No description available.

A començaments del segle XX, en una cojuntura de descomposició institucional, la vida política local de la ciutat de Vic, població catalana d'uns 13.000 habitatnts situada a l'interior de Catalunya, seu de la diòcesi episcopal més extensa del país i amb un important Seminari Conciliar, comença a evolucionar en la direcció d'una modernització que, al llarg dels anys, constatarà importants transformacions. En el context català, la nova política de masses descansarà sobre tres aspectes principals. En primer lloc, s'organitzaran partits capaços de mobilitzar els afiliats i els simpatitzants per aconseguir uns objectius concrets: fer una manifestació, guanyar unes eleccions, constituir una seu social, editar un periòdic. En la fase de transició cap a les organitzacions "mobilitzadores", trobarem partits polítics que combinen el carisma exagerat de determinats líders amb la potència d'unes bases que no es deixen arrossegar si els seus criteris no coincideixen amb els dels "homes forts"; els partits estaran a mig camí entre la influència dels notables i el poder decisori de la militància organitzada. En segon lloc, les urnes reflectiran, progressivament, les peocupacions i els interessos polítics de la majoria, deixant de banda les maniobres "electoreres" dels cacics, que tindran dificultats creixents per a organitzar els processos electorals d'acord amb els seus interessos. Finalment, les institucions locals deixaran de tenir "vida pròpia", al marge de les altrenatives polítiques que es produeixen a la societat; les discusssions i lluites polítiques, forjades en "l'espai públic", es traslladaran als ajuntaments. Tot i que aquestes transformacions (en l'àmbit dels partits, de les eleccions i dels ajuntaments) definiran nous estils de fer política, la modernització no es produirà de manera uniforme. A la Catalunya tradicional, de la que la ciutat de Vic forma part, els canvis en l'esfera pública tindran unes característiques pròpies, la qual cosa posarà en qüestió, d'altra banda, la imatge idealitzada d'una societat homogènia i avançada. A Vic, en un context que combina una presència institucional de l'Església catòlica especialment significada i el desenvolupament d'una important economia industrial, la vida pública estarà dirigida per forces burgeses que hegemonitzaran, davant la feblesa del moviment popular autòcton, el procés de transformació política. Aquestes èlits combatran, successivament i a partir del tombant de segle XX, les imposicions del "cunerisme" dinàstic, les estratègies de les direccions dels nous partits hegemònics (catalanistes, tradicionalistes) i l'expansió d'un moviment democràtic que reclama protagonisme polític per a les classes populars. Es tractarà de controlar els canvis polítics per tal que no es modifiquin els aspectes essencials de la dominació social, i política, que exerceix el grup dirigent local. Tanmateix, l'extensió de la "vida política nacional" farà que aquest "control polític" esdevingui cada cop més difícil i possibilitarà, en un marc de transformacions econòmiques i d'extrema conflictivitat social, que les forces populars es vagin incorporant a la vida pública de Vic, a pesar de les maniobres de l'èlit dirigent destinades a impedir-ho. A partir de la crisi del 1917 s'accelerà la dissolució de la "vella política". La dictadura del general Primo de Rivera, que inicialment es presentà com una opció "regeneradora" capaç de resoldre els probles endèmics del país, evidencià la impossibilitat de continuar mantenint les masses allunyades de la vida pública espanyola. La proclamació de la República, que inaugurà un context políticoinstitucional radicalment diferent del que oferia la Restauració borbònica, possibilità que la societat espanyola disposés de dos requisits indispensables per a la convivència democràtica: la llibertat i el Parlament. A la ciutat de Vic, com a la resta de Catalunya, el nou règim republicà va permetre l'entrada de les classes populars en la política local, tot i que aquesta democratització no sempre fou favorable a les forces progressistes. / On the early XXth century, in an environment of institutional decomposition, local political life in the city of Vic, -a catalan community of 13.000 inhabitants of Catalunya, and also see of the bigger Episcopal dioceses if the country and an important conciliar seminar-, begin to change into a modernisation that, along the years, realised important transformations in the catalan context the new mass politics lied on three main aspects. First of all, the parties capable to mobilise affiliates and supporters organised themselves to reach concrete goals: prepare a demnstration, win the elections, create a social see, publish a paper. In this fase of transition into "mobilised" organisations, political parties can be found combining the grat charisma of some of the leaders and the poxer of a basis that doesn't let itself drag on if their