Esta tesis analiza las relaciones entre el pensamiento urbanístico y los debates paisajísticos en São Paulo en la primera mitad del siglo XX, enfocando como los planes urbanísticos para la ciudad incorporaron los parques y sistemas de parque. Ha sido fundamental destacar cuales fueron los principales referentes discutidos y cómo se produjeron las transferencias, cambios y apropiaciones de idearios. Inicialmente, pone de manifiesto que la emergencia de la reflexión urbanística en la ciudad se hizo al mismo tiempo que el surgimiento de la idea de parque urbano moderno. Destaca que la urbanística de la Europa Continental, el Town Planning británico y las ideas de Hénard fueron las principales referencias teóricas apropiadas en la formación del urbanismo paulistano y en la primera divulgación de la importancia de que se crease un sistema de parques conectado al sistema viario. A continuación, analiza las propuestas de Barry Parker para barrios-jardín en la ciudad, su idea de un anillo de parques alrededor del área urbana y su influencia en los anteproyectos para la región del río Tietê. En la secuencia, presenta un cuadro explicativo de las principales visiones nacionales acerca de las relaciones entre modernidad y brasilidad en la construcción de jardines y parques a partir de la década de los 20; discurre sobre determinadas visiones de Le Corbusier - acerca de las relaciones entre arquitectura, naturaleza y ciudad - importantes para la comprensión de proyectos locales y analiza el plan que hizo para São Paulo. Los últimos capítulos siguen analizando los planos urbanísticos para la ciudad y las áreas verdes propuestas y buscan identificar cuáles fueron las matrices conceptuales, las permanencias y rupturas teóricas en relación al momento anterior. De entre estos planes, se examinan el proyecto de Maia y Cintra, de 1924 a 1926; las concepciones de ciudad y de sus áreas verdes de Prestes Maia, sobre todo, en el Plano de Avenidas; al igual que analiza la importancia de las ideas de Anhaia Mello sobre el urbanismo y el recreo activo. Finalmente, examina los razonamientos sobre las áreas verdes en São Paulo en el contexto metropolitano de la década de los 50, con especial énfasis en el análisis del plan de Robert Moses, de 1950, en los proyectos y en la construcción del Parque del Ibirapuera, en los planes para la Ciudad Universitaria y en los debates acerca de la creación de un plan director para la región.

En una primera part, la tesi intenta assentar les bases teòriques i metodològiques per a una Antropologia de l'Espai, aprofundint en la relació que s'estableix entre Antropologia, Arquitectura i Societat.S'analitza la relació entre Antropologia i Societat a partir de l'experiència del treball de camp antropològic, en el qual es produeix l'aproximació d'ambdues mitjançant la interpretació. S'analitza la relació entre Societat i Arquitectura a partir del fenomen d'habitar: s'aborda el paper creatiu que desenvolupa l'habitant en l'entorn arquitectònic, així com el reconeixement d'aquesta realitat per part dels arquitectes. I s'analitza la relació entre Antropologia i Arquitectura a partir del concepte d'interdisciplinarietat: es repassen les diferents aproximacions a l'Arquitectura com a objecte d'estudi des de l'Antropologia, i s'aprofundeix en el paper de l'antropòleg com a creador; i es repassen les diferents aproximacions a l'Antropologia com a disciplina des de l'Arquitectura, i s'aprofundeix en la tasca interpretativa de l'arquitecte.Per a una relació entre Antropologia, Arquitectura i Societat, es proposa la creació d'un nou espai comú de comunicació, transcultural i híbrid, d'una realitat compartida en la que cadascuna de les parts assumeixi alhora l'anàlisi, la creació i la pràctica de l'espai. La segona part intenta complementar i exemplificar aquestes reflexions teòriques i metodològiques, a través de l'anàlisi antropològic de l'espai de la Vila Olímpica de Banyoles.S'analitza l'apropiació d'aquest espai per part dels seus habitants com a part d'un procés continuat de creació i re-creació. A partir dels conceptes de tradició i modernitat, habitabilitat, uniformitat i diversitat formal, unitat i separació, i de consciència estètica s'intenta aprofundir en la delimitació espacial del barri i en la seva definició arquitectònica i urbanística. L'entorn paisatgístic és analitzat com un espai que forma part del barri i de l'arquitectura: la Vila Olímpica esdevé el nexe entre arquitectura i natura, complint una doble funció de continuum i límit, de fusió i separació. Però l'apropiació es produeix també a nivell social: l'espai del barri delimita unes relacions socials en el seu interior, i conforma una identitat social pròpia que reforça una voluntat de privacitat. S'analitza també l'apropiació de l'espai interior dels habitatges per part dels habitants a partir de les transformacions que hi han introduït per tal d'equilibrar la relació interior-exterior, públic-privat, pur-impur, gran-petit. La delimitació és l'instrument utilitzat per ordenar l'habitatge física, social i simbòlicament d'acord a uns models sòcio-culturals. L'habitant assumeix la seva capacitat creativa d'adaptació a l'habitatge com a inherent al mateix fet d'habitar.

