Durante años la idea de que la escritura en terceras lenguas necesita un cambio de perspectiva nos ha impulsado a buscar formas alternativas de enseñar a escribir a los alumnos de la Escuela Oficial de Idiomas. Puesto que la lengua no es sólo un instrumento para representar el mundo, sino sobre todo un instrumento para actuar en él, los alumnos han de desarrollar las competencias necesarias para entablar relaciones sociales con personas de otras lenguas y culturas. La comunicación entendida como un proceso de negociación de significados entre los participantes nos obliga a este cambio de perspectiva en la forma de enseñar a escribir.Esta tesis doctoral se enmarca dentro del campo de investigación en Didáctica de la composición escrita puesto que entre sus objetivos está el de contribuir al desarrollo de un modelo de enseñanza de la escritura en terceras lenguas basado en la teoría pragmática y enfocado al género discursivo y el de averiguar cómo orientar la acción didáctica para que los estudiantes de la EOI desarrollen formas de expresión escrita más adecuadas. El documento recoge un amplio estado de la cuestión en el que se contemplan el conjunto de referencias asociadas al campo de trabajo. Posteriormente se propone un modelo original que permite una formulación más exhaustiva y detallada del problema que las consideradas tradicionalmente.En concreto la tesis se ha centrado en las estrategias de cortesía en las cartas de opinión. En primer lugar, se analizaron 14 cartas escritas por nativos y publicadas en prensa escrita o digital con el objeto de configurar un modelo pedagógico de este tipo de texto para poder enseñarlo. Tras los análisis se configuró un modelo analítico de estructura tripartita: Inicio, parte media y cierre. Y se seleccionarion cuatro estrategias de cortesía: usos inclusivos, ocultación del agente, preguntas retóricas y mitigadores. Posteriormente se diseñó la secuencia didáctica y se implementó. En este sentido, uno de los principales objetivos de la tesis ha sido el probar si este tipo de instrucción pragmática que favorecía el uso de estrategias discursivas en la composición escrita con alumnos de último curso de la EOI. Las cartas se analizaron de acuerdo con la teoría de la cortesía (Brown y Levinson, 1987), la sociolingüística interaccional (Gumperz y Hymes, 1972), la perspectiva funcionalista (Halliday, 1975, 1979, 1985) y el análisis del discurso (Van Dijk, 1977, 1978, 1980; McCarthy, 1991; Coulthard (ed.) 1994). La secuencia de instrucción se diseñó de acuerdo con el modelo de desarrollado por Camps, (1994) y Dolz, (1994, 1995), y ampliado por otros autores (Camps 1996; 1999, 2001, 2003; Camps y Vilà, 1994; Camps et altri, (eds) 2000); Vilà, 2000; Dolz y Schneuwly, 1998.). Tras impartir la secuencia de instrucción se analizaron las cartas de seis de los alumnos antes y después de la instrucción de acuerdo con el modelo analítico descubierto en la primera parte. Estos análisis arrojaron resultados positivos a los efectos de la instrucción en estrategias de cortesía en cartas de opinión a un periódico en la mayoría de los casos analizados, por lo que la instrucción fue beneficiosa.Uno de los méritos de este trabajo es que los análisis pre-post se enmarcaron en un proceso de investigación en acción puesto que la investigadora y la profesora fueron la misma persona. Entre los datos recogidos y analizados figuran, además de las cartas de opinión, entrevistas, cuestionarios y el diario de la profesora.La tesis concluye que el proyecto de escritura de la secuencia de instrucción diseñada se ha mostrado idóneo para el desarrollo de las competencias pragmáticas y discursivas en el medio escrito con alumnos de quinto curso de EOI. / For years the idea that writing in a second language needs a change of perspective has propelled us to look for an alternative way of teaching to write in the context of the Official Language School. Given that language is not only an instrument to represent the world, but above all an instrument to act in it, students need to develop the necessary competences to establish social relationships with people of other languages and cultures. Communication understood as a process of negotiation of meaning among participants makes this change of perspective of our way of teaching writing necessary.This dissertation belongs to the field of research in writing pedagogy because one of its aims is to contribute to the development of a model of teaching writing in a second language context based on pragmatic theory and focused in a discursive genre, and to find out how to address our pedagogic action so as to make language school students develop more adequate writing skills.This document surveys a wide state of the art in which a wide range of theories associated to this field are taken into account. Following this an original model is suggested which allows a more thorough and detailed formulation of the problem than previously considered.This thesis is especially concerned with politeness strategies in letters to the editor. In the first place, fourteen letters written by natives and published in written or digital press were analyzed with the idea of building a pedagogic model of this type of text oriented to teaching contexts. After the analysis a three-part analytic model was devised: beginning, middle and end. And four politeness strategies were selected: inclusive uses, subject erasement, rhetoric questions and mitigators. Later a didactic unit was designed and implemented. One of the main objectives of this thesis has been to test if this type of instruction promoted the use of discursive strategies in written compositions with fifth-year students (Official Language School).The letters were analyzed according to politeness theory (Brown y Levinson, 1987), interaccional sociolinguistics (Gumperz y Hymes, 1972), functionalist perspective (Halliday, 1975, 1979, 1985) and discourse analysis (Van Dijk, 1977, 1978, 1980; McCarthy, 1991; Coulthard (ed.) 1994). The didactic unit was disigned according to Camps, (1994) and Dolz, (1994, 1995) model, and other authors (Camps 1996; 1999, 2001, 2003; Camps and Vilà, 1994; Camps et altri, (eds) 2000); Vilà, 2000; Dolz y Schneuwly, 1998.). After the implementation of the didactic unit, the letters of six students written before and after the instruction were analyzed according to the analytic model of the first part. These analysis gave postive results to the effect of instruction in politeness strategies in letters of opinion to a newspaper in most cases analyzed, so the instruction was beneficial.One of the merits of this work is that the pre-post analysis were part of a research action process because the teacher and the researcher were the same person. Among tha data collected and analyzed, besides the letters of opinion, were the interviews with the students, the questionnaires and the teacher's journal.The thesis concludes that the writing project of the unit designed has been appropriate for the development of the pragmatic and discursive competences in writing with fifth-year students od the Official Language School.

