L'objectiu d'aquesta tesi és elaborar una anàlisi integral de la sostenibilitat en el cas concret dels espais públics de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB). L'anàlisi es desenvolupa en un context social de postmodernitat en què, conjuntament a la proliferació d'un model urbà dispers i de baixa densitat, emergeixen nous processos de participació ciutadana. Per fer-ho, s'ha dut a terme una triangulació metodològica integrant mètodes quantitatius amb mètodes qualitatius per acabar desenvolupant una anàlisi integral de la sostenibilitat dels espais públics urbans. Així, s'ha treballat quantitativament a partir de la digitalització cartogràfica des espais públics enjardinats de la RMB, un l'anàlisi quantitatiu de 315 d'aquests espais i un qüestionari enviat a tots els municipis de la regió; però també s'ha treballat amb metodologies qualitatives a partir de 38 entrevistes en profunditat i 19 observacions d'espais públics urbans.La integració s'ha fet a partir de la discussió de dues aparents paradoxes entorn els espais públics urbans de la RMB. La primera, que he anomenat la paradoxa ambiental, es basa en que els espais públics que es desenvolupen en els nous entorns urbans de baixa densitat segurament tenen un impacte ambiental menor que no pas els espais públics desenvolupats en un entorn en general ambientalment més sostenible com és la ciutat compacta. Són els espais públics de la ciutat compacta els que, tot i tenir un paper naturalitzador més destacat, acostumen a estar constituïts per espècies al·lòctones altament consumidores d'aigua.I la segona paradoxa, que he anomenat la paradoxa sociopolítica, es basa en que en la societat actual, en què sembla ser que emergeix la necessitat de desenvolupar noves formes de democràcia participativa, s'està avançant cap a un model territorial dispers i de baixa densitat on es redueix la presència relativa d'espais públics i, en conseqüència, disminueix un actiu que pot actuar com a element potenciador de capital social i catalitzador d'aquests processos participatius emergents. L'anàlisi s'ha dut a terme des de la lògica de l'Ecologia Política, integrant les dimensions ambiental, econòmica, social i política del concepte de sostenibilitat, amb una visió multiescalar de l'objecte d'estudi i seguint la tradició de la geografia marxista que recentment ha incorporat en la darrera dècada la dimensió ambiental en el seu anàlisi.A partir de l'anàlisi empírica es pot concloure que el model urbà i regional produït en les darreres dècades està relacionat amb les dinàmiques d'acumulació de capital, responent als interessos d'una elit que ha gentrificat el centre de la regió i ha originat la migració d'una bona part de la població de classe mitja i mitja-baixa cap a la perifèria, on la urbanització dispersa és la forma urbana predominant.La tesi conclou que els espais públics de la RMB i la seva evolució recent no han contribuït a millorar la sostenibilitat de la RMB en la mesura que responen a la proliferació d'una construcció socioambiental, la urbanització dispersa, que està associada a una disminució dels espais públics i a una proliferació dels jardineria privada. La manca d'espais públics d'aquests nous entorns urbans redueix els espais de relació potencialment generadors de capital social, fet que redueix el compromís cívic dels seus habitants i dificulta enormement l'èxit de les noves formes de govern participatives que, d'altra banda, s'apunten com les noves formes per a governar l'actual societat complexa. Al mateix temps, la proliferació de jardins privats multiplica el consum d'aigua a la RMB, posant cada cop més en crisi el ja precari equilibri hídric entre oferta i demanda. / The objective of this doctoral dissertationthesis is to developmake an integrated analysis of sustainability of public spaces in the Metropolitan Region of Barcelona (MRB). The analysis is performed under a postmodern developed in a context of post modernity where, the expansion of theat the same time that a low density urban model currently taking place in the MRB is contrasted with the rise of is spreading, new processes of political participationare arising.OTo develop this research, an is one of the significantimportant contributions of this thesis is the integration of has been done, integrating quantitative and qualitative methodologies, leading developing, at the end, towards an integrated assessment of the sustainability of urban public spaces sustainability. On the one handIn one hand, the quantitative work has consisted inI have quantitatively worked obtaining the digital cartography digitalizing the cartography of urban gardened public spaces of the MRB, developing a numericalnumeric analysis of several variables from a sample of 315 of these public spaces, and sending a questionnaire to the 163 municipalities of the MRB. On the other hand, the qualitative work has implied I have qualitatively worked with 38 38 open but detailed interviews with residents of the region, and 19 direct observations of urban public spaces of this areaaround the region.Integration has been approached done from two apparent paradoxes of urban public spaces. The first one, that I have called the environmental paradox, is based on the low environmental impact of public spaces in the sprawled areas, , a urban model where, generally, environmental impacts are very high. However, in the On the contrary, in compact city, a typically more sustainable urban model, urban public spaces are less environmentally sustainable because their dependencein the sense that these urban public spaces on are characterized by a predominance of turf grass, a very high water consumption species that needs therefore massive quantities of this scarce resource in the Mediterranean.in a Mediterranean context.The second paradox, that I have called the socio-political paradox, is based in the fact that while on that nowadays, with an emerging need of new forms of governance based on citizens participation are emerging in the MRB, the also emerging process of urban MRB is going to an urban sprawl model, and the decline of public spaces it implies, erodeswhere public spaces are minimized and, in consequence the potential of these public spaces tois diminishing an active that could generate social capital and thus to facilitate these emergent processes of political participation.The theoretical stance of the dissertation has been largely modelled after aThe analysis has been done from a Political Ecology point of view, following the tradition of Marxist Geography that recently has fully incorporated the environmental dimension in its analysis. The eEnvironmental, economic, social and political dimensions of the sustainability concept have been integrated with a scalar vision of the production of urban public spaces.After the empirical analysis, I can concludeaffirm that the urban and regional model produced in the last decades is related to dynamics of capital accumulation, responding to the interest of an elite that has gentrified the centre of the region and has caused the migration of a part of the population of middle and ow-middle-low income classes to the periphery of the region, where urban sprawl is the predominantce urban form.The thesis concludes that public spaces of the MRB and theirits recent evolution have not contributed much to improve sustainability in the MRB. Public spaces in this regionof the MRB respond to a proliferation of the socio-environmental construction of the urban sprawl. This socio-environmental construction reduces urban public spaces as spaces of relation that could generate social capital. At , at the same time, the that a spread of private gardens is associated with this urban sprawlenvironment, multiplies ying water consumption in of the MRB adding new stresses to an already difficult hidrosocial cycle.

