[ES] La talla es uno de los procesos escultóricos más antiguos. Se trata de una técnica sustractiva en la cual, partiendo de una masa sólida, se da forma a la materia mediante el corte, cincelado o abrasión. Este medio, que se popularizó en el pasado y fue preferido por artistas como Fidias, Miguel Ángel, Brancusi o Barbara Hepworth, implica un proceso lento y laborioso, un desarrollo pausado. Es, en este sentido, un quehacer disonante en el contexto social actual, cuyo modo de vida, rápido y agitado, no lo asumiría con naturalidad en el sistema artístico. Y su uso, en el arte de hoy, ha decaído hasta condicionarlo con la expresión "estar pasado de moda". Esta investigación analiza, desde aproximaciones cuantitativas y cualitativas, lo que se configura como un corpus documental para presentar una guía de artistas contemporáneos, cuyas poéticas siguen mostrando el protagonismo de este tipo de procedimiento escultórico. De este modo, intentamos argumentar razonadamente que no solo resiste al paso del tiempo, sino que ha logrado adaptarse a nuestro contexto creativo actual. / [CA] La talla és un dels processos escultòrics més antics. Es tracta d'una tècnica subtractiva en la qual, partint d'una massa sòlida, es forma la matèria mitjançant el tall, el cisellat o l'abrasió. Aquest mitjà, que es va popularitzar en el passat i que va ser el preferit d'artistes com Fídies, Miquel Àngel, Brancusi o Barbara Hepworth, implica un procés lent i laboriós, això és, un desenvolupament pausat. En aquest sentit, és una tasca dissonant en el context social actual, atés que, la manera de viure actual, ràpida i atrafegada, no ho assumiria amb naturalitat en el sistema artístic. A més, el seu ús, actualment, ha decaigut, fins al punt d'haver estat etiquetada com una tècnica "passada de moda". En aquesta investigació s'analitza, des d'aproximacions quantitatives i qualitatives, el que es configura com un corpus documental, per tal de presentar una guia d'artistes contemporanis, les poètiques dels quals segueixen mostrant el protagonisme d'aquest tipus de procediment escultòric. D'aquesta manera, intentem argumentar raonadament que aquesta tècnica no sols resisteix al pas del temps, sinó que ha aconseguit adaptar-se al context creatiu actual / [EN] Carving is one of the oldest sculptural processes. It is a subtractive technique through which starting from a solid mass the material is shaped by the cutting, the chiseling or the abrasion. This means, which became very popular in the past and which was preferred by artists such as Phidias, Michelangelo, Brancusi or Barbara Hepworth, involves both a slow and laborious process and also a measured development. According to this, it is a dissonant work in the contemporany social context, whose fast and hectic lifestyle would not assume it as a natural issue into the artistic system. Moreover, its use in today's art has declined such an extent that these days it is considered as"out of fashion". This research analyses what it is configurated as a documentary corpus from both qualitative and quantitative approaches, in order to introduce a guide of contemporary artists whose poetics go on showing the importance of this kind of sculpture technique. In this way, we are trying to argue thoughtfully that it has not only resisted the passage of time but it has also been able to adapt it to our current context. / Samo Terrasa, A. (2022). La talla en el mercado del arte en Europa Occidental. Una revisión de la actualidad (2018-2020) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/189152

[EN] Summary in English This doctoral thesis seeks to explain, describe, and understand the phenomenon of authorial Mexican photography from 1994 to 2014 through the concept of expanded image. I describe expanded image as a key to new discursive, conceptual, and supportive possibilities that articulate post-modern practices and as a strategy of visual arts production in which the traditional forms are modern. Photography in Mexico since the 1990's was primarily influenced by Performance and Installation Art, but lost its qualities related to documental photography and was far from being an iconic register of social reality. Since the 90's, photographers started to use other art disciplines to widen their limits and production fields, and by such means photography began to redefine itself as expanded image. The display fields of photography have changed radically and bit-by-bit this change becomes familiar. For the analysis of images I use the visual art critique methods of Professor Carlos Blas Galindo of the National Research, Documentation, and Information Center of Plastic Arts (CENIDIAP) of the National Institute of Fine Arts (INBA). The method consists of describing and analyzing three principal elements: 1. Esthetics: Expressive Force, 2. Thematics: Motive or principal matter, Thematic Treatment, the author's Posture towards the work, the author's Opinion towards the time period, Psychological implications and communicative Efficacy and 3. Artistics: Maturity of individual style, Originality, Technical repertoire and manner of application, Materials and procedures, Justification, Quality of production, Solutions of composition, chromatics, and Relationship of the work with the artistic context. Research consists of three thematic axes: Body, Time, and Space. In the first chapter Body/Performance in Mexican photography, I mainly approach the existing link between Performance Art and Photography as a metaphor of construction of meaning, thinly linked with feminist stances, and where, evidently, the discourse of gender is a characteristic. As in the chapter on space, I intend to analyze photography not only as a register, but also as the final support of a performative process. In the second chapter I approach the last thematic axis: Time/Memory, linked to the staging, nostalgia, footprint, and inquiry of archives as an appropriation of memory. In this chapter I analyze authors who link photography with practices such as Installation or object art. In the conclusions I can, with certainty, make an analysis of photographers from 1994 to 2014, and will be capable of linking Mexican photography with expanded image from a theoretical and historical reflection. In the third chapter of my thesis Space/Installation in Mexican photography, I approach the artistic practices linked to space as a significant part of the work, specifically with disciplinary crossings with the installation and the intervention of the landscape, in which photography is no longer used as a medium for obtaining a visual register of reality, but rather as a symbolic interpretation of it. Photographers start linking installation in their projects, which is where I detect an expansion of image in the mode of producing works, by the use of space as an intrinsic part of the piece, where there is a disciplinary cross between Photography and Installation art. My interest centers on how photographers and visual artists widened or expanded the fields of artistic production through photography through other disciplines, lending meaning to space at the same time. / [ES] Resumen en Castellano La presente tesis doctoral busca explicar, describir y entender el fenómeno de la fotografía mexicana autoral de 1994 a 2014 a partir del concepto de imagen expandida. Describo a la imagen expandida como las nuevas posibilidades