En el primer capítol - 1. El liberalisme peculiar de John Stuart Mill - es fa un recorregut per les interpretacions més significatives sobre l'obra de Mill subratllant la consternació i perplexitat que provoca en les files del liberalisme les suposades desviacions d'aquest pensador.El segon capítol - 2. Reforma i revolució: el paper de la història - està dedicat a l'estudi de la concepció milleana de la història a partir dels estereotips i prejudicis dels seus compatriotes contemporanis. En el capítol es segueix les mostres d'interès de Mill respecte les revolucions a França (XVIII i XIX). Aquestes demostracions es comparen amb les reaccions que les mateixes susciten entre els polítics i intel·lectuals anglesos.En el tercer capítol -3. Mill: Politeia vs democràcia- s'argumenta la manera com Mill atribueix un paper fonamental a l'interès general en una línia totalment diferent a l'argumentada pels denominats, respectivament, liberalisme polític i liberalisme lliurecanvista (econòmic o de mercat). Mill es situa amb el seu "interès general" en l'àmbit de la tradició moderna republicana iniciada amb les repúbliques renaixentistes italianes, i s'argumentarà que actualitzades a les condicions sociològiques d'una societat industrial. També en aquest capítol, es dóna a conèixer la teoria de la democràcia de Mill anunciant els perills de la "falsa" democràcia representativa basada en el sufragi universal per elecció de majories numèriques com a fórmula per garantir la identificació d'interessos entre els ciutadans i els governants. Aquest apartat tracta, també, dels perills que poden resultar d'una cultura política negativa, la qual prepara l'escenari per a una confrontació ideologista basada en interessos de classe.En el quart capítol - 4. La llibertat - es busca mostrar les diferencies de Mill respecte els tòpics del liberalisme ideològic emergent en el XIX. S'argumentarà que Mill defensa una teoria de la llibertat en la que la defensa d'igualtat n'és una part fonamental. La vinculació d'aquests dos valors presentats pel liberalisme jeràrquicament, primer la llibertat i després la igualtat, és revisada per Mill a partir de la seva teoria de la diversitat dels individus els quals es construeixen sempre socialment. La llibertat serà entesa a la manera republicana com procés d'alliberament de les constriccions i dominacions exercides des de la pròpia societat.En el cinquè capítol - 5. Política i autoritat - es du l'argumentació de la interpretació republicana de Mill a l'àmbit de la noció d'autoritat. Es traça aquí el vincle entre la concepció de Maquivel de la virtut cívica que exerceix el lideratge patriòtic envers a una societat cohesionada i participativa amb la de Mill quan reclama la necessitat del lideratge d'una classe del coneixement, cívica, posant èmfasi en la convicció intel·lectual compartida abans mencionada. Aquest capítol serveix per tancar el recorregut iniciat amb la defensa de Mill de la necessitat d'una nova cultura política i el paper protagonista en les circumstàncies dictades per l'època moderna per a un grup social històric dirigent - el "príncep" o la classe del coneixement segons Mill. També, en aquest capítol, s'analitza el concepte de poder i el d'autoritat en Mill ubicant-lo dins de la tradició republicana.Finalment, en el darrer capítol, - 6. Conclusions -, primer, es defensa la confirmació de les hipòtesis marcades en els objectius generals i construïdes capítol a capítol; segon, es contextualitza el "fracàs" milleà en els esdeveniments polítics històrics i debats ideològics del darrer segle en el marc de la hipòtesi general segons la qual segueix pendent encara avui, a) la progressió d'una nova cultura política de caràcter cívic i constitucionalista i, b) s'afirma la consolidació en termes culturals d'allò que Mill anunciava com la gran amenaça per a la democràcia que és "l'opinió pública". / The departing point of this thesis is to find out why Mill arouses so many suspicions and is subject to so many nuances, not only among traditional socialist thinkers and conservatives in all its variants, but especially among those who come from the liberal currents. The response will be to work on the assumption that Mill was not the representative of the renewal of liberalism in the nineteenth century as it has often been said but a continuator of the republican thought and one of the last political thinkers before the idealogisation of the social and political thought of modernity. In this thesis we will prove that only from this supposition we can re-interpret Mill's democratic theory. From this perspective, it has largely been discussed whether Mill was an elitist, a democratic participacionist, a democrat without convictions, an authoritarian or simply incoherent. Defending this thesis we will state that this discussion today has no more sense. Coherent thinker in the essential aspects of his political theory, it is argued that it is not possible to disassociate his notion of democracy from the historical facts (from the revolution, from the reforms and the social sciences they study) and the theory of culture inherent to his philosophy. Mill had a qualitative and not a quantitative conception of politics. Politics was, for Mill, "politeia" and not "leviathan". And therefore the name of republic thinker acquires in this case a clear democratic ingredient, more than that of a liberal. For Mill the view is that democracy has more to do with the general interest, and from this general interest, with freedom. In this text, we will argue that for Mill no human society can afford to dispense, in whatever degree, of the reflection on the power and realization of it, what we mean by "the exercise of authority", and we will provide reasons to bring out the differences between, on the one hand, the liberal conception of power and authority and, on the other, the concept Mill has of them.

