No description available.

Modernization theory hypothesizes that ethnicity and ethnic activism will diffuse and dissipate following industrialization because in industrial economies class will replace ethnicity as the basis for individual and group identity. However, the persistence of ethnic activism, including autonomist and separatist movements in Western European countries. challenges the validity of that hypothesis. Equally significant, many attempts, historical and contemporary, to suppress ethnicity and ethnic activism have failed. Neither class consciousness nor nationalist consciousness has transcended or displaced ethnic and regional identity. Such is the case for Spain. This study attempts to show that suppressive action by the state, not change in the economy, is the independent variable that explains contemporary ethnicity and ethnic activism. Suppressive action is defined as any policy, repression, or other activity by the state aimed at suppressing ethnic identity and autonomy. / Master of Arts

[pt] Esta tese de doutorado analisa como a ideia em torno de uma identidade catalã é construída no discurso político oficial catalão no século XXI. Ela parte das principais premissas da filosofia derridiana - como desconstrução, différance e rastro - e da literatura de Relações Internacionais por ela influenciada, para analisar, pelas lentes da análise de discurso pós-fundacional, como o discurso político oficial catalão articula a ideia de uma identidade catalã singular, e como essa identidade forma o cerne da [última] reivindicação por independência política. Argumenta-se que a conceitualização de identidade nacional veiculada é profundamente dependente da noção metafísica da presença. A reivindicação de independência - retratada como uma batalha entre duas entidade separadas, Catalunha e Espanha - ao invés de um direito inalienável de auto-determinação, é melhor compreendida como um constante articular e entremear de conceitos como nação, estado, povo, identidade, história e futuro projetado. Longe de serem neutros ou objetivos, tais conceitos, na verdade, estão constantemente lutando por estabilização e dependem uns dos outros para criar significado e a impressão de presença que dele resulta. Por meio de um infindável processo de repetição, remetimento e referenciamento, o discurso cria a noção de uma identidade catalã natural, auto-evidente, intrinsecamente única e legitimamente merecedora de reconhecimento nos moldes de um estado nacional moderno. Em outras palavras, o discurso político oficial acaba performando a identidade catalã que diz representar / [en] This PhD thesis analyses how the idea around a Catalan identity is constructed in XXIst century Catalan official political discourse. It departs from the main premises of Derridean philosophy - such as deconstruction, différance and trace - and the International Relations literature influenced by them, in order to analyse, through the methodological lenses of postfoundational discourse analysis, how Catalan official political discourse articulates the idea of a distinctive Catalan identity, and how this identity forms the backbone of the [latest] claim to political independence. It is argued that the conveyed conceptualisation of national identity is heavily dependent on logocentric constructions grounded on the metaphysical idea of presence. The claim to independence - depicted as a battle between two separate entities, Catalonia and Spain - rather than an inalienable right to self-determination, is better understood as a constant articulating and intertwining of concepts like nation, state, people, identity, history and projected future. Far from being neutral or objective, these concepts are actually struggling for stabilisation, and depend on each other to create meaning and the impression of presence that results thereof. Through an endless process of repetition, remission and referencing, discourse creates the notion of a natural, self-evident Catalan identity, intrinsically unique and rightfully deserving of recognition in the form of the modern national state. In other words, contemporary official political discourse ends up performing the Catalan identity it is said to represent. / [ca] Aquesta tesis doctoral analitza com es construeix la idea d una identitat catalana en el discurs polític oficial català al segle XXI. Parteix de les principals premisses de la filosofia derridiana -com la deconstrucció, la différance i el rastre - i la literatura de Relacions Internacionals per elles influenciada, per analitzar, a través de les lents metodològiques de l anàlisi del discurs postfundacional, com el discurs polític oficial català articula la idea d una identitat catalana distintiva, i com aquesta identitat constitueix l eix vertebrador de la [última] reivindicació d independència política. S argumenta que la conceptualització vehiculada de la identitat nacional depèn en gran mesura de les construccions logocèntriques fonamentades en la idea metafísica de la presència. La reivindicació de la independència - representada com una batalla entre dues entitats separades, Catalunya i Espanya - més que un dret inalienable a l autodeterminació, s entén millor com una articulació i entrellaçament constant de conceptes com nació, estat, poble, identitat, història i futur projectat. Lluny de ser neutrals o objectius, aquests conceptes en realitat lluiten per l estabilització i depenen els uns dels altres per crear significat i la impressió de presència que se n deriva. Mitjançant un procés interminable de repetició, remissió i referència, el discurs crea la noció d una identitat catalana natural, evident per si mateixa, intrínsecament única i legítimament mereixedora de reconeixement en la forma de l estat nacional modern. És a dir, el discurs polític oficial contemporani acaba performant la identitat catalana que diu representar.

