Nesse trabalho, a incidência da prisão para além de seus limites físicos e institucionais é problematizada a partir da exploração e confrontação de dois contextos sociais distintos: a Catalunha e São Paulo. Os vasos comunicantes que conectam a prisão a outros territórios sociais, bem como as experiências de diversos agentes que fazem a mediação entre o mundo prisional e a sociedade mais ampla, são questões abordadas através de uma perspectiva analítico-descritiva, visando evidenciar a produção de um multifacetado campo social estruturado ao redor e através das instituições prisionais. Explorando diferentes trajetórias que se conformam nesse campo é possível problematizar algumas das circunstâncias do processo de massificação do encarceramento, assim como outras importantes alterações recentes no dispositivo carcerário contemporâneo. / This work intends to problematize the impacts of prison beyond its physical and institutional limits. Such aim is achieved through exploration and confrontation of two different social contexts: Catalonia and São Paulo. The communicating vessels, which connect jail to other social territories, and the experience of several agents, that provide mediation between prison and the rest of society, are questions treated through an analytical-descriptive perspective, intending to show up the production of a multifaceted social field that is structured around and through prison institutions. Exploring different paths in this field, it is possible to problematize some circumstances of mass imprisonment process, as well as recent changes in the penal contemporary mechanism.

Aquesta tesi doctoral tracta de forma específica els programes decoratius amb motius vegetals en tipologies arquitectòniques de caràcter públic destinades al lleure en la ciutat de Barcelona. Cronològicament, la investigació es situa en el període del modernisme, comprès entre finals del segle XIX i començaments del XX. La recerca estableix un marc comparatiu amb París, la capital cultural i artística europea per excel•lència en què Barcelona pretenia veure’s reflectida. Es tracta d’un estudi amb caràcter interdisciplinari que interrelaciona art ornamental i botànica. En el context de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX es van anar desenvolupant determinades activitats relacionades amb les plantes i les flors: la Festa de l’arbre i les batalles de flors, a més d’altres festivitats efímeres. També un grup d’especialistes formaren la Societat Catalana d’Horticultura, tot emmirallant-se en el precedent francès de la Société Nationale d’Horticulture de France de París. Aquest tipus d’entitats desenvoluparen exposicions i concursos de plantes i flors, que més enllà de l’exhibició botànica, també van difondre l’art floral, tot incentivant la creació i l’exposició d’obres artístiques de temàtica vegetal. D’altra banda, l’ensenyament amb flors estava present des dels orígens a l’Escola de Llotja. Si en el segle XVIII les classes amb flors anaven enfocades a les composicions d’indianes, a partir de mitjans del segle XIX va evolucionar cap a la formació d’artistes ornamentals per al disseny de les arts aplicades i industrials, en què s’utilitzaven les flors naturals com a material docent. Entre els recursos de creació que disposaven els artífexs del modernisme per a la configuració dels programes decoratius, obtenen una rellevant importància els mètodes d’aplicació ornamental perquè ofereixen amplis repertoris d’il•lustracions de plantes i flors. Les arquitectures de l’oci en l’època del modernisme responen a sis tipologies arquitectòniques, com són els establiments per al menjar i el beure, les fondes i els hotels, els teatres, els espais de l’espectacle, els cinemes i els espais esportius. A partir d’aquests espais, s’ha configurant un mapa de l’oci de la Barcelona del 1900 en què s’estableixen tres nuclis: Ciutat Vella, Eixample i Paral•lel. Hi ha dos esdeveniments de l’arquitectura de l’oci que es presenten com a freqüents al llarg del modernisme, com són les noves construccions i paral•lelament les reformes d’espais predecessors. L’ornamentació de les arquitectures era signe de distinció i un reclam del bon gust per a captar a la clientela. Per aquest motiu, els propietaris competien per aconseguir els millors conjunts artístics del moment, contractant a arquitectes-decoradors, projectistes i artesans col•laboradors destacats de la fi-de-segle. Els programes decoratius amb ornamentació vegetal de les arquitectures de l’oci responen a dues