En este trabajo se investiga la "Poética del Pathos en la iconografía de la pintura mexicana del siglo XX". Uno de los motivos de dicha investigación ha sido la enorme expectación que se creó en México en la década de los años veinte del siglo XX frente al renacimiento artístico de la pintura mural y de caballete, creada bajo el patrocinio del Gobierno de México. El Ministro de Educación José Vasconcelos convocó a los pintores que se encontraban en Europa o Estados Unidos de Norteamérica, para decorar los edificios gubernamentales y dar sentido a la Revolución de 1910. Entre ellos Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros y José Clemente Orozco que desde el principio destacaron por sus propuestas pictóricas, lo cual dio origen a una polémica en torno a las imágenes o iconos, signos y símbolos expuestos. Por primera vez se expresaba pictóricamente a los indígenas de una forma diferente; frente a las injusticias cometidas durante la Colonia, las fiestas populares, así como reivindicaciones sindicales o ideológicas desde el indigenismo hasta el marxismo dado la implicación de algunos pintores (Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros), y sobretodo la reafirmación de la propia identidad a través del nacionalismo. Esto dio lugar a un renacimiento pictórico, hecho artístico que se conoce como La Escuela Mexicana de Pintura.La consecuencia de esta propuesta estética en el siglo XX ha sido la obra pictórica, así como el grabado de artistas tales como: Frida Kahlo, Rufino Tamayo, María Izquierdo, José Luís Cuevas, Juan Soriano, Rafael y Pedro Coronel, Jorge González Camarena, Lilia Carrillo, Francisco Toledo, Francisco Castro Leñero, Antonio Peláez, Nahum B. Zenil, Carlos Arriola, Alejandro Arango, Gabriel Macotela, Germán Venegas, Rafael Cauduro, Martha Pacheco, Alfredo Castañeda, Arturo Solari, Roberto Parodi, Dulce María Nuñez, Rocío Maldonado, Julio Galán, Marisa Lara, Arnaldo Cohen, Abraham Mauricio, Rodolfo Morales, Filemón Santiago, Ismael Vargas, Esteban Azamar, o Dalia Monroy por citar algunos de los más destacados y que en la actualidad continúa despertando admiración alcanzando cotas inimaginables en el mercado de arte, lo que ha hecho emerger mitos como el de Frida Kahlo. La investigación sobre el "Análisis de la Poética del Pathos en la iconografía de la Pintura Mexicana del siglo XX" está dividida en tres partes. En la primera se hace una aproximación a dicha poética a través de las teorías y el método que se usan como herramienta de investigación desde el punto de vista estético. En nuestro caso es el Método Iconológico, a partir de la Teoría del símbolo propuesta por Hegel y Cassirer hasta llegar a Abby Warburg el iniciador de la Iconología, la ciencia que estudia el significado de las imágenes o iconos y Edwin Panofski el creador de la Metodología Iconológica así como Esnest Gombrich entre otros por su implicación en el significado de la imagen. También se ha hecho una aproximación a la Semiótica tomando en cuenta a autores tales como Ferdinand de Saussure y Charles Peirce, así como las propuestas de Umberto Eco y la dificultad que comporta para la interpretación de la obra de arte. Finalmente se aplica en esta investigación el Método Iconológico con rigor metodológico.La segunda parte es una aproximación a los acontecimientos sociopolíticos y socioculturales de México, así como a la estética y plástica tanto precolombina como de la época de la Colonia hasta llegar al siglo XIX y XX. Estos últimos acontecimientos que han marcado profundamente la sensibilidad de los artistas se han plasmado en el muro o el lienzo, añadiendo reivindicaciones de actualidad como el feminismo o la homosexualidad, y un neomexicanismo como reafirmación de la propia identidad. La conclusión final es que los nuevos iconos mexicanos del siglo XX son producto del contexto sociocultural mexicano. / This study examines the Poetic art of Pathos in the iconography of twentieth century Mexican painting. There arose in Mexico in the 1920's strong interest in the artistic renaissance encouraged by the Mexican government. Among the pioneers were Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros and José Clemente Orozco, who stood out from the beginning for their proposals, which gave rise to the polemics surrounding the images or icons, signs and symbols they used. For the first time pre-Columbian ideas, the injustices committed during the colonization, popular fiestas and ethnicity were expressed in painting. They also expressed syndicalist or ideological demands, ranging from the indigenous peoples to Marxism, thanks to the involvement of certain painters (Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros) and especially the reaffirmation of their own identity via nationalism. This led to a renaissance in painting which is known as the Mexican school of painting. This twentieth century proposal has led to the paintings and engravings of such artists as Frida Kahlo, Rufino Tamayo, María Izquierdo, José Luis Cuevas and Julio Galán, among many others. They continue to arouse admiration and their works are highly priced on the art market. The