La pèrdua de 17p13 succeeix en més del 70% dels tumors colorectals, i sòl acompanyar-se de mutació al locus TP53 de l'al·lel concomitant. A banda, hi ha prou indicis per a recolzar la hipòtesi que p53 és un marcador de pronòstic d'aquest tipus de tumors.A manca de consens sobre la millor estratègia per a conèixer el seu estat -no hi ha estàndard d'or-, ens proposàrem com a objectiu trobar un protocol aplicable a l'estudi rutinari de la proteïna p53 en el càncer colorectal. Per això, seleccionarem una sèrie prospectiva de casos d'adenocarcinoma primari, obtinguts per resecció quirúrgica, i d'ells recollirem, a banda dels resultats de la immunohistoquímica (IHQ) de p53, un seguit de dades clinicopatològiques: edat, sexe, mida del tumor, grau histològic, infiltració, afectació ganglionar i estadi clínic. Característiques demogràfiques de la sèrie foren: 100 tumors pertanyent a 96 pacients (38 dones i 58 homes), amb edat de presentació entre 37-93 anys. Els paràmetres obtinguts es resumeixen en: mida mitja dels tumors 4'1 cm, el 51% amb afectació ganglionar, grau histològic predominant moderadament diferenciat o grau 2 (81%) i nivell d'infiltració majoritari pT3 (72%).De l'abordatge IHQ en resultà que el 56% dels tumors evidencià acumulació de p53 (llindar de sensibilitat: 10%), mentre que un 29% dels casos negatius presentà manca total d'immunopositivitat. L'estudi del genotip, mitjançant PCR-SSCP/seqüenciació (exons 4-8), posà de manifest la presència de mutacions en el 68% dels tumors, el 73% de les quals conservaren la pauta de lectura. En analitzar les discrepàncies entre les 2 aproximacions concloguérem que el 39% dels casos fenotípicament negatius contenia mutacions al gen TP53, el que representa un 17% del total. Per contra, el 5% resultà mancat de mutacions -al menys, en els exons estudiats- malgrat presentar acumulació nuclear de p53. La representació mitjançant corba ROC dels resultats d'IHQ permeté afirmar que la tècnica s'ajusta a la de referència (SSCP/seqüenciació) en el càncer colorectal, amb una àrea sota la corba -equivalent de la precisió- del 79%. La regressió logística situà el llindar de sensibilitat òptim per a la IHQ en el 15%, percentatge en el qual es compensen millor els errors falsos, positius i negatius.La detecció de LOH del microsatèl·lit intragènic p53CA posà de manifest que el 63% dels tumors tenia pèrdua del locus TP53. L'anàlisi estadística demostrà una presència superior de mutacions en els tumors que havien perdut l'al·lel normal concomitant, i que els tumors d'estadi superior -en presència d'afectació ganglionar- tendien a presentar pèrdues de 17p.Conclusions: 1) la IHQ és un mètode vàlid per a cribrar alteracions de p53 en el càncer colorectal, malgrat requereixi ésser complementat amb estudis de SSCP/seqüenciació en els tumors de fenotip negatiu (llindar de sensibilitat: 15%); 2) el protocol d'aproximació a l'estat de p53 ha d'incloure la detecció de LOH al locus TP53. / More than 70% of colorectal adenocarcinomas exhibit 17p13 allelic losses, which usually occur with mutation at the TP53 locus of the concomitant allele. There are also studies that suggest that p53 is a prognostic marker for this type of tumors.Since there is no consensus about which is the best approach to assess p53 status -no gold standard has been defined, yet-, we undertook our study to establish a protocol suitable for the routine assessment of this marker in colorectal cancer. With this purpose, we selected a prospective series of primary adenocarcinomas, obtained by surgical resection and from them we compiled, apart from their p53 immunohistochemical results, the following clinicopathological data: age, sex, tumor size, histological grade, degree of invasion, nodal involvement and staging. Demographics of our series were: 100 tumors belonging to 96 patients (38 women and 58 men), 37-93 years of age at tumor presentation. Other parameters can be synthesized as: mean size of tumors 4.1 cm, 51% with nodal involvement, a prevalence of moderately differentiated tumors or grade 2 (81%), and the majority of tumors with pericolic fat invasion or pT3 (72%). The IHC approach allowed the detection of 56% of tumors with p53 protein accumulation (cutoff value: 10%), while up to 29% of the negative cases showed no immunopositivity at all. Genotype studies performed by PCR-SSCP/sequencing (exons 4-8) evidenced the presence of mutations in 68% of tumors, 73% of which preserved their gene reading frame. When discrepancies between the two approaches were analyzed, it was realized that 39% of the phenotypically negative cases were mutated at the TP53 gene, which represents 17% of total cases. On the contrary, 5% of tumors presenting nuclear accumulation of p53 protein resulted to be exempted of mutations, at least in the studied exons. The plot of IHC results by a ROC curve let us determine that this technique fitted to the reference one (SSCP/sequencing) for colorectal carcinoma, being the area under the curve -equivalent to accuracy- of 79%. Logistic regression established the optimal cutoff value at 15%, percentage at which false positive and negative errors are best balanced.Detection of LOH using the intragenic p53CA dinucleotide microsatellite revealed that 63% of tumors had allelic loss at the TP53 locus. Statistical analyses demonstrated a superior presence of mutations in tumors that had lost its wildtype concomitant allele, and also that tumors with higher staging, based on nodal involvement, tended to present 17p allelic loss.Conclusions: 1) IHC is a valid method to screen p53 alterations in colorectal cancer, although it is necessary that negative tumors (cutoff value: 15%) are also complemented by SSCP/sequencing. 2) A protocol to assess p53 status must include the detection of LOH at the TP53 locus.