La gestión de los riesgos se ha convertido en uno de los mayores y más destacados desafíos de nuestras sociedades modernas. Los riesgos tecnológicos y sociales asociados a sistemas tecnológicos complejos pone de manifiesto la necesidad de elaborar y aplicar prácticas y modalidades de gestión de riesgos acordes con las consecuencias naturales y sociales, globales e individuales de aquellos sistemas. La atención analítica de la gestión de riesgos en sistemas tecnológicos complejos se engarza pues, en esta tesis, en dos ejes principales. En primer lugar, y de raíz más clásica, un primer capítulo donde se desarrolla y se propone una reflexión teórica que, en términos generales, contemple los cambios histórico-sociales y tecnológicos bajo los cuales el riesgo ha ido mutando tanto su forma como su contenido y dando lugar (por ello) a distintas prácticas discursivas (teóricas) y estrategias de acción (prácticas). En segundo lugar, y desde una perspectiva más actual, un segundo eje que da cuenta de lo que denominamos modalidades y prácticas de gestión social de los riesgos en sistemas tecnológicos complejos.Así es, las configuraciones sociales contemporáneas despliegan y proyectan un conjunto de estrategias para la gestión de riesgos que en esta investigación han sido desarrolladas y analizadas como tres aproximaciones a la gestión de riesgos. Una aproximación precautoria, una aproximación reguladora y una aproximación participativa. En cada una de estas tres aproximaciones se analizan también estrategias prácticas que activan la gestión de aquellos riesgos y que aquí toman la forma de herramientas precautorias (principio de precaución), procedimientos reguladores (sistemas de regulación y autorregulación) y sistemas de participación social.Y es precisamente en el desarrollo teórico-práctico de cada una de estas propuestas, y, en especial, en su complementariedad, donde se apuntala el supuesto que guía esta investigación: la gestión de riesgos ya no es sólo una función de control estatal a través de herramientas preventivas o precautorias ni sólo una actividad de regulación administrativa o una forma para incentivar el autocontrol asociado a la autorregulación sino que es preciso que dicha gestión de riesgos sea complementada con mecanismos previos de participación social. La gestión de riesgos puede resolverse a través de una negociación "apriorística" de los mismos; esto es, una negociación del riesgo configurada por una pluralidad de actores que en calidad de implicados formen parte de los procesos de elaboración y toma de decisiones en materia de gestión de riesgos. La necesidad de analizar los elementos que componen esta dimensión participativa se hace claramente perceptible en algunas iniciativas y proyectos promovidos por organismos internacionales dentro del área nuclear. Un somero ejemplo de participación social en la gestión de riesgos en sistemas tecnológicos complejos que en esta investigación se analizan son tres proyectos sobre aspectos sociales en la gestión de residuos radiactivos realizados bajo el Programa Marco EURATOM de la Comunidad Europea (COWAM -Gestión de Residuos Comunitarios-; RISCOM -Comunicación del Riesgo-; FSC -Foro sobre la confianza de los Stakeholders). / Risk management has become an important challenge in contemporary society. Social and technological risks, associated with complex technologic systems, reveal the necessity to develop and apply appropriate practices and models of risk management which take into account social, natural, global and individual consequences. For the purpose of this thesis, the analysis of risk management in complex technologic systems has two main axes. Firstly, in a classic way, one chapter develops and proposes a theoretical reflection that takes it into account the historical, social and technological changes under which the concept of risk has changed both regarding its form as its content. This concept of risk results in the development of different discursive practices (theoretical) and strategies of action (practical). Secondly, from modern perspective, the other axis explains and defines the so-called models and practices of social risk management in complex technologic systems. That is, the contemporary social configurations show and project a group of strategies for risk management that has been developed in this research as three approaches to risk management: the precautionary approach, the regulator approach and the participative approach. In all of these perspectives, the strategies of action that activate risk management are analysed. These strategies are: precautionary tools (precautionary principle), regulators proceedings (regulation systems and self-regulation) and social participation systems. In the theorical and practical development of these perspectives and especially, in its complementarity, we see the hypothesis that guides this research: risk management is not a state control function through preventives and precautionary tools nor an administrative regulation activity or a way to encourage self-control associated with self-regulation. It is necessary for risk management to be complemented with former mechanisms of social participation. Risk management can be resolved through aprioristic negotiation; that is, a negotiation of risk consisting of many affected actors or actors directly interested in decision-making processes on risk management.The need to analyse the elements that build up this participative dimension is made clear in many projects that are promoted by international institutions in the nuclear area. To give an example, this research describes three projects related to social aspects in radioactive waste management. These projects are part of Euratom Work Programme of the European Union: COWAM (Community Waste Management), RISCOM (RISk COMmunication) and FSC (Forum on Stakeholder Confidence).