research is divided into three parts. In the first part we follow the Iconological Method, based on the theory of the symbol proposed by Hegel and Cassirer, down to Abby Warburg, the originator of Iconology and Erwin Panofski, the creator of the Iconological Method. We have also approached semiotics, taking into account authors like Ferdinand Saussure and Charles Peirce, together with the proposals of Umberto Eco and the difficulty entailed therein. Finally, we rigorously apply the Iconological Method to this research. In the second part we deal with the socio-political and socio-cultural context, together with the aesthetics of the pre-Columbian era and the time of colonization, until we reach the 19th and 20th centuries. These events, which have had a profound effect on the sensitivity of theartists, are expressed in the mural paintings. Among contemporary demands we find feminism or homosexuality, or neo-Mexicanism as a statement of identity The study concludes that the new Mexican icons of the 20th century are the product of the socio-cultural context of Mexico.

La tesi analitza el grau de control polític a que foren sotmeses les institucions catalanes (Diputació del General i Consell de Cent de Barcelona), per part de la monarquia, després de la Guerra dels Segadors. Des del reial decret de 1654 fins l’any 1705 en que s’inicià la Guerra de Successió. L’estudi de les relacions entre les institucions catalanes i les reials al llarg del període esmentat focalitza l’esforç investigador i les principals aportacions de la tesis doctoral. Se centra especialment en els períodes de crisis polítiques i socials com la Revolta del Barretines (1689-1690) o la Guerra dels Nou Anys (1689-1697), i com van ser afrontades per les institucions catalanes, en el marc del complex panorama de guerra permanent amb França. / The thesis examines the degree of political control the catalan institutions were submited to (Diputació del General de Catalunya and Consell de Cent de Barcelona), by the monarchy, after the War of 1640-1652. From the royal decree of 1654 to year 1705 in which began The War of the Spanish Succession. The study of relations between catalan institutions and the royal ones over this period, focuses the research efforts and major contributions of the dissertation. It is especially based on the periods of political and social crises such as the Revolt of the Barretines (1689-1690) and the Nine Years War (1689-1697), and how the catalan institutions confronted them, as part of the complex and permanent scene of war with France.

El tema d'aquesta tesi és l'ús del discurs polític coma eina per influir en l'opinió pública, en concret la retòrica presidencial de guerra nord-americana i els recursos argumentatius que els presidents utilitzen en els seus discursos orals per persuadir els ciutadans de la necessitat de dur el país a la guerra. S'ha estudiat la retòrica presidencial per justificar la guerra del Vietnam i la guerra contra el terror (Afganistan i Iraq), partint de tres hipòtesis: 1) que existeix una continu!tat en els recursos argumentatius amb els quals els presidents justifiquen la guerra 2) que aquesta continu!tat es trenca amb !'arribada de Barack Obama a la presidència el novembre de 2008 i 3) que la major presència de la televisió en el discurs polític fomenta al segle XXI una retòrica que apel•la més a les emocions de l'auditori i que tendeix a la representació (que en direm retòrica de la persuasió) en detriment d'una retòrica més adreçada a l’intel•lecte i que apel•la a les idees i a la raó (i que en direm retòrica de la convicció). A partir de l’anàlisi de contingut d'una mostra de discursos de Lyndon B. Johnson i Richard M. Nixon sobre la guerra del Vietnam i de George W. Bush i Barack Obama sobre la guerra contra el terror, s'han arribat a una sèrie de conclusions que resumim en les següents afirmacions: efectivament existeix una continu!tat en l'ús que els presidents nord-americans fan dels recursos argumentatius per justificar la guerra; aquesta continu!tat es manté amb Barack Obama i el missatge de canvi i renovació que va acompanyar la retòrica de la seva campanya no s'ha traduït en un canvi en la retòrica de guerra: els arguments amb que Obama justifica l'acció bèl•lica són molt semblants als de Bush i els presidents anteriors; els principals d'aquests recursos argumentatius són la defensa de la llibertat i la democràcia, la presentació de l'enemic com l'encarnació del mal i per tant la identificació de la batalla com una guerra justa i en defensa del bé, les freqüents referències als antecessors i als pares fundadors i la necessitat de llegar una vida millor per a les generacions futures. Finalment, es constata un ús molt més freqüent de la que hem anomenat retòrica de la persuasió enfront de la retòrica de la convicció en els discursos referits a la guerra contra el terror. Que la causa en sigui la major presencia de la televisió queda pendent de confirmar, el que es constata és que en Bush i Obama es dóna un major ús d'aquest ti pus de recursos retòrics. / El tema de esta tesis es el uso que el poder hace del discurso político