No description available.

La tesi que aquí es presenta és una anàlisi tant del context històric on es desenvoluparen les eleccions de 1990 a Bòsnia i Hercegovina, com dels resultats que en sortiren, basada sobretot en fonts locals, tant primàries com secundàries. També conté una forta base documental inèdita de material primari i secundari traduïda del serbo-croato-bosni.Les eleccions del 18 de novembre de 1990 representen la fi d'un llarg procés històric que començà amb l'acabament de la 2a Guerra Mundial i la instauració del regim titoista el 1945 per mitjà d'eleccions generals. Al llarg de tot aquest període hi ha un intent, per part del partit únic de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus (SKJ), de desenvolupar un projecte d'estat federal iugoslau basat en el lema "fraternitat i unitat" (bratsvo i jedinstvo) que reunís tots els pobles que l'integraven. L'última constitució (1974) comportà una descentralització, tant econòmica com política, ratllant la confederació. El 1980 mor el mariscal Josip Broz, Tito. La crisi econòmica que ja s'arrossegava, surt a la llum i s'agreuja al llarg de la dècada dels anys vuitanta, repercutint en la política i portant a un enfrontament entre el sector continuista que volia portar la constitució a la confederació (Eslovènia) i el sector reformista que volia un canvi constitucional vers un model centralista (Sèrbia). Així s'arriba al XIV Congrés Extraordinari de la SKJ en un últim intent per solucionar la situació, però el seu fracàs i suspensió sine die, va comportar l'obertura d'un seguit de reformes constitucionals a cada república iugoslava, per a la posta en marxa de processos electorals lliures i multipartidistes.A Bòsnia i Hercegovina va ser més complicat que a la resta donada la seva composició multinacional. El juliol s'acordà la data electoral per al 18 de novembre. S'escolliria una presidència col·lectiva de 7 membres, un parlament bicameral, el parlament de la ciutat de Sarajevo i els 109 parlaments d'op tina (comarca).Els resultats que s'obtingueren tots foren favorables, per àmplia majoria, als tres partits nacionalistes representants de les tres nacionalitats majoritàries a la república: SDA (musulmans), SDS (serbis) i HDZ (croates). Aquests no eren els previstos per les enquestes.Una anàlisi detallada demostra que diferents factors influïren en la intenció de vot, en especial tres: la composició nacional de cada població, una política postitoista dirigida a afeblir la sòlida cúpula de la SKJ de Bòsnia i que es concretà en una sèrie d'afers que acabaren en processos judicials, i la desfeta i fragmentació de la SKJ en com a mínim quatre partits (SK-SDP, SRSJ, SSO i DSS).Però a més són el fruit d'una concatenació cronològica de fets que començaren el 1945: la creació de la República Socialista de Bòsnia, però alhora la negació d'un poble bosnià, el fracàs del iugoslavisme que no arrelà en el poble com a identitat; la combinació de la crisi econòmica i la crisi política causada pels afers i que comportà un canvi de líders en els moments més difícils; i per últim les eleccions multipartidistes que obriren, si més no en la teoria, noves perspectives. S'ha d'afegir, a més, el marc mundial fruit de la caiguda del mur de Berlín i la desfeta dels règims comunistes. Les conseqüències no es van fer esperar, la coalició nacionalista fracassà en poc més d'un any. Així les eleccions obriren la porta a la guerra i no pas a la democràcia. / This thesis is an analysis of the historic context in which the elections in Bosnia and Herzegovina, in 1990 year, were done and, at the same time the analysis of it results. It's important to know that the principal primary and secondary sources come from former Yugoslavia. Also this study contains a big date base of originals documents, which a lot of them are unpublished, and translated from the Serbian, Croatian or Bosnian language to the Catalan. The 18th November elections represent the end of a long historic process which began at the end of the 2nd world war and the constitution the titoista regime in 1945 through general elections. At large of this period there is a purpose from the party, League of Yugoslavs Communists (SKJ), to develop a Yugoslavian federal state project which was based on the slogan "brotherhood and unity" (bratsvo i jedinstvo) in the idea to gather all the nations who composed Yugoslavia. The last constitution (1974) implicated a decentralisation as economic as political and this situation was very similar than a confederation. In 1980 the marshal Josip Broz, Tito, died. The economic crisis was public thing and aggravated in the next ten years, in the 80's, and at last it reverberated on the policy This situation confronted the continuist sector (Slovenia) against the reformist sector (Serbia). The first would like the total confederation and the second would like the change to the centralist system.In January 1990 took a place the 14th Extraordinary Congress of the SKJ. It was the last try to find a solution but it failure and adjournment sine die opened the possibility to the republics to do reforms in theirs constitutions and to start a free and multiparty electoral process.In Bosnia and Herzegovina it was more complicated than the rest because this republic was multiethnic. In July the Bosnian parliament agreed the date of 18th November how an elections day. At the same day Bosnian people elected the seven members of the collective presidency, the two chambers of the Parliament, the Sarajevo's City Parliament and the 109 Op tina's Parliaments. All the results were favourable, and for a long majority, to the nationalist parties who represented the three constitutional nationalities in the republic: SDA (Muslims), SDS (Serbs) and HDZ (Croats). But before the elections the opinion-poll didn't anticipate this victory.The detailed analyse demonstrate that different factors influenced in the electorate, in special three of them: the national composition of every city or village; a postitoist policy who try to weaken the Bosnian political cupola of the SKJ, and created some judicial cases ("afers"); and, at last, the fragmentation of the SKJ in four or more parties. (SK-SDP, SRSJ, SSO i DSS).But these results are anything more. They are the chronological linking of events who started in 1945 year: the birth of the Socialist Republic of Bosnia but at the same time the denial of the Bosnian people; the yugoslavism's failure who never rooted in the people's mentality how a identity; the combination of the economic and political crisis created by the "afers" and they brought about political leaders change in the more difficult moment; and at the end the multiparty elections who opened, in theory, new perspectives. It's necessary to add the world's situation after the Berlin's wall failed and with it the communist regimes in Europe.The consequences of the elections became at few time. The nationalist coalition of the three parties was dissolved in less a year And in April 1992 the elections opened doors for a war not for a democracy.

La tesis doctoral titulada El peso de la nación. Nicola Bombacci, Paul Marion y Oscar Pérez Solís en la Europa de entreguerras aborda la cuestión del tránsito de dirigentes políticos de formaciones políticas de izquierda a organizaciones políticas y sindicales fascistas en Italia, Francia y España en los años comprendidos entre la Primera y la Segunda Guerra Mundial. El trabajo se estructura en tres grandes capítulos, cada uno de ellos dedicado a un caso nacional y ceñido en un dirigente político considerado representativo del “transfuguismo”: Nicola Bombacci para Italia, Paul Marion para Francia y Óscar Pérez Solís para España. El análisis de la cuestión se desarrolla en tres niveles: el estudio de biografías, el análisis del lenguaje político y la historia de la política y del pensamiento político en una perspectiva comparada. Cada capítulo está organizado de la misma manera para facilitar al lector la comparación y para poner de relieve analogías y diferencias entre los tres contextos nacionales. La primera parte de cada capítulo se centra en una contextualización histórica e historiográfica, permitiendo poner de relieve tanto el poco interés prestado por la historiografía de cada país a esta cuestión y las maneras en que las historiografías nacionales se han acercado –cuando lo han hecho– a esta temática, como la no excepcionalidad de los casos de Bombacci, Marion y Pérez Solís en la Italia, la Francia y la España de entreguerras. En los siguientes apartados se presenta un estudio de la trayectoria humana y política de cada uno de los tres tránsfugas seleccionados, prestando particular atención al análisis del lenguaje político. Gracias a la utilización de fuentes primarias (fondos archivísticos, publicaciones periódicas, panfletos y opúsculos), se ha profundizado en el estudio del tránsito de Nicola Bombacci del socialismo maximalista al fascismo mussoliniano, pasando por el comunismo (cap. I), del tránsito de Paul Marion del comunismo al colaboracionismo vichyssois, pasando por el neosocialismo y el Partido Popular Francés (cap. II), y del tránsito de Óscar Pérez Solís del socialismo democrático al falangismo, pasando por el comunismo y el catolicismo social (cap. III). La historia propuesta es una historia de la política y del pensamiento político, cuyos principales referentes se encuentran en las obras de Valerio Romitelli y en los estudios de Gareth Stedman Jones, Roger Chartier y Lynn Hunt. A la atención prestada a la biografía del personaje se junta el análisis