Des dels orígens de la llengua, el català ha utilitzat una partícula o article que s'anteposa sistemàticament als noms propis de persona (noms de pila, cognoms i sobrenoms), especialment en les manifestacions lingüístiques orals espontànies. Aquesta partícula o article personal adopta en els inicis les formes en (masculí) i na (femení), provinents dels mots del llatí vulgar DOMINE i DOMINA, i, fins al segle xv, constitueix un tractament de respecte o de cortesia. que precedeix el nom de les persones de tots els estaments socials. Ho testimonien els textos literaris, espistolars, administratius o historiogràfics estudiats i les declaracions processals del XIII al XVII, les quals reflecteixen, encara que parcialment, la llengua espontània o no formal que utilitzaven els declarants en un judici oral.A partir del XV perd el valor de tractament respectuós (primer, en la llengua parlada) i esdevé un mer presentador dels noms propis de persona, tal com s'utilitza avui. Si bé les formes originàries s'han conservat en el balear, a la resta del domini lingüístic l'article personal ha adoptat altres formes o combinacions: en i la, el i la o lo i la, segurament per analogia amb l'article definit. L'ús d'aquest article no té repercussions sintàctiques en català. A diferència de l'article definit, el personal esdevé sintàcticament redundant, expletiu; resulta un apèndix o una mera marca de nom propi de persona, que, d'altra banda, no es fa present en tots els contextos lingüístics. Efectivament, avui se n'exclou l'ús en la interpel·lació, amb els verbs anomenadors, amb el verb fer en l'accepció 'ser propi d'algú', en el cas dels antropònims utilitzats en sentit metalingüístic o en la majoria de noms bíblics.D'altra banda, els mètodes de la lingüística computacional emprats per conèixer els factors que faciliten la llegibilitat dels textos assenyalen, en el cas del català, que l'article personal obté una cota altíssima de freqüència: ocupa el lloc 85 del rang de mots més freqüents utilitzats pels parlants. Aquesta i altres dades del Diccionari de freqüències confirmen que els mots més freqüents són els més curts, els més antics i els més simples morfològicament, i que els més freqüents, a més, solen ser, en totes les llengües, els mots gramaticals o funcionals. En conseqüència, l'article personal, que reuneix aquestes dues propietats, malgrat que no aporta informació estrictament referencial, afavoreix la llegibilitat o la percepció del contingut dels textos en el sentit que, com la resta de mots gramaticals, anuncia formes o estructures força precises, és a dir, anticipa una part del text o discurs.La llengua oral espontània (no planificada) continua presentant avui, de manera sistemàtica i en bona part del domini lingüístic, aquesta marca (amb les diverses formes dialectals) davant els noms propis de les persones, independentment del seu origen, cultura, estatus o de la relació que puguin mantenir amb l'emissor. Aquesta pràctica contrasta amb el portuguès, l'única llengua romànica que també utilitza de manera extensiva l'article davant els noms personals, però únicament quan la persona esmentada manté relacions de coneixença directa o tracte personal amb l'emissor. En italià, francès i castellà, en canvi, l'ús d'un article davant els noms propis de persona és residual, circumscrit a àrees territorials molt delimitades, i sovint connota rusticitat o nivell sociocultural baix.Pel fet que el nom comú inclou, en un conjunt, tots els éssers que comparteixen, en el nivell conceptual, uns mateixos trets semàntics, en el nivell discursiu sovint ha de ser especificat (amb l'article definit, per exemple) i/o complementat de manera restrictiva, si hom vol discriminar un element d'entre tots els que poden ser identificats de la mateixa manera. El nom propi, en canvi, denota elements individuals sense haver d'al·ludir a les seves qualitats o característiques intrínseques: identifica directament i per mitjans propis un referent únic, concret i conegut a partir de la situació de comunicació, del discurs precedent o bé dels coneixements que comparteixen emissor i receptor. És per aquest funcionament que en la majoria de llengües el nom propi no exigeix complements restrictius o una actualització a través de l'article, com de fet també pot succeir en català. Això no obstant, hi ha contextos en què el nom propi pot perdre, en el nivell discursiu, el valor de denotació d'un referent individual i, per tant, pot comportar-se com a comú: com a "un tal Puig", "el Monzó adolescent", "l'entranyable Joan Coromines", "la segona Núria que ha vingut", "Per molts Llulls que hi hagués hagut..." o "Han arribat els Jordis". En aquests casos, el nom és incompatible amb l'article personal, que, d'altra banda, és defectiu respecte al plural: no és possible, doncs, "l'entranyable en Joan Coromines", ni "N'entranyable Joan Coromines", ni "Han arribat ens Jordis".La llengua escrita no sempre recull aquesta marca d'oralitat que és l'article personal. En efecte, la presència de l'article en els textos escrits de registres formals-planificats disminueix en relació amb els usos orals-espontanis de l'idioma; però la frontera que separa l'escriptura de l'oralitat avui és força difusa (era molt més marcada en la llengua antiga); avui aquesta línia és poc precisa, molt probablement a causa dels mitjans de comunicació audiovisuals, que han propiciat l'aparició de nous gèneres o fets de parla que es troben a cavall de la llengua escrita i la parlada. Entre els pols oposats constituïts, d'una banda, per la conversa espontània, i de l'altra, per l'assaig escrit o la notícia de premsa, existeix un seguit de realitzacions lingüístiques que se situen en posicions intermèdies o híbrides, és a dir, que combinen o relacionen l'oral amb l'escrit, com ara els guions de ràdio i de TV, la representació o interpretació teatral i cinematogràfica, els discursos i conferències, o bé els diàlegs de la narrativa literària. Aquesta presència de l'oral en l'escrit o a l'inversa posa en relleu l'existència d'un continuum gradual entre els dos pols extrems. Així, la disjuntiva canal oral / canal escrit ha de ser matisada i completada amb altres binomis si volem justificar el seguit de manifestacions que interrelacionen l'oral amb l'escrit. Efectivament, caldria tenir presents també els binomis planificació / no planificació, temàtica genèrica / temàtica específica, formalitat / no formalitat o bé propòsit informatiu / propòsit interactiu, tots els quals, amb la més variades combinacions i graus d'intensitat possible, donen lloc a aquest continuum de realitzacions lingüístiques. No cal dir que als escriptors, gramàtics i lingüistes del primer terç del XX, els mancava aquesta anàlisi o visió de les manifestacions del llenguatge. En aquest període, d'altra banda, els mitjans audiovisuals no s'havien pràcticament desenvolupat i, per tant, no es donava aquest continuum actual entre l'oral i l'escrit extrems. No ha de venir de nou, doncs, que Ruyra, Rovira i Virgili i el mateix Fabra, en tractar de l'article personal en la polèmica que van protagonitzar des de la premsa el 1925, se centressin gairebé en exclusiva en la identitat de les persones per determinar si havien de dur o no l'article personal. Efectivament, s'entretenien en consideracions sobre el seu estatus o prestigi social, la celebritat, sobre l'època en què havien viscut, si eren persones vives o mortes, catalanes o no catalanes, etc. I no és fins al final de la polèmica que hi introdueixen conceptes com "estil elevat", "temes de política, art, ciències, crítica", "treballs didàctics", "estil del novel·lista i estil del tractadista científic i de l'historiador", en contraposició a la llengua parlada corrent.Consegüentment, és usual la presència de l'article personal en el discurs directe dels personatges de les narracions literàries, dels diàlegs dels films o telesèries i, en textos de no-fícció, de les entrevistes de personalitat i de certs reportatges sobre la vida quotidiana publicats per la premsa. En canvi, sol prescindir-se'n en els textos escrits de projecció pública que adopten un registre formal, que tendeixen a la impersonalitat, al to neutre i en els quals predomina la funció referencial del llenguatge (sovint amb informació altament organitzada