como herramienta para influir en la opinión pública, en concreto la retórica presidencial de guerra en Estados Unidos y los recursos argumentativos que los presidentes utilizan en sus discursos orales para persuadir a los ciudadanos de la necesidad de llevar al país a la guerra. Se ha estudiado la retórica presidencial con la que se pretendió justificar la guerra de Vietnam y la guerra contra el terror (Afganistán e Irak), partiendo de tres hipótesis: 1) existe una continuidad a lo largo del tiempo en los recursos argumentativos con los que los presidentes justifican la guerra 2) esta continuidad se rompe con Barack Obama a partir de noviembre de 2008 y 3) la mayor presencia de la televisión en el discurso político fomenta en pleno siglo XXI un tipo de retórica que apela más a las emociones del auditorio y que tiende a la representación (a la que llamaremos retórica de la persuasión) en detrimento de un tipo de retórica más dirigida al intelecto y que apela a las ideas y a la razón (a la que llamaremos retórica de la convicción). A partir del análisis de contenido de una muestra de discursos de Lyndon B. Johnson y Richard M. Nixon sobre la guerra de Vietnam y de George W. Bush y Barack Obama sobre la guerra contra el terror, el trabajo llega a una serie de conclusiones que resumimos en las siguientes afirmaciones: efectivamente se observa un elevado grado de continuidad en el tipo de argumentos con los que los presidentes norteamericanos justifican ante su opinión pública la necesidad de llevar al país a la guerra. Esta continuidad se mantiene con Barack Obama, con lo que el mensaje de cambio y renovación que acompañó a la retórica de su elección no se ha traducido en un cambio en la retórica de guerra: los argumentos con los que Obama justifica la acción bélica son muy parecidos a los de Bush y de los anteriores presidentes, siendo los principales la defensa de la libertad y la democracia, la presentación del enemigo como encarnación del mal y por lo tanto la identificación de la batalla como una guerra justa y en defensa del bien, las frecuentes referencias a los presidentes anteriores y los padres fundadores y la necesidad de legar un mañana mejor para generaciones futuras. Finalmente, se constata un uso mucho más frecuente de lo que hemos llamado retórica de la persuasión frente a la retórica de la convicción en los discursos sobre la guerra contra el terror en contraste con los relativos a la guerra de Vietnam. Que la causa sea la mayor presencia de la televisión queda pendiente de confirmar, lo que se constata en el trabajo que se presenta es que en Bush y en Obama se da un mayor uso de este tipo de recursos retóricos. / The subject of this thesis is the use of political discourse as a tool to influence public opinion. The specific area of interest is the U.S. war presidential rhetoric and the arguments used in presidential speeches through which the U.S. presidents try to persuade the public of the need to lead the country into war. In particular we have studied the Vietnam's and the War on Terror's presidential rhetoric, departing from three hypothesis: 1) there is a historical continuity in the arguments through which the presidents justify the war 2) this continuity ends with the arrival of Barack Obama to the presidency in November 2008 and 3) the increasing role of television in the communication of the political discourse accentuates a type of rhetoric that appeals more to the audience's emotions tending towards a performance (we'll call this rhetoric of persuasion) rather than appealing to the intellect and to ideas and reason (which we'll call rhetoric of conviction). Through a content analysis of a sample of speeches on the Vietnam War by Lyndon B. Johnson and Richard M. Nixon and on the War on Terror by George W. Bush and Barack Obama, the study reaches different conclusions that can be summarized by the following principles: there is a high degree of continuity in the kind of arguments that American presidents use to justify the need to go to war; such common arguments have continued under Barack Obama's presidency, which tells us that the message of change and renovation inherent to his election rhetoric has not resulted in a change in his war rhetoric. Obama's arguments to justify U. S. military action are very similar to those of Bush and previous presidents, and the main ones are: the defense of freedom and democracy; the presentation of the enemy as evil and the battle as a just war in defense of good; the frequent reference to the ancestors and to the founding fathers; and the need to leave the legacy of a better life for future generations. Finally, the study confirms that, in the speeches on the War on Terror, the rhetoric of persuasion is much more common than the rhetoric of conviction. We can't confirm that the reason is a major use of television as a media to spread the political discourse; what we can confirm, however, is that Bush and Obama's war rhetoric is characterized by the frequent use of arguments that appeal to emotions and tend to construct visual representations, in what constitutes a performative rhetoric.

