La present recerca poa les fonts literàries i epigràfiques gregues i llatines que aporten dades útils per al coneixement de la llengua de les antigues poblacions nord-africanes que els autors antics anomenaven genèricament Libyes, Mauri, Numidae, Gaetuli i Mazices. Vuit capítols de la tesi analitzen i classifiquen per regions antigues (I. Egipte, II. Cirenaica, III. Tripolitània, IV. Fazània i Sàhara Central, V. Zeugitana i Bizacena, VI. Numídia, VII. Mauretània Cesariana, VIII. Mauretània Tingitana i Sàhara Occidental) les dades filològiques (aplegades en apèndix en un corpus establert cronològicament) i epigràfiques, a partir de les quals són descrites la situació sociolingüística i la distribució geogràfica de la llengua dels maures en relació amb les llengües en contacte: egipci, grec, púnic, llatí, llengües txàdiques, nilosaharianes, mandaiques o atlàntiques, segons les regions. El capítol IX descriu la fonologia i la morfologia del paleoamazic a partir de les dades filològiques i epigràfiques analitzades als capítols precedents i estableix un corpus lèxic de 107 mots comuns paleoamazics, que constitueixen un agafador formal més sòlid per a la descripció gramatical del paleoamazic que els més d'un miler d'antropònims (a més de dades toponímiques i etnonímiques parcialment explotades) aplegats als capítols precedents. Són aquestes anàlisis fonològiques, morfològiques i lexicològiques les que menen a la conclusió que els testimoniatges espigolats a les fonts antigues gregues i llatines (amb el suport addicional també tingut en compte de l'epigrafia líbica i púnica, principalment) referits a la llengua dels maures constitueixen efectivament un estadi antic de la llengua amaziga (o berber). Les dades antroponímiques aporten singularment alguns noms propis recurrents diatòpicament (en diverses regions de l'Àfrica del Nord antiga) i diacrònicament (a través de l'edat mitjana i fins a l'actualitat). En aquest mateix capítol IX es tracta la delicada qüestió de l'expansió amaziga i el problema de la cronologia protoamaziga; s'hi rebaten les tesis migracionistes de gran abast (no corroborades pels estudis paleodemogràfics més fiables) i esdevenimentals de fets puntuals com a causes de la forja del protoamazic; en canvi, s'hi acullen originalment com a factors determinants el propi funcionament intern de la societat tribal paleoamaziga, basat en mecanismes de segmentarietat i reduplicació, així com en institucions vertebradores d'un espai comunicatiu comú, com podien ser les rutes de caravanes transsaharianes, els mercats i les fires rurals, els aplecs i festes patronals i altres fenòmens que amb prou feines han deixat empremtes arqueològiques i testimoniatges literaris i epigràfics però que poden haver estat igualment rellevants en la cristal·lització d'una koinè composicional paleoamaziga esdevinguda protollengua de l'entramat dialectal amazic tal com el coneixem d'èpoques més ben conegudes. La present recerca posa de manifest el rol mitjancer, gràcies al control de les rutes de caravanes transsaharianes, de les poblacions paleoamazigues (entre les quals podem esmentar els garamants, els nasamons i els getuls, com més endavant, a partir de l'edat mitjana, ibadites, almoràvits, almohades i tuaregs) en les innovacions tecnològiques, econòmiques, agràries, religioses i d'altra mena vehiculades per poblacions mediterrànies a través de llengües com l'egipci, el púnic, el grec i, sobretot, el llatí, a poblacions saharianes i sahelianes parlants de llengües nilosaharianes, txàdiques, mandaiques i atlàntiques. El capítol X exposa les conclusions de la tesi. Finalment, un annex de cartografia lingüística consistent en 17 làmines il·lustra les distribucions geogràfiques de les llengües parlades a l'Àfrica del Nord a l'antiguitat segons es desprèn de les dades sotmeses a anàlisi. Els índexs finals (de matèries, geogràfic, etnonímic, de personatges antics i medievals, d'autors moderns i de figures) faciliten la consulta d'aquest extens treball monogràfic. / According to Greek and Latin literary and epigraphic sources, the present research analyses evidences of the language of the North African populations that ancient authors called Libyes, Mauri, Numidae, Gaetuli and Mazices. Eight chapters analyse and classify through old regions (I. Egypt, II. Cyrenaica, III. Tripolitania, IV. Phazania and Central Sahara, V. Zeugitana and Bizacena, VI. Numidia, VII. Mauretania Caesariensis, VIII. Mauretania Tingitana and Western Sahara) philological (gathered as appendix in a corpus established on chronological grounds) and epigraphic data useful for the description of the sociolinguistic situation and geographic distribution of the language of the Mauri in relation with languages in contact. Chapter IX describes the phonology and morphology of Paleo-Amazigh according to the philological and epigraphic data analysed in the precedent chapters and brings forward a lexical corpus of 107 items of Paleo-Amazigh common names. These phonological, morphological and lexical analyses are the basis to state that, as a matter of fact, the evidences of the language of the Mauri collected from Greek and Latin sources reflect Old Amazigh. Some anthroponymic recurrences through the ages and through distant North African regions have also been brought forward according to a rich corpus of more than a thousand items. The complicated question of the correlate between Amazigh spread and Proto-Amazigh chronology is also dealt with in chapter IX. A major contribution of the present research is the well attested role of Paleo-Amazigh speaking populations as mediators between Mediterranean populations (speakers of such languages as Egyptian, Punic, Greek and specially Latin) and Saharan and Sahelian populations (speakers of Nilo-Saharan, Chadic, Mande and Atlantic languages). The conclusions are set forth in chapter X. An annex of 17 plates of linguistic cartography illustrate the geographical distribution of the languages spoken in North Africa in antiquity. The work contains detailed indexes as well.

