DE LA TESI DOCTORAL DE MONTSERRAT CORRETGER SÀEZVIDA I OBRA D'ALFONS MASERAS: ESTUDI ESPECÍFIC DE LA SEVA NARRATIVALa tesi recupera la biografia i l'obra literària d'Alfons Maseras, un escriptor considerat superficialment per la crítica contemporània, que el reduí a formar part de la nòmina d'autors modernistes de segon ordre i n'ignorà dades com la data de la mort o de l'arribada a Barcelona en la infantesa, i no en la joventut com sempre s'havia afirmat.S'hi estudia l'horitzó intel·lectual d'Alfons Maseras, un dels més eficaços introductors de la cultura catalana a Europa i de l'expansió de models estrangers a Catalunya des de la seva tasca de corresponsal literari, indefugible per comprendre el món intel·lectual de Catalunya entre 1906 i 1939. S'estableix el credo polític de l'escriptor i la seva participació en els esdeveniments històrics de la primera meitat del segle XX: prop del CNR (a El Poble Català) i en els anys vint a París, com a director de Le Courrier Catalan en la lluita contra la Dictadura. Durant els anys trenta continuà exercint el seu ideal catalanista amb una dedicació plena a la creació literària i a la traducció. Els darrers anys de la vida, durant la guerra civil i el breu exili, actuà com a veu de la consciència pública, arran de múltiples activitats en defensa de la cultura i les institucions republicanes.Alfons Maseras havia conreat la poesia i el teatre, en el qual fou menys afortunat malgrat haver publicat i estrenat algunes obres. Paral·lelament al corpus narratiu -dotze novel·les, nou reculls de contes, onze novel·les curtes, quatre llibres de prosa vària, quatre biografies i un recull d'assaigs-, es dedicà al periodisme, amb una quantitat important de col·laboracions en publicacions catalanes i estrangeres, valorades en la tesi atès que forneixen algunes claus per entendre la seva narrativa. Es localitzen noranta publicacions, de les quals es fitxen i comenten uns 1.400 articles periodístics i col·laboracions literàries en els apèndixs de premsa i en els apartats dels capítols que n'estudien els aspectes més rellevants. La tesi sistematitza i comenta totes les obres de poesia, teatre, assaig i prosa, i dedica un estudi monogràfic a la narrativa, a partir d'un mètode analític que harmonitza els aspectes biogràfics i els creatius, que s'interfereixen.L'estudi es divideix en dues parts: la primera, que comprèn els cinc primers capítols, tracta la vida i l'activitat com a periodista, traductor, poeta i dramaturg de l'escriptor, i la segona, que abasta els quatre darrers capítols, n'analitza l'obra narrativa. Els capítols I, II, III, IV i V glossen els aspectes biogràfics de l'autor, en dibuixen les grans etapes productives i n'estudien l'obra no narrativa, especialment la periodística. El primer capítol descriu i interpreta els fonaments de la vida i de la producció de Maseras i aprofundeix en les seves arrels familiars i en les primeres manifestacions literàries. El segon analitza els àmbits intel·lectuals de formació, els primers viatges i la producció poètica inicial. El tercer i el quart constitueixen el nucli bàsic del treball ja que estudien la segona i tercera dècades del segle amb la intervenció directa de l'autor en els esdeveniments culturals i polítics més importants per al país. S'hi analitzen les múltiples i compromeses activitats pràctiques i teòriques que dugué a terme relacionades amb la Gran Guerra (Comitè d'Amics de la Unitat Moral d'Europa, Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, Conferències de les Nacionalitats de París i Lausanne, opuscle Pancatalanisme, manifestos Pro-Sèrbia i pro-Lituània, campanya pro-Autonomia de Catalunya, "Plebiscit del poble català per l'Autonomia" dins Tribune Libre des Nationalités, etc.) així com les successives estades a París i els consegüents contactes amb escriptors estrangers. El capítol cinquè analitza la instal·lació de Maseras a Barcelona en plena maduresa, els condicionants intel·lectuals, socials i familiars definitius de la seva obra i el seu tràgic final. Els capítols VI, VII, VIII i IX apleguen l'estudi del corpus narratiu de l'autor, dividit en quatre etapes fixades a partir de la seva evolució ideològica i estètica, establertes a partir de la biografia i del context historicocultural. Es descriuen les línies de pensament i les pautes formals de cada període. Cada capítol s'inicia amb una introducció que estudia de manera genèrica el pensament, les fonts literàries i els elements estètics i temàtics d'aquella part de la producció. Seguidament s'analitza cada una de les obres incloses al període, insistint en els aspectes ideològics, estructurals, estètics, i en el tractament que la crítica de l'època li atorgà. La tesi estableix la posició estètica i el pensament de Maseras en cada obra i en cada etapa de la seva producció narrativa, tenint en compte el context literari català i europeu en cada cas. ROVIRA I VIRGILI UNIVERSITYDEPARTMENT CATALAN PHILOLOGY / OF DOCTORAL THESIS BY MONTSERRAT CORRETGER SÀEZTHE LIFE AND WORKS OF ALFONS MASERAS: A SPECIFIC STUDY OF HIS NARRATIVEThe thesis studies the biography and literary work of Alfons Maseras, a writer considered only superficially by contemporary criticism which has relegated him to the list of second rate modernist authors and which ignores information such as the date when he died or the fact that he arrived in Barcelona during his infancy and not as a young man, as has always been stated.The thesis studies the intellectual horizons of Alfons Maseras, who was one of the most effective disseminators of Catalan culture in Europe and who introduced and expanded foreign models in Catalonia in his role of literary correspondent, something which is essential for understanding Catalan intellectual circles between 1906 and 1939. It also establishes the writer's political creed and his role in the historic events of the first half of the 20th century. He was allied to the CNR (Catalan Republican Nationalist Centre) and its organ El Poble Català (The Catalan People) and in Paris in the 1920s he was editor of Le Courrier Catalan in the struggle against the dictatorship. During the 1930s he continued to live out his Catalan ideals and dedicated himself fully to literary creation and translation. During the final years of his life, during the Civil War and his brief exile, he acted as the voice of the public