Made available in DSpace on 2014-07-29T15:27:26Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Dissertacao Regys Rodrigues da Mota.pdf: 501416 bytes, checksum: 0e81f8c14b69ee88f9f30d8e22bd1a3f (MD5) Previous issue date: 2011-08-08 / The goal of this research is to analyze the process of democratization of political elites observing changes and continuities in the profile of the parliamentarians in the composition of the Legislative Assembly of Goiás during the period 1982 to 2010. / A dissertação tem como objetivo analisar a elite política goiana observando mudanças e continuidades no perfil dos parlamentares presentes na composição da Assembléia Legislativa de Goiás durante o período de 1982 a 2010. Para tanto, o estudo foi desenvolvido por meio de pesquisa bibliográfica para aprofundamento teórico a respeito do tema Teoria das Elites e mediante pesquisa documental com a finalidade de analisar dados referentes ao perfil socioeconômico dos deputados da Assembléia Legislativa de Goiás.

Made available in DSpace on 2014-07-29T15:27:27Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Flavio Pereira Diniz.pdf: 691928 bytes, checksum: 95066f9ce29e7a1301600c0ed10dfe07 (MD5) Previous issue date: 2012-03-27 / This work presents the results of an investigation, which had as its objective understand the building and development process of an academic extension conception defined and required as a potential instrument for social public policies. The information sources defined for the research were textual materials produced within the Brazilian Public Universities Extension Pro-Rectors Forum (EXPROFOR); documents from the Academic Extension Programme of Education Ministry (PROEXT/EM); texts from Extension Projects Methodology Seminar (EPMSEM) and reports of experiences presented on the Academic Extension Brazilian Congress (AEBC). The theoretical background comes from elements of Bakhtin s enunciation theory, highlighting this author s ideology and dialogism concepts. The results of the research indicate the existence of an imbrication between the guidelines elaborated by EXPROFOR and the financial policy of PROEXT/EM which, associated to the contributions in the methodological field and reports of extension experiences, elucidate the main characteristics of academic extension as an instrument of public policy. / Este trabalho apresenta os resultados de uma investigação que teve como objetivo compreender o processo de construção e desenvolvimento de uma determinada concepção de extensão universitária, definida e requerida como potencial instrumento de políticas públicas sociais. As fontes de informação definidas para a pesquisa foram materiais textuais produzidos no âmbito do Fórum de Pró-Reitores de Extensão das Universidades Públicas Brasileiras (FORPROEX), documentos do Programa de Extensão Universitária do Ministério da Educação (PROEXT/MEC), textos do Seminário de Metodologias para Projetos de Extensão (SEMPE) e relatos de experiências apresentados no Congresso Brasileiro de Extensão Universitária (CBEU). O aporte teórico e metodológico fundamenta-se em elementos da teoria da enunciação de Bakhtin, com destaque para os conceitos de ideologia e dialogismo neste autor. Nesta perspectiva, a contextualização e interposição dos materiais textuais pesquisados foram fundamentais para o êxito deste estudo. Os resultados da pesquisa indicam a existência de uma imbricação entre as diretrizes elaboradas pelo FORPROEX e a política de financiamento do PROEXT/MEC que, associada às contribuições no campo metodológico e relatos de experiências extensionistas, elucida as principais características daextensão universitária como instrumento de política pública.