clares tendències, per una banda el historicisme i l’eclecticisme i per l’altra el naturalisme-simbolisme versus Art Nouveau. La segona és la que obté una major rellevància. Els programes decoratius es confeccionen en funció de la confluència dels motius vegetals, aquests es poden fer més extensius quan la flora esdevé l’eix vertebrador o concentrats a partir de la distribució unitària i el detallisme. Quan la flora és l’ornament central pot arribar a la seva concepció de màxima esplendor, tot adoptant la forma estructural amb la simbiosi organicista a partir de simulacions d’arbres o la metamorfosi de les plomes de paó en tiges de fulles i flors. És en aquest punt quan l’ornamentació vol esdevenir natura en un sentit orgànic arquitectònic i escultòric quan es produeix una unitat com a resultat de la síntesis que proporcionava el significat simbòlic. Així mateix, hem identificat un conjunt de plantes i flors que formen part del mateix fenomen, representatiu i simbòlic. / This doctoral thesis deals specifically with the decorative programs containing vegetal motifs used in architectural typologies of public nature destined to leisure time in the city of Barcelona. The research is set chronologically in the period of Catalan modernism, which spans from the end of the 19th century to the beginning of the 20th. It lays down a comparative framework with Paris, the European cultural and artistic capital par excellence, in which Barcelona intended to be reflected. It is a research with an interdisciplinary character that interrelates ornamental art with botany. Within the context of Barcelona in the second half of the 19th century, activities related to plants were developed: the Tree Festival, flower battles and other ephemeral festivities. Looking at the French precedent of la Société Nationale d’Horticulture de France in Paris, a group of specialists founded la Societat Catalana d’Horticultura. On the other hand, from the mid-nineteenth century on, natural flowers were used in l’Escola de Llotja (Llotja School) as teaching material. The methods of ornamental application were another resource that the modernism architects had in order to configure the decorative programs. Leisure time architectures in the modernism time respond to six architectural typologies: establishments to eat and drink, boarding houses and hotels, theatres, entertainment spaces, cinemas and sport spaces. Taking these spaces as a starting point, a map from the leisure time of Barcelona in 1900 has been configured. It establishes three centres: Ciutat Vella, Eixample and Paral•lel. The decorative programs containing vegetal ornamentation used in the leisure time architectures reflect two tendencies: historicism-eclecticism and naturalism- symbolism versus Art Nouveau. When flora becomes the central ornament it can reach its conception of maximum magnificence taking the structural form by means of tree simulations or by the metamorphosis of peacock’s feathers into leaves and flowers’ stems. It is at this point when the ornamentation wants to become nature in an organic, architectural and sculptural sense, causing an ensemble as a result of the synthesis provided by the symbolic meaning. We have also identified a collection of plants from the ornamental programs.

La recerca que presentem a continuació té dos objectius. Per una banda estudiar de manera monogràfica la marqueteria artística i posar-la en valor com element decoratiu d’interiors, tant a nivell privat com públic, tant per a art civil com religiós. Per altra banda estudiar les relacions de col•laboració d’aquest ofici artesà amb l’art i la indústria. La documentació del taller J. Sagarra de Barcelona ha servit als propòsits d’aquesta recerca perquè a permès reconstruir la seva història, de la qual hem escollit un fragment per a la realització de l’estudi. En començar aquest treball el taller encara estava en actiu, el que va facilitar un bon coneixement de l’ofici perquè va ser possible treballar amb l’assessorament de Fernando Sagarra, l’últim mestre d’aquest obrador, i veure en funcionament un dels últims tallers d’aquesta especialitat artesana (1870-2003). El taller de J. Sagarra ha estat molt significatiu en aquest ofici a Barcelona, per la seva continuïtat, per ser un referent per a altres professionals i també perquè molts marqueters hi havien aprés l’ofici. Aquest treball s’estructura en sis parts. En la primera part exposem els objectius de la recerca, la metodologia a seguir i les fonts primàries i secundaries