La tesi és un estudi integral de la figura i l'obra del pintor Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755), un dels artífexs més destacats del panorama artístic català del Set-cents. El primer volum aborda la revisió de la seva biografia partint de les aportacions de la historiografia i de les noves dades inèdites d'arxiu. S'hi fa també un anàlisi de la seva cultura visual i figurativa, una panoràmica sobre la relació del pintor amb el seu ambient artístic més proper i immediat, i un estudi de l'encaix de la seva personalitat artística en el context de la pintura precedent i contemporània peninsular i europea. El primer volum inclou, també, un epíleg on s'aborden temes com els detonants i les conseqüències de la seva extraordinària fortuna crítica. El segon volum és un catàleg crític de la seva obra, organitzat a partir de fitxes individuals de cadascuna de les obres. L'autor considera que dues-centes cinquanta obres conservades, comptant dibuixos i pintures, són autògrafes, quaranta-una de les quals són inèdites. El catàleg també te recull i classifica les obres descartades i les perdudes.Les principals aportacions de la tesi, a banda de l'actualització del coneixement de la seva biografia i de l'elaboració per primera vegada d'un catàleg crític complet de la seva obra, són la localització del testament del pintor, la revisió de la relació de Viladomat amb els artistes de la cort de l'Arxiduc Carles d'Àustria, la proposta d'una nova cronologia per als treballs dels anys vint del segle XVIII, una interpretació nova dels plets contra el col·legi de pintors de Barcelona, la revisió de la seva intervenció a la Capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, bona part de la qual l'autor d'aquesta Tesi atribueix al pintor Joan Gallart; la definició dels usos que el pintor fa amb l'estampa de traducció, la relació amb la pintura siscentista dels Juncosa o la importància de l'aprenentatge en un context tradicional, etcètera. / The thesis is a complete study on the painter Antoni Viladomat Manalt (1678-1755). He is one of the most famous spanish painters in the eighteenth-century. The first volume is a biographic revision related to the historiography and the previously unknown information of the historical archives. Includes also an analysis of his visual and figurative culture, and an study on the relationship between the painter and his nearer artistical environment and a study on his artistical personality in relation with the spanish and european painting. In the first volume, there is a chapter about his critical opinions. The second volume is a critical catalogue of his works. It is organized in individual reports, one for each one of the works.The writer considers that two hundred and fifty kept works, including drawings and paintings, are from the artist, and forty-one of them are previous by unknown. The catalogue also classifies the ruled out and lost works.The main contributions of the thesis, a part from the updating of the biography and the creation of the critical catalogue, are the location of his will, the revision of the relation ships between Viladomat and the artists of Carles d'Àustria court, the proposal of a new chronology for the second decade of the XVIII century, a new interpretation of the lawsuit against the painters association of Barcelona, the revision of his interventions in Capella dels Dolors of Santa Maria de Mataró (the writer thinks that it belong to the painter Joan Gallart), the relationship with paintings of Juncosa family of the seventeenth-century or the importance of the learning in a traditional context.

The aim of the thesis is to present the visitors knowledge from Archaeology museums in Catalonia, based on the Archaeology museums of Catalonia. In Catalonia there are no studies about the public of these museums. Lack objective data about the public from which they rise to raise our hypotheses regarding the impact of archaeological museums on the population. From a methodological and systematic analysis we can get closer to the knowledge of the general characteristics of the public of these museums. We focus on the visitors through interviews and surveys with observation and indirect functions of museums related to public exposure of their content, and assessing the impact of exposure and whether it has achieved their goals. From there you hire the evolution that has taken Archaeology in our country and if museums are analyzing whether a meeting between researchers and the public. The evaluation presented on visitors and the exhibition halls aims to provide information about museums and approach to the dissemination of knowledge in reference to the archeology in museums in Catalonia. / Los objetivos de la tesis son identificar en el panorama turístico actual cuales son las tipologías turísticas capaces de garantizar un adecuado nivel de sostenibilidad, es decir las que tienen en cuenta la necesidad de establecer eficaces alianzas entre los principales actores del sector turístico: 1. Buscando ejemplos prácticos de modalidades turísticas más responsables con los recursos. 2. Destacando el rol desempeñado por el ecoturismo, aquella modalidad turística según la qual el visitante realiza sus vacaciones relacionándose de manera más consciente y directa con los aspectos medioambientales y socioculturales presentes en el lugar elegido. 3. identificando las acciones dirigidas a garantizar la salvaguarda del medio ambiente y el despegue económico de áreas tradicionalmente deprimidas por el hecho de haber estado ajenas a la práctica de actividades productivas y económicamente rentables. 4. identificando objetos dirigidos a estimular el consumo turístico de un área natural protegida interpretada como espacio auténtico según ideales postfordistas e identificar los perfiles de los turistas característicos de las áreas protegidas. Tambien si los productos turísticos ligados a la naturaleza, cultura y gastronomía pueden contribuir a revitalizar el turismo costero de Liguria 5. Verificando si el sistema regional de espacios protegidos ha producido resultados en protección medioambiental y a la vez desarrollo endógeno a través del turismo. 6. Cuantificando la oferta real de las áreas estudiadas. 7. Verificando si los tres parques estudiados han identificado y desarrollado objetos específicos de consumo turístico.