The Spanish construction lo que pasa es que ‘what happens is that’, ‘the thing is’ is used in a wide variety of contexts and with a range of different meanings. Linguistic research that has been carried out on this relatively common construction often fails to include empirically collected data and, as a result, the diasystematic markers thereof have only been described to a very limited extent. The main focus of this article is to investigate the use of the construction lo que pasa es que and its phonetically reduced forms lo que pasa que and lo que in two Spanishlanguage oral speech corpora collected in Getxo (Basque Country) and Barcelona (Catalonia). These data are used to carry out a quantitative and qualitative study of the presence or absence of this construction in both regions of language contact, something which has yet to be considered or systematically analysed in the relevant research. The study identifies a statistically relevant diatopic markedness of the forms lo que pasa es que, lo que pasa and pasa que while also providing empirical proof for the pragmatic use of these constructions within the varieties investigated. Furthermore, it confirms the use of additional reduced forms of said constructions and describes their development.

The Spanish construction lo que pasa es que ‘what happens is that’, ‘the thing is’ is used in a wide variety of contexts and with a range of different meanings. Linguistic research that has been carried out on this relatively common construction often fails to include empirically collected data and, as a result, the diasystematic markers thereof have only been described to a very limited extent. The main focus of this article is to investigate the use of the construction lo que pasa es que and its phonetically reduced forms lo que pasa que and lo que in two Spanishlanguage oral speech corpora collected in Getxo (Basque Country) and Barcelona (Catalonia). These data are used to carry out a quantitative and qualitative study of the presence or absence of this construction in both regions of language contact, something which has yet to be considered or systematically analysed in the relevant research. The study identifies a statistically relevant diatopic markedness of the forms lo que pasa es que, lo que pasa and pasa que while also providing empirical proof for the pragmatic use of these constructions within the varieties investigated. Furthermore, it confirms the use of additional reduced forms of said constructions and describes their development.

The research focuses on the use of animals in ritual deposits. It is based in the analysis of the faunal remains recovered from the internal funerary and ritual structures carved in the clay, in the site of the Early Bronze Age of Can Roqueta II (Sabadell, Barcelona). The results show that children, women and men were buried together in a very similar ceremony and accompanied by animals. Sheep and goats, cows, pigs and dogs are the best-represented, although carnivores and birds are also documented. While many of these animals were offered as a meal to accompany the deceased on his journey, the dogs, which were not consumed, were probably sacrificed as guides of the soul. The research aims to show that animal sacrifice is a universal response to death, with slight differences that probably reflect cultural and social adjustments. / La investigación se centra en la utilización de los animales en depósitos rituales. Se basa en el análisis de los restos faunísticos recuperados del interior de estructuras funerarias y rituales excavadas en la arcilla del asentamiento de la edad del bronce inicial de Can Roqueta II (Sabadell, Barcelona). Los resultados muestran que niños, mujeres y hombres eran enterrados de forma muy similar y acompañados de animales sacrificados. Ovejas y cabras, vacas, cerdos y perros son los mejor representados, aunque también se documentan carnívoros y varias especies de aves. Mientras que muchos de estos animales se ofrecían como comida de acompañamiento al difunto en su viaje, los perros, que no se consumían, se sacrificaban probablemente como guías de las almas. La investigación propone mostrar que el sacrificio animal es una respuesta universal a la muerte, con leves diferencias que responden seguramente a adaptaciones culturales y sociales.