discursivas, conceptuales y de soporte que articulan las practicas posmodernistas; como una estrategia de producción de las artes visuales en donde las formas tradicionales modernistas. La fotografía en México desde la década de los noventa fue influida principalmente por la performance y la instalación perdió sus cualidades relacionadas con la fotografía documental, lejos de ser un registro icónico de la realidad social. Desde los noventa los fotógrafos comenzaron a utilizar otras disciplinas del arte para dilatar sus límites y campos de producción, y de tal modo la fotografía comenzó a redefinirse como imagen expandida. Los campos de representación de la fotografía han cambiado radicalmente y poco a poco ese cambio se torna familiar. Para el análisis de la imágenes utilizo el método de critica de artes visuales del maestro Carlos Blas Galindo del Centro Nacional de Investigación, Documentación e Información de Artes Plásticas (CENIDIAP) del Instituto Nacional de Bellas Artes (INBA), el método consiste en describir y analizar tres elementos principales: 1. Estéticos: Fuerza Expresiva, 2. Temáticos: Motivo o asunto principal, Tratamiento temático, Postura del autor ante su obra, Opinión del autor sobre su tiempo, Implicaciones psicológicas y la Eficacia comunicativa. y 3. Artísticos: Madurez de estilo individual, Originalidad, Repertorio técnico y manera de aplicarlo, Materiales y procedimientos. Justificación, Calidad de factura, Soluciones de composición, cromáticas y la Relación de la obra con el contexto artístico. La investigación consta en tres ejes temáticos: Cuerpo, Tiempo y Espacio. En el primer capitulo Cuerpo / Performance en la fotografía mexicana, abordo principalmente el vínculo existente entre el performance y la fotografía como metáfora de construcción de significado, estrechamente vinculado con posturas feministas, y donde, evidentemente, el discurso de género es una característica. Al igual que en el capítulo de espacio pretendo analizar a la fotografía no sólo como registro, sino como soporte final de un proceso performático. En el segundo capítulo abordo el último eje temático: Tiempo/Memoria, vinculado a la puesta en escena, la nostalgia, la huella y la indagación de archivos como apropiación de la memoria. En este capítulo analizo autores que vinculan la fotografía con prácticas como la instalación o el arte objeto. En las conclusiones podré, con certeza, hacer un análisis de fotógrafos desde 1994 a 2014, y seré capaz de vincular a la fotografía mexicana con la imagen expandida desde una reflexión teórica e histórica. En el tercer capítulo de mi tesis Espacio / Instalación en la fotografía Mexicana, abordo las prácticas artísticas vinculadas al espacio como parte significativa de la obra, específicamente con cruces disciplinarios con la instalación y con la intervención del paisaje, en donde la fotografía ya no sólo se utiliza como un medio de obtener registro visual de la realidad, sino como una interpretación simbólica de la misma. Los fotógrafos comienzan a vincular a la instalación en su proyectos y es en donde detecto una expansión de la imagen en el modo de producir obras, por el uso del espacio como parte intrínseca de la pieza, donde se cruzan disciplinariamente la fotografía y la instalación. Mi interés se centra en el cómo los fotógrafos y artistas visuales dilataron o expandieron los campos de la producción artística desde la fotografía a través de otras disciplinas, significando al espacio al mismo tiempo. / [CA] La present tesi doctoral cerca explicar, descriure i entendre el fenomen de la fotografia mexicana autoral de 1994 a 2014 a partir del concepte d'imatge expandida. Descric a la imatge expandida com les noves possibilitats discursives, conceptuals i de suport que articulen les practiques posmodernistes; com una estratègia de producció de les arts visuals on les formes tradicionals modernistes; la fotografia a Mèxic va ser influïda principalment pel performance i la instal·lació va perdre les seues qualitats relacionades amb la fotografia documental, lluny de ser un registre icònic de la realitat social. Des dels noranta els fotògrafs van començar a utilitzar altres disciplines de l'art per a dilatar els seus límits i camps de producció, i de tal manera la fotografia va començar a redefinir-se com a imatge expandida. Els camps de representació de la fotografia han canviat radicalment i a poc a poc aqueix canvi es torna familiar. Per a l'anàlisi de la imatges utilitze el mètode de critica d'arts visuals del mestre Carlos Blas Galindo del Centre Nacional de Recerca, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de l'Institut Nacional de Belles arts (INBA), el mètode consisteix a descriure i analitzar tres elements principals: 1. Estètics: Força Expressiva, 2. Temàtics: Motiu o assumpte principal, Tractament temàtic, Postura de l'autor davant la seua obra, Opinió de l'autor sobre el seu temps, Implicacions psicològiques i l'Eficàcia comunicativa. i 3. Artístics: Maduresa d'estil individual, Originalitat, Repertori tècnic i manera d'aplicar-ho, Materials i procediments. Justificació, Qualitat de factura, Solucions de composició, cromàtiques i la Relació de l'obra amb el context artístic. La recerca consta en tres eixos temàtics: Cos, Temps i Espai. En el primer capitule Cos / Performance en la fotografia mexicana, aborde principalment el vincle existent entre el *performance i la fotografia com a metàfora de construcció de significat, estretament vinculat amb postures feministes, i on, evidentment, el discurs de gènere és una característica. Igual que en el capítol d'espai pretenc analitzar a la fotografia no solament com a registre, sinó com a suport final d'un procés performático. En el segon capítol aborde l'últim eix temàtic: Temps/Memòria, vinculat a la posada en escena, la nostàlgia, la petjada i la indagació d'arxius com a apropiació de la memòria. En aquest capítol analitze autors que vinculen la fotografia amb pràctiques com la instal·lació o l'art objecte. En les conclusions podré, amb certesa, fer una anàlisi de fotògrafs des de 1994 a 2014, i seré capaç de vincular a la fotografia mexicana amb la imatge expandida des d'una reflexió teòrica i històrica. En el tercer capítol de la meua tesi Espai / Instal·lació en la fotografia Mexicana, aborde les pràctiques artístiques vinculades a l'espai com a part significativa de l'obra, específicament amb creus disciplinaris amb la instal·lació i amb la intervenció del paisatge, on la fotografia ja no només s'utilitza com un mitjà d'obtenir registre visual de la realitat, sinó com una interpretació simbòlica de la mateixa. Els fotògrafs comencen a vincular a la instal·lació en el seu projectes i és on detecte una expansió de la imatge en la manera de produir obres, per l'ús de l'espai com a part intrínseca de la peça, on es creuen disciplinàriament la fotografia i la instal·lació. El meu interès se centra en el com els fotògrafs i artistes visuals van dilatar o van expandir els camps de la producció artística des de la fotografia a través. / Meneses Gutiérrez, JP. (2016). La imagen expandida. Cuerpo, tiempo y espacio en la fotografía mexicana (1994-2014) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62591