Des d'un punt de punt de vista didàctic, els objectius de la present tesi doctoral són:1.- Constatar que no hi ha docència de la guerra a les nostres aules.2.- Demostrar que l'anàlisi de les guerres constitueix una part indefugible de les Ciències Socials, i que la seva absència les perjudica irremeiablement.3.- Demostrar que es pot inserir l'estudi de les guerres en els curricula de Ciències Socials dels diversos nivells d'ensenyament i que aquesta incorporació contribueix a millorar-los tant des del punt de vista de continguts factuals com de valors.La tesi s'estructura en dues parts: - La primera té un caire més general i es dedica a demostrar l'absència de la guerra de l'ensenyament de les Ciències Socials, a propugnar la conveniència de la seva introducció i a oferir pautes i recursos a partir dels quals es pugui engegar aquesta introducció.- La segona exemplifica la introducció de la guerra en els currícula de Ciències Socials a partir de la Primera Guerra Mundial, i es divideix en dues seccions. A la primera s'hi exposen els ooneixements generals que els ensenyants poden haver de menester pel que fa a la Primera Guerra Mundial, i a la segona s'hi fan suggeriments per a organitzar activitats d'aprenentatge centrades en el mateix tema.El mètode de treball utilitzat ha consistit, bàsicament, en l'aplegament i reestructuració de material bibliogràfic i en la seva reorganització en funció de la seva finalitat educativa. La bibliografia s'ha centrat en la història militar, però s'hi ha inclòs una proporció notable de literatura de ficció, amb el propòsit de remarcar l'adequació de la literatura per a usos didàctics, tant com a font complementària d'informació com en el paper d'instrument d' acostament de la realitat del passat als alumnes.Entre les conclusions a què arriba aquesta tesi hi ha el fet que un tractament integrat de la guerra en els currícula de Ciències Socials afavoreix l'educació per la pau en el sentit que permet els alumnes d'enfrontar-se racionalment amb el tema i els ajuda a formar-se un criteri propi, necessari per a filtrar els missatges sovint bel.lígens i violents dels mitjans de comunicació massius, de manera que, probablement, serien més favorables a la solució no violenta dels conflictes. D'altra banda, una de les conclusions més evidents de l'anàlisi de la Primera Guerra Mundial són els inconvenients de la ignorància col.lectiva pel que fa a les qüestions militars: aquesta ignorància permet que els ciutadans comparteixin una visió imaginària de la guerra, de funestes conseqüències per a la col.lectivitat. / The aims of the dissertation "War and Strategical Thought: a Didactical Approach" are:1.- To prove that there is no war teaching in our Primary or Secondary Schools.2.- To demonstrate that analysing wars is an essential part of Social Sciences, and that their absence is irremediably detrimental to the scientific coherence of Social Sciences.3.- To demonstrate that integrating war analysis in Social Sciences curricula at every educational level is possible. Such the integration could contribute to improve Social Sciences curricula in relation to their contents and educative value.This dissertation is organized in two different parts: - First one has a general scope and deals with three matters: the absence of the war in the Social Sciences teaching, the convenience of introducing war in Social Sciences curricula and its advantages; finally, it makes the proposal of conceptual and chronological frames and didactical material which could be suitable to work with war in the classroom.- Second part offers an example of war treatment in a Social Sciences curriculum. The example is focused on First World War. Firstly, we adduce some information to the teacher.This information -military, social- is generally absent of our curricula. Secondly, some possible ways of organizing First World War teaching are offered to teachers. The foundations of this dissertation are bibliographical: Military History and literary fiction.

El pas de pagesos a obrers i ciutadans és, sens dubtes, un dels trets més característics i trascendentals de la història contemporània. Un fenòmen accelerat en els darrers cent anys -de caràcter universal i amb plasmacions i ritmes diferents segons països i àrees geo-polítiques- en el qual el model de creixement urbà-industrial ha imposat la seva lògica econòmica i de relacions socials bo i destruInt el món rural europeu i sacsejant el de la resta del planeta.Catalunya no ha estat, és clar, una excepció d'aquest procés de destrucció del món rural; ans al contrari, ha estat un dels exemples més punyents. El món rural català ha estat espoliat demogràficament, econòmicament, socialment i culturalment. Les dades són prou eloqüents: la població que habitava en municipis de menys de dos mil habitants ha passat de representar gairebé la meitat del total de Catalunya a poc més del sis per cent, els actius agraris han passat del cinquanta-vuit per cent al cinc i escaig per cent, armb una pèrdua neta de prop 370.000. Però encara ho són més, d'eloqüents, les transformacions socials i culturals dels nostres pobles. La cultura urbana s'ha escampat pertot esvanint la frontera inveterada entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana. Avui Catalunya és, amb les matisacions corresponents, econòmicament, socialment i culturalment una sola unitat: la "Catalunya-ciutat".Aquesta tesi intenta descriure el procés català a partir de tres grans eixos: primer, el plantejament de llarga durada i l'espai territorial del Principat; segon, la seva inserció dins el context internacional amb un plantejament d'història comparada; tercer, el seu caràcter interdisciplinar i totalitzador. La finalitat, doncs, no era tant l'aportació documental, l'erudició o sistematització d'unes determinades fonts, omplir alguna de les grans llacunes historiogràfiques, sinò la de formular noves preguntes als testimonis, fets i dades, que ja en disposàvem. Defugir les preguntes de sempre i obrir, si més no, nous interrogants. Interpretar, al capdavall, el procés d'industrialització i d'urbanització des de la perspectiva del món que s'esvania, els estralls i els costos socials que ha generat; recuperar, així mateix, els models alternatius que, d'una manera o altra, foren derrotats o marginats.El plantejament de la tesi topava amb dos entrebancs de pes i d'una banda, la historiografia catalana havia renunciat a descriure el procés contemporani del món rural -encara continua capficada en la transició del feudalisme al capitalisme-; de l'altra, l'aportació d'altres estudiosos -geògrafs, economistes, antropòlegs, sociòlegs...