Esta investigación analiza las representaciones sociales configuradas en el colectivo docente, referidas a la inmigración y su presencia en los centros de enseñanza, y en el alumnado, sobre su relación con el profesorado y la representación del contexto escolar. El análisis macro y micro confluye bajo un contexto social complejo que abarca desde las representaciones que aparecen en la prensa escrita hasta las que acontecen en los propios docentes y el alumnado, en este caso el contexto se refiere a los centros de enseñanza ubicados en el barrio de Son Gotleu (Palma de Mallorca) socialmente vulnerable, estigmatizado y con elevada concentración de población inmigrante extracomunitaria. Un lugar propicio para experimentar con las representaciones mantenidas por unos y otros actores, puestas en práctica en un ambiente enrarecido, por la llegada de nuevos alumnos, que de una u otra forma rompen con las funciones pedagógicas, que se venían realizando hasta el momento.

El tema d'aquesta tesi és l'ús del discurs polític coma eina per influir en l'opinió pública, en concret la retòrica presidencial de guerra nord-americana i els recursos argumentatius que els presidents utilitzen en els seus discursos orals per persuadir els ciutadans de la necessitat de dur el país a la guerra. S'ha estudiat la retòrica presidencial per justificar la guerra del Vietnam i la guerra contra el terror (Afganistan i Iraq), partint de tres hipòtesis: 1) que existeix una continu!tat en els recursos argumentatius amb els quals els presidents justifiquen la guerra 2) que aquesta continu!tat es trenca amb !'arribada de Barack Obama a la presidència el novembre de 2008 i 3) que la major presència de la televisió en el discurs polític fomenta al segle XXI una retòrica que apel•la més a les emocions de l'auditori i que tendeix a la representació (que en direm retòrica de la persuasió) en detriment d'una retòrica més adreçada a l’intel•lecte i que apel•la a les idees i a la raó (i que en direm retòrica de la convicció). A partir de l’anàlisi de contingut d'una mostra de discursos de Lyndon B. Johnson i Richard M. Nixon sobre la guerra del Vietnam i de George W. Bush i Barack Obama sobre la guerra contra el terror, s'han arribat a una sèrie de conclusions que resumim en les següents afirmacions: efectivament existeix una continu!tat en l'ús que els presidents nord-americans fan dels recursos argumentatius per justificar la guerra; aquesta continu!tat es manté amb Barack Obama i el missatge de canvi i renovació que va acompanyar la retòrica de la seva campanya no s'ha traduït en un canvi en la retòrica de guerra: els arguments amb que Obama justifica l'acció bèl•lica són molt semblants als de Bush i els presidents anteriors; els principals d'aquests recursos argumentatius són la defensa de la llibertat i la democràcia, la presentació de l'enemic com l'encarnació del mal i per tant la identificació de la batalla com una guerra justa i en defensa del bé, les freqüents referències als antecessors i als pares fundadors i la necessitat de llegar una vida millor per a les generacions futures. Finalment, es constata un ús molt més freqüent de la que hem anomenat retòrica de la persuasió enfront de la retòrica de la convicció en els discursos referits a la guerra contra el terror. Que la causa en sigui la major presencia de la televisió queda pendent de confirmar, el que es constata és que en Bush i Obama es dóna un major ús d'aquest ti pus de recursos retòrics. / El tema de esta tesis es el uso que el poder hace del discurso político como herramienta para influir en la opinión pública, en concreto la retórica presidencial de guerra en Estados Unidos y los recursos argumentativos que los presidentes utilizan en sus discursos orales para persuadir a los ciudadanos de la necesidad de llevar al país a la guerra. Se ha estudiado la retórica presidencial con la que se pretendió justificar la guerra de Vietnam y la guerra contra el terror (Afganistán e Irak), partiendo de tres hipótesis: 1) existe una continuidad a lo largo del tiempo en los recursos argumentativos con los que los presidentes justifican la guerra 2) esta continuidad se rompe con Barack Obama a partir de noviembre de 2008 y 3) la mayor presencia de la televisión en el discurso político fomenta en pleno siglo XXI un tipo de retórica que apela más a las emociones del auditorio y que tiende a la representación (a la que llamaremos retórica de la persuasión) en detrimento de un tipo de retórica más dirigida al intelecto y que apela a las ideas y a la razón (a la que llamaremos retórica de la convicción). A partir del análisis de contenido de una muestra de discursos de Lyndon B. Johnson y Richard M. Nixon sobre la guerra de Vietnam y de George W. Bush y Barack Obama sobre la guerra contra el terror, el trabajo llega a una serie de conclusiones que resumimos en las siguientes afirmaciones: efectivamente se observa un elevado grado de continuidad en el tipo de argumentos con los que los presidentes norteamericanos justifican ante su opinión pública la necesidad de llevar al país a la guerra. Esta continuidad se mantiene con Barack Obama, con lo que el mensaje de cambio y renovación que acompañó a la retórica de su elección no se ha traducido en un cambio en la retórica de guerra: los argumentos con los que Obama justifica la acción bélica son muy parecidos a los de Bush y de los anteriores presidentes, siendo los principales la defensa de la libertad y la democracia, la presentación del enemigo como encarnación del mal y por lo tanto la identificación de la batalla como una guerra justa y en defensa del bien, las frecuentes referencias a los presidentes anteriores y los padres fundadores y la necesidad de legar un mañana mejor para generaciones futuras. Finalmente, se constata un uso mucho más frecuente de lo que hemos llamado retórica de la persuasión frente a la retórica de la convicción en los discursos sobre la guerra contra el terror en contraste con los relativos a la guerra de Vietnam. Que la causa sea la mayor presencia de la televisión queda pendiente de confirmar, lo que se constata en el trabajo que se presenta es que en Bush y en Obama se da un mayor uso de este tipo de recursos retóricos. / The subject of this thesis is the use of political discourse as a tool to influence public opinion. The specific area of interest is the U.S. war presidential rhetoric and the arguments used in presidential speeches through which the U.S. presidents try to persuade the public of the need to lead the country into war. In particular we have studied the Vietnam's and the War on Terror's presidential rhetoric, departing from three hypothesis: 1) there is a historical continuity in the arguments through which the presidents justify the war 2) this continuity ends with the arrival of Barack Obama to the presidency in November 2008 and 3) the increasing role of television