Ett av vår tids största utmaning är klimatkrisen och hur vi ställer om till ett hållbarare samhälle. Många menar att problematiken ligger i att dagens samhälle verkar i ett tillväxtparadigm som förhindrar omställning, och nedväxtrörelsen menar att detta måste lämnas och istället tänka nedväxt. I denna uppsats intresserar jag mig för hur nedväxtrörelsen ser på klimatomställningen, hur den ska gå till, vilka visioner om framtider vi bör sträva mot och nedväxtrörelsens syn på planeringens roll i dessa visioner.  Studiens har utformats i form av en mixed-method design där en litteraturstudie står i fokus och där forskningslitteratur inom nedväxt har utgjort den huvudsakliga empirin. Empirin har samlats in genom dokumentstudier och intervjuer där urvalet har gjort med hjälp av snöbollsmetoden. Materialet har analyserats utifrån teorin om planeringstänkandet objekt (det som planeras) och subjekt (det som planerar).  Studien kan ur ett nytt perspektiv delvis bekräfta tidigare dragna slutsatser om nedväxtrörelsen visioner om det gemensamma, delande, och lokalt deltagande samhället som deltar via direktdemokrati. Vidare visar studien att detta även genomsyrar synen på planeringsprocessen och planeringens roll. För planeringen förespråkas en kollaborativ och deltagande process där de lokala invånarna är lika mycket experter som planeraren. Dock visar studien också på att det inte endast finns en bild om planeringsobjektet och en bild om planeringssubjektet utan det råder delade meningar inom nedväxtrörelsen, bland annat vilken bebyggelsestruktur som bäst går i linje med nedväxtrörelsens grundidéer. Detta visar på en levande debatt bland aktivister och forskare.

The impact of fashion industry on the environment is evident and manifest in its sheer numbers. The industry accounts for 17–20 percent of global industrial water pollution (Kant 2012). It also contributes between four and ten percent of global carbon emissions (Sadowski et al. 2021). The fashion industry can therefore be labeled as a ‘climate killer’ whose overproduction is consuming our resources on a global scale.

The Paris Agreement has stipulated global lowering of carbon emission to reach the 1.5°C target by 2030. The Intergovernmental Panel on Climate Change has suggested several scenarios with rapid innovation and downscaling of energy usage. Against this background, this thesis analyzes the productive capacity of Sweden to reach the corresponding carbon emission target. A product-byindustry input-output-model of the economy to study different re-allocations of production is used. The effect of these re-allocations on the output as well as carbon dioxide emissions from domestic production are considered. Linear optimization is used to achieve efficient re-allocations. Two scenarios are considered: one called the “basic case”, and one called the “efficient export case”. The basic case uniformly rescales the output. The efficient export case internalizes the export and allows it to be uniformly rescaled by the optimization up to trade balance as well. The data is from 2016 as it is the latest data with the necessary information. The result for the basic case shows that the 1.5°C target in 2016 can be reached without downscaling the output. The total employment shrinks by 2%, while some sectors of the economy are significantly changed. The result of the efficient export case has a similar result while total employment shrinks by 11%. The basic case releases 2% less than the reported carbon emissions, and the efficient export case 24% less where the efficient export case downscales the gross domestic product with 13%. The dynamics of innovation, negative impacts on production, and population growth are not accounted for in these estimates. Further studies need to internalize more constraints and develop more detailed models to provide more accurate policy guidance.

The tourism industry has been faced with immense growth worldwide. Due to the industry being resource-heavy, this development has been problematic in terms of sustainable development. This has resulted in overtourism becoming the reality of multiple destinations, which have then faced ecological and social degradation. Therefore, it is important to explore alternative pathways toward sustainable development that do not prioritise growth. The pathway that will be explored in this thesis is degrowth. In the past, degrowth has been under-researched within tourism studies, especially in terms of practical solutions. This research aims to fill that research gap by exploring the compatibility of Icelandic tourism lifestyle entrepreneurs running small to medium -sized businesses in rural Iceland. But Iceland has been one of the destinations that have been faced with overtourism. This research is conducted by using an exploratory research design where data was collected through eight in-depth interviews with tourism lifestyle entrepreneurs across Iceland. The findings of this thesis suggest that while Icelandic tourism lifestyle entrepreneurs are compatible with the degrowth concept, it is important for the sake of sustainable tourism development to re-shift the focus away from growth and more towards well-being.