Se analiza el proceso de confrontación entre la revolución y la contrarrevolución que se desarrolló a lo largo del Trienio Liberal en Cataluña (1820-1823), sin olvidar el contexto español y europeo. En la primera parte se estudia el proceso revolucionario desde la proclamación de la Constitución y la reacción de las potencias absolutistas europeas, hasta la institucionalización y consolidación del sistema constitucional mediante los nuevos ayuntamientos, las diputaciones, los Jefes políticos, las Cortes, la Milicia Nacional, las Sociedades Patrióticas y las sociedades secretas.En la segunda parte se analiza la liquidación del Antiguo Régimen mediante la política tributaria, el mercado nacional, la consolidación dela propiedad absoluta, la desamortización, la reducción de los diezmos y la abolición del sistema señorial.En la tercera prte se explican los primeros problemas y conflictos: las resistencias de la Iglesias, los problemas económicos y sociales (crisis, sequía, epidemia, quintas) y la división del liberalismo.En la cuarta parte se analiza el desarrollo de la contrarrevolución, ramas de las elites contrarrevolucionarias, redes contrarrevolucionarias urbanas, partidas realistas, juntas provinciales y corregimentales, Regencia de Urgel, ejército realista, y extensión de la antirrevolución.En la quinta parte se estudia la confrontación entre constitucionales y realistas, desde la propaganda política y la lucha ideológica, pasando pro la lucha política, y hasta la guerra civil.En la última parte se analizan los dirigentes y las bases sociales y geográficas de la contrarrevolución y la revolución.

La presente tesis doctoral ofrece una aproximación a uno de los momentos culminantes de la evolución histórica de la Diputació del General de Cataluña, organismo clave dentro del sistema institucional catalán de la época de los Austria, en su doble dimensión de garante del pacto política entre la terri i la dinastía, y de primera institución fiscal del país. Al tratarse de una institución nacida como delegación permanente de las Cortes, los límites cronológicos del presente estudio se sitúan entre las convocatorias de 1563-1564, las primeras de Felipe II como monarca, y las de 1599, celebradas un año después de su muerte y que recogen buena parte de los problemas suscitados en Cataluña durante los imprudentes últimos años del llamado rey prudente. Entre una y otra fecha se observa en la historia de la institución un proceso de progresivo fortalecimiento en competencia con las también reorganizadas fuerzas de la monarquía en Cataluña. Un fortalecimiento, en primer lugar, como administración fiscal pública, gracias a un período de sólida expansión económica que posibilita un notable aumento de los ingresos durante las décadas centrales del Quinientos. Esta disponibilidad financiera llevó pronto, en una seguda fase, a un crecimiento desde el punto de vista patrimonial, jurisdiccional y simbólico, tendente a multiplicar la presencia de la institución por todo el país, a través de nuevos edificios permanentes y más funcionarios, muy especialmente a lo largo de las décadas de los años setenta y primeros ochenta del siglo XVI. Cerrando el círculo, finalmente, la Diputació del General se convertirán, especialmente a partir de las Cortes de 1585 en un centro de poder político y social de primer orden, desde el cual se construirán los principales argumentos ideológicos de un partido de la tierra enfrentado al expansionismo jurisdiccional de la administración judicial real y a la creciente voracidad de la nueva estructura militar real de frontera. Cada uno de los tres vectores cronológicos y temáticos apuntados en la evolución histórica de la Diputació del General entre 1563 y 1599 dan origen a las diferentes partes del trabajo, completado a través del análisis de los cambios introducidos de forma paralela a las instituciones del rey en Cataluña, de un lado y de otro, con el seguimiento de los hechos políticos fundamentales del período, todavía no suficientemente conocidos por la historiografía. En conclusión, durante el reinado de Felipe II, la Diputació del General i la Real Audiencia -a pesar de la existencia de notables contradicciones internas y de la circulación de personas e ideas entre una y otra institución, elementos que no conviene olvidar- cristalizan definitivamente como dos polos opuestos en la visión de las relaciones políticas entre la tierra y la dinastía, para convertirse después durante las primeras décadas del XVII, en los centros a través de los cuales fueron vehiculadas las controversias políticas y las trayectorias personales y ideológicas claves para entender la Revolución catalana de 1640.