The work presented in this Doctoral Thesis has studied the temporal and spatial patterns of the most relevant soil parameters with special attention posed to soil biological and biochemical dynamics occurring at the studied soils in a very fragile area at Cap de Creus Peninsula, NE Spain. The main objective was to establish evidence of soil quality through the study of soil carbon dynamics (loss and storage) and their interactions with soil ecosystems. Soil environments were classified in terms of degree of soil quality, relating soil properties with plant cover species, especially along a sequence of agricultural abandonment where perturbations like wildfire and strong downpours often cause regressive dynamics in the natural succession of spontaneous vegetation and start erosion and degradation processes. At this regard, when fire occurrence is frequent, a quick drop down of all soil attributes was recorded leading to loss of biodiversity and, ultimately, desertification. / El treball de tesi doctoral ha estudiat els trets espacials i temporals de paràmetres mes rellevants del sòl, amb especial atenció en la dinàmica biològica i bioquímica que es dona en un àrea molt fràgil situada en la Península del Cap de Creus, NE Espanya. L’objectiu principal ha estat establir la qualitat dels sòls mitjançant l’estudi de la dinàmica del carboni (pèrdues i embornals) i la interacció amb l’ecosistema sòl. Els ambients estudiats s’han classificats en termes de qualitat del sòl, relacionant les seves propietats amb la coberta vegetal, especialment al llarg d’una seqüència d’abandonament agrícola on la presencia de pertorbacions com incendis o pluges causen sovint una dinàmica regressiva en la successió natural de la vegetació espontània i activen processos d’erosió i degradació. Tanmateix, en cas d’incendis freqüents, es registra un ràpid deteriorament de les propietats del sòl que provoca una pèrdua de biodiversitat i, mes tard, una desertificació.

L'objectiu d'aquesta tesi és estudiar el funcionament real de la servitud catalana medieval. Per això s'estudien els homenatges i els cobraments dels mals usos rebuts i aplicats per l'Almoina del Pa de la Seu de Girona sobre els seus remences al llarg dels segles XIV i XV i, més concretament, entre 1331 i 1458. Aquestes dates han estat determinades per la documentació generada per l'esmentada institució benèfica. El primer llibre de comptes conservat és de l'any 1331. En aquests llibres de comptes els pabordes encarregats de gestionar l'Almoina hi consignaven tots els seus ingressos i totes les despeses. La data final també ha estat fixada per la documentació, perquè a partir d'aquest moment deixem de trobar constància escrita del pagament dels mals usos i de la prestació d'homenatges.La importància dels mals usos, és a dir, aquells pagaments que gravaven als serfs pel fet de ser-ho, a la Catalunya de la baixa edat mitjana és una qüestió fora de discussió. Bona part dels historiadors -Hinojosa, Vicens Vives, Freedman, etc.- atribueixen als mals usos, als homenatges i a la seva continuada exigència els dos alçaments remences contra les senyories feudals a partir de l'any 1462. Segons aquestes hipòtesis, la lluita per suprimir els mals usos i aconseguir la llibertat individual és la raó de les guerres remences de finals del segle XV. Com és sabut van quedar resoltes amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada pel rei Ferran II, que va suprimir definitivament la servitud de les terres catalanes.Malgrat la importància que els historiadors han concedit a l'existència dels mals usos i, sobretot, a la manca de llibertat dels remences, no hi ha estudis sistemàtics sobre la seva aplicació a la pràctica. Per això, l'objectiu d'aquesta tesi és estudiar tots els mals usos i tots els homenatges aplicats i rebuts per una sola senyoria -l'Almoina del Pa de la Seu de Girona-, els remences de la qual van participar activament en ambdues guerres i que és representativa, sense cap mena de dubte, del que succeïa en la diòcesi gironina. A més a més, cal assenyalar que l'estudi comprèn un període de temps que inclou circumstàncies tan cabdals com la pesta negra i la resta de catàstrofes del segle XIV i el segle XV fins a la primera guerra remença.Com és sabut, els remences catalans estaven sotmesos a sis mals usos: la redempció de persones (mitjançant la qual aconseguien la seva llibertat), les firmes d'espoli forçades (que havien de pagar quan es casaven en determinades circumstàncies), la intèstia i l'eixòrquia (que gravaven la mort intestada i sense descendents), l'àrsia (que penalitzava la crema accidental del mas o la masada) i la cugúcia (exigida a les dones considerades adúlteres). Els remences confirmaven la seva dependència d'una senyoria en els corresponents homenatges o reconeixements de domini que havien de prestar quan n'eren requerits.Aquesta tesi consta de deu capítols a més d'una introducció (o primer capítol) i d'unes conclusions. El segon capítol és dedicat a la descripció de les fonts utilitzades, entre les que destaquen els llibres de comptes dels pabordes, i on queda prou palesa la importància del fet d'haver pogut disposar d'una excepcional font seriada, a més a més