i jerarquitzada).Pel que fa a la narrativa literària, s'observa que fins als anys 70 del segle XX hi ha una tendència a suprimir l'article personal en les traduccions. En efecte, es pot comprovar que, malgrat que nombroses narracions traduïdes reflecteixen ambients o situacions informals o quotidianes i, per tant, discursos suposadament espontanis i reals, el traductor es resisteix a emprar-hi l'article personal. Aquesta pràctica seria deguda a la distància que el traductor deu trobar entre les societats o mons de les històries traduïdes i la realitat que viu i coneix el gruix de lectors catalans (lluny, per exemple, de la realitat russa o dels baixos fons nord-americans). Però passats els anys 70, comença a estendre's i a afermar-se l'ús de l'article personal en les traduccions, coincidint amb l'extensió dels audiovisuals (especialment de la televisió), que acosten al gran públic societats o mons abans llunyans, desconeguts o fins exòtics i amb els quals el gran públic acabarà familiaritzant-se. Cau, doncs, una barrera cultural i psicològica que afavoreix l'ús de l'article personal en les traduccions (fins i tot en històries situades a la Xina del XVII o bé en la cultura xicana actual, mescla de llengües i cultures nord-americana i mexicana). Amb tot, l'article personal en la narrativa literària (traduïda o escrita originàriament en català) no està exempt d'usos vacil·lants o incoherents: així, certs autors o traductors, en una mateixa obra, l'utilitzen i l'ometen intermitentment en el discurs del narrador o en el dels personatges. D'altres, en canvi, prescindint-ne en el discurs del narrador i utilitzant-lo en el dels personatges, marquen expressament el paper de narrador i el d'actuant, respectivament. En la majoria dels casos el sistema d'article personal emprat és el que combina en amb la. Amb la inauguració, el 1983, de les emissions de Televisió de Catalunya, comença simbòlicament el procés d'incorporació de la llengua a la indústria cinematogràfica associada a la televisió. Aquest fet comporta la utilització de recursos lingüístics col·loquials i d'imitació de l'oralitat en telesèries, telefilms o pel·lícules, mitjançant el doblatge, la subtitulació, la veu en off per als no-vidents o directament a través de l'expressió catalana, en un àmbit reservat fins aleshores al castellà. Aquesta narrativa cinematogràfica, prèviament planificada en guions escrits, exigeix la codificació d'un col·loquial parlat que faci versemblants o creïbles els discursos dels personatges de les històries d'uns productes que són rebuts pel canal oral i visual i que, per tant, evoquen encara més que la narrativa literària una il·lusió calculada de realitat. De manera congruent, doncs, els guions traduïts o escrits directament en català incorporen sistemàticament aquesta marca d'oralitat espontània que és l'article personal.Pel que fa al sistema d'article adoptat, Televisió de Catalunya acabarà establint una distinció que té relació amb l'existència de dos tipus de productes narratius: els de producció pròpia i els de producció aliena. En els primers, que reflecteixen formes de vida quotidiana i ambients identificats com a familiars o propers al teleespectador català, el sistema d'article utilitzat és el que combina les formes el i la. En canvi, en la narrativa de producció aliena (doblada o subtitulada), que sol recrear formes de vida i ambients més o menys allunyats dels que viuen directament els teleespectadors, el sistema d'article utilitzat combina les formes en i la. Així, l'ús alternatiu d'aquests dos sistemes, segons que es tracti de sèries o films de producció pròpia o bé de producció aliena, sembla que respon a un criteri preestablert, segons el qual en, sense deixar de constituir una marca de registres no formals i, per tant, de l'oralitat, seria útil en les obres traduïdes que presenten formes de vida i ambients més o menys aliens als del teleespectador català (si considerem que en és una forma suplantada cada vegada més per el); d'aquesta manera, en esdevindria una marca d'oralitat més o menys neutra, indicadora d'una certa distància entre el món de l'espectador i el món de la ficció. En canvi, l'ús de la forma el, dins l'oralitat de les sèries o films de producció pròpia, serviria per reforçar la versemblança d'una història que vol reflectir formes de vida i ambients coneguts i viscuts pels teleespectadors catalans (considerant que el sigui una forma més vida i estesa, si més no en el català central, varietat en què solen basar-se aquestes narracions televisives). / Since its origins, the Catalan language has featured a particle or article which systematically precedes proper names of persons (first names, last names and nicknames), notably in spontaneously produced oral language. This personal particle or article initially took on the form en (masculine) and na (feminine), deriving from the Latin vernacular DOMINE and DOMINA, and until the fifteenth century denoted respect or courtesy placed before the names of persons of all social ranks. It is found in literary texts, letters, administrative and historiographic documents, and judicial proceedings from the thirteenth to the seventeenth centuries, thus reflecting, albeit only partially, the spontaneous or informal language used by witnesses in oral legal proceedings.Starting in the fifteenth century, the personal article sheds its value as a term of respect (first in spoken language) and serves as a mere preface to proper names of persons as in today's usage. Although it still preserves its original form in the Catalan of the Balearic Islands, in all other Catalan-speaking areas the personal article has adopted other forms or combinations: en and la, el and la or lo and la, most likely on the analogy of the definite article. The use of the personal article is of no syntactic consequence in Catalan. In contrast to the definite article, it is syntactically redundant, expletive. It stands as an appendix to or mere marker of the proper name of a person. Nor does it arise in all language contexts. It is in fact omitted in interpellation, with verbs of designation, with the verb fer in the sense of "belong to one," in the case of anthroponyms used in a metalinguistic sense, and in the majority of Biblical names.Furthermore, the methods of computational linguistics used to identify factors contributing to the readability of texts show that in the case of Catalan the personal article exhibits an extremely high frequency: it ranks number eighty-five (85) among the words most often used by speakers. This and other data from the Diccionari de freqüències confirm that the most frequently used words are those that are shortest, oldest, and simplest morphologically; in addition, they are in all languages usually the most grammatical or functional. Thus the personal article, which features both these characteristics even though it conveys no strictly referential information enhances readability or the grasping of textual content in that along with all other grammatical words it announces fairly precise forms or structures, that is, it anticipates a part of the text or speech.Spontaneous (unplanned) oral language nowadays still features systematically and throughout a large portion of Catalan-speaking areas this marker (in its various dialectal forms) before the proper names of persons, regardless of origin, culture, status or relationship with the speaker. This usage stands in contrast to Portuguese, the only other Romance language with extensive use of the article preceding names of persons, but only when the person mentioned has direct acquaintance or personal dealings with the speaker; whereas in Italian, French and Spanish the use of an article before the proper names of persons is residual, limited to very specific areas, and often connotes rusticity or a low sociocultural level.Since the common noun includes on the whole all beings that share, conceptually, the same semantic traits, in discourse it must often be specified (by the definite article, for example) and/or complemented in a defining manner in order to identify one element among all those that might be identified in the same way. The proper name, however, denotes individual elements without having to allude to its intrinsic qualities