conscience, resulting from his many activities in defence of Catalan culture and republican institutions.Alfons Maseras had cultivated an interest in poetry and theatre in which he was less successful despite having published and staged some plays. In addition to his narrative corpus, which includes twelve novels, nine collections of short stories, eleven novellas, four books of various writings, four biographies and a collection of essays, he was a journalist who made an important number of collaborations in Catalan and foreign publications, which are evaluated in the thesis on the grounds that they provide clues to understanding his narrative. Ninety publications have been tracked down, from which the thesis looks at and discusses some 1.400 journalistic articles and literary collaborations. These articles and collaborations are taken from the literary supplements and sections of chapters which investigate their most important aspects. The thesis systemizes and comments on the entire body of Maseras' poetry, theatre, essays and prose, and makes a monographic study of his narrative, using an analytic method which harmonizes both the biographical and creative aspects which interlaced with each other.The study is divided into two parts: the first, which consists of the first five chapters, deals with Maseras' life and activities as a journalist, translator, poet and playwright, and the second, which makes up the remaining four chapters, analyzes his narrative work. Chapters I, II, III, IV and V comment on the author's biography, depicting the main productive stages of his life and studying his non-narrative work, particularly his journalism. The first chapter describes and interprets the foundations of life and work and studies in depth his family roots and his first literary attempts. The second analyzes his formative intellectual circles, his first journeys and his initial poetic output. The third and fourth chapters form the nucleus of the study because they look at the second and third decades of the century where Maseras intervened directly in the most important political and cultural events in Catalonia. They analyze the numerous practical and theoretical activities which he carried out in relation to the Great War. He was involved in the Comitè d'Amics de la Unitat Moral d'Europa (the Committee of Friends for the Moral Unity of Europe), Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (the Committee of Brotherhood with the Catalan Volunteers), Conferències de les Nacionalitats de París i Lausanne (the Conferences of the Nationalities in Paris and Lausanne), the treatise Pancatalanisme (Pan-Catalanism), the Pro-Serbia and Pro-Lithuania manifestos, the campaign Pro-Autonomia de Catalunya (campaign in favour of Catalan autonomy), the "Plebiscit del poble català per l'Autonomia" (Plebiscite of the Catalan People regarding Autonomy) in the Tribune Libre des Nationalités, etc. The chapters also analyze his stays in Paris and the resulting contacts he established with foreign writers. The fifth chapter analyzes his later life in Barcelona, the defining intellectual, social and familial conditions of his work and his tragic death. Chapters VI, VII, VIII and IX study Maseras' narrative corpus which is divided into four stages based on his ideological and aesthetic evolution and the biographical and historical-cultural context. Also described are the lines of thought and the formal criteria of each period. Each chapter begins with an introduction which generically studies the thought, the literary sources and the aesthetic and thematic elements from each stage of his production. After this each chapter analyzes each one of the author's works from that period, focussing on their ideological, structural and aesthetic aspects and on the treatment they received at the hands of contemporary criticism. The thesis establishes Maseras' thought and aesthetic position in each work and in each stage of his narrative production, taking into account the Catalan and European literary context in each case.

El trabajo reconstruye, desde el testimonio oral de sus protagonistas, cuatro momentos del movimiento estudiantil en la Universidad de Sonora de 1967 a 1992, abordándolo, desde la perspectiva de tres dimensiones interpretativas: 1) dimensión sociohistórica, 2) dimensión identitaria, y 3) dimensión político-estratégica. La primera dimensión analítica hace un recuento de las organizaciones estudiantiles creadas por los estudiantes para materializar su protesta. Se hace un seguimiento de la Federación de Estudiantes de la Universidad de Sonora (FEUS) desde su origen hasta su desaparición, analizando sus transformaciones, después se analizan las siguientes formas organizativas utilizadas por los estudiantes en los cuatro momentos estudiados. La segunda dimensión de análisis se centra en la utilización de las historias de vida de algunos de los protagonistas y se intenta un análisis biográfico para entender la conducta política sustentada por los entrevistados. Por último, en la tercera dimensión analítica, se realiza un recuento del repertorio de acciones y de las formas singulares utilizadas para materializar la protesta. Además, se muestran imágenes fotográficas de las movilizaciones estudiantiles ocurridas en cada uno de los cuatro momentos estudiados. / The work reconstructs, from the oral testimony of its protagonists, four stages of the student movement at the University of Sonora from 1967 to 1992, examines from the perspective of three dimensions of interpretation: 1) socio-historical dimension, 2) identity dimension, and 3) politico-strategic. The first analytical dimension recounts student organizations created for students to realize their protest. It keeps track of the Federation of Students of the University of Sonora (FEUS) from its origin to its disappearance, analyzing changes, and then analyzed the following organizational forms used by students in the four moments studied. Second dimension of analysis focuses on the use of life histories of some of the protagonists and try a biographical analysis to understand political behavior supported by those interviewed. Finally, the third analytical dimension, it counts the repertoire of actions and singular forms used to realize the protest. In addition, show photographic images of student demonstrations that occurred in each of the four moments studied.