Esta investigación aporta un enfoque sociológico al estudio sobre la desinformación en el ámbito jurídico. La perspectiva teórica empleada contempla al Derecho como una acción social eminentemente comunicativa, en cuyo campo los distintos actores sociales batallan por el control de los significados. Se argumenta que esta lucha potencia la aparición de desinformación, tanto accidental, como deliberada. En el primer caso, el desconocimiento de la población sobre cuestiones jurídicas facilita la extensión de la información errónea, en un contexto en el que se acepta la sustitución del dictamen experto por el saber popular como vía principal de conocimiento, a lo que contribuyen los valores individualistas de la posmodernidad, ahondando en una crisis epistemológica. En el segundo, la información falsa es empleada para conseguir objetivos políticos, mediante la difusión deliberada de interpretaciones erróneas o sesgadas sobre cuestiones jurídicas que buscan provocar determinadas emociones en los ciudadanos, lo que resulta en la creación de posverdades, un fenómeno vinculado a las narrativas populistas. El caso de estudio elegido es el conflicto de interpretaciones acerca del "derecho de autodeterminación" en el caso catalán. Se concluye que la desinformación sobre este concepto, desde el punto de vista jurídico, es generalizada en la población, lo que refuerza la polarización ideológica y afectiva de los partidarios y detractores de la independencia, que tienen muy distintas percepciones sobre lo que son o deberían ser el Derecho y la justicia.

Esta tesis estudia las alteraciones de la vida urbana en la calle d'en Robador del barrio del Raval de Barcelona como consecuencia de las intervenciones urbanísticas que allí se han producido en los últimos veinte años. Las incisiones urbanísticas en el Raval han comportado destrucción de patrimonio arquitectónico, habitacional y cultural de gran valor. Asimismo, han generado expulsiones de población, y en cierta medida y en ciertas zonas, su substitución por otra de mayor capacidad de dispendio. Se ha realizado un rastreo histórico sobre el Raval poniendo énfasis en las sucesivas culturas de control aplicadas allí sobre una población caracterizada por un elevado componente obrero y descapitalizado. Esto es complementado por una etnografía crítica de la calle citada -llevada a cabo entre los años 2010 y 2012, que ofrece una actualización de la perspectiva con el fin de establecer las persistencias y recurrencias que los sucesivos gobernantes han ensayado en lo que han sido hasta hoy los “bajos fondos” de la ciudad, el mítico “Barrio Chino”. / This thesis explores changes of urban life on d'en Robador street on the Raval district of Barcelona as a result of urban interventions that have occurred there in the past twenty years. The urbanistic incisions in the Raval had destroyed urban heritage, architectural, residential and cultural valuable assets. Furthermore, they resulted in population expulsions, and -to some extent, and in certain areas- its replacement by people of greater income. Historical tracking on Raval neighbourhood has been made, emphasizing the observation on successive control cultures applied there over an impoverished population with a marked working class profile. This is complemented by a critical ethnography performed between 2010 and 2012 in the above-named street that brings that perspective up to date to establish the persistence and recurrence in the successive governments action on what has been up to today the "underworld" of the city, the mythical "Chinatown".