or characteristics. It directly identifies by its own means a single, specific, known referent arising from the communicative situation, preceding discourse, or knowledge shared by sender and receiver. For this reason in the majority of languages the proper name needs no defining complements or actualization by means of an article, as can indeed be the case in Catalan as well. Nevertheless, there are discursive contexts in which a proper name might lose its denotative value of individual referent and behave much like a common noun; for instance, "a Mr. Puig," "the adolescent Monzó," "the dearly loved Joan Coromines," "the second Núria that came," "though many Llulls there may have been...," or "the Jordis have arrived." In these cases, the name proves incompatible with the personal article, which is furthermore unfeasible in the plural. Thus we cannot say, "l'entranyable en Joan Coromines," nor "N'entranyable Joan Coromines," nor "Han arribat ens Jordis."Written Catalan does not always exhibit this oral marker we call the personal article. Indeed, the appearance of the personal article in written texts of formal and planned register dwindles when compared with spontaneous oral language use. Still, the dividing line between written and oral is today somewhat blurry (being much more sharply defined long ago); the reason is likely to be found in the audio-visual media, which has given rise to new genres and speech events straddling written and spoken language. Between the two opposing poles, spontaneous conversation on the one hand, and the written essay or news article on the other, lie a range of language events that are intermediate or hybrid, that is, they combine or interrelate oral and written language, as in radio or television scripts, theater or film performance, speeches and lectures, or dialog in literary narrative. This oral appearance within written language, or vice versa, spotlights the gradual continuum existing between these two extreme poles. Consequently, the disjunctive oral means versus written means must be fine-tuned and further distinguished by other contrastive pairs if we wish to justify numerous instances interrelating oral and written language. Indeed, we should also bear in mind criteria such as planned versus unplanned, generic topic versus specific topic, formal versus informal, and informative purpose versus interactive purpose, all of which in a variety of possible combinations and degrees of intensity have given rise to this continuum of language events. Needless to say, writers, grammarians and linguists during the first third of the twentieth century did not avail of this analysis or view of language events. Moreover, audio-visual media during that period had barely begun to develop, so the present-day continuum between the oral and written poles had not yet appeared. It is no surprise, therefore, that Ruyra, Rovira i Virgili and even Fabra, in coming to grips with the personal article in their newspaper controversy of 1925, focused almost exclusively on the identity of persons to determine whether the personal article ought to be used entertaining considerations about social status and prestige, celebrity, the era in which one lived, whether one was living or dead, Catalan or not, and so on. Not until near the end of the controversy did they bring in notions such as "high style," "topics in politics, art, science, criticism," "didactic works," and "the novelist's style versus the style of the scientific or historical essay" in contrast to ordinary spoken language.Thus the appearance of the personal article is common in the direct speech of characters in literary narration, dialogs in films or on television and, in non-fiction, interviews with celebrities and certain kinds of press coverage of everyday events. It is not usually found, however, in written texts targeting an audience in a formal register, where the tendency is impersonal, the tone neutral, and the referential function of language prevails (often with information that is highly organised and prioritized).Regarding literary narrative, it is noted that until the 1970s there was a tendency to omit the personal article in translations. It can be seen that although numerous narratives in translation reflect surroundings and situations that are informal and quotidian, and therefore discourse which is spontaneous and real, the translator guards against using the personal article. Surely this practice stems from the distance the translator must perceive between the societies or worlds of the stories translated and the reality which the bulk of Catalan readers live in and know (far, for instance, from the reality of Russians or down-and-out Americans). But after the 70s the use of the personal article in translations begins to take root and spread, coinciding with the spread of audio-visual media (especially television), which bring home to a vast audience societies and worlds heretofore remote, unknown or exotic, and with which this vast audience will now become acquainted. The cultural and psychological wall crumbles, bolstering the use of the personal article in translations (even in stories set in seventeenth-century China, or in present-day Chicano culture mixing American and Mexican language and culture).Still, the use of the personal article in literary narrative (whether in translation or in the original Catalan) is not without instances generating doubt or incoherence. Some authors or translators use it off and on in the discourse of the narrator or a character in a single work. Others, by omitting it in the discourse of the narrator and using it with characters, purposely mark the roles of narrator and actor. In most cases, the forms of the personal article used are those combined in the system en and la.The creation of Televisió de Catalunya in 1983 sparked symbolically the process of launching the Catalan language into the film industry associated with television. This ushered in the use of colloquialisms and oral language imitation in television soap opera and films shown on television by means of dubbing, subtitling or off-voicing, or directly in Catalan, now present in a medium until then reserved exclusively for Spanish. This film narrative planned beforehand in written scripts requires codifying of a colloquial language that lends credibility to speech by characters in products enjoyed through both oral and visual means, where the illusion of reality is calculated even more carefully than in literary narrative. It is entirely appropriate, therefore, that scripts in translation or written directly in Catalan systematically include this marker of spontaneous oral language, the personal article.As to the forms of the personal article adopted, Televisió de Catalunya is moving toward drawing a distinction stemming from the existence of two types of narrative products: home produced and foreign produced. The former reflect forms of everyday life and surroundings seen by the Catalan viewer as nearby or familiar, and here the combination used are the forms el and la. Foreign produced narrative (dubbed or subtitled) usually recreates forms of life and surroundings more or less removed from those that viewers experience directly; the combination en and la is used. Thus, the alternate use of these two systems, depending on whether programs or films are home produced or foreign produced, seems to respond to a preestablished criterium, where en, while remaining a marker of informal registers and hence of oral language, would prove useful in translated works featuring forms of life and surroundings more or less foreign to the Catalan viewer (keeping in mind that en is a form being replaced more and more by el). So en is apparently becoming a marker of oral language that is more or less neutral, indicating a certain distance between the world of the viewer and the world of the fiction. On the other hand, use of the form el in the oral language of home produced programs or films would serve to strengthen the credibility of a story that seeks to reflect forms of life and surroundings that are familiar and lived in by Catalan viewers (since el is a living, widespread form at least in central Catalan, which is often used in television narrative).