[ES] La presente tesis doctoral investiga las posibilidades del arte colaborativo comprometido con la defensa socio-ambiental a través de una práctica y metodología interdisciplinar llevada a cabo entre 2016 y 2022 por Bea Millón en diferentes contextos del territorio mexicano. A través de cuatro series, reformula las relaciones con el territorio, acciona proyectos críticos, anti-coloniales y ecologistas en diálogo con realidades corporales, materiales, y ambientales diversos. Estas series, que devienen en múltiples proyectos desarrollados principalmente en contextos extractivos, son a su vez investigaciones que producen otros saberes, sensibilidades y estrategias que retroalimentan la lucha por los bienes naturales desde el arte contemporáneo. / [CA] La present tesi doctoral investiga les possibilitats de l'art col·laboratiu compromés amb la defensa soci-ambiental a través d'una pràctica i metodologia interdisciplinària duta a terme entre 2016 i 2022 per Bea Millón en diferents contextos del territori mexicà. A través de quatre sèries, reformula les relacions amb el territori, acciona projectes crítics, anti-colonials i ecologistes en diàleg amb realitats corporals, materials, i ambientals diversos. Aquestes sèries, que esdevenen en múltiples projectes desenvolupats principalment en contextos extractius, són al seu torn investigacions que produeixen altres sabers, sensibilitats i estratègies que retroalimenten la lluita pels béns naturals des de l'art contemporani. / [EN] This doctoral thesis investigates the possibilities of collaborative art committed to socio-environmental defense through an interdisciplinary practice and methodology carried out between 2016 and 2022 by Bea Millón in different contexts of the Mexican territory. Through four series, he reformulates relations with the territory, activates critical, anti-colonial and ecological projects in dialogue with various bodily, material and environmental realities. These series, which come in multiple projects developed mainly in extractive contexts, are in turn investigations that produce other knowledge, sensibilities and strategies that feed back the fight for natural assets from contemporary art. / La presente tesis doctoral recoge la labor plurianual de investigación teórico-práctica llevada a cabo dentro del programa de doctorado Arte: Producción e investigación de la Facultad de Bellas Artes de la Universitat Politècnica de València, con el apoyo del sistema de Formación de Profesorado Universitario de Doctorado FPU promovido por el Ministerio de Educación (FPU 2016). / Millón Sánchez, B. (2023). Roza, tumba y quema. Acompañamientos artísticos a la defensa del territorio mexicano (2016-2022) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/193658

[ES] La presente tesis doctoral tiene el propósito de afirmar la existencia, así como de dar cuenta de las posibilidades, de una metodología propia de mediación entre la obra de arte contemporáneo y especialistas en educación. Su carácter es expandido y atento a la visualidad. Con expandido se entiende por una parte, la cualidad de situarse interrelacionadamente en diferentes contextos: el centro de arte, el aula universitaria y la escolar. Por otra, la de fomentar desplazamientos y cruces del campo educativo al del arte y del campo del arte al educativo. Esto desemboca en la generación de nuevas identidades docentes y nuevas formas de ser artista así como en nuevas formas de colaboración entre estos profesionales, en favor de una revitalización del hecho artístico, mejoras en la educación artística y en la educación interdisciplinar desde el arte. Con atención a la visualidad se entiende el carácter de una mediación en la que la realidad sentipensante, la estética y la visualidad se proponen como ejes de la acción de mediación y como guías que pueden equilibrar la tendencia a la sobrexposición de la subjetividad del receptor de la obra de arte y la tendencia a sobrexponer las cualidades de la obra frente a las experiencias del receptor, de tal modo que se valore un equilibrio relacional obra-sujeto. Esta propuesta de mediación tiene sentido desde un proceso deselitizador del arte, desde una perspectiva reestetizadora de la educación artística y desde una dirección repersonalizadora de la relación del artista-receptor con la obra y del artista con la sociedad. Su planteamiento filosófico de fondo es pragmatista. La investigación se sitúa en un campo entre la práctica del arte y la educación artística. El posicionamiento de la que parte es a/r/tográfico. Todos estos planteamientos se concretan en el contexto espacio y tiempo de nueve años de trabajo en el campo de la docencia desde la materia de Didáctica artística del Grado de Educación en Florida Universitaria por una profesora (la misma que investiga y escribe estas letras) de formación y trayectoria como pintora. La metodología de investigación aplicada es la educativa basada en artes visuales y la a/r/tográfica. Desde este marco metodológico se proponen dos estrategias de investigación: la fotonovela para la mediación artística y la Logotesis para la investigación a/r/tográfica. / [CA] La present tesi doctoral té el propòsit d'afirmar l'existència, així com de donar compte de les possibilitats, d'una metodologia pròpia de mediació entre l'obra d'art contemporani i especialistes en educació. El seu caràcter és expandit i atent a la visualitat. Amb expandit s'entén d'una banda, la qualitat de situar-se interrelacionadament en diferents contextos: el centre d'art, l'aula universitària i l'escolar. Per una altra banda, la de fomentar desplaçaments i entrecreuaments del camp educatiu al de l'art i del camp de l'art a l'educatiu. Això desemboca en la generació de noves identitats docents i noves maneres de ser artista així com en noves formes de col·laboració entre aquests professionals, en favor a una revitalització del fet artístic, millores en l'educació artística i en l'educació interdisciplinària des de l'art. Amb atenció a la visualitat s'entén el caràcter d'una mediació en la qual la realitat sentipensant, l'estètica i la visualitat es proposen com a eixos de l'acció de mediació i com a guies que poden equilibrar la tendència a la sobrexposició de la subjectivitat del receptor de l'obra d'art i la tendència a sobrexposar les qualitats de l'obra enfront de les experiències del receptor, de tal manera que es valore un equilibri relacional obra-subjecte. Aquesta proposta de mediació té sentit des d'un procés des-elititzador de l'art, des d'una perspectiva re-estetitzadora de l'educació artística i des d'una direcció re-personalitzadora de la relació de l'artista-receptor amb l'obra i de l'artista amb la societat. El seu plantejament filosòfic de fons és pragmatista. La investigació se situa en un camp entre la pràctica de l'art i l'educació artística. El seu posicionament és a/r/tográfic. Tots aquests plantejaments es concreten en el context espai i temps de nou anys de treball en el camp de la docència des de la matèria de Didàctica artística del Grau d'Educació a Florida Universitària d'una professora (la mateixa que investiga i escriu aquestes lletres) de formació i trajectòria com a pintora. La metodologia d'investigació aplicada és l'educativa basada en arts visuals i l'a/r/togràfica. Des d'aquest marc metodològic es proposen dues estratègies d'investigació: la fotonovela per a la mediació artística, i la Logotesis, per a la investigació a/r/togràfica. / [EN] This doctoral thesis is aimed at stating he existence, as well as to account for the possibilities, of a methodology