El campo de esta investigación es sin duda la arquitectura, pero también la ciencia, más específicamente lo que Felix Guattari se refiere por ciencias duras en un artículo titulado Las tres ecologías: la termodinámica, la topología, la teoría de la información, la teoría de los sistemas, la lingüística, etc., y también, y sobre todo, a lo que Charles Jencks hace referencia en sus textos como las ciencias de la complejidad en The new paradigm in Architecture. The Language of Post-Modernism, y en el texto también de Jencks, The Architecture of the Jumping Universe: A Polemic: How Complexity Science is Changing Architecture and Culture. De hecho los dos textos de Jencks delimitan el campo de esta tesis, ambos relacionan arquitectura y ciències de la complejidad, pautan una referencia temporal que voy a demostrar como imprecisa, y por tanto inducirán un nuevo marco temporal, sirven a la vez para justificar sobradamente la pertinencia de esta tesis, Jencks ha sido uno de los críticos más influyentes de la segunda mitad del siglo XX en arquitectura, y funcionan como una especie de guión inverso, es decir para desandar sobre sus pasos y resituar en el tiempo el objeto de esta tesis: demostrar que el nuevo paradigma en arquitectura basado en el desarrollo de geometrías complejas surge como cuerpo de conocimiento en la década de los 60, concretamente entre 1960 y 1973. Como veremos, en esta tesis se asumen algunos de los principios que definen el campo y que están presentes en los textos antes mencionados: a.- La arquitectura siempre ha mimetizado a la naturaleza. b.- la naturaleza ha quedado totalmente redefinida a partir de las ciencias de la complejidad. c.- la arquitectura, desamortizado el movimiento moderno, entra en una etapa basada en el binomio geometría y complejidad. Con este argumento general pretendo por tanto reubicar el origen del nacimiento de las geometrías complejas y desplazar el statu quo histórico desde finales del siglo XX y principios del XXI a la época comprendida entre 1960 y 1973.

L’objectiu d’aquesta tesi pretén analitzar una paradoxa narrativa: com construir un relat serial, i per tant potencialment infinit, sota la pressió d’un final apocalíptic. La presència d’aquesta cloenda amenaçadora hauria d’impossiblitar la capacitat de la narració per desenvolupar-se successivament sine dia; en canvi, aquesta relació de conflictivitat es demostra solvent i absolutament necessària en un conjunt de produccions televisives nordamericanes, que tenen com a rerefons l’esperit paranoic evocat pels atemptats de l’11 de setembre. A aquests afectes, la present recerca aborda l’estudi dels components narratius i estètics en la construcció serial de les ficcions televisives 24 (Fox, 2001, Robert Cochran i Joel Surnow), Prison Break (Fox, 2005, Paul Scheuring) i Heroes (NBC, 2006, Tim Kring). El text es divideix en tres parts que corresponen essencialment a tres conceptes; tres substantius que acullen, des de la seva accepció més amplia, les característiques que, per a nosaltres, defineixen la construcció serial d’aquestes produccions. Destaquem en primer lloc el concepte de Saturació per definir aquells elements que constitueixen la complexitat narrativa pròpia d’aquestes sèries. Des d’aquesta premissa s’analitza la contribució mútua dels gèneres narratius, la seva hibridació i la proliferació de les trames. El segon apartat, Fragmentació, parteix també d'un problema derivat de la cronologia contrarrellotge que presenten les sèries. L’expansió de les trames i la cursa contrarrellotge, així com altres aspectes de caràcter temàtic, obliguen a un sentit de fractura constant, ja sigui merament estructural, ja sigui metafòrica o literal en els continguts del relat. Finalment, la cursa contrarellotge obliga al fet que tota la narració es visqui amb un caràcter de Simultaneïtat. Això suposa utilitzar tota una sèrie de recursos tecnològics per explicar la intercomunicació entre els personatges i les trames, com a prolongació de la mirada espia. Saturació, fragmentació i simultaneïtat seran tres vectors que ajudaran a comprendre el caràcter postmodern d’aquestes sèries. / The aim of this PhD dissertation is to analyze a narrative paradox: how to deal with a drama series story – which should be allegedly a potential infinite tale – when this drama is pressured by an apocalyptic end. The presence of this finale should avoid this ability to defer the story sine dia; nonetheless, that controversial relationship seems to be reliable and absolutely needed in some North American production series, that have as a background the paranoic feeling recalled by the September 11 attacks. To this goal, this research studies the narrative and aesthetic elements which contribute to the serial construction of the following television dramas: 24 (Fox, 2001, Robert Cochran and Joel Surnow), Prison Break (Fox, 2005, Paul Scheuring) and Heroes (NBC, 2006, Tim Kring). This text is divided in three chapters, which concern to three concepts; these three items integrate the main features of the drama series architecture in their wider meaning. Firstly we would like to stress the concept Saturation to define the elements that set up narrative complexity in these series. From this point of view, we analyze the mutual contribution of the television drama series, their hybridisation and their growing plots. The second section, Fragmentation, also begins with the out of time chronology, typical from these series. The spreading plot and the fight against the clock – also other subject issues - lead the stories to a constant fracture, in a structural meaning, but also in metaphorical or literal ones. Finally, the race against the clock makes the story dependent on a certain Simultaneity. That implies to use all sort of technological resources to explain the communication between characters and plots, as an extension of a spying eye. Saturation, Fragmentation and Simultaneity will be three factors that will help to understand the postmodern behavior of the new television dramas.