Introducció: El carcinoma de pulmó és un dels problemes de salut prioritari de la societat actual, amb una major presència en homes entre els 55 i 65 anys. És una neoplàsia molt agressiva i malgrat els esforços de crear noves teràpies de QT amb diferents combinacions de fàrmacs, o RT i QT conjuntament, s'han millorat poc les taxes de supervivència d'aquesta malaltia. Sabem, per altre banda, que el cicle cel·lular amb les seves diferents fases són objecte d'una regulació bioquímica molt complexa. En aquesta tesi ens vam centrar en l'estudi d'unes quantes proteïnes implicades en el cicle (PCNA, Ki-67, p53, ciclines D1 i E) i veure quin paper tenien. Objectius de la tesi: 1) Determinar mitjançant tècniques de citometria de flux (CMF) l'índex de DNA, la fase S i el percentatge de cèl·lules PCNA positives i també el grau d'heterogeneïtat per a cadascuna en el carcinoma de pulmó de cèl·lula no petita (CPNCP), tant en els tumors primaris com en les seves metàstasis ganglionars. 2) Investigar si existeix un patró o patrons d'índexs de DNA i/o de fase S i/o de percentatge de PCNA relacionables amb el fenomen metastàtic. 3) Determinar l'expressió de l'antígen de proliferació cel·lular PCNA a les diferents fases del cicle cel·lular i avaluar si hi ha alguna relació estadística amb altres paràmetres estudiats. 4) Quantificar per mitja de tècniques d'immunohistoquímica el grau d'expressió de marcadors de proliferació cel·lular (PCNA, Ki-67), els reguladors negatius (p53) i les ciclines (D i E). 5) Avaluar les possibles relacions entre les variables següents: clíniques, anatomopatològiques, variables de CMF i variables immunohistoquímiques. 6) Analitzar estadísticament les variables que puguin ser valorades com a factor pronòstic independent. Material i mètodes: Es varen seleccionar 99 mostres de CPCNP entre 1993-1997, 89 homes i 10 dones. Es van recollir 4 tipus de dades diferents i per separat, per garantir l'objectivitat en l'obtenció de les variables. dades clíniques, anatomopatològiques, immunohistoquímiques i de citometria de flux. Les dades clíniques es van recollir per calcular la supervivència lliure i la global de la malaltia. Les dades anatomopatològiques, immunohistoquímiques i de CMF s'obtingueren de les anàlisis de les recessions quirúrgiques remeses al laboratori durant la intervenció dels malalts. Cada mostra fou dividida en dues parts: una per a CMF per l'estudi del cicle cel·lular i expressió de l'antígen PCNA a les diferents fases del cicle i l'altre per a l'estudi histològic rutinari i per l'anàlisi amb tècniques d'immunohistoquímica. Resultats: Un 70% dels adenocarcinomes es van diagnosticar a l'estadi IIIA. Ki-67, PCNA i ciclina E estaven relacionades amb el tipus histològic de carcinoma indiferenciat de cèl·lula gran (CICG). La ciclina E també estava relacionada amb el CE. La ciclina D1 amb el grau de diferenciació. PCNA i ciclina E també estaven relacionades significativament amb Ki-67. A l'anàlisi univariable en relació amb la supervivència global de la malaltia, l'estadi, CV de l'íDNA i de la fase S assoleixen la significació estadística, com a variables relacionades amb l'evolució de la malaltia. Finalment a l'anàlisi multivariable per la supervivència global de la malaltia, l'estadi i el CV de la fase S assoleixen un valor pronòstic independent. Conclusions: Hi ha una relació directa entre l'estadi i la supervivència global dels malalts. Les variables determinades per immunohistoquímica no tenen implicacions pronostiques. Hi ha una relació entre el CICG i l'expressió augmentada de marcadors de proliferació. La sobreexpressió de ciclina D1 es relaciona directament amb els CPNCP pobrament diferenciats. La fase S es relaciona amb l'expressió augmentada del PCNA per CMF. L'heterogeneïtat en l'expressió del PCNA per CMF es relaciona amb el grau d'heterogeneïtat de l'íDNA i fase S. / Introduction: Lung carcinoma is one of the priority health problems in our society. It shows mainly in men from 55 to 65 years. Is a very aggressive neoplasm and in spite of the efforts done in chemotherapy or combined with radiotherapy, the survival rate has not improved much. On the other hand, we know that the cellular cycle with its different phases is object of a very complex biochemical regulation. In this thesis we pay attention to the study of some cell cycle proteins (PCNA, KI-67, P53, cyclin D1 and E) and to try to see their functions. Objects of thesis: 1) To determine by flow cytometry (FCM) DNA index, S phase, percentage of positive PCNA cells and the heterogeneity degree of every one in non-small-cell-lung carcinomas (NSCLC), in primary tumors and ganglionary metastases. 2) To research the existence of a model or models of DNA index and/or S phase and/or a percentage of PCNA related with metastatic phenomenon. 3) To determine the proliferating cell nuclear antigen (PCNA) expression during the cell cycle and to evaluate if there are any other statistic relation with other study parameters. 4) To calculate by immunohistochemistry the degree of expression of cellular proliferating markers (PCNA, Ki-67), negative regulators (p53) and cyclins (D and E). 5) To assess the potential relations between the following values: clinics, anatomopathologics, FCM and immunohistochemistry. 6) To analyze statistically the values that might be important as an independent prognostic factor. Material and methods: We colleted 99 samples of NSCLC from 1993 to 1997, 89 men and 10 women. We collected four different types of data, in order to guarantee the objectivity when we obtain the values: clinical data, anatomopathologic, immunohistochemistry and FCM data. The clinical data was obtained to calculate the free survival and global survival of disease. The anatomopathologic, immunohistochemistry and FCM data was obtained by the analysis of surgically resected lung carcinomas that were sent to laboratory. Every sample was divided in two parts: one to study cell cycle and PCNA expression in different phases of cycle by FCM and the other to study the sample by histological study and immunohistochemical techniques. Results: 70% of adenocarcinomas were diagnosed as stage IIIA. Ki-67, PCNA and cyclin E were related with large cell carcinoma histological type, cyclin E was related too with squamous cell carcinoma type. Cyclin D1 was related with the degree of cell differentiation. PCNA and cyclin E were significantly correlated with Ki-67. A univariate analysis of global survival showed that study, variation coeficient of DNA index and variation coeficient of S phase were the most significant prognostic factors as variables related with disease evolution. Finally in a multivariate analysis to global survival disease, study and variability of S phase showed an independent prognostic value. Conclusions: There is a direct relationship between study and global survival of patients. The variables detected immunohistochemically do not have prognostic factors. There is a relationship between large cell carcinoma and high value of proliferative markers. Cyclin D1 over-expression is directly related with poorly differentiated NSCLC. S phase is related with a high PCNA expression by flow cytometry. Heterogeneity in PCNA expression by flow cytometry is related with heterogeneity degree of DNA index and S phase.