Global raw material extraction has accelerated since the 1950s, causing resource depletion, ecosystem degra- dation, pollution, and climate change. To reduce such impacts, the economic drivers of material use must be addressed. Although economic growth often drives material use to increase, this increase can be counter- acted by dematerialization. This study explores whether dematerialization can achieve sustainable material footprints in Sweden by 2050, considering different scenarios of economic growth. Environmentally extended multi-regional input-output analysis was used to calculate the Swedish material footprint from 1995 to 2011. Structural decomposition analysis was used to quantify how much dematerialization, economic growth, con- sumption and trade patterns, and population drove the changes in the material footprint. Based on previous literature, 6 tons of materials per person was used as a sustainability target in three backcasting scenarios, reflecting degrowth, growth, and growth with ambitious shifts towards less material intensive consumption and trade patterns, respectively. The Swedish material footprint increased from 211 to 279 Mt from 1995 to 2011. While relative dematerialization did occur, economic growth caused material use to grow. If the economy degrows, the 2050 target can be reached with dematerialization rates of 0.7 times the previous rates. To reach the target under continued economic growth, dematerialization rates must increase by a factor of 1.8-2.7, depending on the extent of shifts to less material intensive consumption and trade patterns. Although further research is needed to examine whether such unprecedented rates of dematerialization are feasible, the results suggest that degrowth must be considered. / Råvaruutvinningen i världen har ökat kraftigt sedan 1950-talet, vilket leder till resursbrist, degraderade ekosystem, föroreningar och klimatförändringar. För att minska den miljöpåverkan behöver drivkrafterna bakom samhällets materialanvändning angripas. Ekonomisk tillväxt driver på råvaruutvinningen, men resurseffektivisering kan minska den. Den här studien undersöker hur resurseffektivisering,dematerialization på engelska, kan uppnå en hållbar materialanvändning i Sverige 2050, beroende på hur den ekonomiska tillväxten utvecklas. Data på nationella och internationella ekonomiska flöden och deras miljöeffekter, environmentally extended multi-regional input-output data på engelska, användes för att räkna ut Sveriges materialanvändning ur ett konsumtionsperspektiv från 1995 till 2011. Strukturell dekomponering användes för att kvantifiera hur mycket resurseffektivisering, ekonomisk tillväxt, konsumtions- och handelsmönster och befolkningsstorlek drev förändringarna i materialanvändningen. Baserat på den befintliga litteraturen användes 6 ton material per person som ett hållbarhetsmål i tre scenarier, som representerade nerväxt, tillväxt och tillväxt där konsumtionen samtidigt blir mindre materialintensiv. Den svenska materialanvändningen ökade från 211 till 279 Mt mellan 1995 och 2011. En viss resurseffektivisering skedde under perioden, men den ekonomiska tillväxten bidrog till att materialanvändningen ändå ökade. Om ekonomins storlek minskar kan hållbarhetsmålet nås 2050 med en resurseffektiviseringstakt som är 0,7 gånger takten från 1995 till 2011. För att nå målet med ekonomisk tillväxt behöver takten i resurseffektiviseringen öka med en faktor mellan 1,8 och 2,7, beroende på hur stora skiftena till mindre materialintensiva konsumtions- och handelsmönster är. Mer forsknings behövs för att undersöka huruvida en så snabb resurseffektiviseringstakt är realistisk, men resultaten visar att nerväxt kan vara ett alternativ.

