[ES] El hormigón es el material estructural más empleado en la construcción a nivel mundial debido a su resiliencia, versatilidad y rentabilidad. Sin embargo, su baja resistencia a la tracción provoca frecuentemente fisuras en servicio, que permiten la penetración de sustancias nocivas del entorno. Esto genera pérdida de integridad estructural y una reducción de la vida útil. El deterioro suele originarse por la corrosión de las armaduras embebidas, lo que conlleva una disminución de la sección del refuerzo, pérdida de adherencia y desprendimiento del recubrimiento de hormigón, resultando en deterioro prematuro y fallos estructurales. El autosanado del hormigón ha sido ampliamente investigado en las últimas décadas. Aunque el hormigón tiene una capacidad natural para reparar pequeñas fisuras (autosanado autógeno), esta puede mejorarse añadiendo agentes de autosanado capaces de cerrar fisuras mayores. Entre los agentes más estudiados se incluyen bacterias, aditivos cristalinos, polímeros superabsorbentes y sistemas de encapsulación como microcápsulas, macrocápsulas y redes vasculares. Algunos de estos sistemas están disponibles comercialmente, mientras que otros están en desarrollo. Los mecanismos principales de autosanado se basan en la producción de carbonato de calcio y en el transporte de compuestos reparadores a las fisuras. Aunque numerosos estudios han evaluado estos agentes a escala de laboratorio, su efectividad en elementos estructurales a escala industrial sigue siendo limitada. La transición a estructuras reales es crucial, ya que estas enfrentan condiciones más complejas de carga y exposición ambiental. Este estudio busca cerrar estas brechas abordando los siguientes objetivos: 1. Demostrar la escalabilidad del hormigón autosanado desde muestras de laboratorio hasta vigas a escala industrial. 2. Analizar la fisuración en elementos estructurales con autosanado bajo cargas según normas de diseño. 3. Evaluar la penetración de cloruros y la protección frente a la corrosión en elementos fisurados. 4. Modificar los modelos de vida útil para hormigones fisurados con funcionalidad autosanadora. Se investigaron tres tipos de hormigón: convencional (~50 MPa), de alta resistencia (~70 MPa) y de ultra-alta resistencia reforzado con fibras (~145 MPa). Se añadieron agentes autosanadores (bacterias encapsuladas y aditivos cristalinos) en vigas de 4 metros de longitud, diseñadas con fisuras controladas de 50 µm, 100 µm y 300 µm, refuerzos de 16 mm y recubrimientos de 20 mm y 30 mm. El análisis de fisuración, realizado según códigos como Eurocódigo, ACI y el Modelo 2010, mostró que los agentes de autosanado aumentaron ligeramente la resistencia a compresión y redujeron marginalmente la resistencia a flexión, sin cambios significativos en el tamaño, patrón u orientación de las fisuras. Los modelos teóricos no replicaron de manera precisa los escenarios de fisuración observados experimentalmente, incluso tras ajustar los cálculos para incluir efectos de rigidez por tensión y endurecimiento por fibras. Se evaluó la corrosión de las armaduras mediante potencial de media celda (HCP), mostrando que los niveles de fisuración aumentaron los valores negativos de HCP durante los primeros seis meses, aunque esta influencia disminuyó con el tiempo. En entornos simulados marinos, los agentes autosanadores mejoraron la resistencia del hormigón a la penetración de cloruros. Aunque la fisuración amplificó el ingreso de cloruros, no se encontró una relación clara entre las características de las fisuras y la intensidad de la penetración. Si bien los agentes de autosanado no afectaron significativamente el comportamiento estructural, sí mejoraron notablemente la durabilidad frente a la corrosión, extendiendo la vida útil de las estructuras. / [CA] El formigó és el material estructural més utilitzat a escala mundial gràcies a la seva versatilitat, resistència ambiental i rendiment. Tot i així, la seva baixa resistència a la tracció pot provocar esquerdes en condicions de servei, permetent la penetració de substàncies nocives que causen corrosió a les armadures i redueixen la vida útil de les estructures. La corrosió genera efectes com la disminució de la secció de les barres de reforç, pèrdua d'adherència i deteriorament estructural. Per abordar aquests problemes, s'han investigat les capacitats d'autosanació del formigó, que inclouen l'ús d'agents externs com bacteris, additius cristal·lins, polímers i encapsulaments (microcàpsules, macrocàpsules, xarxes vasculars). Tot i l'avenç en laboratoris, hi ha poca informació sobre l'eficàcia d'aquests agents en elements a escala industrial, especialment en estructures sotmeses a càrregues complexes i entorns agressius. Aquest estudi té com a objectius principals: 1. Validar l'escalabilitat del formigó autosanant des de mostres de laboratori fins a vigues industrials. 2. Analitzar el comportament de les esquerdes sota diverses càrregues. 3. Avaluar la protecció contra la corrosió en vigues amb funcionalitat d'autoreparació. 4. Refinar els models de predicció de vida útil per a elements danyats amb capacitat d'autosanació. S'han provat tres tipus de formigons (convencional, alta resistència i ultra alta resistència amb fibres) incorporant agents autosanadors (bacteris i additiu cristal·lí) en vigues de 4 metres sotmeses a fissures controlades (50 µm, 100 µm i 300 µm). Les proves inclouen l'avaluació de fisures mitjançant codis de disseny com l'Eurocodi i el Model Code 2010, proves de durabilitat com la penetració de clorurs, i l'anàlisi de la corrosió de les armadures. Els resultats mostren que els agents autosanadors milloren la resistència a la compressió i redueixen lleugerament la resistència a la flexió, però tenen un impacte mínim en la resistència estructural general. Els codis de disseny actuals no prediuen adequadament el comportament de les esquerdes, especialment en formigons d'ultra alta resistència amb fibres, on es recomana considerar la rigidesa a tracció i l'efecte de les fibres per millorar les prediccions teòriques. L'anàlisi no destructiva de la corrosió revela que el tipus de formigó i agent autosanador influeixen en la progressió de la corrosió. Els valors de potencial més negatius es correlacionen amb un major risc de corrosió inicialment, especialment en formigons d'alta resistència, tot i que aquesta tendència disminueix amb el temps. Finalment, els agents autosanadors redueixen significativament la penetració de clorurs en ambients agressius, millorant la durabilitat de les estructures fissurades, però sense alterar de manera significativa l'estructura global del formigó. / [EN] Concrete is the most widely used structural material globally due to its resilience, versatility, and cost-effectiveness. However, its low tensile strength often leads to cracks during service, which allow harmful substances to penetrate, causing structural integrity loss and reduced service life. These issues are primarily due to the corrosion of embedded reinforcement, leading to reduced rebar cross-sections, bonding loss, and spalling of the concrete cover, ultimately resulting in premature deterioration and potential structural failure. To address these issues, self-healing functionalities in concrete have been extensively studied. Concrete naturally exhibits autogenous healing, which can be enhanced by incorporating external self-healing agents to repair larger cracks. Agents such as bacteria, crystalline admixtures, superabsorbent polymers, and encapsulations (e.g., microcapsules, macrocapsules, vascular networks) have been explored. While some are commercially available, others are still under development. These agents primarily work by precipitating calcium carbonate or transporting repair compounds to cracks. Most studies on self-healing concrete have focused on laboratory-scale evaluations, with limited research on full-scale industrial components. Scaling up this technology is critical because real-world structures face complex stresses, loading conditions, and aggressive environments, which laboratory conditions cannot fully replicate. This study addresses knowledge gaps by: 1. Demonstrating scalability from lab-scale specimens to industrial-scale beams. 2. Analyzing cracking in structural elements with self-healing capabilities under different loading conditions. 3. Assessing chloride ingress and rebar corrosion protection in cracked self-healing concrete. 4. Refining service life modeling for cracked concrete with self-healing functionality. Three types of concrete were investigated: Ordinary Concrete (~50 MPa), High Strength Concrete (~70 MPa), and Ultra High-Performance Fiber Reinforced Concrete (~145 MPa). Two self-healing agents (encapsulated bacteria and crystalline admixture) were incorporated into the concrete mix. Four-meter-long beams were designed with 16 mm diameter reinforcement bars, 20 mm and 30 mm concrete covers, and cracked at levels of 50 µm, 100 µm, and 300 µm. Cracking behavior was analyzed using design codes such as Eurocode, ACI, and Model Code 2010. Durability was tested through accelerated chloride migration and diffusion tests on cracked and uncracked samples, with results used to evaluate service life in simulated marine environments. Key findings include: - Self-healing agents marginally increased compressive strength and slightly reduced flexural strength but had minimal impact on cracking size, pattern, and orientation. - Design codes, based on simplified models, inadequately predicted complex cracking scenarios. Adjustments accounting for tension stiffening and fiber effects in ultra-high-performance concrete led to significant deviations between theoretical and experimental results. - Non-destructive corrosion analysis revealed that corrosion progression depended on concrete quality and self-healing agent type. Cracks correlated with more negative half-cell potential (HCP) values during initial exposure, although this effect diminished over time. - Self-healing agents significantly improved resistance to chloride ingress, particularly in cracked specimens, without notably affecting structural cracking behavior. Overall, the study highlights the potential of self-healing agents to enhance durability by mitigating chloride ingress and extending service life, while structural response remains largely unchanged. This research provides critical insights into the application of self-healing technologies in industrial-scale concrete structures. / Dabral, K. (2025). Integration of Self-Healing Functionalities in Structural Design for Serviceability of Concrete Structures under Marine Exposure [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/214447

[ES] El objetivo de esta investigación es contribuir al desarrollo de la gobernanza para el derecho a la alimentación, desde una perspectiva de innovación social, a través del análisis de la política de compra pública para la alimentación escolar en El Salvador. A pesar de los esfuerzos académicos por avanzar en esta materia todavía sigue siendo necesario aportar investigaciones empíricas en este campo, ya que se teoriza sobre cómo debería ser la gobernanza alimentaria, en lugar de cómo se implementa en la práctica, especialmente en la escala local y su relación con otras escalas. Se aborda la evolución de los paradigmas de la alimentación: seguridad, soberanía y derecho. Se justifica el derecho a la alimentación como marco de análisis ya que pone en el centro a los titulares de derechos y a los titulares de obligaciones, teniendo en cuenta los principios PANTHER: participación, rendición de cuentas, no discriminación, transparencia, dignidad humana, empoderamiento y estado de derecho. De esta manera, el cumplimiento del derecho a la alimentación de forma plena debe ser saludable, sostenible, equitativo, justo y compartido, que tenga en cuenta el territorio y la interconexión entre territorios, poniendo en el centro del proceso a las personas que experimentan inseguridad alimentaria, a las personas que producen los alimentos, y a las entidades públicas, privadas y sociales que faciliten el entorno para el cumplimiento del derecho. El marco desarrollado en esta tesis sobre la gobernanza para el derecho a la alimentación, por tanto, identifica cinco elementos clave: los actores, las escalas, la fluidez, los principios PANTHER y la sostenibilidad. La innovación social contribuye a la gobernanza para el derecho a la alimentación al facilitar la participación activa de las comunidades en la toma de decisiones sobre sus sistemas alimentarios, promoviendo así el empoderamiento de los titulares de derechos. Se concluye que la compra pública de alimentos a la agricultura familiar de El Salvador para el Programa de Alimentación y Salud Escolar contribuye de manera significativa a garantizar el derecho a la alimentación a través de una gobernanza sólida y una innovación social efectiva. Este programa facilita el acceso a una alimentación saludable y sostenible para niñas y niños, promoviendo la equidad y la justicia entre las personas productoras y las diversas partes interesadas. Este caso muestra que la gobernanza alimentaria, apoyada por la innovación social, es clave para asegurar el derecho