INTRODUCCIÓ I OBJECTIUS.L'eficàcia de la castració es mesura analitzant els nivells de testosterona, malgrat que no existeix cap evidència clínica en relació amb el nivell de castració òptim. L'objectiu principal d'aquest treball ha estat definir el nivell de testosterona sèrica amb impacte clínic en pacients amb càncer de pròstata sotmesos a supressió androgènica (ADT). Objectius secundaris han estat analitzar si el tractament amb bicalutamida és causa d'elevacions inesperades de testosterona sèrica i el seu possible efecte beneficiós sobre la SLAIP en pacients que experimenten elevacions puntuals per sobre de 50 ng/dL.MATERIAL I MÈTODES.Es varen determinar els nivells sèrics de testosterona tres cops amb un interval de sis mesos, durant el seguiment de 73 pacients amb càncer de pròstata no metastàtic sotmesos a ADT amb agonistes 3M depot de la LHRH, 28 dels quals va rebre també bicalutamida. Amb un amb seguiment mig 51 mesos (12-240), varem objectivar 28 casos de progressió androgen independent (AIP).l'AIP es va definir com tres elevacions consecutives de PSA per sobre del PSA nadir, i la supervivència lliure de progressió androgen-independent (SLAIP) es va definir a partir de la primera de tres elevacions consecutives de PSA després del PSA nadir. Els nivells de testosterona sèrica es van determinat mitjançant un assaig quimioluminiscent (DPC, Inc) en un sistema automatitzat Inmulite 2000 amb un límit inferior de sensibilitat de 15 ng/dL, Les mostres sèriques es van obtenir entre les setmanes vuit i dotze després de l'administració de l'agonista LHRH trimestral i entre les 8:00 i les 10:00 hores del matí.RESULTATS.La testosterona sèrica fou sempre inferior a 20 ng/dL en 32 pacients (43.6%). Varem detectar elevacions puntuals entre 20 i 50 ng/dL en 23 pacients (31.5%) i per sobre de 50 ng/dL en 18 pacients (24.7%). El nivell més baix de testosterona sèrica amb impacte clínic sobre la SLAIP fou el de 32 ng/dL. La supervivència mitja lliure de progressió androgen independent en els pacients amb elevacions superiors a 32 ng/dL fou de 88 mesos (95% CI 55-121), mentre que fou de 137 mesos (95% CI 104-170) en aquells que presentaven valors de testosterona sèrica inferiors a 32 ng/dL, p<0.03. El tractament amb bicalutamida no es va relacionar amb la presència d'elevacions inesperades de testosterona. No obstant, en aquells pacients amb elevacions de testosterona per sobre de 32 ng/dL, aquells tractats amb bloqueig androgènic màxim (BAM) presentaven una major SLAIP, p<0.02, que aquells tractats sense bicalutamida. Contràriament, en aquells pacients sense elevacions inesperades de testosterona, els pacients tractats amb BAM mostraven una SLAIP similar a la d'aquells que no eren tractats amb bicalutamida, p>0.05.CONCLUSIONS.El nivell de castració amb impacte clínic en pacients amb càncer de pròstata sotmesos a supressió androgènica ha estat de 32 ng/dL. Les elevacions inesperades de testosterona per sobre d'aquest nivell prediuen una menor SLAIP. L'associació de bicalutamida no es relacionava amb la presència d'elevacions inesperades de testosterona, no obstant aquells pacients amb elevacions inesperades de testosterona es podrien beneficiar potencialment del BAM. / INTRODUCTION AND OBJECTIVES:The efficacy of castration is measured by the assessment of serum testosterone however no clinical evidence exists regarding the optimal castration level. The primary objective of this study was to determine the serum testosterone castrate level with clinical relevance in prostate cancer (PCa) patients subjected to androgen deprivation therapy (ADT). Secondary objectives were to analyze the relationship between bicalutamide associate treatment to LHRH agonist and breakthrough elevations of serum testosterone and the possible benefit of maximal androgen blockade (MAB) in those patients.METHODS: Serum testosterone was determined three times, at six months intervals, during the follow up of 73 non metastatic PCa patients under medical castration, 28 of whom also received bicalutamide. During a mean follow up of 51 months (12-240), 28 (38.4%) events of androgen independent progression (AIP) were recorded. AIP was defined as three consecutive elevations of PSA after the nadir and the time to AIP was measured from the begin of ADT to the first elevation after the nadir PSA. Serum testosterone was measured by a chemiluminiscent assay (DPC Inc.) using the Immulite 2500 automated device with a lower sensitivity of 15 ng/dL. Blood samples were obtained between week eight and twelve after the three months depot LHRH agonist injection and between 8:00 to 10:00 am.RESULTS:Serum testosterone was under 20 ng/dL in 32 patients (43.6%). Breakthrough elevations between 20 and 50 ng/dL were observed in 23 (31.5%) and over 50 ng/dL in 18 (24.7%). The lowest testosterone level with significant impact on the survival free of AIP was 32 ng/dL. The mean survival free of AIP in patients with breakthrough elevations over 32 nd/dL was 88 months (95% CI 55-121) while it was 137 months (95% CI 104-170) in those without this event, p < 0.03. Bicalutamide treatment was not related with breakthrough elevations of serum testosterone. However in the subset of patients with breakthrough elevations of serum testosterone over 32 ng/dL, those patients treated with MAB experienced longer survival free of AIP, p < 0.02, than those treated without bicalutamide. Contrarily, in patients without breakthrough elevations of serum testosterone patients treated with MAB had similar survival free of AIP than those treated without bicalutamide, p > 0.05. CONCLUSIONS:In the present study the serum testosterone castrate level with clinical relevance in Pca patients subjected to medical castration,was 32 ng/dL. Breakthrough elevations over this threshold predicted a lower survival free of AIP. Associate Bicalutamide was not related with breakthrough elevations of serum testosterone however those patients with breakthrough elevations of serum testosterone could potentialy benefit of a MAB.

La finalitat d'aquesta tesi ha estat la d'estudiar les funcions alternatives de la proteïna transportadora d'esteroids sexuals (SHBG/ABP) a l'espermatogènesi i al càncer de pròstata. 