El present treball de recerca té el propòsit de mostrar els orígens de la funció de direcció i gestió de comptes, una especialitat professional característica de les agències de publicitat modernes, que tenen els seus inicis en l’últim terç del segle XIX. Per aquest motiu, s’indaga en les principals circumstàncies contextuals que van propiciar el naixement de la publicitat moderna i de les agències de publicitat, i s’exposa de quina manera van afavorir l’evolució d’aquestes companyies, l’aparició de l’especialització professional i, conseqüentment, de diferents perfils professionals. A finals del segle XIX, les agències de publicitat ja mostren una organització interna complexa i ofereixen diversos serveis publicitaris. El treball incideix especialment en les relacions i la dinàmica professional que s’estableix entre els anunciants, les agències i els mitjans, en el període d’estudi indicat, a objecte de mostrar com es va forjar la figura del professional de comptes. Així mateix, la tesi contempla com el desenvolupament de la publicitat moderna i la professionalització de les agències –en gran part afavorit per les necessitats d’extensió i intensificació de la distribució per part dels anunciants i, conseqüentment, per les seves noves necessitats de comunicació - es produeix en un context on ja trobem nombrosos exemples d’una nova mentalitat i forma de gestionar els negocis i on també es comença a veure la presència del màrqueting. A finals del segle XIX, ja es constata la presència d’uns especialistes que assumeixen gran part de les funcions pròpies dels professionals de comptes. A la dècada de 1910, i començaments dels anys 20, aquesta figura professional ja està definida i formalitzada i la seva presència es constata en algunes agències, en què, a més, ocupa una posició preferent en la seva estructura organitzativa. / El presente trabajo de investigación tiene el propósito de mostrar los orígenes de la función de dirección y gestión de cuentas, una especialidad profesional característica de las agencias de publicidad modernas, que tienen su origen en el último tercio del siglo XIX. Para ello, se indaga en las principales circunstancias contextuales que propiciaron el surgimiento de la publicidad moderna y de las agencias de publicidad y se expone de qué modo favorecieron la evolución de estas compañías, la aparición de la especialización profesional y, consecuentemente, de distintos perfiles profesionales. A finales del siglo XIX las agencias de publicidad ya muestran una organización interna compleja y ofrecen diversos servicios publicitarios. El trabajo hace una especial incidencia en las relaciones y dinámica profesional que se establece entre los anunciantes, las agencias y los medios, en el periodo de estudio indicado, con objeto de mostrar cómo se fue forjando la figura del profesional de cuentas. Asimismo, la tesis contempla cómo el avance de la publicidad moderna y la profesionalización de las agencias -en gran parte propiciado por las necesidades de extensión e intensificación de la distribución por parte de los anunciantes y, consecuentemente, por las nuevas necesidades de comunicación de éstos- se produjo en un contexto donde ya hay numerosas muestras de una nueva mentalidad y forma de gestionar los negocios y en el que se empieza a vislumbrar la presencia del marketing. A finales del siglo XIX ya se constata la presencia de unos especialistas que asumen gran parte de las funciones propias de los profesionales de cuentas. En la década de 1910 y principios de los años 20, esta figura profesional ya está definida y formalizada y su presencia se constata en diversas agencias, en las que, además, ocupa una posición preferente en su estructura organizativa. / The purpose of this research work is to show the origins of the function of account management and administration, a characteristic professional specialisation of modern advertising agencies which arose in the last third of the 19th century. To do this, an examination is made of the main features of the context that gave rise to the emergence of modern advertising and advertising agencies, and a description is given of the way they favoured the evolution of these companies, the appearance of professional specialisation and, consequently, of different professional profiles. By the end of the 19th century advertising agencies already had a complex internal organisation and provided a variety of advertising services. This work focuses especially on the relationships and professional dynamics that developed among advertisers, agencies and the media in the period under study in order to show how the role of the accounts professional was gradually shaped. The thesis also looks at how the progress of modern advertising and the professionalization of the agencies –in large part brought about by the advertisers’ need to expand and intensify their distribution and, consequently, by their new communication needs- took place in a context in which there already existed numerous examples of a new mentality and way of managing business, and in which marketing was starting to make its appearance. By the late 19th century the presence of specialists performing a large part of the functions typical of accounts professionals was already evident. By the 1910s and early 20s this professional role was already well-defined and formalised, and present in various agencies, in whose organisational structure, moreover, it occupied a prominent position.