a la alimentación de manera efectiva y sostenible. / [CA] L'objectiu d'esta investigació és contribuir al desenvolupament de la governança per al dret a l'alimentació, des d'una perspectiva d'innovació social, a través de l'anàlisi de la política de compra pública per a l'alimentació escolar a El Salvador. Malgrat els esforços acadèmics per avançar en esta matèria encara continua sent necessari aportar investigacions empíriques en aquest camp, ja que es teoritza sobre com hauria de ser la governança alimentària, en lloc de com s'implementa a la pràctica, especialment en l'escala local i la seua relació amb altres escales. S'aborda l'evolució dels paradigmes de l'alimentació: seguretat, sobirania i dret. Es justifica el dret a l'alimentació com a marc d'anàlisi perquè posa en el centre als titulars de drets i als titulars d'obligacions, tenint en compte els principis PANTHER: participació, rendició de comptes, no discriminació, transparència, dignitat humana, apoderament i estat de dret. D'aquesta manera, el compliment del dret a l'alimentació de manera plena ha de ser saludable, sostenible, equitatiu, just i compartit, que tinga en compte el territori i la interconnexió entre territoris, posant en el centre del procés a les persones que experimenten inseguretat alimentària, a les persones que produïxen els aliments, i a les entitats públiques, privades i socials que faciliten l'entorn per al compliment del dret. El marc desenvolupat en esta tesi sobre la governança per al dret a l'alimentació, per tant, identifica cinc elements clau: els actors, les escales, la fluïdesa, els principis PANTHER i la sostenibilitat. La innovació social contribuïx a la governança per al dret a l'alimentació en facilitar la participació activa de les comunitats en la presa de decisions sobre els seus sistemes alimentaris, promovent així l'apoderament dels titulars de drets. Es conclou que la compra pública d'aliments a l'agricultura familiar d'El Salvador per al Programa d'Alimentació i Salut Escolar contribuïx de manera significativa a garantir el dret a l'alimentació a través d'una governança sòlida i una innovació social efectiva. Este programa facilita l'accés a una alimentació saludable i sostenible per a xiquetes i xiquets, promovent l'equitat i la justícia entre les persones productores i les diverses parts interessades. Este cas mostra que la governança alimentària, secundada per la innovació social, és clau per a assegurar el dret a l'alimentació de manera efectiva i sostenible. / [EN] The objective of this research is to contribute to the understanding and development of governance for the right to food from a social innovation perspective through the analysis of the public procurement policy for school feeding in El Salvador. Despite academic efforts to advance this field, there remains a need for empirical research since much of the current literature theorizes about how food governance should be, rather than focusing on how it is implemented in practice, particularly at the local level and in its interaction with other scales The study first examines the evolution of key food paradigms: security, sovereignty, and rights. The right to food is justified as the selected analytical framework due to its identification of actors, mainly classified as rights holders and duty bearers and the delineation of governance-related aspects through the adoption of the PANTHER principles: participation, accountability, non-discrimination, transparency, human dignity, empowerment, and the rule of law. In this way, the full realization of the right to food must include healthy, sustainable, equitable, just, and shared food, as well as consider the territory and the interconnection between territories, placing at the center of the process the people experiencing food insecurity, the people who produce the food, and the public, private, academic and social entities that facilitate the environment for the fulfillment of this right. The framework developed in this thesis on the governance of the right to food, therefore, identifies five key elements: actors, scales, fluidity, PANTHER principles, and sustainability. Social innovation contributes to governance for the right to food by facilitating the active participation of communities in decision-making regarding their food systems, thereby promoting the empowerment of rights holders. By applying this framework to the case study of the El Salvador School Feeding and Health Program, it is concluded that this public procurement program significantly contributes to guaranteeing the right to food through solid governance and effective social innovation. This program facilitates access to healthy and sustainable food for children, promoting equity and justice among producers and stakeholders. This case demonstrates that food governance, supported by social innovation, is key to effectively and sustainably ensuring the right to food. / García García, L. (2024). Gobernanza alimentaria y derecho a la alimentación. Una aproximación a la compra pública en la alimentación escolar de El Salvador [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/214021

Tesis por compendio / [ES] Los autobuses urbanos realizan más de la mitad de los viajes en transporte público terrestre en la UE. La electrificación de estos autobuses podría reducir las emisiones del ciclo de vida en un 76% para 2030 en comparación con el diésel. En 2024, solo el 1,4% de la flota es eléctrica, pero para 2035 todos los nuevos autobuses urbanos deberán ser de cero emisiones, desempeñando un papel fundamental en la transición hacia una movilidad urbana sostenible. El sistema de calefacción, ventilación y aire acondicionado (HVAC) es esencial para el confort y la seguridad de los pasajeros, pero también es la principal carga auxiliar, representando el 1,5% del consumo mundial de petróleo. En los autobuses eléctricos urbanos, el HVAC puede reducir la autonomía hasta en un 50% en condiciones climáticas extremas, subrayando la necesidad de optimizar su eficiencia. La literatura actual revela importantes lagunas en el desarrollo de modelos detallados de sistemas HVAC para entornos urbanos reales. El desarrollo de dichas metodologías de evaluación del consumo energético podría facilitar la optimización de recursos y la reducción de costes e incertidumbres. En esta tesis, se han desarrollado e integrado seis modelos avanzados en un modelo global para simular y optimizar con precisión la operación y el consumo energético del sistema HVAC de autobuses eléctricos urbanos en condiciones reales de operación: 1.Modelo espacial: Crea una representación 3D de la ciudad con edificios, árboles y calles. 2.Modelo cinemático: Genera ciclos de conducción estocásticos anuales basados en rutas, límites de velocidad y tráfico. 3.Modelo climático: Calcula la temperatura, humedad, radiación y horizonte visible para todas las superficies del autobús según los datos climáticos, la posición y la orientación. 4.Modelo térmico: Determina las ganancias de calor, transferencias de humedad, temperaturas de los nodos y cargas térmicas según las propiedades ópticas y termofísicas del autobús, la ocupación, los sistemas auxiliares y las condiciones ambientales. 5.Modelo HVAC: Evalúa el modo de operación y los puntos de funcionamiento de cada componente, su consumo energético y eficiencia y las condiciones de salida del flujo de aire y de condensado. 6.Modelo de batería: Estima el consumo energético total del autobús, incluyendo el motor, el frenado regenerativo, el HVAC y otros sistemas. El modelo global se implementa en una herramienta de simulación aplicada a rutas reales, permitiendo analizar estrategias para reducir la demanda energética, optimizar los componentes del sistema HVAC y evaluar su impacto en el consumo total de energía. Los resultados muestran que una simplificación excesiva del modelo puede generar errores significativos, con imprecisiones superiores al 50 % en la irradiación solar directa si no se consideran los efectos del sombreado. Los resultados destacan el papel crítico de los modelos térmicos transitorios y el impacto de la estocasticidad en la alta ocupación sobre la carga térmica. Las simulaciones revelan que la demanda media de aire acondicionado en días cálidos de verano es de 12,1 kW, debido especialmente a las cargas solares y de ocupación, mientras que la demanda de calefacción en días fríos de invierno es de 3,3 kW, principalmente debido al aire fresco no recirculado. El modo de aire acondicionado es predominante (44,6% del tiempo), seguido por la ventilación (31,4%). El compresor consume el 69-75% de la energía en verano y el 58-65% en meses templados y en invierno. El consumo del HVAC representa el 5-12% del uso total de energía del autobús. Esta proporción es mayor en paradas más frecuentes y a velocidades más bajas, reduciendo la autonomía en un 15-20% en días cálidos y hasta un 165 % en condiciones extremas. La mejora del aislamiento y los recubrimientos pueden reducir la demanda de calefacción y aire acondicionado en un 20-31%, mientras que reducir la capacidad el compresor en un 25% ofrece ahorros de costes sin pérdida de eficiencia. / [CA] Els autobusos urbans realitzen més de la meitat dels viatges en transport públic terrestre a la UE. L'electrificació d'aquests autobusos podria reduir les emissions del cicle de vida en un 76% per a 2030 en comparació amb el dièsel. En 2024, només el 1,4% de la flota és elèctrica, però per a 2035 tots els nous autobusos urbans hauran de ser de zero emissions, exercint un paper fonamental en la transició cap a una mobilitat urbana sostenible. El sistema de calefacció, ventilació i aire condicionat (HVAC) és essencial per al confort i la seguretat dels passatgers, però també és la principal càrrega auxiliar, representant el 1,5% del consum mundial de petroli. En els autobusos elèctrics urbans, l'HVAC pot reduir l'autonomia fins a un 50% en condicions climàtiques extremes, subratllant la necessitat d'optimitzar la seua eficiència. La literatura actual revela importants llacunes en el desenvolupament de models detallats de sistemes HVAC per a entorns urbans reals. El desenvolupament d'aquestes metodologies d'avaluació del consum energètic podria facilitar l'optimització de recursos i la reducció de costos i incerteses. En aquesta tesi, s'han desenvolupat i integrat sis models avançats en un model global per a simular i optimitzar amb precisió l'operació i el consum energètic del sistema HVAC d'autobusos elèctrics urbans en condicions reals d'operació: 1.Model espacial: Crea una representació 3D de la ciutat amb edificis, arbres i carrers. 2.Model cinemàtic: Genera cicles de conducció estocàstics anuals basats en rutes, límits de velocitat i trànsit. 3.Model climàtic: Calcula la temperatura, humitat, radiació i horitzó visible per a totes les superfícies de l'autobús segons les dades climàtiques, la posició i l'orientació. 4.Model tèrmic: Determina els guanys de calor, transferències d'humitat, temperatures dels nodes i càrregues tèrmiques segons les propietats òptiques i termofísiques de l'autobús, l'ocupació, els sistemes auxiliars i les condicions ambientals. 5.Model HVAC: Avalua el mode d'operació i els punts de funcionament de cada component, el seu consum energètic i eficiència i les condicions d'eixida del flux d'aire i de condensat. 6.Model de bateria: Estima el consum energètic total de l'autobús, incloent-hi el motor, la frenada regenerativa, el HVAC i altres sistemes. El model global s'implementa en una eina de simulació aplicada a rutes reals, permetent analitzar estratègies per a reduir la demanda energètica, optimitzar els components del sistema HVAC i avaluar el seu impacte en el consum total d'energia. Els resultats mostren que una simplificació excessiva del model pot generar errors significatius, amb imprecisions superiors al 50% en la irradiació solar directa si no es consideren els efectes de l'ombreig. Els resultats destaquen el paper crític dels models tèrmics transitoris i l'impacte de la estocasticitat en l'alta ocupació sobre la càrrega tèrmica. Les simulacions revelen que la demanda mitjana d'aire condicionat en dies càlids d'estiu és de 12,1 kW, degut especialment a les càrregues solars i d'ocupació, mentre que la demanda de calefacció en dies freds d'hivern és de 3,3 kW, principalment a causa de l'aire fresc no recirculat. El mode d'aire condicionat és predominant (44,6% del temps), seguit per la ventilació (31,4%). El compressor consumeix el 69-75% de l'energia a l'estiu i el 58-65% en mesos temperats i a l'hivern. El consum del HVAC representa el 5-12% de l'ús total d'energia de l'autobús. Aquesta proporció és major en parades més freqüents i a velocitats més baixes, reduint l'autonomia en un 15-20% en dies càlids i fins a un 165% en condicions extremes. La millora de l'aïllament i els recobriments poden reduir la demanda de calefacció i aire condicionat en un 20-31%, mentre que reduir la capacitat el compressor en un 25% ofereix estalvis de costos sense pèrdua d'eficiència. / [EN] Urban buses account for more than half of all inland public transport journeys in the EU. Electrifying these buses could reduce life-cycle emissions by 76% by 2030 compared to diesel. In 2024, only 1.4% of the fleet is electric, but by 2035, all new urban buses must be zero-emission, highlighting their pivotal role in the transition to sustainable urban mobility. The Heating, Ventilation, and Air Conditioning (HVAC) system is crucial for passenger comfort and safety, yet it is the primary auxiliary load, accounting for 1.5% of global oil consumption. In urban electric buses, it can reduce the driving range by up to 50% under extreme weather, emphasizing the need to optimize its efficiency. Current literature reveals significant gaps in the development of detailed HVAC system models for real urban environments. The development of these energy consumption evaluation methodologies could enable resource optimization and the reduction of costs and uncertainties. In this thesis, a set of six advanced models has been developed and integrated into a comprehensive global model to accurately simulate and optimize the HVAC system operation and energy consumption of urban electric buses under real operating conditions: 1.Spatial model: Creates a 3D city representation with buildings, trees, and streets. 