1) A l'espermatogènesi s'ha treballat amb dos models diferents, un és el ratolí transgènic que sobreexpressa la SHBG/ABP de rata i l'altre el ratolí transgènic que sobreexpressa la SHBG/ABP humana.a) Ratolí transgènic per la SHBG/ABP de rata. La sobreexpressió del transgen de rata a nivell del testicle provoca un bloqueig parcial de la primera divisió meiòtica i un augment de la mort cel.lular programada o apoptosi de les cèl.lules germinals, especificament d'espermatocits primaris i cèl.lules en meiosi. Aquestes cèl.lules apoptòtiques sobreexpressen el mRNA i la proteïna del receptor d'estrògens beta. La proteïna, a més a més, s'acumula a nivell del citoplasma d'aquestes cèl.lules apoptòtiques.b) Ratolí transgènic per la SHBG/ABP humana. El trànscrit que s'expressa a nivell del testicle de la linia shbg11 prové del promotor alternatiu i conté l'exó alternatiu. A més a més, aquest trànscrit l'expressen les cèl.lules germinals . La proteïna SHBG/ABP humana es troba a nivell de l'acrosoma de les cèl.lules germinals durant tota la fase d'elongació de l'espermatogènesi, i a nivell de l'acrosoma dels espermatozous epididimaris.2) Al càncer de pròstata s'ha treballat amb diferents linies cel.lulars de pròstata i amb mostres de pacients amb càncer de pròstata.a) Linies cel.lulars de càncer de pròstata. S'ha treballat amb dues linies cel.lulars tumorals com són les PC3 i les LNCaP i dues linies cel.lulars normals com són les CAHVP10 i les PZHVP7. Les linies PC3 i LNCaP sobreexpressen 3 trànscrits que codifiquen per a la SHBG/ABP humana. El trànscrit majoritari dona lloc a la proteïna secretada, mentres que els dos trànscrits que falten els exons 6 i 6-7 respectivament, donen lloc a una proteïna intracel.lular. La diferència entre la linia PC3 (androgen-independent) i la linia LNCaP (androgen-depenent) és que la linia PC3 expressa la isoforma cx del receptor de estrògens beta.b) Pacients afectats de càncer de pròstata. En 4 dels 6 pacients analitzats s'expressa la SHBG/ABP humana, en 3 d'ells s'expressa el receptor d'estrògens i en tots es sobreexpressa la P450 aromatasa. La proteïna SHBG/ABP s'acumula a l'interior de les cèl.lules epitelials de les glandules tumorals en les seccions prostàtiques dels pacients analitzats. / The aim of this thesis is to study the alternative funcions of the sex hormone-binding globulin / androgen-binding protein (SHBG/ABP) during the espermatogenesis and prostate cancer.1) In the study of the espermatogenesis we have used two different models: the transgenic mice overexpressing the rat SHBG/ABP, and the transgenic mice overexpressing the human SHBG/ABP. a) Transgenic mice overexpressing rat SHBG/ABP. The overexpression of rat SHBG/ABP in the testis induces a parcial arrest of the first meiotic division and an increase of germ cell apoptosis, involving specifically primary spermatocytes and cells at metaphase. The apoptotic cells are overexpressing the mRNA and the protein for the estrogen receptor beta, and the protein acumalates in the citoplasm of this apoptotic cells. b) Transgenic mice overexpressing human SHBG/ABP. The shbg11 mouse line overexpress the mRNA for the human SHBG/ABP in the testis, and this mRNA contains the alternative exon 1 (exon A). The human mRNA is expressed by germ cells, and the protein is located in the acrosome during all the elongation sattges of spermatogenesis. 2) In the sutdy of the prostate cancer we have used prostatic tumor cell lines (PC3 and LNCaP) and prostatic normal cell lines (CAHVP10 and PZHVP7) and samples from patients with prostate cancer.a) Prostate cell lines. The tomurogenic cell lines PC3 and LNCaP overexpress three human SHBG/ABP transcripts, most abundant transcript produce secreted human SHBG/ABP protein. The other two transcripts lacking exon 6 and exon 6-7, produce intracelular human SHBG/ABP protein. The main difference between the PC3 cell line (androgen-independent) and the LNCaP cell line (androgen-dependent) is that PC3 cells are express the cx isoform of the estrogen receptor beta. b) Patients with prostate cancer. Four of the six patients analized express human SHBG/ABP mRNA. Three of them co-express the estrogen receptor beta and all of them express the P450 aromatase.The human SHBG/ABP protein is located in the epitelial cells from the tumoral glands in all the prostate sections analized from the patients with prostate cancer.

Introducció: El càncer colorectal és un dels càncers més freqüentes del nostre país així com en la majoria de societats occidentals. Els factors mebiambientals juguen un paper determinant en el seu desenvolupament. Els nutrients i específicament els greixos, estarien entre els factors més destacats.Tot i que a Groenlàndia, Finlàndia i algunes zones mediterrànies, les dietes tenen un alt contingut en greix, la incidència de càncer colorrectal és relativament baixa en comparació amb la resta de països occidentals. Una important diferència dietètica és l'elevat consum de peix i oli de peix (ric en els àcids grassos n-3, eicosapentaeonic (EPA) i docosahexaenoic (DHA)) en el cas del països nòrdics i l'oli de oliva (ric en àcid oleic C18:1, n-9) a la conca mediterrània. La tesi es basa en la hipòtesi que "l'oli de peix i el d'oliva són capaços de modular el desenvolupament del càncer colorrectal.Objectius: L'objectiu de l'estudi va ser avaluar els mecanismes pels quals aquests olis realitzaven aquesta modulació i la implicació dels àcids grassos presents en aquests.Resultats: Per respondre els objectius plantejats es van utilitzar dues estratègies d'estudi. La primera es basa en estudis in vitro amb línies cel·lulars d'adenocarcinoma colorectal, Caco-2 i Ht-29. L'altra es basa en l'estudi de l'efecte dels diferents nutrients en un model animal d'inducció de la carcinogènesi colorectal. L'oli de peix i l'oli d'oliva indueixen la diferenciació en cèl·lules Caco-2. Com a resultat de la diferenciació aquestes cèl·lules comencen a expressar els enzims Sucrasa-Isomaltasa i la Dipeptidilpeptidasa IV.La regulació de l'homeòstasi del teixit colònic depèn d'una estreta relació entre la proliferació cel·lular i l'apoptosi o mort cel·lular programadaMitjançant estudis d'incorporació de timidina tritiada, hem demostrat que l'oli de peix té un important efecte inhibidor de la proliferació de les cèl·lules Caco-2 i HT-29. Sembla ser, que aquests efectes són deguts als àcids grassos n-3 EPA i DHA presents en l'oli de peix. L' efecte modulador del desenvolupament del càncer colorectal per part de l'oli de peix i del d'oliva té la seva major incidència en la inducció de l'apoptosi. L'índex d'apoptosi s'ha determinat analitzant els canvis morfològics de les cèl·lules (amb tinció DAPI). L'oli de peix, l'oli d'oliva, així com el DHA, l'EPA i l'àcid oleic són capaços d'incrementar l'apoptosi de forma molt significativa. Aquests efectes estan relacionats amb una molt ràpida inhibició de l'expressió de COX-2. L'expressió de la proteïna antipopotòtica Bcl-2 disminueix després de disminuir COX-2, fet que suggereix la implicació d'aquests dos gens en els efectes antineoplàstics produïts per aquests àcids grassos. Per altra banda es va demostrar una clara implicació de la proteïna pro-apoptòtica BAX, ja que a l'administrar un inhibidor d'aquesta, es produïa una disminució significativa de l'apoptosi.L'oli de peix i el d'oliva tenen un important efecte protector en la inducció de la carcinogènesi colorectal en animals tractats amb azoximetà. Els animals que van rebre una dieta amb oli de peix o d'oliva, com a font principal de greix, presentaven un major índex d'apoptosi. Per altra banda, l'oli de peix podria tenir un efecte preventiu al ser capaç d'incidir en la renovació de l'epiteli sa, incrementant l'apoptosi d'aquestes cèl·lules.Conclusions: L'oli de peix és capaç de modular de forma clara el desenvolupament del càncer colorectal incidint directament en els processos de diferenciació cel·lular, proliferació i apoptosi. L'oli de peix podria tenir un efecte preventiu del desenvolupament del càncer colorrectal al modificar la regeneració de l'epiteli colònic sa. L'oli d'oliva pot modular el desenvolupament del càncer colorrectal encara que no tingui el seu efecte en la totalitat dels mecanismes estudiats. / Introduction: Colorectal cancer is one of the most frequent cancers in our country as well as in most of the occidental societies. Environmental factors play a crucial role on its development. Nutrients and in concrete fat seems to be one of the most determinant components. Although relatively high fat diets are consumed in Greenland, Finland and some Mediterranean areas, colorectal cancer incidence remains relatively low there. An important difference between these regions and the rest of the western countries is the much higher consumption of fish and fish oil (rich in the n-3 fatty acids eicosapentaenoic, C20:5 and docosahexaenoic, C22:6) in the case of the Northern countries, and fish and olive oil (containing mostly oleic acid, C18:1, n-9) down in the Mediterranean basin.The hypothesis of our study was if "fish oil and olive oil are able to modulate the colorectal cancer development".Aims: The objectives of this study were to evaluate the mechanisms implicated in the modulation of cancer by these oils and determine the implications of its fatty acids.Results: In order to answer the objectives mentioned above we followed two study strategies. First, we performed: in vitro studies using adenocarcinoma cell lines, Caco-2 and Ht-29. The other one is the study of the effects of several nutrients in an animal model of carcinogenesis induction . Fish oil and olive oil induced the differentiation of Caco-2 cells. As a result of this differentiation, the cells began to express Sucrase-Isomaltase and Dipeptydilpeptidase IV enzymes.Homeostasis regulation of colonic tissue depends on a tightly relationship between cell proliferation and cell loss, through apoptosis.With [3H] thymidine incorporation studies, we demonstrated that fish oil has an important inhibitor effect on the proliferation of Caco-2 and HT-29 cells. It seems that this effect is caused by EPA i DHA (n-3 fatty acids present in fish oil). The most important effect on the development of colorectal cancer by fish oil and olive oil is the induction of apoptosis. To determine the Apoptotic index we evaluated cell morphologic changes by DAPI staining.Fish oil, olive oil, as well as DHA, EPA and oleic acid are able to increase apoptosis in a significant manner. These effects are related to a very fast inhibition of the expression of COX-2. Antipoptotic Bcl-2 protein expression decreases after Cox-2 expression inhibition, suggesting that these two genes are implicated in the antineoplastic effects. On the other hand, we demonstrated a clear implication of the proapoptotic protein BAX, because when an inhibitor of BAX was added, apoptosis significantly decreased.Fish oil and olive oil have an important protective effect in the induction of colorectal carcinogenesis in animals which received an azoximethane treatment. Animals fed with fish oil and olive oil as a principal source of fatty acids in its diet, showed a higher apoptotic index. On the other hand, fish oil may have a preventive effect due to an acceleration of the turnover of colonic epithelia through the induction of apoptosis of these cells. Conclusions: Fish oil can modulate the development of colorectal cancer in cellular differentiation, proliferation and apoptosis processes. Fish oil could have a preventive effect on the development of colorectal cancer modifying the regeneration of normal colonic epithelial. Olive oil could modulate the development of colorectal cancer although not having effects in all of the studied mechanisms.

ESTUDIO: Se sabe que DPYD interviene en procesos catabólicos ó de degradación del 5-fluorouracilo, así como el enzima CDA participa en procesos anabólicos, al proveer de sustrato a la timidilato sintetasa para la síntesis de DNA, y por analogía, en la síntesis de RNA. Por lo tanto, la incorporación de la molécula de 5-FU por semejanza a la molécula de uracilo en procesos anabólicos significa el freno en la síntesis de DNA y de RNA tumoral, al "engañar" el fármaco a los enzimas de estas vías.OBJETIVOS: 1. Analizar polimorfismos en los genes dihidropirimidina dehidrogenasa (DPYD) y citidina deaminasa (CDA); 2. Determinar si estos polimorfismos aumentan o disminuyen la actividad del enzima; y 3. Comprobar si estos polimorfismos están implicados en la supervivencia de pacientes tratados con quimioterapia adyuvante con Tegafur. MÉTODOS: Análisis de polimorfismos por discriminación alélica de muestras parafinadas de 53 pacientes con cáncer gástrico con seguimiento por el Servicio de Oncologia del Hospital Clinic de Barcelona entre mayo de 1995 y noviembre de 2003 que recibieron quimioterapia adyuvante con Tegafur, un profármaco del 5-fluorouracilo y para DPYD Ile543Val (A/G), DPYD Arg29Cys (C/T) y CDA Lys27Gln (A/C). CONCLUSIONES: Polimorfismos en DPYD Ile543Val, DPYD Arg29Cys y CDA Lys27Gln pueden predecir el pronóstico, supervivencia y toxicidad de pacientes con cáncer gástrico tratados con quimioterapia adyuvante con 5-FU. Polimorfismos en DPYD inducen deficiencia en este gen, dando lugar a una actividad aumentada de los derivados de 5-fluorouracil con posible toxicidad, y en concreto se ha observado una mayor supervivencia y significancia estadística para pacientes con DPYD Ile543Val A/G ó G/G. También se observó significancia estadística en pacientes homocigotos para la combinación de DPYD Arg29Cys más CDA Lys27Gln frente a heterocigotos. La asociación de un tercer polimorfismo (DPYD Ile543Val) no tuvo correlación clinica. Las frecuencias alélicas para DPYD Arg29Cys diferían de los valores de las bases de datos obtenidas por Internet para el resto de la población mundial. / "Dihydropyrimidine dehydrogenases (DPYD) and cytidine deaminase (CDA) gene polymorphisms as genomic predictors of clinical outcome in resected gastric cancer patients (GCP) treated with fluoropyrimidine based chemotherapy".BACKGROUND: Single nucleotide polymorphisms (SNPs) of DPYD gene induces deficiency in this gene resulting in a increased activity of 5-fluorouracil derivates in treatment of colorectal cancer patients. In GCP has not been previously analysed.OBJECTIVES: 1. To analyse polymorphisms in the genes dihydropyrimidine dehydrogenase (DPYD) and cytidine deaminase (CDA); 2. To prove if these polymorphisms increase or decrease the activity of the enzyme; and 3. To observe if these polymorphisms are involved in the survival of patients treated with adjuvant chemotherapy with Tegafur.METHODS: Analysis of polymorphisms by allelic discrimination of paraffin-embedded biopsies from 53 consecutive GCP of the Department of Oncology in the Hospital Clinic of Barcelona in the period of time between May 1985 and November 2003, who received adjuvant chemotherapy with Tegafur, one prodrug of 5-fluorouracil, for DPYD Ile543Val (A/G), DPYD Arg29Cys (C/T) and CDA Lys27Gln (A/C).CONCLUSIONS: Polymorphisms of DPYD Ile543Val, DPYD Arg29Cys and CDA Lys27Gln predict outcome, survival and toxicity of GCP treated with 5-FU based adjuvant chemotherapy, with major survival with statistic significance for patients DPYD Ile543Val A/G ó G/G and for homozygous patients for the combination of DPYD Arg29Cys plus CDA Lys27Gln front heterozygous. The association of one third polymorphism (DPYD Ile543Val) hadn't clinic correlation.