Pendent

La gestió dels recursos hídrics ha esdevingut un element determinant en el desenvolupament territorial, en el que cal preservar el subministrament pels diferents usos antròpics, tradicionals o emergents, i alhora mantenir la qualitat ambiental del medi. El nivell assolit de qualitat ambiental, definit per l'estat hidrològic dels recursos superficials i subterranis i l'estat dels ecosistemes associats, és l'indicador final de l'eficiència en la gestió i la seva sostenibilitat.En aquest context s'ha desenvolupat aquesta tesi doctoral, titulada "Anàlisi multidisciplinària de l'estat de l'aigua a la depressió de la Selva", amb la finalitat d'assolir un coneixement exhaustiu de l'estat en què es troba l'aigua en aquesta zona, a través de la integració de dades de tipus hidrogeològic, hidroquímic, biològic i social, i proposar criteris per a una gestió apropiada de l'aigua.En aquest sentit, el contingut de la tesi comprèn un estudi hidrogeològic de la depressió de la Selva amb els objectius de caracteritzar la hidrodinàmica general del sistema, identificar i avaluar els sistemes de flux i finalment, determinar la possibilitat, en quantitat i qualitat, de satisfer la demanda actual a partir dels recursos subterranis existents. Seguidament, s'ha realitzat un estudi de la qualitat ecològica dels cursos fluvials d'aquesta zona identificant les pressions i els impactes que els afecten.Finalment, s'ha realitzat un exercici de participació pública per a definir diferents escenaris de futur en la gestió de l'aigua a la depressió, i per a identificar-ne les fortaleses i debilitats al comparar-los amb la disponibilitat de recursos hídrics descrita en els apartats anteriors.A partir d'aquests estudis s'han pogut destacar, d'una banda, aspectes positius en la hidrologia local, com el fet que, els recursos dels nivells aqüífers profunds permeten cobrir les necessitats dels usos actuals, sense afectar negativament el sistema. Els resultats d'aquesta tesi han permès definir els sistemes de flux i la seva hidrodinàmica a la depressió de la Selva, els quals recolzen la conclusió anterior.D'altra banda però, s'han identificat aspectes negatius relacionats amb la qualitat de l'aigua. En primer lloc, hi ha les deficiències de qualitat de tipus natural que presenten les aigües dels pous situats en els punts propers a les fractures principals de la depressió. Si bé els nivells aqüífers que exploten aquests pous són els que presenten millors recuperacions, les concentracions de fluorurs, i en alguns casos d'arsènic, poden suposar limitacions en l'ús de les seves aigües, i en aquest sentit, del volum total d'aigua disponible. En segon lloc, hi ha els problemes de qualitat d'origen antròpic, que evidencien mancances en la gestió de l'aigua. D'una banda, el fet que els aqüífers presentin problemes de contaminació per nitrats limita la disponibilitat d'aigua per a alguns usos, com l'abastament domèstic. Dins aquest grup també destaquen els impactes detectats en els cursos fluvials causats per una sobreexplotació dels aqüífers al·luvials i l'abocament d'aigües residuals (tractades o no). Ambdós casos suggereixen que la gestió portada a terme fins a l'actualitat, en relació a aquests aspectes, no ha estat la més apropiada.Així si, tal i com es destaca en l'exercici de participació pública realitzat, es preveu un creixement de l'ús del territori, del nombre d'habitants de la zona, i dels usos industrials, caldrà plantejar-se alternatives de gestió de l'aigua per assolir un nivell adient de sostenibilitat, tant pel que respecta a l'abastament com en la depuració, atès que aquestes noves activitats suposaran noves pressions sobre el territori, podent-se agreujar encara més els problemes identificats. / Water management has become a determinant element for land planning. This management has to deal with the preservation of traditional and new water uses, as well as with environmental protection. In this context, environmental quality levels, defined by the hydrological surface and ground water status and the ecological status of the ecosystems associated, are indicators of water management and sustainability efficiency.In this context, the main aim of this dissertation is to achieve a complete knowledge of the "status of the water" in the Selva basin, in NE Catalonia, through the study of its water resources availability, its hydrochemical quality, and to check whether water management is conducted under sustainability principles. To attain these goals, this work presents a classical hydrogeological study of the area, an evaluation of the ecological status of freshwater ecosystems and, finally, an appraisal of future scenarios of water management and its associated uncertainties.First of all, the hydrogeological study has determined the main hydrogeological units of the area and their hydrodynamic relationships, the main recharge areas, and the existing flow systems.This study shows that, even though ground water recharge seems to satisfy present water extraction in the Selva basin, its low quality jeopardizes its use for human consumption as well as for some industrial applications.The study of the ecological status of streams in the Selva basin also considers surface-ground water interaction and human impacts upon the riparian area. The best ecological status is found on the uppermost stream reaches of this area, and the value of the indicators diminishes as riparian areas and water quality worsen downstream. Ground water exploitation, treated and non-treated waste water dumping and hydromorphological alterations of stream channels are the main impacts observed in the area.The last part of this dissertation deals with the interviews to different social actors involved in water management or its use in the Selva basin. In each interview, opinions on possible future scenarios were sought, as a means to identify opportunities, deficiencies and conflicts in water resources management. Those interviews show that the most demanding water-consuming activities will increase in this area in a near future, raising therefore the total water demand.However, these agents also consider that water uses and distribution will improve, which implies a most efficient use of present water resources. Nonetheless, this represents a paradox since despite water savings, the increase of water demand will represent a larger stress on the hydrological system.Based on these data and knowledge, we shall question whether a sustainable management is now taking place in the study area and which are the short-term prospects. Impacts related to human activities such as high nitrate concentrations related to excess pig manure application as fertilizer, or overexploitation of the shallow alluvial aquifer, show significant deficiencies in the water resources management in the Selva basin, which keeps it far from sustainability. Future development plans might increase the pressures of human needs upon water resources, even though better efficiency on water use and distribution can be achieved. Therefore, alternative management strategies must be defined for these areas, especially on ground water exploitation and its quality to fulfill potential water demand and prevent further deterioration of the hydrological and ecological systems.