2.Kinematic model: Generates annual stochastic driving cycles based on routes, speed limits, and traffic. 3.Climate model: Calculates the temperature, humidity, radiation, and visible horizon for all bus surfaces based on climate data, the position, and orientation. 4.Thermal model: Determines the heat gains, moisture transfers, node temperatures, and thermal loads based on the optical and thermophysical properties of the bus, the occupancy, auxiliary systems, and environmental conditions. 5.HVAC model: Assesses the operating mode and the operation points of each component, their energy consumption, and system efficiency, and the outlet conditions of the air and condensate flowrate. 6.Battery model: Estimates overall bus energy consumption, including the motor, regenerative braking, HVAC, and other systems. The global model is implemented in a simulation tool applied to real routes, enabling the analysis of strategies to reduce the overall energy demand, optimize HVAC system components, and evaluate their impact on the total energy consumption. The findings reveal that a model oversimplification can lead to significant errors, with inaccuracies exceeding 50% in direct solar irradiation due to unaccounted shading effects. The results highlight the critical role of transient thermal models and the impact of high occupancy stochasticity on the thermal load. The simulations show that the mean cooling demand on warm summer days is 12.1 kW, driven by solar and occupancy loads, while the heating demand on cold winter days averages 3.3 kW, mainly due to non-recirculated fresh air. The cooling mode is predominant (44.6% of the time), followed by ventilation (31.4%). The compressor consumes 69-75% of energy in summer and 58-65% in mild months and winter. The HVAC consumption accounts for 5-12% of the total bus energy use. This share is higher on higher frequency stops and lower speeds, reducing the driving range by 15-20% on warm days and up to 165% under extreme conditions. The improvement of insulation and coatings can reduce heating and cooling demand by 20-31%, while resizing the compressor by 25% offers cost savings without any efficiency loss. / This work has been supported by the Generalitat Valenciana under the program “Subvencions per a la contractació de personal investigador de caràcter predoctoral (ACIF/2019/239)” / Viana Fons, JD. (2025). Detailed modeling, simulation, and optimization of HVAC systems for electric buses in urban environments under real operating conditions [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/214798 / Compendio

Tesis por compendio / [ES] Se ha demostrado que los pavimentos permeables conforman una herramienta eficiente para la mejora de la calidad del agua de escorrentía urbana. No obstante, su funcionamiento puede verse afectado negativamente cuando reciben escorrentías con una elevada carga de sedimento en suspensión, llegando a colmatar la estructura. Además, la fuerte correlación que existe entre el comportamiento de sólidos en suspensión y microplásticos, sugiere pensar que los pavimentos permeables pueden representar un gran potencial para evitar que estos contaminantes alcancen el medio ambiente. De este modo, la presente Tesis Doctoral trata de profundizar en el conocimiento del comportamiento hidráulico de los pavimentos permeables, así como en su capacidad para el tratamiento de la escorrentía urbana, poniendo especial énfasis en la gestión de contaminantes emergentes como los microplásticos. La Tesis Doctoral se presenta en formato por compendio de 4 artículos. El Artículo 1 revisa el estado actual de las normas y criterios de diseño de estructuras de pavimento permeable que recogen las principales guías básicas españolas para el diseño de SUDS. Además, discute las principales y más recientes innovaciones llevadas a cabo en España en el ámbito de esta técnica. Por último, se identifican las principales barreras que impiden formalizar la implementación de los pavimentos permeables en las ciudades, y propone una serie de recomendaciones para ser incorporadas a los documentos de referencia para el diseño de estas estructuras. Con el objetivo de contribuir a resolver las limitaciones identificadas en el capítulo anterior, el Artículo 2 examina el comportamiento hidrológico y ambiental de un pavimento permeable de asfalto poroso, sometido a colmatación prolongada en el tiempo, empleando sedimentos reales de diferentes características físicas y ambientales. Finalmente, se estudia la movilización (distribución y destino) de los sedimentos empleados en la investigación, en función de los procesos de filtración, retención y producción de escorrentía superficial. Los SUDS se confirman como herramientas eficaces en la gestión de contaminantes presentes en las escorrentías urbanas. El reciente descubrimiento de la fuerte correlación entre uno de los contaminantes que más eficientemente retienen (sólidos en suspensión), y los microplásticos, plantea la cuestión sobre cómo responderán ante la presencia de este contaminante emergente. El Artículo 3, muestra una exhaustiva revisión y recopilación del potencial de las diferentes tipologías de SUDS para la gestión de microplásticos presentes en la escorrentía urbana. Además, analiza la capacidad de retención de microplásticos de las técnicas estudiadas, así como la distribución de partículas en su estructura. Por último, se identifican posibilidades de mejora en su diseño. A pesar de que todavía falta mucho por investigar en este campo, cada vez son más los trabajos que estudian los SUDS como herramienta de control de microplásticos. Humedales artificiales, estanques, o elementos de biorretención y filtración, son las tipologías de más analizadas hasta el momento, siendo muy escasos los estudios que se han centrado de los pavimentos permeables. Con el objetivo de ampliar y contribuir al conocimiento respecto de esta técnica, el Artículo 4 examina de manera experimental el comportamiento de varias estructuras piloto de pavimento permeable para el control de microplásticos. Además, determina la capacidad de retención de microplásticos, a nivel global y capa por capa, estudiando la influencia de varios factores como el modo de entrada de agua y de microplásticos en el pavimento permeable, el tipo de superficie permeable empleada, el número de capas de geotextil dispuestas, y la incorporación de material adsorbente en la estructura. / [CA] Ha quedat demostrat que els paviments permeables són una eina eficient per a millorar la qualitat de l'aigua de l'escorrentia urbana. No obstant això, el seu funcionament pot veure's afectat negativament quan reben escorrenties amb una elevada càrrega de sediments en suspensió, arribant a colmatar l'estructura. A més, la forta correlació que existeix entre el comportament dels sòlids en suspensió i els microplàstics suggereix que els paviments permeables poden representar un gran potencial per a evitar que aquests contaminants arriben al medi ambient. D'aquesta manera, aquesta Tesi Doctoral tracta d'aprofundir en el coneixement del comportament hidràulic dels paviments permeables, així com en la seua capacitat per al tractament de l'escorrentia urbana, posant especial èmfasi en la gestió de contaminants emergents com els microplàstics. La Tesi Doctoral es presenta en format de compendi de 4 articles. L'Article 1 revisa l'estat actual de les normes i criteris de disseny d'estructures de paviment permeable que recullen les principals guies bàsiques espanyoles per al disseny de SUDS. A més, discuteix les principals i més recents innovacions realitzades a Espanya en l'àmbit d'aquesta tècnica. Finalment, s'identifiquen les principals barreres que impedeixen formalitzar la implementació dels paviments permeables a les ciutats i es proposen una sèrie de recomanacions per a ser incorporades als documents de referència per al disseny d'aquestes estructures. Amb l'objectiu de contribuir a resoldre les limitacions identificades en el capítol anterior, l'Article 2 examina el comportament hidrològic i ambiental d'un paviment permeable d'asfalt porós, sotmès a colmatació prolongada en el temps, emprant sediments reals de diferents característiques físiques i ambientals. Finalment, s'estudia la mobilització (distribució i destí) dels sediments emprats en la investigació, en funció dels processos de filtració, retenció i producció d'escorrentia superficial. Els SUDS es confirmen com a eines eficaces en la gestió de contaminants presents en les escorrenties urbanes. El recent descobriment de la forta correlació entre un dels contaminants que més eficientment reté (sòlids en suspensió) i els microplàstics planteja la qüestió de com respondran davant la presència d'aquest contaminant emergent. L'Article 3 mostra una exhaustiva revisió i recopilació del potencial de les diferents tipologies de SUDS per a la gestió de microplàstics presents en l'escorrentia urbana. A més, analitza la capacitat de retenció de microplàstics de les tècniques estudiades, així com la distribució de partícules en la seua estructura. Finalment, s'identifiquen possibilitats de millora en el seu disseny. Malgrat que encara falta molt per investigar en aquest camp, cada vegada hi ha més treballs que estudien els SUDS com a eina de control de microplàstics. Aiguamolls artificials, estanys o elements de biorretenció i filtració són les tipologies més analitzades fins al moment, sent molt escassos els estudis que s'han centrat en els paviments permeables. Amb l'objectiu d'ampliar i contribuir al coneixement respecte d'aquesta tècnica, l'Article 4 examina de manera experimental el comportament de diverses estructures pilot de paviment permeable per al control de microplàstics. A més, determina la capacitat de retenció de microplàstics, a nivell global i capa per capa, estudiant la influència de diversos factors com el mode d'entrada d'aigua i de microplàstics en el paviment permeable, el tipus de superfície permeable emprada, el nombre de capes de geotèxtil disposades i la incorporació de material adsorbent en l'estructura. / [EN] Permeable pavements have been demonstrated as an efficient tool for improving the quality of urban runoff water. However, their performance can be negatively affected when they receive runoff with a high suspended sediment load, leading to clogging of the structure. Additionally, the strong correlation between the behavior of suspended solids and microplastics suggests that permeable pavements may hold significant potential in preventing these contaminants from reaching the environment. Thus, this doctoral thesis aims to deepen our understanding of the hydraulic behavior of permeable pavements, as well as their capacity for treating urban runoff, with a special focus on managing emerging contaminants such as microplastics. The thesis is presented in the form of a compendium of four articles. Article 1 reviews the current state of norms and design criteria for permeable pavement structures, based on the main Spanish guidelines for Sustainable Urban Drainage Systems (SUDS) design. It also discusses recent innovations in Spain related to this technique. Finally, it identifies key barriers hindering the implementation of permeable pavements in cities and proposes recommendations to be incorporated into reference documents for their design. To address the limitations identified in the previous chapter, Article 2 examines the hydrological and environmental behavior of porous asphalt permeable pavement subjected to prolonged clogging over time. Real sediments with different physical and environmental characteristics are used in the investigation. The study also analyzes the mobilization (distribution and fate) of sediments based on filtration, retention, and surface runoff production processes. SUDS are confirmed as effective tools for managing contaminants in urban runoff. The recent discovery of a strong correlation between one of the most efficient contaminants retained (suspended solids) and microplastics raises questions about how permeable pavements will respond to the presence of this emerging pollutant. Article 3 provides a comprehensive review and compilation of the potential of different SUDS typologies for managing microplastics in urban runoff. It also examines the microplastic retention capacity of the studied techniques and the distribution of particles within their structure. Finally, possibilities for improvement in their design are identified. Although much research remains to be done in this field, there is a growing body of work studying SUDS as a tool for microplastic control. With the aim of expanding knowledge in this area, Article 4 experimentally examines the behavior of several pilot permeable pavement structures for microplastic control. It determines the global and layer-by-layer microplastic retention capacity, studying the influence of factors such as water and microplastic entry mode, type of permeable surface used, number of geotextile layers, and the incorporation of adsorbent material into the structure. / García Haba, E. (2024). Análisis del comportamiento hidráulico y ambiental a largo plazo de pavimentos permeables y de su potencial para el control de microplásticos en la gestión avanzada de escorrentías urbanas [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207352 / Compendio