Aquesta tesi es basa en el programa de reintroducció de la llúdriga eurasiàtica (Lutra lutra) a les conques dels rius Muga i Fluvià (Catalunya) durant la segona meitat dels 1990s. Els objectius de la tesi foren demostrar la viabilitat de la reintroducció, demostrar l'èxit de la mateixa, estudiar aspectes ecològics i etològics de l'espècie, aprofitant l'oportunitat única de gaudir d'una població "de disseny" i determinar les probabilitats de supervivència de la població a llarg termini.La reintroducció de la llúdriga a les conques dels rius Muga i Fluvià va reeixir, doncs l'àrea geogràfica ocupada efectivament es va incrementar fins a un 64% d'estacions positives a l'hivern 2001-02. La troballa de tres exemplars adults nascuts a l'àrea de reintroducció és una altra prova que valida l'èxit del programa.La densitat d'exemplars calculada a través dels censos visuals ha resultat baixa (0.04-0.11 llúdrigues/km), però s'aproxima al que hom pot esperar en els primers estadis d'una població reintroduïda, encara poc nombrosa però distribuïda en una gran àrea.La mortalitat post-alliberament va ser del 22% un any després de l'alliberament, similar o inferior a la d'altres programes de reintroducció de llúdrigues reeixits. La mortalitat va ser deguda principalment a atropellaments (56%).El patró d'activitat de les llúdrigues reintroduïdes va esdevenir principalment nocturn i crepuscular, amb una escassa activitat diürna. Les seves àrees vitals van ser del mateix ordre (34,2 km) que les calculades en d'altres estudis realitzats a Europa. La longitud mitjana de riu recorreguda per una llúdriga durant 24 hores va ser de 4,2 km per les femelles i 7,6 km pels mascles. Durant el període de radioseguiment dues femelles van criar i els seus moviments van poder ser estudiats amb deteniment. La resposta de la nova població de llúdrigues a les fluctuacions estacionals en la disponibilitat d'aigua, habitual a les regions mediterrànies, va consistir en la concentració en una àrea menor durant el període de sequera estival, a causa de l'increment de trams secs, inhabitables per la llúdriga per la manca d'aliment, fet que va provocar expansions i contraccions periòdiques en l'àrea de distribució.La persistència a llarg termini de la població reintroduïda va ser estudiada mitjançant una Anàlisi de Viabilitat Poblacional (PVA). El resultat va ser un baix risc d'extinció de la població en els propers 100 anys i la majoria dels escenaris simulats (65%) van assolir el criteri d'un mínim de 90% de probabilitat de supervivència. Del model poblacional construït es dedueix que un punt clau per assegurar la viabilitat de la població reintroduïda és la reducció de la mortalitataccidental. A l'àrea d'estudi, els atropellaments causen més del 50% de la mortalitat i aquesta pot ser reduïda mitjançant la construcció de passos de fauna, el tancament lateral d'alguns trams de carretera perillosos i el control de la velocitat en algunes vies.El projecte de reintroducció ha posat a punt un protocol per a la captura, maneig i alliberament de llúdrigues salvatges, que pot contenir informació útil per a programes similars. També ha suposat una oportunitat única d'estudiar una població dissenyada artificialment i poder comparar diversos mètodes per estimar la distribució i la densitat de poblacions de llúdrigues.Per últim, la reintroducció portada a terme a les conques dels rius Muga i Fluvià ha aconseguit crear una nova població de llúdrigues, que persisteix en el temps, que es reprodueix regularment i que es dispersa progressivament, fins i tot a noves conques fluvials. / This thesis deals with an otter reintroduction program carried out in the Muga and Fluvià basins in North-eastern Spain during the second half of the 1990s. The objectives of the thesis were to demonstrate the viability of the reintroduction, to demonstrate the success, to study ecological and behavioural aspects of the species, that have in the reintroduction an unique opportunity to dispose of a "designed" population and to determine long-term survival rates of the reintroduced population.Reintroduction of the otter in the Muga and Fluvià basins succeeded, because the geographical area occupied by the otter increased to 64% of positive otter stations in winter 2001-02. The finding of three adult otters born in the reintroduction area is further proof to support the success of the reintroduction program.Density values found through visual censuses were low (0.04-0.11 otters/km), but they approached what could be expected in the first stages of a reintroduced population, still small but extended over a wide area.Post-release mortality was 22% one