Aquesta tesi presenta un proposta teòrica per analitzar la ciutat i la seva transformació; d'una ciutat planificada, continguda en els seus murs, de pedra i de maó, lligada al temps i a l'espai a una ciutat desbocada i planetària, en xarxa, fragmentada, sense geografia ni història, infovirtual generada per les TIC. La tesi es divideix en tres grans blocs. Per una banda, en el primer bloc, es presenta la 'ciutat projectada' que recull la idea fonamental que la ciutat ha estat construïda tant amb els fils de !'instrumental físic com amb el de les idees. D'altra banda, un segon bloc, titulat la 'ciutat realitzada' on s'exposen algunes de les teories d'aproximació a la ciutat moderna i contemporània fent especial èmfasi en les teories de la ciutat lligades a l'espectacle i el consum. Per últim, el tercer bloc, gira al voltant de la noció de 'ciutat hiperrealitzada'; una ciutat infovirtual que accelera i emfasitza els atributs de la ciutat contemporània. La ciutat queda fragmentada a bocins mentre la línia entre realitat i il•lusió s'aprima. La ciutat hiperrealitzada és el reflex d'una nova manera de pensar. / Esta tesis presenta una propuesta teórica para analizar la ciudad y su transformación; de una ciudad planificada, contenida en sus muros, de piedra y de ladrillo, atada al tiempo y al espacio a una ciudad desbocada y planetaria, en red, fragmentada, sin geografía ni historia, infovirtual generada por las TIC. La tesis se divide en tres grandes bloques. Por un lado, en el primer bloque, se presenta la 'ciudad proyectada' que recoge la idea fundamental que la ciudad ha sido construida tanto con los hilos del instrumental físico como con el de las ideas. Por otro lado, un segundo bloque, titulado la 'ciudad realizada' en la cual se exponen algunas de las teorías que nos aproximan a la ciudad moderna y contemporánea remarcando muy especialmente las teorías sobre la ciudad vinculadas al espectáculo y al consumo. Por último, el tercer bloque, gira alrededor de la noción de 'ciudad hiperrealizada'; una ciudad infovirtual que acelera y acentúa los atributos de la ciudad contemporánea. La ciudad queda fragmentada en pedazos y aparece una nueva manera de pensar a tono con el pensamiento contemporáneo que adelgaza la línea entre realidad y la ilusión. / This thesis presents a theoretical framework for the analysis of the city in its transformation; from a planned city, contained within its walls, made of mortar and stone and settled in time and space, to an unbridled, planet-wide city, networked, fragmented, unbound from geography and history, infovirtual and ICT-generated. The thesis is divided in three sections. The first one introduces the "projected city", reviews the fundamental idea that a city is built with physical tools as much as it is built with ideas. The second section, titled the "realized city", puts forward some theories to approach the modern, contemporary city, making special emphasis in models that deal with the concepts of entertainment and consumerism in the city. The third and last section pertains to the "hyperrealized city"; an infovirtual city that speeds up and brings out all the qualities of the contemporary city. The city itself is shattered, and a new way of thinking about it is born, all while the line between reality and illusion gets ever thinner.

La tesi estudia els conflictes entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. Des de la teoria del conflicte i utilitzant la metodologia de l'anàlisi de contingut, s'hi analitzen els articles de quatre diaris publicats a Barcelona (La Vanguardia, El Periódico, El País i Avui) durant tres moments d'especial confrontació entre CDC i UDC (1996-97, 2001 i 2006). La investigació se centra sobre les característiques del conflicte publicat i el paper dels diaris en relació amb el conflicte mateix i els seus dos actors principals. Les conclusions indiquen que es tracta d'un conflicte estructural, per quotes de poder a CiU, la tensió del qual és proporcional a la progressió en la preparació i execució de la successió de Jordi Pujol. La premsa hi intervé decisivament en el seu desenvolupament, com a tercer involucrat, però no com a part principal. La Vanguardia segueix l'interès d'UDC, enfoca el conflicte des d'UDC i és pro UDC. El Periódico se situa a l'oposició política, enfoca el conflicte des de CDC i s'hi posiciona contra UDC. El País adopta una oposició ideològica, des de fora i contra CDC. L'Avui hi interpreta l'interès de CiU, des de dins i a favor de CDC. / La tesis estudia los conflictos entre Convergència Democràtica de Catalunya y Unió Democràtica de Catalunya. Desde la teoría del conflicto y utilizando la metología del análisis de contenido, se analizan los artículos de cuatro diarios publicados en Barcelona (La Vanguardia, El Periódico, El País i Avui) durante tres momentos de especial confrontación entre CDC y UDC (1996-97, 2001 i 2006). La investigación se centra en las características del conflicto publicado y el papel de los diarios en relación con el conflicto mismo y sus dos actores principales. Las conclusiones indican que se trata de un conflicto estructural, por cuotas de poder en CiU, cuya tensión es proporcional a la progresión en la preparación y ejecución de la sucesión de Jordi Pujol. La prensa interviene decisivamente en su desarrollo, como tercero involucrado, pero no parte principal. La Vanguardia sigue el interés de UDC, enfoca el conflicte desde UDC y es pro UDC. El Periódico se sitúa en la oposición política, enfoca el conflicto desde CDC y se posiciona contra UDC. El País adopta una oposición ideológica, desde fuera y contra CDC. L'Avui interpreta el interés de CiU, desde dentro y a favor de CDC. / The thesis studies the conflicts between CDC and UDC as portrayed by some Barcelona newspapers. From the startpoint of the conflict theory and using the methodology of content analysis, articles published by four dailies (La Vanguardia, El Periódico, El País i Avui) during three moments of particular tension between CDC and UDC (1996-97, 2001 i 2006) are analysed. The research is focused on the characteristics of the conflict, as it was published, and on the role that the newspapers had relating to the development of the conflict itself and to its two protagonists. The conclusions from the study indicate that it is a structural conflict, motivated by a power struggle within CiU. The tension increases as the succession to Jordi Pujol's leadership approaches and it is implemented. The press, as a third party, albeit with a secundary role, has a decisive intervention in the conflict development. La Vanguardia follows the interests of UDC, looks at the conflict from UDC's viewpoint and it is pro-UDC. El Periódico adopts a political opposition, viewing the conflict from the stadtpoint of CDC and against UDC. El País adopts an ideological opposition looking at the conflict from the outside and against CDC. Avui follows the interests of CiU, acting from within and favouring CDC.