Aquesta tesi es presenta com l'anàlisi aprofundida de la formació d'un gènere per a la inscripció identitària. Es tracta del testimonio, un gènere institucionalitzat en el context de l'Amèrica Llatina dels anys setanta i denominat emblemàticament en castellà en la crítica posterior que n'ha promogut la difusió com a gènere reeixit, però també com a problema teòric. El testimonio ha estat definit com un gènere híbrid o fronterer, que beu de distints models i disciplines per tal d'obrir un espai d'enunciació. La seva existència s'ha justificat en funció d'aquest objectiu pragmàtic: el de donar veu als individus i a les comunitats subalternes que anteriorment no havien tengut accés a l'expressió. Tot prenent com a correlat el cas del testimonio, en aquesta tesi s'analitzen les implicacions teòriques i crítiques de la difusió i interpretació d'aquest tipus de literatura, creada amb una voluntat programàtica determinada a partir de formes de representació que se situen en l'espai ambigu que separa i uneix alhora la literatura i les ciències socials. Així, a partir de l'anàlisi dels discursos difosos com a testimonials, s'estudia el procés en què es configuren gèneres per a la representació cultural en un intercanvi de mètodes i formalitzacions entre l'antropologia i la literatura. Es parteix de la hipòtesi que aquests gèneres no són models buits sinó categories en la constitució de les quals intervenen tant la producció teòrica de justificacions disciplinàries com també una determinada voluntat política de condicionar les formes de representació que fan possibles. Per desenvolupar aquesta hipòtesi, el treball s'inicia amb una anàlisi del context interdisciplinari en què es creen obres com a testimonios. És així que el primer capítol està dedicat íntegrament a presentar les polèmiques que ocasiona l'acostament de l'antropologia a la literatura. Aquest acostament està provocat per la necessitat dels etnògrafs de trobar noves formes de llegir les seves produccions textuals, així com també de crear nous tipus d'escriptura que els permetin mostrar-se conscients de les posicions d'enunciació que generen. En el segon i el tercer capítols, s'aprofundeix en la formació i recepció crítica del testimonio. Es fa esment especial als condicionaments polítics que afecten tant els testimonios com les tendències crítiques (postcolonials, grups d'estudi subaltern, etc.) que n'assumeixen la defensa. També s'analitza amb atenció la constitució problemàtica de les instàncies d'autor i d'informant en els testimonios, així com el tipus de representació política i poètica que pretenen els llibres publicats com a tals. Per acabar, el darrer capítol tanca la tesi amb un estudi de cas sobre les obres de tres autors, Oscar Lewis, Ricardo Pozas i Elena Poniatowska, des de l'avinentesa que aquestes se situen en un espai ambigu entre la literatura i l'antropologia i que, potser per aquesta mateixa ambigüitat, han estat llegides com a testimonios.En definitiva, es tracta d'una tesi que ofereix una mirada interdisciplinària sobre el testimonio en particular i sobre l'escriptura identitària en general. Es planteja amb la voluntat de bastir una visió completa sobre un producte cultural híbrid com el testimonio però també sobre les implicacions teòriques del tractament crític de tot tipus d'objectes culturals creats en un context interdisciplinari o amb una voluntat política explícita. / This doctoral thesis presents a deep analysis of how a literary genre is created in order to assume a cultural and political representation. This genre is testimonio, a type of literature created during the 70s in Latin America and lately divulged by literary critics as a good example to illustrate some theories on postcolonial literature and the expression of new cultural identities. Testimonio has been defined as a hybrid genre, a type of literature created in the intersection between different models and disciplines in order to open a new space for the expression of subaltern voices. This pragmatic objective has been the most important argument in favor of the existence of this "new" genre. The theoretical side of this study reflects on the process of configuration of this kind of literary objects, created to represent cultures and constructed by an exchange of methods between literature and anthropology. These genres are not empty schemas, but categories that are determined by political and critical wills. To expound this hypothesis, this study begins with an analysis of the interdisciplinary context in which testimonios are produced. The first chapter is focuses entirely on the polemics that the approach of anthropology to literary representations caused in the social science. This approach is induced by the ethnographers' need to find new ways to read their own textual productions and, at the same time, by the wish to invent new ways of writing that let the researcher show consciously the enunciation positions that are generated in the ethnographic encounter. The second and third chapters present a profound study of the formation and critical reception of testimonio. They refer specially to the political conditions that affect the diffusion of testimonios, as well as the critical groups (the ones devoted to postcolonial or subaltern studies, for example) that assume this subaltern genre defense. The problematical constitution of the informant and author positions in mediated testimonios are also analyzed. The fourth and last chapter closes the thesis with a case study about the works of three writers, Oscar Lewis, Ricardo Pozas and Elena Poniatowska, who produce books interpreted ambiguously as literary or ethnographical ones. To sum up, this doctoral thesis offers an interdisciplinary sight on testimonio and identity writing in general. It aims to present a complete work on a hybrid genre but also on the theoretical problems of working with all kinds of cultural objects created in an interdisciplinary context or with an explicit political wish.

No description available.