in the communication of the political discourse accentuates a type of rhetoric that appeals more to the audience's emotions tending towards a performance (we'll call this rhetoric of persuasion) rather than appealing to the intellect and to ideas and reason (which we'll call rhetoric of conviction). Through a content analysis of a sample of speeches on the Vietnam War by Lyndon B. Johnson and Richard M. Nixon and on the War on Terror by George W. Bush and Barack Obama, the study reaches different conclusions that can be summarized by the following principles: there is a high degree of continuity in the kind of arguments that American presidents use to justify the need to go to war; such common arguments have continued under Barack Obama's presidency, which tells us that the message of change and renovation inherent to his election rhetoric has not resulted in a change in his war rhetoric. Obama's arguments to justify U. S. military action are very similar to those of Bush and previous presidents, and the main ones are: the defense of freedom and democracy; the presentation of the enemy as evil and the battle as a just war in defense of good; the frequent reference to the ancestors and to the founding fathers; and the need to leave the legacy of a better life for future generations. Finally, the study confirms that, in the speeches on the War on Terror, the rhetoric of persuasion is much more common than the rhetoric of conviction. We can't confirm that the reason is a major use of television as a media to spread the political discourse; what we can confirm, however, is that Bush and Obama's war rhetoric is characterized by the frequent use of arguments that appeal to emotions and tend to construct visual representations, in what constitutes a performative rhetoric.

Material addicional: http://hdl.handle.net/10230/6325 / La tesi, en el marc de la Teoria Comunicativa de la Terminologia (TCT), es proposa observar els elements d'activació del valor terminològic en els verbs fraseològics del discurs especialitzat. Es descriuen, a diferents nivells, la sintaxi i la semàntica de verbs fraseològics d'ús comú i freqüents en textos d'economia i de genòmica, i es detecten diferències i semblances en el seu comportament en ambdós discursos d'especialitat per establir tendències.A partir de les anàlisis, identifiquem les construccions verbals mínimes que són unitats de coneixement especialitzat (UCE) i observem si els verbs que fan de nucli sintàctic d'aquests sintagmes sofreixen canvis semàntics en els contextos especialitzats. Alhora, reinterpretem la proposta de factors d'activació d'Adelstein (2007) per als verbs, i confirmem empíricament diversos supòsits de la TCT sobre la polisèmia.La tesi consta de tres parts: els fonaments de la recerca, l'anàlisi sintacticosemàntica del corpus, i els resultats i conclusions. / La tesis, en el marco de la Teoría Comunicativa de la Terminología (TCT), se propone observar los elementos de activación del valor terminológico en los verbos fraseológicos del discurso especializado. Se describe, a distintos niveles, la sintaxis y la semántica de los verbos fraseológicos de uso común y frecuentes en textos de economía y de genómica, y se detectan diferencias y similitudes en su comportamiento en ambos discursos de especialidad para establecer tendencias.A partir de los análisis, identificamos las construcciones verbales mínimas que son unidades de conocimiento especializado (UCE) y observamos si los verbos que funcionan como núcleo sintáctico de estos sintagmas sufren cambios semánticos en los contextos especializados. Asimismo, reinterpretamos la propuesta de factores de activación de Adelstein (2007) para los verbos, y confirmamos empíricamente distintos supuestos de la TCT sobre la polisemia.La tesis consta de tres partes: los fundamentos de la investigación, el análisis sintacticosemántico del corpus, i los resultados y conclusiones. / This thesis, within the frame of the Communicative Theory of Terminology (CTT), aims at observing the terminological-value activating elements of phraseological verbs in specialized discourse. Syntax and Semantics of common use and frequent phraseological verbs in Economy and Genomic texts are described at different levels, and differences and similarities in their behavior in both domain discourses are detected to establish tendencies.From the analysis, we identify the minimal verbal constructions working as specialized knowledge units (SKU) and we observe if the verbs being the syntactic core of these groups suffer semantic changes in specialized contexts. Moreover, we reinterpret for verbs the activation factors proposal by Adelstein (2007, and we empirically confirm different assumptions of CTT on polysemy.The thesis has three parts: the basis of the research, the syntax-semantic analysis of the corpus, and the results and conclusions

Tesi doctoral que determina, a partir d'estudis quantitatius i qualitatius, quin és el procés a través del qual els nens i nenes en etapa preadolescent (9-12 anys) interioritzen valors i esterotips adults difosos a través de la publicitat convencional i no convencional i la possible incidència d'aquest procés en futurs trastorns del comportament alimentari.L'estudi aprofundeix en la interrelació entre aquesta interpretació preadolescent d'aquests estereotips publicitaris i l'aparició d'indicis d'una simptomatologia pròpia dels trastorns del comportament alimentari relacionada amb l'intent infantil de començar a adequar-se a uns determinats cànons estètics habituals en la publicitat adreçada a un públic objectiu adult. La present recerca analitza de forma comparativa la publicitat adreçada al públic objectiu adult i la que es dirigeix a un públic infantil, tot parant especial atenció a les similituds i a les divergències de les fórmules persuasives utilitzades, als hàbits difosos a través dels espots estudiats i a la generació d'estereotips físics, psíquics, socials i culturals. / Doctoral thesis that determines the process through preadolescents addopt values and stereotypes created and diffused by means of conventional and non-conventional advertising. Secondly, the research analizes the possible incidence of this process on future adolescent Eating Disorders. The study deepens on the relation between this preadolescent interpretation of the advertising stereotypes, and the apparition of signs of a symptom characteristic of Eating which use to appear on adult advertising. The research establishes, from a comparative point of view, the advertising strategies used for an adult target and the creative discourse addressed to children, paying special attention to resemblances and divergencies on the persuasive structures used on the advertising strategies, the behaviour habits diffused through the spots, and the generation of phisical, psychic, social and cultural stereotypes.