Σύμφωνα με τα ευρήματα τεσσάρων καταγραφών που έγιναν στην Πάτρα κατά την περίοδο 1978-2003, ο επιπολασμός του πρόσφατου (διαγνωσμένου στα 2 τελευταία χρόνια) και του οποτεδήποτε διαγνωσμένου κατά τη διάρκεια της ζωής συριγμού/άσθματος παιδιών σχολικής ηλικίας έχει αυξηθεί, αν και με επιβραδυνόμενο ρυθμό. Ανάλογη αύξηση παρατηρήθηκε και στον επιπολασμό της ρινοεπιπεφυκίτιδας και του εκζέματος όπως καταγράφηκε σε τρεις αποτυπώσεις στο διάστημα 1991-2003. Σκοπός: Διερευνήθηκε ο επιπολασμός του συριγμού/άσθματος, της ρινοεπιπεφυκίτιδας και του εκζέματος στο ίδιο αστικό περιβάλλον το 2008. Μέθοδος: Χρησιμοποιώντας πανομοιότυπη μεθοδολογία με τις προηγούμενες συγχρονικές αποτυπώσεις, μοιράσθηκε γραπτό ερωτηματολόγιο που απευθυνόταν στους γονείς παιδιών Τρίτης και Τετάρτης τάξης Δημοτικού Σχολείου (8-9 ετών) το 2008 και υπολογίσθηκε ο πρόσφατος και ο οποτεδήποτε διαγνωσμένος κατά τη διάρκεια της ζωής επιπολασμός των τριών νοσημάτων. Τα ευρήματα συγκρίθηκαν με εκείνα των προηγούμενων καταγραφών (1978: N=3003, 1991: N=2417, 1998: N=3076 και 2003: N=2725). Αποτελέσματα: Ο επιπολασμός του πρόσφατου άσθματος κατά τα έτη 1978, 1991, 1998, 2003 και 2008 (Ν=2688) ήταν 1.5%, 4.6%, 6.0%, 6.9% και 6.9% αντίστοιχα (p τάσης διακύμανσης διορθωμένο ως προς το φύλο <0.001). Οι αντίστοιχες τιμές για συριγμό/άσθμα οποτεδήποτε κατά τη διάρκεια της ζωής στις καταγραφές της περιόδου 1991-2008 ήταν 8.0%, 9.6%, 12.4% και 12.6% (p τάσης διακύμανσης διορθωμένο ως προς το φύλο <0.001). Ανεξαρτήτως φύλου, το διαγνωσμένο άσθμα ελαττώθηκε στα παιδιά με πρόσφατο συριγμό/άσθμα κατά 17% (p <0.001) την περίοδο 2003-2008, όμως δε συνέβη το ίδιο σε εκείνα με αποδραμόντα συριγμό/άσθμα (6.6%, p=0.16). Ο επιπολασμός της ρινοεπιπεφυκίτιδας οποτεδήποτε κατά τη διάρκεια της ζωής τα έτη 1991, 1998, 2003 και 2008 ήταν 2.1%, 3.4%, 4.6% και 5.1% αντίστοιχα (p τάσης διακύμανσης διορθωμένο ως προς το φύλο <0,001). Οι αντίστοιχες τιμές για έκζεμα οποτεδήποτε κατά τη διάρκεια της ζωής ήταν 4.5%, 6.3%, 9.5% και 10.8% (p τάσης διακύμανσης διορθωμένο ως προς το φύλο <0.001). Η αναλογία αγόρια:κορίτσια του πρόσφατου και οποτεδήποτε κατά τη διάρκεια της ζωής συριγμού/άσθματος, ρινοεπιπεφυκίτιδας και εκζέματος αυξήθηκε κατά τη διάρκεια των 30 ετών παρακολούθησης του άσθματος και των 17 ετών παρακολούθησης της αλλεργίας (p τάσης διακύμανσης <0.001). Επίσης παρατηρήθηκε αύξηση της ρινοεπιπεφυκίτιδας και του εκζέματος στα παιδιά με πρόσφατο συριγμό/άσθμα (p τάσης διακύμανσης διορθωμένο ως προς το φύλο <0.001) κατά την περίοδο 1991-2008. Το ποσοστό του συριγμού/άσθματος που μπορεί να αποδοθεί στην αλλεργία (πρόσφατος συριγμός/άσθμα με ρινοεπιπεφυκίτιδα ή/και έκζεμα οποτεδήποτε στη διάρκεια της ζωής) αυξήθηκε περαιτέρω κατά την περίοδο 2003-2008 (p <0.05, p τάσης διακύμανσης <0.001 για την περίοδο 1991-2008). Συμπεράσματα: Ο επιπολασμός του συριγμού και του άσθματος κορυφώθηκε κατά την περίοδο 2003-2008 στην Πάτρα, ενώ η αναλογία αγόρια:κορίτσια αυξήθηκε. Αντίθετα, παρατηρήθηκε συνεχής αύξηση του επιπολασμού των αλλεργικών εκδηλώσεων –ρινοεπιπεφυκίτιδα και έκζεμα– στο διάστημα 1991-2008. Η συχνότητα του συριγμού/άσθματος που μπορεί να αποδοθεί στην αλλεργία, μετά από μια απότομη κλιμάκωση κατά την περίοδο 1991-2003, συνέχισε να αυξάνεται στο διάστημα 2003-2008, αλλά με βραδύτερο ρυθμό, παρά τη διατήρηση του επιπολασμού του συριγμού/άσθματος σταθερού στη διάρκεια αυτής της πενταετίας. / According to four surveys conducted in the city of Patras, Greece, during 1978-2003, the prevalence of current (diagnosed in the last 2 years) and lifetime wheeze/asthma at schoolage has risen, albeit at a decelerating rate. A similar increase occurred in the prevalence of lifetime rhinoconjunctivitis and eczema in the three more recent surveys during 1991-2003. Aim: We examined the prevalence of wheeze/asthma, rhinoconjunctivitis and eczema in the same urban environment in 2008. Methods: Using identical methodology with the previously conducted cross-sectional surveys, a parental written questionnaire was distributed in 2008 to Third and Fourth grade schoolchildren (8-9 year-old) and the current and lifetime sex-specific prevalence of the three diseases was calculated and compared with the findings of the previous surveys (1978: N=3003; 1991: N=2417; 1998: N=3076; and 2003: N=2725). Results: The prevalence rates of current wheeze/asthma in 1978, 1991, 1998, 2003 and 2008 (N=2688) were 1.5%, 4.6%, 6.0%, 6.9% and 6.9%, respectively (sex-adjusted p for trend <0.001). Respective values for lifetime (ever had) wheeze/asthma in the 1991-2008 surveys were 8.0%, 9.6%, 12.4% and 12.6% (sex-adjusted p for trend <0.001). Irrespective of sex, diagnosed asthma declined during 2003-2008 among current wheezers by 17% (p<0.001); however, this was not the case among non-current wheezers (6.7%, p=0.16). The prevalence rates of lifetime rhinoconjunctivitis in 1991, 1998, 2003 and 2008 were 2.1%, 3.4%, 4.6% and 5.1%, respectively (sex-adjusted p for trend <0.001). The respective values for lifetime eczema were 4.5%, 6.3%, 9.5% and 10.8% (sex-adjusted p for trend <0.001). The male:female ratio of current and lifetime wheeze/asthma, rhinoconjunctivitis and eczema increased during the 30-year surveillance period of wheeze/asthma and the 17-year surveillance period for allergic disease (p for trend <0.001). Among current wheezers/asthmatics there was an increase in lifetime rhinoconjunctivitis and lifetime eczema (sex-adjusted p for tend <0.001) over the period 1991-2008. The proportion of wheeze/asthma attributable to allergy (current wheeze/asthma with lifetime rhinoconjunctivitis and/or eczema) increased further during 2003-2008 (p <0.05, p for trend during 1991-2008 <0.001). Conclusions: Childhood wheeze and asthma have reached plateau during the 2003-2008 period in Patras, Greece. The diagnosis of asthma declined among schoolage but not preschool wheezers during the same period, while the male:female ratio increased. On the other hand, there was a continuous increase in the prevalence of allergic manifestations, i.e. rhinoconjunctivitis and eczema, during 1991-2008. The frequency of wheeze/asthma attributable to allergy, after a steep rise in 1991-2003, continued to increase during 2003-2008 –albeit at a decelerating rate–despite the wheeze/asthma plateau which occurred over this 5-year period.

Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fou un jurista d’una reconeguda trajectòria professional. Especialista en dret català, va ser director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i va destacar per ser un precursor i ferm defensor de la unió de les nacions europees. Gairebé tan extensa, malgrat que força més desconeguda, és la seva tasca com a periodista i home de lletres. Fill de la Renaixença, Maspons i Anglasell va ser conscient ja de ben jove del pes de la premsa i del seu poder a l’hora de difondre les excel·lències de la cultura catalana i la seva capacitat de conscienciació nacional. Influït per l’activitat literària del seu pare, el notari Francesc Maspons i Labrós, i d’altres membres de la seva família com Maria Maspons i Labrós –més coneguda com Maria de Bell-lloc- i Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell va endegar un seguit de publicacions encaminades a comentar la vida política i cultural del país. El seu nom va ser un habitual dintre de les principals revistes de caire catalanista del primer terç del segle XX, just abans de l’ensulsiada que va suposar la Guerra Civil. Durant aquest període de temps va col·laborar activament amb publicacions de tota mena com Catalunya, un bisetmanari d’elevades pretensions intel·lectuals i literàries; La mainada, una revista infantil que buscava la catalanització de la infantesa i on Maspons publicava sota el pseudònim de Blai Einer, i Fòrum, redactada pels estudiants de dret de la facultat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però la seva gran aportació al món del periodisme de principis del segle XX fou la creació de tres destacades revistes: Empori, Claris i Clarisme, cadascuna d’elles especialitzada en aspectes molt significatius de la societat catalana. Director de totes tres, Empori (1907-1908) va ser un mensual d’una rellevant categoria intel·lectual; Claris (tres etapes: 1932, 1933 i 1936) esdevingué una tribuna des d’on va comentar i analitzar tot el procés estatutari de 1932 i les seves derivades, i Clarisme (1933-1934) naixé com un setmanari cultural pensat per donar una oportunitat a joves escriptors i periodistes que volguessin obrir-se camí en el món de les lletres. A banda del seu periodisme intencional encaminat a dignificar la llengua i la cultura catalana i a reivindicar la seva personalitat nacional pròpia; Maspons i Anglasell participà de nombroses i variades iniciatives que el convertiren al llarg de la seva extensa vida en una figura força reconeguda i popular. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, l’Associació Internacional per l'Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia i la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fou sotspresident de Congrés de minories nacionals de la Societat de Nacions, candidat del Partit Nacionalista Català i un dels primers defensors de la catalanitat de Cristòfor Colom, entre moltes altres empreses. / Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fue un jurista de una reconocida trayectoria profesional. Especialista en derecho catalán, fue director de la Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya y destacó por ser un precursor y firme defensor de la unión de las naciones europeas. Casi tan extensa, a pesar de que bastante menos conocida, es su tarea como periodista y hombre de letras. Hijo de la Renaixença, Maspons i Anglasell fue consciente ya desde muy joven del peso de la prensa y de su poder a la hora de difundir las excelencias de la cultura catalana y su capacidad de concienciación nacional. Influido por la actividad literaria de su padre, el notario Francesc Maspons i Labrós, y otros miembros de su familia como Maria Maspons i Labrós –más conocida como Maria de Bell-lloch- y Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell emprendió una serie de publicaciones encaminadas a comentar la vida política y cultural del país. Su nombre fue un habitual dentro de las principales revistas de cariz catalanista del primer tercio del siglo XX, justo antes del desastre que supuso la Guerra Civil. Durante este periodo, colaboró activamente con publicaciones de todo tipo como Catalunya, un bisemanario de elevadas pretensiones intelectuales y literarias; La mainada, una revista infantil que buscaba la catalanización de los más pequeños y donde Maspons publicaba bajo el pseudónimo de Blai Einer, y Fòrum, redactada por los estudiantes de derecho de la facultad de Barcelona durante la dictadura franquista. Pero su gran aportación en el mundo del periodismo de principios del siglo XX fue la creación de tres destacadas revistas: Empori, Claris y Clarisme, cada una de ellas especializada en aspectos muy significativos de la sociedad catalana. Director de las tres, Empori (1907-1908) fue un mensual de una relevante categoría intelectual; Claris (tres etapas: 1932, 1933 y 1936) aconteció una tribuna desde donde comentó y analizó todo el proceso estatutario de 1932 y sus derivadas, y Clarisme (1933-1934), nacido como un semanario cultural pensado para dar una oportunidad a jóvenes escritores y periodistas que quisieran abrirse camino en el mundo de las letras. Además de su periodismo intencional encaminado a dignificar la lengua y la cultura catalana y a reivindicar su personalidad nacional propia; Maspons i Anglasell participó de numerosas y variadas iniciativas que lo convirtieron a lo largo de su extensa vida en una figura bastante reconocida y popular. Presidió la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, la Asociación Internacional por el Estudio de los Derechos de las Minorías de la Haya y la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fue vicepresidente de Congreso de minorías nacionales de la Sociedad de Naciones, candidato del Partit Nacionalista Català y uno de los primeros defensores de la catalanidad de Cristóbal Colón, entre otras muchas empresas. / Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) was a jurist of recognized professional. Catalan law specialist, was director of the Oficina d'Estudis Juridics of the Mancomunitat of Catalonia and stood out as a pioneer and strong supporter of the union of European nations. Almost as large, though far less known is his work as a journalist and man of letters. Son of the Renaissance, Maspons i Anglasell was aware from an early age and weight of the press and its power in spreading the virtues of the Catalan culture and national awareness capability. Influenced by the literary activity of his father, the notary Francesc Maspons i Labrós, and other family members as Maria Maspons i Labros -better known as Maria de Bell- lloch- and Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell launched a series of publications aimed at discussing the political and cultural life of the country. His name was a regular in leading journals in Catalan complexion of the early twentieth century, just before the disaster that led to the Civil War. During this period, he actively collaborated with publications of all kinds as Catalunya, a biweekly high intellectual and literary pretensions; La Mainada, a children's magazine that sought Catalanization of the smallest and where Maspons published under the pseudonym Blai Einer, and Fòrum, written by law students of the faculty of Barcelona during the Franco dictatorship. But his great contribution to the world of journalism of the early twentieth century was the creation of three leading journals: Empori, Claris and Clarisme, each specialized in a very significant aspects of Catalan society. Director of the three, Empori (1907-1908) was a month of relevant intellectual category; Claris (three stages: 1932, 1933 and 1936) came a platform from which he commented and analyzed the entire statutory process of 1932 and its derivatives, and Clarisme (1933-1934), born as a cultural weekly intended to give an opportunity to young writers and journalists who wanted to break into the world of letters. In addition of intentional aims to dignify the Catalan language and culture and to assert their own national identity; Maspons i Anglasell participated in numerous and varied initiatives that made him throughout his long life in a fairly recognized and popular figure. He chaired the Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, the Unió Jurídica Catalana, the Centre Excursionista de Catalunya, the Federació Catalano-balear de Turisme, the driving cooperative of the Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, the International Association for the Study of the Rights Minority Hague and the Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; he was vice president of Congress of national minorities of the League of Nations, candidate of Partit Nacionalista Català and one of the first defenders of the Catalan identity of Christopher Columbus, among other initiatives.