La tesis plantea que existe otra manera de enfrentar, y por lo tanto solucionar, el problema del ruido urbano. El interés por el entorno sonoro en la actualidad se centra en dos temas; el primero trata sobre la gestión del ruido, y el segundo se refiere al estudio de los paisajes sonoros. El primero pretende que los habitantes de las ciudades tengan una vida menos estresada y más saludable estableciendo límites a cumplir; y el segundo, intenta analizar y diseñar la ciudad a través de sonidos positivos -paisajes sonoros- que le permitirán conseguir lo mismo a lo que aspira la gestión del ruido pero a través del análisis de los entornos sonoros existentes, diferenciando los ruidos de los sonidos. Escuchar implica pensar, y escuchar las ciudades significara contar con una buena disposición para entenderlas de mejor manera. Ninguna ciudad suena igual a otra, ya que las ciudades hablan de lo que son a través de su historia, cultura, su urbanismo y su arquitectura, pero también de sus sonidos. Actualmente se ha perdido la capacidad de valorar la calidad sonora de las ciudades, nos hemos vuelto insensibles a la información que recibimos en cada momento. Por ello es muy importante un análisis acústico más detallado no exclusivamente determinado por las mediciones de los niveles sonoros. En el caso de esta tesis se ha trabajado con tres hipótesis principalmente: 1. La calidad de vida de los habitantes de las ciudades se ve influida –entre muchos otros factores-por el ambiente sonoro que le rodea. Este ambiente sonoro está conformado por sonidos positivos y negativos; el poder diferenciarlos permite trabajar de manera más adecuada en la búsqueda de un confort sonoro. 2. El ruido se encuentra fuera de las leyes del mercado, sin embargo podría asignársele un costo a aquellos que lo generen determinando si las personas estarían dispuestas a pagar por mejorar acústicamente los entornos urbanos. 3. Un entorno sonoro adecuado de la futura vivienda es un factor determinante en la calidad de vida de las personas que la van a habitar, por lo que en la selección del sitio para vivir se toma en cuenta como uno de los factores importantes. El poder comprobar este punto conllevará a una mejora en los entornos sonoros de los diferentes barrios de las ciudades. Para la previsualización del sector analizado (Barrio Gótico, Barcelona) se diseñaron fichas de levantamiento arquitectónico, urbanístico y sonoro “in situ”. Es decir, se realizo un levantamiento de planos y análisis de las características urbanísticas-arquitectónicas remarcables del lugar, se tomaron fotografías y se hicieron registros sonoros. En estos mismos levantamientos se asentaron los niveles sonoros (ruidos y sonidos) existentes tomados en el momento de obtención de la grabación. Se cuenta con el registro de diferentes espacios públicos (31 plazas y 5 pasajes) en momentos diferentes del día y la semana. Esto nos permitió compararlos y encontrar constantes entre las mismas. Asimismo ha llevado a cabo a una encuesta entre los habitantes del barrio para conocer la percepción que tienen sobre el entorno sonoro de sus espacios públicos y privados, y sobre la importancia que le dan al sonido para la elección del lugar de residencia, entre otros aspectos. Las fichas pretenden ser el punto de partida de un análisis acústico exhaustivo de los espacios exteriores con miras a poder ser utilizadas en la futura rehabilitación y/o remodelación de los mismos. También se analizaron las plazas y pasajes en un software (Radit2D) para estudiar el comportamiento del sonido en estos espacios. Con este análisis se demostró la importancia que juega la arquitectura y el urbanismo en la propagación del sonido. Con respecto a otros resultados encontrados comentar que para este caso existen muchos sonidos apreciados por sus habitantes, así como espacios a los que acudir por ese entorno sonoro, en los que se comprobó que a pesar de contar con niveles superiores a las normativas aún se perciben estos sonidos sobre el ruido de fondo. También mencionar que los habitantes darían mucha importancia al entorno sonoro de una futura residencia, por la que incluso estarían dispuestos a pagar más; sin embargo no estarían de acuerdo en pagar una tasa extra a la ciudad para su mejora acústica. Podemos concluir que es una necesidad real y apremiante el encontrar la manera de mejorar acústicamente los espacios exteriores en las ciudades, y el buscar alternativas en el análisis es uno de los aspectos que servirán a este fin. Por último, recalcar que los resultados encontrados en el barrio gótico de Barcelona no pueden generalizarse para otras ciudades, ya que cada ciudad cuenta con su propia huella sonora y de ello se derivarán las diferentes variables. Sin embargo, la metodología utilizada podría ser de gran ayuda para el análisis de otras ciudades.