Aquesta tesi és una aproximació als estudis d’impacte polític dels moviments socials. Es parteix de la base d’una doble evolució paral·lela en els escenaris de govern i en les formes que prenen els moviments socials com a principals actors de l’acció col·lectiva en les actuals democràcies occidentals. Durant la dècada dels noranta es produeixen un seguit de canvis socials i polítics en les societats post-industrials i de la informació (Castells, 1998) que ens situen en nous paradigmes per l’anàlisi de les polítiques públiques i de l’acció col.lectiva. Per una banda, la crisi dels models tradicionals de govern, situa les polítiques públiques en escenaris de governança o govern en xarxa (Mayntz, 1993), i, per l’altra, sorgeix una nova generació emergent de moviments socials i noves formes d’interacció entre el poder polític i l’acció col·lectiva. Aquestes novetats ens emplacen a una reelaboració dels instruments analítics i conceptuals que històricament s’han produït tant des de la teoria de polítiques públiques com des de la teoria de moviments socials, per tal d’explicar a través de quins mecanismes, podem parlar d’una inserció efectiva de l’acció col.lectiva en les polítiques públiques als inicis del s. XXI. Dit d’una altra manera, les grans transformacions estructurals en què es troben immersos avui els països capitalistes avançats -en plena transició del model industrial cap a societats de la informació i el coneixement- exerceixen forts impactes de canvi sobre tres aspectes claus i interrelacionats de la realitat política. En primer lloc, les agendes públiques i de govern s’amplien cap a temàtiques radicalment noves (com la temàtica de Joventut). D’altra banda, les formes de l’acció col·lectiva crítica van estructurant xarxes d’acció més enllà de les formes partidistes i movimentistes clàssiques. I, finalment, els espais d’interacció entre actors públics i socials van explorant noves maneres de regular i gestionar els conflictes col·lectius. El repte d’analitzar i interpretar aquests impactes ha forçat un procés d’innovació teòrica i conceptual de gran abast que afetca, com a mínim, a tres aspectes cabdals. Per començar, la teoria de moviments socials revisa els seus instruments per tal d’analitzar els moviments novíssims i les emergents xarxes d’acció col·lectiva crítica. A continuació, la teoria de polítiques públiques entra de ple en el nou escenari de la governança com a marc referencial superador de l’anterior escenari de govern tradicional. Per acabar, la teoria de la democràcia, reelabora els seus supòsits a la llum dels nous instruments d’innovació democràtica-participativa. Per tal d’abordar aquests fenòmens, s’ha realitzat un estudi empíric de l’impacte del moviment per l’okupació en les polítiques públiques a dos territoris de l’Estat espanyol, Catalunya i Madrid, durant 25 anys, els que van de 1984 fins 2009. Efectivament, l’okupació ha estat un fenomen freqüentment desconegut, incomprès i reprimit, tot i que si donem un cop d’ull a les fonts teòriques i metodològiques que s’adopten habitualment per analitzar els moviments socials, veurem que son perfectament aplicables al moviment per l’okupació. Per tal d’estudiar la incidència del moviment, partirem d’una anàlisi històrica i comparativa, que avaluarà en paral·lel les evolucions del propi moviment i les de les polítiques públiques. L’estratègia metodològica i les tècniques utilitzades per desenvolupar l’estudi han estat predominantment qualitatives. D’altra banda, s’han utilitzat algunes dades quantitatives, sobretot per a dur a terme l’anàlisi de premsa sobre el moviment per l’okupació. La tècnica base de l’estudi ha estat l’entrevista semiestructurada i en profunditat a vint activistes del moviment per l’okupació, tot i que també s’han realitzat entrevistes a tècnics i polítics municipals i autonòmics, així com a membres del teixit associatiu. Per a seleccionar la mostra de les entrevistes, s’ha realitzat prèviament observació participant, la qual cosa ha portat també a explorar metodologíes com la investigació acció participativa o la recerca activista. Finalment i a la llum del marc teòric, s’ha portat a terme una variant de l’anàlisi del discurs per tal de treballar el material recopilat en les entrevistes. La tesi s’estructura en tres parts. La primera, que consta de tres capítols, desenvolupa i readapta eines teòriques i analítiques tant des de la perspectiva de l’anàlisi de polítiques públiques com des de la teoria de moviments socials. El primer capítol revisa les teories de moviments socials, cercant elements per a l’estudi del seu impacte. El segon es centrarà en les aportacions que provenen del camp de l’anàlisi de polítiques públiques i que expliquen el canvi dels escenaris de govern tradicional als de governança, avançant les implicacions que això té per a l’acció col·lectiva i els moviments socials. Es parteix des d’una perspectiva crítica amb un context de globalització neoliberal i de retirada dels Estats del Benestar. La segona part de la tesi és el resultat d’un treball empíric sobre l’evolució del moviment per l’okupació, i dels seus impactes polítics a Catalunya i Madrid en els darrers 25 anys, S’estructura, com la primera, en tres capitols. El primer (capítol 4) actua de marc socio-històric, mentre que els altres dos, fan referència a amdòs casos d’estudi: el cinqué està dedicat al cas de Catalunya i el sisé al de Madrid. Catalunya i Madrid esdevenen dos casos ideals per a comparar ja que presenten una sèrie de característiques similars, però són també prou diferents i ens donen diversitat en les configuracions de les variables explicatives del nostre model analític. Així, tant Madrid com Catalunya tenen una metròpoli dominant i comparteixen el fet de ser els territoris amb més espais urbans abandonats i amb uns preus més alts de l’habitatge. Ambdós són també espais de forta tradició de mobilització social i prou densos per a trobar massa crítica en l’expressió de qualsevol contradicció política. Amb la tercera part es cobreixen dos objectius. En primer lloc, el capítol 7 explicita les principals conclusions a les que ha arribat aquesta tesi a nivell teòric, conceptual i epistemològic. Finalment, en el capítol 8 es contrasten els dos estudis empírics amb una anàlisi comparativa dels principals resultats. Així mateix, es desenvolupen unes conclusions generals sobre l’impacte del moviment per l’okupació en les polítiques públiques a l’Estat espanyol. En definitva, amb aquesta tesi doctoral es pretén generar un espai de reflexió teòrica i de recerca empírica que connecti els elements de canvi en les teories de moviments socials i de l’anàlisi de les polítiques públiques, i aprofundeixi a través d’un cas concret. L’objectiu d’aquesta tesi és, doncs, analitzar els espais d’acció col·lectiva crítica més innovadors, com és el cas del moviment okupa i la seva xarxa, des de l’angle de la seva incidència en els nous camps de la política pública, (en aquest cas, i sobretot, els de Joventut i Habitatge) , per mitjà de processos d’interacció que entren de ple en les noves concepcions d’una governança radicalment democràtica. Aquesta tesi posa fi a una llarga trajectòria doctoral que començà amb la tesina sobre el moviment per l’okupació a Catalunya, l’any 2001. Ara bé, no es tracta d’un punt