Aquest treball presenta una anàlisi de les pràctiques discursives que els professionals d’infermeria empren en la documentació clínica. La recerca aplica conceptes de pragmàtica en aspectes de la dixi i d’enunciats de caire referencial, entre altres elements discursius. L’elaboració del corpus documental ACOPRI, nom que deriva de l’acrònim de Anàlisi COmunicativa i Pragmàtica de Registres d’Infermeria ha estat el pas previ indispensable per poder dur a terme l’anàlisi. El corpus ACOPRI consta de 1320 enunciats procedents de fulls d’observacions d’infermeria recopilats a nou centres sanitaris. En aquesta memòria es recullen finalment propostes pel que fa als usos expressius, pel que fa a la llegibilitat, a l’eficàcia informativa i a la seguretat jurídica. Els requeriments legals i professionals dels registres professionals sanitaris és el que situa el context d’aplicació de l’anàlisi. El discurs professional elaborat lliurement evidencia elements i expressions que poden ser analitzades a partir de conceptes de la perspectiva pragmàtica i de la teoria de la comunicació. Aquest marc teòric proporciona la fonamentació científica de l’anàlisi i permet argumentar propostes de millora de l’escriptura professional que repercuteixen en la visió de la professió, del professional i de les persones ateses. Aquests escrits, entesos com a actes comunicatius, informen de la visió que el professional té d’un mateix i de l’entorn. L’emissor, el destinatari, el referent, el context, elements díctics i la informació pragmàtica i la interpretació són elements teòrics de l’estudi. L’aplicació d’aquests als escrits professionals i la informació que això proporciona permet valorar la relació entre el professional i l’usuari i entre el professional i l’entorn, la concepció del temps i l’espai de l’emissor i l’acompliment d’aspectes legals. La seguretat tant del pacient com de l’usuari, a través de l’anàlisi dels registres és, també, un dels objectius de l’estudi. Identificar algunes locucions i unitats lèxiques molt emprades però que la seva interpretació no està consensuada és el pas previ per a poder elaborar propostes d’estandardització de les mateixes. Algunes d’aquestes unitats lèxiques responen a abreviatures i sigles. Aquest és un treball interdisciplinar, en el qual la infermeria i la pragmàtica es nodreixen mútuament. La perspectiva pragmàtica aporta el fonament teòric per a l’anàlisi d’uns textos que els professionals d’infermeria tenen l’obligació legal i professional d’escriure. L’anàlisi de la comunicació escrita infermera des de la pragmàtica fonamenta científicament els resultats. La consideració d’elements pragmàtics com la intenció comunicativa o les possibilitats d’interpretació en el moment de l’escriptura mostra les possibilitats d’interrelació entre ambdues disciplines. Aquesta tesi doctoral, mitjançant una nova perspectiva d’anàlisi, intenta aportar propostes per a la millora de la comunicació escrita de la professió infermera i proposa una reflexió per part dels professionals sobre la visualització de la professió a través dels escrits. / This thesis presents an analysis of discursive practices that nursing professionals use in clinical documentation. Research applies pragmatic concepts to aspects of deixis and statements of referential nature, among other discursive elements. This study is based on 1320 statements proceeding from nursing observation sheets compiled at nine health centres that comprise the linguistic corpus ACOPRI. The legal and professional requirements of the professional health records are what set the application context of the analysis. The professional discourse developed freely evidences elements and expressions that can be analyzed from concepts of the pragmatic perspective and the theory of communication. This theoretical framework provides the scientific foundation of the analysis and it allows to reason improvement proposals of professional writing that have an impact in the vision of the profession, the professional and the people attended. These writings, understood as communicative acts, inform about the vision that the professional has of himself and the environment. The issuer, the recipient, the referent, the context, deictic elements, pragmatic information and interpretation are theoretical elements of the study. The application of these to professional writings and the information that this provides allows evaluating the relationship between the professional and the user and between the professional and the environment, the conception of time and space of the issuer and the accomplishment of legal aspects. The safety of both patient and user, through the analysis of the records is, also, one of the objectives of the study and standardization proposals are developed of some commonly used expressions and abbreviations and acronyms. This is an interdisciplinary work, in which nursing and pragmatism nourish each other. The pragmatic perspective provides the theoretical foundation for the analysis of texts that professional nurses have the legal and professional obligation to write. The analysis of written nursing communication from pragmatism bases scientifically the results. This PhD thesis, by means of a new analytical perspective, attempts to provide proposals for the improvement of written communication of the nursing profession and it proposes a reflection on behalf of the professionals on the visualization of the profession through its writings.

La idea impulsora del estudio es que consideramos necesario clarificar la naturaleza de los conocimientos matemáticos y didácticos sobre transformaciones geométricas como un paso previo para el análisis de los problemas de la enseñanza y aprendizaje de las mismas. En este caso, se precisa un estudio sistemático que contemple las relaciones entre conocimiento matemático, didáctico y cultural ofreciendo un modelo integrativo de la concepción sobre el aprender a enseñar las transformaciones geométricas. Inicialmente, se trata de realizar una comparación de los currículos y aspectos socioculturales que tiene una gran influencia en la formación de profesores en dos contextos diferentes - la de Catalunya y de Kosova, para situar el contexto en el cual se desarrolla la investigación. Se tratan los aspectos socioculturales - como los sistemas educativos en ambos paises, los contenidos matemáticos en general y de transformaciones geométricas en los currículos escolares, en los libros de textos de educación primaria y el tratamiento de contenido geométrico en los programas de formación de profesores de primaria en ambos países. Estos elementos nos ayudarán al identificar la situación inicial de los nuestros participantes en la investigación como futuros profesores de primaria ante un proceso de formación sobre aprender a enseñar las transformaciones. Hemos considerado esta cuestión observando tanto de la comparación de los aspectos socioculturales como desde el análisis de la Prueba Inicial. Continuamos con el diseño de una práctica profesional sobre aprender a enseñar transformaciones geométricas en los dos países, resaltando los valores culturales diferenciados. Esto permitió identificar la construcción de significados personales de los futuros docentes y la caracterización de su desarrollo profesional. Esta parte experimental de la investigación permitió identificar y caracterizar los significados personales de los futuros profesores sobre el tema de aprender a enseñar las transformaciones geométricas y, también, identificar y caracterizar los factores de su desarrollo profesional que la condicionan.Durante el análisis se prestará atención a la consideración de que los futuros profesores otorgan al uso de actividades de la práctica didáctica para ayudarse en los procesos de aprender a enseñar las transformaciones geométricas, intentando detectar si se produce algún cambio - avance en sus capacidades y cuáles son las características de dichas actividades de la práctica didáctica que pueden ser la causa de ese cambio. En los datos se identifican significados conceptuales logrados en las tareas. Se reconocen los grados correspondientes asociados a las categorías designadas, tanto en la prueba inicial, en el desarrollo de las actividades de la práctica como en la prueba final.Se han analizado los elementos del proceso de aprender a enseñar las transformaciones geométricas en la Educación Primaria: Se han tratado los principios desde los que enfocamos la construcción de los conocimientos sobre contenido matemático de transformaciones geométricas; Se ha estudiado la construcción de la noción de transformación, sus significados como atribuciones, y el establecimiento de procesos de abstracción reflexiva; Se elaboron las bases sobre las que nos apoyamos en cuanto el desarrollo profesional de los profesores de primaria, considerando que no sólo nos preocupa el contenido matemático sino tambien el análisis de la práctica. El estudio del conocimiento didáctico ha permitido conocer los conocimientos de los estudiantes sobre la enseñanza - aprendizaje de las transformaciones geométricas durante el mismo proceso.Todo este análisis se hace desde una perspectiva cultural - se han identificado las características culturales diferentes entre dos paises, caracterizando asi la escritura cultural como un conjunto de características culturales del proceso de aprender a enseñar (las transformaciones geométricas), para el grupo de Kosova y del grupo de Catalunya. / The investigation of this thesis is a consequence of the confluence of two complementary interests: the preocupation for the low level of geometric reasoning of future teachers observed in the experiences and showed by different investigations, and the interest for the foundations of the professional development of the future teacher of mathematical education. Such reasons orientate to raise the development of a study, with the intention: To compare and identify the sociocultural aspects that intercept in the formation of primary future teachers in the treatment of geometrical transformations; Design, planning and implementation of a practice on learning to teach the geometrical transformations; To analyze elements of the constructions of personal meanings of future teachers about transformations; and, To recognize the difficulties of the students to understand, relate and organize contents, terms and geometrical properties associated to geometrical transformations. There have been analyzed the elements of the process of learning to teach the geometrical transformations in Primary Education: there has treated each other the principles from which we focus the construction of the knowledge on mathematical content of geometrical transformations. In case of future teachers, we centre on the construction of the notion of transformation, his meanings as attributions, and the process establishment of reflexive abstraction. There are elaborated the bases on which we rest in all that the professional development of the primary teachers, thinking that not only the mathematical content worries us but also the analysis of the practice too. The study of the didactical knowledge has allowed knowing the knowledge of the students about teaching/learning the geometrical transformations during the same process. All this analysis is done from cultural perspective -there have been identified the different cultural characteristics between two countries, characterizing this way the cultural script as a set of cultural characteristics of the learning process to teach (the geometrical transformations), to the group of Kosova and Catalunya.