[EN] Abstract: Craftivism is an artistic-social movement that, through handcraft and generally with a social approach, aims to transform something already used for a better end, through creativity, in an individual or collective way. This investigation tries to understand the repercussion of the craftivist actions, and of its DIY ethic (Do-It-Yourself). The present PhD bases its deductions on the analysis of different local and international projects, dividing the theoretical body in two principal sections completed by an annexe with cards, which illustrate and gather the most important characteristics of every mentioned example. It tries to be a space to think about the efficiency on reclaiming crafts, emphasizing its transforming capacity. These pages will consider if knitting is a feminist act and/or reinforces stereotypes of femininity, if it's an apolitical form of consumerism, if it's possible to engage in knitting (or another type of crafts) as a political activity, and how can be an effective mode of social action-transformation and community building. In addition, my own participation in some projects has allowed to better outline the movement operating, to determine the principal threads that tie its intentions, to be impregnated with the spirit of (re)claiming the domestic arts and the public space, and finally to compose and put in all the pieces of this fabric that you have in your hands, which every reader has to interpret and internalize, and (probably) would celebrate the crafts in a mindful way. / [ES] Resumen: El craftivismo es un movimiento artístico-social que, a través de la/las artesanía/s y con un enfoque generalmente social, busca transformar algo ya usado para un fin mejor, a través de la creatividad, ya sea de forma individual o colectiva. Esta investigación intenta comprender la repercusión de las acciones craftivistas, y de su ética DIY (Do-It-Yourself), "hazlo tú mismo/a". La presente Tesis Doctoral basa sus deducciones en el análisis de diferentes proyectos locales e internacionales, dividiendo el cuerpo teórico en dos pilares fundamentales, completados por un anexo con fichas, que ilustran y recogen las características más importantes de cada ejemplo citado. Pretende ser un espacio para reflexionar sobre la efectividad al reclamar las artesanías, enfatizando su capacidad transformadora. En sus páginas se considera hasta qué punto el tejer se trata de un acto feminista y/o refuerza estereotipos de feminidad, si es una forma apolítica de consumismo, si resulta posible empoderarse con el tejer (u otro tipo de artesanía) como actividad política, y si resulta un modo eficaz de acción-transformación social y de construcción comunitaria. Además, la propia participación en algunos proyectos ha permitido perfilar mejor el propio funcionamiento del movimiento, determinar los hilos principales que ligan sus propósitos, impregnarse del espíritu de reclamo de las artes domésticas y del espacio público, y finalmente componer y encajar todas las piezas de este tejido que tenéis en las manos, que cada lector/a ha de interpretar e interiorizar, y (quizás) incluso pueda celebrar las artesanías de una manera consciente. / [CAT] Resum: El craftivisme és un moviment artístic-social que, a través de la/les artesania/es i amb un enfocament generalment social, busca transformar quelcom ja usat per a una fi millor, a través de la creativitat, ja siga de forma individual o col·lectiva. Aquesta investigació intenta comprendre la repercussió de les accions craftivistes, i de la seva ètica DIY (Do-It-Yourself), "fes-ho tu mateix/a". La present Tesi Doctoral basa les seves deduccions en l'anàlisi de diferents projectes locals i internacionals, dividint el cos teòric en dos pilars fonamentals, completats per un annex amb fitxes, que il·lustren i recullen els trets més importants de cada exemple citat. Pretén ser un espai per reflexionar sobre l'efectivitat en reclamar les artesanies, emfatitzant la seva capacitat transformadora. En les seves pàgines es considera fins a quin punt el teixir es tracta d'un acte feminista i/o reforça estereotips de feminitat, si és una forma apolítica de consumisme, si resulta possible empoderar-se amb el teixir (o altre tipus d'artesania) com a activitat política, i si resulta un mode eficaç d'acció-transformació social i de construcció comunitària. A més, la pròpia participació en alguns projectes ha permés perfilar millor el propi funcionament del moviment, determinar els fils principals que lliguen els seus propòsits, impregnar-se de l'esperit de reclam de les arts domèstiques i de l'espai públic, i finalment composar i encaixar totes les peces d'aquest teixit que teniu a les mans, que cada lector/a haurà d'interpretar i interioritzar, i (potser) fins i tot puga celebrar les artesanies d'una manera conscient. / Rodríguez Tortajada, A. (2016). El Craftivisme com a mecanisme integrador de transformació social. Entreteixint des de la individualitat a la col·lectivitat, de l'artesania a l'activisme post-media [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62590 / TESIS