de l’estudi. En la segona part fem un recorregut per la història del taller de marqueteria de J. Sagarra que serveix de introducció per a la recerca (1833-2003). En la tercera part estudiem el paper que va tenir el FAD com a centre de promoció de les arts i la decoració d’interiors, les seves seccions i les exposicions que organitzava o promovia. En la quarta part l’objecte d’estudi és la renovació de l’art sacre que es va iniciar en el I Congrés Litúrgic de Montserrat l’any 1915, però que va arribar a consolidar-se a partir de la Guerra Civil, a causa de la reconstrucció d’esglésies que es va produir i del clima de devoció religiosa imperant. En la cinquena part estudiem l’origen i l’evolució de la marqueteria, els processos de producció i l’obra de diferents projectistes: Antoni Calonge, Enric Cluselles, Ramon Marsiñac, Mir i Mora i Llucià Navarro. Aquests artistes van col•laborar amb el taller projectant marqueteries durant gairebé tot el període i com que alternaven aquesta feina amb altres disciplines artístiques, hem estudiat quines eren les seves tendències estètiques i les activitats que portaven a terme paral•lelament. Hem dedicat bona part del treball a l’estudi dels calcs dels projectes (Annex 3.1.) i de les marqueteries realitzades que s’han localitzat (Annex 3.2.), buscant les diferències que el pas del temps i les noves situacions provocaven, els materials que les conformaven, els processos de producció, els canvis en els gustos o les influències externes. La sisena part conté les conclusions, en les quals podem afirmar que el taller de marqueteria de J. Sagarra va viure entre 1940 i 1965 un període de molta activitat, en la qual van col•laborar artistes i industrials i que l’eclecticisme va ser habitual durant tot el període dins de la natural evolució. Que la producció va arribar al seu màxim desenvolupament a mitjans anys seixanta, que és quan es clou l’estudi. Va ser a partir de la dècada dels seixanta quan es van produir canvis en la societat i en els sistemes de producció que acabarien portant al declivi d’aquest ofici, fins arribar a la seva gairebé total desaparició en l’actualitat. Hem valorat les causes de la pèrdua d’interès per aquesta artesania, i les seves possibilitats d’evolució i també que el cas del taller J. Sagarra serveix de paradigma per a molts altres oficis artesans. / The following research “The artistic marquetry: J. Sagarra workshop. Barcelona (1940-1965)”, has two defined goals. One is a monographic study of artistic marquetry and to value it as a decorative element. The other objective is to seek the collaborative relationships of this artisan craft with art and industry. J. Sagarra Barcelona workshop’s documentation has enabled this research’s purposes because it has permitted rebuilding its history, part of which has been selected to do this research. The fact that this workshop was still operational when this study started has facilitated a better knowledge of the craft because it allowed to count on Fernando Sagarra’s advice, as the last master of this workshop, and it also allowed seeing one of the last workshops of this specialty craft in operating conditions (1870-2003). This study is structured in six parts. In the first part we expose the research’s objectives, the methodology and the sources of the research. The second part contains a review of J. Sagarra’s workshop history which suites as an introduction to the study (1833-2003). In part three we analyze the role that F.A.D. Foment de les Arts Decoratives (Promotion of Decorative Arts) had as interior decoration and art promotion center as well as the exhibitions it organized and promoted. The renovation process of sacred art is reviewed in part four. This process started in the first Montserrat Liturgical Congress in 1915 and was consolidated with the rebuilding of churches that followed the Civil War due to the prevailing climate of religious devotion. In part five we study the origins and evolution of marquetry, production processes and the work of different project designers that, at the same time, practiced other artistic disciplines. Part six contains the main conclusions in which we can acknowledge that J. Sagarra’s marquetry workshop experienced a period of intensive activity between 1940 and 1965 in which several artists and industries collaborated. We also evaluate the loss of interest causes for this sort of crafts and it’s evolution possibilities, considering this workshop as a paradigm of what other crafts experienced.