de pergamins. El tercer correspon a l'estudi de la institució tractada, que tenia terres a les actuals comarques del Gironès, La Selva, l'Alt i el Baix Empordà i el Pla de l'Estany. En el quart capítol hi analitzo els problemes generats a l'hora d' intentar conèixer el nombre de persones que eren pròpies de l'Almoina i saber de quins masos provenien.A continuació segueixen els quatre capítols que constitueixen el cos central de la tesi. Al seu torn, la seva anàlisi va ocasionar l'elaboració dels tres darrers. En el capítol cinquè s'estudien tots els homenatges rebuts per l'Almoina entre els anys 1300 i 1457, tant els que figuren en els manuals de comptes com els conservats en pergamí. En total, tenim documentats 1258 dels homenatges o reconeixements de domini rebuts per la institució. El capítol següent és dedicat a l'estudi de les firmes d'espoli forçades i als 424 cobraments fets per l'Almoina per aquest concepte, entre els anys 1331 i 1452. En els capítols setè i vuitè, s'analitzen els mals usos que gravaven les sortides del domini, tant les voluntàries com les involuntàries. El resultat obtingut és que entre 1331 i 1458, la institució va concedir la llibertat a 557 persones bona part de les quals van tornar a adscriure's de nou a una altra senyoria. El nombre d'aquests sortides contrasta amb el cobrament per part de l'Almoina, entre aquestes mateixes dates, de només 105 intèsties i eixòrquies; dit d'una altra manera, fins l'any 1445 va ingressar diners en concepte de 23 intèsties, fins el 1458 per 68 eixòrquies i fins el 1406 per 14 intèsties i/o eixòrquies. Els capítols 9 i 10 tracten del significat i les limitacions que comportaven els mals usos, com a trets definitoris de la pertinença a la servitud, sobre les persones que hi estaven sotmeses. Finalment, el darrer capítol analitza el compliment de la sentència dictada pel rei Alfons el Magnànim l'any 1457 en la que suspenia la servitud al Principat de Catalunya. Queda fora de dubte que pocs anys abans de la primera guerra remença els homenatges i els mals usos havien deixat d'aplicar-se. / The aim of ths thesis is to study the real functioning of the mediaeval Catalan servitude. To accomplish this purpose, the servile homages and the bad customs' payments received and applied by the Almoina of the Cathedral of Girona from his remences (servile persons) are studied in depth. Theses homages had place along XIV and XV centuries and, more precisely, among 1331 and 1458, dates fixed by the documentation generated by that charitable institution, as the first account book preserved is from 1331. In these accounts books the Almoina's provosts consigned all its incomes and all its expenses. The final date has also been fixed by the documentation, because from that year on we don't have any more written evidences of bad customs' payments and of homages. The importance of the bad customs -that is to say, those payments that the remences had to pay just because they were serfs- in the mediaeval Catalonia is a question out of argument. Most historians - such as Hinojosa, Vicens Vives, Freedman, etc.- attribute to the bad customs, to the servile homage and to its continued demand both remença uprisings against the feudal lordships from 1462 on. According to these hypotheses, the fight to suppress the bad customs and to achieve the individual freedom is the reason of the remença wars at the end of the 15th century. How it is well known, the Sentència Arbitral de Guadalupe, pronounced by the king Ferran II, suppressed definitively the servitude in Catalonia. In spite of the importance that historians have granted to the bad customs and, especially, to the lack of freedom of the remences, there are not studies about its real application. That's why it was so important to study -not theoretically but with real data- all the bad customs and all the servile homages applied and received by one only lordship: the Almoina of the Cathedral of Girona, whose remences participated actively in both wars and that is representative, with no doubt, of what happened in the diocese of Gerona. Besides, it is necessary to point out that the study includes a period of time that contains circumstances such important as the Black Death and the rest of 14th and 15th centuries' catastrophes until the first remença war.How it is known, the Catalan remences were subjected to six bad customs: the redemption of persons (through which they achieved their personal freedom), the firma d'espoli forçada (payment in return for the lord's guarantee of nuptial agreements over dowry and marriage portion), the intèstia (the lord's right to a substantial part of the movables left by a peasant householder who died intestate), the eixòrquia (a levy in the event of death without direct legitimate heirs), the àrsia (a fine resulting from the deliberate or accidental burning of a peasant's house or other property) and the cugúcia (the confiscation of a portion of a peasant's property by reason of his wife's adultery). The remences confirmed their lordship' dependence in a servile homage or dominium recognitionis that they had to do when were required.This thesis is organized in ten chapters, an introduction (or first