L'efecte hipnòtic en el cinema postmodern desenvolupa una aproximació al discurs postmodern a través de la categoria estètica d'allò sinistre (das unheimliche), com el camí que senyala l'ombra i el fantasma, el desplaçament del subjecte i la representació de l'inconscient, el real del desig, per mitjà de la metàfora de la hipnosi aplicada al cinema.Hypnotic effect in postmodern cinema develops an approach to postmoden theories throught the sinister aesthetic category (das unheimliche), understood as the way that shows the shadow and the ghost, the subject displacement and the unconsciousness representation, the real of the desire, by the metaphor of hypnosis applied to cinema.

Aquesta tesi és un estudi descriptiu que s'inscriu en un doble àmbit d'anàlisi, discursiu i traductològic. Es proposa un doble objectiu: per una banda, analitzar un conjunt de marques de cohesió franceses en dos tipos de textos diferents (un text polític i un text literari) per tal de mostrar la pertinència d'aquests elements lingüístics en la construcció del sentit; i per altra banda, descriure i comparar les principals estratègies traductores utilitzades en les traduccions castellanes del corpus per recuperar les esmentades marques de cohesió i veure quines en són les conseqüències en el nivell micro i macrotextual.Les marques de cohesió seleccionades per a l'anàlisi són les repeticions, les anàfores pronominals, l'ordre intrafràstic i interfràstic, les elipsis, algunes formes de creativitat lèxica, la puntuació, la unitat et i una sèrie de connectors argumentatius. / This doctoral thesis is a descriptive study which falls into the general framework of discourse and translational analysis. The study has two main aims: on the one hand, it firstly analyses the role of some French cohesive devices in two different types of texts (a political text and a literary one) in order to show how relevant they are to the construction of meaning. On the other hand, the study describes and compares the main translational strategies used in the Spanish target texts to translate these linguistic devices. Moreover, the analysis shows the consequences of these translational strategies both on the microstructure and the macrostructure of the target texts. The cohesive devices we have chosen to analyse include repetitions, pronominal anaphors, order into the sentences, ellipsis, lexical creativity, punctuation, the French conjunction "et" and some discourse markers.