En el procés d'ensenyament-aprenentatge del traç gràfic de l'escriptura, és freqüent que l'alumnat trobi algunes dificultats per aconseguir una qualitat escrivana suficient independentment del mètode utilitzat. Aquesta tesi té com a objectius: conèixer la freqüència d'ús dels diferents mètodes en la nostra realitat escolar, interrelacionar els corrents metodològics amb les diferents menes de dificultat en l'escriptura, proposar les línies que estructurin un treball d'intervenció i/o prevenció de les dificultats en l'escriptura i obtenir un qüestionari de screening que permeti fer una anàlisi sobre el mètode d'aprenentatge de l'escriptura i les dificultats específiques que s'observen en cada aula. / En el proceso de enseñanza-aprendizaje del trazo gráfico de la escritura, es frecuente que el alumnado tenga algunas dificultades para conseguir una cualidad escribana suficiente independientemente del método utilizado. Esta tesis tiene como objetivos: conocer la frecuencia de uso de los diferentes métodos en nuestra realidad escolar; interrelacionar las corrientes metodológicas con los diferentes tipos de dificultad escribana; proponer las líneas que estructuren un trabajo de intervención y/o prevención de les dificultades en escritura; y obtener un cuestionario de screening que permita hacer un análisis sobre el método de aprendizaje de la escritura y las dificultades específicas que se observan en cada aula. / Throughout the teaching process of graphic tracing learning students often come across various difficulties in achieving sufficiently good quality handwriting regardless of the methods used. The aims of this thesis are getting to know the frequency of use of different methods in real life situations, interrelating current methodologies with different types of difficulty encountered in the handwriting process, proposing lines in order to structure intervention and/or preventing difficulties in hanwriting, obtaining a screening questionnaire which enables analysis to be carried out on the handwriting learning method and specific difficulties which can be observed in each classroom.

La investigación trata sobre las teorías lingüísticas del siglo XVII en Europa Occidental, que se basan tanto en las contribuciones empiristas hechas por la obra de John Wilkins, An Essay towards a Real Character and a Philosophical Language (1668) como en las contribuciones racionalistas de la Gramática de Port-Royal (1660). El estudio expone el contenido de dichas obras y su relación con las tendencias de la Lingüística actual.ENGLISH / The research deals with Linguistic theories in the 17th Western Europe, which are based up either on the empirical contributions to Linguistics by John Wilkins (An Essay towards a Real Character and a Philosophical Language, 1668) or on the rationalist contributions to Linguistics by the Port-Royal Grammar (1660). The study sets their contents and their relation with some trend in the present Linguistics.

Este estudio se interesa por comprender el aprendizaje inicial de la escritura de textos en la situación escolar de reescritura de textos a partir de la lectura de libros de literatura infantil en los primeros cursos de Educación Primaria. La hipótesis central es que la actividad de reescribir y, en particular, de reescribir textos procedentes de libros de literatura infantil, constituye una herramienta potente en la alfabetización inicial. Siguiendo la tradición empírica y conceptual de investigaciones anteriores (Teberosky, 1989, 1990, 1992), en esta investigación la reescritura de textos cumple una doble función, como estrategia de enseñanza y aprendizaje de la escritura de textos, y como procedimiento de investigación para la obtención de datos sobre los aprendizajes infantiles. La investigación hace un seguimiento de las producciones escritas de un grupo de diez niños durante los tres primeros cursos de Educación Primaria. Los textos eran producidos en la condición de reescritura de textos de libros de literatura infantil leídos y comentados en el aula de clase. Los principales objetivos del estudio son, en primer lugar, describir los aprendizajes sobre la escritura de textos obtenidos por este grupo de niños durante los tres primeros cursos de Educación Primaria y, en segundo lugar, explorar los procedimientos lingüísticos que utilizaron para establecer equivalencias entre sus textos y los textos fuente, e identificar si el recurso a dichos procedimientos varía o no en función del tiempo y la intervención educativa. De esta manera, el estudio de las producciones infantiles compiladas dio lugar a dos grandes análisis, el primero se centró en los cambios observados durante y entre los cursos escolares en tres indicadores de aprendizaje de la escritura de textos: a) la productividad textual, medida en el número total de palabras; b) la complejidad textual, medida en el número de palabras diferentes, y en el número de conjunciones coordinantes y subordinantes; y c) la incorporación de convenciones, medida en el número de signos de puntuación. Además, se explora la relación de los resultados obtenidos en las medidas de productividad textual e incorporación de convenciones con la escritura en los textos de discurso directo, esta unidad fue medida en el número de palabras escritas en discurso directo. El segundo análisis se centró en describir las relaciones de similaridad entre textos fuente (los libros de literatura infantil) y los textos resultantes (las reescrituras infantiles); para ello se identificaron las formas compartidas y las formas no compartidas entre cada texto fuente y sus correspondientes textos resultantes, se trata de un análisis de conexión lexical (de types) entre los textos. En cuanto a los resultados, por una parte, el estudio de los cambios longitudinales muestra que, en general, los niños escribieron textos cada vez más productivos, complejos y con recurso a un mayor número de convenciones del sistema de escritura. Las puntuaciones máximas obtenidas en los indicadores de productividad textual y de incorporación de convenciones fueron explicadas por la proporción de texto escrita en discurso directo, sin embargo, a partir de Segundo de Primaria los aprendizajes obtenidos en estas áreas no se restringieron a la escritura de este tipo de unidad textual. Por otra parte, el estudio de las relaciones de similaridad entre textos fuente y textos resultantes muestra que la actividad de reescribir colocó a los niños en una situación discursiva que osciló entre la citación y la paráfrasis. Desde las dos perspectivas consideradas, la de las formas compartidas y la de las formas no compartidas, encontramos que las condiciones educativas potenciaron la construcción de una atención progresiva hacia la textualidad de los libros leídos, atención que se observa en una tendencia progresiva al uso de las mismas palabras. Este trabajo suma evidencias en torno a las propuestas de comprensión del fenómeno de la alfabetización inicial como dominio de las actividades orientadas textualmente (Pontecorvo, 1996), actividades de interfase entre oralidad, lectura y escritura (Goody, 1987; Ferreiro, 2001), en las que es posible encontrar la diversidad de realizaciones escritas y orales de la lengua, la diversidad de objetivos y de medios (Blanche-Benveniste, 2008), la diversidad de modos en los que se usa el lenguaje para crear textos (Olson, 2009). / This study seeks to understand the early learning of writing texts during the initial years of primary education through the activity of rewriting texts based on reading children’s literature books at school. The central hypothesis is that the activity of rewriting, and particularly rewriting texts from children’s literature, constitutes a powerful tool in early literacy teaching. Following the empirical and conceptual tradition of previous research (Teberosky, 1989, 1990, 1992), rewriting texts performs a dual function in this study: as a teaching and learning strategy for writing texts, and as a research procedure in order to gather data on children’s learning. The study followed the written