del lenguaje político, que se considera un recurso fundamental para poder explicar estas trayectorias. Con el objetivo de demostrar como el lenguaje utilizado por Bombacci, Marion y Pérez Solís no se diferenció particularmene de sus respectivos entornos políticos (tanto los de partida como los de llegada y los de paso), se ha intentado ampliar el ámbito de la investigación, incluyendo referencias a los lenguajes políticos de otros tránsfugas y también –sobre todo por el caso italiano que se ha podido estudiar más detenidamente– de otros dirigentes políticos que no son catalogables como tránsfugas. En las conclusiones se presentan unas primeras reflexiones comparativas sobre la cuestión del tránsito de la izquierda al fascismo en la Europa de entreguerra, poniendo de relieve seis elementos comunes a las tres trayectorias biográficas estudiadas: el culto de la acción; la importancia de las minorías; el mito de la revolución; la presencia de enemigos comunes como la democracia liberal, el parlamentarismo, la burguesía y el capitalismo; el antimaterialismo y la sustitución de la clase con la nación. Finalmente, se propone también una propuesta de interpretación más general: la pasión de y por la política. / This PhD’s thesis which is entitled El peso de la nación. Nicola Bombacci, Paul Marion y Oscar Pérez Solís en la Europa de entreguerras deals with the transition of political leaders from left wing parties to political organizations and fascist tradeunions in Italy, France and Spain in the period between the First and Second World Wars. This investigation is structured in three chapters, each dedicated to a a different national situation and focused on a political leader, considered representative of the “transfuguismo”: Nicola Bombacci for Italy, Paul Marion, for France and Óscar Pérez Solís for Spain. The analysis of the theme develops into three levels, biographical study, the analysis of the political language, and the history of politics and political thought from a comparative perspective. Each chapter is organised in the same way to provide the reader with a clear comparison and illuminate analogies and differences between the three national contexts. The first section of each chapter centers on a historical contextualisation and histography, thereby emphasising the small amount of attention paid to the history of each country in question and the ways in which the national histories have approached -in the cases when they have done so- this subject as with the unexpectional cases of Bombacci, Marion and Péres Solís in interwar Italy, France, and Spain. The following sections present a study of the human and political trajectory of each of the three selected renegades, paying particular attention to the analysis of the political language. Thanks to the utilisation of primary sources (content from the archives, publications from periodicals, pamphlets and brochures), the section studies in depth the transition of Nicola Bombacci from maximalist socialism to Mussolini´s fascism, passing through communism (Chapter I), the transition of Paul Marion from communism to colaborationism vichyssois, passing through neosocialism and the French Popular Party (Chapter II), and the transition of Óscar Pérez Solís from democratic socialism to falangism, passing through communism and social catholicism (Chapter III). The proposed history is a history of the politics and political thought whose principals are found in the works of Valerio Romitelli and in the investigations of Gareth Stedman Jones, Roger Chartier and Lynn Hunt. As well as the attention payed to the biography of each person, there is an analysis of the political language, which is considered a fundamental resource for explaining these trajectories. With the objective of demonstrating how the language used by Bombacci, Marion and Pérez Solís does not differ particularly from their respective political enviroments (from their exit, entrance and career in its entirity), the scope of the investigation has been expanded to include references to the political language of other renegades and also -above all in the Italian case which has been studied at length- of the leading politicians which cannot be classed as renegades. The conclusion presents comparative reflexions on the question of the transition to the left from fascism in interwar europe, highlighting six common elements of the three chosen biographies: the cult of action; the importance of the minorities; the myth of the revolution; the presence of common enemies, such as the liberal democracy, the parliamentarianism, the bourgeoisie and capitalism, anti-materialism, the substitution of class with the nation. Finally the proposition of a more general interpretation: the passion of and for politics.