of mediation between the work of contemporary art and education specialists. It has both an expanded and an attentive-to-visuality nature. By expanded we mean, on the one hand, the quality of situating itself interrelatedly in different contexts: the art centre, the university classroom and the school classroom. On the other hand, it encourages shiftings and crossovers from the field of education to the field of art and from the field of art to the field of education. This leads to the generation of new teaching identities and new ways of being an artist, as well as new forms of collaboration between these professionals, in favour of a revitalisation of the artistic fact, improvements in art education and interdisciplinary education from art. Attention to visuality is understood as the nature of a mediation in which thinking and sentient reality, aesthetics and visuality are proposed as axes of the action of mediation and as guides that can balance the tendency to overdisplay the subjectivity of the receiver of the work of art and the tendency to overdisplay the qualities of the work against the experiences of the receiver, in such a way that a work-subject relational balance is valued. This mediation proposal makes sense from a de-eliticising process of art, from a re-aesthetising perspective of art education and from a re-personalising direction of the relationship of the artist-recipient with the work and of the artist with society. Its basic philosophical approach is pragmatist. The research is situated in a field between art practice and art education. The position from which it starts is a/r/tographic. All these approaches take place in the space and time context of nine years of work in the field of teaching Art Didactics for the Degree in Education at Florida Universitaria by a teacher (the same one who is researching and writing these lines) with a background and career as a painter. The research methodology applied is the educational methodology based on visual arts and a/r/tography. From this methodological framework, two research strategies are proposed: the Photo-novel for the artistic mediation, and the Logothesis, for the a/r/tographic research. / Rueda Gascó, L. (2023). Mediación expandida. Un estudio a/r/tográfico y educativo basado en la visualidad entre la obra de arte contemporáneo y docentes de Infantil y Primaria [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/193687

[ES] La presente tesis doctoral aborda la relación existente entre teoría del cuidado y práctica artística. La desigualdad en las labores reproductivas y de mantenimiento con relación al género ha sido puesta en evidencia desde la década de 1970. A partir de la reclamación de la importancia de este tipo de trabajo, y de su posición central en las estructuras sociales, surge la ética del cuidado, pensamiento que se desarrolla especialmente en el ámbito filosófico y político. La investigación llevada a cabo pone de manifiesto que existe una fuerte influencia del pensamiento y las prácticas del cuidado en la creación artística del siglo XXI, especialmente en la zona del sur de Europa. Para abordar esta conexión se plantea un estudio dirigido a profesionales en España, Francia, Portugal e Italia, siendo los ámbitos profesionales objeto de estudio, los relacionados con el comisariado y la gestión cultural, las instituciones culturales y, por último, artistas y colectivos de artistas. Las respuestas obtenidas sobre prácticas laborales con relación al cuidado han sido analizadas y contextualizadas. Asimismo, se estudian y analizan diferentes casos paradigmáticos que presentan una notable vinculación con las prácticas del cuidado como son el Centro HUARTE en España, la bienal Manifesta 12 en Italia o el trabajo de la artista Céline Condorelli en Francia, entre otros. A partir de los mismos se constata que la influencia de la teoría del cuidado desempeña un protagonismo relevante en el ámbito artístico desde la década de 2010. Se aborda también el papel de los comunes urbanos como espacios de generación de infraestructuras de cuidado y los puntos esenciales que definen una estética del cuidado. Finalmente, se concluye que se confirma la hipótesis planteada y se realiza una clasificación de las orientaciones temáticas que el cuidado adopta en el ámbito expositivo contemporáneo. / [CA] La present tesi doctoral aborda la relació existent entre teoria de la cura i pràctica artística. La desigualtat en les labors reproductives i de manteniment en relació amb el gènere ha sigut posada en evidència des de la dècada de 1970. A partir de la reclamació de la importància d'aquesta mena de treball, i de la seua posició central en les estructures socials, sorgeix l'ètica de la cura, pensament que es desenvolupa especialment en l'àmbit filosòfic i polític. La investigació duta a terme posa de manifest que existeix una forta influència del pensament i les pràctiques de la cura en la creació artística del segle XXI, especialment en la zona del sud d'Europa. Per a abordar aquesta connexió es planteja un estudi dirigit a professionals a Espanya, França, Portugal i Itàlia, sent els àmbits professionals objecte d'estudi, els relacionats amb el comissariat i la gestió cultural, les institucions culturals i, finalment, artistes i col·lectius d'artistes. Les respostes obtingudes sobre pràctiques laborals en relació amb la cura han sigut analitzades i contextualitzades. Així mateix, s'estudien i analitzen diferents casos paradigmàtics que presenten una notable vinculació amb les pràctiques de la cura com són el Centre HUARTE a Espanya, la biennal Manifesta 12 a Itàlia o el treball de l'artista Céline Condorelli a França, entre altres. A partir dels mateixos es constata que la influència de la teoria de la cura exerceix un protagonisme rellevant en l'àmbit artístic des de la dècada de 2010. S'aborda també el paper dels comuns urbans com a espais de generació d'infraestructures de cura i els punts essencials que defineixen una estètica de la cura. Finalment, es conclou que es confirma la hipòtesi plantejada i es realitza una classificació de les orientacions temàtiques que la cura adopta en l'àmbit expositiu contemporani. / [EN] This thesis addresses the relationship between care theory and artistic practice. Since the 1970s, inequality in reproductive and maintenance tasks in relation to gender has been highlighted. The ethics of care arises from the claim of the importance of this type of work, and its central position in social structures, it is a thought that is developed especially in a philosophical and political field. The research carried out shows that there is a strong influence of care thinking and practices on the artistic creation of the 21st century, especially in southern Europe. To address this connection, a study aimed at professionals in Spain, France, Portugal and Italy is proposed. The professional fields under study are those related to curating and cultural management, cultural institutions and, finally, artists and artist collectives. The responses obtained on work practices in relation to care have been analysed and contextualized. Likewise, different paradigmatic cases that present a notable connection with care practices are studied, such as the HUARTE Center in Spain, the Manifesta 12 biennial in Italy or the work of the artist Céline Condorelli in France, among others. From these cases it is confirmed that the influence of care theory has played a relevant role in the artistic field since the 2010s. It is also addressed the role of urban commons as spaces generating care infrastructures and essential points that define an aesthetics of care. Finally, it is concluded that the proposed hypothesis is confirmed, in addition to a thematic classification of the ways in which care is adopted in the contemporary exhibition field. / Ferriols Montañana, A. (2024). Teoría del cuidado en el arte del siglo XXI. Propuestas de creación artística y gestión cultural en el sur de Europa durante el periodo 2000-2023 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/203127