La vegetación siempre ha sido un elemento importante en la arquitectura, no sólo para satisfacer una necesidad estética, sino como elemento esencial para determinar el ambiente físico inmediato, ya sea como vallado, protección visual, acústica, contra el viento, la lluvia o el sol.Es frecuente encontrar en la arquitectura vernácula, ejemplos de cómo el hombre ha diseñado su hábitat creando un microclima en su entorno, empleando la vegetación para manipular los elementos climáticos.Sin embargo en la actualidad, la vegetación, la topografía del terreno y los cuerpos de agua, están siendo usados básicamente, con propósitos estéticos, utilitarios y recreativos, en la mayoría de los casos, el impacto que tendrán estos elementos, en el microclima, el confort humano y los aspectos energéticos, se toman en cuenta más de una manera intuitiva, que analizando el problema a fondo.El propósito de este trabajo es analizar el uso de la vegetación como elemento para la modificación del microclima, interpretando y poniendo los resultados de este análisis en un lenguaje arquitectónico, de tal manera que el diseñador tenga las herramientas para poder evaluar cualitativa y cuantitativamente el desempeño de la vegetación como sistema de climatización, tomando en cuenta sus características de ser vivo que la hacen más interesante.La hipótesis de este trabajo es que la vegetación tiene propiedades físicas y fisiológicas, que la hacen susceptible de ser utilizada como un sistema de climatización natural, de tal manera que si se combinan los diversos elementos vegetales, sería posible modificar el ambiente exterior a escala microclimática.Al concluir el presente estudio, se cumplió con las siguientes metas:1. Se identificaron y evaluaron los fenómenos de transferencia de calor y masa, que tienen lugar en la relación vegetación - microclima y seestablecieron sus efectos sobre el confort del ser humano en espacios exteriores 2. Se identificaron sistemas y elementos vegetales que permiten controlar el entorno climático teniendo a la vegetación como su principal componente.3. Se definieron de pautas de diseño para el uso de la vegetación en el control microclimático, tanto en el ámbito urbano como arquitectónico 4. Se desarrollaron herramientas, que permiten al arquitecto, evaluar y dimensionar los distintos elementos vegetales de acondicionamientoambiental 5. Se desarrolló un método de diseño, que permite la interacción de la arquitectura con otras disciplinas y facilita la toma de decisiones desde las primeras etapas de diseño de un espacio exterior. / Vegetation has been considered an important architectonic element, not only for aesthetics propose, but as an element to define the surrounding environment like a fence, visual screen or wind, acoustic rain or solar obstruction.Frequently one can find many examples of vernacular architecture where vegetation has been used to modify climatic elements around dwellings.Nevertheless, actually architects consider vegetation, as well as other landscape elements like water bodies or topography changes, only with aesthetic, recreational or functional proposes, most of the time, the impact of landscape elements on microclimate, human thermal comfort, or energy issues of adjacent buildings, are considered intuitively but not analysing the problem in deep.The propose of these work is to analyze the possibilities of using vegetation to modify microclimates of outdoor spaces. Interpreting the result in an architectural language, thus designer can have tools to design and evaluate the performance of vegetation as a environmental conditioning system, taking in to account its characteristic of living elements.As a conclusion of the study, the following goals were reached:1. Mass and heat transfer phenomena, were identified in vegetated outdoor spaces, stabilising its effects on human thermal comfort 2. Vegetal elements that can be used to modify and control microclimate were identified 3. It has been developed tools for architects and landscape designers to dimension and evaluate environmental performance of vegetal elements 4. A design method that encourage interaction between architecture and other expertises, since early design stage of an out door space.