La tesi amb el títol Stumpfe Federn in einer dumpfen Zeit? Deutschsprachige satirische Lyrik zwischen 1871 und 1890 , de 546 pàgines, estudia la poesia satírica en alemany de les dues dècades entre 1871 i 1890 - una època de la història de la sàtira molt poc tractada en antologies i estudis. Intenta comprovar la hipòtesi que, contràriament a l' opinió predominant, en aquestes dues dècades sí que existia una ampla cultura de poesia satírica quantitativament més important, qualitativament millor i sobretot amb més caràcter propi, del que generalment s'accepta. Després de definir un concepte de sàtira que segueix la definició predominant en les enciclopèdies de l'època - és a dir sàtira com una mena de joc de ridiculització pública d'un objecte, combinant així crítica amb entreteniment (capítol 2) - s'estableix un corpus de 134 poemes satírics com a base d'interpretació. Tres quarts d'aquesta nova antologia presentada en l'annex de la tesi o bé mai ha estat publicat en llibres (sinó trobat en revistes de l'època) o bé no està a l'abast mitjançant edicions actuals.Els quatre capítols principals descriuen la cultura comunicativa de poemes satírics des de perspectives diferents. El capítol 3 tracta la recepció de poesia satírica en aquestes dues dècades i demostra que, efectivament, en comunicacions públiques la sàtira va jugar un paper més important que mai. Sobretot en les metròpolis de l'època (Berlín, Viena, Mònaco), però també en ciutats petites i en qualsevol ambient social, sí que existia un nombre de suplements satírics o revistes satíriques inèdit pel que fa a quantitat i qualitat. Si es considerava que les dones havien de llegir tipus diferents de poesia, dels homes de totes les classes la lectura de poesia satírica va formar una part important de la vida social. Com que els individus de la segona meitat del segle XIX havien de suportar tant una pressió incrementada a la feina com una descomposició gradual dels vells esquemes d'identitat, els va semblar cada cop més atractiu buscar moments on podien gaudir de sàtires junt amb els amics o companys - transformant així la lectura d'aquests textos en un acte públic. Aquesta pràctica esdevenia especialment atractiu per als obrers socialistes, de manera que el govern va incrementar els seus intents de suprimir la sàtira socialista mitjançant actes legals durant aquestes dues dècades. Però l'única cosa que va aconseguir amb això era facilitar-los als socialistes material nou per a sàtires noves i, conseqüentment, més èxits a les urnes - contribuint així involuntàriament a una gran pujada de la sàtira socialista durant el Kaiserreich. El capítol 4 tracta de la producció de poesia satírica. Resulta que malgrat la popularitat de la sàtira aquest tipus de text no va ser el primordial per a la gran majoria dels autors en els seus intents de crear "art". Encara que molts també van escriure poemes satírics per tal de demostrar aptitud estilística, guanyar diners o simplement jugar al joc social popular de fer presentacions satíriques a festes, els autors tendien a excloure sàtires de la seva obra completa - cosa contrària a èpoques anteriors. Finalment, els capítols 5 i 6 es concentren en els trets estilístics i temàtics dels poemes. A causa d'una funció social més important, entre 1871 i 1890 la sàtira socialista es feia més i més agressiva, mentre que fa l'efecte que la sàtira no socialista intentava sobretot augmentar el grau de diversió proporcionada al públic. Pel que fa als estils satírics, resulta evident que la sàtira d'aquesta època no era gens ni mica una pura imitació de la sàtira de Heine. Al contrari: cal veure les dues primeres dècades del Kaiserreich com a terreny d'on sorgiria la base sense la qual moltes de les veus satíriques conegudes i apreciades no s'haurien pogut desenvolupar. / The thesis contains 546 pages and deals with satirical poetry in German language between 1871 and 1890 - a period so far widely neglected in anthologies, history books and scientific publications. It attempts to demonstrate that contrary to common opinion a very lively, widespread culture of satirical poetry did exist in these two decades, and that satirical poems at that time actually covered a wide variety of different and even quite individual satirical styles. Having chosen a concept of satire that followed the usual kind of definition as given in the encyclopaedias of the second half of the 19th century - i. e. satire understood as a kind of public mock-game and as such a combination of criticism and entertainment (chapter 2) - , a textual body of 134 satirical poems was established in order to get a textual basis for interpretation. Three quarters of the texts of this new anthology presented in the annex of the thesis either had never been published in books before (and was found in old newspapers and magazines) or is currently not available