believes do not agree with these of the "strong men"; the parties were in the way betwen the influence of the notables and the power of the organised militancy to take decisions. Secondly, the ballot boxes reflected, progressively, the worries and political interests of the majority, siding "electory" manoeuvres of the caciques who had increasing difficulties according to their interests. Finally, local institutions stopped having their "own life", apart of the political alternatives taking place in the society; political struggles and discussions, held in the public sphere, moved into the City Council.Even these transdormations (in the area of parties, elections and city councils) defined new stiles of doing politics, modernisation didn't spread homogeneously. In the traditional Catalunya, from which Vic is part, the changes in the public sphere had their own characteristics, and this lead into question this ideal image of an homogeneous and advanced society. In Vic, where the particularly signified presence of the institutions of the catolic church was combined with the developing of an important industrial economy, public life was in hands og burgeois forces, against the weakness of the indigenous popular movement, to lead the process of political transformation. These elites fighted, successively after the crossing of the XXth century, the impositions of the "dynastic cunerism", the strategies of the leaderships of the new hegemonic parties (traditionalists catalanists) and the expansion of a democratic movement claiming for the leading role of popular classes. The need was to control the political changes in order not to modify the essential aspects of social, and political, domination practiced by the local leading group. Eventrough, the extension of the "national political life" made this "political control" more difficult and this, in the context of economical transformations and extreme social conflict, allowed popular forces to incorporate into public life of Vic, eventrogh the manoeuvres of the leading elite to avoid it.After the crises of 1917 the dissolution of the old politics accelerated. The dictatorship of the General primo de Rivera, who inicially presented himself as an option of "regeneration" capable to solve the endemic problems of the country, showed an incapacity to keep the masses away from the Spanish political life. The proclamation of the Republic, as a strat of a political and constitutional context radically different from that of the Borbonic restauration, let the Spanish society enjoy the two requisites for the democractic coexistence: freedom and Parlamient. In the city of Vic, as in the rest of Catalonia, the new Republican regime permited the entrance of popular classes in the local politics, even this democratisation was not always favouring progressive forces.

La tesi que aquí es presenta és una anàlisi tant del context històric on es desenvoluparen les eleccions de 1990 a Bòsnia i Hercegovina, com dels resultats que en sortiren, basada sobretot en fonts locals, tant primàries com secundàries. També conté una forta base documental inèdita de material primari i secundari traduïda del serbo-croato-bosni.Les eleccions del 18 de novembre de 1990 representen la fi d'un llarg procés històric que començà amb l'acabament de la 2a Guerra Mundial i la instauració del regim titoista el 1945 per mitjà d'eleccions generals. Al llarg de tot aquest període hi ha un intent, per part del partit únic de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus (SKJ), de desenvolupar un projecte d'estat federal iugoslau basat en el lema "fraternitat i unitat" (bratsvo i jedinstvo) que reunís tots els pobles que l'integraven. L'última constitució (1974) comportà una descentralització, tant econòmica com política, ratllant la confederació. El 1980 mor el mariscal Josip Broz, Tito. La crisi econòmica que ja s'arrossegava, surt a la llum i s'agreuja al llarg de la dècada dels anys vuitanta, repercutint en la política i portant a un enfrontament entre el sector continuista que volia portar la constitució a la confederació (Eslovènia) i el sector reformista que volia un canvi constitucional vers un model centralista (Sèrbia). Així s'arriba al XIV Congrés Extraordinari de la SKJ en un últim intent per solucionar la situació, però el seu fracàs i suspensió sine die, va comportar l'obertura d'un seguit de reformes constitucionals a cada república iugoslava, per a la posta en marxa de processos electorals lliures i multipartidistes.A Bòsnia i Hercegovina va ser més complicat que a la resta donada la seva composició multinacional. El juliol s'acordà la data electoral per al 18 de novembre. S'escolliria una presidència col·lectiva de 7 membres, un parlament bicameral, el parlament de la ciutat de Sarajevo i els 109 parlaments d'op tina (comarca).Els resultats que s'obtingueren tots foren favorables, per àmplia majoria, als tres partits nacionalistes