[EN] ABSTRACT A Critical Analysis of Valencian public discourses from a gender perspective In the present thesis three highly relevant public spheres within the autonomous community of Valencia are the focus of this critical research on discrimination in public discourses: the public administration, education and the media. More specifically we examine texts produced by the Justice Department of Valencia, school textbooks from both primary and secondary schools and the news programmes from Canal 9, the regional television station which was closed down in 2013. In spite of the fact that the Valencian region of Spain, had passed an Equality Law in 2003, four years before the Spanish state law was passed in 2007, the results from this study would indicate that these discourses lack an inclusive perspective and a rigorous use of non-discriminatory language. Therefore, the objective that we pursue in this thesis is to demonstrate how these discriminatory stereotypes are reproduced in these three contexts, and in turn, raise public awareness among citizens and their political representatives so that this situation of language discrimination may be rectified. We also suggest a number of educational proposals which could help to bring this about, because we understand that equality begins in schools where, among other things, students are also taught to think freely and autonomously. With regard to the eminently critical nature of our work and the existing overlap between language and its social use, the methodological tool used in our study is critical discourse analysis and also Van Leeuwen's (1996) analysis of social roles; thus, through this methodology we not only criticize, but also make proposals, from a positive philosophy perspective, and propose alternatives to help us neutralize this inequality. One of these is what is called action research, which is put into practice through the publication of critical articles in the press, and in this way we strive to carry out a type of pedagogy that we consider necessary to reflect on this issue. The results of the study show that, in the Administration of Justice, despite being mostly made up of women, there is a manifestly exclusively-male dominated type of language to be observed under the pretext of the effectiveness of the male generic form. There is also discrimination to be found in the school textbooks where, for example, history textbooks can be seen to tell only one part of the story of humankind, mainly from a male perspective while women, remain invisible, or at least underrepresented. The news items studied from the now defunct Channel-9 RTVV reveal the under-representation of women as news subjects in a very high percentage, and on occasions, not appearing a single female during the whole of the news programme. Thus, the constant contradiction between what the law proposes and what takes place in reality, the policies with regard to the visibility of women concerning the school curricula for compulsory education, accompanied by the strong influence of ecclesiastical powers, which constantly appears to expel women from the modern world, are factors that override the rights of women, perpetuating on a daily basis, in everyday situations, inequality in subjugation to patriarchal power. Finally, we develop some linguistic and educational proposals for action with a view to changing the status quo as only positive and active pedagogies can change these attitudes in society. / [ES] RESUMEN ANÁLISIS CRÍTICO DEL DISCURSO EN LA ESFERA PÚBLICA VALENCIANA DESDE UNA PERSPECTIVA DE GÉNERO La tesis doctoral que presentamos analiza los usos discriminatorios del lenguaje en tres esferas públicas de la Comunitat Valenciana: el lenguaje administrativo, los libros de texto y los medios de comunicación. Nuestra Comunitat, a pesar de ser pionera en la aprobación de la Ley de Igualdad de 2003 en relación con la ley estatal de Igualdad de 2007, no ha experimentado, como demostraremos en nuestro estudio, un uso riguroso del relato inclusivo y no discriminatorio. Los tics discriminatorios y los relatos excluyentes no solamente son habituales sino que, en general, la sociedad no los percibe como algo negativo. Por esta razón, tenemos interés en destacarlos. Por lo tanto, el objetivo que perseguimos es demostrar cómo estos estereotipos discriminatorios se reproducen, a pesar de todo, en la esfera pública y, a su vez, concienciar a la sociedad y a los poderes públicos para que, a través de su influencia y de su eco en la sociedad, reconduzcan esta situación. También sugerimos una serie de propuestas didácticas porque entendemos que el trabajo igualitario comienza necesariamente en la escuela donde, entre otras cosas, también se enseña a pensar. Visto el carácter eminentemente crítico de nuestro trabajo y la imbricación existente entre el lenguaje y su uso social, la herramienta usada en nuestro estudio es el análisis crítico del discurso y el análisis de los actores y actoras sociales; así pues, a través de esta metodología criticamos y proponemos desde una filosofía solidaria, alternativas que nos ayuden a neutralizar la desigualdad. Una de ellas es la que llamamos investigación-acción, y que, a través de la denuncia o de la publicación en prensa de artículos críticos, ejercemos un tipo de pedagogía que consideramos necesaria para reflexionar sobre esta cuestión. Los resultados del estudio nos muestran que, efectivamente, en la Administración de Justicia, a pesar de estar formada mayoritariamente por mujeres, perdura un lenguaje excluyente bajo el pretexto de la eficacia del masculino genérico, hecho que también ocurre en los libros de texto donde, además, los manuales de Historia relatan sólo una parte de la historia, la de los hombres, mientras que la otra parte, la de las mujeres, permanece oculta. Los informativos estudiados de la desaparecida Canal-9 RTVV nos revelan la infra-representación de la mujer como sujeto noticioso en un porcentaje muy elevado y, en ocasiones, no aparecemos a lo largo de todo el informativo. Así pues, las constantes contradicciones entre lo que la ley promulga y lo que se lleva a cabo en el ámbito oficial, por una parte, y las políticas reaccionarias sobre los derechos de las mujeres y sobre los curricula escolares durante la escolarización obligatoria, acompañadas de una fuerte influencia de los poderes eclesiásticos, que constantemente sitúan a las mujeres fuera de la modernidad, por otro lado, son factores que anulan los derechos de las mujeres, situándonos, diariamente, en una desigualdad interesada e inmovilista del poder patriarcal. En esta tesis, pues, hemos querido evidenciar un sexismo novedoso, más sutil y casi imperceptible, y denunciar las contradicciones entre lo que se legisla por los poderes públicos y