La tesi “L’anàlisi de la qualitat de les relacions en l’àmbit de les Relacions Públiques. Aplicació d’un model global d’auditoria de Relacions Públiques a la societat municipal 22@ de l’Ajuntament de Barcelona” se centra, en primer lloc, a elaborar una síntesi de les diverses aportacions sobre el marc conceptual de l'auditoria de Relacions Públiques, és a dir, de quines teories es desprèn aquest instrument d'investigació, el seu origen i la seva evolució històrica, les variables que es mesuren en una auditoria de Relacions Públiques, les definicions i els tipus d'auditories en aquest àmbit, i els diversos models de mesura citats pels autors que han tractat aquest assumpte en les seves respectives obres, i en quines teories s'han inspirat. Tota aquesta tasca amb l'únic objectiu d'obtenir evidències que poguessin respondre a la pregunta que es formula a l'inici del treball, de quina manera es pot justificar l'actuació de les Relacions Públiques? i, al seu torn, contrastar amb la hipòtesi que es planteja conforme si és possible mesurar l'actuació de les Relacions Públiques es podran obtenir els arguments per justificar aquesta activitat. Una de les principals conclusions d'aquesta tesi ha estat que el que s'ha de mesurar exactament és la qualitat de la relació que estimula l'activitat de les Relacions Públiques entre una organització i els seus públics, donat que es confirma que aquesta és la comesa de la disciplina . I que els tres conceptes més estudiats en les diverses contribucions sobre el mesurament de l'activitat de Relacions Públiques centrats en la qualitat de la relació són: la mesura del grau de confiança que coexisteix, el nivell d'entesa entre actors, i la satisfacció recíproca de les parts implicades amb la relació que s'estableix. Amb aquesta i altres conclusions complementàries, en segon lloc, la tesi proposa un model hipotètic d'auditoria global de Relacions Públiques, que compila tota la documentació estudiada i que presenta la base de la investigació empírica d'aquesta tesi doctoral. Conseqüentment, si en primera instància aquesta tesi s’ha volgut constituir en una primera aproximació a l'estat de la qüestió de les auditories de Relacions Públiques, contrastar el model hipotètic ha volgut ser el motiu del treball empíric de la tesi. L'exercici exploratori ha consistit a aplicar el model proposat com a hipòtesi del treball i ha procurat detectar i exposar els punts febles del model, però també destacar el seu grau de validesa. Per dur a terme aquesta tasca, s'ha estudiat la qualitat de les relacions, mesurada a raó de les variables cognitives més estudiades en les diverses contribucions sobre la mesura de l'activitat de les Relacions Públiques - la confiança, l'acord o enteniment mutu i la satisfacció -, entre la societat municipal 22@ de l'Ajuntament de Barcelona i el col•lectiu d'empreses que formen el clúster TIC del barri del Poblenou de Barcelona. Les conclusions d'aquesta tesi doctoral il•lustren fins a quin punt el model pot ser una font de la que flueixin els arguments que validen una actuació de Relacions Públiques, i la informació estratègica que aporta per perfeccionar la medul•la d'un pla de Relacions Públiques específicament, i de comunicació en general. / La tesis “El análisis de la calidad de las relaciones en el ámbito de las Relaciones Públicas. Aplicación de un modelo global de auditoría de Relaciones Públicas a la sociedad municipal 22@ del Ayuntamiento de Barcelona” se centra, en primer lugar, en elaborar una síntesis de las diversas aportaciones sobre el marco conceptual de la auditoría de Relaciones Públicas, es decir, de qué teorías se desprende este instrumento de investigación; su origen y su evolución histórica; las variables que se miden en una auditoría de Relaciones Públicas; las definiciones y los tipos de auditorías en este ámbito; y los diversos modelos de medición citados por los autores que han tratado este asunto en sus respectivas obras, y en qué teorías se han inspirado. Toda esta labor con el único objetivo de obtener evidencias que pudieran responder a la pregunta que se formula al inicio del trabajo ¿de qué forma se puede justificar la actuación de las Relaciones Públicas? y, a su vez, contrastar con la hipótesis que se plantea conforme si es posible medir la actuación de Relaciones Públicas se podrán obtener los argumentos para justificar esta actividad. Una de las principales conclusiones de esta tesis ha sido que lo que se debe medir exactamente es la calidad de la relación que estimula la actividad de las Relaciones Públicas entre una organización y sus públicos, puesto que se confirma que éste es el cometido de la disciplina. Y que los tres conceptos más estudiados en las diversas contribuciones sobre la medición de la actividad de Relaciones Públicas centrados en la calidad de la relación son: la medición del grado de confianza que coexiste; el nivel de entendimiento entre actores; y la satisfacción recíproca de las partes implicadas con la relación que se establece. Con esta y otras conclusiones complementarias, en segundo lugar, la tesis propone un modelo hipotético de auditoría global de Relaciones Públicas, que compila toda la documentación estudiada y que presenta la base de la investigación empírica de esta tesis doctoral. Consecuentemente, si en primera instancia esta tesis ha querido constituirse en una primera aproximación al estado de la cuestión de las auditorías de Relaciones Públicas, contrastar el modelo hipotético ha querido ser el motivo del trabajo empírico de la tesis. El ejercicio exploratorio ha consistido en aplicar el modelo propuesto como hipótesis del trabajo y ha procurado detectar y exponer los puntos débiles del modelo, pero también destacar su grado de validez. Para llevar a cabo esta labor, se ha estudiado la calidad de las relaciones, medida por razón de las variables cognitivas más estudiadas en las diversas contribuciones sobre la medición de la actividad de Relaciones Públicas -la confianza, el acuerdo o entendimiento mutuo y la satisfacción-, entre la sociedad municipal 22@ del Ayuntamiento de Barcelona y el colectivo de empresas que forman el clúster TIC del barrio de Poblenou de Barcelona. Las conclusiones de esta tesis doctoral ilustran hasta qué punto el modelo puede ser una fuente de la que fluyan los argumentos que validan una actuación de Relaciones Públicas, y la información estratégica que aporta para perfeccionar la médula de un plan de Relaciones Públicas específicamente, y de comunicación en general. / The principal objective of this work is to explore and