[ES] La tesis propone una revisión de la emergencia y evolución del videoarte en Chile entre fines de los setenta y principios de los ochenta. Se enfoca en desentrañar las omisiones, transferencias visuales y las interacciones entre artistas, considerando la influencia de los contextos políticos y culturales. A través de entrevistas y análisis críticos de documentos históricos y vídeos, se busca comprender el papel del video como un medio de expresión y denuncia que refleja las dinámicas en tiempos de dictadura. El estudio abarca la contribución clave del festival de vídeo arte Franco-chileno y examina cómo éste influyó en el desarrollo del video arte en sus inicios en Chile. / [CA] La tesi proposa una revisió de l'emergència i evolució del videoart a Xile entre fins dels setanta i principis dels huitanta. S'enfoca a desentranyar les omissions, transferències visuals i les interaccions entre artistes, considerant la influència dels contextos polítics i culturals. A través d'entrevistes i anàlisis crítiques de documents històrics i vídeos, es busca comprendre el paper del vídeo com un mitjà d'expressió i denúncia que reflectix les dinàmiques en temps de dictadura. L'estudi abasta la contribució clau del festival de vídeo art Franco-xilé i examina com este va influir en el desenvolupament del videoart en els seus inicis a Xile. / [EN] The thesis proposes a review of the rise and evolution of video art in Chile from the late seventies to the early eighties. It focuses on uncovering omissions, visual transfers, and interactions among artists, considering the influence of political and cultural contexts. Through interviews and critical analysis of historical documents and videos, it aims to understand the role of video as a medium of expression and denunciation that reflects the dynamics during times of dictatorship. The study includes the key contribution of the Franco-Chilean video art festival and examines how it influenced the development of video art in its early stages in Chile. / Farriol Gispert, RJ. (2024). Temas, figuras y acciones sobre los orígenes del videoarte en Chile [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207114

[ES] El mito es un tipo de narración tradicional que ha sido empleada en todas las culturas desde hace milenios. Es un tipo de relato que, lejos de agotarse, siempre se reinventa y reinterpreta hacia delante. La metodología propuesta permite plantear interrogantes desde la práctica artística personal para, a continuación, deducir una serie de rasgos que hacen que el mito sea de interés para aquellas prácticas artísticas actuales que investigan acción y movimiento. Uno de los objetivos fundamentales de la tesis es comprobar si el mito es un tipo de narración que en el arte actual permite relacionar la tradición con el presente, es decir, vincular la cultura que hemos heredado con las problemáticas de hoy, con los miedos y vulnerabilidades de la sociedad, así como subrayar los cismas que hay que superar. Para entender cómo la mitología se inserta en el arte contemporáneo, la estructura del documento es conceptual, pues organiza tres categorías de la acción en tres tiempos metafóricos: relaciona la autorrepresentación con el pasado, la activación con el presente y la partitura escultórica con el futuro. En esta investigación teórico-práctica se analizan conceptos procedentes de la filosofía, la narratología, mitología, antropología o teoría feminista, y también obras de referentes artísticos. La observación de estas teorías y estrategias que se relacionan con la práctica artística personal, permiten extraer conclusiones. En definitiva, el presente estudio investiga autorrepresentación, activación y partitura escultórica como categorías que en el contexto del arte contemporáneo resignifican la capacidad emancipadora del mito con respecto al orden imperante. / [CA] El mite és un tipus de narració tradicional que ha sigut emprada en totes les cultures des de fa mil·lennis. És un tipus de relat que, lluny d'esgotar-se, sempre es reinventa i reinterpreta cap avant. La metodologia proposada permet plantejar interrogants des de la pràctica artística personal per a, a continuació, deduir una sèrie de trets que fan que el mite siga d'interès per a aquelles pràctiques artístiques actuals que investiguen acció i moviment. Un dels objectius fonamentals de la tesi és comprovar si el mite és un tipus de narració que en l'art actual permet relacionar la tradició amb el present, és a dir, vincular la cultura que hem heretat amb les problemàtiques d'avui, amb les pors i vulnerabilitats de la societat, així com subratllar els cismes que cal superar. Per a entendre com la mitologia s'insereix en l'art contemporani, l'estructura del document és conceptual, perquè organitza tres categories de l'acció en tres temps metafòrics: relaciona l'autorepresentació amb el passat, l'activació amb el present i la partitura escultòrica amb el futur. En aquesta investigació teoricopràctica s'analitzen conceptes procedents de la filosofia, la narratologia, mitologia, antropologia o teoria feminista, i també obres de referents artístics. L'observació d'aquestes teories i estratègies que es relacionen amb la pràctica artística personal, permeten extraure conclusions. En definitiva, el present estudi investiga autorepresentació, activació i partitura escultòrica com a categories que en el context de l'art contemporani resignifiquen la capacitat emancipadora del mite respecte a l'ordre imperant. / [EN] Myth is a type of traditional narrative that has been utilized in all cultures for millennia, always being reinvented and reinterpreted rather than exhausted. The proposed methodology enables us to pose questions arising from personal artistic practice and subsequently deduce a series of features that render myth relevant to contemporary artistic practices investigating action and movement. One of the fundamental objectives of the thesis is to verify if myth is a type of narrative that, in current art, allows us to relate tradition with the present; that is, to link the culture that we have inherited with today's problems, fears, and vulnerabilities of society, as well as to highlight the schisms that must be overcome. To understand how mythology is incorporated into contemporary art, the structure of the document is conceptual, organizing three categories of action across three metaphorical times: it relates self-representation to the past, activation to the present, and the sculptural score to the future. In this theoretical-practical research, concepts from philosophy, narratology, mythology, anthropology, or feminist theory are analyzed, along with works of artistic reference. Observing these theories and strategies related to personal artistic practice allows for drawing conclusions. In summary, the present study investigates self-representation, activation, and sculptural score as categories that, in the context of contemporary art, re-signify the emancipatory capacity of myth with respect to the prevailing order. / Boyano López Villalta, DC. (2024). Alegoría y sabotaje: investigación artística sobre la acción y el movimiento que vincula la tradición con el presente [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207206