lo que finalmente se lleva a cabo. También hacemos algunas propuestas lingüísticas, didácticas y de acción, porque consideramos que la vertiente pedagógica es necesaria para comenzar a cambiar aquellas actitudes y maneras de pensar que son inadmisibles. / [CA] RESUM ANÀLISI CRÍTICA DEL DISCURS EN L'ESFERA PÚBLICA VALENCIANA DES D'UNA PERSPECTIVA DE GÈNERE La tesi doctoral que presentem analitza els usos discriminatoris del llenguatge en tres esferes públiques de la Comunitat Valenciana: el llenguatge administratiu, els llibres de text i els mitjans de comunicació. La nostra Comunitat, tot i ser pionera en l'aprovació de la Llei d'Igualtat de 2003 respecte a la llei estatal d'Igualtat de 2007, no ha experimentat, com demostrem al nostre estudi, un ús rigorós del relat inclusiu i no discriminatori. Els tics discriminatoris i els relats excloents no solament són habituals sinó que, en general, la societat no els percep com una cosa negativa. Per això el nostre interès en destacar-los. Per tant, l'objectiu que perseguim és demostrar com aquests estereotips discriminatoris es reprodueixen, malgrat tot, dins de l'esfera pública i, alhora, conscienciar la societat i els poders públics perquè, a través de la influència i del ressò social que tenen, reconduesquen aquesta situació. Suggerim també una sèrie de propostes didàctiques perquè entenem que la tasca igualitària comença necessàriament des de l'escola on, entre altres coses, també s'ensenya a pensar. Atés el caràcter crític del nostre treball i la imbricació existent entre el llenguatge i el seu ús social, l'eina usada a l'estudi és l'anàlisi crítica del discurs i l'anàlisi dels actors i actores socials; així, a través d'aquesta eina metodològica critiquem i proposem des d'una filosofia solidària, alternatives que ajuden a neutralitzar la desigualtat. Una d'elles és la que anomenem investigació-acció, i que, a través de la denúncia o de la publicació en premsa d'articles crítics, exercim un tipus de pedagogia, creiem que necessària, perquè se'n reflexione. Els resultats de l'estudi ens mostren que, efectivament, en l'Administració de Justícia tot i estar formada majoritàriament per dones, perdura un llenguatge excloent sota el pretext de l'eficàcia del masculí genèric, cosa que també ocorre als llibres de text on, a més a més, els llibres d'Història relaten només una part de la història, la dels homes, mentre que l'altra part, la de les dones, roman oculta. Els informatius estudiats de l'extinta Canal-9 ens revelen la infrarepresentació de la dona com a subjecte noticiós en un percentatge molt elevat i, en ocasions, sense cap representació femenina. Així doncs, les constants contradiccions entre allò que promulga la llei i allò que es duu a terme en l'àmbit oficial, d'una banda, i les polítiques reaccionàries sobre els drets de les dones i sobre els curricula escolars durant l'escolarització obligatòria, acompanyades pel fort influx dels poders eclesiàstics, que constantment treuen les dones fora de la modernitat, són factors que anul·len el dret de les dones situant-nos, diàriament, en una desigualtat interessada i immobilista del poder patriarcal. En aquesta tesi, doncs, hem volgut evidenciar un sexisme nou, més subtil i quasi imperceptible i denunciar les contradiccions entre el que es legisla pels poders públics i el que finalment es fa. També fem algunes propostes lingüístiques, didàctiques i d'acció, perquè considerem que la vessant pedagògica és necessària per començar a canviar aquelles actituds i maneres de pensar que són inadmissibles. / Navarro Tomás, C. (2016). Anàlisi crítica del discurs en l'esfera pública valenciana des d'una perspectiva de gènere [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63263

Des dels Estudis Culturals Consensuals on la televisió s'entén com a fòrum aquesta tesi doctoral estudia l'aportació del serial de Televisió de Catalunya a la construcció social de la realitat i el seu potencial com a institució intermèdia per a la negociació i objectivació social del sentit. L'objectiu de la investigació consisteix en entendre quines són les estratègies sobre les que el serial estudi de cas, El cor de la ciutat (2000-2009), proposa l'organització de l'experiència de la vida quotidiana en relació a qüestions que prèviament defineix com a temes i problemes socials rellevants per a l'individu al que adreça la seva acció comunicativa. La combinació de tècniques d'anàlisi textual i de contingut per l'estudi de l'agenda permet detectar les lògiques d'introducció i plantejament de determinats temes d'interès social i analitzar comparativament els marcs interpretatius i les estratègies discursives emprades segons es tracti de valors socials compartits, transgredits o contraposats. / Desde los Estudios Culturales Consensuales donde se define la televisión como foro esta tesis doctoral estudia la aportación del serial de Televisió de Catalunya a la construcción social de la realidad y su potencial como institución intermedia para la negociación y objetivación social del sentido. El objetivo de la investigación consiste en entender cuáles son las estrategias del serial estudio de caso, El cor de la ciutat (2000-2009), para proponer la organización de la experiencia de la vida cotidiana en relación a las cuestiones que previamente define como temas y problemas sociales relevantes para el individuo al que dirige su acción comunicativa. La combinación de técnicas de análisis textual y de contenido para estudiar la agenda permite detectar las lógicas de introducción y planteamiento de determinados temas de interés social, y analizar comparativamente los marcos interpretativos y las estrategias discursivas desarrolladas según se planteen valores sociales compartidos, transgredidos o contrapuestos. / From consensual perspective of Cultural Studies, considering television as a forum, this doctoral dissertation analyses the contribution of the longest serial of Televisió de Catalunya to the social construction of reality and its potential as intermediate institution for the social negotiation and objectivation of sense. The main objective of this research is to understand which are the strategies developed by El cor de la ciutat (2000-2009) to propose the organization of everyday experience in relation to questions that previously has defined as social issues and social problems, as part of the communicative action that Catalan television addressed to their viewers. A methodology combining textual analysis and content analysis techniques for studying agenda enables us to identify the logics for the introduction and approach of certain social issues and to examine, in a comparative framing and discourse analysis, which are the strategies implemented depending on values' dynamics (shared, transgressed or confronted).