year after release, similar to or lower than successful otter reintroduction programs. Mortality was due mainly to traffic (56%).The activity pattern of the reintroduced otters proved mainly nocturnal and crepuscular, with scarce diurnal activity. The ranges of the reintroduced otters were of the same order (34.2 km) as those found in other studies in Europe. Mean length of waterway used by an otter during 24 hours was 4.2 km for females and 7.6 km for males. During radiotracking two females bred and their movements could be followed intensively. The response of the reintroduced otter population to high seasonal fluctuations in water availability, typical in Mediterranean regions, consisted of concentration in a smaller area during summer droughts, due to the increase of dry stretches which were uninhabitable for the otter because of lack of food, and so caused periodical expansions and contractions in the otter population's range.Long-term persistence of the reintroduced population was studied through a Population Viability Analysis (PVA). The result was low risk of extinction in the next 100 years, with most scenarios (65%) meeting the criterion of a minimum of 90% probability of survival. Population modeling highlighted the importance of preventing road kills, which cause more than 50% of otter mortality, through the construction of fauna passages, the fencing of some dangerous road stretches and the use of speed restrictions.The Girona Reintroduction Otter Project tuned a protocol for trapping, handling and releasing wild otters that can provide useful information for similar programs. It also represented a unique opportunity to study an artificially designed population and to compare several methods of estimating otter distribution and density.Finally, the reintroduction carried out in the Muga and Fluvià basins has achieved the creation of a new otter population, that persists over time, reproduces regularly and is gradually dispersing, even to new river basins.

Aquesta tesi doctoral tracta de forma específica els programes decoratius amb motius vegetals en tipologies arquitectòniques de caràcter públic destinades al lleure en la ciutat de Barcelona. Cronològicament, la investigació es situa en el període del modernisme, comprès entre finals del segle XIX i començaments del XX. La recerca estableix un marc comparatiu amb París, la capital cultural i artística europea per excel•lència en què Barcelona pretenia veure’s reflectida. Es tracta d’un estudi amb caràcter interdisciplinari que interrelaciona art ornamental i botànica. En el context de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX es van anar desenvolupant determinades activitats relacionades amb les plantes i les flors: la Festa de l’arbre i les batalles de flors, a més d’altres festivitats efímeres. També un grup d’especialistes formaren la Societat Catalana d’Horticultura, tot emmirallant-se en el precedent francès de la Société Nationale d’Horticulture de France de París. Aquest tipus d’entitats desenvoluparen exposicions i concursos de plantes i flors, que més enllà de l’exhibició botànica, també van difondre l’art floral, tot incentivant la creació i l’exposició d’obres artístiques de temàtica vegetal. D’altra banda, l’ensenyament amb flors estava present des dels orígens a l’Escola de Llotja. Si en el segle XVIII les classes amb flors anaven enfocades a les composicions d’indianes, a partir de mitjans del segle XIX va evolucionar cap a la formació d’artistes ornamentals per al disseny de les arts aplicades i industrials, en què s’utilitzaven les flors naturals com a material docent. Entre els recursos de creació que disposaven els artífexs del modernisme per a la configuració dels programes decoratius, obtenen una rellevant importància els mètodes d’aplicació ornamental perquè ofereixen amplis repertoris d’il•lustracions de plantes i flors. Les arquitectures de l’oci en l’època del modernisme responen a sis tipologies arquitectòniques, com són els establiments per al menjar i el beure, les fondes i els hotels, els teatres, els espais de l’espectacle, els cinemes i els espais esportius. A partir d’aquests espais, s’ha configurant un mapa de l’oci de la Barcelona del 1900 en què s’estableixen tres nuclis: Ciutat Vella, Eixample i Paral•lel. Hi ha dos esdeveniments de l’arquitectura de l’oci que es presenten com a freqüents al llarg del modernisme, com són les noves construccions i paral•lelament les reformes d’espais predecessors. L’ornamentació de les arquitectures era signe de distinció i un reclam del bon gust per a captar a la clientela. Per aquest motiu, els propietaris competien per