La tesi que presentem és una descripció rigorosa de la vida escènica de la ciutat de Tarragona durant el període comprès entre els anys 1864 i 1880. De manera més concreta, posa especial atenció a les manifestacions del teatre català partint d’una aproximació polièdrica al fenomen de l’espectacle. En aquest sentit, s’allunya d’una visió centrada exclusivament en dramaturg/text i el seu context històric i literari i analitza, a més, els espais que empararen els espectacles, així com els intèrprets que van donar-los vida. La metodologia seguida ha estat, més enllà de la recerca en fons històrics, biblioteques i altres centres de documentació, el buidatge sistemàtic dels fons hemerogràfics locals, material bàsic en el capítol dedicat a l’anàlisi de la cartellera. L’objectiu principal que perseguim és ubicar la realitat teatral tarragonina vuitcentista dins de la realitat teatral del conjunt de l’àrea catalanòfona, i entendre com es van rebre i assimilar diversos canvis en la dinàmica espectacular del Dinou. A diferència de la resta d’àmbits estudiats, el període temporal de l’anàlisi de la cartellera és volgudament restringit. Aprofundeix en un dels estadis més significatius del procés pel qual els escriptors i, en especial, els dramaturgs van assumir que el català no només era llengua de tribu, sinó que també era llengua de polis, prenent els mots de Joaquim Mallafrè. Així, a partir de la dècada dels 60 i amb el detonant de l’èxit de Frederic Soler als teatres d’estiu del passeig de Gràcia (1864), es depassa l’estadi del sainet cap a formes dramàtiques de més volada (BACARDIT I GIBERT 2003: 108) i es consolida una cultura popular en català. / La tesis es una descripción rigurosa de la vida escénica de la ciudad de Tarragona durante el periodo comprendido entre los años 1864 y 1880. De manera más concreta, pone especial atención a las manifestaciones del teatro catalán partiendo de una aproximación poliédrica al fenómeno del espectáculo. En este sentido, se aleja de una visión centrada exclusivamente en el dramaturgo/texto y su contexto histórico y literario y analiza, además, los espacios que ampararon los espectáculos, así como los intérpretes que les dieron vida. La metodología seguida ha sido, más allá de la investigación en fondos históricos, bibliotecas y otros centros de documentación, el vaciado sistemático de los fondos hemerográficos locales, material básico en el capítulo dedicado al análisis de la cartelera. El objetivo principal que perseguimos es ubicar la realidad teatral decimonónica de Tarragona dentro de la realidad teatral del conjunto del área catalanohablante, i entender cómo se recibieron y asimilaron diferentes cambios en la dinámica espectacular del siglo XIX. A diferencia del resto de ámbitos estudiados, el periodo temporal del análisis de la cartelera está restringido a propósito. Profundiza en uno de los estadios más significativos del proceso por el cual los escritores y, en especial, los dramaturgos, asumieron que el catalán no solo era lengua de tribu, sino que también era lengua de polis. Así, a partir de la década de los 60 y con el detonante del éxito de Frederic Soler en los teatros de verano del Barcelona (1864), se superó el estadio del sainete hacia formas dramáticas de más envergadura y se consolidó una cultura popular en catalán. En definitiva, esta tesis es una contribución al estudio de la escena decimonónica catalana que parte de este estadio concreto y de una perspectiva local, y que se amplía a lo largo del siglo y el territorio. / This thesis is an accurate description of the theatrical life in Tarragona between 1964 and 1880. More specifically, it focuses on the Catalan dramatic performances starting from a polyhedric approach to the artistic event. Accordingly, our vision is not centred exclusively on the playwright/play and its historical and literary context, but also analyses the spaces in which they were performed and the performers who brought them to life. The methodology followed for the study, beyond the research on historical collections, libraries and other documentation centres, has been the systematic extraction of the local newspaper archives, fundamental data in the chapter regarding the billboard analysis. The major objective of this study is to place the Tarragona’s nineteenth-century theatrical life within the context of the theatrical life in the whole Catalan-speaking area and understand how different changes on the performing arts during this period were received and assimilated. In contrast with the rest of the studied subjects, the billboard analysis covers a deliberately limited period of time. This part goes more deeply into the phase of the process in which the writers, and particularly the playwrights, assumed the fact that the Catalan language was not just language of the tribe but also city language, in the words of Joaquim Mallafrè. Thus, since the 1860s and alongside the tipping point of Frederic Soler’s success in the Passeig de Gràcia summer theatres (1864), the sainet stage is left behind for higher dramatic forms (BACARDIT I GIBERT 2003: 108) and a folk culture in Catalan language is consolidated.

La Tesis titulada "La Historia evangelica de Juvenco en la edición de Faustino Arévalo" estudia el texto editado por Arévalo del poeta latino-cristiano. Presentada la biografía y obra juvenciana -características principales y revisión bibliográfica acerca del mismo-, se aborda la biografía y producción literaria arevaliana; se describe su edición, doble estructura del comentario y Prolegomena. Se valoran sus aportaciones y pervivencia. Se estudia el texto -libro primero- analizando las fuentes manuscritas y ediciones utilizadas, aportando cuatro tablas con variantes textuales y se completa esta parte con la presentación del texto arevaliano con aparato crítico, que evidencia el acierto o no de sus elecciones. En las notae se muestra la riqueza del comentario. Se estudian aquellas más relevantes para conocer su trabajo, remisiones a otros pasajes juvencianos, o su aportación de fuentes evangélicas. Las conclusiones generales cierran el estudio y finalmente se incluyen cuatro Apéndices y un resumen en italiano. / The Thesis entitled "The Historia evangelica from Iuvencus in the Faustino Arévalo's edition" studies the text published by Arévalo of the latin-christian poet. We are offered the biography and the Iuvencian work -main characteristics and bibliographical review about Iuvencus. It deals with the biography and Arévalo's literary production; it describes the edition, the double structure of the commentary and Prolegomena. His contributions and their pervivence are evaluated. It studies the text -the first book- analysing the sources used in it (Manuscripts and editions), adding four charts with the Arevalian text and text review, which shows clearly his choices. It is notorius in his notae the good quality of the commentary. Some of them have been analysed in order to get to know his work, references to other Iuvencian verses, contribution of evangelical sources. There are general conclusions and finally it includes four appendices and a summary in Italian language.Nota Importante: Para leer la tesis correctamente es necesario tener instalada la fuente galileeU (ver ficheros)

El presente trabajo estudia una parte del Periodismo médico murciano del primer tercio de siglo XX. Se realiza un análisis estadístico, formal, de edición y de composición de tres revistas relacionadas entre sí por sus fundadores (Murcia Médica 1915-1918, Revista de Tisiología y Especialidades 1919-1926, y Levante Médico 1928-1932); y un estudio prosopográfico de sus directores y de autores destacados murcianos. Supone el inicio del conocimiento en profundidad del periodismo sanitario de la Región de Murcia, global, centrado en las publicaciones científicas y sus responsables. Se han localizado los números existentes de las revistas en hemerotecas y archivos españoles, se han catalogado los artículos científicos y otros contenidos publicados, y se ha elaborado un tesauro para analizar la actividad científica de autores. La especialidad predominante en los artículos científicos estudiados es la microbiología/infecciosas, y la patología más frecuente es la tuberculosis. / The work of Dr. Juan Antonio Martínez Ladrón de Guevara in medical journalism from Murcia (1915-1932). The present paper examines part of the Medical Journalism from Murcia in the first third of the twentieht century. It has been performed a statistical, as well as formal, editing and compositional analysis of three journals which are interrelated to each other by its founders (Murcia Médica 1915-1918, Revista de Tisiología y Especialidades 1919-1926, y Levante Médico 1928-1932), in addition to a prosopographical study of its editors and other prominent authors from Murcia. This study represents the beginning of the in-depth knowledge of the health journalism in the Region of Murcia, a global study, focused on the scientific publications and the professionals responsible for them. The existing issues of the journals have been found in Spanish newspaper and periodical libraries and archives, scientific articles and other published contents have been catalogued, furthermore a thesaurus has been developed in order to analyze the scientific activity of authors. The predominant speciality in the scientific articles which have been studied is the microbiology/infectious diseases where tuberculosis is the most common pathology.