[ES] Constituye el objeto de esta tesis establecer un proceso de reflexión sobre determinados conceptos naturalizados históricamente por la ciencia urbanística y ambiental, de tal manera que pueda llevarse a cabo una revisión de los mismos -y, consecuentemente, de la legislación que los adopta filosóficamente- en el sentido de, frente a la situación de cambio climático y depredación territorial, permitirnos proceder a cuestionar un sistema que establece el desarrollo como un elemento de progreso económico en términos de crecimiento ilimitado, y proponer la posibilidad real de establecer un desarrollo en equilibrio con el medio. Para ello, se define el contexto evolutivo de la formación del concepto Ordenación Territorial, llegándose a la conclusión de que el significante tradicionalmente aceptado resulta más propio de un modelo basado en la generación de plusvalías, que en la determinación de su propia ordenación, derivada ésta de sus determinaciones intrínsecas, para poder, posteriormente, generar la planificación de los usos y actividades que sobre éste deben o pueden llevarse a cabo. Se trata de reflexionar en cómo considerar el territorio como un recurso ya ordenado en sí mismo, constituido por lo que denominamos sus invariantes, el cual va a ser utilizado por la sociedad -desordenándolo necesariamente-, para poder extraer respetuosamente de él los beneficios que precisa para el propio desarrollo social, todo ello alternativamente al modelo de explotación económica -corregida en base a criterios de «sostenibilidad»- tratado como un mero tablero de actuación, sobre el que planificar usos y actividades. Esta mencionada «sostenibilidad» viene instrumentalizada por el denominado Desarrollo Sostenible, término al que calificamos de oxímoron, por cuanto «desarrollo» -obviamente, en nuestro contexto, desarrollo económico- es un término que se contrapone a «límite», indicador que se debe considerar inherente al concepto de sostenibilidad. Entenderemos, por tanto, que la Ordenación Territorial vinculada a criterios de Desarrollo Sostenible implica la incapacidad, en la evolución territorial, de considerar el equilibrio necesario para poder recuperar y mantener aquellos elementos territoriales, sus recursos, para considerar unos niveles de bienestar aceptables. Consecuentemente, cualquier evolución hacia el límite, que no implique recuperación de lo agostado, con mayor o menor celeridad -desarrollo en «sostenibilidad» -, implicará, indefectiblemente, aproximación a la depleción definitiva. Revisar un sistema basado en el crecer por crecer, implementando un sistema de Estabilidad Continuada, que, en la situación de exaltación de políticas expansivas, sólo será alcanzable mediante un proceso de decrecimiento, senda de reversión hacia posiciones intralímite. Es así, por tanto, como se proponen nuevas figuras territoriales previas a la planificación urbanística basadas en lo que denominamos Capacidades Funcionales de Acogida, figura que vinculamos a la naturaleza intrínseca del territorio y su capacidad para mantenerse en un cierto equilibrio. Capacidades que vienen vinculadas para su activación a la real y verificable Necesidad Social, sin la cual carece de sentido la transformación del patrimonio común. Ello implica, por otro lado, instrumentos básicos limitativos a implementar en la legislación, de manera que el criterio vire hacia posiciones no expansionistas: desterrar la clase de suelo urbanizable; considerar el suelo rural, con sus diferentes aptitudes desarrollables, como alternativa; desclasificación, descalificación e, incluso, desurbanización, ante el expansionismo; determinaciones como ciudad cuidadora, ciudad mediterránea, compacta, mixta, cohesionada, localizabilidad de los recursos; el derecho al aprovechamiento, con recuperación social de plusvalías reales; renaturalización, revegetación y desmovilidad -movilidad no motorizada, proximidad- como ítem proyectual, serían incorporados como proceso cultural de decrecimiento. / [CA] Constitueix l'objecte d'aquesta tesi establir un procés de reflexió al voltant de determinats conceptes naturalitzats històricament per la ciència urbanística i ambiental, de tal manera que puga dur-se a terme una revisió dels mateixos -i, conseqüentment, de la legislació que els adopta filosòficament- en el sentit de, enfront de la situació de canvi climàtic i depredació territorial, permetre'ns procedir a qüestionar un sistema que estableix el desenvolupament com un element de progrés econòmic en termes de creixement il·limitat, i proposar la possibilitat real d'establir un desenvolupament en equilibri amb el medi. Per a això, es defineix el context evolutiu de la formació del concepte Ordenació Territorial, arribant-se a la conclusió que el significant tradicionalment acceptat resulta més propi d'un model basat en la generació de plusvàlues, que en la determinació de la seua pròpia ordenació, derivada esta de les seues determinacions intrínseques, per a poder, posteriorment, generar la planificació dels usos i activitats que sobre aquell deuen o poden dur-se a terme. Es tracta de reflexionar en com considerar el territori com un recurs ja ordenat en si mateix, constituït pel que denominem les seues invariants, el qual serà utilitzat per la societat -desordenant-ho necessàriament-, per a poder extreure respectuosament d'ell els beneficis que precisa per al propi desenvolupament social, tot això alternativament al model d'explotació econòmica -corregida sobre la base de criteris de «sostenibilitat»- tractat com un simple tauler d'actuació, sobre el qual planificar usos i activitats. Esta esmentada «sostenibilitat» ve instrumentalitzada pel denominat Desenvolupament Sostenible, terme al qual qualifiquem d'oxímoron, doncs que «desenvolupament» -òbviament, en el nostre context, desenvolupament econòmic- és un terme que es contraposa a «límit», indicador que s'ha de considerar inherent al concepte de sostenibilitat. Entendrem, per tant, que l'Ordenació Territorial vinculada a criteris de Desenvolupament Sostenible implica la incapacitat, en l'evolució territorial, de considerar l'equilibri necessari per a poder recuperar i mantenir aquells elements territorials, els seus recursos, per a considerar uns nivells de benestar acceptables. Conseqüentment, qualsevol evolució cap al límit, que no implique recuperació d'allò ja agostat, amb major o menor celeritat -desenvolupament en «sostenibilitat» -, implicarà, indefectiblement, aproximació a la depleció definitiva. Revisar un sistema basat en el créixer pel créixer, implementant un sistema d'Estabilitat Continuada, que, en la situació d'exaltació de polítiques expansives, només serà assolible mitjançant un procés de decreixement, senda de reversió cap a posicions intralímit. És així, per tant, com es proposen noves figures territorials prèvies a la planificació urbanística basades en allò que denominem Capacitats Funcionals d'Acolliment, figura que vinculem a la naturalesa intrínseca del territori i la seua capacitat per a mantenir-se en un cert equilibri. Capacitats que venen vinculades per a la seua activació a la real i verificable Necessitat Social, sense la qual manca de sentit la transformació del patrimoni comú. Això implica, d'altra banda, instruments bàsics limitatius a implementar en la legislació, de manera que el criteri vire cap a posicions no expansionistes: bandejar la classe de sòl urbanitzable; considerar el sòl rural, amb les seues diferents aptituds desenvolupables, com a alternativa; desclassificació, desqualificació i, fins i tot, desurbanización, davant l'expansionisme; determinacions com a ciutat cuidadora, ciutat mediterrània, compacta, mixta, cohesionada, localizabilitat dels recursos; el dret a l'aprofitament, amb recuperació social de plusvàlues reals; renaturalització, revegetació i desmovilidad -mobilitat no motoritzada, proximitat- com a ítem projectual, serien incorporats com a procés cultural de decreixement. / [EN] The object of this thesis is to establish a process of reflection on certain concepts historically naturalized by urban and environmental science, in such a way that a review of them can be carried out -and, consequently, of the legislation that adopts them philosophically- in the sense of, in the face of the situation of climate change and territorial predation, allowing us to proceed to question a system that establishes development as an element of economic progress in terms of unlimited growth, and to propose the real possibility of establishing development in balance with the territorial environment. To get this, the evolutionary context of the formation of the Territorial Planning concept is defined, reaching the conclusion that the traditionally accepted signifier is more typical of a model based on the generation of capital gains, than on the determination of its own planning, derived from this of its intrinsic determinations, in order to subsequently generate the planning of the uses and activities that must or can be carried out on it. It is about reflecting on how to consider the territory as a resource already ordered in itself, made up of what we call its invariants, which will be used by society -necessarily disordering it-, in order to respectfully extract from it the benefits it needs. for social development itself, all of this alternatively to the economic exploitation model -corrected based on "sustainability" criteria- treated as a mere action board, on which to plan uses and activities. This aforementioned "sustainability" is instrumentalized by the so-called Sustainable Development, a term that we describe as oxymoron, since "development" -obviously, in our context, economic development- is a term that is opposed to "limit", an indicator that must be considered inherent to the concept of sustainability. We will understand, therefore, that Territorial Planning linked to Sustainable Development criteria implies the inability, in territorial evolution, to consider the necessary balance to be able to recover and maintain those territorial elements, their resources, to consider acceptable levels of well-being. Consequently, any evolution towards the limit, which does not imply recovery of what has been exhausted, with greater or lesser speed -development in "sustainability"- will inevitably imply an approach to definitive depletion. Review a system based on growth by growth, implementing a system of Permanent Stability, which, in the situation of exaltation of expansive policies, will only be achievable through a process of decrease, a path of reversion towards intra-limit positions. This is, therefore, how new territorial figures are proposed prior to urban planning based on what we call Functional Acceptance Capabilities, a figure that we link to the intrinsic nature of the territory and its capacity to maintain a certain balance. Capacities that are linked for their activation to the real and verifiable