La investigació se centra a identificar, caracteritzar i catalogar el paisatge de Muntanyes d'Ordal (Barcelona). A tal efecte s'adopta una metodologia de tipus sistèmic basada, en primer lloc, en l'anàlisi d'elements estructurants i, posteriorment, en llur síntesi segons la contribució real en el paisatge. Després d'una primera etapa de caràcter descriptiu, dedicada a l'estudi dels elements estructurants (el relleu, la vegetació i l'ocupació passada i actual del sòl), la investigació cedeix pas a un bloc de caràcter interpretatiu. En aquest apartat es realitza la delimitació d'unitats de paisatge atenent a criteris d'homogeneïtat, dinàmica i funcionalitat, i se n'efectua la caracterització en funció al predomini d'elements i energies. En aquest sentit, la caracterització s'ha formalitzat atenent a components de domini o, si esqueia, predomini abiòtic, biòtic, antròpic o mixt. La investigació presenta la singularitat d'organitzar les delimitacions de paisatge en tres rangs taxonòmics, amb validesa a escala 1:10 000, 1:20 000 i 1:25 000, respectivament. El tractament de cadascun d'aquests rangs ha estat diferenciat, de tal manera que en el rang taxonòmic I s'ha fixat interès a la caracterització segons predomini d'elements i energies, en el rang taxonòmic II s'ha centrat l'atenció en el predomini d'elements i energies i en aspectes locacionals, i en el rang taxonòmic III en trets d'índole geogràfica i territorial, adoptant sempre un plantejament sistèmic i integral. Finalment, després dels apartats de tipus descriptiu i interpretatiu, s'inclou una valoració de paisatge, centrada en una agregació ponderada sense valors negatius, que es planteja com exercici de caràcter normatiu, particularment, per la informació que se'n deriva. La investigació es tanca amb unes conclusions que reprenen i reflexionen sobre els resultats obtinguts, i que inclouen una doble valoració de resultats, la primera segons el mètode GTP, i la segona segons el número i grau d'interrelacions proposats des de la Teoria General de Sistemes. / The main purpose of the research is to identify, characterize and catalogue the landscape of Muntanyes d'Ordal (Barcelona). For that a system approach is adopted. The main methodological aspect refers to a structuring elements analysis followed by a landscape synthesis.After descriptive chapters, dedicated to the structuring elements (that is, relief, vegetation and the past and present land cover), the investigation yields passage to an interpretative chapters. In this section, delimitation of landscape units is made taking care of homogeneity, dynamics and functionality, and characterization is done by the predominance of elements and energies. Characterization refers to the predominance of physical, biotic, anthropic and mixt components.The investigation offers the singularity to organize the landscape units in three taxonomic ranks, valuables at 1:10 000, 1:20 000 and 1:25 000, respectively. The treatment of each one of these ranks has been differentiated. Rank I refers to a characterization by the predominance of elements and energies; rank II to the predominance of elements and energies and to location aspects; and rank III to geographical and territorial aspects, always from a system approach point of view. Finally, after the descriptive and interpretative chapters, a landscape evaluation is included, adopting an aggregation weighed without negative values. The research finishes with some conclusions that consider the obtained results, and include a double valuation of results, firstly according to GTP method, and secondly according to the number and degree of interrelations, proposed from system approach.