Els mecanismes moleculars i cel·lulars responsables del fenotip metastàtic en el càncer de mama són poc coneguts. Tanmateix, l'habilitat de les cèl·lules tumorals per resistir els senyals de mort podria contribuir a crear les condicions favorables per al desenvolupament de les metàstasis. Bcl-2 i Bcl-xL són proteïnes de la família de Bcl-2 capaces d'inhibir l'apoptosi. L'objectiu d'aquest estudi fou obtenir un model experimental de carcinoma de mama ortotòpic amb el qual estudiar la contribució que la sobreexpressió de Bcl-2 i Bcl-xL, junt amb la inhibició de l'apoptosi que indueixen, pot tenir en diferents etapes de la progressió metastàtica del càncer de mama humà. Amb aquest objectiu es van transfectar amb l'ADN complementari del bcl-2 i bcl-xL línies cel·lulars derivades d'adenocarcinoma de mama humana amb diferent capacitat tumorígena, metastàtica i hormonodependent: MCF-7, MDA-MB-468 i MDA-MB-435P. Els nostres resultats mostren que Bcl-2 i Bcl-xL confereixen resistència a l'apoptosi induïda per factors de creixement (TGF-alfa i TNF-beta) i agents quimioterapèutics (paclitaxel i tamoxifen) en funció de la dotació oncogènica de les cèl·lules. La sobreexpressió de les proteïnes antiapoptòtiques Bcl-2 i Bcl-xL afavoreix l'activitat metastàtica de les cèl·lules 435 en diferents etapes del procés: disminució de l'adhesió cel·lular a proteïnes de la matriu extracel·lular (laminina, fibronectina i col·lagen IV), inhibició de la mort cel·lular per desadhesió de la matriu extracel·lular o anoikis i avantatge per sobreviure en el torrent sanguini i/o en l'òrgan diana facilitant el creixement metastàtic. La inhibició de l'apoptosi i de l'anoikis induïdes per la sobreexpressió de Bcl-2 i Bcl-xL requereix alhora altres alteracions genètiques necessàries perquè les cèl·lules de càncer de mama esdevinguin metastàtiques. Així, Bcl-2 i Bcl-xL no indueixen el fenotip metastàtic dels tumors obtinguts amb les cèl·lules no metastàtiques 468. Les cèl·lules derivades dels tumors organotòpics van ser exposades repetidament al microambient de la glàndula mamària per analitzar si la perllongada supervivència induïda per la sobreexpressió de Bcl-2 o Bcl-xL afavoria la selecció d'un fenotip metastàtic més agressiu en els tumors 435 o si induïa el fenotip metastàtic en els tumors 468 no metastàtics. La sobreexpressió de Bcl-xL en cèl·lules 435 afavoreix la ubiqüitat de les metàstasis, induint metàstasis ganglionars i pulmonars. Però, la perllongada supervivència induïda per Bcl-2 no indueix l'aparició d'altres localitzacions metastàtiques. Altrament, Bcl-2 no és capaç d'induir el fenotip metastàtic a les cèl·lules 468 després dels successius implants in vivo/in vitro. Les cèl·lules tumorals no metastàtiques 468 no posseeixen tots els canvis genètics necessaris o propietats cel·lulars requerides per a la metàstasi, i la perllongació de l'expressió de Bcl-2 no és suficient per induir-los. De fet, l'augment de l'activitat metastàtica pulmonar i ganglionar induïda per la sobreexpressió de Bcl-xL es neutralitza en els tumors induïts amb cèl·lules 435/Bcl-xL transfectades amb la construcció antisentit de bcl-xL, cosa que reafirma el paper decisiu d'aquest gen en l'evolució metastàtica dels tumors. D'altra banda, la inhibició de l'apoptosi induïda per la sobreexpressió de Bcl-2 o Bcl-xL en els tumors afavoreix la selecció de cèl·lules 435 amb major capacitat tumorígena. En contraposició, Bcl-2 i Bcl-xL contribueixen a disminuir la tumorigènesi de les cèl·lules no metastàtiques 468 amb les successives fases de selecció in vivo/in vitro, comprovant-se in vitro menor proliferació. Així, la disregulació de les proteïnes antiapoptòtiques Bcl-2 i Bcl-xL afavoreix la selecció de cèl·lules de càncer de mama amb un fenotip més agressiu. I, consegüentment, la capacitat per modular la funció i/o expressió de Bcl-2 o Bcl-xL en tumors de mama amb sobreexpressió d'aquestes proteïnes pot representar un esdeveniment crític per induir la reversió del fenotip metastàtic i regular la sensibilitat de les cèl·lules tumorals a drogues terapèutiques, millorant la resposta als mètodes tradicionals de tractament del càncer.

La Tesi Doctoral porta per títol "CONTROL DE PROTEÏNES REGULADORES DE L'APOPTOSI EN CÈL·LULES LEUCÈMIQUES", i ha estat realitzada a la Unitat de Bioquímica del Departament de Ciències Fisiològiques II de la Universitat de Barcelona. Hem estudiat el control de la regulació de diferents proteïnes encarregades de regular el procés d'apoptosi. S'ha estudiat la regulació de dos gens de la família de Bcl-2, un d'antiapoptòtic com mcl-1, i un de proapoptòtic, com bim.S'ha estudiat la regulació a nivell transcripcional i a nivell traduccional d'mcl-1 a la línia limfocitaria Jurkat, derivada d'una leucèmia aguda de cèl·lules T, durant l'apoptosi induïda per les drogues estaurosporina i aspirina. Ambdues drogues redueixen els nivells de la proteïna Mcl-1, tant per vies dependents com per vies independents de l'activació de caspases, ja que l'inhibidor general de caspases Z-VAD.fmk només protegeix parcialment el descens de la proteïna induït per les dues drogues d'estudi. El tractament amb estaurosporina també redueix els nivells de missatger d'mcl-1, de manera paral·lela a la reducció dels nivells de proteïna, i dependent de l'activació de les caspases, suggerint que aquesta droga inhibeix la transcripció del gen, a més de tenir altres efectes a nivell post-transcripcional caspasa-independents. El tractament amb aspirina en canvi no te cap efecte a nivell de regulació transcripcional, però sembla afectar la taxa de síntesi proteica de la cèl·lula. Hem determinat que aquesta droga afectaria la síntesi proteica de la cèl·lula per vies dependents i independents de l'activació de les caspases, on sembla tenir importància la fosforilació del factor eIF2-alfa, determinant que es dóna un pic transitori de fosforilació d'aquests factor al poc d'iniciar-se el tractament. També hem determinat que durant l'apoptosi induïda per aspirina es produeix una aturada de la síntesi proteica que afectaria de forma general a tots els gens cel·lulars amb una traducció CAP-dependent, mentre que alguns gens regulats a nivell traduccional per elements IRES, com XIAP, podrien escapar d'aquesta inhibició. Els resultats obtinguts amb els tractaments amb ciclohexinida, que redueix els nivells de la proteïna Mcl-1 sense afectar la viabilitat de les cèl·lules, ens permeten afirmar que la caiguda d'Mcl-1 pot ser necessària, però no suficient per induir l'apoptosi a les cèl·lules Jurkat. Aquest estudi ha estat publicat amb el títol: "Transcriptional and translational control of Mcl-1 during apoptosis. Iglesias-Serret D, Pique M, Gil J, Pons G, Lopez JM. Arch Biochem Biophys. 