Amb el present treball d'investigació hem analitzat l'evolució del corporacionisme dels arquitectes catalans, essencialment el radicat a la ciutat de Barcelona, durant el transcurs d'un segle, entre 1874 i 1975. Hem conegut, així, la trajectòria de les diferents corporacions (l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, el Sindicat d'Arquitectes i el Col•legi Oficial), les natures que adoptà cada una d'elles i les causes últimes que les determinaren, gairebé sempre una combinació entre el context polític en què nasqueren i la concepció de la professió que predominava entre la classe o la que s'imposà. Així, n'hem historiat l'evolució i les vicissituds organitzatives experimentades i, alhora, la forma d'entendre l'ofici que les condicionà. D'una manera especial, emperò, hem volgut aprofundir en el vessant polític, social i cultural d'aquestes entitats. És a dir, en la manera en què es relacionaren amb el seu marc històric, en com aquest les influí i, sobretot, en l'aportació que en aquests tres àmbits hi va fer la classe d'arquitectes catalans organitzada. Amb això, observem que, més enllà de l'exercici professional de l'Arquitectura - que evidentment no és en absolut asèptic -, els homes que es situaren al capdavant de les diferents corporacions presentaven inquietuds respecte la vida pública que els envoltava i, mitjançant els canals que oferia l'entitat, sentiren la necessitat de prendre-hi part. En termes generals, quan entre les motivacions per posicionar-se hi detectem raons alienes a l'estricta defensa o reglamentació professional, això és una voluntat de bastir una societat més estructurada o de generar coneixements, espais de debat i processos de reflexió, de l'índole que siguin, afirmarem que els agents protagonistes esdevenen intel•lectuals. Aquesta condició l'adoptaren d'una manera marcada en dos períodes molt concrets i alhora diferenciats entre ells. El primer va ser el de la Catalunya republicana, quan tant el COACB com l'AAC s'oferiren sense reserves al servei de la Generalitat autònoma; el segon, a partir de finals de la dècada dels anys cinquanta i sobretot inicis dels seixanta, en què s'aconseguí connectar novament la realitat arquitectònica catalana amb la de la resta del món occidental i es començaren a qüestionar cada cop amb més vehemència els paràmetres del franquisme. Entre totes dues etapes, en la conjuntura de màxima excepcionalitat dels anys bèl•lics, l'organització que ostentà oficialment la representació dels arquitectes catalans ha de ser qualificada de revolucionària i combatent. Per tot plegat, pel valor de les fites culturals assolides i pel nivell de compromís politicosocial adquirit, l'anàlisi de l'evolució del corporacionisme arquitectònic català ens ha fet veure en aquest col•lectiu professional una peça de força rellevància per a la configuració de la Catalunya contemporània, en tant que creadora de coneixements i generadora i difusora d'opinió i debat. A més, els facultatius que més s'hi involucraren trobaren en aquestes entitats una plataforma des d'on sumar al seu rol de tècnics, en ocasions també d'artistes, un activisme en altres vessants, però que a la postre era indestriable de la seva professió, atès que des d'allà interactuaren amb els col•legues i amb el conjunt de la societat, l'inevitable receptor de les seves obres. En aquest sentit, doncs, considerarem el paper que hi exerciren com un element més que els investigadors hauríem de tenir en compte quan avaluéssim les seves trajectòries individuals, puix fou una forma més que tingueren d'entendre i de desenvolupar l'Arquitectura al nostre país, malgrat que menys vistosa i fins ara desconeguda que l'efectuada des de les taules de disseny, a peu d'obra o a les palestres docents. / This research work analyzes the association movement of the Catalan architects, mainly located in Barcelona, during a century, from 1874 to 1975. We have studied the trajectory of the different corporations (the Associació d'Arquitectes de Catalunya, the Sindicat d'Arquitectes de Catalunya and the Col•legi Oficial), their main traits and how they were determined by the historical and political events. In that sense, we have assessed both the corporations' evolution and vicissitudes and the understanding of the profession. We especially have studied the political, social and cultural side of theses entities. Thus, we have observed how the Catalan architects were influenced by their historical context and what kind of contributions they made from their professional fields. In this way, we deduce that during the Second Spanish Republic (1931 – 1936) and in the last decade of Francisco Franco's dictatorship (1964 – 1975), the architects became intellectuals, prioritizing their social vocation to their professional or economic interests. They carried out committed political actions and developed one of the best cultural programmes of Barcelona at the time. We also infer that the collective of the Catalan architects played a major role in shaping contemporary Catalonia, because it was an outstanding creator of knowledge and generator of opinion and debate.