productions of a group of ten children during the first three years of primary education. The texts were produced by rewriting texts from children’s literature books which had been read and discussed in the classroom. The main aims of the study were, firstly, to describe the learning with respect to writing texts achieved by this group of children during the first three years of primary education; and secondly, to explore the linguistic procedures which they used to establish equivalencies between their texts and the source texts, and determine whether resorting to these procedures varied or not over time and based on educational intervention. The study of the children’s compiled productions therefore gave rise to two main analyses. The first focussed on the changes observed during and between school years on three indicators of learning to write texts: a) textual productivity, measured as the total number of words; b) textual complexity, measured as the number of different words and the number of coordinate and subordinate conjunctions; and c) the use of conventions, measured as the number of punctuation marks. In addition, the relationship between the results obtained on the measures of textual productivity and use of conventions and writing in direct speech was analysed, the latter measured as the number of words written in direct speech. The second analysis focussed on describing the relationships of similarity between the source texts (the children’s literature books) and the resulting texts (the children’s rewritings), by identifying the shared forms and unshared forms between each source text and its corresponding resulting texts. This consisted of an analysis of the lexical connection between the texts. In terms of the results, on the one hand, the study of the longitudinal changes showed that the children generally wrote increasingly productive and complex texts with an increasing number of writing system conventions. The maximum scores obtained on the textual productivity and use of conventions indicators were related to the proportion of text written in direct speech. However, from the second year of primary education onwards, learning achieved in these areas was not restricted to writing this type of textual unit. On the other hand, the study of the relationships of similarity between the source texts and the resulting texts showed that the activity of rewriting placed the children in a discursive situation which ranged between quoting and paraphrasing. From the two perspectives under consideration, of shared forms and unshared forms, the educational conditions were found to promote the construction of an increasing attention towards the textuality of the books which were read, and this attention was observed as an increasing tendency to use the same words. This study provides additional evidence to support proposals for understanding the phenomenon of early literacy acquisition as the mastering of textually-oriented activities (Pontecorvo, 1996); activities which interface between orality, reading and writing (Goody, 1987, Ferreiro, 2001), which include the diversity of written and oral productions of the language, the diversity of objectives and mediums (Blanche-Benveniste, 2008), and the diversity of the ways in which language is used to create texts (Olson, 2009).

El ámbito de esta investigación se ubica en la revisión de las posibilidades instruccionales que tiene la lectura y escritura de la imagen digital en la Educación. En este sentido debemos destacar que si bien es cierto que durante estos últimos treinta años la funcionalidad de la imagen ha estado siempre vinculada a criterios reduccionistas que la colocan en el mejor de los casos como simple ilustración gráfica de los contenidos educativos, también es cierto que la creciente difusión de las tecnologías digitales ha permitido ampliar su valor instruccional al convertirla en una forma visual escrita para ser leída a través de la pantalla digital. De modo que en este mundo digital y visual, leer y escribir con imágenes se ha convertido en una necesidad por lo demás educativa. En este orden de ideas presentamos este trabajo de investigación que busca, por un lado, desarrollar una propuesta metodológica para la lectura y escritura de la imagen digital, y por el otro, implementar estas metodologías a través de un curso analizado bajo el modo de un estudio de caso y cuyo objetivo fue valorar el desempeño de los estudiantes al escribir las pantallas de un objeto para el aprendizaje a partir de las metodologías de lectura y escritura de la imagen digital. El proceso seguido para compilar los datos se fundamentó en las técnicas del cuestionario, la entrevista individual y el análisis de las actividades propuestas en el curso. La aplicación del primer cuestionario permitió determinar el grado de conocimiento que tenían los estudiantes sobre la imagen digital antes de comenzar el curso. La entrevista individual nos permitió determinar los criterios de lectura adquiridos por los estudiantes luego de haber utilizado la metodología de lectura de la imagen digital para analizar los materiales educativos de Galavís (2008) y Azzato (2009). Las actividades propuestas en el curso nos permitieron valorar el desempeño de los estudiantes al leer y escribir la imagen digital de un objeto para el aprendizaje. Finalmente, una vez completado el curso, procedimos a aplicar el segundo cuestionario cuyo objetivo fue determinar el nivel de conocimiento adquirido por los estudiantes acerca de la lectura y escritura de la imagen en pantallas digitales. Los resultados obtenidos en cada uno de los análisis nos permitieron determinar que las metodologías propuestas fueron altamente útiles para escribir la imagen educativa en las pantallas de cada uno de los objetos para el aprendizaje creados en el curso. / "Functions of the digital image in Education: A methodological proposal for writing and reading of digital images in instructional screens" TEXT: The scope of this investigation lies in the review of instructional possibilities that have reading and writing the digital image in Education. In this regard we must emphasize that although it is true that during the last thirty years, the functionality of the image has always been linked to reductive criteria that place them at best as a simple graphic illustration of the educational content, it is also true that the increasing spread of digital technologies has allowed to expand its instructional value by making a menu written to be read through the digital screen. So in this digital world and visual images to read and write has become a necessity otherwise educational. We presents this research that seeks, first, develop a methodology for reading and writing in digital imaging, and on the other, to implement these methodologies through an ongoing review under the guise of a case study aimed to assess student performance in writing displays an object for learning from the methodologies of reading and writing in digital imaging. The process used to compile the data was based on the techniques of questionnaire, interview and analysis of proposed activities in the course. The implementation of the first questionnaire allowed us to determine the degree of knowledge that students had on the digital image before starting the course. The interview allowed us to determine the criteria for reading acquired by students after reading the methodology used digital imaging to analyze the educational materials Galavis (2008) and Azzato (2009). The proposed activities in the course allowed us to assess student performance in reading and writing the digital image of an object for learning. Finally, after completing the course, proceed with the second questionnaire aimed to determine the level of knowledge acquired by students about reading and writing of the image in digital displays. The results in each of the tests allowed us to determine that the proposed methodologies were highly useful to write the image educational displays each of the learning objects created in the course.