Social Need, without which the transformation of the common heritage is meaningless. This implies, on the other hand, basic limiting instruments to be implemented in the legislation, so that the criterion turns towards non-expansionist positions: banishing the type of developable land; consider rural land, with its different developable abilities, as an alternative; disclassification, disqualification and even disurbanization, in front of expansionism; determinations such as caring city, mediterranean city, compact, mixed, cohesive, localizability of resources; the right to get urban benefits, with social recovery of real capital gains; renaturalization, revegetation and demobility -non-motorized mobility, proximity- as a project item would be incorporated as a cultural process of degrowth. / Pérez Lores, LD. (2024). Ordenación del territorio y sostenibilidad. Análisis del concepto en el ámbito cultural occidental interpelación legislativa para un nuevo modelo en el caso valenciano [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/203401

Né au début des années 2000, le militantisme pour la décroissance est une forme d'engagement revendiquée par celles et ceux qui cherchent à rompre avec les logiques de la croissance économique. Partant du principe qu'une croissance infinie n'est pas possible dans un monde fini, les militants décroissantistes se positionnent en rupture vis-à-vis des injonctions à consommer formulées par l'ensemble des promoteurs de la « société de consommation ». Prenant ses racines dans la production intellectuelle émise par les anticonformistes des années 1930 et à leur suite les écologistes de la « première heure » et autres opposants à la « société de consommation », l'engagement pour la décroissance trouve aujourd'hui à s'exprimer au travers de groupements militants variés, du parti politique labellisé au collectif local le plus informel. Mais, quand bien même ces espaces sont à appréhender comme des lieux où il devient possible de militer, c'est davantage dans l'incarnation d'un mode de vie spécifique que cet engagement trouve à s'exprimer. Dès lors, vivre selon ses convictions afin de favoriser un haut niveau de cohérence susceptible de maintenir les contours de son identité devient un enjeu fondamental pour les militants.Aussi, cet engagement à plusieurs niveaux (idéologique, politique, pratique) doit être appréhendé dans sa globalité. C'est pourquoi, la construction d'une généalogie des idées décroissantistes se révèle tout aussi indispensable que l'analyse des pratiques militantes, l'une permettant alors d'éclairer l'autre et vice versa. / Born in the early 2000s, activism for degrowth is a form of commitment demanded by those who seek to break with the logics of economic growth. Assuming that infinite growth is not possible in a finite world, the degrowth activists are in opposition with the injunctions to consumption formulated by all the promoters of the "consumer society".Taking root in the intellectual production formulated by the anti-conformists of the 1930s and then by the ecologists of the "first hour" and other opponents of the "consumer society", the commitment to degrowth is being expressed nowadays through various activist groups, from the labeled political party to the most informal local collective. But even if these spaces are to be understood as places where it becomes possible to militate, it is more in the embodiment of a specific way of life that this commitment finds expression. From then on, living according to one's convictions in order to promote a high level of coherence likely to maintain the contours of one's identity becomes a fundamental issue for activists.This commitment at several levels (ideological, political, practical) must be understood in its entirety. Therefore, the construction of a genealogy of the ideas for degrowth is just as indispensable as the analysis of activists practices, the one enlightening the other and vice versa.

Ecological law is a legal paradigm that is emerging in response to the current ecological crisis. This thesis explores the main challenges and opportunities in existing laws, particularly in the context of mining, for a shift to this new paradigm. A synthesis of the main critiques, scientific and economic concepts, legal scholarship and proposals that contribute to the theory of ecological law is presented, along with a discussion of the relationship and potential synergies of ecological law with Indigenous legal traditions and with Green Legal Theory. An analytical tool to help improve the understanding of what a shift to ecological law would entail–a lens of ecological law–is proposed, building on ecological law scholarship. The lens of ecological law consists of three principles of ecological law: ecocentrism, ecological primacy and ecological justice. This lens is applied to three different legal approaches to mining in order to reflect on the implications for a shift to ecological law in this sector: El Salvador’s ban on metal mining; mineral extraction proposed in Ontario’s Ring of Fire; and mining in the context of the rights of Mother Earth and vivir bien recognized in Bolivian law. Conclusions on the obstacles and opportunities for a shift to ecological law in mining, and recommendations on the ecological law re-formation of mining and on further research are offered in closing. Ecological law promises to be an important part of building an ecologically just society.