Aquesta tesi pretén: a) conèixer, definir i limitar el concepte d’instal•lació esportiva d’ús públic de Catalunya, b) identificar, estructurar i ordenar l’ordenament jurídic aplicable a les instal•lacions esportives d’ús públic de Catalunya, c) analitzar el (no) compliment de l’ordenament jurídic i d) en cas d’incompliment: 1) identificar quines normes no es compleixen, 2) identificar (algunes) de la/les possible/es causa/es que l’expliquen i 3) proposar mesures (adequades) per corregir aquest incompliment. Metodològicament la investigació s’estructura en dos blocs. El primer, mitjançant la investigació documental i l’anàlisi de contingut, defineix l’ordenament jurídic aplicable a les instal•lacions esportives d’ús públic de Catalunya. El segon, mitjançant l’anàlisi de contingut i l’anàlisi estadístic d’una enquesta online, respon a la pregunta si es compleix l’ordenament jurídic aplicable a les instal•lacions esportives d’ús públic de Catalunya. Els resultats constaten que cinquanta-cinc, dels seixanta-sis preceptes analitzats, s’incompleixen. Algunes de les causes que poden explicar l’incompliment són: a) quant major és la població on s’ubica la instal•lació esportiva major és el compliment de la norma, b) quant major és el nivell d’estudis del director/a major és el compliment de la norma i c) experiències de gestió de la instal•lació entre 1 i 3 anys compleixen més normes que experiències inferiors a l’any o superiors als 3 anys. Aquesta situació podria millorar-se actualitzant la regulació, facilitant mitjans informatius i d’assessorament específic i oferint formació especialitzada continuada, entre altres. / Esta tesis pretende: a) conocer, definir y limitar el concepto de instalación deportiva de uso público de Cataluña, b) identificar, estructurar y ordenar el ordenamiento jurídico aplicable a las instalaciones deportivas de uso público de Cataluña, c) analizar el (no) cumplimiento del ordenamiento jurídico y d) en caso de incumplimiento: 1) identificar qué normas no se cumplen, 2) identificar (algunas) de la/las posible/es causa/as que lo explican y 3) proponer medidas (adecuadas) para corregir el incumplimiento. Metodológicamente la investigación se estructura en dos bloques. El primero, mediante la investigación documental y el análisis de contenido, define, el ordenamiento jurídico aplicable a las instalaciones deportivas de uso público de Cataluña. El segundo, mediante el análisis de contenido y el análisis estadístico de una encuesta online, responde a la pregunta (no) se cumple el ordenamiento jurídico aplicable a las instalaciones deportivas de uso público de Cataluña. Los resultados constatan que cincuenta y cinco, de los sesenta y seis preceptos normativos analizados, se incumplen. Algunas de las causas que pueden explicar dicha situación son: a) cuan mayor es la población donde se ubica la instalación deportiva mayor es el cumplimiento de la norma y b) cuan mayor es el nivel de estudios del director/a mayor es el cumplimiento de la norma. Esta situación se podría mejorar actualizando la regulación normativa, facilitando medios informativos y de asesoramiento específico y ofrecer formación especializada continuada, entre otras. / The aims of this thesis are: a) to understand and to define the concept of Catalonia public sport facility, b) to identify and to organize the legal order covering Catalonia public sports facilities, c) to analyze the (non) compliance of the legal order, and if this does not occur d) to identify: 1) which regulations are not compliance, 2) the (some) reasons for such incompliance and 3) to design appropriate mechanisms by which to ensure that regulations are obeyed. From a methodological point of view, this research is divided into two different sections. The first section, through desk research and content analysis defines the legal order covering public sports facilities in Catalonia. The second section, through content analysis and statistical analysis of an online survey answers the question whether or not the legal order covering public sports facilities in Catalonia is compliance. The results show that fifty-five, of the sixty-six regulations analyzed, are incompliance. Several interesting implications to be highlighted: 1. The bigger the village, which houses the sport facility, is the more compliance of the regulation. 2. The higher the level of education, of the director, is the more compliance of the regulation. 3. Management experiences between 1 and 3