En la tesi es presenta una anàlisi de l'evolució dels canvis succeïts en el paisatge costaner de la Costa Brava (22 municipis litorals) en els darrers cinquanta anys (1956-2003); un estudi de la seva estructura ecopaisatgística, actual i passada, amb una especial èmfasi en la diagnosi de les conseqüències geoambientals de l'esclat urbanístic iniciat a la dècada de 1960, i s'ha determinat quina ha estat la tendència de canvi en els darrers vint-i-cinc anys la qual s'ha utilitzat per a elaborar models explicatius de la dinàmica territorial seguida i projectar-los cap al futur tot dissenyant escenaris probables.A les Bases teòriques s'exposa en quina parcel·la del coneixement científic es situa aquesta recerca i es repassa l'evolució dels diferents corrents i enfocaments que han precedit, dins la Ciència Geogràfica, els estudis sobre transformació del paisatge. Es posa especial en els principis i metodologies que plantegen les dues escoles d'anàlisi del paisatge en que es basa aquesta tesi: la Landscape Ecology i la estructurada a l'entorn del programa internacional Land Use and Land Cover Change (LUCC). S'ha dissenyat una pauta metodològica per a l'anàlisi paisatgística d'un territori a diferents escales: des de l'àmbit regional de tota la Costa Brava (66.230 ha), on es poden detectar les tendències generals, fins l'estudi detallat a escala local, on s'ha pres com a àrea d'estudi tres municipis del centre de la Costa Brava (6.960 Ha): Palamós, Calonge i Castell-Platja d'Aro. Els principals resultats obtinguts són els següents:Una cartografia d'usos i cobertes del sòl de tres períodes temporals i la conseqüent interpretació espacial per a cada etapa: 1957 (situació preturística), 1980 (inici de les actuacions dels ajuntaments democràtics) i 2003 (actualitat).Una anàlisi quantitativa de la transformació del paisatge i de les relacions espacials associades al canvi, a partir de la cartografia d'usos i cobertes del sòl dels tres períodes mapificats (1956, 1980, 2003). Amb l'objectiu d'arribar a definir quina ha estat la dinàmica dels canvis ocorreguts al llarg dels darrers gairebé cinquanta anys. Una anàlisi de l'estructura del mosaic paisatgístic de cadascun dels talls temporals per mitjà de l'aplicació dels principals índexs de l'Ecologia del Paisatge. S'ha analitzat la geometria de la conversió dels usos del sòl i s'han posat de manifest les repercussions ecològiques i paisatgístiques d'aquests canvis. Per una banda, a partir del càlcul i interpretació dels índexos esmentats s'ha analitzat l'evolució de la morfologia i la distribució territorial dels quatre principals usos i cobertes del sòl de la Costa Brava. Per l'altra, per a la Costa Brava centre s'ha analitzat l'estat dels dos sistemes naturals del litoral amb més pressió antròpica: la franja estrictament costanera i les masses forestals. Respecte als tres municipis de la Costa Brava centre s'han tingut en compte en l'anàlisi de l'evolució del paisatge a escala local, les actuacions desenvolupades en l'àmbit urbanístic municipal i les seves conseqüències paisatgístiques i ambientals.A partir de la informació ja processada, s'han detectat les tendències de canvi a partir de models de canvi d'usos i cobertes del sòl. S'han incorporat també els factors biofísics i antròpics, socials i econòmics, condicionants i responsables d'una determinada utilització del territori en cadascun dels tres períodes. Mitjançant l'anàlisi multivariable s'ha intentat descobrir el conjunt de factors que influencien en la taxa i el patró espacial de canvi d'usos i les seves conseqüències territorials.Finalment s'ha aplicat un model de simulació, basat en els automatismes cel·lulars de Markov, per tal de projectar les tendències de canvi i plantejar escenaris futurs, una eina bàsica per a la planificació futura del territori i per al control de les problemàtiques ambientals. Aquestes mesures serveixen per a definir, per a la Costa Brava centre, un patró espacial dels canvis d'usos del sòl a nivell local, i, per al conjunt de la Costa Brava, per a predir, mitjançant models de simulació quantitativa, els possibles desenvolupaments i per estimar els impactes. / In this work, an analysis of changes occurred in the coastal landscape of the Costa Brava (22 towns) is presented. Furthermore, one research about the ecological structure of the current and former landscape is introduced, with an special outline in the diagnosis of the geoenvironmental consequences of the urban sprawl started in the decade of 1960. The