Tesis por compendio / [ES] La tesis doctoral se centra en el diseño eficiente de sistemas de control en red NCS aplicados a Vehículos Autónomos No Tripulados (UxVs), empleando técnicas de muestreo no convencional y control basado en eventos. La investigación aborda desafíos inherentes a los NCS, como el desorden y la pérdida de datos en la comunicación, limitaciones en el ancho de banda de la red, recursos computacionales y energéticos limitados, así como retrasos temporales variables. Se presentan cuatro artículos que contribuyen al tema. El primer y el segundo proponen un control de seguimiento de trayectoria Pure Pursuit para un vehículo terrestre no tripulado (UGV) de tracción en dos ruedas y a cuatro ruedas omnidireccionales, respectivamente, abordando la discrepancia en las frecuencias de muestreo uniforme y no uniforme, respectivamente. El uso de un filtro de Kalman extendido bifrecuencia (DREKF) y no uniforme (NUDREKF), respectivamente, permite estimar las mediciones no disponibles a frecuencia rápida y diseñar un controlador dinámico eficiente con la muestras compensadas por el filtro, logrando hacer un seguimiento efectivo de la trayectoria. Ambos artículos presentan el uso de herramientas de simulación avanzadas como Simscape Multibody que presentan una mayor fidelidad con la realidad. Este tipo de modelado presenta la problemática de la caracterización de parámetros, la cual se resuelve utilizando técnicas que emplean datos de experimentación reales, como se describe en el primer artículo. El tercer artículo presenta una metodología de síntesis de control para robots móviles con configuración diferencial bajo retrasos temporales variables y restricciones de saturación de entrada. Se propone un método de control basado en funciones no lineales estáticas suaves, demostrando convergencia garantizada hacia una posición objetivo con una tasa de decaimiento exponencial. En este artículo empleamos el simulador de Simscape del primer artículo para la simulación realista junto a las técnicas de estimación no uniforme del segundo artículo para la experimentación. El cuarto artículo introduce una estructura de control eficiente en el uso de recursos para el control remoto de seguimiento de trayectorias de vehículos autónomos basada en una combinación integral de filtrado de Kalman, muestreo de bifrecuencia no uniforme, comunicación activada por eventos periódicos y técnicas de control basadas en predicciones de h-pasos adelante, junto a una simulación que permite retardos y pérdidas de paquetes simulando una red inalámbrica. Este enfoque, validado mediante simulación y experimentación en una plataforma robótica holonómica de ruedas omnidireccionales, que ha sido mejorada a partir de la desarrollada en el artículo 2, demuestra una reducción significativa en el uso de recursos computacionales en la parte local en comparación con soluciones de control convencionales junto a un seguimiento de trayectoria satisfactorio. Adicionalmente, destacar que la estabilidad de media cuadrática es asegurada para el NUDREKF. En conjunto, estos artículos contribuyen al diseño eficiente de sistemas de control en red aplicados a UxVs, superando desafíos como retrasos temporales, variabilidad en las frecuencias de muestreo y limitaciones de recursos, y demostrando su efectividad a través de simulaciones realistas y experimentos prácticos. / [CA] La tesi doctoral es centra en el disseny eficient de Sistemes de Control en Xarxa (NCS) aplicats a Vehicles Autònoms No Tripulats (UxVs), emprant tècniques de mostreig no convencional i control basat en esdeveniments. La investigació aborda desafiaments inherents als NCS, com el desorde i la pèrdua de dades en la comunicació, limitacions en l'amplada de banda de la xarxa, recursos computacionals i energètics limitats, així com retards temporals variables. Es presenten quatre articles que contribuïxen al tema. El primer i el segon proposen un control de seguiment de trajectòria Pure Pursuit per a un vehicle terrestre no tripulat (UGV) de tracció en dos rodes i a quatre rodes omnidireccionals, respectivament, abordant la discrepància en les taxes de mostreig uniforme i no uniforme, respectivament. L'ús d'un filtre de Kalman estés bifreqüència (DREKF) i no uniforme (NUDREKF), respectivament, permet estimar els mesuraments no disponibles a freqüència ràpida i dissenyar un controlador dinàmic eficient amb la mostres compensades pel filtre, aconseguint fer un seguiment efectiu de la trajectòria. Tots dos articles presenten l'ús de ferramentes de simulació avançades com Simscape Multibody que presenten una major fidelitat amb la realitat. Este tipus de modelatge presenta la problemàtica de la caracterització de paràmetres, la qual es resol utilitzant tècniques que empren dades d'experimentació reals, com es descriu en el primer article. El tercer article presenta una metodologia de síntesi de control per a robots mòbils amb configuració diferencial sota retards temporals variables i restriccions de saturació d'entrada. Es proposa un mètode de control basat en funcions no lineals estàtiques suaus, demostrant convergència garantida cap a una posició objectiu amb una taxa de decaïment exponencial. En este article emprem el simulador de Simscape Multibody del primer article per a la simulació realista junt a les tècniques d'estimació no uniforme del segon article per a l'experimentació. El quart article introduïx una estructura de control eficient en l'ús de recursos per al control remot de seguiment de trajectòries de vehicles autònoms basada en una combinació integral de filtrat de Kalman, mostreig de bifreqüència no uniforme, comunicació activada per esdeveniments periòdics i tècniques de control basades en prediccions d'h-passos avant, al costat d'una simulació que permet retards i pèrdues de paquets simulant una xarxa sense fil. Este enfocament, validat mitjançant simulació i experimentació en una plataforma robòtica holonómica de rodes omnidireccionals, que ha sigut millorada a partir de la desenvolupada en l'article 2, demostra una reducció significativa en l'ús de recursos computacionals en la part local en comparació amb solucions de control convencionals al costat d'un seguiment de trajectòria satisfactori. Addicionalment, cal destacar que l'estabilitat mitjana quadràtica és assegurada per al NUDREKF. En conjunt, estos articles contribuïxen al disseny eficient de sistemes de control en xarxa aplicats a UxVs, superant desafiaments com a retards temporals, variabilitat en les freqüències de mostreig i limitacions de recursos, i demostrant la seua efectivitat a través de simulacions realistes i experiments pràctics. / [EN] The doctoral thesis focuses on the efficient design of Networked Control Systems (NCS) applied to Unmanned Autonomous Vehicles (UxVs), employing non-conventional sampling techniques and event-based control. The research addresses inherent challenges in NCS, such as packet disorder and data loss in communication, network bandwidth limitations, limited computational and energy resources, as well as variable time delays. Four articles are presented, contributing to the topic. The first and second articles propose a Pure Pursuit trajectory tracking control for a two-wheel drive Unmanned Ground Vehicle (UGV) and a four-wheel omnidirectional vehicle, respectively, addressing the discrepancy in uniform and non-uniform sampling rates, respectively. The use of uniform Dual-Rate Extended Kalman Filter (DREKF) and non-uniform Dual-Rate Extended Kalman Filter (NUDREKF) enables estimation of high-rate unavailable measurements and design of efficient dynamic controllers with filter-compensated samples, achieving effective trajectory tracking. Both articles employ advanced simulation tools such as Simscape Multibody, which provide higher fidelity to reality. This type of modeling addresses the problem of parameter characterization, which is resolved using techniques employing real-world experimental data, as described in the first article. {The third article presents a control synthesis methodology for mobile robots with differential configuration under variable time delays and input saturation constraints. A control method based on smooth static nonlinear functions is proposed, demonstrating guaranteed convergence to a target position with an exponential decay rate. In this article, we use the Simscape Multibody simulator for realistic simulation as in the first article, along with the non-uniform estimation techniques from the second article for experimentation. The fourth article introduces a resource-efficient control structure for remote trajectory tracking control of autonomous vehicles, based on a comprehensive combination of Kalman filtering, non-uniform dual-rate sampling, periodic event-triggered communication, and h-steps ahead prediction-based control techniques, alongside a simulation that incorporates delays and packet losses to simulate a wireless network. This approach, validated through simulation and experimentation on a holonomic omnidirectional-wheeled robotic platform modeled in the second article, demonstrates significant reduction in computational resource usage on the local side compared to conventional control solutions, along with satisfactory trajectory tracking. Additionally, it is worth highlighting that the stability of the NUDREKF is guaranteed through stability conditions. Together, these articles contribute to the efficient design of NCS applied to UxVs, overcoming challenges such as time delays, variability in sampling rates, and resource limitations, and demonstrating their effectiveness through realistic simulations and practical experiments. / This PhD research was part of the R+D+i Project, Grant RTI2018-096590-B- I00 (Research, Development and Innovation projects - "Research Challengues"), funded by MCIN/AEI/ 10.13039/501100011033 (Ministry of Science, Innova- tion and Universities - Spanish government) and by Europe "ERDF A way of making Europe". And grant for predoctoral contracts for the training of doc- tors, Grant PRE2019-088467 funded by MCIN/AEI/10.13039 /501100011033 and by Europe "ESF Investing in your future". / Carbonell Lázaro, R. (2024). Efficient Design of Wireless Networked Control Systems Applied to UxVs using Non-Conventional Sampling and Event-Based Control Techniques [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/213211 / Compendio