in other than antiquarian books.The main four chapters of the thesis describe the communication culture with satirical poems seen from different perspectives: Chapter 3 is about the reception of satirical poetry in these two decades. Contrary to popular belief satirical poetry played a more important role in public communication than ever before. Concentrating in the culturally leading cities of the time (Berlin, Vienna, Munich), but also very widespread in the small towns and every socio-cultural ambience, a multitude of satirical supplements or magazines existed never seen before as far as quantity and variety is concerned. While women were supposed to read other types of poetry, reading satirical poems undoubtedly formed an important part of the social life of men throughout all classes. As the individuals of the second half of the 19th century had to live under an intensified work pressure and a gradual deconstruction of old identity schemes, it became increasingly attractive for them to seek a shared, satirical laugh in one's peer group - transforming satire reading into a public event. This being especially true for socialist working class people, the government increasingly felt the need to try to suppress socialist satire by legal means during these two decades. But the more they pursued this fight, the more they provided their opponents with new textual weapons and thus contributed to the evident, spectacular rise of socialist satire during the Kaiserreich. Chapter 4 deals with the production of satirical poetry, revealing that in spite of its popularity it was not the kind of text authors used to focus on if they tried to create "art". Although many of them also wrote satirical poems to demonstrate their stylistic faculties, to earn a little extra money or to simply play the popular social role of making a witty contribution to a celebration, they, contrary to schemes of earlier and later times, tended to avoid including satires in their collected works Chapters 5 and 6 focus on the stylistic and thematic features of the poems. Due to its increased social function, socialist satire tends to get more and more aggressive between 1871 and 1890, whereas non-socialist satire seems to concentrate on improving its entertainment qualities. As far as satire styles are concerned, it becomes clear that satire in this period is far from being a mere imitation of Heine satire. On the contrary: The first two decades of the Kaiserreich must be regarded as the soil that created and developed many of the well known and highly esteemed 20th century satirical voices.

Syftet med studien är att undersöka hur väl Läroplanen för de frivilliga skolformerna (Lpf 94) stämmer överens med gymnasieelevers föreställningar gällande lärarens roll som ledare, relationsskapare, kunskapsförmedlare och moraliska/etiska uppdrag. Metoden som ligger till grund för studien är intervjuer i fokusgrupper med gymnasieelever och en dokumentanalys av Lpf 94. Totalt deltog 24 stycken elever från fyra olika gymnasieskolor. Resultatet visar att elevernas föreställning om lärarens roller i stora drag stämmer överens med Lpf 94:s definitioner, exempelvis lärarens förmåga att använda sig av varierande undervisningsmetoder och ge möjlighet till reellt elevinflytande. Lpf 94 och elevernas föreställningar gällande läraren som relationsskapare skiljer sig åt. Eleverna anser att elev – lärarrelationen är betydelsefull medan Lpf 94 inte explicit nämner det. Studiens resultat visar vidare att mycket av lärarens praktiska arbete både skiljer sig från elevernas föreställningar och Lpf 94:s direktiv. Detta ger indikationer på att problematiken ligger vid implementeringen av Lpf 94. För vidare forskning hade det varit intressant att undersöka implementeringsprocessen.

Följande undersökning handlar om hur lärare och blivande lärare ser på ämnet musik och estetiska lärprocesser i förhållande till den nya läroplanen Lgr11. Fokus för undersökningen ligger på de som undervisar eller ska undervisa i kärnämnen det vill säga svenska, engelska eller matematik i grundskolan årskurs 3–6. Metoden har varit intervjuer av tre kategorier: lärare, lärarstudenter och lärarutbildare. De intervjuades svar har sedan jämförts med Lpo94, Lgr11 och den nya lärarutbildningen (2011) för att se hur dessa fyra harmonierar med varandra. Bakgrunden till undersökningen är en frågeställning hur förutsättningarna för att integrera ämnet musik med andra ämnen ser ut i grundskolan, i samband med införandet av den nya läroplanen. Kommer det att bli lättare eller svårare att samarbeta över ämnesgränserna? Resultatet antyder att den största problematiken ligger i de nya styrdokumentens (Lgr11) utformning, vilka ökar den generella arbetsbördan för lärarna. Resultatet antyder också att den nya lärarutbildningen motarbetar den nya läroplanens syfte i vissa avseenden.