elaborate and synthesize the diverse contributions to Public Relations auditing as a theoretical framework. Which theories does this investigative instrument arise from? What is its origin and historical evolution? What are the variables that are measured in a Public Relations audit? What are the various definitions and the typology of audits in this particular domain? Which variations of different assessment models have been cited by scholars who have explored these issues in their studies, and which previous theoretical models have inspired them? This study has been conducted with the exclusive goal to gather data that may help respond to the questions posed at the outset of this work: In what way can one justify the pursuit of Public Relations activity, and –in accordance with our main hypothesis– is it possible to measure Public Relations’ effectiveness in order to obtain arguments that validate Public Relations as a professional occupation. One of the main conclusions of this thesis has been that the variable that should be precisely measured is the quality of the relationship that stimulates Public Relations activity between an organization and its various audiences since it has been ascertained that this is the main mission of the discipline. Furthermore it has become apparent that the three most intensely studied areas among the various theoretic contributions to measuring the quality of relationships in Public relations are: measuring the degree of mutual trust, measuring the degree of understanding between the stakeholders, and measuring the degree of reciprocated satisfaction on the part of the various agents involved with respect to the rapport established between them. Secondly, this study submits a hypothetical model of global auditing in Public Relations which compiles all the data and material perused in the course of this investigation, and which represents the foundation of the empirical analysis. Thus, one the one hand this study has striven to provide a state of the question regarding the various approaches to the practice of Public Relations auditing, and on the other hand it has endeavored to put to the test the hypothetical model in an empirical analysis. This exercise has turned out useful in detecting and bringing to light the model's flaws, but at the same time it has served to showcase the validity of the approach. In order to carry out this task, we have scrutinized the quality of the rapport between the various agents involved in this PR activity with special focus on the cognitive variables that have receive the most scholarly attention in the discipline: trust, mutual understanding, and satisfaction. In the case at hand, the stakeholders were the Municipal Society 22@, the Barcelona City Council, and the group of companies that form the TIC cluster in the Poblenou neighborhood in Barcelona. The conclusions that were reached clearly illustrate to which degree this model can provide a focal point from which various arguments may arise that lend validity to a particular Public Relations venture. A second outcome leads to the conclusion that the theoretical model here submitted helps to perfect the core elements of Public Relations activity in particular and communication in general.

El procés de convergència desencadenat en els gabinets de premsa i comunicació ha provocat un conjunt de canvis, encara en marxa, en l’entorn laboral d’aquestes oficines que afecten els mecanismes de producció informativa, els canals de distribució dels seus materials, el perfil professional dels periodistes que hi treballen i la manera en què es relacionen amb els professionals dels mitjans. El motor d’aquestes transformacions ha estat la tecnologia digital que, unida a una estratègia de progressiva col•laboració amb altres departaments, ha permès mecanitzar les feines més rutinàries i guanyar així més eficiència. La digitalització dels gabinets ha facilitat la implantació de noves eines tecnològiques que afavoreixen l’aparició de noves fórmules productives que tendeixen a la cooperació entre àrees abans separades o amb organismes externs. Experiències com la integració de gabinets o la coopetició amb altres institucions comencen a aparèixer al mateix temps que es multipliquen les produccions informatives innovadores i els canals de distribució alternatius als tradicionals. Es crea així un bucle de difusió cross-media, on una mateixa informació es confecciona en diversos suports i es difon, amb valor de marca pròpia, a través de vàries plataformes. Les repercussions que aquests canvis, derivats de la convergència, provoquen en les citades oficines repercuteixen directament en la feina que executen els seus periodistes, que es tornen més polivalents en actualitzar el seu perfil en funció de les noves capacitats i exigències del seu lloc de treball. Però també en la relació que mantenen amb els professionals que treballen als mitjans, ja que l’entorn digital tendeix a reproduir els esquemes tradicionals on la font controla la comunicació. La tecnologia digital, dialògica per naturalesa, desactiva la iniciativa dels informadors, que desconfien dels continguts en línia de les oficines i busquen mecanismes alternatius, fins i tot desvinculats del món virtual. La investigació es basa en l’experiència dels gabinets de trànsit de les principals fonts d’informació institucionals existents a l’Estat en trànsit i seguretat viària: l’SCT i el RACC a Catalunya, la Dirección de Tráfico al País Basc, i la DGT a Espanya. Combina entrevistes a responsables i treballadors dels organismes estudiats així com als periodistes catalans especialitzats en aquesta àrea, als que també es va enquestar. El treball de camp es reforça amb observacions a escenaris vinculats a les fonts (les mateixes oficines) i els informadors (les redaccions de trànsit de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA), i amb l’anàlisi de documentació produïda per tos dos actors. / La convergencia ha desencadenado en los gabinetes de prensa y comunicación ha provocado un conjunto de cambios, aún en proceso, en el entorno laboral de estas oficinas que afectan a los mecanismos de producción informativa, los canales de distribución de sus materiales, el perfil profesional de los periodistas que trabajan allí y la manera en que se relacionan con los profesionales de los medios. El motor de estas transformaciones ha sido la tecnología digital que, unida a una estrategia de progresiva colaboración con otros departamentos, ha permitido mecanizar las tareas más rutinarias y ganar así más eficiencia. La digitalización