Aquesta tesi vol posar de relleu la vigència de les teories i pràctiques educatives de Francesc Sagrera, Escolapi que va exercir la seva tasca entre el 1927 i el 1940, com a referent per a l'educació actual.La seva concepció democràtica de la societat i el valor de la justícia social desde el punt de vista evangèlic, que inculcava als seus alumnes al mateix temps que els sensibilitzava i els preparava per ser agents de canvi per una humanitat millor, és tot un referent pel sistema educatiu actual, en el que trobem greus dificultats de convivència i de diàleg. La vivència d'uns valors dintre de les aules, amb actituds positives envers aquests, poden ser un gran motor del procés educatiu. Amb aquest convenciment volem fer una aportació al sistema educatiu a través de l'experiència, la teoria i el model vital de Francesc Sagrera. Hem dividit la tesi en quatre parts:Una primera que comprèn la Biografia de Francesc Sagrera, explicada a través dels seus propis manuscrits, les bibliografies publicades fins a l'actualitat i un treball de camp en el que hem recollit els testimonis dels seus deixebles, que han format una fundació amb al seu nom. En ella relatem els fets més importants de la seva vida, expliquem com era, com pensava, com es relacionava amb els seus alumnes, i exposem el context educatiu y religiós en què va viure i que van marcar el seu devenir. En els annexes també podem trobar el context polític i social de la seva època. Una segona, en la que pretenem reinterpretar la orientació a partir de la experiència que ha estat la immersió en el pensament i perspectives de Francesc Sagrera.Es presenta un treball sobre diferents corrents en l'orientació per acabar en les definicions d'orientació actuals. Així mateix hem exposat la nostra pròpia teoria d'orientació i la de Francesc Sagrera, considerant a Francesc Sagrera com un gran orientador dels seus alumnes. A la tercera part, analitzem el pensament de Francesc Sagrera amb els seus escrits, les cartes que va escriure als seus deixebles, i entrevistes amb els seus deixebles amb la finalitat d'entendre les diferents dimensions de la seva figura, el seu pensament i la seva praxis. En la quarta part analitzem els problemes que té plantejats l'educació d'avui desde la nostra perspectiva, i es plantegen propostes a partir del model de Francesc Sagrera, posant de manifest la vigència de la seva teoria i la seva pràctica. / Esta tesis quiere poner de relieve la vigencia de las teorías y prácticas educativas de Francesc Sagrera, Escolapio que ejerció su tarea entre el 1927 y el 1940, como referente para la educación actual. Su concepción democrática de la sociedad y el valor de la justicia social desde el punto de vista evangélico, que inculcaba a sus alumnos a la vez que los sensibilizaba y los preparaba para ser agentes de cambio para una humanidad mejor, es un referente para el sistema educativo actual, en el que encontramos graves dificultades de convivencia y diálogo.La vivencia de unos valores dentro de las aulas, con actitudes positivas respecto a ellos, puede ser un gran motor del proceso educativo. Con este convencimiento queremos hacer una aportación al sistema educativo a través de la experiencia, la teoría y el modelo vital de Francesc Sagrera.Para ello hemos dividido la tesis en cuatro partes: Una primera comprende la Biografia de Francesc Sagrera, explicada a través de sus propios manuscritos, las biografías publicadas hasta el momento y un trabajo de campo en el que hemos recogido los testimonios de sus discípulos, que han formado una fundación con su nombre. En ella relatamos los hechos más importantes de su vida, explicamos cómo era como pensaba, como se relacionaba con sus alumnos y exponemos el contexto educativo y religioso en el que vivió y que marcaron su devenir. En los anexos también podemos encontrar el contexto político y social de su época. Una segunda, en la que pretendemos reinterpretar la orientación a partir de la experiencia que ha supuesto la inmersión de le pensamiento y perspectivas de Francesc Sagrera. Se presenta un trabajo sobre diferentes corrientes en la orientación para acabar en las definiciones de orientación actuales. Así mismo, hemos expuesto nuestra propia teoría de orientación y la de Francesc Sagrera, considerando a Francesc Sagrera como un gran orientador de sus alumnos.En la tercera parte, analizamos el pensamiento de Francesc Sagrera con sus escritos, las cartas que escribió a sus discípulos, y entrevistas con estos con la finalidad de entender las diferentes dimensiones de su figura, su pensamiento y su praxis. En la cuarta parte analizaremos los problemas que tiene planteados la educación de hoy desde nuestra perspectiva y planteamos propuestas a partir del modelo de Francesc Sagrera, poniendo de manifiesto la vigencia de su teoría y su práctica. / This thesis attempts to highlight the validity of educational theories and practices of Francesc Sagrera Sch. P., which exercised his task between 1927 and 1940, as reference for today's education.His democratic conception of society and the value of social justice from the evangelical point of view are a reference for the current education, which has to promote coexistence and dialogue. He inculcated in his students evangelic values, while sensitized and prepared them to be agents of change for a better humanity.The experience of values in the classroom and the promotion of positive attitudes towards them can be a strong force in the educational process.With this conviction we want to make a contribution to the educational system through the vital experience, theory and model of Francesc Sagrera.To these aims we've divided the thesis in four parts:The first part includes the Biography of Francesc Sagrera, explained through his own manuscripts, biographies published to date and a qualitative research in which we collected the testimony of his disciples, which created a foundation with his name. Here we report the most important events of his life, explaining what was his personality, his thought, how was his relationship with his students and also we describe the educational and religious context in which they lived that conditioned his evolution. In the annexes we can find the political and social context of this time.A second part aims to reinterpret counselling and guidance from the experience that has involved the immersion in the thoughts and perspectives of Francesc Sagrera. We present a work on different perspectives of counselling and guidance to arrive to he today's definitions. We have also created our own theory of counselling and guidance and the Francesc Sagrera one. Francesc Sagrera was a great counsellor of his students.In the third part, we analyzed the thought of Francesc Sagrera, his writings, the letters he wrote to his disciples, and the interviews with the former students in order to understand the different dimensions of his personality, his thought and his praxis.In the fourth part we analyzed the problems that today's education is facing, following our views. We suggested some proposals coming from Francesc Sagrera's model, demonstrating the today's validity of his theory and practice.