i final, ja que en el decurs de la tesi s’ha acumulat prou material i interès per seguir cap a diverses fites en un futur post-doctoral. Per exemple, resta per fer un estudi comparatiu dels impactes de l’okupació en les polítiques públiques a Catalunya i a l’Estat espanyol, amb els que es produeixen a Holanda, Suïssa, Alemanya, Gran Bretanya o Itàlia. / Esta tesis es una aproximación a los estudios de impacto político de los movimientos sociales. Se parte de la base de una doble evolución paralela en los escenarios de gobierno y en las formas que toman los movimientos sociales como principales actores de la acción colectiva en las actuales democracias occidentales. Durante la década de los noventa se producen una serie de cambios sociales y políticos en las sociedades post-industriales y de la información (Castells, 1998) que nos sitúan en nuevos paradigmas para el análisis de las políticas públicas y de la acción colectiva. Por un lado, la crisis de los modelos tradicionales de gobierno, sitúa las políticas públicas en escenarios de gobernanza o gobierno en red (Mayntz, 1993), y, por la otra, surge una nueva generación emergente de movimientos sociales y nuevas formas de interacción entre el poder político y la acción colectiva. Estas novedades nos emplazan a una reelaboración de los instrumentos analíticos y conceptuales que históricamente se han producido tanto desde la teoría de políticas públicas como desde la teoría de movimientos sociales, para explicar a través de qué mecanismos, podemos hablar de una inserción efectiva de la acción colectiva en las políticas públicas en los inicios del s. XXI. Dicho de otra manera, las grandes transformaciones estructurales en qué se encuentran inmersos hoy los países capitalistas avanzados -en plena transición del modelo industrial hacia sociedades de la información y el conocimiento- ejercen fuertes impactos de cambio sobre tres aspectos claves e interrelacionados de la realidad política. En primer lugar, las agendas públicas y de gobierno se amplían hacia temáticas radicalmente nuevas (como la temática de Juventud). Por otro lado las formas de acción colectiva crítica van estructurando redes de acción más allá de las formas partidistas y movimentistas clásicas. Y, finalmente, los espacios de interacción entre actores públicos y sociales van explorando nuevas maneras de regular y gestionar los conflictos colectivos. El reto de analizar e interpretar estos impactos ha forzado un proceso de innovación teórica y conceptual de gran alcance que afecta, como mínimo, a tres aspectos capitales. Para empezar, la teoría de movimientos sociales revisa sus instrumentos con el objetivo de analizar los novísimos movimientos y las emergentes redes de acción colectiva crítica. A continuación, la teoría de políticas públicas entra de lleno en el nuevo escenario de la gobernanza como marco referencial superador del anterior escenario de gobierno tradicional. Finalmente, la teoría de la democracia, reelabora sus supuestos a la luz de los nuevos instrumentos de innovación democrático-participativa. Para abordar estos fenómenos, se ha realizado un estudia empírico del impacto del movimiento okupa en las políticas públicas en dos territorios del Estado español, Cataluña i Madrid, durante 25 años, los que van de 1984 a 2009. Efectivamente, La okupación ha sido un fenómeno frecuentemente desconocido, incomprendido y reprimido, a pesar de que si revisamos las fuentes teóricas y metodológicas que se adoptan habitualmente para analizar los movimientos sociales, veremos que son perfectamente aplicables al movimiento por la okupación. Para estudiar la incidencia del movimiento, partiremos de un análisis histórico y comparativo, que evaluará en paralelo las evoluciones del propio movimiento y las de las políticas públicas. La estrategia metodológica y las técnicas utilizadas por desarrollar el estudio han sido predominantemente cualitativas. De todas formas, se han utilizado algunos datos cuantitativos, sobre todo para llevar a cabo el análisis de prensa sobre el movimiento por la okupación. La técnica base del estudio ha sido la entrevista semiestructurada y en profundidad a veinte activistas del movimiento por la okupación, aunque también se han realizado entrevistas a técnicos y políticos municipales y autonómicos, así como a miembros del tejido asociativo. Para seleccionar la muestra de las entrevistas, se ha realizado previamente observación participante. Finalmente y a la luz del marco teórico, se ha llevado a cabo una variante del análisis del discurso con el objeto de trabajar el material recopilado en las entrevistas. La tesis se estructura en tres partes. La primera, que consta de tres capítulos, desarrolla y readapta herramientas teóricas y analíticas tanto desde la perspectiva del análisis de políticas públicas como desde la teoría de movimientos sociales. El primer capítulo revisa las teorías de movimientos sociales, buscando elementos para el estudio de su impacto. El segundo se centra en las aportaciones que provienen del campo del análisis de políticas públicas y que explican el paso de los escenarios de gobierno tradicional a los de gobernanza, adelantando las implicaciones que esto tiene para la acción colectiva y los movimientos sociales. Todo ello se realiza desde una perspectiva crítica, añadiendo el contexto de la globalización neoliberal y de retirada de los Estados del Bienestar a todo este marco. La segunda parte de la tesis es el resultado del trabajo empírico sobre la evolución del movimiento por la okupación, y de sus impactos políticos en Catalunya y Madrid en los últimos 25 años. Se estructura, como la primera, en tres capítulos. El primero (capítulo 4 de la tesis) actúa de marco socio-histórico, mientras que los otros dos, hacen referencia a ambos casos de estudio: el quinto está dedicado al caso de Cataluña y el sexto al de Madrid. Cataluña y Madrid son dos casos ideales para comparar puesto que presentan una serie de características similares, pero son también lo suficiente diferentes y nos dan diversidad en las configuraciones de las variables explicativas de nuestro modelo analítico. Así, tanto Madrid como Cataluña tienen una metrópoli dominante y comparten el hecho de ser los territorios con más espacios urbanos abandonados y con unos precios más altos de la vivienda. Ambos son también espacios de fuerte tradición de movilización social y lo suficientemente densos para encontrar masa crítica en la expresión de cualquier contradicción política. Con la tercera parte se cubren dos objetivos. En primer lugar, el capítulo 7 sirve para explicitar las principales conclusiones a las que ha llegado esta tesis a nivel teórico, conceptual y epistemológico. Finalmente, en el capítulo 8 se contrastan los dos estudios empíricos con un análisis comparativo de los principales resultados. Asimismo, se desarrollan unas conclusiones generales sobre el impacto del movimiento por la okupación en las políticas públicas en el Estado español. En definitiva, con esta tesis doctoral se pretende generar un espacio de reflexión teórica y de investigación empírica que conecte los elementos de cambio en las teorías de movimientos sociales y los de análisis de las políticas públicas, y profundice a través de un caso concreto. El objetivo de esta