La tesi Memòria pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) pretén assolir dos objectius principals. En primer lloc, el treball presenta una proposta teòrica i metodològica global per estudiar –des d’un punt de vista sociopolític i en diversos contextos temporals i geogràfics- el fenomen de la memòria pública. Per això, l’autor elabora una “antropologia de la memòria” i desenvolupa una reflexió sistemàtica sobre “les cultures de la memòria” i “les polítiques de la memòria”. La tesi defineix la memòria pública com el conjunt de pràctiques i discursos commemoratius que convergeixen en l’esfera pública. La memòria pública no és entesa, per tant, com un simple dictat monolític des de les institucions, sinó més aviat com un diàleg o una dialèctica entre les diverses narratives històriques que vertebren els múltiples imaginaris socials. L’autor assumeix que, a través del debat sobre el passat i la seva representació canònica, la societat discuteix indirectament la seva contextura identitària, els seus marcs normatius i la seva orientació de futur. En l’esfera pública, les diverses interpretacions del passat reflecteixen les distintes versions del futur nacional. El treball explicita com la pugna discursiva per l’hegemonia commemorativa va molt lligada al pols social pel poder polític. Per a fonamentar la seva proposta teòrica i metodològica, l’autor acudeix a autors catalans i espanyols, però també presenta els postulats de la historiografia francesa, germànica i anglosaxona al voltant de la memòria social. La segona part de la tesi consisteix en l’estudi d’un cas històric concret. S’aborda “la memòria pública” barcelonina dels primers anys trenta. Així, l’autor indaga els discursos històrics i les pràctiques commemoratives imperants en l’espai cívic, en l’opinió pública i en l’esfera política de la Ciutat Comtal des de 1931 fins a 1936. La tesi repassa la catarsi simbòlica que va viure Barcelona amb la proclamació de la República. Analitza els canvis de noms de carrers i dóna a conèixer la intrahistòria dels nous monuments erigits. El treball palesa la cultura commemorativa dels diversos sectors socials barcelonins, desgrana la narrativa històrica que batega en els llibres de text per a infants i, sobre tot, reflecteix la utilització política de la història. En el fons, l’estudi dels diversos paradigmes commemoratius interessa a l’autor com una finestra privilegiada per copsar els universos mentals i ideològics de quatre grups barcelonins cabdals: el nacionalisme liberalobrerista (l’ERC), el nacionalisme liberalconservador (la Lliga), l’anarquisme faista i l’espanyolisme conservador. La radiografia de les narratives històriques i de les pràctiques commemoratives a la Barcelona republicana permet redescobrir els vincles entre el nacionalisme català i el discurs històric, establir les similituds i diferències doctrinals entre les principals forces polítiques del període i, finalment, revisitar des d’una nova perspectiva l’evolució d’un temps polític apassionat i apassionant. / La tesis Memòria Pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) se ha escrito con dos objetivos básicos. En primer lugar, el trabajo presenta una propuesta teórica y metodológica global para estudiar –desde un punto de vista sociopolítico y en múltiples contextos temporales y geográficos- el fenómeno de la memoria pública. Por eso, el autor elabora una “antropología de la memoria” y desarrolla una reflexión sistemática sobre “las culturas de la memoria” y “las políticas de la memoria”. La tesis define la memoria pública como el conjunto de prácticas y discursos conmemorativos que tienen lugar en la esfera pública. La memoria pública, por tanto, no es un simple dictado monolítico desde las instituciones políticas, sino más bien un diálogo o una dialéctica entre las diversas narrativas históricas que vertebran los imaginarios de los distintos grupos sociales. El autor asume que a través del debate sobre el pasado y sobre su representación canónica, la sociedad discute indirectamente su contextura identitaria, sus marcos