Cette thèse se propose d’analyser le fantastique littéraire en France et en Roumanie par une méthode double : l’histoire des influences et des transferts culturels (approche diachronique) et l’étude de certains aspects communs aux textes fantastiques identifiés dans la poétique de la (dé)construction (approche synchronique).Le corpus comprend des contes fantastiques provenus des espaces littéraires du XIXe siècle français (Mérimée, Gautier, Maupassant, Villiers de l’Isle-Adam ou Barbey d’Aurevilly) et roumain (Mihai Eminescu, Ion Luca Caragiale, Gala Galaction et Mateiu Caragiale). Bien que certains récits de ces derniers dépassent de peu le cadre strictement temporel du XIXe siècle, le choix est motivé par un certain décalage temporel entre les deux littératures, par l’appartenance de ces écrivains à une première étape du fantastique littéraire roumain et, dans le cas de Mateiu Caragiale, par l’intertextualité explicite avec Le rideau cramoisi de Barbeyd’Aurevilly.L’étude prend comme fil conducteur l’idée de (dé)construction, prise non pas dans le sens philosophique de la méthode déconstructionniste conçue par Derrida, mais dans la lignée de la thèse formulée par Irène Bessière, notamment le double mouvement qui traverse le récit fantastique, la construction et la déconstruction d’univers.Dans la première partie, la (dé)construction est rapportée au niveau de l’onomastique du fantastique (histoire du mot et de ses dénominations), car le terme « fantastique » est associé aux récits d’Hoffmann dans la traduction fautive de Loève-Veimars et un discours théorique et critique est construit à partir de Charles Nodier. La (dé)construction est aussi envisagée du point de vue de l’identité du fantastique en tant que genre littéraire. D’un côté, le fantastique puise ses sources, surtout thématiques, à la matière des mythes, des textes religieux, des croyances populaires, des légendes, des idéologies, des progrès scientifiques, etc. De l’autre côté, le remaniement fantastique (sa poétique) consiste à construire un « rapport fantastique » entre le réel et les autres éléments généralement considérés comme surnaturels, invraisemblables ou impossibles donnés pourtant comme sérieux, perceptibles et donc possibles.La deuxième partie déroule un panorama d’histoire littéraire comparée franco-roumaine, où sont mises en question deux figures étrangères, Hoffmann et Poe, ainsi que les particularités de l’émergence du fantastique dans la littérature française et dans la littérature roumaine, liées au romantisme dans les littératures ouest-européennes, et au légendaire et au magique dans la littérature roumaine. On parle de (dé)construction des modèles étrangers – jeu de traduction chez Ion Luca Caragiale, imitation chez Nicolae Gane, etc. – et de construction d’un discours fantastique autochtone.La troisième partie analyse quelques aspects qui caractérisent la rhétorique du fantastique, en soulignant les procédés par lesquels l’art de la persuasion se manifeste paradoxalement tant comme garantie que comme sape des stratégies textuelles : la littéralisation des figures au niveau de la fiction ; l’hypervisibilité des figures (l’hyperbole, l’hypotypose) ; le résidu littéral du discours figuré en tant que principe de suggestion du surnaturel, l’objet en tant qu’indice réaliste et support des « déviations » fantastiques / The present study is aimed at examining the fantastic as a literary genre by means of a twofold endeavour,which could be seen both as a diachronic (the history of cultural influences and transfers) and as a synchronicone (an investigation into several aspects that are related to a common modality of fantastic texts identified inthe poetics of (de)construction).The corpus of this paper is made up of fantastic stories created by several French writers that are traditionallyassociated with various trends or literary movements - Mérimée, Gautier, Maupassant, Villiers de l’Isle-Adam or Barbey d’Aurevilly – to whom we will add Romanian fantastic texts written by such various literaryfigures as Mihai Eminescu, Ioan Luca Caragiale, Gala Galaction and Mateiu Caragiale. Some of the worksproduced by the Romanian writers mentioned above surpass the strict temporal framework of the XIXthcentury, yet our choice is motivated by the fact that the texts under scrutiny are traditionally considered asbelonging to a first stage of the Romanian fantastic prose. As far as Mateiu Caragiale is concerned, we haveexceptionally chosen to deal with the short story entitled Remember from the perspective of the explicitintertextuality with Barbey d’Aurevilly’s Le rideau cramoisi.At the core of our investigation of the literary fantastic (in this context limited to short stories) we haveplaced the idea of (de)construction, which is to be followed on three levels: an onomastic level (the transitionfrom the term “fantastic” to the fantastic genre in literature), a diachronic level (the emergence of the fantastic as a literary genre and its identity, an issue to be addressed from the perspective of literary historyand the theory of reception) and a rhetorical level in its broad sense (a poetics of fantastic prose fiction). Wewill emphasize the fact that our intention is not to use the idea of (de)construction in the strict sense of thephilosophical concept launched by Jacques Derrida. The significance of (de)construction employed in thispaper is based on a thesis