- tenien un denominador comú, acadèmic i disciplinari: fragmentaven (alguns, per cert, de forma excel.lent) una realitat complexa i heterogènia. En aquest sentit, les fonts i la metodologia esdevenia el problema central.L'elecció de les fonts i la seva jerarquització depenia en bona mesura del tema tractat més que no d'un plantejament inicial de preferències. Tot amb tot, he utilitzat el cinema com a fil conductor de l'anàlisi dels processos italià, francès i nord-americà. M'interessava subratllar la importància del llenguatge audiovisual en la formació cultural contemporània, així com la necessitat d'inserir-lo de ple en el discurs historiogràfic. Calia, si més no, prevenir la miopia intel.lectual que es produeix quan anem al cinema amb les ulleres de llegir llibres. Sense menyspreu de les fonts tradicionals de la història i els seus lligams, en el millor dels casos, amb la geografia, l'economia i el dret, he maldat per donar peu a d'altres fonts -cinema, literatura, rondalles, arquitectura, urbanisme...- i lligar-les amb el discurs antropològic, literari, artístic, sociològic...A tall de conclussions podem esmentar: primer, el sistema de contractes de conreu -principalment de parceria i rabassa- com a base del desenvolupament del capitalisme al camp català i de les lluites socials entre propietaris i pagesos; segon, la subordinació cada cop més important de l'explotació familiar agrària front el "model californià" de les grans empreses agràries; tercer, l'augment creixent de l'agricultura a temps parcial i de la mà d'obra d'origen africà; quart, l'èxode rural com una forma de vaga (protesta) permanent, individual i a cops col.lectiva; cinquè, la discontinuttat de la cultura de base tradicional en la formació laboral i en les relacions socials dels pagesos, és a dir, l'adopció d'una mentalitat empresarial i unes pautes de comportament urbanes; sisè, la riquesa i pluralitat del sindicalisme agrari -amb la inclusió de tot un seguit de mapes per tal de localitzar la geografia de les diferents organitzacions sindicals i la seva evolució-; setè, l'arrelament i la força del societarisme pagès palesada, entre d'altres exemples, en el desenvolupament del cooperativisme tant en el seu vessant revolucionari-democràtic com en el vessant reformista-burgès; vuitè, els dèficits democràtics respecte el camp, i concretament el sindicalisme agrari, de l'anomenada transició política dels anys setanta; novè, l'exhauriment del model cooperatiu centenari -amb el tancament de moltes cooperatives- i la seva reconversió des del punt de vista empresarial; desè, l'escolarització, el servei militar i el desenvolupament dels mitjans de comunicació i transport de masses com agents del canvi esdevingut.Deu conclussions que es poden resumir en dues grans idees: el pas de pagesos a obrers -en d'altres sectors productius o com agricultors amb mentalitat empresarial, si més no de la racionalitat econòmica capitalista- i el pas de pagesos a ciutadans, amb una cultura plenament urbana mal grat la seva activitat o el nombre d'habitants del seu municipi. Dues idees que es palesran amb molta més rotunditat en els propers anys en la perspectiva del Mercat Únic Europeu de la CEE, amb la jubilació de gairebé la meitat dels actius agraris i la pressió urbanitzadora del sòl agrícola.

Aquesta tesis es proposa analitzar i explicar les característiques i evolució de la incidència del consell municipal en l'aprovisionament cerealer barceloní, en una contribució més a l'estudi de l'aprovisionament a les ciutats mediterrànies durant els darrers segles medievals. Un estudi que esdevé essencial per indagar sobre els processos de penúria i de crisi de subsistència als quals les ciutats es van veure abocats en aquesta època.L'interès d'aquesta temàtica deriva dels nous cicles demogràfics i econòmics que s'obren a Occident a partir del segle XII s'expressen tant en les zones rurals com en les urbanes i propicien un creixement sostingut de la població de les ciutats. Creix així la necessitat de proveir de forma permanent a les ciutats de tot un conjunt de productes, tant d'aliments com matèries primeres artesanals i d'altres, i les ciutats han d'adaptar-s'hi progressivament. Aquest procés d'adaptació, insuficient en alguns anys per salvar les ciutats d'algunes penúries viscudes ja durant el segle XIII, es veurà fortament qüestionat durant el segle XIV, on diferents episodis de crisi de subsistència i d'epidèmies faran inútils els sistemes disposats per a l'abastament de cereals. I de les conseqüències d'aquestes crisis, entre les quals es barreja una reducció de la població, un nou cicle demogràfic i noves formes d'adaptació al risc de penúries, s'obriran pas durant el segle XV noves pautes per a la gestió i el control de l'aprovisionament urbà i un escenari ben diferent pel que fa a l'impacte de les crisis de subsistència. La nostra aproximació es concentra en un municipi concret Barcelona i en un període cronològic determinat 1301-1430 . Feia anys que s'ha vingut reclamant la necessitat de desenvolupar estudis monogràfics en profunditat que ens permetin conèixer amb detall les circumstàncies que van propiciar les grans crisis cerealeres que afectaren la Corona catalanoaragonesa, com el sorgiment de la crisi de "lo mal any primer" i el seu abast, i la resta de períodes crítics per a la subsistència