2003 Sep 15;417(2):141-52".També hem estudiat les insercions descrites al promotor d'mcl-1 a les cèl·lules B de pacients amb leucèmia limfàtica crònica de cèl·lules B (LLC-B). S'ha descrit que aquestes insercions són exclusives de pacients amb LLC-B (es troben en un 30%), que indueixen a augments de missatger i proteïna, correlacionant amb un mal pronòstic, una progressió més ràpida de la malaltia i una supervivència més baixa dels malalts. Els resultats obtinguts en aquests estudi demostren que la presència de les insercions no es exclusiva ni de les cèl·lules B ni dels malalts de LLC-B, tractant-se d'un polimorfisme present a la població general. Aquests resultats han estat acceptats per a ser publicats a la revista "Journal of the Nacional Cancer Institute".També hem estudiat la regulació del gen proapoptòtic bim de la família de Bcl-2, durant l'apoptosi induïda per diferents drogues en les cèl·lules de LLC-B i durant la supervivència induïda per diferents factors. Hem estudiat les isoformes majoritàries d'aquest gen i la regulació d'aquestes a nivell transcripcional i traduccional, així com les vies implicades en la seva fosforilació, important pel control dels seus nivells. Una part de la Tesi també s'ha dedicat a estudiar la regió 5'-no traduida (5'-UTR) i el promotor del gen antiapoptòtic XIAP, de la família de les IAPs, on hem intentat mapar l'inici de transcripció del gen i caracteritzar la regió promotora. Aquests estudis no han tingut un resultat satisfactori, i els resultats no són concloents. / The name of the thesis is "Control of apoptotic regulatory proteins in leukaemic cells". In this study we analyzed the regulation of two Bcl-2 family genes, an antiapoptotic member, mcl-1, an proapoptotic member, bim.We have studied the transcriptional and translational regulation of the mcl-1 gene during apoptosis induced by staurosporine and aspirin in Jurkat T cells. Both drugs reduced the levels of Mcl-1 protein in Jurkat cells. The caspase inhibitor Z-VAD.fmk and the proteasome inhibitor MG132 reduced Mcl-1 decay, indicating that both caspase and proteasome-dependent pathways are involved in the regulation of Mcl-1. Treatment with cycloheximide, at doses that inhibit protein synthesis without affecting cell viability, also induced Mcl-1 protein decay, suggesting that the Mcl-1 disappearance might be necessary but not sufficient for the induction of apoptosis by staurosporine and aspirin. Different patterns of transcriptional and translational control during apoptosis emerge depending on the stimulus although translational shutdown seems to be a common point during apoptosis. We analyzed the short sequence insertions in the Mcl-1 promoter of B-cell chronic lymphocytic leukemia (B-CLL) samples and confirmed their presence in samples from patients of our hospital. Surprisingly, when we analyzed genomic DNA from normal lymphocytes (10 control subjects) and from mouth epithelial cells (10 additional healthy individuals) we also found the presence of the same insertions. Moreover, different allelic combinations for this polymorphism were present in all kind of samples. As the frequency of the 3 alleles was almost equal in all B-CLL and normal cells we concluded that these Mcl-1 insertions represent hereditary polymorphisms that likely do not predispose to chronic lymphocytic leukaemia and their significance in the pathogenesis of B-CLL should be re-evaluated. We investigated the effect of several drugs used in the therapy of B-CLL and different survival factors on BIM isoforms levels, and the signal transduction pathways involved in the control of BIM. Only the glucocorticoid dexametasone, a potent proapoptotic drug for B-CLL cells, induced an increase of BIM levels. The survival factors TPA and SDF-1 induced the phosphorilation of the two major isoforms of BIM, and the subsequent degradation of BIMEL isoform by the proteasome pathway, suggesting that this could be one of the survival mechanisms induced by these factors in B-CLL cells. We also studied the 5'-UTR of the antiapoptotic gene XIAP, but the results have not been conclusive.

Les cèl·lules de càncer colorectal adquireixen el fenotip tumoral mitjançant l'acumulació de mutacions en gens específics. Les mutacions més prevalents en el càncer de còlon es produeixen en el gen APC i indueixen l'acumulació de beta-catenina nuclear. Però la transcripció depenent de beta-catenina no és l'únic requeriment per la progressió del càncer colorectal ja que la inhibició de l'activitat gamma-secretasa redueix la tumorigènesi en ratolins APCmin/+. En canvi, l'activació de Notch a l'intestí resulta en un bloqueig de la diferenciació de cèl·lules secretores i una expansió dels progenitors immadurs.A més dels factors de transcripció, existeixen complexes multiproteics, que inclouen corepressors nuclears (NCoRs), com N-CoR i SMRT, i deacetilases d'histones (HDAC) responsables dels silenciament específic de grups de gens, mitjançant el qual regulen processos cel·lulars molt important com són la diferenciació cel·lular, el desenvolupament embrionari i l'homeòstasi tissular.La via de transducció de la senyal d'NFkappaB està implicada en la resposta immune i inflamatòria així com en el desenvolupament de tumors de mama, fetge, i intestí. Aquesta via s'activa, en resposta a estímuls, a través del complex IKK, que fosforila el repressor d'NFkappaB, IkappaB, induint la seva degradació pel proteosoma, la translocació a nucli d'NFkappaB i l'activació del programa gènic corresponent.Recentment s'han identificat altres funcions per a les proteïnes IKKs, diferents a les anteriorment descrites. Algunes d'aquestes funcions tenen lloc a nivell de la cromatina i inclouen, entre d'altres, la fosforilació de la H3 y la fosforilació del repressor nuclear SMRT.Treballs previs del nostre laboratori demostren que tant la IKKalpha com la IKKbeta és recluten al promotor de hes1 i herp2 en resposta a l'activació per TNFalpha. Aquest reclutament coincideix amb l'alliberament de complexes repressors formats per IkappaBalpha y HDACs, així com amb l'activació transcripcionals d'aquests gens.L'objectiu principal de la meva tesi ha estat determinar si les IKK juguen algun paper en la regulació dels gens diana de Notch en les cèl·lules de càncer colorectal, i si aquest és el cas, determinar quins són els mecanismes d'activació de les IKK en aquestes cèl·lules i les seves implicacions en el desenvolupament del procés tumoral. Els nostres resultats demostren que les cèl·lules de càncer de còlon presenten una activació anòmala d'IKKalpha a nivell nuclear fosforila al repressor transcripcional SMRT. Hem descrit que en aquestes cèl·lules, la IKK es troba associada de forma específica als promotors de gens de la família de Notch tals com hes1, herp2 i hes5, coincidint amb l'alliberament del repressor SMRT d'aquest promotors i amb la seva activació transcripcional. La inhibició de l'activitat IKK restableix l'associació d'SMRT als promotors reprimint la seva activació. Això és concomitant amb una disminució de la proliferació i un increment de l'apoptosi en les cèl·lules de càncer de còlon. El tractament amb inhibidors de la IKK disminueix el creixement de tumors implantats en ratolins immunodeprimits. A més, també hem demostrat que l'activitat IKKalpha nuclear de les cèl·lules de càncer de còlon també fosforila el repressor N-CoR, un homòleg d'SMRT, induint el seu export al citoplasma cel·lular.Actualment, el projecte està focalitzat en determinar els mecanismes que indueixen l'activació de la IKKalpha en el càncer colorectal. Els resultats més recents indiquen que en les cèl·lules de càncer de còlon podria haver una forma truncada de la proteïna, que no té els dominis necessaris pel seu manteniment a citoplasma però que conserva el domini quinasa intacte. Els nostres esforços es centren en caracteritzar bioquímicament aquesta forma així com en determinar la seva funció pro-tumorogènica. Tenim alguns resultats preliminars que suggereixen que la forma