aconseguir els millors conjunts artístics del moment, contractant a arquitectes-decoradors, projectistes i artesans col•laboradors destacats de la fi-de-segle. Els programes decoratius amb ornamentació vegetal de les arquitectures de l’oci responen a dues clares tendències, per una banda el historicisme i l’eclecticisme i per l’altra el naturalisme-simbolisme versus Art Nouveau. La segona és la que obté una major rellevància. Els programes decoratius es confeccionen en funció de la confluència dels motius vegetals, aquests es poden fer més extensius quan la flora esdevé l’eix vertebrador o concentrats a partir de la distribució unitària i el detallisme. Quan la flora és l’ornament central pot arribar a la seva concepció de màxima esplendor, tot adoptant la forma estructural amb la simbiosi organicista a partir de simulacions d’arbres o la metamorfosi de les plomes de paó en tiges de fulles i flors. És en aquest punt quan l’ornamentació vol esdevenir natura en un sentit orgànic arquitectònic i escultòric quan es produeix una unitat com a resultat de la síntesis que proporcionava el significat simbòlic. Així mateix, hem identificat un conjunt de plantes i flors que formen part del mateix fenomen, representatiu i simbòlic. / This doctoral thesis deals specifically with the decorative programs containing vegetal motifs used in architectural typologies of public nature destined to leisure time in the city of Barcelona. The research is set chronologically in the period of Catalan modernism, which spans from the end of the 19th century to the beginning of the 20th. It lays down a comparative framework with Paris, the European cultural and artistic capital par excellence, in which Barcelona intended to be reflected. It is a research with an interdisciplinary character that interrelates ornamental art with botany. Within the context of Barcelona in the second half of the 19th century, activities related to plants were developed: the Tree Festival, flower battles and other ephemeral festivities. Looking at the French precedent of la Société Nationale d’Horticulture de France in Paris, a group of specialists founded la Societat Catalana d’Horticultura. On the other hand, from the mid-nineteenth century on, natural flowers were used in l’Escola de Llotja (Llotja School) as teaching material. The methods of ornamental application were another resource that the modernism architects had in order to configure the decorative programs. Leisure time architectures in the modernism time respond to six architectural typologies: establishments to eat and drink, boarding houses and hotels, theatres, entertainment spaces, cinemas and sport spaces. Taking these spaces as a starting point, a map from the leisure time of Barcelona in 1900 has been configured. It establishes three centres: Ciutat Vella, Eixample and Paral•lel. The decorative programs containing vegetal ornamentation used in the leisure time architectures reflect two tendencies: historicism-eclecticism and naturalism- symbolism versus Art Nouveau. When flora becomes the central ornament it can reach its conception of maximum magnificence taking the structural form by means of tree simulations or by the metamorphosis of peacock’s feathers into leaves and flowers’ stems. It is at this point when the ornamentation wants to become nature in an organic, architectural and sculptural sense, causing an ensemble as a result of the synthesis provided by the symbolic meaning. We have also identified a collection of plants from the ornamental programs.

La recerca que presentem a continuació té dos objectius. Per una banda estudiar de manera monogràfica la marqueteria artística i posar-la en valor com element decoratiu d’interiors, tant a nivell privat com públic, tant per a art civil com religiós. Per altra banda estudiar les relacions de col•laboració d’aquest ofici artesà amb l’art i la indústria. La documentació del taller J. Sagarra de Barcelona ha servit als propòsits d’aquesta recerca perquè a permès reconstruir la seva història, de la qual hem escollit un fragment per a la realització de l’estudi. En començar aquest treball el taller encara estava en actiu, el que va facilitar un bon coneixement de l’ofici perquè va ser possible treballar amb l’assessorament de Fernando Sagarra, l’últim mestre d’aquest obrador, i veure en funcionament un dels últims tallers d’aquesta especialitat artesana (1870-2003). El taller de J. Sagarra ha estat molt significatiu en aquest ofici a Barcelona, per la seva continuïtat, per ser un referent per a altres professionals i també perquè molts marqueters hi havien aprés l’ofici. Aquest treball s’estructura