tesis es, pues, analizar los espacios de acción colectiva crítica más innovadores, como es el caso del movimiento okupa y su red, desde el ángulo de su incidencia en los nuevos campos de la política pública, (en este caso, y sobre todo, los de Juventud y Vivienda), por la vía de procesos de interacción que entran de lleno en las nuevas concepciones de una gobernanza radicalmente democrática. Esta tesis pone fin a una larga trayectoria doctoral que empezó con la tesina sobre el movimiento por la okupación en Cataluña, el año 2001. Ahora bien, no se trata de un punto y final, puesto que en el decurso de la tesis se ha acumulado el suficiente material e interés para seguir hacia varios hitos en un futuro post-doctoral. Por ejemplo, cabria hacer un estudio comparativo de los impactos de la okupación en las políticas públicas en Cataluña y en Estado español, con los que se producen en Holanda, Suiza, Alemania, Gran Bretaña o Italia. / This dissertation is an approach to the study of the social movements’ public policies impacts. The starting point is a double and parallel evolution in government scenarios as well as in ways social movements take as main actors of collective action in Western current democracies. During nineties decade several social and political changes are produced in post-industrial and information societies (Castells, 1998). These changes drive us to new paradigms for public policies and collective action analysis. On one hand, traditional government models crisis situates public policies in governance–or network government–scenarios (Mayntz, 1993). On the other hand, a new generation of social movements as well as new ways of interaction between politics and collective action appear. These new processes engages us to the (re)elaboration of analytic and conceptual instruments, which have been historically produced both from the public policies theory and from the social movements theory. So we could explain through which kind of mechanisms we can talk about an effective insertion of collective action in policy networks in the beginning of XXI century. In other words, great structural transformations of advanced capitalistic countries–in the transition of the industrial model to the informational and knowledge societies– exercise strong changing impacts on three interrelated aspects of the political reality. On the first place, public and government agendas move to subjects that are really new (e.g. youth subject). On a second place, collective critical actions are structuring action networks beyond parties and classical movements. And finally interaction spaces between public and social actors are exploring new ways to regulate and negotiate collective conflicts. The challenge of analyzing and interpreting these impacts needs to look for a theoretical and conceptual innovation, which touches at least three capital aspects. First, social movements theory revises its instruments to reach out the new movements and the emergent networks of critical collective action. Second, public policies theory enters totally in a new scenario of governance as a frame reference that goes way beyond the traditional government. And finally democracy theory (re)elaborates its concepts through new instruments of participatory democracy. To analyze these issues, an empirical study about the impact of squatting movement in public policies has been done in tow places of Spain–Catalonia and Madrid. The analysis has focused on the last 25 years–from 1984 to 2009. In fact, squatting has been frequently an unknown and repressed issue, even though if we analyze theoretical and methodological references–used now a days to study social movements–we’ll see they are perfectly applicable to the squatting movement. In order to study the incidence of squatting movement we start from a historical and comparative analysis which will evaluate at the same time both the evolutions of the movement itself and the public policies evolutions. Methodological strategy and techniques used to develop this study have been mainly qualitative. Any way, some quantitative data have been used–specially to do the newspaper analysis based on squatting movement. The study basic technique has been the semi-structural and deep interview to twenty activists from squatting movement–even though some interviews to politicians and technicians from the councils as well as to social network members have also been performed. To select the interviews sample a previously participant observation has been done. Finally and according to the theoretical frame, a variation of discourse analysis has been applied in order to work with the gathered material. The dissertation is structured in three parts. The first one–equivalent to three chapters–develop and (re)adapt analytical and theoretical tools–both from the public policies analysis and social movements theory. The first chapter revises social movement’s theories searching for elements to study their impact. The second chapter is centered on contributions that come from the public policies analysis field which explain the shift from the traditional government scenarios towards governance ones. All this is studied from a critical perspective taking to account the neoliberal globalization context and the fall of Welfare State. The second part of the thesis is the result of the empirical work based on squatting movement evolution and their impacts on public policies in Catalonia and Madrid during the last 25 years. It also has three chapters. The first one (the forth of the thesis) represents a socio-historical frame, while the other tow presents the study cases–the fifth one corresponds to Catalonia ant the sixth one corresponds to Madrid. Catalonia and Madrid are dominant metropolis. Both are territories with several urban abandoned spaces as well as with high renting prizes. At the same time, both are cities with a strong social mobilization tradition and with an enough density to find a critical mass that can express any political contradiction. The third part of the thesis has tow objectives. On one hand, the seventh chapter has the function to establish the main conclusions at the level of theoretical, conceptual and epistemological issues. Finally, the eighth chapter contrasts the tow empirical studies comparing the most relevant results. Besides, it develops some general conclusions on the impact of squatting movement on public policies for the Spanish State. Definitively, this dissertation tries to generate a theoretical reflection and empirical research space to connect shifting elements both in social movement’s theory and public policies analysis going deeper through a concrete case of study. The objective of this dissertation has been to analyze the most innovating critical collective action spaces. That is the case of squatting movement and its network. So we can find some incidences on Living or Youth Policies, which can be considered as new conceptions of radical democratic governance. Thinking to the future there are some lines that can continue this research, for instance, a comparative study between Catalonia and Madrid as well as other places from the Spanish State–or even other European countries such as Holland, Switzerland, Great Britain, Germany or Italy.