Ausgehend von einem sozialkonstruktivistischen, pragmatisch-kognitiven Verständnis von Namen untersucht die Studie die diskriminierenden Wahrnehmungen, die über Personen-namen in Deutschland und Schweden aufgerufen werden. Durch Anwendung der kritischen Theorien und Zugänge der Black Feminist, Postcolonial, Postmigrant, Trans und Disability Studies auf Namensdiskurse werden gegenwärtige sowie historische hegemoniale Normen dekonstruiert. Mit Hilfe des durch intersektionale Machtverhältnisse konstituierten Dispositivmodells wird die Intelligibilität von Personennamen zur Diskussion gestellt. Vergewohnheitung (accustoming) als neues analytisches Konzept macht nachvollziehbar, wie hegemoniales Wissen zu Namensgebung auf strukturalistische und essentialisierende Weise erworben und internalisiert wird. Die Analyse administrativer und legislativer Diskurse zeigt, wie hegemoniale Namensnormen historisch und institutionell vergewohnheitet wurden. Dass ein Personenname institutionell auch durch individuelle Wahrnehmung bestimmt wird, illustriert die Analyse des ‚Kindeswohl‘, einem zentralen Argument für Namensentscheidungen auf Standesämtern. Ein weiteres Beispiel für die Rechtfertigung ent_wahrgenommener diskriminierender Namenspraktiken ist das Sprachgefühlkonzept, dessen Verwendung daraufhin untersucht wird, inwiefern es nationalistische Vorstellungen des Eigenen und des Anderen aufruft. Schließlich wird die An- und Aberkennung von Menschsein als Konsequenz diskriminierender Namenshandlungen adressiert. Eine Sammlung empowernder Interventionen in diskriminierende Namenspraktiken sowie Empfehlungen für eine kontra_diskriminierende, antistrukturalistische Wahrnehmung von Personennamen runden die Studie ab. Mit ihrem transdisziplinären Ansatz veranschaulicht die Arbeit, wie disziplinäre Grenzen überschritten und Diskursfelder und -materialien, die traditionellerweise in den Rechts-, Geschichts-, Sprach- und Literaturwissenschaften analysiert werden, in die Genderforschung integriert werden können. / Based on a social constructivist, pragmatic cognitive understanding of naming, the study investigates the discriminatory hegemonic presuppositions and perceptions that are interpellated with personal names in Germany and Sweden. The critical lens of Black Feminist, Postcolonial, Postmigrant, Critical Trans and Disability Studies is applied in order to deconstruct current and past hegemonic naming norms. By regarding the un/intelligibility of names as constituted by intersecting power relations, racism_genderism_ableism_migratism_ classism, the dispositive model helps to identify what personal names and naming practices are made un/thinkable. Accustoming is introduced as an analytic tool to understand how hegemonic knowledge on naming is acquired and internalized in a structuralist and essentializing way. The analysis of administrative and legislative discourses demonstrates how hegemonic naming norms have been historically and institutionally accustomed. That a personal name is not only determined by institutional but also by individual decision-making is illustrated on the example of the child’s well-being, a commonly used argument for name decisions at registry offices. The feel for language as another norm to justify de_perceived name discrimination is analyzed against the background of how sprachgefühl as an emotive concept interpellates nationalist images of the self and the Other. The final chapter addresses the consequences of discriminatory naming practices: the definition and denial of personhood. The study concludes with a collection of empowering interventions in discriminatory naming practices and recommendations for a contra_ discriminatory anti-structuralist perception of personal names. By employing a transdisciplinary approach, the study illustrates how disciplinary boundaries are transgressed and how different discourse areas and material that traditionally are investigated in law, history, linguistics and literature is integrated in Gender Studies research.

Die beiden Amtsbücher der evangelischen Schlosskapelle zu Dresden, aufbewahrt im Landeskirchenarchiv der Evangelisch-Lutherischen Landeskirche Sachsens, Bestand 92, Evangelische Hofkirche zu Dresden, Nrn. 1 und 2, beschreiben im Wesentlichen die von der Hofgeistlichkeit durchgeführten Kasualien (Taufen, Trauungen, Begräbnisse, Kommunionen) in der Kapelle sowie zum Teil in anderen Kirchen und Privaträumen vom Ende des 16. Jahrhunderts bis 1710 und um¬fassen zusammen 1140 Originalseiten, die unterschiedlich stark beschrieben sind. Das erste Buch hatte der Hofprediger Paul Jenisch 1608 angelegt. Seinen Einträgen zu den aktuellen Gottesdiensten stellte er einen Abriss über die albertinische evangelische Landesgeschichte voran, die bis zu Herzog Heinrich als erstem Reformator zurückreicht. Neben den reformatorischen Errungenschaften der Landesherren – eine Art Herrscher-Memoria –, einer Baugeschichte der Schlosskapelle, Erläuterungen zu den zeremoniellen Kirchengebräuchen, Listen des damaligen Kirchenornats, der kircheneigenen Bücher und anderer Wertsachen sowie Informationen über die von den Hofpredigern behandelten Predigttexte beinhalten die Schilderungen eine kleine Dresdner Stadtchronik ab 1500 sowie eine bis ins Mittelalter zurückreichende Beschreibung Dresdner Sehenswürdigkeiten. Nach Jenischs Tod 1612 wurde das Buch von seinen Nachfolgern fortgesetzt, die neben der Weiterführung einiger historischer Kapitel vor allem die von ihnen verrichteten Kasualien eintrugen. Sie leisteten ihre Dienste nicht nur in der Schlosskapelle, sondern auch in anderen Schlossräumen sowie in Privatwohnungen der Gemeindemitglieder, zu denen nicht nur die Familie des Landesherrn, sondern das gesamte kurfürstliche Hofministerium gehörte. Hin und wieder finden auch die Dresdner Sophienkirche, die Torgauer Schlosskapelle, der Freiberger Dom und andere heimische sakrale Räume Erwähnung; Gleiches gilt für solche Orte, die die Dresdner Hofgeistlichkeit reisebedingt aufgesucht hatte. Als neue Kategorie kam – neben einem leider nur kurzzeitig geführten Register über die in der Sophien- und der Frauenkirche gehaltenen Trauergottesdienste – eine Statistik über die Personenzahlen (ohne Namen) bei Kasualien in den drei Hauptgemeinden (Schloss-, Kreuz- und Frauenkirche) hinzu. Hier finden sich auch Informationen über die Todesfälle in weiteren Stadtteilen und Gemeinden (Annenkirche, Lazarett usw.). 