dels catalans; les motivacions dels mercaders que participaren en el comerç del gra a les ciutats; la intervenció dels poders senyorials i la Corona sobre el mercat del gra, o les motivacions del consell municipal en l'ordenació del mercat intraurbà del gra i la intervenció sobre el proveïment urbà. La investigació gira al voltant d'un objetiu principal: analitzar l'actuació del municipi barceloní en relació amb els sistemes de abastament cerealer, i es concreta en el desenvolupamen de tres aspectes claus:1) L'examen del ressò que la documentació municipal barcelonina es feia de l'existència de caresties i crisis frumentàries en aquest període històric, ja que encara que formés part d'aquest objectiu l'anàlisi del comportament del consistori municipal en períodes de penúries, també existia un interès especial en establir en quins d'aquests cent-trenta anys es detectaven períodes de carestia, en quins d'abundància i en quins la documentació no aportava cap informació significativa. Això ha permés generar una seqüència cronològica continuada de les dificultats frumentàries que travessava la ciutat en aquest període.2) Examinar el paper del municipi com a ordenador de la provisió cerealera de la ciutat. Això suposa centrar-se en determinar quines eren les disposicions preses pel consistorio per a establir regulacions sobre el funcionament del mercat urbà del gra, tot analitzant el paper del municipi com a agent institucional responsable de la gestión i l'ordenació dels assumptes econòmics.3) Identificar les funcions del municipi com a agent que intervè directament i indirecta en el mercat del gra, es a dir, que pren decisiones econòmiques sobre la compra del gra. / "The participation of the town council on the grain supply of Barcelona (1301-1430)", by Juanjo Càceres Nevot. TEXT:This thesis propose an analysis and some explanations about the evolution and typical features of the intervention developed by the town council of Barcelona over the system of cereal supply in the XIVth and the XVTh centuries. As a result, we had mad a contribution to the knowledge about the supply systems in the Middle Age and the famines and food difficult that stroke Mediterranean cities. The food crisis of the late Middle Ages are caused by a new demographical and economical cycles that started in Occident in the XIIth century. This cycle is well-known in rural and urban context and it supposed the main stimulation for the sustained growth of population. The Mediterranean cities had to adapt their commercial structures to this process and, although they attained some efficient strategies in the XIIIth, they were not enough to avoid the great famines the next century. However, from the consequences of this crisis were created new patterns of management and control of the urban supply. We have studied the role of the town council between 1301 and 1430, in order to explore the process of immersion in a long sequence of difficult years and the beginning of a steady phase. There are three main subjects that have been deeply analyzed. First, the existence of signs in the municipal sources of scarcity and famines, which were caused by the lack of grain. Second, the role of the council in the cereal supply. This supposes to determine what dispositions were taken by the council in order to establish regulations on the operations of the urban market of the grain, and the role of the municipality like institutional agent responsible for the management and the arrangement of the economic subjects. And finally, the identification of functions acquired by the council as an economic agent that operates directly or indirectly on the cereal market.

El treball pretén emmarcar-se dins el problema de la transició del feudalisme al capitalisme, i també intenta superar els límits de la clàssica Història Local. Dins d'aquell marc general, s'estudiarà sobratot l'organització políticoinstitucional d'una ciutat baix-medieval, i les relacions sòciopolítiques que s'hi desenvolupen.A l'Edat Mitjana Cervera era un nucli urbà que esdevé centre geogràfic, demogràfic i econòmic d'una regió farcida de petits senyors feudals. Aquesta regió perd població durant el segle XIV i això coincideix amb un augment de la pobresa. AI costat de l'activitat agrícola, que és la predominant amb el cultiu del raïm i el safrà, hi ha una indústria tèxtil, i un col.lectiu de mercaders nombrós i actiu. Els juristes i notaris, formats en el "ius commune", formen una èlite intel.lectual que s'aprofita dels seus coneixements per obtenir beneficis econòmics i també polítics. L'estructura social, quantificable a partir de l'estudi de les taxacions dels "manifests" dels veïns, evidència que la major part de la riquesa taxada pertany a un grup ínfim d'individus. mentre que la massa de la població disposa de poquíssims recursos econòmics.D'ençà de 1026 fins 1182 i 1202, amb la primera estructura pre-municipal, van reunir-se les condicions socials necessàries per a que la comunitat humana instal.lada a Cervera s'organitzés de forma autònoma a través d'un municipi. Aquestes condicions van ser, entre d'altres, i a saber: el desenvolupament d'una vida social; un hàbitat concentrat; una sola jurisdicció i un sol dret; la defensa comuna envers un entorn feudal; i la necessitat d'organització pròpia de qualsevol comunitat humana nombrosa. Tot això va conduir, primer, a una convergència d'interessos polítics, i després, a una divergència d'aquests interessos, i a una dominació d'un grup sobre un altre. De la Confraria (1182) i el Consolat (1202), amb la conjuració dels membres, es va passar, sota la llum de la recepció del dret comú, a la persona jurídica de la "universitas" (1267) i a una organització politica definitiva, estable i complexa (1311, 1331) caracteritzada per: una diferenciació d'òrgans entre decisoris i consultius; una organització interna tendent a l'especialització de les funcions; un sofisticat sistema electiu de càrrecs polítics; la configuració d'un sistema