La crise de la dette externe latino-américaine des années 1980 a consacré le passage du modèle d’industrialisation par substitution des importations à un modèle de développement fondé sur la libéralisation de l’économie. La transition est provoquée par les politiques d’ajustement et de stabilisation macro-économique du FMI. Ces mesures vont être poursuivies, consolidées et approfondies par la Banque Mondiale et la coopération internationale au développement, à travers des réformes structurelles qui vont provoquer des bouleversements au sein des Etats et des sociétés. Cela a généré un malaise social qui s’est traduit par des mobilisations dans presque tous les pays de la région. Ces mobilisations sociales contre l’ajustement et la réforme structurelle néolibérale ont donné lieu à de nouveaux discours politiques. Parmi eux, le Buen Vivir qui a été incorporé aux Constitutions bolivienne et équatorienne en 2008. Le Buen Vivir rassemble et synthétise les revendications pour un modèle de développement solidaire, écologique et dans lequel les droits fondamentaux des êtres humains, parmi lesquels le droit à la différence radicale, sont respectés. Le discours du Buen Vivir récupère les critiques formulées par le post-développement et la décroissance en les intégrant en une nouvelle dimension qui donne une nouvelle place à l’altérité en économie. / The crisis of the Latin American external debt of the eighties meant the change of the model of industrialization by substitution of imports towards a model of sustained development in the liberalization of the economy. The transition was triggered by IMF macroeconomic adjustment and stabilization policies. These measures were continued, consolidated and deepened by the World Bank and International Development Cooperation, through structural reforms that brought about changes in the State and society. This generated social unrest that was expressed in mobilizations, claims and rejections in almost all countries in the region. These social mobilizations against neoliberal structural adjustment and reform gave rise to new political discourses. One of them is the Good Living (Buen Vivir), that was incorporated into the Political Constitution of Ecuador and Bolivia in 2008. Buen Vivir collects the demands for a model of friendly, supportive development, friendly to nature and in which the fundamental rights of human beings, including the right to radical difference, are respected. The discourse of Good Living reflects the criticisms of development made by post-development and decline, and integrates them into a new dimension, which refers to otherness in the economy.

Depuis une vingtaine d'années, la plupart des villes européennes font face à un phénomène inédit et imprévu, la diminution de la consommation des différents réseaux techniques urbains, et en particulier des réseaux d'eau. Ce phénomène s'explique par des raisons diverses allant des améliorations techniques de l'électro-ménager à la désindustrialisation en passant par les changements de comportement des usagers ou le développement de politiques visant la sobriété et un usage modéré des ressources naturelles. Il s'agit cependant d'un symptôme plus que d'un processus en soi. Cette baisse de la consommation est en effet le révélateur de l'épuisement progressif du modèle traditionnel de gestion des (grands) réseaux qui a prévalu jusqu'ici et qui a reposé principalement sur une augmentation de la demande et une extension continue du réseau selon la logique du « toujours plus et toujours plus loin ». Cette érosion du modèle traditionnel confronte les opérateurs de grands réseaux à une forme nouvelle de vulnérabilité, que nous appelons la vulnérabilité infrastructurelle, et dont les effets touchent l'ensemble des composantes du réseau, de l'usager au tuyau en passant par l'opérateur. Notre travail pose pour hypothèse forte que ce changement de contexte et de régime de consommation n'est pas une simple parenthèse, mais correspond à l'émergence d'un nouveau mode de gestion du réseau. Il peut être lu comme une bifurcation infrastructurelle, à savoir une transformation radicale et pérenne des modalités de gestion du réseau pour les adapter à ce régime décroissant (de demande).Face à ce défi nouveau, les opérateurs de réseaux techniques urbains ont dû s'adapter, pour faire évoluer leur modèle économique et leur assise territoriale. Afin d'en saisir les ressorts, nous avons opté pour une immersion de plusieurs mois au sein des équipes de deux entreprises locales (publique et semi-publique) confrontées à ces questions de baisse de consommation avec plus ou moins d'intensité, un opérateur multi-services à l'Est de l'Allemagne (les Städtische Werke de Magdeburg) et un opérateur d'eau et d'assainissement dans le Sud de l'Espagne (la EMASESA à Séville).Notre approche, mêlant Science and Technologies Studies, écologie politique urbaine et études sur la décroissance urbaine, nous permet de montrer que le modèle émergent est encore à la recherche de stabilité mais que des lignes de force communes