representants de les tres nacionalitats majoritàries a la república: SDA (musulmans), SDS (serbis) i HDZ (croates). Aquests no eren els previstos per les enquestes.Una anàlisi detallada demostra que diferents factors influïren en la intenció de vot, en especial tres: la composició nacional de cada població, una política postitoista dirigida a afeblir la sòlida cúpula de la SKJ de Bòsnia i que es concretà en una sèrie d'afers que acabaren en processos judicials, i la desfeta i fragmentació de la SKJ en com a mínim quatre partits (SK-SDP, SRSJ, SSO i DSS).Però a més són el fruit d'una concatenació cronològica de fets que començaren el 1945: la creació de la República Socialista de Bòsnia, però alhora la negació d'un poble bosnià, el fracàs del iugoslavisme que no arrelà en el poble com a identitat; la combinació de la crisi econòmica i la crisi política causada pels afers i que comportà un canvi de líders en els moments més difícils; i per últim les eleccions multipartidistes que obriren, si més no en la teoria, noves perspectives. S'ha d'afegir, a més, el marc mundial fruit de la caiguda del mur de Berlín i la desfeta dels règims comunistes. Les conseqüències no es van fer esperar, la coalició nacionalista fracassà en poc més d'un any. Així les eleccions obriren la porta a la guerra i no pas a la democràcia. / This thesis is an analysis of the historic context in which the elections in Bosnia and Herzegovina, in 1990 year, were done and, at the same time the analysis of it results. It's important to know that the principal primary and secondary sources come from former Yugoslavia. Also this study contains a big date base of originals documents, which a lot of them are unpublished, and translated from the Serbian, Croatian or Bosnian language to the Catalan. The 18th November elections represent the end of a long historic process which began at the end of the 2nd world war and the constitution the titoista regime in 1945 through general elections. At large of this period there is a purpose from the party, League of Yugoslavs Communists (SKJ), to develop a Yugoslavian federal state project which was based on the slogan "brotherhood and unity" (bratsvo i jedinstvo) in the idea to gather all the nations who composed Yugoslavia. The last constitution (1974) implicated a decentralisation as economic as political and this situation was very similar than a confederation. In 1980 the marshal Josip Broz, Tito, died. The economic crisis was public thing and aggravated in the next ten years, in the 80's, and at last it reverberated on the policy This situation confronted the continuist sector (Slovenia) against the reformist sector (Serbia). The first would like the total confederation and the second would like the change to the centralist system.In January 1990 took a place the 14th Extraordinary Congress of the SKJ. It was the last try to find a solution but it failure and adjournment sine die opened the possibility to the republics to do reforms in theirs constitutions and to start a free and multiparty electoral process.In Bosnia and Herzegovina it was more complicated than the rest because this republic was multiethnic. In July the Bosnian parliament agreed the date of 18th November how an elections day. At the same day Bosnian people elected the seven members of the collective presidency, the two chambers of the Parliament, the Sarajevo's City Parliament and the 109 Op tina's Parliaments. All the results were favourable, and for a long majority, to the nationalist parties who represented the three constitutional nationalities in the republic: SDA (Muslims), SDS (Serbs) and HDZ (Croats). But before the elections the opinion-poll didn't anticipate this victory.The detailed analyse demonstrate that different factors influenced in the electorate, in special three of them: the national composition of every city or village; a postitoist policy who try to weaken the Bosnian political cupola of the SKJ, and created some judicial cases ("afers"); and, at last, the fragmentation of the SKJ in four or more parties. (SK-SDP, SRSJ, SSO i DSS).But these results are anything more. They are the chronological linking of events who started in 1945 year: the birth of the Socialist Republic of Bosnia but at the same time the denial of the Bosnian people; the yugoslavism's failure who never rooted in the people's mentality how a identity; the combination of the economic and political crisis created by the "afers" and they brought about political leaders change in the more difficult moment; and at the end the multiparty elections who opened, in theory, new perspectives. It's necessary to add the world's situation after the Berlin's wall failed and with it the communist regimes in Europe.The consequences of the elections became at few time. The nationalist coalition of the three parties was dissolved in less a year And in April 1992 the elections opened doors for a war not for a democracy.