financer; l'assumpció d'atribucions per mitjà de privilegis reials; i, en definitiva, un considerable nivell d'autonomia política respecte del representant de l'autoritat reial.A partir de 1311 i 1331, el règim municipal va ser organitzat a l'entorn del Consell, del qual en formaven part els quatre paers (abans eren jurats) i vint consellers (des de 1331 elegits per circumscripcions anomenades "quarters"). Els prohoms jurídicament no eren membres del Consell, però hi assistien, hi intervenien i rebien càrrecs i missions per mitjà de les comissions delegades pel propi Consell. AI costat de la Paeria hi havia el batlle reial, que durant el segle XIV, cada vegada es mostrava més procliu als interessos municipals. El Consell General subsistia com a reminiscència d'una hipotètica antiga assemblea de veïns o de prohoms, i era reunit de tant en tant.Pel que fa a les atribucions d'aquest Consell, hi ha les de caràcter civil en la concessió i regulació del veïnatge o ciutadania, que podia ser individual o col.lectiva amb tota una altra comunitat. Entre el que avui anomenaríem serveis socials, s'hi trobaven les actuacions en matèria d'ensenyament, sanitat, assistència als pobres i prostitució. En urbanisme el municipi tenia actuacions de diferent magnitud, com des de la construcció d'un monumental sistema defensiu, fins les obres menors o de manteniment. En la regulació de la producció i el comerç s'evidencia la convergència d'interessos diferents; d'una banda el vetllava l'adequat proveïment de la vila, amb la qual cosa s'oferia un servei públic, però d'una altra el Consell era la plataforma política a partir de la qual s'aplicava una política econòmica que beneficiava un determinat grup social. Pel que fa a l'administració de justícia, el segle XIV és l'escenari d'un estira i arronsa entre el rei i el municipi per aplicar la justícia ordinària. En aquest context no és casual que el 1360 els paers, aprofitant un moment de feblesa del rei en la Cort de Montsó, fessin compilar un llibre amb els principals privilegis del municipi, i s'afanyessin a aconseguir que el rei els confirmés. La redacció escrita de les atribucions del municipi en matèria de justícia, que eren resultat d'antigues "usances", sembla manifestar, no l'apogeu d'aquest dret municipal, sinó precisament la seva relativa precarietat davant l'empenta del dret comú i del dret regi. Aquests van precipitar la redacció de les antigues usances per tal d'evitar que poguessin alterar-se fàcilment.La hisenda municipal és un dels aspectes més importants en l'estudi d'un municipi. Els orígens de la fiscalitat ciudadana es localitzen, a Cervera, l'any 1270, quan es traspassa al municipi la responsabilitat de recollir els tributs reials que abans plegava el batlle. El municipi era la persona jurídica que actuava de mediadora entre el rei i els seus sotmesos. Però el pas definitiu cap a la total organització financera va ser obra de sengles privilegis reials de 1311 i 1331: s'instituia un funcionari especialitzat (clavari); els paers perdien el control directe dels diners; i els oïdors de comptes i més tard el racional exercien un control de la despesa pública. De 1270 fins 1331, la necessitat de regular els aspectes financers propis del grup, i la necessitat de regular els aspectes financers entre el grup i el rei, això va ser l'eix a l'entorn del qual es va bastir tota la resta d'edifici municipal.Les fonts de finançament municipal van ser, bàsicament, tres: a) les imposicions, que sovint suposaven un 40 per cent dels ingressos; b) la venda de censals i violaris, que ultra suposar un ingrés immediat, va provocar un intens endeutament crònic. Si en un primer moment es venien censals i violaris per pagar al rei i per redimir-ne d'altres, aviat es van haver de vendre per poder pagar les rendes generades per les vendes anteriors. Aquestes vendes també van tenir transcendència social: perquè els mercaders que compraven censals i violaris efectuaven Inversions no productives i congelaven el seu capital comercial, i perquè els senyors feudals invertien a la ciutat l'excedent econòmic prèviament arrencat al camp; i c) la talla, que era la recaptación directa a partir de l'estimació dels béns. A més de tenir un elevat cost social perquè afectava directament les persones físiques, estava a expenses de manipulació perquè era controlada des del Consell, i els seus membres podien autoexcloure's de la taxació.Però tots els mitjans de finançament estaven a expenses de les despeses, la més important de les quals van ser els pagaments destinats al rei, sobretot per a empreses militars, per mitjà de subsidis extraordinaris o de pagaments ordinaris. Aquestes despeses eren desproporcionades a la capacitat financera pròpia d'aquella organització municipal, i això va precipitar haver de recórrer, perquè els altres mitjans eren insuficients, a la venda de censals i violaris. Aquestes vendes van alterar un sistema financer que encara s'estava creant, i que vivia en un context social "pobre". No hi havia cap font de finançament fixa i estable: les imposicions estaven a expenses del nivell de preus dels productes mercadejats; les talles ho estaven a la capacitat fiscal dels ciutadans; i recórrer a censals i violaris posava de manifest l'eventualitat de qualsevol càlcul. A finals de segle XIV hi havia un desequilibri financer tal, que 3/4 parts dels ingressos es destinaven a pagar rendes de censals i violaris, amb la qual cosa es produia un endeutament crònic que hipotecava qualsevol política fiscal a curt i mitjà termini, i impossibilitava de dedicar recursos a d'altres partides "socials". A aquesta situació s'hi va arribar a causa de la incapacitat fiscal d'una població cada vegada més empobrida; per la minva demogràfica que va accentuar la pressió fiscal en un número inferior de gent; per la creixent pressió de les exigències reials; i per la regressió objectiva dels beneficis generats per les imposicions municipals.En aquest context econòmic i social, el Consell era