chapter) and the conclusions. The second chapter is devoted to the description of the sources used, among those highlight the annual accounts books of the provosts besides the parchments. The third chapter studies the Almoina institution, which had properties in the current regions of Gironès, Selva, Alt and Baix Empordà and Pla de l'Estany. In the fourth chapter, data problems are analyzed; problems that came when trying to know the exact amount of people, or the exact number of persons bounded to the Almoina and from which manses they came.The next four chapters constitute the main part of the thesis. In turn, its analysis brought the need of writing the three last ones. In the fifth chapter I study all the servile homages received by the Almoina between 1300 and 1457, those that appear in the account books as well as the ones preserved in parchment. In total, we have data of 1258 homages or dominium recognitionis received by the institution. The following chapter is devoted to the study of the firmes d'espoli forçades and to the 424 payments collected by the Almoina by this concept, between 1331 and 1452. In the seventh and eighth chapters , I analyze the bad customs required to the exits of the lordship, the volunteers as well as the involuntary ones. The obtained result is that among 1331 and 1458, the institution granted the freedom to 557 persons; surprisingly, most of them bounded again to another lordship. The amount of these exits contrasts with the payment to the same lordship during these same dates, for only 105 intèsties and eixòrquies. In other words, until 1445 the provost charged by 23 intèsties, until 1458 by 68 eixòrquies and until 1406 by 14 intèsties and/or eixòrquies Chapters 9 and 10 are about the meaning and the limitations that entailed the bad customs, as features of the belonging to the servitude, over the persons who were bounded to a lordship. Finally, the last chapter analyzes the fulfillment of the sentence dictated by the king Alfons el Magnànim in 1457, where suspended the servitude in Catalonia. There is no doubt that few years before the first remença war the servile homages and the bad customs were not required any more.

Aquesta tesi estudia algunes de les transformacions agràries enregistrades en un àmbit comarcal (la comarca catalana del Baix Empordà) entre mitjan segle XIX i mitjan segle XX. EI fil conductor és la distribució de la propietat del sol agrícola. Però per a la seva comprensió es considera necessari integrar moltes altres variables. EI treball també es proposa assajar alguns procediments metodològics poc habituals en l'anàlisi de la distribució de la propietat del sòl agrícola i la seva evolució en època contemporània. Com a hipòtesi central, es sosté que, al Baix Empordà i al llarg del període comprès entre 1850 i 1940, els canvis que varen produir-se en l'estructura de la propietat i, també, en I'estructura social rural, varen apuntar genèricament a favor dels grups pagesos. En particular, es sosté : ( I) Que la situació de partida (de mitjan segle XIX) ja es caracteritzava per un notable pes de la petita propietat pagesa sobre I'estructura de la propietat agrícola i sobre el conjunt del sistema agrari. (2) Que, amb posterioritat a la crisi agrària finisecular, els problemes de rendibilitat de la producció agrària i l'erosió soferta per alguns mecanismes d'extracció de renda varen tendir a allunyar els sectors rendistes que tradicionalment havien exercit la seva hegemonia -econòmica i social- en la societat rural. (3) I, finalment, que al llarg del període va produir-se un avenç de la propietat pagesa com a conseqüència del fet que una porció significativa de famílies pageses aconseguissin ampliar el seu patrimoni territorial a través de compres realitzades en el mercat de terres, alhora que un nombre significatiu de vells grans patrimonis es fraccionava i desfeia. La magnitud d'aquests canvis va ser moderada i no va pas estar exempta d'ambigüitats, però posa de relleu la capacitat de resistència i adequació de l'explotació pagesa a les condicions d'un capitalisme evolvent, malgrat els pronòstics en sentit contrari de molts teòrics. La tesi està articulada en dues parts. En la primera es duu a terme una descripció detallada de les característiques del sistema agrari baixempordanès de mitjan segle XIX amb l'objectiu final de determinar el significat econòmic de les terres posseïdes per cada patrimoni familiar (més enllà de la simple consideració de les superfícies). EI primer pas consisteix en l'anàlisi dels usos del sòl, dels conreus principals i la seva ordenació en rotacions, dels rendiments físics, de les practiques de reposició de la fertilitat i de la dotació ramadera. A continuació es descriuen les tècniques i el procés de treball agrari amb l'objectiu de formular un model d'organització del treball agrícola que permeti mesurar les exigències en treball d'aquesta activitat. Es conclou que, des de la perspectiva de l'ocupació i de la demanda de treball generades pel sistema agrari, les localitats rurals es caracteritzaven per un fort excedent de mà d'obra en relació a les demandes laborals dels conreus tant des d'una perspectiva macroeconòmica com