en sis parts. En la primera part exposem els objectius de la recerca, la metodologia a seguir i les fonts primàries i secundaries de l’estudi. En la segona part fem un recorregut per la història del taller de marqueteria de J. Sagarra que serveix de introducció per a la recerca (1833-2003). En la tercera part estudiem el paper que va tenir el FAD com a centre de promoció de les arts i la decoració d’interiors, les seves seccions i les exposicions que organitzava o promovia. En la quarta part l’objecte d’estudi és la renovació de l’art sacre que es va iniciar en el I Congrés Litúrgic de Montserrat l’any 1915, però que va arribar a consolidar-se a partir de la Guerra Civil, a causa de la reconstrucció d’esglésies que es va produir i del clima de devoció religiosa imperant. En la cinquena part estudiem l’origen i l’evolució de la marqueteria, els processos de producció i l’obra de diferents projectistes: Antoni Calonge, Enric Cluselles, Ramon Marsiñac, Mir i Mora i Llucià Navarro. Aquests artistes van col•laborar amb el taller projectant marqueteries durant gairebé tot el període i com que alternaven aquesta feina amb altres disciplines artístiques, hem estudiat quines eren les seves tendències estètiques i les activitats que portaven a terme paral•lelament. Hem dedicat bona part del treball a l’estudi dels calcs dels projectes (Annex 3.1.) i de les marqueteries realitzades que s’han localitzat (Annex 3.2.), buscant les diferències que el pas del temps i les noves situacions provocaven, els materials que les conformaven, els processos de producció, els canvis en els gustos o les influències externes. La sisena part conté les conclusions, en les quals podem afirmar que el taller de marqueteria de J. Sagarra va viure entre 1940 i 1965 un període de molta activitat, en la qual van col•laborar artistes i industrials i que l’eclecticisme va ser habitual durant tot el període dins de la natural evolució. Que la producció va arribar al seu màxim desenvolupament a mitjans anys seixanta, que és quan es clou l’estudi. Va ser a partir de la dècada dels seixanta quan es van produir canvis en la societat i en els sistemes de producció que acabarien portant al declivi d’aquest ofici, fins arribar a la seva gairebé total desaparició en l’actualitat. Hem valorat les causes de la pèrdua d’interès per aquesta artesania, i les seves possibilitats d’evolució i també que el cas del taller J. Sagarra serveix de paradigma per a molts altres oficis artesans. / The following research “The artistic marquetry: J. Sagarra workshop. Barcelona (1940-1965)”, has two defined goals. One is a monographic study of artistic marquetry and to value it as a decorative element. The other objective is to seek the collaborative relationships of this artisan craft with art and industry. J. Sagarra Barcelona workshop’s documentation has enabled this research’s purposes because it has permitted rebuilding its history, part of which has been selected to do this research. The fact that this workshop was still operational when this study started has facilitated a better knowledge of the craft because it allowed to count on Fernando Sagarra’s advice, as the last master of this workshop, and it also allowed seeing one of the last workshops of this specialty craft in operating conditions (1870-2003). This study is structured in six parts. In the first part we expose the research’s objectives, the methodology and the sources of the research. The second part contains a review of J. Sagarra’s workshop history which suites as an introduction to the study (1833-2003). In part three we analyze the role that F.A.D. Foment de les Arts Decoratives (Promotion of Decorative Arts) had as interior decoration and art promotion center as well as the exhibitions it organized and promoted. The renovation process of sacred art is reviewed in part four. This process started in the first Montserrat Liturgical Congress in 1915 and was consolidated with the rebuilding of churches that followed the Civil War due to the prevailing climate of religious devotion. In part five we study the origins and evolution of marquetry, production processes and the work of different project designers that, at the same time, practiced other artistic disciplines. Part six contains the main conclusions in which we can acknowledge that J. Sagarra’s marquetry workshop experienced a period of intensive activity between 1940 and 1965 in which several artists and industries collaborated. We also evaluate the loss of interest causes for this sort of crafts and it’s evolution possibilities, considering this workshop as a paradigm of what other crafts experienced.