una institució pública que jugava un fort paper polític, el qual tenia dues vessants: era el resultat de l'organització política d'una comunitat, però també era l'expresió política del domini i hegemonia d'un grup social. Aquest domini i hegemonia s'instrumentalitzà de forma extra-jurídica a través d'una oligarquia ciutadana. Formulem l'existència d'aquesta oligarquia a partir de diferents constatacions: a) Els canvis successius tant en la planta del Consell com en el sistema d'elecció de càrrecs polítics; b) el propi reconeixement reial de què es pretén acabar amb el desgovern i el monopoli polític; c) la repetició en el proveïment de càrrecs polítics. La reproducción d'aquesta oligarquia s'efectuava per mitjà de canals legals preestablerts; o sigui, pels mecanismes d'elecció de càrrecs fixats pel rei. L'èlite en el poder controlava un sistema financer que podia manipular al seu gust, i amb el qual obtenia recursos econòmics dels ciutadans a partir, entre d'altres mitjans, de les talles. Amb aquests recursos era possible obtenir del rei aquells privilegis que fixaven el marc jurídic que els perpetuava al poder. La finalitat de l'oligarquia era perpetuar-se al poder municipal a partir del qual podia obtenir diversos beneficis: a) Controlava l'aparell financer del municipi per a auto-excloure's de les taxacions de béns que eren la base sobre la que es feien les talles, i per a intentar alterar el pagament proporcional i substituir-lo per un pagament d'una quota igual per a tothom; b) Concentrava i ocupava la major part de càrrecs no polítics com a mitjà de promoció política i també per a obtenir-ne beneficis econòmics amb salaris, dietes, o senzillament estant en millor disposició que d'altres veïns.Pel que fa a la composició sòcio-professional de l'oligarquia. els paers del Consell eren individus majoritàriament de taxacions de béns altes; els consellers pertanyien al grup de taxacions mitjanes; i alguns electors fins i tot tenien taxacions baixes. amb la qual cosa esdevé que individus d'extracció social baixa possibilitaven que l'èlite social alta continués en el poder. Per tant, al costat d'una via legal d'accés al poder (els paers i consellers cessants triaven uns electors que a la vegada proposaven per a l'atzar als nous paers i consellers), també prenen un considerable protagonisme els vincles de fidelitat personal més enllà dels estrictes interessos de grup. Professionalment, es tractava de col.lectius urbans (mercaders, juristes, notaris) i també de procedència "agrària" o "rural" (petits feudals, pagesos benestants). Però l'oligarquia socialment no era homogènia. sinó que dins l'èlite hi havia individus de diferent procedència sòcio-professional. AI Consell convergien els interessos polítics d'aquests sectors: manteniment del seu poder polític per a mantenir els seus privilegis econòmics.Tot això va transcendir el marc del municipi i va implicar unes determinades relacions amb l'entorn. L'aprofitament de l'aigua, per exemple, que aparentment afectava camp i ciutat, en eI fons va enfrontar una classe dirigent urbana compromesa amb l'indústria tèxtil i de la pell, i els pagesos de la rodalia que la precisaven per regar. El proteccionisme en la importació de productes agrícoles oposava els petits productors del camp circumdant amb l'èllte pagesa benestant de la ciutat. I la compra de censals i violaris per part de feudals de la rodalia I ciutadans de Barcelona que intervenien en el mercat de rendes va suposar una injecció de capital, però també una sangonera en rendes anuals que s'havia d'amortitzar, en darrera instància per mitjà de les talles. El Consell, en definitiva, esdevé la plataforma institucional d'aquest conflicte d'interessos que aparentment enfronta camp-ciutat, però que en el fons ho és entre grups socials.

El contingut d'aquesta tesi es divideix en tres aspectes: les fortificacions, els soldats i els allotjaments. El primer es centra en primer lloc a conèixer de quina forma van acusar les fortificacions catalanes la introducció a principis de l'Edat Moderna dels mètodes de construcció derivats del conjunt de novetats introduïdes per el que es coneix com la Revolució Militar, el més sobresortint dels quals va ser sens dubte l'edificació de perímetres de muralles poligonals flanquejades pels baluards. Una altra qüestió del capítol és l'aprofundiment en les repercussions financeres a Catalunya d'aquesta nova forma construir les fortaleses, abraçant des d'aquesta perspectiva a partir de la construcció del nou castell de Salses (1497-1503) fins a les fortificacions dels anys immediats a la guerra dels Segadors. Al capdavall es troben evidències suficients que permeten afirmar que Catalunya va assumir en la seva major part el cost de la construcció i manteniment de les seves fortificacions al llarg de tot el període abans indicat. Malgrat tot hi va haver alguna excepció a aquest autofinançament, la més notable de les quals va ser la fortalesa nova de Salses, que es va fer amb diners procedents de la hisenda castellana. Pel que fa al segon aspecte sobre els soldats s'exposa en primer lloc un nou model de classificació de les tropes presents a Catalunya abans de la guerra dels Segadors, atès que els que ha plantejat la historiografia fins al moment no reeixien a donar una imatge global del conjunt d'efectius militars en servei. Un altre aspecte que es desenvolupa és l'evolució del model d'administració militar descrit per I.A. Thompson per al conjunt de la Monarquia Hispànica, el qual ha pogut ser constatat amb les dades ofertes per la documentació consultada. És així que es presta una especial atenció a la descripció dels sistemes de mobilització i mètodes de lleva, així com a les competències que al llarg de l'Edat Moderna va tenir i desenvolupar la Diputació del General i altres institucions locals en aquesta qüestió. També es fa una aproximació al servei d'armes dels catalans als exèrcits de la Monarquia Hispànica fora de Catalunya. Es comprova que van ser presents a les