microeconòmica. EI tercer capítol es centra en l'avaluació de les necessitats de consum i reproducció de les UFP. Les estimacions realitzades permeten proposar un model flexible, que és contrastat amb els ingressos potencialment obtenibles per cada patrimoni. S'arriba a la conclusió que només una ínfima part de la població arribava a obtenir, amb l'explotació directa del seu patrimoni, l'ingrés necessari per a la seva reproducció econòmica simple. Paral·lelament però, es posa de relleu la importància econòmica i social dels petits patrimonis pagesos. S'estima que entorn una mitjana del 45% del sòl agrícola estava posseït per aquest segment de propietaris i, en el quart capítol, s'estudien les implicacions d'aquest fet. EI retrat de la situació de partida finalitza amb l'estudi dels règims de no-propietat predominants a la comarca. En la segona part, aquesta visió estàtica deixa pas a una anàlisi dinàmica. A mitjan segle XIX, al Baix Empordà, s'estava arribant a la fi d'una llarga etapa expansiva iniciada una centúria abans. Els primers signes d'esgotament varen ser la intensa pèrdua de població rural entre 1860 i 1880, la paralització de l'expansió dels conreus i el fort desenvolupament de la industria surera, eix del nou motor econòmic comarcal. Amb posterioritat a 1860 els canvis en l'estructura distributiva de la propietat varen tendir a apuntar cap a la consolidació de la propietat pagesa. Es va produir un procés de transferència de terres des dels sectors rendistes cap a sectors pagesos que va realitzar-se a través de compravendes en el mercat de la terra més que a través d'establiments i subestabliments emfitèutics. Va tenir com a conseqüència última el retrocés dels vells patrimonis rendistes, que, en general, no varen ser substituïts per l'aparició de nous grans patrimonis, com havia pogut passar fins aleshores. Paral·lelament, un bon nombre d'unitats familiars rurals també varen anar abandonant el camp i les seves propietats, produint-se una altra línia de transferència de terres entre sectors pagesos. La depreciació sostinguda dels preus agrícoles, la caiguda de la renda agrària, la superior rendibilitat de les inversions en valors mobiliaris i la incidència d'una creixent conflictivitat agrària són els factors que es destaquen per explicar la reculada dels grans patrimonis territorials. Des de la perspectiva pagesa es proposen tres elements explicatius per interpretar el procés d'acumulació patrimonial observat en un determinat segment de població: (1) el manteniment d'estratègies de producció per a l'autoconsum (un aspecte sempre polèmic i de difícil demostració); (2) l'existència d'un flux important d'ingressos salarials i extra-agrícoles en la composició de l'ingrés familiar pagès; i (3) el canvi en les orientacions tècniques i productives de les explotacions pageses. La combinació dels tres, alhora que hauria limitat els efectes directes dels moviments dels preus agraris, hauria possibilitat l'estratègia acumulativa observada. / The thesis studies agrarian change in one particular Catalan region, the Baix Empordà, in NE Catalonia, from the middle of the nineteenth to the middle of the twentieth centuries. Its main running theme is the distribution of agricultural-land ownership, but many other variables are also taken into account. In the process, some methods are tried out which are not very usual in the analysis of land-ownership distribution and its evolution in the modem period. The thesis shows that changes in both land ownership and the social structure of the rural population, for the area and period under study, worked out, on the whole, in favour of the peasants. More specifically, it sets out to prove that: (I) the considerable importance of small peasant property in the structure of land ownership and within the agrarian system as a whole was already characteristic of the situation at the start of the period; (2) after the Great Depression of the late nineteenth century, declining profits and the erosion of certain traditional mechanisms for the extraction of land revenue turned the landed sectors away from agriculture who had up to then exercised their hegemony, both economic and social, in rural society; (3) and, lastly, there was over the period an expansion in peasant ownership in the form of an increase in the holdings of a significant proportion of peasant families through the purchase of land coming onto the market as a result of the break-up of old estates. Though the magnitude of those changes must not be exaggerated and though the general process was not without ambiguities, the peasant homestead showed remarkable resilience and ability to adapt to increasingly dominant capitalist conditions, all theoretical predictions to the contrary notwithstanding. The thesis is organized in two parts. In the first, a detailed description of the mid-nineteenth-¬century agrarian system of the region is provided, with a view to establishing the precise economic function and value of the land held by each peasant family (instead of looking simply at the size of the holdings). This entails, first of all, an analysis of land use, main crops, rotation practices, yields, methods of fertilization, and