normativos en el presente y sus orientaciones para el futuro. En realidad, las distintas interpretaciones del pasado que se dan en la esfera pública reflejan las distintas versiones del futuro nacional. El trabajo constata como la pugna discursiva por la hegemonía en la consciencia histórica de la ciudadanía va muy ligada al pulso social por el poder político. Para fundamentar su propuesta teórica y metodológica, el autor recurre a autores catalanes y del conjunto de España, pero también presenta los principales postulados de la historiografía francesa, germánica y anglosajona. En segundo lugar, la tesis aborda una investigación histórica concreta. Se estudia la memoria pública de Barcelona en los primeros años treinta. El autor indaga los discursos históricos y las prácticas conmemorativas imperantes en el espacio cívico, en la opinión pública y en el ámbito político de la Ciudad Condal desde la proclamación de la República en 1931 hasta el estallido de la Guerra Civil en 1936. La tesis repasa la catarsis simbólica que vivió la ciudad con el nuevo régimen. Analiza los cambios de nombres de las calles y da a conocer la intrahistoria de los monumentos erigidos. El trabajo plasma la cultura conmemorativa de diversos sectores sociales barceloneses, desgrana la narrativa histórica que subyace en los libros de texto para niños y, sobre todo, refleja la utilización política del pasado. En el fondo, el estudio de los diversos paradigmas conmemorativos interesa al autor como una ventana privilegiada para ojear los universos mentales e ideológicos de cuatro grupos centrales: el nacionalismo liberal-obrerista (ERC), el nacionalismo liberal-conservador (La Lliga), el anarquismo faista y el españolismo conservador. La radiografía de las narrativas históricas y las prácticas conmemorativas de la Barcelona republicana que se lleva a cabo en este trabajo permite redescubrir los vínculos entre el nacionalismo catalán y el discurso histórico, establecer las similitudes y las diferencias doctrinales entre las principales fuerzas políticas del periodo y, finalmente, revisitar desde una nueva perspectiva la evolución de un tiempo político apasionado y apasionante.

Bernat Desclot finished writing his Chronicle at the end of the 13th century, but it was not published until 1616, in a Spanish translation written by the Barcelona historian and politician Rafael Cervera. The reasons for this late publication and the peculiarities of the historical moment, that was influenced by the tensions between Catalonia and Spain which then led to the War of the Segadors, have not been studied in depth yet until now. By means of this thesis we try to place the translation, significantly entitled Historia de Cataluña, within the rich and fruitful Catalan tradition of historiography. Specifically, the translation is most clearly in the Barcelona tradition of historiography which in the course of the decades 1620-1630 was responsible for rescuing from oblivion the great figures of the old Catalan empire, with clear praiseworthy intentions. We have included a critical edition of the translation, the first one that has ever been produced, as well as an appendix with complementary information about the author, his work and the Early modern period of Catalan historiography. / Bernat Desclot va acabar d’escriure la seva Crònica a finals del segle XIII, però no es va imprimir fins l’any 1616, en una traducció castellana feta pel polític i historiador barceloní Rafael Cervera. Els motius d’aquesta tardança i les peculiaritats del moment històric en què aparegué, als prolegòmens de les tensions Catalunya-Espanya que conduïren el país a la Guerra dels Segadors, no havien estat mai fins ara estudiats amb profunditat. En aquesta tesi provem d’incardinar aquesta traducció, titulada molt significativament Historia de Cataluña, en una fecunda tradició historiogràfica catalana que s’encarregà al llarg dels decennis 1620-1630 de rescatar de l’oblit les velles glòries de l’època imperial catalana amb unes clares intencions reivindicatives. Acompanyem l’estudi introductori amb una edició crítica de la traducció, la primera que s’ha fet, i uns apèndixs amb abundant informació complementària sobre l’autor, la seva obra i la historiografia catalana de l’Edat moderna.