[ES] Resumen La selección genética en líneas paternales de conejos se ha buscado durante mucho tiempo para mejorar el rendimiento del crecimiento. Sin embargo, diversos estudios han demostrado que esta estrategia puede afectar negativamente a caracteristicas relacionadas con el fitness animal, como la reproducción y la salud. La hipótesis central de esta tesis fue que las nuevas líneas obtenidas mediante la selección de animales de élite y la introducción de genética robusta pueden sostener la producción salvaguardando la salud y las funciones reproductivas. Se realizaron tres experimentos consecutivos para probar nuestra hipótesis utilizando un total de 319 conejas y 387 conejos destetados. Los animales pertenecían a tres líneas genéticas diferentes: R, RF y RFLP. La línea R es una línea paternal seleccionada por su ganancia diaria promedio durante el período de crecimiento durante 37 generaciones. La línea RF se fundó seleccionando animales de élite de la línea R (ganancia media diaria > 60 g/d) criados selectivamente para crear la línea RF. Finalmente, se incorporó genética de una línea maternal (LP) longeva mediante retrocruzamiento para mejorar la robustez general y la resistencia a enfermedades de la línea RF, lo que dio como resultado la línea RFLP. Se recolectaron datos productivos, reproductivos e inmunológicos de las hembras desde la primera inseminación artificial hasta el tercer parto y de los gazapos desde el nacimiento hasta el sacrificio. Los resultados sugirieron que la refundación con animales de élite, como se ve en la línea RF, mejoró los rasgos reproductivos inicialmente (fertilidad, crecimiento y supervivencia de la camada durante el primer ciclo), pero condujo al desgaste corporal y redujo la fertilidad en ciclos posteriores. Sin embargo, la introducción de genética resiliente a través del retrocruzamiento, como se ve en la línea RFLP, mejoró la asignación de recursos, aseguró una mejor adaptación a los cambios fisiológicos y mejoró el éxito reproductivo (mayor fertilidad, producción de leche, rendimiento de la camada y supervivencia tanto de las hembras como de la camada). Los ensayos de crecimiento y digestibilidad que compararon las tres líneas genéticas durante el período de crecimiento mostraron que, si bien se observaron ligeros cambios en la utilización de nutrientes y el crecimiento, el rendimiento general permaneció similar entre las diferentes líneas. Los datos inmunológicos sugirieron que: i. la selección de animales de élite mejoró el estado inmunológico tanto de las hembras como de sus camadas al destete (mayores linfocitos totales y CD4+) y ii. la introducción adicional de genética robusta pareció influir en las estrategias de asignación de recursos, lo que resultó en distintas respuestas inmunes durante el parto y destete (mayor proporción de CD4+ a CD8+ en las conejas). Por otro lado, las correlaciones positivas observadas entre poblaciones de leucocitos específicas en conejas y las poblaciones correspondientes en sus crías podrían indicar posibles contribuciones maternas a la inmunidad innata y adaptativa de los gazapos. Además, la línea RFLP mostró consistentemente tasas de mortalidad y un índice de riesgo sanitario (SRI) más bajos, lo que enfatiza los beneficios potenciales de incorporar genética robusta para mejorar los rasgos de salud en los conejos en crecimiento. Los resultados obtenidos en la presente tesis sugieren que la estrategia de cruce entre una línea de rápido crecimiento y una línea robusta podría contribuir a refinar las líneas genéticas existentes sin sacrificar el potencial de crecimiento. / [CA] Resum La selecció genètica en línies paternes de conill s'ha perseguit durant molt de temps per millorar el rendiment del creixement. No obstant això, diversos estudis han demostrat que aquesta estratègia pot afectar negativament els trets relacionats amb el fitness animal, com ara la reproducció i la salut. La hipòtesi central d'aquesta tesi era que les noves línies obtingudes mitjançant la selecció d'animals d'elit i la introducció de genètica robusta podrien ser capaços de mantenir la producció alhora que salvaguarden la salut i les funcions reproductives. Es van realitzar tres experiments consecutius per provar la nostra hipòtesi amb un total de 319 femelles i 387 conills deslletats. Els animals pertanyien a tres línies genètiques diferents: R, RF i RFLP. La línia R és una línia paterna seleccionada per obtenir un guany mitjà diari durant el període de creixement durant 37 generacions. La línia RF es va fundar seleccionant animals d'elit de la línia R (guany mitjà diari > 60 g/d) criats selectivament per crear la línia RF. Finalment, es va incorporar la genètica d'una línia materna de llarga vida (LP) mitjançant el retrocreuament per millorar la robustesa general i la resistència a les malalties de la línia RF, donant lloc a la línia RFLP. Es van recollir dades productives, reproductives i immunològiques de les femelles des de la primera inseminació artificial fins al tercer part i dels llorigons des del naixement fins a la matança. Els resultats van suggerir que la refundació amb animals d'elit, tal com es veu a la línia RF, va millorar inicialment els trets reproductius (fertilitat i creixement de la brossa i supervivència durant el primer cicle), però va provocar un desgast corporal i va reduir la fertilitat en cicles posteriors. No obstant això, la introducció de genètica resilient mitjançant el retrocreuament, tal com es veu a la línia RFLP, va millorar l'assignació de recursos, assegurant una millor adaptació als canvis fisiològics i un èxit reproductiu millorat (més fertilitat, rendiment de llet, rendiment de la llorigada i supervivència tant femelles com de la llorigada). Els assaigs de creixement i digestibilitat que van comparar les tres línies genètiques durant el període de creixement van demostrar que, tot i que es van observar lleugers canvis en la utilització i el creixement dels nutrients, el rendiment general es va mantenir similar entre les diferents línies. Les dades immunològiques suggereixen que: i. la selecció d'animals d'elit va millorar l'estat immunològic tant de les femelles com de les seves camades al deslletament (limfòcits CD4+ i totals més alts) ii. la introducció addicional de genètica robusta semblava influir en les estratègies d'assignació de recursos, donant lloc a diferents respostes immunes durant el part i deslletament (índex CD4+ a CD8+ més elevat en les femelles). A més, les correlacions positives observades entre poblacions específiques de leucòcits en conills femelles i les poblacions corresponents de la seva descendència podrien indicar contribucions maternes potencials a la immunitat innata i adaptativa dels llorigons. A més, la línia RFLP va mostrar constantment taxes de mortalitat i índex de risc sanitari més baixes, posant èmfasi en els beneficis potencials d'incorporar una genètica robusta per millorar els trets de salut dels conills en creixement. Els resultats obtinguts en la present tesi suggereixen que la l'estratègia de retrocreuament entre una línia de ràpid creixement i una línia robusta podria contribuir a refinar les línies genètiques existents sense sacrificar el potencial de creixement. / [EN] Abstract Genetic selection in rabbit paternal lines has long been pursued to enhance growth performance. However, various studies have demonstrated that this strategy may adversely affect traits related to animal fitness, such as reproductive and health related traits. The central hypothesis of this thesis was that new lines obtained by the selection of elite animals and the introduction of robust genetics may be able to sustain production while safeguarding health and reproductive functions. Three consecutive experiments were conducted to test our hypothesis using a total of 319 female rabbits and 387 weaned rabbits. The animals belonged to three different genetic lines: R, RF, and RFLP. The R line is a paternal line selected for average daily gain during the growing period for 37 generations. The RF line was founded by selecting elite animals from the R line (average daily gain > 60g/d) selectively bred to create the RF line. Finally, genetics from a long-living maternal line (LP) was incorporated through backcrossing to enhance the RF line's general robustness and disease resistance, resulting in the RFLP line. Productive, reproductive and immunological data were collected from females from the first artificial insemination to the third parturition and from kits from birth to slaughter. Results suggested that re-founding with elite animals, as seen in the RF line, improved reproductive traits initially (fertility and litter growth and survival during the first cycle) but led to body wear-out and reduced fertility in subsequent cycles. However, introducing resilient genetics through backcrossing, as seen in the RFLP line, improved resource allocation, ensuring better adaptation to physiological changes and enhanced reproductive success (higher fertility, milk yield, litter survival and growth, as well as female lifespan). Growth and digestibility trials comparing the three genetic lines during the growing period showed that while slight changes were observed in nutrient utilisation and growth, overall performance remained similar among different lines. Immunological data suggested that: i. the selection of elite animals improved the immune status of both females and their litters at weaning (higher total and CD4+ lymphocytes) and ii. the additional introduction of robust genetics seemed to influence resource allocation strategies, resulting in distinct immune responses during parturition and weaning (higher CD4+ to CD8+ ratio in females). Furthermore, the positive correlations observed between specific leukocyte populations in female rabbits and corresponding populations in their offspring might indicate potential maternal contributions to the innate and adaptive immunity of the kits. Moreover, the RFLP line consistently exhibited lower mortality rates and sanitary risk index (SRI), emphasising the potential benefits of incorporating robust genetics for improved health traits in growing rabbits. Results obtained in the present thesis suggest that the crossbreed strategy between a fast growing and a robust line could contribute to refining existing genetic lines without sacrificing growth potential. / This research was funded by grants from the Universidad Cardenal Herrera-CEU (INDI 22/11), the Ministry of Science, Innovation and Universities of the Government of Spain (AGL2017-85162-C2-1-R; PID2020-117897RB-I00), and the General Direction of Science and Research of the Generalitat Valenciana (AICO/2012/256; Prometeo CIPROM-2021-053). The grants for Catarina Peixoto Gonçalves, Elena Moreno Grúa and Carmen Martínez Seijas are gratefully acknowledged (GRISOLIAP/2019/149; from the Spanish Ministry of Education, Culture and Sport FPU17/02708 and Universidad CEU Cardenal Herrera respectively). The authors would also like to thank Juan Carlos Moreno Pardo for his technical support throughout the trial. / Peixoto Gonçalves, CA. (2024). Optimising robustness in rabbit paternal lines considering resource allocation and immune status [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/213208

Tesis por compendio / [ES] Los objetivos de negocio guían el conjunto de actividades que realizan las organizaciones y, en muchos casos, cómo se realizan. Específicamente, para describir cómo se llevan a cabo estas actividades (en qué orden, en qué condiciones, etc.) las organizaciones suelen utilizar procesos de negocios. Además, cuando estas actividades se realizan de forma descentralizada, como, por ejemplo, distribuidas entre diferentes organizaciones o unidades de negocio, las arquitecturas de microservicios se convierten en una solución conveniente para implementar dichos procesos. Esto se debe a que las arquitecturas de microservicios permiten descomponer un sistema en pequeños bloques independientes que se centran en capacidades empresariales únicas. Sin embargo, identificar los microservicios que van a participar en el sistema y también componerlos para satisfacer los objetivos de la organización, no es una tarea trivial. Además, aunque los objetivos de negocio dirigen las actividades que llevan a cabo las organizaciones, normalmente no se consideran de forma explicita al diseñar procesos de negocio. Como resultado, existe una falta de alineación explicita entre los objetivos y los procesos de negocio y, de una forma indirecta, también entre las composiciones de microservicios que implementarán el proceso de negocio y los objetivos. En este contexto, en esta tesis presentamos una aproximación basada en un Desarrollo Dirigido por Modelos que nos ayuda a identificar a los microservicios que participarán en un sistema a partir de los objetivos de negocio de una organización. Además, también nos permite relacionar objetivos con procesos de negocio y generar una composición de microservicios alineada con los objetivos. Asimismo, en este trabajo también queremos apoyar la evolución de las composiciones creadas con nuestra aproximación. Actualmente, no es realista pensar que una composición, una vez diseñada, no necesitará evolucionar para adaptarse frente a cambios. Por esta razón, en esta tesis también presentamos una aproximación para apoyar la evolución de una composición de microservicios. Para lograr esto, primero definimos un catálogo de reglas de adaptación para conocer las adaptaciones necesarias para introducir un cambio en la composición; segundo implementamos un bucle de control MAPE-K para automatizar la selección de reglas; y, en tercer lugar, diseñamos un protocolo de evolución para asegurar que la regla de adaptación seleccionada se ha aplicado en la composición. / [CA] Els objectius de negoci guien el conjunt d'activitats que fan les organitzacions i, en molt casos, com es fan. Específicament, per descriure com es duen a terme aquestes activitats (en quin ordre, en quines condicions, etc.), les organitzacions solen utilitzar processos de negocis. A més, quan aquestes activitats es realitzen de forma descentralitzada, per exemple, distribuïdes entre diferents organitzacions o unitats de negoci, les arquitectures de microserveis es converteixen en una solució convenient per implementar aquests processos. Això és degut a que les arquitectures de microserveis permetin descompondre un sistema en petits blocs independents que se centren en capacitats empresarials úniques. Tot i això, identificar els microserveis que participaran en el sistema i també compondre'ls per satisfer els objectius de l'organització, no es una tasca trivial. A més, encara que els objectius de negoci dirigeixen les activitats que duen a terme les