La tesi doctoral estudia el sistema polític liberal entre 1843 i 1868 a la ciutat de Lleida i, secundàriament, a la resta de la Catalunya occidental. Repassa l'inici de l'hegemonia moderada, la disputa pel control de les institucions polítiques i els interessos socials que s'hi defensaven, els integrants dels grups dirigents, els resultats de les eleccions, l'experiència del Bienni Progressista, els límits del liberalisme renovador que governà Lleida de 1858 a 1866, i la posterior crisi de 1868.La investigació desmenteix el tòpic que identifica endarreriment i conservadorisme amb societats que depenien principalment d'activitats agràries, com la lleidatana: una anàlisi detallada hi descobreix una important presència del liberalisme progressista, un gran creixement dels demòcrates, i unes classes populars capaces de mobilitzar-se. En definitiva, l'objectiu de la tesi ha estat avançar en la construcció d'un model de funcionament de l'Estat liberal espanyol. / La tesis doctoral estudia el sistema político liberal entre 1843 y 1868 en la ciudad de Lleida y, secundariamente, en el resto de la Cataluña occidental. Repasa el inicio de la hegemonía moderada, la disputa por el control de las instituciones políticas y los intereses sociales que ahí se defendían, los integrantes de los grupos dirigentes, los resultados de las elecciones, la experiencia del Bienio Progresista, los límites del liberalismo renovador que gobernó Lleida de 1858 a 1866, y la posterior crisis de 1868.La investigación desmiente el tópico que identifica atraso y conservadurismo con sociedades que dependían principalmente de actividades agrarias, como la leridana: un análisis detallado descubre una importante presencia del liberalismo progresista, un gran crecimiento de los demócratas, y unas clases populares capaces de movilizarse. En definitiva, el objetivo de la tesis ha sido avanzar en la construcción de un modelo de funcionamiento del Estado liberal español. / This Phd Thesis studies the liberal political system in the city of Lleida during the period of 1843 to 1868 and, on a secondary basis, the political situation of the rest of Western Catalonia during the same span of time. The research deals with the beginnings of the moderado-hegemony period, the dispute for the control of the political institutions, the social interests there defended, the members of the leading parties, the results of the elections, the experience of the Bienio Progresista, the limits of the reforming liberalism which controlled Lleida from 1858 to 1866 and the final crisis of 1868.The research unravels the topic that identifies backwardness and conservationism with societies mainly dependant on agrarian activities such as the Lleidian. A detailed analysis highlights the important presence of a progressive liberalism, the substantial growth of the democrats and a working class able to mobilize itself. Specifically the aim of my thesis is to move forward towards the construction of a model that explains the functioning of the liberal Spanish State.