de los gabinetes ha facilitado la implantación de nuevas herramientas tecnológicas que favorecen la aparición de nuevas fórmulas productivas que tienden a la cooperación entre áreas antes separadas o con organismos externos. Experiencias como la integración de gabinetes o la coopetición con otras instituciones comienzan a aparecer al mismo tiempo que se multiplican las producciones informativas innovadoras y los canales de distribución alternativos a los tradicionales. Se crea así un bucle de difusión cross-media, en el que una misma información se confecciona en diversos soportes y se difunde, con valor de marca propia, a través de varias plataformas. Las repercusiones que estos cambios, derivados de la convergencia, provocan en las citadas oficinas afectan directamente el trabajo que ejecutan sus periodistas, que se vuelven más polivalentes al actualizar su perfil en función de las nuevas capacidades y exigencias de su lugar de trabajo. Pero también en la relación que mantiene con los profesionales que trabajan en los medios, ya que el entorno digital tiende a reproducir los esquemas tradicionales en los que la fuente controla la comunicación. La tecnología digital, dialógica por naturaleza, desactiva la iniciativa de los informadores, que desconfían de los contenidos en línea de las oficinas y buscan mecanismos alternativos, incluso desvinculados del mundo virtual. La investigación se basa en la experiencia de los gabinetes de tráfico de las principales fuentes de información institucionales existentes en el Estado en tráfico y seguridad vial: el SCT i el RACC en Catalunya, la Dirección de Tráfico en el País Vasco y la DGT en España. Combina entrevistas a responsables y trabajadores de los organismos estudiados así como a los periodistas especializados en esta área, a los que también se encuestó. El trabajo de campo se refuerza con observaciones a los escenarios vinculados a las fuentes (las mismas oficinas) y los informadores (las redacciones de tráfico de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA), y con el análisis de la documentación producida por ambos actores. / The process of convergence unleashed in the press and communication offices has caused several changes, still going on, in the daily work of these departments. These changes affect the mechanisms of producing information, the distribution platforms of their materials, the professional profile of their workers and the way the latter deal with the journalists. The driving force of these transformations is digital technology, which has mechanized most of the routine works and, therefore, communication offices are more efficient. The digitization of these departments makes easier the introduction of new technological tools that help the irruption of new ways to produce information. These mechanisms search for the cooperation between areas which used to work separately or with external organizations. It is possible to find out experiences as converged press offices or coopetition as well as innovative information productions and new distribution platforms appear. Single information is produced and disseminated through several supports in a cross-media distribution with branding value. These changes due to convergence have repercussions in the communication offices workers, who become more polyvalent. But also, in how they deal with the media journalists. Unfortunately, most virtual relation strategies set up by the press and communication offices with online activity repeat traditional skills, so their workers control the informative flux. The digital technology, naturally dialogical, discourages journalists, who do not trust the online contents of these offices and search other mechanisms to verify and extend the data even leaving the digital environment. This research is based on the experience of the four press and communication offices of the most important sources about road information in Spain: SCT and RACC in Catalonia, the Dirección de Tráfico in the Basc country, and the DGT in Spain. It combines the interviews to the board members and journalists working in these departments and to the Catalan journalists specialized in road information. The work is reinforced with the observations at the scenarios linked to the sources (the press offices) and the media (the Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA) and with the analysis of the documents produced by the two latter.

En el marc ampli de les teories audiovisuals, aquesta tesi doctoral aborda les relacions entre identitat, narració i videojocs des de la perspectiva de l'antropologia cultural, de les teories narratològiques en cinema i literatura i de la ludologia. Es proposa la figura teòrica del jugador implicat per explicar el tipus de relació entre el jugador i el seu personatge, en relació amb la construcció d'un relat identitari. En aquest sentit, es relaciona la idea de marcs d'experiència amb la de nivells narratius i narradors. El model teòric i metodològic resultant s'aplica a l'estudi de cas de dos videojocs: Silent Hill 2, un survival horror monousuari, i Espai8, un joc de rol en línia massiu i multiusuari. / En el marco amplio de las teorias audiovisuales, esta tesis doctoral aborda las relaciones entre identidad, narración y videojuego desde la perspectiva de la antropología cultural, de las teorías narratológicas en cine y literatura y de la ludología. Se propone la figura teórica del jugador implicado para explicar el tipo de relación entre el jugador y su personaje, en relación con la construcción de un relato identitario. En este sentido, se relaciona la idea de marcos de experiencia con la de niveles narrativos y narradores. El modelo teórico y metodológico resultante se aplica al estudio de caso de dos videojuegos: Silent Hill 2, un survival horror monousuario y Espai8, un juego de rol en línea masivo y multijugador. / In the wide framework of audiovisual theories, this PhD. thesis undertakes the relation between identity, narrative and videogames from the point of view of cultural anthropology, of narratological theories in cinema and literature and of ludology. We propound the theoretical figure of the implied player connected with the construction of a discourse of the self-identity. In this sense, we connect the idea of frames of experience with the idea of narrative levels and narrators. The resulting theoretical and methodological model it’s applied to the study case of two video games: Silent Hill 2, a singleplayer survival horror, and Espai8, a massively multiplayer online rol-playing game.