already formulated by Irene Bessière - the poetics of uncertainty that is related totwo projects that are opposite, but still coexist, i.e. the construction and deconstruction of the real.The first level of approaching (de)construction in the wider context of the fantastic prose coincides with thefirst part of our paper, which includes various definitions of the fantastic, different types of approaches andboundaries that can be applied to it and the famous dichotomy between the fantastic and the miraculous. Theterm “fantastic” was proposed by the French through Loève-Veimars’s erroneous translation, as a label forHoffmann’s tales, while Nodier launches a theoretical and critical discourse on the fantastic. The attempts to define the fantastic from different perspectives reveal some common aspects that itpossesses, thus assuming the shape of a process of (de)construction. We mainly take into account twodirections, a general one whose stake is the supernatural, and a restrictive one trying to set boundaries. (De)construction is also discussed from the perspective of the identity of the fantastic genre. On the one hand, thefantastic resorts to external thematic sources (the mythical miraculous, the legendary, the religious, modernideologies, scientific progress etc.), on the other hand, the modern reconstruction of these sourcespresupposes a new poetics, which consists in building a “fantastic report” between a real world and thoseelements that are generally considered supernatural, implausible, impossible or illogical, presented in such amanner as to produce the illusion of reality.. / Lucrarea de faţă îşi propune o examinare a fantasticului ca gen literar printr-un demers dublu, diacronic(istoria influenţelor şi transferurilor culturale) şi sincronic (cercetarea câtorva aspecte care ţin de o modalitatecomună textelor fantastice identificată în poetica (de)construcţiei).Corpusul este constituit din povestiri fantastice ale mai multor scriitori francezi care sunt asociaţi unorcurente sau mişcări literare diferite – Mérimée, Gautier, Maupassant, Villiers de l’Isle-Adam sau Barbeyd’Aurevilly – cărora le adăugăm texte fantastice româneşti, aparţinând lui Mihai Eminescu, Ion LucaCaragiale, Gala Galaction şi Mateiu Caragiale. Câteva dintre operele scriitorilor români amintiţi depăşesccadrul strict temporal al secolului al XIX lea, alegerea noastră fiind motivată de faptul că textele la care nereferim sunt considerate ca făcând parte dintr-o primă etapă a prozei fantastice româneşti. În ceea ce îlpriveşte pe Mateiu Caragiale, am ales să analizăm în mod excepţional nuvela Remember, din perspectivaintertextualităţii explicite cu nuvela Le rideau cramoisi a lui Barbey d’Aurevilly.În centrul investigaţiei fantasticului literar (limitat aici la povestiri scurte), am pus ideea de (de)construcţie,pe care o urmărim la trei niveluri : un nivel onomastic (trecerea de la termenul « fantastic » la genul fantasticîn literatură), un nivel diacronic (apariţia fantasticului ca gen literar şi identitatea acestuia, o problemăabordată din perspetiva istoriei literare comparate şi a teoriei receptării) şi un nivel retoric, în accepţie largă(o poetică a prozei fantastice). Subliniem faptul că nu folosim ideea de (de)construcţie în sensul strict alconceptului filosofic lansat de Jacques Derrida. (De)construcţia, aşa cum este întrebuinţată în lucrarea faţă,are ca sursă o teză formulată deja de Irène Bessière: poetica incertitudinii care se raportează la două proiecteopuse, dar coexistente, construcţia şi deconstrucţia realului. Primul nivel de abordare a (de)construcţiei în proza fantastică coincide cu prima parte a lucrării: definiţiilefantasticului, diversele tipuri de abordări şi delimitări ale acestuia şi dicotomia fantastic / miraculos.Cuvântul „fantastic” este propus de francezi, prin traducerea eronată a lui Loève-Veimars, ca etichetă pentrupovestirile lui Hoffmann; în acelaşi timp, Nodier lansează un discurs teoretic şi critic asupra fantasticului.Încercările de definire a fantasticului, din perspective diverse pun în evidenţă aspecte comune ale acestuia,constituindu-se într-un proces de (de)construcţie conceptuală. Reţinem două direcţii, una generală a căreimiză este supranaturalul si una restrictivă care încearcă să fixeze graniţe. (De)construcţia este pusă în discuţieşi din perspectiva identităţii genului fantastic. Pe de o parte, fantasticul face apel la surse tematice externe(miraculosul mitic, legendar, religios; ideologiile moderne, progresul ştiinţific, etc.), pe de altă parte,reconstrucţia modernă a acestor surse tematice înseamnă o nouă poetică, care constă în construirea unui „raport fantastic” între un univers real şi acele elemente considerate în mod general supranaturale,neverosimile, imposibile, sau nelogice, prezentate în aşa fel încât lasă iluzia unei realităţi.Cea de a doua parte a tezei este consacrată unui parcurs istoric al fantasticului literar, printr-o abordarecomparatistă, punând în discuţie efectul receptării operei lui Hoffmann şi a lui Poe în spaţiul literar francez,rolul traducerilor-adaptări după Poe făcute de Ion Luca Caragiale, dar şi aspecte care apropie şi diferenţiazăexperienţa scriptică a fantasticului, legat de romantism în literatura occidentală, legat, mai degrabă, delegendar şi magic în literatura română. Vorbim despre (de)construcţia modelelor străine şi despre construireaunui discurs fantastic autohton..