Amb el present treball d'investigació hem analitzat l'evolució del corporacionisme dels arquitectes catalans, essencialment el radicat a la ciutat de Barcelona, durant el transcurs d'un segle, entre 1874 i 1975. Hem conegut, així, la trajectòria de les diferents corporacions (l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, el Sindicat d'Arquitectes i el Col•legi Oficial), les natures que adoptà cada una d'elles i les causes últimes que les determinaren, gairebé sempre una combinació entre el context polític en què nasqueren i la concepció de la professió que predominava entre la classe o la que s'imposà. Així, n'hem historiat l'evolució i les vicissituds organitzatives experimentades i, alhora, la forma d'entendre l'ofici que les condicionà. D'una manera especial, emperò, hem volgut aprofundir en el vessant polític, social i cultural d'aquestes entitats. És a dir, en la manera en què es relacionaren amb el seu marc històric, en com aquest les influí i, sobretot, en l'aportació que en aquests tres àmbits hi va fer la classe d'arquitectes catalans organitzada. Amb això, observem que, més enllà de l'exercici professional de l'Arquitectura - que evidentment no és en absolut asèptic -, els homes que es situaren al capdavant de les diferents corporacions presentaven inquietuds respecte la vida pública que els envoltava i, mitjançant els canals que oferia l'entitat, sentiren la necessitat de prendre-hi part. En termes generals, quan entre les motivacions per posicionar-se hi detectem raons alienes a l'estricta defensa o reglamentació professional, això és una voluntat de bastir una societat més estructurada o de generar coneixements, espais de debat i processos de reflexió, de l'índole que siguin, afirmarem que els agents protagonistes esdevenen intel•lectuals. Aquesta condició l'adoptaren d'una manera marcada en dos períodes molt concrets i alhora diferenciats entre ells. El primer va ser el de la Catalunya republicana, quan tant el COACB com l'AAC s'oferiren sense reserves al servei de la Generalitat autònoma; el segon, a partir de finals de la dècada dels anys cinquanta i sobretot inicis dels seixanta, en què s'aconseguí connectar novament la realitat arquitectònica catalana amb la de la resta del món occidental i es començaren a qüestionar cada cop amb més vehemència els paràmetres del franquisme. Entre totes dues etapes, en la conjuntura de màxima excepcionalitat dels anys bèl•lics, l'organització que ostentà oficialment la representació dels arquitectes catalans ha de ser qualificada de revolucionària i combatent. Per tot plegat, pel valor de les fites culturals assolides i pel nivell de compromís politicosocial adquirit, l'anàlisi de l'evolució del corporacionisme arquitectònic català ens ha fet veure en aquest col•lectiu professional una peça de força rellevància per a la configuració de la Catalunya contemporània, en tant que creadora de coneixements i generadora i difusora d'opinió i debat. A més, els facultatius que més s'hi involucraren trobaren en aquestes entitats una plataforma des d'on sumar al seu rol de tècnics, en ocasions també d'artistes, un activisme en altres vessants, però que a la postre era indestriable de la seva professió, atès que des d'allà interactuaren amb els col•legues i amb el conjunt de la societat, l'inevitable receptor de les seves obres. En aquest sentit, doncs, considerarem el paper que hi exerciren com un element més que els investigadors hauríem de tenir en compte quan avaluéssim les seves trajectòries individuals, puix fou una forma més que tingueren d'entendre i de desenvolupar l'Arquitectura al nostre país, malgrat que menys vistosa i fins ara desconeguda que l'efectuada des de les taules de disseny, a peu d'obra o a les palestres docents. / This research work analyzes the association movement of the Catalan architects, mainly located in Barcelona, during a century, from 1874 to 1975. We have studied the trajectory of the different corporations (the Associació d'Arquitectes de Catalunya, the Sindicat d'Arquitectes de Catalunya and the Col•legi Oficial), their main traits and how they were determined by the historical and political events. In that sense, we have assessed both the corporations' evolution and vicissitudes and the understanding of the profession. We especially have studied the political, social and cultural side of theses entities. Thus, we have observed how the Catalan architects were influenced by their historical context and what kind of contributions they made from their professional fields. In this way, we deduce that during the Second Spanish Republic (1931 – 1936) and in the last decade of Francisco Franco's dictatorship (1964 – 1975), the architects became intellectuals, prioritizing their social vocation to their professional or economic interests. They carried out committed political actions and developed one of the best cultural programmes of Barcelona at the time. We also infer that the collective of the Catalan architects played a major role in shaping contemporary Catalonia, because it was an outstanding creator of knowledge and generator of opinion and debate.