L'objectiu principal de la tesi és la descripció del tractament del concepte de pau a la premsa escrita, a partir de 360 notícies seleccionades de la secció internacional de tres diaris: LA VANGUARDIA, EL PAÍS i AVUI. Cada diari té un estil diferent d'enfocar aquest terna i per això es descriu el perfil deis tres diaris. El tractament de la pau obre un ampli camp d'estudi perquè el concepte "pau" ha existit sempre en el transcurs de la historia de la humanitat; s'han fet i es fan esforços per treballar a favor de la pau i per aconseguir-Ia a partir de diferents agents, des deis estaments polítics i ONG fins a la societat civil. Constatem que les accions de pau, que són moltes, són presents en la societat i en el món, però no són notícia prioritària en els mitjans de comunicació. En I'àmbit del periodisme hi ha periodistes i informadors que fan ressaltar el sentit ètic de la professió i de la informació. El periodisme per la pau és considerat com una actitud que hauria d'afavorir una política d'informació promotora de pau, que contemplés els drets humans, i alhora els deures, i contribuís a resoldre molts deis conflictes reconeguts mundialment. Després d'analitzar les notícies, es constata un concepte de pau més ampli, que fa referència a processos de pacificació com ara acords i negociacions de pau, entre d'altres, que han permès detectar els gestos de mediació i les accions concretes a favor de la pau davant deis conflictes. Atesa I'extraordinària complexitat de les noticies seleccionades hem optat per c1assificar-les en set blocs temàtics: Estats Units, Orient Mitja, Àfrica, Amèrica Llatina, Àsia, Europa i Vaticà. Així es mostra una radiografia de les principals àrees relacionades amb els conflictes. A la premsa escrita el concepte de pau apareix, sovint massa simplificat, per això presentem diferents pautes i criteris que contribueixen afer possible un periodisme per la pau. / El objetivo principal de la tesis es la descripción del tratamiento del concepto de paz en la prensa escrita, a partir de 360 noticias seleccionadas de las secciones internacionales de tres periódicos: LA VANGUARDIA, EL PAÍS y AVUI. Cada periódico tiene un estilo diferente de enfocar este tema y por se describe el perfil de los tres periódicos. El tratamiento de la paz abre un amplio campo de estudio porque el concepto "paz" ha existido siempre en el transcurso de la historia de la humanidad; se han hecho y se hacen esfuerzos para trabajar a favor de la paz e intentar conseguirla a partir de diferentes agentes, desde los estamentos políticos y ONG hasta la sociedad civil. Constatamos que las acciones de paz, que son muchas, están presentes en la sociedad y en el mundo, pero no son noticia prioritaria en los medios de comunicación. En el ámbito del periodismo hay periodistas e informadores que hacen resaltar el sentido ético de la profesión y de la información. El periodismo por la paz es considerado como una actitud que debería favorecer una política de información promotora de paz, que contemplara los derechos humanos, y a la vez los deberes, y contribuyera a resolver muchos de los conflictos reconocidos mundialmente. Después de analizar las noticias, se constata un concepto de paz más amplio, que hace referencia a procesos de pacificación como acuerdos y negociaciones de paz, entre otros, que han permitido detectar los gestos de mediación y las acciones concretas a favor de la paz ante los conflictos. Dada la extraordinaria complejidad de las noticias seleccionadas hemos optado clasificarlas en siete bloques temáticos: Estados Unidos, Oriente Medio, África, América Latina, Asia, Europa y Vaticano. Así se muestra una radiografía de las principales áreas relacionadas con los conflictos. En la prensa escrita el concepto de paz aparece, a menudo demasiado simplificado, por eso presentamos diferentes pautas y criterios que contribuyen a hacer posible un periodismo por la paz. / The main objective of the present thesis is the description of the concept of peace in the press, out of 360 news selected from the international sections of three newspapers: LA VANGUARDIA, EL PAÍS and AVUI. Each newspaper has a different style of approaching this issue and the way we describe the profile of the three newspapers. The subject of peace opens a wide range of study, since the concept of "peace" has always existed in the course of the history of mankind; in addition, some efforts have been made and are still made to work for peace and to try to reach it outside of different actors, from political estates and ONG to civil society. We find that peace actions, which are many, are well present in our society and in the world, but they don't make big news in the media. In the field of journalism there are journalists and reporters that emphasize the ethical sense of the profession and the responsible information given to the general public. The journalism on peace issues is regarded as an attitude that should favor a policy to promote peace information, which takes into account the human rights as well as the human obligations that would contribute to resolve many well known worldwide conflicts. After analyzing the news, a broader concept of peace emerges; a concept that refers to pacification processes such as peace agreements and negotiations, among others, and which have identified mediation signs and concrete actions for peace in conflict situations. Given the extraordinary complexity of the selected news we have chosen, we classify them into seven thematic sections: USA, Middle East, Africa, Latin America, Asia, Europe and the Vatican, This just shows a first picture of the main areas related to conflict. In the press the concept of peace often appears oversimplified, for that reason we propose different guidelines and criteria that may contribute to make possible the journalism on peace.