trends of changes occurred in the last 25 years have been used to built models of those land dynamics and its projection to the future under the framework of several possible sceneries.In the chapter on the state of the art, the main geographic schools about landscape studies are presented. Concepts and methodologies used by Landscape Ecology and the international research programme Land Use and Land Cover Change (LUCC) are explained.A methodology orientated to the analysis of the landscape at different scales was prepared. From the regional scale of the whole Costa Brava (66.230 ha), where general trends could be detected, until a detailed analysis at the local scale where an area formed by three coastal towns from the centre of Costa Brava (6.960 Ha): Palamós, Calonge i Castell-Platja d'Aro, were selected. The main results obtained in this work are the following:A cartography of land-use and land-cover of three different periods with the corresponding spatial interpretation for each stage: 1957 (pretouristical steady), 1980 (beginning of the democratic councils) and 2003 (current period).A quantitative analysis of the landscape changes and the spatial relations related with these changes derived from the land-use and land-cover mapping in the three periods mapped (1956, 1980, 2003). The main goal was to describe the dynamics of changes over the last 50 years.An analysis of landscape pattern for each one of the selected periods through the framework delivered by the Landscape Ecology theory, basically the fractal indexes. Environmental consequences of the landscape pattern were outlined. Furthermore, for the central sector of Costa Brava, changes in coastal zone and forest covers were analysed with a great detail.Trends in land-use and land-cover changes were modelled integrating biophysical and socio-economical factors. Multivariant analysis was used to find main driving forces of changes. Finally, a simulation model based on cellullars automata of Markov was used with the goal to built some sceneries of future, a basic tool in the landscape planning and in the environment management. This cluster of measures are useful to define a spatial pattern of land-use changes, as at a local scale as for the whole of Costa Brava region.

A l'Annex 4 es presenten els últims dos textos íntegres de l’Estratègia de Paisatge d’Andalusia i el State of Environment d’Eslovàquia. Aquests textos no els posem degut a la protecció d’escriptura de les fonts originals / En aquesta tesi doctoral es pretén estudiar les diferents polítiques de paisatge a Europa, centrant-se en l’estudi a fons del Conveni Europeu del Paisatge, únic instrument dedicat exclusivament al paisatge. Mitjançant l’anàlisi de tres casos d’estudi, Espanya, Alemanya i Eslovàquia, més l’estudi de respectives regions dels mateixos, s’explicaran les eines i instruments existents avui per protegir, gestionar i ordenar el paisatge, afegint, però, l’element social, indiscutiblement lligat a la manera de veure, pensar i viure el paisatge. Es respon així a la hipòtesis de si ens trobem davant un canvi de paradigma, davant una nova sensibilitat respecte del paisatge. Indirectament es responen a dues preguntes més: demostrar si després de 10 anys de funcionament del Conveni Europeu del Paisatge aquest es perfila com a instrument per excel•lència per protegir, gestionar i ordenar el paisatge a Europa i si és possible l’existència de polítiques de paisatge efectives al marge del Conveni Europeu del Paisatge. / This doctoral dissertation focuses on the study of the different European landscape policies, in particular on the study of the European Landscape Convention, being the only international instrument dedicated exclusively to landscape. Through analysis of three case studies, Spain, Germany and Slovakia plus further studies of some of their regions we will describe the tools and instruments, existing today, to protect, manage and plan landscapes adding however, the social element which is without doubt related to our way of seeing, thinking and living the landscape. This way we will answer the hypothesis: is there a change of paradigm and are we experiencing a new sensitivity towards the landscape? Indirectly we are also answering two other questions: firstly we will prove whether after ten years in function the ELC is the ultimate instrument to protect, manage and plan landscapes in Europe. Secondly, if there are other effective instruments in existence, besides the European Landscape Convention.

