um dispositivo comunicacional nas práticas de registros fotográficos. Investiga a fotografia amadora produzida a partir da integração entre câmera e aparelho de telefonia celular, debruçando o olhar sobre uma forma peculiar de narrativa do cotidiano, fundada na produção e difusão de imagens via tal artefato híbrido. A nosso ver, o desenvolvimento da comunicação em rede e a cultura da internet combinada com o telefone celular com câmera, interferem na experiência dos sujeitos com a fotografia, tanto na captura quanto na partilha, contribuindo para a ebulição de uma narrativa imagética do cotidiano. Participaram da pesquisa 347 brasileiros com idades entre 16 e 66 anos e 28 portugueses com idades entre 24 e 66 anos, de ambos os sexos. Os resultados indicam que a relação entre fotografia e memória divide espaço com as imagens capturadas com fins utilitários, comunicativos e de vínculo social. Os fotógrafos do cotidiano fazem uso do celular com câmera enquanto dispositivo ajustado ao seu desejo e exercício de bricolagem, à (re) invenção diária dos registros da vida. Dessa forma, observamos como a câmera incorporada ao telefone celular trouxe não só novos usos ao aparelho, mas também à fotografia. As repercussões desta investigação colaboram com a avaliação dos processos hoje envolvidos no ato fotográfico, absorvido pelas relações de comunicação e trocas sociais alargadas pelas ferramentas tecnológicas digitais. / [en] This work argues about the impacts generated by the use of a communication device in photo register s practices. Investigate the amateur photo produced from the harmony found between a camera and a cell phone, launching a look over a peculiar way to see everyday life, built over the production and diffusion of images through such hybrid device. According to our understand, the development of net communication and the internet culture combined to the cell phone equipped with a cam, interferes in the experience subjects may have with photography, as much in capture as in sharing, contributing to a big imagery narrative of everyday life. Participated in this study, 347 Brazilians aged between 16 and 66 years and 28 Portuguese aged between 24 and 66 years, both genders. The results indicate the relation between photography and memory occupying the same space of images captured with utilitarian, communicational and social goals. The everyday life photographers uses cell phones with cameras as a device adjusted to their desire of bricolage, to the daily creation of the registers of life. We observed how the cam in cell phone brought not only new uses to the device but for photography as well. The repercussions of this investigation collaborates with the evaluation of nowadays photography s process, absorbed by the communication relations and social exchanges widened by digital technological tools, offering elements so we can understand how technology negotiates today with the cultural practices. / [es] El estudio discute los impactos generados por el uso de un dispositivo de comunicación en la practica de registros fotográficos, investiga la fotografía aficionada producida a partir de la integración entre una camera y el aparato de telefonía celular, sobreponiendo su visión de una forma muy peculiar de la narrativa del cotidiano, fundada en la producción y difusión de imágenes a través de este artefacto híbrido. Para nosotros, el desenvolvimiento de la comunicación en red y la cultura del internet combinada con el teléfono celular con camera interfieren en la experiencia de las personas con la fotografía tanto en la captura cuanto en el compartir, contribuyendo a la ebullición de una narrativa de imágenes del cotidiano. Participaron en la encuesta 347 brasileños con edades entre los 16 y los 66 años, y 28 portugueses con edades entre 24 y 66 años, de ambos sexos. Los resultados nos indican que la relación entre fotografía y memoria divide el espacio con las imágenes sacadas para medios útiles, comunicativos y de vínculo social. Los fotógrafos del cotidiano hacen uso de los celulares con camera cómo dispositivo configurado para su deseo, cómo un ejercicio de artesanía, y también cómo la reinvención diaria de sus registros de vida. De esa forma, observamos cómo la camera agregada al teléfono celular nos ha traído no solo nuevos usos para el aparato cómo también para la fotografía. Las repercusiones de esa investigación colaboran con la evaluación de los procesos hoy involucrados en el ato fotográfico, absorbido por las relaciones de comunicación y los intercambios sociales aumentados por herramientas tecnológicas digitales. / [de] Dieser Arbeit prasentiert die Auswirkungen erzeug durch die Verwendung von einer Kommunikationsvorrichtung in die Praktiken der fotografischen Aufzeichnungen, untersucht die Amateurfotografie aus der Integration zwischen Kamera und Handy produziert, angelehnt an den Sicht einer eigentumlichen narrative des Alltags, basiert auf die Produktion und Verbreitung von den Bilder, die uber dieser Hybrid-Artefakt gemacht sind. Aus unserer Sicht die Entwicklung von Netzwerk-Kommunikation und die Kultur des Internets plus der Kamera- Handys mit der Erfahrung der Fotografie-Subjekts interferieren, sowohl beim Fotografieren als beim Aktien, die zu der Siedepunkt einer narrative Bildsprache des taglichen Lebens beitragen. So fuhrten wir eine Studie wo 347 Brasilianer, im Alter von 16 bis 66 Jahren alt und 28 Portugieser zwischen 24 und 66 Jahren alt – beide Geschlechter – teilgenommen haben. Die Ergebnisse zeigen, dass die Beziehung zwischen Fotografie und Erinnerung teilt sich den Platz mit Bildmaterial fur nutzliche Zwecke, kommunikative und soziale Bindung. Den Alltag-Fotografen nutzen der Kamera-Handy wie ein Gerat, der zu Ihrem Wunsch und Ausubung der Handwerk, die (Wieder-) Erfindung von Alltag Datensatzen angepasst wird. So sehen wir, wie die Kamera in das Handy gebaut, neue Anwendungen nicht nur auf das Gerat gebracht hat, sondern auch zur Fotografie. Die Auswirkungen dieser Forschung hangt mit der Auswertung der Prozesse heute beteiligt in der fotografischen Akt zusammen, absorbiert durch die Beziehungen der Kommunikation und sozialen Austausch, die von digitalen Technologie-Werkzeuge erweitert sind. Und so bietet es uns Elemente, sodass wir verstehen konnen, wie die Technologie heute mit kulturellen Praktiken verhandelt.