[EN] Social mediation of art in the public space. Now, then, never . The present work is an itinerary that begins with crossing the constituting layers of contemporary society' s global nature. At the same time, the work analyses how this ideology impacts on representations engaging with social and political issues and taking place in the public space and, furthermore, it examines how the urban environment is being conformed. In this context, it addresses projects and experiences channelled through emerging contemporary art that serve as a mediator between society and certain issues that have been analysed in terms of critical thinking. The key to mediation is the will of the parties involved, as a result of free decision-making in which everyone acknowledges each other' s autonomy. Within the field of public art, there is a certain type of artistic practice which seeks to establish a dialogue with the society, exploring forms of communication that boost people's critical position. The purpose of these practices is to encourage the capacity for thought and drafting of public opinion, validating the ability of new artistic forms as a stimulant link facing efficient marketing strategies that promote a global construction of a standardized collective worldview. The research refers to a period comprised between 1998 and 2015. The experiences and artistic practices that receive major attention at the core of the research are part of projects that I have conducted or curated -depending on the specific case- and as such they have become practical applications of theoretical approaches which I defend when interpreting the symbolic meaning of public space. In my opinion the way in which the city serves a binding function, not only of individuals but also of ways of living and of social models, is of great interest. Equally important is the fact that the city under the conditions of a particular ideology translates into different forms of urban settings and into different artistic interventions. Similarly, the research was drawn from the premise of understanding that art in it's condition of a human expression cannot ignore the drifts of its own time, in the same way that the artists' work cannot fail to respond to the reality that surrounds it. Thus, the social aspect, understood as the translation of the codes of a given space-time, can and should be an important part of the signifier of current artistic practice, as it has been -in one way or another- over the course of centuries. / [ES] La mediación social del arte en el espacio público. Ahora, después, nunca El presente trabajo es un recorrido que se inicia a través de algunas de las capas que configuran el carácter global de la sociedad contemporánea, a la vez que analiza la repercusión de ese ideario en la representación que tiene lugar en el espacio público y la conformación del entorno urbano. En este contexto se abordan proyectos y experiencias en las que el arte contemporáneo de última creación sirve de cauce, de mediador, entre la sociedad y algunos asuntos analizados desde ámbitos de pensamiento crítico. El elemento clave en la mediación es que exista la voluntad de las partes, como resultado de una libre toma de decisión en la que cada cual reconoce su autonomía. Cierto tipo de expresiones artísticas en el espacio público persiguen esa función de entrar en diálogo con la ciudadanía, experimentando formas de comunicación que favorecen la activación de resortes de posición crítica en las personas. El propósito, en todos los casos, es estimular la capacidad de reflexión y la elaboración de opinión en la ciudadanía, validando la capacidad de las nuevas expresiones artísticas como nexo estimulante, frente a las eficaces estrategias de mercadotecnia que fomentan la construcción global de imaginarios colectivos estandarizados. La investigación se centra en el período 1998-2015. En el núcleo de la investigación se dedica una atención principal a las experiencias y prácticas artísticas resultantes de esos proyectos que he dirigido o comisariado, según los casos, que se han convertido en aplicaciones prácticas de los planteamientos teóricos que defiendo a la hora de interpretar el sentido simbólico del espacio público. Considero de gran interés el modo en la que la ciudad ejerce una función aglutinadora no sólo de personas, sino de formas de vida y de modelos sociales, a la vez que traduce en el espacio público una determinada ideología que se plasma mediante la configuración de distintas formas urbanas y también a través de diferentes tipos de intervenciones artísticas. De igual manera, se parte de la premisa de entender que el arte, como expresión humana, no puede permanecer ajena a las derivas de su tiempo, ni que los artistas puedan mostrarse en sus trabajos indiferentes a la realidad que los rodea. Por ello, el aspecto social, como traducción de los códigos de un determinado espacio-tiempo, puede y debe ser una parte importante del significante de las creaciones artísticas actuales, como lo ha sido -de un modo u otro- a lo largo de los siglos. / [CA] La mediació social de l'art en l'espai públic. Ara, després, mai El present treball és un recorregut que s'inicia a través d'algunes de les capes que configuren el caràcter global de la societat contemporània, alhora que analitza la repercussió d'aquest ideari en la representació que té lloc a l'espai públic i en la conformació de l'entorn urbà. En aquest context s'aborden projectes i experiències en les quals l'art contemporani d'última creació serveix de via, de mediador, entre la societat i alguns assumptes analitzats des d'àmbits de pensament crític. L'element clau en la mediació és que hi haja la voluntat de les parts, com a resultat d'una lliure presa de decisió on cadascú reconeix la seua autonomia. Cert tipus d'expressions artístiques a l'espai públic persegueixen eixa funció d'entrar en diàleg amb la ciutadania, experimentant formes de comunicació que afavoreixen l'activació de ressorts de posició crítica en les persones. El propòsit, en tots els casos, és estimular la capacitat de reflexió i l'elaboració d'opinió en la ciutadania, validant la capacitat de les noves expressions artístiques com a nexe estimulant, enfront de les eficaces estratègies de màrqueting que fomenten la construcció global d'imaginaris col·lectius estandarditzats. La investigació se centra en el període 1998-2015. En el nucli de la investigació es dedica una atenció principal a les experiències i pràctiques artístiques resultants dels projectes que he dirigit o comissariat, segons els casos, que s'han convertit en aplicacions pràctiques dels plantejaments teòrics que defenc a l'hora d'interpretar el sentit simbòlic de l'espai públic. Considere de gran interés la manera en què la ciutat exerceix una funció aglutinadora no sols de persones, sinó de formes de vida i de models socials, alhora que tradueix a l'espai públic una determinada ideologia que es plasma mitjançant la configuració de diferents formes urbanes i també a través de diferents tipus d'intervencions artístiques. D'igual manera, es parteix de la premissa d'entendre que l'art, com a expressió humana, no pot romandre alié a les derives del seu temps, ni que els artistes puguen mostrar-se en els seus treballs indiferents a la realitat que els envolta. Per això l'aspecte social, com a traducció dels codis d'un determinat espai-temps, pot i ha de ser una part important del significant de les creacions artístiques actuals, com ho ha sigut -d'una manera o una altra- al llarg dels segles. / Pérez Pont, JL. (2015). La mediación social del arte en el espacio público. Ahora, después, nunca [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59456 / Premios Extraordinarios de tesis doctorales