L´objectiu d´aquesta tesi és analitzar com s´integra una acció pedagògica a l'aula d'interpretació consecutiva. Aquesta acció pedagògica es basa en un enfocament socioconstructivista i pretén fomentar els processos autoreguladors en l´aprenentatge. Es concreta en la incorporació d'una bateria de pautes metacognitives dissenyades específicament per a desenvolupar les habilitats que requereix l'aprenentatge de la interpretació consecutiva. El nostre centre d´interès és l'estudi del pas de l´heteroregulació a l´autoregulació mitjançant la incorporació de les pautes metacognitives, enteses com a instruments de mediació. Conceptualment, la recerca pren com a principals referents teòrics l'autonomia de l'aprenent i la relació d´aquest àmbit amb la teoria sociocultural i amb els processos d'autoregulació. Pel que fa a la metodologia, seguim els pressupòsits de la recerca etnogràfica i els de l'aproximació ecològica de la recerca. Un dels reptes importants d'aquest tipus de recerca és el de trobar un model d'anàlisi que serveixi de base per a l'estudi de les dades resultants de la reflexió metacognitiva. Per fer-ho, ens hem aproximat a l´anàlisi del discurs. Un cop segmentades les dades, per a l'anàlisi interpretativa hem tingut en compte, entre altres, els aspectes següents: a) la relació que s'estableix entre els enunciats a través dels marcadors i els connectors del discurs b) la localització temporalc) la modalització i la polifonia de veus en el discurs. Entre els resultats obtinguts, destaca que els instruments ´diari de l´aprenent- i ´pauta metacognitiva- esdevenen formes vàlides per a verbalitzar la reflexió metacognitiva. I també que l´autoregulació de l'aprenentatge es desenvolupa en un procés de reflexió, cíclic i dinàmic. En aquest procés es fan evidents diversos graus o nivells. Identificar-los ajuda a integrar i a treballar el component metacognitiu a l´aula. I ha de permetre elaborar un programa d´aprendre a aprendre enfocat a l'ensenyament de la interpretació consecutiva. Un programa que respecti els microprocessos relacionats amb els nivells de consciència identificats i que, a la vegada, esdevingui útil per a propòsits didàctics. / El objetivo de esta tesis es analizar cómo se integra en el aula de interpretación consecutiva una acción pedagógica basada en un enfoque socioconstructivista y que pretende fomentar los procesos autoreguladores en el aprendizaje. Esa acción se concreta en la incorporación de una batería de pautas metacognitivas diseñadas específicamente para desarrollar las habilidades que requiere el aprendizaje de la interpretación consecutiva. Nuestro interés se centra en el paso de la heteroregulación a la autorregulación mediante la citada incorporación de pautas metacognitivas entendidas como instrumentos de mediación. Conceptualmente, la investigación adopta como principales referentes teóricos la autonomía del aprendiz en su relación con la teoría sociocultural y con los procesos de autorregulación. En cuanto a la metodología, seguimos los presupuestos de la investigación etnográfica y los de la aproximación ecológica a la investigación. Uno de los retos fundamentales de ese tipo de investigación consiste en hallar un modelo de análisis que sirva de base para el estudio que permita estudiar los datos resultantes de la reflexión metacognitiva. A tal fin partimos del análisis del discurso, procediendo de modo que, una vez segmentados los datos, se lleva a cabo una interpretación de los mismos definida según los siguientes criterios:a) la relación que se establece entre los enunciados recurriendo a los marcadores y conectores discursivosb) la localización temporalc) la modalización y la polifonía de voces en el discurso.Entre los resultados más destacados del presente trabajo cabe citar, por una parte, que los instrumentos 'diario del aprendiz' y 'pauta metacognitiva' resultan fórmulas válidas para verbalizar la reflexión metacognitiva. Por otra parte, hay que referirse al hecho de que la autorregulación del aprendizaje se desarrolla en un proceso de reflexión cíclico y dinámico en el que se dan distintos grados o niveles, la identificación de los cuales permite integrar y trabajar el componente metacognitivo en el aula. Ello, por su parte, debe posibilitar la elaboración de un programa de ´aprender a aprender- aplicado a la didáctica de la interpretación consecutiva y que se ajuste a los microprocesos relacionados con los niveles de conciencia metacognitiva identificados. / The purpose of this research is to analyse how a teaching action is integrated into the consecutive interpreting classroom. This teaching action is based on a socio-constructivist approach and attempts to encourage self-regulation processes in learning. The action takes the form of a battery of metacognitive guides designed specifically for developing the skills required for learning consecutive interpreting.Our focus of interest is the study of the move from hetero-regulation to self-regulation through the incorporation of instruments of mediation - the metacognitive guides - designed to develop the skills required for learning consecutive interpreting. Conceptually, the research takes as its main theoretical references learner autonomy and the relationship of this field with socio-cultural theory and the processes of self-regulation. As for methodology, we follow the criteria of ethnographic and ecologial approach to research. One of the important challenges of this kind of research is finding a model of analysis that serves as a basis for studying the data resulting from metacognitive reflection. To do this, we have used a discourse analysis approach. Once the data has been segmented, for the interpretive analysis we have taken into account the following aspects, among others: a) the relationship between the sentences through the markers and connectors; b) the location in time; c) the modalization and the polyphony of voices in the speech. Among the main results obtained, the mediation instruments, ´learner´s diary- and ´metacognitive guide-, prove to be valid forms for verbalizing metacognitive reflection. Also, that self-regulation of learning is developed in a cyclical and dynamic reflection process. In this process, different degrees or levels become clear. Identifying them helps to integrate and work with the metacognitive element in the classroom. And it should make it possible to draw up a learning-to-learn program focused on teaching consecutive interpreting: a program that respects the micro-processes related to the levels of consciousness identified and which, at the same time, should prove useful for teaching purposes.