Durant aquests darrers anys hem pogut veure com el concepte de qualitat apareixia amb molta força a casa nostra. En l'àmbit empresarial i possiblement degut a la influència que ha tingut la implicació de les grans empreses en tot aquest moviment, o potser només a la creixent competència de les empreses estrangeres, el petit i mitjà empresari del nostre país s'ha vist obligat a obrir les portes de casa seva al que podríem definir com a la "Cultura de la Qualitat". És evident que en aquesta entrada l'administració també hi ha pres part. Ara bé, sovint aquest missatge a favor de la qualitat ha estat "disfressat" de la tant coneguda normativa ISO 9000. Poc a poc, sota aquestes sigles la gent s'ha fet la distorsionada idea de que això vol dir qualitat i tot el que surti d'això és sinònim de mala qualitat. Així doncs, val realment la pena la implicació en el compliment d'aquestes normes? És realment per això pel que la majoria de les petites i mitjanes empreses del nostre entorn s'han implicat en l'assegurament de la qualitat segons la ISO 9000? I més encara, una vegada han aconseguit el certificat de qualitat n'estan realment satisfetes de les millores que han tingut? O la única millora important és la de la imatge externa de l'empresa? La recerca d'una resposta amb base científica és la que porta al desenvolupament del present treball, omplint el buit que hi ha actualment entre els treballs teòrics i la realitat. Aquesta tesi vol esbrinar quin ha estat l'impacte que hi ha hagut a les empreses catalanes degut a la implicació en la normativa d'assegurament de la qualitat ISO 9000. El mètode de recerca es basarà en una anàlisi de les dades que es recullin d'un treball empíric a realitzar en petites i mitjanes empreses de les comarques de Catalunya. Al primer capítol es defineix exactament quin és l'objectiu d'aquest treball de recerca. Al capítol dos es pot trobar una perspectiva del que ha estat la qualitat en la història i de la gent que ha fet possible que prengués la importància que ara té. La normativa d'assegurament de la qualitat ISO 9000, marc de treball d'aquesta tesi es mereix un capítol apart, el tres. A partir de les hipòtesis a contrastar, i la literatura sobre la gestió de la qualitat, al quart capítol es defineix com es portarà a terme es treball, quedant definit doncs quin serà el treball empíric que s'ha portat a terme. Al cinquè capítol es troben els resultats obtinguts del treball empíric, així com un anàlisi descriptiu d'aquests. Les hipòtesis plantejades es resolen al capítol sisè, mitjançant l'aplicació de la tècnica estadística denominada: "Anàlisi cluster". Aquesta tècnica permetrà veure per a quines agrupacions d'empreses es compleixen les hipòtesis i per quines no, realitzant-se així un estudi més concret de la situació. Finalment al capítol setè és on s'hi troben les conclusions d'aquest treball,analitzant-se també quines poden ser futures línies d'investigació en aquest camp.

Este estudio es el resultado de un análisis de la Setmana de la Ciència (SC) – el primer evento masivo de divulgación científica en el Estado Español, en 1996 – y de la Semana Nacional de Ciência e Tecnologia (SNCT), centrada en la participación de Pernambuco (Estado de la Región Noreste de la República Federativa de Brasil). Este evento tiene lugar en el país sudamericano desde 2004. A partir de estudios cuantitativos y cualitativos buscamos verificar la validez del modelo de las semanas de la ciencia en ambos territorios así como apuntar sus virtudes y potencialidades. El presente trabajo académico pretende servir como una herramienta para la elaboración de políticas públicas de divulgación científica en diferentes contextos y priorizar la participación activa de la población en el proceso de construcción del conocimiento científico. En Catalunya y en Pernambuco fueron evaluadas más de 5.000 actividades bajo ocho parámetros útiles para la observación de las diferencias entre la realización de eventos similares en contextos socioeconómicos dispares. Además, puede dar soporte a políticas públicas en cualquier nivel sea local, regional o nacional. Este estudio puede ser aplicado a otros trabajos sobre la funcionalidad de las semanas de la ciencia en todo el mundo / This study is the result of an analysis of the Catalonian Science Week (SC from its abbreviation in Spanish) - first massive event of popular Science in the Spanish State, held since 1996 – as well as the participation of Pernambuco (Northeastern Brazilian state) in the National Science and Technology Week (SNCT). Based on quantitative and qualitative studies, the aim herein is to verify the application of Science Weeks in both territories and identify their strengths and potentials. This academic study aspires to be a public policy tool for the popularization of Science in different contexts and to prioritize active public participation in the construction of scientific knowledge. Both in Catalonia and Pernambuco over 5.000 activities were evaluated under eight parameters, useful in the observation of differences within the promotion of similar events in distinct socioeconomic contexts. Also, can support public policies at any level - local, regional or national. This study can be applied to other studies on the functionality of the science weeks around the world.

No description available.