truncada de la IKKalpha podria ser el resultat de la degradació parcial pel proteosoma, dependent d'ubiqüitinació, de la IKKalpha sencera (FL-IKKalpha). Les dades que tenim suggereixen que les característiques bioquímiques d'aquesta forma truncada d'IKKalpha difereixen de les de la FL-IKKalpha, i que això determina que les seves funcions siguin també diferents. En aquest sentit, creiem que mentre FL-IKKalpha és qui forma part del complex de quinases reguladores de la via NFkappaB, la IKKalpha truncada podria ser la responsable de la fosforilació de repressors nuclears. Més important encara, creiem que aquesta forma truncada coopera amb K-Ras més eficientment que la forma sencera en la generació de focus de transformació en cèl·lules NIH-3T3, suggerint que la forma truncada de la IKKalpha té potencial tumorigènic. / Colorectal cancer cells accumulate multiple mutations in specific sets of genes. Mutation of adenomatous polyposis coli (APC) that leads to the accumulation of nuclear beta-catenin, is the most prevalent event in these multistep process. However, not only beta-catenindependent transcription is required for colorectal cancer progression, because abrogation of the Notch pathway prevents tumorigenesis in APCmin/+ mice whereas activation of Notch results in the expansion of the progenitor compartment in the intestine.NFkappaB signalling pathway is involved in inflammatory and immune response as well as in tumour development in breast, liver and intestine. The NFkappaB signalling pathway is activated in response to different stimuli that induce the activation of the IKK complex, that phosphoylates the NFkappaB inhibitor, IkappaBalpha permitting the NFkappaB-dependent transcription.Recently, chromatin associated functions for IKK have been described, resulting in the transcriptional activation of NFkappaB dependent and independent genes.We have described that colorectal tumour cells have and aberrant nuclear IKKalpha activity that phosphorylates Nuclear Co-repressors (NCoRs), inducing its cytoplasmic export and the derepression of different genes, among them the Notch target genes: hes1, herp2 and hes5, that are related with the maintenance of the undifferentiated phenotype of intestinal cells.In addition, we have demonstrated that IKK activity restores the normal expression of these Notch target genes and decrease the proliferation of tumour cells "in vitro" and "in vivo". However, the IKK inhibitors can not be used as therapeutically agents due to their toxicity derived from the total inhibition of NFkappaB signalling. For this reason is crucial to define the tumorigenic properties of IKK proteins, in order to specifically inhibit them, without affecting the IKK physiological role.Nowadays, the project is focused in determining how the IKKalpha is activated in colorectal cancer. Our preliminary results suggest that colorectal cancer cells contain a truncated form of IKKalpha that when becomes activated preferentially localizes in the nucleus and differs from the full-length form in several biochemical and functional properties. This truncated IKKalpha does not participate in the activation of NFkappaB but displays specific activities that have been associated with cancer such as phosphorylation of the nuclear co-repressors. Moreover, expression of the truncated IKKalpha, but not the full-length IKKalpha, increases the transformation capacity of k-ras in NIH-3T3, suggesting a tumorigenic potential for this IKKalpha isoform.

El càncer de mama estadi III és una entitat clínica que es caracteritza per un mal pronòstic a curt termini, tant per la progressió local com per la disseminació a distància.Al llarg del temps el tractament ha variat molt, des dels primers cirurgians que amb la tècnica quirúrgica volien curar les pacients fins el als tractaments actuals que combinen el tractament sistèmic i el local.L'estudi estudia la influència de la seqüència dels tractaments i com un tractament interdisciplinar, on es combina tant tractament local i tractament sistèmic permet millorar el pronòstic de les pacients (valorant la supervivència global i la supervivència lliure de malaltia). I a la vegada si la combinació permet en casos seleccionats l'aplicació de tractament quirúrgic conservador.És un estudi en part retrospectiu i no randomitzat de totes les pacients que van consultar per càncer de mama localment avançat estadi III a la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge.S'estudien 241 pacients entre els anys 1980 i 1995 amb un seguiment posterior a 25 anys. Les pacients s'estudien segons:1. El moment en el que han estat tractades.2. El tractament aplicat d'entrada (local-Cirurgia-,o sistèmic -Hormonoteràpia/Quimioteràpia)Obtenen un pronòstic més favorable les pacients que:1. Han seguit tractament interdisciplinari, 2. Han respost a la teràpia neoadjuvant3. Tenien menys de 4 ganglis axil·lars metastàsicsEn canvi en aquest estudi l'ordre d'aplicació de tractaments no ha modificat la supervivència ni el període lliure de malaltia.CONCLUSIONS:1. Al càncer de mama localment avançat l'abordatge interdisciplinar millora el pronòstic de la malaltia.2. Al càncer de mama localment avançat l'ordre d'administració dels tractaments no modifica la supervivència.3. L'administració conjunta de tractament sistèmic i tractament local permet el control locoregional a llarg termini.4. L'abordatge pluridisciplinar de la malaltia permet aplicar tractament quirúrgic conservador en pacients seleccionades sense augmentar la recidiva local. / "EVOLUTION OF SURGICAL TREATMENT FOR LOCALLY ADVANCED BREAST CANCER"TEXT:Locally advanced breast cancer (LABC) is a disease with a poor prognosis because of systemic and local progression.Treatment has changed a lot along time. Surgeons in late 18's prosecuted healing through large surgical procedures (for ex. Halsted operation) bur they failed as disease progressed both locally or systemic. Nowadays treatment includes local therapies as Surgery and Radiotherapy and systemic (Chemotherapy and Hormone therapy).The study had three objectives:1. Evaluation of overall survival and disease free survival when treating LABC from a pluridisciplinary team2. Evaluation the influence in the order of administration of the different therapies in overall survival and disease free survival.3. Feasibility of breast conservative surgery in patients with LABC.It was a partly retrospective and no randomized study that included all patients with LABC attended in a single institution (Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge). 241 patients were eligible. Patients were treated between 1980 and 1995 so follow up is for 25 years.The results show best prognosis for those patients that:1. Were treated on a multidisciplinary scheme2. Presented a complete or partial response to neoadjuvant therapy3. Had less than four axilar metastasesThe order of the treatment didn't affect nor overall survival or disease free survival.CONCLUSIONS:1. A multidisciplinary approach improves prognosis in locally advanced breast cancer.2. The order of administration of local or systemic therapies does not affect survival3. Administration of both, systemic and local therapy allows a proper long term locoregional control 4. Multidisciplinary approach allows breast preservation in selected patients without increasing local recurrences.