La identitat lingüística valenciana sembla, a primera vista, la d’una regió que forma part de la nació espanyola i de la seua història especifica. Això no obstant, quan s’estudia més a fons el discurs polític que es produeix a la Comunitat Autònoma de València, que ha guanyat un caràcter cada vegada més polèmic sobre tot des de la transició espanyola, remet a una comprensió de la pròpia identitat que no necessàriament coincideix amb el concepte nacional espanyol. En realitat, és un discurs que tracta de determinar la llengua e identitat valenciana autòctona. Què significa ser un valencià que parla valencià? És un parlant de dialecte que per a «entendre’s millor» recorre al espanyol? És el representant d’una llengua independent? És membre d’una família lingüística reprimida a Espanya? I com s’accepta a Espanya? O, com ha de posicionar-se políticament en front del context espanyol? Partint d’aquestes preguntes, fem especial atenció als fronts político-identitaris que han estat representades a les Corts Valencianes entre 2014 i 2016, que seran l’element principal del present treball. Aspirem a reflectir i contextualitzar tant històricament com sociolingüísticament els seus discursos per a arribar a una descripció distanciada i diferenciada de les posicions, percepcions i interpretacions contradictòries sobre el valencià. Partint d’una anàlisi semàntica del discurs de conflicte basat en corpus, mostrarem la gènesi i el desenvolupament de les actuals conceptualitzacions / La identidad lingüística valenciana parece, a primera vista, la de una región que forma parte de la nación española y de su historia cultural específica. Sin embargo, cuando se estudia más a fondo el discurso político que se produce en la Comunidad Autónoma de Valencia, que ha ganado un carácter cada vez más polémico sobre todo desde la transición española, nos remite a una comprensión de la propia identidad que no necesariamente coincide con el concepto nacional español. En realidad, es un discurso que trata de determinar la lengua e identidad valenciana autóctona. ¿Qué significa ser un valenciano que habla valenciano? ¿Es un hablante de dialecto que para «entenderse mejor» recurre al español? ¿Es el representante de una lengua independiente? ¿Es miembro de una familia lingüística reprimida en España? ¿Y cómo se le acepta en España? O, ¿cómo debe posicionarse políticamente frente al contexto nacional español? Partiendo de estas preguntas, prestamos la principal atención a los frentes político-identitarios, que estuvieron representados en las Cortes Valencianas entre 2014 y 2016, que serán el elemento principal del presente trabajo. Aspiramos a reflejar y contextualizar tanto históricamente como sociolingüísticamente sus discursos para llegar a una descripción distanciada y diferenciada de las posiciones, percepciones e interpretaciones contradictorias acerca del significado identitario del valenciano. Basándonos en un análisis semántico del discurso de conflicto basado en corpus mostraremos la génesis y el desarrollo de las actuales conceptualizaciones divergentes, ya que son éstas las que convierten esta «lengua propia» en el ‹símbolo de la divergencia identitaria› dentro de un discurso político producido con y sobre la lengua.

En un context de "democràcia hipermediàtica", en una societat que creix en clau audiovisual de la mà d'uns mitjans de comunicació que alhora evolucionen a gran velocitat de la mà de les noves tecnologies de la comunicació, la política no esdevé un ens aliè a aquesta realitat. La política, avui més que ahir, es converteix en un procés comunicacional on per exemple els líders polítics ja no poden deixar de ser alhora líders mediàtics si volen triomfar-hi. Però dirigents a banda, l'exercici de la política sotmet el seu llenguatge i el seu tempo als d'uns mitjans de comunicació que així s'hi imposen. La construcció de les agendes pública, política i mediàtica consisteix en una constant interacció i en una contínua disputa on uns i altres miren de fixar-hi els seus continguts i el seu ritme. Però així com l'ascendent dels mèdia sobre l'agenda ciutadana queda evidenciat a través de múltiples estudis emmarcats en l'àmbit de l'agenda-setting, la influència dels mitjans de comunicació en la construcció de l'agenda política és un àmbit menys estudiat des d'un punt de vista acadèmic. En aquest sentit, partint de la teoria de l'agenda-setting i del seu estadi evolucionat de l'agenda-building ens hem proposat demostrar com els mèdia tenen una influència sobre la política, de base, superior que a la inversa. Així és com el màrqueting polític esdevé una peça clau d'aquesta dinàmica, ja que quan les campanyes polítiques duren els quatre anys de legislatura, quan els polítics i la seva activitat es veuen constantment exposats a l'escrutini d'uns mitjans de comunicació que els fan estar de campanya permanent, llavors s'imposen en les rutines polítiques la simplificació del llenguatge, la personalització i la tàctica per damunt de l'estratègia. I tot això té conseqüències que condicionen d'arrel l'exercici de la política. Això té conseqüències sobre aspectes bàsics que regeixen la vida de les persones. I aquest va ser el cas de l'Estatut de Catalunya aprovat l'any 2006. Un text legislatiu que va ser fortament mediatitzat i que arrel de l'exposició pública de tot el seu procés de conformació, a través d'un enquadrament majoritàriament negatiu, va veure fortament condicionat a la baixa el seu resultat final. / En un contexto de "democracia hipermediática", en una sociedad que crece en clave audiovisual de la mano de unos medios de comunicación que a la vez evolucionan a gran velocidad de la mano de las nuevas tecnologías de la comunicación, la política no es ajena a esta realidad. La política, hoy más que ayer, se convierte en un proceso comunicacional donde por ejemplo los líderes políticos ya no pueden dejar de ser a la vez líderes mediáticos si quieren triunfar. Pero dirigentes aparte, el ejercicio de la política somete su lenguaje y su tempo a los de unos medios de comunicación que así se imponen. La construcción de las agendas pública, política y mediática consiste en una constante interacción y en una continua disputa donde unos