organitzacions, normalment no es consideren de manera explícita en el disseny de processos de negoci. Com a resultat, hi ha una manca d'alineació explícita entre el objectius i els processos de negoci i, d'una manera indirecta, també entre les composicions de microserveis que implementaran el procés de negoci i els objectius. En aquest context, en aquesta tesi presentem una aproximació basada en un Desenvolupament Dirigit per Models que ens ajuda a identificar els microserveis que participaran en un sistema a partir dels objectius de negoci d'una organització. A més, també ens permet relacionar objectius amb processos de negoci i generar una composició de microserveis alineada amb els objectius. Així mateix, també volem donar suport a l'evolució de les composicions creades amb la nostra aproximació. Actualment, no és realista pensar que una composició, una vegada dissenyada, no necessitarà evolucionar per adaptar-se davant de canvis. Per això, en aquesta tesi també presentem una aproximació per donar suport a l'evolució d'una composició de microserveis. Per aconseguir-ho, primer definim un catàleg de regles d'adaptació per conèixer les adaptacions necessàries per introduir un canvi a la composició; segon implementem un bucle de control MAPE-K per automatitzar la selecció de regles; i, en tercer lloc, dissenyem un protocol d'evolució per assegurar que la regla d'adaptació seleccionada s'hagi aplicat a la composició. / [EN] Business goals guide the set of activities that organizations do and, in many cases, how these are performed. Specifically, to describe how these activities are carried out (i.e., in which order, under which conditions, etc.,) organizations usually make use of business processes. In addition, when these activities are performed in a decentralized way, i.e., distributed among different organizations or business units, microservices architecture becomes a convenient solution to implement such processes. This is because microservices architecture allows decomposing the system into small independent blocks that focus on single business capabilities. This allows each organization or business unit to focus on a specific business capability independently from the others. However, when a business process must be implemented through microservices, these must be coordinated in a microservice composition. Identifying the microservices that will participate in the system and coordinating them into a microservice composition to satisfy the organization's goals is not a trivial task. Besides, even though business goals direct the activities that organizations undertake, these are commonly not explicitly considered when designing business processes, i.e., these are not considered as first-class elements in the design. As a result, there is a lack of explicit alignment between goals and business processes, and also, indirectly between the underlying microservices composition that implements these business processes and the goals. Within this context, in this thesis work, we present a Model-Driven Development approach that helps us to first identify the microservices that will participate in a system based on the business goals of an organization, and then allow us to relate goals to business processes and generate microservices compositions that implement these processes. Furthermore, in this thesis, we also want to support the evolution of the composition created with our approach. Currently, it is not realistic to think that a composition, once designed, will not need to evolve to adapt it to changes. For this reason, we present an approach to support the evolution of a microservices composition. To achieve this, we first define a catalogue of adaptation rules to face changes in a microservices composition; second, we implement a MAPE-K control loop to automate the selection of the rules that apply to the identified change; and third, we design an evolution protocol to ensure that the selected adaptation rule has been applied in the composition. / This work is part of the PID2020-114480RB-I00 R&D&I project funded by MCIN/AEI. It is also supported by the Research and Development Aid Program (PAID-01-21) of the UPV and funded with the Aid to First Research Projects (PAID-06-22), Research Vice-Rectorate of the Polytechnic University of Valencia (UPV). / Ortiz Amaya, J. (2024). An MDD approach for microservices composition. Facing identification and evolution issues to support business process execution [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/213396 / Compendio

[ES] La presente Tesis Doctoral se centra en la síntesis, caracterización y optimización de nanoestructuras de óxido de wolframio (WO3) y nanoestructuras híbridas de WO3-MoO3 mediante anodizado electroquímico. Estas nanoestructuras se emplean como fotocatalizadores para la degradación de contaminantes y como ánodos para baterías de ion de litio. El WO3 destaca por sus propiedades semiconductoras, ópticas y eléctricas excepcionales. En aplicaciones medioambiental, las nanoestructuras de WO3 son de gran interés para la fotoelectrocatalisis, un proceso prometedor para la degradación de contaminantes en el agua. El WO3 destaca como fotoánodo debido a su fotoestabilidad, alta conductividad eléctrica y capacidad de absorción de la luz visible. En el campo energético, el WO3 muestra un gran potencial como ánodo en baterías de ion de litio ya que su estructura cristalina permite la inserción y extracción eficiente de iones de litio, mejorando la capacidad de almacenamiento y la durabilidad de las baterías gracias a su estabilidad electroquímica. Para mejorar las nanoestructuras de WO3, se ha estudiado su combinación con óxido de molibdeno (MoO3). El molibdeno, con propiedades químicas y estructurales similares al wolframio, facilita la deposición efectiva en las nanoestructuras de WO3, ajusta el ancho de banda prohibida, mejora la conductividad, la difusión iónica y reduce la recombinación de portadores de carga. Esta combinación de óxidos resulta en una mayor eficiencia electroquímica, haciendo de las nanoestructuras híbridas WO3-MoO3 una solución prometedora para aplicaciones energéticas. En primer lugar, se sintetizaron las nanoestructuras de WO3, estudiando la influencia de la temperatura de calentamiento tras la síntesis y la adición de disolventes en el electrolito de síntesis. La temperatura óptima fue de 600 °C, obteniendo nanoestructuras cristalinas con excelentes propiedades fotoelectroquímicas. Además, se demuestra que la incorporación de disolventes en el electrolito de síntesis influye significativamente en las propiedades de las nanoestructuras, obteniendo que la adición de un 50 % de isopropanol en el electrolito mejora notablemente sus propiedades electroquímicas. En segundo lugar, se sintetizaron nanoestructuras híbridas de WO3- MoO3·añadiendo diferentes concentraciones de molibdato al electrolito de síntesis. La concentración de 0,1 M de molibdato produjo nanoestructuras con propiedades electroquímicas superiores, destacándolas como prometedoras para su uso como ánodo en baterías. Las nanoestructuras fueron exhaustivamente caracterizadas morfológica, estructural, química, electroquímica y fotoelectroquímicamente. Por último, las nanoestructuras con mejores propiedades fotoelectroquímicas y electroquímicas se emplearon como ánodo en aplicaciones medioambientales y energéticas, respectivamente. En el ámbito medioambiental, se evaluó la eficiencia de las nanoestructuras en la degradación de disruptores endocrinos pertenecientes a diferentes familias químicas, así como sus mezclas y su toxicidad. Las nanoestructuras de WO3 demostraron ser efectivas, logrando una degradación del 100 % de pesticidas, parabenos y fenoles en menos de 4 horas. Sin embargo, la técnica no fue eficiente para eliminar ftalatos, generando productos finales más tóxicos. En el ámbito energético, se estudió el rendimiento de las nanoestructuras como ánodos en baterías de ion de litio, considerando también el impacto del electrolito. La nanoestructura híbrida WO3-MoO3 mostró el mejor rendimiento cuando se utilizó un electrolito que combinaba bisoxalato borato de litio (LiBOB) con aditivos y solventes adicionales. Este trabajo ofrece una contribución significativa al desarrollo de soluciones sostenibles para problemas medioambientales y energéticos, subrayando el potencial de las nanoestructuras de WO3 y WO3-MoO3. / [CA] La present Tesi Doctoral se centra en la síntesi, caracterització i optimització de nanoestructures d'òxid de wolframi (WO3) i nanoestructures híbrides de WO3-MoO3 mitjançant anodització electroquímica. Aquestes nanoestructures s'utilitzen com a fotocatalitzadors per a la degradació de contaminants i com a ànodes per a bateries d'ió de liti. El WO3 destaca per les seues propietats semiconductores, òptiques i elèctriques excepcionals. En aplicacions mediambientals, les nanoestructures de WO3 són de gran interès per a la fotoelectrocatalisi, un procés prometedor per a la degradació de contaminants en l'aigua. El WO3 destaca com a fotoànode per la seua fotoestabilitat, alta conductivitat elèctrica i capacitat d'absorció de la llum visible. En el camp energètic, el WO3 mostra un gran potencial com a ànode en bateries d'ió de liti ja que la seua estructura cristal·lina permet la inserció i extracció eficient d'ions de liti, millorant la capacitat d'emmagatzematge i la durabilitat de les bateries gràcies a la seua estabilitat electroquímica. Per a millorar les nanoestructures de WO3, s'ha estudiat la seua combinació amb òxid de molibdè (MoO3). El molibdè, amb propietats químiques i estructurals similars al wolframi, facilita la deposició efectiva en les nanoestructures de WO3, ajusta l'amplada de banda prohibida, millora la conductivitat, la difusió iònica i redueix la recombinació de portadors de càrrega. Això resulta en una major eficiència electroquímica, fent de les nanoestructures híbrides WO3-MoO3 una solució prometedora per a aplicacions energètiques. En primer lloc, es van sintetitzar les nanoestructures de WO3, estudiant la influència de la temperatura de calentament després de la síntesi i l'addició de dissolvents en l'electròlit de síntesi. La temperatura òptima va ser de 600 °C, obtenint nanoestructures cristal·lines amb excel·lents propietats fotoelectroquímiques. A més, es demostra que la incorporació de dissolvents en l'electròlit de síntesi influeix significativament en les propietats de les nanoestructures, obtenint que l'addició d'un 50 % d'isopropanol en l'electròlit millora notablement les seues propietats electroquímiques. En segon lloc, es van sintetitzar nanoestructures híbrides de WO3-MoO3 afegint diferents concentracions de molibdat a l'electròlit de síntesi. La concentració de 0,1 M de molibdat va produir nanoestructures amb propietats electroquímiques superiors, destacant-les com a prometedores per al seu ús com a ànode en bateries. Les nanoestructures van ser exhaustivament caracteritzades morfològicament, estructuralment, químicament, electroquímicament i fotoelectroquímicament. Finalment, les nanoestructures amb millors propietats fotoelectroquímiques i electroquímiques s'utilizaren com a ànode en aplicacions mediambientals i energètiques, respectivament. En l'àmbit mediambiental, s'avaluà l'eficiència de les nanoestructures en la degradació de disruptors endocrins pertanyents a diferents famílies químiques, així com una mescla d'ells i la seua toxicitat. Les nanoestructures de WO3 demostraren ser efectives, aconseguint una degradació del 100 % de pesticides, parabens i fenols en menys de 4 hores. No obstant això, la tècnica no va ser eficient per a eliminar ftalats, generant productes finals més tòxics. En l'àmbit energètic, s'estudià el rendiment de les nanoestructures com a ànodes en bateries d'ió de liti, considerant també l'impacte de l'electròlit. La nanoestructura híbrida WO3-MoO3 mostrà el millor rendiment quan s'utilitzà un electròlit que combinava bis(oxalat)borat de liti (LiBOB) amb additius i dissolvents addicionals. Aquest treball ofereix una contribució significativa al desenvolupament de solucions sostenibles per a problemes mediambientals i energètics, subratllant el potencial de les nanoestructures de WO3 i WO3-MoO3. / [EN] This Doctoral Thesis focuses on the synthesis, characterization, and optimization of tungsten oxide (WO3) nanostructures and hybrid WO3-MoO3 nanostructures through electrochemical anodization. These nanostructures are used as photocatalysts for contaminant degradation and as anodes for lithium-ion batteries. WO3 stands out for its exceptional semiconductor, optical, and electrical properties. In environmental applications, WO3 nanostructures are of great interest for photoelectrocatalysis, a promising process for contaminant degradation in water. WO3 is highly effective as a photoanode due to its photostability, high electrical conductivity, and visible light absorption capacity. In the energy field, WO3 shows great potential as an anode in lithium-ion batteries because its crystalline structure allows efficient insertion and extraction of lithium ions, improving storage capacity and battery durability thanks to its electrochemical stability. To improve WO3 