La intensificació agrícola a escala de camp i de paisatge ha comportat la disminució de la riquesa de les comunitats vegetals i canvis en la composició florística. Per tal de revertir aquesta pèrdua de diversitat dels sistemes agrícoles i poder desenvolupar programes de gestió eficients, és important entendre l’efecte de la intensificació a ambdues escales sobre la diversitat vegetal i la manera com interactuen. En aquesta tesi s’ha abordat el paper de la intensificació agrícola a diferents escales espacials (paisatge i camp) sobre la diversitat vegetal dels conreus de cereals de secà de Catalunya en diferents posicions del camp (centre, vora i marge) que difereixen en la intensitat de la pertorbació i en la proximitat als hàbitats adjacents. Amb aquesta finalitat, s’ha mostrejat 29 camps de cereals d’hivern amb gestió ecològica i 29 amb gestió convencional situats en un gradient de complexitat del paisatge. A més, s’ha estudiat experimentalment l’efecte de les pràctiques agrícoles (control de la flora arvense i la fertilització) sobre la diversitat vegetal de les vores dels conreus. L’anàlisi de la diversitat vegetal s’ha realitzat des del punt de vista de l’estructura i la composició de les comunitats vegetals. L’estructura s’ha estimat a partir de la riquesa d’espècies de la vegetació aèria establerta i del banc de llavors del sòl, la biomassa aèria i el nombre de llavors del sòl. La composició s’ha avaluat a partir de les similituds florístiques entre els inventaris i les característiques morfològiques (formes biològiques i de creixement) i funcionals (pol•linització i disseminació pel vent) de les plantes. Els nostres resultats evidencien que la distribució de la vegetació, pel que fa a la riquesa d’espècies, la seva abundància i composició, està fortament influenciada per la posició dins del camp. A més, la complexitat del paisatge també afecta les comunitats vegetals, tot i que la seva influència disminueix a mesura que ens endinsem en el cultiu. També hem constatat que la gestió afecta de forma notòria la diversitat vegetal dels agrosistemes estudiats, però la seva importància es complementària a la del paisatge. Aquests patrons els atribuïm al diferent impacte de las pràctiques agrícoles i del paisatge a cada una de les posicions. La gestió s’intensifica des del marge cap al centre dels cultius, dificultant la viabilitat de moltes espècies, mentre que la importància dels hàbitats adjacents com a font de diàspores disminueix a mesura en endinsar-nos cap a l’interior del camp. Pel que fa a l’efecte de las pràctiques agrícoles sobre las comunitats vegetals dels cultius, hem constatat que els herbicides exerceixen un paper fonamental en el control de la flora arvense i que l’origen de la sembradura es també un determinant principal de la riquesa i abundància d’aquestes comunitats. A més, quan els nivells d’infestació d’arvenses són baixos, ni la grada de pues flexibles ni la fertilització no tenen un efecte significatiu sobre la flora arvense. Finalment ressaltar el paper positiu, tot i que moderat, de les rotacions complexes sobre el banc de llavors, ja que redueixen la densitat de llavors del sòl, i per tant futurs problemes d’infestacions de males herbes, sense afectar la riquesa de espècies. Com a conclusions principals podem destacar la necessitat de minimitzar la intensificació agrícola, tant a escala de camp com de paisatge, per preservar la biodiversitat dels agrosistemes. Tot i així, cal tenir en compte la necessitat de gestionar més adequadament la flora arvense per evitar futures infestacions i els problemes que en deriven. En aquest sentit, cal millorar les tècniques de neteja de llavors quan es reutilitza la pròpia collita i potenciar la rotació de cultius. / Agricultural intensification, at field and landscape scales, has caused a decrease in weed richness and changes in species composition. This study assessed the effects of agricultural intensification at different scales (landscape and field) on plant diversity in Mediterranean dryland cereal fields, to propose management practices that help mitigating the loss of biodiversity in such agroecosystems. To this end, 29 organic and 29 conventional fields distributed along a gradient of landscape complexity were surveyed. We focused on plant assemblages at three contrasted field positions (centre, edge and boundary), analysing species richness, floristic similarities and the relative abundance of various functional attributes (different life forms, growth forms, wind-pollinated species and wind-dispersed species). Seedbank size and species richness at the edges and centres were also assessed. Moreover, we experimentally evaluated the effects of weed control practices and fertilisation on weed flora and on crops at crop edges. Our results show that plant distribution is strongly affected by field position. Moreover, plant communities also respond to landscape complexity and field management, although their importance in different positions changes: landscape effect decreases while entering in the field and management plays a complementary role. These patterns respond to the limited dispersal range of seeds from nearby areas and increasing management intensity from the boundary to the centre of the fields. With regards to the effects of specific management practices on weed flora, our results highlight that the main factor shaping weed communities are herbicides, and that seed origin also strongly affects weed richness and abundance, whereas under low weed levels fertilisation and weed harrowing have little effect on diversity. Moreover, complex rotations are a good tool for seedbank management, because they do not affect species richness while they reduce seed abundance. Our study indicates that if we want to preserve agricultural biodiversity it is equally important to prevent agricultural intensification at landscape and field scale. Besides, more accurate weed management is needed to avoid weed infestations, e.g. improving seed cleaning procedures and performing complex rotations.