conquestes i accions de defensa de les places nord africanes, en les tropes permanents als estats italians, i fins i tot a Flandes. Finalment també es tracten en el aquest capítol els mitjans militars utilitzats en la lluita contra el bandolerisme, a més de la relació entre aquest fenomen i l'exèrcit a través de les remissions de bandolers a canvi del servei en el segon.L'exposició del tercer aspecte dels allotjaments es fa de forma cronològica des dels inicis de l'Edat Moderna fins a la guerra dels Segadors. Igualment s'aprofundeix en el significat fiscal del fenomen a partir del plantejament que en va fer Eva Serra, autora que va considerar els allotjaments un expedient fiscal de la corona a Catalunya gens menyspreable si se li afegien altres com la tala de llenya per a la fàbrica reial de galeres, els carretatges fins a les Drassanes de Barcelona i els bagatges o transport de pertrets militars i de soldats pel territori. També se'n fa l'anàlisi de les implicacions polítiques, tant des d'un punt de vista legal com institucional. La suma dels tres aspectes permet establir un marc de referència per a situar el paper de Catalunya en l'estructura militar de la Monarquia Hispànica des de principis de l'Edat Moderna fins a la guerra dels Segadors de forma més precisa que la que fins ara era possible fer. / The content of this thesis is divided into three aspects: the fortifications, soldiers and troops accommodations. The aproach to the first aspect begins to know how the Catalan fortifications accused the introduction in early modern age of construction methods derived from the set of innovations wich is known as the Military Revolution. Another issue that is discussed is the deepening of the financial implications of this new form in Catalonia in order to build strengths from 1497 until the immediate war of the Reapers (Segadors). Regarding the second aspect of the soldiers it is made a new classification model of troops present in Catalonia before the war of the Reapers. Then it's possible to see the evolution of military administration model described by Ian A. Thompson set for the monarchy, paying special attention to the description of systems and methods of mobilization leads to Catalonia. It also describes the competencies throughout the modern age had developed the Diputació del General and other local government institutions on this issue. About the Catalans weapon service in the armies of Hispanic Monarchy outside Catalonia checks that they were present in all battle theatres where that fought. Finally this chapter focuses in the military units used against banditry. The approach to the third aspect of the troops accommodations is chronologically made along the period treated. But also deepens the meaning of the fiscal phenomenon, as well as analysis of its political implications, both from a legal standpoint and institutional. In short the sum of the three aspects can establish a framework to place better than has been done untill now the role of Catalonia in the military structure of the Hispanic Monarchy since the beginning of the Modern Age to the war of the Reapers.

Esta tesis doctoral pretende arrojar luz sobre el mayor debate intelectual mantenido con respecto al Ser de España bajo el franquismo (1936-1975). La querella ocupó no pocas páginas de autores tan importantes para el siglo XX español como fueron, el falangista y médico Pedro Laín Entralgo (1908-2001), y el monárquico e historiador Rafael Calvo Serer (1916-1988).La publicación, en 1949, de sendos volúmenes, España como problema, por parte de Laín Entralgo, y la respuesta, España, sin problema, de la mano de Calvo Serer, estimuló una discusión que venía de lejos en el panorama intelectual español, el conocido como Problema de España.Como se intentará demostrar, los contenidos de la discusión podían parecer inocuos a ojos de muchos españoles, pero lo que realmente se estaba discutiendo en las páginas de los mencionados autores era una configuración y eventual salida del Régimen creado por el Generalísimo Francisco Franco (1892-1975). / This thesis aims at shed light on the most relevant debate held on the Being of Spain under Francoism (1936-1975). This dispute occupied many pages in the works of two of the most important authors in the 20th century Spain. On the one hand, the Falangist and doctor Pedro Laín Entralgo (1908-2001), on the other, the Monarchist and historian Rafael Calvo Serer (1916-1988). With two books published in 1949, España como problema, by Laín Entralgo, and the answer, España, sin problema, by Calvo Serer, promoted a discusión that was already present in the Spanish intellectual environment, the Spanish Problem.As we want to demonstrate, the contents of these two books seemed innocuous to many Spaniards, but what they were really discussing in these pages was the configuration and eventual way out to the political regime created by Generalissimo Francisco Franco (1892-1975).

Thesis (Ph. D.)--University of Missouri-Columbia, 2008. / The entire dissertation/thesis text is included in the research.pdf file; the official abstract appears in the short.pdf file (which also appears in the research.pdf); a non-technical general description, or public abstract, appears in the public.pdf file. Title from title screen of research.pdf file (viewed on July 22, 2009) Includes bibliographical references.