La concepció occidental del paisatge, estretament lligada a la seva representació pictòrica, ha tendit a crear un imaginari paisatgístic de la unitat i la immobilitat que ha condicionat una part important de les reflexions estètiques al voltant del paisatge. L'objectiu d'aquesta tesi és plantejar els principis per una estètica del paisatge cinematogràfic fonamentada en les dues grans particularitats tècniques del cinema: el découpage i la imatge en moviment. Basant-nos en el diàleg intertextual entre cinema, pintura i literatura dibuixem una "altra història" del paisatge on la fragmentació, l'entrellaçament i la mobilitat són els principals mecanismes de representació paisatgística. L'estructura de la tesi, en consonància amb l'esperit de la investigació, parteix de la situació del paisatge en la contemporaneïtat per, posteriorment, emprendre un viatge arqueològic a través del temps per tal de localitzar els orígens del découpage paisatgístic i del paisatge en moviment. A través d'aquesta mirada retrospectiva s'observa com el cinema reescriu i dialoga per la via cinemàtica amb formes paisatgístiques que estaven disseminades en els altres arts. / The Occidental conception of the landscape –that has been closely linked to its pictorial representation- has tended to create an imaginary of the unity and the immobility. It conditioned an important part of the aesthetic refections regarding the landscape. The aim of this thesis is to consider the principles for an aesthetic of the film landscape, which is based on two technical characteristics of the cinema: the découpage and the moving image. Looking at the intertextual dialogue between the cinema, the painting and the literature, we describe “another history” of the landscape where the fragmentation, the entanglement and the mobility are the principal mechanisms of the landscape representation. According to the spirit of this research, the structure of the thesis starts from the situation of the landscape in the contemporary world to go on a later archaeological journey across the time. This trip seeks to locate the origins of the landscape découpage and the moving landscape. Through this retrospective look, we can observe how the cinema rewrite and dialogue by a cinematic way with the forms of the landscape that were spread out in other arts.

El objetivo central de esta tesis doctoral es intentar establecer una aproximación entre los programas filosóficos de Wittgenstein y Heidegger, de forma particular, en lo que se refiere al grado de influencia de ambos con respecto al abandono de la moderna razón fundamentadora y el arribo a la posmoderna fundamentación lingüística y pragmática. El eje Wittgenstein – Heidegger es utilizado como punto de referencia para analizar la transformación que tiene lugar en la filosofía del siglo veinte con el llamado giro linguïstico. En el primer capítulo se realiza la contextualización histórica tanto de la tradición hermenéutica como de la analítica. Se hace referencia a sus respectivos orígenes y a su evolución hasta arribar al siglo veinte. Teniendo en cuenta lo anterior, en el segundo capítulo se realiza la confontación entre las dos figuras emblemáticas de cada tradición: Wittgenstein y Heidegger, considerando como referente fundamental el ataque de ambos hacia la moderna razón fundamentadora. Si ambos atacan la razón moderna como fundamento, entonces ¿en donde se encuentra ahora la justificación para nuestras prácticas éticas y epistémicas?. Puestas de este modo las cosas es facil distinguir el asomo del nihilismo que es el tema del tercer capítulo. Mientras que en el cuarto capítulo se intenta mostrar la nueva base de fundamentación de nuestras prácticas a partir de la lectura del Wittgenstein de las Untersuchungen y del Heidegger de la década del treinta en adelante. / The main objective of this doctoral thesis is trying to establish an approximation between the philosophical programmes of Wittgenstein and Heidegger, particularly concerning the degree of influence of both of them as regards the abandonment of modern foundational reason and the arrival to the postmodern linguistic and pragmatic foundation. The axis Wittgenstein – Heidegger is used as a benchmark to analyze the transformation that takes place in twentieth-century philosophy with the so-called linguistic turn. The first chapter provides the historical contextualization of both hermeneutical and analytical traditions. Reference is made to their respective origins and evolution up to the twentieth century. Keeping in mind the above mentioned the second chapter presents the confrontation of the two emblematic figures of each tradition: Wittgenstein and Heidegger, having as main referent their attack to the modern foundational reason. If both of them attack modern reason as a foundation, where is the justification of our ethical and epistemical practices? Within this context, it is easy to recognize the appearance of nihilism, which is the topic of the third chapter. Whereas the fourth chapter attempts to show the new base foundation of our practices from the reading of Wittgenstein's Untersuchungen and the Heidegger 1930's onwards.

La tesi consta de tres grans capítols i unes prospeccions finals. El primer capítol esbrina el moment fundacional de la possibilitat de pensar que podem intervenir sobre l'ésser de l'home. El segon indaga les causes i conseqüències del fet que aquesta possibilitat es materialitzi en un programa polític. El tercer capítol reflexiona sobre les repercussions de la crisi de la modernitat sobre el fet educatiu. I les prospeccions finals reflexionen sobre els perills i les possibilitats que la biotecnologia substitueixi l'educació. / The thesis consists of three main chapters and some final prospectings. The first chapter enquires the foundational moment of the possibility to think that we are able to intervene among the being of the man. The second chapter looks into the causes and consequences of materializing this possibility in a political programme. The third chapter reflects on the repercussions of the modernity crisis among the educative fact. And the final prospectings reflects on the dangers and the possibilities of the biotechnology replacing the education.

L'efecte hipnòtic en el cinema postmodern desenvolupa una aproximació al discurs postmodern a través de la categoria estètica d'allò sinistre (das unheimliche), com el camí que senyala l'ombra i el fantasma, el desplaçament del subjecte i la representació de l'inconscient, el real del desig, per mitjà de la metàfora de la hipnosi aplicada al cinema.Hypnotic effect in postmodern cinema develops an approach to postmoden theories throught the sinister aesthetic category (das unheimliche), understood as the way that shows the shadow and the ghost, the subject displacement and the unconsciousness representation, the real of the desire, by the metaphor of hypnosis applied to cinema.