nanostructures, their combination with molybdenum oxide (MoO3) has been studied. Molybdenum, with chemical and structural properties similar to tungsten, facilitates effective deposition in WO3 nanostructures, adjusts the bandgap, improves conductivity, ionic diffusion, and reduces charge carrier recombination. This results in greater electrochemical efficiency, making hybrid WO3-MoO3 nanostructures a promising solution for energy applications. Firstly, WO3 nanostructures were synthesized, studying the influence of the annealing temperature and the addition of solvents to the synthesis electrolyte. The optimal temperature was 600 °C, obtaining crystalline nanostructures with excellent photoelectrochemical properties. Additionally, it was demonstrated that the incorporation of solvents in the synthesis electrolyte significantly influences the properties of the nanostructures, showing that the addition of 50 % isopropanol in the electrolyte notably improves their electrochemical properties. Secondly, hybrid WO3-MoO3 nanostructures were synthesized by adding different concentrations of molybdate to the synthesis electrolyte. The concentration of 0.1 M molybdate produced nanostructures with superior electrochemical properties, making them promising for use as anodes in batteries. The nanostructures were exhaustively characterized morphologically, structurally, chemically, electrochemically, and photoelectrochemically. Finally, the nanostructures with the best photoelectrochemical and electrochemical properties were used as anodes in environmental and energy applications, respectively. In the environmental field, the efficiency of the nanostructures in the degradation of endocrine disruptors from different chemical families, as well as their mixtures and toxicity, was evaluated. WO3 nanostructures proved to be effective, achieving 100 % degradation of pesticides, parabens, and phenols in less than 4 hours. However, the technique was not efficient in eliminating phthalates, generating more toxic final products. In the energy field, the performance of the nanostructures as anodes in lithium-ion batteries was studied, also considering the impact of the electrolyte. The hybrid WO3-MoO3 nanostructure showed the best performance when an electrolyte combining Lithium bis(oxalate)borate (LiBOB) with additional additives and solvents was used. This work offers a significant contribution to the development of sustainable solutions for environmental and energy problems, highlighting the potential of WO3 and WO3-MoO3 nanostructures. / Agradezco al Ministerio de Universidades por la ayuda predoctoral recibida para la realización de la presente Tesis Doctoral (FPU19/02466). También al Ministerio de Economía, Industria y Competitividad, por la concesión de los proyectos CTQ2016-79203-R (2016) y PID2019-105844RB-I00 (2019) en los cuales he podido participar durante la Tesis Doctoral. Además, agradezco la financiación a la Red Española de Investigación E3TECH-PLUS (RED2022- 134552-T, MICINN/AEI). / Cifre Herrando, M. (2024). Nanotecnología con WO3 y aplicaciones: Degradación fotoelectroquímica de disruptores endocrinos y ánodos avanzados para baterías de ion de litio [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/211319

[ES] La industria vitivinícola contemporánea enfrenta varios desafíos clave: optimizar la producción, minimizar la huella ambiental, reducir costos y mejorar la calidad del vino. La integración de la tecnología y herramientas de teledetección ha demostrado ser una solución eficiente para estos problemas. La agricultura de precisión, que incluye el manejo del riego, evaluación y control del follaje, y la identificación de los mejores emplazamientos para cada variedad de uva, es especialmente beneficiosa para esta industria. Un aspecto crucial en la producción de vino es el seguimiento de la madurez de las bayas de uva, mediante la determinación del contenido de azúcar y acidez, lo cual permite establecer la fecha óptima de vendimia. Tras la producción del vino, se evalúan su color y contenido de polifenoles, indicadores de calidad. Las imágenes satelitales son fundamentales en la teledetección para la agricultura de precisión, permitiendo monitorear la salud de los viñedos y controlar las condiciones meteorológicas. Este estudio utilizó imágenes satelitales para relacionar parámetros de calidad del vino (pre y poscosecha) con índices y bandas espectrales derivadas de las imágenes Sentinel-2 obtenidas antes de la cosecha. La investigación abarcó las temporadas de vendimia de 2017 y 2018, estudiando 135.8 hectáreas de viñedos de uvas Cabernet Sauvignon en la comuna de Marchigüe, Valle de Colchagua, Chile Central. El objetivo principal fue desarrollar modelos utilizando índices y variables espectrales de imágenes Sentinel-2 para aproximar parámetros de calidad de uva y vino, como °Brix y pH, así como índice de color, antocianinas totales y fenoles totales del vino. Se espera que estos modelos, aplicados en toda la superficie de trabajo, permitan una gestión diferenciada del cultivo, mejorando la calidad del vino al predecir indicadores pre y poscosecha que influyen en las características sensoriales y la diferenciación de marcas. En las variables precosecha, las bandas de onda corta y el índice de vegetación son más frecuentes, mientras que en las variables poscosecha destacan las bandas de borde rojo, infrarrojo cercano y el índice de humedad. Estos resultados sugieren la necesidad de realizar más estudios o explorar otras especies. Las imágenes satelitales se valoran como herramientas valiosas para mejorar el proceso artesanal y obtener vinos de mejor calidad, destacando la metodología de trabajo adaptable a diversas condiciones ambientales. Uno de los hallazgos más interesantes es la determinación del periodo fisiológico óptimo para el análisis predictivo, específicamente la quincena previa a la vendimia, permitiendo una planificación precisa y oportuna del proceso de cosecha y proporcionando datos esenciales para los enólogos. En cuanto a los coeficientes de determinación obtenidos para °Brix, índice de color y antocianinas totales en la primera temporada, los resultados son altamente positivos, con valores entre 65% y 77%, lo que sugiere una predicción fiable y contribuye a la definición de la cosecha selectiva. Otras variables muestran relaciones menos concluyentes, con coeficientes de determinación entre 42% y 57% en las campañas 2017 y 2018, indicando la necesidad de mejorar el estudio mediante un mayor número de muestras o refinando el proceso de muestreo. Los resultados positivos y la disponibilidad de imágenes satelitales ofrecen la oportunidad de identificar áreas para estudios detallados y cosechas diferenciadas. La selección precisa de uvas con características similares es crucial para mejorar la calidad y productividad del vino. Este estudio resalta la viabilidad de la teledetección y la vendimia selectiva como herramientas clave para gestionar la calidad y estilo del vino, proporcionando nuevas perspectivas en la viticultura. / [CA] La indústria vitivinícola contemporània enfronta diversos reptes clau: optimitzar la producció, minimitzar la petjada ambiental, reduir costos i millorar la qualitat del vi. La integració de la tecnologia i les eines de teledetecció ha demostrat ser una solució eficient per a aquests problemes. L'agricultura de precisió, que inclou el maneig del reg, avaluació i control del fullatge, i la identificació dels millors emplaçaments per a cada varietat de raïm, és especialment beneficiosa per a aquesta indústria. Un aspecte crucial en la producció de vi és el seguiment de la maduresa de les baies de raïm, mitjançant la determinació del contingut de sucre i acidesa, cosa que permet establir la data òptima de verema. Després de la producció del vi, se n'avaluen el color i el contingut de polifenols, indicadors de qualitat. Les imatges satel·litàries són fonamentals en la teledetecció per a l'agricultura de precisió, permetent monitoritzar la salut de les vinyes i controlar les condicions meteorològiques. Aquest estudi va utilitzar imatges satelitals per relacionar paràmetres de qualitat del vi (pre i postcollita) amb índexs i bandes espectrals derivades de les imatges Sentinel-2 obtingudes abans de la collita. La investigació va abastar les temporades de verema de 2017 i 2018, estudiant 135.8 hectàrees de vinyes de raïm Cabernet Sauvignon a la comuna de Marchigüe, Vall de Colchagua, Xile Central. L'objectiu principal va ser desenvolupar models utilitzant índexs i variables espectrals d'imatges Sentinel-2 per aproximar paràmetres de qualitat de raïm i vi, com °Brix i pH, així com índex de color, antocianines totals i fenols totals del vi. S'espera que aquests models, aplicats a tota la superfície de treball, permetin una gestió diferenciada del cultiu, millorant la qualitat del vi en predir indicadors pre i postcollita que influeixen en les característiques sensorials i la diferenciació de marques. A les variables precollita, les bandes d'ona curta i l'índex de vegetació són més freqüents, mentre que a les variables postcollita destaquen les bandes de vora vermella, infraroig proper i l'índex d'humitat. Aquests resultats suggereixen la necessitat de fer més estudis o explorar altres espècies. Les imatges satel·litàries es valoren com a eines valuoses per millorar el procés artesanal i obtenir vins de millor qualitat, destacant la metodologia de treball adaptable a diverses condicions ambientals. Una de les troballes més interessants és la determinació del període fisiològic òptim per a l'anàlisi predictiva, específicament la quinzena prèvia a la verema, permetent una planificació precisa i oportuna del procés de collita i proporcionant dades essencials per als enòlegs. Pel que fa als coeficients de determinació obtinguts per a °Brix, índex de color i antocianines totals a la primera temporada, els resultats són altament positius, amb valors entre 65% i 77%, cosa que suggereix una predicció fiable i contribueix a la definició de la collita selectiva. Altres variables mostren relacions menys concloents, amb coeficients de determinació entre 42% i 57% a les campanyes 2017 i 2018, indicant la necessitat de millorar l'estudi mitjançant un nombre més gran de mostres o refinant el procés de mostreig. Els resultats positius i la disponibilitat d'imatges satel·litals ofereixen l'oportunitat d'identificar àrees per a estudis detallats i collites diferenciades. La selecció precisa de raïms amb característiques similars és crucial per millorar la qualitat i la productivitat del vi. Aquest estudi ressalta la viabilitat de la teledetecció i la verema selectiva com a eines clau per gestionar la qualitat i estil del vi, proporcionant noves perspectives a la viticultura. / [EN] The contemporary wine industry faces several key challenges: optimizing production, minimizing the environmental footprint, reducing costs and improving wine quality. The integration of remote sensing technology and tools has proven to be an efficient solution to these problems. Precision agriculture, which includes irrigation management, canopy assessment and control, and the identification of the best sites for each grape variety, is especially beneficial for this industry. A crucial aspect of wine production is the monitoring of grape berry maturity by determining the sugar and acidity content, which allows the optimal harvest date to be established. After the wine is produced, its color and polyphenol content, quality indicators, are evaluated. Satellite imagery is fundamental in remote sensing for precision agriculture, allowing the health of vineyards to be monitored and weather conditions to be controlled. This study used satellite imagery to relate wine quality parameters (pre- and post-harvest) to indices and spectral bands derived from Sentinel-2 images obtained prior to harvest. The research covered the 2017 and 2018 harvest seasons, studying 135.8 hectares of Cabernet Sauvignon grape vineyards in the commune of Marchigüe, Colchagua Valley, Central Chile. The main objective was to develop models using indices and spectral variables from Sentinel-2 images to approximate grape and wine quality parameters, such as °Brix and pH, as well as color index, total anthocyanins and total phenols of the wine. It is expected that these models, applied across the entire work area, will allow for differentiated crop management, improving wine quality by predicting pre- and postharvest indicators that influence sensory characteristics and brand differentiation. In the pre-harvest variables, shortwave bands and vegetation index are more frequent, while in the post-harvest variables, red-edge bands, near infrared and moisture index stand out. These results suggest the need to conduct further studies or explore other species. Satellite images are valued as valuable tools to improve the artisanal process and obtain better quality wines, highlighting the work methodology adaptable to diverse environmental conditions. One of the most interesting findings is the determination of the optimal physiological period for predictive analysis, specifically the fortnight prior to harvest, allowing precise and timely planning of the harvest process and providing essential data for winemakers. Regarding the coefficients of determination obtained for °Brix, color index and total anthocyanins in the first season, the results are highly positive, with values between 65% and 77%, suggesting a reliable prediction and contributing to the definition of selective harvesting. Other variables show less conclusive relationships, with coefficients of determination between 42% and 57% in the 2017 and 2018 seasons, indicating the need to improve the study by increasing the number of samples or refining the sampling process. The positive results and the availability of satellite images offer the opportunity to identify areas for detailed studies and differentiated vintages. Accurate selection of grapes with similar characteristics is crucial to improve wine quality and productivity. This study highlights the feasibility of remote sensing and selective harvesting as key tools for managing wine quality and style, providing new perspectives in viticulture. / Fredes Castro, SN. (2024). Modelación de parámetros de calidad de uva vinífera con índices satelitales provenientes de imágenes de resolución espacial media para el manejo diferenciado de viñedos en Chile [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/211473