La concepció occidental del paisatge, estretament lligada a la seva representació pictòrica, ha tendit a crear un imaginari paisatgístic de la unitat i la immobilitat que ha condicionat una part important de les reflexions estètiques al voltant del paisatge. L'objectiu d'aquesta tesi és plantejar els principis per una estètica del paisatge cinematogràfic fonamentada en les dues grans particularitats tècniques del cinema: el découpage i la imatge en moviment. Basant-nos en el diàleg intertextual entre cinema, pintura i literatura dibuixem una "altra història" del paisatge on la fragmentació, l'entrellaçament i la mobilitat són els principals mecanismes de representació paisatgística. L'estructura de la tesi, en consonància amb l'esperit de la investigació, parteix de la situació del paisatge en la contemporaneïtat per, posteriorment, emprendre un viatge arqueològic a través del temps per tal de localitzar els orígens del découpage paisatgístic i del paisatge en moviment. A través d'aquesta mirada retrospectiva s'observa com el cinema reescriu i dialoga per la via cinemàtica amb formes paisatgístiques que estaven disseminades en els altres arts. / The Occidental conception of the landscape –that has been closely linked to its pictorial representation- has tended to create an imaginary of the unity and the immobility. It conditioned an important part of the aesthetic refections regarding the landscape. The aim of this thesis is to consider the principles for an aesthetic of the film landscape, which is based on two technical characteristics of the cinema: the découpage and the moving image. Looking at the intertextual dialogue between the cinema, the painting and the literature, we describe “another history” of the landscape where the fragmentation, the entanglement and the mobility are the principal mechanisms of the landscape representation. According to the spirit of this research, the structure of the thesis starts from the situation of the landscape in the contemporary world to go on a later archaeological journey across the time. This trip seeks to locate the origins of the landscape découpage and the moving landscape. Through this retrospective look, we can observe how the cinema rewrite and dialogue by a cinematic way with the forms of the landscape that were spread out in other arts.

This doctoral thesis offers a quantitative and qualitative analysis of the changes in the urban shape and landscape of the Girona Counties between 1979 and 2006. The theoretical part of the research lies within the framework of the dispersed city phenomenon, and is based on the hypothesis of convergence towards a global urban model. The empirical part demonstrates this proposition with a study of 522 zone development plans in the Girona Counties. The results point to the consolidation of the dispersed city phenomenon, as shown by the sudden increase in built-up space, the spread of urban development throughout the territory, and the emergence of a new, increasingly generic landscape comprising three major morphological types: urban extensions, low density residential estates and industrial zones. This reveals shortcomings of planning for urban growth, weakening of the city as a public project, and a certain degradation of the Mediterranean city model. / La present Tesi doctoral conté una anàlisi quantitativa i qualitativa dels canvis en la forma i el paisatge urbans a les Comarques Gironines entre 1979 i 2006. La part teòrica situa la recerca en el marc del fenomen de la ciutat dispersa i parteix de la hipòtesi de la convergència cap a un model urbà global. La part empírica demostra aquest pressupost a través de l’estudi dels 522 plans parcials d’urbanisme aprovats durant aquest període. Els resultats permeten validar la consolidació del fenomen de la ciutat dispersa en tant que explosió de l’espai urbanitzat, difusió de la urbanització sobre el territori i aparició d’un nou paisatge cada cop més genèric, format per tres grans tipologies morfològiques: eixamples, urbanitzacions i polígons d’activitat econòmica. Tot plegat posa de manifest les carències que ha tingut el planejament per ordenar el creixement urbà, el debilitament de la ciutat com a projecte públic i una degradació del model de ciutat mediterrània.