La pregunta sobre com s’ha de representar l’Holocaust és i ha estat una qüestió problemàtica i essencial en els Estudis de l’Holocaust. Certs acadèmics i intel•lectuals han negat la possibilitat de representació de l’horror del genocidi dels jueus europeus, i en especial, s’ha negat l’ús de la ficció literària i cinematogràfica. Aquesta tesi analitza les tres etapes de recepció de l’Holocaust i els seus discursos acadèmics predominants. L’inicial silenci i la invisibilitat social del genocidi, en la que es formula el dictum adornià sobre la irrepresentabilitat del genocidi dels jueus europeus. Més endavant, l’Holocaust es fa socialment visible, i l’aparició d’obres de ficció controvertides obliguen a plantejar-se certs “límits de representació”. I contemporàniament, quan la ficció sobre l’Holocaust s’ha popularitzat i globalitzat, arribant a formar part de l’entreteniment i del consum mediàtic. En aquest context, en el que les representacions de ficció del genocidi dels jueus europeus ja formen part de la nostra cultura, l’estudi de cas es centra en l’anàlisi narratològica del llibre Everything is Illuminated (2002) de Jonathan Safran Foer, amb l’objectiu de presentar una opció de ficció de l’Holocaust. / La pregunta sobre cómo se debe representar el Holocausto es y ha sido una cuestión problemática y esencial en los Estudios del Holocausto. Ciertos académicos e intelectuales han negado la posibilidad de representación del horror del genocidio de los judíos europeos, y en especial, se ha negado el uso de la ficción literaria y cinematográfica. Esta tesis analiza las tres etapas de recepción del Holocausto y sus discursos académicos predominantes. El inicial silencio e invisibilidad social del genocidio, en el que se formula el dictum adorniano sobre la irrepresentabilidad del genocidio de los judíos europeos. Más adelante, el Holocausto se hace socialmente visible, y la aparición de obras de ficción controvertidas obligan a plantearse ciertos “límites de representación”. Y contemporáneamente, cuando la ficción sobre Holocausto se ha popularizado y globalizado, llegando a formar parte del entretenimiento y del consumo mediático. En este contexto, en el que las representaciones de ficción del genocidio de los judíos europeos ya forman parte de nuestra cultura, el caso de estudio se centra en el análisis narratológico del libro Everything is Illuminated (2002) de Jonathan Safran Foer, con el objetivo de presentar una opción de ficción del Holocausto. / The question of how the Holocaust should be represented is and has been a problematic and essential question in Holocaust Studies. Certain academics and intellectuals have denied the possibility of representation, and very specially, have denied the use of literary and cinematographic fiction. This thesis analyses the three stages of reception of the Holocaust and their predominant academic discourses. The initial silence and social invisibility of the genocide, in which the Adornian dictum is formulated on the unrepresentability of the genocide of European Jews. Later, the Holocaust is made socially visible, and the emergence of controversial works of fiction force us to consider the option of certain “limits of representation”. And, recently, in which fiction about the Holocaust has become popularized and globalized, and become part of the entertainment and consumer mass media. In this context, in which fictional representations of the genocide of European Jews are now part of our culture, this case study focuses on the narratological analysis of the book, Everything is Illuminated (2002), by Jonathan Safran Foer, in order to present a fictional choice of the Holocaust.

El setembre de l'any 1998 les formacions nacionalistes basques van firmar un pacte que pretenia traçar una via de solució al conflicte polític que viu Euskadi, pocs dies després ETA anunciava una treva. Durant aquell període de treva hi va haver diferents passos, entre elles negociacions entre ETA i el govern espanyol. Al final les coses es van torçar i a finals de l'any 1999 ETA va anunciar la fi de la treva. En aquest treball s'analitza com van tractar aquell període els diaris de difusió general a Catalunya, comparant-ho amb els diaris de la resta de l'Estat i d'Euskadi, estudiats en un projecte d'investigació. L'anàlisi de continguts està basat en portades i editorials i està complementat amb un marc teòric, contextual i metodològic. / En septiembre del año 1998 las fuerzas nacionalistas vascas firmaron un pacto que pretendía trazar una vía de solución al conflicto político que vive Euskadi, pocos días después ETA anunció una tregua. Durante aquel periodo de tregua hubo diferentes pasos, entre ellos negociaciones entre ETA y el gobierno español, pero a finales del año 1999 ETA anunció el fin de la tregua. En este trabajo se analiza como trataron aquel periodo los diarios de difusión general en Catalunya, comparándolo con el de los diarios del resto del Estado y de Euskadi, estudiados en uno proyecto de investigación. El análisis de contenidos se basa en portadas y editoriales y está complementado con un marco teórico, contextual y metodológico. / In September 1998 the Basque nationalistic forces signed an agreement trying to clear a way on the politic conflict in Euskadi. Few days later ETA announced a truce. During that period of truce there were different stages, such as negotiations between Spanish Government and ETA. But at the end of 1999 ETA announced the end of the truce. In this work it is analyzed how the newspapers in Catalonia treated that period, comparing with the newspapers of the rest of the State and of Euskadi, wich were studied in one project of investigation. This analysis of contents is based on some front pages and editorials and is complemented with a theoretical, contextual and methodological frame.