types and numbers of livestock possessed. Next, work techniques and processes are examined in order to arrive at a model for the organization of agricultural work allowing a quantified appraisal of its requirements in terms of labour. This leads to the conclusion that, given the demand for labour generated by such an agricultural system, the area produced a considerable labour surplus, whether one looks at it on the macroeconomic for the microeconomic level. The third chapter evaluates the needs of the peasant household in terms of consumption and reproduction. The samples studied provide a flexible model which is then compared with the potential income for each household, thus showing that only a small number of households were able to derive from their holdings alone the necessary income for more economic reproduction. Yet the economic and social importance of small holdings is also in evidence, with about 45% of all agricultural land falling into that category. The implications are examined in the fourth chapter, the first part thus ending with a look at the forms of non-owning land exploitation prevailing in the area. In the second part, this static picture becomes a dynamic analysis. By the mid-nineteenth century, the region was coming to the end of a long period of expansion which had begun one hundred years earlier. The first signs of this were the serious loss of rural population between 1860 and 1880, the end of further increase in land cultivation, and the strong expansion of the cork industry, which became the area's driving economic sector. After 1860, changes in the structure of land-ownership distribution tended towards the consolidation of peasant ownership. There was a process of transfer of property from landed renters to peasants by means of sales, rather than the traditional emphyteutic leasing and subleasing. This led eventually to the drastic shrinking of the landed-estate sector, as the broken-up old estates ceased to be replaced by new ones as before. At the same time, however, a good number of peasant families were leaving the land too, thus adding, from a different direction, to the steady flow of land transfers within the rural population. Falling prices and revenue, higher returns from other tie Ids of investment, and increasing social unrest in the agricultural sector are the reasons offered in explanation for the decline of the landed estates. As for the corresponding developments on the peasants' side, and more particularly the accumulation of land in the hands of some amongst them, three reasons are put forward: 1) the persistence of strategies of production for own consumption (always a controversial point and one not easy to prove); 2) the important size of wage earnings and earnings from outside agriculture as a share of the overall household income; and 3) changes in techniques and production strategies within the peasant exploitation units themselves. These three factors combined to soften the effects of the changes in agricultural prices and to allow for the strategy for land accumulation which is shown to be characteristic of the period.

En el contexto del siglo XII europeo, se impone la iconografía del Cristo Luz aureolado por una almendra mística, sosteniendo un libro abierto con inscripciones alusivas a una teología de la luz. La proliferación de la iconografía de la Maiestas Domini se produce en el contexto histórico de la reforma litúrgica canóniga agustiniana, cuyo origen se encuentra en san Rufo de Avignon y san Víctor de Marsella. Cataluña, se hace depositaria de la Regla se san Agustín, que propugna un ideal renovado de belleza mística neoplatónica.La llegada al Principado de manuscritos de la Homilía al Prólogo de Juan, escrita por Juan Escoto Eriúgena, es una prueba, en pleno siglo XII, de la relación entre una iconografía teológica de la luz y una tradición neoplatónica originada en el siglo IX en la corte carolingia. El texto de la Vox spiritualis aquilae representa la recepción de la teología de la luz en la iconografía de la Maiestas Domini y, con ella, una nueva forma de representar a Dios, al hombre y al mundo en el arte. / In the 12th century European context, predominates the iconography of Christ placed in a light mystic mandorla holding an open book containing inscriptions concerning a special theology of light.The Maiestas Domini iconography strongly arises together with the historical fact of the agustinian liturgical movement. The so called agustinian canonigas were originally born in saint Ruph of Avignon and saint Victor of Marseille holding the spirituality of the Rule written by saint Agustin himself and later moved into Cataluña renewing his original idea of neoplatonic mystical beauty. The arrival of collections of manuscripts into Catalonia containing the Homily to the Prologus of saint John by Scotus Eriugena is enough to proof the relationship between the theology of light iconography and the neoplatonic traditions originated in the 9th century Carolingian Court. The text of the Vox Spiritualis Aquilae involves a reception of the Theology of light within the Maiestas Domini iconography. It is a new way of representing God, man and world in art.