Uppsatsen ämnar genom litteraturstudium undersöka vilka läromedel som kan användas i Religionskunskap A och B, för att bidra till en mer levande och inspirerande undervisning för eleverna. Men även att se vilka aspekter en lärare behöver beakta, för att få en mer allsidig undervisning. Målet är att religionslärare ska kunna tillägna sig några av dessa förslag, för att ge deras elever en mer givande och inspirerande undervisning.   Religionsundervisningen ska ses som en kunskapsresa, där det huvudsakliga , målet är att eleverna ska lära för livet. Att skapa en mer levande undervisning som stimulerar elevernas lärande, kräver att läraren utgår ifrån elevernas referensramar liksom möter dem utifrån deras egna villkor.

Syftet med föreliggande studie är att utreda vilken roll litteratur har och hur lärare använder litteratur i ämnet svenska som andraspråk. Genom analys av kursplanerna i svenska och svenska som andraspråk på gymnasienivå har vissa generella slutsatser dragits. Statens syn på litteraturens syfte har ställts mot vad ledande forskning säger inom området. Genom en kvalitativ undersökning med halvstrukturerade intervjuer har informanternas resonemang kopplats samman med kursplaner och teorier gällande litteratur- och språkforskning. Resultatet visar att lärarna i undersökningen använder litteraturen bland annat för att skapa situationer som inbjuder till samtal i klassrummet.

Jag hade inte kommit i kontakt med någon undersökning som fokuserat på läroböckers behandling av miljön, vilket lämnade en lucka i forskningen. Syftet med undersökningen blev därmed att försöka fylla denna lucka, vilket skulle uppnås genom att studera två gymnasieläroböcker i historia och deras uttryck för miljöperspektiv. Undersökningens resultat visar att författarna till båda böckerna ger uttryck för miljöperspektiv, men att det är Epos författare som gör detta mest konsekvent. I båda böckerna behandlas människans samspel med naturen främst i äldre kulturer, men även i stor utsträckning i samband med industrialiseringen samt under miljödebatten som växte fram på 1960-talet. Vad det gäller karaktären på de miljöperspektiv som uttrycks så utgår majoriteten av dessa från hur naturen och de omgivande förutsättningarna påverkat människan och dess samhällen. Den andra sidan av myntet, hur människan påverkat naturen, kommer därmed till viss del i skymundan. Den tidsdimension som anläggs i miljöperspektiven är i båda böckerna främst i dåtid och förklarar därmed hur människan påverkat naturen och vice versa i det samhälle som behandlas. Vad det gäller kopplingen mellan då-nu-sedan så är det författarna till Alla tiders historia Maxi som ger uttryck för flest sådana miljöperspektiv, vilket görs i behandlingen av tiden efter 1965.

Partiendo de los principios epistemológicos de las teorías del punto de vista y del concepto de actividades de mantenimiento, la presente tesis doctoral analiza las características espaciales, materiales y simbólicas del trabajo textil y de cocina en Creta durante los periodos Pre-, Proto- y Neopalacial (ca. 3100-1425 ANE). Teniendo en cuenta la importancia que históricamente han tenido estos trabajos en la estructura que regula las relaciones entre hombres y mujeres, la tesis aportará información sustancial acerca de la configuración del sistema sexo-género minoico. / Drawing on the epistemic principles of standpoint theories and the concept of maintenance activities, this doctoral thesis examines the spatial, material and symbolic features of textile production and cooking in Crete during the Pre-, Proto- and Neo-palatial (ca. 3100-1425 ANE). Considering the main role that, historically, these activities have played in structuring gender relations, this thesis will shed light on the minoan sex-gender system.