y otros miran de fijar sus contenidos y su ritmo. Pero así como el ascendente de los media sobre la agenda ciudadana queda evidenciado a través de múltiples estudios enmarcados en el ámbito de la agenda-setting, la influencia de los medios de comunicación en la construcción de la agenda política es un ámbito menos estudiado desde un punto de vista académico. En este sentido, partiendo de la teoría de la agenda-setting y de su estadio evolucionado de la agenda-building nos hemos propuesto demostrar cómo los media tienen una influencia sobre la política, de base, superior que a la inversa. Así es como el marketing político se revela como una pieza clave de esta dinámica, ya que cuando las campañas políticas duran los cuatro años de legislatura, cuando los políticos y su actividad se ven constantemente expuestos al escrutinio de unos medios de comunicación que los hacen estar de campaña permanente, entonces se imponen en las rutinas políticas la simplificación del lenguaje, la personalización y la táctica por encima de la estrategia. Y todo ello tiene consecuencias que condicionan de raíz el ejercicio de la política. Eso tiene consecuencias sobre aspectos básicos que rigen la vida de las personas. Y éste fue el caso del Estatut de Cataluña aprobado el año 2006. Un texto legislativo que fue fuertemente mediatizado y que a raíz de la exposición pública de todo su proceso de conformación, a través de un encuadre mayoritariamente negativo, vio fuertemente condicionado a la baja su resultado final. / In a context of "hypermediatic democracy", in a society that grows in an audio-visual sense by mass media that at the same time evolve quickly by the new technologies of the communication, politics is being strongly influenced by the media. Politics, today more than yesterday, becomes a communicational process where for example the political leaders no longer can simultaneously stop being media-leaders if they want to prevail. The mass media language and tempo prevail on politics. The public agenda-building, the policy agenda-building and the media agenda-building consists of a continuous interaction and fighting to set contents and rhythm. But as well as the influence of the mass media in the public agenda is demonstrated through multiple studies framed in the scope of the agenda-setting, the influence of mass media in the policy agenda-building is a less studied scope from an academic point of view. In this way, starting with the Agenda Setting Theory and its evolved stage of the Agenda Building, we have seted out to demonstrate how the media have a strong influence on politics, from the base, more important than the influence of politics on the media. In this way, political marketing becomes a key piece of this context. When political campaigns exists trough the four years of the mandate, when the politicians and their activity are continuously exposed under the scrutiny of mass media, when they are involved in a permanent campaign, then prevail in the political routines the simplification of the language, the personalization and the tactics over the strategy. And all it has consequences on politics. That has consequences on basic aspects that govern the life of the people. And it was the case of the approved Estatut of Catalonia 2006, a legislative text that was strongly followed by the media. As a result of the public exhibition of all its process of conformation, through a mainly negative frame, its final result was strongly devaluated.

El setembre de l'any 1998 les formacions nacionalistes basques van firmar un pacte que pretenia traçar una via de solució al conflicte polític que viu Euskadi, pocs dies després ETA anunciava una treva. Durant aquell període de treva hi va haver diferents passos, entre elles negociacions entre ETA i el govern espanyol. Al final les coses es van torçar i a finals de l'any 1999 ETA va anunciar la fi de la treva. En aquest treball s'analitza com van tractar aquell període els diaris de difusió general a Catalunya, comparant-ho amb els diaris de la resta de l'Estat i d'Euskadi, estudiats en un projecte d'investigació. L'anàlisi de continguts està basat en portades i editorials i està complementat amb un marc teòric, contextual i metodològic. / En septiembre del año 1998 las fuerzas nacionalistas vascas firmaron un pacto que pretendía trazar una vía de solución al conflicto político que vive Euskadi, pocos días después ETA anunció una tregua. Durante aquel periodo de tregua hubo diferentes pasos, entre ellos negociaciones entre ETA y el gobierno español, pero a finales del año 1999 ETA anunció el fin de la tregua. En este trabajo se analiza como trataron aquel periodo los diarios de difusión general en Catalunya, comparándolo con el de los diarios del resto del Estado y de Euskadi, estudiados en uno proyecto de investigación. El análisis de contenidos se basa en portadas y editoriales y está complementado con un marco teórico, contextual y metodológico. / In September 1998 the Basque nationalistic forces signed an agreement trying to clear a way on the politic conflict in Euskadi. Few days later ETA announced a truce. During that period of truce there were different stages, such as negotiations between Spanish Government and ETA. But at the end of 1999 ETA announced the end of the truce. In this work it is analyzed how the newspapers in Catalonia treated that period, comparing with the newspapers of the rest of the State and of Euskadi, wich were studied in one project of investigation. This analysis of contents is based on some front pages and editorials and is complemented with a theoretical, contextual and methodological frame.