Στη μεταπτυχιακή αυτή διατριβή αμφισβητώ την ευρέως διαδεδομένη άποψη ότι η διάκριση ανάμεσα σε ενδοκεντρικά και εξωκεντρικά σύνθετα είναι κατ’ εξοχήν σημασιολογική (βλ. μεταξύ άλλων Bauer 2009: 350). Αντιθέτως, ακολουθώντας τους Ralli & Andreou (2010), προτείνω ότι η συγκεκριμένη διάκριση είναι δομική. Για να υποστηρίξω τους ισχυρισμούς και τις προτάσεις μου, παραθέτω δεδομένα από την Κυπριακή και την Κοινή Νέα Ελληνική. Καταρχάς, υποστηρίζω ότι η εξωκεντρικότητα δεν είναι ένα περιθωριακό φαινόμενο στη σύνθεση, δεδομένου ότι διάφορες γλωσσικές ποικιλίες, μεταξύ των οποίων και η Κυπριακή, επιδεικνύουν υψηλό βαθμό παραγωγικότητας εξωκεντρικών συνθέτων. Ακολούθως, υποστηρίζω ότι η σημασιολογία δεν μπορεί να μας οδηγήσει σε ασφαλή συμπεράσματα ούτε για την κατηγοριοποίηση των εξωκεντρικών, αλλά ούτε και για τη διάκριση ανάμεσα σε ενδοκεντρικότητα και εξωκεντρικότητα. Επιπρόσθετα, σε αντίθεση με τους Scalise et al. (2009), δείχνω ότι τα μορφολογικά χαρακτηριστικά, όπως για παράδειγμα το γένος και η κλιτική τάξη, δεν μπορούν να ορίσουν την εξωκεντρικότητα. Καταληκτικά, προτείνω ότι η ενδοκεντρικότητα και η εξωκεντρικότητα είναι επιφαινόμενα της σειράς εφαρμογής των διαδικασιών σχηματισμού λέξεων, σύνθεσης και παραγωγής. Με βάση την πρόταση αυτή, ένα σύνθετο είναι εξωκεντρικό όταν η σύνθεση και η παραγωγή οι οποίες συνεμφανίζονται (co-occur) σε ένα μορφολογικά πολύπλοκο πρωτογενή σχηματισμό, αλληλεπιδρούν με τέτοιο τρόπο ώστε η παραγωγή να έπεται της σύνθεσης. Αντίθετα, ένα σύνθετο είναι ενδοκεντρικό όταν περιλαμβάνει μόνο σύνθεση ή όταν συμπεριλαμβάνει παραγωγή και σύνθεση με αυτή τη σειρά. / In this MA thesis, I challenge the widely accepted view that the distinction between endocentric and exocentric compounds is fundamentally semantic (see, among others, Bauer 2009: 350). Following Ralli & Andreou (2010), I propose, instead, that this is a structural distinction. I illustrate my claims and proposals by using data from Greek and Cypriot Greek. First, I challenge the widespread view that exocentric compounds do not belong to the productive word-formation mechanism given that exocentricity in a number of linguistic varieties, Cypriot included, is very productive. In addition, I show that semantics cannot be a safe criterion for either classifying exocentric compounds into various categories or distinguishing between endocentric and exocentric compounds. Moreover, I argue that morphological features, e.g. gender and inflection class, cannot define exocentricity, in the way Scalise et al. (2009) have proposed. Finally, I suggest that exocentricity might be an epiphenomenon of the order of application of the two word-formation processes, according to which, when compounding and derivation co-occur within the same morphologically-complex item, compounding precedes derivation. In contrast, a structure is endocentric, if it contains only compounding, or involves derivation and compounding, in this particular order.

Submitted by Elizabete Silva (elizabete.silva@ufes.br) on 2015-02-25T17:28:07Z No. of bitstreams: 2 license_rdf: 23148 bytes, checksum: 9da0b6dfac957114c6a7714714b86306 (MD5) Dissertacao.Dinorah Rubin.pdf: 7320859 bytes, checksum: fe74fe2c67774bd754a5e47854c6cebb (MD5) / Approved for entry into archive by Elizabete Silva (elizabete.silva@ufes.br) on 2015-03-02T22:20:20Z (GMT) No. of bitstreams: 2 license_rdf: 23148 bytes, checksum: 9da0b6dfac957114c6a7714714b86306 (MD5) Dissertacao.Dinorah Rubin.pdf: 7320859 bytes, checksum: fe74fe2c67774bd754a5e47854c6cebb (MD5) / Made available in DSpace on 2015-03-02T22:20:20Z (GMT). No. of bitstreams: 2 license_rdf: 23148 bytes, checksum: 9da0b6dfac957114c6a7714714b86306 (MD5) Dissertacao.Dinorah Rubin.pdf: 7320859 bytes, checksum: fe74fe2c67774bd754a5e47854c6cebb (MD5) Previous issue date: 2014 / Este estudo tem como objetivo discutir a memória histórica do primeiro foco guerrilheiro no Brasil, organizado pelo Movimento Nacional Revolucionário (MNR), em 1966-1967, com o apoio de Leonel Brizola e de Cuba, na região do Caparaó, divisa dos Estados de Minas Gerais e Espírito Santo. Assim, o estudo se propõe a analisar o pouco conhecido episódio da formação, do idealismo e do desfecho que envolveu a Guerrilha do Caparaó, apresentando as memórias dos guerrilheiros (sendo em sua grande maioria ex-militares), dos agentes da repressão, dos setores conservadores da sociedade e dos habitantes das comunidades do entorno do atual Parque Nacional do Caparaó, demonstrando, assim, as diferentes percepções e representações sobre a referida Guerrilha. Para tanto, será exposto todo o contexto histórico da época em questão. Como metodologia, utilizaremos o conceito de memória, que, em suas ramificações, abrangerá a história oral, além de análises bibliográficas, pesquisas em jornais do período (A Gazeta, O Globo, Jornal do Brasil, A Última Hora, Tribuna da Imprensa, Correio da Manhã, O Estado de São Paulo, Estado de Minas, O Diário da Tarde), em revistas (O Cruzeiro, Opinião e Revista Capixaba) e em documentos da Delegacia de Ordem Política e Social (DOPS) dos Arquivos Públicos dos estados do Espírito Santo e Minas Gerais, e documentos do Serviço Nacional de Informação (SNI), do Arquivo Nacional. / This study discusses the historical memory of the first guerrilla groups from Brazil, organized by the National Revolutionary Movement (MNR), in 1966-1967, supported by Leonel Brizola and Cuba, at Caparaó region, boundaries between the states of Minas Gerais and Espírito Santo. It proposes the analysis of the little-known episode of the creation, idealism and outcome that involved the Caparaó Guerrilla, with guerrillas’ memories (most of them were ex-militaries), the agents of repression, the conservative sectors of society and the inhabitants from the communities surrounding the Caparaó National Park, presenting the different perceptions and representations about such Guerrilla. The historical context about this period of Brazilian history will be exposed. As methodology, the concept of memory will be used, which, in its ramifications, deals with oral history and bibliographic analysis, research in newspapers of the period (A Gazeta, O Globo, Jornal do Brasil, A Última Hora, Tribuna da Imprensa, Correio da Manhã, O Estado de São Paulo, Estado de Minas, O Diário da Tarde), in magazines (O Cruzeiro, Opinião e Revista Capixaba), documents from Department of Political and Social Order (DOPS), taking into account Public Arquives from both states (Espírito Santo e Minas Gerais), and documents from the National Information Service (SNI), which belongs to the National Archive.