[ES] La presente investigación ha tenido como objetivo explorar el de modo en que el arte contemporáneo, puede contribuir a la adaptación biológica de los seres humanos desde la transición a la sostenibilidad de los complejos sistemas sociotécnicos. Debido al hecho de que el cerebro siempre está preparando hipótesis a futuro y conociendo en parte, como emerge la conciencia en él, nos preguntamos de qué forma la ciencia en toda su complejidad y las intersecciones que emergen entre diferentes disciplinas al analizarse contextos reales, el uso de las tecnologías y los diferentes sistemas de innovación contribuyen y pueden mejorar la adaptación cognitiva de los seres humanos ante posibles disrupciones sociales y medioambientales en los ecosistemas. En concreto se ha querido conocer de qué modo podemos aportar información de valor, a través de la pedagogía, el modelado de sistemas y la ciencia de sistemas. Al estudiar las estructuras emergentes en la autoorganización social, que intervienen en la continua transformación de los diferentes regímenes del paisaje dominante o Statu Quo del metabolismo socioeconómico global. A través de una triangulación de metodologías la investigación presupone la capacidad creativa de los seres humanos para abstraer la realidad y percibirla como totalidades, desde las que poner conciencia de nuestras interdependencias biológicas con los ecosistemas. Y situar en el contexto de investigación, la creencia de que, la clave de la sostenibilidad está en la organización de lo vivo, en el código orgánico y en las dinámicas relacionales. Creemos que el acceso al conocimiento es un fenómeno dinámico, espontáneo que se crea y se destruye infinitamente, como lo es el fenómeno de la conciencia. Al estudiar el contexto como agente crítico se ha elaborado una propuesta de cambio a nivel institucional, destacando que es posible, a futuro, que la ciencias de la complejidad integren el sistema valenciano de innovación. Para partir de una posición justificada desde un punto de vista de método científico se ha acotado el objeto de investigación y recurrido a la investigación de acción participativa de realismo crítico y como marco de trabajo o enfoque, la perspectiva multinivel (MLP), que estudia la complejidad de la transición a la sostenibilidad de los sistemas sociotécnicos de forma agregada, desde el campo de la sociología y esta se ha anclado como punto de partida en la sociología de los sistemas complejos adaptativos (SACS) / [CA] La present recerca ha tingut com a objectiu explorar la forma en què l'art contemporani, pot contribuir a l'adaptació biològica dels éssers humans des de la transició a la sostenibilitat dels complexos sistemes sociotècnics. Degut al fet fet de que el cervell sempre està preparant hipòtesi a futur i coneixent en part, com emergeix la consciència en ell, ens preguntem de quina forma la ciència en tota la seva complexitat i les interseccions que emergeixen de entreteixir l¿us de diferents disciplines en analitzar-se contextos reals, l'ús de les tecnologies i els diferents sistemes d'innovació contribueixen i poden millorar l'adaptació cognitiva dels éssers humans davant possibles disrupcions socials i mediambientals als ecosistemes. En concret s'ha volgut conèixer de quina manera podem aportar informació de valor, a través de la pedagogia, el modelatge de sistemes i la ciència de sistemas, de dades i la inteligencia artificial. En estudiar les estructures emergents en l'autoorganització social, que intervenen en la contínua transformació dels diferents règims del paisatge dominant o Statu quo del metabolisme socioeconòmic global, a través del nostre contexte local. Emprant una triangulació de metodologies , la recerca pressuposa la capacitat creativa dels éssers humans per a abstreure la realitat i percebre-la com a totalitats, des de les quals posar consciència de les nostres interdependències biològiques amb els ecosistemes. I situar a l'entorn de estudi , la creença, de que la clau de la sostenibilitat està en l'organització del viu, en el codi orgànic, en les dinàmiques relacionals. Creiem que l'accés al coneixement és un fenomen dinàmic, espontani que es crea i es destrueix infinitament, com ho és el fenomen de la consciència. En estudiar el context com a agent crític s'ha elaborat una proposta de canvi a nivell institucional, destacant que és possible, a futur, que la ciències de la complexitat integrin el Sistema Valencià d'Innovació (SVI), i el nacional. Per a partir d'una posició justificada des d'un punt de vista de mètode científic s'ha delimitat l'objecte de recerca i recorregut a la recerca d'acció participativa de realisme crític i com a marc de treball o enfocament, la Perspectiva Multi Nivell (MLP), que estudia la complexitat de forma agregada i com a punt de unió en el campo de estudi de la Sociología dels Sistemes Complexos Adaptatius (SACS) / [EN] The aim of this academic research is to explore how contemporary art can contribute to the biological adaptation of human beings in the transition to sustainability of complex socio-technical systems. Owing to the fact that the brain is always hypothesizing about the future and knowing to some extent how consciousness emerges, the question is raised of how science, technologies and different systems of innovation in all their complexity, and what emerges from the intersections between different disciplines when real contexts are analyzed, can contribute and can improve human beings' cognitive adaptation in the face of social and environmental disruption in ecosystems. Specifically, the intention has been to ascertain how we can contribute information of value in the following ways: By means of pedagogy, systems modelling and systems science. By studying the emerging structures in social self-organization which intervene in the ongoing transformation of the different regimes of the dominant landscape or the Statu quo of the global socio-economic metabolism. By means of the triangulation of methodologies, this study presupposes the creative capacity of human beings to abstract reality and to perceive it as totalities, thereby making us aware of our biological interdependence with ecosystems. This situates in a setting of discovery, the belief, that the key to sustainability is in the organization of the living, the organic code, and relational dynamics. We believe that the access to knowledge is a phenomenon which is both dynamic and spontaneous and which is created and destroyed in one neverending process, as is the phenomenon of consciousness. In the process of studying the context as the critical agent, a proposal for institutional change has been drawn up, a proposal which posits that in the future the Valencian system of innovation could be integrated in the sciences of complexity, a case in point could be UPV and more in particular the experience of a pre-doctoral student. In order to start from a position which can be justified from the point of view of the scientific method the object of this research has been limited, and the approach has been that of participatory action research and critical realism, while the framework or focus adopted was the Multi-Level Perspective (MLP), which studies complexities in aggregate form, connected across Sociology with Adaptative Complex Sytems (SACS) field of study. . / Méndez Gallart, MJ. (2023). Uso transdisciplinar del análisis sistémico en la ecología y en la creación de arte contemporáneo. Cambios de paradigma en la Valencia del siglo XXI [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/192757