1660 legte der Hofprediger Johann Andreas Lucius einen zweiten Band an, der bis 1710 reicht. Parallel dazu wurde der erste Band partiell bis 1692 weitergeführt. Da der Folgeband (1711ff.) nicht mehr erhalten ist, handelt es sich um die einzigen Kirchenbücher über die evangelischen Hofgottesdienste in der kursächsischen Haupt- und Residenzstadt Dresden bis zur Schließung der (seinerzeit noch als Schlosskirche bezeichneten) Schlosskapelle 1737 und damit um besonders wichtige Primärquellen zu dieser kirchen-, kunst- und musikgeschichtlich bedeutsamen Epoche. Bisher mangelt es an einer weitflächigen Rezeption dieser umfassenden Quellen, denn zum einen eignen sich die zahllosen Einträge nicht als Lesebuch, zum anderen waren die meisten Geistlichen keine Schönschreiber, und drittens ist es an einigen Stellen zu Tintenverwischungen und Papierverlust gekommen. Viele Einträge sind also sehr schlecht entzifferbar oder unvollständig und müssen erst wieder rekonstruiert werden. Aus diesem Grund hat die Bearbeiterin die Quellen transkribiert – die Ergebnisse sind in ihrem Aufsatz „Die Dresdner Schlosskirchenbücher. Anmerkungen zu den Quellen und zum laufenden Editionsprojekt“ im Schütz-Jahrbuch 2016 (38. Jahrgang 2017), 55−68, nachzulesen – und mit Orts-, Personen- und Werkregistern versehen. Diese dienen als Hauptzugänge zu den Quellen, da aufgrund der unterschiedlichen Schreibungen der Wörter und der vielen Abkürzungen die Suchergebnisse auch bei einer durchlaufenden Volltextsuche innerhalb des PDF-Dokuments unvollständig bleiben müssen. Dabei zeichnen sich die Register durch einige Besonderheiten aus: Das Ortsregister beinhaltet neben den gewöhnlichen Orten und Regionen auch alle erwähnten Dresdner Plätze, seien es Gassen, Märkte und Straßen, Stadtteile bzw. Kirchgemeinden und Klöster, öffentliche Anlagen und Gebäude, Schlossräume und Privatwohnungen einiger zum Hofministerium gehöriger Personen, die bei Feierlichkeiten ihre Räumlichkeiten zur Verfügung gestellt haben, ferner Gewässer, Wälder und Berge. Die Personenverzeichnisse sind ergänzt durch ein Berufsregister sowie durch eine Liste jener Geistlichen, die die Gottesdienste durchgeführt oder dieselben in den Amtsbüchern notiert haben. Das Werkregister – man könnte es auch als ein spezielles Sachregister bezeichnen – umfasst zum einen die in den Amtsbüchern erwähnten kirchen-, musik- und anderen geschichtlichen Quellen und zum anderen die während der Gottesdienste gesprochenen oder gesungenen Texte und andere Bestandteile der Gottesdienste. Zusammen umfassen die Register knapp 100 Din-A4-Seiten, die Transkriptionen inklusive Vorbemerkungen ca. 650 Seiten.:VORBEMERKUNGEN 1. Zu den Transkriptionen a. Übernahmen und Abweichungen von der Vorlage b. Übersicht zu den wiederkehrenden lateinischen Formulierungen 2. Zu den Registern a. Orte b. Personen c. Werke TRANSKRIPTIONEN Erstes Amtsbuch I. [Die albertinische Dynastie] 1. Die Landesherrschaft a. Herzog Heinrich (1473/1539−1541) b. Herzog und Kurfürst Moritz (1521/41−1553) c. Kurfürst August (1526/53−1586) d. Kurfürst Christian I. (1560/86−1591) e. Administrationsregierung (1591−1601) f. Kurfürst Christian II. (1583/1601−1611) g. Kurfürst Johann Georg I. (1585/1611f.) 2. [Kasualien der kur- und fürstlichen Personen] a. Vermählungen (1541−1692) b. Taufen (1545−1670) c. Kommunionen (1593−1659) d. Leichbegängnisse (1541−1680) II. Die Schlosskapelle 1. [Ausstattung] a. [Baugeschichte (1480−1612/1653)] b. Kirchengerät (um 1606/07/1646) c. Bücherbestände (vor 1612/1658) 2. Gebräuche a. Predigten (1610/1656/57) b. Beichte und Kommunion (vor 1612) c. Vespern (vor 1612) d. [Sonstiges: Litanei, Betstunden, Gemeines Gebet, Danksagungen] (vor 1612) e. Allgemeine Abläufe: Trauungen, Taufen, Leichbegängnisse (um 1612) III. Spezialverzeichnisse [Teil 1] 1. [Predigttexte und Gottesdienste] a. Allgemein (16. Jh.−1661) b. Passionspredigten (16. Jh.−1611) 2. [Kasualien des Adels-, Herren- und niederen Standes] a. Kommunionen (1603−1658) b. Trauungen (1598−1659) c. Taufen (1593−1659) d. Begräbnisse (1584/93−1613/45) 3. Dresdner Denkwürdigkeiten a. [Gebäude und Plätze (1070−1616/1708)] b. Besondere Ereignisse (1500−1626) 4. [Kasualien in weiteren Dresdner Kirchgemeinden] a. Leichpredigten in der Sophien- und der Frauenkirche (1627−1630) b. Jahresstatistik der Kasualien in sämtlichen Gemeinden (1617−1691) Zweites Amtsbuch IV. [Spezialverzeichnisse, Teil 2] 1. [Kasualien des Adels-, Herren- und niederen Standes, Teil 1] a. Kommunionen, Teil 2 (1692−1701) 2. [Kasualien der kur- und fürstlichen Personen] a. Kommunionen (1660−1710) 3. [Kasualien des Adels-, Herren- und niederen Standes, Teil 2] a. Kommunionen, Teil 3 (1702−1710) b. Kommunionen, Teil 1 (1660−1691) c. Trauungen (1660−1710) d. Taufen (1660−1710) REGISTER 1. Orte a. Dresden b. Sonstige Orte und Regionen 2. Personen a. Hochadel b. Adel, Bürgerliche und Sonstige c. Berufe und Ämter d. Ausführende Geistlichkeit 3. Werke a. Quellen: Drucke und Handschriften b. Texte und Musik in den Gottesdiensten