Aquesta tesi doctoral analitza el rol del planejament urbanístic i dels canals de participació que s’estableixen durant l’elaboració i execució del mateix i reflexiona sobre la seva capacitat i adequació com a mecanismes per a la gestió i resolució dels conflictes urbanístics. Per complir amb aquest objectiu, la recerca ha parat atenció a tres qüestions principals. Primerament, la tesi fa un repàs històric al llarg dels darrers cinquanta anys entorn la concepció del planejament urbanístic com a instrument de govern de les transformacions del territori. Així, para atenció al tipus de plans aprovats, a les preocupacions i temàtiques que afronten i al rol que emprenen els responsables polítics i els equips tècnics en la seva elaboració. En segon lloc, la tesi ressegueix els canals de participació a disposició de la ciutadania que s’han establert en l’elaboració i execució del planejament urbanístic a Catalunya. La recerca esbrina quines possibilitats de participació ha ofert la legislació i quines mesures s’han emprès des de l’administració per donar resposta a les demandes ciutadanes; ho fa parant atenció tant a aquells processos oficials i estructurats com a iniciatives espontànies i informals. Tot plegat per reflexionar si els mètodes de planificació urbanística que s’han implementat durant les darreres dècades han permès l’establiment de canals de participació adequats perquè la ciutadania pogués prendre part en el procés de construcció de la ciutat. A partir d’aquests dos temes d’investigació s’afronta una tercera qüestió: esbrinar quines característiques presenten els conflictes urbanístics. La tesi estudia, d’una banda, els factors que contribueixen al sorgiment a dels conflictes i, de l’altra, els col·lectius que hi prenen part, parant especial atenció en resseguir les seves estratègies de mobilització i els argumentaris que construeixen. Així, la tesi analitza com s’estructura l’oposició però també les reaccions que adopten els promotors. En tant que la recerca té un plantejament teòric, per afrontar aquestes tres tasques s’ha utilitzat una metodologia qualitativa, basada en converses amb informants, entrevistes en profunditat, un extens i detallat buidatge bibliogràfic i el seguiment d’un ampli ventall de conflictes urbanístics que, si bé no s’aporten com a estudis de cas, alguns d’ells acompanyen el relat de forma il·lustrativa. / This doctoral thesis analyzes the role of urban planning and of the participation channels established during its elaboration and execution. Moreover, it reflects on the capacity and adaptation of participation channels as mechanisms to manage and resolve land-use conflicts. To reach this aim, the research has focused the attention on three main questions. First of all, the thesis covers during the last fifty years the concept of urban planning as an instrument of governance of the territory transformations. As a result, it pays attention to the type of approved plans, to the worries and themes faced and to the role undertaken by the responsible politicians and technicians in its elaboration. Secondly, the thesis explores the participation channels that are at the disposal of the citizens and that have been established in the elaboration and execution of urban planning in Catalonia. The research investigates which possibilities of participation the law has offered and which measures have been undertaken by the administration in order to answer to citizens’ demands; it does so focusing both on the structured and official processes and on spontaneous and informal initiatives. All that to consider if the urban planning methods engaged during the last decades have permitted to set up the adequate participation channels, in order that citizens can take part in the process of the city building. Starting from these two research themes, a third one is treated: the inquire of which characters the land-use conflicts present. The thesis studies, on the one hand, the factors contributing to the appearance of land-use conflicts and, on the other one, the groups taking part to them -focusing on retracing its mobilization strategies and the reasoning they build. So, the thesis analyzes how the opposition organizes itself and also the reactions adopted by promoters. Since the research assumes a theoretical formulation, to face these three objectives it has been adopted a qualitative methodology, based on talks with informants, deep structured interviews, a wide and detailed bibliographic research and the ongoing study of a full range of land-use conflicts that, even if they are not study cases, some of them accompany the work in an illustrative way.

Se presenta una investigación realizada desde la Psicología cultural sobre la participación ciudadana en la Fiesta Mayor de Gracia. El objetivo central fue dar cuenta de los discursos que construían la cultura y sujetos participativos en la Fiesta Mayor de Gracia. De esta forma se plantea que en las fiestas populares se producen sujetos y subjetividades participativas que responden a un contexto cultural determinado pero que a su vez esos sujetos producen una cultura participativa mediante la enunciación de ciertos discursos.Al mismo tiempo, en esta tesis, se sustenta que al participar en un proceso colectivo local como lo es la Fiesta mayor de Gracia se construye la pertenencia a un grupo, es decir, se construyen unas identidades culturales así como tipos de ciudadanías que delimitan la pertenencia a una comunidad moral y política. La participación ciudadana se analiza mediante tres posturas filosófico-políticas: comunitarismo, liberalismo y republicanismo.El método utilizado fue de tipo cualitativo: entrevistas a profunidad, grupo de discusión y observación participante. Se entrevistó tanto a vecinos, como representantes de organizaciones civiles así como a funcionarios de gobierno relacionados con la Fiesta Mayor de Gracia. En las conclusiones se apunta hacia la definición de 4 sujetos participativos: activo, heredero, elector e institucionalizado. También hacia la heterogeneidad discursiva en la cultura así como la producción de la identidad catalana a partir del conflicto y negociación de significados. Una identidad cultural abierta y que está en continua actualización en la vida cotidiana mientras que en el ámbito gubernamental está definida, delimitada y por lo tanto institucionalizada.Palabras clave: participación, ciudadanía, identidad, fiesta popular y cultura. / This is an investigation of citizen participation in the Fiesta Mayor of Gracia from a cultural psychology perspective. The principal question guiding this investigation was what participatory subjetcts and culture are constructed in the Fiesta Mayor of Gracia. The principal objective was to reconstruct produce discourses which participatory subjetcts and culture. In this way we suggest that popular celebrations produce participatory subjetcs and subjectivities which respond to a particular cultural context but at the same time these subjects produce a participatory culture through participation in a local collective process, such as the Fiesta Mayor of Gracia, a group belonging is constructed as well as a types of citizenship which define membership of a political and moral community.Participation was analysed by three philosophical traditions: communitarism, liberalism and republicanism. A qualitative method was employed using in depth interviews, discusión groups and participatory observation. The interviews were directed both to representantives of civil organizations as to government employees with links with the Fiesta Mayor of Gracia. The main conclusions points towards the definition of 4 participatory subjects: active, inherited,liberal and institutionalized. We found a discursive diversity in participatory culture as well as the production of catalan cultural identity through the conflict and negotiation of meanings.Keywords: participation, citizenship, identity, popular celebration and culture.

Les transformacions experimentades en el món del voluntariat social, especialment durant el darrer quart de segle, tant pel que fa al creixement (increment considerable del nombre de voluntaris) com a la diversificació (ampliació dels àmbits d'atenció), i també a l'orientació donada (diferències entre el voluntariat tradicional i el modern), requereix una seriosa reflexió sobre el paper del voluntari/a social, especialment pel que fa a les característiques d'aquest moviment i a la manera de millorar qualitativament la tasca que desenvolupa. D'aquesta preocupació i d'aquesta necessitat sorgeixen els objectius de la tesi: conèixer les necessitats de formació que té el voluntari social, esbrinar el percentatge de voluntaris socials que, a Catalunya, reben formació i quin tipus de formació reben, detectar quina relació hi ha entre la formació del voluntari i el grau de satisfacció que sent, i conèixer el grau d'adequació que existeix entre la formació rebuda i la pràctica realitzada.