Josep Puig Pujades (1883-1949) fou el principal renovador del republicanisme empordanès que entroncà la vella tradició federal amb el catalanisme progressista del primer terç del segle XX. La seva àmplia producció periodística i literària permeten constatar l’important paper ideològic que va desenvolupar com a intel•lectual en l’objectiu de crear un projecte cívicocultural com a eina transformadora de la societat a través del foment de l’educació i la cultura. Els càrrecs de govern que assumí durant la Segona República i les responsabilitats en l’òrgan directori d’Esquerra Republicana de Catalunya contribuïren a forjar-lo com una de les figures més rellevants del catalanisme republicà anterior a la guerra civil. / Josep Puig Pujades (1883-1949) was key to the revival of Republicanism. This movement was a direct inheritor of the long federalist tradition in Empordà combined with Progressive Catalanism seen in the first part of the twentieth century. His extensive journalistic and literary writings show the important ideological role he played as an intellectual in the creation of a civic-cultural project as a means of transforming society through the promotion of education and culture. The government positions he held during the Second Republic and responsibilities on the board of Esquerra Republicana de Catalunya helped to consolidate him as one of the leading figures of Catalanist Republicanism before the Spanish Civil War.

La present tesi doctoral estudia la biografia del metge i dirigent catalanista Bartomeu Robert Yarzábal.Figura destacada de la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX, el doctor Robert va ser considerat com un dels metges més prestigiosos de la seva època i com un excel·lent professor universitari. Cal destacar, també, el seu paper com a renovador de les infrastructures hospitalaries i docents catalanes.Tanmateix, si per alguna raó ha passat a la posteritat el doctor Robert, és gràcies a la seva transcendental activitat política. Erigit en un convençut partidari de la regeneració política després del desastre del 98, el doctor Robert es nomenat alcalde de Barcelona l'any 1899. El seu pas per l'alcaldia serà breu, però la seva lluita contra el caciquisme i la seva obra en favor de la depuració del cens electoral el convertiran en una figura política molt respectada.L'any 1901, Robert, que ja s'ha convertit en un símbol del catalanisme polític, serà elegit primer president de la Lliga Regionalista, partit polític fundat aquell any i que ha estat considerat com la primera formació política moderna i catalanista en la història política catalana.Elegit diputat a Corts el maig de 1901 en representació d'aquest partit, el doctor Robert farà sentir la veu del catalanisme polític en el Congrés dels Diputats de Madrid.La seva mort, esdevinguda l'abril de 1902, es convertirà en una multitudinària manifestació de dol popular, i posarà de manifest que Robert havia estat un dels metges i una de les figures polítiques més estimades del seu temps. / La presente tesis doctoral estudia la biografía del médico y dirigente catalanista Bartolomé Robert Yarzábal.Figura destacada de la Cataluña de finales del siglo XIX y principios del XX, el doctor Robert fué considerado cómo uno de los médicos más prestigiosos de su época y cómo un excelente profesor universitario. Cabe destacar, también, su papel como renovador de las infraestructuras hospitalarias y docentes catalanas.Sin embargo, si por alguna razón ha pasado a la posteridad el doctor Robert, es por su transcendental actividad política. Erigido en un firme partidario de la regeneración política tras el desastre del 98, el doctor Robert es nombrado alcalde de Barcelona en 1899. Su paso por la alcaldía será breve, pero su lucha contra el caciquismo y su obra en favor de la depuración del censo electoral le convertiran en una figura política muy respetada.En 1901, Robert, que ya se ha convertido en un símbolo del catalanismo político, será elegido primer presidente de la Liga Regionalista, partido político fundado aquel año y que ha sido considerado cómo la primera formación política moderna y catalanista en la historia política catalana.Elegido diputado a Cortes en mayo de 1901 en representación de éste partido, el doctor Robert hará sentir la voz del catalanismo político en el Congreso de los Diputados de Madrid.Su muerte, acaecida en abril de 1902, se convertirá en una multitudinaria manifestación de duelo popular, y pondrá de manifiesto que Robert había sido uno de los médicos y una de las figuras políticas más queridas de su tiempo.