sont observables dans les différents cas étudiés. Les stratégies d'adaptation mises en place par les opérateurs ne reposent pas seulement sur des ajustements techniques ou des augmentations tarifaires visant à compenser les pertes liées aux volumes non consommés. Le changement de modèle de gestion s'articule ainsi non seulement autour de transformations techniques fortes (downsizing, resizing, recentralisation), mais aussi de transformations organisationnelles et de changements importants des rapports entre opérateur et usager. Les opérateurs ont ainsi modifié leur rôle pour devenir davantage que des pourvoyeurs de fluide : leur modèle économique a ainsi accompagné un déplacement des lieux de production de la valeur pour les opérateurs, désormais plus tournés vers les services et l'aval de la filière. Ce changement de modèle économique a également une dimension spatiale puisque l'on observe également une transformation des échelles de gestion des opérateurs. La recherche de nouvelles économies d'échelle donne lieu à une extension des aires géographiques gérées par ces opérateurs locaux et à de potentiels conflits avec les acteurs des territoires progressivement intégrés. Une nouvelle géographie des réseaux techniques urbains semble ainsi émerger, faite de nouvelles formes de redistribution et de nouvelles sources de conflictualités. Ces différentes évolutions permettent de compléter des travaux théoriques sur la firme locale d'infrastructures et les modèles d'évolution des réseaux en y intégrant la dimension d'un régime décroissant de la demande / Over the last twenty years, most European cities have had to face a new and unforeseen phenomenon, a reduction in the consumption levels of urban technical networks (and in particular water systems). The reasons for this phenomenon are numerous, from technical improvements of domestic appliances and deindustrialisation to changes in behaviours of users and the development of policies promoting sobriety and moderation in the use of natural resources. This is however a symptom of a larger process rather than a process per se. Indeed, declining consumption levels reveal the slow decay of the traditional model of management of urban networks, which has long relied on increasing demand associated with perpetual extension of the network. The erosion of this model is forcing network operators to confront a new form of vulnerability, which I term infrastructural vulnerability, the effects of which touch all components of a network, from users to pipes through operators and regulators. The thesis argues that this changing consumption regime is no single interlude, but rather constitutes the emergence of a new mode of network management. As such, it can be interpreted as an infrastructural bifurcation, i.e. a radical and durable transformation of network management as a means of adaptation to this regime of shrinking demand. To deal with this challenge, urban technical network operators have had to adapt and decided to transform both their business model and their territorial base. In order to grasp the rationales of these changes, I opted for a methodology involving being embedded for several months within two local firms facing this issue of diminished consumption with differing levels of intensity. The first is a multi-utility in the eastern part of Germany (Städtische Werke of Magdeburg), while the second is a water and sanitation operator in the south of Spain (EMASESA in Sevilla).My approach combines contributions from Science and Technology Studies (STS), urban political ecology and work on urban shrinkage to reveal that an emerging model of network management is yet to be fully stabilised, but that common adaptation strategies can be observed in both the cases. These strategies are not limited to technical adjustments or tariff increases to compensate the losses due to non-consumed volumes. The transformation in management model relies not only on major technical changes (such as downsizing, resizing or recentralisation of the network), but also on organisational shifts and new relations and arrangements between users and operators. Network operators have thus modified their role to become more than only suppliers of fluids. Their new business model has consequently reoriented production of value towards the development of services for users and the downstream part of the sector. This shift has a spatial dimension, as operators are also experiencing a form of rescaling of their management. The search for new economies of scale to preserve the stability of their socio-technical systems pushes them to extend their functional territories. This leads to potential conflicts with the local actors of the absorbed territories, but also to new forms of territorial solidarity and spatial redistribution. Systemic transformation thus sketches out a new geography of urban technical networks which advances work on local infrastructure firms and on network evolution by integrating the neglected configuration of a shrinking demand regime