La realidad vivida por muchos adolescentes hijos e hijas de familias inmigradas en el contexto de Cataluña comporta una gran cantidad de factores de vulnerabilidad que pueden estar vinculados a la exclusión de su entorno social más cercano. En la primera parte de la presente tesis se analiza como los centros abiertos responden a estos posibles factores de exclusión a través de la propuesta de generar espacios de participación, de relación. donde ejercer derechos y obligaciones y poder potenciar un sentimiento de pertenencia al nuevo contexto social. Esta exploración se lleva a cabo en los centros abiertos que la Institución Salesiana tiene en la provincia de Barcelona a través de un diseño descriptivo basado en un cuestionario dirigido a los educadores, una entrevista semiestructurada a los responsables de estas plataformas y un análisis de la documentación generada por estas entidades.Aún valorando el trabajo que desde los centros abiertos se realiza, se detectan, en este estudio exploratorio inicial, elementos de mejora a concretar en un territorio y desde un tejido asociativo. Sant Boi de Llobregat es la ciudad escogida donde se realiza un análisis de la propuesta que entidades y asociaciones dan a este sector de la población. La entrevista en profundidad con los responsables de las diferentes entidades es la estrategia de recogida de información utilizada. Una vez realizado este estudio diagnóstico, y ante las potencialidades y deficiencias halladas, se inicia una segunda parte de esta tesis doctoral, donde introducir cambios al respecto en una entidad que trabaja en el medio abierto y en la realidad asociativa analizada, Sant Boi.La segunda parte de esta tesis doctoral responde a la evaluación participativa transformadora llevada a cabo en el Centre Obert Don Bosco. El propio equipo educativo de la entidad es el responsable de realizar un análisis de necesidades de la atención socioeducativa que se ofrece a los adolescentes inmigrados en la plataforma educativa. Ante los elementos de mejora detectados se propone la sistematización en un plan de acogida de las actuaciones a llevar a cabo con los propios destinatarios y sus familias, pero también con el equipo de educadores, con la institución y con el entorno.Es el equipo educativo quien prioriza las diferentes líneas de trabajo planteadas y decide dotar de recursos personales y de organización del centro para llevar a la práctica una de las propuestas realizadas en este plan de acogida; en concreto, el acompañamiento entre iguales. La entidad constituye una comisión de trabajo que tras la formación correspondiente, diseña qué significa una tutoría entre iguales en medio abierto. Así, ésta se divide en dos partes significativas; en primer lugar, la formación de los adolescentes que llevan más tiempo viviendo en Cataluña y que pueden configurarse como los compañeros-guía que ayudaran a la incorporación de nuevos adolescentes. Tras esta formación, se inicia la fase de acompañamiento, tanto en el centro abierto como en el acceso de los recursos de la comunidad o en el propio ámbito social más informal.La tesis doctoral recoge tanto el diseño del programa formativo como compañeros-guía como la evaluación de la implementación en la propia entidad. Esta evaluación, basada en el proceso y los resultados obtenidos, también refleja el proceso de formación y empoderamiento del equipo educativo protagonista que lleva adelante la innovación pedagógica. Los resultados altamente satisfactorios reflejan un doble proceso. Por un lado la satisfacción por una propuesta centrada en los propios adolecentes protagonistas de la acogida de nuevos compañeros y el enriquecimiento que supone para ellos la participación activa en su entorno social y relacional. Por otro lado, la vigencia de una metodología de investigación basada en el cambio colectivo como base para la transformación social, y como la innovación pedagógica viene dada al proporcionar al propio equipo elementos para la reflexión y la formación y el proceso de empoderamiento ante las decisiones a tomar en la realidad en la que están comprometidos.PALABRAS CLAVE: (356) Inmigración / (539) Educación ciudadana / (535) Participación social / (100) Asociación

El campo de estudio de la Teoría de Juegos se centra en los modelos matemáticos de conflicto y cooperación entre agentes decisores racionales. Las situaciones y problemas que analiza surgen de la interdependencia que tienen las decisiones de los agentes y de su repercusión sobre la utilidad de cada uno de ellos (repercusiones de tipo económico, de poder o, simplemente, de satisfacción). Este planteamiento hace que un objeto de estudio importante para la Teoría de Juegos sea la Economía y, en general, las Ciencias Sociales.Las decisiones y acciones llevadas a cabo por los agentes pueden tomarse de forma independiente, aunque tomando en cuenta la actuación de otros decisores, o en cooperación y de forma coordinada con ellos. Estos dos enfoques dan lugar a la división de la Teoría de Juegos en un parte dedicada a los juegos cooperativos y en otra dedicada a los juegos no cooperativos. En la presente Tesis nos ocuparemos de modelizar situaciones dentro del campo de la Teoría de Juegos cooperativos.Básicamente, un juego cooperativo analiza cuál es el fruto de la cooperación conjunta entre los agentes con la intención de encontrar un criterio que permita la distribución de las ganancias o beneficios obtenidos. En muchos de los modelos estudiados se observa o se asume que la cooperación siempre incrementa positivamente los resultados; sin embargo, la forma en cómo se incrementa es diferente según los problemas analizados.Una primera idea al respecto nos diría que la adhesión de nuevos miembros a una coalición de agentes nunca empeora el resultado obtenido por la coalición; en Teoría de juegos esta noción se expresa mediante el concepto de monotonía. Una segunda idea reforzaría la anterior e indicaría que romper una coalición de agentes ya formada resultaría ineficiente pues los grupos resultantes de la escisión saldrían perdiendo; esta condición nos conduce a lo que en Teoría de Juegos se denomina superaditividad. Una tercera vía aún más restrictiva respecto a la manera en que la cooperación es beneficiosa exigiría que el efecto positivo de la adhesión de un nuevo agente a una coalición fuera mayor cuanto mayor fuera el número de participantes en la coalición; en otras palabras, estaríamos hablando de la noción de convexidad. Las dos primeras condiciones (monotonía y superaditividad) son muy generales y se asumen en la mayoría de modelos. La convexidad, sin embargo, implica una regularidad en la aportación de los nuevos jugadores al juego: siempre resulta más productivo que un jugador se incorpore a una coalición con muchos jugadores que a una con pocos jugadores.