Al llarg d'aquest treball, he intentat defensar la idea de que els judicis de valor que elabora la crítica de cinema espanyola estàn inscrits en tradicions culturals que deriven, la major part d'elles, de categories històrica i socialment construïdes. En aquest cas, la cinefília, en qualsevol de les seves accepcions, seria l'origen sociocultural de les tradicions cinematogràfiques de gran part de la crítica. D'ella sorgirien les idees i conceptes que fa servir la crítica sobre el que és art, cultura i cinema. D'altra banda, he desenvolupat la idea de que aquestes tradicions cinèfiles, per molt diverses que puguin ser des d'un punt de vista històric, cultural i social, es converteixen en una pràctica institucionalitzada des del moment en què es formulen a través de la crítica de cinema. Pel que fa institució, per tant, la crítica treballa per mantenir la seva posició social privilegiada com estament regulador dels discursos cinematogràfics que circulen en la societat en un moment històric determinat. La proposta d'analitzar la crítica de cinema en els anys 90 és perquè en aquesta dècada es formalitza un canvi generacional llargament incubat durant els 80. En aquest aspecte, es produeix un xoc generacional en el qual cada formació crítica, més enllà de les seves tradicions culturals i cinèfiles, treballarà per legitimar uns gustos cinematogràfics i consolidar-los com a part de la institució. En el procés, els mateixos crítics s'erigeixen en representants d'aquests gustos emetent discursos públics sobre el cinema i la cultura, jerarquitzant, fent judicis de valor i discriminant models estètics cinematogràfics i culturals. En aquest sentit, la crítica de cinema funciona com un espai de confrontació dels gustos culturals de les diferents tradicions cinèfiles, gustos que es van institucionalitzant a mesura que els discursos es legitimen social i culturalment. Aquests discursos cinematogràfics i aquests processos d'institucionalització estan sotmesos a múltiples variables socials, culturals, històriques, econòmiques, nacionals, generacionals i de gènere que els situa més enllà del camp cinematogràfic. Al llarg d'aquest treball, he intentat aprofundir en cadascun d'aquests paràmetres per a establir els orígens i significats dels discursos i pràctiques culturals que circulen al voltant del cinema. El mètode d'anàlisi que m'ha permès un acostament interdisciplinari a la cinefília i la crítica de cinema és la branca dels estudis culturals que ve de la teoria cultural i la sociologia de la cultura. / A lo largo de este trabajo, he intentado defender la idea de que los juicios de valor que elabora la crítica de cine española están inscritos en tradiciones culturales que derivan, la mayor parte de las veces, de categorías histórica y socialmente construidas. En este caso, la cinefilia, en cualquiera de sus acepciones, sería el origen sociocultural de las tradiciones cinematográficas de gran parte de la crítica. De ella surgirían las ideas y conceptos que maneja la crítica acerca de lo que es arte, cultura y cine. Por otro lado, he desarrollado la idea de que estas tradiciones cinéfilas, por muy diversas que puedan ser desde un punto de vista histórico, cultural y social, se convierten en una práctica institucionalizada desde el momento en que se formulan a través de la crítica de cine. En cuanto institución, por tanto, la crítica trabaja para mantener su posición social privilegiada como estamento regulador de los discursos cinematográficos que circulan en la sociedad en un momento histórico determinado. La propuesta de analizar la crítica de cine en los años 90 es porque en esa década se formaliza un cambio generacional largamente incubado durante los 80. En este aspecto, se produce un choque generacional en el que cada formación crítica, más allá de sus tradiciones culturales y cinéfilas, trabajará para legitimar unos gustos cinematográficos y consolidarlos como parte de la institución. En el proceso, los mismos críticos se erigen en representantes de esos gustos emitiendo discursos públicos acerca del cine y la cultura, jerarquizando, haciendo juicios de valor y discriminando modelos estéticos cinematográficos y culturales. En este sentido, la crítica de cine funciona como un espacio de confrontación de los gustos culturales de las diferentes tradiciones cinéfilas, gustos que se van institucionalizando a medida que los discursos se legitiman social y culturalmente. Estos discursos cinematográficos y estos procesos de institucionalización están sometidos a múltiples variables sociales, culturales, históricas, económicas, nacionales, generacionales y de género que los sitúa más allá del campo cinematográfico. A lo largo de este trabajo, he intentado profundizar en cada uno de estos parámetros para establecer los orígenes y significados de los discursos y prácticas culturales que circulan en torno al cine. El método de análisis que me ha permitido un acercamiento interdisciplinar a la cinefilia y la crítica de cine es la rama de los estudios culturales que viene de la teoría cultural y la sociología de la cultura. / Throughout this work I have attempted to defend the idea that value judgments produced by the Spanish film criticism are enrolled in cultural traditions that derive, most of the times, from historically and socially constructed categories. In this case, cinephilia, in any of its forms, would be the sociocultural background of the cinematic traditions of much of contemporary Spanish film critics. From it arises the ideas and concepts to handle criticism about what art, culture and film should be. Furthermore, I developed the idea that these cinéphiles traditions, however different that may be from an historical, cultural and social perspective, become an institutionalized practice from the time they are made through film criticism. As an institution, therefore, film criticism works to maintain its privileged status as a regulator estate of those cinematic discourses circulating in a society at a particular historical moment. The proposal to analyze Spanish film criticism in the 90s, is because in that decade formalizes a long-incubated generational change since 80s. In this aspect, there is a generational clash in which each critical training, beyond cultural and cinéphiles traditions, will work to legitimize and consolidate some cinematic tastes as part of the institution. In this process, critics are put forward as representatives of those tastes by issuing public statements about cinema and culture, a hierarchy, making discriminating judgments, and aesthetic models and cultural films. In this sense, film criticism works as a confrontation of cultural tastes of the different cinéphile traditions, and tastes are becoming institutionalized as legitimate social and cultural statements. These cinematographic discourses and institutionalizing processes are subject to multiple social, cultural, historical, economic, national, generational and gender variables, which puts them beyond the cinematographic field. Throughout this work I have attempted to delve into each one of these parameters in order to establish the origins and meanings of discourses and cultural practices that circulate around the cinema. The method of analysis that has allowed me to an interdisciplinary approach to cinephilia and film criticism is the branch of cultural studies that comes from cultural theory and sociology of culture.