Art and mysticism in the 21st century. Artistic creation as an approach to spirituality is the result of a deep study carried out from the point of view of artistic creation. A study based on mysticism, on the mystics of the 16th and 17th centuries and on the associated symbology and its influence in the art of the 21st century. A research work that takes as reference an endless range of fields such as philosophy, psychology, theology, history, aesthetics and art among others, to go in depth into mysticism, mystery and spirituality. The main objective of the work is the study of mysticism and its influence in art, focusing more intensely on the process of creation of the artistic project that has been carried out for this thesis. From references such as Santa Teresa de Jesus and San Juan de la Cruz, it has been developed a whole poetic and symbolic universe that has been used to generate the proposed sculptural resources. Starting from this analysis, the concepts of spirituality and contemplation, dialogue, pain and silence have been taken to make each one of the personal artistic proposals. In our case this process has helped us, on the one hand, to discover our own inside, our being, in order to search for the absolute and, on the other hand, to propose new methods of creation, new ways of dealing with art itself. A whole field of concepts and references that have helped us to build our own artistic and plastic discourse. This study serves to demonstrate the influence of these authors, themes and symbologies in contemporary art. Good evidence of this are the exhibitions that reveal these concepts, as well as the artists who make use of them. This Doctoral Thesis is a place for reflection on methods of creation and it allows us to appreciate the similarities of the creative process between the mystic and the artist. Both paths bring us closer to our inner world and show that both art and mysticism imply a transforming dimension in mankind. / Arte y mística en el siglo XXI. La creación artística como una aproximación a la espiritualidad es la consecuencia de un profundo estudio, llevado a cabo desde el punto de vista de la creación artística, sobre la mística, sobre los místicos del siglo XVI y XVII y sobre la simbología asociada, y su influencia en el arte del siglo XXI. Una investigación que toma como referente un sin fin de campos como la filosofía, la psicología, la teología, la historia, la estética y el arte, entre otros, para adentrarse en la mística, en el misterio y en la espiritualidad. El trabajo tiene como objetivo principal el estudio de la mística y su influencia en el arte, centrándose, más intensamente, en el proceso de creación del proyecto artístico que se ha realizado para esta tesis. A partir de referentes como santa Teresa de Jesús y san Juan de la Cruz, se ha elaborado todo un universo poético y simbólico que ha servido para generar los recursos plásticos propuestos. Partiendo de este análisis, se han tomado los conceptos de espiritualidad y contemplación, diálogo, dolor y silencio, para elaborar cada una de las propuestas artísticas personales. En nuestro caso, este proceso, nos ha ayudado, por un lado, a descubrir nuestro propio interior, nuestro ser, con el fin de la búsqueda de lo absoluto y, por otro, a plantear nuevos métodos de creación, nuevas maneras de enfrentarse al hecho artístico. Todo un campo de conceptos y referentes que nos han servido para construir nuestro propio discurso artístico y plástico. Este estudio sirve para evidenciar la influencia de estos autores, estas temáticas y estas simbologías en el arte contemporáneo, prueba de ello son las exposiciones que ponen de manifiesto actualmente estos conceptos, así como los artistas que hacen uso de ellos. Esta Tesis Doctoral supone un lugar para la reflexión sobre métodos de creación y nos permite apreciar las semejanzas del proceso creativo entre el místico y el artista. Ambos caminos nos acercan a nuestro mundo interior y ponen de manifiesto, que tanto el arte como la mística conllevan una dimensión transformadora en el hombre. / Art i mística al segle XXI. La creació artística com una aproximació a l'espiritualitat és la consequ¿ència d'un profund estudi, dut a terme des del punt de vista de la creació artística, sobre la mística, sobre els místicos del segle XVI i XVII i sobre la simbologia associada, i la seva influència en l'art del segle XXI. Una recerca que pren com a referent un sense fi de camps com la filosofia, la psicologia, la teologia, la història, l'estètica i l'art, entre uns altres, per endinsar-se en la mística, en el misteri i en l'espiritualitat. El treball té com a objectiu principal l'estudi de la mística i la seua influència en l'art, centrant-se, més intensament, en el procés de creació del projecte artístic que s'ha realitzat per a aquesta tesi. A partir de referents com a Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu, s'ha elaborat tot un univers poètic i simbòlic que ha servit per generar els recursos plàstics proposats. Partint d'aquesta anàlisi, s'han pres els conceptes d'espiritualitat i contemplació, diàleg, dolor i silenci, per elaborar cadascuna de les propostes artístiques personals. En el nostre cas, aquest procés, ens ha ajudat; d'una banda, a descobrir el nostre propi interior, el nostre ésser; amb la finalitat de la cerca de l'absolut i, per un altre, a plantejar nous mètodes de creació, noves maneres d'enfrontar-se al fet artístic. Tot un camp de conceptes i referents que ens han servit per construir el nostre propi discurs artístic i plàstic. Aquest estudi serveix per evidenciar la influència d'aquests autors, aquestes temàtiques i aquestes simbologies en l'art contemporani. Prova d'això són les exposicions, que posen de manifest actualment aquests conceptes, així com els artistes que fan ús d'ells. Aquesta Tesi Doctoral suposa un lloc per a la reflexió sobre mètodes de creació i ens permet apreciar les semblances del procés creatiu entre el místic i l'artista. Tots dos camins ens acosten al nostre món interior i posen de manifest, que tant l'art com la mística comporten una dimensió transformadora en l'home. / Mañas García, A.; Navalón Blesa, N. (2017). Arte y mística en el siglo XXI. La creación artística como una aproximación a la espiritualidad [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90530