Tesis por compendio / [ES] El cambio climático, impulsado por actividades humanas, intensifica el estrés abiótico en la agricultura, afectando la productividad y la salud del ecosistema. La creciente demanda de productos vegetales expande las tierras agrícolas, empeorando el cambio climático y la desertificación. El estrés por sequía afecta gravemente la productividad de los cultivos, mientras que la fertilización excesiva con nitrógeno altera el ciclo del nitrógeno, causando problemas ambientales y de salud. La berenjena (Solanum melongena L.) es una hortaliza importante, y el uso de recursos genéticos, incluidos los parientes silvestres, es crucial para los programas que buscan mejorar la tolerancia a la sequía y la eficiencia en el uso del nitrógeno. Los avances en secuenciación y genotipado han mejorado nuestra comprensión de los rasgos relacionados con el estrés en los cultivos. Esta tesis doctoral explora el potencial de los parientes silvestres de la berenjena para mejorar la tolerancia a los estreses abióticos. El objetivo es identificar nuevas variaciones genéticas para programas de mejora, centrándose en recursos genéticos, regiones genómicas y genes candidatos para obtener variedades de berenjena más resilientes mediante análisis genómicos, transcriptómicos y fenotípicos. El capítulo I evalúa retrocruzamientos avanzados (ABs) de berenjena y parientes silvestres para mejorar la eficiencia en el uso del nitrógeno (NUE) en condiciones de bajo nitrógeno (N). El estudio de S. elaeagnifolium y los ABs en el fondo genético de la berenjena en condiciones de bajo N reveló diferencias significativas entre los parentales. La alta diversidad fenotípica en los ABs mostró algunos individuos transgresivos con mayores rendimientos y NUE que el parental cultivado. Las evaluaciones de ABs de diferentes bancos genéticos (S. insanum, S. dasyphyllum y S. elaeagnifolium) en condiciones de bajo N destacaron el potencial de estas especies silvestres. La alta diversidad en los ABs respalda el potencial de los parientes silvestres para mejorar la resiliencia de la berenjena bajo estrés abiótico. Los datos de genotipado y fenotipado permitieron la identificación y validación de QTLs para varios rasgos, ampliando la comprensión genómica de la berenjena. El capítulo II investiga los mecanismos de respuesta a la sequía en la berenjena cultivada (S. melongena) y su pariente silvestre S. dasyphyllum. Evaluados en condiciones hidropónicas con concentraciones de polietilenglicol (PEG) en diferentes etapas fenológicas, la secuenciación de ARN (RNA-Seq) analizó los patrones de expresión génica. S. dasyphyllum demostró una tolerancia superior al estrés osmótico en comparación con S. melongena, con más genes diferencialmente expresados (DEGs) bajo estrés. Los análisis de enriquecimiento GO y las vías KEGG revelaron que ambas especies activaron varios factores de transcripción y vías de respuesta al estrés, con S. dasyphyllum mostrando una regulación génica más extensa. Las vías clave incluyeron la señalización de ABA, la señalización de MAPK y varias vías de biosíntesis. Estos resultados destacan el potencial de S. dasyphyllum como fuente genética para desarrollar variedades de berenjena tolerantes a la sequía, enfatizando la importancia de usar parientes silvestres para mejorar la tolerancia de los cultivos. En general, esta tesis doctoral demuestra el potencial de los parientes silvestres de la berenjena para la mejora de la tolerancia a estreses abióticos. El desarrollo de retrocruzamientos avanzados a partir de diferentes parientes silvestres amplió la variación genética, mostrando efectos significativos de las dosis de nitrógeno en varios rasgos e identificando individuos transgresivos con características agronómicas mejoradas. La detección y validación de QTLs proporcionó conocimientos sobre la productividad de la berenjena, la eficiencia en el uso del nitrógeno y los mecanismos de respuesta a la sequía, contribuyendo a variedades de berenjena más sostenibles. / [CA] El canvi climàtic, impulsat per activitats humanes, intensifica l'estrès abiòtic en l'agricultura, afectant la productivitat i la salut de l'ecosistema. La creixent demanda de productes vegetals expandeix les terres agrícoles, empitjorant el canvi climàtic i la desertificació. L'estrès per sequera afecta greument la productivitat dels cultius, mentre que la fertilització excessiva amb nitrogen altera el cicle del nitrogen, causant problemes ambientals i de salut. L'albergínia (Solanum melongena L.) és una hortalissa important, i l'ús de recursos genètics, inclosos els parents silvestres, és crucial per als programes que busquen millorar la tolerància a la sequera i l'eficiència en l'ús del nitrogen. Els avanços en seqüenciació i genotipat han millorat la nostra comprensió dels caràcters relacionats amb l'estrès en els cultius. Aquesta tesi doctoral explora el potencial dels parents silvestres de l'albergínia per a millorar la tolerància als estressos abiòtics. L'objectiu és identificar noves variacions genètiques per a programes de millora, centrant-se en recursos genètics, regions genòmiques i gens candidats per a obtindre varietats d'albergínia més resilients mitjançant anàlisis genòmiques, transcriptòmiques i fenotípiques. El capítol I avalua retrocreuaments avançats (ABs) d'albergínia i parents silvestres per a millorar l'eficiència en l'ús del nitrogen (NUE) en condicions de baix nitrogen (N). L'estudi de S. elaeagnifolium i els ABs en el fons genètic de l'albergínia en condicions de baix N va revelar diferències significatives entre els parentals. L'alta diversitat fenotípica en els ABs va mostrar alguns individus transgressius amb majors rendiments i NUE que el parental cultivat. Les avaluacions d'ABs de diferents bancs genètics (S. insanum, S. dasyphyllum i S. elaeagnifolium) en condicions de baix N van destacar el potencial d'aquestes espècies silvestres. L'alta diversitat en els ABs recolza el potencial dels parents silvestres per a millorar la resiliència de l'albergínia sota estrès abiòtic. Les dades de genotipat i fenotipat van permetre la identificació i validació de QTLs per a diversos caràcters, ampliant la comprensió genòmica de l'albergínia. El capítol II investiga els mecanismes de resposta a la sequera en l'albergínia cultivada (S. melongena) i el seu parent silvestre S. dasyphyllum. Avaluats en condicions hidropòniques amb concentracions de polietilenglicol (PEG) en diferents etapes fenològiques, la seqüenciació d'ARN (RNA-Seq) va analitzar els patrons d'expressió gènica. S. dasyphyllum va demostrar una tolerància superior a l'estrès osmòtic en comparació amb S. melongena, amb més gens diferencialment expressats (DEGs) sota estrès. Les anàlisis d'enriquiment GO i les vies KEGG van revelar que ambdues espècies van activar diversos factors de transcripció i vies de resposta a l'estrès, amb S. dasyphyllum mostrant una regulació gènica més extensa. Les vies clau van incloure la senyalització d'ABA, la senyalització de MAPK i diverses vies de biosíntesi. Aquests resultats destaquen el potencial de S. dasyphyllum com a font genètica per a desenvolupar varietats d'albergínia tolerants a la sequera, emfatitzant la importància d'usar parents silvestres per a millorar la tolerància dels cultius. En general, aquesta tesi doctoral demostra el potencial dels parents silvestres de l'albergínia per a la millora de la tolerància a estressos abiòtics. El desenvolupament de retrocreuaments avançats a partir de diferents parents silvestres va ampliar la variació genètica, mostrant efectes significatius de les dosis de nitrogen en diversos caràcters i identificant individus transgressius amb característiques agronòmiques millorades. La detecció i validació de QTLs va proporcionar coneixements sobre la productivitat de l'albergínia, l'eficiència en l'ús del nitrogen i els mecanismes de resposta a la sequera, contribuint a varietats d'albergínia més sostenibles. / [EN] Climate change, driven by human activities, intensifies abiotic stress in agriculture, impacting productivity and ecosystem health. Rising demands for plant products expand agricultural lands, worsening climate change and desertification. Drought stress severely affects crop productivity, while excessive nitrogen fertilization disrupts the nitrogen cycle, causing environmental and health issues. Eggplant (Solanum melongena L.) is an important vegetable, and using genetic resources, including wild relatives, is crucial for breeding programs aimed at enhancing drought tolerance and nitrogen use efficiency. Advances in sequencing and genotyping have improved our understanding of stress-related traits in crops, supporting resilient cultivar development. This doctoral thesis explores the potential of wild eggplant relatives to improve tolerance to abiotic stresses. The goal is to identify new genetic variations for breeding programs, focusing on valuable genetic resources, genomic regions, and candidate genes for more resilient eggplant varieties through genomic, transcriptomic, and phenotypic analyses. Chapter I evaluates advanced backcrosses (ABs) of eggplant and wild relatives to improve nitrogen use efficiency (NUE) under low nitrogen (N) conditions. The study of S. elaeagnifolium and ABs in the eggplant genetic background under low N conditions revealed significant differences among parentals. High phenotypic diversity in ABs showed some transgressive individuals with higher yields and NUE than the cultivated parent. Evaluations of ABs from different genepools (S. insanum, S. dasyphyllum, and S. elaeagnifolium) under low N conditions highlighted the potential of these wild species for low nitrogen input breeding. Low N conditions decreased chlorophyll content but increased flavonol and anthocyanin levels, reducing aerial biomass, stem diameter, yield, and nitrogen and carbon content in plants and fruits. The high diversity in ABs supports the potential of wild relatives to enhance eggplant resilience under abiotic stress. Genotyping and phenotyping data enabled the identification and validation of QTLs for various traits, expanding the genomic understanding of eggplant. Chapter II investigates drought response mechanisms in cultivated eggplant (S. melongena) and its wild relative S. dasyphyllum. Evaluated under hydroponic conditions with polyethylene glycol (PEG) concentrations (20% and 30%) at different phenological stages, RNA sequencing (RNA-Seq) analyzed gene expression patterns. S. dasyphyllum demonstrated superior tolerance to osmotic stress compared to S. melongena, with more differentially expressed genes (DEGs) under stress. GO enrichment and KEGG pathway analyses revealed that both species activated various transcription factors and stress response pathways, with S. dasyphyllum showing more extensive gene regulation. Key pathways included ABA signaling, MAPK signaling, and various biosynthesis pathways. These findings highlight S. dasyphyllum's potential as a gene source for developing drought-tolerant eggplant varieties, emphasizing the importance of using wild relatives to enhance crop tolerance and sustainability. Overall, this doctoral thesis demonstrates the potential of wild eggplant relatives for breeding tolerance to abiotic stresses. Developing advanced backcrosses from different crop wild relatives expanded genetic variation, showing significant effects of nitrogen doses on various traits and identifying transgressive individuals with improved agronomic characteristics. The detection and validation of QTLs provided insights into eggplant productivity, nitrogen use efficiency, and drought response mechanisms, contributing to more resilient and sustainable eggplant varieties. / Villanueva Párraga, G. (2024). Evaluation of Eggplant, Wild Relatives and Introgression Breeding Materials for Tolerance to Abiotic Stresses [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/209414 / Compendio